Ningú

Ningú

Dos quarts de cinc. Espero el meu fill al portal de l’escola. Els altres pares xerren entre ells. A mi no em diuen res. Tan sols una àvia ha mogut lleugerament les celles, un gest que, sent molt optimista, podria arribar a considerar-se una salutació. Poc a poc tots els pares van recollint la seva canalla. Però en Joan no apareix. M’espero. Finalment surt el mestre d’infantil i, uns minuts més tard, les tres mestres de primària. Els pregunto per en Joan, però m’ignoren, com si jo no hi fos, com si sentissin ploure. Començo a passar angúnia. On és en Joan?

El xivarri dels nens es va afeblint a mesura que el criaturam es dispersa i s’allunya del col·legi. Uns pugen al cotxe, els altres caminen cap a casa o cap al parc amb un entrepà a la mà. En poca estona tothom ha marxat i l’escola queda prenyada de silenci. El carrer també és buit, només hi quedo jo que m’espero palplantat davant del portal.

Sento el soroll d’un cotxe que puja pel carrer, em giro: és un quatre per quatre de color blau, que em resulta familiar. S’atura davant meu, en baixa el conductor i se m’apropa.

-Puja pare –em diu en Joan, mentre m’agafa el bastó-. Compte amb l’esglaó.

Pere Saballs Busqués Cruïlles (Girona)