L’armari

L’armari

De bon matí, després de trenta anys, l’Anna ha tornat d’incògnit al seu poble. És constructora i ha de fer una petita reforma a la rectoria. Al mossèn no li fa gens de gràcia que hagin enviat una dona. La mira amb una mica de menyspreu i no la reconeix.

−Esperava un home −diu contrariat.

−Idò ja ho veu −l’Anna li somriu i mana als manobres que refereixin les parets per llevar humitats i que preparin per fer l’armari encastat.

−El vull gran −comenta el mossèn− M’hi han de cabre albes, casulles i sotanes.

−Cap problema −diu l’Anna.

Es posen en feina i, en acabar la jornada, els manobres se’n van. L’Anna els diu que ja no els necessita, que ara tot és feina de fuster. Queda sola amb el mossèn i li mostra l’armari.

−Així de gran va bé? −demana.

−Oh sí, perfecte! −el mossèn s’hi fica meravellat de la rapidesa dels obrers− Fins i tot hi cabo jo que soc tan gros −fa broma.

L’Anna aprofita que és dintre i li pega amb el martell al cap. El mossèn cau ple de sang i l’Anna l’empeny fins a recolzar-lo a la paret lateral; llavors comença a alçar totxos i l’armari queda més petit.

−Abans t’era igual que fóssim nens o nenes −li comenta, però el mossèn no la sent.

Francisca Marcé Sabater Santa Maria del Camí (Illes Balears)