El vent

El vent

S’havien conegut en una sala de ball, ja extinta, i ell s’havia presentat dient-li: «Em dic Joan, com tots». Ella havia rigut i respost: «I jo Maria. Com totes». Després havien ballat una cançó molt famosa «a la seva època»: La distancia es como el viento. D’aquella tarda ençà, havien conviscut cinquanta anys. Ara la Maria s’acabava de morir i en Joan només pensava en la promesa que s’havien fet: «El primer que es mori es comunicarà amb l’altre».

De moment, però, en Joan només rebia incomunicació, la de la buidor insidiosa i silenciosa que s’anava apoderant del seu pis. Trobava buits els salers i les sucreres, ressecs els setrills de l’oli i del vinagre, deshabitats els pots de l’arròs i la farina, escurada la nevera.

Només el vent, de tant en tant, trencava el silenci, un vent que feia trontollar les finestres amb suavitat, com si volgués cridar-lo tímidament, que traspassava manyac les escletxes per acariciar-li el clatell.

Havia recorregut distàncies inabastables, aquell vent.

Era tenaç com certes promeses.

Un dia, al balcó, mentre li esbarriava els cabells amb tendresa, en Joan va respirar fondo i va dir, amb una veu tremolosa, emocionada:

–Ventvinguda.

Josep Sampere Martí Igualada (Barcelona)