8. DESMENTINT LES FAL·LÀCIES DE L’ACCIDENT

Per poder conèixer més a fons tots els fets que van succeir aquell 11 de Juliol, vaig entrevistar la persona la qual era l’alcalde d’Alcanar en aquella època, el qual va viure aquesta tragèdia de primera mà.

Aquest és el testimoni de Juan Andres Boria Subirats, alcalde d’Alcanar l’any 1978: <<L’alcalde estava a l’Ajuntament com tots els dies fins a les 14:30 hores, i quan marxava cap a casa a dinar, va veure el fum sortir de més o menys on s’havia produït l’accident. Al cap d’un moment, un veí del poble que tenia la finca prop del càmping, el va trucar i li va explicar que havia succeït una tragèdia prop del lloc on ell es trobava. Quan va acabar de parlar amb aquesta persona, ràpidament el va trucar una altra persona per dir-li que anés cap al càmping Alfacs, on ja s’hi trobava la Guardia Civil, la qual ja havia tallat la carretera. Una vegada l’alcalde arriba, ningú podia arribar al lloc dels fets, ja què estava tot molt ben controlat i no es podia passar ni veure res del que alli estava succeint. Hi havia molt fum i molts ferits a terra i la gent que havia sobreviscut als fets, pareixien “zombies”, ja que havien quedat molt impactats per l’accident i no sabien com reaccionar. El nostre ex alcalde va preguntar a la gent del càmping què havia passat, però ells estaven en “shock” i no sabien com explicar-ho. Un moment després, va començar a donar voltes per tot el càmping i va veure tots els cadàvers els quals havien mort de maneres molt estranyes. Per exemple: hi havia una família fent arròs en una paella i al costat hi havia un arbre i un cotxe, però el què més curiositat li va provocar, va ser què el cotxe estava totalment calcinat per l’explosió, però la paella estava completament intacta. El que es va passar és que l’arbre havia parat la temperatura de l’explosió, la qual arribava aproximadament als 2000 graus. També afirma que els vehicles no van quedar calcinats tal com ho contaven els mitjans de comunicació, sinó que el motor d’alguns cotxes estava mig fos i l’altra meitat estava completament intacta. Mentrestant, la Guardia Civil, anava deixant sortir a tots els campistes que havien sobreviscut a l’explosió i els feien marxar del lloc dels fets, ja que la meitat del càmping va ser la que va patir l’accident i l'altra meitat, concretament la que està més prop de Sant Carles de la Ràpita, va ser la que va quedar intacta com si no hagués passat res. Quan va entrar al bar del càmping, a les roques que hi havia al davant, hi va veure pells dels peus de les persones, les quals deien que era pell de la gent que havia mort cremada, però realment era la pell de les persones que fugien de l’ona expansiva i que al córrer per arribar a l’aigua, es van fer ferides als peus. Això indica que en cap moment la gent que va córrer cap a l’aigua per a no morir cremada, no va acabar morint per l’alta temperatura com ens mostren els mitjans de comunicació, sinó que realment la que va arribar a banyar-se no va morir, simplement van prendre el bany i es van salvar, ja que l’ona expansiva va ser molt ràpida i va durar 4 segons aproximadament.

L’ex alcalde d’Alcanar, Juan Andrés Boria també afirma que les víctimes no estaven calcinades al complet, sinó que hi havia una capa molt fina de color negre, com si haguessin pres massa el Sol. Al dia següent, va anar a visitar a un amic seu que vivia davant del càmping i que va veure tota l’explosió. El testimoni, va relatar que va observar una espècie d’ona expansiva que a mesura que anava avançant, feia caure els arbres i la qual va fer arribar una part del camió, concretament la cubà, fins al xalet d’aquest home. Després, l’alcalde es va dirigir a “Las Cancelas”, una espècie de discoteca-bar situada a prop del càmping la qual va desaparèixer a causa de l’explosió i on també van morir els propietaris del local, coberts pels enderrocs que es van formar.

Al cap d’un moment, van començar a aparèixer tota mena de periodistes dels diferents mitjans de comunicació, juntament amb la Guàrdia Civil, liderats per dos generals, el jutge i el governador. Es van posar a discutir juntament amb l’alcalde d’Alcanar, sobre què s’havia de fer amb els morts, i va sorgir un problema: el cementiri d’Alcanar tenia ja les places molt reduïdes i no podien cobrir tots els espais per posar-hi les víctimes. La solució que van trobar a aquest problema, va ser que totes les persones que van tenir nínxols buits per poder posar-hi els morts, van vendre els seus a l’ajuntament per poder utilitzar-los en cas d’emergència. Poc temps després, van adonar-se’n de què tot això no era suficient i que tots els morts no cabrien en aquests nínxols, per la qual cosa van decidir portar-los al cementiri de Tortosa.

Al cap de poca estona, va aparèixer un home vestit de paisà, el qual era un comandant de Protecció Civil juntament amb quatre persones més i va posar-se al càrrec de tota la situació, fent sortir a totes les persones que estaven dins del càmping, perquè el seu equip pogués fer fotografies i agafar totes les pertinences de les persones mortes i aixi identificar a totes les víctimes de l’accident. Durant aquest període de temps, va arribar el president de la Generalitat, Josep Tarradellas i van començar a treure tots els morts del càmping.

Una vegada donada l’ ordre per traslladar a tots els morts, havien de pensar com portar-los a Tortosa. Van cridar a “Cementos” i els van deixar tres furgonetes, una camioneta i un jeep d’una persona de La Cava. Van anar carregant totes les víctimes, però hi havia un problema: quan les agafaven es trencaven en trossos. També hi havia morts que es van quedar estàtics i que al tocar-los es trencaven, per això havien de fer-ho amb molta cura.

Llavors es va produir una crisi internacional de comunicacions, ja què a causa de l’explosió, es van tallar tots els fils de la llum i del telèfon, que justament passaven per dalt i baix de la carretera, però sobre les 00:00-01:00 de la matinada, ja havien restablert totes les línies. El temps que va durar el tall de subministrament anaven amb fanals.

Mentre ocorrien tots aquests fets, va haver un periodista de Benicarló que va entrar al lloc dels fets abans que cap altra persona i fou qui va fotografiar tota l’escena i tots els cadàvers.

A les 2:00 de la matinada del dia dels fets, la companyia de telèfon va posar línies de telèfon amb una taula i un telèfon on s’hi van posar diverses persones que parlaven els diferents idiomes, com belga, alemany, anglès, etc … El dia següent, a la ràdio van començar a explicar tots els fets i l’antic alcalde es va donar compte de que tot eren mentides. Van dir que el camió havia explotat dins del càmping deixant un cràter de 20m, entre d’altres coses. Acte seguit, es va informar a aquesta ràdio què tot el que estaven dient eren mentides i que si volien algun tipus d’informació que la demanessin a gent que havia estat al lloc dels fets. Aquests van entrevistar a l’alcalde amb una sèrie de preguntes i a l’hora de rectificar, hores més tard, van dir el que havien dit al principi i no van canviar les seves fal·làcies.

Aquella mateixa nit, els campistes ja van poder tornar al càmping i van començar les anècdotes viscudes a l’accident, com per exemple una família que hi residia alli on els dos pares havien mort en l’explosió i el seu fill havia anat a comprar alguna cosa i s’havia salvat, entre d’altres.

Després van començar a venir les autoritats de cadascun dels països de les famílies afectades.

El dia després dels fets, s’havien de fer desaparèixer tots els vehicles que havien quedat calcinats. Van transportar tots els vehicles a una propietat d’un canareu i alli es quedarien fins que se’ls emportessin a la deixalleria. A més, un equip de canareus també es va desplaçar cap a “Las Cancelas” amb pics i pales per treure totes les runes. Quan va arribar el nostre alcalde, va ordenar transportar a tots els ferits als diferents hospitals de la zona i concretament els ferits d’Alcanar van ser transportats a l’hospital de La Pau de València, on en aquells temps era el més important d’Europa. Molts dels ferits van morir a causa de les greus cremades però altres van sobreviure, per això als informes surten nombres diferents. Al càmping van morir 104 persones i després realment van morir 140 persones en total.

Del càmping que es va cremar, només van quedar els serveis i, part dels arbres que hi havia al voltant, van quedar una mica calcinats però van aguantar l’ona expansiva. Temps després, es va crear un pla d’ordenació per tal de desviar la carretera que passava pel càmping i fer-ne una de nova per llevar el trànsit, deixant-la com a secundària i què els camions passessin per la nacional i no per davant dels Alfacs.>>

Per tant, a partir d’aquesta informació també podem saber que tots els periodistes que van entrar al càmping ho van fer quan ja havia entrat l’alcalde i ja s’havien retirat tots els morts, la qual cosa vol dir que gran part del que va dir la premsa sigui mentida. Una de les moltes fal·làcies que van posar a la premsa va ser que en un diari van posar que havien mort 119 persones, 6 persones desaparegudes i 250 ferits greus. Tot això era mentida ja què quan ells havien entrat al càmping ja no hi havia cap mort ni cap ferit present. En un altre diari, posava que havien mort 121 persones i 127 ferits i, per tant, la informació que donaven els diferents diaris no coincidia entre ells.