Da capo al coda

Da capo al coda

No sabria dir què li va cridar l’atenció. L’autora li era desconeguda i el títol tan anodí com ambigu. Tal vegada la foto de la portada, una imatge boirosa en blanc i negre d’un carrer empedrat, li va despertar records d’infantesa.

En arribar a casa es va servir dos dits de malta, va posar una llista de reproducció de música clàssica i es va asseure al sofà amb la lectura. Costava força, ja que el text era flonjo, monòton i embafós com una merenga massa ensucrada. Una història insubstancial i previsible sobre la vida d’un personatge pla i ridícul.

Potser per la vaguetat del relat va trigar a adonar-se que tenia moltes coincidències amb la seva vida. Massa. Va arrufar el front, es va servir dos dits més i va seguir llegint. Ara que s’hi havia fixat no podia negar que aquella crònica maldestra era la de la seva existència.

La sorpresa inicial va donar pas successivament a la malenconia, el menyspreu i la indignació. Aquella merda era la seva vida? A dues pàgines del final no va poder més. Va apurar la copa, va rebotre el llibre al sofà, va sortir de casa ben emprenyat i va creuar el carrer sense mirar. Gran error. Sempre s’ha de llegir un llibre fins a la darrera ratlla.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona)