El territori del barri del Besòs i el Maresme, una mirada a la història

El barri del Besòs i el Maresme es va aixecar en uns terrenys sedimentaris que el riu Besòs ha anat configurant al llarg dels temps. En aquest territori també hi desembocava la riera d’Horta, un dels principals torrents provinents de la serralada de Collserola. Era, doncs, un indret molt ric en aigua, hi havia maresmes i aiguamolls, i espessos boscos de salzes (de fet, l’origen del topònim Besòs prové de Bisauzi, el de les dues salzedes) i verns (d’aquí ve el topònim de la Verneda). Aquest territori és obert al mar i està exposat a les llevantades periòdiques que assoten el litoral de Barcelona. En ser una zona d’aiguamolls, exposada a les «besossades» (inundacions provocades pel Besòs) i els temporals marins, aquest indret no ha estat històricament gaire habitat. A l’època romana, entorn de la Via Augusta sud (que passava aproximadament per l’actual carrer de Pere IV), hi havia algun poblament i molins, a més del gual que permetia travessar el riu. Hi va haver pocs canvis a l’edat mitjana, quan ja es van definir els territoris de Barcelona i Sant Adrià i, en ser un indret fronterer, era propici a disputes entre l’Església, la noblesa i els comtes de Barcelona. Després d’una d’aquestes disputes, el 1092, el rei Ramon Berenguer III va nomenar Oleguer Bonestruga —bisbe de Barcelona— baró de Sant Adrià, i aquest va estendre les seves possessions als dos costats del Besòs. Part d’aquest territori era un vedat reial on comtes i nobles anaven a caçar. El delta d’aquest riu era, doncs, una zona humida de gran riquesa botànica i faunística, punt de pas i repòs d’aus migratòries.

Una de les primeres imatges que es coneixen del territori és un plànol del 1699, sobre l’ocupació de Barcelona per l’armada del rei de França el dia 12 de juny de 1697 (que es va allargar fins al 3 d’agost), obra de l’enginyer Juan Gianola. Els francesos van desembarcar les tropes prop pels aiguamolls, on moria la riera d’Horta, i el plànol mostra, en detall, el que hi havia al territori: poc més de quatre masos, alguns camps de conreu i, més al nord, el molí documentat en temps dels romans i a l’edat mitjana. Al llarg del segle XVIII i del XIX es van anar drenant els aiguamolls i les maresmes del delta del Besòs per obrir noves terres de conreu, cosa que va permetre que s’hi establissin nous masos, com ara Can Pujades, Can Barrina o Cal Miquel de l’Ase. Cap al 1810, durant la guerra del Francès, les tropes d’ocupació van aixecar uns parapets de tir, un champ de boute, a la platja, prop de la desembocadura de la riera d’Horta, on anaven a fer pràctiques de tir. D’ aquí neix el topònim de Camp de la Bota.

A la pàgina anterior, fulles de salze i de vern. A l’esquerra, detall del plànol «Barcelona ocupada por las Armas de Francia el día 12 de junio y defendida hasta el 3 de agosto del año 1697», de Juan Gianola, del 1699 (ICGC), amb la part de la desembocadura del Besòs. Al costat, tres plànols que mostren l’evolució de la part baixa del Besòs i de la riera d’Horta, a l’antiguitat, a l’edat mitjana i a mitjan segle XIX. Infografia: Jesús Mestre i Gerard Sardà

Uns quants anys després es va construir el ferrocarril de Barcelona a Mataró, inaugurat l’octubre del 1848, que travessa el territori tot dividint la part sud, el Camp de la Bota, de la resta. En aquests anys, l’enginyer Ildefons Cerdà estava treballant en el plànol topogràfi c del pla de Barcelona, que va publicar l’any 1855, i poc després, el 1861, va donar a conèixer el Pla Cerdà d’urbanització de l’eixample de Barcelona, en què va reservar aquesta zona, entre la riera d’Horta i el Besòs, com el gran parc de la ciutat: era una elecció lògica, ja que era una gran reserva natural pròxima a la ciutat i de gran valor botànic i faunístic. En aquell temps, el 1858, Juan Zapatero, governador militar de la ciutat, va ordenar construir una caserna militar al Camp de la Bota, coneguda com el castell de les Quatre Torres. En la Barcelona de l’època sovintejaven les revoltes, les bullangues i els aldarulls populars, i Zapatero pensava que entre el castell de Montjuïc i la nova fortifi cació del Besòs podria tenir la ciutat més controlada. Aquest castell va ser l’Escola d’Artilleria fi ns a la Segona República, i s’hi feien pràctiques de tir. A fi nals de segle XIX, el territori va rebre més població. A la part nord hi havia un barri de cases unifamiliars al voltant del passatge de Foret. I a la part sud, al costat de la via del tren, prop de Cal Miquel de l’Ase i de Can Peret de la Bota, hi havia un prat de gitanos que es va convertir en un campament cada cop més sedentari, la qual cosa va originar el poblament d’aquest grup a la zona. A l’altre costat de la via, arran del mar, es va anar consolidant un petit barri de pescadors que, el 1899 o el 1900, va rebre el nom de barri de Pequín

A la pàgina anterior, la masia de Can Pujades, cap a principis del segle XX (AMDSM). Al costat, gravat del castell de les Quatre Torres, de mitjan segle XIX (AMDSM). A sota, detall del plànol «Alrededores de la ciudad de Barcelona: proyecto de reforma y ensanche» (1861), d’Ildefons Cerdà (ICGC).

En aquesta pàgina, l’Arenal o Gas Lebon, també conegut com la Fàbrica de Gas, a finals del segle XIX (AMDSM). I, a sota, els dipòsits de la Mutua de Propietarios al carrer de Pere IV, que eren les latrines de la ciutat (AMDSM).

Platja de Pequín (1901), d’Isidre Nonell (Museu de Montserrat). A la pàgina següent, de dalt a baix, l’església de Sant Pere Pescador, del barri de Pequín, incendiada durant la Setmana Tràgica del 1909 (AMDSM). Vista del barri de Pequín el desembre del 1914, després d’una llevantada (Frederic Ballell, AFB). I vista panoràmica del barri del Camp de la Bota, amb el castell, als anys cinquanta (AMDSM).

arran de l’arribada d’un grup de xinesos provinent de les Filipines. Sembla que eren treballadors de la Companyia General de Tabacs de Filipines i, quan es va produir la independència de la colònia, en témer represàlies dels treballadors filipins, van pregar als espanyols que els embarquessin amb ells, i aquests els van deixar, finalment, a les platges del Besòs. També, cap a finals del segle XIX, la família Girona va construir una foneria especialitzada en vagons de tren, coneguda com a Can Girona i posteriorment com a MACOSA, i la companyia de ferrocarril MZA, un gran parc de vies i magatzems que quedaven molt a prop del tram final de la riera d’Horta. A la part nord, entorn de la carretera de França, s’hi van construir algunes grans fàbriques, extensió del barri fabril de Sant Martí, prop de les cases de Foret. I, a prop, també hi havia les latrines de la ciutat. A poc a poc, a les primeres dècades del segle XX, el territori va prendre una dimensió industrial, de serveis urbans i de poblament marginal, que encara convivia amb un grapat de masos i activitats agrícoles. El barri de Pequín va tenir un creixement important amb l’arribada dels xinesos. I era notícia als diaris de la ciutat per diversos motius: per la crema de l’església de Sant Pere Pescador amb motiu de la Setmana Tràgica del 1909, per la inauguració d’algun servei precari i, sobretot, pels temporals de llevant que feien grans destrosses al barri. Els temporals dels anys trenta van ser tan forts que van fer abandonar l’enclavament de la platja per situar-se a l’aixopluc del castell de les Quatre Torres, més allunyats de la fúria de les llevantades. A partir d’aleshores, l’antic barri de Pequín es va anar confonent amb el nou barri de barraques del Camp de la Bota.