Club de lectura GENER 2015 Fitxa de treball: HISTORIA DE MAYTA
L’AUTOR Mario Vargas Llosa va néixer a Arequipa, Perú, el 26 de març de 1936, quan els seus progenitors ja estaven separats. Als deu anys va conèixer el seu pare, fet que el va marcar profundament, ja que el retorn va suposar el canvi de l’afectuositat de la mare per la disciplina paterna. La primera conseqüència en va ser el passi del col legi dels salesians al Colegio Militar Leoncio Prado de Lima, experiència que l’autor va retratar magistralment al seu primer llibre d’èxit internacional, La ciudad y los perros. En acabar la primària ja va començar a col laborar als diaris locals La Crónica i La Industria i, convençut que havia de ser escriptor, estudià Lletres i Dret a la Universidad Nacional Mayor de San Marcos de Lima (1953-1958). Per aquesta època va començar una relació amorosa amb la seva tieta política Julia Urquidi, amb qui es va casar el 1955. La parella va viatjar després a Europa a la recerca de l’ambient més adequat per al desenvolupament de la seva carrera d’escriptor. La novel la La tía Julia y el escribidor retrata aquesta etapa en forma d’autobiografia fabulada. Vargas Llosa va arribar a la Universidad Complutense de Madrid el 1958 amb una beca “Javier Prado”, però un any més tard s’instal là a Paris, on va estar sis anys. Divorciat de Julia el 1964, tornà a Lima i es va casar amb la seva cosina, Patricia Llosa Urquidi, el 1966. De nou va viatjar a Europa, i visqué a Londres, Madrid i Barcelona. Finalment el 1971 va doctorar-se cum laude en Filosofia i Lletres. Mario y Patricia van tenir tres fills, Álvaro, Gonzalo y Morgana. La part més controvertida de la seva biografia és el període que va dedicar a la vida política. Candidat a la presidència de Perú en les eleccions de 1990 per la coalició política de centre dreta Frente Democrático, anava el primer a les enquestes però va acabar perdent enfront de Fujimori en una segona ronda.
Professor convidat i doctor honoris causa de nombroses universitat de tot el món, president del Pen Club internacional, jurat en diverses ocasions dels premis Casa de América, assagista, columnista, crític literari i autor teatral, Vargas Llosa és membre de la Academia Peruana de la Lengua i de la Real Academia Española, i ha guanyat els guardons més importants del món de les lletres hispàniques i internacionals, com el premi Rómulo Gallegos (1963), el premi Cervantes (1994) i el premi Nobel (2010). Escriptor d’una gran ambició, ha conreat pràcticament tots els gèneres: relat, assaig, conte infantil, teatre, novel la eròtica, novel la sentimental, novel la de detectius, memòries...
OBRA Novel la La ciudad y los perros (1963), premis Biblioteca Breve i Premio de la Crítica La casa verde (1966), premi Rómulo Gallegos Los cachorros (1967) Conversación en La Catedral (1969) Pantaleón y las visitadoras (1973) La tía Julia y el escribidor (1977) La guerra del fin del mundo (1981) Historia de Mayta (1984) ¿Quién mató a Palomino Molero? (1986) El hablador (1987) Elogio de la madrastra (1988) Lituma en los Andes (1993), premi Planeta Los cuadernos de don Rigoberto (1997) La Fiesta del Chivo (1998) El paraíso en la otra esquina (2003) Travesuras de la niña mala (2006) El sueño del celta (2010) El héroe discreto (2013) Relats Los jefes (1959): “Los jefes”, “El desafío”, “El hermano menor”, “Día domingo”, “Un visitante” i “El abuelo”. Fochito y la luna (2010), infantil Teatre La huida del Inca (1952) La señorita de Tacna (1981) Kathie y el hipopótamo (1983) La Chunga (1986) El loco de los balcones (1993) Ojos bonitos, cuadros feos (1996) Odiseo y Penélope (2007) Al pie del Támesis (2008)
Las mil y una noche (2009) Assaig El pez en el agua (1993), memòries Bases para una interpretación de Rubén Darío (1958), tesis universitària García Márquez: historia de un deicidio (1971) La orgía perpetua. Flaubert y Madame Bovary (1975) La verdad de las mentiras. Ensayos sobre la novela moderna (1990) Carta de batalla por Tirant lo Blanch (1991) La utopía arcaica. José María Arguedas y las ficciones del indigenismo (1996) Cartas a un joven novelista (1997) La tentación de lo imposible (2004) El viaje a la ficción (2008) La civilización del espectáculo (2012)
"Aprender a leer es lo más importante que me ha pasado. Casi 70 años después recuerdo con nitidez esa magia de traducir las palabras en imágenes" Mario Vargas Llosa, discurso de recepción del premio Nobel de Literatura 2010.
SUGGERIMENTS PER AL COMENTARI •
La novel la comença amb un paràgraf visual, que s’enduu al lector darrera el moviment dels núvols, el mar i els ocells. De seguida, però, el text perd el to descriptiu per desplegar la denúncia del narrador: “También me he acostumbrado, estos últimos años, a ver, junto a los canes vagabundos, a niños vagabundos, viejos vagabundos, mujeres vagabundas, todos revolviendo afanosamente los desperdicios en busca de algo que comer, que vender o que ponerse. El espectáculo de la miseria, antaño exclusivo de las barriadas, luego también del centro, es ahora el de toda la ciudad”. Qui és aquest narrador? Per què tria l’autor aquest punt de vista?
•
També des d’aquest primer moment, i al llarg de tota la novel la, el lector estarà acompanyat per aquesta consciència del narrador; sabrà que l’escriptor fa l’acte d’escriure, de recopilar informació i elaborar-la. Què aporta aquesta consciència entre lector i narrador? Els dos plànols temporals, present i passat, es mesclen contínuament i no de manera previsible, sinó segons les associacions d’idees del narrador. És fàcil distingir els dos temps al llarg de la novel la? Com alterna tots dos plànols? Utilitza els temps verbals, les imatges, els diàlegs...? La recerca s’inicia 25 anys després del cop revolucionari de Mayta. Quina imatge projecta el present del narrador sobre el fons històric que estudia? Historia de Mayta presenta diverses ideologies, estaments i extractes socials. Qui creus que queda més ben parat? Quins retrats t’han atret més? Un dels personatges diu: “Me pregunto si alguna vez se llega a saber la Historia con mayúsculas”. La recerca del narrador sobre la figura del revolucionari peruà Alejandro Mayta, que va intentar una alçament a Jauja l’any 1958 i que desprès es va dissoldre en l’anonimat, passa per un seguit d’entrevistes de caràcter contradictori. Les respostes, les visions de Mayta, no coincideixen. Quin efecte causa la recerca en el lector? Símbol d’una realitat dolorosa i violenta, Mayta encarna els sentiments convulsos que van acabar donant grups com Sendero Luminoso. Creus que el personatge representa d’una manera efectiva la violència i la realitat social del seu país? Mayta és també un marginat, un inadaptat, un personatge que busca al llarg de la seva vida una coherència que sembla escapar-se contínuament i que el fa patir a ell i als que l’envolten. El gir final té regust cervantí: desapareix el personatge rememorat, fictici, i el narrador es troba amb un Mayta vençut per la realitat present. Quin efecte causa aquesta topada de la recreació amb la –suposada- realitat?
JUSTÍCIA SOCIAL I PERSONAL Miguel Ángel Asturias
EL SEÑOR PRESIDENTE (1946)
Miguel Ángel Asturias s’inspirà en presidencia de Manuel Estrada Cabrera (Guatemala, 1898-1920) per parlar de la injustícia social i els terribles efectes de les dictadures. El señor presidente és una novel la fonamental per a la literatura de la regió i va tenir una gran influència en altres autors de l’Amèrica central. Amb canvis d’estil i de punt de vista, imatges oníriques i jocs textuals, Asturias fa referència a la literatura surrealista i ultraîsta mentre presenta el dictador a través de la seva absència i dels efectes que causa en tots els personatges que l’envolten. El conjunt de l’obra de Miguel Ángel Asturias va ser reconegut amb el premi Nobel el 1967.
Gabriel García Márquez
LA MALA HORA (1962)
En aquesta novel la situada en una treva entre les guerrilles, Gabriel García Márquez narra com l’actitud superba dels guanyadors pot encendre de nou les guspires de la guerra civil. Constants provocacions, pamflets de denúncia i una venjança personal –l’assassinat del suposat amant d’una dona del poble- sumen tensió narrativa a una violència col lectiva a punt d’explotar.
Augusto Roa Bastos YO, EL SUPREMO (1974) A José Gaspar Rodríguez de Francia, advocat, revolucionari i dictador de Paraguay (1811-1840), se’l coneixia com a “El Supremo”. Augusto Roa Bastos denuncia l’autoritarisme i la repressió, i també presenta les ànsies de rebel lió i el conformisme en una novel la realista, que capta fets històrics i objectius a diferència d’altres del mateix corrent genèric. Utilitza elements ficcionals com diverses veus narratives que ofereixen diferents punts de vista històrics.
Alejo Carpentier EL RECURSO DEL MÉTODO (1974) Apartant-se dels “caudillos bárbaros” que caracteritzen la narrativa llatinoamericana sobre els tirans, el cubà Alejo Carpentier elabora en aquesta novel la un protagonista il lustrat que recorre un “Discurso del método” a l’inrevés: el contrast entre el pensament cartesià i l’acció del dictador llatinoamericà no pot ser més irònic. Arquetip dels tirans de la regió, i en un espai geogràfic que és un compendi de països americans, el Mandatario de “El recurso del método” és culte i brutal, excessiu i humà.
Gabriel García Márquez
EL GENERAL EN SU LABERINTO (1989)
El Libertador, Simón Bolívar, apareix en mans de García Márquez com una llegenda que s’enfronta, despullada, a la mort: en saber-se al final de la seva vida, el revolucionari s’enfronta sol al seu propi personatge que, com ell mateix diu, ja ha deixat d’existir. La lluita entre totes dues dimensions – èpica i privada- transcorre mentre Bolívar fa el seu últim viatge des de Bogotà, seguint el curs del riu Magdalena, cap a la fi dels seus dies.