575 juliol 2016

Núm. 575 - Juliol de 201 6

VACARISSES edició digital

balcó de Montserrat

Per un a com un itat de fe i am or, oberta a tots, acol l idora i fratern al

Ermita de Santa Anna a la muntanya de Montserrat. Va ser destruïda per l'exèrcit francès el 1 81 2.

Gravat d'Alexandre Laborde (1 806)

SUMARI Pòrtic L’Evangeli pam a pam II La cuina de Ca la Quima Des de Sant Llorenç Savall Pensaments caçats al vol Campanades Des de Sitges Cultura Popular Parròquia de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat Racó del conte Llibres Dels Diaris Col·laboracions

Vacarisses, balcó de Montserrat 3 4 6 7 8 9 10 11 12 14 22 23 24 28

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net.

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Juny Dia 4 Missa en sufragi de Maria Isabel Alonso.

Dia 11 Noces d'Or de Pere Roumens i Comas amb Pepita Rius i Sastre.

Actuació del Cor de Vacarisses. Concert de l'Escola de Música.

Dia 12 Missa en sufragi de José Ortega.

Dia 18 Bateig de June Hernàndez i Mendizàbal.

Missa en sufragi de Josep Bosch.

Dia 21 Enterrament de Toni Fitó i Bartrina.

Dia 26 Festa de Sant Pere, titular de l'església de la Parròquia de Vacarisses.

Bateig de Yasmina Diéguez i Candela.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 2

PÒRTIC

Els efectes reals de la coherència La CUP va justificar el manteniment de l’esmena a la totalitat als pressupostos –sense presentar, però, cap alternativa– amb diversos arguments, entre els quals el de la coherència. És important que qualsevol formació defensi els seus principis, sobretot en uns moments en què alguns partits es mouen entre el cinisme i la desmemòria. Però això té un límit ben clar, i és el benestar de les mateixes persones que la formació política, sigui quina sigui, ha promès defensar. És cert que, des de l’òptica de la CUP, els pressupostos fallits del govern no apostaven prou per la dimensió social, però la conseqüència directa de l’acció de la CUP és que ni aquesta part que ells jutgen mínima arribarà als beneficiaris.

Així, per dir-ho amb tota la cruesa, la gent que ho està passant malament no veurà millorar la seva situació perquè els pressupostos es prorroguen i els diners que s’ingressaran de més s’hauran de dedicar a pagar deutes i reduir el dèficit. És a dir, es perjudica els particulars i es beneficia l’economia financera. Famílies que ara mateix les passen magres perquè no reben ajuts o en reben de limitats per atendre fills amb malalties mentals, oposicions de mestres i mossos que no es convocaran, beques menjador que no s’activaran, el pla de reducció de les llistes d’espera que se’n va en orris i, al capdavall, menys personal per als serveis bàsics.

Es podria argumentar que el que ha de fer el govern és desobeir i desviar els diners que s’ingressaran de més als serveis socials i no a pagar deutes, però això és ignorar els mecanismes legals de la democràcia i les lleis catalanes.

Si Catalunya aspira a ser una república independent, ha de demostrar que sap governarse i acatar les seves lleis.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament.

Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.) El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC.

17.- Caifàs Em deia Josep i de sobrenom Caifàs. Era la màxima autoritat civil i religiosa dels jueus, elegit pel Sanedrí, el màxim tribunal amb el Vist i plau de l’Emperador i la vènia de Pilat. L’antecessor fou el meu sogre Anàs, destituït no feia gaire. El Sanedrí era el Parlament instituït feia uns doscents anys. Estava format per 71 membres agrupats en tres classes: Els grans sacerdots, els ancians i els escribes. El Sanedrí podia fer i desfer menys condemnar a mort. Passo de llarg de l’engranatge dels processos. Era complicat. En el cas de Jesús m’ho vaig jugar tot per potinejar totes les lleis.

Durant aquella Pasqua hi hagué un guirigall. A la capital va arribar Pilat des de Cessarea amb una munió de soldats, pelegrins de tot el món jueu i Herodes amb un gran seguiment. La ciutat bullia ja feia temps. Jo n’estava fart i temia un daltabaix. Vaig recórrer a tota mena d’enganys per acabar amb ell, fos com fos. Sempre rodejat de gent que el protegia i admirava, era invencible. Tenia por d’una rebel·lió i un desordre imminent, vaig voler acorralar-lo fora de la ciutat per sorpresa i lluny dels seus i nit enllà. Judes em va anar com l’anell al dit.

Amb quatre diners me’l va posar a les mans. Amb ell vaig tramar uns plans ben detallats: el lloc, l’hora i els senyals per reconèixer-lo. Tot fou ràpid i eficaç. Me’l van portar a casa. Li vaig demanar si era el Messies. Em va contestar afirmativament. Ja en vaig tenir prou. Pels jueus aquesta era la blasfèmia més grossa. Cal que mori! Tothom hi va estar d’acord. El crit es va escampar com una gota d’oli.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II La sentència havia de ser avalada per Roma. Pilat va ser el factòtum. Fer-se fill de Déu era blasfem i perillós davant dels jueus que jo representava. Em vaig valdre de tot: comparar-lo amb Barrabàs un dels delinqüents més perillosos, organitzar befes al crucificat i exigir a Pilat una vigilància extremada al sepulcre. No em fiava de res ni de ningú. Vaig fer mans i mànegues per acabar amb ell i vaig sortir amb la meva.

Després no vaig perdre mai de vista els seus. Els considerava enemics de les nostres lleis. La història m’ha deixat molt mal parat. Flavi Josep em considera un home dèbil i covard, indiferent a la religió i que em vaig vendre totalment als romans... De fet em van mantenir una vintena d’anys al poder...

Sebastià Codina i Padrós

Salvador Cardús i Ros Terrassa - 11 de juny de 1954

Sociòleg, periodista, escriptor i doctor en Ciències Econòmiques

Va ser en el comiat d’una conferència que havia anat a fer a Tribuna Oberta de Vilafranca el juny del 2011 que vaig sentir per primera vegada aquesta frase atribuïda al cineasta Jean Cocteau:

“Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible”.

Vaig fer meva aquesta frase enginyosa i irònica, i la vaig anar repetint moltes vegades fins que em va semblar que el país ja estava convençut que la independència era un horitzó no tan sols imaginable sinó assolible.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Pop estofat amb patates Ingredients per a 4 persones: 1 ceba tallada fina.

2 grans d’all.

Un raig d’oli.

1 kg. Pop cuit tallat a trossos petits.

1 cullerada de pebre vermell dolç o picant.

Sal i pebre. ½ Kg. de patates a quadrets.

Amb una cassola amb oli sofregirem la ceba l’all i julivert i afegirem el pop tallat prèviament, el pebre vermell, sal i pebre negre i li donarem unes voltes. Ho tindrem a foc lent uns vint minuts remenant de tant en tant.

Mentrestant, fregirem les patates i les escorrerem sobre un paper de cuina. Quan falti poc per què el pop estigui al punt, ho cobrirem amb les patates i ho deixarem al foc cinc minuts més.

Bon profit!

Conxita i Quimeta Font

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de les terres catalanes Aigua de juliol encén el sol.

El juliol, l’amo del sol.

Per la Mare de Déu Carmeta, a sembrar la mongeta.

Les nits de juliol són les úniques que no cau aigua gelada.

Del juliol cap al darrer, ten ton blat dins del graner, que si no l'hi tens no t’anirà pas bé.

Pel juliol, el raïm ha de dur dol.

La bona col ha de ser feta pel juliol.

Pel juliol molt soroll i no plou.

Pel juliol, asseca les figues al sol.

Pel juliol, núvols amb lluna, per a la vinya mala fortuna.

Pel juliol els temporals a posta de sol, i per l’agost a entrada de fosc.

El bon nap, per Sant Jaume treu el cap.

Pel juliol, la garrofa es posa dol.

Sant Arnau tanca el vent amb clau.

L'home prudent es fa sabates per Sant Jaume i vestits per l’advent.

Santa Anna la pastanera.

Santa Magdalena pluja mena.

Si plou per Santa Anna, plou un mes i una setmana i omple l’avellana.

Per Sant Hou, l'avellana surt de l'ou.

Si plou pel juliol, herbes al redol.

A mig juliol sembra el fesol.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL A Déu no l’he llucat mai, però durant la vida, he vist i contemplat moltes coses que només les pot haver fet Ell...

El sol surt sempre pel mateix cantó: les persones surten de tres cantó. Mai no saps per on et sortiran...

Que n’hi hagi que no pensen com nosaltres no vol pas dir que vagin equivocats...

N’hi ha que no semblen gens el què són... També n’hi ha molts que no són gens el que semblen...

Costa molt de cantar les veritats als de dalt: el que és més fàcil és ensarronar als de baix per arreplegar aplaudiments...

Els fracassos ens espien quan trontollen els èxits...

Els que saben perdonar fàcilment tenen un cor magnànim, que no fan soroll però fan molt bona feina...

La venjança és una de les baixeses més repugnants...

Quan els èxits són escassos cal rumiar com aprendre dels fracassos...

Cal ser valents per disculpar-nos davant dels que hem ofès i si l’ofensa és considerable cal ser decidits i convençuts per saber perdonar sense rondinar...

No sé que és pitjor: enorgullir-se pel triomf o desesperar-se pel fracàs. Ni l’una ni l’altre fan gaire profit...

Ens és plaent gaudir de bona salut i tant o més amb un rajolí de bon humor per mantenir-la ben llampant...

Per viure serenament i sense angoixes cal bandejar diligentment l’avorriment, el remugueig i les queixes...

Pensar massa amb el Jo dificulta molt les bones relacions amb tothom...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 8

CAMPANADES Turisme del tercen món, nosaltres som persones.

La submissió que els nadius pobres dels països subdesenvolupats del Tercer Món mostren davant els europeus que els visiten no és pas perquè es considerin menys humans o menys persones. Precisament ens posen noms d'insectes i d’escarabats i no ho sabem. Com diu Lévi-Strauss, eren els indis els qui es miraven els nouvinguts com fantasmes. Per a aquells nadius, només són homes de debò els de la pròpia tribu, els de la seva casta, els del propi grup lingüístic. És fals que els indis o els africans tinguin, respecte de nosaltres, la inferioritat dels nens respecte dels adults, com pensa molta gent que fa turisme al Tercer Món.

Com diu Montaigne, cadascú considera estranys o bàrbars els costums dels altres.

Molts catalans pensem potser que tothom hauria de ser com nosaltres, tenir la nostra idiosincràsia i portar barretina.

Mn. Pere Campàs Bonay

Vic

Sant Feliu de Barruera Situada en un extrem de la població, com és freqüent en la majoria d´esglésies de la vall, hi trobem elements arquitectònics dels dos grans moments constructius presents a la Vall de Boí: el s. XI i XII. Les diferències constructives de cada segle es fan evidents en els dos absis que conserva l´església: l´absis del s. XI, decorat amb arquets cecs i bandes llombardes, i amb un aparell irregular ben diferent dels carreus de l´absis del s. XII. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 9

DES DE SITGES

Però, com goses queixar-te?

Tu, mare, que has allargat al màxim la teva baixa, has ajuntat permisos i vacances per estar més temps amb el teu bebè... per allò que creus i diuen que és el millor per ell, perquè no pateixi, perquè ho necessiteu tant ell com tu.

Tu, mare, que renuncies a una part del teu sou, o a un ascens, com goses queixar-te?? Si no treballes, que bé que vius! Quina sort que tens!! Ah, que estàs cansada, dius? Però com t’atreveixes?!

Com pots estar cansada, tu, que et despertes 3, 4 o 5 vegades cada nit, per calmar el teu bebé, alimentar-lo... si no t’has de llevar per anar a treballar? Com goses queixar-te que ja no pots més? Seria fàcil tornar a la feina i fer com si res, com si fossis la d’abans, i els nens que te’ls crii una altra.

Tu, mare, que passes molts dies trista, tenint la sensació que no ho fas prou bé, que tot ho tens per fer... com goses queixar-te que no tens temps per a res? No ho fas perquè vols?

Tu mare, que fa mesos que et dutxes amb menys de 5 minuts, que no et mires quasi ni al mirall, i ni molt menys et poses cremes... com goses queixar-te? Què fas en tot el dia?

Tu mare, que t’encantaria veure les teves amigues, i fer uns riures, i sopar... com goses queixarte? Si li dones el pit és perquè vols, dóna-li un biberó i llestos, i surt, no és el que vols?

Tu mare, que arriba una hora del dia que estàs saturada i demanes que, per favor, algú t'agafi aquest bebè que plora i ja no pots més... Com? Ja no pots més? Però què has fet en tot el dia? Ah, i el sopar? Però, si no has anat a comprar!

Com goses mare, com goses no rebelar-te contra aquestes veus caduques que et fan mal? Necessites comprensió, empatia i, sobretot, que et valorin.

Que no és això, que triar quedar-se a casa i criar els fills no significa que no ens poguem queixar, que no poguem plorar, cridar i enfadar-nos.

Res és fantàstic ni meravellós, així que, sisplau, valorem més la feina de les mares.

Vinyet Duran Ferrer

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 10

CULTURA POPULAR

Racó poètic

Les nostres muntanyes Un raig de sol, dalt la muntanya il·luminant, la blanca neu, l'aire gelat, ens acompanya l'ensopiment, del cor ens treu. És silenciós, tot el paratge un cel radiant, de forta llum, fins l'infinit, tenim guiatge d'un muntanyenc, que en té costum.

Fort pendent, té la pujada quin sentiment de llibertat, és tot tan pur, no hi ha petjada és un nou món sense maldat.

Quin lloc més bell, tot harmonia que emplena el cor, de gratitud, dalt del cimal, m'hi quedaria però em fa por la solitud.

Busco amatent, la companyia tinc un calfred, a dins el cor, sol i perdut, m'hi trobaria sento les veus, són cara el nord.

Els meus companys de caminada van alabant, el cel tan blau, i aquella neu tan ben guardada com un mantell, que bé li escau.

Un paradís, la nostra terra que com tresor, hem de guardar, si un braç estrany ens l'esguerra tindrem valor per defensar.

Sabina Fornell i Morató

Un camí florit Caminet que m'enamores i em perfumes en passar, amb les flors encisadores que no deixo de mirar; caminet que tant adoro tot curull de romaní, lluny de tu quant que t'enyoro doncs no em sé moure d'aquí.

Amb l'espígol i la menta quin bé que em fas bell camí!

He de fer la passa lenta per allargar-ne la fi.

I et segueixo cada dia, perquè em menes a l'amor, que perfumo, cada dia, en donar-li tot el cor; que a la primera abraçada sent olor de romaní, i a la darrera besada tot el perfum del camí.

Joan Sisamon i Borràs

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 11

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES Ja fa tres anys que es va portar a terme la campanya “La fam no fa vacances”, per sensibilitzar a la ciutadania de la realitat de la pobresa més propera i fomentar les donacions de menjar també durant les vacances, període en el qual aquestes disminueixen.

Us en fem recordança i us agrairem que tingueu present aquest fet ja que les vacances les tenim aquí.

VIU SENZILLAMENT PERQUÈ ELS ALTRES, SENZILLAMENT, PUGUIN VIURE. La recapta a Missa el passat diumenge 29 de maig, dia del Corpus Cristi, ha estat de 31 3,73 €

Càritas Parroquial

Des d’aquí volem fer saber a tothom el nostre més sincer agraïment.

Vacarisses

Moltes gràcies.

ESGLÉSIA DE VACARISSES Festa Major Diumenge 7 d’agost, a les 1 1 ,00 h Missa Concelebrada amb el Pare Escolapi Antoni Baltà Comentari històric

El Cor de Vacarisses, sota el guiatge de l’Andreu Brunat, interpretarà la MISSA POLIFÒNICA a llaor de Sant Pere de Vacarisses, composta per Francesc Torras i Font.

En aquesta ocasió, s'estrenarà el Credo, una vegada musicat pel seu autor, en Francesc Torras.

Cant popular dels Goigs.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 12

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

PELEGRINATGE PARROQUIAL A LURDES Si hi ha un grup de 40 o 45 pelegrins Raó: Josep Torras i Maria Salvans Telèfons de referència: 61 951 3797 i 609554384 Del 22 al 26 d’agost.

MUSEU-ARXIU DE LA PARRÒQUIA DE VACARISSES VISITA GUIADA Dies festius, de 1 2 a 1 4h.

Dies feiners: A hores convingudes.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Diumenge 22 de maig: Dia europeu de l’Obesitat.

Dissabte 28 de maig: Dia Nacional de la Nutrició.

Sucre: El negoci del dolç verí El sucre és vuit cops més additiu que la cocaïna, segons el que constata un estudi de la Universitat d’Stanford. Darrera l’etiqueta de sacarosa, fructosa, glucosa, dextrosa, lactosa, maltosa, sucre invertit o sucre moreno, aquest “dolç verí” adopta més d’una quarantena de noms. La radiografia és clara: el 80% dels aliments porten sucres afegits i a Espanya gairebé la meitat dels nens i nenes (45%) de 0 a 12 anys són obesos o pateixen sobrepès. Els estudis mostren que a nivell mundial, per primer cop a la història morirà més gent pels efectes de l’obesitat que per la gana. Què hi ha darrera de la indústria del sucre? Experts de la UOC analitzen el negoci, des del punt de vista dels lobbys, el màrqueting infantil, l’augment de la obesitat i la diabetis tipus 2.

«La diabetis i l’obesitat són problemes sanitaris molt greus a escala mundial», afirma Pilar Garcia-Lorda, directora dels Estudis de Salut de la UOC. Segons l’OMS, l’Europa del 2030 s’enfrontarà a una crisi sanitària i econòmica de «proporcions enormes», en què dos de cada tres europeus patirà sobrepès. Espanya se situa entre els països on se n’espera un augment més important: el 30% de la població patirà obesitat, i el 70%, sobrepès. El futur de la diabetis no és gaire més esperançador, als anys 80 es va diagnosticar a 108 milions de persones mentre que el 2014 ja n’eren 422. En menys de tres dècades hi ha hagut, doncs, un augment d’un 75% dels casos a escala mundial. A més a més, «la diabetis tipus 2, la que tradicionalment es diagnosticava en adults de mitjana i tercera edat, s’ha anat detectant en joves i nens», els pediatres ja han alertat d’un augment en els pròxims anys afirma Garcia-Lorda.

L’experta alerta que som davant d’un problema també econòmic: «Els sistemes sanitaris difícilment podran assumir els costos cada cop més grans d’atendre la diabetis, l’obesitat i les seves complicacions». Segons l’Institut McKinsey, l’impacte econòmic de l’obesitat és comparable al del tabaquisme o al de la violència armada.

Les mentides ensucrades de l’industria alimentària Estem, doncs, davant d’una situació similar a la indústria del tabac quan afirmava que el fumar no produïa càncer? «Podem trobar alguns paral·lelismes entre una història i l’altra» explica Garcia-Lorda «les activitats del màrqueting i del lobby de la indústria alimentària són molt semVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT blants a les que vam viure en el cas del tabac». Tot i la evidència científica que el consum de sucres afegits pot produir diabetis i obesitat «la indústria alimentària ho està intentant minimitzar a través de campanyes presumptament científiques o estudis finançats pel propi sector per a mirar de contrarestar el missatge negatiu».

L’any 2004, per exemple, el lobby del sucre als Estats Units va recomanar que el 25% de les calories diàries provingués del sucre, una quantitat que és 2,5 vegades superior a la que recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Un altre exemple és l’estudi publicat conjuntament per Coca-cola i l’Acadèmia Americana de Metges Familiars on assenyalen el sedentarisme com a causant de l’augment de l’obesitat i la diabetis. «És una estratègia per distreure l’atenció sobre el sucre» afirma la directora dels Estudis de Salut de la UOC, «la indústria alimentària mira de dirigir el focus a altres causants cosa que sent certa, no resta responsabilitat al seus productes». Tot i així, alguns països com Dinamarca, França, Hongria, Noruega, Sud-àfrica, Mèxic i Anglaterra han decidit aplicar un impost en les begudes ensucrades i destinar els diners a programes esportius, la coneguda com a sugar tax o taxa sucre.

«Comencem a veure una forta pressió sobre la indústria alimentària, però no hauria de ser mai una iniciativa aïllada sinó un apartat més d’una estratègia global de salut pública» afirma Garcia-Lorda.

Els amagatalls del sucre Tot i les intencionades campanyes per minimitzar els perjudicis del sucre, la realitat és que cada cop és més difícil trobar productes lliures d’aquests edulcorants. Un clar exemple són els productes light. La seva percepció social és que tenen menys greix i són més sans. Una afirmació que neguen els experts en nutrició de la UOC: «els productes light tenen com a mínim un 30% menys del nutrient en qüestió que l’aliment original. Això no vol dir que tingui necessàriament una bona proporció d’altres nutrients. Un iogurt light pot tenir un contingut més elevat en sucres afegits» afirma Alícia Aguilar, nutricionista de la UOC. «El problema és que, gran part d’aquests sucres lliures estan amagats en productes processats i el consumidor no és conscient que conté aquests edulcorants» explica Pilar García-Lorda. Segons Judit Barrullas, professora d’Economia i Empresa de la UOC, el màrqueting alimentari necessita «seduir als consumidors mostrant els beneficis dels productes light». Ho fan «a través de frases publicitàries com: “0,0%”, sense greix, “sense sucre”, “diet”, “free” i l’embalatge (packagings) amb grafismes que suggereixen que és un producte saludable».

A banda dels productes light, hi ha un altre grup d’aliments processats que porten un contingut excessiu de sucre «en una llauna de refresc podem trobar fins a 40g de sucre», mesura que equival a 10 culleradetes. Una salsa de tomàquet porta tant sucre com una bossa de galetes. Segons Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT un estudi de Harvard, aquest tipus de productes desencadenen una resposta hormonal que fa produir més insulina, fet que provoca més ansietat i major sensació de gana.

Compradors infantils: emocionar avui per fidelitzar el demà La indústria alimentària utilitza tots els recursos de màrqueting per apropar els productes amb sucre als compradors més petits. Per a Judit Barrullas, «el target infantil no és el consumidor del futur sinó que ja és el consumidor del present». Arribar als més petits contribuirà a obrir la seva butxaca el dia de demà, «el “record de marca” deixa una empremta futura en el consumidor: és a dir el nivell de captació que aconsegueix amb els més petits afectarà en els productes que acabaran adquirint quan siguin grans» explica Barrullas. Les empreses s’hi apropen a través de les «emocions, sentiments, valors». Es deixen enrere «arguments racionals de compra per guanyarse la seva confiança i sobretot, imposar l’experiència i el desig per sobre la necessitat».

L’embalatge (packaging) és «un increïble aparador» per atraure aquest públic objectiu (target), explica Barrullas «envasos cridaners, colors llampants, personatges fàcilment reconeixibles (dibuixos, personatges famosos), regals, adhesius...etc». Als supermercats hi ha diverses estratègies, com la posició del producte. «Els productes dolços es situen a la part més baixa de les prestatgeries perquè d’aquest manera l’infant hi puguin arribar sense dificultat i col·locar ell mateix el producte a la cistella» exemplifica Barrullas. Una altra estratègia és l’ús de la cadireta de nen del carro que permet que « interactuï amb el procés de compra de la persona adulta. Que estigui situat a l’alçada del pare o mare, ajuda al diàleg i a la capacitat de convicció de l’infant envers l’adult».

«Vivim en ambients obesogènics», és a dir, que faciliten «la inactivitat, el sedentarisme, el consum d’aliments densos energèticament, pobres nutricionalment i anem perdent patrons alimentaris saludables com la dieta mediterrània» conclouen els experts en nutrició.

Els experts: Pilar García Lorda:

Directora dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC i experta en diabetis.

Judit Barrullas: Professora dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC i experta en màrqueting.

Alícia Aguilar:

Professora dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC i experta en nutrició.

Oficina de Mitjans de Comunicació Universitat Oberta de Catalunya

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Programació Juliol 201 6 Tots els divendres, de 1 7,30 a 1 9,00 h.

Tallers de ROALD DAHL.

Celebrem l'Any Roald Dahl a la biblioteca, amb lectures de l'autor amb dibuixos de les seves històriesés. Dirigit a nens i nenes de 5 a 1 1 anys.

Dimecres 5 de juliol a les 1 8,30 h.

Story Telling: The Kings Servant.

A càrrec de Kids&Us School of English (Olesa de Montserrat). Contes a partir de 4 anys.

Dimarts 1 2 i 1 9 de juliol de 1 8 a 1 9 h i de 1 9 a 20 h. Taller de Tangram.

A càrrec d'Easy Way Formació. Dirigit a nens i nenes de 5 a 1 1 anys.

Dijous 7, 1 4, 21 i 28 de juliol de 1 8 a 1 9 h i de 1 9 a 20 h. Taller d'Escacs.

A càrrec d'Easy Way Formació. Dirigit a nens i nenes de 6 a 1 1 anys.

Dimecres 27 de juliol a les 1 8,30 h.

Club de Lectura juvenil: Billy Elliott, de Melvil

Burgess.

I, durant tot el mes, EXPOSICIÓ de guies i novel·les de viatges!!!

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

9a Campana i 3a Mitja Marató El diumenge dia 12 de juny, es va celebrar la novena edició de la Cursa de la Campana de Vacarisses, la competició de muntanya més important del municipi, i, per tercer any, la Mitja Marató de la Campana, que va puntuar per a la Mitja Marató de tot Catalunya. En aquesta edició, es va arribar a un total de 694 persones inscrites, sumades les dues modalitats. Van acabar les curses 622 participants, la qual cosa demostra la duresa de les proves.

El dia anterior, dissabte, es va córrer la 2a cursa de "La Campaneta", destinada a corredors infantils en diferents categories. El recorregut sènior, que s’endinsa al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, comença i acaba a la mateixa Vila. Amb una distància de 21’5 km en el cas de la Mitja Marató i de 14’7 km, en la Cursa de Muntanya, discorre entre trams de pista, corriols amb forts desnivells (uns 900 m. acumulats) i un petit tram d’asfalt. Podeu consultar els resultats a la següent adreça: http://www.automatictime.net/cmv/resultats.htm A la Plaça Joan Bayà, el cor de gospel "Tons i Sons" van oferir una agradable vetllada del dissabte a un grup molt nombrós d’espectadors.

La cursa rep el seu nom en honor a la campana més antiga de l’Església de Sant Pere, datada de l’any 1501.

Com cada any, la competició va ser organitzada per l’Associació Esportiva Corredors.cat i l’Ajuntament de Vacarisses, amb la col·laboració de l’A.E. Vacarisses Corre.

Una part de l’import de les inscripcions va ser donada al Rebost Solidari de Vacarisses.

Cronista

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Fotos: Jaume Pintó i Joan Vila

Consells de l'Almanac del Cordill

AL TEMPS de la calor, l'hort i el jardí demanen un reg diari. Cal treballar en tots els fronts.

Per exemple: hem d'anar arrencant les herbes que competeixen amb els nostres cultius. La dedicació, però, dóna els seus fruits.

A L’ESTIU sigueu curosos amb el menjar. No deixeu res fora de la nevera. Si us agrada tenir un pernil sencer al pedrís de la cuina, tapeu-lo amb una coixinera o sac de cotó, ben lligat, sense que quedin obertures. Destapeu-lo només al moment que vulgueu fer talls.

QUASI TOTES les antigues cultures i religions contemplen jornades de neteja i depuració del cos. És una pràctica comprensible, que s'ha de fer amb prudència. Ben fet, un petit dejuni o una depuració, pot resultar millor que una dieta alimentaria severa. La neteja pot consistir a prescindir per uns dies d'alguns aliments (per exemple, la carn). A més, es pot combinar amb caldos de verdures depuratius i aliments suaus que el nostre cos pugui assimilar amb facilitat (per exemple l’arròs integral o la poma bullida).

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Recordant amb gran estima a l'amic i veí Toni Fitó Bartrina , mort d'accident practicant parapent al volcà Misti, al Parque Nacional de Salinas y Agua Blanca, Arequipa (Perú), el dia 1 0 de juny.

Seva és la via de pujada per l'exterior de la torrota per poder-hi onejar l'estelada.

Mantenir viu el record d’algú que marxa ve a ser com preservar un tresor que mai ningú no et podrà arrabassar.

Quan això succeeix, l’amargor dels primers instants esdevé enyorança i ràpidament cerquem aquells moments compartits on des de la llunyania es tornen màgicament reals com si els poguéssim fins i tot ensumar.

Toni, ens vas regalar un munt de moments, de molt bons, de molt intensos, impetuosos, de bogeria, de gran felicitat i també de gran irracionalitat amb resultats feliçment exitosos, engrescant quants més millor a grans aventures on cada minut i cada segon els vas gaudir amb passió i màxima plenitud.

El teu amor per la llibertat i la terra t’han definit sempre com una persona tossuda i gelosament lluitadora en qualsevol àmbit de la teva vida amb una energia positiva i infinita que encomanaves com cants de sirena i sovint t’empenyia cap a experiències de finals enigmàtics i sorprenents.

Te’n vas i no ens hem acomiadat però estic tranquil perquè et sentim molt a prop, més a prop del que mai hagués pensat perquè formes part de tots nosaltres.

En nom de tots els teus amics, a reveure Toni.

Lluís Martínez Sayas

L'estelada que el va acompanyar en el seu retorn a Catalunya, ara és a la torrota.

Fotos: Amics del Toni Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 20

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Regne Unit?

Les Nacions han quedat ben delimitades

Eleccions a l'Estat Espanyol 26J

Resultats a Vacarisses ERC

ECP

PSC

Partit

C's PP CDC

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 21

Vots

%

RACÓ DEL CONTE

El conte de l'ocell Bernat Hi havia una vegada un ocell blau que es deia Bernat.

Aquest ocell tenia un mapa on hi havia un tresor assenyalat. També hi havia un pirata, en Barbanegra, que volia saber on era aquest tresor.

En Barbanegra sempre perseguia per tot arreu al Bernat, a veure si el trobava. En Bernat estava cansat d'amagar-se i un dia va decidir fer una cosa. Va estripar el mapa en quatre parts. Tres les va amagar i una se la va queda per ell. Llavors l'ocell Bernat va decidir no escapar-se més i quedar-se a viure a la seva illa.

En Barbanegra al final un dia va enxampar l'ocell però nomes va treure una quarta part del mapa.

L'ocell Bernat li va dir que li faltaven 3 parts. En Barbanegra es va passar molts anys buscant-les i al final les va trobar. Llavors va enviar una expedició de pirates a buscar el tresor en un barco.

Quan va arribar a l'illa, hi havia un drac molt gran, que era un vigilant. El drac dormia tota l'estona perquè com que mai venia ningú a aquella illa, estava desentrenat. Els pirates van passar per davant d'ell amb una canoa però el drac es va despertar i va cremar la canoa amb una sola bufada. Però com que estava tant desentrenat, tant cansat, els pirates van aprofitar, van desembarcar amb totes les canoes i van entrar a l'illa. Buscant, buscant, van trobar una cova. Hi van entrar i van veure com brillaven tots els tresors que estaven plens de monedes. Però quan estaven a punt d'endinsar-se a la cova van veure una serp gegant. "Aneu amb compte amb el que feu perquè, si no sou bons, quan toqueu les monedes us convertireu en gominoles".

Els pirates se n’enraien, així que van entrar i quan van tocar les monedes es van convertir tots en gominoles. Excepte un, que sí que era bo i que volia les monedes per ajudar a la gent dels pobles i aquest és l'únic que no es va convertir en gominola. El pirata bo va arribar al vaixell, va tirar totes les armes, va carregar-hi totes les monedes i va marxar. I amb aquest diners va ajudar a totes les famílies dels pobles.

Recopilació: Teresa Cima Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 22

LLIBRES ETH ERI A L’escriptora reusenca Coia Valls ha escrit la seva última novel·la titulada Etheria. El llibre conta la història del viatge realitzat entre Gallaecia, l’actual Galicia, i Jerusalem al segle IV després de Crist. Segons Valls, el viatge és una metàfora de la vida i una trajectòria d’aprenentatge a través de les experiències que viu Etheria durant el seu periple.

De Calavari a Roma, l'extraordinària odissea d'una intrèpida viatgera del segle IV. L'últim terç del segle IV després de Crist és un període de profunds canvis. Els valors s'inverteixen i els perseguits es converteixen en perseguidors. El Senat romà està dividit i la permanència de l'estàtua de la Victòria és el símbol de l'enfrontament entre pagans i cristians. En aquest escenari de fi d'una civilització, Etheria, una dona noble de la Gallaecia, l’actual Galícia, emparentada amb l'emperador Teodosi, emprèn un viatge a Terra Santa darrere del seu somni. En el seu pas per Lucus Augusta, Caesaraugusta, Tarraco, Barcino, Gerunda, Roma i altres ciutats, escriu un diari per transmetre aquesta experiència als seus deixebles. No obstant això, sovint les coses no succeeixen com s'havia previst. L'aparició d'Irene d'Aveleda, una patrícia que, sota la seva aparença de lluitar per una noble causa, busca venjança, obligarà la peregrina a prendre decisions insospitades i enfrontar-se a les seves pròpies contradiccions. Dues dones inverteixen els seus destins en aquest calidoscopi d'una època de crisi. Un cant a la tolerància i l'amistat, a la capacitat de convertir el viatge en una experiència de vida. Perquè res està escrit a les estrelles.

Aquesta és la sinopsi de la última novel·la de l’escriptora Coia Valls. El primer període d’escriptura va començar al 2009 quan va realitzar un viatge a Betanzos, Galícia. Allí va descobrir la història d’Etheria a través de diversos documents de l’època. “He anat coent la història, de vegades buscant informació i d’altres mentalment o recorrent tots els paisatges fins que em va atrapar el suficient com per endinsar-m’hi” explica l'autora. Per entendre millor la història d’Etheria, Coia Valls va visitar les ciutats que la protagonista va recórrer durant el seu viatge “el que he volgut fer és trepitjar tots aquests escenaris, fer tot un documental i posar-me en la pell d’Etheria”.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 23

DELS DIARIS COM UN PAIS INDEPENDENT «El passat 8 de juny vam viure un d'aquells moments que et retorna a la política amb majúscules, a la dignitat de l'exercici de la cosa pública. Va ser quan el president Puigdemont va eixir a la tribuna a fer allò que faria qualsevol polític europeu: assumir les conseqüències del que passa al parlament»

F

a dies, en una entrevista molt interessant que vam publicar aquí a VilaWeb, el politòleg britànic Shaun Riordan ens donava un consell important: “Si voleu ser independents comporteu-vos com un país independent.” També volia dir: si voleu que us respecten com un possible estat independent actueu com ho fan els estats independents.

En el règim autonòmic espanyol, els parlaments poden ser perfectament uns parlaments de fireta.

Tots ho hem vist. Tots ho sabem. El Parlament de Catalunya no és el cas precisament més extrem, però en tenim tot d’exemples a l’abast per a demostrar-ho. Les autonomies s’han anat buidant de continguts, la recentralització les ha convertides en diputacions, en ens més administratius que no pas polítics i, al final, com que les conseqüències del que hi pot passar poques vegades assoleix el nivell decisiu i solemne que en qualsevol país té l’òrgan on resideix la sobirania, acaba no passant res.

Però ahir vam viure un d’aquells moments que et retorna a la política amb majúscules, a la dignitat de l’exercici de la cosa pública. Va ser quan el president Puigdemont va eixir a la tribuna a fer allò que faria qualsevol polític europeu: assumir les conseqüències del que passa al parlament. I ho va fer a la manera que reclamava Riordan: com si fóssem un país independent, amb la gravetat i la solemnitat que apliquen en aquests gests aquells parlaments on sí que hi ha moltes coses en joc. On una votació marca la vida de les persones.

Puigdemont és president de resultes d’un pacte de Junts pel Sí i la CUP que el feia president. Un pacte que incorporava un programa que calia seguir, unes decisions que calia prendre i unes feines que calia fer. En divuit mesos, només. Alguns poden opinar que tombar el pressupost no té Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 24

DELS DIARIS res a veure amb això. Certament, la reacció de Joan Garriga (‘els fets han agafat una rellevància molt més important que no ens havíem imaginat’) sembla indicar que la CUP no era ben bé conscient de què feia. Em resulta incomprensible, però, en qualsevol cas, fins i tot si fos així, la decisió de Puigdemont canvia el joc i no deixa marge a cap dubte. Efectivament, hi ha un abans i un després. Com passaria en qualsevol país independent.

La qüestió és què passarà d’ara endavant. I la resposta que em ve al cap, com tantes vegades, és que ho tenim a les nostres mans. Que dependrà, de nou, del que els independentistes, tots, vulguem fer.

Al setembre el president de la Generalitat i el govern es presentaran a una moció de confiança. Si la majoria de diputats independentistes que hi ha no actua com a tal majoria i unionistes i alguns independentistes van junts, aleshores caldrà formar un altre govern o convocar eleccions. Si la moció, en canvi, no prospera i els independentistes i els unionistes voten en direccions diferents suposa que el procés tirarà endavant més o menys com estava previst. És evident que això serà responsabilitat en primer lloc dels diputats de Junts pel Sí i dels de la CUP, però no serà únicament responsabilitat seua. També dependrà de nosaltres. Aquesta revolució l’ha conduïda la gent i necessita de la gent per a continuar avançant. El 9-N no s’hauria fet sense la Via Catalana. Al 27-S, no hi hauríem arribat sense la Meridiana. I el govern de la independència no caurà si els independentistes demostrem, també al carrer, que tenim la mirada fixada en el juliol del 2017, quan es complirà el calendari dels divuit mesos. I que, malgrat els episodis poc edificants, volem encara que allò que prop de dos milions de persones vam votar el 27 de setembre acabi essent una realitat.

Això, però, ho hem de fer sense comportaments frívols, amb rigor i serietat i ben conscients de que totes les actuacions tenen conseqüències. O sigui, com fan les coses les nacions que ja són independents.

Vicent Partal

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 25

DELS DIARIS

Sabadell reivindica la figura del poeta Joan Oliver Diverses entitats organitzen des de l’abril un programa d’activitats coincidint amb el trentè aniversari de la seva mort. La família cedeix la tomba al municipi.

La data: 1 8-6-1 986 va morir Joan Oliver amb 87 anys a Barcelona i està enterrat a Sabadell. Va deixar com a llegat una obra literària molt diversa.

Més d’una vintena d’entitats i institucions, la majoria de l’àmbit de la cultura de Sabadell, organitzen, ja fa un parell de mesos, un grapat d’activitats per commemorar la figura de l’escriptor Joan Oliver, conegut amb el pseudònim Pere Quart. És la manera que la societat civil i cultural de la cocapital vallesana té per homenatjar i reivindicar la figura del poeta coincidint amb l’aniversari de la seva mort, que va ser el 18 de juny del 1986.

El programa d’actes de l’Any Joan Oliver es va presentar el 30 d’abril al pati del Casal Pere Quart amb la intervenció de membres de la comissió específica que recopila les activitats organitzades fins al proper mes de desembre i en fa difusió a través del lloc web www.joanoliver.cat, des d’on també es glossa la figura i l’obra de l’escriptor, un dels dos únics sabadellencs que tenen la medalla de la ciutat, juntament amb el pintor Antoni Vila i Arrufat.

Amb el nom de Joan Oliver, 30 anys de vacances pagades, el programa d’activitats també en recull dues d’especialment rellevants que es fan coincidir amb les dates de l’endemà del dia de la mort i el naixement de l’escriptor: el 19 de juny i el 30 de novembre. En el cas dels actes al cementiri de Sant Nicolau es farà un acte de cessió de la tomba de la família Oliver a la ciutat i l’Ajuntament farà una ofrena i inaugurarà una placa commemorativa amb intervencions de la filla del poeta, Sílvia Oliver; de l’alcalde, Juli Fernàndez, i la lectura de poemes de Pere Quart, a càrrec de l’escriptor local Roc Casagran. Després, repartides entre els carrers del centre i concentrades sobretot a la plaça del Doctor Robert i el Racó del Campanar, es faran una sèrie d’activitats que inclouran el taller Dromedaris o caVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 26

DELS DIARIS mells? Petites titelles; l’actuació dramatitzada de la companyia local Quarta Distància amb una ruta que recorrerà els espais que relacionen Joan Oliver amb Sabadell; l’espectacle Sempre de vacances; una collita i plantació de monosíl·labs, i un vermut poètic en què se’n llegiran de Pere Quart i d’altres poetes que hi participin. Clourà la jornada l’escriptor Antoni Dalmases amb un parlament. L’acte previst pel 30 de novembre serà un homenatge popular al teatre La Faràndula amb un espectacle sobre la seva vida i obra amb la participació d’artistes d’arreu del país.

Molt més que el pseudònim Pere Quart Poesia, narrativa breu, teatre, assaig, crítiques literàries i traduccions és tot el llegat literari que va deixar Joan Oliver, un escriptor que va rebre un munt de reconeixements i premis i que va veure musicats molts dels seus poemes pels cantautors més reconeguts, com ara Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Miquel Pujadó, Raimon i Ovidi Montllor, entre altres. Va ser el quart d’una família de la burgesia; va publicar el seu primer poema amb 13 anys i el 1918 va escriure el seu primer llibre de poemes manuscrit: Primícies.

El 1917 va impulsar la Colla de Sabadell a l’entorn de l’Acadèmia de Belles Arts per sacsejar la vida cultural del municipi. Van organitzar diversos actes, van publicar un full satíric i van fundar Edicions La Mirada el 1924. Un any abans Oliver va començar a publicar al Diari de Sabadell utilitzant el pseudònim Pere Quart per evitar problemes amb la dictadura de Primo de Rivera, com va explicar en una entrevista que li va fer Montserrat Roig el 1978, utilitzant el seu segon nom de baptisme i el número de germà que ocupava dins la nissaga. Durant la Guerra Civil es va significar al bàndol republicà, va cofundar la Institució de les Lletres Catalanes, es va exiliar a França i després, a Santiago de Xile. Va tornar el 1948 i va seguir lluitat contra la dictadura des de l’àmbit cultural.

Redacció

Casal Pere Quart Conegut popularment com les Voltes de Ca l'Oliver, el casal fou construït el 1862 per Pere Oliver, besavi patern de Joan Oliver. El projecte inicial, obra de l'arquitecte Gabriel Batllevell, incloïa disset porxades a la Rambla. El 1862 se'n construïren les cinc centrals, mentre que les dotze restants no s'arribaren a bastir mai. Els edificis que es construeixen a la Rambla de Sabadell durant el segle XIX són el reflex del creixement econòmic de la ciutat: grans casals i torres, rengleres d'habitatges de promoció unitària, vapors, despatxos i alguns serveis.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS LLEGENDES DE BARCELON A L'emperador de la Xina

Catalunya va arribar a ser un país amb ambicions. Volia fer-se més gran.

Li calia saber que hi havia més enllà de les seves valls i s'enviaren ambaixades arreu. Aquesta història parla d'una d'aquestes ambaixades.

Mentre el rei En Jaume estava enfeinat en les diverses conquestes, rebé un missatge de l'emperador de la Xina. El rei hi envià un emissari, l'abat de Poblet, savi i molt llest.

L'emperador li ensenyà la cort, les riqueses, les meravelles i els prodigis de la seva ciutat.

Tantes, que l'abat pensà que hi havia un xic de malicia i desdeny envers ell i el qui representava. I era cert que l'emperador no podia creure que hi hagués a la terra ciutat més sumptuosa i prodigiosa. El pare abat es proposà tornar-li la pilota i li parla així: -Heu de saber, emperador, que el rei Jaume viu en una ciutat alçada damunt l'aigua i tota voltada de foc. Aquesta ciutat esta feta amb ulls de serp i fetges de vedella i la van construir els galls i els conills. Heu de saber també que la ciutat de Barcelona esta governada per porcells i que els morts es passegen pels carrers. La ciutat és un riu damunt del qual hi ha un pont i per damunt del pont pasturen més de cent mil caps de bestiar.

L'emperador resta bocabadat; no sabia que dir, creia que l'enganyaven. Però no era pas així, les seves paraules eren un enigma: La ciutat del rei en Jaume era Barcelona. I, segons la tradició, esta assentada damunt del Riu de Sota o Riu de Santa Eulàlia. Les muralles de Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS Barcelona eren de pedra foguera de Montjuic, i per tant la ciutat estava voltada de foc. Els edificis eren fets de granit de Montjuïc, pedra anomenada ull de serp, i d'un altre tipus de pedra dita fetge de vedella.

A Barcelona hi van viure dues importants famílies de mestres de cases anomenades l'una Gall i l'altra Conill, gairebé els únics que van construir la ciutat, d'aquí que es pogués dir que Barcelona l'havien fet els Galls i els Conills. Per una antiga tradició, els barcelonins som qualificats de porcells i com que barcelonins eren els qui formaven el Consell de Cent, es podia ben dir que era governada per porcells.

Una de les antigues famílies nobles barcelonines va ser la família Mor, per tant, es podia afirmar que els morts es passejaven pels carrers. Com que el riu passa per sota la ciutat, Barcelona li fa de pont, i per tant, en tot el terreny que ocupa la ciutat bé hi poden pasturar més de cent mil caps de bestiar.

Es comenta que el pare abat enganyà com un xino l'emperador i donà origen a l'expressió "enganyar com un xino".

Potser per les meravelles que es van explicar sobre la nostra ciutat passa que tants orientals la visiten. No sabem, però, si la troben tan plena de fets sorprenents com la va pintar el sant abat.

Continuarà.

Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS

1 001 CURIOSITATS DE CATALUNYA Aigua per al més llarg setge La conquesta d'un castell per mitjà de la invasió era una tasca molt difícil a causa del bon potencial defensiu de les fortaleses de l’època.

Sovint la millor estratègia era el setge, és a dir, esperar que l’enemic es rendís per esgotament de les provisions d’aigua i de menjar. En aquest sentit es podria dir que el temps de setge era proporcional al volum d'aigua que cabia a les cisternes del castell...

La muralla era clau tant en la defensa com en l'atac d'un castell. Les armes d'assalt i l'arquitectura de la muralla evolucionaven en paral·lel, a força d'acció i reacció. Inicialment l’alçada i el gruix eren primordials en la construcció del mur, que havia de suportar l'efecte d'ariets (tronc amb l'extrem de metall), catapultes, túnels sota els fonaments i focs a la base (per descompondre el ciment). Però amb l’arribada de la pólvora al segle XIV, l'altura ja no va importar.

Si el canó apuntava a la base, una gran altura només feia que l'esfondrament fos més estrepitós.

L’estratègia va passar a ser evitar el xoc perpendicular de la bala contra el mur, que podia ser devastador, i incrementar el gruix de les parets. Les muralles van adquirir una formació en estrella a partir del segle XVII, tal com veiem al castell de Sant Ferran, a Figueres.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS La catedral de l'aigua Els setges se succeïren i cada cop era més costós atacar l'accés al castell. Per tant, el setge era més llarg. Es van ampliar les cisternes fins que al segle XVIII l'arquitecte militar més previsor de tots els temps va culminar la Catedral de l'Aigua, una cisterna gegantina sota el castell de Sant Ferran, a Figueres.

La dada La cisterna tenia una capacitat de quaranta milions de litres d'aigua i, fins i tot, era navegable. En proporció a l'abastiment, el castell podia albergar fins a 6.000 homes i 500 cavalls.

Porta principal d'entrada abans de ser destruïda el 1939

El detall La seva gran capacitat d’aïllament va convertir el castell de Sant Ferran en lloc de reclusió del capitost del cop d'estat fallit del 23 de febrer de l'any 1981, Antonio Tejero.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS

L'àngel de les muntanyes

C

aminàvem un dia per les muntanyes desiguals, tan estimades. Anàvem amb els ulls molt oberts per no deixar-nos perdre ni un detall de llurs formes nervades ni un to de llurs colors variats. Tot d’un plegat, del cor de les muntanyes se’ns aparegué el seu àngel.

- Hola! -ens digué. Em plau que vingueu al meu reialme, amics, m’agrada que estimeu les muntanyes que jo tant estimo i que són tan nobles. Veniu, jo us duré a totes les muntanyes del món i en coneixereu l’ànima; veniu, i pujarem junts a tots els cims, des d’on s’acaricia el cel i es contempla la terra.

Vam seguir muntanyes i muntanyes, totes les muntanyes del món. Cada una tenia un munt d’històries per a explicar-nos, històries de les muntanyes mateixes, de llur quietud i de llurs silencis, de llur vida i de llurs paraules, o històries de llurs companys, dels arbres que les aombren i de les flors que les engalanen, de les aigües i dels vents que canten i canten, dels isards saltironants i dels homes somiadors. Eren històries de milers d’anys, inacabables. Tants fets havien esdevingut en les muntanyes, tantes converses, tants amors o tantes llàgrimes!

- Jo visc en el cor de les muntanyes -digué l’àngel. Sóc llur esperit, que les fa viure amb una vida calma i estremir-se d’amor al bes del vent, del sol o de la pluja. Jo sóc llur ànima que les obre a les converses amb els humans i que les fa frisar al bes dels homes que les estimen. Em plau que reposeu en les meves faldes manyagues o que puVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS geu a les altes arestes del meu rostre nervat. Sóc un etern esperar, amb un somriure que mai no s’acaba. A cada besada del sol em vesteixo de llum i a cada hora del dia canvio de vestit i m’ofereixo a vosaltres, humans, perquè us admireu de la meva bellesa impol·luta.

- No sóc gelós de mi -féu l’àngel de les muntanyes. Podeu acollir-vos al meu convit, podeu pujar als meus cims i besar el meu rostre. Però respecteu el meu senyoriu, car la muntanya és sempre senyoriu i vol ser tot temps venerada. Existeixen indrets sagrats que em reservo: no volen ser sollats pels peus humans. Són roques verges que vull que romanguin eternament verges, roques isolades i senyores només besades pel vent. Recordeu: aquell qui les profana, no viu. Respecteu el meu silenci quan tinc un mal dia, quan estic esquerp i no us convido a asseure-us a la meva taula i a beure de la meva copa. Respecteu-me llavors, puix que és arriscat i imprudent no reverir aquests moments. Tothom té dies en què vol romandre sol. Hi tinc tant dret com vosaltres. Però quan el meu rostre és rialler, veniu. Veniu-hi aleshores, humans, al meu reialme, veniu-hi que m’ofereixo com una besada immensa feta d’arestes, de roques i de terra. Sentireu llavors el batec del meu cor i la frisança de la meva pell, olorareu la meva flaire terrosa, us acariciaré amb les meves mans gegantines i podreu ajaçar-vos en les meves faldes de mare.

L’àngel deia això i ens mirava calmós i tranquil. Semblava que estigués una mica més enllà del temps. D’ençà que ell ens parlà vam sentir per sempre la veu de les muntanyes.

Vam viure, com mai, el silenci de les nits muntanyenques, un silenci tranquil i fecund.

Vam sentir les paraules del vent quan besa les arestes de llança. Vam sentir l’eterna cançó de l’aigua, el crit dels saltants o els murmuris de mil veus dels rierols zigzaguejants. Vam veure les aigües de safir, de maragda o d’aiguamarina, noves i alegres. Vam sentir les veus dels animals a la nit i oloràrem la sentor de la terra, la sentor de l’herba quan t’hi ajeus cansat i ella t’acull amable. Vam abraçar la terra, la vam abraçar amb una abraçada frisosa que ho volia agombolar tot, les muntanyes, els arbres i els homes.

En aquell reialme tot té el seu moment, que val la pena de viure intensament. El moment de la pluja tranquil·la o del discontinu degotar de l’aigua damunt les fulles, el moment de la tempesta enfurida o de la pau serena de l’amainada. El moment de les veus múltiples dels insectes o de les indefinides veus de la natura. El moment del silenci obert dels cims o del silenci dolç de les nits. El moment de les llums blaves o de les llums morades, el de les llums verdes o el de les llums daurades. El moment de l’olor de reïna o de pinassa, el de l’olor de terra mullada o el de la flaire intensa de les plantes de sec, de la farigola, de l’espígol, del romaní o de l’alícium. El moment del foc de camp amb els companys i les companyes, el moment de les cançons, dels records i de les converses. Ah, els moments Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS de les muntanyes! I a vegades plores, les llàgrimes cauen avall de pau, de joia o de comunió amb la natura.

Sobretot és inoblidable el moment que comences a caminar, pausadament, i vas deixant avall les tendes, els arbres i les valls; els rierols que s’esmunyen entre congostos i roques es veuen cada cop més lluny i els núvols es veuen cada cop més a prop. Després ja no trobes ni herba, sols congestes i roques amb llurs formes i colors variats, finalment si no fa vent només silenci i si fa vent només cançons. I a dalt, la llibertat del cel. I puges i puges, i arribes al cim, i aleshores abraces tot el món. Tens la sensació d’una abraçada immensa, d’una abraçada que arriba a tots els homes, que agombola totes les terres i tots els estels. I va passant el temps enmig d’un silenci que t’atrapa. Va passant el temps que no te n’adones, el sol es va acotxant lentament i tot es revesteix d’or i de porpra.

I van naixent a poc a poc les estrelles fins que tot el cel queda sembrat de llumenetes. Si fa lluna, tot es revesteix de plata, les comes i les arestes, que es llancen al cel cercant l’infinit, queden retallades de blanc a la negror de la nit com abans havien retallat llur roig o llur verd a la blavor del cel. Sota la llum de la lluna les congestes brillen com fantasmes recolzats a les muntanyes, els rierols s’esquitllen avall com papers de plata i els estanys et miren amb uns ullassos oberts, encisats.

I la lluna camina enllà fins que ens diu adéu des d’un tombant de carena. Tot dorm. A vegades, però, vetlla el vent, a vegades l’esperit, i sempre l’àngel de les muntanyes. I va passant la nit fins que clareja i els pics de les muntanyes comencen a daurar-se, primer a dalt de tot, després a mig aire, per últim fins a la falda; poc més tard tot s’inunda de llum i tot reviu, plantes, bèsties i homes. Com n’és de bell, de veure tot això!

L’àngel ens hi convida amb un aleteig de muntanyes.

Jordi Llimona i Barret

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS

Noves aportacions a la biografia de Pere Vacarisas Bofill. IV. Bateig a Sant Corneli de Collbató

E

n aquest últim article d’ampliació de la biografia de Pere Vacarisas, presento la seva partida de baptisme, que he pogut localitzar a l’Arxiu Diocesà de Barcelona:

“En la parroquia de Sant Corneli de Collbató, bisbat de Barcelona, als dinou de febrer de mil vuit cents cincuanta y tres, yo, infrascrit rector, he batejat à un noy nad lo dia antes, fill llegitim y natural de Juan Vacarisas, natl de esta, y de Sibina Bufill, natural de Sant Baldiri de Llobregat; essent los avis paterns Joseph y Francisca Pujol, y los materns Jaume y Maria Banchs; à qui se li posà per noms Pere, Pau, Joseph, y foren padrins Pere Vacarisas, oncle patern, y Maria Vacarisas, muller de Francisco Jorba, tia paterna, als qui advertí lo parentiu espiritual y obligacions que per ell contrahuen. Ita est: Josephus Borràs, pbter et rector” (ADB, Parròquies, Coll-

bató, Baptismes 5, pàg. 16). Cal precisar que el cognom de la mare és escrit Bofill, amb o, en l’índex d’aquest llibre sacramental. És important aquest document perquè estableix sense cap mena de dubte la seva data de naixença: el 18 de febrer de 1853. Tots els seus biògrafs, inclòs jo, havíem dit que era el 19 de febrer, però aquesta és la data del bateig.

També ha valgut aquest registre parroquial per a conèixer els noms dels seus pares i avis. El seu pare es deia Joan Vacarisas i la seva mare Savina Bofill; els seus avis paterns eren Josep Vacarisas i Francesca Pujol; i els seus avis materns es deien Jaume Bofill i Maria Banchs.

Façana posterior de l'església de Sant Corneli de Collbató

Àngel M. Hernández Cardona

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS

SOLVÈNCIA CATALUNYA / SOLVÈNCIA BANGLA DESH A la portada del diari “El Mundo” del 28.5.16 s’hi podia llegir: “Moody’s anuncia que rebaixa la nota del deute públic català al nivell de Bangla Desh.”

A la portada del diari “El Economista” del 28/29.5.16 s’hi llegia: “Moody’s col·loca el Govern de Puigdemont al caire de l’impagament”.

Tot i sentir el màxim respecte per la població de Bangla Desh, equiparar financerament els seus habitants amb els catalans sembla un desencert evident, que comporta una intenció ofensiva envers els catalans i l’objectiu d’intoxicar els lectors.

Qui ha redactat aquestes notícies, qui ha acceptat la seva publicació i qui sabia que s’anaven a divulgar no pot ocultar la seva intenció danyosa envers Catalunya i el seu desig de desacreditar el moviment independentista català.

Per ressaltar el disbarat de l’equiparació entre la solvència de Bangla Desh i la de Catalunya només cal veure el PIB per càpita de tots dos pobles: Bangla Desh 2014 818 $ Catalunya 2014 30.666 $ És cert que Catalunya passa moments de penúria financera, però el motiu és el dèficit fiscal entre Catalunya i Espanya.

El dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya l’any 2014 va ser de 8.455 milions d’euros segons el Govern Central espanyol, calculat segons el mètode de càrrega/benefici, i de 15.000 milions d’euros segons el Departament d’Economia de la Generalitat, calculat segons el mètode de flux monetari.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS Evidentment el dèficit fiscal és un dels motius que al·leguen els independentistes catalans per justificar les seves pretensions independentistes. No consideren admissible que la recaptació tributària obtinguda a Catalunya es transfereixi al Tresor públic i que els serveis i les transferències que es reben del Govern Central presentin un desfasament tan elevat.

La qüestió del dèficit fiscal de Catalunya s’hauria d’haver citat a les notícies de premsa que hem comentat per donar una imatge més innòcua, més real, de la situació.

Per si no fos prou, llegim els titulars del periòdic “Ara” del 6.6.16: “L’ Estat inverteix a Catalunya un 40 % per sota de la mitjana. El Govern Central va gastar 163 euros per ciutadà el 2015, però la xifra cau a 99,5 euros per els catalans. Del total de la inversiò compromesa l’any passat només s’en va execuar realment el 70%.”

Enrique García Arrufat

Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid

Tan important com menjar és desmenjar Quan un nen no es trobava bé, les iaies deien: «aquest nen potser té un racó brut». Volien dir que havia de fer caca. I de debò, la retenció de caca perjudica la salut. Hi ha unes petites cures que poden millorar el transit intestinal i afavorir l'evacuació.

S'ha d'anar de ventre amb regularitat. Podeu acostumar-vos a beure un vas d'aigua tèbia en dejú. Feu-vos fregues amb les mans, escalfant cames i braços. Amb la mà dreta en forma de puny, feu cercles sobre la panxa, seguint les agulles del rellotge.

Els nervis no ajuden gens el treball d'estómac i budells. Fugiu de l’estrès. Mastegueu cada cullerada de menjar, i no n'agafeu més fins que tingueu la boca buida. Respireu fins a la panxa (que s'infli i es desinfli). I no reprimiu pets ni rots (amb educació): tant una cosa com l'altra són necessaris per al funcionament correcte del nostre cos.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS

REACCIONES TRAS EL REFERÉNDUM SOBRE EL BREXIT DEL REINO UNIDO PRIMERA: Arran de les lamentacions generals que ha suscitat l’aprovació del Brèxit per part del Regne Unit, el 24.6.16 vam veure absorts l’aparició en televisió del President del Govern espanyol en funcions, Mariano Rajoy, dient més o menys el següent: “Ara, a la vista del resultat del referèndum sobre el Brèxit del Regne Unit, molts comprendran millor la meva oposició a la celebració d’un referèndum a Catalunya en què es decideixi sobre les aspiracions independentistes de la majoria dels catalans”.

Els que es lamenten pel resultat del Brèxit han de reconèixer l’elegància del govern britànic, que no només no ha posat obstacles a la celebració del referèndum sinó que l’ha promogut, tot i que no estava pressionat a fer-ho, en un acte de respecte a la voluntat popular.

Pel que sembla, el Sr. Rajoy considera que la millor manera de governar és fer-ho d’esquenes al poble, ignorant les seves pretensions i decidint sobre les aspiracions catalanes segons el seu criteri personal. Prefereix incomplir el “Pacte Internacional de drets civils i polítics”, que vincula Espanya i que determina que els governs hauran de respectar el dret d’autodeterminació dels pobles que estan sota el seu control.

SEGONA: D’acord amb la informació privilegiada de què sembla disposar el polític Josep Borrell i Fontelles, ha publicat un vídeo segons el qual una Catalunya independent seria, sens dubte, frontalment rebutjada per la Unió Europea.

De fet, Escòcia no sembla compartir aquest criteri, atès que la seva postura en relació amb el Brèxit ha estat favorable a la permanència a la Unió Europea. Així doncs, ara Escòcia manifesta la seva intenció de tornar a plantejar la seva independència del Regne Unit a través d’un nou referèndum, per negociar a continuació la seva permanència a la Unió Europea.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS Creiem entendre que la política de la Unió Europea consisteix a posar en pràctica la màxima de ”La unió fa la força”. És per això que la sortida del Regne Unit de la Unió Europea ha provocat tantes lamentacions y tristos auguris.

Les lamentacions per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea no semblen correspondre’s al que, segons el Sr. Borrell, és un rebuig de la Unió Europea a una Catalunya independent que ara es troba en el si de la Unió Europea, a la qual pertany a través d’Espanya. Els vaticinis del Sr. Borrell no semblen tenir cap base.

El ”Consell Assessor de la Generalitat per a la Transició Nacional” ha publicat un informe que es pot consultar a Internet sobre “Les vies d’integració de Catalunya a la Unió Europea”, en una exposició que discrepa de les perspectives publicades amb finalitats propagandístiques pel Sr. Borrell.

Existeix un possible paral·lelisme entre el futur d’Escòcia i el de Catalunya. Tots dos països estan actualment a la Unió Europea com a conseqüència de les seves respectives pertinences al Regne Unit i a Espanya, i ambdós països aspiren a la seva independència i integració a la Unió Europea.

La diferència és que Escòcia pretendrà aconseguir la seva admissió a la Unió Europea quan el Regne Unit estarà en fase de separació de la Unió, mentre que quan Catalunya en sol·liciti l’admissió, Espanya seguirà essent membre de la Unió Europea.

Les consideracions del Sr. Borrell sobre la inadmissibilitat de la integració de Catalunya a la Unió Europea no esmenten que és el Consell Europeu format pels caps d’estat dels Estats membres (Art. 15.2 del Tractat de la Unió Europea) qui es pronunciarà PER UNANIMITAT sobre l’admissió d’un nou Estat a la Unió Europea (Art. 49, paràgraf primer, del Tractat de la Unió Europea).

Seria interessant saber si el Sr. Borrell creu que Espanya VETARIA, en el si del Consell Europeu, l’admissió de Catalunya a la Unió Europea.

Enrique García Arrufat

Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS

Records i vivències

Ai g u a potabl e En Robert era carter. Amb l'esquena aplanada passejava la carterassa tot el dia pels carrers de la vila.

Al vespre arribava a casa cansat i trencat de cames. La seva esposa s'apressava a oferir-li seient.

– Descansa, amor meu -li deia-. Ja et preparo el te.

I en Robert reverdia xarrupant el beuratge, veient la llar polida i comprovant l'amor i la delicadesa que l'Edith li professava.

Al cap d'una estona, quan en Robert s'havia refet, la muller li recordava dolçament: – Ompliràs el dipòsit, oi, amor? Ja ho faria jo a estones, però no puc. Aquesta roda pesa una carreta de bous.

– Sí, ara m'hi posaré -li contestava.

Al rebedor, fixat a la paret, hi havia un rodell, d'un metre de diàmetre, amb una maneta reblada a la perifèria. Fent-lo rodar accionava una bomba que pujava l'aigua des del pou al dipòsit de sota teulada. Cada vesprada omplia el receptacle per fornir la llar de l'aigua indispensable.

– Són cent quaranta voltes. Ja les tinc ben comptades -em digué-. No és que sigui un esforç extraordinari, però miri.

M'ensenyà les mans. Tenia una durícia, com una manyopla, que li abrigava tots els palmells. Em vaig quedar perplex.

– I per què no endolles l'aigua potable de la Cooperativa? -vaig dir-li.

– Oh, seria una meravella -sospirà-. Obrir l'aixeta amb dos dits i aigua a dojo. Quina delícia!

Però no podem. És massa car. Ara per ara és un somni impossible. Creu que m'escarrassaria arrossegant aquesta roda si pogués tenir l'aigua pública?

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS Aquell volant matusser em quedà clavat al pensament. Tot anant a casa hi donava voltes. En Robert sospira per l'aigua fàcil: «dos ditets i aigua a dojo... », si no fos el preu que ha de pagar.

Aleshores se'm féu rellevant la sort que tenim els cristians. Jesucrist ens ha instal·lat la Salvació de Déu. Ell tot sol, «que morí pels nostres pecats, que fou sepultat i ressuscità el tercer dia» (lCor 15,3), ha fet possible que, amb la simplicitat d'un signe sacramental, puguem sadollar-nos del seu amor graciós, participar de la vida, bellesa i netedat del Senyor. Sempre a punt. Arreu instal·lat, inexhaurible. Gratuïtament.

I pensar que molts ni tan sols volen fer aquest gest. Els sembla treballós. Altres el troben menyspreable, i intenten aconseguir la salvació amb el seu esforç i enginy personals: pelegrinatges, prometences, recerca d'aparicions... Intent inútil, perquè «en ningú més no hi ha salvació, ja que sota el cel no hi ha cap altre nom donat als homes, amb el qual hàgim de salvar-nos» (Fets 4,12).

Ignasi Ribas i Prunés

L’ajuntament del municipi ja ha pres un seguit de mesures, tant informatives com dissuasòries, davant la forta davallada del pou principal d’abastament d'aigua potable.

El municipi de Vacarisses s’abasteix bàsicament d’uns pous de captació que han començat a davallar de forma alarmant. El pou d’abastament principal ha patit un descens de la columna d’aigua de més de 20 metres en un any i segueix la tendència a la baixa, disposant actualment d’una columna d’aigua de 4,5 m per sobre de la bomba extractora, que, en el cas d’aquest pou, no es pot aprofundir més.

Per tant, es prohibeix l'ús d'aigua potable en els següents casos:

• Omplert i reomplert de piscines, estanys i fonts, tant públiques com privades.

• Rentat amb mànega de tota classe de vehícles, excepte l'efectuat per empreses autoritzades.

• Reg o baldeig de vials, carrers, voreres o camins, tant públics com privats.

Juny de 201 6

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS

Sant Llorenç del Munt i l'Obac

Les balmes - La balma blava Les balmes són un dels grans emblemes de la riquesa natural i cultural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac: • Com a cavitats, són un clar exponent de la formació i evolució geològica característica del massís.

• Com a habitatge, són una manifestació cultural de gran valor històric.

Moltes de les balmes (igual que algunes de les coves més grans) han estat aprofitades per a viure durant diverses etapes històriques. Hi han proves d'aquesta ocupació ja fa cinc mil anys, però en aquells temps el condicionament de les cavitats era mínim.

L'ús generalitzat com a habitatge es va produir a partir de la dominació visigòtica (fa 1.500 anys) quan es va produir un èxode de la plana a la muntanya a la recerca de terra sense propietari conegut i amb una mínima possibilitat de ser conreada o fer-la servir de pasturatge. Va ser la primera gran colonització de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, poc estudiada, però que ha deixat nombroses restes.

Les balmes es van mantenir durant molt temps com a una opció per viure-hi, conjuntament amb petites cabanes i les primeres masies. Al segle XIV, la pesta negra va provocar el seu abandonament i va afavorir una concentració de propietats entorn a les grans masies.

En els últims segles les balmes han continuat sent lloc d'estada, tot i que sovint només com a refugi temporal o per a fer-hi penitència. Al segle XX, moltes cavitats encara van servir d'amagatall durant la Guerra Civil i el franquisme.

Algunes grans balmes han mantingut la seva funció d'habitatge (com el Puig de la Balma, el Peric, Can Valls, etc.) o de treball (Balma de la Calç, Balma del Sot de la Carda, etc.). Actualment encara està ocupada la petita balma del Bord, al peu de la Canal de Santa Agnès.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS La Balma Blava és una de les curiositats del massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac.

Com moltes d'altres, el seu origen són els efectes dels agents erosius.

A la vessant est del Morro de Sescorts, el que està orientat cap a Can Pèlags i Castellsapera, l'aigua i el vent van obrir una gran cavitat de forma semicircular. Té poca profunditat, però gràcies això destaca molt més la seva peculiaritat. A diferència del to vermellós que domina tot el massís, la roca del fons de la balma, posada al descobert per l'aigua, és de color blau. És un paratge imponent.

Per veure la Balma Blava cal anar fins a la punta del Morro de Sescorts. Es pot arribar des de Can Pèlags, passant per la canal de la Pedrera, o des de Can Garrigosa, anant pel bosc de dalt de la masia.

Les dues rutes conflueixen en un roquissar que facilita la pujada al primer graó del Morro de Sescorts.

La Balma Blava es troba uns 100 metres cap a l'esquerra del roquissar, a la mateixa base del morro, enlairada sobre la canal de la Pedrera. Per recórrer aquests últims metres no hi ha un corriol ben definit, però no hi ha possibilitat de pèrdua.

Text i fotos extrets de: Trailsantllorenc.blogspot.com.es Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 51 Costums i creences de Joan Amades

"DEL BRESSOL A LATOMBA"

Els funeral - L'àpat

Els Funerals (continuació) Pel Solsonès, el Berguedà i el Lluçanès, els pans d'oferta eren tan grossos que passaven justos per la boca del forn: la mida del pa solia estar relacionada amb la categoria de la casa del difunt.

A Rocallaura, després de la primera missa oferien al sacerdot un cistell amb farina de quartes; després de la segona missa, un porró de vi, i, en la tercera, una candela. A Malda, la primera dona del dol ofereix un cabasset de farina i una candela, i a la Pobla de Lillet oferia un pa gros de quatre lliures amb una creu de paper posada al damunt. Totes les altres dones oferien un porronet de de vi d'un roquill, o petricó, amb una candela encesa al broc, o galet. A Llorenç, que el dol dura dos anys, hom fa l'ofrena d'oli, candeles, pa i vi. A Vilanova de Bell Puig, comportava tot un pasteró de farina. A la Vall d'Àneu, qualsevol diumenge de l'any duien un pa de tres lliures a l'església i el sacerdot deia una absolta per als difunts de la casa. Per l'Urgell, el segon dia de la Festa major celebren una funció dedicada als traspassats. Les famílies que han tingut una defunció fan una ofrena de pa i candela, i el predicador s’encarrega del sermó adequat.

A Vilafranca del Penedès, després de la missa, en passar els assistents a besar l'estola, el sacerdot parava el bonet i els fidels hi tiraven les monedes embolicades. A Torelló, a la casa on hi ha hagut un difunt, durant un any un familiar femení pròxim cada diumenge a 1'ofertori de l'ofici s'encarrega d'oferir una llesca de pa amb una moneda de dos, cinc o deu cèntims al damunt, segons la categoria de la casa, i quatre candeles enrotllades enceses; tot posat en un cistellò d'oferta. A Tremp, els funerals eren anunciats pel campaner la vigília al vespre, de manera molt semblant als andadors quan avisaven una defunció.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS A Figueres, el dia dels funerals mengen castanyes bullides. A l'església del Pinell de Brai hi havia hagut un banc especial per a les famílies que duien dol, que hi seien durant tot l'any següent al de la defunció; quan no en bastava un n'habilitaven d'altres; solien ésser els del darrera de tot i més acostats a la porta. A Linyà, resaven cada dia el rosari, durant mig any, amb les quinze oracions de Santa Brígida ; aquesta santa revela el dia exacte que hom ha de morir. Fou costum entre gent de mar quan un company moria en terres llunyanes on calia soterrar-lo o quan calia tirar-lo a mar, o bé s'ofegava, que els seus companys recollissin curosament tot el seu bagatge per lliurarlo a la família; aquesta li feia els funerals a presència de l'objecte que més usava o que més s'estimava, que venia a suplir el difunt i a representar-lo.

L’àpat Una de les notes més típiques i curioses dels nostres costums funeraris és l'àpat. En arribar a la casa del difunt, els familiars, la clerecia que ha oficiat i els acompanyants són rebuts al peu de la porta per dues persones: una proveïda d'un càntir d'aigua i l'altra d'una tovallola; l'una tira aigua a les mans dels arribats i l'altra els ofereix la tovallola perquè se les eixuguin. La tovallola sempre és blanca. Aquest lavatori manual rep el nom de "aiguamans".

Pel Solsonès, es rentaven les mans en entrar i en sortir de la casa del difunt, és a dir, abans i després de l’àpat. La taula és parada amb dues tovalles blanques de drap de casa; els plats són de terrissa ordinària negra i estan trabucats damunt el cobert, consistent en cullera i forquilla de fusta disposats en creu. A cap de taula es posen els capellans; a llurs costats, els caps de dol, que si no són familiars de primer grau del difunt tenen al seu costat immediat el parent més pròxim. És corrent que tots els homes es posin en un costat i les dones en un altre. A la Pobla de Lillet presidia la taula el cap de dol amb barretina negra i capa. Pel Baix Vallès, assistien a l’àpat el senyor rector o algun altre sacerdot en el seu lloc, els campaners, el portador de la creu, l'ofertor, l'ofertora, els portadors del difunt i molts veïns. Al cap de l'any es repetia l’àpat si fa no fa igual.

Pel Baix Empordà, no intervenia en la menjada cap familiar; els convidats ho celebraven a la sala, i la gent de la casa, a la cuina. A Palol d'Onyar, servien a taula els dos veïns més propers. Les dones acostumen a restar amb la caputxa o mantellina posada. Durant l’àpat, es parla poc i baix.

El menú és moderat; en general, consisteix en escudella, carn d'olla i un entrant de carn de llana o de porc, però mai de ploma, perquè fa festa. Per postres no poden menjar dolços ni fruita tendra; són de consuetud les nous, les avellanes, les ametlles i els pinyons. Acabat el dinar es tanquen portes i finestres per tal de deixar la cambra com més fosca millor. Si al menjador hi ha capelleta, hi encenen ciris al davant; altrament, es posa un Sant Crist rodejat de canelobres damunt la taula, que es fa servir com d'altar; a cada costat es posa un ciri encès. Per les Fonts del Llobregat, posaven un pa ben gros als peus de la imatge. Els capellans canten uns responsos i, amb els altres comensals, dediquen unes oracions a l’ànima del difunt.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS Acabada la cerimònia, acudeix el cap de casa o cap de dol amb una safata en la qual porta alguns paquetets que contenen l'almoina per als capellans, i en dóna un a cada u. És costum que l’almoina vagi embolicada amb un paper blanc. En desparar la taula hom treu les primeres tovalles i resta coberta amb les segones, que es tenen expressament guardades per a aquests actes. Es donen pans que porten marcada al damunt una creu, en uns indrets marcada directament damunt en pastar el pa, i en altres, feta amb dues tires de paper enganxades damunt; se'n lliura un a cada comensal. Els qui reparteixen el pa no el poden tocar amb les mans, porten al coll travessada una llarga tovallola i amb ella l'agafen. Els concurrents s'emporten el pa a casa i el parteixen en llesques: procuren que en mengi tothom de la casa. Cada persona que en tasta ha de dir una oració per a l'ànima del finat. El pa ha d'ésser precisament de xeixa i s’hi barreja matafaluga.

Aquests són, en termes generals, els costums propis del "dinar de morts", o "dinar de mortuòrum", dos àpats, un el mateix dia de l'enterrament, anomenat "dinar magre", al qual només concorrien els familiars, el campaner i el fosser; com indica el seu qualificatiu, era poc abundant. El dia dels funerals se'n feia un altre de ben abundós, conegut per "honres grasses". Havia estat costum, després de l’àpat, de cantar les absoltes amb acompanyament de fagot i flautí. En les notes de despeses d'enterrament que donem; consten les partides "per als tocadors".

Fa molts anys que els capellans no concorren a l’àpat funerari; en recompensa reben un pa de tres o sis lliures, segons la importància de l’enterrament, i, a més, una quantitat en metàl·lic. Pel Cabrerès, resen de cara a la paret. Al Pla de Bages, havent dinat deien l’“absolta de l'aiguardent”.

Així que havien acabat de dinar, el clericat iniciava el cant de les absoltes, que tots els presents corejaven a peu dret. Així que acabaven la darrera nota tothom bevia una copeta d'aiguardent i hom donava el dinar per enllestit.

A la Vall d'Àneu, abans de les postres diuen un respons, tothom dret i amb la testa descoberta. El cap de dol inicia les oracions, que responen a cor, cridant tant com poden per tal que se senti de tot el poble. Després duen ametlles i aiguardent: cada un trinca pel mort en aixecar la copa i diu: "Al cel ens puguem veure". A Arner, les majorales del Roser havien fet el captiri a del llevant de taula tal com en els àpats de bateig i de noces. A Camós, donaven, un parell de coques als comensals i als amics del difunt encara que no assistissin a l'enterrament. Damunt la coca hi havia Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS marcada una creu. Se la menjaven en família per postres del primer àpat i deien unes oracions per al traspassat. A Rocallaura, havent dinat, dues dones amigues de la casa sortien a repartir un parell de coques a cada casa de la població. En rebre-les hom deia: "Per bon munt d'anys puguem pregar per la seva anima". Pel Baix Vallès, després de l’àpat feien caritat de pa i diners. L'import en metàl·lic variava segons la situació social del difunt. El qui volia rebre l'almoina, a l'hora que prèviament havia estat anunciada, se n’anava al corral de la casa del difunt. Un dels familiars es posava al peu de la porta i feia caritat a tothom tal com sortia.

Les ordinacions dels gremis de mercers, de fusters, bosquers manen que el dia del funeral d'un confrare siguin convidats cinc pobres en record de les cinc nafres de Jesucrist, a profit de l'ànima del difunt. També estatueixen que el dinar de cada pobre ha de costar sis diners. Per l'Alt Empordà, per la mort d'un pastor l’àpat era fet a base de llet; els veïns en donaven generosament quan no bastava la del seu bestiar. El primer plat era de castanyes amb llet. Abans, a Prats de Lluçanès, durant una novena, només menjaven llegums, formatge, mató i d'altres productes lactis. A Biure, només podien menjar peix, cuinat obligadament amb oli.

En el proper capítol seguirem sobre: L'àpat (continuació) Recull fet per: Joan Vila Obradors

Orígen de la castanyada La castanyada s'origina a finals del segle XVIII i deriva dels antics àpats funeraris, en què no se servien altres menges que llegums i fruita seca i els pans votius de l'oferta als difunts en els funerals, més popularment, panets, panellets o panellons. L'àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS

Notes sobre el català a la postguerra La derrota a la Guerra Civil va tenir conseqüències nefastes en l’àmbit cultural català. S’hi van suprimir les institucions culturals i la llengua es veié reduïda a l'àmbit privat. A més, els guanyadors van encetar un procés general d’espanyolització.

Els intel·lectuals catalans que encara romanien al país van haver de triar entre la renúncia i l’exili. La primera etapa de la postguerra, doncs, estigué marcada pel silenci.

El 1945 tot va començar a canviar. La derrota del feixisme a la II Guerra Mundial provocà un canvi d’estratègia al règim, que va començar a tolerar determinades mostres culturals poc compromeses políticament. Sota la tutela del govern es van crear els premis Ciudad de Barcelona.

La poesia fou la primera en recuperar el català amb certa normalitat. A més, a partir de 1946 algunes editorials, com Selecta i Aymà, van obtenir permisos per a editar en català amb restriccions de tota mena.

Els premis literaris foren una plataforma promocional i de reivindicació cultural molt important.

El Joanot Martorell de novel·la fou creat el 1947; el 1960 va canviar el nom pel definitiu i conegut Sant Jordi. D’aquella època daten revistes com Ariel (1946), Dau al Set (1948), Esclat (1948) i Occident (1950).

Cap els anys 60 aquest procés de represa cultural es va veure impulsat pel creixement econòmic i una certa obertura del règim. Així, el 1961 nasqué l’Òmnium Cultural, que vertebrà l’oposició cultural al franquisme. Van aparèixer, també, noves revistes, la més important de les quals fou Serra d'Or (1959), i noves editorials, com edicions 62 (1961).

Literatura d’exili i literatura interior A la immediata postguerra, i gairebé fins els anys 70, hem de distingir entre literatura catalana a l’exili i literatura, diguem-ne, de l’interior.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS Un cop passada la frontera francesa, un important grup d’intel·lectuals catalans s'embarcà cap Amèrica. Els principals països d’acollida foren l'Argentina, Mèxic i Xile. L'ocupació de França per les tropes nazis, provocà un primer retorn d’alguns escriptors a Catalunya, alhora que es van desmantellar les primeres plataformes culturals a l’exili, com la Fundació Ramon Llull.

A Sud-Amèrica, els intel·lectuals catalans s’hi van trobar força ben acollits i van poder seguir desenvolupant les seves carreres professionals i acadèmiques, encara que renunciant al català.

Tot i això van crear algunes editorials i revistes, i mantingueren els Jocs Florals.

En parlar de la literatura a l'exili ens trobem amb problemes importants. Un d’ells és que sovint no coincideix el lloc i l’any de l'escriptura d'una obra amb els de la publicació. Encara que no existeix un corrent literari com a tal, les novel·les de l’exili tenen uns trets en comú: recullen l'experiència immediata tot donant-li un sentit moral, incorporen l'enyorament, porten fins al límit sentiments com ara la frustració o la fatalitat, la col·lectivitat té molt de pes i denuncien la guerra.

A Catalunya, la literatura de l’interior visqué a la clandestinitat fins al final de la II Guerra Mundial. No es podien publicar novel·les en català, però els autors continuaven escrivint. Amb la creació del premi Joanot Martorell es va donar un primer impuls a la narrativa en català. Les obres d’aquella època, tret d'alguna excepció, s’havien quedat congelades estilísticament als anys previs a la Guerra Civil.

Però cap a finals dels anys 50 i, sobre tot, als 60 s’obrí una nova etapa. El 1957, l'edició de Cita de narradors reuní a cinc dels escriptors més joves i prometedors del moment: J. Sarsanedas, M. A. Company, M. de Pedrolo, J. M. Espinàs i J. Perucho, que refusaren de presentar-se com a generació. També comencen a publicar-se obres d'autors exiliats, mentre el realisme començà a fer-se present.

José Luís Ibáñez Ridao

Periodista i escrptor Coordinador del club de lectura de la Biblioteca "El Castell" Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 49

El nucli antic de Vacarisses a vol d'ocell Els nostres nous veïns del poble, el David Lio, pilot d'aviació comercial, junt amb la Foix Queraltó, ens han cedit, entre d'altres, aquestes fotografies recents que van fer des d'una avioneta.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 575 - Juliol 2016 - Pàg. 50