9 minute read
Francisco Povedano
Francisco Povedano Actuar per diversió, actuar per supervivència
Oriol Soler Tot comença a Baena, un petit poble de Còrdova «on els nens es morien de gana pel carrer i se’ls inflava la panxa com els que ara surten a la televisió». El Francisco va arribar al món l’any 1934, poc abans que esclatés la guerra, en un lloc on no hi havia ni feina ni futur. Estava treballant per a un clan gitano a canvi de Va arribar a Barcelona menjar quan la seva mare i els seus germans se’n van després d’un viatge de anar a Barcelona perseguint setmanes, que va començar una esperança. Assegura escapant-se de la família per la qual treballava a canvi de que aquella família el va acollir com un més, i que li va oferir un espai on sentirmenjar. se segur. A canvi de la feina no rebia diners; menjava. És conscient que les seves mans eren una ganga per al clan, però els està agraït gairebé seixanta anys després. Ulleres de muntura negra, cabells blancs pentinats cap enrere, un jersei gris per sobre la camisa. Arqueja les celles quan ressalta un fet o un record, gesticula quan li queden curtes les paraules per explicar-se, riu amb serenitat profunda quan recorda. Darrere de les seves faccions s’intueix el nen que era capaç de fer aquell treball feixuc a canvi de menjar, una feina que consistia a carregar pedres amb burros, matèria primera per construir carreteres. La seva mare li va enviar l’equivalent a trenta euros per poder fer el viatge des de la província de Burgos, on estava en aquell moment amb la família gitana, fins a Barcelona. Va ser una odissea d’un mes, en la qual es va haver d’escapar d’aquells que l’havien acollit, que el tractaven com un fill però que no volien renunciar a la seva mà d’obra barata. Es va llevar un dia a les tres de la matinada, va agafar una manta i va començar a caminar en la negror de la nit fins que va topar amb unes vies de tren. El metall li marcava el camí per, tard o d’hora, trobar una estació. Va pujar d’amagat al primer tren que va venir, un comboi de mercaderies. Obeint només la seva intuïció, va baixar quan va creure que havia recorregut la distància suficient per comprar un bitllet que el portés a Barcelona. Li quedaven «12 duros». —Con esto no llegas tú a Barcelona. —Deme usted hasta donde llegue. Quan estava a punt d’arribar, va aparèixer un revisor. El seu tiquet havia caducat ja feia estona, en algun poble anterior, i els dotze duros que hi havia invertit s’havien esfumat a mesura que passaven els quilòmetres. Desemparat, no va tenir més remei que mentir. Va dir al revisor que havia perdut el bitllet, com a recurs desesperat per salvar-se. Quan ja es veia sense sortida, un guàrdia civil va explicar al revisor que el Francisco no s’havia colat, que unes quantes estacions abans havia ensenyat el seu bitllet a un altre revisor —quan encara era vàlid— i que estava dient la veritat. L’autoritat va convèncer l’autoritat, i és així com va arribar a Barcelona. Explica la història amb un mig somriure, recordant com va salvar-se miraculosament, però sense presumir d’aquella picaresca al servei de la supervivència. Se li accentuen els plecs al voltant de la boca. Tenia vint-i-un anys.
No va acabar aquí, la travessia. A l’entrada de Barcelona, la policia demanava la documentació. Ell no en tenia, «no existia res, ni DNI ni res!», però seguia amb la idea de trobar la seva mare i els seus germans. Pels carrers corria la història d’un home conegut com el Grabado, un individu que rondava per Barcelona i que demanava a tots aquells que identificava com a estrangers que li ensenyessin les mans. Parlem dels anys cinquanta, quan hi havia en vigor la Ley de Vagos y Maleantes. Aquesta llei va ser aprovada el 1933 per controlar indigents i proxenetes, i la dictadura va ampliar-ne les competències per vigilar també homosexuals i immigrants. No sancionava delictes —no hi havia penes vinculades a aquesta legislació—, sinó que, teòricament, només aplicava mesures preventives, que sovint podien ser repressives i violentes. En aquest context, qui ensenyava les mans i no hi tenia ferides, durícies o malformacions i, per tant, no podia demostrar que havia treballat, era enviat pel Grabado a un pavelló de la muntanya de Montjuïc. Allà, segons explica el Francisco, se’ls esquilava i se’ls enviava de nou cap a casa seva. Ell coneixia l’existència del Grabado, i va entrar a la ciutat desfent el camí vies endins, per on havia entrat el tren i no per la porta principal, on hauria pogut caure a les urpes del temut policia. Va anar a parar davant de l’Hospital del Mar, al costat de la platja del Somorrostro, que perseguia des de sis-cents quilòmetres enllà, des que havia marxat sense acomiadar-se de la família gitana a la província de Burgos buscant a cegues unes vies de tren que el reunissin novament amb la seva mare i els seus germans. «Quan vaig arribar em va caure el cel a sobre. Era una filera de barraques a la vora del mar, sense carrers, ni fonts, ni res. Jo venia d’un lloc dolent, però allò era encara pitjor. Plorava a les nits. Enyorava els gitanos. Vivíem en una barraca de dotze metres quadrats, érem els tres germans i la meva mare. Els nens dormíem tots junts al mateix llit, capiculats, els uns amb el cap amunt i els altres amb el cap avall per encaixar-nos i encabir-nos en aquell espai. Vam viure així durant nou anys.» Empassa saliva, i gesticula conjurant aquella imatge d’un barri que va ser un refugi per a unes quinze mil persones que van venir des de tot el territori peninsular buscant una oportunitat enmig d’una postguerra que va castigar una generació sencera. El Somorrostro té un no-sé-què de místic. Corren les llegendes de bruixes i fetilleres que eren capaces de tot amb els seus conjurs, i s’explica que la bailaora Carmen Amaya va aprendre a ballar allà, resseguint amb el seu cos el compàs que li marcaven les onades del mar. La realitat, però, era molt menys agraïda: milers de persones malvivint en barraques que eren engolides per les onades constantment. A més a més, a la pràctica, el Somorrostro era un dels abocadors de Barcelona, que escopia allà les seves deixalles i que va viure d’esquena a aquesta realitat durant dècades. El Francisco va començar poc temps després a treballar en una fàbrica de tornavisos del carrer de la Marina. Parla de setanta o vuitanta pessetes a la setmana; poc, però millor que res. Després va treballar en una fàbrica d’ampolles del Recorda com l’aigua cada Poblenou, on ja es pagaven dia arribava més a prop de cent dinou pessetes a la setmana i on va estar set anys d’aprenent. El maig del 1953, la barraca que compartia amb la seva mare i els seus quan va obrir la fàbrica Seat dos germans. a Barcelona, s’hi va presentar per buscar-hi una plaça, però una carambola va impedir-ho. La cosa va anar més o menys així: El Francisco va aprovar l’examen d’escriptura que es feia per entrar a l’empresa; per tant, el van anar a buscar. El representant de Seat va anar fins al Somorrostro, a casa seva, per dir-li que havia estat seleccionat, però es va perdre en un mar de barraques. Per casualitat, es va trobar amb la mare del Francisco, que li va explicar que el seu fill treballava en una fàbrica d’ampolles del Poblenou. Sense desistir, el representant de l’empresa automobilística va anar fins allà i va demanar pel qui havia de ser el nou treballador. El cap de personal de la fàbrica Vilella es va ensumar que se li enduien un dels seus empleats, i li va dir a l’home de la Seat que la persona que buscava feia el torn de tarda i que en aquells moments no el podia veure. Mentida. El Francisco estava treballant en aquell mateix instant a la factoria. Tot seguit, quan el representant de Seat va tocar el dos, el cap de personal de Vilella va anar a veure el Francisco, molt seriós. Li va dir que havia d’anar amb compte, que la policia l’estava buscant i que calia tenir els ulls ben oberts.
«Vaig pensar que era estrany. Jo no havia fet res!», riu, sense rancúnia, recordant aquella incredulitat innocent. «No tenia cap sentit que em busqués un policia. Aquell encarregat m’apreciava, però em va fer molt de mal.» Gràcies als companys de la fàbrica, la trama es va destapar, la qual cosa li va permetre assegurar-se una pensió digna i finalment es va jubilar. Però no tot va anar tan ràpid.
Els primers anys de treballador continuava vivint al Somorrostro, fins que el mar de barraques, que havia sobreviscut a la dictadura de Primo de Rivera, a la Segona República i als primers anys del franquisme, va ser finalment arrasat coincidint amb unes maniobres navals que van portar el Generalísimo a la capital catalana. El Francisco, però, recorda que els últims mesos vivien amb la por de ser engolits per les onades. El barri va ser un oasi per «Quan venien les onades, ens passàvem la nit sense dormir. Bum, bum, bum. Esperant que a ell després de viure gairebé una dècada a les barraques arribés una onada que finalment del Somorrostro. se’ns emportés. I l’endemà calia anar a treballar! Jo vivia on llençaven les deixalles tots els tallers i les fàbriques de Barcelona. Un dia, la nostra barraca va quedar a només dos metres del mar, i les autoritats van veure que allò era insostenible. Una nit se’ns van emportar a l’estadi de Montjuïc. Vam estar vivint allà durant tres mesos, fins que van fer els pisos de Baró de Viver, que és on em vaig casar i on van néixer dos dels meus fills.» Poc després, l’any 1969, apareix el Besòs al seu relat. Va anar-hi a viure de rebot, quan el seu sogre, que també vivia al Somorrostro i a qui se li havia assignat un dels pisos del nou barri del Besòs, va morir. El Francisco s’hi va traslladar amb els seus dos fills, i allà va néixer el tercer. Després d’una infantesa nòmada amb la família gitana i una joventut a les barraques del Somorrostro, el Besòs va ser el seu oasi, un lloc on tot va deixar de ser itinerant i provisional. «Vaig començar a viure com les persones», diu. Tenia llum, podia llegir a les nits, podia escriure, res a veure amb el càntir d’oli que tenia a la barraca. Tenia vàter i bany, en contrast amb la «munió de culs» —així ho explica ell mateix, rient amb la calma de qui fa temps que no ha de viure una escena similar— que hi havia cada matí al Somorrostro quan la gent feia les seves deposicions a la vora del mar. Els seus fills eren petits, se’ls enduia a la platja, i el Besòs li agradava més que Baró de Viver. Els primers records del Besòs de principis dels anys setanta són d’oasi. A la zona on viu no hi ha hagut grans transformacions, però sí que rememora la riera d’Horta, avui convertida en la rambla de Prim, i els descampats i horts on ara hi ha la Mina. Està
