4.2. CONSIDERACIONS HISTÒRIQUES I ETIMOLÒGIQUES

4.EL TORTOSÍ

TAL COM INDICA Veny (2002:103) S’estén pel Baix Ebre i el Montsià i en comarques de transició entre el valencià i el nord-occidental, podem afegir els Ports de Morella, el Maestrat, la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el Matarranya (deixant a part les localitats més occidentals).

4.1.CARACTERÍSTIQUES

TAL COM INDICA Veny (2002:103-105), en el vocalisme podem notar la palatalització de la vocal de llerg, llarg i d’eigua.

La v labiodental vivent en Paüls (Baix Ebre) i Canet el Roig (Baix Maestrat), la reducció antiga de la NY>V visible en el mot de Tortosa (acovidar,convidar).

Certs trets fonètics ens recorden les arrels nord-occidentals (auzell,aucell, pinzà,pinsà, amb la z sonora) i d’altres s’acosten al valencià (poble, regla, amb g fricatives, juí, judici), en morfologia s’usen plurals en -st (aquests,posts), també en -ns proparoxítons acabats en nasal (hòmens,homes).

L’article té la mateixa estructura morfològica nord-occidental (lo, los, etc.) tenint en compte que el femení la no s'elideix davant de u-, i- tóniques o àtones: la ungla, la universitat.

Els demostratius presenten dos graus de localització: 1) proximitat: este, -os, -a, -es neutre:això 2) allunyament: aquell, -s, -a, -es neutre:allò

La primera persona del singular del present d’Indicatiu és -o (canto, ballo, trobo) i la tercera persona del singular és -a (canta, balla,troba).

Una característica que sobresurt del tortosí és la coincidència de la primera i segona persona del plural del present de Subjuntiu amb les de l’imperfet: féssem,fem,fésseu, feu, cantéssem, cantésseu...).

El fet de trobar-se a cavall del nord-occidental i del valencià, el torosí comparteix també mots del primer (eixalavar, rentar per primera vegada la roba abans de posar-la a la bugada) i del segon (boçar, vomitar).

La llarga submissió als musulmans justifica arabismes com dap (mesura d’oli), setra (gerro d’aigua). La situació marginal ha afavorit algun arcaisme com certinitat (certesa), a, vocatiu per adreçar-se a un igual o, en femení, expressió de sorpresa o admiració, baldana (botifarra de sang, arrós...). D’altres, poden desorientar parlants de zones alienes al dialecte: maldar (renyar).

Els castellanismes són abundosos, ha pres un valor semàntic peculiar: averiguar (ordenar, preparar). La paremiologia també ofereix peculiaritats: donar (dar) farró, donar carabassa.

4.2.CONSIDERACIONS HISTÒRIQUES I ETIMOLÒGIQUES

TAL COM DIU Veny (1991:466-470) Entre les mostres del substrat basco-ibèric podem esmentar llaganya (amb la a etimològica mantinguda-basc lakaiña-),sucarrar (també amb u etimològica mantinguda-basc su 'foc' i karra 'flama'-).

D'origen cèltic, mots com bresca, carro, maduixa, perol són generalsa tot el català, mentre que bres (en front de bressol) és propi del català nord-occidental fins a Castelló i ja des del Penedès fins al Priorat. Altres mots d'origen cèltic són brossat, garra, esgarrar, garró,esgarronar, gleda, tarranc (a través del mossàrab, segons DECat,), tormina. Cal destacar d'aquest mot la fonètica amb o oberta com el balear, a diferència de la resta del Principat on, segons Coromines(DECat.), es troba pertot o tancada.

De procedència sorotàptica són barana i el seu derivat barandat.

Preromà i pregermànic bacó (que podria ser del germànic occidental BAK 'dors'). Preromà i probablement indoeuropeu, siboc, saboc i també xibeca, procedent d'aquells. Gallufa és d'origen incert, probablement pre-romà i potser a través del mossàrab.

D'origen pre-romà hispànic tossaló, estossolar-se. D'origen hispano-romà marro, momos. I ibero-llatí rebecar-se. D'origen pre-romà considera Coromines el sufix -OKKIA, que apareix en milotxa (mot que creu de base mossàrab o aragonesa).

Són topònims d'origen pre-romà en aquesta zona geogràfica: Garcia, Tivissa,Gandesa, Carles (Alfara), Tivenys, Tortosa, Xerta, La Càrrova (Amposta),Bel, Sorita, Xert, Tírig. La romanització d'aquesta zona fou profunda. Alguns mots llatins es conserven enrortosí amb un sentit i una forma molt fidels als originaris: sansa (llatí SAMPSA, 'pasta d'oliva'), sobines(de) (llatí SUPINU) 'amb I'esquena a terra', 'd'esquena'.

Pel que fa als germanismes d'origen gòtic: - Gandaia: Es una forma que només s'ha mantingut a la zona de I'Ebre perquè és una peça que se seguia usant en la indumentària popular. Probablement és un mot derivat de I'occ. antic i cat. antic gandir 'fugir' 'refugiar-se', que procedia del gòtic WANDIAN 'girar','tornar-se'n'.

- Guerxo, pronunciat al Maestrat gartxo, té el sentit de 'borni'. És un mot d'origen germànic, encara que és possible que en català fos un préstec de I'italià.Els derivats són en tortosí sempre amb a : garxar (o garsar, al Maestrat), garsadura.

La variant del radical gars- predonima en valencià i balear també.

- Manyofla, rapejar. I altres que són més generals en català: amanir, del gòtic

MANWJAN 'preparar'; esquella, probablement del gòtic *SKILLA 'campaneta, cascavell'.

- Ranc 'coix', tap i tapa són també d'origen gòtic.

D’origen fràncic: - Esclet, probablement del fràncic *SLIHT 'senzill', 'llis'. En tortosí és molt habitual i té el significat de 'net', tant aplicat a persones com a coses (especialment la roba de la bugada). Sembla que és un mot exclusiu d'aquest dialecte.

- Aguaitar derivat de guaita (fràncic *WAHTA '(la)guàrdia o guarda') i que té el sentit de 'contemplar amb esforç’ més que 'mirar'.

- Aguardar, derivat del germànic WARDON, que té el sentit d"esperar' en tortosí, sembla que per influència castellana.

- Adobai, balair, embornar, a esclatacor, faldetes, faltriquera, gratar, òliba, ...

Hi ha pocs topònims d'origen germànic en les terres tortosines. Coromines (Estudis toponímia) esmenta Serra d'en Galceran i Xivert -de tota manera cal tenir en compte que originàriament es tracta d'antropònims, tots dos al Maestrat. Pel que fa a I'antroponímia, són cognoms germànics molt habituals: Berenguer, Bertran, Guimerà, Alifonso, Arnau, Mir, Miró, Gilabert, Argemir, Bericat (Vericat).

El mossàrab és la llengua derivada del llatí dels cristians que vivien en domini àrab. En el tortosí hi ha restes d'apel·latius probablement mossàrabs.

Entre els apel·latius podem esmentar: els acabats amb -o, fondo, gaiato,pando ('lent'), Iligallo ('camí ramader'); els que tenen palatal com a resultat de C llatina, xinxa, catxel, catxull, clevill/clavill, còquero, clòtxina; els que conserven els grups mb i nd sense simplificar, com gamba 'crustaci', o els seus derivats gambairot i gambosí ('animal imaginari' en tortosí i mallorquí, i també 'xiuladissa del vent' en tortosí), morranda/morrandes 'restes de menjar o beure que queden a la vora dels llavis', usat en valencià i tortosí; els que tenen la terminació -átxo, com galatxo('braç o canal d'un riu', a les terres de I'Ebre), fardatxo('llargandaix' en tortosí i valencià), senatxo, borratxo. I altres com ganxo, espentolat/espendolat, ficto-ficto, foia, fregitel·la, garranxa, llaça, (potser yasa i en pasar al català jaç, jaça, probabilitat que el mateix Coromines creua venturada), malfull, manto, tormo -pre-romà, probablement- escoquerar,arroscat 'ben vestit' , barjola, capsot (variant catalanitzada o arabitzada segonsCoromines). Alguns dels mots que podrien considerar-se mosssarabismes ens han arribat ben segur a través de I'aragonès : aquest és el cas, per exemple de lligallo, gaiato.

Els àrabs ens deixaren restes en la toponímia i en el lèxic però no en el sistema fonològic ni en el morfosintàctic. Els arabismes representen una bona porció del lèxic català. N'esmentarem només uns pocs exemples: