Club de lectura Biblioteca Gabriel Ferrater NOVEMBRE 2015 Fitxa de treball: EL ENCUENTRO de Nadine Gordimer L’AUTORA Nadine Gordimer va néixer el 20 de Novembre de 1923 a Springs una población minera, a la província de Gauteng, prop de Johannesburgo, a Sudàfrica, era filla d’un joier jueu de Lituània i una dona britànica. Va començar a escriure relats als 9 anys i en tenia 15 quan va publicar el primer relat en una revista de l’època anomenada Forum. “La literatura es la meva vida, naixem amb certes habilitats, depèn de nosaltres si les desenvolupem o no però el do està en tu. Per ser escriptor es necessita llegir i llegir una i altra vegada i pensar què puc fer per millorar el text.” Als 26 anys Nadine Gordimer neix a la vida literària amb l’escriptura de “Cara a cara”, un recull de relats que veu la llum tres anys després que entrés en vigor la llei d’apartheid a Sudàfrica, un llei que segrega negres de blancs, que limita els drets de la població negra i discrimina absolutament, en termes d’oportunitats socials, educatives i econòmiques la comunitat negra respecte la blanca. Des que el 1953 va publicar La suave voz de la serpiente, una historia curta que aborda el tema social de Sudàfrica, no ha deixat mai d’interpretar una i mil vegades sota diferents formes, la veu dels alienats, dels que pateixen qualsevol forma de discriminació. Per això l’escriptora és considerada la veu femenina en llengua anglesa de la literatura sud-africana. Gordimer es reconeix a sí mateixa com algú que escriu “sobre les condicions humanes, més enllà del confinament de la identitat donat per la raça, el color o la classe. El 1991 Nadine Gordimer va guanyar el Premi Nobel de Literatura, en aquell moment va ser la primera dona en guanyar aquest premi en 25 anys. La defensa de la majoria negra va fer que l’escriptora fos una de les primeres persones amb les quals Nelson Mandela es va voler trobar després de convertir-se el 1994 en el primer president negre de la història de Sudàfrica, per convertir-se després en grans amics. L’autora també va cridar l’atenció del món sobre la necessitat de combatre la pobresa a escala mundial des de la seva responsabilitat com a ambaixadora de bona voluntat de Nacions Unides el 1998. L’apartheid marcaria la producció literària de Nadine Gordimer durant tota la seva vida. Les relacions personals, els conflictes interètnics, les disputes socials, la lluita política… tots els referents inherents en la seva obra estaran tintats per la pertinaç i ferma vocació de l’escriptora en favor de l’abolició de l’apartheid. Per això també durant 30 anys formaria part del Congres Nacional Africà, l’organització política, il legal entre el 1960 i el 1990, de la qual Nelson Mandela va ser president i líder indiscutible fins a la seva mort. A mitjans dels 90, quan la llei de l’apartheid ja havia estat abolida, en una entrevista concedida a un mitjà cubà, Nadine Gordimer deia: Encara hi ha trets de discriminació a Sudàfrica, el colonialisme va començar el 1652, quan una gran companyia índia va establir al nostre país la seva residència oficial amb una tanca molt
gran al voltant per mantenir fora la resta de les persones. La gent pensa que l’apartheid va començar a finals de 1940 però el racisme ja existia des del segle XVII. Nosaltres hem tingut només 15 anys de llibertat i ara s’espera que s’hagin curat totes les ferides, que s’hagin esborrat de les ments de les persones tots aquests prejudicis. Hem recorregut un llarg camí. Hi ha coses encara per fer. Tenim, sens dubte, una de les millors constitucions del món, que ofereix protecció i drets humans a tots, això inclou la qüestió dels gèneres, els drets de dones, homes, lesbianes, homosexuals... Hem aconseguit entendre els drets que tots els éssers humans hem de tenir. Va publicar més d’una dotzena de novel les, vuit llibres de contes i alguns assaigs. La major part de la seva obra ha estat traduïda al castellà entre desenes d’altres llengües: La suave voz de la serpiente (1956), Six Feet of the Country (Seis pies de tierra, 1956), A World of Strangers (Mundo de extraños, 1958), Friday’s Footprint (La huella del viernes, 1960), Occasion for Loving (Ocasión para amar, 1963), Not for Publication (No para publicarlo, 1965), The Late Burgeois World (El desaparecido mundo burgués, 1966), A Guest of Honour (Un invitado de honor, 1970), Livingstone’s Companions (1971), El conservador (The Conservationist, 1974), Selected Stories (1975), Burger’s Daughter (La hija de Burger, 1979), Soldier’s Embrace (1980), July’s People (Gente en Julio, (1981), Something Out There (1984), A Sport of Nature (1987), My Son’s Story (La historia de mi hijo, (1990), No one to Accompany Me (Nadie que me acompañe, 1994), The House Gun (Un arma en casa, 1998), El encuentro (2002), Saqueo (2004), Atrapa la Vida (2006), Contar Cuentos (2007), Beethoven tenía algo de negro (2008). Una producció intensa de continguts indispensables, de drames universals que a cap ésser humà li són aliens
L’OBRA “El encuentro” relata la trobada entre Julie i Abdu, que representen dos mons ben allunyats entre si, en la societat sud-africana: Julie és blanca, independent, culta, rica, amb idees progressistes i gasta aquell aire “desmanegat” dels que saben que tenen el futur resolt. Abdu és negre, pobre, està sol, és un immigrant il legal i no té cap futur a Sudàfrica. Entre els dos sorgeix una apassionada relació d’amor que es veu contínuament qüestionada per la desigualtat dels estatus als quals pertanyen els dos protagonistes. Julie manté la seva coherència quan decideix seguir el seu marit fora de Sudàfrica i instal lar-se amb ell a casa de la protectora, i de vegades opressiva, família d’Abdu, que finalment pot fer-se nomenar amb el seu autèntic nom: Ibrahim. La novel la parla bàsicament de frustracions i de sentiments i ho fa amb un estil natural, simple, fi, acurat, precís. Més que el lector penetri en l’obra, és l’obra la que s’endinsa en el lector, especialment quan el narrador es dirigeix directament al lector per avançar-li com anirà el futur. Ens mostra el darrere de la història, fent-nos partícips d’allò més íntim per a l’escriptor: la font original, la idea primigènia. La novel.la té un final sorprenent que segurament separarà als lectors en dos grups, els que els agrada i els suggereix un final obert, i els que no els agrada i aquí acaba tot. El text és d’una qualitat sense contestació. La seva força, rau precisament en l’elecció de les paraules.
SUGGERIMENTS PER AL COMENTARI Nadine Gordimer ens fa partícips dels sentiments del protagonistes però no de la seva gestació. De qui, o encara millor, de què se n‘enamora Julie? A qui esperava fins l’extrem que havia impedit que se n’enamorés abans? La colla d’amics de Julie, quin paper juguen en la novel la, tenint en compte que l’autora els anomena com “la Mesa”, en majúscula? Aquesta relació entre Julie i Abdu és l’excepció, el més normal és que blancs es casin i negres es casin, però que no es barregin. Les relacions interracials, encara protagonitzen pel lícules i novel les. Penseu que això passa a la resta del món? Abdu, és un immigrant en un país amb problemes de marginació: doble victimització. Esclau en el país dels esclaus. Apartheid, vol dir separació en la llengua afrikaans, va ser un sistema social imposat pel govern de minoria blanca que va sortir de les eleccions del 1948. El Partit Nacional, al poder, va començar prohibint als negres comprar o llogar terres de blancs fora d’unes zones delimitades i va acabar segregant blancs i negres a les escoles, als restaurants, als lavabos, a l’església, a la cuina, els va fer fora literalment de la ciutat i els va complicar la vida d’una manera insospitada. El març del 92 el poble blanc sudafricà va votar en referèndum l’abandó d’aquesta llei discriminatòria i inhumana. Però, com en ocasions ha dit l’autora, l’apartheid no s’elimina de la ment de les persones d’un dia per a l’altre. Avui dia encara existeix apartheid econòmic. Malgrat els esforços del govern, els negres viuen en la pobresa, realitzen els pitjors treballs, tenen més malalties, estan pitjors alimentats. Per això, i no per una qüestió de raça, es difícil que negres i blancs se n’enamorin i es casin, perquè pertanyen a mons diferents. Parlem-ne. Perquè ens explica l’autora la història del tiet? Què té a veure amb la resta de la novel la? Els capítols dedicats a la quotidianitat de la vida de la família musulmana, en un país indeterminat, ens mostren amb realisme com afecta la emigració a l’estabilitat de l’economia domèstica i de país de l’Àfrica negra. El final es, si més no, sorprenent. És també coherent, des del teu punt de vista? Creus que és creïble en el context que ens relata l’autora? Què porta Julie a prendre aquesta decisió. Quines conseqüències observem que té la seva decisió. Quines conseqüències no observem, però imaginem. Veieu que el relat utilitza la primera i la tercera persona per diferenciar les veus. El/la narrador/a, ens vol xuclar a l’interior de la història amb unes eines molt tècniques. S’alia directament amb el lector, l’agafa de la mà i el porta a mirar la història des de l’exterior. Com ho aconsegueix? Nadine Gordimer va escriure la seva darrera novel la als 89 anys. El literari és “l’únic” àmbit laboral en què l’edat és un factor enriquidor... Totes les opinions sobre el particular seran benvingudes.
LA NOVELA D’AMOR AMB TRASFONS SOCIAL Juan Marsé, ÚLTIMAS TARDES CON TERESA (1966) Últimas tardes con Teresa es la novel la iniciàtica per excel lència. Narra la relació entre Manolo, a qui anomenen Pijoaparte, i Teresa. Ell és un lladregot, inculte però espavilat, un gran seductor que s’ha fet en la marginació dels barris més humils de la ciutat, els barris dels immigrants. Ella és una jove universitària, rica, culta i rebel. La història explica el neguit de Manolo que viu al barri del Carmel, per introduir-se en el món burgés de Teresa, Sant Gervasi. Manolo es fa passar per militant revolucionari en la clandestinitat cosa que el fa, a ulls de Teresa, un autèntic líder. Ens presenta un món de contrastos, amb l’ús de paraules pròpies de la parla dels barris marginals. Amb la publicació de Últimas tardes con Teresa, es llegeix, per primera vegada després de la guerra i encara dins la dictadura, sobre classes socials, sobre lluita clandestina, sobre revolució, dins d’una ficció.
Nadine Gordimer, MEJOR HOY QUE MAÑANA (2013) Mejor hoy que mañana, és la setzena novel·la de Nadine Gordimer, la darrera que publica quan ja té 89 anys. Explica la història d’un matrimoni interracial que es casa quan encara era il·legal el matrimoni de blancs i negres i han de viure pràcticament en la clandestinitat. Més tard, quan les lleis de l’apartheid es comencen a suavitzar la parella s’obre a la societat però alguns problemes continuen i uns altres esclaten de nou. A través d’aquesta relació assistim, amb una certa dosi d’optimisme, a la complexitat de les relacions socials en els anys posteriors a l’apartheid.
Karen Alosno, LOVING V. VIRGINIA (2000) La història autèntica de Richard Loving I Mildred Jeter, un home blanc i una dona negra als Estats Units. Es van casar el 1958 a Virginia, un dels 21 estats on era il legal la unió interracial. Van ser denunciats i a primers del 1959 van ser jutjats i condemnats a un any de presó. El jutge va suspendre la sentencia per un període de 25 anys sempre que els Loving no tornessin a Virginia en els següents 25 anys. El que resulta sorprenent és que el cognom de la família Loving, the Loving family en anglès, la familia que s’estima, ha posat en safata que aquesta historia hagi sobreviscut. Els Loving, a còpia de sacrifici i perseverança, van aconseguir que el Tribunal Suprem dels EUA revoqués lleis similars en alguns dels estats. El llibre només està en anglès. Si voleu seguir la increïble història, consulteu aquesta adreça: http://ortizfeliciano.blogspot.com.es/2012/02/una-historiaverdadera-de-amor.html