Núm. 637 Setembre de 2021
VACARISSES
balcó de Montserrat edició digital
Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal
SUMARI
Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses
Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 7 Campanades Pensaments caçats al vol 10 11 Dites populars 12 Racó de la poesia Vacarisses, balcó de Montserrat 13 18 Des de Viladecavalls 20 Dels diaris 30 Indrets més o menys propers 34 Col·laboracions
Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 92412014 (de la versió digital)
Foto de la capçalera de la portada: Isabel Roumens
ESGLÉSIA DE VACARISSES
HORARI DE MISSES Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí
La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.
ANEU A LA WEB
ENVIEU-NOS UN CORREU
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 2
PÒRTIC
Nació farinetes Josep Carner explica en un dels seus articles a La Veu (1923) que els catalans sem blem incapaços de menjar una torrada i, en acabat, fer un glop de cafè amb llet, sen se sucar el sòlid en el líquid, o d’anar primer per la neula i després, en acabat, fer un glopet de vi bo. “Llur ideal —ens diu— és que els queviures tinguin, en ésser in gerits, una flonja consistència de sopes.” Deplorava la mania de les farinetes, de su carho tot, de fer que el menjar arribi reblanit a la boca. En deia “l’amor de les coses toves”. I advertia que “no és pas aquest estat d’esperit el més a propòsit per a les grans iniciatives (...) Sense la voluntat decidida i l’esperit de domini de l’home que no està per brocs i menja un bistec, no menareu sinó una vida modesta i parasitària”. Bé, potser és això, potser és que som un país farinetes. Un país embafat d’estètica, d’activitats recreatives i de mons que ens miren. Vam tenir un moment bistec aquell u d’octubre, però va resultar pirotècnic. De se guida es va imposar el sucamulla dels bonanit davant de la presó, de les manifes tacions amb espelmes, dels llaços grocs, de les muntanyes il·luminades... Mentrestant, allà dins, un “estimava Espanya”, una altra es passava a la tinta lila, un altre, sorprenentment, ens revelava que “cap bandera no el representa, que només lluita per un món millor” (coi, ja ens ho podies haver dit abans, figura!). Els presos polítics més pa d’àngel del món mundial, vetho aquí. I vinga diàleg, i contes infantils, i abraçades, i xantatges morals amb els anys passats a la presó... A fora, tots amb el lacrimal a punt. Quantes fugides d’estudi per estovar el que ens hauríem d’haver empassat serrant les barres i mastegant decidits la durícia! El terme independència, esborrat. Els de na ció, nacionalisme i llengua única, anatemitzats. Tot, tot reduït a farinetes ideològi ques i socials ben acomodatícies, d’aquestes que passen per la gola sense deixarhi la ranera de quan parles de país colonitzat, de substitució demogràfica planificada, de societats paral·leles amb valors antagònics als nostres... Deu ser això: que tenim un president farinetes, un govern farinetes, uns diputats farinetes i uns partits i enti tats farinetes perquè tots plegats som uns catalans farinetes que només volíem lluites farinoses, de sucar i regalarte el paladar. Ramon Sargatal elpuntavui.cat (19/08/2021) Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 3
L'EVANGELI PAM A PAM
Si tafanegem els diaris i la televisió ens trobarem amb conflictes, lluites, topades i guerres... Quin desastre!
El panorama no és pas gaire afalagador: la nostra societat està malalta. Per què passa tot això? Cal descobrir l’arrel d’aquest malestar que ens fa malviure. Però hem de co mençar per nosaltres mateixos. Si volem canviar una mica el món, no ens enganyem, hem de començar canviantnos una mica nosaltres mateixos. Sant Jaume diu: "On hi ha gelosies, enveges i rivalitats, hi ha perturbacions, revoltes i maldats de tota mena. Envegeu coses que no podeu aconseguir de cap manera i per això lluiteu desesperadament, hi ha batusses entre vosaltres i quedeu renyits per sempre..." Les enveges, les gelosies, les ambicions i les rivalitats, fan molt de mal. Divideixen i separen les persones, fins i tot dintre les mateixes famílies, fan impossible la con vivència i provoquen malestar... Tenir un cor senzill, capaç de valorar les petites ale gries de cada moment, ens omple de goig, de serenor i de pau i ho escampem entre tots els que ens rodegen, N’hi ha que es barallen per acumular diners perquè els consideren la font de la felici tat. És fals. Aporten benestar, però no felicitat. Aquesta només es troba en el cor de les persones. Un cor buit no pot ser mai feliç. I el cor només s’ompla del tot, quan estima i se sent estimat. També l’Evangeli en parla. La causa de tibantors i de ruptures prové del desig d’ocu par els primers llocs i de tenir els càrrecs més cridaners que provoquen més lluiment i que permeten més protagonisme. Contra tot això, Jesús ens dóna el remei: "Si algú vol ser el primer, que sigui l’últim de la colla i el servidor de tots plegats". Tots volem progressar i anar endavant. És cosa bona. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 4
L'EVANGELI PAM A PAM No s’hi arriba trepitjant els altres i aprofitantse d’ells. Aquesta actitud ens empetiteix i genera enemistats i ressentiments. Ens hem de distinguir per l’actitud de servei. Hem d’estar sempre ben disposats a donar un cop de mà a qui ho necessiti. No cal esperar ocasions heroiques que potser no arribaran mai. Cal tenir una actitud de servei en les petites coses de cada dia: a casa, a la feina, anant per carrer, con duint el cotxe... L’Evangeli més important és el Cinquè. Si només n’hi ha quatre! Sí, el cinquè, és a dir, aquell que escrivim cada dia amb la nostra pròpia vida, tenint els altres quatre com a punt de referència... Sebastià Codina i Padrós
JordiLluís Rigol Monné Compositor, pianista i director Barcelona, 1961 2021 Víctima de la Covid19
Va realitzar la seva formació musical a la mateixa ciutat, a Mallorca, a Anglaterra i a Holanda. Autor de cantates i cançons per a cors infantils i d’obres corals, així com de música escènica. També és autor de la Missa “Ametsa” per a violoncel i cor, obra encàrrec del Cor Ametsa d’Irun i que va ser subvencionada per la Federación de Coros de Guipúzkoa. . Va composar el concert “SEDA” per a orquestra de corda. El seu treball creatiu amb el piano ha quedat enregistrat als CD’s Entre Miralls, Mínim i Seda. Moltes de les seves obres es troben editades per l’editorial Dinsic de Barcelona. Ha actuat en diversos espais de Catalunya, així com a l’AlteFeuerwache de Köln (Ale manya). Abans de morir, era el director del Cor Mozart i Corelli de l’Escola IPSI, el Cor Xe ra i el Cor de la Universitat de Barcelona. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 5
LA CUINA DE CA LA QUIMA
Barreja de verdures de temporada Ingredients per a 4 persones: 1 pastanaga 1 albergínia 1 carabassó 1 porro 2 patates 1 pebrot vermell 1 pebrot verd Xampinyons 1 pastilla de brou de verdures Tomàquet fregit o natural Oli d’oliva verge extra 1 ou dur
Cuinem els xampinyons amb una mica d’oli i després els reservem. Pelem i piquem totes les verdures menys les patates, les cobrim d’aigua, hi afegim la pastilla de brou i deixem que es vagin coent a foc mig. Quan s’hagin fet, les escorrem. Mentrestant pelem les patates, les tallem en daus i les fregim. Barregem els xampinyons, la verdura i les patates en una olla, hi afegim el tomàquet i anem removent a foc lent. Per acabar el plat hi afagirem un ou dur, i... bon profit!
Quimeta i Conxita Font Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 6
CAMPANADES
Santa Maria de Matadars El Bages Santa Maria de Matadars és una obra del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort (Ba ges) declarada bé cultural d’interès nacional. Aquesta església preromànica és situada al costat de la Masia del Marquet a 1 km escàs del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort per la carretera de Sant Vicenç de Castellet. També coneguda per el Marquet.
Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), proce dent d’aquesta església, s’exposa la Mare de Déu de Ma tadars, una talla de la segona meitat del segle XII amb restes de policromia de 60 x 33 x 28 cm.
Edifici d’una nau amb volta de canó, dos arcs torals, fris al llarg dels murs i finestres de doble esqueixada. Consta d’una capçalera preromànica de clara influència mossàrab del segle X amb absis rectangular, que s’obre en un creuer (braç sud escapçat) dividit per arcs de ferradura. El 1950 es reconstrueix i s’obre al culte. Amb el pas del temps, s’anirà malmetent altre cop fins al punt de què l’any 2003, davant el perill imminent d’esfondra ment d’un exemplar únic del preromànic, es comença a restaurar d’una forma exhaustiva. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 7
CAMPANADES Descripció L’església de Santa Maria de Matadars es troba a frec de la masia del Marquet (de la qual pren el nom amb què també és coneguda), en un apèndix de l’extrem W del terme de Mura, al peu de la carretera de Manresa a Sant Vicenç de Castellet, prop el Pont de Vilomara, dins d’una moderna urbanització. Documentada des de mitjan segle X, té dues parts ben diferenciades: la capçalera preromànica, de tradició mossàrab o paleocristiana, i la nau romànica del segle XI. L’església fou parcialment restaurada el 1950. La capçalera, que correspon molt probablement a una primitiva església de tres naus, és força original i complexa. Està compartimentada en dos petits santuaris o absis de planta trapezoïdal (un de tercer, el de migdia, fou mutilat posteriorment) i un espai central, que constitueix el creuer, comunicats entre si mitjançant arcs de ferradura. El santuari cen tral, constituït pròpiament en absis, sobresurt notablement dels laterals, que es disposen al flanc a manera de transsepte. Tot aquest sector és cobert amb voltes de canó. Al lloc que correspondria al creuer hi ha un cos sobresortint a manera de cimbori allargassat, sense cap connexió interna amb l’edifici. L’element més destacat del conjunt són els dos arcs de ferradura que comuni quen l’absis central amb el creuer, i el creuer amb la nau. Són molt ultrapassats, amb encongiment manifest dels mun tants i amb les pedres de l’arc disposa des radialment. També són de ferradura els dos petits arcs que comuniquen el creuer amb les capelles laterals, i la finestra de l’absis principal. La nau romànica, coberta amb volta de canó sobre dos arcs torals, és d’aparell més regular i escairat, i es va adaptar al segle XI a aquesta capçalera antiga, amb una notable desviació vers el NW. La façana de ponent té un portal de punt rodó, amb un senzill arc de pedres en disposició radial, una finestra en forma de creu al damunt i les restes d’una peti ta espadanya. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 8
CAMPANADES A l’interior, entre el darrer arc toral i la capçalera hi ha restes de pintures murals a la vol ta, formades per unes caselles dins les quals hi ha unes estilitzacions vegetals, molt sem blants a les de Sant Pere de Vallhonesta (Sant Vicenç de Castellet), i que devien decorar tota la nau. La seva cronologia és discutida, però tot i que se les ha volgut fer contem porànies de la nau, semblen molt més tardanes.
Història El lloc i l’església de Matadars són coneguts documentalment des del 956, en què Ansulf cedí l’alou de Matadarcs, amb les seves esglésies i altars al monestir de Santa Cecília de Montserrat. A mitjan segle XII, l’església és esmentada com a parròquia del bisbat de Vic, però perdé aquesta condició per manca de poblament. Centre d’una quadra (amb només tres famílies el segle XVI) propietat del monestir de Montserrat, passà a simple capella i després restà sense culte.
Documents antics El 5 de gener del 955 es fa referència al terme de la vila de Matadarcus, situat a Néspo la, denominació antiga de part del terme del Pont de Vilomara i Rocafort i també del de Mura, en un document de venda d’una vinya per part de Maria i els seus fills a Cesáreo, abat del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Un any més tard, al 956, Ansulfo dóna a l’abat Cesáreo unes terres del comtat de Manresa, prop del riu Llobregat, on hi ha la vila de Matadars, amb unes esglésies, altars i altres santuaris.
Restes de policromia
Sitges en el terra de les capelles
Extret de: ca.wiquipedia.org. i art medieval.net
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 9
PENSAMENTS CAÇATS AL VOL
El més valuós de la vida no és pas el que posseïm, sinó el qui tenim... La llengua i la cultura pròpies són la identitat d’un país... Els refranys i frases fetes són els fruits més gustosos d’una cultura... Són l’orna mentació... La llengua catalana demostra un alt nivell de saviesa popular, emmagatzemada en una quantitat inexplicable d’obres acumulades a través del temps... Poques llengües de les més recolzades pels estats, gaudeix d’un immens arsenal semblant... Només cal anar amb els ull ben oberts i amb el seny i la ment desvetllades adonant nos que la nostra pot anar ben bé de bracet amb el llenguatge que més pugui gallejar... La cultura catalana és riquíssima en re franys, frases i dites populars d’aplicació universal... Refranys i dites populars que van de boca en boca són un raig inexhaurible de conei xements que ens envolta sense cap necessi tat de manllevar expressions a les altres cultures que són sempre forasteres... Cal estimar amb escreix els nostres valors... Els vells, de petits, vam aprendre els mots de la nostra parla a través de llavis anal fabets... El genocidi d’una llengua, la que sigui, és un crim... Sebastià Codina i Padrós
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 10
DITES POPULARS Els arbres
Arbre de bona casta pren un pam i en dóna quatre. Arbre de millor profit, com s’ametler no n’hi ha; fa fuies p’es bestiar, ses cloveies per cremar. Arbre dolent no pot donar fruit. A bon arbre, bona llenya (o bona ombra).
Arbre fruiter abundós vora de camí, agre segur.
De l’arbre caigut tothom en fa llenya. Al bosc hi ha més fulles que arbres. A Madrid en tenc un arbre que té ses rels a Maó, ha florit a Ciutadella i ha tret ses lla vors a Alaó.
Arbre gran, abans el trencaràs que el vinclaràs. Arbre molt transplantat, mai ben arre lat. Arbre mort, tothom l’estella.
A partir de Sant Joan, creix l’arbre i creix l’infant.
Arbre que floreix, pot donar fruit.
Arbre a terra, tothom li fa guerra.
Arbre que no dóna, aviat al foc.
Arbre ben plantat, dóna bon resultat.
Arbre que no dóna fruit, a terra.
Arbre bord no dóna fruit.
Arbre que no floreix, no grana.
Arbre coput fa ombra encara que done poc de fruit.
Arbre que perd la fulla, talla’l de lluna vella; arbre que la conserva, talla’l de lluna tendra.
Arbre d’esplet, un any per altre. Arbre de bon nadiu, pren un pam i en paga cinc.
Arbre que siga trasplantat, que siga ben regat. Extret de: socpetit.cat
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 11
RACÓ DE LA POESIA
Quan tornaran els vents
Des del silenci, el cant A mesura que van passant els anys, i anem perdent batalles i es van obrint ferides a la pell, a mesura que ens amputen les forces, i es perd la llum i anem perdent paraules, i oblidem el llenguatge, i oblidem oblidar, quan perdre ens fa menys mal si menys tenim per perdre, quan ja no ens queda res, i ja guanyar no és res més que una fal·làcia que hem oblidat. A mesura que anem caminant sols, cada dia més sols, l’oblit és un company fidel, l’únic company de viatge cap al silenci intern, que ens plau i ens allibera dels malsons i dels records ambigus, i ens fan un recer, prop seus i ens ajuda a dormir, i ens tanca els ulls i ens mima, a mesura que van passant els anys...
Quan tornaran els vents i quan creixin les pluges recordarem els temps en que bruixots i bruixes assecaven torrents i al bosc, vestits de jutges, s’esmolaven les dents com llops fregant ses cuixes. Ja no ens cremarà el sol estrany, que tot ho abranda, i ens rentarem al sot que l’aigua neta enranda, arrencantnos el dol de l’època pasada, per reprendre en nou vol la llum de l’estelada...
Xavier Coderch
Pep Cortés Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 12
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT FESTA MAJOR 2021
JP
El Virrei i la Virreina amb vestuari nou
Les Pubilles i els Pubills del 2020 i 2021 JP
JP
Concert de sardanes al Jardins del Lladern
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 13
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
Esport
Cultura
Havaneres amb "Les anxovetes i els seitons" Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 14
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
Circ i màgia
Si voleu veure un reportatge més extens, cliqueu aquí
Els "Potes roges"
Fotos: Ajuntament de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 15
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS
GOIGS A LLAOR DELS GERMANS DE BETÀNIA MARTA, MARIA i LLÀTZER Fent la ruta de la vida si no et vols entrebancar; “Que ens roinegi a tothora el ximxim de l’ ESTIMAR”. 1 4 Que en van fer de rebombori, Quan Maria s’agenolla a Betània, els tres germans... ni que el terra sigui rost, L’amistat al cor grunyia, només prega... Quan la Marta res va ser com era abans; capgirava el seu rebost l’estimball de simpatia recargola l‘amanida com deuria començar? i les bresques del sopar: “Que ens roinegi a tothora “Que ens roinegi a tothora el ximxim de l’ ESTIMAR”. el ximxim de l’ ESTIMAR”. 2 Diferents, no s’assemblaven, una mica, potser gens. Quan l’Amic es presentava, no hi cabien de contents, no es finia la vesprada fins al punt de ferse clar... “Que ens roinegi a tothora el ximxim de l’ ESTIMAR”.
5 Era Llàtzer l’emblemàtic: ha viscut després de mort, l’enrenou de cada dia, les ovelles, el tros d’hort, camps i feixes, les praderes i les gleves del secà: “Que ens roinegi a tothora el ximxim de l’ ESTIMAR”.
3 Quan la mort llima les urpes ha buscat, Jesús, el greny i al sepulcre planta cara. Als amics, els cors empeny a reviure l’alenada de la vida del germà: “Que ens roinegi a tothora el ximxim de l’ ESTIMAR”.
6 Dels contactes que ens apropen un conviure se’n desprèn. Un conviure no ens ajunta; del fer junts, el cor aprèn que el brogit de cada dia ens empeny a CAMINAR: “Que ens roinegi a tothora el ximxim de l’ ESTIMAR”.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 16
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 7 Els camins que a Déu ens duen cap comença al mateix lloc; tots hi van si el cor flameja i s’arrisca, poc a poc, de bracet amb la mirada al Cimal on cal anar: “Que ens roinegi a tothora el ximxim de l’ ESTIMAR”.
Fent la ruta de la vida si no et vols entrebancar; “Que ens roinegi a tothora el ximxim de l’ ESTIMAR”. Sebastià Codina i Padrós Agost de 2021
.
Marta, Maria i Jesús Johannes Vermeer van Delft (16321675) National Gallery, Edinburg Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 17
DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.
HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes
Títols
Quan vaig acabar la meua diplomatura –sense cap festa de graduació ni viatge alcohòlic, està clar– ma mare, que a més de mare cofoia era visionària i coneixe dora de la falta d’ordre i organització de la seua filla gran, va portar a emmarcar el meu títol, llavors signat pel cap d’estat Don Juan Carlos de Borbon (que al cel no sia), amb l’esperança que, gruixut i envitrallat, no despareixeria tan fàcilment sota un cúmul de paperots. El títol. Vaig somriure amb tendresa quan me’l va donar aquell matí en arribar a casa després de la compra que li calia fer diàriament al mercat del Pla i diverses boti guetes que mostraven els queviures i productes als vianants del carrer de Cava llers que llavors, per a fortuna de tothom, era ben diferent del que ara tenim. Aprofitant una de les seues anades i tornades, havia agafat aquella cartolina or nada amb una cenefa amb motius de color groc –que per a ella representava el passaport al meu futur laboral– i havia encarregat que se li donés justa aparença amb una carcassa tan aparatosa que només es pogués guardar penjada a la paret. Quan li vaig somriure amb un gràcies als llavis, poc m’imaginava que aquell gest ben intencionat de la meua progenitora em portaria de cap. No obstant, mal grat hagués sabut les desventures en què seria protagonista, tampoc hauria estat moralment capaç de privarli l’orgull d’aquell acte maternal –i tan pràctic–que la lliuraria de passarse les hores del dia buscant aquell document tan important que no sabia pas on l’havia deixat sa filla. Els capítols d’aquesta història es van anar succeint a mesura que aquell titolot havia de ser mostrat, havent passat per una cua considerable, en diferents llocs
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 18
DES DE VILADECAVALLS oficials en què la futura mestra i més tard docent en actiu havia de sol·licitar presentarse a oposicions o consursos de trasllat o qualsevol altra circumstàcia que feia imprescindible que acredités el que havia estudiat ensenyant un paperot que el nostre cap d’estat li havia fet el favor de signar. L’escena es devia fer fa mosa: quan m’arribava el torn, jo havia de traure d’una bossa immensa –que ja guardava per aquest menester– el títol més monumental de Lleida i el posava, avergonyida i demanant perdó amb els ulls, travesser a sota de la finestreta de la delegació de torn per tal que les mans de la funcionària de torn (que no podia amagar un somriure divertit) el poguessin passar amb feines i treballs a l’altra banda i utilitzar per compulsar. Compulsar consistia a donar validesa a un docu ment a canvi de dinerets, com si fos un màster. I així va ser com aquella cartolina fortificada que era impossible de doblegar i guardar en un sobre em va anar acompanyant en diversos tràngols obligatòria ment presencials, convertintse en la veritable protagonista. Un cop complia la seua missió, retornava a la paret de l’habitació d’estudiar, on el clau de ganxo sobresortia impacient esperant el seu penjat. Només una vegada, un funcionari va menysprear l’aparença del meu títol innobiliari amb una frase despectiva que donava a entendre que tampoc valia gran cosa. Tenia raó. No valia gran cosa. Només la persona que el va vestir de gala li va saber posar un preu. Per això va sobreviure en una lleixa de l’armari del temps, mentre jo anava aprenent sobre l’ofici d’ensenyar. Res no té el seu valor just, sinó el que se li vol donar. Emmarqueu els vostres tresors inútils; potser un dia us poden fer falta.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 19
DELS DIARIS
La Haia, 26 de juliol de 1581. Fa 440 anys. els Estats Generals de les Disset Províncies vota ven i aprovaven el Plankkaat van Verlatinghe (Decret d’Abandonament), que destituïa el rei hispànic Felip II com a sobirà dels anomenats Països Baixos borgonyons o Països Baixos hispà nics. Tot seguit, la Generaliteit ―el govern del comtat de Flandes i un dels principals impulsors d’aquella iniciativa― publicava l'Acte van Afzwering (Acta d’Abjuració), que representaria, de facto, la independència de les Set Províncies de la meitat nord dels Països Baixos, també anome nades Províncies Unides dels Països Baixos o República Federal de la Unió d’Utrecht. Quin era l’origen polític d’aquells estats? Els Països Baixos van ser políticament articulats, per primer cop, en temps de l’Imperi carolingi (segle IX). No obstant això, no seria fins ben avançada la centúria del 800, que el regne de França (una de les entitats sorgides del trossejament de l’herència de Carlemany) crearia el com tat de Flandes, punt nuclear i pal de paller del territori. L’any 862, el rei Carles el Calb (net de Carlemany) nomenava Balduí Braç de Ferro primer comte de Flandes amb la missió de fortificar el territori i contenir les escomeses vikingues que amenaçaven el regne francès. I per a reforçar la seva autoritat, el va casar (863) amb la seva cosina segona Judit, neta ―també― del difunt emperador Carlemany. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 20
DELS DIARIS La llunyana relació entre els comtats de Flandes i de Barcelona Durant la segona meitat del segle IX i la primera meitat del segle X, Flandes i Barcelona van ser els dos extrems del regne de França. Amb la mateixa missió: contenir les amenaces externes (vikings i andalusins). Aquesta seria, molt probablement, la causa que explicaria la relació d’a quells dos pols; i que es traduiria en un curiós enllaç matrimonial. L’any 877, Guinidilda, va ser casada amb Guifré el Pilós, comte dependent de Barcelona i creador de la nissaga Bel·lònida. Des d’aquell moment, el Casal de Barcelona ―com ja ho era el de Flandes― esdevindria una branca menor de la nissaga carolíngia.
Nomenament comtal de Balduí Braç de Ferro (segle XV) Font: Biblioteca Nacional dels Països Baixos
Estàtua de Balduí I de Flandes Ajuntament de Bruges
Com van caure els Països Baixos en poder de la monarquia hispànica? En el decurs dels darrers segles de l’Edat Mitjana (segles XI a XV), la casa comtal de Flandes, Hainaut i Namur es va separar del poder central francès (1302), i va desplegar una intensa políti ca matrimonial amb diverses nissagues europees amb el claríssim propòsit de reforçar la seva in dependència; i que culminaria l’any 1477 amb la unió de Maria de Borgonya, sobirana dels Països Baixos; i Maximilià d’Habsburg, arxiduc independent d’Àustria i futur emperador del Sa cre Imperi Romanogermànic (1493). Maria i Maximilià serien els pares de Felip el Bell; casat amb Joana (filla i hereva dels Reis Catòlics i mal anomenada “la Boja”); i, a l’ensems, els avis de Carles de Gant. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 21
DELS DIARIS Carles de Gant Quan Carles de Gant (mal anomenat I d’Espanya i V d’Alemanya, quan ni Espanya ni Alemanya no existien com a entitats polítiques) va rebre l’herència materna (1516) i paterna (1519), va quedar constituït un gran edifici polític d’una extraordinària extensió territorial, format per una dotzena llarga d’estats independents. En el marc de la ideologia imperial que volia imposar el nou règim aquests estats van passar a ser anomenats, oficialment, “Províncias”. Una d’aquestes era Catalunya. I unes altres eren les províncies dels Països Baixos, que si bé mantindrien un ele vat grau d’autonomia, no evitarien les progressives topades amb el poder central, radicat primer a Toledo i després a Madrid.
Felip II de Castella i de Lleó Amb el fill i hereu de Carles de Gant es pot ben adaptar aquella cita popular castellana que, en aquest cas, diria “Felipe, contigo empezó todo”. I es pot dir, també, que amb Felip, tot va començar i tot va esclatar. El seu perfil autoritari i intransigent; i la seva ideologia integrista i imperialista de teriorarien a gran velocitat la relació entre corona i institucions del país, fins a convertir els Països Baixos en el territori més conflictiu de la monarquia hispànica, que era el veritable propòsit de Ma drid: fabricar, promoure i alimentar ―a propòsit― un escenari de violència que havia de justificar la terrible repressió que perpetrarien els Tercios de Castilla, comandats pel sanguinari duc d’Alba.
Representació del Tribunal dels Tumults, presidit pel duc d’Alba (1621) / Font: Palau de la Pau de La Haia Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 22
DELS DIARIS Un pretès conflicte religiós El conflicte religiós (les Províncies de la meitat nord s’havien declarat luteranes i el rei Felip s’havia autoproclamat el “campió del catolicisme”), només era un pretext: el gran vestit que cobria aquell conflicte. La realitat era que, durant el segle XVI, els Països Baixos eren el terri tori més ric de la monarquia hispànica: el seu potentíssim aparell industrial i comercial; i el seu particular model colonial (liderats per les classes mercantils del país) xocava frontalment amb la ideologia d’un avariciós poder (la corona i les oligarquies cortesanes castellanes) que pretenien el control absolut i el benefici total de tot el que es movia arreu dels estats de l’edi fici polític hispànic.
Representació de la massacre d'Anvers (1572) / Font: Bibliothèque Nationale de France
El duc d’Alba i el Tribunal de Tumultos Amb aquest sòrdid propòsit, Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, duc d’Alba i capità ge neral de la monarquia hispànica als Països Baixos, va crear el Tribunal de Tumultos (1567) , també conegut com a Tribunal de la Sang. Entre 1567 i 1576, aquest instrument de dominació, constituït per vèncer la resistència flamenca a la instauració de la Inquisició política i religio sa, va processar 8.957 persones acusades de promoure la revolta contra la monarquia hispàni ca i contra la unitat catòlica. 1.083 persones serien públicament executades i una gran massa de població no quantificada ―però, segons les fonts, relativament important―, es veuria obli gada a emprendre el camí de l'exili. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 23
DELS DIARIS La repressió hispànica Aquell paisatge de tensió culminaria en un escenari de violència extrema. El 4 de novembre de 1576, regnant Felip II, els Tercios de Castilla assaltaven Anvers. Durant quatre dies els soldats hispànics es van lliurar al saqueig indiscriminat, a l’incendi sistemàtic, i a la persecució i assassinat de la població civil desarmada. Les fonts documentals parlen de milers de civils apunyalats, tirote jats, empalats, decapitats o carbonitzats. I la investigació contemporània estima un balanç de 10.000 civils morts. El 10% de la població de la ciutat. Una orgia de sang que la mitologia hispàni ca sacralitzaria amb l’expressió “Furia española”, la versió primigènia del “a por ellos, oé”.
Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, 3r Duc d’Alba. L’home del sac dels nens i nenes holandesos.
La resposta neerlandesa Les classes dirigents de les províncies de la meitat nord van denunciar que aquells terribles episodis de repressió eren una violació del contracte social i polític entre el Príncep (entès com l’Home Principal) i el poble de les “províncies” dels Països Baixos. El contingut del redactat de l’Acta d’Abjuració era ben clar: “Tothom sap que Déu posa el Príncep d’un País com a cap dels seus súbdits, per protegirlos i preservarlos contra la mala fortuna, el desordre i la violència, com un pastor preserva les seves ovelles; i que Déu no va crear els súbdits per al Príncep ni per serli submisos o servirlo com a esclaus i per obeirlo en tot el que mana, si gui diví o no, sigui just o injust”.
“... al carrer!” I prosseguia: “Si ans al contrari no fa això, i en lloc de protegir els seus súbdits, els oprimeix, els sobrecarrega de taxes, i els pren les seves antigues llibertats, privilegis i costums, i els mana i abu sa com a esclaus, no se l’ha de considerar com a Príncep, sinó com un tirà. En aquest cas, amb dret i raó el poble pot almenys constatar que [el Príncep] l’ha abandonat i decidir que ja no el reconeix com a Príncep, especialment si el Parlament del país ho ha deliberat així. En aquest cas, pot cercar substituirlo i triarne un altre per ser protegit sense abusos”. El Parlament de les Set Províncies del nord, posava “de potes al carrer” Felip de Castella. Per incompliment del contracte. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 24
DELS DIARIS La projecció internacional de la Plankkaat van Verlatinghe Aquell acte de sobirania va tenir una gran influència sobre esdeveniments posteriors de gran importància. La Revolució catalana de 1640 ―la de Pau Claris― i la Revolució anglesa de 1642 ―la d'Oliver Cromwell― es van inspirar en l’experiència neerlandesa. Però, el més destacat és que, dos segles més tard (1775), els líders independentistes de les Tretze Colònies (els futurs Estats Units d’Amèrica) s’inspirarien, clarament, en l’experiència neerlandesa, catalana, i anglesa: el poble, que era sobirà del seu destí, podia destituir el seu príncep (en aquell cas el rei de la Gran Bretanya) si incomplia el contracte social i polític que l’obligava amb els seus súbdits. Decret d’Abandonament (26 de juliol de 1581) El decret va descarregar els magis trats de totes les províncies de la Unió d’Utrecht del seu jurament de lleialtat al rei d’Espanya, perquè aquest no havia complert el seu deure i no va respectar els antics drets dels seus súbdits. Va ser la pri mera destitució d’un sobirà amb l’argument que havia romput el contracte social. Espanya perdia la primera colònia per intransigència. Els Estats Generals dels Països Bai xos van declarar que el seu sobirà, Felip II, havia violat els drets i lli bertats i van desposseirlo del tron que van considerar com verlaten (abandonat). Al principi encara es va cercar un sobirà alternatiu, com ara el duc d’Anjou Enric Hèrcules o Elisabet I d’Anglaterra, però com que ningú no va ser capaç o no va voler prendre el càrrec, el 1588 els Estats Generals van optar per la república, més aviat per manca d’alternatives que per principis. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 25
DELS DIARIS
Terranova, 10 de maig de 1534. El navegant bretó Jacques Cartier, capità de l’esquadra formada per les naus Grand Hermine, Petite Hermine i Emerillon, desembarcava a l’extrem est de l’illa. Cartier i els 110 tripulants de l’expedició estaven convençuts que eren els primers europeus que posaven els peus en aquelles terres. Tot i que Joan Cabot ho havia fet trentaset anys abans (24 de juny de 1497). I, encara més, la capitana vikinga Freydis Eiriksdottir ho havia fet cinc segles abans (al voltant de l’any 1000). Però aviat la seva il·lusió es va dissipar. En circumval·lar Terranova, Cartier i els seus homes van trobar una dotzena de petites factories basques, formades per pescadors dedicats a la producció derivada de la pesca de la balena. Modernament, alguns estudis afirmarien que els bascos sovinte javen les costes de Terranova des del 1375. Cent disset anys abans que el primer viatge colombí. És cert això? I si ho és, eren conscients que havien arribat a un nou continent? I si ho eren, per què no ho van fer saber al món?
Els baleners bascos La pesca de la balena es va convertir en una activitat molt lucrativa a partir del segle XIV. I els pesca dors bascos —els arrantzaleak— es van especialitzar en aquesta activitat. Primer es van endinsar en les tenebroses aigües dels mars Cantàbric i Cèltic (el quadrant marítim entre la península Ibèrica i les illes Britàniques), que en aquella època pràcticament no eren transitades. En aquest punt és important destacar que el trànsit naval a l’Atlàntic europeu era de cabotatge (resseguint la línia de la costa), pel temor que inspiraven aquelles ignotes aigües. Per tant, la iniciativa basca tenia una gran importància. Eren els primers navegants que es llançaven a mar obert. Ni els vikings ho havien fet. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 26
DELS DIARIS Per què balenes? A principis del segle XIV, la balena va ser considerada “el porc de la mar”. Se n’aprofitava tot. La carn era trossejada i fumada per conservarla i era destinada al consum humà, bàsicament de les classes humils de l’Europa atlàntica. El greix era desfet i convertit en oli, que s’utilitzava com a combustible per a il·luminar, és a dir, com a substitutiu de la cera, que era especialment escassa i cara a l’Europa atlàntica. Els ossos eren manipulats i transformats en petits mobles que tenien un mercat molt ampli. I les barbes serien introduïdes en la confecció de vestuari femení de luxe arreu d’Europa, com a varetes dels cossets o de les faldilles.
Mapa de la costa oest de Terranova. El detall ens mostra un galiot balener, una txalupa i un grup de pescadors bascos / Font: Euskal Irratia Telebista
Les confraries basques A partir de la “conquesta de la mar”, que és com els bascos coneixen el salt de la pesca costa nera a la d’altura —i que els portaria a l’altra banda de l’Atlàntic—, les confraries basques co neixerien una revolució inèdita. El gran benefici econòmic era molt llaminer. Però comportava grans riscos, i tenia una elevadíssima sinistralitat. Els accidents i les morts eren freqüents. I a principis del segle XVI les confraries basques van crear un sistema de cotitzacions amb l’ob jectiu de pagar prestacions a pescadors invàlids i a vídues i orfes. Aquesta força econòmica i aquest compromís social explica, també, el perquè Cartier va trobar més de 1.000 bascos tra ginant balenes a Terranova. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 27
DELS DIARIS Thomas Jefferson: “Els bascos ho van començar” Thomas Jefferson, tercer president dels Estats Units (18011809), va proclamar: “Els bascos ho van començar”, quan es va referir al procés d’industrialització de la jove república ameri cana. Aquella cita era una clara referència a l’aparell balener basc dels segles XVI i XVII: un mínim de quinze establiments (els que han estat localitzats i identificats) dedicats a trossejar els grans cetacis i a convertir el seu greix en oli. Algunes investigacions arqueològiques actu als, com les de la professora Selma Barkham Huxley, estimen que en l’etapa de plenitud d’a quella activitat (entre 1550 i 1650) a Terranova hi podia haver una població d’uns 10.000 pescadors temporers bascos.
Reconstrucció d'una txalupa / Font: Albaola Itsas Kultur Faktoria
Els testimonis de la presència basca El mateix Cartier va anotar en el seu quadern de bitàcola que els indígenes de Terranova utilitza ven una fórmula de salutació clarament basca. A la pregunta “Com estàs?” responien: “Apezak hobeto” ('els capellans estan millor'), que era tradicional en el món basc medieval. I els mapes de Terranova cartografiats a principis del segle XVII assenyalen l’existència de les velles facto ries de PortauxBasques i de PortauChoix i d'Ingonachoix (que, segons els lingüistes, són una deformació, respectivament, de portutxoa (“port petit”) i de aingura txarra (“indret de mal an coratge”). Factories que tenien una història que remuntava al segle anterior (segle XVI) Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 28
DELS DIARIS Van arribar a Amèrica abans que Colom? Però, fins a l’actualitat, no s’ha trobat cap testimoni documental o arqueològic que certifiqui que aquells arrantzaleak es van anticipar a Colom o a Cabot. A la ciutat de Red Bay (al marge esquerre del canal de Sant Llorenç) s’han descobert tres galions baleners bascos i quatre peti tes txalupak que daten de principis del segle XVI. De moment, no han aparegut altres testimo nis cronològicament anteriors. Però, en canvi, amb independència del que pugui aparèixer a partir d’ara, el que sí que es pot certificar és que aquells arrantzaleak van tenir un paper deci siu en la colonització europea d’Amèrica del Nord i, també, en l’enlairament econòmic del seu propi país, Euskal Herria.
Mapa de Terranova i Acadia (segle XVII) / Font: Bibliothèque Nationale de France
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 29
INDRETS MÉS O MENYS PROPERS Torra de Vallferosa (Torà) Introducció El terme de Vallferosa, que comprèn l’antiga Vallis Frauosa i les costes de San ta Maria (per on passa la carretera a Torà), és la zona més agresta i àrida del municipi formada per masos disseminats: Piteu de Munt, ca l’Aranya, cal Pla, cal Jordi, mas Pallarès, Comabella, Socarrats (d’època medieval), Clavells (paradigma de mas postremença), cal Cristòfol i Bellera. Cal Cristòfol ha estat transformada en casa residència de pàgès, coneguda amb el nom de La Collita.
De l’antic castell de Vallferosa, resta l’enorme torre mestra, rodona i emmerletada, d’uns 3032 m alt, molt ben conservada. Al costat hi ha l’antiga església parroquial de Sant Pere de Vallferosa, construïda de nou el 1698. El 1940 fou adoptada com a temple parro quial l’església de Santa Maria (o de sa Serra), situada al peu de la carretera de Solsona a Torà, que continua sent el centre de les poques cases habitades de Vallferosa i de la pro pera barriada de Puigredon.
La Torra És la torre medieval més interessant i extraordinària de Catalunya i una de les més im portants d’Europa. L’edifici és el resultat de tres fases constructives diferents. Al voltant de l’any 970 es construí una primera torre circular (d’uns 23 m d’alçada i un diàmetre intern d’uns 3,28 m) que presentava quatre plantes i terrat. L’accés es feia per una porta situada a la primera planta. A les acaballes del segle X fou ampliada en alçat i planta, a causa de la inclinació que presentava en el sector nord, practicanthi un recobriment. Això va permetre disposar d’una caixa d’escales independent de la torre. Sota el terrat emmerletat es disposaren dotze sageteres repartides alternadament en dues fileres de sis. La porta es situà en un lloc més inaccessible i a uns 10 metres d’alçada. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 30
INDRETS MÉS O MENYS PROPERS En la tercera fase (segle XI) es reformà la planta baixa amb la construcció d’una volta amb un òcul central i s’incorporaren uns arcs diafragmàtics destinats a suportar els trebols de les plantes. També afectà la terrassa, primer amb la construcció d’una gran volta semiesfèrica per sostenirla i després amb la construcció del mur ampitador, continu, que té una alçada d’uns 87 cm sobre del qual es bastiren setze merlets.
La torre presenta un color vermellós degut a l’òxid de la terra. Està arrebossada de dalt a baix i construïda amb la tècnica de l’opus spicatum (en forma d’escates de peix), que recorda les edificacions islàmiques. Cal destacar l’existència d’una latrina (comuna), fet força insòlit en aquestes edificacions.
Història L’alt domini del castell de Vallferosa (esmentat ja el 1052) fou dels comtes d’Urgell i després del comtat i ducat de Cardona, on s’integrà posteriorment a la batllia de Torà. En foren feudataris Ramon de Camporrells (1166) i Ramon de Ribelles (1166), que la vengué a Bernat de Granyena (durant alguns anys la comanda templera de Granyena en rebé els fruits). Al segle XIV s’hi establí la nissaga dels Brull (es conserva un sarcòfag de Bernat del Brull al Museu Diocesà de Solsona). La baronia de Vallferosa era el 1603 de Josep de Ferrer Ferrera i al segle XVIII de Cristòfol de Gironella, ciutadà honrat de Barcelona. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 31
INDRETS MÉS O MENYS PROPERS
Cisterna o sitja a la part més baixa
Vista zenital de l’interior
Escala d'ccés actual
Entrada
L’església fou cedida el 1109 a Santa Maria de Solsona per Guerau Ponç i Ramon Rotllan, amb la se va muller Adalgarús, amb els delmes i serveis que havien de fer els homes. L’església i les seves terres continuaren en mans dels bisbes d’Urgell (i després, de Solsona). A l’any 1698, els jesuïtes de Betlem de Barcelona feren alçar l’església que actualment es troba en runes. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 32
INDRETS MÉS O MENYS PROPERS Vestigis arqueològics Aquesta zona fou molt poblada com indiquen les nombroses restes, la majoria en pèssim estat de conservació. Assenyalar els jaciments del vilatge dels Nens Xics, el de Clavells i el dels Armants; les necròpolis de Clavells, les tombes de la Vilella i la isolada de Belle ra, totes elles entallades a la roca. També les restes de l’antic castell de Bellera.
La necròpolis del Clot dels Nens Xics (segles VIIIX) està formada por set ze tombes excavades a la roca del ti pus banyera. Es localitza damunt una cinglera enmig d’un camp de conreu prop de la masia de cal Piquet.
Etimologia Coneguda com a Vallefrausa (1052) o Vallfraosa (fins als segles XIIIXIV), l’origen eti mològic cal cercarlo en el topònim que procedeix del nom comú frau (ferèstec) adjecti vat. Una segona versió el situa com a derivat d’afrau (congost).
La llegenda Diuen que el moro Abdal·là de Torà era molt ben plantat i arrogant. En temps de pau i bona harmonia, fou convidat pel vescomte de Cardona i Abdal·là es va enamorar de l’Abdelaida, filla del senyor de Cardona, essent totalment correspost per aquesta. Haventse convertit al Cristianisme, va contraure matrimoni secret amb la seva enamorada. Ambdós sabien que aquest enllaç no seria mai acceptat per les seves corresponents families. Els tres germans de la noia van conèixer el fet i immediatament ho van comunicar ràpidament al seu pare que la feu tancar a la torre de l’homenatge, a règim de pa i aigua per a la resta de la seva vida. Malalt de mort, el vescompte fou convençut per fra Froilà, capellà del castell que havia cele brat el matrimoni, de que perdonés a la seva filla. I així va ser, però la noia després de tants anys tancada, en rebre la primera alenada d’aire pur, no ho va soportar i no va poder sobreviure. L’Abdal·là, en saberho, va fer matar tots tres germans, el fill i el net del més petit d’aquests. Semblant crueltat motivà que els nobles catalans reunissin els estols i el castell, atacat per totes bandes, fou incendiat i els seus estadants moriren tots. Fonts: tora.cat i viajes.chavetas.es Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 33
COL·LABORACIONS
L’observatori del Turó de l’Home, una idea nascuda el 1880 La silueta del Montseny, ben definida pel Turó de l’Home –el seu cim més elevat– ha esdevingut un important centre meterològic per l’empenta d’uns visionaris. El Turó de l’Home és el cim més elevat del Montseny (1.706 metres), pertany a l’extens terme municipal de Fogars de Montclús, al Vallès Oriental. El turó és el punt culminal d’una carena que, de nord a sud, marca el límit de les aigües entre la Tordera i la riera de Santa Fe, amb el Catiu d’Or (1677 m) com acom panyant septentrional (separat pel coll Sesbasses) i Puig Sesolles (1666 m) com escuder meridional (separat per coll Pregon). El clima és continental humit, amb una temperatura mitjana històrica de 6.9oC, tot i que a l’hivern les míni mes baixen molt (l’absoluta 19.8oC es va donar el 2 de febrer de 1956). Les precipitacions hi són molt abundants, amb una mitjana anual de 1.063 mm. To tes aquestes dades, i moltes més, ho sabem perquè des de 1932 hi ha un obser vatori meteorològic coronant el Turó de l’Home. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 34
COL·LABORACIONS L’any 1880, el metge i acadèmic Joan Montserrat i Archs va presentar un projecte a l’Associa ció Catalanista d’Excursions Científiques (que el 1891 es fusionaria amb l’Associació Catalana d’Excursions per fundar el Centre Excursionista de Catalunya), per a la instal·lació d’un obser vatori meteorològic al Turó de l’Home que, a més, havia de complir les funcions de refugi mun tanyenc. Per portar a terme la magna empresa, l’associació va nomenar una comissió formada per Cèsar August Torras, Carles García Vilamalla, Antoni Massó i Artur Osona que, aprofitant els contactes d’aquest darrer amb els propietaris, va obtenir la cessió gratuïta del terreny del turó per portar a terme el seu projecte. Per sufragar els costos econòmics es va iniciar una subscripció pública, encapçalada per Artur Osona i Formentí (18401901), que era l’home més conegut en els cercles excursionistes i cata lanistes des que l’any anterior havia escrit la pionera guia Excursió a la Muntanya del Montseny per un propietari de la vila de Breda.
Inici i aturada de les obres La Comissió va iniciar la tasca a mitjans abril 1881 pujant al Turó de l’Home per situar l’em plaçament exacte de la construcció, un lloc assentat a sud i arrecerat en les tres cares restants pel desmunt que es preveia fer. Les obres es van iniciar immediatament amb el constructor bredenc Joan Campeny. CèsarAugust Torras, Carles García Vilamalla, Antoni Massó i Artur Osona van pujar de nou al turó el mes de juliol i van quedar gratament sorpresos per com anaven d’avança des les tasques de desmunt i per l’ambient de treball que hi van trobar. Després de la visita, la comissió va baixar a peu fins a Viladrau per tornar a Barcelona. Artur Osona es va quedar al turó a passar la nit amb els sis treballadors que vivien a peu d’obra. Els manobres només baixaven a casa seva cada quinze dies, per veure les respectives famílies i cobrar els salaris. Els queviures els els pujaven de Breda i l’aigua provenia de la font de Briançó, sota les Agudes. Quan trobaven a faltar la família, feien un gran foc que no trigava a ser contestat des de Breda.
A l’esquerra, ascensió en bicicleta al Turó de l’Home pel que resta de la pista asfaltada que es va obrir al 1974. A la dreta, pujant al Turó de l’Home a peu pel corriol de Santa Fe. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 35
COL·LABORACIONS A finals d’agost la comissió, acompanyats d’Àlvar Verdaguer, va tornar a pujar al turó i va poder observar amb satisfacció que les obres projectades pel primer any ja estaven executades. El dar rer dia d’agost, Artur Osona i el contractista Campeny van ser sorpresos al cim per una forta tempesta, i van haver de passar la nit refugiats en el cobert dels treballadors, acompanyats per deu hores de pluja, llamps, trons i ràfegues de vent espantoses. El primer any d’obres havia exhaurit les 2.885 pessetes que s’havien aconseguit amb la subs cripció popular, tot i que, a l’hora d’abonar les quantitats promeses, algú es va fer l’orni, i per poder liquidar econòmicament l’obra, Osona, García i Massó van acabar pagant de la seva but xaca el que faltava. Als següents anys les subscripcions van anar molt a la baixa; el juny 1884 només havien aconseguit un acumulat de 622 pessetes, totalment insuficient per l’agosarat pro jecte que, així doncs, va quedar llastimosament abandonat.
L’empenta d’Eduard Fontserè El somni de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques de Joan Montserrat, Artur Osona i tants visionaris, el va fer realitat al 1932 el doctor Eduard Fontserè, cap del Servei Meteorolò gic de Catalunya, amb motiu del Segon Any Polar Internacional, que pretenia la realització de mesures meteorològiques a cims elevats amb l’objectiu d’obtenir dades que permetessin investi gar la circulació atmosfèrica entre les regions polars i les baixes latituds. El Montseny va ser un dels dos enclavaments catalans escollits per aixecar un observatori. Aprofitant el rebaix que havien fet les obres precursores es va adquirir una caseta de fusta pro jectada per l’arquitecte Damià Ribas i construïda per l’empresa Ribas i Pradell, que es va col·lo car fermament al turó i es va inaugurar a temps per desenvolupar la tasca científica del Congrés Polar i convertirse, així, en un punt d’investigació i recerca internacional per desenvolupar estu dis atmosfèrics i climàtics. Un confusió recurrent que trobem encara en molta bibliografia expli ca que la caseta de fusta era el pavelló de Noruega de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Totes dues casetes de fusta foren instal·lades al Montseny amb poca diferència de temps, però el pavelló de Noruega no va anar al Turó de l’Home sinó a la vall de Santa Fe, i encara avui és una casa particular d’aquesta vall montsenyenca. Els primers meteoròlegs que van treballar al Turó de l’Home van ser el veterà excursionista i es quiador Josep Gil i la seva muller Maria Oliveres. Després, la tasca va ser desenvolupada per Jaume Bordas i Bley. Fontserè, en una conferència impartida a inicis de l’any següent a la Societat de Ciències Físi ques, Químiques i Matemàtiques va dir: “L’observatori del Montseny ha de continuar i continua rà. La caseta de fusta que avui li serveix d’estatge, serà, no ho dubto, substituïda per un edifici Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 36
COL·LABORACIONS definitiu, i a l’actual observador aniran a ajuntars’hi, no solament meteoròlegs de la nostra ter ra, encarregats de vigilar l’atmosfera des de França fins a l’Ebre i des de l’Aragó fins al mar, si nó també especialistes que vinguin de fora”. Però, en l’acabar la Guerra Civil, el Servei Meteorològic de Catalunya va ser clausurat i tots els seus béns confiscats. L’Observatori va pas sar a mans del Servicio Meteorológico Nacional, que el 1940 va reprendre les observacions, i posteriorment va substituir la caseta inicial de fusta per l’actual construcció amb sostre de fibro ciment. El meteoròleg que se’n va fer responsable va ser Fernando García de Castro, que hi va viure amb la seva dona i els seus fills.
Automatització del Servei Meteorològic de Catalunya L’any 1974 es va instal·lar al Puig Sesolles una base militar, per la qual cosa es va obrir una gran carretera per arribar fins aquesta instal·lació que allotjava més de cinquanta militars. La base va modificar per sempre el perfil històric del Puig Sesolles amb un gran aplanament i la immensa torre de comunicacions. El 1998 el ministeri de Defensa va deixar en desús els edificis militars i posteriorment es va signar un conveni de col·laboració amb la Diputació de Barcelona perquè es realitzés un programa de restauració i millora d’aquest sector. L’any 2001 es va iniciar l’ender roc de la caserna i la majoria de les instal·lacions del complex militar, excepte l’antena de comu nicacions, encara avui en funcionament. Aquest mateix any, l’Observatori del Turó de l’Home va mesurar les darreres observacions de precipitació, i la construcció es va abandonar, fins avui, que ja presenta signes clars de deteriorament. Per evitar l’aturada definitiva de la sèrie meteorològica, el 2010 el Ser vei Meteorològic de Catalunya va instal·lar una estació meteorològica automàtica al Puig Sesolles, davant la impossibilitat de situarla en el mateix observatori del Turó de l’Ho me, per garantir la seguretat dels pre cisos i cars aparells automàtics. Avui, els registres es poden consultar a l’ins tant al lloc web del Servei Meteorolò gic de Catalunya. Gràcies a aquells visionaris de l’any 1880, qualsevol lector o lectora pot saber quina tempe ratura fa en aquest precís moment al Puig Sesolles – Turó de l’Home.
Text: Òscar Farrerons Vidal Fotos: Joaquim Reberté i Ferran Òscar Farrerons és director de Monografies del Montseny i sotsdirector departament Enginyeria Gràfica i de Disseny (EGD) de l'Escola d’Engi nyeria de Barcelona Est (EEBE) de la UPC.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 37
COL·LABORACIONS
Aportacions documentals al rectorologi de Vacarisses (i V) Segle XIX
Àngel Manuel Hernández Cardona Acta de la visita pastoral de 1824, quan era ecònom Josep Massanés
En la col·laboració d’aquest mes, que clou aquesta sèrie d’aportacions documentals al rectorologi de Vacarisses, són escasses les informacions que ens aporten les visites pas torals dels bisbes de Vic, ja que són ben poques les actes conservades referents al segle XIX. L’acta de la visita pastoral del dia 10 de maig de 1824, feta per Andreu Coromi nas, domer de Manresa, per encàrrec del bisbe Pablo Corcuera, comença d’aquesta ma nera: “Habt. visitat los llibres de la parrâl iglesia de St. Pere y St. Feliu de Vacarisas de la qual es economo lo Rnt. Joseph Masanés” (Vacarisses, balcó de Montserrat, 594: 3233). L’acta de la visita pastoral del bisbe Antoni Palau del 20 d’octubre de 1854 és encapçalada així: “S. Pedro y S. Felio de Bacarisas. Nos D. Antonio Palau y Termens por la gracia de Dios y de la Sta Sede Apostolica, Obispo de Vich, del Consejo de S. M., etc., etc. Habiendo visitado la iglesia parrâl de los Stos. Pedro y Felio de Bacarisas de la que es rector el Rdo. D. José Font Pbro.” (Vacarisses, balcó de Montserrat, 595: 34 36). En l’acta de la visita feta dos anys després per aquest mateix bisbe, encara consta Josep Font com a rector de Vacarisses. 1801
En alguns documents notarial de l’any 1801, Pere Vivet consta com a rector de Vacarisses. (ACVOC, Fons notarial d’Olesa 1114/1, Manual del notari Josep Pradell de l’any 1801, fol. 107r, 109r, 113r)
1802
Del 1892, s’ha conservat un atorgament de poder de Pere Vivet, rector de Vacarisses. (ACVOCAHT, Fons notarial d’Olesa 1114/2, Manual del notari Josep Pradell de l’any 1802, fol. 139v140r)
1805
Mossèn Pere Vivet és marmessor del testament del prevere Domènec Prat. (AHMOM, capsa A38, Testaments dels anys 17801830) Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 38
COL·LABORACIONS 1805
El 14 de juny de 1805, es fa una escriptura dins la casa de la Rectoria, essent present com a testimoni Ramon Mingot, prevere i vicari de la parròquia de Va carisses. (ACVOCAHT, Fons notarial d’Olesa 1115/2, Manual del notari Josep Pradell de l’any 1805, fol. 51r55r)
1805
Mossèn Pere Vivet ven una casa situada a la Garriga. (ACVOCAHT, Fons notari al d’Olesa 1115/3, Manual del notari Josep Pradell dels anys 18061807, fol. 17r)
1806
El rector Pere Vivet és testimoni d’un requeriment notarial fet el 14 de setembre de 1807 pel notari monistrolenc Francesc Vallès Amat. (Ronda vallesana, 2007: 81)
1807
L’any 1809 fa testament Ramon Mingot, vicari de l’església parroquial de Vaca risses. (ACVOCAHT, Fons notarial d’Olesa 1116/1, Manual del notari Josep Pradell dels anys 18081809, fol. 81v82v)
1809
En la testamentària del vacarissà Josep Gibert, són testimonis Pere Vivet, rector de Vacarisses, i Silvestre Casas, vicari de la mateixa parròquia. (ACVOCAHT, Fons notarial d’Olesa 1116/1, Manual del notari Josep Pradell dels anys 1808 1809, fol. 107r)
1812
El rector Pere Vivet March, natural de la Garriga, era fill de l’apotecari Antoni Vivet. Va morir a Vacarisses a finals de l’any 1812, després d’haver fet testament el 25 de novembre i d’haver elegit marmessor al reverend Isidre Vives,“Pbrê y vicari de la Parrâl Iglâ de St. Pere y St. Feliu de Vacarisses, bisbat de Vich”. Mort el testador, el seu testament fou obert el 4 de desembre de 1812, en presèn cia del notari Josep Pradell. (ACVOCAHT, Fons notarial d’Olesa 1116/3, Ma nual del notari Josep Pradell de l’any 1812, fol. 65r67r)
1813
Mossèn Antoni Vallcendrera Pons fou rector de la parròquia de Vacarisses des del 1813 al 1824. (Vacarisses, balcó de Montserrat, 348: 3032)
1827
En un instrument notarial de l’any 1827, Josep Massanés consta com a ecònom de Vacarisses. (ACVOCAHT, Fons notarial d’Olesa 1119/1, Protocol del notari Josep Antoni Pont de l’any 1827, fol. 1r)
1837
Mossèn Josep Massanés era l’ecònom de la parròquia de Vacarisses l’any 1837, segons consta en el contracte de compravenda d’un terreny a la partida de la Rectoria. (ACVOCAHT, Fons notarial d’Olesa 1152, Protocol del notari Fran cesc Tobella de l’any 1878, fol. 341r344r) Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 39
COL·LABORACIONS 1860
Molt proper a sant Francesc Coll era Josep Casademunt. “En 1860 era párroco de Vacarisses, en el arciprestazgo de Manresa; consiguió entonces una funda ción de las Hermanas Dominicas de la Anunciata para que se hicieran cargo de la escuela. Sufrió persecución a raíz de la revolución de 1868 y se trasladó a Vic." (www.dominicasanunciataorg.2016/06)
1864
En una escriptura del 23 de setembre de 1864, consta que Josep Casademunt és el rector de la parròquia de Vacarisses. (ACVOCAHT, Fons notarial de Terrassa 951/3, Protocol del notari Joan Carrancà de l’any 1864, fol. 2238r)
1868
El terciari dominic Josep Casademunt, rector de Vacarisses fins al 1868, "va ser l’ànima de la fundació de les germanes a Vacarisses, fou perseguit en el Sexenni Revolucionari, a partir del setembre de 1868, director espiritual de la casa mare, i morí el 26 de juliol de 1882". (Gómez, V. T. El pare Coll, dominic. Francesc Coll i Guitart, sant fundador de les dominiques de l’Anunciata, 2009: 181)
1879 Durant el període de 18791888, en un conegut anuari comercial, consta com a 1888 rector de Vacarisses Joan Soler. (Anuarioalmanaque del comercio, de la indus tria, de la magistratura y de la administración, anys 18791888) 1897 Durant el bienni de 18971808, en l’esmentat anuari, consta com a rector de Va 1898 carisses Pere Piella. (Anuarioalmanaque del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración, anys 18971898)
Encapçalament del testament del rector Pere Vivet
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 40
COL·LABORACIONS CURIOSITATS:
El raïm L’aprofitament humà de la vinya és antiquíssim, tradicionalment s’ha considerat que va ser in troduïda a la Mediterrània procedent de l’Orient Pròxim, però les vinyes fòssils trobades en sedi ments del Terciari indicarien que la vinya ja era present a la Mediterrània abans de les glaciaci ons del Quaternari i que va ser el clima fred el que la va fer recular vers l’Orient. Avui en dia, l’anàlisi molecular de l’ADN de les diferents varietats, el que es coneix com a anà lisi per microsatèl·lits, està permetent identificar les diferents varietats de l’especie Vitis vinifera i establir el seu parentiu genètic construint bases de dades públiques com l’europea The Europe an Vitis Database. Aquests estudis basats en marcadors moleculars han permès, per exemple, aclarir l’origen de la varietat Chasselas desmentint el seu suposat origen oriental. A Catalunya el conreu de la vinya ha estat històricament molt important com ho certifica el ric lèxic present al català referent a la planta, el seu conreu i la transformació dels seus fruits en vi. El conreu de la vinya ha generat la fisonomia de gran part del paisatge rural actual de Catalunya. Com a conseqüència de la fil·loxera que afectava progressivament les vinyes franceses, el con reu a Catalunya va experimentar una gran expansió durant els segles XVII i XVIII però la matei xa plaga que va assolar la vinya francesa va causar també la ruïna dels pagesos catalans a partir del 1879, quan la fil·loxera arribà a Catalunya. La vinya és una liana enfiladissa que s’agafa a qualsevol suport mitjançant circells ramificats que apareixen oposats a les fulles. Floreix entre maig i juny. Les flors, hermafrodites, són molt petites, verdoses i agrupades en cimes. Els grans de raïm creixen sobre la rapa en grups de 6 a 300, que poden ser de color vermell, negre, blau fosc, groc, verd o rosat. El raïm blanc és en rea litat de color verdós, i és una evolució derivada del raïm negre. La mutació de dos dels gens re guladors del color ha provocat que a les varietats blanques s’hagi desactivat la producció d’antocianina, que és el pigment natural responsable del color morat del raïm. Les antocianines i altres pigments de la família dels polifenols són els responsables de la variació de les tonalitats porpres en les varietats de raïm negre. Extret de: ca.wiquipedia.org Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 41
COL·LABORACIONS
El nostre pensament resta format per paraules; pensem parlant, parlem pensant, sempre i quan dir tot el que es pensa no acabi comportant que no es pensi tot el que es diu.
Les paraules tenen un gruix, una història, una densitat, una importància a la qual s’hi dediquen muntanyes de llibres, d’enciclopèdies, d’instituts d’estudis, diners i empreses, campanyes i polítiques, que no deixen la llengua en un lloc neutral, sinó que la carreguen de significat, de pes i d’importància per als seus parlants. Sense anar més lluny, algú pot negar que la idiosincràsia principal de la cultura catalana no és precisament la seva llengua? I que, per aquest mateix motiu, no es converteix sovint en cavall de batalla dels uns i dels contraris? A fi de comptes, ¿qui es pot creure que les paraules se les enduu el vent, quan queden fixades en el paper i en la memòria, sovint en el ressentiment personal? «Parole, parole» com cantaven els italians Mina i Alberto Lupo el 1972, quedantnos marcades a foc en la memòria mental. Hi ha paraules que no corresponen a la història, però sí a la realitat. També en italià es podria dir que «si non è vero è ben trovato». L’ofici dels trobadors consistia precisament en trobar, inventar i descobrir les paraules adequades a cada esdeveniment. Per exemple, no hi ha constància documental que el rei sol Lluís XIV de França digués: «l’estat soc jo!» Però ho podria haver dit molt bé. Tots recordem l’expressió pseudomaragalliana «que cabrón!» amb una o llarga, inventada pel Polònia de TV3 i en canvi, l’alcalde de Barcelona’92 i president de la Generalitat 20036 reconeix no haver pronunciat mai aquestes paraules. Ara bé, resulten tan encertades al personatge, amb les seves maragallades, que ningú no les hi pot sostreure. Semblantment, en cap pàgina del Quixot no es troba la sentència del cavaller de la trista figura sostenint aquella paradoxa «lladren!, doncs avancem!» indicant que quan hi ha queixes i esgarips dels opositors en un determinat camí, aleshores vol dir que es va pel bon camí. Els enemics no voldrien que un perforés les vies de solució dels problemes, de les valenties a emprendre i, en canvi, tan sols el qui governa el país, l’empresa, la casa o, senzillament, la pròpia vida, pot entendre que ha pres la bona decisió. En canvi, sí que es pot trobar aquella altra expressió tan nostrada «amb l’església hem topat!» que apareix en el moment en què la parella protagonista ha de recular perquè s’ha trobat en un camí que acaba físicament en la façana d’una Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 42
COL·LABORACIONS església de les àmplies castelles. Consegüentment, a molts els encanta topar de mil formes i maneres amb la institució eclesiàstica, si més no per demostrar la seva tossuderia, per defensar la seva pròpia veritat i, en canvi, l’Església segueix allà, precisament perquè Jesucrist va acabar el seu Evangeli que «hi seria cada dia fins a la fi del món i del temps» (Mt 28,20). Aleshores, saltant a sant Pau, «si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?» (Rm 8,31). Voltaire (+1778), un dels ideòlegs previs de la Revolució Francesa, no va pas afirmar allò tan democràtic que calia garantir i defensar fins a la mort el dret del seu antagonista a expressar les seves idees. Aquest principi, en canvi, prové d’Evelyn Beatrice Hall en la seva obra de teatre «Friends of Voltaire» del 1906, més d’un segle més tard. No es pot negar però, que el pensament escau a l’autor. Més perillosa, per feixista i militarista, resulta la frase «quan sento la paraula cultura, poso la mà a la pistola!» que sovint s’ha posat sota l’autoritat de l’ideòleg del nazisme i ministre de propaganda de Hitler, Joseph Goebbels (+1945); això que també s’ha posat a la boca d’altres personatges nefastos com Göring o Himmler. Si bé, com les anteriors, s’adequaria perfectament a aquests negres personatges, nogensmenys, la frase en si resulta inexacta, a més de no haver sorgit del magí d’aquests inspiradors del partit nazi, d’infausta memòria. Per contra, l’origen s’ha de buscar i trobar en una peça teatral del dramaturg alemany, de fermes conviccions nacionalsocialistes, Hanns Johst (+1978), titulada «Schlageter batec». L’obra fou estrenada a Berlín el 1933, en l’ocasió de l’aniversari del führer, a qui l’autor la va dedicar. La frase diu, literalment: «Wenn ich Kultur höre... entsichere ich meinen Browning – quan sento [parlar de] cultura, trec el fiador de la meva [pistola de marca] Browning.» Aleshores fou el mateix Goebbels qui va adoptar de fet la frase, de tant que li va agradar, i la va canviar lleugerament; es veu que deia sovint: «quan sento la paraula cultura, trec el fiador del meu revòlver», però ho deia en alemany, no en català, és clar! La nostra, aquesta mil·lenària llengua que, malgrat tot, Himmler hauria sentit en la seva visita a Montserrat el 1940, ja esclatada la IIGG, en la recerca del sant Grial, el calze de Crist, que pretenia incloure en la col·lecció nazi d’objectes màgics, per recolzar la seva primacia mundial i imposarse, per voluntat divina, màgica i sobrenatural, als altres estats i nacions. Molts ens recordem de la inscripció en els duros de les antigues pessetes: «Caudillo por la G. de Dios», que els alemanys havien gravat en els cinturons dels soldats «Got mit uns – Déu amb nosaltres», que encara els holandesos mantenen en les monedes de dos euros. Això que Moisès (segle XIV aC) ja havia advertit que estava prohibit utilitzar el nom de Déu en va (Ex 20,7 = Dt 5,11), perquè acaba conduint al desastre.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 43
COL·LABORACIONS
Dones camperoles medievals que collien gra al costat d’un home, c. 13251340. Cortesia de la British Library, domini públic.
Les dones manresanes als segles XIV i XV: privilegis i regulacions El món femení als documents medievals: la diferència sexual en la Història L’exclusió del món públic i legal de les dones durant segles de la Història fa que els docu ments que trobem als arxius no es trobin pràcticament representades, fora del que seria estric tament l’espai de la llar o del convent. Malgrat aquesta situació i cert tòpic acceptat del món medieval, no podem obviar les dones de la Història. De fet, les dones jugaven (i juguen) un paper molt important en l’educació dels fills o com a conselleres polítiques. En els textos nor matius antics i medievals es contempla la divisió sexual de la feina en definir els espais de so ciabilitat femenina, els llocs comuns de les dones, determinats per les tasques reproductives i productives comuns que realitzaven i en les que ocupaven bona part de la jornada laboral: el bany, el forn, la font, el riu, on filen i teixeixen, el molí, els parts i els d’observació d’altres dones. Però també era important la presència de dones treballadores en aquells carrers on es concentraven les casesbotigues (tallers), en places i mercats setmanals, és a dir, en els espais on es comprava i venia una diversitat d’articles i productes portats de fora o elaborats a la casa taller de la ciutat.
El Consell Municipal i les dones manresanes Gràcies al llibre de la historiadora Mireia Vila, “Les Ínyigues” (2019), podem assegurar que al segle XIV i XV, la corona i el consell municipal de Manresa van disposar de diferents privile gis i regulacions per a les dones manresanes, que anaven des dels matrimonis, a les baralles al carrer o en la forma de vestir. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 44
COL·LABORACIONS El primer privilegi que podem citar és de l’any 1362 i era el privilegi establint permís per als matrimonis, on el monarca Pere III establia que ningú gosés tractar, consentir o contraure ma trimoni sense el consentiment i permís dels pares d’ambdós nuvis. Aquest privilegi de la ciutat de Manresa restringia encara més les lleis catalanes, que prohibien que la dona es pogués ca sar sense el consentiment del pare o tutor, a no ser que hagués complert vintiquatre anys i encara no disposes d’un marit o pretendent. El motiu principal d’aquest privilegi reial, era combatre els matrimonis d’amagat dels pares. Aquestes unions eren motiu de baralles, fins al punt que les forces d’ordre públic havien d’intervenir per evitar mals majors. Desfer un matri moni canònic, era molt difícil. El rerefons d’aquest problema, era la supeditació dels matrimo nis als interessos socioeconòmics de les famílies, al marge dels vincles afectius. Un altre privilegi reial fa referència a les baralles de dones (1380). Amb aquest ordre, el rei Pere III manava al batlle i els seus oficials no intervenir en baralles de dones a la via pública. El batlle de Manresa, tenia autoritat jurisdiccional per castigar els insults i baralles físiques amb multes econòmiques. Un dels motius d’aquestes baralles, serien la ubicació de les places on s’instal·laven les parades als carrers i places de Manresa durant els dies de mercat, i que no multar aquestes conductes respongués per motius econòmics, ja que aquestes dones eren ma joritàriament pobres i castigar amb multes que no pagarien, seria una pèrdua de temps. A la documentació apareixen com a garrientes mulierculas, en llatí. Traduït de forma directa, sig nifica “dones xerraires”, un exemple prou evident de la visió que tenien les autoritats d’aquest col·lectiu de dones en concret. Finalment, acabarem amb la prohibició dels vestits “decorosos” de les dones manresanes. Era la regulació dels vestits de les dones per part del Consell (1427). Aquesta era una regulació misògina que sancionava la seva vestimenta. L’any 1427, un terratrèmol va assolar Catalunya, la situació va conduir als consellers de la ciutat de Manresa a prohibir a les dones el vestit ex tremat. Les parts dels vestits i cots (casques) que els dirigents municipals consideraven inde coroses: les cues que s’arrossegaven per terra, els collars o colls decorats i les ornamentacions a base de peces encastades o adherides (els anomenats embotits i engrutats). Les úniques do nes exemptes d’aquesta regulació en la forma de vestir, eren les prostitutes que tenien prohibit sortir fora del bordell. Jordi Bonvehí i Catanyer Extret de: historiesmanresanes.cat
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 45
COL·LABORACIONS
Dibuixos remullats Engrunes de temps passats (II)
Mercè Seger
El castell del Montgrí de Santa Caterina és una fortificació de Torroella de Montgrí,construïda entre 1294 i 1301 pel rei Jaume II.
Arraconat entre el pedruscall de roques, que en el seu dia l’esmicolaren, em vaig trobar el que quedava d’un vell veler de cabotatge: pal de messana, cornamusa i restes de cordam...
Mai em falta el desig de tenir la gavina posada quieta al bauprés, mentre el veler es mou suaument perquè no torni a volar. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 46
COL·LABORACIONS
La nau central molt alta, sostinguda per pilars de tres columnes, dóna a l’anònim i solitari visitant, que arriba amb bicicleta fins la seva porta, l’hospitalitat d’un monestir cistercenc.
Fent parada prop del far de S’Arnella es contempla, al fons, Port de la Selva. Blanc, apaïsat, llarg davant la mar i amb teló de muntanyes que fan destacar l’església, com si tragués el cap d’entre les cases que l’envolten.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 47
COL·LABORACIONS
L'arbre del coneixament
L’entrada al Saló de Plens de l’Ajuntament de Girona, a la Plaça del Vi, al que es té accés des del pati d’entrada a la institució municipal, és una porta dovellada de punt rodó amb l’escut de la ciutat i la data de 1605 inscrita al damunt. La decoració que presenta és una simple motllura de cordó renaixentis ta; a les parts que toquen a terra s’hi veuen dos caps força deteriorats. Al damunt de l’escut de la ciutat, i al mig de la porta, hi ha una curiosa escultura que representa un cap que es mossega la llengua amb unes dents prominents, i del qual en surt un arbre, el que Vivó identifica amb el del Coneixement, re lacionantlo amb la mística cabalística.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 48
COL·LABORACIONS “El cap que presideix la porta que dóna al saló de sessions de l’Ajuntament de Girona té la circumstància remarcable que es mossega la llengua de forma ostentosa. I per aquest detall, els gironins sempre l’han relacionat amb el secret professional dels regi dors que no poden xafardejar sobre els tripijocs municipals. Però el cap té una altra característica que mai no s’ha remarcat: de la seva closca, en surt un arbre! I aquí es presenta la possibilitat d’una altra interpretació. Un arbre que surt d’un cap és, simbò licament, l’Arbre del Coneixement, el signe d’estar en possessió d’altes veritats, d’una saviesa per sobre del normal. Però en tota la literatura esotèrica, aquí i arreu, des de les èpoques més immemorials, hi ha una màxima sagrada: “El qui sap, calla”. I seria ben curiós que en un pragmàtic Ajuntament que recapta impostos, que neteja carrers, o que dóna permís per a cons truir cases o per obrir una botiga de vetesifils, hi hagués representat un posseïdor d’alts secrets, d’un il·luminat coneixedor de la Tradició Primordial. No se sap qui era l’anònim picapedrer que, en rebre l’encàrrec de decorar una porta, va esculpir aquell estrany i misteriós cap”.
Extret de: pedresdegirona.com Bibliografia: Llegendes i misteris de Girona. Carles Vivó. Quaderns de la Revista de Girona, 1989. Diputació de Girona i Caixa de Girona. ISBN:8486377609. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 49
IMATGES DE VACARISSES
Foto: Toni Masana i Ubach Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 637 Setembre 2021 Pàg. 50