Club de lectura GABRIEL FERRATER 2016-2017 Fitxa de treball: Déjame ir, madre
L'AUTORA Helga Schneider (Steinberg, 1937) és una escriptora alemanya nacionalitzada italiana que escriu en italià. El primer que crida l’atenció en l’experiència vital d’Helga Schneider és el seu territori de procedència: una pàtria desdibuixada que no coneix fronteres i una llar mòbil que la porta per diferents ciutats centreuropees Neix a Silèsia, territori llavors alemany, assignat a Polònia després de la Segona Guerra Mundial, encara que molt aviat la seva família es trasllada a Berlín. Ella i el seu germà Peter van ser abandonats per la seva mare que es va allistar com a auxiliar de les SS, mentre que el seu pare servia al front de guerra. Helga i el seu germà Peter es van instal·lar a la luxosa mansió de la germana del seu pare, la tia Margarete, que es va suïcidar després de la guerra, i posteriorment van quedar a cura de la seva àvia a Berlín. En aquesta mateixa ciutat, el pare d'Helga va conèixer a una jove, Úrsula, amb la qual es va casar en 1942, una dona que només va acceptar a Peter com a fill propi i va rebutjar a Helga, que va passar llavors a un institut correccional i després a un col·legi per a nens no desitjats o provinents de nuclis familiars fallits a OranienburgEden, prop de Berlín. El rebuig familiar és el segon tret devastador en la seva biografia. Després de la seva estada en el col·legi per a nens abandonats, a la tardor de 1944 va passar a viure amb la tieta Hilde, germana de la seva madrastra, qui la va acollir a casa de Berlín, enmig de ruïnes i enderrocs. Els últims mesos de 1944 els van passar de manera pràcticament contínua en un soterrani, davant els constants bombardejos anglesos i americans, patint fam i fred. Al desembre d'aquest any, Helga i el seu germà van ser elegits, gràcies a l'ajuda de Hilde, que treballava al Ministeri de Propaganda de Joseph Goebbels, per formar part dels 'petits hostes del Führer', una campanya de propaganda de Goebbels que permetia a alguns nens conèixer el famós búnquer de Hitler. Allà va conèixer al Führer en persona, a qui més tard descriuria en els seus escrits com un home vell que arrossegava els peus, amb la cara plena d'arrugues i una encaixada de mans tova i suada. El 1948, Helga i la seva família es traslladen a Àustria, acollits pels seus avis paterns. Finalment, el 1963 es trasllada a Itàlia, on viu en l'actualitat, i on ha desenvolupat tota la seva carrera com a escriptora. Un dels seus llibres més coneguts, Déjame ir, madre (Lasciami andare, madre, 2001) narra la seva segona trobada amb la seva mare, ex guardiana en els camps d'extermini de Ravensbrück i Auschwitz, trobada que es converteix en una experiència negativa i traumàtica, a causa de la fe irreductible de la mare en la ideologia nazi. També cal destacar un altre títol, Yo, la pequeña invitada del Fürer (Io, piccola Ospite del Führer, 2006), on relata la seva trobada amb Hitler poc abans que acabés la guerra.
SUGGERIMENTS PER AL COMENTARI Helga Schneider s’inspira en la seva pròpia vida per donar cos a Déjame ir, madre, una novel.la autobiogràfica i un exercici que la porta a despullar-se davant el lector: catarsi, confessió i escriptura terapèutica, tres finalitats de l’escriptura. Pensem en la importància de la primera persona en el relat. L’autenticitat dels fets els fa més greus, més impactants? A través del que ens explica, ens podem imaginar quina mena de família era la d’Helga Schneider? Quin nivell econòmic i social tenien, aspiracions culturals, valors... i quina mena d’educació van donar als fills? Què hem de pensar de Traudi, la mare: és una dona amb una forta personalitat i conviccions fermes que manté per sobre de tot, o és una fanàtica que servia el nazisme però que hauria pogut donar suport a qualsevol altre tipus de moviment identitari i dogmàtic. L’autora és víctima d’una dualitat emocional respecte a la seva mare a qui vol odiar perquè representa el pitjor de la condició humana, però per la qual no pot evitar sentir traces d’una tendresa irracional en alguns moments. Un altre dels paradigmes en els que es mou l’autora/protagonista és el de la dualitat entre la vergonya pel que representa la mare o l’odi per haver-la abandonat. L’obra alterna els records de Traudi amb els extractes de la declaració jurada de Rudolf Hoess, a on parla dels mètodes de selecció per exterminar jueus o per utilitzar-los de conillets d’Índies per fer experiments. Coneixem abastament la barbàrie que imprimia el pensament i els actes del nazisme, en canvi hem tingut poques ocasions de sentir de primera mà la veu d’algú que s’enorgulleix de l’ús d’aquests mètodes i reivindicar la ideologia que el generava. Seria acceptable pensar que l’ànima d’Europa està corrompuda per un pecat que no prescriu perquè es renova cada cert període de temps? De la persecució de jueus a la detenció de refugiats sirians que fugen de la guerra només hi ha una distància en el temps. En el fons els dos rebutjos brollen dels mateixos sentiments de pertinença a un estatus superior. “Més dolorós que perdre un ésser estimat és evocar-lo i descobrir que no hi ha res en ell que justifiqui el nostre amor per ell.” S’estableix en l’obra un joc emocional entre mare i filla del qual no acabem de tenir certeses de quin és el final.
LA SUPERACIÓ DE TRAUMES FAMILIARS
Costa-Gavras, La caja de música (1989) Music Box, 1989, Estados Unidos Director: Costa-Gavras Guion: Joe Ezsterhas Actors: Jessica Lange, Armin Mueller-Stahl, Frederic Forrest, Lukas Haas, Michael Rooker, Donald Moffat, Cheryl Lynn Bruce, J.S. Block
Un immigrant hongarès (Armin Mueller-Stahl), establert als Estats Units des del final de la II Guerra Mundial, és acusat de ser un criminal de guerra nazi. La seva filla Ann (Jessica Lange), una advocada de prestigi, convençuda de la seva innocència, decideix ocupar-se personalment de la seva defensa. (FILMAFFINITY)
Siegfried Meir, Mi resiliencia, 2013 (2016) Siegfried Meir, membre d'una família jueva de Frankfurt, només tenia vuit anys quan va ser deportat a Auschwitz. Va perdre als seus pares al camp i va ser evacuat en una marxa de la mort que es va cobrar centenars de víctimes. Va arribar a Mauthausen el gener de 1945 i adoptat, després de la guerra, per un presoner espanyol. «Un dia Moustaki em va dir:" Hauria conèixer a Siegfried Meir; la seva vida és sorprenent, el trobareu interessant. "Així que em vaig citar amb Siegfried a la terrassa del Rostand, a prop dels jardins de Luxemburg. I en veritat aquesta barreja de dolçor i fermesa va resultar sorprenent i va fer que no trigués a dir: "He estat un nen a Auschwitz." Les teories psicològiques actuals demostren que la manca d'afecte, una fallada relacional, sovint a causa d'una desgràcia soferta pels pares, afecta el desenvolupament d'un nen d'una manera duradora. De manera que, tal com el lector imagina, Auschwitz només pot destruir un nen de manera irremediable. Mi resiliència no és una autobiografia, és una investigació sobre un mateix, un diàleg amb Sherlock Holmes, com un doble, una ombra, un Doppelgänger que camina al costat de Siegfried, el qüestiona i ho il·lumina mentre recupera arxius que omplen alguns buits de la memòria. »Boris Cyrulnik, del pròleg del llibre.
Bernhard Schlink, El lector, 1995 (2009)
Michael Berg, un noi de quinze anys amb problemes de salut, un dia coneix a la Hanna, una dona madura de més de trenta anys, amb qui inicia una relació amorosa, una història que hauran de viure en secret. Després d’anys de no veure’s, es retroben en un tribunal: en Michael ara és advocat, i ella està acusada d’un crim del passat. Per a en Michael aquest passat obscur és una sorpresa, però, amb tot, ell continuarà fent-li de lector, com feia quan tenia quinze anys i eren amants secrets. Ara les històries que li llegeix les ha d’enregistrar en cintes magnetofòniques que li envia a la presó.
Helga Schneider, Yo, la pequeña invitada del Führer, 1996 (2006) Berlín, últim hivern abans de l'enfonsament. Als carrers esbudellats de la ciutat que crema, un ómnibus avança a poc a poc. Dins viatgen Helga, el seu germà Peter i altres nens «privilegiats», van de visita al búnquer de Hitler. Durant quatre hores deambularan per aquest laberint, esperant la trobada amb el Führer. Helga Schneider, barrejant el record d'aquesta visita amb altres records de la seva vida, aconsegueix reconstruir el clima d'aquells anys: la sinistra pujada al poder, les aspiracions de Hitler i dels seus acòlits i, sobretot, la por i la desesperació de la gent corrent. El resultat és un testimoni que mostra, a través de la mirada d'una nena, les il·lusions, la desorientació i les desconcertants certeses de tot un poble, al qual, per mitjà d'un ús omnipresent i sense escrúpols de la propaganda, se li va negar , fins a l'últim moment, fins i tot el «dret a pensar».