3.2. LES VÍCTIMES

En aquesta catàstrofe, va haver moltíssima polèmica sobre la gent que realment havia mort en el moment de l’accident, els què havien mort després als hospitals i els que havien desaparegut. Realment, cada diari, cada informatiu i cada periodista, van dir una dada diferent, i tot això va ser perquè en el moment de la explosió, dins del recinte no hi va haver cap persona relacionada amb el món de la premsa. Els primers en arribar, van ser l’alcalde d’Alcanar en aquella època, Juan Andrés Boria Subirats, acompanyat d’algunes autoritats. Ells van ser qui realment van poder saber les persones que van morir en aquell moment i les que van ser enviades als hospitals on, hores després, moltes van acabar morint a causa de les cremades tant greus que van sofrir. Algunes de les persones van morir cremades, altres, com que van veure l’ona expansiva venir i es pensaven que era de foc, van tirar-se a la piscina o directament al mar, on van morir pràcticament bullits a causa de l’alta temperatura de l’aigua. Es pensaven que així es salvarien, però va passar tot el contrari.

A la gent que estava a la superfície, no els va donar temps de reaccionar, ja que l’ona expansiva es va estendre molt ràpidament per tot el càmping i, per tant, van morir en la posició en la qual estaven en aquell moment. Uns van morir dinant, els altres llegint un llibre...

Els testimonis que també van estar en el lloc de la tragèdia, afirmen que tot el camí que va des del càmping fins a la platja, pel terra, es podien apreciar restes de pell dels peus de les persones que van córrer per fugir d’alli. Aqui a sota, podem observar com un voluntari ajuda a un home que s’ha vist afectat per l’accident i ha tingut problemes de mobilitat per tornar al càmping després de córrer i fer-se mal als peus. Unes altres carbonitzades per l’explosió.

FIG 8,9,10: Víctimes explosió FONT: Revista Alcanar, 1978