100x100 L'hospitalet by Biblioteca La Florida

L’Hospitalet, patrimoni històric i artístic És difícil determinar la identitat dels primers pobladors del terme de l’Hospitalet, donada l’escassetat de troballes arqueològiques anteriors a l’època romana. De fet, la peça antiga més important descoberta al municipi és un cap de Medusa d’origen romà, trobat al barri de Santa Eulàlia de Provençana i actualment al Museu d’Arqueologia de Catalunya. Gràcies a les excavacions i als estudis dels arqueòlegs, sabem que hi va haver un assentament iber a la zona (en una sitja piriforme de la Torrassa s’hi van trobar peces del segle IV aC). A mitjans del segle II aC els poblats ibers coexisteixen amb les noves construccions romanes, situades en les zones més aptes per al cultiu. Es tracta de les “Villae” (semblants a les nostres masies), unitats d’explotació típicament romana, de les quals queden mostres en diversos punts del terme municipal.

L’Hospitalet va néixer al llarg d’un camí d’accés a Barcelona. Un camí el trànsit del qual s’incrementa considerablement en el segle XIII a causa de l’expansió comercial de la capital. D’aquest hospital prové el nom actual de la ciutat, ja que, a partir del segle XV, aquest nou nucli, depenent encara de la Parròquia de Provençana, comença a anomenar-se la Pobla de l’Hospitalet. Pel que sembla, en aquesta època és quan es comença a tenir notícia de l’“Hospital” o “Hostal” que , en aquesta zona, acull els pelegrins que van a Barcelona i al voltant del qual s’organitza un nucli comercial destinat a la venda d’aliments i de tota classe de productes capaços d’atendre les necessitats dels pelegrins. L’Hospital” es funda l’any 1215, al peu del “Camí Reial”, i, el 1226, apareix citat com “Hospital de la Torre Blanca”. Durant aquells segles l’activitat bàsica dels habitants del terme era l’agricultura (blat, civada, ordi, vi...). Cal tenir en compte que tot el sector de la Marina era un conjunt d’aiguamolls i terrenys pantanosos, poc aptes per al conreu. Tot i així nombrosos noms de masies disperses pel terme apareixen esmentats en documents de l’època. Segons el fogatge de 1359, l’Hospitalet comptava amb 50 focs (llars), és a dir uns 250 habitants. 3

De fet, des del segle XVI fins al XVIII, L’Hospitalet no va canviar gaire, la localitat estava formada per dos nuclis de població, dedicats tots dos a l’agricultura, un al voltant de l’“Hospital” i l’altre al costat de Santa Eulàlia de Provençana. Fins al segle XIX, la població vivia d’una agricultura precapitalista, limitada a l’autoconsum excepte pel que fa al cànem, que ja es conreava amb vista a la venda. La segona meitat del segle XVI, època de conjuntura econòmica i demogràfica favorable, és una de les més profitoses per a l’Hospitalet. Al marge del nou terme parroquial, són d’aquells anys una gran part dels edificis senyorials que ens han pervingut: Can Sumarro, ca n’Espanya, la Talaia i l’Harmonia, entre d’altres.

Can Sumarro L’Harmonia

Ca n’Espanya Torre La Talaia

Durant tot el segle XVII, L’Hospitalet degué patir, com tot el pla de Barcelona, les epidèmies de pesta, la Guerra dels Segadors, i els períodes de fam i crisi econòmica que sacsejaren el país. La guerra de Successió (1705-14): la ciutat ha passat a la història per haver-s’hi signat el 22 de juny de 1713, el conveni de l’Hospitalet, en virtut del qual austríacs, britànics i francoespanyols acordaven l’evacuació de tropes que deixava Barcelona a mercè de Felip V i que va precipitar el final de la guerra, l’any següent. A partir de 1714 s’inicia un lent procés de recuperació que esdevé prosperitat a partir del regnat de Carles III. La ciutat es beneficia de l’enorme creixement que experimenta Barcelona durant aquells anys. El creixement demogràfic i urbanístic iniciat al segle XVIII es consolida i s’accentua durant el segle XIX. Amb el segle XIX el progrés arriba a L’Hospitalet. Els avenços de la ciència i de la tecnologia, a més del desenvolupament d’una economia capitalista anuncien nous temps. I uns signes d’aquests nous temps són la inauguració de la via i l’estació de ferrocarril (1854) i el començament de l’activitat industrial.

El gran canvi demogràfic, urbanístic i de tot ordre que capgirà en molt pocs anys l’estructura i la fesomia del municipi s’inicia a partir de 1920 i s’accelera a partir de 1960, any en el qual la població depassa els 123.000 habitants, arribant a 294.000 el 1981. L’arribada d’aquest allau immigratori en tan pocs anys i el fet que el nucli primitiu de la població estigués situat en un dels extrems del municipi van generar l’aparició de diversos barris gairebé independents. Amb els nous ajuntaments democràtics, a partir del 1979, s’inicia el procés de racionalització i dignificació de la ciutat. 7

La indústria es va introduir a la ciutat pels mateixos camins que la comunicaven amb Barcelona i amb Sants, on l’espai ja escassejava. Així, en aquesta època es forma el barri de Santa Eulàlia (encara inexistent el 1840), a partir de la industrialització de Sants i en l’últim decenni del segle comença l’extraordinari creixement de Collblanc, que més tard, en els anys 30, arriba a tenir més de la meitat de la població de l’Hospitalet. La màquina de vapor arriba a L’Hospitalet el 1853. Concretament arriba a l’Aprestadora Espanyola, fàbrica de blanqueig i aprest de teixits de cotó. Els teixidors suposen, en aquesta època, un nodrit col·lectiu de treballadors. I el 20% de la població femenina més gran de 12 anys forma el de les puntaires, que treballen a casa seva. El 1882 obre les seves portes la factoria de filats i teixits de cotó Successors d’Andreu Basté (seu del Centre Cultural Tecla Sala, en l’actualitat). A poc a poc la indústria de la ceràmica (Ca n’Oliveras, 1978; Can Romeu i Escofet, 1883; Can Batllori, 1885; Can Llopis i Can Cosme Toda, 1889), una indústria bàsicament autòctona es va imposant a la del tèxtil. 8

Factoria de filats i teixits de cotó Successors d’Andreu Basté (1882)

Fàbrica de ceràmica Cosme Toda (1889)

Fàbrica de teixits de seda Can Vilumara (1910)

Però és en el segle XX quan la indústria aconsegueix el seu espectacular desenvolupament i converteix la ciutat en un dels nuclis de màxima productivitat no només de Catalunya sinó arreu de la península. La primera onada de mà d’obra arriba a L’Hospitalet en el decenni dels anys vint a causa, sobretot, de la gran demanda laboral que hi ha a Barcelona per la construcció del metro i de les innombrables obres destinades a l’exposició de 1929. En aquesta època, les taxes de natalitat i de creixement absolut de la població hospitalenca són les més altes de Catalunya.

La Farga Tot i que sempre ha estat coneguda popularment com La Farga, una de les grans indústries de la nostra ciutat, durant tots els anys que va funcionar en realitat va tenir diferents noms. A principis del segle XX, Francesc Bori i Comas va fundar a la vila la fàbrica “Ferreria de Sant Josep”, dedicada a la fabricació de làmines de ferro, que posteriorment va vendre a Joan Torres i Vilanova, que la va transformar en foneria, amb la raó social “Fàbrica de Ferros i Acer”. El 1916, amb capital belga i català, passà a ser Alts Forns de Catalunya. L’entrada de capital va permetre la modernització de l’empresa, que va quedar en mans de tècnics estrangers, com August Van Haesendonck. Van muntar forns elèctrics d’arc i un forn Siemens de ferralla en comptes de ferro colat. Produïen acer en forma de lingots, que es laminaven, i el resultat final eren perfils de diverses classes.

Durant la Guerra Civil, l’empresa fou col·lectivitzada i durant un temps es va dedicar a la fabricació de munició per a l’exèrcit republicà. El 1938, La Farga tenia una plantilla de 750 obrers. Acabat el conflicte, l’empresa trigà molts anys a recuperar els nivells de producció anteriors. El 1942, la fàbrica fou adquirida per l’Empresa Rivière, S.A. La crisi econòmica tingué com a resultat una reducció dràstica del nombre d’obrers, amb la qual cosa va quedar una plantilla d’uns 210 homes. Fins als anys 60 l’empresa anà recuperant la producció i va arribar a ocupar mig miler de treballadors, tot i que ja no va tornar a assolir els nivells registrats durant la dècada dels anys 30.

Tecla Sala Miralpeix (Roda de Ter, 1886 - Barcelona, 1977) era una empresària catalana. Quan encara no havia fet els dos anys d'edat, la seva mare va morir de part d'una segona criatura, que no va sobreviure. El pare, propietari de diverses fàbriques, la va deixar òrfena als cinc anys. La Tecla va anar a viure amb el seu oncle i la seva tia, i quan moriren va heretar una indústria, que personalment gestionaria, quan tenia vint-i-dos anys. Llavors ja s'havia casat amb un altre important industrial català, Joan Riera Sala. Ben aviat el matrimoni es va instal·lar a Barcelona, i van tenir cinc criatures. Tecla Sala va adquirir el 1913 uns grans edificis industrials a l'Hospitalet de Llobregat, on va ubicar-hi la fàbrica de filatura de cotó aprofitant el salt d'aigua del Canal de la Infanta. 13

En morir el seu marit el 1926 va ser ella qui la va dirigir. L'any 1930 ja hi treballaven 1.200 persones. Dona de caràcter, amb moltes aptituds empresarials i conviccions religioses, es preocupava per les condicions de vida del seu personal. A la fàbrica hi havia infermeria, economat, servei de dutxes, escola amb biblioteca -on qui ho desitjava hi aprenia a llegir i escriure- i s'hi feien classes de brodats. Amb la Guerra Civil Espanyola, Tecla Sala s'exilia a França. La fàbrica viu el procés general de col·lectivització obrera. Quan torna, reprèn el seu lideratge empresarial i social. Contribueix a restaurar l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, subvenciona obres de la Creu Roja, construeix una escola per a infants al barri Centre de l'Hospitalet, i, el 1954, la ciutat la nomena filla adoptiva de l'Hospitalet del Llobregat, li atorga la medalla d'or de la ciutat i li dedica un carrer.

L’actual Centre Cultural Tecla Sala

Bellvitge Hi ha dues hipòtesis sobre l'origen del vocable Bellvitge. La primera defensa que Bellvitge prové d'expressions, com ara "bell viatge" o "bella vista", dites pels viatgers que hi passaven entrant o sortint de la ciutat de Barcelona. L'altra versió assegura que l'indret era conegut com Malvitge, ja que en els seus voltants s'hi trobava una masia coneguda com el Mas de Malvitge. Aquest nom s'hauria anat transformant per la pròpia gent de la zona degut a les referències negatives de Malvitge, que s'assemblava a "mal viatge". El barri tal i com avui dia el coneixem va néixer l'estiu de 1964, quan l'empresa Inmobiliaria Ciudad Condal S.A. va iniciar-ne la construcció, en uns terrenys que havia comprat prèviament als pagesos de la zona. La construcció del polígon, que va ser concebut com una zona residencial, es va englobar dins un marc d'actuacions que es van portar a terme per a oferir habitatges als immigrants procedents de la resta d'Espanya - més de 126.000 persones el 1964 - que venien a Catalunya a la recerca de treball. Els primers edificis foren ocupats durant el 1965. 15

Les primeres construccions es van aixecar al costat de l'ermita, prenent el carrer el nom d'aquesta - carrer de l'Ermita de Bellvitge-, i estenent-se per tota la part sud. Aquesta zona va prendre posteriorment el nom popular de "Bellvitge Vell". Posteriorment, l'any 1968 es va procedir a l'edificació dels terrenys de la part nord, on actualment hi ha l'avinguda Amèrica. Els primers problemes van començar a sorgir entre els nous veïns i les constructores (ICC, CIDESA, Lamano i UREDESA) degut a què aquestes no dotaven al barri dels equipaments previstos al Pla Parcial, estant més interessades en construir quants més blocs i més ràpid millor. Així doncs no resultaven estranys els problemes d'enllumenat, paviment de les voreres, manca d'escoles i de zones verdes, i comunicacions insuficients amb la resta de l'Hospitalet i inexistents amb Barcelona. A més a més, a aquestes deficiències se'ls sumaven les riuades del riu Llobregat. No sent suficients els problemes d'habitabilitat del barri, les constructores es van llançar a una carrera especuladora en la qual van modificar repetides vegades el Pla Parcial i van augmentar repetides vegades la densitat d'habitatges, passant així d'una projecte inicial de zona residencial a un projecte de construcció del barri dormitori amb la major densitat de població de tota Europa. 16

Aquesta situació va fer que els veïns decidissin organitzar-se per a fer-se escoltar davant les autoritats competents. Així, es van dur a terme diverses accions de protesta entre les quals destaquen la realització d'un túnel per sota de la Gran Via per a poder-la creuar sense perill i les protestes que van tenir lloc entre 1973 i 1976, i on sota el lema "No més blocs", els mateixos veïns van paralitzar les obres de nous edificis. Finalment, una sentència del Tribunal Suprem va ordenar el cessament de tota construcció a Bellvitge l'any 1980.

Ermita de Santa Maria de Bellvitge La capella de Santa Maria de Bellvitge, està documentada des del 1279. D'aquest primitiu edifici romànic s'han fet excavacions que han posat al descobert una part dels murs i absis. L'actual església és del 1718, construïda uns quatre o cinc metres per damunt dels fonaments de la construcció antiga. És un edifici d'una sola nau, amb absis quadrat i un petit campanar, també quadrat, adossat a la capçalera, amb coronament piramidal. La façana té el típic perfil barroc. A la restauració del 1959 es va substituir una casa adossada on hi vivia l'ermità, per un porxo.

La Florida Els blocs la Florida són ubicats al barri de les Planes de l’Hospitalet de Llobregat, situat a la part alta del terme municipal que es coneix com a Samontà, un mot propi del Baix Llobregat que literalment vol dir “terreny de secà”. Les Planes és envoltat dels barris de Collblanc, Pubilla Cases i la Florida. Amb aquest últim conforma el Districte IV. Els blocs de la Florida originalment eren el grup Onésimo Redondo. El Llobregat i els conreus donen nom al barri de la Florida, antigament zona de camps de blat, ordi i blat de moro. Els blocs es van omplenar de persones immigrants provinents del barraquisme, que era molt a prop. La gent va viure en coves fins als anys 60. Les coves van ser fetes per viure-hi, i en algun cas van ser utilitzades com a refugis durant la Guerra Civil. Se sap que a principis de segle hi havia diverses xemeneies de les bòbiles (forn continu de coure rajoles, teules, etc., situat normalment prop del terral d’on s’extreu l’argila) a la part alta del terme municipal. 19

La dècada dels 70 va dur el barri, com a la resta del país, cap a la protesta i reivindicació de millores en la qualitat de vida dels seus habitants, emmarcades dins la lluita política que pretenia minar les bases de la dictadura franquista. La manca d’escoles, com en tants altres barris, va ser el detonant del malestar veïnal. Les manifestacions es reprimien amb duresa en aquella època. L’Associació de veïns La Florida neix . Les vivendes s’ensorren: entre les obres de reparació que calia fer, es trobaven els forjats de les plantes baixes. Els soterranis no tenien bigues, sinó voltes, i les plantes baixes s’enfonsaven. “apreteu, perquè es pot aconseguir; no està recollit en els drets humans que hi hagi vivendes tan petites” deia un delegat de l’Administració, Juan Codina. Es volia guanyar espai traient les galeries. Es va aconseguir. Els carrers es van buidar de les velles torres elèctriques, i algunes es convertiren en escultures. El cens de 1991 diu que dels 2.628 habitants dels blocs de la Florida, 1.369 són nascuts a Catalunya i 1.223 a la resta de l’Estat. Al barri de la Florida, a partir de l'any 2000, la immigració es disparà, i per tant la densitat de població augmentà considerablement. 20

Can Trinxet El 1946 les vagues eren il·legals, i podien provocar la detenció (amb el que significava això en aquells moments de maltractaments) i greus sancions de pèrdua de feina, multes o presó. Els anys 1945-47 foren, però, els anys de més misèria i de més feblesa del règim franquista. Per aquestes raons, els sindicats clandestins van poder plantejar algunes mobilitzacions, la majoria de les quals va ser guanyades pels obrers. Can Trinxet tenia una llarguíssima trajectòria de moviment obrer. En la dècada de 1940 fou l’escenari de diverses lluites, malgrat el terror imposat des del poder. A partir de 1945, amb la derrota de les potències feixistes, els grans amics de Franco i el seu règim va travessar uns anys de feblesa, i aquesta situació era percebuda a l’interior del país. Eren els anys de l’autarquia, i els sous i les condicions laborals eren imposades per decret. Les negociacions s’havien de fer fàbrica a fàbrica, demanant augments de salari en forma d’un plus al marge de la remuneració oficial o de pagaments en espècie. 22

Com que el règim franquista era feixista i negava la lluita de classes, els sindicats verticals eren la institució on es trobaven empresaris i treballadors per desenvolupar les seves teòriques harmonioses relacions. La realitat era que els sindicats oficials eren una eina al servei de la burgesia, i quan apareixia el conflicte la negociació era directa entre amos i comitè de vaga. I qui eren els amos esmentats, Muñoz i Trinxet? Julio Muñoz fou el prototipus del milionari sorgit en la postguerra a l’ombra dels favors del règim franquista. I els nous rics de seguida s’ajunten amb l’oligarquia tradicional, en aquest cas, amb la burgesia del tèxtil. Per aquesta raó, Muñoz comprà la “Unión Industrial Algodonera, S.A.” el 1944. Aquest hòlding empresarial havia estat fundat 15 anys abans, seguint la tendència general de l’època de la concentració empresarial. Un dels principals pilars de la Unión havien estat les fàbriques dels Trinxet.

Els Trinxet eren un exemple d’aquesta burgesia cotonera catalana que formaven l’oligarquia tradicional; tradicional només, però, d’una, dues o tres generacions enrere. Avel·lí Trinxet, el fundador, havia portat la fàbrica a Santa Eulàlia el 1905. Va morir el 1917 i va deixar l’empresa als seus fills, i fou l’Antoni el que es va fer càrrec de la seva direcció. Com a tal, va patir un atemptat a finals d’aquell mateix any. Finalment, va morir el gener de 1945 i creiem que el Trinxet esmentat a l’article de la Soli era el seu fill Manuel. Aquesta fàbrica, la més gran del barri i de la ciutat durant dècades. Serveixin aquestes línies per agrair la lluita de les persones que ens van deixar un món millor, i per recordar com hem d’aconseguir que les millores no s’esvaeixin.

Can Boixeres El parc Municipal de Can Boixeres compta amb diversos elements arquitectònics de gran interès. El més remarcable és l’antiga Casa Alta, important masia del segle XVIII propietat de la família Alemany. El 1877 va ser adquirida per Lluís Buxeras, el qual va decidir reconvertir-la en palauet el 1906. La reforma, tant de l’edifici com dels jardins, va ser dirigida per l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall, notable representant del modernisme tardà, que en aquesta obra barreja elements del classicisme noucentista amb detalls d’arrel modernista.

Edificis de Ramon Puig i Gairalt Arquitecte municipal, a l’Hospitalet va ser l’autor d’un pla urbanístic de reforma interior i d’eixample que, malauradament, no va arribar a dur-se a terme. Els edificis que ha deixat a la ciutat mostren clarament la seva evolució estilística. La Botiga Nova, a la plaça de l’Ajuntament, és del 1912 i evidencia una marcada influència de la Secessió vienesa. Les Cases Barates, a la Rambla Just Oliveras, van ser edificades el 1914-15. Amb materials de cost menor, accessible a les classes mitjanes. La Granja Font, a Enric Prat de la Riba. Combina l’arrebossat amb el maó vist i la pedra, amb una composició molt equilibrada, ressaltada per les persianes de llibret de les finestres.

Capella romànica de Santa Eulàlia de 26

Provençana La parròquia de Provençana es troba documentada des del 1045 però l'edifici que s'ha conservat degué ser construït cap a la fi del segle XI. Va ser consagrat pel bisbe de Barcelona Berenguer Folc l'any 1101. La portalada va ser obrada just cent anys després. És un edifici romànic, de tres naus separades per arcades de mig punt sobre pilars rectangulars, la central coberta amb volta de canó i les laterals amb volta de quart de cercle. Els absis foren eliminats en l'alçament de la nova església. La portalada, sobreposada, és formada per dues arquivoltes emmarcades per un guardapols amb un fris esculpit de fulles i dues columnes amb capitells cisellats, d'aspecte rústic. Va ser l'única parròquia del municipi fins a mitjan segle XV. A partir de llavors, va esdevenir capella eremítica, i fins i tot va arribar a servir de galliner. Restaurada durant el segle XVIII, va recuperar la categoria de parròquia a partir del segle XIX. S'han trobat algunes restes romanes, com el conegut cap de Medusa, corresponents a una vil·la situada allà mateix. 27

Breu historia del barri de la Torrassa La primera documentació que es té del castell o torre de Bellvís és del segle X. La següent referència és al segle XII, i es menciona altres vegades en els segles posteriors fins al segle XVI, moment que desapareix de la documentació. La primera referència documental directa a la masia de la Torrassa data de l'any 1512 i apareix en un escrit del notari barceloní Anton Benet Joan, que la menciona com la torre qui és vora proensana. Aquest document està recollit en el llibre de Jaume Codina, Els pagesos de Provençana, el qual explica "La torra qui és vora proensana" és l'antic castell o torre de Bellvís, més tard anomenat La Torrassa, i que el 1512 encara es conserva en estat acceptable en un pujol a la part damunt del camí ral. Als segles XVII i XVIII es van fer grans reformes i ampliacions estructurals de la casa, i als segles XIX i XX se li va annexar un cos al sector nord i un altre al sud. L'any 1902 comença la urbanització del barri de la Torrassa i la masia queda integrada dins l'entramat urbà. 28

Plaça d’Europa El Consorci per a la Reforma de la Gran Via a l’Hospitalet va néixer els primers dies de febrer de l’any 2002. La coincidència d’objectius i la bona entesa de les dues administracions promotores (l’Ajuntament de la ciutat i el aleshores Departament de Política Territorial i Obres Públiques) amb els diferents agents privats que hi ha participat han donat com a resultat un projecte que ha transformat una part important del municipi. Que són una font d’activitat i riquesa per a tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Formació deltaica de l'Hospitalet de Llobregat El nom «de Llobregat» forma part de la denominació de la ciutat i ens mostra la importància que el riu ha tingut en la configuració del paisatge local. Primer terres d'aiguamolls, epidèmies i ermites, conreus com cànem i arròs, i finalment, amb el «Canal de la Infanta», «horta de Barcelona». Ningú, però, oblida les crescudes del riu i les inundacions periòdiques que afectaven greument el casc urbà del «Centre», Santa Eulàlia i la Marina. Ara l'asfalt i les vivendes han aixecat el terreny, però encara ho podem observar arqueològicament- en moltes vivendes i algunes masies de la ciutat. Ç

Proximitat a Barcelona Porta de Barcelona (invasió d'al-Mansur el 985, tractat de 1713, etc.), en diverses ocasions al llarg del temps, fets que afectaven la història de la capital han tingut com a escenari l'Hospitalet. Aquesta localització geogràfica de l'Hospitalet ha estat un element determinant en la configuració urbana de la ciutat actual. La distància de set quilòmetres entre ajuntaments és la raó atzarosa de la no annexió a Barcelona i de la degradació urbana que al llarg del segle XX ha sofert la ciutat de l'Hospitalet. Tenallada per Barcelona, ha anat perdent espai territorial en successives annexions: més de la meitat del territori, fins arribar a les 1.250 Ha. actuals. Per tot això, l'Hospitalet fou definit com a femer de Barcelona, primer escombraries, després autobusos, dipòsits de butà, línies ferroviàries, sempre com a dipòsit de Barcelona. Avui, part d'aquests problemes els pateix el Prat de Llobregat, antic territori de l'Hospitalet fins el segle XVI.

Identitat comarcal L'Hospitalet des de 1834 depenia del partit judicial de Sant Feliu de Llobregat i encara durant les eleccions de la II República formava part del mateix districte electoral. Geogràficament i històricament, l'Hospitalet formava part del Baix Llobregat. El paper expansiu de Barcelona ha donat lloc a la comarca artificial del Barcelonès. Avui, però, no hi ha discontinuïtat urbanística entre l'Hospitalet, Barcelona, Cornellà o Esplugues, malgrat formar part de dues comarques.

Immigració Si Catalunya és terra de pas, lloc d'arribada de població des del nord i el sud, per l'Hospitalet aquest és un fet paradigmàtic. Ja en els segles XVI i XVII trobem una immigració continuada des de l'Occitània francesa, i al llarg del segles XVIII i XIX de població provinent de l'interior de Catalunya. En aquest segle XX la immigració ha tingut unes dimensions percentuals i absolutes espectaculars. Primer Aragó, País Valencià, Múrcia i Almeria. Després d'Andalusia occidental, Extremadura i finalment de tot el mostrari peninsular i encara actualment la nova immigració fonamentalment del continent africà. Aquest fet, amb totes les implicacions socials i culturals és clau per entendre l'Hospitalet.

Bibliografia CASAS, Joan. L’Hospitalet. Un passeig per la Història. Esplugues de Llobregat: Patronat Municipal de Comunicació, 1986 CL 9(46.71Hos) Cas COLITA. L’Hospitalet: Avui, Ahir, Demà. Hoy, ayer, mañana. L’Hospitalet de Llobregat: Gabinet de l’Alcaldia, 1997. CL 91 (46.71Hos) Col ESTEVES CASTRO, Albert. L’Hospitalet de Llobregat. Guia del patrrimoni històricoartístic. Barcelona: Centre d’Estudis i Divulgació del Patrimoni, 1996. CL 91 (46.71Hos) Est MARÍN Àngels. Els barris d’ADIGSA. LA FLORIDA. L’Hospitalet de Llobregat. L’Hospitalet de Llobregat: Generalitat de Catalunya, 1995. CL 91 (46.71Hos) Mar MASCARELL i LLOSA, Mireia. El Barcelonès. L’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 18901965. El Papiol: Editorial Efadós, 2003 CL 9 (46.71Hos) Mas ROGER i CASAMADA, Ramon. La plaça d’Europa i la transformació de la Granvia a l’Hospitalet de Llobregat. L’Hospitalet: Viguera, 2011. CL 711 Rog Imatges i records. L’Hospitalet de Llobregat. Barcelona: Columna Edicions, 1995. CL 91 (46.71Hos) Hos 34