Club de lectura OCTUBRE 2014 Fitxa de treball: EL MAR
L’AUTOR
John Banville va néixer a Wesford, una petita població a uns cent quilòmetres de Dublín, el 8 de desembre de 1945. La crítica el situa en l’estela del grans escriptors irlandesos James Joyce o Samuel Beckett, i ell, per la seva banda, admet la influència de Nabokov. A la infantesa va estudiar a col·legis religiosos catòlics, primer a l'escola dels Germans Cristians i més tard a Sant Pere. Banville ha destacat la importància que per ell va tenir l'educació religiosa, perquè per un escriptor de ficció és bo experimentar el sentit de culpa que aquestes institucions educatives transmeten. No va assistir, però, a la universitat, i començà a treballar a la companyia aèria Aer Lingus, la qual cosa li va permetre viatjar pel món. El 1968 marxà cap els Estats Units on va viure durant un any. En tornar a Irlanda començà a treballar com a periodista a diverses publicacions. Al The Irish Press arribà a subdirector en cap; des del 1988 al 1999 fou l’editor literari del The Irish Times. Des del 1990 col·labora assíduament amb 'The New York Times Review of Books'. Banville inicià la seva carrera literària amb una col·lecció de contes seguint el model de Dublineses , de James Joyce. Apareguts a publicacions periòdiques, van ser aplegats posteriorment amb el títol Long Lanking (1970). Aviat, però, descarta aquest format, i es va inclinar per la novel·la. La segona, Birchwood (1973), tracta sobre la història d' Irlanda des de l'època de la Gran Hambruna fins el present. La trilogia de las revoluciones, formada per Copérnico (1976), Kepler (1981) i La carta de Newton (1982) es basa en vides de científics reals, personatges històrics que en passar per la ploma de Banville esdevenen ficció. L’escriptor combina magistralment la realitat i la fantasia amb la finalitat de narrar les grans aventures cognoscitives que han transformat el món i la seva imatge, tot insertant-les en la realitat on el rigor de la ciència es barreja amb l’ambigüitat de la vida i les passions humanes. Les novel·les es converteixen en relats dels descobriment d’un nou ordre del món i dels desordres del cor. Entre les seves obres cal esmentar El libro de las pruebas (1989), un thriller que aborda l’absurditat del mal, del qual la crítica ha destacat, a banda de la intel·ligència narrativa, la complexitat de la trama, la subtil anàlisi psicològica i el retrat dels baixos fondos, i El intocable (1997 ), inspirat en Anthony Blunt,
l’historiador de l’art de la Reïna d’Anglaterra, al qual ensorrà Margaret Thathcher quan el va acusar de traïdor a la Càmera dels Comuns.
Amb motiu de la concessió a Itàlia del Premi Nonino al conjunt de l'obra del nostre autor, el gran escriptor triestí Claudio Magris ha escrit : "Banville es grande porque desciende a los confines más oscuros de la existencia, se enfrenta con la Medusa sin nombre de la abyección y la tragedia, pero conserva un sentido profundo e indestructible de lo humano, sus afectos y sus valores, la fraternidad existencial. (...) No se trata de un escritor popular ni aspira a serlo; en la tradición de Joyce y de Beckett, su compromiso, más allá del mercado, es con la palabra y sus posibilidades expresivas.” http://elpais.com/diario/2003/03/08/babelia/1047083958_850215.html La crítica literària ha reconegut en Banville un estilista, i ell ha admès sempre la importància que concedeix a la forma, ja que considera que la bellesa de l’escriptura és fonamental. En definitiva, Banville és un mestre del llenguatge i d’explicar històries farcides de llargues i minucioses descripcions.
La seva obra ha estat guardonada amb diversos premis. El mar, potser la seva novel·la més coneguda, obtingué el Premi Booker 2005. Darrerament ha rebut el premi Príncep d'Astúries de les Lletres 2014 al qual optaven vint candidatures procedents de catorze països. Banville es va imposar al nord-americà James Salter, el japonès Haruki Murakami, el britànic Ian McEwan i els espanyols Juan Goytisolo i Pere Gimferrer. L’acta del jurat destacà que la prosa de Banville s’obre a enlluernadors espais lírics a través de referències culturals on es revitalitzen els mites clàssics i la bellesa va de la mà de la ironia. Alhora, afegeix l’acta, mostra una “anàlisi intensa de complexos éssers humans que ens atrapen en el seu descens a la foscor de la vilesa o en la seva fraternitat existencial”. Banville viu a Dublin amb la seva esposa i els seus fills.
L’ALTRE CARA DE JOHN BANVILLE : BENJAMIN BLACK
A partir de 2006, potser sota la influència de Simenon, Banville aborda noves temàtiques i noves formes d’escriptura a través del seu alter ego Benjamin Blanck, nom escaient tot considerant que inicia una prolífica i apassionant sèrie de novel·la negra, protagonitzada –tret d’algunes excepcions- pel metge patòleg Quirke, ambientada al depriment Dublín dels anys cinquanta. Combina hàbilment la investigació policial amb la complicada vida personal del protagonista. Segons Banville, Blanck escriu més de pressa que ell: «Benjamin Black escribe realmente rápido. (...) Yo no sería capaz. En marzo de 2005 fui a casa de una amiga en Italia. Ella me condujo a mi habitación, y allí me quedé, a las nueve de la mañana de un lunes, y pensé: No sé si voy a ser capaz de hacerlo… Pero a la hora de comer ya había escrito mil quinientas palabras, algo absolutamente fuera del alcance de John Banville. Si John Banville escribe mil quinientas palabras en una semana, es que le ha ido francamente bien. Descubrí en mí mismo cierta facilidad por este tipo de escritura». (http://www.elpais.com/especiales/2009/tuslibros/el-lemur/portada.html)
OBRES DE BENJAMIN BLACK
2006
2008
2013
2008
2011
2014
2011
SUGGERIMENTS PER AL COMENTARI Arran d'una crisi personal a causa de la mort de la seva esposa, el protagonista emprèn un viatge tant físic com emocional cap els llocs on visqué decisius esdeveniments en la adolescència. El lloc físic és la mansió els Cedres, situada en un petit poble de la costa irlandesa, mentre que l' emocional és l'evocació del temps de les primeres experiències sobre l'amor i la mort. Eros y Tanatos units de manera indefectible. Comenteu els trets rellevants que conformen l'educació sentimental de Max Morden. Relacionat amb aquesta situació, valoreu l'efectivitat de combinar en la narració dos plànols temporals, present i passat. De quina manera es vinculen ambdós plànols? Té relació amb una determinada estructura? Penseu que el passat pot ser un refugi quan el present és dolorós o que el que s'ha viscut és un aprenentatge per fer-li front? El narrador protagonista en primera persona presenta els fets des d'una òptica absolutament subjectiva. És, en efecte, un exercici de recuperació de la memòria personal, que és sempre selectiva i parcial. Això ens aboca a reflexionar sobre la transcendència de vivències que ens marquen per sempre i traumes que de vegades no hem pogut superar. Banville escamoteja al lector una informació cabdal que en ser desvetllada altera la percepció que fins aleshores teníem de tot plegat. Quin efecte té sobre els lectors aquestes revelacions? Tot parlant dels personatges, comenteu la influència de la família Grace en el protagonista: el pare, la mare i especialment Myles i Chloe. A més a més, quin significat pot tenir que aquests siguin bessons? Penseu també en la relació que manté amb la seva filla i en percepció que té d'ella i de la seva vida.
la
Comenteu el valor simbòlic del títol. Quines connotacions té el mar a la novel·la. Coincideixen amb les que pot tenir per qualsevol de nosaltres? Què pot afegir a la construcció del personatge que la seva professió estigui relacionada amb l'art? Si heu vist la pel·lícula La grande bellezza, de Paolo Sorrentino, fixeu-vos en els possibles paral·lelismes pel que fa a la utilització de la imatge del mar. Banville ha estat elogiat per l’estil literari.”Sóc un poeta que escriu prosa”, ha afirmat. Cal destacar el lirisme, la descripció del paisatge, la introspecció, les imatges, les olors, els colors... D'altra banda, ha declarat la importància que concedeix a la construcció de la frase, Fixeu-vos, doncs, en les frases, que solen ser llargues, i en les dificultats de traducció que pot haver presentat aquest tipus d'escriptura.
EL DOL EN LA LITERATURA C.S.Lewis
UNA PENA EN OBSERVACIÓN (1960)
Reflexions de l’escriptor britànic C.S.Lewis (autor de Cròniques de Nàrnia) arran de la mort el 1960 de la seva esposa, Joy Gresham. Publicat sota el pseudònim, “N.W.Clerk”, aborda la pèrdua des d’una posició cristiana. El film Tierra de penumbras, del director Samuel Attenborough, presenta la història de la parella, des de la seva coneixença fins a la mort de Joy.
Francisco Umbral
MORTAL Y ROSA (1975)
La mort del seu fill de sis anys marcà profundament la vida de l’escriptor madrileny Francisco Umbral. En aquest llibre, es mostra molt allunyat de la imatge de frivolitat que es té habitualment d’ell. Es tracta de la seva obra més personal i íntima, i alhora un magnífic exemple de prosa poètica. Pensant en un principi com a diari, és una expressió del dolor i les dificultats per enfrontar-se al món després d’una experiència tan dolorosa.
Imma Monsó
UN HOME DE PARAULA (2006)
Amb humor i vitalitat, Monsó fa un repàs a la singular personalitat de l'home amb qui va conviure durant setze anys, les anècdotes que van envoltar la seva relació, els viatges, l'adopció de la seva filla, la complicitat intel·lectual que es va crear entre tots dos... Una novel·la que és un singular tractat del dol, i un intent de reconstruir la presència de l'esser desaparegut a base de paraules i humor, les úniques armes que poden guanyar la partida a la mort.
Rosa Montero LA RIDÍCULA IDEA DE NO VOLVER A VERTE (2013) L'origen d'aquest llibre és l'encàrrec d'un pròleg al diari que la científica Marie Curie va escriure a la mort del seu marit, Pierre, atropellat per un carruatge a un carrer de París. Al mateix temps, Montero havia perdut al seu marit, Pablo Lezcano. El text esdevé una narració a mig camí entre el record personal i la memòria col·lectiva, entre l'anàlisi de la nostra època i l'evocació íntima. Una invitació a viure la vida amb plenitud i una meditació sobre la superació del dolor.