640 - Desembre 2021

Núm. 640 ­Desembre de 2021

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Giovanni Tiepolo ­1732

SUMARI

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses

Pòrtic 3 4 L’Evangeli pam a pam 6 La cuina de Ca la Quima 7 Campanades Pensaments caçats al vol 12 13 Dites populars 14 Racó de la poesia Vacarisses, balcó de Montserrat 15 22 Des de Viladecavalls 24 Dels diaris 32 Indrets més o menys propers 36 Racó de contes i llegendes 38 Col·laboracions

Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Isabel Roumens

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 639 ­ Novenbre 2021 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

On és aquell estel que anunciava la nova d’una Pau vessada arreu?

On és el bell missatge que ens guiava tan amorosament per trobar Déu ?

I poc a poc, com els pastors que apleguen els seus remats a dintre del recer nosaltres no hem de ser dels que ensopeguen perquè hem d’omplir d’Amor el mon sencer.

On són els serafins que es diu cantaven i ens ensenyaven com usar la veu per dur harmonia als homes quan parlaven per que no haguessin de portar cap creu ?

Si encara avui, els odis i les guerres, són pedres que entorpeixen caminar, tots junts i convertint­les en desferres, aplanarem la ruta que hi durà.

On és aquell nadó que amb dolça mare adoraren pastors, allà a Betlem ?

Per què l’Amor que duia no ens empara i ens guia a cada passa que farem?

Amb el sarró curull de l’esperança, prement fort las gaiates, fem camí per fer possible aquest futur que avança, unint la humanitat, al Bell Destí.

Tot just quan ve Nadal l’hivern enceta les nits que s’allargassen en foscor, però anuncia ja una Primavera que ens faci descobrir nova claror...

Nadal del 2021 Xavier Coderch i Vives

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM

Tots coneixeu la història del Nadal, tantes vegades comentada amb tots els detalls.

Per tant, deixeu­me dir­vos una mena de Benaurances del Nadal inspirades en les Benaurances, una de les pàgines més belles de l’Evangeli.

• Feliços els qui recreen en el seu cor l’esperit d’infant que és un esclat de claror i d’har­ monia. Posen una fita que assenyala les petjades dels grans que tracen la drecera que trepitjaran els homes i dones del demà...

• Feliços els qui segueixen l’exemple de Jesüs que va néixer pobre, senzill i solidari amb els dissortats. Que aprenen a deixar darrera seu un rastre d’amor capaç d’abrandar el foc mig apagat de la simpatia i de la tendresa...

• Feliços els qui no deixen extingir l’esperit de Nadal en cap moment de l’any fent pos­ sible que a tothora pugui abrandar la foguerada de l’amor que ho renovella tot...

• Feliços els qui s’esforcen per descobrir la presència de Déu al nostre món, en el mira­ cle sublim de la vida, la bellesa suprema de la natura endiumenjada i de la sumptuosi­ tat de l’univers...

• Feliços els qui treballen perquè ningú no neixi i visqui sense les mínimes condicions dignes de vida, perquè tothom pugui conèixer i estimar l’escalf de la llar per aprendre a ser homes i dones dignes del demà que arriba més de pressa del que voldriem...

• Feliços els qui fan brollar un somriure i una espurna d’esperança entre els infants més marginats de la societat, que no tenen una falda de mare per a poder reposar i no gau­ deixen ni de lluny del benestar que frueixen els vostres fills i els vostres néts...

• Feliços els qui donen pinzellades de bon humor als alts i baixos de la vida i sembren estels d’il·lusions i esperances entre la humanitat més abatuda, vençuda i capficada...

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM • Feliços els qui ofereixen el que tenen, els seus millors dons i les seves qualitats als qui estan mancats de tot, perquè ells seran els veritables mags, els autèntics reis de l’Orient per a tants i tants rostres desenganyats i tristos...

• Feliços els qui resen i canten durant tot l’any: Glòria Déu a Dalt del Cel i a la terra pau... i fan els possibles i els impossibles perquè la pau arribi, a no tardar gaire, a ser la mestressa del món...

I BON NADAL amb les Benaurances de Nadal.

Sebastià Codina i Padrós

Jordi Bascompte i Sacrest Biòleg i Ecòleg

Olot, 20 de maig de 1967

Catedràtic de Biologia de la Universitat de Zürich (UZH)

Es va llicenciar en biologia a la Universitat de Barcelona el 1994. Fins l’any 1995 va treballar com a professor assistent al Departament d’Ecologia a la Universitat de Barcelona. El 1996­ 1997 fou investigador de postgrau al Departament d’Ecologia i Biologia Evolutiva a la Universi­ tat de Califòrnia a Irvine, el 1998­1999 al Departament d’Anàlisi Ecològica de la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara. Va ser professor de l’Estació Biològica de Doñana. Des de 2015 és catedràtic de biologia evolutiva a la Universitat de Zürich.

Entre les seves distincions es troben el Premi Europeu Jove Investigador (EURYI) (2004), el Premi George Mercer de l’Associació Ecològica Americana (2007), el Premi Nacional d’Investi­ gació Alejandro Malaspina (2011) i el Premi Marsh Book de l’Any de la Societat Ecològica Britànica (2016). Ha estudiat les lleis generals que determinen la forma com la interacció d’espècies condiciona la biodiversitat mitjançant la teoria de xarxes.

Conjuntament amb la doctora Sandra Lavorel, professora d’investigació del Laboratori d’Ecolo­ gia Alpina (CNRS) de Grenoble, han rebut els guardons del Premi Ramon Margalef d’Ecologia.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Flam de torró de xixona

Ingredients:

Caramel líquid 6 ous 500 ml de llet 400 g de torró tou d’ametlla 3 cullerades soperes de sucre

Primerament, ratlleu ben fi el torró. Bateu els ous, la llet i el sucre. Barregeu­ho tot i aboqueu­ho al motlle untat amb el caramel.

Coeu­ho al microones durant 5 minuts a 900 W i 5 minuts més a 450 W. Un consell: Per coure al microones cal un motlle de corona (si no, la part del mig queda crua i les vores, seques). També es pot fer al forn, al bany maria, durant una hora a 180 ºC. En aquest cas, el motlle pot ser de qualsevol forma.

Quimeta i Conxita Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Santa Maria de Castelló d'Empúries Alt Empordà Santa Maria de Castelló d’Empúries, Catedral de l’Empordà o Catedral de Castelló d’Empúries és una església gòtica situada al barri del Puig Salner del nucli antic de Castelló d’Empúries (Alt Empordà). Va ser construït sobre una església romànica primitiva, de la qual en queden alguns vestigis, com els primers pisos de la torre campanar o la gran pila baptismal. Està situada a la plaça Mossèn Cinto Verdaguer. Es tracta d’un clar exponent de l’arquitectura del gòtic català, quedant palès en alguns dels seus elements més caracterís­ tics: la volta d’ogiva, els grans pilars, els pesats contraforts a l’exterior o els grans finestrals amb vitralls. És una obra declarada bé cultural d’interès nacional. L’escriptor Josep Pla considerava que era el monument religiós més important de les terres gironines després de la Catedral de Girona, que destacava per la seva monumentalitat i dimensions catedralícies.

El Campanar L’element més antic del conjunt és el campanar, que data potser del segle XIII. D’estructura romànica, però amb alguns elements decoratius gòtics, com els arcs lobulats a l’interior dels arcs cecs. De planta quadrada i uns vint metres d’alçada, presenta els dos pisos inferiors sense cap obertura i tres superiors amb una obertura triforada a cada façana, sobre la qual hi ha arquets cecs apuntats i una sanefa de serra. L’acabament de la torre és emmerletat. L’aparell de l’obra és de carreus ben escairats, de pedra volcànica de color gris Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 7

CAMPANADES Història Després de la destrucció d’Empúries, Cas­ telló va passar a ser capital del comtat, amb el trasllat a la vila dels comtes d’Empúries.

Així, el lloc va esdevenir una zona estratègi­ cament defensiva envoltada de muralles. Els comtes van voler que la vila acollís la seu episcopal de l’Empordà, això explicaria la se­ va monumentalitat.

Va ser en un document de l’any 1007 quan es van tenir per primera vegada notícies d’una primera església romànica dedicada a Santa Maria establerta al paratge de Castelló d’Empúries. Es tracta d’una compra feta pel El campanar romànic bisbe de Girona Odó als esposos Tedmar i Truitel·la d’un alou del terme de Castelló que comprenia diversos monticles, dues llacu­ nes i dos estanys anomenats «Ded» i «Bona conca». La propietat limitava, en diferents punts, amb terres de Sancta Maria de Castilione. Aquest temple romànic va ser consa­ grat l’any 1064.

L’obra d’estil gòtic català s’alçà en el mateix lloc on hi hagué la primera església romà­ nica, i dirigida per l’arquitecte Ramon de Xartres, i es va començar a construir el 13 de febrer de l’any 1261, en temps del comte Ponç IV d’Empúries. Les diverses donacions i deixes testamentàries destinades a l’obra nova evidencien la continuació de la construc­ ció del temple, amb diferents mestres d’obra com Pere de Torroella de Fluvià i Pere Tu­ nyils, al llarg del segle XIV. La seva estructura arquitectònica es donà per acabada a principis del segle XV, època en què es modelà la façana, amb la bella portalada de marbre, es construïren els altars laterals i es ci­ sellà el retaule d’alabastre de l’altar major. Té una estructura i unes dimen­ sions pròpies d’una catedral, una digni­ tat que no va aconseguir malgrat els diversos intents que promogueren els

Interior de l’església

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 8

CAMPANADES comtes d’Empúries. Es va consagrar la mesa de l’altar major (1315 o 1316), i durant la segona dècada, es va edificar l’absis i les dues primeres tramades de les naus, probable­ ment. Al final del segle ja s’havia arribat a la façana oest i a principis del segle XV, l’estructura arquitectònica pot donar­se per acabada amb la modelació de l’obra escultò­ rica de la portada principal. En aquests inicis del segle XV tenim constància de diversos mestres majors de l’obra com Joan Canellas, Antoni Antigó (1416­1429) i Miquel Llop, que substituí l’anterior.

Retaule d’alabastre

Pel que fa a l’interior, a principis del segle XV es van construir els altars laterals, alguns d’ells deco­ rats amb retaules i pintures, i el cor, així com orna­ ments per al culte com l’orgue. En la visita pastoral de l’any 1437 consta l’existència de trenta­quatre altars, tot i que és un nombre superior al de les 26 capelles edificades. Al darrer quart de segle, des­ prés de la guerra civil entre la Diputació del Gene­ ral i el rei Joan II (1462­72), es cisella l’altar major d’alabastre, una de les peces més significatives de l’escultura gòtica a Catalunya. Posteriorment es procedí a l’execució de diverses actuacions com la construcció del retaule de l’altar de Sant Josep o un altre, anomenat de l’Assumpció, desaparegut durant la guerra civil espanyola, tots dos de cronologia re­ naixentista.

Durant el segle XVII, i tot el segle XVIII, es va anar ampliant l’estructura arquitectònica amb la construcció de dues grans capelles laterals, la de la Puríssima Sang (al costat nord) i la de la Verge dels Dolors (banda sud), així com la nova sagristia. A més a més, l’església va augmentar el seu patrimoni amb la incorporació de retaules barrocs, un fragment dels quals, datat del 1703, encara es conserva a l’altar de Sant Pere. A finals del segle XVIII, amb l’arribada de la Guerra Gran (1793­95), les tropes de la Convenció Francesa utilitzaren el temple com a caserna, destrossant així el cor, l’orgue, alguns altars laterals i l’escapçament d’algunes de les figures del retaule de l’altar major. Posterior­ ment es construí un nou orgue, un nou cor i es reconstruïren els altars laterals, tot i que amb l’arribada de la guerra civil espanyola (1936­39), es tornaren a malmetre (destrucció total del nou cor i greus danys a l’orgue i als altars laterals).

A partir de l’any 1963, i fins al 1977, a iniciativa de la Dirección General de Arquitectu­ ra del govern espanyol, es va restaurar i es va deixar en l’estat actual.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 9

CAMPANADES Sepulcres La basílica conté els sepulcres d’alguns membres de la família comtal d’Empúries. Havi­ en estat enterrats en una capella de l’orde dels dominics als afores de Castelló; l’any 1733, les restes van ser traslladades al nou convent de Sant Domènec, edifici que avui ocupa l’Ajuntament. Després de la desamortització de 1835, el 1841, es van dipositar a Santa Maria, darrere l’altar. L’any 2002 es van examinar les tombes i es van situar als dos costats del presbiteri, perquè tinguessin més rellevància. Són les tombes de Ponç VI d’Empúries, conegut com a Malgaulí, i Pere I d’Empúries. És digne de menció el sepulcre de Pere Bou, ardiaca i fundador de la capella de Sant Este­ ve, on fou enterrat a la seva mort l’any 1401. A la paret esquerra s’hi pot veure encastat un ossari, amb figura jacent descansant sobre dos lleons i aquests damunt columnes. Sota l’arc que el protegeix, el sarcòfag presenta un baix relleu figurant una processó mortuòria.

Tombes de Pons VI i de Pere I, comptes d’Empúries

Orgue L’orgue hi és present des de finals de l’edat mitjana. Concretament, segons un document del 1494, va ser construït el 1419 pel mestre Pere Granyera. L’orgue actual és una realit­ zació dels primers anys del segle XIX, obra de Domènech Cavaillé i del seu pare, Joan Pere Cavaillé, procedents del Llenguadoc. Va ser acabat per Gaietà Vilardebó el 1854 i concebut segurament per a substituir el que hi havia hagut anteriorment, ja que probable­ ment va ser destruït per les tropes franceses durant la Guerra Gran. També va patir greus destrosses durant la Guerra Civil, però fou restaurat a partir del 1976 per l’orguener Ger­ hard Grenzig, encara que l’autoria s’atribueix al suís Louis Scherrer.

Consta de quatre teclats amb aproximadament 57 jocs, cadireta, orgue major, eco i reci­ tatiu, amb pedal de 12 botons i una octava cromàtica i prop de 4.500 tubs de tota mena i caràcters.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 10

CAMPANADES Pila baptismal S’ha de mencionar també un pila baptismal del segle XI situada a l’extrem de la nau meridional a prop de la portalada. És un lle­ gat de l’antiga església romànica consagrada l’any 1064. S’aprecia que és un sol bloc de pedra, amb dues piques enganxades, una d’1,4 m de diàmetre amb una alçada d’1,12 m; i l’altre de 0,78 m de diàmetre amb una alçada de 0,65 m. Aquesta última no toca el sòl i era per batejar els infants, mentre que la gran era pels adults. Una anella d’arcs llombards recorre tota la circumferència. Les seves tapes de fusta van ser recobertes amb cuiro per ordre del bisbe Toco l’any 1573.

Retaule Cal destacar el retaule major d’alabastre de Beuda, atribuït a Vicenç Borràs i datat entre 1485 i 1493, tot i que sembla que ja era acabat el 1465. És d’estil gòtic flamíger renai­ xentista. Es considera una obra única a Catalunya i una de les millors mostres de l’escul­ tura gòtica catalana de la segona meitat del segle XV, a més, es tracta del darrer retaule d’aquesta tècnica al nostre país. Constituït per sòcol i bancal i format per nombroses pe­ ces d’alabastre procedents de la Garrotxa, el retaule té una alçada total de 6,56 metres, tres dels quals corresponen a la fornícula de la Verge de la Candelera.

Consta d’un sòcol llis i un bancal esculpit dividit en dos registres: l’inferior amb figures d’àngels que sos­ tenen els símbols dels promotors de l’obra i el supe­ rior amb escenes de la Passió, emmarcades per dossers, alhora rematats per pinacles decorats. En el tabernacle central hi ha tres plafons més grans amb les representacions de l’Ecce Homo, la Verge Maria i Sant Joan Evangelista. La part superior està coronada per una sanefa de motius vegetals, damunt la qual hi ha una gran fornícula amb la imatge de la Verge Can­ delera, patrona de la població.

Detall del retaule

Extret de: monestirs.cat i ca.wiquipedia.org

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 11

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Valora el que tens, lluita pel que vols i acontenta’t del que posseeixes...

Quan no saps que fer, rumia recordant les persones que t’han estimat i que potser no has valorat prou. Has deixat algun GRÀCIES una mica pengim­penjam...

Valora les persones que t’envolten; són una part del teu jo...

Hi ha milers de parlars en el món però un somriure l’entén tothom. És un llenguatge universal i eficaç...

Un país no es perd perquè sí. Es perd per­ què els que no l’estimen, l’ataquen; i els que l’estimen, no el defensen prou...

Els que tenen més poder que raó, s’unei­ xen per tenir més força...

Hi ha un segon manament indispensable.

Estimar els altres com a tu mateix i carre­ gar­te’ls a coll...

Cau, estima, equivoca’t i torna a començar...

Atreveix­te a ensenyar i no deixis mai d’aprendre...

Es poden fingir moltes coses fins i tot la intel·ligència; el que no es pot amagar mai és la felicitat...

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 12

DITES POPULARS

Dites de Nadal Les nits de Nadal són nits d’alegria.

De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes.

De Nadal a Carnaval, set setmanes per igual.

Per Sant Esteve creix el dia un pas de llebre.

De Nadal a Sant Joan, hi va mig any.

La nit de Nadal és la més llarga de l’any.

Al vent de Nadal sembra la ceba i l’all.

A Nadal, un pas de pardal.

De la Puríssima a Nadal, disset dies ben ca­ bals.

Per Nadal, qui res no estrena res no val.

Per Nadal cada ovella al seu corral.

D’olives, una per sant Joan i cent per Nadal.

Els mànecs d’eina tallats en lluna de Nadal fan millor feina.

En lluna de Nadal, talla el pi i el ver­ dal.

Per Sant Esteve cada ovella a casa seva.

Ara ve Nadal, matarem al gall, i a la tia Pe­ pa li donarem un tall.

Ara ve Nadal, menjarem torrons, i amb una guitarra cantarem cançons.

Bona casa i bona brasa, bona brasa i bon tió, i bon Nadal que Déu ens dó.

Nadal amb nit obscura, sembra en terra dura.

Menjar raïm per Cap d’Any porta diners tot l’any.

La fornada de Nadal se n’emporta mig costal.

Fes sabates, sabater, que el Nadal ja ve.

És dia de Nadal, salsa, gallina o gall farcit, tant si és pobre com si és ric, per a aquell dia mai falta.

Extret de: catalunyamagrada.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 13

RACÓ DE LA POESIA

A Ramón Martínez Ramón, poeta de poble.

La seva obra no va ser reconeguda en vida.

T'ompliré el bressol de palleta fina sense gens de boll, sense gens de pols.

Encendré un bon foc perfumat d’espígol per fer­te el son dolç.

Cobriré el teu cos amb llençol blanquíssim mig teixit amb glòria, mig cosit amb creus.

Et faré de flonjos borrallons de llana un mantell pels peus.

Et cantaré un bres amb la veu més dolça, i quan ja t’adormis et besaré el front.

Guarda aromes a vers a la llibreta com un cofre sagrat que ell estima, les beneïdes paraules que ell sublima són el tresor dels anhels d’un poeta.

Però....

Hi ha vegades que la veu no arriba a meta si la mel de la fama s’escatima, i aquí queda, dorment, alguna rima somiant en el racó d’una maleta.

Va escriure veritats que descobria, feia volar la nota més humana per a adornar l’ànima de poesia.

Viu Ramón, i el seu cantar es desgrana entre la terra que trepitjava i sentia i el cel on va buscar la pau llunyana.

Pedro Puerma

Després, de puntetes, tancaré la porta perquè no et desvetllin els sorolls del món.

Joana Raspall Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Inscripcions a partir de l'1 de desembre. En casos concrets, ja s'indica la data.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Clubs de lectura de prosa i poesia

11 de novembre Presentació del llibre "Entre tu i jo, mare" de Montserrat Rusiñol a càrrec de Josep M. Pinós

18 de novembre Club de lectura poètica Comentaris sobre l'obra "Ocell roig" de Mary Oliver a càrrec d'Empar Sàez

26 de novembre Club de lectura de prosa Comentaris sobre el llibre "La claror del juliol" de Vicenç Villatoro a càrrec de l'autor

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

4 de novembre 2a Mostra Internacional de films de dones de Barcelona conegudes (també) a casa

Plaça Joan Bayà i Ajuntament Lectura del manifest i record a les víctimes

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

DIJOUS 2 ­ A les 7 de la tarda

A la biblioteca El Castell

La Marató de TV3 La Marató que trenca murs per la salut mental A càrrec del vacarissà Santi Bertomeu Ruíz Educador social del CSMIJ de la Mútua de Terrassa Cal inscripció a b.vacarisses.ec@diba.cat Us hi podeu inscriure fins a mitja hora abans

Com cada any, hem de donar les gràcies a tothom que, d'una manera o altra, hi ha col·laborat.

Ningú no està preparat per a la pobresa... però junts podem fer­hi front

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Un moment qualsevol del nostre dia a dia, per la gent que vivim i gaudim de l’entorn de Va­ carisses, el so de les Campanes forma part de la nostre vida quotidiana, i a vegades, ni ens adonem del seu repicar. Des de el 1501, el nostre entorn, les nostres muntanyes, el nostre poble, es veuen acompanyats dels seus com­ passos horaris. Gaudim d’una de les campa­ nes més antigues de Catalunya.

JP

Però cada any hi ha una data marcada al calendari on la Campana es plena protagonista, i on prop d’un miler de persones estan esperant el seu so. La Cursa de la Campana.

Aquest any 2021, i després d’un any d’aturada per la COVID­19, s’ha celebrat la 13a edició d’a­ questa cursa, que porta el nom de la Campana que presideix el campanar de l’església de Sant Pere. Crec que per a tots es un espectacle emotiu veure la plaça Joan Bayà plena de gent, i 30 se­ gons abans de l’hora de la sortida de la cursa, gaudir del silenci absolut que es fa. I tothom espe­ ra el seu so. Són aquells moments on la única protagonista és ella. Són les 9 en punt del matí d’un diumenge. Però aquest diumenge és diferent i especial als de la resta de l’any, perquè les corredores i els corredors l’esperen, i s’esperen a la seva “música”.

Sonen els quarts en un moment on només s’escolta el repicat. Tot és silenci. La primera campa­ nada de les 9’00 es la que marca la sortida. Comença la Festa de la Cursa de la Campana!!!

JP

Moltes vegades tenim un patri­ moni proper desconegut, al que no li donem l’importància i el re­ coneixement que es mereix. I des de la Cursa de la Campana hem volgut donar­li, ni que sigui per uns petits instants, el protagonis­ me a una de les peces més anti­ gues de les que encara es conserven a Vacarisses.

En aquest enllaç hi podreu veure uns reportatges molt extensos de la Cursa JP

Molts anys de Campana !!!

Toni Jurado

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS

GOIG A JESÚS INFANT, ADOLESCENT i JOVE Aniversari del seu naixament. Per Molts Anys!

FOU MARIA, LA DONZELLA que sentí a Déu PARLAR: Si em deixessis, al teu ventre, hi faria EL MEU ALTAR!

1 4 Un bon dia l’abraçava És un noi que abans dels trenta, la parenta Elisabet: inflamat per l’esperit ­Quina sort que tens, Maria ha posat el món en marxa de Jesús de Natzaret, vers el rol de l’Infinit ets l’eufòria del veïnatge, fins que l’home recuperi el teu ventre fruitarà: l’encaixada de l’Abbà: Si em deixessis, al teu ventre, Si em deixessis, al teu ventre, hi faria EL MEU ALTAR! hi faria EL MEU ALTAR! 2 L’Univers s’escanyussava quan arriba el gran moment, al bocal d’una barraca hi té lloc el NAIXEMENT; un infant damunt la falda estrenava el seu piular; Si em deixessis, al teu ventre, hi faria EL MEU ALTAR!

5 És l’Infant, l’Adolescent, és un Jove indefinit... dintre el cor porta el Missatge amb que el Pare l’ha guarnit.

Les collites al cel omplen, EL GRANER DEL MÉS ENLLÀ: Si em deixessis, al teu ventre, hi faria EL MEU ALTAR!

3 L’astrugància de la balma preparava l’enrenou provocant fa dos mil·lennis els inicis d’un món nou, un encàrrec que comporta l’enfarfec d’un nou demà: Si em deixessis, al teu ventre, hi faria EL MEU ALTAR!

6 Els humans a les palpentes arrisquem el vint­i­u, esclafats per la pandèmia i la fam d’un món dejú.

La gran taula de la vida entre tots hem de parar: Si em deixessis, al teu ventre, hi faria EL MEU ALTAR!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 20

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

7 Hem rondat per totes bandes esquinçant el seu Pregó, no acabem d’assaborir­ne ni els relleus d’un rosegó, ni el dringar de l’acollida ni el mossec d’un tros de pa: Si em deixessis, al teu ventre, hi faria EL MEU ALTAR!

9 La naixença ens alliçona que és amb ell que fem camí: ÉS NADAL! Quan ens acotxa a mig món fa repetir: PER MOLTS ANYS! La recordança ens empeny a caminar.

Si em deixessis, al teu ventre,

hi faria EL MEU ALTAR!

8 Mai tastà l’edat madura, mai llucà la senectut, sols visqué l’esplendorosa i granada joventut, amb poc temps posava en marxa l’engranatge cristià: Si em deixessis, al teu ventre, hi faria EL MEU ALTAR!

10 Els hebreus bressaven festes.

Quan Jesús polia els anys també feia aniversaris...

Els amics i els seus companys ran la vella fusteria o als afores, al quintar: Si em deixessis, al teu ventre, hi faria EL MEU ALTAR!

FOU MARIA, LA DONZELLA que sentí a Déu PARLAR: Si em deixessis, al teu ventre, hi faria EL MEU ALTAR!

Mn. Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, Dadal de 2021

Detall de la font de Sant Josep Franco Murer (Falcade, Itàlia ­ 1952) Jardins del Vaticà Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 21

DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes

Rebel·lió Estava rodolant per la terrassa. L’aire la inflava i mirava d’enlairar­se fins que el ventet s’ho pensava millor i s’aturava de cop. Llavors tornava a rodolar esperançada davant del finestral, esperant que jo alcés la vista del teclat.

Decideixo aparcar el que estava fent i sortir al seu rescat. Quan obro la porta la trobo pràcticament als meus peus. Em fa pena, tan blanca i tan nova.

L’agafo per una nansa i li dic: Ven aquí, bolsa.

L’he tractat de tu, tot i que la conec de fa poc. Al cap i a la fi, sembla una bossa ben jove i inexperta. Sempre els parlo en castellà a les bosses, perquè vés a saber d’on vénen i vull assegurar­me que m’entenguin.

Va arribar a casa fa un parell de dies carregada de congelats. “Recicla’m”, diuen les lletres que porta a la panxa. Però no crec que això ho entengui. La propera vegada li parlaré en anglès, molt poc a poc.

Crec que aquesta ha degut ser la seua primera feina perquè dubto que el seu color blanc immaculat i material resistent sigui producte de l’aprofitament sostenible. És una bossa nova de trinca, a més d’inexperta i innocent, que poca cosa pot fer apart d’arrossegar­se per la terrassa amb la panxa ben inflada. El seu únic desig deu ser enlairar­se prou per poder volar per sobre de la barana que dóna al carrer i anar a parar a la vorera i seguir rodolant passant­ho pipa. És que les bosses haurien de rebre un curs de formació abans de sortir a treballar. Elles no saben pas com és d’important la seva tasca, i com de perilloses poden arribar a ser si acaben campant lliurement pel carrer fins que queden atrapades entre les plantes del parc, en una claveguera, els arbusts del bosc o les potes d’un ocellot.

I la meua bossa és com una de tantes. Que s’hagi mantingut bonica i llisa i que només pensi a jugar a fuig i amagar no la fa menys nociva. Així que he decidit tornar­la al lloc d’on havia escapat i tenir una xerrada gestual amb ella.

Crec que m’ha entès. No ha dit res, però ha acceptat en silenci que la doblegui i la posi a sobre de tot del muntó de bosses variades que aviat sortiran a exercir la seva segona o tercera missió.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 22

DES DE VILADECAVALLS Mentre torno a teclejar el mòbil pensant en les meues cabòries, sento una lleugera vibració al vidre del menjador. La bossa torna a fer cercles, aquest cop paral·lels al vidre, amb les nanses sempre al punt concèntric.

What are you doing?, li dic amb veu clara i vocalitzant molt lentament perquè em pugui entendre a través del vidre.

Continua com si res. Concentrada i concèntrica, com si fos la protagonista de la meua tarda. Surto i l’agafo per les nanses d’una revolada i decideixo tenir amb ella una conversa contundent.

You will be the bag for all my bags. Mentre li dic això, li poso el braç a dins i el vaig traient, perquè entengui que aviat serà l’encarregada de contenir les desigs de volar de totes les bosses que venen a parar a casa. És una bossa grossa i fornida. Farà una bona feina.

Amb cura, vaig doblegant totes les bosses que s’havien anat amuntegant en un racó oblidat i les hi poso a dins la seua panxota. Doncs mira, tinc una bossa de bosses, penso quan ja he acabat.

Torno a teclejar la meua historia al mòbil, amb els ulls concentrats en la pantalla. Per això no ho he vist. No he vist l’enlairada de bosses. Totes voleiant ben amunt, com si un gegant les bufés sense parar­se a agafar alè. Allargo els braços per sobre de la barana, però és inútil. Desenes de productes procedents dels hidrocarburs han trobat la llibertat i no pensen rendir­se tan fàcilment.

I, en mig de totes elles, blanca i brillant, la bossa responsable es gira de cul i m’ensenya unes lletres que jo encara no havia vist: FUCK YOU. Doncs sí que sabia anglès.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 23

DELS DIARIS

Abadia de Sant Miquel de Cuixà (llavors comtat de Conflent, en l’òrbita política i militar dels comtats independents de Barcelona i d’Urgell), any 1046. Moria Oliba, abat del monestir. Du­ rant la seva existència, Oliba (971­1046) va viure en primera persona el paisatge de violència i de terror que, a cavall de l’any 1000, es va desfermar arreu d’Europa i que culminaria amb la transformació dels vells règims senyorials en els nous règims feudals. Tot i això, i amb tots els elements en contra, Oliba seria capaç d’importar i promoure les assemblees de pau i treva, uns espais de diàleg i de negociació, reconeguts i validats per tots els actors d’aquella societat, que no tan sols limitarien l’acció d’aquells avariciosos i violents barons feudals, sinó que es conver­ tirien en el precedent més remot de l’actual sistema polític parlamentari.

Qui era i d’on venia Oliba?

Oliba era un personatge de la minoritària oligarquia de la seva època. Altrament, en una socie­ tat que no coneixia l’ascensor social, mai hauria estat ni tan sols abat i, no cal dir, el promotor de les assemblees de pau i treva als comtats catalans. Oliba era el tercer fill d'Oliba Cabreta, comte de Cerdanya i de Conflent, i membre d’una branca menor de la casa comtal Bel·lònida de Barcelona. I era germà del mític Bernat Tallaferro, que havia estat un dels elements més destacats en la primera gran incursió catalana en territori andalusí: l’any 1010 havien saquejat Còrdova i havien obtingut un copiós botí que es destinaria a la primera gran fortificació del país després que el comte Borrell declinés renovar el vassallatge amb la monarquia francesa (987). Aquella campanya va tenir una importància cabdal en la consolidació de la independèn­ cia dels comtats catalans.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 24

DELS DIARIS Què més era Oliba?

Oliba era un engranatge més d’aquesta ideologia del poder primigeni català. Però el seu perfil intel·lectual l’havia separat del món de les piques, de les malles i de les destrals, i l’havia con­ duït cap a la carrera eclesiàstica, que, en aquell moment, era l’únic camí possible per a un home amb les seves inquietuds. Oliba acabaria sent l’abat de Ripoll i de Sant Miquel de Cuixà, que, com tots els monestirs de l’Europa de l’època, eren illots de cultura enmig d’un oceà de rustici­ tat. Aquesta idea és molt important, perquè Oliba la va traslladar a un altre pla: en aquell context de violència, proposaria i aconseguiria que els edificis religiosos tinguessin la consideració d’i­ llots de pau i de refugi enmig d’aquell oceà de violència i de terror. Serien les cèlebres sagreres (un espai de llibertat format per un radi de trenta passes al voltant dels edificis religiosos).

Mapa dels territoris comtals catalans al voltant de l’any 1000 / Font: Enciclopèdia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 25

DELS DIARIS Per què aquell paisatge de violència i de terror?

A finals de la centúria del 800 s’havia produït una crisi general del poder central (la monarquia) arreu dels territoris de l’antic Imperi Carolingi. És l’època en què Guifré el Pilós (840­897) ―comte dependent de Barcelona― se suma a una inèrcia generalitzada i converteix el càrrec en hereditari. Aquest procés es va accelerar durant la centúria del 900: els barons feudals (la darrera balda del poder delegat) promourien escenaris permanents de violència ―a través de guerres particulars― amb l’objectiu d’usurpar el bé públic (l’exèrcit, les infraestructures defensives, l’administració de justícia, el règim tributari) en l’àmbit territorial dels seus dominis. A cavall de l’any 1000, el resultat d’aquella descomposició del poder central s’havia imposat allà on havia arrelat, crescut i espigat. Als comtats independents catalans, també.

La fase més dura de la violència feudal Consolidat el règim feudal, els avariciosos i violents ba­ rons territorials van passar a una segona fase, la més dura d’aquell procés: l’apropiació per la via de l’extorsió de les petites propietats pageses. És l’època que els historia­ dors anomenen crisi aloera (d’alou: petita propietat). A cavall de l’any 1000 els comtats independents catalans ―com bona part d’Europa― van assistir a una brutal transformació del seu paisatge social i econòmic: es va passar d’una societat composta, bàsicament, per petites unitats de producció familiars a una altra formada per grans latifundis en mans d’aquelles avaricioses i violen­ tes classes baronials, subjectes a unes condicions que fre­ gaven l’esclavitud (sotmeses pels famosos mals usos).

Representació de la classe baronial feudal

El paper mediador de l’Església Naturalment, aquell procés d’apropiació no va ser tan senzill com, a priori, pot semblar. Els petits propietaris pagesos, que eren el corpus social majoritari en aquella Catalunya primigènia, s’hi van resistir. Però sense èxit. El país es va tenyir de sang. I en aquell context, que el poder central (a Catalunya, la casa comtal barcelonina) era incapaç d’aturar, van sorgir algunes figures de la jerarquia eclesiàstica disposades a mediar en aquell conflicte. Els bisbes i abats del ducat de Borgonya ―l’entitat política més poderosa del regne de França― van promoure les primeres assemblees de pau i treva (Charroux, 989). El resultat va ser decebedor per als pagesos: el règim feudal (el resultat de la usurpació del bé públic i de l’apropiació de les petites propietats familiars) adquiria plena carta de naturalesa, però es posava fre a aquella esbojarrada espiral de sang i fetge.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 26

DELS DIARIS Oliba i les assemblees de pau i treva a Catalunya Oliba va importar aquell model i va aconseguir que totes les parts en conflicte acceptessin seure, negociar i regular aquella nova realitat. La primera assemblea en territori català ―i en un domini cristià peninsular― va ser a Toluges (llavors comtat del Rosselló) l’any 1027. Fa quasi 1.000 anys. Oliba no va aconseguir revertir la situació i retornar al paisatge anterior a aquella formidable crisi ―mal anomenada Revolució Feudal―. Però, de la mateixa forma que els seus predecessors borgonyons, va aconseguir aturar aquella brutal sagnia i, sobretot, va frenar ―si més no, momentàniament― l’avarícia insaciable de la classe baronial. La tasca d’Oliba no va ser fàcil. El context d’extrema violència ho complicava molt. Però els va asseure i els va obligar a adquirir compromisos que tenien força de llei. En definitiva, el precedent més remot del sistema parlamentari modern.

Mapa del regne de França al voltant de l’any 1000 / Font: Atlas Historique de la France Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 27

DELS DIARIS

Tordesillas (Corona castellanolleonesa). Fa 510 anys. Joana d’Aragó i de Castella, filla de Ferran el Catòlic, vídua de Felip Habsburg, i mare de Carles de Gant; signava la confirmació d’una llicència a favor del comerciant lleidatà Joan d’Agramunt, per explorar i colonitzar Terranova, a la costa atlàntica de l’actual Canadà. Aquella confirmació, anomenada “Sobrecarta” i que està dipositada a l’Arxiu General de Simancas (Castella) diu: “Por cuanto por parte de vos Juan de Agramonte, catalán, natural de Lérida, que es en el reino de Cataluña (...) vayáis, á vuestra costa y misión (...) con dos navios del grandor que vos paresciere é que sean de mis vasallos subditos é naturales, é asimismo la gente que lleváredes sean naturales de estos reinos (...) á descobrir cierta Tierra Nueva en los límites que á Nos pertenescen”.

El projecte de Joan d’Agramunt Agramunt no havia de ser el primer europeu que posava els peus a Terranova. Al voltant de l’any 1000, la capitana vikinga Freydis Eriksdottir —filla del mític Erik el Roig— havia tocat aquelles costes. Ni tan sols havia de ser el primer europeu modern a navegar per aquelles aigües. Durant la segona meitat del segle XV els baleners bascos i bretons ja sovintejaven aquells caladors. Fins i tot, el 1497, Joan Cabot havia replicat l’empresa colombina al mar Carib (1492­1498) amb un viatge exploratori a Terranova i Labrador que no tindria continuació, a causa d’un inesperat naufragi a alta mar. Però la iniciativa d’Agramunt sí que tenia una gran importància. Perquè es projectava més enllà dels caladors baleners i de les platges de Terranova. I perquè el primer viatge de Jacques Cartier; primer europeu que es va internar en aquell territori, no seria fins el 1534.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 28

DELS DIARIS Qui era Joan d’Agramunt?

Agramunt era membre d’una família rica (la condició “a vuestra costa y misión” ho testimonia); que pertanyia a un segment del patriciat urbà de Lleida molt ben relacionat amb les classes mercantils barcelonines. Les mateixes que, des del segle XIV i a l’empara del Consolat de Mar, participaven activament en l’obertura de noves rutes atlàntiques. Tot apunta que els Agramunt estaven estretament relacionats amb els Girona, una altra nissaga de rics comerciants lleidatans que, segons alguns investigadors, haurien participat en la part catalana del finançament del segon viatge colombí (abril­maig, 1493). I, també, tot apunta que Joan d’Agramunt i la seva ascendència estaven molt ben relacionats amb el poder. És ben sabut que la monarquia hispànica havia limitat aquell tipus de concessions a persones del seu entorn personal i polític.

Vaixell de la East Indian Company. El pavelló de popa i del segon pal ­de la EIC­ podria estar inspirat en la senyera catalana.

Font: Bibliothèque Nationale de France

Fragment d’un mapa neerlandès cartografiat per Jan Dirckx (1599). Les costes del Carib.

Font: Bibliothèque Nationale de France

Què va passar amb aquell viatge?

L’historiador castellà Martín Fernández de Navarrete (1765­1844), el primer que divulga l’existència de la concessió a Agramunt (1825); no fa cap referència al desenvolupament i resultat d’aquell viatge. I bona part de la investigació historiogràfica moderna planteja seriosos dubtes pel que fa a la culminació d’aquella empresa. No obstant això, Fernández de Navarrete, posa un especial èmfasi en dos punts d’aquell contracte que són molt curiosos. El primer és que la monarquia hispànica autoritzava Agramunt a crear una Casa de Contratación a la Terra Nova. I el segon és que el responsable d’aquest nou organisme seria un tal Ponç o Ponce, cosí i recomanat d’Agramunt. La “Sobrecarta” deia textualment: “desde agora la hago del oficio de nuestro factor de la dicha casa á Ponce primo de vos (...) por quien vos me lo suplicaisteis”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 29

DELS DIARIS Què va quedar d’aquell projecte?

Si bé és cert que, fins ara, no s’ha localitzat cap testimoni documental o arqueològic que certifi­ qui la culminació d’aquella empresa; també ho és que els que proven els viatges precedents (vikings, bascos i bretons) apareixen amb comptagotes i a mesura que es desvetlla l’interès per aquelles iniciatives primigènies. En canvi, la cartografia del segle XVI ja ens avança que els na­ vegants catalans van tenir un paper molt destacat en aquelles primeres empreses. Molt probable­ ment, el model colonitzador que es va projectar sobre Nord­amèrica (empreses privades que assumien en solitari la creació, desenvolupament i defensa d’aquells establiments) va ser deci­ siu. Sota el paraigua de la monarquia hispànica (Agramunt), de la monarquia anglesa (Cabot, Cordell, Argall, Gorgas) o de la república neerlandesa (la comunitat katalanim de Nova York).

Mapa de les costes de Terranova, en euskera i en francès, cartografiat per Pierre Detcheuerry (1689).

Font: Bibliothèque Nationale de France

Una empresa exclusivament catalana i d’ideologia netament mercantil La investigació del prestigiós historiador lleidatà Josep Lladonosa (1907­1990) confirmaria que els dos cosins de la “Sobrecarta” eren catalans nascuts a Lleida. En la mateixa línia que Llado­ nosa, altres investigadors afirmen que Ponç —en la seva joventut— hauria estat patge de Ferran el Catòlic a la cort barcelonina de Joan II (una condició reservada a súbdits de la Corona catala­ noaragonesa). I que, d’allà, hauria passat al servei personal de Joana d’Aragó (la filla del seu primer patró), que en la “Sobrecarta” l’identifica com “nuestro cantor e capellan”. Dades que posen en relleu que l’empresa americana d’Agramunt, al marge del seu èxit o fracàs, i com tan­ tes altres deliberadament ocultes o falsejades, va ser de factura exclusivament catalana i d’ideo­ logia netament mercantil.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 30

DELS DIARIS

El terratrèmol de Lisboa sacseja la península Ibèrica

Ara fa 266 anys, es produïa un terratrèmol d’intensitat XII en l’escala de Mercalli i amb epicentre a l’oceà Atlàntic, a unes cent milles marines al sud­oest del cap de Sao Vicente (a l’extrem sud­oriental peninsular), que va destruir totalment la ciutat de Lis­ boa, va causar danys molt importants en diverses ciutats de l’Algarve i d’Andalusia (Ayamonte, Lepe, Cadis) i va provocar diversos fenòmens geològics arreu de la penín­ sula Ibèrica. Tot seguit al terratrèmol, un tsunami amb ones de fins a vint metres d’alçada va colpejar les costes atlàntiques peninsulars.

Només a Lisboa, aquell terratrèmol va provocar l’enfonsament del 80% dels edificis de la ciutat i el tsunami va escombrar, literalment, els barris portuaris. Després del ter­ ratrèmol i del tsunami, es va declarar un incendi de grans proporcions, causat per les espelmes domèstiques i els ciris dels temples religiosos. Segons les fonts documentals i la investigació historiogràfica, aquell conjunt de fenòmens associats provocaria la mort d’unes 40.000 persones (el 20% de la població de la ciutat). També, segons la in­ vestigació historiogràfica, s’estima que aquella catàstrofe va representar una pèrdua del 50% del PIB de Portugal.

A Catalunya, l’acció combinada del terratrèmol i del tsunami va provocar una brutal alteració de les aigües subterrànies que es va manifestar en forma de despreniments, esllavissades i liqüefacció del sòl (una transició sobtada d’un estat sòlid a un de líquid pesat). Segons les fonts documentals, es van produir diversos episodis de liqüefacció a les proximitats de Vic i de Manresa.

A la muntanya de Montserrat, un aqüífer saturat va rebentar i va produir un esvoranc de grans dimensions que va provocar l’emergència d’aigües calentes a superfície i que, poc després, serien canalitzades, estancades i convertides en el balneari de la Puda de Montserrat.

Marc Pons (El Nacional ­ 1 de novembre de 2021) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 31

INDRETS MÉS O MENYS PROPERS

L'Arc de Berà L’arc de Berà és un arc honorífic situat a Roda de Berà, a uns 20 km al nord de la ciutat de Tarragona. L’arc està situat sobre el traçat del que fou la via Augusta, actualment sobre la carre­ tera N­340. Fou erigit per disposició testamentària de Luci Licini Sura a finals del segle I aC, i dedicat a l’emperador August. D’una sola obertura, està construït amb carreus de pedra local, amb vuit pilastres estriades, rematades per capitells corintis, que sostenen un entaulament amb una inscripció al·lusiva a la seva construcció. Se suposa que fou dedicat a August o al seu geni, i que serví per a marcar els límits territorials que depenien de Tàrraco.

Descripció L’arc de Berà va ser construït amb carreus de pedra calcària local, procedent de la pedrera de n’Elies, molt propera, al costat de l’actual nucli urbà de Roda de Berà. Els carreus del sòcol del podi estan tallats en una pedra de diferent color i més consistent. A partir de la seva anàlisi i de l’estudi comparatiu dels diferents elements i del conjunt de l’arc, es pot afirmar que és un expo­ nent de l’arquitectura realitzada a les províncies occidentals de l’imperi al final del s. I aC. Els elements clau per a aquesta afirmació són: la tècnica constructiva, l’estructura global de l’edifi­ ci, la disposició dels elements i la morfologia dels seus capitells. En el seu disseny, es va utilit­ zar com a unitat de mesura el peu romà de 0,296 m i es van establir dos mòduls bàsics de dos i mig i cinc i mig peus romans. Aquesta modulació permet determinar que l’arc –en el seu ori­ gen–, tenia un àtic en la part superior, les restes del qual poden observar­se en dibuixos antics i en els comentaris dels arquitectes responsables de la restauració que se li va realitzar l’any 1788.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 32

INDRETS MÉS O MENYS PROPERS Edificat amb opus quadratum, és un monument d’una gran sobrietat i de formes molt senzilles, que s’inclou dins del grup d’arcs d’una sola obertura, per la qual discorria la via Augusta. De planta rectangular, recolza sobre dos podis amb sòcol. El cos central està presidit per l’arc, destacat per una arquivolta motllurada. Emmarquen l’arc dues lesenes, a la part interna, i dues lesenes d’angle en els extrems de les façanes principals de l’edifici. Aquestes lesenes, amb ba­ ses àtiques, fusts acanalats i capitells corintis, recolzen sobre una motllura correguda que fa les funcions de plint. L’entaulament de l’edifici estava format per un arquitrau –motllurat a la part superior–, un fris –també motllurat i amb una inscripció–, i una cornisa amb denticulats. Actu­ alment, només es conserven alguns elements originals de l’arquitrau i del fris. De la cornisa original romana, es van recuperar uns fragments en el curs de les excavacions realitzades l’any 1994, que han estat reposats en la darrera restauració portada a terme. Als costats menors del monument, dues lesenes d’angle ocupen el cos central.

Vista de l’arc romà de Berà a l’inici del segle XIX, malmès en la part superior, i amb el camí que hi passava just per sota / Alexandre Laborde (1806)

Història L’arc de Berà es va construir en el punt en el qual la via Augusta travessava el límit de l’ager tarraconensis, a unes 14 milles al nord­est de la ciutat de Tàrraco. Punt geogràficament important, però sense relació amb un límit jurídic de l’administració romana. No es pot considerar, doncs, un arc territorial, sinó un arc del tipus que s’ha anomenat semiurbà. El context històric en què s’ha de referenciar la construcció de l’arc de Berà ve dominat per la reforma administrativa endegada per August el 27 aC i en la qual Tàrraco passa a ser capital de la Provincia Hispania Citerior. En el mateix marc, s’ha de tenir en compte la reforma de la xarxa viària hispànica portada a terme per August dins de la seva reforma de les províncies hispàniques i de la seva política d’assentaments urbans.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 33

INDRETS MÉS O MENYS PROPERS Per a Tàrraco aquesta reforma té un gran significat, ja que representa un canvi de traçat de la via, que accedeix a la ciutat per l’est mitjançant una porta, de la qual es poden veure les restes a la base de la torre de les Monges del segle XV. La relació entre arcs honoraris i vies de comunicació s’estableix en època d’August amb la construcció l’any 27 aC dels arcs del pont Milvi a Roma i de la porta de Rímini –inici i final, respectivament, de la via Flamínia–. A Hispania, tenim els exemples dels arcs de Martorell i Mengíbar, que es troben en el recorregut de la via Augusta i que haurien estat realitzats per iniciativa oficial. La construcció d’arcs honorífics fruit de la iniciativa privada, relacionats amb la construcció de vies, té exemples notables com és el cas dels arcs de Saint­Chamas o l’arc de Saintes. El motiu de la construcció de l’arc de Berà, doncs, podria estar relacionat amb la reforma de la via Augusta, construït per iniciativa d’un personatge privat (Luci Licini Sura) i dedicat a l’emperador August en el marc del culte imperial, que tants exemples presenta a Tàrraco, ciutat on l’emperador hi va residir dos anys.

Planta, alçat i detalls / Alexandre Laborde

Promotor Luci Licini Sura, ciutadà romà que probablement va morir a Tàrraco al final del s. I aC, va ser qui va decidir la construcció de l’arc de Berà. El nom d’aquest personatge apareix en la ins­ cripció que actualment es troba en quatre blocs de l’arquitrau de la cara nord del monument.

Se sap, però, que fins a la restauració de 1840, es conservaven dos blocs més i que devia ocu­ par l’espai central del fris de la façana meridional. Mitjançant dibuixos i documents, així com per les parts actualment conservades, es pot proposar una lectura d’aquesta inscripció que ens refereix la voluntat de Luci Licini Sura perquè, una vegada mort, es construís aquest edifici dedicat, probablement al mateix emperador August. Aquest no apareix en la inscripció, però és possible que hi fos citat, com a objecte de l’homenatge, en una altra inscripció que podia ha­ ver existit en l’àtic que devia coronar l’arc.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 34

INDRETS MÉS O MENYS PROPERS Per la inscripció se sap, també, que Luci Licini Sura pertanyia a la tribu Sèrgia i que, per tant, no era originari de Tàrraco –capital de la província de la Hispania Citerior–, que pertanyia a la tribu Galèria. No es coneixen més dades sobre la vida d’aquest personatge, però el fet que a la seva mort disposés la construcció d’un arc, en un acte d’altruisme, fa pensar que devia ser una perso­ na acomodada que devia tenir una activa participació en la ciutat.

Segons les darreres investigacions, el Luci Licini Sura que apareix a la inscripció de l’arc es podria identificar amb Lucius Licinius Sura, praefectus de la Colonia Victrix Iulia Lepida, que apareix docu­ mentat en una emissió de monedes de l’any 39 aC, i no al Luci Licini Sura –senador i amic de l’empe­ rador Trajà–, amb qui tradicionalment s’havia rela­ cionat. Donada la importància que adquireix Tàrraco durant el darrer quart del segle I aC –con­ vertida en capital de la província i amb la presència d’August–, no és estrany que el praefectus de Lèpi­ da volgués continuar la seva carrera política en aquesta ciutat.

Va ser cònsol per tres vegades, primer cònsol sufecte l’any 98 i ordinari el 102 i el 107, o segons altres fonts va ser­ho els anys 102, 104 i 107. Va obtenir els honors del triomf com ho prova la seva inscripció i estàtua del Fòrum Trajà a Roma. És possible que a Barcelona se’l commemorés amb solemnitat, segons sembla desprendre’s dels fragments epigràfics recuperats en aquella ciutat. Era un dels més íntims amics de Trajà i per les seves recomanacions com a successor a l’emperador Nerva va tenir un paper decisiu en la seva designació com a hereu. Després va usar la seva influència per a aconseguir que Trajà nomenés successor a Adrià i per això s’ha dit que va posar dos emperadors al tron. Trajà li va manifestar sempre un gran respecte, i el va utilitzar sovint per redactar els seus discursos.

Quan va morir li va decretar funeral públic i construcció d’uns banys a la seva memòria. Luci Licini Sura va morir l’any 110 i va ser un home de gran prestigi a Roma, tal com es palesa en els escrits dels seus contemporanis Plini el Vell i Marc Valeri Marcial i, també, posteriorment, de l’historiador grec Dió Cassi que diu que va ser ambaixador davant Decèbal a la guerra de Dàcia.

Plini el Jove el va escriure per preguntar­li la seva opinió sobre l’existència dels fantasmes.

Extret de: ca.wiquipedia.cat i quinalafem.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 35

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES

Els Jólasveinarnir, els tretze "Santa Claus" islandesos Des de molt petits, els nens islandesos escolten la història de Grýla, una horrible ogra o troll que viu en una cova a les muntanyes d’Islàndia amb el seu marit Leppaludi, el seu gat negre i els seus tretze fills, els Jólasveinarnir, en islandès. Es pot dir que són uns sers equivalents als elfs de Nadal (però no pas dels bons).

El Nadal a Islàndia és l’època preferida d’aquesta estranya i nombrosa família, ja que és l’època de l’any en què baixen de les muntanyes. La matriarca, Grýla, surt de casa a la recerca de nens dolents i desobedients per posar­los a la seva olla bullent i després menjar­se’ls. Els seus tretze fills surten de la muntanya per cometre tot tipus de entrameliadures durant les fes­ tes de Nadal, però també per deixar als nens regals o patates podrides segons el seu comporta­ ment durant tot l’any.

Però aquests tretze germans no visiten els islandesos alhora, sinó que baixen de les muntanyes a les ciutats a poc a poc, una a una, durant les últimes tretze nits abans de Nadal. Cadascuna d’aquestes nits les passen realitzant diversos mals i antics, i recompensant o castigant els nens.

Així, el primer "Pare Noel" baixa la nit del 12 de desembre fins al dia de Nadal. L’últim d’aquests éssers baixa de les muntanyes el dia 24, on no hi tornarà fins al 6 de gener, quan és el moment d’acomiadar­se del Nadal a Islàndia.

Per rebre regals, els nens islandesos posen, durant les tretze nits, una sabata a la finestra de la seva habitació. Cadascuna d’aquestes nits, un dels Jólasveinarnir els visita i els deixa dolços i petits regals a les sabates, sempre que el nen s’hagi comportat bé. Si s’ha portat malament... una patata podrida!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 36

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES La tensió de la visita d’una mena de troll o del Malèvol Pare Noel que ve a menjar­se’ls trauma­ titzava els nens islandesos. Per aquest motiu, en l'actualitat, aquests personatges nadalencs s’assemblen una mica més al del clàssic Pare Noel o els Reis Mags i els nens, en el pitjor dels casos, només reben una patata podrida.

La personalitat de cadascun d’aquests “Santa Claus” està estretament relacionada amb l’estil de vida a les granges i amb les tradicions nadalenques a Islàndia. Per exemple, Giljagaur, el segon “Santa”, entra als estables per robar llet, mentre que el seu germà Bjúgnakrækir, el novè dels germans, prefereix dedicar­se a amagar­se a les bigues de les granges per robar­los les salsitxes que hi pengen mentre s'assequen. Un altre germà, anomenat Gáttaþefur, l’onzè a fer acte de presència, es dedica a robar i menjar Laufabrauð, un pa tradicional islandès que es menja princi­ palment durant el Nadal; el setè, Hurðaskellir, simplement colpeja les portes, especialment a la nit, per espantar els habitants de les llars islandeses.

Així, cadascun d’aquests tretze personatges del folklore islandès compleix la seva missió de per­ torbar i robar a les cases de les persones de diferents maneres segons les seves personalitats.

Pel que sembla, el marit de l’ogra prefereix quedar­se a la seva cova fent el gandul. L’enorme gat negre d’aquesta família, anomenat Jólaköt­ turinn o Jólaköttur, és una bèstia amb tan poca misericòrdia com la matriarca. Així, també baixa de la muntanya i es menja tota la gent, in­ closos els nens, que no han rebut ro­ ba nova abans de la nit del 24 de desembre.

Aquesta criatura del folklore is­ landès va ser utilitzada com una amenaça pels agricultors en un intent d’aconseguir que els seus treballa­ dors acabessin de processar tota la llana obtinguda durant la tardor abans de Nadal.

Extret de: travelmesoftly.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS

Uns goigs a llaor de sant Antoni de Pàdua

Àngel Manuel Hernández Cardona

Sant Antoni de Pàdua.

Quadre de Francesc Torras Armengol Museu de Terrassa

Amb el títol de “Goigs a llaor del gloriós sant Antoni de Pàdua que es venera en sa capella de l’Ubach de Vacarisses” van ser publicats, l’any 1923, uns goigs amb lletra d’Antoni Font Pedrosa, llavors professor de l’Escola Pia de Terrassa, i música de Domènec Mas Serracant, un prestigiós compositor (pàg. 39). Van ser estampats a la impremta Hereus Viuda Pla, situada al carrer Fontanella, 13, de Barcelona. D’aquests goigs hi hagué almenys dues reedicions. La primera, del 20 de maig de 1971, fou encarregada per Josep M. Faura Ubach i Antònia Vento­ sa Serra, en recordança de la primera comunió d’una neta seva, segons consta en una nota al revers. La segona, feta cap a l’any 1980, porta al revers un text escrit per Josep M. Faura titu­ lat “Breu història de la masia de l’Obac sota la protecció de sant Antoni” i gràcies a aquest text s’ha pogut datar aproximadament aquesta versió dels goigs, ja que apareix mencionat el “Parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac”. Aquestes dues reedicions són idèntiques per l’anvers i han reproduït amb lletra de pal sec el text de l’any 1923, amb alguna petita cor­ recció ortogràfica. En canvi, la partitura ha estat treta en facsímil de l’edició del 1923. El di­ buix ha estat retocat i s’hi ha afegit una sanefa en color molt elaborada i també s’ha donat color a les dues gerres. Cal dir que els goigs de vers l’any 1980 (pàg. 42) van ser un dels úl­ tims treballs tipogràfics de la desapareguda impremta Hereus Viuda Pla. Els goigs originals van ser estrenats el diumenge 16 de setembre de 1923, amb ocasió de la visi­ ta i estada que va fer a la Casa Nova de l’Obac el bisbe Valentí Comellas, administrador apostò­ lic de la seu episcopal de Solsona. En una crònica “desde l’Obach de Vacarisses”, el diari “El Dia” del 18 de setembre de 1923 donava així la notícia: “A dos quarts de dotze del matí del di­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS vendres proppassat feia sa entrada solemnial a la Capella de l’Obach, bellament endiumenjada, l’ll∙lustríssim Sr. Bisbe de Solsona, qui en la sala de la Casa Gran rebé la benvinguda de la nombrosa colònia per llavis de la xamosa nena Agna Maria Armengol i Galí, filla de nostre pre­ uat amic N’Emili, adreçant­li després un ben acurat discurs el jove advocat, Dr. Josep Maria Faura i Ubach. El diumenge s’omplí de bell matí l’Església per a rebre la Sda. Comunió de mans de sa Il∙lustríssima, mentre la Capella de Música de Sant Pere interpretà els millors mo­ tets de son repertori, finalitzant amb l’estrena dels Goigs de Sant Antoni, lletra del P. A. de Font Sch. P. i música de D. Mas i Serracant. En dit dia assistiren a la festa i al concert que en honor de sa Ilma. es donà, a més de les famílies Faura, vídua d’Ubach, Gibert i Armengol, el M. R. Rector de les E. P., Salvador Marcó, el Sr. Regent de Vacarisses, la família Lloveres de can Cò­ dol, Sala, Gibert, etc. Ahir, a mig matí retornà a sa Diòcesi el Sr. Bisbe de Solsona completa­ ment satisfet, de la seva primera estada a l’Obach”.

Catecisme editat pel Bisbat de Solsona l'any 1941.

Goigs a llaor de sant Antoni de Pàdua, edició de l’any 1923.

Foto: Centre de Lectura de Reus, fons Enric Prats.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS El bisbe Valentí Comellas Valentí Comellas Santamaria, nascut a Casserres el 5 de juny de 1861 i finat a Solsona el 19 de març de 1945, va estudiar al Seminari de Solsona i va ser ordenat sacerdot el 1885. Entre altres destinacions com a prevere, va ser vicari de Verdú, on tingué la sort i el mèrit de localitzar la partida de baptisme de sant Pere Claver i, més tard, capellà castrense a Berga. El 1887 obtingué, per oposició, una canongia a la catedral de Solsona, en aquell moment col·legiata. A finals de l’any 1919, fou nomenat bisbe de la ciutat siriana de Hama, un càrrec més aviat fictici, però que li conferia la dignitat episcopal. Al mateix temps era nomenat administrador apostòlic de Solso­ na, seu episcopal que havia estat suprimida en virtut del concordat de 1851. És a dir, que quan va visitar, el mes de setembre de 1923, la capella de Sant Antoni de Pàdua de Ca n’Ubach, era bisbe, certament, però no de Solsona, sinó d’una desconeguda i llunyana ciutat siriana, encara que regia com a administrador apostòlic la circumscripció diocesana solsonenca. L’any 1923 fou designat senador en representació de l’arquebisbat de Tarragona, càrrec suprimit aquell mateix any pel Directori Militar de Primo de Rivera. El 1933 fou restablerta la diòcesi de Solsona, mit­ jançant una butlla del papa Pius XI, i Valentí Comellas n’esdevingué bisbe de ple dret. En escla­ tar la guerra civil va fugir a França, però poc després va retornar a Espanya per Sant Sebastià, llavors en poder dels nacionals. L’any 1939 tornà a ocupar la seu episcopal de Solsona. La seva tasca pastoral fou gran, afavorint l’Obra d’Exercicis Parroquials, l’Apostolat de l’Oració i altres iniciatives religioses. Va promoure també la publicació, en català, del “Catecisme diocesà de la doctrina cristiana”, que fins i tot va ser reimprès durant la postguerra. Durant la visita de Franco a Montserrat, l’any 1941, va referir davant el generalíssim la situació de bandejament del carde­ nal Francesc Vidal i Barraquer, amb el consegüent astorament de tots els presents.

Sant Antoni de Pàdua Fernando Martins de Bulhões e Taveira de Azevedo, nascut a Lisboa el 15 d’agost de 1195, va adoptar el nom d’António quan va ingressar, l’any 1220, a l’orde franciscà. Va co­ mençar els seus estudis a la catedral de Lisboa i va ingressar a l’abadia agustiniana de São Vicente de Fora, llavors situa­ da als afores de Lisboa, on va continuar els seus estudis de teologia, els quals va completar a Coïmbra. L’any 1220 van arribar a Portugal les despulles de cinc màrtirs franciscans que havien estat immolats a Marràqueix i aquest fet va deter­ minar el seu ingrés a l’orde franciscà. Durant un viatge per mar, el seu vaixell va ser desviat per un temporal a Sicília i allí va contactar amb els frares franciscans de Messina, al­ guns dels quals estaven a punt de marxar a Assís i als quals

Estampa de finals del segle XIX

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS acompanyà. Després d’un any de retir espiritual a l’erm de Montepaolo, prop de Forlí (Emília­ Romanya), va començar la seva predicació pel nord d’Itàlia i el sud de França. A més, va ense­ nyar teologia a Bolonya, li van donar el sobrenom de Doctor Evangèlic. Més tard, va residir a Tolosa de Llenguadoc, Montpeller i en una localitat propera a Marsella. Pels seus coneixements teològics i la seva tasca predicadora, sant Francesc d’Assís el va nomenar mestre en teologia. El 1226, es va instal·lar a Llemotges i l’any següent, ja mort sant Francesc d’Assís, va ser nomenat provincial d’Itàlia del Nord i va continuar les seves predicacions sobretot contra l’heretgia dels càtars. El 1230 fou conseller del papa Gregori IX sobre diverses qüestions relacionades amb la regla franciscana. L’any següent va ser enviat a Pàdua on va predicar de valent durant la quares­ ma, i a conseqüència de l’esgotament, segons alguns, o d’hidropesia o d’ergotisme, segons al­ guns altres, va morir a Arcella, prop de Pàdua, el 13 de juny de 1231. Un any després de la seva mort, va ser canonitzat pel papa Gregori IX i a Pàdua es va bastir una basílica que de seguida es va convertir en un centre de pelegrinatge.

Sant Antoni de Pàdua és representat amb l’hàbit franciscà i amb el Nen Jesús en el seu braç es­ querre i amb un ram d’assutzena o lliri blanc (Lilium candidum), símbol de la puresa, en la seva mà dreta. Se li atribueixen molts miracles, alguns fins i tot en vida. Diuen que quan estava resant en la seva cel·la, se li va aparèixer el Nen Jesús, i per això se’l representa amb ell en tota la ico­ nografia. Un cop elevat als altars, la devoció al nou sant va arrelar a tota la cristiandat. La seva festivitat és el 13 de juny. Té fama d’aconseguir prometatges i amb tal finalitat són organitzats romiatges a ermites de la seva advocació. També és el patró dels paletes.

Antoni Font, autor de la lletra Antoni Font Pedrosa va néixer a Esparreguera el 27 de juliol de 1888 i va morir a Barcelona el 28 de març de 1965. Era fill d’Antoni Font Boter i de Rosa Pedrosa Espalter. Va estudiar a l’Escola Pia de Sant Antoni, a Barcelona, i posteriorment a Iratxe (Navarra). Va entrar a l’orde escolapi el 1906 i dos anys després hi professà. El 19 d’octubre de 1913 va ser ordenat sacerdot i va cantar la primera missa a la capella al Col·legi de Nostra Senyo­ ra, dels escolapis, a Barcelona. Fou destinat, com a professor de llengua i literatura, a l’Escola Pia de Terrassa (1914­1925) i se­ guidament passà a l’Escola Pia de Sarrià (1925­1935). Després estigué a l’Escola Pia de Mataró (1935­1936) i visqué el temps de la guerra en la clandestinitat, amagat a una masia del Vallès. Acabada la guerra fou nomenat rector o director de l’Escola Pia de Sarrià (1939­1943) i després passà a regir l’Escola Pia de Terrassa (1944­1946), on impulsà la construcció del Temple dels Nens, del qual cal destacar l’absis amb mosaics de Santiago Padrós.

També inicià la revista “El Templo de los Niños” (1945­1957). Els dos cursos següents els passà Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS a l’Escola Pia de Sant Antoni, de Barcelona (1946­1948), abans de ser traslladat a l’illa de Cuba, a l’Escuela Pía de Camagüey (1948­1953). L’any 1953 va retornar a Catalunya i fins a la seva jubilació fou professor de l’Escola Pia Nostra Senyora, de Barcelona.

Com a literat es va dedicar sobretot a la poesia. Cal destacar el seu llibre “Vidalbes i satalies”, edi­ tat a Terrassa el 1918, i les poesies “La Vacarissana”(1913) i “Lo darrer plany. Cançó del campa­ nar de Sant Pere de Terrassa” (1915). També té alguna obra teatral, com “Las armas de Arévalo” (1919). A més, va escriure nombrosos articles de tipus apologètic o d’exaltació de la fi­ gura de sant Josep de Calassanç, la majoria publicats a les revistes “Academia Calasancia” i “Ave María”.

Goigs a llaor de Sant Antoni de Pàdua, reedició dels volts de 1980. Col·lecció de Francesc Comellas Garcia.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS Domènec Mas, autor de la música Domènec Mas Serracant va néixer a Barcelona l’1 de gener de 1866. Era fill de Sebastià Mas, natural de Santa Eulàlia de Ronçana, i de la calderina Rosa Serracant Regasol. Es va casar, el 1902, en primeres noces, amb Flora Pi Cabañas, i morta aquesta, el 4 de maig de 1905, va con­ treure nou matrimoni amb la violoncel·lista Pilar Casals Oliva, de la qual enviudà el 14 de maig de 1943. Va morir a Barcelona el 19 de desembre de 1944.

Primerament va formar part de l’escolania de la cate­ dral de Barcelona, dirigida per l’organista Josep Mar­ raco Ferrer. Després va perfeccionar els seus estudis musicals amb compositors tan importants com Càn­ did Candi Casanovas, Enric Granados Campiña, Enric Morera Viura i Felip Pedrell Sabaté, entre altres. Du­ rant un cert temps va ser organista de l’església de Sant Agustí i també mestre de música de l’abadia de Montserrat. L’any 1903 esdevingué, juntament amb Joan Llongueras Badia, director de l’Escola Jordiana­ Orfeó Canigó. Des del 1895 fins a la seva mort, va ser mestre de capella de Sant Pere de les Puel·les. Fou professor de piano, solfeig, teoria musical, harmonia i altres matèries, a l’Acadèmia Granados, fundada el 1901 per Enric Granados, i després a l’Acadèmia Marshall, creada el 1920 per Frank Marshall King com a continuadora de l’anterior.

Fou mestre d’importants músics catalans, com Joan Borràs Palau, Antoni Massana Bertran, Jo­ sep Sancho Marraco i Josep Maria Vidal Torrens, entre molts altres.

Domènec Mas Serracant (al mig, amb boina), amb altres músics, en una barca a l’estany de la Ricarda (1903) Foto: Museu de Música de Barcelona.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS Dedicat sobretot a la música religiosa de tota mena (misses, motets, misereres, himnes, respon­ soris, antífones, trisagis, jaculatòries, goigs, lletanies, etc.), compongué moltes peces musicals (“Pange lingua”, “Stabat Mater”, “Christus factus est”, “Tota pulchra”, “Sacris solemnis”, “Missa en fa”, “Missa en si bemol”, etc.). També van ser moltes les cançons musicades per ell amb lletra del poeta Jacint Verdaguer Santaló (“Càntic al Sagrat Cor”, “A la Verge de Montser­ rat”, “Alabances al Santíssim”, “Glòria a Maria”, “Cançó eucarística”, etc.). Va posar música, igualment, a textos d’Apel·les Mestres Oñós. També va harmonitzar cançons populars catalanes.

A més, van ser moltíssimes les seves actuacions com a director d’orquestra o de cor, i com a pia­ nista, organista o violinista.

Va escriure “La cançó popular a tret de mainada”, amb successives edicions a partir del 1916, i moltes recopilacions de partitures seves. Va fundar i dirigir la “Revista parroquial de música sa­ grada” (1927­1930) i més tard col·laborà amb la revista “España sacro­musical” (1930­1936).

Per la seva contribució a la música sacra, el papa Pius XI, el nomenà, l’any 1932, cavaller de l’orde de Sant Gregori el Gran, i amb ocasió de la festivitat de Santa Cecília, patrona dels mú­ sics, li fou imposada, el 22 de novembre de 1933, la creu de l’esmentat orde durant una cerimò­ nia celebrada a la parròquia de Sant Pere de les Puel·les.

Agraïments: A la Sra. Montserrat de Anciola Moragas, Centre de Lectura de Reus, i al Sr. Fran­ cesc Comellas Garcia, Associació de Col·leccionistes de Terrassa.

Casa Nova de l’Obac, amb la capella de Sant Antoni de Pàdua / Font: mapio.net Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS

Un càncer molt selectiu

Les cascades del Niàgara, el Temple del Cel de Pequín i fins a cent monuments em­ blemàtics es van il·luminar dimecres d’un verd blavós, el color de l’eliminació del càncer del coll uterí, que cada any causa la mort de 300.000 dones. També es van sentir testimonis de supervivents i actuacions musicals, es van promoure campanyes de sensibilització i van intervenir primeres dames, totes a l’una, amb un missatge clar: la malaltia es pot prevenir i tractar amb èxit si es diagnostica a temps.

Ho diu l’OMS, que el 2020 va instituir el 17 de novembre com el dia de la mobi­ lització mundial per posar fi a aquest patiment evitable amb un calendari d’objec­ tius pel 2030: tots els països haurien d’assolir el 90% de vacunació del virus del papil·loma humà, un nivell de detecció del 70% i un accés del 90% a la cura de les lesions. Les eines hi són però no són a l’abast de les dones que viuen en zones empobrides, les quals estan mancades de serveis de detecció, d’immunització i de tot tipus de tractament.

La desigualtat és obscena: el 2020 només van ser vacunades el 13% de les nenes d’entre 9 i 14 anys a tot el món, i als 80 països on es concentren els dos terços de presència de la malaltia no es va posar ni una sola dosi, de manera que també s’hi concentra la més gran mortaldat; és evident que els fabricants de vacunes orienten l’oferta cap a clients amb més ingressos.

Llavors, de què serveix il·luminar monuments? La veritable estratègia és avançar cap a una cobertura sanitària universal si és que es vol eliminar de veres aquest càn­ cer tan selectiu.

Carme Vinyoles elpuntavui.cat (19/11/2021)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Heretgies vàries No acostumo a anar gaire a missa, però l’altre dia m’hi vaig trobar i vaig al·lucinar. No sabia de certes coses. De fet, em vaig presentar a un enterrament, prou dolorós, en una parròquia dels voltants de Vic. Una dona jove, esposa i mare, una veritable llàstima. El seu fill petit encara havia pogut rebre la comunió en vida de la seva mare, tant a l’hospital, on va tenir lloc una íntima celebració, abans de tornar­hi a la mateixa parròquia amb els companys, que d’altra banda, amb els seus nou anys, varen voler acompanyar el seu amic en un moment tan fosc com aquell.

El moment al·lucinant va sobrevenir precisament a l’hora de la comunió. El mossèn s’encara al micro i, enlloc de dir que la gent vingui a combregar, doncs no, sinó que anuncia: «podeu seure!»

Com seure? Però si s’ha d’anar a combregar! Els catòlics, quan van a missa, combreguen, reben el cos de Crist, sagrament de la resurrecció del Senyor. Doncs es veu que no, en aquella església practicaven una antiga heretgia europea del segle XVII, el jansenisme, que diu que «les coses santes pels sants» i com que de sants n’hi ha ben pocs, doncs au! tothom a seure i a veure qui s’atreveix a aixecar­se per rebre la comunió! Que potser es pensa que és sant?

He sentit alguna altra expressió, digna d’heretgia i en el mateix sentit en altres parròquies: «que vingui a combregar el qui estigui en estat de gràcia!» Què? A veure, és que potser l’estat de gràcia és alguna cosa que ve i que va depenent de l’estat d’ànim, posem pel cas? Tot plegat, per desanimar els fidels a rebre la medicina de salvació. Al·lucinant, tot plegat. O sigui que la gent va a missa però se’ls desanima en algunes esglésies a rebre el principal, la comunió, la penyora de vida eterna, de felicitat i aliment per a la vida corrent. Ah, però acabem de celebrar precisament Tots Sants, que ens recorda, entre d’altres coses, que tots els cristians, batejats oi tant, han rebut l’Esperit Sant que els converteix en sants, perquè porten en ells la petjada de la mateixa presència divina. L’apòstol Pau es refereix repetidament als membres de la comunitat cristiana, als quals anomena «el poble sant», siguin de Roma (Rm 15,25; 16,2), siguin d’Efes (Ef 1,1) o d’altres llocs (Jud 1,3). Per tant no anem tan desencaminats.

Sí, sí, ja sé que algú em dirà: «és que la gent no es confessa avui en dia!» Ok, però què té a veure amb rebre la comunió, sagrament principal de la vida quotidiana? Certament que l’Església demana que almenys els cristians es confessin una vegada a l’any i sempre que hagin comès un pecat mortal. Quins són aquests? Doncs els que diu Jesús, actuar contundentment en alguna d’aquestes matèries: «no matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, honra el pare i la Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS mare» (Mt 19,18). En conseqüència, jo no puc pensar que els cristians que no combreguen és perquè siguin adúlters o hagin comès un assassinat, sinó més aviat perquè hi ha certa prèdica pastoral que anima a no rebre la comunió i, al contrari, a carregar la consciència. Però la gent no és estúpida i quan sent segons quins missatges dels ministres de l’Església s’adonen de l’error, encara que no el sàpiguen formular i, més enllà, cauen en el descrèdit de la mateixa institució, acabant per abandonar­la, oblidar­la: no serveix, perquè no fa servei a la gent.

Quants ministres de l’Església hi ha que no diuen res, que són insignificants socialment precisament perquè no tenen res per a dir, perquè no aporten res a la societat, al seu esdevenir, al seu patir o maldar per tirar endavant la vida, massa estressada.

Aquest mecanisme psicològic i espiritual el retrata a la perfecció la protagonista d’una novel·la d’enguany «Delatora» de Joyce Carol Oates, que narra de quina manera una noia se sent perseguida i assetjada de múltiples maneres. Arriba un moment en què experimenta l’autoexclusió de l’Església, amb un trencament que es revela definitiu, en el moment que es trobava, com jo, en un enterrament amb missa a la parròquia. Diu així: «Havia oblidat que la missa comportava l’administració de la comunió i que jo en quedava exclosa en no trobar­me en estat de gràcia, perquè havien passat més de sis anys des de la meva última confessió. No, havia deixat de creure!

No creia en res de tot allò. Li demanava a la meva mare què era el pecat i ella responia que coses dolentes que fas i que no has de fer. Ara em semblava que la missa catòlica era una cerimònia per a pidolar, més que res. La humanitat de genolls pidolant a Déu... què, exactament?»

La mentalitat creada per una expressió jansenista que demana no se sap quina mena de puresa a les persones, acaba allunyant­les de rebre els sagraments de salvació. Sense tenir present que l’eucaristia és font i cimal de la vida cristiana (LG 11) i que, per tant, quan el cristià acut a l’església, rep l’Evangeli i l’eucaristia, sense els quals no és res. Rebre la comunió, combregar, pot ser el primer pas per a una renovació de la vida espiritual i no un dret d’aquells que es creuen sants, com els fariseus, que «preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure­les amb el dit» (Mt 23,4).

La vida cristiana consisteix en una crida al bé, a la felicitat i a la pau, descobrint en la fe la llum i la veritat. S’equivoca l’Església quan està més preocupada en mantenir la institució que no pas en anunciar l’Evangeli. S’equivoca quan pretén aguantar la paradeta amb treballadors estrangers més que no pas implicar la societat eclesial. S’equivoca quan bisbes i capellans es converteixen en funcionaris d’un servei públic, més que no pas en profetes d’un món més just, feliç i solidari. I aquesta equivocació s’acaba convertint en una altra heretgia, de la qual la gent no en vol saber res.

I és normal!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS El dia dels Sants Innocents es recorda la Mas­ sacre dels Innocents fent bromes a familiars i amics el 28 de desembre. Se celebra arreu de l’Estat espa­ nyol i a diferents països hispanoamericans, i és semblant a l’anglosaxó Dia dels Folls o el francès Peix d’abril, tot dos celebrats l’1 d’abril. Per altra banda, la relació entre les bromes i burles generalit­ zades i la llegenda dels infants degollats s’estableix a partir de les enganyifes que els pares dels infants es van haver d’empescar per tal de protegir els seus petits de l’assassinat i allunyar­los dels persegui­ dors enviats per Herodes.

Orígens Els orígens de la celebració dels Sants Innocents són diversos. D’una banda, la festa té un ves­ sant pagà relacionat amb les festes que els romans dedicaven a Saturn: les saturnals. Durant aquells dies els esclaus tenien més llibertat, la qual cosa els permetia de fer­se bromes de tota classe. En termes generals, la celebració forma part del grup de festes d’inversió i transgressió de l’hivern que comencen amb els Nicolaus i culminen per Carnaval.

El vessant cristià és la història bíblica que explica els patiments i la mort de persones innocents.

Més concretament, recorda el dia en què el rei Herodes va ordenar de matar tots els nens de menys de dos anys per desfer­se de Jesús. La cultura popular ha canviat aquest passatge macabre i ha convertit en «innocents» tots els ingenus que duen penjada una llufa a l’esquena i no se n’adonen o tots els qui es creuen les contalles que els expliquen el dia 28 de desembre.

Innocentades Actualment una llufa és una silueta de paper, normalment de diari, retallada amb forma de persona. Tanmateix, abans havien fet el fet fulles de col o de bleda, pells de conill, etc.; és a dir, qualsevol cosa que fos de poc pes. La broma tradicional consisteix a “penjar la llufa”, ­ni­ not retallat de paper o drap­ a l’esquena de la gent que circula pel carrer. Si es fa correcta­ ment, el sacrificat exhibirà la llufa una bona estona i serà la riota de la gent fins que algú el faci adonar­se del parany. Es diuen llufes perquè són objectes de poc pes i perquè presenten una analogia amb les ànimes dels degollats i amb els esperits eteris, que hom creu que vaguen els darrers dies de l’any.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS Antigament a molts indrets s’usaven els fruits de l’espina­xoca, petits i semblants a un pinyol d’oliva però molt lleuger i carregat d’agullons, fàcilment enganxós a la roba, per a penjar les llu­ fes del dia dels Innocents. És tradició que per aquesta diada es facin escarnis, facècies, burles, etc. que anomenem innocentades. Normalment, en són víctimes els més febles de l’entorn, qui sap si en record dels nens sacrificats. En els tallers i fàbriques era habitual que els aprenents fos­ sin els destinataris de la vexació dels seus superiors, que els demanaven tasques impossibles o ridícules.

Una altra característica de la festa és la realització de gamberrades i bromes més o menys agosa­ rades, les innocentades, a determinades persones amigues o familiars que “s’ho han guanyat du­ rant l’any”: trucades telefòniques absurdes o de mal gust anunciant catàstrofes inexistents, llançament de bombes fètides en indrets com cinemes i l’interior dels transports públics i altres bromes de tota classe, com tapiar la porta de la casa d’algú amb totxanes, etc. Actes sense malí­ cia que un dia qualsevol serien condemnats, eren socialment admesos aquest dia amb el conven­ ciment que es tracta d’un moment d’excepcionalitat.

També és tradicional que els mitjans de comunicació publiquin una notícia falsa que la gent ha de descobrir. L’endemà l’emissor revela la “innocentada”.

La matança dels nens de Betlem Pieter Brueghel el Jove (1564 ­ 1638) / Font: Museu d’Història de l’Art de Viena Extret de: ca.wiquipedia.org Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 49

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 640 ­ Desembre 2021 ­ Pàg. 50