Bibliografia

Interior de la fàbrica de Gottardo de Andreis a Badalona a principis del segle xx. A la dreta de l’imatge es poden veure els tòrculs litogràfics, i al fons a l’esquerra, les taules dels dibuixants. Museu de Badalona. AI. Col. Miquel Soler.

tius publicitaris del producte, però això complicava significativament el procés de producció de la litografia. Els dibuixants havien de fer tantes pedres com colors tenia el disseny que es volia imprimir. A cadascuna hi havia només les parts que corresponien a una tonalitat. La làmina de llauna es preparava prèviament amb un vernís blanc. Com a fons d’impressió per als colors i s’anava imprimint amb cadascuna de les pedres, començant pels tons més clars i acabant amb els més foscos, fins a completar el dibuix. Era un procés lent i laboriós: calia eixugar cadascuna de les impressions abans d’afegir-n’hi una altra i s’havia de netejar la màquina a consciència per tal d’evitar transferències no desitjades. A més, calia ser precís a l’hora de col·locar la llauna per a cada nova impressió ja que, si el registre no estava ben fet o no s’havia ajustat bé la pedra, la sobreimpressió dels diferents colors no era correcta.

Amb la incorporació de la fotolitografia, la feina dels dibuixants es va simplificar. Els dissenys ja no s’havien de fer a mà sinó que es feien mitjançant reproduccions fotogràfiques. La imatge es treballava prèviament al laboratori, on es tramava i es descomponia en els quatre colors bàsics: groc, blau, vermell i negre –quatricomia–, que després es barrejarien fins a completar la paleta sencera de colors necessaris per a la decoració. Un cop tramat el dibuix i convertit en positiu fotogràfic, es procedia a la insolació, que consistia a marcar el positiu mitjançant llum –antigament un arc voltaic de molta potència– a les quatre planxes corresponents que havien estat tractades prèviament per sensibilitzar-les fotogràficament.

Els cartells de llauna

Totes les llaunes, un cop litografiades, s’envernissaven per tal de protegir el dibuix en tots els processos de fabricació i també de cara al seu ús posterior i a la seva possible exposició a la intempèrie, sobretot en el cas dels cartells.

La fabricació del cartell, un cop litografiada la planxa, era un procés relativament senzill. La forma s’hi donava amb un motlle en el qual hi havia marcat el relleu en cas que n’hi hagués d’haver. En funció de les necessitats de cada producte es feia servir un tipus de llauna més dur o bé més flexible. Per evitar que el motlle arrossegués el disseny, s’aplicava un vernís transparent molt lliscant a la peça litografiada, que impedia que la llauna s’enganxés. Era fo