Eternitat

Eternitat

Fascinat per aquell relleu de fusta, reproducció del judici final de la Capella Sixtina, estava dret davant de la immensa porta. “Éssers vius, abstenir-se”, deia un cartell situat sobre el dit de l’implacable déu justicier. Però per alguna cosa ell era de can Tafaner. Hi va entrar. Va accedir a un pati on, assegut al darrere d’una taula, un àngel amb ales blanques prenia notes en un full de núvol. Sense alçar la vista li va dir, “Tafaners vius, la porta verda del fons” Va trobar que l’organització era molt bona i es va dirigir, entusiasmat, on l’hi havia dit. La porta verda estava mig oberta i deixava passar una remor de veus, com la que hi ha a la mitja part d’una conferència engrescadora. En travessar el llindar va notar com l’ànima li sortia del pit i es quedava palplantada davant seu, mirant-lo. “Però què fas?”, li va dir, amb to preocupat. “Ara haig d’anar a judici”, li va contestar l’ànima, “seu, que aviat torno”.

Fa mil anys que espera. Entén que en queixar-se al mossèn que la classe de catecisme era molt cançonera, li contestés que l’eternitat encara ho era més. El que més el preocupa és que se li refreda el sopar

Pere Criach Puig Manresa (Barcelona)