Memòria oral del Besòs i el Maresme

Aquesta publicació repassa el passat, el present i el futur del Besòs i el Maresme a través del testimoni de veïns i veïnes del barri, situat al Districte de Sant Martí de Barcelona.

prop_cob.indd 1

12/07/18 12.40

Crèdits Coordinació general: Jesús Mestre Campi Text principal i biografies: Jesús Mestre Campi Històries de vida: Yeray S. Iborra i Oriol Soler Disseny i maquetació: Gerard Sardà Ferrer Procedència de les fotografies: Districte de Sant Martí - el Besòs i el Maresme: projecte “Som memòria històrica de Sant Martí” (MGSM). Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí (AMDSM). Arxiu Fotogràfi c de Barcelona (AFB) / Ballell, Frederic. Museu d’Història de la Immigració de Catalunya (MhiC). Museu de Montserrat. Institut Cartogràfi c i Geològic de Catalunya (ICGC) Edita: Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castaño, Jordi Campillo Gámez, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, José Pérez Freijo, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó, Bertran Cazorla Rodríguez, Anna Giralt Brunet Directora de Comunicació: Águeda Bañón Director d’Imatge i Serveis Editorials: José Pérez Freijo Cap editorial: Oriol Guiu Producció: Maribel Baños Distribució: M. Àngels Alonso Edició i producció: Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona tel. 93 402 31 31 barcelona.cat/barcelonallibres Barcelona, 2018 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © dels textos i les imatges: els autors esmentats ISBN: 978-84-9156-101-9 DL: B.20.733-2018 Imprès en paper ecològic Ajuntament de Barcelona, Districte de Sant Martí

Memòria oral del barri del Besòs i el Maresme Un projecte del Districte de Sant Martí, amb el suport i l’assessorament de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Secció de Fons Documentals, Àmbit de Fons Orals

Nota: Aquest llibre complementa i amplia en alguns aspectes el documental del mateix nom, Memòria oral del Besòs i el Maresme, amb muntatge de vídeo de Tito Baraldés, projecte realitzat entre el novembre del 2016 i el juny del 2017. bit.ly/AudiovisualMemoriaOralBesosMaresme

Sumari Memòria que parla

6

El territori del barri del Besòs i el Maresme, una mirada a la història

8

Del Somorrostro al Besòs (1940-1960)

14

Francisco Povedano

16

Rosario Mora

22

Construir el barri (1960-1990)

28

José Gil

30

Salvador Cabré

34

Consolidar el barri (1990-2015)

40

Ana Canillas i Ana Sánchez

42

Agustín Heredia

46

Pape Diop

52

Maria Aran Cubells

56

Present i futur

60

Agraïments

63

Sigles, fonts orals

64

Bibliografia

65

Memòria que parla Josep Maria Monferrer

No soc historiador. Més aviat em podria definir com un educador una mica atípic que viu arrelat des de fa gairebé cinquanta anys al barri de la Mina. Una persona com jo és poc freqüent que s’encarregui de fer la introducció d’un llibre com aquest, però la meva vinculació amb el tema i el coneixement de tot el que s’hi recull m’arriba prou a les emocions més profundes com per abocar-m’hi amb il·lusió.

El llibre em va atrapar des del principi. Aquest repàs del passat i el present del Besòs i el Maresme a través dels testimonis de veïns i veïnes del barri és la plasmació d’un projecte que, encara que amb diferents dissenys, s’identificava amb un de meu: la recuperació de la memòria històrica de la Mina i del Camp de la Bota, treballant per la dignitat d’unes persones que la societat benpensant sempre ha mirat de reüll.

Se’n podrien trobar més, però us donaré només cinc raons que crec que tenen prou pes perquè llegiu el llibre: 1a. Perquè és un bon exercici de memòria històrica oral elaborat, no per “historiadors i investigadors universitaris” (sense cap menyspreu cap a les persones investigadores), sinó pels veïns i les veïnes als quals la vida no els ha resultat fàcil, que s’ho han guanyat tot a pols amb molt pocs recursos. N’hi ha prou amb llegir amb respecte els sofriments, les lluites i l’amor que hi ha rere cadascun dels testimoniatges que ens aporten per sentir que ens interpel·len.

2a. Perquè trobareu molta informació interessant que, com que està contextualitzada en un espai i un temps, adquireix un nivell, no d’anècdota, sinó de “categoria social històrica” que aporta dades interessants per entendre la història viva d’aquests barris.

Malauradament, de vegades quan s’escriuen textos vivencials de les experiències personals de la gent es fa d’una manera descontextualitzada del moment polític, econòmic i social que van viure, de manera que tot plegat queda reduït a anècdotes curioses sobre les quals molta gent que les llegeix acaba pensant que no tenen res a veure amb les nostres realitats actuals.

Els testimonis vius de vida i de lluita social que trobareu en el llibre us estimularan a comparar les realitats socialment negatives que ara seguim vivint i a tornar a lluitar conjuntament pels nostres drets i la nostra dignitat.

3a. I, si ajuntem la memòria oral veïnal del Besòs i el Maresme amb la memòria oral que sota aquest mateix prisma jo mateix he escrit en els meus llibres sobre el Camp de la Bota o la Mina, potser arribarem a entendre que els espais globals que políticament s’han “separat els uns dels altres” han acabat generant “barris segregats i parcialitzats” que resulten còmodes per als polítics que volen “controlar-ho tot”, però que suposen moltes vegades l’aïllament dels barris en els seus espais petits i artificials.

El món és cada cop més global i els nostres barris no poden continuar sent espais tan parcials.

No podem trencar la transversalitat de les nostres lluites col·lectives per la dignitat que fan la vida tan còmoda als polítics.

4a. Com es diu molt bé al llibre, “Barcelona ha estat sempre terra d’immigració” malgrat que no sempre ha estat una ciutat “acollidora d’immigrats empobrits”. I parlo d’empobrits i no de pobres perquè aquells a qui anomenem “pobres” sense excepció són fruit d’una societat injusta.

Que Barcelona, especialment en temps del maleït franquisme, fos coneguda com “la Barracòpolis” no és una casualitat. La ciutat estava envoltada de més de cent barris de barraques pel fet que no es construïen habitatges socials i dignes per als milers i milers de famílies que venien a treballar aquí per cercar un futur millor per als seus fills i filles. Moltes d’elles ja eren empobrides en els seus llocs d’origen i patien situacions socials precàries i injustes. No tothom va trobar aquí una resposta solidària. La resposta se la van haver de fabricar particularment.

Aquest és un tema que no podem oblidar; si l’oblidem i no ens mobilitzem com van fer molts dels veïns i veïnes que surten al llibre, l’especulació de sempre continuarà generant “empobriment”.

5a. I acabo fent un esment especial al Camp de la Bota i al seu castell militar. I no pels projectes educatius fantàstics que s’hi van fer, sinó pels centenars i milers de persones assassinades al Parapeto (a la zona de Sant Adrià) i controlades des del castell (a la zona del Besòs). Per a mi, i per a molta gent, és una vergonya que l’especulació que hi continua havent sobre aquests terrenys esborri sense cap escrúpol la memòria de totes aquelles persones, homes i dones, assassinades per criteris polítics.

No hem d’oblidar mai que esborrar la memòria històrica facilita la repetició dels errors comesos.

El territori del barri del Besòs i el Maresme, una mirada a la història

E

l barri del Besòs i el Maresme es va aixecar en uns terrenys sedimentaris que el riu Besòs ha anat configurant al llarg dels temps. En aquest territori també hi desembocava la riera d’Horta, un dels principals torrents provinents de la serralada de Collserola. Era, doncs, un indret molt ric en aigua, hi havia maresmes i aiguamolls, i espessos boscos de salzes (de fet, l’origen del topònim Besòs prové de Bisauzi, el de les dues salzedes) i verns (d’aquí ve el topònim de la Verneda). Aquest territori és obert al mar i està exposat a les llevantades periòdiques que assoten el litoral de Barcelona.

En ser una zona d’aiguamolls, exposada a les «besossades» (inundacions provocades pel Besòs) i els temporals marins, aquest indret no ha estat històricament gaire habitat. A l’època romana, entorn de la Via Augusta sud (que passava aproximadament per l’actual carrer de Pere IV), hi havia algun poblament i molins, a més del gual que permetia travessar el riu. Hi va haver pocs canvis a l’edat mitjana, quan ja es van definir els territoris de Barcelona i Sant Adrià i, en ser un indret fronterer, era propici a disputes entre l’Església, la noblesa i els comtes de Barcelona. Després d’una d’aquestes disputes, el 1092, el rei Ramon Berenguer III va nomenar Oleguer Bonestruga —bisbe de Barcelona— baró de Sant Adrià, i aquest

8|Memòria oral del barri del Besòs i el Maresme

va estendre les seves possessions als dos costats del Besòs. Part d’aquest territori era un vedat reial on comtes i nobles anaven a caçar. El delta d’aquest riu era, doncs, una zona humida de gran riquesa botànica i faunística, punt de pas i repòs d’aus migratòries.

Una de les primeres imatges que es coneixen del territori és un plànol del 1699, sobre l’ocupació de Barcelona per l’armada del rei de França el dia 12 de juny de 1697 (que es va allargar fins al 3 d’agost), obra de l’enginyer Juan Gianola. Els francesos van desembarcar les tropes prop pels aiguamolls, on moria la riera d’Horta, i el plànol mostra, en detall, el que hi havia al territori: poc més de quatre masos, alguns camps de conreu i, més al nord, el molí documentat en temps dels romans i a l’edat mitjana.

Al llarg del segle XVIII i del XIX es van anar drenant els aiguamolls i les maresmes del delta del Besòs per obrir noves terres de conreu, cosa que va permetre que s’hi establissin nous masos, com ara Can Pujades, Can Barrina o Cal Miquel de l’Ase. Cap al 1810, durant la guerra del Francès, les tropes d’ocupació van aixecar uns parapets de tir, un champ de boute, a la platja, prop de la desembocadura de la riera d’Horta, on anaven a fer pràctiques de tir.

D’aquí neix el topònim de Camp de la Bota.

A la pàgina anterior, fulles de salze i de vern.

A l’esquerra, detall del plànol «Barcelona ocupada por las Armas de Francia el día 12 de junio y defendida hasta el 3 de agosto del año 1697», de Juan Gianola, del 1699 (ICGC), amb la part de la desembocadura del Besòs.

Al costat, tres plànols que mostren l’evolució de la part baixa del Besòs i de la riera d’Horta, a l’antiguitat, a l’edat mitjana i a mitjan segle XIX. Infografia: Jesús Mestre i Gerard Sardà

El territori del barri del Besòs i el Maresme, una mirada a la història|9

10|Memòria oral del barri del Besòs i el Maresme

Uns quants anys després es va construir el ferrocarril de Barcelona a Mataró, inaugurat l’octubre del 1848, que travessa el territori tot dividint la part sud, el Camp de la Bota, de la resta. En aquests anys, l’enginyer Ildefons Cerdà estava treballant en el plànol topogràfic del pla de Barcelona, que va publicar l’any 1855, i poc després, el 1861, va donar a conèixer el Pla Cerdà d’urbanització de l’eixample de Barcelona, en què va reservar aquesta zona, entre la riera d’Horta i el Besòs, com el gran parc de la ciutat: era una elecció lògica, ja que era una gran reserva natural pròxima a la ciutat i de gran valor botànic i faunístic.

En aquell temps, el 1858, Juan Zapatero, governador militar de la ciutat, va ordenar construir una caserna militar al Camp de la Bota, coneguda com el castell de les Quatre Torres. En la Barcelona de l’època sovintejaven les revoltes, les bullangues i els aldarulls populars, i Zapatero pensava que entre el castell de Montjuïc i la nova fortificació del Besòs podria tenir la ciutat més controlada.

Aquest castell va ser l’Escola d’Artilleria fins a la Segona República, i s’hi feien pràctiques de tir.

A finals de segle XIX, el territori va rebre més població. A la part nord hi havia un barri de cases unifamiliars al voltant del passatge de Foret. I a la part sud, al costat de la via del tren, prop de Cal Miquel de l’Ase i de Can Peret de la Bota, hi havia un prat de gitanos que es va convertir en un campament cada cop més sedentari, la qual cosa va originar el poblament d’aquest grup a la zona. A l’altre costat de la via, arran del mar, es va anar consolidant un petit barri de pescadors que, el 1899 o el 1900, va rebre el nom de barri de Pequín

A la pàgina anterior, la masia de Can Pujades, cap a principis del segle XX (AMDSM). Al costat, gravat del castell de les Quatre Torres, de mitjan segle XIX (AMDSM). A sota, detall del plànol «Alrededores de la ciudad de Barcelona: proyecto de reforma y ensanche» (1861), d’Ildefons Cerdà (ICGC).

En aquesta pàgina, l’Arenal o Gas Lebon, també conegut com la Fàbrica de Gas, a finals del segle XIX (AMDSM). I, a sota, els dipòsits de la Mutua de Propietarios al carrer de Pere IV, que eren les latrines de la ciutat (AMDSM).

El territori del barri del Besòs i el Maresme, una mirada a la història|11

Platja de Pequín (1901), d’Isidre Nonell (Museu de Montserrat).

A la pàgina següent, de dalt a baix, l’església de Sant Pere Pescador, del barri de Pequín, incendiada durant la Setmana Tràgica del 1909 (AMDSM). Vista del barri de Pequín el desembre del 1914, després d’una llevantada (Frederic Ballell, AFB). I vista panoràmica del barri del Camp de la Bota, amb el castell, als anys cinquanta (AMDSM).

12|Memòria oral del barri del Besòs i el Maresme

arran de l’arribada d’un grup de xinesos provinent de les Filipines. Sembla que eren treballadors de la Companyia General de Tabacs de Filipines i, quan es va produir la independència de la colònia, en témer represàlies dels treballadors filipins, van pregar als espanyols que els embarquessin amb ells, i aquests els van deixar, finalment, a les platges del Besòs.

També, cap a finals del segle XIX, la família Girona va construir una foneria especialitzada en vagons de tren, coneguda com a Can Girona i posteriorment com a MACOSA, i la companyia de ferrocarril MZA, un gran parc de vies i magatzems que quedaven molt a prop del tram final de la riera d’Horta. A la part nord, entorn de la carretera de França, s’hi van construir algunes grans fàbriques, extensió del barri fabril de Sant Martí, prop de les cases de Foret. I, a prop, també hi havia les latrines de la ciutat. A poc a poc, a les primeres dècades del segle XX, el territori va prendre una dimensió industrial, de serveis urbans i de poblament marginal, que encara convivia amb un grapat de masos i activitats agrícoles.

El barri de Pequín va tenir un creixement important amb l’arribada dels xinesos. I era notícia als diaris de la ciutat per diversos motius: per la crema de l’església de Sant Pere Pescador amb motiu de la Setmana Tràgica del 1909, per la inauguració d’algun servei precari i, sobretot, pels temporals de llevant que feien grans destrosses al barri. Els temporals dels anys trenta van ser tan forts que van fer abandonar l’enclavament de la platja per situar-se a l’aixopluc del castell de les Quatre Torres, més allunyats de la fúria de les llevantades. A partir d’aleshores, l’antic barri de Pequín es va anar confonent amb el nou barri de barraques del Camp de la Bota.

El territori del barri del Besòs i el Maresme, una mirada a la història|13

Del Somorrostro al Besòs (1940-1960)

Josep M. Monferrer Celades Escolapi, pedagog i activista veïnal.

De jove va entrar en contacte amb la comunitat escolàpia del Camp de la Bota, la qual cosa el va ajudar a definir el seu projecte educatiu.

Monferrer ha estat guardonat amb el Memorial Joan XXIII per la Pau 2015 per la seva tasca de mestre, educador i dinamitzador cultural durant quaranta anys al barri de la Mina. El premi també destaca la seva aportació a la conservació de la memòria històrica d’aquest barri de Sant Adrià de Besòs, a partir de l’Arxiu Històric de la Mina i el Camp de la Bota, que va fundar i gestiona el mateix Monferrer. És autor, entre altres, del llibre El Camp de la Bota: Un espai i una història (2012).

B

arcelona ha estat sempre terra d’immigració. A partir dels anys vint, però, amb les obres del metro i l’Exposició Internacional, el flux migratori es va accelerar. I, després de la Guerra Civil Espanyola, va desbordar qualsevol previsió. L’immigrant, en arribar a una terra estranya, ha de trobar qualsevol lloc on aixoplugar-se, i aquests indrets solen ser zones marginals. Als anys vint ja es van consolidar les zones de barraques a la platja del Somorrostro i al barri de Pequín, però a partir dels anys quaranta, totes les perifèries de la ciutat van ser envaïdes per les barraques: Can Tunis i Montjuïc a Sants; la part alta de la Diagonal i Can Caralleu a Sarrià; els turons del Carmel i de la Rovira a Horta-Guinardó; Verdum i la Trinitat Nova a Nou Barris; Santa Engràcia i la Perona a Sant Andreu, a més de tot el litoral marítim.

Les estadístiques no poden ser gaire exactes, però sembla que a la dècada dels cinquanta a Barcelona hi havia vint mil barraques on vivien entre setanta mil i cent mil persones, gairebé el 10% dels barcelonins. El Camp de la Bota també es recorda pels afusellaments que van dur a terme les autoritats franquistes a la zona dels parapets, des del 14 de febrer de 1939, quan es va afusellar l’advocat i diputat Eduardo Barriobero, fins al 14 de març de 1952, quan es van executar cinc integrants del grup anarquista Talión, acusats d’una sèrie d’atracaments. En total, entre les dues dates, es van executar 1.704 persones. Mossèn Pere Ribot, vicari de Sant Adrià de Besòs el 1941, recordava: «El meu despertar era quan a les set del matí afusellaven els condemnats. I pels trets de gràcia sabia quants n’havien mort cada dia».

El Sevillano en una parada a l’estació de Móra la Nova, el 1967. Aquest tren va portar molts immigrants des del sud d’Espanya a Barcelona.

Fotografia de Tomàs Riva, Museu d’Història de la Immigració de Catalunya (MhiC).

A la pàgina següent, vista aèria del territori del Besòs, el 1947 (ICGC). Al costat, vista aèria del barri de barraques del Camp de la Bota, anys cinquanta (AMDSM). I una altra fotografia del Sevillano (MhiC).

El territori del barri del Besòs i el Maresme, una mirada a la història|15

«Al Besòs vaig començar a viure com les persones.»

Francisco Povedano Actuar per diversió, actuar per supervivència Oriol Soler Tot comença a Baena, un petit poble de Còrdova «on els nens es morien de gana pel carrer i se’ls inflava la panxa com els que ara surten a la televisió». El Francisco va arribar al món l’any 1934, poc abans que esclatés la guerra, en un lloc on no hi havia ni feina ni futur. Estava treballant per a un clan gitano a canvi de menjar quan la seva mare i Va arribar a Barcelona els seus germans se’n van després d’un viatge de anar a Barcelona perseguint setmanes, que va començar una esperança. Assegura que aquella família el va escapant-se de la família per acollir com un més, i que li la qual treballava a canvi de va oferir un espai on sentirmenjar. se segur. A canvi de la feina no rebia diners; menjava. És conscient que les seves mans eren una ganga per al clan, però els està agraït gairebé seixanta anys després.

Ulleres de muntura negra, cabells blancs pentinats cap enrere, un jersei gris per sobre la camisa. Arqueja les celles quan ressalta un fet o un record, gesticula quan li queden curtes les paraules per explicar-se, riu amb serenitat profunda quan recorda. Darrere de les seves faccions s’intueix el nen que era capaç de fer aquell treball feixuc a canvi de menjar, una feina que consistia a carregar pedres amb burros, matèria primera per construir carreteres.

La seva mare li va enviar l’equivalent a trenta euros per poder fer el viatge des de la província de Burgos, on estava en aquell moment amb la família gitana, fins a Barcelona. Va ser una 16|Memòria oral del barri del Besòs i el Maresme

odissea d’un mes, en la qual es va haver d’escapar d’aquells que l’havien acollit, que el tractaven com un fill però que no volien renunciar a la seva mà d’obra barata. Es va llevar un dia a les tres de la matinada, va agafar una manta i va començar a caminar en la negror de la nit fins que va topar amb unes vies de tren. El metall li marcava el camí per, tard o d’hora, trobar una estació.

Va pujar d’amagat al primer tren que va venir, un comboi de mercaderies. Obeint només la seva intuïció, va baixar quan va creure que havia recorregut la distància suficient per comprar un bitllet que el portés a Barcelona. Li quedaven «12 duros».

—Con esto no llegas tú a Barcelona.

—Deme usted hasta donde llegue.

Quan estava a punt d’arribar, va aparèixer un revisor. El seu tiquet havia caducat ja feia estona, en algun poble anterior, i els dotze duros que hi havia invertit s’havien esfumat a mesura que passaven els quilòmetres. Desemparat, no va tenir més remei que mentir. Va dir al revisor que havia perdut el bitllet, com a recurs desesperat per salvar-se. Quan ja es veia sense sortida, un guàrdia civil va explicar al revisor que el Francisco no s’havia colat, que unes quantes estacions abans havia ensenyat el seu bitllet a un altre revisor —quan encara era vàlid— i que estava dient la veritat. L’autoritat va convèncer l’autoritat, i és així com va arribar a Barcelona.

Explica la història amb un mig somriure, recordant com va salvar-se miraculosament, però sense presumir d’aquella picaresca al servei de la supervivència. Se li accentuen els plecs al voltant de la boca. Tenia vint-i-un anys.

El territori del barri del Besòs i el Maresme, una mirada a la història|17

Vista aèria del Poblenou, amb el barri de barraques del Somorrostro arran del mar, cap al 1950. (Donació de Francesc Caballé, AMDSM)

No va acabar aquí, la travessia. A l’entrada de Barcelona, la policia demanava la documentació. Ell no en tenia, «no existia res, ni DNI ni res!», però seguia amb la idea de trobar la seva mare i els seus germans. Pels carrers corria la història d’un home conegut com el Grabado, un individu que rondava per Barcelona i que demanava a tots aquells que identificava com a estrangers que li ensenyessin les mans. Parlem dels anys cinquanta, quan hi havia en vigor la Ley de Vagos y Maleantes.

Aquesta llei va ser aprovada el 1933 per controlar indigents i proxenetes, i la dictadura va ampliar-ne les competències per vigilar també homosexuals i immigrants. No sancionava delictes —no hi havia penes vinculades a aquesta legislació—, sinó que, teòricament, només aplicava mesures preventives, que sovint podien ser repressives i violentes. En aquest context, qui ensenyava les mans i no hi tenia ferides, durícies o malformacions i, per tant, no podia demostrar que havia treballat, era enviat pel Grabado a un pavelló de la muntanya de Montjuïc. Allà, segons explica el Francisco, se’ls esquilava i se’ls enviava de nou cap a casa seva.

Ell coneixia l’existència del Grabado, i va entrar a la ciutat desfent el camí vies endins, per on havia entrat el tren i no per la porta principal, on hauria pogut caure a les urpes del temut policia. Va anar a parar davant de l’Hospital del Mar, al costat de la platja del Somorrostro, que perseguia des de sis-cents quilòmetres enllà, des que havia marxat sense acomiadar-se de la família gitana a la província de Burgos buscant a cegues unes vies de tren que el reunissin novament amb la seva mare i els seus germans.

«Quan vaig arribar em va caure el cel a sobre. Era una filera de barraques a la vora del mar, sense carrers, ni fonts, ni res.

Jo venia d’un lloc dolent, però allò era encara pitjor. Plorava a les nits. Enyorava els gitanos. Vivíem en una barraca de dotze metres quadrats, érem els tres germans i la meva mare. Els nens dormíem tots junts al mateix llit, capiculats, els uns amb el cap amunt i els altres amb el cap avall per encaixar-nos i encabir-nos en aquell espai. Vam viure així durant nou anys.»

Empassa saliva, i gesticula conjurant aquella imatge d’un barri que va ser un refugi per a unes quinze mil persones que van venir des de tot el territori peninsular buscant una oportunitat enmig d’una postguerra que va castigar una generació sencera.

El Somorrostro té un no-sé-què de místic. Corren les llegendes de bruixes i fetilleres que eren capaces de tot amb els seus conjurs, i s’explica que la bailaora Carmen Amaya va aprendre a ballar allà, resseguint amb el seu cos el compàs que li marcaven les onades del mar. La realitat, però, era molt menys agraïda: milers de persones malvivint en barraques que eren engolides per les onades constantment. A més a més, a la pràctica, el Somorrostro era un dels abocadors de Barcelona, que escopia allà les seves deixalles i que va viure d’esquena a aquesta realitat durant dècades.

El Francisco va començar poc temps després a treballar en una fàbrica de tornavisos del carrer de la Marina. Parla de setanta o vuitanta pessetes a la setmana; poc, però millor que res. Després va treballar en una fàbrica d’ampolles del Recorda com l’aigua cada Poblenou, on ja es pagaven dia arribava més a prop de cent dinou pessetes a la la barraca que compartia setmana i on va estar set anys amb la seva mare i els seus d’aprenent. El maig del 1953, quan va obrir la fàbrica Seat dos germans. a Barcelona, s’hi va presentar per buscar-hi una plaça, però una carambola va impedir-ho.

La cosa va anar més o menys així: El Francisco va aprovar l’examen d’escriptura que es feia per entrar a l’empresa; per tant, el van anar a buscar. El representant de Seat va anar fins al Somorrostro, a casa seva, per dir-li que havia estat seleccionat, però es va perdre en un mar de barraques. Per casualitat, es va trobar amb la mare del Francisco, que li va explicar que el seu fill treballava en una fàbrica d’ampolles del Poblenou. Sense desistir, el representant de l’empresa automobilística va anar fins allà i va demanar pel qui havia de ser el nou treballador.

El cap de personal de la fàbrica Vilella es va ensumar que se li enduien un dels seus empleats, i li va dir a l’home de la Seat que la persona que buscava feia el torn de tarda i que en aquells moments no el podia veure. Mentida. El Francisco estava treballant en aquell mateix instant a la factoria. Tot seguit, quan el representant de Seat va tocar el dos, el cap de personal de Vilella va anar a veure el Francisco, molt seriós. Li va dir que havia d’anar amb compte, que la policia l’estava buscant i que calia tenir els ulls ben oberts.

El territori del barri del Besòs i el Maresme, una mirada a la història|19

«Vaig pensar que era estrany. Jo no havia fet res!», riu, sense rancúnia, recordant aquella incredulitat innocent. «No tenia cap sentit que em busqués un policia. Aquell encarregat m’apreciava, però em va fer molt de mal.»

Gràcies als companys de la fàbrica, la trama es va destapar, la qual cosa li va permetre assegurar-se una pensió digna i finalment es va jubilar. Però no tot va anar tan ràpid.

20|Memòria oral del barri del Besòs i el Maresme

Els primers anys de treballador continuava vivint al Somorrostro, fins que el mar de barraques, que havia sobreviscut a la dictadura de Primo de Rivera, a la Segona República i als primers anys del franquisme, va ser finalment arrasat coincidint amb unes maniobres navals que van portar el Generalísimo a la capital catalana. El Francisco, però, recorda que els últims mesos vivien amb la por de ser engolits per les onades.

El barri va ser un oasi per «Quan venien les onades, ens a ell després de viure gairebé passàvem la nit sense dormir.

Bum, bum, bum. Esperant que una dècada a les barraques arribés una onada que finalment del Somorrostro. se’ns emportés. I l’endemà calia anar a treballar! Jo vivia on llençaven les deixalles tots els tallers i les fàbriques de Barcelona. Un dia, la nostra barraca va quedar a només dos metres del mar, i les autoritats van veure que allò era insostenible. Una nit se’ns van emportar a l’estadi de Montjuïc.

Vam estar vivint allà durant tres mesos, fins que van fer els pisos de Baró de Viver, que és on em vaig casar i on van néixer dos dels meus fills.»

Poc després, l’any 1969, apareix el Besòs al seu relat. Va anar-hi a viure de rebot, quan el seu sogre, que també vivia al Somorrostro i a qui se li havia assignat un dels pisos del nou barri del Besòs, va morir. El Francisco s’hi va traslladar amb els seus dos fills, i allà va néixer el tercer.

Després d’una infantesa nòmada amb la família gitana i una joventut a les barraques del Somorrostro, el Besòs va ser el seu oasi, un lloc on tot va deixar de ser itinerant i provisional. «Vaig començar a viure com les persones», diu. Tenia llum, podia llegir a les nits, podia escriure, res a veure amb el càntir d’oli que tenia a la barraca. Tenia vàter i bany, en contrast amb la «munió de culs» —així ho explica ell mateix, rient amb la calma de qui fa temps que no ha de viure una escena similar— que hi havia cada matí al Somorrostro quan la gent feia les seves deposicions a la vora del mar. Els seus fills eren petits, se’ls enduia a la platja, i el Besòs li agradava més que Baró de Viver.

Els primers records del Besòs de principis dels anys setanta són d’oasi. A la zona on viu no hi ha hagut grans transformacions, però sí que rememora la riera d’Horta, avui convertida en la rambla de Prim, i els descampats i horts on ara hi ha la Mina. Està

content de com és el barri ara, però creu que s’hauria de millorar més. Recorda els grans aiguats, que l’obligaven a arromangar-se els pantalons per anar a treballar enmig del fangar que baixava pels carrers, que encara estaven sense asfaltar.

Un cop jubilat, el Francisco ha fet vida al barri i ha participat del seu teixit social. Tant ell com la seva dona han trobat espais on sentir-se a gust, fer activitats culturals i conèixer els seus veïns. Concretament, el Francisco ha fet cursos d’informàtica, i està molt agraït dels coneixements que ha adquirit durant set o vuit anys gràcies a un professor argentí. Porta un smartphone a la butxaca, que utilitza a la perfecció. El gran descobriment dels darrers anys, però, ha estat, sens dubte, el teatre.

«L’última obra que hem fet és la millor que pots veure a la televisió. Novios por Internet. Quan la vegis, et moriràs de riure.

La fem amb companys del barri, i la vam representar al Centre Cívic del Besòs. La podeu buscar al YouTube! Jo mateix em vaig encarregar de penjar-la.

Ara fa teatre al Centre Cívic Cada nit hi entro, i així sé Besòs: ell i la seva dona quanta gent l’ha vist. Més interpreten l’obra ‘Novios de cent seixanta persones!

Us morireu de riure, de por Internet’, que ell mateix veritat. També la vam fer es va encarregar de penjar a als Quatre Cantons, i mira Youtube. que no hi havia escenari ni res. Però al centre cívic, que hi ha escenari, cortina i totes aquestes coses, va sortir meravellós. Al grup de teatre tots som veïns, tots som amics, un parell de senyores ho coordinen tot. Ara la representarem al Casal Joan Maragall.»

Ara, per al Francisco fingir és diversió i no supervivència. Actuar per passar-s’ho bé. Queden lluny els dies d’enganyar revisors, de petites mentides per no ser enxampat i d’escapar-se d’amagat a mitjanit per reunir-se amb la seva família. Igual que la llegenda explica que les onades del mar van ensenyar a ballar a Carmen Amaya, potser l’instint de conservació d’aquell Somorrostro hostil va ensenyar al Francisco a actuar i convèncer. Al carrer o dalt d’un escenari.

A la pàgina anterior, grup de gitanos del Somorrostro, i barraques del mateix barri, als anys cinquanta (AMDSM).

En aquesta pàgina, grup d’actors de l’Associació de Veïns del Sud-oest del Besòs interpretant El cuervo, l’any 1975, al Teatre Luis Borrasa, 18 (MGSM). A sota, edifici en construcció al barri del Besòs, als anys seixanta (Alfred Matas, MGSM).

El territori del barri del Besòs i el Maresme, una mirada a la història|21