«Al Besòs vaig començar a viure com les persones.»
Francisco Povedano Actuar per diversió, actuar per supervivència Oriol Soler Tot comença a Baena, un petit poble de Còrdova «on els nens es morien de gana pel carrer i se’ls inflava la panxa com els que ara surten a la televisió». El Francisco va arribar al món l’any 1934, poc abans que esclatés la guerra, en un lloc on no hi havia ni feina ni futur. Estava treballant per a un clan gitano a canvi de menjar quan la seva mare i Va arribar a Barcelona els seus germans se’n van després d’un viatge de anar a Barcelona perseguint setmanes, que va començar una esperança. Assegura que aquella família el va escapant-se de la família per acollir com un més, i que li la qual treballava a canvi de va oferir un espai on sentirmenjar. se segur. A canvi de la feina no rebia diners; menjava. És conscient que les seves mans eren una ganga per al clan, però els està agraït gairebé seixanta anys després. Ulleres de muntura negra, cabells blancs pentinats cap enrere, un jersei gris per sobre la camisa. Arqueja les celles quan ressalta un fet o un record, gesticula quan li queden curtes les paraules per explicar-se, riu amb serenitat profunda quan recorda. Darrere de les seves faccions s’intueix el nen que era capaç de fer aquell treball feixuc a canvi de menjar, una feina que consistia a carregar pedres amb burros, matèria primera per construir carreteres. La seva mare li va enviar l’equivalent a trenta euros per poder fer el viatge des de la província de Burgos, on estava en aquell moment amb la família gitana, fins a Barcelona. Va ser una 16|Memòria oral del barri del Besòs i el Maresme
odissea d’un mes, en la qual es va haver d’escapar d’aquells que l’havien acollit, que el tractaven com un fill però que no volien renunciar a la seva mà d’obra barata. Es va llevar un dia a les tres de la matinada, va agafar una manta i va començar a caminar en la negror de la nit fins que va topar amb unes vies de tren. El metall li marcava el camí per, tard o d’hora, trobar una estació. Va pujar d’amagat al primer tren que va venir, un comboi de mercaderies. Obeint només la seva intuïció, va baixar quan va creure que havia recorregut la distància suficient per comprar un bitllet que el portés a Barcelona. Li quedaven «12 duros». —Con esto no llegas tú a Barcelona. —Deme usted hasta donde llegue. Quan estava a punt d’arribar, va aparèixer un revisor. El seu tiquet havia caducat ja feia estona, en algun poble anterior, i els dotze duros que hi havia invertit s’havien esfumat a mesura que passaven els quilòmetres. Desemparat, no va tenir més remei que mentir. Va dir al revisor que havia perdut el bitllet, com a recurs desesperat per salvar-se. Quan ja es veia sense sortida, un guàrdia civil va explicar al revisor que el Francisco no s’havia colat, que unes quantes estacions abans havia ensenyat el seu bitllet a un altre revisor —quan encara era vàlid— i que estava dient la veritat. L’autoritat va convèncer l’autoritat, i és així com va arribar a Barcelona. Explica la història amb un mig somriure, recordant com va salvar-se miraculosament, però sense presumir d’aquella picaresca al servei de la supervivència. Se li accentuen els plecs al voltant de la boca. Tenia vint-i-un anys.
