Club de lectura Biblioteca GABRIEL FERRATER 2017-2018
Fitxa de treball: El jugador L’AUTOR Fiódor Mijailovich Dostoievski (Moscou, 1821 – Sant Petersburg, 1881) fou un novel·lista rus. Educat pel seu pare, un metge de caràcter despòtic, va trobar protecció i afecte en la seva mare, que va morir prematurament. En quedar vidu, el pare es va lliurar a l'alcohol, i va enviar finalment al seu fill a l'Escola d'Enginyers de Sant Petersburg, la qual cosa no va impedir que el jove Dostoievski s'apassionés per la literatura i comencés a desenvolupar les seves qualitats d'escriptor. Als divuit anys, la notícia de la mort del seu pare, torturat i assassinat per un grup de camperols, va estar prop de fer-li perdre la raó. Aquest esdeveniment el va marcar com una revelació, ja que va sentir aquest crim com a seu, potser per haver arribat a desitjar-ho inconscientment. En acabar els seus estudis, tenia vint anys; va decidir llavors romandre a Sant Petersburg, on va guanyar alguns diners realitzant traduccions. La publicació, en 1846, de la seva novel·la epistolar Pobra gent, que estava avalada pel poeta Nekrásov i pel crític literari Belinski, li va valer una fama sorollosa i efímera, ja que les seves següents obres, escrites entre aquest mateix any i 1849, no van tenir cap repercussió. En 1849 va ser condemnat a mort per la seva col·laboració amb determinats grups liberals i revolucionaris. Indultat moments abans de l'hora fixada per a la seva execució, va estar quatre anys en un presidi de Sibèria, experiència que relataria més endavant en Memòries de la casa dels morts. Ja en llibertat, va ser incorporat a un regiment de tiradors siberians i va contreure matrimoni amb una vídua amb pocs recursos, Maria Dmítrievna Isáyeva. Després de llarg temps en Tver, va rebre autorització per tornar a Sant Petersburg, on no va trobar ni els que temps enllà foren els seus amics, ni cap mena de ressò de la seva fama. La publicació de Memòries de la casa dels morts (1861) li va retornar la celebritat. Per a la redacció de la seva següent obra, Memòries del subsòl (1864), també es va inspirar en la seva experiència siberiana. Va suportar la mort de la seva dona i del seu germà com una fatalitat ineludible.
En 1866 va publicar El jugador, i la primera obra de la sèrie de grans novel·les que ho van consagrar definitivament com un dels majors genis de la seva època, Crim i càstig. La pressió dels seus creditors el va compel·lir a abandonar Rússia i a viatjar indefinidament per Europa al costat de la seva nova i jove esposa, Ana Grigorievna. Durant un d'aquests viatges la seva esposa va donar a llum una nena que moriria pocs dies després, la qual cosa va sumir a l'escriptor en un profund dolor. A partir d'aquest moment va sucumbir a la temptació del joc i va sofrir freqüents atacs epilèptics. Després de néixer el seu segon fill, va establir un elevat ritme de treball que li va permetre publicar obres com L'idiota (1868) o Els endimoniats (1870), que li van proporcionar una gran fama i la possibilitat de tornar al seu país, en el qual va ser rebut amb entusiasme. En aquest context va emprendre la redacció de Diari d'un escriptor, obra en la qual s'erigeix com a guia espiritual de Rússia i reivindica un nacionalisme rus articulat entorn de la fe ortodoxa i oposat al decadentisme d'Europa occidental, per la cultura de la qual no va deixar, no obstant això, de sentir una profunda admiració. En 1880 va aparèixer la que el mateix escriptor va considerar la seva obra mestra, Els germans Karamazov, que condensa els temes més característics de la seva literatura: agudes anàlisis psicològics, la relació de l'home amb Déu, l'angoixa moral de l'home modern i les apories de la llibertat humana. D’altra banda, Dostoievski és un escriptor de realisme psicològic; Crim i Càstig és una novel·la de realisme psicològic. "No sóc més que un realista en el sentit més elevat de la paraula –deia el mateix Dostoievski–, és a dir, descric la profunditat de l'ànima humana." Els seus temes són temes ordinaris, reals, trets de la crònica periodística. Però com a resultat dels seus procediments de composició, de la seva profunda coneixença de l'ànima humana. Com artista del moviment i no de la forma, Dostoievski es caracteritza per començar sempre per l’acció, deixant les descripcions dels personatges en segon terme. "Fora de Dostoievski –deia Nietzsche– ningú no m'ha ensenyat res en psicologia", "la realitat més real adquireix un colorit fantàstic" (Perevèrtsev.) Com podem veure a l’obra El jugador, Dostoievski no conta com viuen els personatges, com mengen, com dormen, de què s'ocupen, l’escriptor penetra, amb una profunditat i un relleu no assolits per ningú, en la vida interior. "El destí dels seus personatges –diu Stephan Zweig– està concentrat no a l'exterior, sinó a l’interior. En la pregonesa de les obres de Dostoievski hom percep arreu el
borbolleig d'una font profundíssima, gairebé vegetal, vital... Tota la tragèdia és a l'interior. Els personatges de Dostoievski, però, no són individualitats que s'abismen, per dirho així, en la seva vida interior, sinó individualitats que lluiten amb el medi en què viuen, que porten idees que rompen amb les concepcions generalment admeses, que violen les lleis de la societat burgesa. Crim i Càstig és, sota aquest aspecte, una de les obres més característiques de Dostoievski.
Obra de Dostoievski
CARACTERÍSTIQUES DE L’OBRA I SUGGERIMENTS PER AL COMENTARI
El jugador, novel·la escrita el 1866 i publicada el 1867 envers un jove tutor empleat per un antic general rus. L'estil de Dostoievski denota aquest inici del moviment conegut com a existencialisme. L'escriptor combina la novel·la realista i de crítica social amb la indagació psicològica. El mateix Dostoievski no roman aliè a la seva narrativa, sinó que parlava en ella amb veu pròpia, donat que la novel·la reflecteix la seva pròpia addicció al joc de la ruleta. És destacable la gran capacitat de Dostoievski d'elaborar una obra tan rica en un espai tan curt de temps (va escriure el llibre en només vint-i-sis dies) i amb la pressió dels deutes que li aguaitaven justament per pagar uns deutes de joc. Potser tot plegat va ser el que realment li va inspirar per escriure la novel·la. La narració en primera persona és narrada des del punt de vista d’Alexei Ivanovich, qui també té el paper de narrador de la novel·la. Ivanovich, és el tutor d'una família russa que viu en una suite en un hotel alemany. El patriarca de la família, El General, està en deute amb el francès Donis Grieux i ha hipotecat la seva propietat a Rússia per pagar només una petita quantitat del seu deute. En assabentar-se de la malaltia de la seva rica tia, "l'àvia", el General espera impacient la notícia de la seva defunció. Amb la seva herència espera pagar els seus deutes i la mà de Madamoiselle De Cominges en matrimoni. Els arguments en què es basen les novel·les del rus, generalment, tracten sobre grans aspectes humans, com la pobresa i injustícia social, el realisme psicològic, les relacions amoroses, l'egoisme o l’auto-purificació. Davant aquesta naturalesa essencialment «humana», l'autor abasta diferents terrenys de la psicologia, la filosofia i l'ètica.
L’obra gira entorn de la ruleta, a la ludopatia. Dostoievski, que escriu inspirant-se en la seva pròpia experiència amb el joc, ens mostra com fins i tot una senyora gran, sàvia i experimentada, cau a les mateixes xarxes que el protagonista. Parlem de la Babulinka, la tia del General, qui perdrà tot els seus diners en el joc davant els rostres horroritzats dels seus futurs hereus. Alexei està enamorat de Polina i li fa un jurament de servitud. Per ella sent quelcom indescriptible, a voltes amor, a voltes odi. A Alexei no li agrada ser menyspreat per ser rus o per no ser aristòcrata. Tot i que té orgull, sempre acaba rebaixant-se. Quin paper té l’atzar a l’obra i a la vida del protagonista? L'alternança de les emocions és una conseqüència lògica d'aquesta existència atzarosa i casual. L'antecedent més important de l'existencialisme va ser el filòsof danès Søren Kierkegaard (1813-1855). Kierkegaard és considerat per molts com el primer filòsof existencialista en la història de la filosofia. De fet, ell va inventar el terme "existencialista" (tot i que sembla no haver-ho fet servir per referir-se a si mateix). Hi ha tres trets que fan que el puguem considerar com un filòsof existencialista: 1) individualisme moral 2) subjectivisme moral 3) idea de angoixa. En contra de la tradició filosòfica, que sosté que el bé ètic més alt és el mateix per a tothom, Kierkegaard afirmava que el bé més alt per a l'individu és trobar la seva pròpia vocació. Ell deia: "He de trobar una veritat que sigui veritable per a mi ... la idea per la qual pugui viure o morir". La idea que està darrere és que un ha de triar el seu propi camí sense l'ajuda de normes o criteris universals o objectius. S'ha cridat a aquesta posició individualisme moral. En contra de la posició tradicional que el judici moral involucra (o ha d'involucrar) una norma objectiva de correcció o incorrecció. El final de la novel·la resta “obert” al lector, doncs, és ell qui haurà de jutjar si Alexei gastarà els diners rebuts per Astley o si amb aquest anirà a trobar-se amb Polina, ara que sap que l’ama. Dilema entre addicció i amor no resolt. Què en penseu?
LITERATURA EXISTENCIALISTA El castillo, Franz Kafka Alianza Editorial
El clima i la idea dramàtica que assenyalen El castell són els que nodreixen tota l'obra narrativa de Franz Kafka (1883-1924): un món exterior que, malgrat conservar totes les notes que ho fan recognoscible, és objecte d'una mutació que el transforma qualitativament; una seqüència d'esdeveniments incomprensible per qui la pateix però que amaga una necessitat ineluctable; la inoperància de la voluntat i l'enteniment humans per comprendre aquest mitjà hostil i doblegar-ho. El castell (només disponible en castellà) relata la història d'un topògraf que acudeix a la trucada d'un poble adscrit a un castell perquè realitzi treballs professionals i que per a això abandona la seva pàtria, el seu treball i la seva família. Però quan arriba allí li fan saber que no fa cap falta, se sent marginat de la comunitat des del primer moment i comença la seva lluita a cegues per aconseguir una entrevista amb l'administració, que habita al castell. Però la seva lluita fracassarà, ja que al seu voltant es tanquen totes les portes. Franz Kafka és un dels escriptors més importants de la Literatura del segle XX. En contra dels seus desitjos, la seva obra ha arribat fins als nostres dies i segueix despertant l'admiració i la sorpresa del públic contemporani. Entre les seves obres més importants es troben El procés, La condemna i La metamorfosi, un dels relats més commovedors i inquietants de la literatura de tots els temps.
Libro del desasosiego, Fernando Pessoa Acantilado
Aquesta és una obra inacabada i inacabable: un univers sencer en expansió amb una pluralitat literària infinita. Bernardo Soares és autor fictici d'aquest llibre. Prosador que poetiza, somiador
que raona i místic descregut, aquest és el més “pessoà” de tots els heterònims. Fernando Pessoa és un dels més destacats escriptors portuguesos contemporanis i el de major reconeixement internacional. Poeta i assagista, nascut a Lisboa en 1888. La seva obra és rica en matisos, que va signar amb el seu propi nom, però també amb una sèrie d'heterònims als quals Pessoa va donar una biografia, un físic i un estil diferents. Primer va ser el pagà Alberto Caieiro, al que van seguir els seus deixebles, l'estoic epicuri Ricardo Reis i el modernista Álvaro Campos, entre altres. La major part de la seva obra va ser reconeguda i publicada després de la seva mort, en 1935.
La nàusea, Jean Paul Sartre Alianza editorial
Després d'haver passat uns anys viatjant, Antoine Roquentin, home de trenta anys que gaudeix d'una modesta renda, es troba instal·lat a la ciutat portuària de Bouville dedicat a escriure un llibre sobre un tèrbol aristòcrata del segle XVIII. No obstant això, un dia es veu assaltat per una sensació desconeguda, la Nàusea, la revelació de la qual com el sentiment radical de la contingència i la solitud de l'ésser humà canviarà per complet la seva vida de sentit. Publicada en 1938, La naúsea de Jean Paul Sartre és, juntament amb L'estranger d'Albert Camus, la novel·la que encarna de forma més emblemàtica el corrent de pensament existencialista fruit de l'atroç experiència de la Primera Guerra Mundial i les seves funestes conseqüències. Jean-Paul Sartre va lluitar en el conflicte de la Segona Guerra Mundial, va ser presoner dels nazis i, després del seu alliberament, va treballar en la Resistència. En aquella època va publicar La nàusea (1938). En 1945, any en què va abandonar la tasca docent i es va dedicar plenament a la filosofia i a la literatura, va fundar amb Simone de Beauvoir la revista política i literària “Les Temps modernes”.
El lobo estepario, Hermann Hesse Editorial Hispano Americana
Hermann Hesse (1877-1962) va néixer en Calw (Alemanya), en el si d'una família pietista i lliurada al món missioner. De caràcter nerviós i rebel, passa una joventut turbulenta i es lliurà a la seva vocació literària. El romanticisme alemany, primer, i després la seva relació amb l'Índia i Orient, amb la psicoanàlisi i el seu gust per la vida natural i senzilla, units a periòdiques crisis de rebel·lió i autodestrucció compensades amb incursions en l'espiritualitat, van marcar la seva vida. Hesse va rebre el Premi Nobel de Literatura en 1946. Hermann Hesse fa, en El llop estepari, una recreació turmentada, poètica, gairebé fàustica, d'una mena de misantrop que topa frontalment amb la societat burgesa. Es tracta d'un individu dolorosament escindit entre l'home lúcid, inclinat al bé, i l'ésser instintiu, salvatge i ferotge talment un llop. "Aquest llibre -va escriure Hesse- parla de greuges i de mancances; però, amb tot, no és pas el llibre d'un home desesperat, sinó el d'un home ple de fe."