Psicopomps

Psicopomps

El senyor Ros es va enriquir gràcies als pollastres a l’ast. «Són la meva gallina dels ous d’or», bromejava sovint. I també: «Ben ros, el voleu, oi?» Les cues, als diumenges, es perdien de vista a la cantonada, però l’aroma del rostit especiat s’estiregassava com una mà d’ectoplasma per acariciar els narius dels més ressagats, que salivaven amb expectació goluda.

No hi ha botiga «de tota la vida» que no s’acabi morint, i una persiana empastifada de pintades n’és la tapa del taüt. El senyor Ros s’hauria desfet en llàgrimes, si ho hagués vist, però el pollastrer d’or ja feia temps que descansava, ignorant de tot, al millor geriàtric de la comarca.

Ara bé, un desfici constant, que brollava de fondàries ignotes, no el deixava viure, sobretot els diumenges al matí, quan tots els ocells del món, segons ell, es reunien al jardí i esclataven en una piuladissa eixordadora i enfollidora que, segons ell, durava fins ben entrada la nit.

El cas, però, és que a fora només hi havia quatre estornells que voletejaven inaudibles.

«Em venen a buscar», deia, tapant-se les orelles. «Se’m volen endur a l’infern.»

S’havia fet vegetarià, a les seves velleses, però segurament ja era tard.

Josep Sampere Martí Igualada (Barcelona)

Guanyador mensual febrer

60

CONVOCATÒRIA DE MARÇ

62