PRÒLEG

La primera vegada que vaig ser a Barcelona fou el 1998, durant unes vacances amb motxilla. Em vaig emportar la impressió d’una ciutat típicament meridional: soroll i calor pertot arreu, i aquella sensació d’un cert desordre organitzat que —en el fons— ens atreu als alemanys, però que ens costa imaginar de viure-hi sense estressar-nos més del compte. No va ser fins a la segona visita, el 2002, coincidint amb l’entrada de l’euro, que vaig decidir quedar-m’hi. Venia d’Austràlia, amb les seves platges de surf precioses i una sensació d’espai tremenda, i amb nits en densos boscos en què semblava que es podia tocar el silenci. Barcelona era tot el contrari. Però hi havia una cosa que de seguida em va fer sentir a casa i que feia molt que em faltava: arribar a Barcelona era arribar a una ciutat molt europea. És aquesta idea de la Barcelona i Catalunya mirant cap a Europa que en part em va captivar. I com molt bé dibuixa aquesta guia sobre la Barcelona d’influència germànica, aquesta ciutat fa segles que s’ha entès com a una capital europea: una capital de comerç, d’intercanvi econòmic, social, cultural, artístic, literari, etc. I, com tots els països, Catalunya i Barcelona han viscut moments de llum i moments de foscor, de grans èxits i de grans fracassos, sovint compartits amb els pobles germànics: com la defensa comuna d’un model més federal en la guerra de Successió del segle XVIII, el procés d’industrialització que convertí Barcelona en una de les ciutats industrials més importants d’Europa, o l’interès compartit pels grans moviments artístics i de pensament europeus.

I és aquesta barreja d’elements comuns i alhora diferents (com és el clima assolellat, el menjar mediterrani o el tarannà menys rígid i més obert) el que ens fa sentir ràpidament com a casa. I encara que corro el risc de caure en tòpics (sovint els tòpics són més veritat del que ens agradaria admetre), he de confessar que després d’anys treballant a Barcelona i en altres indrets de la península ibèrica, ara puc entendre que molts catalans diguin que Catalunya és com l’Alemanya o la Suïssa del sud d’Europa.

Per tot això, no és estrany que els lligams econòmics de Catalunya siguin especialment intensos amb Alemanya i Suïssa. Com s’explica en aquesta guia, Catalunya, i en especial Barcelona, concentren quasi la meitat de les empreses que aquests dos països tenen a Espanya. Som molts també els alemanys que vivim a la ciutat, uns set mil ofi cialment registrats. Si a això hi sumem els turistes alemanys que rep Barcelona (més d’un milió i mig l’any 2017), més els dels països del Benelux, Suïssa i Àustria, som més de tres milions de germànics que gaudim o treballem anualment en aquesta acollidora i estimada terra.

En canvi, sorprèn que encara a les dues bandes sovint se sàpiga ben poc sobre els estrets lligams històrics entre les dues cultures. De fet, fins fa pocs anys, encara molts alemanys preguntaven als qui vivim a Catalunya si el català és una llengua pròpia o un dialecte de l’espanyol, quan, com s’explica en la guia, ja al segle XV es van fer traduccions de l’alemany al català i l’any 1480 fou un impressor alemany, Nicolau Spindeler, qui va imprimir el primer llibre en català a Barcelona, Regiment de príncep, d’Egidio Colonna. El mateix Spindeler imprimí el 1484 l’històric Llibre de Consolat de Mar. L’impressor barceloní més important d’aquella època va ser també un alemany, Joan Rosenbach, el qual imprimí el primer diccionari català-alemany, un Vocabolari molt profitos per apendre lo Catalan Alamany y lo Alamany Catalan. De fet, les relacions entre el món català i els països de llengües germàniques ve de lluny, de quan a la fi de l’imperi romà diversos pobles germànics s’instal·laren a l’en - torn del P irineu i hi deixaren empremta lingüística i jurídica. Més tard, el naixement medieval de Catalunya va estar lligat a l’emperador Carlemany. I diverses relacions comercials i dinàstiques es teixiren durant la baixa edat mitjana. Barcelona tingué una especial relació empàtica amb dos emperadors germànics: Carles V (segle XVI) i Carles VI d’Àustria (segle XVIII). Entre els segles XIX i XX, les influències en l’àmbit industrial, literari i musical foren clares. Es van compartir, també, els drames de la guerra civil i la guerra mundial. I en la contemporaneïtat, s’han eixamplat els contactes en tots els camps de l’economia i la cultura. A Catalunya no és gaire conegut que la biblioteca més gran de literatura catalana fora dels Països Catalans es troba a Alemanya, a la Goethe-Universität de Frankfurt, dirigida pel catedràtic de romanística Tilbert Dídac Stegmann, guardonat per la Generalitat amb la Creu de Sant Jordi l’any 1985. O que actualment es pot estudiar el català almenys a 21 universitats alemanyes. I, fins i tot, en l’apartat esportiu, la influència suïssa i holandesa en el futbol barceloní del segle XX ha estat determinant.

La història comuna que ens uneix, la cultura del treball, les afinitats de pensament i sensibilitats compartides a vegades han quedat sepultades sota del domini i de la visió de la història dels grans imperis primer i dels grans estats després. Per això aquest llibre, La Barcelona germànica i del Benelux, és una joia especialment important. La Barcelona germànica i del Benelux ens descobreix moltes coses que no es troben en altres guies. Particularitats buscades per l’ull de l’explorador pacient i detallista, presentades de forma perfectament estructurada, però amb to amè i il·lustrat amb moltes imatges. Després de la lectura, el lector passejarà amb una altra mirada per Barcelona. Personalment, m’ha fet redescobrir l’apassionant història que tenim en comú i que fa que els germànics que vivim a Barcelona ens sentim encara més a casa nostra.

Krystina Schreiber Periodista