Caliu

Caliu

M’havien dit que no em preocupés, que el Vicenç era dels millors en el seu ofici. Quanta raó tenien! Deia les paraules justes, amb un xiuxiueig que et tranquil·litzava, i sabia quan era el moment exacte de posar-te la mà a sobre, amb un gest suau, que transmetia l’escalfor imprescindible per passar un mal tràngol. Jo no havia dormit gens la nit anterior, un nus molt fort se m’havia afermat a l’estómac. Al matí me’l van presentar i tot va canviar. Com si els mots que sortien de la seva boca fossin caçapapallones, em va arrencar aquest neguit que hi tenia instal·lat. Em va fer xerrar, com si m’hagués hipnotitzat, aconseguint que de mica en mica el cos se m’omplís de pau. Ara era un altre jo. Vaig plorar com un nen petit fins buidar-me d’aquesta por absurda, i vam acabar rient com dos amics jubilats que recorden una infantesa comuna. I encara amb el caliu de conversa escalfant-me les orelles, em va posar la injecció. Amb la imatge borrosa del Vicenç tatuada a les retines, només puc dir que és el millor botxí que he conegut mai.

Robert Siscart Rodríguez Sabadell (Barcelona)