BUTLLETÍ DE LES BIBLIOTEQUES DE SANT CUGAT
Nº 194
NOVEMBRE 2018
CASES QUE US DEIXARAN ENCANTATS... ( O NO!) Una casa no sempre és una llar. Lluny d’oferir un recer, un casalot, un castell o una mansió, poden convertir-se en un indret infernal, sobretot si es troben emplaçats en un lloc solitari i inhòspit, i envoltats de tenebres o de foscor. Són llocs terrorífics que, com sabem, han gaudit d’una llarga vida literària i cinematogràfica. Vet aquí uns exemples. Hi ha mansions marcades per un crim horrorós, per l’aura tràgica d’uns fets escabrosos, o pel record espantós d’uns amos abominables. D’altres amaguen misteris terribles i, en ser descoberts, es desencadena una tragèdia. Generalment, el desenllaç de moltes històries desemboca en la destrucció del vell edifici com s’esdevé al conte La caída de la casa Usher, d’Edgar Allan Poe, o a la novel·la Rebecca, de Daphne du Maurier (també amb DVD) o al llibre intitulat Jane Eyre, de Charlotte Brontë.
Com més gran és un casalot, més ple és d’indrets poc visitats, de recambrons misteriosos, de passadissos laberíntics o de jardins sospitosament ombrívols. A les golfes, els soterranis i els cellers, a més de la pols, el temps hi ha acumulat records, secrets i misteris que ningú no gosa mai esmentar. Tots aquests llocs domèstics són un terreny abonat per als crims, els suïcidis o les desaparicions inexplicables. És el que s’esdevé, per exemple, en títols tan coneguts com La casa torta, d’Agatha Christie, o Un altre pas de rosca, de Henry James, portada al cinema també amb el títol Suspense, l’any (1961). En una casa encantada, el terror es manifesta de diverses maneres: pel cruiximent de les bigues i dels esglaons; a través de l’aire que s’esmuny per les clivelles; en les taques que apareixen de sobte i tot d’una se’n van; en l’estranya fortor que queda retinguda en una habitació concreta; o en el fred glacial, que anuncia uns sospirs, uns gemecs, uns udols esfereïdors, o una aparició.
Els miralls, entelats o bruts, s’omplen de missatges que ningú no sap comprendre. Hi apareixen rostres paorosos i desconeguts que semblen demanar ajuda o advertir els protagonistes d’alguna cosa. El mateix s’esdevé amb el retrat d’un avantpassat, a partir del qual el difunt cobra vida. Fotografies i quadres són el testimoni muts d’allò que s’esdevingué una vegada i un canal de comunicació excel·lent per poder aproparse a les seves víctimes. Inclements, les cases s’emparen dels intrusos. Els pertorben i els persegueixen fins que aconsegueixen foragitar-los o destruir-los. I és que, ser massa agosarat també comporta els seus riscos: ningú no pot posar el peu en una mansió encantada, a no ser que hi sigui benvingut prèviament. Entre los muros de Crickley Hall, de James Herbert, La casa infernal de Richard Matheson, El fantasma de Canterville d’Oscar Wilde, La maledicció de Hill House, de Shirley Jackson, o la pel·lícula Los otros d’Alejandro Amenábar recolzen aquesta tesi. Alguns edificis tenen la propietat de retenir l’ànima dels absents, poden, fins i tot, ser còmplices de la corrupció moral dels seus residents, com a El castell de Barbablava, de Charles Perrault, versionada més modernament per Béla Bartók en la seva òpera, o per autors com l’Amélie Thompson a Barbablava. En aquests casos, el mal impregna cada racó de l’habitatge, des de la teulada fins als fonaments, especialment quan s’endinsen en antics cementiris que, sense saber-ho, han estat profanats. El Resplandor, d’Stephen King, o el film Poltergeist, en són exemples.
Doncs ja ho sabeu! Si us vénen de gust les emocions fortes, feu una ullada a totes aquestes novel·les i pel·lícules. Espereu a l’hora del crepuscle i, a l’empara de la foscor, deixeu que s’apaguin les espelmes del canelobre....