Cartells de llauna. Seducció sobre metall

Núria Sadurní Historiadora i tècnica del Museu de Badalona

La voluntat de seduir, de convèncer a qui ens escolta, és una característica inherent tant al fet publicitari com a la mateixa condició humana, i s’ha mantingut inalterable des de fa generacions. El que ha anat evolucionant, però, al llarg dels segles, són els mitjans que s’han utilitzat per d’aconseguir-ho. És al segle xix, coincidint amb la Revolució Industrial, quan es donen les circumstàncies propícies perquè la publicitat esclati amb tota la seva força, i s’assenten les bases perquè esdevingui el mitjà de comunicació i d’influència sobre les masses que és avui.

En aquell moment, les constants millores tècniques afavoriren el creixement de la producció i l’aparició de nous productes de consum destinats a satisfer la població que començava a agrupar-se a les grans ciutats. Masses ingents de treballadors a qui el salari reconvertia en consumidors potencials capaços d’absorbir els excedents industrials. En aquell context, la publicitat esdevingué un element clau que alimentava i reconduïa les necessitats d’aquesta societat –que, just per això, ben aviat es va conèixer com a societat de consum– i en l’art, que permetia inclinar la balança a favor d’un o altre producte.

El cartell, tant de paper com de llauna, és el protagonista d’aquest esclat publicitari impulsat pel Modernisme –amb la seva reivindicació de les arts aplicades– i pel desenvolupament de la litografia en color i de la impressió en òfset, que en milloren la qualitat, alhora que en faciliten la producció en sèrie. Uns dibuixos i uns colors atractius converteixen aquest suport en un sistema de comunicació massiu i a l’abast de tothom. El cartell difon una imatge clara i vistosa de la marca que promociona, i dona un missatge directe que permet interpel·lar directament els consumidors en un context en què la lectura i l’escriptura continuen essent només patrimoni d’uns quants. Els cartells són fàcils d’entendre i fàcils «d’estendre» arreu, i per això no triguen a convertir-se en els amos del carrer, fins al punt que les autoritats es veuen obligades a regular-ne la col·locació. Els cartells s’havien utilitzat generalment per a la difusió d’espectacles i esdeveniments culturals, però a l’entorn del 1880 guanyen protagonisme i les principals marques comercials recorreran a aquest suport i organitzaran concursos de cartells per aconseguir una bona imatge que els permeti competir.

Els fabricants, en un esforç per crear la seva pròpia marca i posicionar-se en el mercat, comencen a adoptar el disseny per crear una imatge de marca atractiva, vistosa i fàcil d’identificar, que es reflectirà en logotips, envasos, i en elements publicitaris.

Pel que fa al suport, mentre el cartell artístic roman fidel al paper, el món de la productes industrials també apostarà per les planxes de llauna litografiada atesos els seus

Sdad. de Atracción de Forasteros. Barcelona. Syndicat d’Initiative c. 1915 50 µ 35 cm

Pedra litogràfi ca utilitzada a la fàbrica G. de Andreis de Badalona. Museu de Badalona. Inv. 14552.

múltiples avantatges. Els cartells d’aquest material podien ser de grans dimensions, d’incomptables colors i de gran vistositat gràcies a l’aplicació de vernissos. A més, se’ls podia donar relleu, fet que en millorava l’expressivitat, i permetien una reproducció fi dedigna dels dissenys –una qualitat, per exemple, que no tenien els cartells de ceràmica que, sovint, desvirtuaven el traç. D’altra banda oferien una major resistència a les inclemències meteorològiques tot i que, a la llarga, es rovellaven, raó per la qual, en alguns casos, es van anar utilitzant altres sistemes de retolació exterior com el vidre (pintat, gravat o emplomat), el ferro o la ceràmica.

La llauna litografi ada va ser també molt utilitzada per als obsequis de marca que nombrosos fabricants oferien als seus clients. Eren una forma de premiar la fi delitat, però també d’introduir un agent silenciós a la llar del consumidor per fer una difusió ininterrompuda de la marca. Sovint es tractava d’objectes que no guardaven relació directa amb el producte però que l’evocaven de forma subtil. Eren quadres, rellotges, calendaris..., en molts casos de notable valor artístic, que acabaven integrant-se en la quotidianitat dels seus propietaris sense perdre el seu alt valor publicitari.

La tècnica litogràfica

La llauna és una làmina de ferro o acer tou que es recobreix d’estany mitjançant un procés electrolític o d’immersió. Aquest material combina la capacitat dels metalls de suportar cops sense trencar-se i la mal·leabilitat de l’acer amb la resistència a la corrosió i la no toxicitat de l’estany. El resultat d’aquest procés és un material lleuger, capaç de suportar altes temperatures, aïllant de la humitat i de la llum, apilable, emmagatzemable, reciclable i, sobretot, econòmic. Si a tots aquests avantatges hi afegim que es pot decorar, donar-hi relleu i que permet el tancament hermètic, entendrem la importància que adquirí la llauna tant en el món de l’envasat com en el de la publicitat.

L’auge d’aquest material, com ja s’ha apuntat, està estretament lligat a l’aparició de la litografi a i, especialment, de la cromolitografi a a l’entorn del 1890. Anteriorment ja s’havien fet intents de decorar la llauna pintant-la, enganxant-hi etiquetes o calcant-hi un disseny mitjançant pressió, però aquests mètodes resultaven molt costosos i feixucs, i van ser ràpidament desbancats per la litografi a. Aquesta tècnica d’impressió, basada en la incompatibilitat entre l’aigua i les matèries grasses, va ser invenció de l’alemany Alois Senefelder (1771-1834), l’any 1798.

Per a la litografi a (del grec. lithos –pedra– i graphe –dibuix–) es feien servir, inicialment, pedres calcàries, molt polides, de gra molt fi . Les que es consideraven més adients eren les de les pedreres de Solenhofen (Baviera, Alemanya), que estan compostes en un 95-98% per carbonat de calci, que es descompon amb facilitat per l’acció dels àcids com els que s’utilitzen en la litografi a, fet que les converteix en el suport ideal per a la impressió. Una bona pedra ha de tenir la superfície llisa, sense defectes, esquerdes ni cristallitzacions que podrien afectar la reacció de la tinta durant el procés d’impressió i deixar-hi marques no desitjades. Cal, a més, que tingui un gruix mínim d’uns set centímetres per tal que resisteixi la pressió de la premsa.

Des de l’any 1895 les pedres es van anar substituint progressivament per planxes de zinc. Ambdós suports es podien utilitzar moltes vegades, sempre que es netegessin i preparessin curosament abans de cada nou ús, però les planxes de zinc, a més, resultaven més econòmiques i fàcils de manipular, raó per la qual s’acabarien imposant. Tot i això el procés de substitució va ser molt lent i a la majoria d’empreses es van seguir utilitzant tots dos materials fi ns ben bé mitjan segle xx.

La impressió litogràfi ca començava amb el granejat i el poliment de la pedra, fregant-la repetidament amb sorra o un altre producte abrasiu fi ns a aconseguir una super

fície sense cap rugositat. Així s’anivellava alhora que es treia el greix que hi pogués haver a la superfície. Un cop granejada i polida, ja s’hi podia fer el disseny que es volia imprimir.

Les decoracions de les llaunes depenien de l’habilitat dels dibuixants. Normalment partien de dissenys ja existents que s’adaptaven sobre la pedra o la planxa. Hi havia diferents formes de fer-ho. Es podia dibuixar directament sobre la pedra amb un llapis gras o amb una ploma o pinzell xop de tinta grassa. En aquest cas –i abans de la invenció de la premsa òfset–, calia que el dibuix i el text es fessin de forma inversa per tal que en el moment d’imprimir sortissin del dret. Això afegia dificultat a la feina dels dibuixants que, en alguns casos, treballaven davant d’un mirall. A més, havien d’evitar tocar amb els dits la superfície de la pedra, ja que el greix de la pell podria acabar fent malbé tota la feina. Una altra opció era calcar directament el dibuix sobre la pedra, fet que simplificava la tasca. Un cop enllestit el dibuix, la pedra es preparava per a la impressió. Primer es fregava amb pólvores de talc i colofònia per facilitar que la preparació que s’hi havia de posar al damunt s’estengués de forma homogènia per tota la superfície. De vegades es reforçava aquesta protecció estenent una resina per tota la pedra que després es fonia amb la flama d’un petit bufador. Seguidament s’hi aplicava una barreja de goma aràbiga, aigua i àcid nítric –la fórmula podia variar lleugerament segons el taller litogràfic–, mescla corrosiva que deixava el dibuix marcat. Moltes vegades la pedra se sotmetia a una altra fase d’engomat –l’engomat fi– per tal d’obstruir els porus i protegir-los de la neteja que es faria a continuació. Aquesta neteja es feia amb aiguarràs i trementina, i servia per treure les restes de tinta litogràfica o sanguina que quedessin en el dibuix, sense modificar en absolut el disseny original, que quedava marcat i reapareixia en el moment d’entintar la pedra amb el color corresponent.

En el món de la litografia industrial els dissenys eren sempre en color. Aquest era, de fet, un dels principals atrac

Màquines planes de litografiar de l’empresa G. de Andreis de Badalona, La Llauna, en una imatge dels anys 50-60 del segle xx. Museu de Badalona. AI. Col. Antoni Ríos.