La crida

La crida

El vell de l’habitació 77 del geriàtric no para de tocar el timbre per cridar les infermeres, que hi van volant, sempre, sense perdre ni un minut. Mai no vol res concret, el vell, tot just insultar-les i vexar-les amb burles obscenes. No obstant això, aquell timbre és una ordre, tant del vell com de la directora, una ordre de compliment ineludible sota pena de comiat. Ningú no sap la causa del respecte que suscita aquell home odiós, si bé corre el rumor que havia sigut algú poderosíssim, transformat en dèspota per la demència, i que la seva estada al geriàtric és una font d’ingressos inesgotable. Corren rumors, és clar, com ara que el poder del vell resideix en aquell timbre, que si no compareguessin a l’acte a la primera crida, podria passar alguna calamitat irreversible. No és cap secret que les infermeres solen resar implorant la seva mort, i que ell ho sap i se’n riu a la seva cara. I després els demana que s’agenollin al peu del llit, que vol sentir les seves oracions. I elles ho han de fer per força, sota pena de comiat, mentre el vell es tapa les orelles i es cargola de riure, com ha fet sempre. Des del principi dels temps.

Josep Sampere Martí Igualada (Barcelona)