L'abat Escarré i les declaracions a Le Monde 14-11-1963 by Barcino

1963-2013

L’abat Escarré i les declaracions a 14-11-1963

La Comissió Escarré-APEC Aureli M. Escarré, abat de Montserrat (1946-1968), és una persona difícil de perfilar. I ho és per la petja profunda que va deixar en la societat catalana i per ser, en el seu moment, una de les persones que millor personificà l’impacte que produí en la consciència d’amplis sectors de la societat catalana –catalanista en la seva immensa majoria– la II República i la seva actuació, l’esclat de la revolució i la Guerra Civil i, com a conseqüència, el triomf del franquisme. Estem en temps de reflexió i evolució del Concili Vaticà II, l’abat Escarré alhora que era obert amb tot el món exterior que el veia com una esperança gegantina de redreçament del país, en la vida conventual era inflexible en la seva autoritat. I l’Església canviava molt més del que ell pensava, i potser volia. El xoc era

previsible. Home dur amb la seva franquesa, el complex món de diferències en la vida eclesiàstica, monàstica i política el duen a l’exili. L’abat Escarré va ser, sense proposar-s’ho, la pedra de toc dels canvis socioreligiosos del seu temps. N’havia de sortir forçosament jutjat i ferit, més durament pels qui el tractaven a diari o estaven sota la seva autoritat i de forma elogiosa per tots aquells que veien en ell obertura i diàleg. El que la societat reclamava. Una biografia extraordinària que està per fer, però que sorprendria a molts el veure que els seus contactes de tota mena i condició el dugueren de Franco a Federica Montseny, Carrillo, López Raimundo, Tarradellas, etc. Elogiat i criticat sense mesura, el Montserrat actual no seria igual sense ell. Josep M. Solé i Sabaté, historiador

1963-2013

L’abat Escarré i les declaracions a 14-11-1963

1963-2013

Agraïments El nostre agraïment a la familia Escarré –Gener. A la neboda de l’abat, Montserrat Escarré Gener, al seu marit, Josep Gibert Tort, i a la seva filla Montserrat Escarré Gibert per les seves aportacions. A n’en Jordi Vila-Abadal pels seus savis consells i explicacions. També el nostre gran agraïment a Raimon (Ramon Pelegero i Sanchis) per cedir de manera desinteressada les seves cançons per la banda sonora del documental. Gràcies també a Annalisa Corti per la gestió. També mercès a Joan Sebastià Martí Brugueras –productor executiu de “Ciutadà Escarré”per informar-nos de la música que agradava a l’abat i quina s’improvisà durant el seu enterrament, així com a l’etnomusicòloga Maria Salicrú-Maltas per la recerca de les músiques i la gestió dels seus drets. La Comissió Escarré-APEC dóna les gràcies a totes les persones que han col·laborat i ajudat de diverses maneres als diversos actes i elements de la commemoració d'aquest aniversari. La màquina d’escriure del logo de la commemoració del 50è aniversari de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde és una reproducció de la Underwood amb la qual el periodista José Antonio Novais va redactar l’entrevista. © Ajuntament de Barcelona i Associació de Periodistes Europeus de Catalunya Barcelona, 2013 50è aniversari de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde Editat a cura de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya Coordinació a càrrec de Teresa Carreras Correcció a càrrec d’Esther Molas Les fotografies provenen de diverses fonts d’arxiu, entre d’altres de l’Abadia de Montserrat i Serra d’Or Les opinions expressades en aquesta publicació són responsabilitat exclusiva dels autors i no representen necessàriament la posició oficial de l’Ajuntament de Barcelona i l’APEC Disseny: Barcino Solucions Gràfiques SL Impressió: Impremta Municipal - Ajuntament de Barcelona Tiratge: 600 exemplars DL: B-26.033-2013 Realitzat amb paper estucat ecològic lliure de clor de 135 g a l’interior i 250 g a les cobertes

Índex Imatge de Jaume Arias, per Àlex Garcia de La Vanguardia ......................................................................................................... Jaume Arias, excel·lent persona i magnífic periodista, per Teresa Carreras .......................................................................... Portada de l’opuscle lliurat per l’APEC a Jaume Arias ....................................................................................................................

4 5 6

Commemoració L’abat Escarré defensor de la identitat catalana i la justícia social, per Teresa Carreras .................................................. Escarré ens inspira encara avui la recerca del nostre futur, per Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya ...... El missatge de l’abat Escarré és avui ple de sentit, per Xavier Trias i Vidal de Llobatera, alcalde de Barcelona ................. La valentia política d’un home d’Església, per Josep M. Soler, abat de Montserrat ............................................................... Le Monde et la défense des libertés, per Natalie Nougayrède, directora de Le Monde ....................................................

11 12 13 14 15

Montserrat i Catalunya L’entorn de 1963, per Josep Cruanyes ..................................................................................................................................................

Abat Aureli M. Escarré L’abat Escarré, per Josep M. Solé i Sabaté .......................................................................................................................................... L’entrevista .......................................................................................................................................................................................................

22 24

El periodista. José Antonio Novais, corresponsal de Le Monde, a Madrid Ante Dios, ante la Historia y ante la Prensa extranjera, per Miguel Ángel Aguilar............................................................... José Antonio Novais, periodisme militant, per Jordi Amat Fusté ............................................................................................. Novais: Une plume et une voix au service de la démocratie, per Serge Marti ...................................................................... Point de vue: En France sincérités, falsifications, oublis, au-delà de la Catalogne et de l’Espagne, per Dominique de Courcelles .................................................................................................................................. Exposició i testimonis Visió periodística d’unes transcendentals declaracions, per Josep M. Cadena .................................................................... Montserrat sota la vigilància dels serveis d’informació del règim, per Pep Cruanyes ....................................................... Abat Escarré: valentia i coherència d’unes declaracions, per Josep-Maria Puigjaner ....................................................... Un periodista que res sabia, per Josep M. Cadena .......................................................................................................................... Montserrat, un monestir per salvar la cultura catalana, per Josep M. Figueres ................................................................... El clam de l’abat Escarré a la premsa internacional, per Montserrat Minobis Puntonet ................................................... El bull informatiu dels seixanta, per Joan-Anton Benach ............................................................................................................. Pau a la Terra contra la victòria franquista, per Oriol Domingo .................................................................................................. La premsa silenciada, per Jaume Guillamet ....................................................................................................................................... Un interviu memorable en el marc de la història del periodisme, per Josep Maria Casasús i Guri .............................. El bisbe dels catalans, per Xavier Polo i Ribas ................................................................................................................................... Burlar-se de la censura, per Manuel Cusachs i Corredor ............................................................................................................... Bibliografia selecta d’Aureli M. Escarré, abat de Montserrat, per Ricard Lobo ..................................................................... L’exili de l’abat: un trencament clar amb el franquisme, per Eugeni Giral ..............................................................................

30 31 32 33 36 37 38 40 42 43 44 45 48 50 52 53 54 56

Jaume Arias amb el Premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista, que li va lliurar l’APEC en la seva primera edició, l’any 2006

Jaume Arias, excel.lent persona i magnífic periodista Sense el suport i els consells d’en Jaume Arias (1922-2013),

Jaume Arias admirava al seu amic André Fontaine, a qui

president d’Honor de l’Associació de Periodistes Europeus

havia acompanyat en les seves visites a Barcelona. Li va

de Catalunya (APEC), la commemoració del 50è aniver-

mostrar en una ocasió les instal·lacions de La Vanguardia

sari de les declaracions de l’abat Escarré al diari Le Monde

del carrer Pelai, a Barcelona. Arias el va proposar, a la Jun-

no s’hauria celebrat tal i com l’Associació la va dissenyar ja

ta de l’APEC, pel premi Ernest Udina a la Trajectòria Euro-

fa mes d’un any. Aquesta celebració està impulsada per la

peista, 2012, per la seva obra de referència “Histoire de la

Comissió Escarré-APEC que està formada per personali-

Guerre Froide” – en dos volums- Ed. Fayard , i perquè ha-

tats, institucions i entitats de la societat civil catalana.

via autoritzat la publicació de les Declaracions que van ser

En Jaume estava al cas de l’organització de tots els

un terratrèmol a tot el món. Fins i tot Fontaine va viatjar a

actes que conformen aquesta Commemoració. Encara

Montserrat per parlar amb l’abat Escarré i així estar segur

parlant amb ell, dilluns passat, dia 7, a mitja tarda, men-

de la importància política de les Declaracions que faria al

tre jo feia temps per participar en una reunió a la Gene-

corresponsal de Le Monde, a Madrid.

ralitat sobre els preparatius d’aquest aniversari ell em

Jaume, treballarem des de la Comissió Escarré-APEC per a

digué “Teresa, en aquesta commemoració ha de ser-hi

què tots els actes d’homenatge quedin molt lluïts, i permetin

tothom, sumant voluntats a l’entorn del catalanisme

tant l’església catalana com Montserrat, continuar el camí per

com ho va fer l’abat Escarré”.

superar la incomprensió que va patir l’abat Escarré, com a

En Jaume Arias ens deixava el divendres 11 d’octubre, a

cristià i com a català, amb un exili injust.

la tarda. No podré complir la promesa que li vaig fer al

Ho farem amb el periodisme que ens vas ensenyar que no

dir-li que l’aniria a buscar perquè estigués a primera fila el

és altre que aquell que reflecteix el compromís del periodis-

dia de l’acte central de la Commemoració. Però hi serà. El

ta amb la societat. El periodisme que ens fa estar connec-

recordarem. Perquè sense el seu impuls i la seva iniciativa

tats amb el món, sempre posant per davant la dignitat de

de lliurar la Menció Honorífica de l’APEC a l’obra històrica

les persones. I te’ls dedicarem a tu. Allà on siguis.

i periodística del cap d’internacional de Le Monde, André Fontaine (1921-2013), no hauríem arribat a commemorar aquest 50è aniversari de les Declaracions.

Teresa Carreras Comissària de la Commemoració dels actes 50è aniversari de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde

LLIB

terio

S in

IA E AR

11 r.FH

/07

26/4

gina

P� 8:25

A. 29

cat ubli

cle p

Ar ti

Portada de l’opuscle lliurat per l’APEC a Jaime Arias, l’any 2006, en reconeixement a la seva trajectòria professional i europeista

e 199

a: LA

I ARD NGU

rç d e ma

r de 19

febre A. 6 de

I UARD VANG

A LLIBRE cARI a: Linte at AS rior.FH

Ar ticle

publi

LLIBRE

11 26/4/07 18:25 P�gina 12

ARIAS

Article publicat a: LA VANG

interior.

FH11 2

Ar ticle p

8:25 P�

ublicat a

UARDIA. 9 de febrer de 1997

6/4/07 1

: LA VA

gina 16

NGUAR

DIA. 6 d

e desemb

re de 199

Jaime Arias (1922-2013), president d’honor de l’APEC i periodista del Consell editorial de La Vanguardia

D’esquerra a dreta: Adèle Fontaine amb el pare Marc Taxonera i Agnès-Christine Fontaine, durant la seva visita a Montserrat, juny 2012

André Fontaine (1921-2013), exdirector de Le Monde i cap d’internacional del rotatiu francès quan es va publicar l’entrevista amb l’abat Escarré

José A. Novais rep el premi de periodisme “Francisco Cerecedo”, de mans del president del govern espanyol Felipe González (1983)

1963-2013

Commemoració

L’abat Escarré i le 50è aniversari de les declaracions de l’abat Escarré aa 14-11-1

L’abat Escarré a Viboldone, Itàlia

L’abat Escarré defensor de la identitat catalana i la justícia social En uns moments que la democràcia sembla desgastada i puja el risc del populisme, volem retre homenatge als valors que ens va deixar Aureli Maria Escarré durant els vint anys que va ser abat de Montserrat. Principis com els de llibertat, dignitat, equitat i justícia són valors que estan a la base de l’obra de l’abat. L’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) ha impulsat la commemoració del 50è aniversari de les Declaracions de l’abat de Montserrat a Le Monde, publicades pel rotatiu francès el 14-11-1963, quan n’era cap d’internacional André Fontaine, exdirector de Le Monde i Menció Honorífica de l’APEC l’any 2012. Des de l’Església, Escarré va alçar la veu contra la dictadura de Franco en defensa del catalanisme i la justícia social. Aquest és un homenatge a totes i tots els periodistes -hi havia poques dones als mitjans de comunicació aleshoresque van treballar, a principis dels seixanta, sota les dures condicions que imposava el Ministerio de Información y Turismo que es van concretar en una temible Llei Fraga que imposava la censura prèvia. Aleshores la premsa estrangera era l’altaveu de l’oposició al règim franquista, i molt especialment Le Monde i el seu corresponsal a Madrid, José Antonio Novais. A Catalunya, Josep Benet i Albert Manent el van contactar per publicar al rotatiu francès l’entrevista amb l’abat titulada “Le régime espagnol se dit chrétien mais n’obeit pas aux principes de base du christianisme”. Novais

va rebre el premi Francisco Cerecedo de l’APE en la seva tercera edició. La vida de l’abat Escarré fou complexa i per a l’APEC la seva significació històrica va més enllà del fet religiós. Molts no coneixen la seva història però l’abat és vist com un lluitador per la justícia social i els drets individuals i col·lectius a l’estil de Luther King. L’abat Escarré era un demòcrata que va evolucionar com tants altres des del 39 fins que va haver d’abandonar Catalunya per viure en un l’exili forçat a Viboldone, Itàlia. Ell va lluitar per la llibertat d’expressió, per la llibertat de consciència i d’opinió com a essència de les grans llibertats humanes. I va triar el periodisme per denunciar al món la situació que es vivia a Catalunya i a Espanya. Sabem, per testimonis i per la documentació estudiada fins ara pels historiadors, que l’actitud de l’abat Escarré va molestar al Vaticà, al règim franquista i a una part de la comunitat de Montserrat que no veia amb bons ulls els seus posicionaments polítics. Escarré estava en sintonia amb el Sant Pare Joan XXIII i la seva encíclica “Pau a la terra”. El seu objectiu era treballar en defensa de la identitat catalana, la justícia social i la reconciliació, entre vencedors i vençuts, de la mà de la nova Europa que havia nascut només sis anys abans. Teresa Carreras Comissària de la Commemoració dels actes 50è aniversari de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde

Escarré ens inspira encara avui la recerca del nostre futur Commemorem enguany el cinquantè aniversari de les

Fa mig segle, Catalunya vivia una de les etapes més fosques

declaracions que l’abat de Montserrat, el pare Aureli M.

de la nostra història més recent. La Guerra Civil ja comença-

Escarré, va efectuar al diari francès Le Monde, unes de-

va a ser només un record, però els seus devastadors efectes

claracions que van fer conèixer a Europa la trista realitat

perduraven encara sobre la societat. La repressió política, les

de l’Espanya franquista, que van trepitjar algun ull de poll

injustícies socials i la manca de llibertats eren els pilars que

en el si del règim del dictador i que van suposar un alè

aguantaven el règim franquista. En un context com aquest,

d’esperança per a la recuperació de les llibertats nacionals

no va deixar de suposar un cert daltabaix que un home d’es-

del nostre país.

glésia com l’abat fes unes afirmacions tan contràries al règim.

L’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya ha or-

I les represàlies no es van fer esperar, com és prou sabut.

ganitzat un acte per celebrar el mig segle de l’entrevista.

El compromís que l’abat Escarré sempre va tenir amb Cata

La celebració institucional de la Diada Nacional de Cata-

lunya, amb la seva gent i amb la cultura és un exemple que

lunya també ha tingut una dedicatòria per a aquest fet.

cal perseverar i mantenir ben viu, avui més que mai. Estem

No estem rememorant ni la publicació de cap llibre ni cap

vivint un moment especialment crucial de la nostra història

esdeveniment multitudinari, sinó només una entrevista

i convé sempre tenir referències que guiïn la nostra actuació.

d’una dotzena de preguntes que va ocupar un parell de

“El futur depèn de com es resolgui el problema d’avui, que

pàgines de diari. Però l’autoritat moral de l’abat Escarré i

és un problema social, un problema de democràcia i de lli-

la clarividència de les seves respostes mereixen que siguin

bertat, i en conseqüència de justícia”. Aquesta frase resumeix

recordades amb tots els honors.

el pensament de l’abat gairebé al final de l’entrevista. Crec,

Cinquanta anys després, una bona part de les paraules i

sincerament, que aquestes paraules resumeixen exactament

reflexions de l’abat Escarré les podem interpretar avui en

el que està passant a Catalunya i els nostres anhels col·lectius.

dia en clau històrica, com un reflex de la situació d’aque-

Gràcies a figures com Aureli M. Escarré ens en vam sortir en

lla època. Però les que fan referència a la nostra cultura

la llarga nit del franquisme i estic convençut que la seva vida i

mantenen, malauradament, encara la seva vigència. Les

obra ens inspiraran en la recerca del nostre futur.

envestides contra la llengua catalana no s’han deixat de produir, ni en la dictadura ni en la democràcia, abans de forma imperativa i ara amb l’aparença d’una presumpta legalitat constitucional. Canvien les formes, però el fons

Artur Mas

continua sent el mateix.

President la Generalitat de Catalunya

El missatge de l’abat Escarré és avui ple de sentit Com a alcalde de Barcelona, és un honor participar en

d’on sempre s’ha lluitat fermament per preservar la nostra

aquesta publicació de l’Associació de Periodistes Euro-

llengua i la nostre cultura, l’abat Escarré va fer un clam d’es-

peus de Catalunya (APEC) amb motiu del 50è aniversari

perança i de rebuig al règim franquista que va tenir un im-

de l’entrevista de l’abat Escarré al diari Le Monde. Una

portant abast internacional.

commemoració que arriba en un moment transcenden-

Permeteu-me que destaqui una de les afirmacions de l’abat

tal per a la història del nostre país, en què estem deba-

Escarré per damunt de les altres: “Allí on no hi ha llibertat

tent sobre el paper que ha de tenir Catalunya en el pre-

autèntica, no hi ha justícia”. Els catalans ho sabem prou bé, i

sent i el futur d’Europa.

per això el nostre esperit de diàleg i de respecte associat a la

Hi ha moltes afirmacions de l’abat Escarré en aquella en-

llibertat s’ha mantingut inalterable al llarg dels segles. Aquest

trevista que van generar un gran nombre d’adhesions a

és un tret fonamental de la nostra supervivència com a poble

Catalunya, directament proporcionals a les mostres de

en els moments més difícils de la nostra història.

rebuig expressades per part dels estaments del règim

Desitjo que, cinquanta anys després, l’exemple de l’abat Es-

franquista. L’entrevista a l’abat Escarré va contribuir, en

carré ens serveixi d’inspiració en aquests moments decisius i

definitiva, a què el món conegués millor la situació que

complexos que estem vivint. Uns moments on els catalans i

s’estava vivint a Espanya i a Catalunya, vint-i-cinc anys

les catalanes hem de seguir fent prevaler, per damunt de tot,

després d’haver acabat la Guerra Civil. Un període que

el nostre tradicional esperit de pacte, de diàleg, de respecte,

no es va aprofitar per promoure la pau, la reconciliació,

d’esforç i perseverança, d’obertura al món i de recerca cons-

el diàleg i el respecte entre vencedors i vençuts, i on les

tant de la llibertat, per encarar el futur amb il·lusió i confiança.

presons seguien plenes de presos polítics. Les paraules de l’abat Escarré foren com una alenada d’aire fresc als anys seixanta del segle XX, perquè posaven de manifest el que molts catalans pensaven però no podien dir. Pocs podien imaginar que, cinquanta anys després, aquestes paraules seguirien plenes de sentit i tornarien a expressar els desitjos i els somnis de moltes persones. Des del monestir benedictí de Montserrat, una muntanya

Xavier Trias i Vidal de Llobatera

que simbolitza els nostres millors valors com a poble, i des

Alcalde de Barcelona 13

La valentia política d’un home d’Església Les declaracions de l’abat Aureli M. Escarré a Le Monde el 14 de novembre de 1963 aparegueren en un any de significatius esdeveniments eclesials. El dijous sant, Joan XXIII firmava l’encíclica “Pacem in terris”. En arribar l’estiu, el succeïa a la Seu romana el cardenal Montini que des de Milà havia intercedit a favor de presos polítics espanyols. A la tardor, s’iniciava la segona sessió del Concili Vaticà II, en la qual ja s’aprovarien els primers documents. Tot plegat feia que la renovació eclesial sentís encara més feixuc a casa nostra el pes d’una dictadura que resultava massa llarga. Tant més que, a la llum dels esdeveniments esmentats, la sensibilitat dels cristians envers el respecte als drets humans era cada cop més afinada. Aquest respecte no sols afectava la dimensió sociopolítica, que anhelava l’esclat d’una vida plenament democràtica, sinó que també era sentit com una exigència inherent a l’esperit cristià del qual feia gala el règim franquista però del qual cada vegada es mostrava més allunyat. El pare Aureli M., que inicià l’abadiat en el temps de postguerra i que havia establert relacions de realisme i de bona voluntat amb el règim, es trobava, al moment de deixar les responsabilitats abacials, que a Espanya era flagrant la violació dels principis vitals, irrenunciables, de cristianisme i catalanitat. Se n’havia fet ressò en algunes de les seves homilies, com aquella vegada que digué clarament que “on no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia; i això és el que passa aquí”. O aquella altra en què constatà que, els tant aclamats vint-icinc anys de pau, el règim els havia convertit en un quart de segle de victòria dels vencedors sobre els vençuts. Ara, la disponibilitat d’un periodista del diari francès més co-

negut li oferia l’avinentesa de dir clarament que els dirigents de l’Estat podien tenir bona fe però “no veien clarament què vol dir ser cristià pel que fa als principis polítics”. Per això, invocava que “el poble tenia necessitat de llibertat”, que “el govern no té dret a abusar del seu poder: ha de ser un administrador en nom de Déu i un servidor del poble”, que l’Estat, “si no canvia de principis polítics, no pot pas dir-se catòlic”. A més de la referència ben explícita als drets humans universals, advocà també pel respecte a la llengua i a la cultura catalanes. I contra l’objecció corrent a l’època de titllar de separatisme el manteniment de la pròpia cultura, precisà que “en una gran majoria no ho som, els catalans, de separatistes” i donà la sentència elemental però explosiva de “nosaltres som espanyols, no castellans”. Tot això, cal situar-ho en aquell context històric. Avui dia desitgem i proclamem bastant més, perquè l’autoconsciència dels catalans i l’articulació de la nostra nació en l’Estat actual han desvetllat la convicció que entre els drets humans també hi ha el de decidir el nostre futur. Si els cristians catalans es veien reflectits entre les minories ètniques descrites a la “Pacem in terris”, l’evolució mateixa de la doctrina social de l’Església ha fet noves aportacions sobre el tema de les nacionalitats. Però és just, i àdhuc un deure, reconèixer la valentia de l’abat Escarré en el tardofranquisme i el servei que amb les seves declaracions prestà en aquell moment a Catalunya com a home d’Església. Josep M. Soler Abat de Montserrat

Le Monde et la défense des libertés «Quelques lignes de José Antonio Novais dans Le Monde,

de circonscrire sa volonté d’exposer les mécanismes de

et un prisonnier politique pouvait être sauvé, une organi-

l’oppression politique.

sation protégée », écrivait le grand quotidien El País à la

Les valeurs portées par José Antonio Novais, celle de la liber-

mort de notre ancien correspondant en Espagne, en mars

té d’informer et de la défense des aspirations démocratiques,

1993. Ces lignes d’hommage à l’homme de courage et

s’ancrent bien dans une la tradition que continue d’incarner

de persévérance que fut José Antonio Novais saluaient «

aujourd’hui Le Monde. De la Chine à la Syrie, notre journal se

tout ce que nous devons à Novais - être mentionné dans

veut à l’écoute des demandes de liberté. Nos journalistes,

ses chroniques vous protégeait des tortures». Les années

correspondants à l’étranger ou envoyés spéciaux, vont au

ont passé mais la mémoire demeure, et c’est une belle

plus près des dissidences, et brisent le mur de silence que les

initiative que de valoriser aujourd’hui le travail de jour-

régimes autocratiques s’efforcent de dresser.

naliste de José Antonio Novais, infatigable décrypteur et

C’est la mission d’une presse libre que de porter haut

dénonciateur de la machine répressive de Franco. Aussi

cette vigilance, et cela ne va pas toujours sans risque

Le Monde adresse-t-il des remerciements chaleureux aux

pour ceux qui vont sur le terrain. Le souvenir de l’enga-

organisateurs de cette conférence.

gement de José Antonio Novais est une inspiration pour

José Antonio Novais faisait vivre, dans ses articles, les

tous ceux qui savent que la liberté est un combat de tous

milieux d’opposition à la dictature. Il révéla, par un entre-

les jours, sans frontières ni barrières culturelles, et que le

tien retentissant avec l’abbé de Montserrat, que l’Eglise

journalisme indépendant, fiable et sérieux, constitue une

catholique n’était pas un bloc uniformément acquis à

pierre angulaire de la démocratie.

l’idéologique du régime. Il résista aux pressions du pouvoir, en particulier celles du ministère de l’information de

Natalie Nougayrède

l’époque, qui ne perdait pas une occasion pour tenter

Directrice du Le Monde

L’abat Escarré amb el cardenal Roncali, futur Joan XXIII, a Montserrat

Montserrat i Catalunya

L’entorn de 1963 Les declaracions de l’abat Escarré es feren en un context

seguiment per part dels serveis d’informació del Movi

històric que abasta diversos àmbits des del local a l’in-

miento, de la policia i de la guàrdia civil, amatents a l’acti-

ternacional, que ens il·lustren i ajuden a entendre el seu

tud catalanista del monestir i especialment les preses de

contingut i les repercussions que van tenir.

posició públiques de l’abat Escarré. Per això es recollien

En l’odre internacional, Martin Luther King es pronun-

sistemàticament els seus sermons o altres paraules di-

cià en favor dels drets civils. El sant pare Joan XXIII va

tes públicament per si es podien entendre contràries al

convocar el Concili Vaticà II que inicià les sessions el de-

règim.

sembre de 1962 i que havia de reprendre la segona ses-

En l’ordre intern, el 1962 hi havia un nou govern amb el

sió el setembre de 1963 on es plantejava una obertura

general Muñoz Grandes, com a vicepresident, i Fraga i

de l’església als nous temps. Ell mateix, el mes d’abril

López Bravo, ministres, que anunciava una obertura més

d’aquell any, havia publicat l’encíclica “Pacem in Terris”

formal que efectiva, per aparentar un simulacre de de-

on es remarca els drets individuals dels homes i de les

mocratització en certes formes. La reforma de les elec-

comunitats nacionals i els deures dels governants de res-

cions sindicals de 1963 van facilitar l’entrada al sindicat

pectar-los, establint la democràcia com una exigència de

vertical de sindicalistes d’oposició i de comunistes que va

la relació de l’home en la societat política. Aquesta encí-

afavorir els moviments reivindicatius. El moviment va

clica i el Concili afavorirà el compromís social de sectors

guístic havia tingut un creixement important des de maig

progressistes de l’església catalana.

de 1962 al Baix Llobregat, i a tot el cinturó metropolità

El règim franquista considerava el Monestir de Mont-

de Barcelona.

serrat desafecto –en el seu llenguatge–, i per això tenim

El règim se seguia mostrant actiu en la repressió i així

constància que des de 1958, en època del governador

el 22 de setembre de 1962 es va celebrar un consell de

civil Felipe Acedo Colunga, era objecte d’un constant

guerra contra militants llibertaris en què va ser condem-

nat a mort Jordi Conill. La condemna va ser commutada

delictes d’impremta, d’associació política o de manifes-

després d’una gran campanya internacional en què hi va

tació.

intervenir el cardenal Montini, proper sant pare Pau VI.

El 7 i 8 de juny de 1962 opositors de tot Espanya par-

El 30 de març de 1963 es va celebrar un consell de guer-

ticipen en el contuberni de Munic. Hi havia els catalans

ra contra militants del PSUC, en què Pere Ardiaca va ser

Josep M Sanabre, Marià Manent i Rafael Tasis.

condemnat a 23 anys de presó i Antoni Gutiérrez-Díaz,

El 7 d’agost de 1963 la Guàrdia Civil mata Ramon Vila

a 6 anys. El 18 d’abril es celebrà el consell de guerra al

“Cara Cremada”, el darrer dels guerrillers del moviment

militant del PCE Julian Grimau, que va ser condemnat a

llibertari català de la postguerra. Dos anys abans es crea

mort i executada la pena el 20 d’abril, malgrat el nou mo-

Òmnium Cultural, i l’Agrupació Dramàtica de Barcelona

viment internacional amb intervenció de Joan XXIII que

(ADB) estrena el novembre de 1963 L’òpera dels Tres

no assolí l’èxit de Jordi Conill.

Rals, de Bertolt Brecht, al Palau de la Música Catalana,

La continuïtat repressiva del règim es veu en el fet que el

es va enfortint el moviment de la Nova Cançó, es crea

12 de desembre de 1963 es creà el Tribunal d’Ordre públic

Edicions 62 i moltes iniciatives en el marc de la cultura

que succeeix l’inoperant Tribunal especial de Repressió

catalana, malgrat les prohibicions i la censura que se-

de la Maçoneria i el Comunisme, dissolt formalment el 8

gueix activa.

de febrer de 1964. El TOP assumiria certs “delictes polítics” atribuïts amb anterioritat, i des de la Guerra Civil

Josep Cruanyes

pel ban de 28 de juliol de 1936 i les normatives posteriors

Advocat i historiador

al procediment dels consells de guerra militars. Aquests delictes es lligaven a activitats dels drets de llibertat d’expressió i dels drets de llibertat política com ara els

Aureli M. Escarré, a Cuixà, amb una colla de joves monjos entre els quals s’hi indentifica a: Porcel, Molas, Moragas i Jordi Vila-Abadal al costat de l’abat. Montserrat Flaquer els fa una fotografia, 1966

L’abat Escarré ajudat pel monjo Pius Tragan dient Missa al menjador de la llar de la família Vila-Abadal, a Barcelona. Foto de principis dels seixanta

L’abat, a la festa literària de Cantonigròs (Osona)

Abat Aureli M. EscarrĂŠ

Abat Aureli M. Escarré

L’abat Escarré Aureli M. Escarré, abat de Montserrat durant 1946-1968, és

això, com a persona agosarada que sempre fou en les se-

una persona difícil de perfilar. Per la petja profunda que va

ves decisions, li donà aparença de vida monàstica, conei-

deixar en la societat catalana i per ser, en el seu moment,

xia la història secular del monestir sota frares castellans. La

una de les persones que millor personificà l’impacte que

comunitat desintegrada, el seu sentit de la disciplina i del

produí en la consciència d’amplis sectors de la societat ca-

deure, el caràcter evidentment autoritari el dugueren a ser

talana -catalanista en la seva immensa majoria- la II Repú-

considerat el monjo més apte per ser l’abat en aquells mo-

blica i la seva actuació, l’esclat de la revolució i la Guerra Civil

ments de finals de la II Guerra Mundial i de consolidació del

i, com a conseqüència, el triomf del franquisme.

franquisme.

Nascut a l’Arboç (Baix Penedès) i de família pagesa, Escarré

La influència de gent catòlica, culta, jove i catalanista a re-

no havia vist el món per un forat quan entrà a Montserrat.

dós de les Festes de l’Entronització de la Mare de Déu de

L’esclat de la Guerra Civil i l’assassinat de 23 monjos l’avo-

1947 sembla que fou el detonant de la seva paulatina evolu-

quen, com tanta gent d’ordre i religiosa de l’època, a mans

ció ideològica en un lleuger sentit polític. Entès en un con-

franquistes. Viurà amb poques dificultats el nacionalcatoli-

cepte cristià, en descobrir el seu propi poble i la consciència

cisme. No serà sinó des de la cultura, tot i que mai no fou un

del mateix anorreada fèrriament per la dictadura.

home intel·lectual, i des de la consciència de poble, així com

En impulsar Quaderns de Vida Cristiana, les revistes Ger-

el tracte directe i personal amb el general Franco i altres je-

minabit i Serra d’Or, l’ajut al moviment sardanístic i dels es-

rarques, el que li va fer caure lentament, això sí, la bena dels

barts, el moviment escolta, les Rutes Universitàries a Mont-

ulls fins adonar-se del caràcter dictatorial, violent i corrupte

serrat i l’hospitalitat vers persones perseguides el feren

del règim, contrari al més elemental dels drets humans.

cada cop més enfrontat al franquisme. També a la jerarquia

Hom diu que s’anticipà a l’ocupació franquista de Montser-

eclesiàstica d’aleshores. La majoria bisbes molt aliens, quan

rat, però cal dir que ho feu com a monjo montserratí que

no adversaris de la catalanitat del país. Per això hi topà.

sabia del perill de caure el Monestir en mans alienes. Per

Home de gran magnificència i pompa, amb l’ambició de

fer de Montserrat el seu món més preuat, centre de l’espiri

Hom diu que no hi ha una relació directa entre el tema

tualitat de Catalunya, no va poder casar la idea de fer una

abat Escarré i la nova comunitat benedictina que s’esta-

gran obra arquitectònica al Monestir amb el caminar les di-

bleix a Sant Miquel de Cuixà, a la Catalunya Nord. Jo crec

ferents sensibilitats religioses i ideològiques dels monjos en

que sí, i molta. Pel coneixement indirecte que vaig poder

el temps de canvi que li tocà viure.

tenir en aquells anys, per confidències d’amics i cone-

Estem en temps de reflexió i evolució del Concili Vaticà II,

guts, i per la coincidència temporal entre un fet i altre.

l’abat Escarré alhora que era obert amb tot el món exterior

L’abat Escarré va ser, sense proposar-s’ho, la pedra de

que el veia com una esperança gegantina de redreçament

toc dels canvis socioreligiosos del seu temps. N’havia de

del país, en la vida conventual era inflexible en la seva au-

sortir forçosament jutjat i ferit, més durament pels qui

toritat. I l’Església canviava molt més del que ell pensava,

el tractaven a diari o estaven sota la seva autoritat i de

i potser volia. El xoc era previsible. Home dur amb la seva

forma elogiosa per tots aquells que veien en ell obertura

franquesa, el complex món de diferències en la vida ecle

i diàleg. El que la societat reclamava.

siàstica, monàstica i política el duen a l’exili.

Una biografia extraordinària que està per fer, però que

Un exili forçat per les seves contundents opinions a Le Mon-

sorprendria a molts el veure que els seus contactes de

de sobre la naturalesa fratricida i venjativa dels vencedors

tota mena i condició el dugueren de Franco a Federica

de la guerra, negant-li el seu presumpte caràcter cristià.

Montseny, Carrillo, López Raimundo, Tarradellas, etc. Elo-

Molestava al règim, a l’Església oficial i, fins i tot, a alguns

giat i criticat sense mesura, el Montserrat actual no seria

monjos que volien donar un sentit més implicat a la reali-

igual sense ell.

tat social i política de Montserrat. S’havia convertit en un obstacle per a la pau al propi Monestir. Per imposició moral,

Josep M. Solé i Sabaté

obeeix l’haver de marxar i el no poder retornar malgrat ho

Historiador

sol·licités fins a cinc vegades.

Abat Aureli M. Escarré

L’entrevista

Traducció de l’entrevista concedida pel Reverendíssim P. Abat de Montserrat, Dom Aureli Mª Escarré, al corresponsal del diari parisenc Le Monde. El text d’aquestes declaracions apareix a la primera pàgina de Le Monde del 14 de novembre de 1963. El règim espanyol es diu cristià, però no obeeix els principis bàsics del cristianisme, declarà a Le Monde, l’abat de Montserrat. «En el cor de Catalunya, quasi verticalment sobre la plana, s’aixeca una muntanya que per les seves formes estranyes ha estat batejada amb el nom de Montserrat (muntanya serrada). La tradició conta que la Verge, s’aparagué antigament en un dels seus cims i d’aleshores ençà la muntanya santa s’ha transformat en un lloc visitat cada any per un milió de pelegrins i en llar espiritual de la majoria dels catalans. »Una estàtua romànica hieràtica i afable, de rostre sobri, simbolitza la devoció mariana; La Mare de Déu de Montserrat —la Verge bruna— que els fidels catalans, de qui és la patrona anomenem familiarment la «moreneta». »Un monestir de benedictins, situat per damunt dels núvols, al costat de la muntanya conserva la imatge i és lloc de reunió de persones de les tendències més diverses, un centre d’irradiació cultural, que ultrapassa els límits de Catalunya i fins i tot les fronteres d’Espanya. «NO HI HA JUSTICIA SENSE LLIBERTAT» »Dom Escarré, ha estat la primera autoritat de la jerarquia espanyola, l’única potser, que s’ha aixecat per denunciar la contradicció, que segons ell, existeix, entre la veritat evangèlica i el règim espanyol. «ALLI ON NO HI HA LLIBERTAT AUTENTICA, NO HI HA JUSTICIA, I ES EL QUE PASSA A ESPANYA», ha dit recentment en una de les seves homilies… »L’Abat ens reb paternalment amb tot l’amor que els fills de St. Benet tenen per a l’hoste, que simbolitza per ells, Jesucrist pelegrí. —»Què pensa la vostra paternitat del moment actual d’Espanya ? —»Espanya, i aquest és el gran problema, encara es troba dividida en dos bàndols. No tenim darrera nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria. Els vencedors, comptant-hi l’Església, que es veié obligada a lluitar al costat

d’aquests últims no han fet res per tal d’acabar amb aquesta divisió de vencedors i vençuts: això representa un dels fracassos més lamentables d’un règim que es diu cristià, però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme. »La majoria dels dirigents —segueix l’Abat— són honestos i són cristians de bona fe, però no veuen clarament com s’ha d’ésser cristià en quant als principis polítics: No han meditat sobre l’encíclica «Pacem in Terris» que és l’expresió evangèlica i tradicional del nostre temps: A LA LLUM D’AQUESTA, la primera subversió que existeix a Espanya és la del govern. «EL POBLE HA DE PODER ESCOLLIR EL SEU GOVERN» —»Per quines raons, segons la V. P., l’Estat Espanyol no és cristià ? »El poble ha d’escollir el seu govern i ha de poder canviar-lo si ho desitja: aixó és la llibertat. Necessita una llibertat de premsa, de sinceritat, d’informació. ¿ Què ha passat, per exemple amb la «carta dels intel.lectuals» ? Per què hi han hagut aquests atacs en la premsa ? Aquestes instruccions judicials… ? El Govern no té dret d’abusar del seu poder ha d’ésser un administrado en el món, de Déu i un servidor del poble. La falta d’informació és contrària a la doctrina de l’Església i això deu plantejar uns problemes de consciència als dirigents catòlics d’un estat, que si no canvia de principis polítics, no es pot dir catòlic. »L’Abat de Montserrat reflexiona uns instants i segueix: —»Sempre m’he interessat i encara m’interesso ara pels presos polítics, que amb la seva existència constituiexen un dels aspectes més penibles del règim. La seva presència a les presons està en relació directa amb la pau que el règim no ha assolit establir. De moment el que em preocupa, són aquests presos del penal de Burgos, que es troben incomunicats per haver seguit la seva conciència i negar-se a assistir a missa.

—»Montserrat és el centre més important de la cultura catalana i al mateix temps el més popular. Com veu el mon estir l’Abat ? —»La història ha fet de nosaltres el centre espiritual i el santuari nacional de Catalunya. Continuant l’obra del meu antecessor, l’Abat Marcet, he volgut que els monjos posseïssin una cultura sòlida i que sobre tot pesesin a la pràctica la llei evangèlica. Montserrat que es troba fora del món s’interessa pel món i per la seva època, abans que tot mantenint un contacte amb el poble; potser per aquesta raó pensem amb un criteri ben ample». «SOM ESPANYOLS, NO CASTELLANS» «Els monjos de Montserrat estan editant, en català, una Bíblia crítica monumental. L’edició popular de l’encíclica «Pacem in Terris», en llengua catalana, que ha arribat, en dos mesos, a una venda de cent mil exemplars! LA LLENGUA CATALANA SEMBLA QUE REPRESENTI UN POBLEMA PEL GOVERN, QUE PROHIBEIX ELS DIARIS EN AQUESTA LLENGUA. Dom Escarré ens parla d’aquest «problema». —»Catalunya és un dels típics exemplars al qual es pot aplicar l’encíclica, en el que es refereix a les minories ètniques. L’estat ha d’afavorir aquestes minories i la seva vida cultural: el règim dificulta l’espresió de la cultura catalana. Fent ús del dret de petició reconegut per la llei, jo mateix, amb cent altres persones, vàrem escriure una carta, fa alguns mesos, al vice-president del govern, general Muñoz Grandes, demanant-li completa llibertat per la cultura catalana; fins ara no hem tingut cap resposta». L’Abat ens indica: «Era el nostre dret com a catalans. Ara l’home que us parla, és l’home d’Església, ja no és el català per a qui defensar la llengua no és solament un deure però ben bé una necessitat quan la llengua es perd. També la religió té tendència a fer-ho!, ja ha passat en altres llocs…» —«Ens diuen que els catalans són separatistes ? —»En gran majoria no en són de separatistes. Catalunya és una nació, entre les altres nacionalitats espanyoles. Com tota minoria, tenim dret a la nostra cultura, a la nostra història i als nostres costums, que tenen una personalitat

pròpia en el sí d’Espanya. Són espanyols, no pas castellans». «EL CONCILI ENS COL.LOCA DEVANT DE LA REALITAT —«La vostra Paternitat, creu que el Concili té alguna influència a Espanya ? —»El Concili està creant un clima nou. No es pot viure en el passat, s’ha de viure en el present. Crec molt amb la tradició, no amb la rutina. El Concili ens col.loca devant de la realitat. Nosaltres, espanyols, posseïm moltes bones coses i altres de dolentes. Es necessari fer canviar aquestes últimes. El poble espanyol és molt més europeu del que es creu, sobre tot en les regions del Nord… Encara que el règim no faci res per afoverir aquest europeïsme… Dom Escarré es preocupa de l’esdevenidor d’Espanya. —«Al començament, l’oposició temia una altre guerra civil, però actualment, desprès de tants anys i de tanta injustícia, el nostre poble està irritat… »En principi ningú no vol una guerra civil, però jo en tinc por… Tot depèn de les circumstàncies: nila dreta, ni l’Estat, han fet cap cosa per tal d’evitar una altre guerra. La legislació del govern, en general, és concreta, però no es fa aplicar la llei. El nivell de vida ha augmentat, però no el nivell cultural ni el sentit del respecte mutu. LA FALTA DE JUSTICIA SOCIAL FA POR; HE ESTAT FA POC A ANDALUSIA I HE POGUT VEURE-HO JO MATEIX». L’Abat, resumeix el seu pensament amb aquestes paraules. —«L’esdevenidor depèn de la manera en que es resolgui el problema actual, que és un problema social, un problema de democràcia i de llibertat i per consegüent de justícia, — insisteix— en el fons és un problema de cristians: ésser o no cristians autèntics, tant en el sentit individual com en el sentit col.lectiu, és a dir polític. Col.lectivament els nostres homes polítics no són cristians! I Dom Escarré acaba dient: —»Només sóc un monjo: la meva missió consisteix en predicar la veritat i en pregar a Déu perquè es realitzi…» J. A. NOVAIS

L’abat Escarré amb intel·lectuals. Darrera: d’esquerra a dreta: Josep Pla i P. Gabriel Brasó. A l’esquerra: Joan Llongueras

L’abat Escarré amb artistes al monestir. D’esquerra a dreta: Monjo, Folguera i Rebull

Despulles de l’abat Escarré, al monestir de St. Pere de les Puelles

El periodista JosĂŠ Antonio Novais corresponsal de Le Monde, a Madrid

El periodista

Ante Dios, ante la Historia y ante la Prensa extranjera La entrevista de José Antonio Novais, corresponsal del dia

los socialistas del interior, los disidentes de la decencia… to-

rio Le Monde en Madrid, con el abad de Montserrat, Aureli

dos sabían que si querían impacto político para sus protes-

Maria Escarré, aparecida en la edición del 14 de noviembre

tas y que las represalias se detuvieran antes del umbral de

de 1963, provocó una galerna en las plácidas aguas del

la brutalidad, debían informar a Novais.

nacional catolicismo. Anticipaba el signo de los nuevos

José Antonio Novais conservaba amigos entre sus viejos

tiempos porque sobre la Iglesia española -que había dado

camaradas falangistas pero careció de blindaje alguno

carácter de Cruzada a la Guerra Civil, que vivía instalada

contra las agresiones de los exaltados y las difamaciones

en el gozo triunfante, que era beneficiaria de tantas com-

obsequiadas por la prensa lacayuna del franquismo y del

pensaciones- empezaba a soplar el espíritu del Concilio

fraguismo. Como dijo el 15 de enero de 1986 al recibir el

Vaticano II a bierto en 1962. Los obispos del brazo en alto

Premio Francisco Cerecedo de la Asociación de Periodistas

recibiendo bajo palio a Franco en las catedrales tomaban

Europeos, le bastaba saber que cumplía la obligación de ser

conciencia de que un régimen personal tenía anillada la

beligerante contra la dictadura y de ayudar con su arma –la

fecha de caducidad coincidente con la de la muerte del

pluma– a derrocarla.

dictador. La combinación de estos factores acabaría favo-

Aquella proclamación que rezaba “Yo, Francisco Franco,

reciendo una nueva sintonía de la Iglesia con los derechos

caudillo de España, responsable ante Dios y ante la historia”,

humanos y las libertades públicas. El grito de Escarré era

en el preámbulo de la Ley de Principios del Movimiento, era

una prueba.

desmoralizadora, dado que prescindía de los españoles, Dios

Desde luego, para quienes estuvieron comprometidos en el

parecía estar muy lejos, y la historia ya sabemos cómo se es-

intento de recuperar la democracia, volver a los años sesen-

cribe. De ahí que aliviara comprobar que Franco se sintiera

ta es obligado el recuerdo de José Antonio Novais, corres-

responsable también ante la prensa extranjera, única capaz

ponsal de Le Monde en Madrid. Su compromiso con la cau-

de pedirle cuentas. José Antonio Novais era el talismán que

sa de las libertades democráticas, la hospitalidad de su casa

la movía, sin querer nunca ser otra cosa que periodista. Que

en la avenida de la Moncloa, el número de su teléfono 254

conste la gratitud de quienes recibieron su ayuda.

50 13 memorizado como último recurso. Los estudiantes, los sindicalistas de Comisiones, los católicos progresistas,

Miguel Ángel Aguilar

los monárquicos antifranquistas, los comunistas aguerridos,

Secretario general Asociación de Periodistas Europeos (APE)

El periodista

José Antonio Novais, periodisme militant El tercer escriptor que es va fer mereixedor del premi Francisco Ce-

nismo aún dará muchas sorpresas a los que no creen en él. Ahora,

recedo que atorga la Asociación de Periodistas Europeos, després de

después de haberse “cargado” a Galinsoga, intenta “cargarse” a Ace-

Rafael Sánchez Ferlosio i Javier Pradera, va ser José Antonio Novais

do Colunga, y es muy posible que lo logre…”). Al cap de quatre anys,

(Madrid, 1925 – El Puerto de Santa María, 1993). La triada fa molta

l’abril de 1963, era Novais qui escrivia a Benet per certificar l’autentici-

impressió. El dia 15 de gener de 1986, Novais, amb el president del

tat d’una notícia que la Direcció General d’Informació denunciava que

govern Felipe González assegut al seu costat, va pronunciar el discurs

era falsa. “No tengo a otra persona que recurrir que a ti”, li assegurava.

d’agraïment pel guardó i, entre d’altres coses, va dir el següent: “El

Al cap de poques setmanes, agraint la informació precisa que Benet

jurado me conoce bien. Sabe, por lo tanto, que yo soy un periodis-

li havia facilitat, li escrivia una nova carta que incloïa aquest judici: “En

ta militante”. Aquella antiga militància no només era coneguda sinó

el fondo les molesta que se escriba sobre Cataluña”.

que havia esdevingut llegendària. Pels volts de 1960, des del moment

Al cap de mig any Benet, Manent i Novais pujaven a Montserrat

amb el qual es va fer amb la corresponsalia a Espanya de Le Monde,

per a què el periodista entrevistés l’abat Escarré. Les declaracions

Novais –fill de periodista republicà, autor de poesia, teatre i narrativa,

s’expliquen per múltiples motius. Un, determinant, és la relació que

col·laborador de premsa internacional- es va convertir en alfil de l’an-

havien forjat Benet i Novais. El 19 de març de 1959 el corresponsal

tifranquisme. Tot i que sembli una paradoxa, les circumstàncies, tan

de Le Monde publicava la nota “Campagne de protestation contre

anòmales, havien estat òptimes. París encara era considerada capital

le régime à Barcelone”. Com és prou sabut, l’ideòleg d’aquella cam-

mundial de referència i per això aquell diari es llegia com una mena

panya –la Campanya de la P- havia estat Benet, a qui el periodista

d’expressió de l’oracle de Delfos. Sense espais públics per a la denún-

definia com un “avocat catholique de gauche” i subratllava que eren

cia de l’statu quo o per l’expressió de la dissidència, certa premsa es-

ben coneguts “le liens” que mantenia amb “le prieur de l’abbaye de

trangera es va transformar en espai de refugi i substitució.

Montserrat”. Ni que sigui d’una manera embrionària en aquest breu,

Al magnífic retrat que li va dedicar Albert Manent (reproduït al llibre

ja es poden intuir els ingredients que convertirien les declaracions

Solc de les hores), es descobreix com Novais va entrar en contac-

d’Escarré en un còctel explosiu pel franquisme. Tenim el correspon-

te amb l’oposició catalanista. Un dia de 1958 va trucar a la porta de

sal i el diari Le Monde, tenim l’abat Escarré i tenim Benet. I tenim,

Miquel Coll i Alentorn –líder d’Unió Democràtica- i per presentar-se

sobretot, la consciència del periodista d’un fet d’enorme significació:

lliurà una carta d’Enrique Tierno Galván –catedràtic compromès amb

la Dictadura, que se sentia legitimada per haver vençut una guerra

el socialisme. Aleshores, Coll s’encarregaria de presentar-lo a figures

explicada com a croada, hauria d’afrontar des de finals dels cinquan-

del catalanisme democràtic com el periodista Claudi Ametlla o Josep

ta discursos que la combatien articulats per personalitats o des de

Benet, amb qui establiria una relació fecunda. Un parell d’exemples

plataformes catòliques. Explicar-ho va ser una forma de militància.

ho testimonien. El 9 de maig de 1960, pocs dies després dels Fets del

D’autèntica militància periodística.

Palau i la detenció posterior de Jordi Pujol, Benet, que es amagar per no ser detingut, va escriure una carta a Novais perquè tingués notícia

Jordi Amat Fusté

puntual del que havia ocorregut i del que podia passar (“El catala-

Filòleg i escriptor 31

El periodista

Novais: Une plume et une voix au service de la démocratie En rendant hommage à José Antonio Novais cet automne,

du christianisme». Pour la première fois, un dignitaire reli-

vingt ans après sa mort, l’Association des journalistes euro-

gieux, mettait publiquement en cause les liens trop étroits

péens de Catalogne veut honorer une plume, une voix, celles

entretenus entre l’Eglise espagnole et le régime franquiste.

de José Antonio Novais, mises au service de la liberté de l’ex-

Les représailles ne tardèrent pas, tant à l’encontre de José

pression et de la lutte sans concession durant la longue pé-

Antonio Novais – dont l’article avait résonné bien au-delà

riode du franquisme qui a suivi la guerre civile de 1936-1939.

de l’Espagne catholique - que de Dom Escarre, désavoué

Fils de journaliste puisque son père avait été chroniqueur à

par sa hiérarchie, l’abbé de Montserrat fut condamné à l’exil.

la radio durant la guerre civile, José Antonio Novais possé-

Deux ans plus tard, «en raison des pressions et des menaces

dait ces qualités de conviction et d’indépendance d’esprit

du gouvernement espagnol», selon ses propres termes, il

qui lui ont notamment valu le Prix Francisco Cerecedo,

quittait son pays à destination de l’Italie.

une récompense dédiée aux journalistes engagés dans la

Les années ont passé mais beaucoup de Catalans ont en-

promotion de la démocratie. Au plus fort de la répression

core en mémoire l’acte de résistance de Dom Escarre – qu’il

franquiste, au début des années 60, le, correspondant du

disait inspiré des enseignements de Vatican II, en 1962 – et

Monde avait notamment publié une interview explosive

la « couverture » qu’en avait faite le journaliste du Monde

recueillie auprès de Dom Aureli Escarre, l’abbé du monas-

José Antonion Novais, considéré comme le correspondant

tère de Montserrat, un lieu de foi et de pèlerinage pour tous

le mieux informé et le plus courageux des dernières années

les Espagnols et encore plus symbolique pour les Catalans.

du franquisme.

Dans cet entretien paru dans le Le Monde du 14 novembre 1963, ce hiérarque de l’Eglise, affirmait que «Le régime espa-

Serge Marti

gnol se dit chrétien mais n’obéit pas aux principes de base

Ancien rédacteur-en-chef au Monde

El periodista

Point de vue: En France sincérités, falsifications, oublis, au-delà de la Catalogne et de l’Espagne 14 novembre 1963: en France, à la Une du Monde figure l’« en-

la mise à mort en mars de l’instigateur de l’attentat du Petit-

tretien » avec l’abbé Aureli M. Escarré de Montserrat. Les pa-

Clamart contre la famille de Gaulle, également l’inquiétante

roles semblent belles, courageuses, démocrates et patriotes,

Rétrospective Guerre d’Algérie de l’émission Cinq Colonnes

chrétiennes. Le journaliste a choisi les titres qui devraient édi-

à la Une le 6 septembre 1963, toujours l’inflation en France

fier les yeux et les cœurs des lecteurs français démocrates,

avec le plan de stabilisation du ministre des Finances, la mort

patriotes et éventuellement catholiques.

d’Edith Piaf le 11 octobre.

Certes, les Français n’ignorent pas complètement ce qui se

Et le 14 novembre ? Le 14 novembre 1963… est surtout le jour

passe dans l’Espagne franquiste, même s’ils apprécient sur-

de la gigantesque éruption volcanique au large des côtes de

tout, grâce aux congés payés, de pouvoir passer des vacances

l’Islande qui donne naissance à une île de l’océan Atlantique,

sur la Costa Brava. Le 18 avril 1963 est sorti le documentaire

suscitant terreur, fascination, admiration, et… d’innombrables

sur la guerre civile espagnole Mourir à Madrid de Frédé-

articles de presse. Ce jaillissement de laves embrasées re-

ric Rossif, producteur et réalisateur de télévision, alors bien

couvre durablement les propos de l’abbé Escarré. D’autant

connu pour La Vie des animaux qui enchante les Français ;

plus que, peu de jours après, le 22 novembre, c’est durable-

à la demande de l’Ambassade d’Espagne, le Quai d’Orsay a

ment vers une autre explosion de feu que le monde –et la

imposé un « nouveau montage sonore », ce qui signifie que

France- porte des yeux pleins de larmes, avec l’image dra-

les textes d’origine en ont été changés. Si en 1962 l’adhésion

matique du président Kennedy qui s’effondre assassiné et de

de l’Espagne à la Communauté économique européenne a

sa jeune femme en tailleur rose tâché de sang, à côté de lui.

été refusée, si en janvier 1963 la France s’est fermement op-

Mais dans l’Espagne isolée, et déjà peut-être aussi un peu en

posée à celle de la Grande-Bretagne, en revanche ce sont les

France, surtout à partir de l’installation des bénédictins de

relations avec l’Allemagne qui intéressent alors les Français et

Montserrat à Saint-Michel de Cuixà en 1965, c’est Montser-

leur président, le Général de Gaulle ; le Traité de l’Elysée, le 23

rat qui apparaît désormais comme un des catalyseurs de la

janvier 1963, et la déclaration du président américain John F.

résistance au franquisme. Par-delà les sincérités, les falsifica-

Kennedy « Je suis un Berlinois » suscitent des commentaires

tions et les oublis.

enthousiastes. L’important est de contrer le communisme. Parmi les grands sujets de l’année 1963 en France, cependant

Dominique de Courcelles

que les essais nucléaires font l’objet de peurs diffuses, il y a

Directora recerca CNRS, França 33

L’abat Escarré rodejat dels seus monjos, a Montserrat. Es distingeixen, de davant a darrera i d’esquerra a dreta: Germà Carles Solà, P. Ireneu Sagarra, P. Miquel Estradé, P. Paulí Ballet, Dom Basili Girbau, Dom Odó Torra, P. Romuald Díaz, Dom EsteveTorrus, P. Anselm Ferrer, Dom Cassià Just, P. Emilià Riu, Dom Marc Taxonera, P. Odiló Cunill i Germà Llorenç Comas

Exposici贸 i testimonis

Exposició i testimonis

Visió periodística d’unes transcendentals declaracions Mig segle després de les declaracions de l’abat Escarré al

al silenci per evitar que fossin coneguts per una ciutadania

diari francès Le Monde, s’ha volgut realitzar una exposició

que volien sotmesa i exempta d’estímuls que la fessin pren-

amb la documentació periodística que ha quedat d’aquest

dre consciència de la dictadura en què vivia i l’excitessin a

fet. El mateix, situat en el context d’una Catalunya sotmesa

una acció de canvi.

dins d’una Espanya sota el jou de la dictadura franquista,

Així doncs, els exemplars de l’edició del diari Le Monde que

fou transcendental i queda obert a moltes diverses lectures.

recollien les declaracions de l’abat Escarré eren gairebé im-

Però aquestes no ens pertoquen als organitzadors, i que-

possibles de trobar, i les paraules exactes del religiós només

den molt lluny de les meves intencions com a comissari de

arribaren dificultosament a no gaire gent en traduccions

la mostra.

clandestines.

El propòsit ha estat molt senzill: presentar les proves del

Per tant, als visitants de la mostra també se’ls ofereix un

que va passar d’una manera ordenada, entenedora i gens

exemple del context en què havien de maldar fa cinquanta

carregosa. Amb aquesta voluntat s’han ideat uns plafons

anys aquells de desitjaven la recuperació dels drets demo-

que desglossen els fets i unes vitrines que contenen retalls

cràtics, i els que pertanyin a generacions més joves, des-

de la memòria que guarden els arxius que hem pogut con-

coneixedors, afortunadament, dels detalls d’un dia a dia

sultar, i llibres que tracten sobre el tema que ens ocupa.

amb moltes més derrotes que victòries, podran copsar com

L’exposició pot semblar a alguns escassa en relació a la

aquells que mai es deixaren enfonsar construïren, amb ele-

transcendència històrica i social que va tenir a Catalunya

ments ben dèbils i trencadissos, unes eines de lluita que al

el fet que es recorda i, fins i tot, li poden retreure que es

final donaren un fruit col·lectiu.

redueix a retalls de diari, no gaires fotografies i una biblio

Finalment, vull agrair les ajudes i les facilitats trobades i

grafia minsa, però és que aquesta documentació breu és

fer-me responsable de les mancances que indubtablement

representativa de la situació que aleshores es vivia, un tes-

existeixen.

timoni del control exercit pels mitjans de propaganda del règim que, per descomptat, no permetien la difusió dels

Josep M. Cadena

missatges que els hi eren contraris, els quals condemnaven

Comissari de l’exposició

Exposició i testimonis

Montserrat sota la vigilància dels serveis d’informació del règim El monestir de Montserrat estava des de finals dels anys cinquanta sota el control estricte dels serveis d’informació del règim, que mantenien constantment informat al governador civil i als organismes de l’Estat, ja que les seves activitats eren considerades contràries al règim i a la unitat d’Espanya com a catalanistes. Aquests informes s’han pogut documentar a l’Arxiu del Govern Civil, de Barcelona, i a l’Arxiu General de l’Administració d’Alcalá de Henares. Eren objecte d’informació els moviments de l’abat i els pronunciaments que feia en sermons o trobades, i tota mena d’activitats que es feien al monestir. Des d’activitats folklòriques, fins a reunions que s’hi feien, a banda de les edicions catalanes, com ara el nou testament i la bíblia impresa a Andorra o les revistes Qüestions de Vida Cristiana i Serra d’Or. Informaven de manera constant i, a cops diària, la Delegació d’Informació de la jefatura provincial de la FET i de les JONS, la Brigada d’informació de la Jefatura Superior de Policía i el Servicio de Información de la Guardia Civil. Tots aquests informes eren tramesos al governador civil Antonio Ibáñez Freire i a altres organismes superiors de l’Estat i la guàrdia civil, a la Comisión de Estudios del Alto Estado Mayor amb seu a Capitania i a la 2ª secció Bis d’informació de la IV Regió Militar. El dia 11 de novembre, la policia de Barcelona, abans que es publiquessin les declaracions de l’abat, passà un informe que donava compte de l’estada de Novais a Montserrat amb l’abat, però informe que segons ells havia canviat impressions sobre Gil Robles i la situació política i religiosa, pensant més en els efectes de la reunió del contuberni de Munic. El dia 16 trameten al governador les declaracions aparegudes a Le Monde dos dies abans i s’estrenyé el seguiment dels passos de l’abat i de les reaccions exteriors i interiors de les declaracions a la comunitat, especulant sobre el viatge que va fer a Itàlia els dies

següents i informaren del retorn i de les persones que el van rebre a l’aeroport d’El Prat de Llobregat. Les informacions de la Falange solen recollir rumors amb poc fonament, tant sobre l’estat anímic i de salut de l’abat com ara dels possibles problemes sorgits al si de la comunitat i sobre els possibles efectes que sobre Roma havien tingut les pressions diplomàtiques que feia el govern espanyol. També tenien poc a veure amb la realitat les circumstàncies en què s’havien produït les declaracions de l’abat. La pressió sobre Montserrat, i en concret sobre l’abat, es va intensificar culminant amb la censura del sermó de l’abat i les lectures fetes en català en la transmissió de la Missa del Gall per Ràdio Barcelona, pactada entre el governador i el director de l’emissora Manuel Tarín Iglesias. L’exposició presenta un conjunt de vuit documents que il·lustren els informes que la policia feia de Montserrat, des de la informació de l’entrevista de l’abat amb el corresponsal de Le Monde abans de la difusió de les declaracions, que mostren desconèixer el contingut real. També en ells es veu la voluntat que sempre hi ha de desprestigiar l’abat i de posar de manifest desacords al si de la comunitat i amb l’abat coadjutor Brasó. El seguiment es fa, fins i tot, en el viatge que l’abat va fer a Milà el mateix novembre. També la policia va fer un gran esforç per interceptar la difusió de la traducció catalana de les declaracions, i així va arribar a saber que Mossèn Josep Sanabre en distribuïa des del seu despatx al bisbat. Els dos darrers informes sobre la Missa del Gall remarquen el fet que el locutor va traduir al català les lectures i el sermó, i el de la guàrdia civil captà que la salutació final als Minyons de Muntanya va ser un acte de suport davant de l’atemptat en que es va calar foc al Casal de Montserrat a Barcelona. Pep Cruanyes Advocat i historiador

Exposició i testimonis

Abat Escarré: valentia i coherència d’unes declaracions El novembre de 1963, l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré

Calviño replicà: “Doncs digui que Novais el va interpretar

es va atrevir a jutjar severament el règim totalitari del gene-

malament”. Les declaracions s’escamparen per tot el món i

ral Francisco Franco en un mitjà de gran prestigi internacio-

van desencadenar una batalla diplomàtica del govern fran-

nal: el diari francès Le Monde. En síntesi, les declaracions de

quista prop del Vaticà. A l’interior de Catalunya, i en l’àmbit

l’abat al corresponsal d’aquell diari a Madrid, José Antonio

eclesial, dos jerarques s’arrengleraren amb l’abat de Mont-

Novais, afirmaven: “No tenim al darrere 25 anys de pau, sinó

serrat: el bisbe de Vic, Dr. Ramon Masnou, i el de Sogorb,

25 anys de victòria, i l’Estat espanyol no obeeix els principis

Dr. Josep Pont i Gol. En concret, el Dr. Masnou es trobava

bàsics del cristianisme”. Més d’un observador va posar en

a Roma participant en el Concili Vaticà II amb altres bisbes

relleu que les declaracions significaven un canvi d’actitud.

espanyols, i davant la crítica que alguns d’aquests bisbes

Escarré havia evolucionat respecte a quin havia de ser el

feien de les declaracions de l’abat, va tenir el coratge de dir

paper de l’Església, i pensava que no podia deixar de ser

que li havien d’estar molt agraïts perquè ell havia fet el que

crític davant d’un règim polític totalitari que ofegava Ca-

els bisbes haurien d’haver fet i no havien gosat. Potser per

talunya.

això el teòleg dominic francès Yves Congar va qualificar les

Albert Manent explica en el seu llibre Solc de les hores que

declaracions com “un chef d’oeuvre”.

el falangista català Calviño de Sabucedo, Consejero Nacio-

És impossible saber quants pares conciliars pensaven igual

nal del Movimiento, va intentar convèncer Aureli M. Escar-

que Congar. El que sí sabem és que l’abat Escarré potser

ré perquè digués que ell no era realment l’autor d’aquelles

no va mesurar prou bé l’impacte que les seves paraules a

declaracions. L’abat li contestà: “Però si les he fetes jo!”. I

Le Monde causarien al Vaticà. I, per tant, no va preveure

que aquelles declaracions farien confabular en contra seu

les: “Como monje y como benedictino, protesto contra la

el govern espanyol i el Vaticà, ni que el Vaticà consentiria

postura de despecho del abad dimisionario de Montserrat,

que l’allunyessin de Catalunya. Escarré pensava que la Se-

cuya actitud contra el Gobierno de España, que sostiene la

cretaria d’Estat del Vaticà valoraria una intervenció pública

fe de los españoles, apoya su Iglesia y labora por el progre-

adequada a la Doctrina Social de l’Església. Confiava, a més,

so de la paz, resulta indigna”.

en Monsenyor Dell’ Acqua, alt càrrec de la Secretaria d’Estat

No hi ha dubte que l’acció agosarada de l’abat va obrir els

i bon amic personal seu.

ulls i va aixecar la moral de moltes persones preocupades

Una part significativa del clergat català autòcton prengué

per la situació de submissió de l’Església respecte al poder

partit a favor de l’abat, i algunes entitats vinculades a l’Es-

polític dictatorial. Es diu que, probablement sense aquesta

glésia alineades amb la posició d’Escarré patiren d’imme-

presa de posició d’Escarré, no s’haurien produït importants

diat la repressió de les forces de l’ordre franquistes. En són

esdeveniments posteriors com la Manifestació de capellans

exemples: la destrucció del Casal de Montserrat i l’incendi

o la Caputxinada, de l’any 1966.

provocat als antics locals de Franciscàlia. Per contrast –i com explica Jordi Vila-Abadal a la biografia

Josep-Maria Puigjaner

de l’abat-, constatem un sonat exemple de jerarquia ecle

Periodista i escriptor

siàstica espanyola que va enfocar la proa contra Aureli M. Escarré. És l’abat del Valle de los Caídos, el Dr. Pérez de Urbel, que replicà el de Montserrat amb aquestes parau-

Exposició i testimonis

Un periodista que res sabia Em demanen que miri cinquanta anys enrere, em situï a

ho agraeixo– no deixaven cap marge per a l’actuació fora

l’any 1963 i ordeni els meus records sobre les declaracions

de les consignes que marcaven. El sistema era jeràrquic i la

que va fer l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, al diari

dictadura havia imposat els seus homes en els llocs decisius

Le Monde i la reacció que generaren en les autoritats fran-

d’una premsa de la que en part era propietària. I per so-

quistes del moment. El fer memòria sempre és una feina

bre hi havia el ministeri d’Informació i Turisme que regia el

feixuga, però en aquest cas ho puc resoldre molt fàcilment

senyor Manuel Fraga Iribarne –el liberalitzador de la censu-

amb la veritat: en realitat, no en vaig saber gairebé res. I això

ra prèvia, un progrés en relació d’on es venia, però poques

que, titulat per l’Escola Oficial de Periodisme des de 1958

bromes amb el ministre i els seus subordinats–, que tenia

–carnet oficial número 3.238, per a més detalls–, duia cinc

als mitjans de comunicació sota estricte vigilància i sancio-

anys d’intens i seguit exercici professional. Era redactor a la

nava a tota aquella empresa diària, setmanal o mensual que

delegació de l’Agència Efe a Barcelona i també a la secció

es volgués sortir de mare.

de local del Diario de Barcelona. Raó d’aquella ignorància?

Tot estava sota control, però en el mur de contenció infor-

Molt senzill: només era un periodista de segona –n’hi ha-

matiu creat pel franquisme existien petites escletxes per les

via de primera– que no tenia accés a certes informacions

que passava una mica de llum. I una era, per exemple, la

delicades que sí coneixien el director i els seus homes de

possibilitat de saber que passava alguna cosa extraordinà-

confiança i que tractaven en reunions privades. La meva

ria per la pròpia acció de la censura que volia amagar el fet

actuació professional estava marcada per uns caps de sec-

a la ciutadania. M’explicaré: anaves al migdia a un quiosc de

ció que tot i que amables en les formes –així ho recordo i

premsa de la Rambla, demanaves Le Monde i, si et deien que

no havia arribat, això significava que havia estat retirat de la

festes de l’Entronització de la Verge, les homilies en català,

circulació perquè a les seves pàgines sortia una informació

la revista Serra d’Or i altres accions que a la gent de base

que no havia agradat al règim. Quina manera més bèstia de

com el que això escriu ens semblaven un progrés. Era un

saber-ho, veritat? Però així era, i uns quants, a partir d’aquell

monjo que havia merescut la confiança del sistema, que

moment, paràvem l’orella i fèiem alguna que altra pregunta

semblava de fiar i que ara els hi sortia amb aquella “pata

innocent, posant la nostra millor cara de bones persones, a

de banco”. “Intolerable”, com afirmava algun conegut de

algun dels nostres caps o als companys que, encarregats

la professió, sense que ningú –jo tampoc, ho confesso– li

d’anar a govern civil o relacionats amb persones de la de-

donés la rèplica. L’abat –deia un altre– volia convertir-se

legació del ministeri, sabien coses, i que per vanitat et feien

en “el Makarios de Catalunya”, qualificatiu que en aquells

cinc cèntims de les mateixes. Al cap i a la fi, no corrien cap

moments faria fortuna, encara que aquella comparació era

perill, perquè qui els escoltàvem no teníem cap possibilitat

palesament injusta.

de divulgar professionalment el que sentíem.

I res més, perquè jo era un marginal –encara ho sóc– i tot el

D’aquesta manera, amb la notícia d’absència de notícies,

que pogués afegir ja no ho vaig conèixer de primera mà ara

em fou possible saber que Le Monde havia publicat unes

fa cinquanta anys.

“explosives” declaracions de l’abat Escarré i que les autoritats civils i militars, així com la jerarquia eclesiàstica, es

Josep M. Cadena

pujaven per les parets. Molts d’ells no havien llegit res del

Periodista

que deia l’abat, però des de feia temps el tenien filat per les

Exposició i testimonis

Montserrat, un monestir per salvar la cultura catalana Montserrat, des de la introducció de la impremta fins avui,

tics, biografies, documents i una sensibilitat oberta, al costat

ha estat un centre editor rellevant, el més antic del Principat

de la història de la Lliga o les obres completes de Torras i Ba-

que encara és molt actiu. Assoleix una notable importància

ges els camps de treball de la República o les memòries de

en els anys cinquanta i seixanta del segle XX quan la censura,

conspicus republicans.

derivada de l’ocupació militar de Catalunya a què fou sotmès

La relació d’aquest procés amb Aureli M. Escarré és dibuixa-

tot el procés editorial català, instaura un conjunt de limita-

da en un recull d’entrevistes, amb l’eix central de la vida públi-

cions de tot tipus per a les indústries editorial i cultural. El

ca de l’abat, que realitzà Montserrat Minobis. El pare Massot

primer que van fer les tropes quan ocupaven ciutats catala-

considera que la protecció de l’abat a aquestes publicacions

nes el 1939 era cremar biblioteques de llibres en català. Hom

és la contribució més important d’Escarré a la cultura cata-

volia ras i curt la substitució plena del català per l’espanyol.

lana. Efectivament, ultra Serra d’Or cal considerar l’editorial

El procés fou tan terrible i eficaç que els seus efectes arriben

estricte, les revistes de to acadèmic com Qüestions de Vida

fins l’actualitat.

Cristiana i Studia Monastica, i, especialment per l’impacte

Neix Serra d’Or i darrera els primers intents (1949), com ha

popular la mensual adreçada als petits: L’Infantil/Tretzevents,

explicat Josep Massot, la revista apareix el 1959, després de

etc. Un catàleg nodrit amb centenars de títols que esdeve-

diverses proves que van rebre una forta embranzida popular.

nen un dels goigs de la cultura catalana. Sense la decidida

Al setembre d’aquell any, es fusionà amb Germinabit –l’altra

actitud de l’abat Escarré, Montserrat no hagués jugat aquest

revista que s’editava a Montserrat– i ambdues donaran pas al

importantíssim paper que ajudà a mantenir, amb exigència i

mensual que serà de gran importància des de la dècada dels

oferint un productes editorials de qualitat, i no són paraules

seixanta fins l’actualitat.

buides, per salvar una cultura amenaçada de mort pel mateix

L’editorial encetà diverses col·leccions. L’edició de la bíblia,

Estat espanyol que, paradoxa sublim, l’havia de subvencionar

coneguda com la Bíblia de Montserrat, serà l’estel de refe-

i ajudar, i n’era el botxí.

rència d’aquest procés. Cal destacar l’excepcionalitat de dues grans col·leccions: «Biblioteca Serra d’Or» i «Abat Oliba» que són determinants i de referència. Sense aquestes col·leccions la cultura catalana no seria el que és: història de partits polí-

Josep M. Figueres Investigador principal del Grup HISPER -Història i Periodisme- de la UAB

Exposició i testimonis

El clam de l’abat Escarré a la premsa internacional Quan el Club Arnau de Vilanova em va demanar escriure una

titulars: “Franco no ha perdonato all’abate esule la “bomba”

aproximació a la vida i l’obra de l’abat Escarré (1), no pas una

evangelica di papa Giovanni”. “L’Abbé de Montserrat choisit de

biografia, havien passat ja més de vint anys de les seves decla-

se réfuger en Italia”. “Montserrat’s Outspoken Abbot”. “The Ab-

racions al diari francès Le Monde. No es tractava de fer un judici

bot exilet”, “Der widerspenstige Abt vom Montserrat”. “Abbot

sobre els seus fets i protagonisme, sinó d’explicar a través de

of Montserrat leaves Spain”. “L’abate di Montserrat in “esilio” a

les seves paraules i de les de persones o grups que li van donar

Viboldone (Itàlia)”.

suport, l’enorme trascendència i ressò que van tenir en uns mo-

Això va provocar una nova entrevista, aquesta vegada a Le Fi-

ments històricament molt durs del règim franquista.

garo el 24 de setembre de 1965, on el periodista va insistir en

Amb l’entrevista de Novais era la primera vegada que una auto-

alguns dels termes en què es va expressar l’abat sobre la justícia

ritat eclesiàstica gosava manifestar les seves discrepàncies amb

i la llibertat i la identitat catalana en les seves declaracions de

el règim franquista que des d’aleshores va començar una guerra

l’any 1963.

forta i soterrada contra l’abat. Poc després, Escarré renuncià a la

En aquest sentit i sobre el sentiment de catalanitat, l’abat va res-

mitra i marxà a un exili més o menys declarat.

pondre: “De fet, no hi ha “separatisme català” en tant que tal,

Avui, 50 anys després, no podem dubtar gens ni mica de la

però si ens considerem tots com espanyols, és en canvi evident

transcendència política i mediàtica de l’entrevista feta dins d’un

que no som pas tots castellans. Convé d’evitar, en efecte, el con-

context polític on les llibertats individuals i col·lectives no eren

fusionisme tradicional que assimila la noció d’unitat amb la d’uni-

respectades i molt menys la llibertat d’expressió i d’opinió.

ficació. Catalunya posseeix la seva llengua, les seves lleis, els seus

En el sermó del 8 de setembre de 1963, Festa Major de Montser-

costums, la seva cultura, la seva història, que li son ben pròpies i

rat, setmanes abans de la publicació al rotatiu francès, el Pare

li donen, sense cap contestació possible, una personalitat ètnica

abat Aureli ja feia referència a la recent publicada encíclica del

de primer pla. Apareix, doncs, lògic que demani que s’aporti una

Papa. Va dir “... ell mateix ens ha proclamat darrerament l’evi-

solució als seus problemes polítics, gràcies a la qual un greu pro-

dència dels principis de la revolució, principis que són cristians,

blema del qual Espanya pateix des de fa tants anys, es trobaria

perquè també són humans: llibertat, igualtat i fraternitat que en

al matex temps resolt. Aquest és l’únic camí susceptible d’obrir

el moment present es diu justícia i llibertat. I si no hi ha una au-

certament al nostre país les portes de la nova Europa”.

tèntica llibertat no hi pot haver justícia. Això és el que passa a Espanya”.

I 50 anys després les paraules de l’abat Escarré continuen tenint

La premsa internacional d’aquell any publicà titulars i editorials

sentit i plena vigència.

sobre l’exili i la renúncia de l’abat en diaris com La Gazzetta del Popolo, Le Monde, Daily Telegraph London, The Economist Lon-

Montserrat Minobis Puntonet

don, The Guardian Manchester, Corriere della Sera... amb aquests

Periodista 43

Exposició i testimonis

El bull informatiu dels seixanta Quan encara no s’havien esvaït els efectes de L’òpera de

el Festival de la Canción Mediterránea a Raimon i Salomé

Tres rals que l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB)

amb Se’n va anar.

acabava d’estrenar el 12 de novembre de 1963 al Palau de

L’activitat política antisistema passava, és clar, per la clan-

la Música, la bomba Escarré va esclatar dos dies després a

destinitat amb la qual alguns periodistes connectàvem sen-

la portada de Le Monde amb una immediata escampadis-

se que moltes de les informacions obtingudes, ben útils per

sa d’il·lusions inesperades i d’especulacions sobre les seves

a l’anàlisi del context de certs esdeveniments, poguessin

possibles conseqüències. Feia dos anys que jo treballava a

traslladar-se als mitjans de comunicació. Fins el 30 de març

la redacció d’El Correo Catalán on l’ambient laboral i el ter-

que fou detingut junt amb Pere Ardiaca, recordo les troba-

tulià convivien estretament i constant, gràcies, sobretot, a la

des amb l’Antoni Gutiérrez, el Guti, un informador generós,

inacabable capacitat animadora de Manuel Ibáñez Escofet,

precís, abrandat. Abans de l’estiu van començar a sovintejar

el qual exercia un mestratge important sobre els més joves

les notícies de CC.OO. i a la tardor les referides als movi-

periodistes de la casa.

ments dels universitaris, els quals, des de finals de la dècada

Tot i que l’estrena del primer Bertolt Brecht que es feia a

dels cinquanta, maldaven per aconseguir una organització

Catalunya hauria de suposar la fi de l’ADB, aquell esdeveni-

sindical autònoma, al marge del SEU, un objectiu que as-

ment, retardat des del juny per culpa de la censura, el vèiem

solirien el 1966. De fet, la reiterada coincidència d’uns ma-

com una conquesta afegida a les que pronosticaven una

teixos col·legues en les rodes de premsa clandestines que

dècada culturalment més desvetllada que l’anterior. Al març

convocaven els dirigents del futur SDEUB, va contribuir al

s’havia inaugurat el Museu Picasso, anomenat inútilment

naixement del Grup Democràtic de Periodistes. Va ser, tam-

Museu Berenguer d’Aguilar. Els primers “Llibres a l’Abast”,

bé, al 1966, l’any de la Caputxinada i de la Llei de Premsa de

l’anunci de la “Cua de Palla” i d’”El Balancí” ens assegura-

Fraga, a qui Escarré, tres anys abans, havia delatat urbi et

ven lectures d’una modernitat garantida per Edicions 62. La

orbi la gran enganyifa dels seus “25 Años de Paz”.

Nova Cançó es consolidava acceleradament i nombrosos escamots congregats al Palau de Congressos de Barcelo-

Joan-Anton Benach

na el 22 de setembre d’aquell mateix 1963 féiem guanyar

Periodista i crític teatral

Exposició i testimonis

Pau a la Terra contra la victòria franquista El règim espanyol, Catalunya i l’Església catòlica travessaven

d’Escarré és produeixen en plena celebració del concili Va-

fa 50 anys un període decisiu pel futur. Com ara. Les decla-

ticà II (11 octubre de 1962 / 8 desembre de 1965) convocat

racions de l’abat Aureli M. Escarré (1908-1968), realitzades

per Joan XXIII, a set mesos de la “Pacem in Terris” (11 abril de

clandestinament a José Antonio Novais i publicades a prime-

1963), també del mateix Papa, i a cinc mesos de l’elecció del

ra pàgina de Le Monde (14 novembre de 1963), trasbalsaren

papa Pau VI (21 juny de 1963). Aquest, Giovanni B. Montini,

la dictadura franquista, el nacional catolicisme i les estructu-

ja com a cardenal arquebisbe de Milà, havia tingut enfronta-

res eclesiàstiques.

ments molt forts amb Franco a causa de les execucions de

Malgrat condicionaments de caràcter personal, cristià i polític

Julián Grimau i, com a Papa, de Salvador Puig Antich.

dels personatges implicats, el discurs d’Escarré fou profètic.

El règim nacional catòlic franquista i les seves autoritats po-

Com la veu dels antics profetes bíblics que interpel·laven al

lítiques i eclesiàstiques comença a ensorrar-se a la dècada

poble i als seus dirigents polítics i religiosos amb la Paraula de

dels seixanta del segle XX. És assetjat pels plantejaments

Déu. El dilema plantejat en aquest afer és entre la victòria del

del Vaticà II i la “Pacem in Terris”. L’Església catòlica apos-

general Francisco Franco sobre la democràcia i Catalunya,

ta decididament per les llibertats religiosa i de consciència;

victòria bèl·lica aconseguida 25 anys abans, o la pau derivada

pel diàleg amb el món contemporani, les altres confessions

del concili Vaticà II i l’encíclica “Pacem in Terris”. Victòria fran-

cristianes i les diverses religions; per la defensa dels drets hu-

quista i pau cristiana són incompatibles.

mans i dels pobles. El catolicisme català es fa seu el concili i

La crònica de Le Monde es titulava “Le régime espagnol se

l’encíclica. Les declaracions de l’abat Aureli M. Escarré s’en-

dit chrétien mais n’obéit pas aux principis de base du le cristi-

tenen amb tota la seva dimensió en aquest context de crisi i

anisme”. L’abat deia: “No tenim 25 anys de pau, sinó 25 anys

d’esperança en els àmbits polític, cívic i eclesial.

de victòria (...) Això representa un dels fracassos més lamentables d’un règim que es diu cristià, però que el seu Estat no

Oriol Domingo

obeeix els principis bàsics del cristianisme”. Les declaracions

Periodista

L’abat Escarré amb Pius XII. A la dreta de l’abat: P. Teodor Inglés. A l’esquerra del papa: més pròxim Dom Justí Bruguera, després Dom Antoni Figueras

L’abat Escarré amb capa pluvial, assistit pel P. Guiu Camps. Darrera Dom Romà Barriga, davant la façana del monestir

L’abat Escarré i un grup de monjos, a Roma. A la dreta de l’abat i d’esquerra a dreta: Dom Agustí Vila-Abadal i P. Gabriel Brasó. A l’esquerra i d’esquerra a dreta. P. Cebrià Baraut, P. Adalbert Franquesa, P. Paulí Ballet, i P. Guiu Camps

Els abats Escarré i Brasó a la sala de les Romeries del monestir

L’abat Escarré al local de Montserrat de Barcelona, saquejat per addictes al règim

L’abat Escarré, posant per a un quadre

Exposició i testimonis

La premsa silenciada Un dels trets més significatius del franquisme és el control

ra, amb els noms dels censors, de la mateixa manera que

absolut i totalitari exercit sobre els mitjans de comunicació

hi ha les pàgines dedicades a cada diari amb els noms

i els periodistes. A la premsa, la censura era tan invisible

dels redactors. Mirant-ho bé es poden trobar noms repe-

com implacable. Res a veure amb els espais en blanc o les

tits com a redactors i censors.

línies de plom matxucades durant la dictadura de Primo

En aquest context, el paper de la premsa estrangera ad-

de Rivera o la Guerra Civil. Pel que fa als diaris, fins i tot

quireix una importància extraordinària. No pas per què

portaven una frase ben visible on s’indicava que havien

hi hagi a Espanya molts corresponsals que informin re-

estat revisats per la censura.

gularment del que no pot informar la premsa espanyola.

Durant la major part del franquisme, fins la Llei de Premsa i

Espanya ha deixat de tenir interès a nivell internacional,

Impremta de 1966, la censura és un element nuclear del sis-

però determinades notícies incòmodes que la censura si-

tema, que no tan sols decideix què es pot dir i què no es pot

lenciava o manipulava només podien ser publicades lliu-

dir, sinó que en moltes ocasions també imposa el que s’ha

rement a aquells diaris estrangers que volien fer-se ressò.

de dir. No és tan sols que hi hagi un llapis vermell que tatxi

Durant els anys 1960, Le Monde es converteix en un punt

els textos que són presentats obligatòriament als censors,

de referència obligat. Bé que la premsa britànica i estatu-

sinó que sovint hi ha també consignes i instruccions preci-

nidenca posa també una certa atenció als aspectes més

ses sobre què i com s’ha d’informar i s’ha d’opinar.

destacats i conflictius de l’Espanya franquista, però per

Ser censor, a més, és una professió honorable. Durant al-

tradició i proximitat cultural són els diaris francesos els

gun temps, en els anuaris de l’Associació de la Premsa de

més accessibles al públic espanyol, quan el francès és en-

Barcelona hi ha una pàgina dedicada a l’oficina de censu-

cara la gran llengua internacional de cultura.

L’entrevista amb l’abat del monestir de Montserrat, Au-

Una llei de guerra que arriba més enllà dels “25 anys de

reli M. Escarré, publicada a Le Monde el 14 de novembre

pau”, celebrats pel franquisme, també en català, per una

de 1963, és un dels fets més destacats del paper de la

vegada, el 1964. És a dir, un ressò oficial i propagandístic,

premsa estrangera durant el franquisme, que en aquest

pejoratiu per als protagonistes. O el silenci. Citar una no-

cas crea una notícia pròpia de forta càrrega crítica. En

tícia de la premsa estrangera sols interessa quan dóna a

un règim oficialment catòlic, l’abat d’un dels monestirs

peu a l’elogi o la dialèctica del règim.

més importants expressa critica el règim i el dictador. La

Si fem una cerca a l’hemeroteca digital de La Vanguardia,

iniciativa del corresponsal espanyol del diari, José An-

vet aquí el resultat. Entre el 15 i el 20 de novembre de

tonio Novais, en contacte amb persones de la incipient

1963, l’única notícia sobre l’abat Escarré que publica La

oposició clandestina, té efectes polítics importants. Per

Vanguardia Española –nom del diari entre gener de 1939

la personalitat d’Escarré, pel que diu sobre el caràcter

i agost de 1978– són quatre ratlles comptades informant

cristià del règim de Franco, la manca de respecte dels

que l’abat de Montserrat havia marxat la tarda anterior a

drets humans i de la cultura i la llengua catalanes i per

Roma en un vol d’Alitalia. Havia passat res?

la repressió que recau després sobre l’abat i el monestir de Montserrat, que dos anys més tard s’exilia a França i

Jaume Guillamet

acaba renunciant al càrrec.

Catedràtic Comunicació i Doctor Història Contemporània UPF

El ressò de tots aquests fets a la premsa espanyola és el que permet la llei de premsa vigent, dictada l’any 1938 en plena Guerra Civil i en vigència durant vint-i-sis anys.

Exposició i testimonis

Un interviu memorable en el marc de la història del periodisme Les declaracions de l’abat de Montserrat Aureli Maria Es-

riodisme. Afirmava que un article arrodonit equival a

carré al periodista José Antonio Novais foren les prime-

un bon sonet. (Certament, molts dels articles de Josep

res manifestacions públiques i directes d’antifranquisme

Carner, i fins i tot de les seves cròniques de correspon-

que feia una personalitat catalana de l’interior situada en

sal a Beirut, són afinats “sonets” periodístics). Novais

un càrrec representatiu i de responsabilitat.

fou considerat el corresponsal més ben informat dels

José Antonio Novais Tomé (Madrid, 1925 - El Puerto de

darrers anys del franquisme. Havia reeixit al lligar una

Santa María, Cadis, 1993), fill d’un exiliat portuguès, na-

bona xarxa d’enllaços i confidents que el mantenien al

cionalitzat espanyol, feia dos anys que era corresponsal

dia de la cursa dels esdeveniments que se succeïen en

de Le Monde. S’havia graduat aquell any a l’Escola Oficial

la política, forçosament submergida, que els demòcra-

de Periodisme de Madrid, després d’estudiar dos cursos

tes feien a Espanya.

a la Facultat de Dret. S’inicià com a corresponsal a Es-

Tot i conrear durant més de quinze anys un periodis-

panya del diari O Estado de Sao Paulo, de Brasil. El 50è

me compromès amb la política, Novais tenia un con-

aniversari del seu escrit més famós és una avinentesa per

cepte obert de la professió. Sabia que un corresponsal

comentar aquella peça periodística memorable, una de

havia de ser polifacètic. El seu primer viatge professi-

les més cèlebres de la postguerra espanyola i una de les

onal a Catalunya el va fer per tal d’informar sobre les

més remarcables en el marc de la història del gènere pe-

inundacions del Vallès de l’any 1962. No era, doncs, un

riodístic de l’interviu.

professional obsessionat per la política, encara que la

José Antonio Novais entrà en el periodisme motivat,

situació del país l’obligava a fixar-se en aquest camp

com tants d’altres, per la literatura. D’antuvi conreà la

de l’activitat humana. Potser per aquesta raó passà a

poesia. Deia que la poesia és la millor escola de pe

segon terme a mesura que avançà la transició democrà-

tica. El 1983, Novais explicà que “en una democràcia no

A escala més propera cal remarcar l’interviu de Manuel

són necessàries tantes pàgines de política, i quanta més

del Arco a Miguel Maura a La Vanguardia Española de 14

democràcia hi hagi, menys interès té la política, perquè

d’abril de 1966 (aniversari de la proclamació de Segona

la política és molt, molt, avorrida”.

República), cinc dies després d’entrar en vigor la Llei de

Novais era d’una generació de professionals estrangers,

Premsa i Impremta de Fraga Iribarne; i també l’entrevista

vinculats a Espanya, que feren escola en el camp del

de Joaquín Soler Serrano a Josep Pla el 8 de desembre

reportatge i la crònica, i que, alhora, eren amics seus:

de 1976 a TVE, quan l’ombra del passat es projectava so-

Marcel Niedergang, Harry Debelius, Linda Herman, Ebbe

bre alguns personatges en l’etapa més tensa de la tran

Traberg.

sició democràtica.

El seu treball amb l’abat Escarré és una fita en la història

Són peces que dignifiquen el gènere com ho han fet,

dels intervius d’impacte, al costat d’altres joies del gène-

també a Catalunya, les treballades per Irene Polo o per

re a escala internacional. És el cas de les declaracions de

Mercè Rodoreda a la premsa dels anys 30; i a la televisió

Guillem II d’Alemanya al Daily Telegraph de 27 d’octubre

per Mònica Terribas des de l’any 2000, o per una Mont-

de 1908, una peça periodística que abrandà les tensions

serrat Roig que l’abril de 1978 realitzà una entrevista me-

angloalemanyes mesos després de signar Gran Bretanya,

morable a TVE amb Dom Cassià Maria Just, successor

França i Rússia la Triple Entente. També és el cas del re-

per cert d’Escarré en l’abadia de Montserrat.

portatge sobre Fidel Castro a Sierra Maestra publicat per Herbert Matthews en el The New York Times de 17 de fe-

Josep Maria Casasús i Guri

brer de 1957, entrevista que contribuí a magnificar al líder

Catedràtic de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra

de la revolució cubana.

Membre Numerari de l’Institut d’Estudis Catalans

Exposició i testimonis

El bisbe dels catalans En aquells anys que gairebé tots els bisbes de Catalu-

campanyes, em vaig dedicar a escriure per tot el país

nya depenien del nacionalcatolicismo, l’abat Escarré amb

l’eslògan “Escarré –Catalunya” a base de pintades en ar-

el seu capteniment en defensa de la identitat catalana i

bres i parets de poblacions i carreteres.

els seus posicionaments valents contra el franquisme va

Escarré va tornar quan ja estava molt malalt i va ingres-

esdevenir per a molts el Bisbe de Catalunya, perquè era

sar a la clínica Plató per morir. A la teulada del centre mè-

l’únic que representava l’Església compromesa amb el seu

dic hi va aparèixer una gran bandera catalana. El funeral

poble. Molts dels joves d’aleshores ens vam sumar a un

al convent de les benetes va se molt emotiu. En acabar

moviment de renovació catalanista reforçat pel lideratge

la missa, vaig dirigir-me al públic, des de l’altar i vaig cri-

espiritual de l’abat amb el ressò de les declaracions de fi-

dar: ”L’abat Escarré és propietat del poble de Catalunya,

nals del 63 a Le Monde, en les quals l’abat afirmava que ”la

no deixeu que ens el prenguin”. Tot seguit, dos escamots

primera subversió que existeix a Espanya és la del govern”.

dels nostres van carregar sobre les espatlles el taüt tot

Molts de nosaltres vam participar amb l’Acadèmia de

impedint que els de la funerària i la policia de paisà el

Llengua Catalana de les Congregacions Marianes (1953)

posessin al furgó.

i vam participar en la campanya “Escarré-Catalunya”

La notícia de la mort es va escampar ràpidament. Aquell

mentre l’abat era a Viboldone a la Llombardia Italiana, en

mateix dia vam llançar gran quantitat de fulls volants

el que molts vam considerar un casus belli davant l’exili

convocant a la gent pel comiat. Sense llibertat de premsa

de l’abat, per la seva valentia davant el règim de Franco i

els fulls volants, el telèfon i el boca orella van congregar

la defensa de la catalanitat de l’Església.

unes vint-i-cinc mil persones que van anar des del carrer

La reacció popular a través de la campanya va ser molt

d’Anglí, el passeig de la Bonanova i la plaça de Sarrià.

forta. Molta gent s’hi va afegir i vàrem arribar a mun-

Aplaudiments eixordadors mocadors voleiant, l’especta-

tar una protesta a la plaça de Sant Jaume. Comunicats,

cle era impressionant i les llàgrimes rodolaven.

reunions, recollides de signatures, posicionament d’institucions, manifestacions... i també multes, ferits i deten-

Xavier Polo i Ribas

cions en foren el resultat. Personalment, com en altres

Empresari i activista

Exposició i testimonis

Burlar-se de la censura Cada vegada que hi havia notícies contra el règim, les auto-

40.000 exemplars. “En Palop sabia que jo setmanalment

ritats franquistes impedien que Le Monde entrés a Espanya.

anava a França i m’encomanà que fes gestions amb la

I el 14 de novembre de 1963 el rotatiu francès no va ser als

possibilitat de transportar el material cap aquí”, continuà.

quioscos de Barcelona. Però els catalans van poder llegir les

La tasca de Cinto Mas no fou fàcil. “Vaig connectar amb

explosives declaracions de l’abat Escarré perquè l’oposició

en Julià Gual (Jordi Cançons), explica, de La Catalogne,

va posar en marxa un complicat engranatge per saltar-se la

punt de la resistència antifranquista a Perpinyà. Aquesta

censura. La majoria dels que hi participaren no es coneixi-

vegada hi vaig anar amb el camió de l’Anguera de Calaf,

en entre si. La impressió es va fer en terres de la Catalunya

que transportava rajoles. En Miquel, el xofer, no sabia que

Nord. Un dels que hi van col·laborar fou Julià Gual, mataroní

el faríem servir per fer el transport dels fulls clandestins.

exiliat a Perpinyà que regentava la Librairie de Catalogne

Vam dinar mentre en Julià Gual i d’altres carregaven la

a la capital del Rosselló, punt de trobada de molts exiliats

mercaderia, que va passar per la frontera espanyola sense

catalans. Traduïda al català, l’entrevista es va convertir en un

cap problema”. El cost de la impressió va pujar a 2.500

full volant de la mida d’una quartilla.

pessetes que Cinto Mas va pagar a Julià Gual.

En aquella ocasió, l’arriscada aventura es va fer amb la

En Cinto Mas anava sovint a Perpinyà a vendre rajoles amb

col·laboració del col·lectiu clandestí CC, fundat per Frede-

el seu Daufine, un model de cotxe que tenia el motor a la

ric Roda l’any 1954 que agrupava forces del catolicisme

part posterior i per fer contrapès portava un sac de ciment

catalanista de la postguerra. Les sigles CC eren interpre-

al capó i a sota hi amagava els fulls clandestins. A Catalunya

tades com Cristians Catalans, Catòlics Catalans o Crist i

lliurava el material a una hora convinguda, en un punt quilo-

Catalunya. En Cinto Mas i Tresfí, del CC de Mataró, que

mètric de la carretera de Rubí a Molins de Rei, al matrimoni

es dedicava a la comercialització de material de la cons-

Josep Miquel Tort - Montserrat Raventós, que v iatjaven en

trucció, va ser l’encarregat de fer l’operació de passar els

un Citroën 2CV. Aquesta operació de transport de propa-

fulls clandestins per la frontera: “En Jordi Muñoz i Dinarès,

ganda clandestina, des de Perpinyà, en Cinto Mas la va fer

que de nom de guerra es deia Palop, m’encarregà a mi

unes cinc vegades als anys seixanta del segle XX.

(el meu sobrenom era Fajardo), anar a Perpinyà a buscar 4.000 fulles que reproduïen l’entrevista de l’abat Escarré

Manuel Cusachs i Corredor

a Le Monde”, explica. A l’hora de la veritat van resultar ser

Periodista i historiador

Exposició i testimonis

Bibliografia selecta d’Aureli M. Escarré, abat de Montserrat 1. ARTICLES AUTORS DIVERSOS, Monogràfic sobre l’abat Escarré

NOVAIS, J.A.

(1908-1968) en la seva mort.

Une déclaration au Le Monde de l’abbé de Montserrat, a

Serra d’Or n. 110, novembre de 1968

Le Monde, 14 novembre de 1963, p.3-4

BARRERA, Heribert

PASQUAL, Josep M.

El compromís patriòtic de l’abat Escarré

El dia en què l’abat Escarré parlà al món, a El Punt, 14 de

(dins de l’obra Aureli M. Escarré, abat de Montserrat.

novembre de 1993, p.14-15

Referent per al futur, p.17 i ss.) Fundació Aureli M. Escarré. Barcelona, 2008 LOBO, Ricard L’abat Aureli Escarré, un bastió de la catalanitat i defensor dels drets humans. (dins de l’obra Aureli M. Escarré, abat de Montserrat.

PORCEL, Baltasar El abad Escarré, a ABC, 11 de febrer de 1984, p.58 RIBAS, Antoni Catalunya dijo adiós con lágrimas al abad Escarré, a El Periódico, 23 d’octubre de 1988, pp.22-23

Referent per al futur, p75 i ss.)

TARÍN IGLESIAS, José

Fundació Aureli M. Escarré. Barcelona, 2008

Perfil de un gran benedictino, a La Vanguardia, 22

MANENT, Albert

d’octubre de 1968, p.25

Les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde. Crònica

VALLVÉ RIBERA, Joan

d’un testimoni.

L’abat de Catalunya: 25è aniversari, a Avui, 29 de març de

A Serra d’Or n. 231, desembre de 1978, pp.71-74

1993

MINOBIS, Montserrat Abat Escarré: home de reconciliació i d’unitat. (dins de l’obra Aureli M.Escarré, abat de Montserrat. Referent per al futur, p.p. 39 i ss) Fundació Aureli M. Escarré. Barcelona, 2008 54

2. LLIBRES VILA-ABADAL, Jordi

JANÉ I SAMSÓ, Josep M.

L’abat d’un Poble, Aureli M. Escarré

L’abat Escarré, l’abat de Catalunya

Editorial Mediterrània. Barcelona, 1986. Editorial Llar del

Institut d’Estudis Penedesencs-Ajuntament de l’Arboç.

Llibre, Barcelona, 1986

L’Arboç , 1993

ARGEMÍ, Aureli i diversos autors

ESCARRÉ, Aureli M.

Aureli M. Escarré, abat de Montserrat. Referent per al futur

“Montserrat és vostre”. Textos de Belascoain fins a

Fundació Aureli M. Escarré per als drets col·lectius dels

Viboldone. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

pobles. Barcelona, 2008

Biblioteca Serra d’Or, 1978

POLO, Xavier

MINOBIS, Montserrat

“Todos los catalanes son una mierda”, pròleg de Jordi

Aureli M. Escarré. Abat de Montserrat 1946-1968, La Llar del

Pujol. “La campanya a favor de l’abat Escarré”, capítol V.

Llibre. Barcelona , 1986

Pàgs. 211-220 Editorial Proa, 2005 ARGEMÍ, Aureli La petita història de l’abat Escarré

Bibliografia elaborada per Ricard Lobo amb motiu del 50è aniversari de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde, 14-11-1963

Editorial Mediterrània. Barcelona, 2008 MASSOT I MUNTANER, Josep Els creadors del Montserrat modern Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Biblioteca Serra d’Or, 1979 Reedició 3/9/2012

Exposició i testimonis

L’exili de l’abat: un trencament clar Les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde, del 14 de no-

El propi abat Escarré coneixia bé el general Franco, que

vembre de 1963, varen tenir, sobretot, repercussió entre la

havia visitat Montserrat –on ell l’havia acollit–, primer en

societat informada catalana, però no van ser recollides amb

la visita del dictador l’any 1942 al monestir (on l’abat Mar-

amplitud per altres mitjans de comunicació, tret de Le Figa-

cet ja tenia com a coadjutor el qui seria després l’abat

ro. És veritat, que significaven un canvi en l’orientació d’una

Escarré), com més tard el 1947 i molt més recentment

part de l’Església catalana, però convé recordar que l’Esglé-

pel 14 de maig de 1960 en una nova visita, la crònica de

sia a Catalunya no disposava aleshores de cap o rganisme

la qual es pot trobar a l’Abc de l’endemà. Les expressions

de coordinació general entre els bisbes catalans, que ha

dels responsables del Monestir, entre ells el pare abat, en

gués pogut magnificar una discussió que d’altra banda ve-

motiu d’aquestes visites cal inscriure-les en el més pur

nia provocada per les declaracions d’un abat, encara que

estil del nacional-catolicisme de l’època. I, per tant, se-

molt important, d’un ordre religiós no sotmés a la disciplina

gurament devien contribuir a què el general Franco no

directe d’un bisbat. L’escàs ressò es pot comprovar veient

sabés avenir-se dels canvis soferts en les altes instàncies

les reduïdes cites que Montserrat Minobis va recollir en

eclesiàstiques.

l’obra Aureli M. Escarré. Abat de Montserrat 1946-1968.

Aquesta nova situació de desafecció i allunyament de

Convé també recordar que, l’abat Escarré no va sortir cap

l’Església amb el franquisme venia provocada per una

a l’exili de Vibaldone fins un parell d’anys més tard. I, que

pressió de la base eclesiàstica molt més radical que les

per tant, les repercussions de les declaracions van, segu-

anteriors generacions de capellans, que sobretot havien

rament, tenir a veure amb un enrariment del clima intern

nodrit els seminaris amb un record molt viu de la repres-

del Monestir de Montserrat. Quan l’abat va anar a l’exi-

sió que el col·lectiu va sofrir durant la Guerra Civil. Els

li italià, sí que més diaris europeus es van fer ressò que

seminaris dels anys seixanta, ja no eren els de la post-

l’exili representava un trencament clar de dignats ecle

guerra i els vents del Concili Vaticà II (1962-1965) havien

siàstiques amb el franquisme. Però, insisteixo, no tant

modernitzat els punts de vista predominants en aquest

amb les declaracions pròpiament dites.

estament. I, no cal dir, la transformació que s’havia ex-

D’altra banda, convé recordar que el propi general Fran-

perimentat en els mitjans catòlics promoguts per les

co havia escollit una altra branca de l’ordre benedictina

organitzacions laiques de la societat civil. Les cròniques

per dirigir l’abadia del Valle de los Caídos, i que dins de

periodístiques en els diaris dels anys seixanta reflexen

l’ordre mostrava la seves preferències per fra Justo Pérez

aquestes noves realitats, però no és fàcil trobar referèn-

de Urbel, qui va ser l’abat mitrat d’aquell monestir.

cies explícites al paper que en el seu dia van jugar les de-

amb el franquisme claracions del pare abat a Le Monde. Es troben referències a la situació de desafecció creixent dels organismes i personalitats eclesiàstiques amb el falangisme o, inclús, amb el franquisme. El punt culminant de la ruptura del franquisme amb la jerarquia va ser la homilia sobre el dret del poble basc a la seva identitat, durant el mes de febrer de 1974, en plena Quaresma que va pronunciar el bisbe Antonio Añoveros, aleshores bisbe de Bilbao, i que en aquest cas va suposar la preparació d’un aparell policial i militar per expulsar-lo d’Espanya i condemnar-lo a un exili forçat. Aquesta homilia es va fer en un context d’extrema tensió política, justament dos mesos després de l’assassinat de l’almirall Carrero Blanco per part de la banda terrorista ETA. Havien ja passat deu anys de les declaracions de l’abat Escarré, i la situació havia evolucionat prou ràpidament. Aleshores, la intervenció del després cardenal Vicente Enrique Tarancón, que havia estat durant anys bisbe de Solsona i per tant havia tingut relacions perllongades amb el pare abat de Montserrat –responsable, entre d’altres finques, del Monestir del Miracle–, juntament amb els nous aires de la Conferència Episcopal Espanyola, van influir a què el bisbe Añoveros no hagués d’anar definitivament a l’exili. Eugeni Giral Director CEDOC-Centre Documental de la Comunicació-UAB

Abat Escarré a l’exili, 1965 57

Logo creat exclusivament per a l’APEC i cedit a l’Associació amb motiu del 20è aniversari. Estudi jaumira vilaró

La Comissió Escarré-APEC està formada per: Jaume Arias†, president d’Honor APEC; Teresa Carreras, presidenta APEC; Antoni Reig, APEC; Laia Massana, APEC; Ramon Vilaró, APEC; el pare Josep Massot, Abadia de Montserrat; Josep Maria Cadena, periodista; Montserrat Minobis, periodista; Oriol Domingo, periodista; Ricard Lobo, Aureli Argemí, Josep Maria Montserrat Torrents, Jordi Llisterri, periodista; Ramon Bassas, editor; Josep Cruanyes, historiador i advocat; Anna Achon, documentalista; Maria Salicrú-Maltas, etnomusicòloga, i Xulio García Bilbao, historiador de la Memòria històrica (Guadalajara).

La Comissió Escarré-APEC José Antonio Novais, correspondant du Monde, fils de journaliste puisque son père avait été chroniqueur à la radio durant la guerre civile, possédait ces qualités de conviction et d’indépendance d’esprit qui lui ont notamment valu la Croix Catalane de Saint Georges et, surtout, le prix Francisco Cerecedo. Une récompense dont il était très fier, dédiée aux journalistes engagés dans la promotion de la démocratie et qui lui avait été remise en personne en 1986 par Felipe Gonzalez, le chef du gouvernement socialiste de l’époque. Ce fut le cas notamment pour sa couverture du procès et de l’exécution, en 1963, de Julian Grimau, le chef du Parti communiste espagnol auquel il devait consacrer un ouvrage quelques années plus tard (« Qui a tué Julian Grimau ? ». Madrid 1976). Et surtout, la même

année, l’interview explosive recueillie auprès de Dom Aureli Escarre, l’abbé du monastère de Montserrat, un lieu de foi et de pèlerinage pour tous les Espagnols et encore plus symbolique pour les Catalans, en proie à la répression politique et culturelle. Dans cet entretien publié dans Le Monde du 14 novembre 1963, un représentant important de l’Eglise, affirmait que « Le régime espagnol se dit chrétien mais n’obéit pas aux principes de base du christianisme ». Pour la première fois, un dignitaire religieux, celui de Montserrat, relayé quelques mois plus tard par 400 prêtres catalans, rédacteurs d’une lettre collective adressée à leur hiérarchie, mettaient en cause les liens trop étroits entretenus entre l’Eglise espagnole et le régime franquiste. Serge Marti. Ancien rédacteur-en-chef au Monde

1963-2013

50è aniversari de les declaracions de l’abat Escarré a