5 MÚSICS PER A UNA BANDA by BANDA CÓMICA EL EMPASTRE

5 músics

per a una banda

En el centenari de la Banda de l’Empastre Cecilio Alcaraz Albaladejo Cronista Oficial d’Almussafes

5 músics per a una banda

Introducció a la Banda de l’Empastre (1915-1953) La Banda de l’Empastre va sorgir en Catarroja en agost de 1915, en casa d’Agustín Jorge Requena, que tocava el saxo... Organitzaren un dia de festa musical per a tot el barri, muntaren “un poutpurri” de fragments d’obres musicals de les tres Bandes del poble a les quals pertanyien i tingueren molt d’èxit. I així va ser com onze músics i cinc que no ho eren fundaren la primera Banda de l’Empastre. Es tractava d’una colla “eufórica, alegre, folclórica, artística, prometedora...” en paraules de Peregrín-Luís Llorens y Raga, cronista de Catarroja en l’any 1969 quan va escriure l’obra “Aquí, el Empastre...Mosaicos de su arte y de su vida”. Pocs dies després es marxaren d’excursió en barca al Perelló, pel llac de l’Albufera, amb la finalitat de menjar-ne una paella i gaudir junts tocant uns “poutpurris musicals”, visitaren al Mestre Serrano en la seua finca d’estiu. I aquell viatge es convertiria en una tradició coincidint amb el final de cada temporada. En 1920 incorporen deu músics més a l’Empastre i les actuacions del conjunt còmic-musical que fins a aqueix moment es reduïen a l’àmbit local comencen a obrir-se a l’exterior. El “vint-i-dos” –vint-i-un músics i el director– començava un recorregut que mantindria fins els anys setanta. El dia 31 de desembre de 1924 fan la seua primera eixida –fora de Catarroja o el Perelló– a Alcántara del Júcar. El dia dels Innocents actuen al teatre Ruzafa ja amb uniforme i tingueren un gran èxit. Vicente Fuster Bataller es va a convertir en el seu representant... En

agost de 1926 actuen a Barcelona, al Teatro Bosque, amb dotze dies d’actuació consecutius... En març de 1927 ho fan en Madrid, en la pista del Circo Price –moment del primer cartell de la Banda– amb la presència el primer dia del Maestro Serrano. En 1928, fan 81 actuacions per Espanya i el dia 9 de setembre solten una “vaquilla” en Vinarós sense que ho saberen els músics i va resultar tot un èxit. Des d’aquell moment la fisonomia còmic-musical de l’Empastre es va transformar també en taurina... En 1930 les actuacions són cent cinquanta-cinc. El 9 de novembre d’aquell any la Banda ix del país per primera vegada per actuar en Perpiñán (França) i el 5 de febrer de 1931 marxen a París a actuar durant vint dies al “Circ d’Hivern”. Allà, mirant l’actuació d’un “clown” els va suggerir la idea dels “trucs musicals” que farien en el futur.

5 músics per a una banda En febrer de 1933 torna a París al “Circ d’Hivern” novament. I Catarroja els dedica un carrer el dia 28 d’agost d’aquell any. Al final d’aquella temporada la Junta canvià l’uniforme passant de barret i “esmoquin” negres amb pantaló blanc a “chistera” i jaqué verds amb pantaló també blanc.

obligat a deixar en dipòsit la quantitat de cinc mil pessetes “per atendre necessitats de la mateixa”. En març de 1950 passen a actuar 18 dies a Portugal, al “Gran Coliseu do Porto” –també circ–. A principis de

1953 es produeix un reajust de la Banda i també dels torers còmics, en una temporada que transcorre entre el 4 de maig –en la plaça de bous de Jerez debuta el nostre primer almussafeny Pascual Asins Albuixech, músic de “baix o tuba”.

En setembre de 1934 es comunica que els havien contractat per actuar en Amèrica. Mèxic i els Estats Units serien el seu destí, en un viatge que durà nou mesos. Entre 1934 i 1944 contracten diverses temporades amb Rafael Dutrús “Lapissera” i un parell amb l’empresa de “El Bombero Torero”, parant durant la Guerra Civil entre gener de 1937 i maig de 1939. En 1945 l’Empastre, per tal de no tenir dependència d’empreses externes, comença a organitzar un espectacle complet de forma autònoma, a través del seu apoderat Sr. Almarche i incorporen una “quadrilla” de toreros còmics Entre 1946 i 1949 continuen amb el seu espectacle propi, renovant anualment els torers còmics, cada any renoven la Junta Directiva i en 1947 decideixen que cada membre de la Banda estiga

Trenta-dos anys amb músics del poble (1953-1985) Comencem aquest període amb una Banda de l’Empastre ja consolidada que arribarà a les majors quotes d’èxit, amb vuit viatges a Amèrica del Sud entre els anys 1954 i 1975. Són tots a Colòmbia i la majoria també a Veneçuela (5) i en menys quantitat a Equador (2) i a Puerto Rico i Perú (1). Aquests viatges tenen lloc entre els mesos de setembre i maig amb una durada mitjana de 129 dies –més de quatre mesos–. Però si compten el temps acumulats de tots aquests vuit viatges el nostre

músic Pascual Asins que participà en tots, feu un total de 1034 dies, el que suposava al mateix temps 34,5 mesos i de 2,83 anys fora del calor de la casa i la família, en terres situades a milers de quilòmetres. No és estrany aleshores que en diversos casos hagen nascut fills o filles dels músics mentre estaven de viatge. Aquells viatges els inauguren amb un únic fet en avió. El 16 d’octubre de 1954 s’enlairen des de l’aeroport de Barajas en un quadrimotor de

la companya holandesa d’aviació KLM rumb a Colòmbia. La tornada i els set viatges d’anada i tornada posteriors es farien tots en vaixell, partint dels ports de Vigo o Barcelona i arribant al de La Guaira (de Caracas - Veneçuela) o Cartagena (Colòmbia), en vaixells amb els noms de: Castell Verd, Arosa Star, Conde Biancamano, Marco Polo, Américo Vespucio, Monserrat (4), Begoña (2), Churruca (2), Verdi i Donizetti, en travessies per l’Atlàntic que duren entre dues i tres setmanes. Per Amèrica es desplacen

en autobús i en avió. En les llibretes d’actuacions de Francisco Magraner es troba un bon llistat de desplaçaments aeris i d’hores de vol per terres americanes. A més dels viatges a Amèrica, actua fora de les nostres fronteres –sense comptar per terres de França– en: Marruecos i Casablanca (en 1958), Oporto (en 1959), Pincipat d’Andorra (en 1962), Tunis i Itàlia (en 1963), Lisboa (en 1966), Lisboa i Oporto (en 1972-73), Oporto (en 1974), Setúbal i Oporto (en 1978), Brussel·les (en 1980-81) i Oporto (en 1988). Quan no n’hi ha viatge a Amèrica la temporada d’actuacions per Espanya i França té lloc entre els mesos d’abril i octubre. Per ficar-ne un exemple, he revisat les actuacions de la temporada de l’any 1965–37 en places de bous, 1 en televisió i 6 concerts–, i he inclòs la informació en el següent quadre: Si comptaren els quilòmetres fets es trobarien amb molts milers. Vist el calendari, en una part dels viatges anaven i tornaven a Catarroja, duplicant-los. I havien de fer-los per unes carreteres que no estaven tant bé com les actuals, en autobusos no tant còmodes ni segurs, dormint en hotels –si havien pogut contractar-los abans–, parant en establiments que es trobaren pel camí si tenien habitacions lliures o dormint en l’autobús mentre viatjaven. Als vehicles – que sempre contractaven amb la mateixa empresa– els retiraven els seients del final per col·locar els instruments i les maletes anaven a la part baixa de l’autobús. Solien portar un coixí i una manta per ficar-se-la damunt si calia... i malgrat les condicions de l’època quasi mai tingueren accidents importants. Llogaven l’autobús i pagaven sols el quilometratge.

Mes

Dia i lloc d’actuació

Abril

23 televisió en Madrid

Maig

9 Figueras (Girona) i 24 televisió en Lisboa (Portugal)

Juny

7 Cerét (França), 19 Catarroja, 23 Barcelona, 26 Palma de Mallorca, 28 novament Barcelona.

Juliol

15 Almussafes, 17 Tarragona, 21 La Línea de la Concepción (Cadis), 23 Valencia, 24 Barcelona, 28 Valencia i 31 Palma de Mallorca

Agost

8 Viella (Lleida), 12 Huesca, 14 Silla, 16 Briviesca (Burgos), 17 Valmaseda (Viscaia), 19 Ciudad Real, 21 Almuñecar (Granada), 22 Granada, 26 Cieza (Murcia), 28 Sevilla, 29 Huelva i 30 Aracena (Huelva).

Setembre

1 Linares (Jaen), 3 Marchena (Sevilla), 5 Morella (Castelló), 6 Corbera, 7 Alaquàs, 8 Almazán (Soria), 9 Cintruéñigo (Navarra), 11 Calatayud (Saragossa), 13 Ciempozuelos (Madrid), 16 Albacete, 22 València, 24 Lloret de Mar (Girona) i 26 Toulouse (França).

Octubre

2 Barcelona, 3 Úbeda (Jaen), 9 Saragossa i 11 Sedaví.

Novembre

5 Chilches (Castelló)

Desembre

14, 15 i 16 Madrid

segurament el tindrien poc de temps, ja que mantenir autobús i conductor fora de temporada seria una gran despesa econòmica. Abans de començar la temporada acostumen a fer alguna gala de televisió i alguns anys –1958, 1966 i 1968– acompanyen la falla de l’Oliveral –o altres– en els tres dies de festa.

Actuen per totes les parts del territori nacional i del sud de França, en les principals places de bous: Barcelona –la Monumental i Las Arenas–, Madrid –Vista Alegre i Las Ventas–, València, Sevilla, Bilbao, Saragossa, Palma de Mallorca, Pontevedra, Ciudad Real, Alacant,... També ho fan en la televisió espanyola –tant en Madrid com en

En juliol de 1953 compraren un autobús per evitar contractar el transport per a cada actuació, però

5 músics per a una banda

Barcelona– en 1961, 1963, 1964, 1965, 1966 (en València), 1967 (2 vegades), 1968 (4 v.), 1969, 1970, 1971, 1974, 1978 (4 v., una en Castelló), 1985, 1986 i 1987. A més ho fan per a altres televisions estrangeres com la portuguesa en 1965, o alemanyes i panamericana en 1968. Graven discos en Espanya i en Colòmbia (1963 i 1966), etc. El pas del temps va provocant baixes i altes de músics de la Banda. El llistat que agrupa tots els músics de la Banda durant els 85 anys de funcionament fa un total de 136 músics, el que suposa més de sis vegades el número 22, que fou l’ideal i el característic durant més de cinquanta anys. Normalment els canvis s’efectuen en les Juntes directives que tanquen i comencen temporada, els socis –i propietaris, què són els músics– participen en votacions secretes que trien al president, al secretari i els vocals de la Junta, això en una època anterior a l’arribada de la democràcia. La prova d’un any en la Banda, per la qual passen –de socis interins a socis efectius– tots els músics abans d’integrar-se, acaba amb una votació dels propis companys que són decisius a l’hora de conformar el grup. La qualitat i

professionalitat musical es suma així a les vivències afectives i les relacions personals del dia a dia, més fortes encara durant els llargs viatges a Amèrica. En 1947, la Junta directiva decidí que cada membre de la Banda estava obligat a deixar en dipòsit la quantitat de cinc mil pessetes “per atendre necessitats de la mateixa”. En altra Junta de novembre de 1963 es dobla aquella quantitat, supose que motivats per l’experiència negativa d’aquell estiu en que contractats per a quatre mesos en Itàlia, hagueren de tornar en dos i sense diners. En l’època que ens ocupa, la Banda de l’Empastre que des de sempre havia participat en actes benèfics i socials ho fa en 1954 a benefici de l’Asociació Valenciana de la Caritat i des de Portugal actuen un dia de Nadal en benefici de la Riuada de 1957 a València, a més d’altres actuacions semblants. Tenien dos tipus d’espectacle: el primer, el característic còmic, taurí i musical i les gales, que eren concerts

sense toreros còmics ni bous i podien acompanyar-se d’humoristes o mags, també incloïen les paròdies i els seus “trucs musicals”. En el primer espectacle, n’hi havia cinc parts ben diferenciades: en la primera el joneguer o torero s’encarregava de la part seriosa de la correguda amb la lidia i mort d’un jònec, en la segona començaven tocant la seua música amb un vestit típic andalús, en la tercera –i mentre es canviaven de vestit– es feia el toreig còmic. En la quarta, tornaven a actuar amb el seu vestit clàssic format per pantaló blanc, frac verd i el “sombrero de canotier” seguint amb el seu repertori musical i l’última –i cinquena– es tancava novament amb toreig còmic. Per resumir, dirien que alternaven parts serioses i parts còmiques. A més, fan trucs musicals, que van canviant al llarg de la seua història. El primer el varen incloure ja en l’espectacle de l’any 1931. Durant els anys setanta anuncien alguns dels següents: “el tenis”, “los abanicos”, “la banda borracha”, “las escobas”, “las escopetas”, “el submarino amarillo”, “los martillos”, “la casita de Canadà”, “los sombreros musicales”, etc. Afegir per explicar un poc, que en “los abanicos” desperten al director adormit, mentre sonen

els compassos musicals del vals “Sobre las olas”, en “las escopetas”, al disparar-les interpreten el vals de “La viuda alegre” i en “los martillos” els fan sonar al compàs de “La sonata del yunque”,... per explicar alguns d’ells.

Pascual Asins Albuixech (A la Banda se’l coneix per Pasqualet) Va nàixer a Almussafes l’any 1921 i morí als 66 anys, en febrer de 1988. Quan té set anys l’apunten per a ser músic, però ell no vol. Diuen que s’agafa a totes les reixes del camí per tal de no arribar-hi. És l’any 1928 i al fundar la Banda “Lira Almusafense”1 és un dels primers músics i toca el fiscorn. Ja adult i a partir de la incorporació del mestre Chirivella – en l’any 1946– canvia al baix o tuba, què és el mateix instrument que tocava el mestre.

l’interessa. En un principi es planteja no aprofitar l’oportunitat perquè acaba de muntar-se el negoci però a Catarroja li donen l’opció de provar i després decidir si continua amb l’ofici o es queda com a músic. Tria la segona opció i s’incorpora a la Banda de l’Empastre.

De jove li agrada molt el futbol i encara que son pare no vol que jugue se les inventa totes per fer-ho i es converteix en un bon jugador de l’equip local. Això ocorre al llarg de tota la dècada dels anys quaranta i fins i tot l’any 1951. Es conserva una bona col·lecció de fotos d’aquella etapa d’esportista a l’àlbum familiar. Fa alguns cursos de solfeig i d’harmonia. Conten que d’esta última disciplina arribà a donar classes a algun altre músic d’aquell temps. En 1953, Pascual Asins Albuixech és un jove almussafeny de 31 anys, que ha aprés l’ofici de “carrero” al taller d’un ebenista de Sollana. Fa un any que està casat i menys que s’ha muntat un negoci2 per dedicar-se a arreglar els carros, vehicles que en aquell temps encara són importants pels treballs de l’agricultura i el transport3. Al poc, el mestre Chirivella li informa que n’hi ha una plaça de tuba vacant en la Banda de l’Empastre, per si

Porta cinc anys de casat i quatre en la Banda quan naix la seua primera i única filla Mª Carmen. Li pilla en el seu tercer viatge a Amèrica, actuant-ne en terres de Colòmbia. Aquell fet apareix en una carta que es conserva que Josefina –la dona de Ramón Garcerán també en la Banda de l’Empastre i de viatge amb ell– li escriu el dia 11-3-1957 al seu home dient-li: “... le dices a Pascual que todo va bien y que ya es padre o papá, lo que quiera. Si Dios quiere –su mujer– ya podrá ir a esperarlo, en ese caso iremos las dos a Valencia...”. I rep resposta amb data de 26-3-1958 en ruta de tornada al vaixell Americo Vespucio on li diu: “El día 21 en Cartagena –de Indias– recibí la tuya en la que me comunicas que Pascualet es padre, me hago partícipe de su satisfacción y

alegría. Lo supimos por Pascual que tuvo carta directa a Cartagena...” El dia 10 d’abril arriben al port de Barcelona. Al llarg de la seua llarga trajectòria en l’Empastre, amb una durada de trenta-dos anys fa vuit viatges a Amèrica –sobre tot a Colòmbia i Veneçuela, però també a Equador, Perú i Puerto Rico– i li pega moltes voltes a la península durant eixes 32 temporades. És el primer músic del poble en entrar i l’últim en abandonar-la. Tanca els seus quaderns d’actuacions amb la paraula “FIN” i després escriu el següent: “Día 4 de mayo de 1953, debuté con el Empastre en la plaza de toros de Jerez. Día 10 de noviembre de 1985, fue mi última actuación en el supermercado Nusico en Valencia (concierto). Total 32 años con el Empastre”. Es deixa la Banda perquè ja es troba major per continuar amb aquella vida, a més la seua salut no es resenteix. Encara apareixeria en 1987 en imatges d’un capítol de televisió de la sèrie “Vivir cada día” que dedicaren a la Banda de l’Empastre, xerrant amb alguns companys mentre passejaven pel port de Catarroja, un any abans de la seua mort. Quan no és temporada d’actuacions freqüenta la nostra Banda local i treballa primerament al seu ofici a Sollana i conforme passen els anys, al camp de jornaler en alguna de les colles que depenen de la Cooperativa. Es conserva la major part dels quaderns ja al·ludits. En ells, escriu totes les seues actuacions al llarg

1 El metge Bosch diu al seu llibre “Almussafes. Noticiario histórico costumbrista” que “A últimos de julio de 1928, don Salvador Aguado Iborra, tuvo la inspiración de crear una banda de música. Con el permiso y apoyo de las autoridades, se notificó por pregón la idea al vecindario, rogando a los interesados en participar, que pasaran a inscribirse. Se inscribieron unos cincuenta jóvenes, a los que don Salvador auxiliado por su hija Obdulia, impartieron clases de solfeo durante ocho meses, tras los cuales quedaron 41 educandos decididos a ser músicos. Se acordó la compra de instrumentos, en la casa de don José Penadés de Valencia y se iniciaron las clases instrumentales. El domingo de ramos de 1929, hizo su presentación ante el vecindario la nueva banda, con el nombre de «Lira Almusafense», celebrándose una misa a la que asistió en formación la banda, haciendo pasacalles por la villa, antes y después de la ceremonia…” 2 Una carreria, en casa de son pare, situada al carrer Major. 3 Una dècada després, a data del 31-12-1962, encara n’hi havia censats a Almussafes 241 carros amb llanta metàl·lica i 2 carros amb llanta de goma, però “carrer” era un ofici que anava a menys.

5 músics per a una banda de la seua dilatada trajectòria amb l’Empastre i també s’assenyalen les dates en que actuaren a Almussafes, són: el 15-7-1965 –any del cinquantenari de la Banda i la meitat exactament del centenari que es celebra ara–, el 9-7-1974, el 6-7-1975, el 13-6-1976 i el 15-6-1979. Les dates de la dècada dels setanta corresponen les tres primeres als moments de la instal·lació de la factoria Ford i l’última ja en funcionament. Sabem d’una altra actuació, amb data indeterminada, però que es situaria a meitat dels anys cinquanta, al poc de la seua incorporació a la Banda. És un bon músic de tuba i per això a final de l’any 1967 li ofereixen actuar a l’orquestra del “Gran Teatro del Liceo de Barcelona” –“El Liceu”– per fer-ne la temporada d’òpera

Lima. 1956

d’aquella institució, cosa que pot compatibilitzar perfectament perquè està fora de temporada en l’Empastre. Durant dos anys seguits va a Barcelona a treballar al Liceu, fent-ne les temporades 1967-68 i 1968-69. En sa casa es conserva encara el seu instrument. La seua filla Mª Carmen recorda molts detalls d’aquella vida en viatge continu i com desitjava de xiqueta que tornara perquè li du joguines. Quan ja sap escriure li escrivia cartes. Es sent important per l’èxit de la Banda de l’Empastre, hi està orgullosa i en alguna ocasió ix entre el públic d’una actuació televisiva. Quan tornen d’algun viatge a Amèrica,

Catarroja rep els seus músics amb una gran festa, a la qual assisteix amb la família. En alguna ocasió va al port de Barcelona a esperar-ho... S’emociona molt al contar-ho! Com en el cas del seu company Francisco Magraner, algunes fotos i altres materials d’aquella llarga història es perderen en les dues riuades que patí la seua casa situada a l’avinguda d’Algemesí.

Ramón Garcerán Carrión treballa en l’agricultura com quasi el de tots els de la seua època.

Va nàixer a Almussafes l’any 1917 i morí en 1970. Ramón és un dels músics fundadors de la Banda Lira Almussafense en 1928, té dotze anys i ha triat el clarinet com a instrument que guiaria tota la seua vida musical. És un “músic de poble”, sense estudis oficials de Conservatori, ja hem dit al parlar de Pascual que en pocs mesos els ensenyaren solfeig i passaren a l’instrument per ficar la Banda local en funcionament. Ramón es converteix en un jove que

Passen els anys, es fa adult, es casa amb Josefina Contell i té dues filles: Fina i Juani. Li agrada molt llegir, escoltar música clàssica i assistir al cinema. A més, és una persona molt ordenada a jutjar per la gran quantitat de documents que la família conserva. Quan compleix 39 anys el busquen per actuar a la Banda de l’Empastre i així és com hi entra a formar part durant una temporada entre els anys 1956 i 1957. En aquest moment les seues xiquetes tenen 9 i 3 anys. Fa 40 gales entre el dia 20 de maig de 1956, que actua en Lunèl (França) i el 14 d’octubre en Vich. Cinc dies després la Banda ix cap el port de Barcelona, per a viatjar a Amèrica

amb destí Colòmbia, Veneçuela i Perú dalt del transatlàntic “Marco Polo”. D’aquell viatge torna el dia 10 d’abril de 1957, moment en que deixa la Banda, ja que no apareix al llistat del reajust de la mateixa com a resultat de la Junta General del dia 15 d’abril següent. Creguem que la deixa perquè li costa molt estar tant de temps lluny de la família i del poble, a més de que l’avió no li agrada gens i a Amèrica s’hi fan molts viatges. També va una temporada amb l’Espectacle de Llapissera, però desconeguem la data. I continuarà la resta de la vida treballant al camp, morint jove, amb sols 53 anys. Però si el pas per l’Empastre és el més breu d’entre els cinc músics objecte del present article, quedà en la seua família possiblement el material més ric en informació. Ja que n’hi ha fotos, retalls de notícies de diaris de l’època, fullets

Les dos dones de la dreta són Carmen Girona i Josefina Contell.

de les rutes aèries pels països d’Amèrica del Sud, certificats de tot tipus, carnets, passaport,... i fins i tot una gran part de la correspondència enviada a la seua dona i algunes cartes que va rebre ell. I és la correspondència, amb total seguretat, el document més important per a rescatar la història dels nostres protagonistes, a on a part de temes personals entre la parella que es comunica es conten les vivències de cada dia al llarg de tot el viatge, mostren les d’allà al mateix temps que saben el que passa ací...

vimos otro documental y nos dimos perfecta cuenta en los desfiles y trucos lo bonito que resultaba, además que parecía verdad que fuéramos artistas, él decía mira Garcerán y yo mira tu, mira, fulano, etc,...” En altra carta anterior, del 6-11-56, li diu a Josefina: “De Pascual no te preocupes, ni Carmen4 de mi tampoco, hasta que regresemos seremos una misma alma en dos cuerpos distintos, sus pasos irán acompañados de los míos, si te digo que he tropezado y me he dado con la nariz, a Pascual le brotará la sangre por la suya y si te dice Carmen

que a Pascual le ha salido la lotería también se llenará mi bolsillo…” Les cartes de Ramón demostren la gran germanor que es dona entre dos amics del poble i companys de treball que es troben en terres molt llunyanes de casa. El mateix s’aprecia en les fotos que es fan junts. Fina, la filla major, recorda algunes coses d’aquell viatge que li contà son pare, com el pas del vaixell pel Canal de Panamà, els viatges amb avió pels diferents països, que quan torna els porta teles de “nylon” per fer-se bates, un plumier i llapisseres,... així com que li escriu algunes coses en les cartes que li envia sa mare.

Fique dos exemples. El primer, és d’una carta que li envia a la seua dona amb encapçalament de Bogotà 11-1-57: “Anoche estuve en el cine y lloraba porque Pascual me pegaba con el codo y yo le pegaba a él y al que tenía al lado también, por ver lo que hacíamos nosotros mismos en la pantalla, pues

Francisco Magraner Magraner (A la Banda se’l coneix per Calot) Naix a Almussafes l’any 1934. De xiquet, va poc a escola, perquè ha d’ajudar en casa. S’incorpora a la banda local quan ja té 16 anys, per tant l’any 1950, també amb el mestre Chirivella de director. I agafa com a instrument el bombardí, que mantindrà alguns anys, per passar més tard al baix o tuba. 4

Es guanya la vida treballant al camp, normalment per a son pare, però també a jornal i a estall per a altres. En 1962 es produeix una vacant de tuba a la Banda de l’Empastre i el seu amic Pascual Asins, que ja hi porta 9 anys l’invita a unir-se’n. Ell li ho agraeix però al mateix temps

té dubtes sobre la seua capacitat per fer un bon paper. Pascual, que el coneix bé, li comenta que si no el vera capaç de fer-ho bé no li ho haguera dit... Fa els corresponents exàmens d’aspirant i és admès. En aquest moment és fadrí però abans de final d’any es casa amb Camèlia.

La dona de Pascual.

5 músics per a una banda Aleshores estan instal·lant al nostre poble la Ford, a son pare li han llevat part de les terres i a ell també unes que havia comprat. Té quaranta anys i en la l’empresa li fiquen pegues per entrar. L’alcalde Ramón Moscardó li ajuda i el contracten. Treballa durant catorze mesos i s’ho deixa per tornar a la faena de sempre, el camp i així fins ara. La major part de les fotos d’aquella època se li fan malbé en les dues riuades de 140 centímetres que ha patit en casa. Però sí conserva dos quaderns on té anotades les actuacions d’aquells catorze anys amb l’Empastre. La primera fou el 17 de març de 1962 al Palau Nacional de Barcelona –situat a Montjuïc– i l’última el 19 d’octubre de 1975 a Saragossa.

El primer any és de prova i paga l’aportació al fons que tenen tots els músics. S’aprèn de memòria tots els programes i assaja sempre que té un moment lliure... i compleix bé. Tant, que quan acaba la temporada, els companys voten per majoria que es quede i continue amb ells. Però com no té estudis musicals, l’apoderat Juan Marí li planteja fer-ne, és bàsic per tal d’obtenir el “carnet d’artista” que el permet viatjar i tocar pel país i l’estranger. En tres anys fa quatre cursos de solfeig i de tuba al Conservatori de València, però a l’arribar al quint es troba amb un gran problema, també cal que estudie harmonia, per la qual cosa necessita buscar un professor particular... Ja té una filla xicoteta, treballa al camp i a la banda i Camèlia ho fa a la Cooperativa, és un bon complement sobre tot quan ell marxa a Amèrica. Així que, el que havia començat com a “músic de poble”, ja amb quatre cursos estudiats es planteja que no pot estudiar més... En el segon viatge a Amèrica –anys 1966-1967– s’ha proveït del material per a estudiar harmonia, va treballant i Juan Marí li corregeix... i ja quan tornaren

canvià la normativa i deixà de ser necessari... segurament ja té prou estudis, perquè continua en la Banda deu anys més, fins l’any 1976. Durant aquells anys tingueren una altra filla. En el primer viatge a Amèrica va pensar que el camp allà podria ser interessant per treballar però ja en el segon es dona compte que anar a tocar música està bé però l’altra opció ja no la veu de la mateixa forma que abans. En total fa cinc viatges a Amèrica del sud, són cinc gires per terres de Colòmbia, quatre per Veneçuela, dos per Equador i una per Puerto Rico. Al llarg de tota la vida les afeccions són sempre la família, la música i el camp. Encara hui li continuen. Les condicions econòmiques que li ofereix la Banda de l’Empastre en els seus primers viatges van disminuint –allà la moneda val cada vegada menys– al mateix temps que milloren els jornals ací. Per això, arriba un moment en que deixen d’anar, de fet ell participa també al seu últim viatge. I la deixa per estar ja tot el temps amb la seua família i treballar ací.

Camèlia, la seua filla major, se’n recorda de moltes coses d’aquella època, com que de vegades se la porta de viatge a veure’l actuar en algunes places de bous, però com a xiqueta que és no li agraden els bous i patix..., que l’escriu coses en les cartes de sa mare i es pinta els llavis per marcarli-los al final de la carta, que el pare li envia targetes postats amb vestits típics d’aquells països i monuments, que li porta un “poncho” de llana molt cridaner i ella se’l fica i el passeja orgullosa amb l’excusa de que son pare li ho ha portat d’Amèrica, que va almenys dues vegades a Barcelona a esperar-ho quan torna d’un viatge,... I també, que ella no vol que es marxe per a tant de temps.

Francisco Moreno Ginés Va nàixer a Benifaió l’any 1929 i morí l’any 2003. S’incorpora a la banda del seu poble “Societat Artística Musical de Benifaió” quan ja té 10 anys, en un moment que es director Domingo Escrivà Campos. L’instrument que tria és el trombó de pistons. En esta època els seus estudis musicals són bàsics junt el solfeig. Es guanya la vida amb diferents oficis, com jornaler al camp o a l’obra, però sobre tot de “matalafer”, que és el malnom pel que se’ls coneix. És l’ofici que l’ocupa durant el seu temps fora de temporada de la Banda de l’Empastre. Quan fa el servei militar ho fa en la banda militar de Castelló, però veient difícil el fet de poder quedarse –com vol– deixa l’exèrcit quan l’acaba.

l’invita a entrar per ocupar-la. El que vindria després sempre era igual, li fan proves i entra provisionalment per a un any, però després continua fins l’any 1975.

Supose que quan comencen a contractar-ho uns anys després, ja té una formació musical suficient. Les vint-i-dos primeres pàgines de la seua llibreta d’actuacions com a músic professional repleguen les primeres empreses per a les quals treballa. Comencen amb la seua “tourné” amb el Circo Royal empresa –Amorós-Silvestrini– amb 27 anys i encara fadrí, en l’any 1956. Després venen quatre temporades amb l’Espectacle de Llapissera –anys 1957, 1958, 1960 i 1961– i la tourné amb el Cirque d’Hivern de París per tota França durant l’any 1963. S’ha casat en 1957 i ja té una filla, a la qual li diuen Mª Carmen.

S’estrena en l’Empastre pujant a bord de la motonau Satrústegui en un dimarts tretze i plujós de setembre de 1966 per fer el seu primer viatge per Amèrica, debutant el dia 7 d’octubre a San Juan de Puerto Rico Després passa a actuar per Colòmbia, Equador i Veneçuela. Quan torna a Catarroja, el dia 1 de març de 1967 el seu fill Paco, que ha nascut mentrestant, ja té sis mesos.

En 1966 es produeix una vacant de trombó a la Banda de l’Empastre i Francisco Magraner

En total fa tres viatges a Amèrica, tres gires per les ciutats de Colòmbia i de Veneçuela, dos per l’Equador i una per Puerto Rico. Després de l’últim, deixa la Banda. El treball li obliga – com als altres– a estar molt de temps fora de casa i lluny de la família, a més està cansat de viatjar tant.

però necessiten cobrir el seu instrument encara vacant. Al llarg de tota la vida les afeccions són sempre la família i la música. Amb el pas dels anys millora com a músic i arriba a composar alguns pasdobles que dedica a membres de la seua família. El 6 de desembre de 1975 estrena amb la “Societat Artística Musical de Benifaió” el seu primer pasdoble, titulat “Quico y María” dedicat als seus pares. Entre els anys 1976 i 1984 col·labora amb diverses bandes a més de la del seu poble: la de l’Ateneo de Cullera, l’Artesana de Catarroja, l’Artística Musical d’Alginet o l’Artística de Carlet.

La família conserva algunes fotos d’aquella època així com un quadernet que diu “Actuaciones musicales” en una etiqueta de la portada. i l’última el 27 d’abril en Figueres, ja és baixa en l’Empastre,

5 músics per a una banda Juan Bautista Pla Benavent Naix a Almussafes l’any 1944. Comença en la Banda Lira Almussafense en 1957, quan té dotze anys i tria el bombardí com a instrument. En aquell temps Ramón Garcerán els ensenya molta música. De l’època de xiquet li queda un record important relacionat amb la Banda de l’Empastre, en una data indeterminada –però que es calcula allà per l’any 1955– visita el nostre poble donant un concert en la Plaça Major. El aquell moment no passa pel seu cap la idea de que en la seua edat adulta ell formaria part de la mateixa. Com a xiquet, quan ix d’escola li agrada anar al carrer a jugar a la trompa o les xapes amb els amics i alguns d’ells consideren que on millor estan és al Musical aprenent música. En escola té a D. Eduardo de mestre, el qual toca el violí i parla amb son pare perquè li done estudis, primer en l’institut d’Algemesí i després al Sant Vicent Ferrer de València, però l’economia familiar no ho permet. Ja jove no té altres afeccions diferents de la música i del treball que tria per guanyar-se la vida. Aprèn l’ofici de pintor mural decoratiu –pintor decorador– acompanyant son pare, que també pinta quadres i vol que ell ho faça també, però no passa de l’aquarel·la. Ja és la tercera generació de pintors, perquè també ho havia segut l’avi. La temporada de pintor al poble és prou limitada i després de festes no n’hi ha quasi faena, així que son pare comença a anar-se’n durant tres o

quatre mesos a l’any a París a treballar en el seu ofici. Quan ell compleix els 18 anys també pot eixir ja cap a París a pintar acompanyant-ho i així el ho fa durant set anys seguits. Als 27 anys es casa i als 28 ja té la seua primera filla Mª José. Un any després –estem en l’any 1972– rep la invitació d’unir-se a l’Empastre. Li la transmet el seu amic Francisco Magraner. És un “músic de poble”, entre els que destaquen de la Banda, però no té estudis oficials de Conservatori. La plaça a cobrir és la de trombó de pistons –un instrument no tant dolç com el bombardí que toca ací– però què se li assembla

prou i això no suposa cap problema. Ha de passar les proves habituals i després haurà de traure’s el carnet de músic provincial i nacional que el permet tocar per tot arreu del país i l’estranger. S’examina amb èxit en la Societat Coral “El Micalet” de València. A finals de 1974 feu el seu únic viatge a Amèrica, complint amb 21 espectacles en places de bous i tres concerts per ciutats d’Equador, Colòmbia i Veneçuela. Finalitzen contracte el 16 de febrer de 1975 i quan el vaixell M/N “Donizetti” porta tres dies de viatge de tornada rep –en

mig de l’oceà Atlàntic– un telegrama que li comunica que ha nascut la seua filla Marta i quan arriba a casa ja té una dotzena de dies, quasi el temps que costa tornar des de Veneçuela en vaixell. En l’any 1983 la Banda de l’Empastre va baixant el seu ritme de treball, igual que el número de components – ja fa temps que ha perdut el número “vint-i-dos” que l’havia fet famosa– per lluitar amb la competència d’un número més gran d’empreses semblants... i s’ho va deixa. Quan ve al poble fora de temporada continua participant en tots els actes i concerts de la nostra banda, perquè li agrada molt. Afirma rotundament que sinó fora per que va caure mal després d’eixir de l’Empastre, la banda del poble no se l’haguera deixat mai... i així i tot, hui en dia continua anant a tots els concerts que pot. Juan pensa que una família no podia viure sols amb els ingressos de la Banda de l’Empastre, calia complementar-los amb un ofici que els músics també tenien fora d’ella i al qual es dedicaven quan no estaven tocant. Mª José, la seua filla major, es recorda d’anar a veure’ls actuar en alguna ocasió, també dels assajos a Catarroja on es desplaçaven en una “furgona” de color blanc. Que quan tornava de períodes més llargs d’estar fora de casa els portava regals, com per exemple, quan tornà de Brussel·les –en gener de 1981– el portà l’estatueta del Manneken Pis,...

Decadència de la Banda (1980-2000) Quan comença la dècada dels anys vuitanta sols queden dos músics nostres a la Banda –Pascual Asins i Juan Bautista Pla–, ja cinc anys abans han fet l’últim viatge a Amèrica, també en la dècada anterior s’ha reduït el número de músics, els moviments en contra dels bous han crescut el que dificulta el seu espectacle en les places, ja quasi no apareixen en televisió ni graven nous discos, la competència amb altres grups que els imiten és molt gran, cosa que aprofiten els empresaris per abaratir despeses i es veu que ja no resulta tant rentable continuar... Quan en 1985 deixa la Banda Pascual Asins encara queden quinze anys en que continuaria funcionant... fins l’any 2000, en que es retirà, després de 85 anys fent-ne espectacles combinant aspectes taurins, còmics i musicals. Però, com la música sols els ocupa una part de l’any, els membres han de treballar en altres oficis fora de la temporada i al parlar en concret de tots ells, es veu com ho han de fer per mantenir casa i família...

A MODE D’EPÍLEG: Al llarg dels textos individuals anteriors s’explica un poc el paper dels nostres cinc músics en la Banda de l’Empastre, cadascun amb el seu instrument, en tots els casos de vent5: un clarinet, dos tubes i dos trombons. Quatre d’aquells músics: Pascual Asins, Francisco Magraner, Francisco Moreno i Juan Bautista Pla arriben a tocar junts durant tres temporades: 1972-73, 1973-74 i 197475. Representen en aquests moments quasi la quarta part de la Banda, sobre un total de divuit. Durant aquella època acudien tots6 junts amb les seues “Mobilettes” als assajos de Catarroja, més tard ho feien al cotxe de Francisco Magraner i a última hora al de Juan Bautista Pla... He inclòs amb els nostres músics un de Benifaió, a més de perquè és un veí del poble del costat, perquè allà no n’hi havia altres i els seus fills viuen i treballen a Almussafes des de sempre junt tots els néts. A l’hora d’encetar aquest treball vaig pensar que seria molt més complet ficant-ne als cinc. Amb total seguretat: aquests cinc músics sí que feren Banda!

I a l’hora d’acabar crec important el fet de recordar el sacrifici de les seues cinc dones –Carmen Girona, Josefina Contell, Camèlia Moreno, Carmen Martínez i Josefina Oroval, seguint el mateix ordre–, que hagueren de renunciar durant molt de temps a la presència dels seus marits en la llar familiar en aquelles temporades de viatge continu, que havien de dedicar-se a portar la casa i la família a tot sols i que tingueren alguns dels seus fills i filles sense la seua companyia. A més, en algun cas, també hagueren de treballar fora de casa per ajudar a una millor economia familiar.

Francisco Magraner Francisco Moreno

DOCUMENTACIÓ CONSULTADA: Arxiu documental7 de Francisco Magraner. Arxiu documental de Juan Bautista Pla. Arxiu documental de la família de Pascual Asins. Arxiu documental de la família de Ramón Garcerán. Arxiu documental de la família de Francisco Moreno. Entrevistes orals gravades amb els protagonistes i/o alguns familiars. Almusafes. Noticiario histórico costumbrista (pàgs. 213 a 216). José Bosch Marí. Llibre. 1990. Aquí, “El Empastre”... Mosaicos de su arte y de su vida. Peregrín-Luís Llorens i Raga. Cronista Oficial de Catarroja. Llibre. València 1969. Articles d’Internet diversos publicats a la pàgina web: https://sites.google.com/site/bandaelempastredecatarroja Article “Una història per acabar, Catarroja 2015, any del centenari de la fundació de la Banda de El Empastre” de Joan Artola. Material divers elaborat pel “Fòrum Catarroja” en la comissió “Un tall d’empastradors” i col·laboració via mail amb Juan Artola, cap de la comissió. “Llibre de Festes Majors Catarroja 2014”, del 7 al 29 de setembre. Ajuntament de Catarroja. “El periòdic de Catarroja”, informatiu municipal nº 77 i 81. Calendari 20l5 de “El Empastre”, de Catarroja. Visita el dia 10-05-2015 al port de Catarroja, amb reunió i converses amb vuit ex músics de diferents llocs. Recerques d’informacions diverses en la xarxa. Aportacions diverses de Carlos Mezquita.

Juan Pla

La gran majoria que conforma la Banda són de vent. Els altres són el bombo, la caixa i els plats. Els que hi eren en cada moment. 7 Els arxius documentals de protagonistes i/o familiars inclouen totes les fonts de documentació de què disposen: quaderns de registre d’actuacions, fullets de festivals, fullets de les rutes aèries pels països d’Amèrica del Sud, certificats de tot tipus, correspondència, carnets, fotos, retalls de notícies de diaris de l’època tant d’Espanya com d’Amèrica,... 6