638 - Octubre 2021

Núm. 638 ­ Octubre de 2021

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

SUMARI

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses

Pòrtic 3 5 Campanades 10 Pensaments caçats al vol 11 Dites populars 12 Racó de la poesia Vacarisses, balcó de Montserrat 13 22 Des de Viladecavalls 24 Dels diaris 34 Indrets més o menys propers 36 Racó de contes i llegendes 38 Col·laboracions

Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Isabel Roumens

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

En comunió!

A l’església més antiga, la dels inicis de tot, quan en una comunitat cristi­ ana hi havia l’elecció d’algú per a ser­ne bisbe i després ser ordenat pels bisbes veïns –és clar!– amb la presència del que avui n’hi diríem l’arque­ bisbe, és a dir, el bisbe de l’església pròxima més gran que era qui tutela­ va tot el procés, el bisbe elegit, amb la seva comunitat, acostumava a escriure a les esglésies veïnes i als seus bisbes unes cartes de salutació en les que s’informava de tot aquest procés i es posava al corrent de les no­ vetats de la pròpia església.

Però no sols això. El bisbe escollit solia fer una professió de fe redactada de pròpia mà. No perdem de vista que estem en aquells temps del co­ mençament en què encara s’està en la gestació del que avui coneixem com el credo. En aquells moments fer això era molt important perquè tot fent la reflexió sobre què és el que creien s’anaven delimitant les coses que quedava evident que no podien ser correctes perquè no quadraven amb la fe dels fidels, ni amb la de les altres esglésies i, per tant, es consi­ derava que no podia ser allò que havia volgut Jesús mateix en el seu Evangeli. D’aquí la importància d’aquestes cartes, i d’aquí ve que se les anomeni cartes de comunió! Comunió en una mateixa fe de les persones, dels ministres i de les comunitats.

Doncs bé! Tot això ve a tomb perquè el dia 15 d’aquest mes de setembre, dia de la Mare de Déu dels Dolors, des de la nostra talaia vacarissana, en una lleugera llunyania però amb una intensa proximitat, vàrem conèixer que la comunitat de monjos del Monestir de Santa Maria de Montserrat havia escollit el P. Manel Gasch i Huriós com a abat del monestir en substitució del P. Josep M. Soler que havia exercit aquest ministeri durant els darrers vint­i­un anys.

No cal pas una carta de comunió que expressi quina fe tenim: tenim la mateixa fe baptismal, la que recitem en el mateix credo, és clar que sí!

Però sí que la paraula «comunió» vol expressar que el que ens uneix a tots

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­Octubre 2021 ­ Pàg. 3

PÒRTIC –«comú­unió»– no depèn pas de nosaltres, sinó que el mateix Esperit de Déu, el que ens ha fet fills de Déu Pare gràcies a Jesucrist, el seu Fill estimat, és qui obra en nosaltres aquest misteri d’Amor. Per això som germans.

Ens hem sentit i ens sentim en comunió! Amb el pare abat Josep M. amb qui tanta relació hem tingut. Un agraïment molt sincer a ell i a Déu, tot pregant que sigui Déu mateix qui li recompensi tot el que ha fet com només Ell sap fer­ho.

I en comunió plena amb el pare abat Manel en aquest moment de co­ mençament del seu ministeri, a punt per a la propera benedicció abacial.

Amb la certesa que preguem des d’ara per ell, perquè Déu mateix el faci ben fidel a la missió de ser pare dels monjos de la comunitat, que ens fa present la comunitat a imatge i semblança de la dels apòstols entorn del Crist o la de la primera comunitat cristiana plena de l’Esperit tan ben ex­ plicada en els Fets dels Apòstols.

En comunió! Perquè així tots anem essent signe –sagrament tal com diu el concili Vaticà II que ha de ser l’Església– de l’amor de Déu per a tota la humanitat, començant per la del nostre poble al qual Déu ens envia.

Que Déu mateix dugui a bon terme aquesta obra d’amor que comença en el nou pare abat, en benefici de tota la nostra Església.

Mn. Joan Torra Bitlloch Rector de la parròquia de Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­Abril 2021 ­ Pàg. 4

CAMPANADES

Monestir de Condat / Abadia de Saint­Claude La Borgonya ­ França El monestir té una llarga trajectòria històrica que arrenca amb l’arribada a aquest lloc de sant Romà amb la voluntat de retirar­se per practicar l’eremitisme. Romà es va establir a Condalisco (Condat) a la confluència dels rius Bienne i Tacon, lloc on més endavant se li va afegir el seu germà Lupici que havia enviudat. La seva fama es va escampar arreu i s’hi van afegir altres deixebles i seguidors atrets per la seva santedat i els miracles. Aviat es va formar una colònia d’eremites o lavra integrada per ermitatges independents, sense formar estrictament un cenobi on es visqués en comunitat. Ja estava en funcionament l’any 445.

L’important desenvolupament de l’assentament de Condalisco va propiciar que des d’aquí es fundessin altres monestirs, com ara el de Lauconne (després Saint­Lupicin, Jura) el de Romainmôtier (Vaud, Suïssa) o el de La Baume (després Saint­Romain­de­Roche, Jura) al front del qual es va posar Iola, germana de Romà i Lupicí.

Sant Romà de Condat Romà va néixer a finals del segle IV en la regió de Bugey (departament d’Ain) era germà de sant Lupici. De família acomodada fou educat a l’escola del monestir d’Ainay (a la ciutat de Lió) sota la direcció del seu abat, sant Sabí i on va ingressar com a monjo fins que a l’edat de 35 anys, aproximadament, va deixar el monestir per retirar­se com a soli­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 5

CAMPANADES tari i finalment es va establir a la zona poc poblada de Condalisco (Condat) on ara hi ha la ciutat de Saint­Claude (Jura). En aquest lloc se li va unir el seu germà Lupicí i més endavant altres deixebles formant el monestir de Condalisco, d’altra banda la seva germana Iola es va posar al front del monestir femení de La Baume (Saint­Roman­de­ Roche). L’any 444 el bisbe sant Hilari d’Arle (401­449) el va ordenar sacerdot. A par­ tir d’aquest primer establiment en van anar sorgint d’altres, arribant a formar una con­ gregació. Romà, un dels anomenats pares del Jura, va morir el 463 i fou enterrat a Saint­Roman­de­Roche.

Sant Romà i Sant Lupici /Il·lustracions publicades a Histoire de l'abbaye de Saint­Claude (1954)

L’any 463, a la mort de Romà, el seu germà Lupici va prendre la direcció del monestir fins el 480, quan morí fou enterrat a Lauconne, monestir que acabaria prenent el seu nom. El tercer dels pares del Jura fou sant Eugend (Oyend), personatge nascut cap el 450 i format al costat de Romà i Lupici que va esdevenir el quart abat de la casa. Després de patir un incendi, Eugend va impulsar la renovació de l’establiment aixecant un monestir ja de tipus cenobític organitzant­lo amb les dependències habituals, va bastir una esglé­ sia dedicada als apòstols Pere, Pau i Andreu. Eugend és conegut pels seus miracles, va morir el 510 i el seu lloc d’enterrament va continuar produint fets sobrenaturals, per això es va aixecar una església en aquell indret que es dedicaria al sant, i ben aviat el propi monestir prendria la seva advocació: Saint­Oyend.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 6

CAMPANADES La narració històrica dels primers temps del monestir i especialment dels tres personat­ ges esmentats fou escrita per un autor desconegut del primer quart del segle VI, segura­ ment monjo del monestir que hauria conegut els fets de primera mà o, en el seu cas a través de testimonis directes, la Vita Patrum Jurensium (Vida dels Pares del Jura). L’any 515, Condat va participar, al costat d’altres monestirs, en la fundació de Saint­Maurice d’Agaune (Valais, Suïssa) promoguda per Segimon de Borgonya amb l’enviament de “cent monjos” de la seva comunitat. A la primera meitat del segle VI també va fundar els monestirs de Grandvaux i Bonlieu (Jura) aquesta darrera casa es convertiria més enda­ vant en una cartoixa. El conjunt d’establiments monàstics aixecats des de Condat eren seguidors dels mateixos costums o regla, formant una mena de congregació.

Maqueta del monestir medieval

També al segle VI va començar a desenvolupar­se una població a l’entorn del monestir i a començament del segle VII s’aixecava l’església de Saint­Étienne amb funcions de parròquia. La nòmina de sants abats segueix encara després d’Eugend, un dels que va deixar més empremta fou sant Claudi (607­699) ingressat en el monestir, el 639 en va ser abat. Durant el seu mandat va enriquir l’església del monestir i va obtenir de Clodo­ veu II la confirmació dels seus béns. En aquella època, Condat va esdevenir un centre ric i poderós. En una època indeterminada, potser al segle IX, el monestir va adoptar plena­ ment la Regla de Sant Benet. En temps de l’abat Gauceran es va reconstruir l’església monacal, obra que es va acabar entre el 1030 i 1040, també es va aixecar una nova església parroquial de Saint­Romain, aquesta dedicada a sant Romà de Cesarea, en subs­ titució de l’anterior dedicada a sant Esteve.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 7

CAMPANADES Al segle XII, la casa passava per una època de penúries, però el descobriment del sepul­ cre de sant Claudi li va donar un nou impuls expandint la devoció a la seva figura gràcies a la multiplicació de miracles en els que hauria intervingut. Malgrat tot no es va poder evitar l’estancament de la casa que perdia influència a més de patir els efectes de les grans companyies que assolaven el territori, tot i això al segle XV encara mantenia una trentena de priorats sota la seva tutela directa, a la mateixa regió del Jura i també en al­ tres diòcesis. A partir de 1592 la casa va adoptar el règim comendatari, durant la primer meitat del segle XVII en ple relaxament dels costums, es va estendre la voluntat de la co­ munitat d’aconseguir la secularització per poder continuar mantenint els privilegis. Les disputes entre els partidaris de la reforma de la casa per continuar la seva activitat monàstica i els de la secularització es va allargar temporalment. Era l’1724 quan es va proposar de transformar el monestir en seu episcopal en lloc de col·legiata secular el que va suscitar l’oposició del bisbe de Lió, finalment el 1742 es formalitzava la instauració d’un nou bisbat en detriment de territoris de les diòcesis de Lió i Besançon, el que signi­ ficava la fi de l’antic monestir i el pas dels seus béns a la nova diòcesi, que encara es manté tot i una curta supressió temporal a començament del segle XIX.

Galeria i finestral medievals

Retaule de Sant Pere (1533)

Arqueta de Sant Claudi

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 8

CAMPANADES Sant Claudi de Besançon Claudi va néixer a Bracon (Jura) en el si d’una família noble, va rebre un educació acurada i a l’edat de vint anys es va fer a canonge regular a Besançon fins que el 639 es va retirar com a monjo al monestir de Saint­Oyend d’on va es­ devenir abat (644). Durant el seu mandat va en­ riquir l’església del monestir i va obtenir de Clodoveu II la confirmació dels seus béns. En­ tre el 685 i 693 va ser també bisbe de Besançon.

Va morir al monestir l’any 699.

Sant Claudi Miniatura del Breviari de Neufchâtel (segle XV) Biblioteca Municipal de Besançon Bibliothèque virtuelle des manuscrits médiévaux

Abadia de Saint­Claude Planta del monestir publicada a Histoire de l'abbaye et de la terre de Saint­Claude. Vol. 1 (1890) Extret de: monestirs.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 9

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Déu es deixa trobar dels qui es fien d’ell...

L’orgull és una discapacitat que sol afectar als qui de cop i volta assoleixen una cota de poder... És millor callar i semblar estúpid que no pas parlar i dissipar els dubtes...

Hi ha persones que tractem i sense adonar­se’n ens ensenyem com no hem de ser...

Les pedres... El distret, s’entrebanca. El vio­ lent, les fa servir de projectil. El paleta, en fa parets. El pagès, en fa un seient per repo­ sar. David va matar Goliat. Miquel Àngel va fer­ne una estàtua...

Els exemples convencen més que no pas els consells, per més encertats que siguin...

Pensa com una persona gran, viu com un jove, aconsella com una persona closcada i no deixis de somiar mai com un infant...

El perdó guareix tots els malentesos...

Barrejada amb les dificultats, de tant en tant s’hi troba alguna bona oportunitat...

En el món es lluita molt, però dels problemes no en parlem gaire amb Déu. En això, fins i tot els creients, som desmanegats...

El més gran de tots els defectes és no adonar­se de cap dels que tenim...

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 10

DITES POPULARS Els bolets

El bolet neix a l’octubre però és fill de l’agost.

El bolet que hi ha cucs, no mata.

El bolet terrerol, mai no va tot sol.

A la trompeta de la mort, no li facis mai el sord.

Els bolets que porten beina, al fossar donen feina.

Els bolets, menja’ls ben nets.

Al rovelló, cerca­li companyó.

Any de bolets, any de castanyes.

Lladres, bolets i conills, per la vora dels camins.

Any de bolets, any de freds (o any de po­ brets)

L’octubre mullat, assolellat i fred fa sortir el bolet.

Bolet amb beina i corbata, és segur que és dels que mata.

Moixernó amb platillo, és tan bo com el llomillo.

Bolet o rovelló, al sarró.

Pel mal de ronyons, suc de moixer­ nons.

Bolets amb llet i que piquen, si no maten mortifiquen.

Per l’Ascensió, cerca el llop i el moi­ xernó.

De bolets que no coneguis, no en masteguis.

De la carn, el moltó, i del bolet el rovelló.

Pinatells i rovellons s’amaguen pels ra­ cons.

De peus de rata o manetes, no en mengis, que fan caguetes.

Pluges fortes per l’agost, bolets per l’octubre.

El bolet i el moixernó, de l’octubre és el mi­ llor.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 11

Extret de: socpetit.cat

RACÓ DE LA POESIA

Floreta humil

Octubre Ningú no entén l’octubre sense bolets, vull dir dels de menjar, no pas dels altres, tant si són rovellons com cama­secs, són bons tant per collir com per menjar­se’ls.

El bosc és de tothom i és generós, però no hi podem fer qualsevol cosa; perquè sigui puixant com volem tots convé tractar­lo amb més traça que força.

Floreta humil eixida entre rocalla vora el camí, al temple arrecerada d’un Déu llunyà, ets font, per la mirada, de llum i Amor, mentre la gent badalla.

Lluny de sermons i prèdiques s’entalla l’ombra que et veu, en tu, perquè com fada per un instant etern l’has convidada a fer de l’infinit una rialla...

Enmig de Vacarisses vaig trobar­te, l’església damunt teu seguia alçada i no sé si algú més gosà mirar­te...

Seguiré fent camí, doncs l’aturada de joia i pau viscuda en contemplar­te suavitza el pedregar en ma caminada.

Xavier Coderch 05/09/21

Si ho fem així, camins i rierols, arbres i vent i ocells i bestioles seran amics de tots, i mantindrem el seu record ben viu de nit i dia perquè per sempre més, a xics i a grans, ens facin una grata companyia.

Miquel Martí i Pol Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

ontserrat, el nostre Sinaí El que passa al voltant del poble, la nostra publicació mensual el "Vacarisses, balcó de Montserrat" se n’adona i en fa esment, perquè forma part de la vida vigilada pel Cingle que ens presideix. Avui, és MONTSERRAT, el Monestir veí i amic, protagonista d’un gran moment.

El Pare Abat Josep M. Soler, ha complert els 75 anys i amb ells, el càrrec que el temps regla­ menta. Durant 20 anys ha sigut el capdavanter de la Comunitat montserratina d’un dels més em­ blemàtics Monestirs benedictins del món i al mateix temps l’eix espiritual i cultural, forjador i orientador del nostre país. El seu guiatge formarà part d’una època de refermança que deixarà marcada la Pàtria. Sempre molt atent, proper i amic de Vacarisses i de les seves inquietuds.

L’enhorabona i moltes gràcies!

Des d’ara, des del 15 de setembre, la Comunitat benedictina ha escollit democràticament per abat, al Pare Manel Gasch i Huriós, un monjo de 51 anys, nascut a Barcelona. Ha exercit dife­ rents càrrecs entre ells els de Prefecte de l’Escolania i Professor de Teologia i Filosofia. Actual­ ment era l’Administrador i majordom del Monestir. Home rialler, comprensiu i dialogant, Doctorat en Teologia i Dret per les Facultats respectives de CATALUNYA i de la Universitat Gregoriana de Roma. Monjo amb gran capacitat per enfrontar els esdeveniments futurs. En els primers moments ha elogiat la saviesa i generositat de l’Abat predecessor i ha afegit que posa el futur de la Comunitat als peus de la Moreneta juntament amb la Terra de Catalunya, de la qual n’és la Patrona. Ha recordat la importància del Ministeri d’intercessió de la Comunitat Monàsti­ ca de Montserrat a favor de l’Església i del món. Un dels grans esdeveniments que es preparen i haurà de presidir i orientar, serà la celebració commemorativa del Mil·lenari del Monestir de Montserrat que s’escaurà l’any 2025. Ben segur, si a Déu plau, serà conegut en els annals mont­ serratins com l’ABAT DEL MIL·LENARI. Serà un Mil·lenari repicat. Montserrat i Catalunya són dues realitats que han caminat juntes des dels seus orígens. En moltes ocasions Montserrat ha salvat Catalunya i ha mantingut ben abrandades les seves arrels culturals, cristianes i patriòti­ ques. Durant les grans celebracions commemoratives, l’Abat Manel esdevindrà l’ÀNIMA de la CATALUNYA QUE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT VA ENGENDRAR ESPIRITU­ ALMENT, segons les paraules del Bisbe Torras i Bages, en la seva Visita Espiritual.

La revista “Vacarisses, balcó de Montserrat”, nascuda ran del campanar, a l’esguard del Cingle i de cara a la Muntanya Sagrada, el Roc més gran del món, felicita cordialíssimament al nou Abat Manel, a la Comunit Benedictina, l’Escolania i a tot el personal de la Basílica, augurant un futur encertat del nostre emblemàtic Sinaí, preveient de ben a prop el Mil·lenari que ha de trasbalsar la Nostra Terra, de cap a cap. L’enhorabona, Abat Manel. Benvingut i per molts anys!

Des del “Vacarisses, balcó de Montserrat” 20/09/2021 Sebastià Codina i Padrós, Director i fill predilecte de Vacarisses.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

DIADA NACIONAL DE CATALUNYA ­ 2021

Parlaments, Esbart dansaire, Potes Roges, Gegants...

JP Aquest any, sense estel...

Si voleu veure un reportatge més JP

extens de la Diada, cliqueu aquí

JP

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

CLUB DE LECTURA DE POESIA 2021­22

IMPORTANT Inscripció presencial o via e­mail (b.vacarisses.ec@diba.cat) cada mes.

Cal tenir Carnet de la Xarxa de Biblioteques (si no en tens, te'l fem. És gratuït).

Cultura

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Concurs Literari Marquet de les Roques El passat dissabte, dia 25 de setembre, ha tingut lloc, en l'esplanada de la Pahissa del Marquet (Vall d'Horta, Sant Llorenç Savall), el repartiment de premis del Concurs Literari Marquet de les Roques en la seva segona edició, amb intervenció de representants de l'Ajuntament de Sant Llorenç Savall, de la Diputació de Barcelona i del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

El nostre col·laborador Josep Caba va llegir un dels treballs guanyadors.

Guanyadors i participants en el repartiment de premis

Josep Caba llegint un dels treballs premiats

Àngel M. Hernández Cardona

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Octubre, el mes de la Gent Gran

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS

GOIGS A LLAOR DE SANT ROMÀ, ABAT DE CONDAT Afectuosament al Bisbe de Vic, Mons. Romà Casanova i Casanova En el món dels eremites els ascetes han après: Dóna’ns força i coratgia quan la vida no ens fa el pes.

1 4 En el cor de la Borgonya El mal burxa i us esclafa, has brescat el primer glop com un dia allà al Desert, de la fe que empeny la vida; una lluita enverinada Has llucat a Déu de prop. amb els rocs del desconcert Els de casa no t’entenen que esberlats per la rancúnia i els amics no t’han comprès: els designis ha malmès: Dóna’ns força i coratgia Dóna’ns força i coratgia quan la vida no ens fa el pes. quan la vida no ens fa el pes.

2 Era temps de monaquismes i garbuix de pelegrins, se’t remouen les entranyes amb el foc que portes dins, és la fe que et galanteja, el que molts no han entès.

Dóna’ns força i coratgia quan la vida no ens fa el pes.

5 Retorneu al jaç de casa, atuïts pel baf del jull.

Una dona treu la balda, para taula i us acull: heu buidat el cor. Grunyia!

Era un àngel qui us ha atès?

Dóna’ns força i coratgia quan la vida no ens fa el pes.

3 L’ermitatge et corprenia com si fos un cau diví amb l’ajut i companyia del germà, en Lupicí.

D’aquest món les fuetades l’esperit se n’ha desprès: Dóna’ns força i coratgia quan la vida no ens fa el pes.

6 La xerrada reviscola l’ardiment esgalabrat arriscant la caminada vers les terres del Condat on comença d’abrandar­se la foguera que heu encès: Dóna’ns força i coratgia quan la vida no ens fa el pes.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

7 Amb la gent més jovençana s’enllesteix el Monestir on no manquen voluntaris que amb llampecs del Sinaí multipliquen ermitatges amb l’escalf del mon pagès: Dóna’ns força i coratgia quan la vida no ens fa el pes.

8 Vas ser Pare del cenobi fins que el cel se t’endugué.

T’esllavissen dins la cova on el gest s’esdevingué: Pelegrins de totes bandes les creences han reprès: Dóna’ns força i coratgia quan la vida no ens fa el pes.

En el món dels eremites els ascetes han après: Dóna’ns força i coratgia quan la vida no ens fa el pes.

Mn. Sebastià Codina i Padrós Sacerdot del Bisbat de Vic i Fill Predilecte de Vacarisses.

Vacarisses, setembre de 2021

Els sants Romà i Lupicí, eremites.

Il·lustració publicada a Histoire de l'abbaye de Saint­Claude (1954)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS

GOIGS A LLAOR DE L'ABAT DEL MIL·LENI DE MONTSERRAT Dom Manel Gasch i Huriós Amb un Visca que ens abranda i ens uneix picant de mans; Sou l’Abat del Mil∙lenari, baluard dels catalans.

1 4 Al Cambril, LA MORENETA S’escampava de seguida va somriure en tot moment, la notícia del brogit les Cingleres s’ajupiren, de l’eufòria del Mil·lenni i a l’Església, EL SAGRAMENT, amb l’Abat nou escollit un prevere celebrava remembrant la llarga brega amb dos nois fent d’escolans: de tants monjos i ermitans: Sou l’Abat del Mil∙lenari, Sou l’Abat del Mil∙lenari, baluard dels catalans. baluard dels catalans.

2 Mentrestant l’esplet dels monjos presidits per Sant Benet demanava la presència de Jesús de Natzaret.

Quin seria el predilecte, l’assignat entre els germans?

Sou l’Abat del Mil∙lenari, baluard dels catalans.

5 Recordant els anys de glòria que amuntega Montserrat, els annals del vell cenobi han descrit la malvestat, les baralles i renyines que emmudien vostres cants: Sou l’Abat del Mil∙lenari, baluard dels catalans.

3 Mitjançant la veu callada heu estat vós l’escollit; cel i terra ho commemoren i us aclamen: “Beneït el qui emprèn el Nou Guiatge en moments al·lucinants”: Sou l’Abat del Mil∙lenari, baluard dels catalans.

6 Catalunya no té espera.

La fe gerda revifem, les creences colltorçades entre tots redreçarem amb un dring de Benaurances que desvetlli els mils topants: Sou l’Abat del Mil∙lenari, baluard dels catalans.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 20

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

7 Recordem la nostra historia mastegant l’esclavitud amb urpades i amenaces que han deixat el poble mut implantant els mots de fora amb les pugnes més sagnants: Sou l’Abat del Mil∙lenari, baluard dels catalans.

8 Alçarem moltes vegades ni que sigui llepant fel: Moreneta de la Serra empenyeu­nos cap el cel, som herois dues vegades CATALANS I CRISTIANS: Sou l’Abat del Mil∙lenari, baluard dels catalans.

Amb un Visca que ens abranda i ens uneix picant de mans; Sou l’Abat del Mil∙lenari, baluard dels catalans.

Amb afecte i simpatia a vós i a tota la Comunitat benedictina de Montserrat.

Mn. Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, 18 de setembre del 2021

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 21

DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes

Camino De vegades, em sento més fràgil físicament. El punt d’inflexió potser arribarà aviat, tan inevitable com inadmissible. Començo a percebre el món com un lloc fràgil també, en què patim per l’esdevenir dels qui estimem. En els dies especials de fe­ blesa sobtada, el món es fa més feixuc, la vida diària més incomprensible, la rutina més perversa i el futur més incert.

Com si el món se sustentés sobre els nostres ossos de vidre, sentim la tremolor de les cames i la força insuficient dels nostres braços. El món és converteix en nosaltres.

Aquest món envellit que vol ressorgir cada dia i fa esperançat una gambada nova per damunt de les runes.

Hi ha dies que són així, depriments i acceptats –o no– com un destí inevitable. Vo­ lem que passin lents, perquè així dilaten la vida, i volem al mateix temps que hagin passat, amb la falsa esperança que tot serà millor quan quedin enrere.

I llavors, moments abans de sentir­me així, camino. Camino sense mirar enrere, cre­ uant camins mentre parlo amb les oliveres i em vigilen els roures. Camino, fins que les cames es volen alleujar i llavors camino més de pressa. I, tot d’una, arranco a córrer, amb la prudència de la vida llarga. Esbufego, i l’aire que vol entrar per la bo­ ca com si portés estona fent cua em fa obrir les narius i els pulmons. I continuo a la carrera, fent petits saltirons.

Llavors en sento feliç perquè sé que els dimonis que esperen a sota de la terra em sentiran i em voldran atrapar un peu que no trobaran perquè ja el tindré una passa més endavant. I com que la boca se m’obre i se’m tanca sense voler, estableixo amb ells un diàleg fugisser, un estira i afluixa que acabarà quan jo vulgui.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 22

DES DE VILADECAVALLS Corro sense córrer, perquè les meues passes són tan breus que els peus no s’ho cre­ uen. Corro caminant, i el camí em retorna la meua gosadia. Sorprès, em fa tremolar els pits, les cames i el cul. I les galtes i els braços.

Corro sola, o amb algú que vulgui compartir amb mi la llum, la pluja, la calor o les boires. I llavors les gambades –petites, això sí– es multipliquen i fan més soroll. Les pedres del camí no són obstacles que ens facin entrebancar; són el terra irregular que ens recorda que la vida és això, una drecera que sempre cal trepitjar amb compte però amb fermesa. Les convertim en part del camí, en allò que ens fa estar alerta.

Caminarem corrent sobre aquesta tardor un altre cop atzarosa. Mirarem cap al sol que es pon cada cop més aviat i que converteix en or els capvespres. I desco­ brirem cada dia una nova flor que ja havíem oblidat, una bassa ara plena, una fi­ guera que treu el cap.

I seguim caminant, hi­ vern, primavera o estiu, encara que es faci fosc o la calor ens aplani. Sense un perquè ni cap trofeu.

Només tenim clar que el destí serà sempre el ma­ teix: la reixa de casa nos­ tra i les escales que ens obligaran a alçar els ge­ nolls, una mica menys feixucs.

Foto: Anna Sanahuja Pastor

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 23

DELS DIARIS

Lleida, algun dia del mes d’agost de l’any 1150. Fa 871 anys. Se celebrava el matrimoni entre Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona i Potestas (qui, de debò, ostenta el poder) d’Aragó; i Peronella, filla i hereva del rei Ramir d’Aragó. Amb aquell matrimoni es segellava la unió dinàstica entre els dos dominis, que es perllongaria per espai de més de cinc segles (fins al 1714) i que, en el decurs de la seva existència, incorporaria fins a sis entitats territorials (Mallorca, València, Sicília, Sardenya, Còrsega, i Nàpols). Durant segles, aquell conglomerat va ser anomenat, simplement, “Corona”; fins que Ferran el Catòlic (a finals de la centúria del 1400) li va afegir “Aragó”. Però aquesta denominació, descrivia fidelment els pesos d’aquell conglomerat? I és encertat continuar utilitzant, en l’actualitat, aquesta denominació?

Aragó es menja Barcelona, o Barcelona es menja Aragó?

La historiografia espanyola, tradicionalment, ha posat molt èmfasi en el protagonisme del rei Ramir. Però la investigació moderna revela el contrari. Quan s’inicien les negociacions (1137), el petit regne d’Aragó estava sumit en la crisi més profunda de la seva curta existència. El país vivia immers en un clima de guerra civil, amb el poder local dividit entre partidaris i detractors del testament d’Alfons I —el predecessor de Ramir— que havia llegat el regne a les ordres militars. Vivia amenaçat per l’ambició expansiva de navarresos i castellans; que tramaven obtenir un benefici propi d’aquella crisi. De fet, els castellans ja havien entrat a Saragossa, i els navarresos eren a les portes de Jaca. En aquell context, aquell matrimoni va ser l’autèntica taula de salvació que evitaria el naufragi del partit oligàrquic de Ramir i la desaparició del regne aragonès.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 24

DELS DIARIS Els Bel·lònides, catalans o aragonesos?

Fruit d’aquelles negociacions, Ramir va lliurar el poder (la potestas) al seu gendre, Ramon Berenguer. Fins i tot, reveladorament, abans de les noces. Però el més important era que els Bel·lònides, la nissaga catalana fundada pel comte carolingi Guifré el Pilós a finals del segle IX i no els Ximeno, navarroaragonesos, es convertien en els nous dominadors d’aquell conglomerat. Aquest element te una importància decisiva, perquè en aquell context els estats (com s’articulen actualment) encara no existien. Els sobirans (amb independència del seu rang o dignitat) tenien una idea patrimonial del càrrec i del domini que exercien sobre persones i terres. I si hi afegim la ideologia patriarcal que imperava arreu, podem afirmar que, a partir del 1150, el petit regne d’Aragó es va convertir en un domini —una propietat— de la nissaga catalana de Ramon Berenguer.

Els Bel·lónides carolingis, branca menor de la família imperial / Font: Rotllo de Poblet

La senyera quadribarrada, catalana o aragonesa?

La historiografia espanyola ha insistit fins a l’extenuació en l’origen aragonès de la senyera qua­ dribarrada. Però, en canvi, la investigació arqueològica ha demostrat el contrari. La tomba d’Er­ messenda de Carcassona, comtessa independent de Barcelona, va ser policromada amb les “barres de sang”. Ermessenda va morir el 1058; mig segle abans que Pere d’Aragó (1094­1104), el pretès pioner. Probablement, quan es van celebrar les noces de Lleida, les “barres de sang” ja eren l’estendard de les dues cases (dels Bel·lònides i dels Ximeno). Però l’inici del seu ús és a Barcelona, molt abans de la unió dinàstica amb Aragó. I la seva universalització —al conjunt dels territoris de la “Corona”— no va ser amb el matrimoni de Ramon Berenguer i Peronella; sinó quasi un segle després, en temps de Jaume I, el 15è Bel·lònida (1213­1276).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638­ Octubre 2021 ­ Pàg. 25

DELS DIARIS Les empreses expansives, catalanes o aragoneses?

La posició subordinada d’Aragó respecte a Barcelona, des de l’inici de les negociacions, marca­ ria la relació de pesos durant els segles d’existència d’aquell conglomerat. Amb dues o amb sis entitats. L’expansió peninsular (València) o marítima (Mallorca, Djerba, Malta, Sicília, Sarde­ nya, Còrsega, Nàpols) va ser impulsada per una sòlida aliança formada per l’estament militar ca­ talà (la noblesa feudal) i per les potents classes mercantils catalanes (sobretot les de Barcelona, i en menor mesura les de València, i les de Palma). Son les elits catalanes (o de “nació catalana” en el cas dels valencians i dels mallorquins), i no les aragoneses, les que aporten els recursos hu­ mans i materials d’aquelles empreses; amb un objectiu comú: ampliar el domini patrimonial dels Bel·lònides i dels barons feudals catalans; i expandir els negocis dels mercaders catalans.

Atles Català, obra d'Abraham Cresques (1375) / Font: Museu d'Història de Catalunya

Els almogàvers, catalans o aragonesos?

Diu la Crònica de Bernat Desclot (1288) que l’almirall Roger de Llúria, després de l’exitosa campanya siciliana (1285­1288), va proclamar que “que nengun peix se gos alçar sobre mar, si no porta hun escut o senyal del rey d'Aragó en la coha”. Això podria suggerir que aquells almogàvers no s’identificaven com a catalans, sinó com a aragonesos. Si més no, súbdits d’un rei aragonès. Però, en canvi, la majoria de documents de l’època demostren el contrari. El capità almogàver Ramon Muntaner, que també havia estat a la campanya de Sicília, quan va escriure la seva Crònica (1325) deia, per exemple, que “E con Múrcia hac presa, poblà­la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagènia e en los altres llocs (...) són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món; e són tots bons d’armes e de tots fets”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638­ Octubre 2021 ­ Pàg. 26

DELS DIARIS Els Consolats de Mar, catalans o aragonesos?

La força econòmica de Barcelona, i per extensió la del Principat de Catalunya —i es pot dir la del conjunt de la “Corona”—, reposava sobre el comerç marítim. La documentació de l’època revela que l’activitat fabril i mercantil, tan sols, de la capital catalana, superava àmpliament la total del regne d’Aragó. A partir del segle XIII, Barcelona es va governar com una república municipal; prova evident del seu poder econòmic. I va rivalitzar amb les repúbliques de Venècia i de Gènova pel domini comercial (...i militar!!!) de la Mediterrània: la celebrada aliança poder comtal­classes mercantils. Els Consolats de Mar, escampats arreu de la Mediterrània, serien la culminació d’aquella empresa. No tan sols actuarien com a espais de representació, de comerç i de sobirania catalans —i no aragonesos—; sinó que també crearien el dret marítim internacional.

Representació dels Almogàvers Font: Museu d'Història de Catalunya

Els Katalanit, catalans o aragonesos?

Altres documents de l’època medieval (venecians, genovesos, bizantins, o àrabs), es refereixen als comerciants i als militars de la “Corona”, exclusivament, com a “catalani”. En canvi, el gentilici “aragoni” o “aragonese” no apareix fins després de Ferran el Catòlic (finals del segle XV). Fins i tot, la Diàspora jueva de 1492 (la que procedia del conjunt de territoris de la “Corona”) s’autoanomena “katalanit”. I encara així, es molt revelador el cas de Baruj Almosnino, rabí de la comunitat judeo­catalana de Tessalònica i descendent d’una nissaga jueva originària de Jaca; que en la documentació de l’època (segle XVI) s’identifica —ell mateix i la comunitat que representa— com a katalanit, clarament diferenciats del sefardites d’origen castellanolleonès. Enlloc apareix res relacionat amb el regne d’Aragó o amb la Corona d’Aragó que ha inventat el “Catòlic”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638­ Octubre 2021 ­ Pàg. 27

DELS DIARIS Podem parlar de Corona Catalana?

Alguns historiadors catalans actuals rebutgen aquesta denominació. Afirmen que els sobirans de Catalunya no es van cenyir mai una corona. I és cert. I també ho és que en la ideologia me­ dieval, es proclamava que els reis ho eren per intervenció divina, és a dir, que s’asseien al tron perquè Déu ho havia decidit així. I que, en canvi, a Catalunya es proclamava que el Príncep u Home Principal, era nomenat no perquè Déu ho havia decidit així, sinó en virtut d’un pacte terrenal amb les institucions polítiques del país. No obstant això, no podem oblidar que aque­ lla “Corona”, durant la pràctica totalitat de l’època medieval va estar en possessió d’una nissa­ ga catalana. I que aquesta nissaga, els Bel·lònides, sempre va governar els seus dominis —les seves propietats— des de Catalunya.

Llibre del Consolat de Mar / Font: Arxiu Historic de Barcelona Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638­ Octubre 2021 ­ Pàg. 28

DELS DIARIS Cervera, març de 1469.

S’ultimen els pactes matrimonials entre Ferran —hereu al tron de Barcelona i futur rei Catòlic— i Isabel —pretendent al tron de Toledo i futura reina Catòlica—. En aquell context polític i ide­ ològic apareix la denominació “Corona d’Aragó” per referir­se al conjunt de dominis que, des del seu origen fundacional, havia estat denominat, simplement, “Corona”: Catalunya, Aragó, València, Mallorca, Sicília, Sardenya i Nàpols. Tot i que no era el primer cop que s’utilitzava la denominació “Corona d’Aragó” (ja apareix al segle anterior), a partir de l’ascens de Ferran al tron (1479) adquirirà una categoria definitiva i universal. La qüestió és: per què es va imposar “Aragó” i es va desestimar el nom dels altres dominis que, en qualsevol dels casos, tenien un pa­ per més rellevant en aquell edifici polític?

El compromís de Casp. Salvador Viniegra (Càdiz, 1862 ­ Madrid, 1915) / Font: Wiquimedia Commons

La cimera de Casp A la mort sense descendència de Martí I —l’últim monarca Bel·lònida— (1410), es va lliurar una guerra política pel tron que culminaria amb el Compromís de Casp (1412). Aquella cimera estaria formada per representants de tots els dominis. Si bé és cert que no es va convocar els representants dels regnes de Sicília i de Sardenya. Però això són figues d’un altre paner. El més revelador d’a­ quella cimera és la seva composició: tres representants del Principat de Catalunya (amb les Mallor­ ques), tres del Regne d’Aragó i tres del Regne de València. És a dir, que en la reunió que volia ser la màxima representació de la “Corona” per dirimir una qüestió tan decisiva com la tria de qui ha­ via de posar les natges al tron, Aragó no va tenir més representació que Catalunya o que València, ni la seva representació va tenir més qualitat que la catalana o la valenciana.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638­ Octubre 2021 ­ Pàg. 29

DELS DIARIS L’origen “aragonès” de Ferran el Catòlic Ferran va néixer l’any 1452 a Sos, una vila fortificada (que en aquell moment era bascoparlant) situada al nord­oest del Regne d’Aragó. Però es pot ben dir que hi va néixer accidentalment. Jo­ ana Enríquez (la mare de Ferran) s’havia desplaçat al front de la guerra de Navarra al costat del seu marit. L’infant Joan (germà del rei Alfons el Magnànim, vidu en primeres núpcies de la reina Blanca de Navarra, espòs de l’Enríquez, i pare de Ferran) lliurava un conflicte per usurpar el tron navarrès al seu primogènit Carles de Viana (fill de la reina Blanca). Accidents a banda, Fer­ ran sempre va ser considerat català. Tant dins com fora dels seus dominis. A les portes de l’Alcàsser de Toledo —residència de la cort castellana— encara retrona l’expressió “viejo cata­ lanote, vuélvete a tu nación” que li van etzibar quan va enviudar d’Isabel la Catòlica (1504).

“Aragó”, sinònim d’autoritarisme?

La primera qüestió és: què va motivar Ferran i els seus cancellers a afegir el nom d’un dels seus dominis a la denominació “Corona”? I la resposta la trobem en el propi context de l’èpo­ ca. La “Corona” era l’únic domini o reunió de dominis d’Europa que no tenia un nom. Des de la seva fundació (1150), mai ningú havia reparat en aquest detall, en bona part perquè no es volia privilegiar la sobirania de qualsevol dels dominis que formaven aquell conglomerat (fos­ sin dos o fossin sis) i, en conseqüència, no es volia trencar l’equilibri de pesos que consagrava aquell edifici polític. Però durant la centúria del 1300 apareixen els primers monarques autori­ taris i protoabsolutistes (Jaume II, Pere III) que ambicionen concentrar tot el poder i ser iden­ tificats com la personificació d’aquell poder. Són, reveladorament, els primers que, esporàdicament, afegeixen el nom “Aragó”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638­ Octubre 2021 ­ Pàg. 30

DELS DIARIS Per què Aragó i no Catalunya, o València, o Sicília, o Sardenya?

A finals de la centúria del 1400, la ideologia promonàrquica (entesa com la concentració i la per­ sonificació del poder en la figura del rei i en detriment del règim pactista feudal) havia avançat considerablement. I, en aquell context polític i ideològic, Ferran volia donar un impuls definitiu a les temptatives dels seus antecessors. Només havia de triar. I en aquest sentit, es va imposar la suma de tradició i intenció: els dominis fundacionals eren el Principat de Catalunya i el Regne d’Aragó, però Ferran, especialment interessat a reforçar i represtigiar la institució monàrquica, no va tenir dubtes: Catalunya havia estat el motor de la “Corona”, però el seu sobirà no era un rei, sinó un home principal, una figura política i jurídica d’arrel romana que —i això és molt im­ portant— havia de pactar el poder amb la representació política del país.

Aragó volia dir Hispània?

A finals del segle XV Catalunya estava nafrada pels efectes de la Pesta Negra (1348­1351), la persecució contra la comunitat jueva (1391­1492) i les tres guerres civils que l’havien devas­ tada (1460­1479). Però, en canvi, el Regne de València vivia el seu particular “segle d’or”. I els regnes de Nàpols i de Sicília acompanyaven València en aquella plenitud. A l’altre extrem, Aragó apareixia com el domini més pobre econòmicament i més feble demogràficament. Però poc o gens va importar, perquè a la tradició i a la intenció s’hi va sumar un altre factor: la ide­ ologia hispànica de Ferran, el projecte de construcció d’un estat peninsular, homogeni i unita­ ri. Aragó era l’únic domini de la “Corona” que es projectava territorialment cap a la Península. I les seves oligarquies, que s’havien castellanitzat, eren la millor carta de presenta­ ció d’aquest projecte.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638­ Octubre 2021 ­ Pàg. 31

DELS DIARIS L’empresa colombina catalano­valenciana I malgrat l’empenta de Ferran, el regne d’Aragó va tenir un paper absolutament secundari en els grans esdeveniments que, a finals de XV, neixen i creixen a la península Ibèrica. L’empresa americana, en el seu inici, és de fàbrica clarament catalano­valenciana, i no aragonesa. El primer viatge es va planificar a València (i no a Saragossa) i els tres vèrtexs d’aquell triangle —Colom a banda— serien el jueu convers valencià Lluís de Santàngel, financer de l’operació; el rei “ca­ talanote” Ferran, impulsor del projecte; i el pontífex valencià Roderic de Borja, el Papa Borja.

Aquella formidable empresa es va imaginar, projectar i planificar en català; i no en aragonès o en castellà —que era la nova llengua de les oligarquies aragoneses—. I una tercera part del con­ tingent que Colom va deixar a Fuerte Natividad —a l’inici del retorn del primer viatge (1493)— eren de “nació catalana”, i no aragonesa.

L’empresa americana catalano­valenciana Si el primer viatge colombí va néixer i va créixer a València; el segon ho va fer a Barcelona. I això havia de tenir una clara traducció en els “crèdits” d’aquella obra. Per posar només tres exemples: Ballester, el primer empresari i primer alcalde europeu al Nou Continent; Pané, pri­ mer evangelitzador, o Margarit, el primer “policia”, són identificats com de “nació catalana”, i no aragonesa. Com s’identifiquen com a catalans, i no com a aragonesos, els comerciants barce­ lonins, valencians, mallorquins i napolitans que durant el segle XVI es van establir a Sevilla, a Lisboa, a Bruges, a Anvers, a Londres... o a Nova York. En la fundació de la Gran Poma (1625) hi van participar un grup de 25 famílies jueves neerlandeses de remot origen català, mallorquí, valencià i aragonès que s’identificaven com a “katalanit”.

Amb tot això, si no li podem dir Corona catalana... com li podem dir?

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638­ Octubre 2021 ­ Pàg. 32

DELS DIARIS

La Diada acostuma a ser un termòmetre del moment polític que viu Catalunya.

Aquest any, la Diada ho va tornar a ser després dels últims anys marcats per la repressió i la dura pandèmia que impossibilitava les mobilitzacions. La manifestació de l’ANC ha tornat a demostrar que l’independentisme es manté vigorós, amb molta més força del que alguns es pensen. Un fet que no hauria de sorprendre si tenim en compte l’acu­ mulació de forces que aconsegueix aquest moviment polític en cada contesa electoral.

Però no és menys cert que l’independentisme s’ha mostrat dividit aquest Onze de Se­ tembre. Sempre hi ha hagut diferències òbvies però s’havia procurat mantenir­les en els despatxos. Ara s’han traslladat al carrer amb episodis com els xiulets a expresos polítics com Oriol Junqueras. Des del meu punt de vista, són fets lamentables però que perta­ nyen a l’esfera de minories que s’expressen escridassant els polítics.

L’independentisme és molt més que els que escridassen Junqueras o dirigents d’ERC. Fins i tot és molt més que els que participen en les mobilitzacions de la Diada. Per això és tan fort. Però només avançarà canalitzant aquesta força cap a objectius con­ crets. La taula de diàleg i negociació potser no donarà fruits. El govern espanyol no dona gaires senyals per a la confiança. Però la proposta inclou objectius concrets que permeten canalitzar tota la força de l’independentisme i fins i tot més enllà enllaçant amb capes socials republicanes que encara no han fet el pas cap a la independència.

Aquests objectius són l’autodeterminació i l’amnistia.

Rebutjar aquests objectius plantejant una exigència genèrica d’independència, sense explicar com i amb quins costos es pretén materialitzar, més enllà d’exigir a un presi­ dent que la “faci”, és al meu entendre malbaratar la moltíssima força que, malgrat tot, manté l’independentisme, encara que sigui des de la seva pluralitat i complexitat.

Ferran Espada Alfonso Extret de: elpuntavui.cat (14/09/21) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 33

INDRETS MÉS O MENYS PROPERS

El salt i el castellet de Guanta (El Vallès Occidental) En el preciós paratge de Guanta, ple de llegendes i històries, ens trobem aquest castellet i el salt que surt des del seu mateix costat. Sortint de Sentmenat cap a Castellar del Vallès per la C­1415a, abans d’arribar a l’entrada del barri de Can Vinyals, un camí que hi ha a la dreta ens portarà directes al nostre destí (a la carretera hi ha un cartell indicador).

Abans d’arribar­hi, ja podem gaudir d’aquestes imponents vistes com les de la fotografia de dalt i al cap d’una mica ja hi som. Al costat del Castellet hi ha un restaurant, normal­ ment ple de ciclistes i excursionistes que, després de la pujada, recuperen forces fent un bon esmorzar o dinar. Ho trobem al punt GPS: N­41º 38’ 25.9’’ E­2º 06’ 50.7’’.

El Castellet de Guanta o Can Guanta, és una masia del s. XIII, edifici rectangular de dues plantes amb una torre a l’angle sud­est, que bé hagés pogut ser de guaita per la seva posi­ ció i els finestrals que hi veiem a sobre. Està coberta a dos vessants amb el carener per­ pendicular a la façana.

Aquest edifici ha estat molt modificat, sembla una reedificació del segle XVIII o XIX, si més no al final del segle XVIII o a principis del segle XIX s’hi va fer una forta transfor­ mació, amb molts afegits i és difícil de precisar unes dates. De tota manera, la primera documentació d’aquesta masia data del segle XV i formava part del territori Comtal.

Aquest castellet és molt a la vora del “Castell de Guanta”, situat dalt del cim del turó del Corb i del que només en queden unes poques restes. Molta gent els confon maldient que Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 34

INDRETS MÉS O MENYS PROPERS el Castellet és el Castell. Pel mateix costat del castellet passa el torrent de Guanta que a causa del tall de la roca forma un salt d’uns 40 metres d’alçada, si el volem veure des de baix, hem de desfer el camí i a uns 50 m més avall del desviament que trobem a la dreta que va al dolmen de Serra Cavallera, a l’esquerra surt un corriol marcat més endavant amb senyals grocs i blancs, passant per un vell forn de calç i, ajudats en un desnivell per una corda, arribem al peu del salt d’aigua.

El castellet i el salt de Guanta

En el salt, observem un parell de cavitats. Una és una cova a mitja alçada al cantó esquerra i és molt petita. L’altra, és una balma situada a peu del salt i més a l’esquerra, un xic més gran. Dins d’aquesta darrera, en unes excavacions, s’hi van trobar restes de terrissa. Això fa suposar que, en temps pretèrits, van ser habitades.

Aquestes cavitats reben el nom de “Les Coves del Comte”. La llegenda diu que l’any 985 el comte Borrell, un cop perduda la batalla de Matabous (Montcada) davant les tropes d’Al­Mansur, es va refugiar en aquesta cova, encara que de poc li va servir, ja que va ser descobert pels moros i li van tallar el cap (els historiadors fixen l’any 992 com el de la mort del comte Borrell).

Extret de: josepbaliusplanellas.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 637 ­ Setembre 2021 ­ Pàg. 35

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES

Una de les batalles més cruentes i famoses de la Catalunya medieval va ser la batalla de Matabous. D’ella neix una de les heroïnes guerreres de més renom del llegendari català: Iola de Corbera.

Això era l’any 985, quan les tropes musulmanes d’Al­Mansur derrotaren la host dels catalans. El comte Borrell, qui comandava la tropa cristiana, va perdre Barcelona. Allà va morir el més granat de la cavalleria catalana. I, entre ells, un petit senyor feudal, Arnau de Corbera.

Entre els morts gemegant i els malferits que agonitzaven demanant ajuda, caminava una figura so­ litària, sense por. Era una noia jove coberta amb una capa, els rojos i llargs cabells al vent. En veu­ re el seu pare al límit de la mort, va abraonar­s’hi al damunt per abraçar­lo.

– Filla ­va dir el noble cavaller, en reconèixer­la­, solament restes tu del llinatge dels Corbera. Vés, avisa als senyors de la terra, truca a la seva porta i desperta’ls! Crida’ls a les armes i que tornin a la lluita, que no es deixin vèncer per l’enemic, la por i la derrota.

La donzella, que posseïa un cor de flames, va acomiadar al seu pare agafant­lo de la mà i jurant­li que defensaria la terra. I així va fer­ho. Però els cavallers, atemorits per la clara superioritat de l’exèrcit musulmà, no volien saber­ne res de guerra i demanaven pactar­hi.

– Si el comte Borrell i la millor cavalleria no han pogut, no podem fer­hi res! ­deien uns.

– Hem de dialogar­hi, així ens salvarem! ­deien altres.

– No podem fer­hi res, que no ho veus, nena estúpida? – li tancaven la porta a la cara.

Però Iola no va donar­se mai per vençuda.

Insistia i insistia. Anant fins als últims racons de la terra catalana. I sempre deia el mateix: – Sóc Iola, filla d’Arnau de Corbera, l’última de la meva terra. El meu pare ha mort per ella. I us demano que acudiu a salvar­la.

I, a poc a poc, alguns bojos van escoltar­la.

El primer de tots, l’astut Dalmau de Rocabertí, vell llinatge empordanès. El segon, el salvatge Ra­ mon de Pallars, amb la seva host de muntanyesos. El tercer, l’estrany i foll senyor de Mataplana, del Montgrony. L’últim, Ermemir de Cardona, descendent de la germana de Carlemany.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 36

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES Acompanyada dels quatre nobles, ella al capdavant de tots, van entrar al castell de Manresa, asset­ jat per les tropes musulmanes. En ell hi romanien els pocs cavallers de la terra que no s’havien ren­ dit, defensant el comte Borrell.

El comte va rebre’ls entristit, esperant la darrera derrota de Catalunya. Els cinc anaven coberts de cap a peus.

– Benvolguts cavallers –va dir el comte–, per molt braó que mostreu, cinc homes no poden res contra la potència aclaparadora de l’enemic.

I aleshores, va passar quelcom que ningú s’esperava.

Iola va treure’s el casc i mostrant els seus rojos i llargs cabells, va exclamar, valenta: – Jo no sóc cap home! Sóc Iola, filla d’Arnau de Corbera, mort al pla de Matabous i us demano, senyor, que desperteu i torneu a defensar la nostra terra!

Borrell va quedar molt impressionat per la donzella guerrera. Més de cinc­cents homes esperaven les seves ordres, disposats a atacar l’exèrcit musulmà per sorpresa. Així doncs, la visió d’aquella noia solitària va impressionar tant el comte que aquest va aixecar­se i, tornant a agafar l’espasa adormida i abandonada al seu costat, va demanar­li a aquella noia, que representava a tota la terra què volia. Ella va respondre: – Solament una cosa: poder combatre en primera línia i brandar l’estàndard del meu llinatge.

El comte Borrell va accedir­hi de bon grat.

Aquella mateixa nit van trencar les línies enemigues que, agafades per sorpresa, van fugir. Ràpida­ ment es presentaren a les portes de Barcelona per recuperar­la, encerclant les malmeses muralles de la capital.

Els musulmans no van adonar­se de l’avenç de la host catalana i, aquella mateixa nit, van assaltar­ la. El combat va ser breu però duríssim i cruent. Van morir molts musulmans coratjosos, però també molts hàbils catalans. Es trencaren les llances i els pendons, es feriren els cossos i els caps.

Però ningú va rendir­se, ni cedir un pam de muralla sense vessar sang i dolor. I enmig de tots ells, cridant i brandant l’espasa del seu pare, Iola de Corbera dirigia l’assalt més violent i arriscat de tots. Finalment, l’ariet esbotzà les portes i per elles entrà la cavalleria.

La guerrera va pujar al capdamunt de la torre més alta i allà, va clavar el pendó dels Corbera i la bandera barrada del Casal de Barcelona. En veure les ensenyes, tots els catalans van renovar el seu atac amb més força i entusiasme, desfent tota resistència de l’enemic.

Recuperada la ciutat, a peu pla, els quatre cavallers, Pallars, Rocabertí, Mataplana i Cardona, van ageno­ llar­se davant de la donzella, coberta pel sol de l’al­ bada, rojos cabells com una flama. I, amb ells, el comte i tota la host catalana. La terra era guarida.

Font: Llegendàrium Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS

Sant Jaume de la Mata

Prerrogatives de la capella de Sant Jaume de la Mata A Catalunya, des de temps molt antics, hi ha hagut una gran devoció a l’apòstol Jaume.

Nombroses esglésies i capelles arreu del país així ho testimonien. És ben significatiu que el centre administratiu i representatiu de Catalunya i de la mateixa ciutat de Barcelona es trobi a la plaça de Sant Jaume.

Conta la tradició que l’apòstol Jaume predicà a la Hispània romana, arribant fins a Finis­ terre. Retornat a Palestina, el cruel Herodes Agripa el feu decapitar. Alguns deixebles re­ colliren el seu cos i el portaren a Íria Flàvia, l’actual localitat gallega de Padrón. Però davant de les invasions bàrbares i les incursions viquingues, els devots del sant amagaren el sepulcre vers l’interior de Galícia, però amb el pas dels segles se’n perdé el record.

L’any 814 un estel o tal vegada un cometa assenyalà l’emplaçament de la tomba de sant Jaume, en un camp on hi havia hagut un cementiri romà. Aquest Campus Stellae esdevin­ gué Compostel·la. A partir de llavors els pelegrinatges es succeïren fins al dia d’avui.

Els pelegrins de Barcelona a Santiago passaven per Vacarisses seguint el camí romeu a Montserrat. Després d’haver­se prostrat davant la Verge Bruna, continuaven la seva marxa per terres catalanes ponentines, aragoneses, navarreses, castellanes, lleoneses i gallegues, fins a Sant Jaume de Galícia.

La capella de Sant Jaume de la Mata es troba al bell mig del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, prop del coll d’Estenalles i dintre del terme municipal de Mura. La ca­ pella ho era de la casa de la Mata, una masia antiquíssima, ja documentada l’any 1288.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS Durant la guerra civil, la capella fou profanada i mig cremada, però es van salvar els ob­ jectes litúrgics. Una imatge de l’apòstol, que havia estat col·locada a mitjans del segle XIX, fou retirada quan va ser adquirida la finca per la Diputació de Barcelona i dessacra­ litzada la capella.

Com no podia ser menys, hi havia uns “Goigs en alabança del gloriós sant Jaume apòstol que es venera a la capella de la Mata”, amb aquesta tornada: “Sant Jaume dau­nos favor, puix que sou nostre patró, alcansau­nos del Senyor, verdadera contrició.” A més d’estro­ fes dedicades a sant Jaume combatent i a sant Jaume pelegrí, s’hi feia referència a la capella i a la simbòlica estrella: “A la devota capella de la Mata us veneram, y en ella vos supli­ cam, vos dignau ser nostra estrella, que ens dirigeixi al port segur de la salvació”. L’edi­ ció més coneguda d’aquests goigs és de l’any 1933, amb la lletra tradicional i música d’Antoni Vives Font (Igualada, 1901 ­ Barce­ lona, 1978), sacerdot de la parròquia de Sant Pere de Terrassa.

Goigs en alabança de l’apòstol sant Jaume

No fou aliena aquesta capella als pelegrinatges, especialment els que feien alguns pobles veïns al monestir de Nostra Senyora de Montserrat. Els romeus resaven a l’apòstol i feien un àpat a redós de l’anomenada Alzina dels Pelegrins. El mateix mas de la Mata celebra­ va la seva festa major el 25 de juliol, amb una celebració religiosa a la capella dedicada a l’apòstol i un dinar al voltant d’un altre arbre majestàtic, l’Alzina de la Festa Major.

Tot això ho feia avinent en un article publicat en el número 508, del mes de desembre de 2010, de la revista “Vacarisses, balcó de Montserrat” referent a “Quatre capelles de Sant Jaume properes a Vacarisses”. Aquell any era Any Sant Jacobeu. Són anys sants els que la festa de l’apòstol, celebrada el 25 de juliol, cau en diumenge. Resulta que l’any en què es­ tem, 2021, també és Any Sant Jacobeu.

A començaments del segle XVI, el llavors propietari de la masia, Joan Mata, va adquirir una butlla amb diverses gràcies i prerrogatives. Al segle XVIII, una butlla papal concedia indulgència plenària als qui, havent confessat i combregat, visitessin la capella la diada de Sant Jaume. He tingut la satisfacció, en aquest any jubilar, de trobar una dada que concre­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS ta la data i l’abast de la butlla papal per la qual s’atorgava indulgència plenària als qui vi­ sitessin Sant Jaume de la Mata el dia 25 de juliol. És a dir, que aquesta capella comptava amb les mateixes prerrogatives que la catedral de Sant Jaume de Galícia.

La dada referida apareix a la pàgina 131 del número 9 del “Butlletí del Club Pire­ nenc” (1925): “El 27 de maig de 1761, el Sant Pare, Climent XIII, concedeix indulgència plenària als que confessats i combregats visitin la capella de Sant Jaume de la Mata i un dels divendres de quaresma, pregant per la concòrdia dels prínceps cristians, per l’extirpació de les heretgies i per l’exaltació de la Santa Mare Església. Dat a Roma, a Santa Maria la Ma­ jor”. Aquesta referència es troba dins d’un article titulat “Les velles masies de Sant Llorenç del Munt”, confegit per l’historiador terrassenc Salvador Cardús, a partir de documents fa­ cilitats per Josep Mata de la Barata, que era el propietari de la masia de la Mata.

Diguem, de passada, que el papa Climent XIII va néi­ xer a Venècia el 1693 i va morir a Roma el 1769. Fou elegit papa l’any 1748, després de quatre mesos de de­ liberacions a porta tancada “con clave”. Una de les actuacions importants del seu pontificat fou la defensa que feu dels jesuïtes, expulsats en aquella època de Portugal, Espanya i França. No en va, havia estudiat al col·legi que la Companyia de Jesús tenia a Bolonya. Àngel Manuel Hernández Cardona

Climent XIII. Retrat del pintor Anton Mengs (Pinacoteca Nazionale di Bologna)

Mas de la Mata des de la capella Foto: Lluís Fernàndez López Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS

CURIOSITATS:

El fustany

El fustany és un tipus de roba de cotó gruixuda. Fins a l’Edat Mitjana, el fustany era un teixit amb barreja de cotó i lli, amb variacions segons la ciutat on es confeccionava. És per això que el mateix teixit rep diferents noms intraduïbles: moleskin, beaverteen, doeskin, etc. Per la seva tra­ ma resistent a l’ús continuat i a les rentades, va esdevenir un dels teixits preferits per elaborar vestimenta masculina, sobretot la de fer feines que impliquen haver­se d’embrutar, i per fer roba de llit o tovallons i estovalles. Actualment, el fustany és un nom genèric que inclou teixits de cotó de sarja senzilla també dita roba texana i altres més suaus i elaborats, semblants al vellut, com la pana.

Antigament es feia amb un ordit de lli i la trama de cotó, actualment es fa o bé amb cotó o bé amb llana. La seva característica principal és la robustesa i resistència pels materials emprats i pel volum que confereix l’armadura de la sarja, i per la suavitat que aporta el tractament de mol­ ta a l’acabament del procés, la qual cosa li dona un tacte més o menys vellutat.

El fustany és molt semblant al denim amb el qual es fa la roba texana, del qual probablement n’és una derivació. La diferència entre aquests dos teixits rau en el color del l’ordit: en el fus­ tany la trama i l’ordit són del mateix color, mentre que en el denim la trama és blanca o de co­ lor cru i l’ordit és blau.

Història Aquest tipus de teixit ja s’elaborava en l’antiguitat, en llatí es deia fustaneum o fustanum i en llatí medieval s’anomenava pannus fustāneus o tela fustānea, i probablement el nom derivi de la ciutat egípcia de Fustat, situada a prop del Caire on es feia aquest teixit.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS El fustany que es feia a l’Edat Mitjana era un teixit gruixut però respectable fet amb trama de cotó i ordit de lli. Sembla que el terme es va fer ràpidament menys precís i s’aplicava a qualse­ vol teixit de llana i de lli d’aspecte bast. Era molt valorat pel seu component de cotó que, en l’E­ dat Mitjana arribava a Europa importat de l’Índia per mitjà dels mercaders venecians, cosa que el feia més costós comparat amb el teixit de lli, planta conreada a la Mediterrània.

Des d’Itàlia es va difondre al segle XIII posat de moda a França, a la resta d’Europa. El més va­ lorat era l’elaborat a Milà. Des del segle XV la zona de Chieri, al Piemont, es va especialitzar en la producció de fustany de color blau, tenyit amb glast, gràcies a les mesures proteccionistes del Ducat de Savoia, el qual però no tenia un port idoni per al comerç a gran escala. Niça i Vilafran­ ca de Mar en feien les funcions però eren insuficients, per tant el comerç va quedar gairebé mo­ nopolitzat pels mercaders genovesos. Fins a mitjan segle XVIII, des del port de Gènova, es transportava als principals ports de l’Atlàntic, sobretot als Països Baixos, Anglaterra i Amèrica.

Port de Gènova ­ Segle XVI

A Anglaterra, durant el regnat d’Eduard III, el fustany designava a més dels teixits de cotó també els de llana. En una petició al Parlament anglès durant el regnat de Maria I, s’esmenta el «fus­ tany de Nàpols». En els segles XIII i XIV els hàbits dels sacerdots i els vestits de les dones esta­ ven fets de fustany, i encara que actualment també se’n fan, el fustany es fa servir més per a la roba de treballar.

Amb la Revolució Industrial, es va aplicar maquinària específica per a l’elaboració d’aquest tei­ xit que li donava un acabat més perfecte i abaratia el preu. La regió anglesa de Lancashire es va especialitzar i la zona del Gran Manchester aviat va liderar el mercat. Entre el 1800 i el 1850 va ser molt venut a Austràlia, on l’anomenen Baragan Fustian. A començaments de segle XX va estar de moda el fustany de cotó tintat de diversos colors.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS Manufactura És crucial en el procés de manufactura la manera com es talla el fustany. Antigament era una feina delicada per a la qual es feia servir un tallant especial. Aquesta eina d’uns 50 cm de llarg i d’aspecte semblant al d’una llança tenia un acabament d’uns 10 cm finament esmolat com una fulla d’afaitar.

Es calcula que durant 60 hores a la setmana el tallant feia l’acabat de 500 iardes de pana de 7 o 8 fils.

Tallar era només una part del procés. Calia mesurar el fil i teixir­lo amb un gran nombre de filades per fer l’ordit. En acabar, les vores es tallaven a mà. Es netejava per canviar la mida i es raspallava o perxava per aixecar el vellut. Llavors se socarrimava lleugerament sobre una flama de gas i s’es­ blanquia o es tenyia d’algun color. Es tornava a raspallar. Llavors es feia passar per un batà fins que agafava la mida estàndard. La peça de roba que es teixia feia unes 31 o 32 polzades però du­ rant el processament s’encongia fins a les 27 polzades i abatanar­la l’ajudava a estabilitzar­ne la mida en 28 polzades. Llavors s’omplia s’afegia alguna substància a la part del darrere de la peça de roba per a donar­li consistència i tibantor, cosa que es podia fer amb una cola feta amb una barreja d’ingredients entre els quals hi havia ossos bullits. Cada fabricant tenia tècniques pròpies.

Símbol social

Teler (Manchester ­ 1892)

El fustany va passar de ser un teixit per a rics en l’Edat Mitjana, ja que la importació del cotó el feia molt espe­ cial, a ser un símbol de la classe treballadora. Quan el preu va baixar, degut a la fabricació a gran escala, es va valorar molt per la seva resistència i va ser el tipus de ro­ ba més adient per als treballadors, ja que durava més temps. Els colors més venuts entre els treballadors eren el gris i el marró, ja que disimulaven millor la brutícia.

El fustany va ser la roba de la classe treballadora sobre­ tot durant el segle XIX. Els representants sindicals més radicals acostumaven a portar jaquetes de fustany com a element reivindicatiu. Això es va produir sobretot du­ rant l’època del cartisme, un moviment per a la reforma política i social en el Regne Unit, a mitjans del segle XIX. L’historiador Paul Pickering diu que el fustany era «una declaració de classe sense emprar paraules», una manera de dir que estaven orgullosos del que eren.

Treballadors d'una fàbrica (1912)

Font: ca.wiquipedia.org

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS Sunt lacrimae “Les llàgrimes són provocades per les coses, els esdeveniments, les pèrdues, les experiències”.

L’autor de la frase, àmpliament citada, és el poeta romà Virgili (19 aC), qui visqué en una èpo­ ca de turbulències, guerres i destrucció, prèvies a la definitiva institució de l’Imperi Romà, so­ ta la inspiració d’August (+14 dC). Diu Virgili, en la seva Enneida 1,462 «Sunt lacrimae rerum et mentem mortalia tangunt», que es podria traduir per un «hi ha llàgrimes per les co­ ses, tot el que passa acaba tocant la ment.» Malgrat que les persones passem per aquest món, que sabem que no hi ha res de permanent, ni diví, ni etern, en canvi el que passa ens afecta, toca el nostre intel·lecte, els nostres sentiments, les coses ens afecten i acaben influint en les pròpies decisions. Per tant, hom no pot restar impassible davant del món, de les injustícies, de la violència, dels abusos i del mal que assola la terra; les persones som sensibles i el normal és que ens afecti el que succeeix al nostre voltant.

Serà en el passatge de l’Enneida, el relat de Virgili entorn de l’epopeia de Troia on l’heroi és En­ nees. Aquest es troba contemplant un mural trobat en un temple cartaginès dedicat a Juno, pro­ tectora de les dones i encarregada de vetllar per la felicitat i la prosperitat domèstiques. La pintura representa les batalles de la guerra de Troia i la mort dels amics i compatriotes; aleshores l’heroi es commou fins a les llàgrimes i pronuncia aquesta frase, en el sentit de lamentar­se pel sofriment i la pèrdua, tant de les persones estimades, com dels béns, del benestar i de la pau que tot poble es mereix. Aleshores, la pregunta es recargola per si val la pena tot plegat, perquè en definitiva tot passa; la gent pateix per coses que acabaran deixant en aquest món i sovint es pro­ voca un sofriment innecessari per aconseguir riqueses i poder, quan tot és en va (Coh 1,2; 12,8), tot és fugisser i perd la seva importància. En conseqüència, quin valor pren la provocació del do­ lor i del sofriment en la història i en el món?

El papa Francesc ha utilitzat recentment aquesta cita en la seva encíclica «Fratelli tutti» de l’oc­ tubre del 2020, en plena pandèmia de la covid19, diu: «Si tot està connectat, resulta difícil pen­ sar que aquest desastre mundial de la pandèmia no tingui relació amb la nostra manera d'enfrontar la realitat, quan hom pretén passar per amo de la pròpia vida i de tot el que existeix.

No vull pas dir que es tracti d'una mena de càstig diví. Tampoc n'hi hauria prou afirmar que el Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS dany causat a la natura acabi cobrant­se els nostres atropellaments, sinó que és la mateixa la que gemega i es rebel·la.» I aquí cita a Virgili, el papa Francesc, evocant les llàgrimes de les coses i de la història (FT 33).

«Però s’obliden ràpidament les lliçons de la història, mestra de vida, com deia Ciceró (43 aC, De oratore 2,36). Passada la crisi sanitària, la pitjor reacció seria caure en una encara més gran febre consumista i en noves formes de autopreservació egoista. Tant de bo que, després de tot, diu el papa, desaparegui parlar dels altres i es parli més de nosaltres. Tant de bo no es tracti d'un altre cru episodi de la història, que no s’hagi estat capaç d'aprendre. Tant de bo no s’oblidi la gent que van morir per falta de respiradors, en part com a resultat de sistemes de salut desmantellats any rere any. Tant de bo que tant dolor no sigui inútil, que donem un salt cap a una forma nova de vi­ da i que descobrim definitivament que ens necessitem, que ens devem els uns als altres, perquè la humanitat reneixi amb tots els rostres, totes les mans i amb totes les veus, superant les fronte­ res creades per la gent i la història» (FT 34).

Les cites, la literatura, les paraules ens obren als seus mons respectius. Parlem amb mots antics, carregats de pes i de significat, que ens retrotreuen a la història, a les experiències humanes més fondes, autèntiques i veritables. La cita pren el valor que, amb poques paraules, «sunt lacrimae», ens fan viatjar cap a l’antiguitat de la guerra de Troia per exemple, o a les guerres de la formació de l’imperi romà. Sunt lacrimae! Val la pena tot plegat, tant de sofriment, violència i salvatjades que continuen assolant el món? A fi de comptes, no tan sols els poderosos tenen els dies comp­ tats, sinó que la veritat, el bé i la justícia s’acaben imposant. No hi ha mal que cent anys duri.

Els diners mal adquirits, com el poder despòtic, fa mal profit, passa, es perd. «Què se’n treu de guanyar el món sencer si hom hi deixa la vida?» (Mc 8,36) per culminar amb una frase del pen­ sador Jesús de Natzaret (+30 dC).

Recentment, la Delegació per a la família i la vida del bisbat de Vic ha presentat una iniciativa precisament amb aquesta frase de Virgili, novament actualitzat al segle XXI. En aquest cas, es tracta de prestar un servei d’acolliment, escolta, acompanyament i ajuda per a les persones que hagin soferts abusos; segons les estadístiques, una de cada cinc. Sunt lacrimae i el projecte Ra­ quel vol mostrar la proximitat per la cura de les persones ferides en la seva ànima per les coses i els esdeveniments dolorosos d’aquest món. És de pública lloança poder trobar un llenguatge que defugi la condemna i les dicotomies entre el blanc i negre, entre sants i pecadors, entre culpa i redempció. Benvingudes les expressions en termes de misericòrdia, de comprensió i d’afecte per totes aquells que pateixen la duresa de la vida en la seva intimitat.

Bona sort i bona feina a tots els que eixuguen llàgrimes!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Manresa contra Castella i els mercenaris del rei Pere L'auxili de Calatayud i la guerra contra el Regne de Castella El mes de maig de 1361 es va signar la pau de Deça, que va portar a una relativa calma a la guerra que la Corona d’Aragó mantenia amb el Regne de Castella, o el que es coneixeria més tard per la guerra dels Dos Peres. Tot i aquest període de pau, un grup de mercenaris havia pene­ trat amb força al Rosselló. Aquests mercenaris (companyies blanques) eren tropes que havien quedat alliberades del seu compromís amb el delfí de França pel tractat de Brétigny de 1360. El mes de novembre de 1361 el rei Pere avisava als consellers de Manresa del risc d’aquestes for­ ces mercenàries i de la necessitat de defensar­se dels seus assalts, pillatges i saquejos. Molts sol­ dats alliberats de la guerra, no es reintegraven a la seva vida civil (menestral o pagesa), i optaven per seguir vivint de soldats a canvi del que els pagués un bon pessic. Aquests mercenaris van fer estralls al camp francès durant els anys 1360 i 1361, fins al punt de travessar la frontera i entrar al Rosselló. Al segle XIV el Rosselló formava part del Principat de Catalunya, i el monarca Pere III va respondre amb la convocatòria de Princeps Namque, un principi que requeria que tots els catalans vinguessin a ajudar el rei a repel·lir l’atac en territori català. Aquesta va ser la primera vegada que el rei Pere aplicava aquest dret reial, que amb el transcurs dels mesos acabaria apli­ cant un gran nombre d’ocasions. Tot i aquest privilegi de guerra, el costum era que el rei havia d’obtenir el permís de les Corts, així que els síndics manresans foren convocats a les Corts de Montsó, l’1 d’octubre de 1361.

Els mercenaris que havien atacat el Rosselló van caure ràpidament a l’oblit i l’any 1362, els dos reis ibèrics, van passar l’acció i van tornar a la guerra. Si aquests mercenaris que inspiraven te­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS mor no tenien feina, se’ls donaria feina. Els dos reis Peres van intentar contractar aquests merce­ naris, per atacar­se l’un a l’altre. Utilitzarien aquesta soldadesca, a canvi d’unes quantes mone­ des que haurien d’aportar els súbdits. El rei Pere III tenia un aliat contra el rei Pere de Castellà, el sultà de Granada, tot i que disposava d’un menor nombre de soldats. El juny de 1362 els cas­ tellans van envair l’Aragó, assetjant la ciutat de Calatayud. Els castellans tenien la intenció d’annexionar­se bona part del que era el Regne d’Aragó. El 7 de juliol de 1362, com era el deure dels ciutadans de Manresa, els manresans assistien davant el rei Pere amb una ajuda econòmica de 7.360 sous “per resistir al rei de Castella”. Tanmateix Manresa també pagava un total de 813 sous pel salari i les despeses dels dos síndics que feia poc havien anat a la Cort de Barcelona. Fi­ nalment també se sumava el salari anual del metge de la ciutat que havia estat acomiadat per fal­ ta de fons. Però els pagaments no acaben aquí, Manresa va pagar 600 sous (30 lliures) als síndics que van haver de desplaçar­se fins a Montsó. Quan el rei convoca Corts en una ciutat de­ terminada, les despeses del transport les havien de sufragar els assistents, no la Corona Un d’aquests síndics que van anar a les corts, era Francesc Nerell, que acabaria sent un dels conse­ llers més autoritaris.

La guerra contra Castella va provocar una gran agitació a la ciutat de Manresa, molt més que qualsevol altre esdeveniment de la guerra. L’alarma era tan alta que el consell de Manresa fins i tot va escriure que els castellans havien literalment “assaltat Calatayud amb gran poder i ca­ valls” tot i que el que acabaria provocant més pànic serien les companyies blanques, que fa un any era una terrible amenaça, i que ara es convertissin en soldats del rei Pere (adversus regem Castille). Els manresans no els feia molta gràcia que aquests mercenaris els donés per assaltar i robar. Tot i que havien jurat fidelitat al rei Pere, les tropes mercenàries lluitaven per un sou, si aquest no arribava, el botí més de pressa era el saqueig. Tanmateix els manresans havien de fer front a la construcció d’unes noves muralles, una despesa econòmica elevada i una gran tasca al davant difícil d’executar a causa de la manca de mà d’obra i dels encara efectes latents a la po­ blació de la Pesta Negra. A finals del segle XIV les muralles de Manresa havien quedat obsoletes i era necessària una nova construcció més efectiva per resistir un atac.

Les companyies blanques.

El 6 d’agost de 1362 els consellers de Manresa, reunits com acostumaven al refectori del mones­ tir dels monjos carmelites, comentaven que havien sentit rumors sobre gents estranyes que es fe­ ien dir Companyies Blanques, i que s’apropaven cap a diverses parts del Principat de Catalunya en direcció a l’aragonesa Calatayud, a fi d’ajudar el senyor Rei en la guerra contra Castella. Però qui eren les Companyies Blanques?

Les Companyies Blanques eren un exèrcit mercenari del segle XIV, format per uns 12.000 aven­ turers de diverses nacionalitats, comandat pel cavaller bretó Bertrand Du Guesclin. Es constituï­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS ren amb bandes que havien lluitat tant al bàndol francès com a l’anglès a la guerra dels Cent Anys i que després de la pau de Brétigny (1360) havien quedat sense feina ni benefici; des d’a­ leshores es dedicaren a saquejar les terres occitanes, i per això Carles V de França procurà, pa­ gant una part dels seus sous juntament amb el papa i el rei Pere III de Catalunya­Aragó, que passessin a Castella al servei d’Enric de Trastàmara, el qual ajudaren a conquerir la corona de Pere el Cruel (1365­68).

El mur inferior Els consellers de la ciutat pensant que potser aquestes tropes formades per perillosos mercenaris s’acostessin a Manresa i l’ataquessin, van optar per reforçar les defenses de la ciutat i construir unes noves muralles, ja que com ells mateixos declaraven: “Civitas non est clausa” (La ciutat no resta tancada). Per fer complir aquesta ordre en el mateix moment es va nomenar uns procura­ dors especials per aquestes tasques. Tres per a cada barri de Manresa: Francesc Nerell, Beren­ guer Camps i Francesc Bellsolà al barri de Sant Miquel; Francesc Pla, Bernat Galceran i Berenguer Sobrebalç al barri de les Escodines; Bernat Figuerola, Jaume Sart i Francesc Ga­ miçans al barri de Sobrerroca; i finalment Bernat Gual, Berenguer Vilaozinosa i Pere Artús al barri de Santa Maria. La seva tasca era tancar i clausurar les obertures que observessin a la mu­ ralla de la ciutat, a fi de garantir la protecció de Manresa.

Desfeta i reconstruïda, refeta i tornada a destruir..., però sempre creixent. Així es podria resumir la història de Manresa, sobretot la d’aquells anys de l’edat antiga i de l’edat mitjana. La nostra ciutat va ser destruïda totalment, a la darrera envestida dels musulmans. Ara hem de veure de quina manera va refer­se, amb el mateix esforç i l’ajut dels que tenien poder i autoritat.

Com que els comtes Berenguer Ramon, la seva mare Ermessenda i els seus successors van tenir ganes d’ajudar­nos –al capdavall, Manresa era possessió d’ells–, la ciutat malmesa es va anar re­ cuperant. Talment un malalt que ha tingut una greu malaltia o ha sofert una operació important, i n’està passant la convalescència. Sense cases, la gent no hauria pas pogut viure a Manresa, ni enlloc. I, sense gent, una ciutat no té vida; és ben morta. Per a fer­la ressuscitar, s’han de fer ca­ ses i s’ha de buscar personal que s’hi vulgui estar. Els comtes donaven facilitats a les famílies dels seus guerrers, perquè vinguessin aquí i ells, que podien, hi construïssin casals. Les "facili­ tats" que els oferien eren terres, que passaven a ser seves. Així, per exemple, van instal·lar­se a Manresa unes famílies nobles, anomenades Aimeric, Planella, Peguera, Desfar, Boixadors, Des­ catllar..., i d’altres, que van continuar­hi fins ben entrada l’edat moderna.

Eren famílies, ja ho hem dit, nobles; que vol dir riques i poderoses. No podien viure en qualse­ vol casalot. Per això van edificar cases senyorials, que van donar una nova fesomia a la pobla­ ció, una fesomia que segurament no havia tingut mai.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS Cent anys després d’aquella reunió del bisbe Oliba i la comtessa Ermessenda, a principis de se­ gle XII, Manresa havia crescut tant, que ja era tres vegades més gran que abans de ser destruïda pels moros. Si primerament tota la ciutat cabia a la petita esplanada del Puig Cardener, ara ocu­ pava també el Puig Mercadal i tot l’espai entremig.

El nom del Puig Mercadal prové de quan estava despoblada i apartada de les muralles de la pri­ mitiva ciutat, i s’utilitzava com espai per celebrar­hi els mercats de bestiar.

En el segle XII, la població manresana estava encerclada per una muralla que, baixant del Puig Cardener pel cantó de ponent per darrere de les cases de la Vallfonollosa, anava cap a l’actual carrer de Fontanet i pujava pels darreres de l’edifici que és ara l’Ateneu i pel carrer de Sant Pere fins a la placeta que forma el carrer de Sant Miquel. Des d’aquí, trencava cap a la plaça del Pe­ dregar, des d’on enfilava el turó del Puig Mercadal. Per l’altra banda d’aquest puig, baixava cap al cantó del carrer del Cap del Rec, travessava el que és ara la Plaça Major, seguia per la baixada de Pòpul i retornava, pel carrer de Galceran Andreu, al turó de la Seu o Puig Cardener.

Dintre aquest recinte hi havia tres esglésies: la de Santa Maria, la de Sant Martí i una darrera de­ dicada a la Santa Creu. Fora muralles "els suburbis de la ciutat", diuen les escriptures, a tocar de les tres anteriors, hi havia l’església de Sant Miquel.

Mapa del perímetre de les muralles de Manresa, en color vermell el tram de mur inferior o "mur nou" construït al segle XIV i en color blau el tram de mur superior o "mur vell" construït als segles XII i XIII. Font: Alabern, Josep; Virós, Lluís: "La Séquia de Manresa", Farell Editors, Manresa 2002, p. 185)

La documentació que segueix als anys següents a aquesta ordre gira entorn de dos processos. El primer, dut a terme entre els anys 1362 i 1370, en el que l’atenció es con­ centrà en la revisió de murs vells i la rehabi­ litació del que s’anomena “mur superior” o “mur vell” que ens permet conèixer el traçat de les muralles anteriors al segle XIV; i en un segon procés, emmarcat entre els anys 1370 i 1383, en el que, un cop reforçats els antics murs, els esforços es van centrar en la construcció d’un nou tram que amplia el perímetre fortificat, envoltant els nous barris apareguts a ponent del Puig Cardener i del Puig Mercadal que s’anomenarà “mur infe­ rior" o “mur nou”.

Jordi Bonvehí i Catanyer Extret de: historiesmanresanes.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021 ­ Pàg. 49

IMATGES DE VACARISSES

Fotos: Isabel Roumens Rius Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 638 ­ Octubre 2021­ Pàg. 50