Memòria que parla

Josep Maria Monferrer

No soc historiador. Més aviat em podria definir com un educador una mica atípic que viu arrelat des de fa gairebé cinquanta anys al barri de la Mina. Una persona com jo és poc freqüent que s’encarregui de fer la introducció d’un llibre com aquest, però la meva vinculació amb el tema i el coneixement de tot el que s’hi recull m’arriba prou a les emocions més profundes com per abocar-m’hi amb il·lusió.

El llibre em va atrapar des del principi. Aquest repàs del passat i el present del Besòs i el Maresme a través dels testimonis de veïns i veïnes del barri és la plasmació d’un projecte que, encara que amb diferents dissenys, s’identificava amb un de meu: la recuperació de la memòria històrica de la Mina i del Camp de la Bota, treballant per la dignitat d’unes persones que la societat benpensant sempre ha mirat de reüll.

Se’n podrien trobar més, però us donaré només cinc raons que crec que tenen prou pes perquè llegiu el llibre:

1a. Perquè és un bon exercici de memòria històrica oral elaborat, no per “historiadors i investigadors universitaris” (sense cap menyspreu cap a les persones investigadores), sinó pels veïns i les veïnes als quals la vida no els ha resultat fàcil, que s’ho han guanyat tot a pols amb molt pocs recursos. N’hi ha prou amb llegir amb respecte els sofriments, les lluites i l’amor que hi ha rere cadascun dels testimoniatges que ens aporten per sentir que ens interpel·len.

2a. Perquè trobareu molta informació interessant que, com que està contextualitzada en un espai i un temps, adquireix un nivell, no d’anècdota, sinó de “categoria social històrica” que aporta dades interessants per entendre la història viva d’aquests barris.

Malauradament, de vegades quan s’escriuen textos vivencials de les experiències personals de la gent es fa d’una manera descontextualitzada del moment polític, econòmic i social que van viure, de manera que tot plegat queda reduït a anècdotes curioses sobre les quals molta gent que les llegeix acaba pensant que no tenen res a veure amb les nostres realitats actuals.

Els testimonis vius de vida i de lluita social que trobareu en el llibre us estimularan a comparar les realitats socialment negatives que ara seguim vivint i a tornar a lluitar conjuntament pels nostres drets i la nostra dignitat.

3a. I, si ajuntem la memòria oral veïnal del Besòs i el Maresme amb la memòria oral que sota aquest mateix prisma jo mateix he escrit en els meus llibres sobre el Camp de la Bota o la Mina, potser arribarem a entendre que els espais globals que políticament s’han “separat els uns dels altres” han acabat generant “barris segregats i parcialitzats” que resulten còmodes per als polítics que volen “controlar-ho tot”, però que suposen moltes vegades l’aïllament dels barris en els seus espais petits i artificials.

El món és cada cop més global i els nostres barris no poden continuar sent espais tan parcials. No podem trencar la transversalitat de les nostres lluites col·lectives per la dignitat que fan la vida tan còmoda als polítics.

4a. Com es diu molt bé al llibre, “Barcelona ha estat sempre terra d’immigració” malgrat que no sempre ha estat una ciutat “acollidora d’immigrats empobrits”. I parlo d’empobrits i no de pobres perquè aquells a qui anomenem “pobres” sense excepció són fruit d’una societat injusta.

Que Barcelona, especialment en temps del maleït franquisme, fos coneguda com “la Barracòpolis” no és una casualitat. La ciutat estava envoltada de més de cent barris de barraques pel fet que no es construïen habitatges socials i dignes per als milers i milers de famílies que venien a treballar aquí per cercar un futur millor per als seus fills i filles. Moltes d’elles ja eren empobrides en els seus llocs d’origen i patien situacions socials precàries i injustes. No tothom va trobar aquí una resposta solidària. La resposta se la van haver de fabricar particularment.

Aquest és un tema que no podem oblidar; si l’oblidem i no ens mobilitzem com van fer molts dels veïns i veïnes que surten al llibre, l’especulació de sempre continuarà generant “empobriment”.

5a. I acabo fent un esment especial al Camp de la Bota i al seu castell militar. I no pels projectes educatius fantàstics que s’hi van fer, sinó pels centenars i milers de persones assassinades al Parapeto (a la zona de Sant Adrià) i controlades des del castell (a la zona del Besòs). Per a mi, i per a molta gent, és una vergonya que l’especulació que hi continua havent sobre aquests terrenys esborri sense cap escrúpol la memòria de totes aquelles persones, homes i dones, assassinades per criteris polítics.

No hem d’oblidar mai que esborrar la memòria històrica facilita la repetició dels errors comesos.