2 Cabanelles - Gurb

160

CABANELLES

C

Cabanelles L'Alt Empordà Municipi del sector muntanyenc de l’Alt Em­pordà, al límit amb la Garrotxa. El seu poblament és dissemi­nat i se centra en els antics nuclis o parròquies de Cabanelles, l’Estela, Queixàs, Sant Martí Sesserres, Vilademires i Casamor, tots ells amb esglésies romàniques. N’hi ha que, com Estela i Casamor, foren antigues cel·les monàstiques. El municipi té nou esglésies romàniques, totes del segon romànic, d’un tipus corrent en aquest sector de contacte entre la Garrotxa i l’Empordà, que ofrenen interessants punts de visita per als estudiosos de l’art romànic.

Cabanes L'Alt Empordà Municipi situat al N de Figueres, entre els rius Muga i Llobregat d’Empordà. Prop del poble hi ha l’església de Sant Feliu de Cadins, un edifici cistercenc de transició del romànic al gòtic (segles xii i xiii), ara destinat a usos profans, que fou centre d’un monestir cistercenc femení entre el 1169 i el 1492. La seva co­munitat es traslladà el segle xv a Girona i perdura encara a Sant Medir del Gironès.

Les Cabanyes L'Alt Penedès Petit municipi del sector central de la plana de l’Alt Penedès. És remarcable l’antiga església parroquial de Sant Valentí, avui capella del cementiri, un edifici romànic d’una nau amb absis semicircular del segle xi. Té restes de pintures murals de transició del romànic al gòtic i d’un antic paviment de mosaic d’època molt remota, segurament paleocristiana. Des del 1135, fou centre d’una comanda de frares hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, traslladada a Vilafranca el 1306.

Cabacés El Priorat Terme situat al sector sud-occidental del massís del Montsant. És un poble d’origen sarraí o andalusí, anomenat inicialment Avincabasser. El 1149, s’hi intentà fundar

CADAQUÉS 161

un monestir pre­mostratenc, però el 1158 fou cedit als bisbes de Tortosa, que feren el lloc cap d’una baronia episcopal que subsistí fins al segle xix. A la seva església de la Nativitat, edifici goticorenaixentista, hi destaca un retaule gòtic de Santa Maria, atribuït a Lluís Borrassà (~1400). És notable també el Pont Vell, dit el «pont romà», sobre el riu Montsant, obra medieval (segle xiv).

Cabrera de Mar * El Maresme Municipi de la costa, entre Mataró i Vilassar de Mar. El terme s’estén vers el nord, fins al cim del turó de Burriac, coronat per les restes de l’antic castell de Sant Vicenç de Burriac. La població es troba arrecerada per les muntanyes de Burriac i de Montcabrer, i hi destaca la plaça del Poble, amb un notable conjunt arquitectònic de cases de finals del segle xix i principis del xx. De l’església de Sant Feliu, un edifici gòtic tardà fet entre el 1540 i el 1570, procedeix un retaule gòtic del pintor Bernat Martorell (~1420), ara al Museu Diocesà de Barcelona. Prop d’aquesta església hi ha el museu local, amb restes arqueològiques trobades als diferents jaciments arqueològics del terme. A la mateixa població destaca el jaciment de Ca l’Arnau, d’època republicana romana, amb termes públiques i forn de fabricació d’àmfores. Dintre del terme, el poblat ibèric de Burriac, la necròpoli de Can Rodon de l’Hort, el conjunt arqueològic de Can Modolell, i basaments de vil·les romanes als veïnats d’Agell, els quals tenen el seu material repartit entre l’esmentat museu local, el Comarcal de Mataró i el Museu Arqueològic de Barcelona.

Cabrera de Mar. Castell de Burriac / CE09 Miquel Pons

Cabrils El Maresme Municipi interior del Maresme, a l’inici d’una vall de la serralada Litoral, drenada per la riera de Cabrils, que s’aboca al mar a Vilassar de Mar. És un centre d’estiueig. Al seu extrem meridional, proper a Vilassar de Mar, té el nucli o veïnat del Sant Crist, prop del qual passava la Via Augusta romana, amb la notable església preromànica de Sant Cristòfol, de nau rectangular, arc presbiterial de ferradura i santuari quadrat un xic inclinat. A l’edifici es veuen elements reaprofitats d’una construcció anterior, d’època visigòtica o paleocristiana.

Cadaqués **~ L'Alt Empordà Vila i municipi situats a l’extrem llevantí de la península del cap de Creus, formats per la vila de Cadaqués pròpiament dita, l’antic barri de pescadors de Portlligat i urbanitzacions de tipus residencial i turístic. Cadaqués es comunica amb Roses i el Port de la Selva per sinouses i pintoresques carreteres locals. La vila s’estén al fons d’una badia en posició graonada; és una població de cases blanques, amb notables edificis encarats al mar. Antigament, era una vila fortificada i tancada, en resta una torre semicilíndrica i un portal d’arc rebaixat, que donava a la platja Gran. És remarcable l’església parroquial de Santa Maria, al punt més alt del nucli antic, un edifici gòtic tardà, iniciat a mit­jan segle xvi i acabat el segle següent. El segle xviii, se li afegí una gran capella. És important el seu retaule barroc, fet el 1725 i daurat el 1738, dissenyat per Jacint Morató i executat per Pau Costa, un dels millors del país.

Al nucli antic, hi ha el vell Hospital de la Vila i unes quantes cases notables. Dins del corrent modernista, cal destacar les Escoles, de 1915, i la Casa Serinyena, de 1910, la qual, situada en un privilegiat emplaçament als peus de la badia, esdevé una de les seves referències visuals. L’ordre compositiu de la façana, blanca amb emmarcaments blaus de les obertures, la integra amb l’arquitectura tradicional que l’envolta. Entre els exemples d’adaptacions d’antigues cases populars en apartaments de vacances cal destacar, entre d’altres, la Casa Villavecchia, obra de l’any 1955, dels arquitectes Correa i Milà, on fan

C

162 CADAQUÉS

Cadaqués / DGPC Bob Masters

una lectura intel·ligent dels invariants de l’arquitectura tradicional al servei de l’obra, que serà respectuosa amb les preexistències, però, a la vegada, d’una modernitat evident.

Un altre habitatge que cal destacar és la Casa Senillosa, de l’any 1955-56, dels arquitectes Coderch i Valls, resolt amb programa i criteris similars a l’anterior.

Des de la fi del segle xix, i al llarg del segle xx, la població ha esdevingut un centre d’atracció d’artistes i d’intel·lectuals, inicialment al voltant dels germans Pitxot i, més endavant, de Salvador Dalí, que construí la seva Casa Salvador Dalí~ sobre antigues cases de pescadors de Portlligat. La Casamuseu de Portlligat va ser l’única casa estable de Salvador Dalí, on va viure i treballar habitualment fins que, el 1982, amb la mort de Gala, va fixar la seva residència al Castell de Púbol.

La llista de grans personatges vinculats amb Cadaqués és molt extensa i hi ha noms tan destacats com els músics Andrés Segovia, Albéniz, Granados o Vives, i els pintors Picasso, Rusiñol, Casas, Utrillo, Manolo Hugué, etc., tots del cercle dels Pitxot. Entorn de Dalí s’agruparen Paul Éluard, André Breton, Marcel Duchamp, John Cage, Peter Ek, Peter Harnden, etc. També hi residien

importants personatges de l’art i de les lletres, com ara Carles Riba, Gabriel Ferrater, Grau Sala, Ràfols Casamada, Guinovart, Jesús Vilallonga, J. J. Tharrats, etc. Tot això fa que Cadaqués sigui un lloc d’intensa vida artística, amb exposicions, concerts, festivals, etc., sobretot els mesos d’estiu. L’encís de la natura rocosa i escarpada, la bellesa del mar i dels seus penya-segats i l’aïllament que dóna Cadaqués són tan o més remarcables que l’art i la seva arquitectura, força alterada fora del nucli central per edificacions, hotels i apartaments d’estructura i disposició un xic anàrquiques, però que no li han llevat l’encís ni el poder d’atracció.

Cadaqués. Casa Salvador Dalí / DGPC Bob Masters

CALAFELL 163

El Museu de Cadaqués està situat al nucli urbà de la població. Tot i que no disposa de cap sala o fons permanent, s’hi fan exposicions de llarga durada.

Al Parc Natural del Cap de Creus podrem visitar l’Espai Cap de Creus, el primer museu de divulgació científica sobre l’entorn natural del cap de Creus. Es troba situat a les antigues instal·lacions del far.

Calaf * L'Anoia Petita capital d’un altiplà situat a l’extrem N de la comarca o sector conegut popularment com la Segarra Calafina. La vila s’estén pel vessant meridional d’un puig coronat pel vell castell de Calaf. És un centre de mercat i de serveis dels pobles de la seva rodalia. Antigament fou emmurallada i resten encara vestigis de tres antics portals. És remarcable la Plaça Gran~, porticada, que té al seu fons la façana de la gran església de Sant Jaume, antiga col·legiata erigida la primera meitat del segle xvii i acabada totalment el 1770. És un edifici gòtic tardà, amb un esvelt campanar de 52 m d’alçada.

També té edificis importants, com la casa neoclàssica del segle xviii, de la família Cor­tadelles o Satorras, l’Hospital, del Calaf. Església de Sant Jaume / DGPC Bob Masters

segle xvi, i les restes del convent de Sant Jaume, erigit a l’indret de l’antic monestir canonical del mateix nom, del 1069, i traslladat a la nova església parroquial de Sant Jaume el 1639. És també un lloc de petites i mitjanes indústries, hi destaca sobretot la ceràmica.

Calafell ** El Baix Penedès Municipi costaner, amb un ampli sector de platges, ple d’apartaments i hotels, sobretot al sector de ponent del terme. Bona part del seu mu­nicipi s’ha vist ocupat darrerament per les modernes urbanitzacions, diversos cops, poc afortunades. A la part alta de la població destaca el castell de Calafell, amb l’església romànica (segle xi) de Santa Creu de Calafell, fortificada i ampliada amb una segona nau. A l’interior, s’hi veuen les antigues pintures murals, coetànies de l’edifici. A un extrem del terme, vers Cunit, hi ha el nucli turístic de Segur de Calafell, amb l’església romànica, molt modificada, de Sant Miquel de Segur. És un lloc d’intensa vida associativa i cultural. Destaquen els seus jaciments arqueològics, com la Balma de la Graiera, i, en particular, la seva ciutadella ibèrica, reconstruïda seguint les

C

164

CALDES D’ESTRAC

pautes de l’arqueologia experimental, per tal que oferís una imatge real de com vivien els ibers.

Caldes d’Estrac * El Maresme Petit municipi atravessat per la N-II i la C-32. Té com a origen la quadra d’Estrac, creada al voltant d’un antic hospital i una església, erigits vers el 1219 a l’indret d’una font d’aigües termals que va donar nom al municipi. La Vila Vella és a la part alta o turó de Caldes i té dues antigues torres rodones de defensa del segle xvi. El balneari de Caldes és un edifici del 1818. La Vila Nova, a llevant de la riera de Caldes, tingué les primeres grans cases d’estiueig, que van convertir la població en un lloc residencial de categoria.

A Caldes d’Estrac, hi sojornaren destacades personalitats, com ara Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Víctor Balaguer, Apel·les Mestres, Joaquim M. de Nadal, etc. A la façana marítima, hi ha el passeig de Mar i el passeig dels Anglesos, amb notables cases modernistes i noucentistes, d’arquitectes coneguts, com ara J. Martorell, Sagnier, Rubió i Tudurí, J. Sellés etc. La Casa Ugalde~, dels anys 195153, situada al carrer Torrenova, 16, obra dels arquitectes Coderch i Valls, és una de les Caldes d'Estrac. Casa Ugalde / DGPC Bob Masters

obres influents d’aquells anys, on Coderch, membre del Grup R, va projectar una casa de vacances, amb l’aplicació de la seva visió de l’arquitectura, inspirada en la tradicional i popular, sota els postulats del racionalisme. L’habitatge és un exercici d’adaptació al terreny, amb molt pendent, i tot ell al servei del paisatge, el mar, situat al fons.

Caldes de Malavella ** La Selva Població situada al sector oriental de la comarca, nascuda a l’entorn d’antigues fonts termals que li han donat el nom i que s’exploten comercialment. El modernisme està present en aquesta població, famosa pels seus balnearis, entre els quals destacarem el Balneari Prats, de 1900, i el Balneari Vichy Catalán, de finals del segle xix, obra de Gaietà Buigues, amb un repertori d’accent neoclàssic. A l’època romana, s’anomenava Aquis Voconis i conserva notables restes d’antigues termes romanes~, al puig de Sant Grau i al puig de les Ànimes. També s’han trobat al lloc làpides, monedes, ceràmica i bronzes, que indiquen la seva antiga explotació. La vila té l’església de Sant Esteve, un edifici romànic de tres naus i tres absis, amb diferents reformes, com el portal,

CALDES DE MONTBUI 165

que és renaixentista. L’antic castell es va edificar aprofitant les termes romanes del puig de Sant Grau. La població, a més dels balnearis, té notables edificis de regust modernista. A uns tres quilòmetres al S, hi ha l’ermita de Sant Maurici i restes del castell de Malavella, que ha donat el cognom a la població.

Caldes de Montbui ** El Vallès Occidental Vila i terme situats a la vall de la riera de Caldes, a la frontera entre el Vallès Oriental i l’Occidental. Es creu que el seu emplaçament correspon al lloc d’Aquae Calidae esmentat per Plini i Ptolemeu. La vila, abans emmurallada, té encara restes dels antics murs i la Torre de la Presó. El nucli antic és centrat per la plaça, on hi ha la Font del Lleó, font calenta que brolla a 70,9 °C i que té al davant les termes romanes, de l’època de l’Imperi. Al terme i a la vila s’han trobat un mil·liari, làpides, unes quantes guardades a l’edifici de les termes, monedes i ceràmica d’època romana. Recentment, s’ha excavat el turó de la Torre Roja, seu d’un poblat iber, que revela la importància del lloc ja abans d’època romana. En temps medievals, fou capital del Vallès i gaudí de banys, hospital Caldes de Montbui. Termes romanes / CE09 José María (Txema)

i residències reials i de magnats. Ara encara hi queden dos establiments moderns, amb funció balneària. És remarcable l’església de Santa Maria, construïda entre 1589 i 1702, amb el seu notable portal barroc, acabat el 1701. Conserva la majestat de Caldes, una talla romànica del segle xiv, reconstruïda en bona part després de la destrucció de què fou objecte el 1936.

El Museu Thermalia de Caldes de Montbui és el principal centre dinamitzador de la cultura i la tradició termal de la vila. El trobareu a la plaça de la Font del Lleó, 20, en un edifici de l’època medieval, que fins als anys setanta feia la funció d’hospital i de servei de banys termals. A la casa setcentista Delger, hi ha el Museu Delger, amb mobles, llibres, records de la família Delger i col·leccions de pintura, i dibuixos i escultures de Manolo Hugué, que morí a Caldes el 1945, al Mas Manolo, on es guarden altres records i obres de l’artista.

A l’extrem NW del terme, darrere la muntanya del Farell, hi ha la notable església romànica de Sant Sebastià de Montmajor, d’una sola nau, amb transsepte, que dóna a la planta la forma de creu llatina. Tota ella està ornada d’arcuacions llombardes i amb un petit campanar de torre sobre el creuer (segles xi-xii).

C

166

CALELLA

Calella * El Maresme Ciutat costanera, nascuda arran de la platja o antiga cala formada més amunt del Capaspre o espadat on s’alça, des de 1859, el far de Calella. En aquest lloc, des de 1328, hi havia un mercadal, i el vescomte de Cabrera, senyor del veí castell de Montpalau, li atorgà una carta de poblament el 1338. La població antiga és centrada per l’església de Santa Maria, un edifici barroc neoclàssic, construït entre 1747 i 1789. També hi ha unes quantes cases antigues (Casa dels Salvadors, Giol, Bartrina, Sivilla...), amb elements gòtics i renaixentistes. Són notables el passeig del Mar i el Parc Municipal Dalmau. Té una ampla platja, amb hotels i edificis d’apartaments. El Museu-Arxiu de Calella, fundació municipal, aplega molts documents i materials populars interessants per a l’estudi de la formació i l’evolució de la ciutat.

Calldetenes Osona Població originada els segles xvii i xviii, amb el seu nucli de població unit pràcticaCalella. Església de Santa Maria / DGPC Jordi Contijoch

ment a la conurbació de la ciutat de Vic. Inclou l’antic convent o monestir de Sant Tomàs de Riudeperes, erigit com a canònica agustiniana el 1095 i convertit el 1560 en un convent franciscà, amb la construcció d’un gran edifici a l’entorn d’un bonic claustre renaixentista de dos pisos. És notable l’església de Sant Martí de Riudeperes, al peu de la carretera, obra del se­gle xi, ampliada els segles xii i xvi, i també els antics masos Eimeric, Calveria i Can Tona, lligat a la vida i obra del poeta Jacint Verdaguer.

Calonge * El Baix Empordà Municipi que s’estén entre els contraforts orientals de la serra de les Gavarres i la badia de Palamós o de Sant Antoni. El centre històric, o la vila de Calonge de Mar, està centrat pel castell de Calonge, un interessant edifici restaurat que conserva una antiga torre i muralles a la part posterior (segle xiii), i un notable palau residencial alçat el segle xvi, que fou residència dels Folch de Cardona, ducs de Cessa i comtes de Palamós. Té un bonic pati d’armes interior, amb una galeria. Ara es destina a finalitats culturals (exposicions, concerts, museu local...).

Prop seu hi ha l’església de Sant Martí, la parroquial, construïda el segle xviii sobre una antiga església romànica, de la qual queden unes quantes restes. La població de Sant Antoni de Calonge, a tres quilòmetres de la vila antiga, s’estén per la badia de Palamós i és un ampli complex turístic d’apartaments, hotels i xalets, amb el típic bullici i color de la Costa Brava. Al nucli de Sant Antoni es conserva la Torre Valentina, una de les clàssiques torres de defensa contra la pirateria marítima. A l’extrem S del terme, prop del mar, hi ha l’antic priorat benedictí femení de Santa Maria del Collet, amb una església que té l’absis romànic i altres elements posteriors, a més d’un vell casal al seu costat.

Calonge de Segarra L'Anoia Municipi de l’extrem N de la comarca al sector de la Calma de Calaf. És un típic municipi segarrenc, amb molts petits nuclis: Calonge, Mirambell, Sant Pere d’Arç, Aleny i Durfort. El seu centre era el castell de

CAMBRILS 167

C

Camarasa. Castell de Sant Oïsme / CE09 El senyor dels Bertins

Calonge, documentat des de l’any 1010, del qual queden notables restes sobre l’església romànica (finals del segle xii) de Santa Fe de Calonge, d’una nau amb transsepte i dues absidioles, una a cada braç del creuer.

amb tres absis disposats de forma trevolada, amb un campanaret de torre, amb finestres geminades sobre la seva volta. És un sector turísticament molt interessant per la seva bellesa natural.

Camarasa * La Noguera

Cambrils * El Baix Camp

Extens municipi de la vall del Segre, perllongat vers el N pel darrer tram de la Noguera Pallaresa o pantà de Camarasa, que té la seva presa prop de la confluència amb el Segre. La vila es troba als peus del castell conquerit el 1048 i possessió tradicional dels comtes de Barcelona. Fou centre d’una batllia reial, convertida el 1330 en marquesat de Camarasa. Dalt la vila, resten unes antigues torres i vestigis de murs del malmès castell de Camarasa i la capçalera de l’església de Sant Miquel, un edifici romànic tardà, amb interessants capitells romànics molt treballats, ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya. És interessant, al N del terme, en un penyal sobre la Noguera Pallaresa i al peu de la carretera del Doll, el castell de Sant Oïsme i l’església romànica de Sant Bartomeu, que centraven l’antic terme de la Baronia de Sant Oïsme. Del castell resta una important torre rodona i altres estances mig derruïdes.

L’església és un notable edifici d’una nau,

Vila marinera de la plana del Camp de Tarragona, entre Salou i Mont-roig del Camp. És una vila tradicionalment marinera, amb un notable port, ampliat a partir de 1933, i un pòsit local de subhasta de peix.

La vila antiga té una petita plaça porxada i un portal de les antigues muralles. També al port hi ha una vella torre de defensa. És notable el santuari del Camí, amb una torre de defensa adossada, ara integrat al nucli de poblament. A l’ex­trem del terme, prop de Salou, hi ha el nucli de Vilafortuny, amb el castell de Vilafortuny, ben conservat, envoltat d’edificacions turístiques. Al N del terme, vers Vinyols, hi ha el Parc Samà~, erigit el 1882 pel marquès de Marianao, amb un palau i una superfície de 20 ha de jardins i un estany artificial. El palau guarda mobiliari colonial, una notable biblioteca i una col· lecció de pintures del segle xix. És important dins del terme la vil·la romana de la Llosa, excavada i oberta a la visita pública.

168

CAMPDEVÀNOL

Campdevànol El Ripollès Municipi del Prepirineu, situat a la vall del Freser i el Merdàs, amb antics nuclis rurals i masies a les muntanyes que envolten aquestes valls. Era un antic centre de fargues o explotacions del ferro del Pirineu.

En resta com a record una indústria metal· lúrgica i altres de tèxtils, i també unes quantes papereres. La població és de formació moderna, abans era un nucli rural enfilat a la muntanya. Té diverses torres modernes i esglé­sies antigues interessants, com ara Sant Pere d’Aüira, al sector NW del terme, un edifici romànic del segle xii, i Sant Llorenç de Campdevànol, a la vall del Merdàs, amb un campanar del segle xi. Hi és típica la gala de Campdevànol, dansa que es balla el tercer diumenge de setembre.

Campelles El Ripollès Municipi que s’estén de la vall del Freser, vers la serra de la Llacuna. La població és a la part alta, comunicada per la carretera local GIV-4011. Inicialment, era un poble rural, que modernament s’ha vist envoltat de torres i cases d’estiueig. A la vall del Freser, al peu de la carretera N-152 de Barcelona Camprodon. Pont Nou / DGPC Albert Sierra

a Puigcerdà, té l’indret d’Aigües de Ribes o Balneari Montagut, existent el 1720 i ampliat el 1870. Forma un notable conjunt vuitcentista, amb l’ala S del balneari, construïda el 1914. Té uns interessants interiors modernistes i una capella dedicada al Remei.

Camprodon ** El Ripollès Vila antiga, cap d’un extens municipi, situat a una vall pirinenca, que des del 1969 inclou també l’antic terme de Beget, de la co­marca de la Garrotxa. La població és a la confluència del Ritort amb el Ter. És un lloc d’una gran bellesa paisatgística, centre viu de turisme i d’estiueig. La població va néixer als peus del monestir benedictí de Sant Pere de Camprodon, erigit vers el 950, i de l’església parroquial de Santa Maria, erigida pels monjos a finals del segle x. A la darreria del se­gle xii, es va construir un segon nucli o Vila de Baix a la confluència dels dos rius, sota la protecció del castell de Camprodon, volat el 1698. Destaca, pel seu valor arquitectònic, el monestir de Sant Pere de Camprodon~, que conserva l’església romànica consagrada el 1169. És un edifici de planta de creu llatina, amb cinc absis quadrats, el més gran de la mateixa amplada que la nau, i els altres, oberts als braços del creuer. Sobre el

CANET DE MAR 169

creuer s’alça una cúpula, externament octogonal, sobre la qual reposa un campanar quadrat de dos pisos. És un massís edifici de pedra amb volta apuntada i arcs torals de reforçament. Propera al monestir, hi ha l’església parroquial de Santa Maria, un edifici gòtic del segle xiv, amb absis poligonal i capelles entre els contraforts. A la Vila de Baix, cal destacar-hi, en primer lloc, el Pont Nou~, construït inicialment entre 1196 i 1226 i refet en bona part el segle xiv. És un pont d’un gran arc de pedra sobre el riu Ter i altres arcs més petits a banda i banda, per facilitar el doble pendent, amb una torre de defensa. Unit al pont, i formant-hi part, hi ha el portal de Cerdanya, que es perllongava amb l’antiga muralla. En aquest nucli hi ha també l’església de l’antic convent del Carme, del segle xiv, la Casa de la Vila, amb una façana renaixentista del segle xvi, i el casal també renaixentista anomenat Can Marquès, del segle xvii. La funció de zona d’estiueig que va tenir la vila a partir del 1880, la va enriquir amb un notable conjunt de torres i xalets eclèctics, premodernistes i modernistes, i d’estils o modes més recents.

En destaca especialment el bell passeig Maristany, on hi ha, a la finca neogòtica dita «Vora el Ter», una petita església i un claustre romànic procedents de San Esteban de Gormaz (Sòria). Escampades pel terme, hi ha notables edificacions, com l’església romànica de Sant Miquel de Cavallera i l’antiga Torre Cavallera, o el gran santuari del Remei de Creixenturri, un edifici eclèctic neogòtic construït durant la segona meitat del segle xix.

Mereix una visita el poble de Beget, dins ja de la Garrotxa, però que el 1969 fou annexat al municipi de Camprodon, format per antigues cases i dos sectors units per un vell pont. És important l’església de Sant Cristòfol de Beget~, d’una nau, amb un absis ornat d’arcuacions llombardes, un campanar de torre i un portal format per arcs en degradació, amb columnes i capitells, obra dels segles xi i xii. Conserva la Majestat de Beget, una impressionant talla romànica de Crist a la Creu, de la segona meitat del segle xii. L’església conserva diferents peces, com ara una pica baptismal romànica, un retaule gòtic d’alabastre, una imatge gòtica de Santa Maria, també d’alabastre, del segle xiv, i un conjunt de retaules barrocs. Abans d’arribar-hi, per la carretera que uneix Beget amb

Camprodon, és digna de visitar l’església de Sant Feliu de Rocabruna, amb una interessant porta ferrada i les ruïnes del castell de Rocabruna. Al terme de Beget hi ha també la notable església romànica de Sant Andreu de Bestrecà (segle xii), de difícil accés.

Canet d’Adri El Gironès Municipi compost de petits nuclis rurals i població majoritàriament disseminada, al NE de Girona, vers la Garrotxa. Un bon sector del seu terme és de formació volcànica, amb un antic cràter al serrat de Boratuna.

Té les esglésies romàniques de Sant Vicenç de Canet d’Adri, Sant Martí de Biert, Sant Joan de Montbó i Santa Cecília de Montcel.

L’indret més notable del terme, des del punt de vista turístic, és el santuari de Santa Maria de Rocacorba, refet el segle xviii, a 929 m d’altitud, construït prop d’un vell castell sobre un penyal inclinat.

Canet de Mar ** El Maresme Important vila costanera, formada a partir de finals del segle xv, a la façana marítima de l’antic municipi de Sant Iscle de Vallalta. Antigament, tingué dues drassanes i una forta activitat marinera, i els segles xix i xx es va especialitzar en els teixits i, més modernament, en gèneres de punt. El segle xix, s’hi establiren uns quants indians que hi aixecaren notables edificis historicistes, eclèctics i modernistes. Canet de Mar és una de les poblacions amb un patrimoni modernista més ampli i de més gran nivell, com correspon al fet que un dels seus veïns fou en Lluís Domènech i Montaner. Les obres més significatives d’aquest autor a la població són la Casa Roure, l’Ateneu Obrer i la restauració del castell de Santa Florentina. La Casa Roure, de 1890, situada a la riera de Sant Domènech, és un edifici flanquejat amb una torre rodona, on el treball de maó, tan utilitzat per Domènech, és molt interessant. L’Ateneu Obrer, de l’any 1887, és un edifici amb un llenguatge menys creatiu que l’anterior. També cal destacar la restauració del castell de Santa Florentina (1907-1909), on l’autor s’expressa de forma fantasiosa. El castell de Santa Florentina, a la part superior de la vall, és un gran edifici

C

170

CANOVELLES

Canet de Mar. Casa-Museu Domènech i Montaner / DGPC Jordi Contijoch

neomedieval, propietat dels comtes de la Vall de Canet, resultat de l’ampliació feta a principis del segle xx d’un antic edifici medieval, la domus de Canet, obra de Lluís Domènech i Montaner. Aquest edifici inclou elements antics, com ara la galeria gòtica de l’antic santuari del Tallat. Posseeix una important col·lecció d’obres d’art d’artistes catalans d’inicis del segle xx. És remarcable l’església de Sant Pere de Canet, un gran edifici gòtic tardà (1579-91), ampliat el segle següent amb un creuer i un esvelt campanar. És típic de Canet el santuari de la Misericòrdia, un edifici neogòtic construït vers el 1857.

Canovelles El Vallès Oriental Municipi situat al NW de la ciutat de Gra­ nollers, entre el riu Congost i l’autovia C-17, la qual travessa el sector ponentí del seu terme. Ës una població que ha crescut extraordinàriament, gràcies al fet de tenir un sector unit pràcticament a la ciutat de Granollers i, per tant, accessible per tots els camins que menen a la capital del Vallès Oriental. És remarcable l’església parroquial de Sant Feliu de Canovelles, un edifici romànic de la segona meitat del segle xi, amb

una nau molt allargada, un absis ornat d’arcuacions llombardes i una petita absidiola a la part de migdia, dins el presbiteri. La de la part nord va desaparèixer fa temps i a l’absis hi ha encastada una làpida romana dedicada a L. Porcius Partevius. És característica la portada romànica, afegida el segle xiii al mur de ponent, amb arquivoltes, decoració amb temes geomètrics i dues columnes estriades amb capitells bellament treballats. S’han excavat al límit més ponentí del seu terme les restes d’una antiga domus o casa forta medieval, dita d’Olivet.

Cànoves El Vallès Oriental Població i terme que s’estenen pels vessants meridionals del Montseny, en un indret de grans boscos i ric en aigües. Una part del terme és ocupat per diverses urbanitzacions. Presideix el poble l’església de Sant Muç, un edifici romànic del segle xii, modificat els segles xvi i xvii. També pertany al seu terme el nucli rural de Samalús, presidit per l’església de Sant Andreu de Samalús, edifici romànic del segle xi, ampliat i modificat el segle xvi, però que conserva íntegre un bonic absis, amb arcuacions llombardes, part de la nau i la base del cam-

CARDEDEU 171

panar. A Can Bori, hi ha l’anomenat castell de Samalús, edifici neomedieval construït a principis del segle xx, aprofitant finestrals i elements del segle xvi.

Cap d’Aran Vegeu Naut Aran.

Capellades ** L'Anoia Industriosa població de la vall de l’Anoia, a l’estret de Capellades. Especialment coneguda per la seva antiga indústria del paper de tina fet a mà, dit també paper de fil o de barba, elaborat als molins paperers. A l’antic molí de la vila, construït el 1759, s’hi va inaugurar el 1961 el Museu Molí Paperer, vinculat al Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, on s’exposa la història del paper, i al subsòl del qual es conserva íntegra l’antiga maquinària, alhora que es fabrica paper de fil amb els sistemes tècnics ancestrals. A Capellades podem visitar un dels jaciments arqueològics més importants del món pel que fa a eines i fogars: l’Abric Romaní. Descobert el 1909 per Amador Romaní, ha esdevingut punt de refe­ rència per parlar de les poblacions de nean­ dertals.

Capellades. Museu Molí Paperer / ARXIU MNACTEC Teresa Llordés

Capmany L'Alt Empordà Municipi que s’estén pels contraforts meridionals de la serra de l’Albera. Era una població fortificada que conserva notables sectors de muralles i unes quantes torres.

L’església de Santa Àgata és un interessant edifici romànic (segles xii-xiii), fortificat i sobreaixecat els segles xvi-xvii, pel fet de trobar-se en un angle de l’antic recinte fortificat de la població.

Cardedeu El Vallès Oriental Vila i terme situats al centre de la depressió del Vallès, al NE de la ciutat de Granollers. Era un lloc de domini reial que tingué el privilegi de Carrer de Barcelona des del 1343. Des del 1880, es convertí en un lloc d’estiueig, per això gaudeix d’un remarcable conjunt de torres i xalets dels arquitectes Eduard Balcells, Ramon Puig i Gairalt, Manuel Raspall i d’altres. La Casa Penina (19681969), situada al carrer Adolf Agustí, 46, és obra dels arquitectes Clotet i Tusquets. Se l’ha considerada una obra «manifest» de «l’Escola de Barcelona», generació següent del Grup R. El racionalisme hi continua viu, però amb una actitud crítica i desenganyada

C

172

CARDONA

de les seves esperances i objectius. La casa es troba en un solar triangular, retall d’una reparcelació, en un entorn del qual és preferible prescindir. S’opta per tancar-se en ella mateixa, amb uns murs cecs, i obrir-se sobre els espais interiors que formen dos jardins.

S’hi ha prescindit d’allò que no és controlable i s’ha escollit un discurs “realista”, que, en aquest cas, és d’una gran qualitat. És notable l’església parroquial de Santa Maria, obra dels segles xvi i xvii, amb restes d’una edificació del segle xii, i també la Creu de Terme de l’entrada de la població, sobre una columna salomònica de 1679. El Museu-Arxiu Tomàs Balbey inclou una farmàcia del segle xviii i col·leccions d’arqueologia, armes, monedes i temes d’etnologia, i també una notable sèrie de documents dels segles xi al xix.

Cardona ***~ El Bages Vila i terme del NW de la comarca, al seu punt de contacte amb el Solsonès i el Berguedà, a la vall del Cardener. Domina la vila el castell i col·legiata de Sant Vicenç de Cardona, sobre un agut turó. El castell de Cardona, documentat el 798, fou reorganitzat vers el 880 pel comte Guifré el Pelós.

En resten la Torre de la Minyona, una potent torre cilíndrica, escapçada el 1794, que data segurament del segle xi. També resten moltes dependències, construïdes entre els segles xiv i xvii, del palau dels seus antics senyors (comtes i ducs de Cardona), ara convertides en Parador Turístic Nacional, i diferents cercles de muralles i baluards del tipus francès, fets el segle xvii (16931697), a partir de 1794 i entre 1800 i 1811. La col·legiata de Sant Vicenç de Cardona~, a l’extrem de llevant del castell, construïda entre l’any 1019 i el 1040, és una de les edificacions de l’anomenat romànic llombard més característica de tot l’occident europeu.

Té tres naus, la central, de 47 m de llargada i 19,60 m d’alçada, amb volta de canó, i dues de laterals, molt estretes, amb volta d’aresta, que fa funció de contraforts. Té un petit creuer i un esvelt cimbori sobre seu.

Sota l’absis central, ornat interiorment per allargades fornícules, hi ha una cripta de tres naus amb columnes i voltes d’aresta. Tant els seus tres absis com la resta de murs externs de la nau i del transsepte estan ornats de

lesenes i arcuacions cegues i hi ha un fris de finestres cegues a la part alta de l’absis major, característica de totes les construccions que feren aixecar els seus primitius senyors, els vescomtes d’Osona-Cardona. Precedeix l’església un atri, on hi havia pintures murals dels segles xii i xiii, ara conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Davant la basílica o col·legiata, seu d’una comunitat de canonges agustinians entre l’any 1019 i el 1592, hi ha un petit claustre gòtic del segle xv, restaurat modernament.

La vila, creada en virtut de la carta de població del 986, es troba a ponent de la muntanya del castell. Era emmurallada, i conserva una part molt visible d’aquests murs al sector NE, on hi ha el portal de Graells, amb les seves torres. Té un conjunt molt notable d’antics edificis i en els seus estrets carrerons, sobretot el carrer Major, un dels quals amb restes de pintures murals d’època gòtica. En destaca l’església parroquial de Sant Miquel, un edifici gòtic d’una gran nau i capelles laterals, acabat el 1398, amb una cripta on es veneren les relíquies de Sant Celoni i Sant Ermenter. Conserva una imatge gòtica d’alabastre de la Mare de Déu del Patrocini, portada de Marsella, i el retaule gòtic de Santa Anna. En són típiques la plaça porxada del Mercat i la plaça de la Fira.

Cardona celebra de molt antic, per la seva festa major (segon diumenge de setembre), la festa o espectacle del correbou. És famosa la muntanya de Sal de Cardona, explotada des de l’època romana. Es tracta de la manifestació més espectacular de la dinàmica geològica en aquest espai: el diapir de Cardona i el fenomen de creixement vertical de la sal. S’hi pot visitar el Parc Cultural de la Muntanya de Sal, que ens ofereix la possibilitat de conèixer els afloraments salins de Cardona.

Cassà de la Selva El Gironès Vila i terme situats al SE de la ciutat de Girona, al punt de contacte entre les comarques de la Selva i el Baix Empordà. Té una antiga tradició, i encara hi és molt important, la fabricació de taps de suro i altres derivats d’aquesta matèria. És remarcable l’església de Sant Martí, parroquial del lloc, un edifici gòtic tardà (segle xvi), amb una façana amb elements renaixentistes. A l’església es

CASSÀ DE LA SELVA 173

C

Cardona. Castell i col·legiata / CE09 Domènec Nogués

Cardona. Col·legiata de Sant Vicenç / DGPC Josep Giribet

174

CASSERRES

venera la imatge de la Mare de Déu de les Sogues, d’origen gòtic. El nucli antic de la vila té cases amb llindes de pedra, la majoria del segle xviii. La més remarcable, però, és l’anomenada Torre Salvana, antiga propietat dels Rocabertí, un gran edifici d’inicis del segle xvi, amb portal dovellat i finestrals gòtics d’arcs conopials, amb una severa torre a la dreta de la façana.

Casserres * El Berguedà Vila i terme situats en una serra de la vall del Llobregat, comunicada amb Puig-reig i Gironella. El castell de les Serres, que donà nom al lloc, és esmentat el 798 i de nou el 907, quan es va repoblar i reestructurar l’indret. La vila, edificada sobre penyals, fou incendiada el 1653 i refeta tot seguit. Té antics carrers, amb cases de pedra, portals dovellats i artístics finestrals. Fora de la vila, al peu de la carretera de Gironella a Casserres, destaca l’església de Sant Pau de Casserres, un edifici romànic del segle xii, d’una nau amb creuer i un absis llis semicircular. El portal, al mur de migdia, és emmarcat per una arquivolta amb columnes i capitells, i també ho és la finestra central de l’absis. Dintre seu s’han trobat pintures murals romàniques del mestre de Lluçanès (inicis del segle xiii), conservades al Museu Diocesà de Solsona, però n’hi han quedat uns quants fragments. A l’església de Santa Maria de l’Antiguitat, sota la població, hi ha dos sarcòfags de pedra del segle xiv.

Castellbò Vegeu Montferrer i Castellbò.

Castell d’Aro * El Baix Empordà Municipi situat al sector més turístic de la Costa Brava, entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós. La façana marítima és un indret ocupat bàsicament per apartaments i llocs d’esplai, mentre que l’antiga població té un conjunt de carrerons estrets, amb cases dels segles xv al xviii. A desgrat de la gran transformació que ha experimentat tot el terme, conserva elements d’interès històric i arqueològic, com ara l’antic castell d’Aro~, molt renovat modernament, bé que amb

murs i basaments medievals, i l’església de Santa Cristina d’Aro, d’estil gòtic tardà (segles xvi-xvii), amb façana barroca del segle xviii. El lloc fou declarat paratge pintoresc, com a part de la Costa Brava. Pertanyen al seu terme el lloc de Fenals i la urbanització de S’Agaró~, iniciada el 1924 com a ciutat residencial de tipologia noucentista, planejada i dirigida pels arquitectes Rafael Masó i Valentí, Francesc Folguera i Adolf Florensa. Hi destaquen l’església neobarroca de Nostra Senyora de l’Esperança (1940), amb elements del claustre gòtics procedents de Foixà, l’Hostal de la Gavina (1945) i la loggia de Senya Blanca, d’inspiració brunelleschiana, a la finca de la família Ensesa, promotora de la urbanització.

Castell de Mur ** El Pallars Jussà Extens municipi nascut el 1972, de la fusió de la Guàrdia de Noguera i de Mur. La capital és la població de Guàrdia de Noguera, o Guàrdia de Tremp. S’estén pel SW de la comarca, sobre la vall de la Noguera Pallaresa. La vila de Guàrdia té antics casals de pedra de noble presència i una església del segle xviii, que justifiquen una visita. Sobre la vila, en un turó, hi ha restes del castell de Guàrdia, sota el qual s’emplaçava l’antiga població. En un estrep de la serra d’Estorm o de la Fita, hi ha el castell de Mur i l’antiga canònica o col·legiata de Santa Maria de Mur. El castell de Mur, força ben conservat, ha estat excavat i consolidat. Té una planta sensiblement triangular, amb els angles arrodonits, i una massissa torre rodona vers l’angle NE. És un dels castells del segle xi més ben conservats del país. A poca distància, a l’extrem de llevant de la serra, hi ha l’antiga col·legiata agustiniana de Santa Castell d'Aro. Camí de Ronda / CE09 Montse Crivillers

CASTELLAR DE N’HUG 175

C

Castell del Mur. Castell i col·legiata / DGPC Josep Giribet

Maria de Mur~, erigida entre l’any 1057 i el 1069 pels comtes del Pallars Jussà. En resta en peu la basílica romànica, de tres naus i tres absis, consagrada el 1069, amb els absis ornats de lesenes i arcuacions cegues. Per reformes posteriors, li manca l’absidiola de la nau de tramuntana, que es troba molt alterada i deformada, perquè es va enderrocar i restaurar en part més tardanament.

Interiorment, les naus, cobertes amb voltes semiesfèriques, estan serrades per massissos pilars cruciformes. Aquesta església tenia una magnífica decoració pictòrica mural, feta vers el 1150, traslladada a principis del segle xx al Museum of Fine Arts de Boston. Des del 2008 i a través d’una tècnica fotogràfica d’avantguarda, es reprodueixen in situ les pintures, amb una fidelitat total a l’original.

Precedeix l’església un claustre romànic, de columnes simples i capitells toscament treballats, que ha estat restaurat i completat en l’ala que tenia derruïda. Dintre del clos que precedeix l’església, hi ha notables restes de l’antic monestir, amb diverses dependències restaurades modernament.

Castellar de n’Hug ** El Berguedà Municipi situat a l’extrem NE de la comarca, al seu punt de contacte amb el Ripollès i la Cerdanya. Al seu límit municipal amb la Pobla de Lillet, hi ha l’antiga explotació

de ciment, el Clot del Moro o Fàbrica de ciment Asland~, ara Museu del Ciment Asland. A finals del segle xix, el comte Eusebi Güell, mecenes de l’arquitecte Antoni Gaudí, va encarregar la construcció de la que seria la primera fàbrica de ciment pòrtland a Catalunya. La va fer construir a la zona del Clot del Moro del municipi de Castellar de n’Hug, per aprofitar la pedra calcària de l’indret. Es tracta d’una excepcional mostra del patrimoni industrial modernista, obra de l’arquitecte Rafael Guastavino, del 1901.

L’edifici se situa escalonadament (en cascada), seguint la pendent de la muntanya, per naus cobertes amb grans voltes “a la catalana”, o de tres gruixos de rasilles, atirantades, i de dotze metres de llum. Guastavino, gran expert en les possibilitats d’aquest tipus de voltes, les va introduir als EUA, on va construir un gran nombre d’importants edificis, principalment a la costa est, amb l’empresa que va fundar allí. Forma part del Sistema del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

Al terme també trobarem l’església romànica de Sant Vicenç de Rus, on han aparegut importants pintures murals romàniques. El poble té uns quants racons típics i la notable església, en part romànica, de Santa Maria. És un indret molt turístic, on es celebren uns tradicionals concursos de gossos d’atura, com recorda un monument al gos d’atura a l’entrada de la població. El lloc és visitat per

176

CASTELLAR DEL RIU

la seva bellesa natural i rústica i, en particular, per admirar el gran broll natural d’aigua que surt entre unes penyes, conegut com a Fonts del Llobregat, perquè és l’origen d’aquest important riu.

Castellar del Riu El Berguedà Municipi rural situat al NW de Berga. El terme és format per petits nuclis rurals, com ara Sant Vicenç de Castellar, Espinalbet i Llinars de l’Aiguadora. Al Pla de Campllong, hi ha les restes del Pi de les Tres Branques, on se celebra cada any una festa nacionalista, el 25 de juliol. Rasos de Peguera és l’estació d’esquí més propera a Barcelona (127 km).

Castellar del Vallès El Vallès Occidental Important població i municipi a la vall del riu Ripoll. És un municipi densament poblat, i amb un terme amb diverses urbanitzacions. La població té un nucli antic, amb una notable església neogòtica, obra de Joan Martorell i Emili Sala (1885-1892). Al SW del poble, separats i protegits per profunds barrancs, hi ha el Castell de Castellar, un edifici gòtic del segle xiv, amb elements més

antics, restaurat, i l’antiga parròquia de Sant Esteve de Castellar o Castell Vell, edifici romànic ampliat en època gòtica. En els contraforts del massís de Sant Llorenç del Munt, hi ha el poble de Sant Feliu del Racó, un sector d’estiueig i de xalets, amb l’església de Sant Feliu, que conserva el campanar i una galeria romànica, en part refeta, a la seva part ponentina. També és lloc d’estiueig i urbanitzacions el sector de les Arenes, a la vall del riu Ripoll, centrat pel santuari de la Mare de Déu de les Arenes, un edifici romànic bastant modificat.

Castellbell i el Vilar El Bages Municipi de la vall del Llobregat, al NE de la muntanya de Montserrat, travessat de N a S pel riu Llobregat. És format per les entitats històriques de Castellbell i el Vilar i per les colònies industrials del Burés, el Borràs i la Bauma. En aquest municipi destaca el castell de Castellbell, edifici gòtic estratègicament situat en un cim molt destacat. Estava envoltat d’un clos fortificat, a l’extrem del qual hi ha l’antiga capella de Sant Vicenç. És notable el Pont Vell sobre el Llobregat, una important obra d’enginyeria del segle xiv.

El terme també conserva la capella romà-

Castellar de N'Hug. Fàbrica del Clot del Moro / DGPC Josep Giribet

CASTELLFOLLIT DEL BOIX 177

nica de Sant Jaume de Marganell i l’antiga església parroquial, romànica, de Sant Cristòfol de Castellbell, i unes quantes masies antigues.

C

Castellbisbal El Vallès Occidental Població del límit del Vallès Occidental amb el Baix Llobregat. És un terme que ha viscut un gran desenvolupament modern. Va néixer al peu d’un antic castell, anomenat antigament de Benviure, que passà a domini dels bisbes de Barcelona. Del castell, en queda part del parament de muralla i la capella de Sant Vicenç, refeta molt tardanament.

Pertany al seu municipi l’extrem E del Pont de Martorell o Pont del Diable, que donava pas a l’antiga Via Augusta romana. La part romana més genuïna d’aquest pont, refet en diverses ocasions, és l’arc triomfal~, ornat amb una pilastra d’ordre corinti a cada costat, que soste­nia l’entaulament, el qual es troba en el terme de Castellbisbal.

Castelldefels * El Baix Llobregat Municipi que s’estén entre el delta del Llobregat i el massís del Garraf. La seva platja, d’uns 5 km de longitud, és un centre d’atracció, sobretot dels habitants de Barcelona, i es troba envoltada d’establiments turístics (hotels, restaurants i llocs d’esplai). Tot el municipi ha viscut un extraordinari creixement en tots els ordres. Com a elements monumentals, a la part alta de la població en destaquen l’antic castell que li va donar el nom, documentat des del 970, i, al seu costat, l’antiga església de Santa Maria, romànica, modificada el segle xviii, que en els seus inicis fou un petit monestir, unit a Sant Cugat del Vallès entre els anys 967 i 977. El castell és ara una obra neomedieval, després de la total remodelació que li van fer Manuel Girona i els seus descendents, al pas dels segles xix al xx, segons el projecte d’Enric Sagnier. Una bona part dels seus murs, però, són d’època medieval. Al nucli antic de la vila, hi resten cinc antigues torres de defensa contra la pirateria, les més notables de les quals són la de Can Ballester, circular i amb una corsera sostinguda per mènsules, i el Torricó o torre de Cal Tiballa, quadrada, de cinc pisos.

Castellet i la Gornal / Palau Robert / Josep Moragues

Castellet i la Gornal * L’Alt Penedès Extensa demarcació municipal al punt de contacte del Garraf amb l’Alt i el Baix Penedès, formada per les dues entitats que li donen el nom i altres petits nuclis, com ara les Masuques, Clariana, Torrelletes, Sant Marçal i Puigmoltó. És remarcable el castell de Castellet, sobre l’embassament del pantà del riu Foix, reconstruït sobre murs i bases de torres medievals durant el segon decenni del segle actual. Està documentat des del 977 i se l’anomenava antigament castell de Sant Esteve. Cal destacar també l’església de Sant Esteve de Castellet, prop de les Masuques, un edifici romànic amb capçalera triabsidal i cimbori octogonal. Està situada prop de l’indret on passava la Via Augusta, de la qual es va trobar aquí un mil·liari romà. És popular a la contrada el santuari de Santa Maria de Muntanyans, ampliat en època gòtica.

Castellfollit del Boix El Bages Extens municipi al SW de la comarca que s’estén per la serra de Rubió, que separa les conques del Cardener i de l’Anoia. És un terme de poblament escàs i molt dispers, que inclou sis edificis d’època romànica, el més notable dels quals és Sant Pere de Castellfollit. Es tracta d’una església romànica amb l’orientació canviada el 1633, per l’afegitó d’una segona nau tardogòtica. Val a dir, però, que conserva els tres antics absis, dos d’ells amb decoració d’arcs cecs i lesenes llombardes, i un notable portal, amb arquivoltes sostingudes per quatre columnes amb capitells bellament esculpits. Té altres esglésies i restes d’unes quantes de desaparegudes, com l’antic petit cenobi de Sant Pere del

178 CASTELLFOLLIT DE RIUBREGÓS

Mont o l’antiga de Sant Andreu de Maians, i del notable temple preromànic, en ruïnes, de tres petites naus i absis o santuari carrat de Sant Miquel de Gravalosa.

Castellfollit de Riubregós * L'Anoia Municipi de l’extrem N de la comarca, al punt de contacte amb la Segarra i el Solsonès. És a la vall del riu Llobregós i el travessa la carretera C-1412, de Jorba a Ponts. Sobre la població, hi ha notables restes de murs, torres i unes quantes cambres amb volta del castell de Castellfollit, documentat des del 1030, amb el nom de castell de Sant Esteve, i que fou volat el 1822 pel general Mina. Fora de la població, al peu de la carretera, hi ha l’antic priorat benedictí anomenat Santa Maria del Priorat~, filial de Sant Benet de Bages. L’església és un edifici romànic consagrat el 1082, amb reformes i ampliacions posteriors, com la supressió de les dues absidioles dels braços del creuer. Té planta de creu llatina, amb el presbiteri o absis major quadrat, i un cimbori semicircular. La precedeix un atri o porxo amb fornícules ocupades per antics sarcòfags, en part destruïts. Tant l’església com la casa del Priorat han estat restaurades.

Castellfollit de la Roca * La Garrotxa Petit municipi format bàsicament per la vila de Castellfollit, que s’estén per un esperó rocós de materials basàltics, situat a la confluència dels rius Fluvià i Turonell.

La vila és travessada per l’antiga carretera de Girona a Olot, que ha estat reemplaçada per l’autovia que evita el pas per la poblaCastellfollit de la Roca / DGPC Jordi Contijoch

ció. L’antiga carretera separa el nucli antic o vila vella del nucli modern. La vila vella, abans envoltada de muralles, es dreça sobre un espectacular espadat de columnes negres basàltiques de gran efecte i vistositat. Al seu extrem, hi ha l’antiga església parroquial de Sant Salvador, refeta després dels terratrèmols del segle xv, que destruï­ren la població.

Malmesa el 1936, s’ha restaurat i recuperat com a centre cultural.

Castellgalí El Bages Municipi situat al punt de confluència dels rius Llobregat i Cardener. El poble vell és dalt d’un turó, on hi hagué l’antic castell i on es troba l’església parroquial de Sant Miquel, un edifici del segle xvii, ampliat i decorat a finals del segle xix. Destaquen en el seu terme dos antics sepulcres romans i la Torre del Breny, un gran monument sepulcral del segle iii, destruït en part a principis del segle xx, del qual queden antics dibuixos de Laborde, la seva base, d’uns cinc metres d’alçada i amb grans blocs de pedra tallada i el sepulcre o cel·la de Boades, també del segle iii, fet sobre una antiga necròpoli ibèrica. A la propera masia de Boades, hi ha altres restes romanes, que indiquen l’existència al lloc d’una vil·la romana.

Castellnou de Bages El Bages Municipi rural, escassament poblat, al N de la vila de Santpedor, amb la qual es comunica per una pista local, que puja per l’urbanització que hi ha sobre la Costa de la Vila. Destaca dins del nucli antic, convertida en casa de colònies d’estiu, l’església de Sant Andreu de Castellnou. Es tracta d’un edifici romànic del segle xi, de tres naus, tres absis, planta i estructura basilical, amb els absis i les naus ornats d’arcuacions llombardes. Del castell que li donà el nom, en roman una alta torre cilíndrica, malmesa en la seva part superior, i restes de la seva antiga capella romànica de Sant Pere.

Castelló d’Empúries ** L'Alt Empordà Vila medieval i extens terme que s’estén fins a la mar al centre del Golf de Roses. Bona

CASTELLÓ D’EMPÚRIES 179

part del seu terme és format per aiguamolls i petites llacunes, que antigament integraven el gran estany de Castelló, i estanyols menors, dessecats a partir dels segles xvi i xvii. Dins de la seva demarcació s’ha format la gran urbanització d’Empuriabrava, amb habitatges envoltats de canals, botigues i establiments turístics i d’esplai. La vila està situada a poca altitud, vora el riu Muga, i a 4 km de la mar. És documentada des del 879, i entorn del 1078 esdevingué capital i residència dels comtes d’Empúries, que hi bastiren el seu palau i envoltaren la vila de muralles. La vila de Castelló fou capital d’un comtat autònom fins al 1402, quan es va incorporar a la corona catalanoaragonesa. Els comtes intentaren en diverses ocasions restaurar a Castelló l’antiga diòcesi d’Empúries, que havia desaparegut arran de la invasió musulmana. És per això que varen alçar-hi la gran església o basílica de Santa Maria de Castelló~, existent el 1007, renovada i consagrada el 1067 i reconstruïda el segle xiv, aprofitant el campanar de tipologia romànica (segle xiii). La gran façana gòtica d’arcs en degradació fou acabada per Antoni Antigó a principis del segle xv. L’anomenada «catedral de l’Empordà» és un edifici de tres naus, la central més alta, cobertes amb volta de creueria i separades per pilars cilíndrics.

C

Castelló d’Empúries. Basílica de Santa Maria / DGPC Jordi Contijoch

Tant l’absis major com els menors són de planta poligonal, amb finestrals allargats gòtics, d’arc apuntat. La portalada és ornada d’escultures amb els dotze apòstols, un timpà amb l’escena de l’Epifania i d’altres elements esculpits. A la sagristia (del segle xviii), hi ha una notable col·lecció d’orfebreria, ornaments i altres peces antigues de valor d’aquesta església. Al seu davant, hi ha una bonica creu de terme goticorenaixentista, i al costat NW, el 1963, es va restaurar i en part reconstruir una antiga llotja d’època gòtica. La vila té unes quantes restes de les antigues muralles, i una antiga Llotja de Mar, ara convertida en Casa de la Vila, amb

Castelló d’Empúries. Ecomuseu-farinera / ARXIU MNACTEC Teresa Llordés

180

CASTELLÓ DE FARFANYA

una galeria gòtica i altres elements arquitectònics notables. De l’antic palau comtal, en queden pocs vestigis, incorporats al convent de Sant Domènec, ara destinat a finalitats culturals. Als carrers i places de Castelló hi ha altres edificis notables, com ara la Casa Gran, un casal gòtic civil del segle xv, o l’antiga presó, abans un palau gòtic. També són notables els conjunts de la plaça Major i la del Gra, amb cases antigues i porxos. Hi destaca l’antiga Farinera de Castelló d’Empúries, de principis del segle xx, convertida en Ecomuseu del sistema territorial del ­mNACTEC, on s’exposen els antics processos de conversió del gra en farina panificable. Fora la vila, sobre la Muga, hi ha un pont gòtic ben conservat.

Castelló de Farfanya * La Noguera Vila i terme del sector anomenat antigament els Aspres de Balaguer, situada a ponent de la capital de la comarca, a la vall mitjana del riu de Farfanya. Domina la població el castell de Castelló, del qual queda un ample recinte de torres albarranes esglaonades, amb panys de muralla alternats de torres circulars o rectangulars. Aquest castell, erigit pels sarraïns, fou conquerit el 1116 i restà en poder dels vescomtes d’Ager, sota l’alt domini dels comtes d’Urgell. A desgrat de l’estat ruïnós de les torres, les muralles i els altres fragments d’edificacions del tossal del castell i els seus vessants, el conjunt que en resta impressiona encara. També hi ha a un extrem del tossal l’antiga església parroquial de Santa Maria, mig derruïda, però que amb el seu campanar forma un conjunt notable. És un edifici gòtic, que fou erigit pel comte Pere d’Urgell entre el 1340 i el 1400.

Consta d’una gran nau amb contraforts, un campanar poligonal i un portal gòtic florit amb els escuts dels fundadors al timpà. A la vila es manté un portal de les antigues muralles. Hi destaca l’església de Sant Miquel (segle xiii), de transició del romànic al gòtic, on es conserva un magnífic retaule gòtic de pedra, del segle xiv, amb escenes de la vida de la Verge Maria i de la Infància de Jesús. A les places que envolten l’església, hi ha uns quants casals renaixentistes dels segles xvi i xvii, com ara La Paeria i la Casa de la Inquisició. El Palau Renaixentista dels Ducs d’Alba (1791-1794), avui una llar per a

gent gran, està situat a la plaça Major i és obra de l’arquitecte Lluís Vidal Arderiu. Es tracta d’un exemple excel·lent d’ampliació d’un edifici històric amb llenguatge modern i mantenint-hi els valors preexistents.

També hi ha uns quants carrers amb sectors porticats i una font barroca.

Castellterçol * El Vallès Oriental Vila i terme de l’altiplà del Moianès, a l’extrem NW de la comarca. És una població d’estiueig, amb moltes cases i xalets de tipus residencial al seu entorn i un notable sector antic o nucli històric, presidit per l’església de Sant Fruitós, amb el seu esvelt campanar poligonal, erigida entre 1628 i 1670, a la qual fa costat l’antiga capella dels Sants Màrtirs, Víctor i companys, de la qual s’han recuperat recentment les antigues pintures sobre tela de Marià Colomer (1806), que ara s’exposen a la nau del temple parroquial. Té unes quantes antigues cases senyorials, com la Casa Taiadella i la Casa Gallés, o el Casal de l’antic hospital. És peculiarment típic de l’arquitectura popular dels segles xvii i xviii el carrer de Sant Llogari, amb boniques llindes de pedra en portals i finestres. La Casa Prat de la Riba~, del segle xvii, és especialment notable, amb records personals del patrici Enric Prat de la Riba (1870-1917), convertida en Museu. Antigament aquesta població fou famosa per la seva indústria tèxtil, ara pràcticament desapareguda, i pel seu negoci del gel, del qual queden notables pous repartits per tot el terme. És famosa la dansa de Castellterçol i ball del ciri, que es balla cada any pels dies de la festa major, el darrer diumenge d’agost. El terme té moltes velles masies, com ara la Noguera, la Serradora, la Ginebreda i l’Oller. El castell de Castellterçol, situat a la part de migdia del terme, rebé el nom d’un senyor Terçol, documentat el 898. Conserva murs i fossats medievals i una capella romànica dedicada a Sant Miquel.

Darrerament, ha estat excavat i en bona part restaurat pel seu actual propietari, i té una Associació d’Amics que hi vetlla.

Castellví de Rosanes El Baix Llobregat Municipi de poblament molt dispers, si­ tuat a la vessant N del darrer tram de la vall

CERCS 181

C

Castellterçol. Casa Prat de la Riba / MHC Pep Botey

del riu Anoia, poc abans que desguassi al Llobregat. Són remarcables les ruïnes de l’antic Castellvell de Rosanes, conegut també com el castell de Sant Jaume, documentat des del 963, format per un gran recinte amb murs i bestorres arran de l’espadat. En resten les ruïnes d’una torre amb basament romà i altres dependències que formaven el centre del castell. Entre la carretera i l’autopista del Mediterrani, hi ha l’antic convent o Casa Déu de Miralles, que centrava una antiga quadra autònoma. Hi residí una comunitat d’agustinians des del 1414. Encara es conserva el seu antic casal, amb pintures i altres elements del segle xvi, i la seva església, construïda el 1774.

Centcelles Vegeu Constantí.

Centelles * Osona Important vila i terme de l’extrem S de la comarca, situada a l’entrada del Congost.

Antigament fou centre de la baronia i després comtat de Centelles, en el qual els seus senyors tenien el seu palau residencial, en un edifici situat a la plaça Major, renovat i

deixat inacabat el segle xviii. Donava accés a l’antic nucli de la població un portal del segle xvi, fortificat, que té al costat i sobre seu la Casa de la Vila. L’església barroca de Santa Coloma, bastida entre el 1704 i el 1720, és un notable edifici d’austera decoració, tant exterior com interior. En destaquen la capella de Jesús, del segle xvi, i un conjunt de cases amb portals dovellats i llindes de pedra que donen un encís especial a la vila antiga, abans envoltada de muralles. És una vila dinàmica i industrial, que conserva, malgrat tot, el seu caràcter de centre d’estiueig i que conserva unes quantes torres i xalets modernistes i noucentistes. És molt popular, i declarada festa d’interès nacional la coneguda com la Festa del Pi de Centelles, que s’estén des del 30 de desembre al 6 de gener, però que té el seu centre el dia 31 de desembre, la diada de Santa Coloma, patrona de la vila. Són típics els balls i els trets dels seus grups de galejadors.

Cercs ** El Berguedà Municipi situat al N de la ciutat de Berga, a la vall del Llobregat, riu que travessa el seu terme de N a S. Població situada en un fondal ric en aigua i que conserva unes quantes

182 CERCS

cases antigues força típiques. Destaca dins del seu terme la important església de Sant Quirze de Pedret~, un dels edificis preromànics més notables del país. La part més important de l’edifici és del segle x. Té tres naus, la central, acabada en un presbiteri quadrat, i les laterals, amb absis de planta de ferradura, amb arcs triomfals ultrapassats que descansen sobre columnes de fust monolític. Aquesta església ha estat objecte de diferents campanyes de restauració, en una de les quals se li va suprimir l’antic campanar d’espadanya, del segle xii, i se li va retornar l’antiga coberta embigada i els paviments originals. També s’hi han reproduït part de les seves pintures murals més importants. Les originals estan formades per dos notables conjunts pictòrics. Un del segle x, de l’absis major, que representa la plasmació de l’Apocalipsi, es conserva al Museu Diocesà de Solsona. L’altre, del segle xii, extret de les absidioles, especialment de la meridional (que és la més ben conservada), amb la paràbola de les verges prudents i les de poc seny, es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona, i és obra de l’anomenat Mestre de Pedret. L’accés a Pedret es fa per la ciutat de Berga, i per poder travessar el riu Llobregat hi ha un monumental pont gòtic de pedra de quatre arcs molt desiguals. Dintre Cercs. Església de Sant Quirze de Pedret / DGPC Bob Masters

Cercs. Pont gòtic de pedra / CE09 amnares

del terme de Cercs hi ha l’antic monestir de Sant Salvador de la Vedella, bellament situat sobre un penyal que forma una illa al capdamunt de l’embassament del pantà de la Baells, i documentat des del 835. És també notable l’antiga església parroquial romànica de Sant Jordi (abans Sant Andreu de Cercs). Sota el seu pantà, hi resta part de l’antiga església de Santa Maria de la Baells, en part traslladada al modern poble de Sant Jordi. Al sector més extrem del municipi, sobre la C-16, hi ha la vella Central Tèrmica, a l’indret conegut com a Fígols de les Mines, que funcionava amb el carbó que s’extreia de les mines de carbó de pedra o lignit d’aquest terme i del de Fígols Vell. I també amb el

CERDANYOLA DEL VALLÈS 183

que s’importa de Saldes i d’altres jaciments de lignit d’aquest sector. Eren conegudes amb nom propis, com ara les mines de la Consolació, de la Rodonella, de Sant Josep etc., ara ja gairebé totes tancades, a més de les edificacions i petits barris de poblament, en part amb el nom de les mines, ara pràcticament despoblats. Les Mines de carbó de Sant Corneli, del 1885, són un conjunt de gran interès del Patrimoni Industrial.

Actualment acullen el Museu de les Mines, del sistema territorial del mNACTEC, que evoca les antigues explotacions i la vida dura dels miners.

C

Cerdanyola del Vallès El Vallès Occidental Població situada als vessants septentrionals de la serra de Collserola, que limita amb Barcelona i s’estén entre Sant Cugat i Montcada i Reixac. La població, que el 1900 no tenia mil habitants, ara passa dels seixanta mil. Inicialment era un poble rural i d’estiueig, en queden notables torres de finals del segle xix principis de segle xx. Podem visitar-hi el Museu d’Art de Cerdanyola, ubicat a Can Domènech, un dels màxims exponents de la Cerdanyola d’estiueig de finals del segle xix i una de les joies del patrimoni modernista. Més tard, s’hi van construir moltes urbanitzacions, la més notòria, la de Bellaterra, en un sector acurat i ajardinat, en què destaca la finca el Pedregar, amb un jardí botànic i col·leccions d’art obertes al públic. Entre Bellaterra i Cerdanyola es va inaugurar el 1971 la Universitat Autònoma de Barcelona, amb tot el complex d’edificis i facultats que la integren.

Cerdanyola és ara un centre industrial i vital, però conserva un nucli antic, on hi ha l’actual església parroquial de Sant Martí i la rectoria, modernistes, fetes entre 1906 i 1908. L’antiga església parroquial (en realitat la segona, perquè la primera, totalment desapareguda, es trobava enfilada al repeu de la serra de Collserola) dedicada a Sant Martí és a prop del cementiri i no lluny hi té el castell de Sant Marçal. Es tracta d’un edifici històric, totalment renovat i convertit en un edifici neogòtic a principis del segle xx. El conjunt d’apartaments (1976-79), situats al carrer Jaume Mimó i Llobet, 1416, obra dels arquitectes Clotet i Tusquets, està format per dos grans blocs, i crea un

Cerdanyola del Vallès. UAB / CE09 Miquel Pons

espai intermig d’ús semipúblic. En aquesta obra s’experimenten altres alternatives per adaptar aquest tipus d’edifici a la morfologia urbana del lloc.

Dintre d’aquest terme, hi hagué el primitiu monestir cistercenc de Valldaura, traslladat més tard a Santes Creus. En el seu emplaçament, s’hi feu més endavant una residència reial de caça, ara, però, no en queda cap rastre. És notable, en canvi, l’antiga parròquia de Sant Iscle de les Feixes, una construcció romànica del segle XII, de la qual es conserven fragments de pintura mural al Museu Diocesà de Barcelona.

Ca n’Ortadó, una antiga torre noucentista construïda vers 1929, és la seu del Museu A.Ortadó-R.Maymó, centre a partir del qual es desenvolupa el projecte «Cerdanyola, un museu en el territori». Al terme, hi trobarem Ca n’Oliver, un poblat de grans dimensions situat en un turó, des del qual es domina la plana del Vallès. El poblat ibèric del Turó de Ca n’Oliver forma part de la Ruta dels Ibers i s’excava de forma continuada des del 1986. La primera fase de la museïtzació del poblat es va inaugurar el novembre de 1999 i, des d’aleshores,

184

CERVELLÓ

cada any es museïtzen les restes excavades i restaurades durant l’any anterior.

Cervelló * El Baix Llobregat Municipi que s’estén pel vessant dret del curs inferior del riu Llobregat, des dels contraforts orientals de les serres de l’Ordal fins al límit amb Sant Vicenç dels Horts. Era el centre de l’antiga baronia de Cervelló, i el seu nucli històric era el castell de Cervelló, del qual queden notables restes de murs d’una torre i de la capella. Sota seu hi ha l’església de Santa Maria de Cervelló, la primitiva parròquia del terme, un notable edifici romànic del segle xi amb cimbori, un gran absis i capelles gòtiques que formen un petit creuer. El portal fou renovat en època renaixentista. Entre el castell i aquesta església hi ha restes d’un primitiu poblament. Aquesta església era dedicada inicialment a la Santa Creu i a Sant Esteve i, més tard, es va dedicar a Santa Maria de Cervelló o dels Socors, una santa que visqué entre el 1230 i el 1290, filla dels senyors de Cervelló.

En el camí que duu al castell i a aquesta església hi ha una creu de terme gòtica, en part refeta. El poble modern, al peu de la carretera que puja a l’Ordal, va originar-se a partir de finals del segle xviii. En aquest municipi, hi trobem una notable església modernista, dedicada a Sant Esteve, construïda entre 1896 i 1912. A l’antiga casa de Cal Badia, del segle xviii, s’ha creat un museu local que pretén ser un Ecomuseu, per posar de relleu el patrimoni cultural i artístic de la zona. Dins d’aquest terme municipal, encara que accessible des de la població de Corbera de Dalt, destaca sobretot l’antic priorat benedictí de Sant Ponç de Corbera~, erigit el segle xi pels antics senyors de Cervelló. Es coneix documentalment des del 1068 i sembla que a finals del segle xi es va alçar l’església actual, un notable edifici d’una sola gran nau coberta, amb volta de canó i amb un transsepte en el qual s’obren tres absis, tots mirant a orient. Al centre del creuer s’aixeca una cúpula semiesfèrica, sobre la qual es dreça un esvelt campanar, també romànic, de dos pisos. Ressalta en tot l’edifici la profusa ornamentació de lesenes i arcuacions cegues típiques del romànic llombard, que ornen totes les seves façanes i absis i que revelen que es va fer avançat el segle xi, pot-

ser en el moment en què els senyors de Cervelló el cedirien a Sant Pere de Cluny. Des de l’any 1096, consta com a filial del monestir osonenc de Sant Pere de Casserres, que era el centre de tots els béns de Cluny a Catalunya. Des d’aleshores, els seus priors i la petita comunitat de dos o tres monjos i algun servent estigueren vinculats al monestir osonenc de Casserres. Unida a l’església, hi ha l’antiga casa prioral, ara convertida en masia, però que conserva encara certs elements d’època medieval. És remarcable a l’extrem de ponent del terme el pont o viaducte del Lledoner, proper a l’antic mas del Lledoner, iniciat en temps del rei Carles III, vers el 1780, de dos pisos de grans arcs.

Cervera ***~ La Segarra Petita ciutat, d’antiga història i valor monumental, centre i capital de la comarca. Fou antiga capital de vegueria i de corregiment, i entre 1726 i 1842 posseí l’única universitat del Principat de Catalunya. Començà a repoblar-se a partir del 1026, fou un castell i plaça fortificada, de la qual resta bona part de les antigues muralles. És conjunt historicoartístic tot el seu nucli històric, des del 1991, i són monument historicoartístic la Casa de la Ciutat o Paeria~, declarada MHA el 2003, i les esglésies de Sant Pere el Gros i de Santa Magdalena. Al nucli antic, hi destaquen, pels seus casals i la seva estructura, la plaça Major, porticada, el carrer Major i els carrerons i les places adjacents, tot dintre del sector emmurallat. La Casa de la Ciutat, que presideix la plaça Major, és un edifici barroc, amb una façana molt harmoniosa, de la qual destaquen els seus portals rectangulars, adovellats, amb finestrals a sobre, ornats de columnes adossades i frontó de volutes, i dos balcons sostinguts per cinc mènsules cadascun, que representen personatges populars del lloc. Es va fer en dues etapes (segles xvii i xviii), ben lligades i unificades d’estil, i pel coronament comú de petites finestres i cornisa. Darrera seu hi ha la basílica de Santa Maria~, un bell edifici gòtic de planta de tres naus i absis poligonal, amb vuit capelles, fet entre els segles xiv i xv. Té accés per tres portes, una de les quals aprofitada d’un anterior edifici romànic, una altra barroca, del segle xviii, i l’altra d’imitació ogival, del segle xix. Pre-

CERVERA   185

C

Universitat de Cervera / DGPC Josep Giribet

Universitat de Cervera / DGPC Josep Giribet

186

CERVIÀ DE TER

sideix la basílica una imatge romànica de Santa Maria, anomenada del Coll de les Savines (segle xiii), i té antics retaules i sarcòfags gòtics ben treballats del segle xiv. El campanar, situat a un extrem dels braços del creuer, darrere la Casa de la Ciutat, és de planta octogonal, amb una torrella o segon pis més reduït sobre la cornisa, que marca el final del cos vuitavat. Va construir-se al llarg dels segles xiv i xv, simultàniament a la construcció de l’església. La Universitat de Cervera~, vers el NE del nucli històric, és un edifici rectangular de grans dimensions, 115,7x90,2 m, amb una gran façana barroca i l’edifici distribuït a l’entorn de dos patis interiors, amb la capella o el paranimf al seu centre. És un edifici majestuós i insòlit, si es compara amb la resta d’obres de l’època al país, erigit entre 1718 i 1740, segons els plans de Francesc Montagut, modificats per Joan Martín Cermeno i altres. La ciutat té altres edificis destacats al carrer Major, un d’ells Centre Comarcal de Cultura i Arxiu Històric Comarcal, i també a la perifèria, com la capella de Sant Antoni, refeta el 1784, propera a l’edifici de la Universitat. La Farinera~, sobre l’antic camí de Castellnou, és obra de Cèsar Martinell, de 1920, l’autor de les «Catedrals del Vi». És un edifici alt, apropiat per a la mòlta del blat, amb una gran torre, que inclou el dipòsit d’aigua, situada a la cantonada més ben orientada a la ciutat. El seu llenguatge, com a tota l’obra de Martinell, és ambivalent, de plantejament noucentista, però amb marcat accent modernista en els acabats, els elements decoratius, etcètera.

Fora de la població, hi ha l’església de Santa Magdalena, un edifici gòtic que tenia annex un hospital, i l’església de Sant Pere el Gros~, edifici romànic de planta circular, el més gran d’aquesta modalitat al país, del segle xi, que fou centre d’un priorat benedictí que depenia de Ripoll.

El Museu Comarcal de Cervera està format pel Museu del Blat i la Pagesia i la Casa Museu Duran i Sanpere. Al carrer Major, núm. 15, hi ha el Museu del Blat i de la Pagesia, a l’edifici que fou seu de l’orde de Cavallers de Sant Joan de Jerusalem, refet el segle xviii. Al núm. 115 del carrer Major, hi trobarem el Museu Duran i Sanpere, d’arqueologia local, amb elements d’art religiós de Cervera, retrats de cerverins il·lustres, col·leccions de ceràmica, elements d’indumentària i història de l’antiga universitat.

Hi és típica la representació de la Passió de Crist, que atreu visitants d’arreu, i les festes de l’Aquelarre, que tenen com a centre el singular carrer de les Bruixes, que se celebren el mes d’agost.

Cervià de Ter * El Gironès Municipi situat al NE de la comarca. A un extrem de la població, hi ha l’antic monestir o priorat benedictí de Santa Maria de Cervià~, fundat el 1053. D’aquest monestir resten l’església romànica de tres naus i tres absis, obra del segle xii, i bona part de les dependències monacals a l’entorn d’un claustre, amb dues galeries romàniques del segle xiii. Ampliat el 1746 i restaurat a partir del 1981, quan el va comprar el comú local, s’ha convertit en un centre cultural. Dintre del seu terme hi ha importants masies, algunes de les quals conserven fortificacions, com ara can Santamaria~, el mas de la Torre i can Pellicer.

Cistella L'Alt Empordà Municipi del sector ponentí de la comarca, a la zona anomenada «la Garrotxa d’Empordà», al peu dels darrers contraforts del massís del Mont. És remarcable la façana romànica de l’església parroquial de Santa Maria, per la seva portada, formada per cinc arquivoltes de mig punt en degradació i quatre capitells derivats del model clàssic corinti. I també el finestral de sobre el portal, format per tres arquivoltes que descansen sobre columnetes cilíndriques amb capitells decorats amb motius vegetals i geomètrics. És emparentada amb les veïnes de Navata, Lledó i de Costoja del Vallespir. També hi destaca el castell-palau de Vilarig, del segle xiv, ampliat els segles xvii i xviii.

Ciutadilla * L'Urgell Típica població segarrenca situada a la zona de transició entre l’Urgell i la Segarra, dins la vall mitjana del riu Corb. És un poble de cases antigues de pedra, situat al pendent d’una serra coronada pel castell de Ciutadilla. Aquest castell, documentat des del 1165, esdevingué residència de la famí-

COLL DE NARGÓ 187

C

Coll de Nargó. Església de Sant Climent / DGPC Josep Giribet

lia Guimerà, enaltida el 1702 amb el títol de marquesos de Ciutadilla. El segle xvi, fou convertit en un magnífic palau residencial, amb una alta torre quadrada en un angle, encara subsistent, i un pati interior renaixentista, amb una galeria amb columnes.

El castell va ser abandonat el segle xix i la seva ruïna va començar el 1808. Ara ha estat espoliat de molts elements notables, però en queda un gran conjunt d’edificacions amb elements i sectors amb volta, que van del segle xii al xvi.

El Cogul * Les Garrigues Petita població i terme al límit occidental de la comarca, a la vall mitjana del riu Set. El lloc és fa­mós per les pintures rupestres de la Roca dels Moros de Cogul~, situada a 900 m de la població i descoberta el 1908, pintures que inclouen unes quaranta-cinc figures de persones i animals, de color vermell i negre. Hi és notable l’escena de dones que dansen a l’entorn d’un home nu, i també les representacions de caçadors. La UNESCO, l’any 1998, les va incloure a la llista del Patrimoni de la Humanitat, dins del conjunt

de «L’art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica».

Coll de Nargó * L'Alt Urgell Municipi de la vall del Segre, a banda i banda de l’extrem N del pantà d’Oliana, amb la població o capital del terme a la dreta del riu, a tocar de la carretera C-14, d’Artesa de Segre a la Seu d’Urgell. El lloc formava part tradicionalment del domini dels vescomtes de Castellbò i era adscrit al quarter d’Organyà. En el coll pròpiament dit, al peu de la carretera que porta a Isona, hi ha l’església El Cogul. Pintures rupestres / MAC

188

COLLBATÓ

de Sant Climent~, l’antiga parroquial, un edifici romànic del segle xi d’una nau i absis amb arcuacions i lesenes. Té adossat un excepcional campanar de torre preromànic, de planta rectangular i forma atalussada, amb finestrals de ferradura, i un darrer pis plenament romànic amb finestres triforades sota arcuacions. Al seu extens municipi, després de l’agregació dels de Montanissell i Gavarra, hi ha altres edificis notables, entre els quals destaquen Sant Romà de Valldarques, pel curiós fris del seu absis i el campanar, amb un darrer pis ornat amb uns ulls de bou singulars sota arcuacions llombardes; la població closa de Gavarra, amb un portal ogival d’entrada al poble, i l’església de Sant Sadurní, amb la nau romànica i un campanar rodó del mateix estil.

Collbató * El Baix Llobregat Municipi situat al vessant meridional de la muntanya de Montserrat, de la qual inclou un ample sector des de sota Sant Joan i el torrent de Santa Maria, que passa sota el santuari. Són de la seva demarcació el sector d’ermites montserratines de Sant Joan, Sant Jaume, Santa Magdalena, Santa Caterina i Sant Pere, algunes de les quals ara en ruïnes, i la Cova de la Mare de Déu o Santa Cova. La població forma un conjunt harmònic d’arquitectura tradicional del país, amb unes quantes cases especialment remarcables, com ara Can Rogent, un edifici del segle xviii, de la família dels intel·lectuals i arquitectes Rogent, amb un important fons de documentació familiar i una col·lecció de pintura. Més amunt de les restes del castell de Collbató, al peu del massís de Montserrat, són famoses les coves de Collbató, especialment la del Salnitre i la Cova Freda. La primera, amb un recorregut de 530 m de passadissos i galeries amb noms propis, il· luminada i condicionada per al turisme. A la Cova Freda, de 150 m de recorregut, s’hi ha trobat abundant ceràmica del neolític.

Colomers El Baix Empordà Petit municipi al NW de la comarca, prop del Gironès, a l’esquerra del riu Ter. És una típica població amb façanes de cases, amb obertures dels segles xvi i xvii, sovint amb

temes ornamentals. Té un portal d’arc de mig punt prop de l’església i un edifici del segle xvi anomenat el Castell, ara casa del comú. Hi destaca l’església de Santa Maria, la parroquial, un edifici romànic dels segles xi i xii amb modificacions posteriors, però amb un absis ornat interiorment d’arcades cegues, sostingudes per dotze columnes amb els seus capitells. L’església fou fortificada i té al seu costat N restes d’una edificació preromànica.

Conesa * La Conca de Barberà Antiga població fortificada i municipi situats al N de la comarca, al sector d’àrea geogràfica plenament segarrenca. El lloc és documentat des del 1043. La vila fou emmurallada el segle xiv, en resten els portals de Sant Antoni o Portal Reial i el de Santa Maria.

Són notables els cinc carrers del sector emmurallat, amb un sector d’antics porxos d’un caire eminentment medieval. L’església de Santa Maria és un edifici gòtic (1335-1347), amb una fornícula sobre la portalada, que inclou una imatge gòtica de Santa Maria. A l’extrem occidental del terme, hi ha el despoblat de Savella de l’Abadiat, amb l’església de Sant Pere Savella~, un edifici romànic de finals del segle xii, amb una imatge gòtica de Sant Pere policromada, de mida natural, del segle xiv i de notable perfecció artística.

Constantí *** El Tarragonès Municipi situat a la dreta del Francolí, al NW de la ciutat de Tarragona, en un terreny planer, abans dedicat a l’agricultura i ara a indústries químiques, de farmàcia i de la gran indústria petroquímica de Tarragona. A Constantí. Vil·la romana de Centcelles / DGPC Josep Giribet

CORBERA D’EBRE 189

C

Constantí. Vil·la romana de Centcelles / DGPC Josep Giribet

la vila de Constantí, alterada modernament per grans blocs d’habitatges, hi destaca l’església parroquial de Sant Feliu, construïda entre 1734 i 1749, sobre l’antic castell. A un quilòmetre de la població, prop de la riba dreta del Francolí, hi ha la vil·la romana de Centcelles~, adscrita al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.

Declarada monument historicoartístic el 1931 (BCIN), el novembre del 2000 va ser inclosa en la relació de monuments de Tarraco declarats patrimoni mundial. Gran edifici, mausoleu romà, erigit vers el 350 sobre l’emplaçament d’una vil·la romana del segle I, que fou excavat i estudiat per Helmut ­Schlunk i Teodor Hauschild, de l’Institut Arqueològic Alemany. El monument és format per una construcció central cúbica, coronada per un cos octogonal, que té a l’interior una cúpula circular, amb quatre nínxols a l’extrem de la diagonal, una cripta i un segon cos de planta quasi quadrada, amb quatre lòbuls. La cúpula del primer edifici és guarnida amb mosaics dividits en quatre zones, separades per sanefes de dibuixos geomètrics. A la zona més baixa, hi ha escenes de cacera; a la segona, temes bíblics cristians de la commendatio animae; a la tercera, personatges diversos i les quatre estacions, i a la quarta, o centre de la cúpula, gairebé del tot malmesa, només s’hi veuen restes de caps. Les tessel·les són de colors vius i molt variats, i si s’hagués conservat íntegre seria

un dels conjunts de mosaics més important de l’occident romà. L’edifici serví llarg temps de masia i tingué pisos intermedis, fet que agreujà el seu deteriorament. Hom s’adonà de l’existència dels mosaics el 1877, però no foren restaurats o fixats fins al primer quart del segle xx. Devia ser el mausoleu d’un important personatge i s’ha establert la hipòtesi que podria ser el de Constant I, fill de Constantí, mort a Elna el 350. A l’entorn del mausoleu s’han excavat importants restes de la vil·la romana que el precedí i l’envoltà.

Copons L'Anoia Vila i terme del NW d’Igualada, en una vall que forma la capçalera del riu Anoia.

La vila va néixer als peus del turó on hi hagué el castell de Copons, origen del notable llinatge nobiliari català dels Copons. Fou una vila fortificada, que visqué un moment especialment brillant el se­gle xviii. Gaudeix d’una interessant plaça Major, en bona part porticada, i moltes cases antigues de pedra, amb portals de dovelles blasonats, amb grans llindes i brancals de pedra picada.

Corbera d’Ebre ~ La Terra Alta Població i terme de l’extrem E de la comarca, en contacte amb la Ribera d’Ebre. El

190

CORBERA DE LLOBREGAT

monestir i església de Sant Ponç de Corbera, accessible des d’aquest municipi, pertany, però, al de Cervelló. A la rectoria de Corbera de Dalt es conserva la imatge romànica de la Mare de Déu de la Llet, procedent del monestir de Sant Ponç. Ha esdevingut conegut a tot el país el seu Pessebre Vivent, que es representa durant les festes de Nadal.

Corbera d'Ebre / DGPC Josep Giribet

lloc, documentat des del 1153, inicialment formà part de la batllia dels templers de Miravet. La vila, centrada inicialment per una notable església barroca dedicada a sant Pere, amb una bonica portalada i un gran campanar, va ser molt malmesa el 1938, amb motiu de la famosa batalla de l’Ebre, durant la Guerra Civil de 1936-1939. La població s’ha reedificat al pla, amb una nova església parroquial, mentre que l’antiga, presidida pel vell i encara ferm campanar i la capçalera, s’ha deixat en ruïnes, unes quantes de consolidades, com a monument o recordatori de l’esmentada batalla. Fora la vila, al seu NE, hi ha una moderna i àmplia església coneguda com el Calvari.

Corbera de Llobregat * El Baix Llobregat Municipi de la dreta del Llobregat que s’es­tén per la vall de la riera de Corbera i que desguassa al Llobregat. Formen el municipi els pobles de Corbera de Dalt, Corbera de Baix i un gran nombre d’urbanitza­ cions que han convertit el terme en un lloc d’estiueig o segona residència. A Corbera de Dalt destaca el Casal dels Barons de Corbera, un edifici del segle xvi, de planta rectangular, amb finestres d’arc conopial i carpanell amb motlluratges gòtics i portals de mig punt dovellats amb l’escut dels senyors de Corbera. L’església parroquial de Santa Maria és un edifici antic, molt transformat en època medieval i remodelat vers el 1777. Conserva una talla gòtica de Santa Magdalena i un notable retaule del Roser del 1758, amb escenes en relleu de la vida de la Mare de Déu. Actualment, el centre del municipi és a Corbera de Baix, una població nascuda en temps moderns. L’antic

Corçà * El Baix Empordà Municipi situat al NW de la Bisbal d’Em­ pordà, al seu límit amb el Gironès. El 1969 li fou agregat el petit municipi de Casavalls.

La vila conserva el traçat medieval, rectangular, del sector que fou emmurallat, amb notables edificis dels segles xvi al xviii.

També hi resta un gran mur espitllerat, que formava part de l’antic castell. L’església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa és un gran edifici construït al segle xviii, sobre una església romànica del pas del segle xii al xiii, de la qual es va aprofitar la façana, el basament de l’absis i part dels murs perimetrals. A ponent de la vila, prop de la carretera, hi ha el castell de l’Alberg, un edifici rectangular dels segles xvi-xvii, amb torrelles decoratives i reformes posteriors.

Es troba molt ben conservat i decorat, i li fan costat una capella d’estil gòtic tardà i un jardí de gust romàntic. També és notable, prop de la carretera de Monells, l’església romànica de Santa Cristina, amb un absis de planta de ferradura, probablement del segle x, del qual procedeix un in­teressant retaule de pintura gòtica del segle xv, ara al Museu d’Art de Girona.

Cornellà de Llobregat * El Baix Llobregat Ciutat i municipi situats pràcticament a la conurbació de Barcelona. La seva situació central entre els municipis del Baix Llobre­ gat més propers a Barcelona ha convertit el seu terme en un nucli de comunicacions de tota la zona. El Ferrocarril Metropolità de Barcelona i el Tram Baix arriben fins a la mateixa població. Bona part del terme està ocupat per grans blocs d’habitatges, sense gaire ordre ni concert. Del 1960 al 2008, la seva població va passar de 2.500 a 85.000 habitants. Enmig de tot l’enrenou

CORNUDELLA DE MONTSANT 191

d’edificacions modernes, s’hi alça el castell de Cornellà, un edifici documentat des del segle xi i transformat el segle xv en un casal residencial, amb finestrals gòtics geminats i disposat a l’entorn d’un pati central. La porta de la Casa de la Ciutat està formada per dues columnes amb capitells bellament treballats del tipus dit califal, del darrer quart de segle x. És el que resta d’una antiga església de la qual els murs que tancaven l’absis són ara els murs baixos de la façana de la Casa de la Ciutat. Les antigues instal· lacions d’Aigües de Barcelona, de 1907, a l’antiga carretera d’Esplugues, obra de l’arquitecte J. Amargós, són un gran conjunt d’edificis modernistes restaurats que acullen el Museu Agbar de les Aigües. Seguint amb el patrimoni industrial modernista, s’ha de fer referència a l’antiga Fàbrica Bagueria, de 1920-25, obra de Modest Feu. Des del 1995, s’ha creat a l’antic casal Mercader, un notable museu públic conegut com el Museu Palau Mercader, que guarda elements històrics i culturals de la ciutat, i també una col·lecció permanent d’obres d’art decoratives. També és obligat destacar el Parc Esportiu del Llobregat, del 20022006, a l’avinguda del Baix Llobregat, obra del prestigiós arquitecte portuguès Álvaro Siza. Aquest gran complex inclou piscines, Cornudella del Montsant. Celler / DGPC

pistes poliesportives, instal·lacions de vestuaris, gimnàs, etcètera. La seva distribució permet l’ús independent de les diverses parts. Les seves formes planes, corbes, quasi cegues, juntament amb una suau cúpula per on penetra la llum, mercès als lluernaris que la perforen, creen uns espais de gran sensibilitat i bellesa.

Cornudella de Montsant ** El Priorat Extens municipi situat entre els massisos de Montsant i les muntanyes de Prades. El centre del municipi és la vila de Cornudella, a l’alta vall del riu de Siurana. Hi destaquen antigues cases, amb dovelles de pedra i elements decoratius que van dels segles xvi al xviii. És especialment típic l’Hostal del Racó, reproduït al Poble Espanyol de Barcelona, i el Celler Cooperatiu~, de 1920, obra de Cèsar Martinell. És un altre dels magnífics cellers que va projectar a les terres del sud de Catalunya. En el seu moment, les instal· lacions van significar una aportació decisiva per a la producció de vi. L’arquitectura d’aquest celler és extraordinàriament expressiva i de clar gust modernista, si bé Martinell sempre va dir que «ell era noucentista». És una obra en què l’espectacular espai interior

C

192 COVET, SANTA MARIA DEL

ja s’avança des de les façanes exteriors i en què, com en tots els cellers que comentem en aquesta guia, el nivell dels treballs del paletes que van fer l’obra és excepcional.

L’element arquitectònic i paisatgístic més notable del terme és el poble i espadat de Siurana~, que fou declarat paratge pintoresc el 1961 i conjunt historicartístic el 1995.

Fora del petit nucli, aïllada i amb amplis horitzons, destaca l’església romànica de Santa Maria de Siurana. El poble de Siurana, sobre un esperó de roca calcària i envoltat de cingleres per tots costats, excepte el sector de llevant, per on arriba la carretera que l’uneix a Cornudella i la pista que va a Prades, fou el darrer reducte dels sarraïns al Principat, d’on foren expulsats el 1153. Al seu valor paisatgístic i llegendari, com el penyasegat anomenat salt de la Reina Mora o el gran penyal suspès a mig cingle, dit la Trona, s’hi afegeix l’existència de les restes del castell de Siurana. Està situat a l’entrada de la població, i és on estigueren presos a finals del segle xiii el comte Roger Bernat de Foix i Carles d’Anjou, el futur rei Carles II de Nàpols (1285-1288).

El poble, restaurat i habitat sobretot com a lloc de segona residència, té un petit grup de cases de pedra molt típiques i ben conservades, i als afores, arran del cingle, hi ha l’església romànica de Santa Maria de Siurana, un edifici del segle xii, de nau i absis llisos i la volta un xic apuntada. És remarcable el seu portal lateral, ornat d’arquivoltes que descansen sobre columnes i capitells, amb un fris de decoració vegetal que emmarquen un timpà amb un Crist crucifixat i quatre figures per banda. A la part superior, dos lleons enfrontats i la representació del sol i de la lluna.

Covet, Santa Maria del Vegeu Isona i Conca Dellà.

Creixell * El Tarragonès Població del litoral mediterrani, entre Roda de Barà i Torredembarra. La població, a uns dos quilòmetres de la costa, està centrada pel castell del Creixell, que fou tradicionalment propietat dels monjos cluniacencs de Sant Pere de Casserres, d’Osona, i després, entre 1573 i 1767, dels jesuites. És un edifici residencial de planta poligonal irregular, de

nou cares, amb un petit descobert a l’interior i una rampa d’entrada i talús a l’exterior. La part inferior atalussada és obra medieval, la resta fou molt modificada i convertida en palau residencial als segles xvi i xvii. L’església parroquial de Sant Jaume es va construir a partir del 1559 i té una cripta que data de 1663. El campanar, construït el 1771, té un coronament modern d’arcs parabòlics, fet el 1917. A l’interior, hi ha pintures murals del segle xvii. El municipi té una ampla platja de dos quilòmetres, prop de la qual hi ha el nucli antic de les Botigues del Mar, i modernes urbanitzacions, amb apartaments, xalets i serveis per al turisme.

Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura ** El Baix Empordà Municipi nascut el 1973 de la fusió de les tres entitats que formen el seu nom, si bé a vegades se l’anomena únicament Sant Sadurní de l’Heura, perquè la seva capitalitat radica en aquest lloc. S’estén pel sector ponentí de la Bisbal d’Empordà. El poble de Sant Sadurní és el menys característic del conjunt; té cases antigues de pedra i una església del segle xviii, amb un massís campanar aprofitat de la construcció romànica que la va precedir. És molt més característica la vila de Cruïlles, sobre un petit turó, en què destaca la torre mestra del seu castell, única part conservada, ara al mig d’una plaça. És una obra romànica, circular, dels segles xi-xii, de 25 m d’alçada. Prop del castell, hi ha l’església de Santa Eulàlia, del segle xviii, amb un alt campanar que rivalitza en alçada amb la torre del castell. La vila era envoltada de muralles, de les quals resten sectors importants. A un quilòmetre a l’E de la vila, hi ha el monestir de Sant Miquel de Cruïlles~, amb un petit grup de cases al seu entorn. Varen fundar-lo els senyors de Cruïlles, cap al 1040, i deixà de tenir comunitat al segle xvi. En resta la magnífica església romànica, del segle xi, de planta basilical de tres naus, transsepte amb tres absis i cúpula sobre el creuer. L’església, transformada perquè es va esfondrar un sector de la part ponentina de les naus, fou objecte d’una petita restauració. A l’absis central, hi ha restes de pintures romàniques, i al Museu d’Art de Girona hi ha la famosa biga romànica de Cruïlles, amb la representació

CUBELLES 193

C

Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura. Plaça Major de Monells / CE09 El senyor dels Bertins

d’una processó de monjos, del segle xii, una Majestat romànica, del mateix temps, i un retaule de pintura gòtica dedicat a Sant Miquel, obra de Lluís Borrassà, contractat el 1416. El poble de Monells està format per dos sectors, el barri del Castell i el barri de la Riera, dividits pel Rissec. El barri del Castell, que s’estén als peus del petit pujol on hi ha les escasses ruïnes del castell, era tancat per muralles, de les quals queden notables vestigis darrera les cases, fragments de murs espitllerats i dues torres de planta rectangular. Té al seu centre una notable i evocadora plaça Major, rectangular, amb dos costats de cases porticades. Era lloc de mercat i, entre dues arcades, té la «mitgera de Monells», o mesura oficial buidada en la pedra calcària, que data del 1881. Són hi destaquen la petita plaça de l’Oli, porticada, i el carrer dels Arcs. Al barri de la Riera hi ha també cases dels segles xvi i xvii. L’església de Sant Genís de Monells, al NW d’aquest barri, és un edifici gòtic, amb una façana remodelada el 1785. Aquest dilatat terme inclou nuclis rurals menors (Santa Pellaia, Sant Cebrià dels Alls, Sant Cebrià de Lledó i Sant Joan de Salelles), amb antigues esglésies i notables masies.

Cubelles * El Garraf Població de la costa mediterrània, entre la capital comarcal (Vilanova i la Geltrú) i el límit amb el Baix Penedès. El seu nucli és travessat per la C-32 i la C-31 i per la via fèrria de Barcelona a Tarragona. La vila, que antigament tenia com a filial la població de Vilanova, dita originàriament Vilanova de Cubelles, és a l’esquerra del riu Foix, que aquí desguassa al mar. El nucli antic és a un quilòmetre de la costa, però entre ell i el passeig Marítim s’han creat un seguit de polígons amb cases d’estiueig, hotels i restaurants i un Club Marítim, que té un espigó o petit port esportiu. A la vila vella, hi destaca el Casal dels Marquesos d’Alfarràs, bastit el 1575, sobre les restes de l’antic castell de Cubelles. L’església parroquial de Santa Maria~, un edifici barroc alçat entre 1697 i 1737, va ser refet en bona part entre 1939 i 1945. Destaca el seu esvelt campanar, de cos octogonal i torrella a la part superior.

Aquest nucli antic té diverses cases del segle xviii, moltes de les quals renovades modernament. Al carrer de Sant Sebastià destaca la finca Travé, una casa historicista amb

194

CUBELLS

una magnífica biblioteca particular sobre mitologia que té obres del segle xvi fins a l’actualitat, un jardí botànic i notables col· leccions de pintura, òptica, caixes de música, etc. A la caseria de Rocacrespa, al N del municipi, hi és notable la casa Rovirosa, amb interessants figures al fresc de temes religiosos i escenes militars fetes per un emigrant francès a finals del segle xviii.

Cubells ** La Noguera Municipi situat a la regió del Segre mitjà, en­tre Balaguer i Artesa de Segre. La vila fou antigament murada i coronada pel seu castell, del qual només queden fragments de mur. En resta, en canvi, l’església de Santa Maria del Castell~, un edifici romànic tardà que serveix ara d’atri o part davantera a un segon cos d’edifici neoclàssic, fet el 1748.

Destaca d’aquest edifici la magnífica portada del segle xiii, d’escola lleidatana, amb influències de l’escola tolosana i elements mudèjars, declarada monument historicoartístic el 1934. És una de les obres més Cubells. Vista general / Palau Robert/ACNA S.L

monumentals de l’escola lleidatana, formada per sis arquivoltes, amb capitells historiats, formes geomètriques i un seguit de columnes de mitja canya. S’hi venerava la imatge gòtica d’alabastre de la Mare de Déu de la Llet, del segle xiii, ara a l’església parroquial. L’església parroquial de Sant Pere, al centre de la vila, és un interessant edifici de transició del segle xiii al xiv, amb una nau amb volta de canó apuntat, que reposa sobre mènsules amb motius estilitzats, de gust mudèjar, i capelles laterals de traceria gòtica.

Procedeixen d’aquesta església el retaule de pedra de Santa Úrsula, obra de l’escola de Lleis (segle xiv), ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i un segon retaule de pedra de característiques semblants, dedicat a Sant Bartomeu, ara al Museu Diocesà d’Urgell.

Al Museu Marès de Barcelona hi ha el retaule gòtic de Sant Pere, obra de Pere Serra (fi del segle xiv), i una escultura de pedra policromada que presidia aquest retaule, atribuïda a Pere Anglada, una obra cabdal de l’escultura gòtica catalana. Ambdues peces són d’aquesta església.

D

DELTEBRE 195

Das La Cerdanya Terme molt allargassat, situat entre la Tossa d’Alp, al seu límit S, anomenada també Tossa de Das, i el riu Segre, al sector de Sanavastre, a l’extrem N. Es comunica per Alp amb la resta de la Cerdanya. El poble de Das és un centre d’estiueig, a l’entorn del qual s’han construït diverses urbanitzacions.

Dintre del seu terme també té una part de la xarxa d’instal·lacions de l’estació d’esquí de la Masella, situada bàsicament al terme d’Alp, i bona part de la pista de l’aeroport de la Cerdanya. A la part baixa, hi ha l’església romànica de Tartera, un edifici de dues naus i dos absis; la de Sant Iscle de Sanavastre, amb l’absis modificat, i la de Santa Maria de Mosoll, de la qual provenen dos frontals d’altar romànics, ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya, un dels quals, el més famós, anomenat dels Tres Reis.

Deltebre El Baix Ebre Municipi creat el 1977, que, com indica el seu nom, es troba al mig del delta de l’Ebre.

Es va formar amb la unió de les partides de Jesús i Maria de la Cava. El seu terme, molt extens, s’allarga pel sector NW del delta, fins al port del Fangar, i té com a límit S el riu Ebre. És un terme completament pla, que inclou la gola de Sorrapa, l’única per la qual l’Ebre desguassa directament a la mar.

Des del punt de vista arquitectònic, tot és modern (els temples de la Cava i Jesús i Maria són dels anys quaranta i cinquanta del segle xx), en canvi és un punt eminentment turístic per la seva fauna i flora, i pels seus arrossars, sorrals i canals. És especialment recomanable la visita a la punta del Fangar, a l’extrem de la península del port Deltebre. Far de la punta del Fangar / DGPC Marta Prat

D

196

DOSRIUS

del Fangar. És un lloc de pesca i de restaurants famosos.

Dosrius * El Maresme Municipi situat al vessant meridional de la Serra del Corredor, que és una part de la serralada Litoral. Integren el municipi dos antics nuclis històrics, que formen els petits pobles de Dosrius i Canyamars, ambdós, llocs d’estiueig, amb torres i xalets de nova construcció. La part més remarcable del terme és el recorregut per la petita carretera local que surt de Can Bordoi, indret situat al punt més alt de la B-510 o carretera de Llinars. L’església de Sant Andreu del Far, un edifici goticotardà, amb tombes dels comtes de Bell-lloc, que té proper el castell del Far, situat ja dins el terme de Llinars. El santuari del Corredor està ubicat al punt més alt de la serra, a 632 m d’altitud. El santuari, un edifici d’estil goticotardà (1576-1583), és un espai molt concorregut pels habitants dels pobles veïns i un paratge pintoresc que hi justifica una visita i que facilita una interessant travessia, per carretera o pistes transitables, fins al Vallès Oriental.

Durro Vegeu la Vall de Boí.

Dosrius. Pou de glaç /

CE09 Francesc Carreras

E

L’ESCALA 197

Empúries Vegeu L’Escala.

Erill-la-vall Vegeu la Vall de Boí.

L’Escala *** L'Alt Empordà És el terme més meridional de la comarca, al migdia del golf de Roses, al punt de contacte amb el Baix Empordà. La població va néixer al final del segle xvi, dintre l’antic terme de Sant Martí d’Empúries, com a nucli de pescadors especialitzats en peix blau (sardina, verat i seitó) i en l’elaboració d’anxoves o seitó salat. Per això, li era necessari disposar d’una gran quantitat de sal, que es dipositava en salines, la més antiga, l’Alfolí de la Sal o Pòsit Vell~, un edifici del segle xvii, de planta basilical. El Cementiri Vell~, obra popular neoclàssica típicament mediterrània, també fou declarat MHA, juntament amb l’Alfolí. La població té una església parroquial dedicada a Sant Pere, bastida entre 1701 i 1739, i acabada el 1761. Un edifici en el qual es barregen elements barrocs i renaixentistes, tot i l’època tardana d’execució. Modernament, L'Escala. Empúries / DGPC Bob Masters

el turisme ha esdevingut l’activitat primordial de la vila i del terme i s’han construït molts apartaments al passeig del Codolar i al sector de Riells i la Clota, i també nombroses urbanitzacions turístiques a la Muntanya Blanca, al Poble Sec, a la Muntanya de Montgó, a les Torregues, a l’Estepa Negra, etc. Per al turisme, hi ha també diversos hotels, càmpings, llocs d’esplai i un club nàutic. Entre l’Escala i el petit poble de Sant Martí d’Empúries, hi destaca el paratge d’Empúries~, on s’estén l’antiga ciutat i factoria d’Empúries, que es va començar a excavar el 1907, excavació que continua encara amb campanyes ben programades. El conjunt d’Empúries inclou quatre unitats o parts diferents: la Paleapolis, o ciutat antiga, primer establiment dels grecs foceus, que havien fundat Massalia o Marsella vers el 600 a. C., que inicialment ocupà un illot, ara unit a la costa, on s’aixeca el pintoresc poblet de Sant Martí d’Empúries~; la Neapolis, o ciutat nova, fundada pels mateixos grecs poc després, a la costa, protegida per murs i pel curs del Fluvià i la desembocadura del Ter, que abans del seu desviament ho feia al S de la ciutat; el poblat indígena, anomenat Indiké, d’emplaçament encara no ben localitzat, i la ciutat romana, creada al costat de la Neapolis grega, els segles ii i i a. C., i que esdevingué un centre urbà

E

198

ESCALADEI, CARTOIXA D’

L'Escala. Mosaic d'Empúries / CE09 Josep Maria Plantalech

important durant l’Alt Imperi. La ciutat grega fou emmurallada pels tres cantons de terra i tenia una única porta. Al seu centre, hi havia una petita plaça, l’àgora, i un barri extrem amb temples, on es va trobar l’estàtua d’Asclepi o Esculapi. Entre la ciutat grega i la romana, a l’antic convent de frares servites de Santa Maria de Gràcia, fundat el 1605 i restaurat per Josep Puig i Cadafalch entre 1914 i 1916, hi ha el Museu Monogràfic d’Empúries, on estan dipositades les troballes fetes en el curs de les excavacions i on es pot conèixer la història i l’evolució d’Empúries. La ciutat romana, creada després que Empúries servís de primera base per al desembarcament dels romans contra Anníbal (218 a. C.) i per eliminar la resistència indígena antiromana (195 a. C.), es va alçar al costat de la ciutat grega, amb una superfície molt més gran (unes 20 ha), de planta rectangular, voltada de muralles i amb el fòrum a la part central.

S’hi identifiquen molt bé el cardus i el decumanus maximus, que anaven a parar a la part central del tram de migdia de la muralla, amb pòrtics a banda i banda del carrer.

S’hi han excavat, entre d’altres, dues grans cases o palaus de tipus hel·lenisticoromà, riques en mosaics i escultures. També són visibles la planta de l’amfiteatre i restes de la palestra o gimnasium, a extramurs. A més, també s’hi pot veure bona part de la muralla, la tabernae, capelles, un petit temple in antic, etc. Fora del nucli de les ruïnes, hi ha restes d’un hàbitat neolític al turó de les Corts, on, al lloc anomenat el Parrollí, hi hagué una necròpoli d’incineració. De la Paleapolis, a l’indret de Sant Martí, se n’ha excavat només un petit sector, al costat de l’església. Ara el poblet és presidit

per una església del gòtic tardà, construïda entre 1507 i 1538, però amb una làpida que recorda una restauració de l’església que l’antecedí, del 962. El poble de Sant Martí conserva restes de muralles, unes quantes cases del segle xvi i restes del castell (se­gles xiii-xiv), i fou capital del comtat d’Empúries, abans que aquesta capitalitat passés a Castelló d’Empúries. La ciutat antiga d’Empúries fou molt destruïda per les invasions de mitjan segle iii, però continuà poblada i amb una certa estància, com ho indica el fet que fos capital d’una diòcesi, documentada entre l’any 516 i el 623. A la Neapolis, hi ha restes d’una basílica paleocristiana dels segles iv o v, i bé podria ser que la capital o catedral de la diòcesi d’època visigoda esti­gués emplaçada al lloc de Sant Martí. En tot cas, després de la recuperació cristiana del comtat d’Empúries, vers el 785, només se’n va repoblar el lloc de Sant Martí, que oferia millors condicions de defensa. Hi destaca l’església de Sant Martí, que dóna nom al poble, restaurada pel comte Gausbert el 962, com ho recorda una antiga làpida, i refeta, amb el manteniment dels elements antics, entre 1507 i 1538, sobre una basílica preromànica triabsidal. L’església i el seu petit nucli foren declarats conjunt històric el 1996. A la rodalia d’Empúries, hi ha tres llocs dignes de visita per als amants de la història: el veïnat de Corts o Corts d’Empúries, el de Vilanera i el llogaret de Cinclaus. També hi ha restes d’esglésies preromàniques, com la de Santa Margarida II o la de Sant Vicenç, a llevant del veïnat de Corts.

Escaladei, Cartoixa d’ Vegeu Morera de Montsant.

Escornalbou Vegeu Riudecanyes.

Esparreguera * El Baix Llobregat Vila i terme situats a la part N de la co­ marca, a la dreta del riu Llobregat. La vila actual es va formar a la baixa edat mitjana, prop del camí ral de Barcelona, en un nucli d’hostals. Hi destaquen diversos casals dels segles xvii i xviii i, sobretot, l’església par-

ESPINELVES 199

E

Esparreguera. Colònia Sedó / DGPC Bob Masters

roquial de Santa Eulàlia, construïda al pas dels segles xvi al xvii (fou beneïda el 1612). És un edifici d’estructura gòtica i ornamentació renaixentista, amb un esvelt campanar de pedra vuitavat, amb grans finestrals entre cornises al pis superior i una torrella al cim (acabat el 1636). A prop seu, hi ha una font monumental noucentista (1925), obra de Frederic Marès. Fora de la població, sobre una terrassa que domina la vall del Llobregat, hi ha les restes del castell d’Esparreguera, documentat el 985, i no gaire lluny, l’església romànica de Santa Maria del Puig d’Esparreguera, que fou la parroquial del terme fins al 1612. És un edifici d’una nau amb transsepte, absis semicircular i una cúpula o cimbori amb un petit campanar. Fou construïda a inicis del segle xii, aprofitant murs anteriors. Al terme, hi ha l’església de Sant Salvador de les Espases, en un cim on hi ha el basament del castell de les Espases, documentat des del 985; la capella preromànica de Santa Margarida del Cairat, i el balneari abandonat de la Puda de Montserrat, a la vall del Cairat, construït entre 1870 i 1890.

A Esparreguera, durant la quaresma i la Setmana Santa, és tradició que s’hi representi la Passió d’Esparreguera, sobre la vida pública, la passió, la mort i la resurrecció de Crist, els orígens de la qual es remunten al segle

xvii.

A la antiga i important Colònia Sedó, situada a la riba del Llobregat, formada per la fàbrica, l’església, una botiga, una fonda i pisos per als treballadors, tota emmurallada, s’hi ha erigit el Museu de la Colònia Sedó.

Aquesta colònia, de 1846, va arribar a ser una de les indústries més grans de Catalunya, i produïa filats i teixits de cotó. L’edifici de les turbines i les instal·lacions paral·leles, un cop restaurat, és el Museu de la Colònia i forma part del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

Espinelves * Osona Població i terme situat al SE de la comarca, que fa d’enllaç entre les Guilleries i el Montseny. És un terme d’una gran frondositat, ple de plantacions d’avets, arbre que s’ha adaptat al lloc i que creix ja espontàniament en els seus frondosos boscos. Cada any, uns quinze dies abans de Nadal, s’hi celebra la Fira de l’Avet o d’arbres ornamentals per a les festes nadalenques. La població, sobre un petit turó al fons de la vall de la riera d’Espinelves, té racons molt típics, amb velles cases dels segles xvii i xviii. Té un lloc notable entre els edificis romànics del país la seva església parroquial de Sant Vicenç

200

L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ

d’Espinelves, de dues naus i dos absis. Es va construir entre els segles xi i xii (fou consagrada el 1187) i hi destaquen el seu portal de migdia, traslladat de la primitiva nau a la segona, i el campanar romànic, de tres esvelts pisos, decorat amb frisos d’arcuacions de tipus llombard, que s’aixeca a l’extrem de ponent de la nau principal. Al Museu Episcopal de Vic, hi ha un frontal romànic del pas del segle xii al xiii, d’autor desconegut, que per això ha rebut el nom de Mestre d’Espinelves. A l’església, n’hi ha una reproducció.

L’Espluga de Francolí *** La Conca de Barberà Vila i municipi situats entre Montblanc i Vim­bodí, a la vall del riu Francolí. El terme arriba fins al veïnatge del monestir de Poblet, al NE de les muntanyes de Prades. És punt de pas obligat per accedir al gran cenobi cistercenc de Poblet i també és lloc d’estiueig, per això inclou hotels, residències i notables restaurants, sobretot a la zona residencial de Les Masies, propera al monestir, creada a finals del segle xix a l’entorn d’unes fonts ferruginoses. Tot el terme és

Espinelves. Església de Sant Vicenç / DGPC Jordi Contijoch

un lloc ric en aigua i amb nombroses fonts, unes quantes de monumentals, com la Font Baixa, molt a prop de la vila, i coves o esplugues que li han donat el nom. En destaca la Cova de la Font Major, amb restes arqueològiques i molt ben adequada per a la visita. La vila es va formar per la unió de dos nuclis històrics, l’Espluga Sobirana i l’Espluga Jussana, relacionats per un cercle de muralles, del qual queden molt pocs vestigis. Fou seu d’una comanda dels frares templers, que el 1317 fou cedida als hospitalers o orde de l’Hospital de Sant Joan de

L’Espluga de Francolí. Església de Sant Miquel / DGPC Josep Giribet

L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ 201

E

L'Espluga de Francolí. Museu de la Vida Rural / DGPC Albert Sierra

Jerusalem. El centre de la comanda radicava al castell de l’Espluga, del qual només existeixen uns murs testimonials, perquè fou enderrocat entre els anys 1860 i 1880.

A l’antic sector murat, hi queden diversos edificis vells, molts dels quals van ser modificats posteriorment, i una urbanització de carrers concèntrics i radials, que tenia com a centre el setial de l’antic castell. L’edifici més notable és l’església Vella o església de Sant Miquel~. És un exemplar de l’època de transició del romànic al gòtic, bastida o remodelada a finals del segle xiii. Té una nau repartida en tres trams, pràcticament quadrats, i una capçalera poligonal, amb capelles al seu entorn. El seu portal principal és a la façana occidental, sobre la qual hi ha un massís campanar quadrat. El portal, lleugerament apuntat, és ornat amb un complicat feix de motllures, amb les arquivoltes que arrenquen d’un fris guarnit amb petits éssers fantàstics. A la façana S, que dóna a la plaça, hi ha un segon portal d’arc de mig punt adovellat, amb un porxo sobre seu. A la plaça, prop de l’església anterior, s’hi va construir l’església nova de Sant Miquel, entre el 1860 i 1888. És un edifici de línies

neoclàssiques, amb una façana entre dos campanars, dels quals només es va acabar un; l’altre va restar inacabat poc després de la cornisa, on s’inicia el frontó triangular que corona la façana. També hi destaca l’antic Hospital, al davant de l’església Vella, un edifici gòtic del segle xiv, amb un pati descobert, emmarcat per arcs de pedra, on hi ha l’escala d’accés al pis superior, sostinguda per un arc rampant. L’Espluga és país de vinyes, oliveres, ametllers i avellaners. El vi fou antigament la seva principal producció, i per això s’hi va crear una cooperativa, el 1905, que el 1910 es va fusionar amb el Sindicat Agrícola i va esdevenir el Celler Cooperatiu, gran obra modernista de tres naus, de Lluís Domènech i Montaner, inaugurada el 1913. El Casal de l’Espluga de Francolí, construït el 1963, obra de Lluís Bonet i Garí, és un notable centre cultural i recreatiu de la vila, amb teatre, piscines, restaurant, etc.

Hi podrem visitar el recentment renovat Museu de la Vida Rural, que mostra, de forma molt atractiva i moderna, l’evolució del món agrícola català i les formes de vida des del segle xix al segle xxi.

202 ESPLUGUES DE LLOBREGAT

Esplugues de Llobregat * El Baix Llobregat Municipi d’uns 50.000 habitants, pràcticament unit a la ciutat de Barcelona, que va dels vessants de Sant Pere Màrtir i coll de Finestrelles fins a tocar del municipi de l’Hospitalet de Llobregat, a l’inici de la depressió del Baix Llobregat, a la qual geogràficament pertany el terme d’Es­plugues. La població, que abans era essencialment rural, s’ha vist totalment transformada els darrers trenta anys, i ha passat de cinc mil habitants a la ratlla dels cinquanta mil. Enmig dels barris moderns, i sovint suburbials, hi ha edificis notables. Al nucli vell, dit de la Sagrera, hi ha l’església parroquial de Santa Maria Magdalena, refeta el segle xix, i uns quants masos o cases antigues, com la de Can Casanoves, ara convent de monges de Santa Maria de Montsió, on es conserva un notable claustre gòtic del segle xv, traslladat des de Barcelona, o la senyorial casa Cortada, dels antics barons de Maldà, o can Pi, masia de tipus basilical, documentada el segle xvi. També és interessant Can Clota, que presideix un barri modern i és un gran casal del segle xviii, i, sobretot, la Torre dels Lleons, al N

del terme. És un edifici històric, que s’alça sobre una vil·la romana, que guarda dues antigues làpides romanes i elements medievals de l’antiga torre o castell de Picalquers, a la part inferior de l’edificació, refeta els segles xvii i xviii. Els darrers temps s’han creat a Esplugues el Museu de Can Tinturé, dedicat a la rajola decorativa, que inclou peces que van del segle xiv al xix. Relacionat amb el Museu, s’hi conserven també els forns de ceràmica de La Rajoleta, o antiga fàbrica Pujol i Bausis, on es fabricava ceràmica modernista i noucentista.

Espot * El Pallars Sobirà Municipi essencialment turístic, que inclou bàsicament la vall d’Espot o del riu Escrita i una capçalera de muntanyes amb valls lacustres, principalment la de l’estany de Sant Maurici, que és un dels centres del Parc Nacional d’Aigüestortes i de Sant Maurici, creat el 1955 i reglamentat el 1957.

Es comunica per una petita carretera local, la LV-5004, amb la C-13, de Sort a Esterri d’Àneu. De la població, en surt una pista que porta a les pistes d’esquí i fins a l’es-

Esplugues de Llobregat. Museu de Ceràmica La Rajoleta / Arxiu MNACTEC Teresa Llordés

L’ESTANY 203

tany de Sant Maurici i el refugi d’Amitges, al peu de les agulles d’Amitges. Tot el sector de Sant Maurici és un lloc de gran bellesa i eminentment turístic. Espot, poble típic, bé que sense grans valors arquitectònics, és un lloc d’hotels i restaurants.

Estamariu L'Alt Urgell Població pirinenca bellament situada en un serrat entre barrancs, al sector NE de la comarca, a la dreta de la vall del Segre i a l’entrada del Baridà. Té cases antigues, apinyades al cim del serrat, a l’entorn de l’església de Santa Cecília, edifici molt poc característic. Prop del poble, hi ha l’antiga església de Sant Vicenç, un edifici romànic de tres naus, amb sostre d’embigat, que darrerament ha estat objecte de consolidació i en el qual s’han descobert unes espectaculars pintures romàniques a l’absis. És un edifici típic del segle xi. En procedeixen un retaule gòtic i un baldaquí, ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya, de la segona meitat del segle xiv, obra de l’anomenat «Mestre d’Estamariu». A l’extrem E del terme, accessible per una pista o senderó, que cal fer a peu, hi ha el lloc conegut com la Quera Vella, amb ruïnes del petit monestir troglodític de Sant Andreu de la Quera, molts anys confós amb Sant Vicenç de Pinsent, també casa monàstica que es trobava no gaire lluny dels Banys de Sant Vicenç, al peu de la mateixa N-260.

L’Estany ** El Bages Població i important monestir canonical situats en una alta vall, reclosa entre muntanyes, que van dels 970 als 1.050 m, al NE de la comarca, dintre del sector del Moianès. Al centre d’aquesta vall, prop de la població, segles enrere hi havia un petit estany o embassament d’aigua, dessecat a partir de 1554 per un túnel soterrani, obra del darrer abat del monestir. La població, antigament vila, té cases antigues i edificis de pedra rogenca dels segles xvi al xviii, amb portals dovellats o bé amb obertures (portals i finestres), amb notables llindes de pedra. Es va crear a l’entorn del monestir de canonges agustinians de Santa Maria de l’Estany~, fundat el 1080, secularitzat el

E

Estamariu. Església de Sant Vicenç / CRBM Carles Aymerich

1592, i convertit en col·legiata secular fins al 1775. L’església de l’Estany i el seu claustre foren declarats monument historicoartístic el 1931. A l’entorn del claustre hi ha un notable conjunt d’edificacions dels segles xiv al xvii, que foren l’antiga residència dels canonges i beneficiats. El monestir tingué normalment una comunitat de dotze canonges i el mateix nombre de sacerdots beneficiats o comensals. L’església de Santa Maria és bàsicament un edifici del segon romànic, consagrada el 1133; està formada per una nau, creuer i tres absis a la part de llevant.

Té un elegant cimbori al punt d’enllaç de la nau amb el creuer, sobre el qual reposa el campanar, refet després del terratrèmol de 1448, que en va fer caure el primitiu sobre la volta de la nau i fou la causa del seu esfrondrament. L’església fou coberta amb arcs diafragmàtics gòtics en el segle xv i, més endavant, amb voltes barroques, fins que fou restaurada totalment. Les voltes de pedra es referen entre el 1966 i el 1970, època en què es varen refer també les dues absidioles, que havien estat mutilades per fer-hi una capella i la sagristia. Unida a l’església, al costat S, hi ha l’antiga sala capitular o capella de

204

ESTERRI D’ÀNEU

Sant Nicolau, ara capella del Santíssim. El claustre, comunicat amb l’església per un portal gòtic del segle xvi, s’estén per la part de migdia, entre l’església, l’antiga sala capitular i la resta de dependències monàstiques. Té un pla quadrat, força regular, i cada galeria té deu arcs, que reposen sobre nou parells de columnes, excepte als angles, on hi ha un conjunt de cinc columnes. Té un total de 72 capitells molt ben conservats, llevat d’uns quants que han estat mutilats intencionadament. Tots s’esculpiren al llarg d’un segle i mig i presenten una certa unitat en el seu conjunt, alhora que una gran diversitat en la seva temàtica. A l’ala més propera a l’església, hi destaca la història de la redempció, amb unes escenes ben treballades de la vida de Crist. Els capitells de la resta d’ales del claustre ofereixen una gran diversitat de temes, tots ells característics del romànic, i hi destaquen les escenes profanes de dansa i unes esposalles, a l’ala oriental. Les dependències que envolten el claustre es destinen a rectoria, biblioteca pública i museu. Aquest museu local, inaugurat el 1968, té diferents sales, amb elements arquitectònics del monestir que es van trobar quan se’n va fer la restauració, ornaments d’església, peces d’art popular, una col·lecció de ceràmica i rajoles i bona part de l’antic arxiu canonical.

la cria del bestiar. És típic el carrer Major, lloc de comerços i cases antigues, la majoria renovades, i on hi ha la Creu de Terme, a l’extrem del carrer, que data de 1633, i restes de l’antiga parroquial de Sant Pere Vell, de la qual procedeix un fragment de pintura romànica conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Té un antic pont medieval sobre la Noguera Pallaresa. Conserva fires antigues: la de Santa Teresa, la Fira de la Pasqüeta i la de Santa Caterina, de tipus agrícola i ramader.

Esterri d’Àneu * El Pallars Sobirà

Esterri de Cardós El Pallars Sobirà

Vila i terme que centren la Vall d’Àneu. A la població, hi conflueixen la carretera C-13, que s’inicia a Sort, amb la C-28, que a través del port de la Bonaigua porta fins a Vielha. És un petit centre de serveis, amb un sector nou de grans edificis d’apartaments vers la zona de migdia. Antigament, tenia la Casa de la Vall, on es reunia el Consell de Govern de la Vall d’Àneu. Actualment, la població destaca per les seves agrupacions culturals, que vetllen pels costums i el tipisme de tota la vall, amb la creació d’un Arxiu Històric, d’una Escola de la Natura - Camp d’Aprenentatge i d’un Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Un dels espais de l'Ecomuseu és la Casa Gassia, edifici del segle xviii situat al bell mig del barri vell. És un bon exemple de casa agroramadera representativa d'una època en què la base de l'economia local era, quasi exclusivament, la pagesia i

Terme situat al centre de la Vall de Cardós, a banda i banda del riu Noguera de Cardós. El poble d’Esterri és un petit nucli rural escassament poblat, amb una església parroquial dedicada a Sant Pere i Sant Pau, edifici romànic (segle xi) modificat, del qual procedeixen interessants pintures murals romàniques, conservades ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb un gran pantocràtor envoltat pels evangelistes i àngels, i una segona franja amb sants, força mutilada. També es conserva al mateix museu un frontal d’altar romànic (segle xiii), d’estuc i pintura. El poblet de Ginestarre, pràcticament despoblat, del mateix municipi, té una església romànica, la de Santa Maria, de la qual procedeixen pintures murals, conservades també al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i un frontal semblant al d’Esterri.

L'Estany. Monestir de Santa Maria / DGPC J. Gumí - M. Manent

ESTERRI DE CARDÓS 205

E

Esterri d'Àneu. Casa Gassia (Ecomuseu) / DGPC Josep Giribet

Esterri de Cardós. Església de Santa Maria de Ginestarre / CE09 Xevi V

206

FALSET

F

Falset ** El Priorat Vila i terme situats al sector S de la comarca, de la qual n’és la capital administrativa i de serveis. Antigament, la vila de Falset era capital de la baronia d’Entença i es trobava fora del Priorat pròpiament dit. La vila, d’economia agrària, completada per la indústria tèxtil i l’avicultura, es va desenvolupar als peus del turó del castell de Falset, edificat a partir de 1168, del qual resten el perímetre de muralles i un tros important d’edificacions, en part restaurades i destinades a finalitats culturals de la vila. Fou enderrocat en bona part per ordre de Felip V (1714) i una part reedificada després per ser utilitzada com a caserna i presó. De les antigues muralles en resten uns 200 metres de mur al portal del Bou i part de la dels Ferrers. Centra la vila actual la plaça de la Quartera, voltada de porxos, amb l’antic palau dels Comtes de Prades, un edifici renaixentista que ara és l’ajuntament de la vila. Fou urbanitzada o estructurada el 1880. Hi destaca la plaça Vella. L’edifici de la Casa Gran, refet en el segle xviii sobre una antiga edificació, fou un temps propietat de la família aragonesa dels comtes d’Azara, nom amb què es coneixia la casa o palau. L’església parroquial de Santa Maria és un gran edifici barroc neoclassicista, construït entre 1763 i 1775. La vila té nombroses cases antigues, unes quantes de portals dovellats, dels segles xvii i xviii, i un notable carrer amb amplis sectors coberts al nucli antic. Fora de la vila, és digne de remarcar el gran Celler Cooperatiu~, obra modernista feta el 1919, segons els plànols de Cèsar Martinell, on, com en tota la seva obra dedicada a aquesta activitat industrial, ens trobem davant d’un harmoniós exterior i un espectacular interior. Dins del patrimoni modernista, també cal destacar l’edifici de les Escoles (1909-1916), obra de l’arquitecte Ramon Salas.

Farrera El Pallars Sobirà Terme muntanyós, situat al sector E de la comarca, sobre la població de Tírvia, amb la qual es comunica per una pista de muntanya. Inclou tota la coma de Burg i una bona part de la Ribalera. És un municipi es-

FIGUERES 207

F

Falset. Celler Cooperatiu / DGPC Bob Masters

cassament poblat, format per un conjunt de petits nuclis (Ferrera, Burg, Montesclado, Glorieta de Montesclado, Malloles i Alendo), força despoblats. És típic el poblet de Ferrera, amb la seva església de Sant Roc, abans de Santa Eulàlia, situada a l’entrada de la població. Es creu que en procedeix un frontal romànic conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya. A Ferrera, també hi destaca el pas cobert sota el campanar. No lluny de la població, hi ha l’església de Santa Maria de la Serra, en part consolidada.

En un turonet sobre el poblet de Burg, hi ha elements arquitectònics de l’antic castell de Burg i de la seva església de Sant Cristòfol, situada als seus peus. Tanmateix, el terme és més digne de ser visitat pel seu magnífic paisatge que pels seus valors monumentals.

Figueres *** L'Alt Empordà Important ciutat, capital de la comarca, de la qual ocupa una posició molt central i amb una influència supracomarcal, perquè és la ciutat catalana més propera a la frontera amb França. A l’edat mitjana, fou una població que va experimentar una no-

table creixença, en passar al domini reial, sobretot a partir d’una carta de poblament de 1267. El 1295 esdevingué cap d’una notable batllia reial i des de finals del mateix segle consta que la vila era emmurallada. És conegut el perímetre de les muralles, ara totalment desaparegudes, llevat de la reformada torre Gorgot, que envoltaven l’anomenada Vila Vella. Al segle xviii, la vila –que rebé el títol de ciutat el 1875– cresqué vers el carrer de la Jonquera i l’actual Rambla i, més endavant, el traçat primitiu de la carretera N-II i l’estació del tren, que arribà a Figueres el 1878, marcaren nous eixamples, desbordats en tots sentits pel creixement modern, sobretot vers l’extrem de ponent, que correspon al segon traçat de la carretera.

Com a edificis singulars, cal destacar diferents casals de la Vila Vella, en particular l’església parroquial de Sant Pere, d’una esvelta nau gòtica genuïna, feta vers el 1378, i ampliada amb un absis poligonal i transsepte, a partir de 1947, com a imitació de l’estil gòtic, adaptada a la part preexistent. Tot l’edifici i el seu campanar presenten una notable unitat d’estil, malgrat que una bona part de l’obra és posterior a la Guerra Civil.

208

FIGUERES

Figueres. Museu Dalí / DGPC Bob Masters

Figueres. Castell de Sant Ferran / DGPC Bob Masters

FLIX 209

Proper a l’església, hi ha l’antic Teatre Municipal, construït entre 1848 i 1850, i destruït en bona part per un bombardeig durant la Guerra Civil, el 1939. A partir de 1966 s’ha restaurat i s’hi ha construït una interessant cúpula de retícula metàl·lica, obra d’Emilio Pérez Piñero, amb la qual cosa ha esdevingut el Teatre-Museu Dalí, que conserva i exposa obres, dibuixos, gravats, la tomba i altres realitzacions del singular fill de la ciutat, Salvador Dalí (1904-1989), tot dintre d’un ambient i una decoració molt singular i surrealista. En aquesta nova obra, en què la inspiració de Salvador Dalí és palesa, va col·laborar l’arquitecte Ros de Ramis i, més endavant, O. Tusquets i D. Freixas. Més que un museu tradicional i ortodox, aquest «Teatre» és un complex discurs d’espais, on s’explora el món, entre oníric i surrealista, del seu inspirador.

Prop del Teatre-Museu, adossat a la ja esmentada torre Gorgot, que formava part de l’antiga muralla, hi ha un edifici neoclassicista, ara decorat i pintat de manera estrident, anomenat Torre Galatea, on va residir Salvador Dalí els darrers anys de la seva vida i que ara és seu de la Fundació Gala-Dalí. La població amaga en el seu eixample molts edificis modernistes, noucentistes i eclèctics notables, impossibles de detallar, que donen un encís especial a la ciutat i que mereixen una visita reposada. És especialment notable el Casino Menestral Figuerenc, modernista, construït el 1904.

Josep Azemar, arquitecte figuerenc, és el representant més genuí del modernisme en aquesta ciutat. Les seves obres més significatives són la primerenca Casa Roger (1886), al carrer Monturiol, 9, i la cèntrica Casa Salleras (1904), la tribuna de forja i vidre de la qual presideix i jerarquitza tota la composició de la façana. L’Escorxador Municipal, de 1907, obra també d’Azemar, amb una estricta simplificació compositiva i constructiva, d’acord als programes pautats d’aquest tipus de serveis, en fan una obra molt homogènia. Actualment, és la seu de l’Arxiu Històric Comarcal.

També cal destacar la plaça de la Indústria, pel seu urbanisme neoclàssic i l’estructura metàl·lica que cobreix la plaça Nova del Gra, representativa de l’anomenada arquitectura del ferro (1886-1887). És típic el monument al figuerenc Narcís Monturiol (1819-1885), destacat polític i inventor

F

Figueres. Museu Dalí / DGPC Bob Masters

del primer submarí, d’estil noucentista, que s’alça a la Rambla, de 1918, quan es va allargar i ornar amb jardins aquesta important via figuerenca. També a la Rambla, al seu inici, hi ha el Museu de l’Empordà, en un edifici modern i funcional, fet el 1971, que inclou una notable col·lecció d’arqueologia, art i història de l’Empordà, i una important mostra d’art, especialment pintura, dels segles xvii al xx, amb predomini de la pintura catalana dels segles xix i xx. També és notable el Museu del Joguet de Catalunya, creat el 1982. Proper a la ciutat, en una petita elevació, hi ha el castell de Sant Ferran, una gran fortalesa en forma de pentàgon estrellat irregular, amb doble recinte de muralles, fet entre 1753 i 1766, segons el projecte de Juan Martín Cermeño, molt vinculat a la història de tot l’Empordà. Convertit en temps moderns en presó d’alta seguretat, actualment és gestionat per un consorci i es pot visitar.

Flix La Ribera d’Ebre Important vila, situada a la dreta del riu Ebre, al sector N de la comarca, prop del seu

210

FLOREJACS

Sant Blai. És un edifici notable, d’època gòtica, amb uns quants finestrals coronells i una torre amb coronament de permòdols, que devien sostenir una corsera. Conserva rics teginats i altres elements destacats, malgrat els diferents usos a què s’ha destinat.

Fogars de Montclús * El Vallès Oriental

Flix. Castell / DGPC Jordi Contijoch

punt de contacte amb el Segrià i les Garrigues. És un centre industrial, amb una gran empresa química i altres indústries diverses. Inclou la presa del pantà, amb el mateix nom, del riu Ebre. La població és al punt més estret del gran meandre que hi fa el riu, el més agut i pronunciat del seu recorregut, als peus del petit turó on s’alcen les ruïnes del castell de Flix, del qual queden una torre rodona de gran diàmetre i restes de murs atalussats. Aquest castell, documentat des del 1154, fou reedificat a mitjan segle xvii i novament fortificat en les guerres carlines del segle passat. Té un sector de cases antigues amb escuts heràldics, dels segles xvii-xviii (cases Gualda, Castro, Gil...), un sector porticat de carrer Major i altres racons típics, al sector antic de la població.

L’església parroquial de Santa Maria és un edifici gòtic tardà (1628), excessivament restaurat en temps moderns.

Florejacs Vegeu Torreflor.

La Floresta Les Garrigues Petit municipi del sector NE de la comarca, en contacte amb el Pla d’Urgell. Es comunica per carreteres locals amb les Borges Blanques i Arbeca. Antigament, s’anomenava els Castellets i va adoptar el nom actual el segle xix. Hi destaca el castell de la Floresta, que té annexa l’església parroquial de

Municipi eminentment turístic, que s’estén pels vessants meridionals del Montseny. Inclou els cims de les Agudes i el Turó de l’Home, la vall de Santa Fe, el sector d’acampada de Fontmartina i els antics nuclis històrics de Fogars, Mosqueroles –centre del municipi– i la Costa del Montseny.

Des del punt de vista artístic, hi destaquen les esglésies de Santa Magdalena de Mosqueroles, un edifici romànic, conegut inicialment com Sant Marçal de Baix, de tres naus, no lluny del nucli de Mosqueroles; i la de Sant Esteve de la Costa de Montseny, també romànica, amb un antic comunidor al costat. Un dels punts més interessants per la seva bellesa paisatgística, grans fagedes i sectors d’avetars és la vall de Santa Fe, amb una antiga capella, durant un temps centre d’una comunitat d’eremites. També resulta interessant l’ascensió al Turó de l’Home, per una bona carretera que arriba fins a Puig Sesolles. A l’extrem de ponent del terme, sota Santa Magdalena, a l’esquerra del riu Tordera, hi ha les ruïnes del castell de Montclús, amb una torre rodona i restes importants de murs.

Fonteta Vegeu Forallac.

Foixà * El Baix Empordà Municipi estès a la riba dreta del riu Ter, al NW de la comarca, a tocar del Gironès.

La població es divideix en dos nuclis, el que envolta el castell de Foixà, declarat monument historicoartístic el 1981, i el que envolta l’església parroquial de Sant Joan de Foixà. El castell, sobre un petit turó envoltat de muralles, és un palau residencial amb dos cossos en forma de T i un pati. A l’angle SE, hi ha una torre circular i la capella, que daten del segle xiii, la resta és posterior, amb

FOLGUEROLES 211

reformes importants del segle xix. Al seu interior, hi ha antigues estances medievals, com la presó, incloses en obres posteriors.

Dos antics sarcòfags medievals de la capella són ara a la moderna capella de la urbanització de S’Agaró. L’església de Sant Joan és un edifici gòtic tardà, del segle xvi, amb una massissa façana pantalla, amb finestrals per campanar a la part alta. Al NW del terme, prop del riu Ter, hi ha el jaciment medieval de Sidillà, un antic poble cobert per les arenes del riu Ter, on s’ha excavat l’església de Sant Romà de les Arenes, edifici preromànic amb elements molt arcaics, de tradició visigòtica.

Folgueroles * Osona Població i municipi del sector E de la plana i la ciutat de Vic, a uns 6 km. El poble, que ha viscut un augment notable els darrers anys, té un nucli antic, típic per les seves cases de pedra, amb llindes amples i ben treballades, en una de les quals va néixer el gran poeta Mn. Jacint Verdaguer (1845-1902). El terme té abundants pedreres i l’ofici de piFolgueroles. Casa Sala / DGPC Jordi Contijoch

capedrer havia estat un dels distintius de la població. Hi destaca l’església parroquial de Santa Maria, un edifici romànic del segle xi, amb un portal del segle xii traslladat a l’atri construït a finals d’època romànica i modificat amb una façana barroca. Molt a prop seu, hi ha la Casa Sala o dels Bru de Sala, una masia del segle xviii, molt notable per la seva arquitectura quadrada (amb galeries i decoració interior de l’època). Davant l’església, hi ha el monument a Jacint Verdaguer, d’inspiració modernista, dissenyat el 1908 per Josep M. Pericas. La casa pairal del poeta Jacint Verdaguer, un dels poetes cabdals de la Renaixença catalana, s’ha convertit en museu, amb mobles i parament d’una casa menestral del segle xix, i altres elements que recorden la vida i l’obra del poeta. A uns quinze minuts al NE de la població, hi ha el santuari de la Damunt, del segle xvii, lligat també a la vida i l’obra del poeta, i a ponent, en un petit pujol, la capella de Sant Jordi de Puigseslloses, que té al seu davant les pedres d’un antic dolmen o galeria coberta. Aquesta capella fou erigida el 1477 i ampliada el 1883, i hi cantà la primera missa Jacint Verdaguer.

F

212 FONOLLOSA

Fonollosa * El Bages Demarcació municipal del sector de ponent de la comarca que va de la serra de Castelltallat a la vall del Cardener. Està integrada pels tres poblets de Fonollosa, Camps i Fals. El monument més destacat del terme és el castell de Fals, o les Torres de Fals, sobre un espadat. És format per dues grans torres cilíndriques d’època medieval, una d’unida a l’església parroquial de Sant Vicenç de Fals (segles xvii-xix) i l’altra envoltada d’un mur atalussat. Al límit del terme amb Rajadell, prop del Raval de les Oliveres, hi ha l’església de Santa Maria del Grau, amb una capçalera preromànica i una nau del segle xii. Dins l’antiga parròquia de Santa Maria de Camps, hi resta també el temple romànic tardà de Santa Maria de Caselles, ara desafectat, antiga pabordia del monestir de l’Estany. És molt conegut i visitat, pel seu entorn i plasticitat, el pessebre vivent de Fals, que s’allarga totes les festes nadalenques.

Foradada La Noguera Municipi situat al sector central de la comarca, anomenat el Segre Mitjà, al SW d’Artesa de Segre. Es comunica per un petit brancal de carretera que s’origina a Artesa de Segre. És un lloc escassament poblat, format pels petits nuclis de Montsonís, Marcovau, Rubió d’Agramunt i Valldeixils. Hi destaca el santuari de Salgar, en un paratge molt pintoresc, que forma un estret del riu Segre, adossat en un gran penyal i sota una balma. Documentat des del 1192, hi hagué un hospital, documentat el 1263, i un convent de carmelitans, entre el 1404 i el 1835.

En queda l’església romànica, ampliada, un claustre renaixentista (1533) i un gran edifici de pedra, també de línies renaixentistes (1608), construït sota la balma i ampliat més tardanament. En tenen cura un grup d’amics i devots d’Artesa de Segre.

Forallac ** El Baix Empordà Municipi situat al centre de la comarca, al NE de la Bisbal d’Empordà, integrat pels antics municipis de Fonteta, Perata-

llada i Vulpellac. El seu nom és una creació moderna formada amb síl·labes dels tres components. Formen el terme molts antics nuclis de gran importància històrica i monumental. Vulpellac, a tocar del terme de la Bisbal, té un conjunt artístic notable, format pel castell i l’església de Sant Julià i Santa Basilissa~. El castell-palau de Vulpellac~ és un notable exemplar d’arquitectura civil goticorenaixentista, amb una torre mestra a ponent, amb obertures gòtiques i acabada amb merlets, del segle xiv, alçada sobre una base més antiga. El conjunt forma un edifici de dues plantes amb tres crugies, que, juntament amb l’església, emmarquen un pati interior de planta trapezial, al centre del qual hi ha un pou i una escala adossada als murs, a través de la qual s’accedeix a la planta noble del castell. A la façana, hi ha un portal adovellat, amb l’escut dels Sarriera, dues finestres coronelles gòtiques i una de renaixentista, que data de 1553. Conserva una sala principal d’arcs diafragmàtics, sales amb teginats del segle xvi i la planta baixa, amb voltes massisses. Altres sales i el cos del pis occidental corresponen a reformes fetes a l’entorn de 1725. Tant la finestra del segle xvi, com altres elements decorats, les rajoles decorades d’un corredor i d’altres d’escampades per molts museus i col·leccions tenen el nom de Miquel Sarriera i la frase Ego sum qui pecavi, lligada a una llegenda sobre la mort per aparedament de la seva esposa i el seu penediment posterior. L’església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa~ és un edifici goticotardà, amb elements renaixentistes i fortificada com a part annexa al castell. És obra de l’esmentat Miquel Sarriera, que la féu renovar juntament amb el castell.

Peratallada~ conserva també un conjunt monumental medieval molt important, que inclou tota la vila, envoltada encara de muralles, una bona part, de tallades i assentades en la pedra viva. Tota la vila fou declarada conjunt historicoartístic el 1975. El castell de Peratallada era format inicialment per una gran torre mestra rectangular sobre un basament de pedra natural envoltada de murs i amb moltes restes d’edificacions entorn seu. Al seu costat, s’hi va edificar el palau o castell de residència dels seus senyors, els Cruïlles, format per un conjunt d’edificis disposats a l’entorn d’un pati cen-

FORALLAC 213

F

Foradada. Santuari de la Mare de Déu del Salgar / CE09 La Noguera

Forallac. Santa Coloma de Fitor / CE09 Manel Segarra

214

FORTIÀ

tral triangular. La part més propera al castell és d’època romànica i té una gran sala o aula major, amb finestres de mig punt. Fou molt ampliat amb noves naus, en època gòtica. La façana i la part de les edificacions es modificaren i es remodelaren en el segle xviii.

La porta principal, que dóna a la plaça del Castell, data de 1745. Tot el conjunt és altament interessant; cada sector té finestrals romànics i gòtics, que en revelen l’època de construcció, que va bàsicament del se­ gle xi al xv. Les muralles que envolten el poble formaven inicialment tres recintes o espais, que protegien el castell i les contramuralles amb fossats excavats a la roca. La part més ben conservada és la del recinte central, amb notables llenços, els valls i tres torres de planta quadrada, una de les quals s’anomena torre de les Hores, perquè té el rellotge públic. La part més notable d’aquestes muralles és del segle xii, amb la part superior reconstruïda en els segles xvi i xvii.

L’església parroquial de Sant Esteve, fora del nucli històric, és un edifici romànic de dues naus i dos absis, amb capelles laterals dels segles xvi al xviii. S’hi ha conservat la tomba de Gilabert de Cruïlles, mort el 1348, amb els escuts policromats dels Cruïlles i Peratallada. La vila conserva antigues cases amb finestres coronelles i trilobulades gòtiques, passadissos coberts i una plaça Major, antigament porxada, força transformada en els segles xviii i xix, amb elements arquitectònics, part dels quals molt interessants.

Canapost, prop de la carretera que uneix Vulpellac amb Peratallada, té una església parroquial, dedicada a Sant Esteve, formada per dos edificis juxtaposats, un de preromànic, amb absis trapezial, i un de romànic, i també una torre-campanar, inacabada, del segle xii.

Fonteta és un petit nucli de poblament, amb boniques cases dels segles xvi i xvii, amb voltes a la planta baixa i llindes amb dates i inscripcions. La seva església de Santa Maria és un edifici romànic, molt modificat i amb una capçalera nova del segle xviii.

Aquest terme té altres elements dignes de ser visitats, com ara l’església de Santa Coloma de Fitor, un edifici romànic de dues naus, amb els seus absis i campanar, elements d’època preromànica, i el dolmen ben conservat, anomenat dels Tres Peus, a prop del mateix lloc de Fitor.

Fortià L'Alt Empordà Terme situat a la plana al·luvial entre els rius Muga i Fluvià. El poble de Fortià té l’església parroquial de Sant Julià, d’estil gòtic tardà (segle xvi), d’una nau amb capelles laterals i absis poligonal. A un costat de la façana hi podem admirar el campanar, de planta quadrada, i a l’altre, una torre més reduïda. L’edifici és coronat per merlets decoratius. A l’extrem N del poble, hi ha l’edifici senyorial de tipus renaixentista, senzill però harmoniós, conegut com la Casa de la Reina Sibil·la, en record de la reina Sibil·la de Fortià, darrera muller del rei Pere III de Catalunya-Aragó (1377-1385), filla dels antics senyors del lloc.

Les Franqueses del Vallès * El Vallès Oriental Extens municipi que s’estén pel sector N de la ciutat de Granollers, amb la qual forma pràcticament conurbació una bona part de la població. Carreteres locals comuniquen el nucli central amb els pobles de Llerona, Marata, Corró d’Amunt i Corro d’Avall, els quals, junts, integren el municipi. A Corró d’Avall és on es concentra bona part de la població (16.978 h, el 2008) i on hi ha la Casa del Comú. L’edifici de l’Ajuntament i les escoles (1912), a Corro d’Avall, obra de l’arquitecte Albert Juan, és una obra modernista de notable interès. La claredat del projecte i l’ús d’un repertori adequat, ferro forjat, ceràmica vidriada, esgrafiats, entre d’altres, donen valor a l’obra.

Al seu terme, hi destaca l’església de Santa Maria de Llerona~, un edifici romànic molt modificat i fortificat en els segles xiii i xv, bastit sobre una antiga vil·la romana, de la qual queden restes i una làpida encastada a l’interior de l’església. A Marata, hi destaca l’església de Santa Coloma, obra romànica, ampliada, amb sitges obertes al sòl de l’església, visibles i excavades des de 1975, i la Torre de Seva, un edifici senyorial del segle xiv, ampliat el 1561, amb una torre i muralles emmerletades. També és notable l’església de Sant Mamet de Corró d’Amunt, i diverses masies, com La Sala, Can Tries, Can Màrgens, etcètera.

G

GANDESA 215

Gallifa * El Vallès Occidental Municipi escassament poblat, a l’extrem N de la comarca, en una bonica i frondosa vall. Travessa la vall de Gallifa, d’E a W, la carretera local BP-1241, de Sant Feliu de Codines a Sant Llorenç Savall. El terme conserva quatre esglésies romàniques, les més notables de les quals són la parroquial de Sant Pere i Sant Feliu, de mitjan segle xii, edifici d’una nau amb absis ornat d’arcuacions i dos absis menors, en forma de creu, i la de Santa Maria del Castell, dintre de l’àmbit emmurallat de l’antic castell, ben cuidat i comunicat, i convertit en Santuari de l’Ecologia. També és interessant la de Sant Sadurní, edifici del segle xi, situada en un cim voltat de penyes, de 851 m d’altitud.

La població té cases antigues i torres modernes, la majoria en grups separats.

Gandesa *** La Terra Alta Ciutat i terme, cap de la comarca, situada en un altiplà envoltat de muntanyes. El nucli antic de la ciutat, d’estructura concèntrica, és centrat per la plaça de l’Església, una part de la qual és porticada. Antigament, fou protegit per muralles. Té unes quantes cases antigues, dels segles xviii i xix, i hi destaca l’església Arxiprestal de l’Assumpció~, un edifici fet bàsicament els segles xvii i xviii, com a ampliació d’un edifici romànic construït vers l’any 1200, del qual resta la magnífica portalada, de cinc arcs en degradació, un bonic exemple de l’arquitectura romànica de l’escola de Lleida, amb decoració d’inspiració àrab. Fou declarada monument historicoartístic el 1983, juntament amb la Casa de la Vila~, antiga seu de l’Ajuntament, un edifici senyorial del segle xv, amb una bonica finestra coronella. També hi destaca la Presó~, o antiga Casa de la Castellania, que era el palau dels preceptors de l’orde dels santjoanistes, senyors del lloc. És un edifici amb elements dels segles xiii o xiv, a la part que mira al carrer del Castell, reformat i ampliat en el segle xvii. Fou declarat monument historicoartístic el 1983 (BCIN).

També hi destaquen les antigues cases dels Liori, Sunyer i Barons de Purroi, grans casals força reformats.

G

216

LA GARRIGA

Gavà. Parc Arqueològic Mines de Gavà / DGPC Bob Masters

Als afores, hi ha el Celler de la Cooperativa Agrícola~ un notable edifici d’estètica modernista, construït el 1919, segons el projecte de Cèsar Martinell i declarat MHA el 2002. El Celler Cooperatiu, juntament amb el de Pinell de Brai, són possiblement les obres més valorades de Cèsar Martinell, autor de bona part dels cellers que la Mancomunitat de Catalunya va patrocinar els anys vint. En aquesta obra mestra, l’autor hi simplifica al màxim els elements decoratius de les façanes, en les quals només es manifesten les formes purament arquitectòniques, però amb molta expressivitat i força. L’interior es resol amb arcs compensats diafragmàtics, que sostenen la coberta, de voltes (a la catalana), de tres gruixos de rasilles ceràmiques i a diferents nivells, perquè Gandesa. Celler Cooperatiu / DGPC Josep Giribet

permeti el pas de la llum i la ventilació. És important en el terme el jaciment prehistòric del Coll del Moro~, al peu de l’N-420.

Amb un poblat ibèric i una necròpoli excavats, on hi ha el monument que recorda la famosa batalla de l’Ebre de 1938 i el santuari de la Fontcalda, en un lloc aspriu i feréstec, prop d’una antiga font termal.

L’església actual hi fou edificada entre 1753 i 1756 i té al seu costat una hostatgeria i lloc d’acolliment, amb la qual cosa es crea un gran espai de fort impacte.

La Garriga *** El Vallès Oriental Municipi i població situats al sector N de la comarca, a l’entrada del Congost o pas natural entre Osona i el Vallès. El terme de la població, inicialment disseminada, tenia com a centre l’església de la Doma, o antiga parròquia de Sant Esteve, un edifici romànic, ampliat en el segle xv i remodelat el 1685, que conserva un retaule gòtic dels Vergós. Es va fortificar amb merlets, i l’envolta el cementiri del poble. Ara hi passa a frec l’autovia C-17. El nucli compacte de població es va formar més a llevant, al peu del camí ral, o antiga via romana de Barcelona a Auso, Vic, al costat d’una font d’aigües termals, encara explotades al Balneari Blancafort i les

GELIDA 217

Termes Victòria. La Garriga té unes quantes cases velles, dels segles xv al xviii, en una de les quals hi ha la Fundació Maurí i Serra, amb llibres i mobles antics, que va recollir l’erudit garriguenc. La Garriga destaca sobretot pel seu aspecte de vila d’estiueig, amb un notable conjunt de torres modernistes i noucentistes, envoltades de jardins. En són especialment notables les cases construïdes per l’arquitecte Manuel Raspall i Mayol, quatre de les quals, la Casa Barbey~ (1910), la Torre Iris~ (1911), la Bombonera~ (1911) i Can Barraquer~ (1912), que formen l’anomenada Mançana Raspall, foren declarades monument historicoartístic el 1998. El llenguatge d’aquestes cases d’estiueig és ric i els recursos que Raspall hi empra són variats: trencadís, ferro forjat, ceràmica vidriada, esgrafiats, vitralls, estucs, etc. Una altra obra que cal destacar és la Casa Mayol, antic edifici de la família materna de Raspall, del segle xiv.

La seva remodelació total s’ha de considerar exemplar, ja que s’hi ha fet una intervenció modernista, però també s’hi han recuperat i posat en valor els elements gòtics de l’edifici històric. Des d’aleshores, es coneix com a Casa Raspall. Altres cases interessants del mateix Raspall i altres arquitectes s’escampen pel redós de l’antiga població.

A l’extrem S, a prop de can Terrés, hi ha la capella romànica de Santa Maria del Camí, amb un notable portal amb capitells i columnetes i, ben a prop seu, les ruïnes excavades d’una vil·la romana, anomenada «dels Marges». El terme té notables masies, la més rellevant de les quals és el casal de Rosanes, una antiga fortalesa i residència medieval, amb una torre mestra i part de l’antic recinte emmurallat.

Gavà ** El Baix Llobregat Població industrial, unida pràcticament a la de Viladecans. Un sector del seu terme s’estén fins al massís del Garraf, per darrere de Castelldefels, i un altre sector és a la costa, entre Viladecans i Castelldefels (Gavamar), amb una bona platja i pinedes amb xalets i blocs d’apartaments. La població té una bonica Rambla, però pocs edificis importants. Hi destaca la Torre Lluc (segle xix), amb el seu parc, convertida en Casa de Cultura. Hi ha el Museu de Gavà, la principal activitat del qual és la recerca, la conservació i la difusió

G

La Garriga. Casa Barbey / DGPC Bob Masters

del patrimoni històric i natural de l’entorn, amb una dedicació especial a les mines prehistòriques~, amb materials arqueològics procedents d’excavacions fetes a diferents llocs del terme i, sobretot, de les grans i importants mines neolítiques de Can Tintorer, ara Parc Arqueològic Mines de Gavà, de cal·laïta o variscita i altres minerals per fer eines i peces d’ornamentació. El castell d’Eramprunyà, sobre un espadat, conserva restes importants dels dos recintes de muralles, la capella de Sant Miquel i altres vestigis (cisterna, tombes antropomorfes, etc.) de l’època medieval. El castell fou centre d’una gran baronia, el domini de la qual era dels comtes reis, que el 1323 la vengueren a Pere Marc, tresorer reial. Sota el castell, hi ha el bonic santuari de la Mare de Déu de Bruguers, amb una capella romànica del segle xii, amb un cor i aditaments posteriors, fets per la família Marc, el segle xv (els escuts són els d’aquesta família).

Gelida * L'Alt Penedès Població i terme de l’extrem E de la comarca, al límit amb el Baix Llobregat. S’estén bàsicament per la vessant dreta de la vall de l’Anoia, en un pendent de muntanya que forma part de les serres d’Ordal. També

218

GER

solana a tocar de la carretera N-260, de la Seu d’Urgell a Puigcerdà, al sector central de la plana de la Baixa Cerdanya. Surt de Ger una carretera local que porta a Meranges. Els darrers anys, el poble i altres sectors del terme s’han engrandit i renovat amb la construcció de noves residències d’estiueig.

De la seva església de Santa Coloma, d’origen romànic, molt modificada, en procedeix una talla romànica de la Mare de Déu (segle xii), que es guarda al Museu Nacional d’Art de Catalunya. És notable l’església de Santa Eugènia de Saga, edifici romànic (segle xii), amb un portal format per arquivoltes amb decoració ingènua i capitells amb motius d’animals i vegetals. Saga és al peu de la carretera comarcal esmentada abans, a la seva part dreta.

Gelida. Castell / DGPC Albert Sierra

té estació a la línia de tren de Barcelona a Tarragona, amb la qual es comunica a través d’un pintoresc funicular, inaugurat el 1924. És una població amb diferents ravals i notables torres modernistes i noucentistes, i també importants indústries, a la riba dreta de l’Anoia. Hi destaca especialment el castell de Gelida, restaurat recentment i adequat per a la visita. Documentat des de l’any 963, que inicialment va pertànyer als Cervelló, el 1297 va passar a domini reial, i després fou venut a diferents senyors. El castell inclou tres recintes que s’adapten al vessant de la muntanya. El recinte superior és el que presenta mur i torres de defensa més potents. Era el reducte més fortificat. El segon té murs laterals, torres quadrades de defensa i una porta fortificada que dóna pas al recinte inferior, on hi ha l’antiga església parroquial de Sant Pere i restes d’un cos de guàrdia. L’església de Sant Pere, restaurada fa uns anys, té elements preromànics i va patir moltes modificacions i ampliacions, abans que s’arribés a la seva remodelació definitiva, de l’any 1780. Va estar en ús fins a l’any 1871, quan es va construir la nova església dins del poble.

Ger La Cerdanya Municipi de la dreta del Segre, amb la població que li dóna nom emplaçada en una

Gerri de la Sal Vegeu Baix Pallars.

Gessa Vegeu Naut Aran.

Girona ***~ El Gironès Ciutat històrica i de gran interès monumental, cap de província i de comarca, seu episcopal, de govern civil i d’audiència provincial. Es troba a la vall del Ter, poc abans que el riu entri en el congost que li dóna pas cap a la plana de l’Empordà, a l’extrem d’una conca emmarcada pels massissos de les Guilleries i de les Gavarres, al lloc on conflueixen amb el Ter els rius Onyar, Galligants i Güell. Per la seva situació estratègica, tradicionalment ha estat un lloc de pas per anar de Barcelona, de tot el sector meridional de Catalunya i de les terres hispàniques cap a França. Per Girona hi passava l’antiga Via Augusta, transformada en l’època medieval en el camí de França i, més modernament, en l’N-II, de Madrid a la Jonquera. La creixença constant de la ciutat ha fet que es desviés l’antiga N-II vers el seu sector NE i que es deixés a la part oposada l’autopista AP-7, que té dues sortides vers la ciutat. Girona és molt més que un simple cap de comarca, car giren entorn de la ciutat un grup de comarques, les anomenades pròpiament comarques gironines (la Selva, la Garrotxa, el Gironès i l’Alt i

GIRONA 219

G

Girona. La Devesa / DGPC Bob Masters

el Baix Empordà), i per això té una notable xarxa de carreteres comarcals i locals, que uneix la capital amb aquestes comarques i amb tots els pobles de la seva rodalia. L’aeroport, anomenat de Girona - Costa Brava, situat al terme de Vilobí d’Onyar i Aiguaviva, de la comarca de la Selva, és a 12 km de la ciutat i cada vegada esdevé més important, gràcies, sobretot, als vols internacionals.

Girona, segons Ptolemeu, era originàriament un poblat de la tribu ibèrica dels ausetans, però no han quedat vestigis evidents de la seva etapa ibèrica. En època romana, va esdevenir un oppidum o plaça forta, en el recorregut de la Via Augusta, amb un recinte fortificat al turó situat entre l’Onyar i el Galligants: Plini parla dels gerundenses com a poble o unitat del convent jurídic de la Tarraconense. El seu recinte primitiu era força reduït, tenia una forma triangular, amb el vèrtex vers l’E, a l’antiga Torre Gironella, i els altres dos angles al portal de Sobreportes, darrere l’absis de Sant Fèlix i a l’inici del carrer de la Força, als Quatre Cantons. Per la seva base, paral·lela a l’Onyar, hi passava la Via Augusta, que seguia el traçat de l’actual carrer de la Força. Antigues ins-

cripcions donen noms de gironins destacats en l’administració del municipi de Girona i fins i tot de la Tarraconense o Hispania Citerior. Sofrí les devastacions dels francs i els alamans, a la segona meitat del segle iii, la qual cosa obligà a refer les muralles. El cristianisme s’hi introduí al pas dels segles iii al iv; en resta el testimoni arqueològic de sis sarcòfags protoconstantinians, de taller romà, a l’església de Sant Feliu, i la possible existència d’una capella o martyrium sota l’actual església de Sant Nicolau (segle iv). El missioner Feliu hi sofrí el martiri en temps de Dioclecià, segons canta Prudenci, a finals del segle iv, quan anomena la ciutat la parva Gerunda, i sobre el lloc de martiri o sepultura de Feliu s’erigí una basílica, a la qual el rei visigot Recared oferí una corona votiva.

Des del segle v, Girona consta també com a seu d’una diòcesi cristiana.

Després de diferents vicissituds, en època visigoda passà a poder dels sarraïns, des del 718, aproximadament, fins al 785, en què els gironins varen lliurar la seva ciutat a Carlemany. Des d’aquest moment, fou seu d’un comtat sotmès a l’imperi franc, amb diferents comtes designats per les autori-

220

GIRONA

Girona. Muralles / DGPC Josep Giribet

tats franques. El 878, fou confiat a Guifré el Pilós, comte d’Urgell-Cerdanya, que a partir d’aleshores ho fou també de Barcelona, Girona i Osona (que va reorganitzar a partir del 879). Així es creà el nucli central dels comtats catalans, Barcelona-Girona-Osona, aglutinador de tota la resta de comtats i creador d’un veritable estat o unitat política i territorial a l’entorn dels comtes del Casal de Barcelona, que després foren reis d’Aragó. Girona tingué vescomtes propis, que, a mitjan segle xi, es fusionaren amb la gran família Cabrera, que transformà el títol primitiu de vescomtes de Girona en el de vescomtes de Cabrera.

A finals del segle xii, Girona deixà de ser un comtat i passà a ser el centre d’una gran vegueria, que anava del Fluvià a Caldes d’Estrac, i de la vegueria de Besalú a la mar. Mentrestant, la ciutat va viure una gran creixença, va desbordar el seu cercle antic de muralles i va crear els barris extramurs de Santa Maria, Sant Pere, Sant Feliu i el Mercadal, l’esquerra de l’Onyar. Al llarg dels segles xi i xii, a més de la catedral de Sant Martí Sarroca i Sant Fe­liu, hi apareixen el monestir de Sant Pere de Galligants, amb la capella de Sant Nicolau, Santa Susanna del Mercadal, i les fortaleses de la Torre Gironella i del castell

vescomtal o dels Cabrera, i també els banys àrabs, els forns, els hospitals i el monestir de Sant Daniel, a poca distància de la ciutat.

Al llarg del segle següent, s’hi consolida la formació de barris perifèrics, amb burgesos i gent d’ofici, i, a l’interior, entre la catedral i el carrer de la Força, s’hi crea una important jueria, que ha deixat restes arquitectòniques i lapidàries importants a la ciutat. L’any 1295, amb motiu de la invasió de Catalunya per part del rei de França, Felip l’Ardit, Girona pateix el primer gran assetjament històric conegut, seguit dels que tingueren lloc els anys 1462-63 i 1467, en la guerra civil contra Joan II, dels de 1640 i 1642, en la guerra dels Segadors, dels de 1675, 1683-84 i 1694, en les guerres amb França, dels setges de 1710 i 1712, en la guerra de Successió, i dels grans setges napoleònics dels anys 1808 i 1809, que han donat a la ciutat de Girona el sobrenom de «Ciutat dels Setges». Això obligà la ciutat a envoltar-se d’un fort cinyell de muralles, que en el segle xiv s’estengueren pel barri de Sant Pere, pel sector N i per tot l’antic sector de la riba dreta de l’Onyar, a partir de la Força Vella, o nucli històric central, pel costat SW. A partir de 1370, la muralla es va estendre al sector del Mercadal, a l’esquerra de l’Onyar, lloc on residien aleshores unes 500 famílies,

GIRONA 221

però no es va concloure fins avançat el segle següent. Al segle xiv, Girona va arribar a un cens de prop de 8.000 habitants, fet que la convertí en la segona ciutat en importància de Catalunya, però les pestes i la regressió econòmica dels segles xiv i següents van aturar aquesta creixença i va iniciar una llarga etapa de retrocés, de la qual no es va refer fins ben avançat el segle xviii.

La ciutat de Girona, capital de corregiment, dintre el règim borbònic, a partir de 1716, de l’efímer departament del Ter (18091814), durant la dominació napoleònica, i d’una província de l’Estat espanyol, a partir de 1833, va viure una petita revolució industrial a partir de 1840, gràcies a la força motriu de la sèquia Monar, derivada del Ter, que tingué com a centre geogràfic el sector del Mercadal, però fou molt inferior el paper que representava com a centre d’un ampli sector de Catalunya. Tanmateix, la ciutat va viure un notable augment al sector de l’esquerra de l’Onyar, amb la urbanització dels terrenys desamortitzats dels antics convents i la creació del nou eix de la carretera de Barcelona i de l’estació del ferrocarril, que va arribar a la ciutat el 1862.

Entre els anys cinquanta i seixanta del segle xx, a causa del fort impacte de la immigració, Girona va passar dels 28.000 Girona. Banys Àrabs / DGPC Bob Masters

als 33.000 habitants, i aquesta creixença ha continuat de manera constant fins ara, que compta amb més de 94.484 habitants el 2008, la qual cosa ha estat causa d’una expansió urbanística, sovint caòtica, però també de la creació de moltes indústries mitjanes i petites, i de notables realitzacions en benefici de l’embelliment i la conservació del nucli històric, un dels més importants de Catalunya.

El Barri Vell de Girona, en un espai geogràfic força reduït, conserva el nombre més important de monuments i sectors significatius, des del punt de vista històric i arquitectònic. Inclou tot l’antic nucli històric de la ciutat, l’àmbit de la ciutat romana o Força Vella, el barri de Sant Pere i tot l’eixample més primitiu que es va fer entre el riu Onyar, la Força Vella i la muralla que circumdava la ciutat, en el sector més alt, fins a les Pedreres.

Bàsicament, es tracta de tot el sector de la dreta de l’Onyar, excepte dels indrets d’expansió més moderna o contemporània, com ara el barri del Carme - Vista Alegre, situat també a la dreta de l’Onyar, al sector més meridional de la ciutat. Al Barri Vell, hi viuen uns 5.000 habitants i s’hi situa una bona part dels centres administratius i religiosos de la ciutat: l’Ajuntament, el Govern civil i militar, la Diputació, els serveis territorials de la Ge-

G

222

GIRONA

Girona. Catedral / DGPC Josep Giribet

neralitat, la catedral, les oficines del Bisbat, la caserna de la policia nacional, etcètera.

Una passejada pel Barri Vell ofereix al visitant sensacions inesborrables, tot seguint els estrets i costeruts carrers de la Força Vella, on hi hagué una antiga i important comunitat jueva, ara estudiada i posada en relleu; els aristocràtics carrer de Ciutadans i plaça del Vi; l’entrellat de carrers de traçat medieval, amb arcades i passos coberts; els carrers de Mercaders, Ferreries Velles, Peixateries Velles, Ballesteries, etc., on residien els antics homes d’ofici de la ciutat; les pujades amb vells casals que porten a la catedral i al sector de Sant Domènec, o bé la porticada i colorista Rambla.

La catedral~, situada en un punt dominant de la ciutat, al sector NE de la Força Vella, precedida d’una graonada ampla i solemne, és l’església mare de la ciutat i de la diòcesi i un compendi d’art i d’estils. És dedicada a Santa Maria i es va començar per la capçalera o absis, pensada inicialment com una església de tres naus, entre 1312 i 1347.

L’edifici es va continuar amb una nau única, la nau gòtica de més amplada del gòtic europeu, després de dos consells o determi-

nacions d’arquitectes, i es va fer en diferents represes, els anys 1357, 1386 i 1417. La coberta es va fer en tres etapes: la del sector més proper a la capçalera, el se­gle xv; el tram intermedi, entre 1577 i 1580, i el més proper a la façana, entre 1603 i 1606, simultàniament amb la base del campanar.

La façana, de traça barroca, es va començar el 1680, es va continuar entre 1730 i 1740 i es va acabar el 1961. Entre 1690 i 1694, el bisbe Pontich hi féu construir la gran escalinata que li dóna accés des de la plaça de la Catedral i, per fi, entre 1757 i 1764 se’n va acabar el campanar. Posteriorment, s’hi han fet altres obres d’embelliment, especialment, s’ha acabat la part arquitectònica de la porta de migdia o dels Apòstols (1975). Hi han intervingut uns vint-i-cinc mestres d’obres, entre els quals destaquen Guillem Morell, Pere Sacoma, Guillem Bofill, Rotlan de Lorena i Pere Costa. Interiorment, té unes 30 capelles amb imatges i retaules de notable interès, entre els quals destaca el de l’altar major, un retaule d’argent repussat amb un baldaquí, també d’argent, del segle xiv. També hi ha la cadira episcopal, romànica, anomenada Cadira de Carle­many, i l’ara, del segle xi. Entre els molts sarcòfags que custodia, hi ha el del comte Ramon Berenguer II i el de la comtessa Ermessenda, amb els primers testimonis de les barres de l’escut de Catalunya.

El claustre. Adossat a la part N de la catedral, hi ha el claustre romànic, construït el segle xii, de planta trapezoïdal, amb quatre galeries d’arcs de mig punt que descansen sobre columnes parelles i pilars alternats. Als capitells i frisos dels pilars, s’hi desenvolupa una rica temàtica escultòrica, amb passatges del Gènesi, de la vida dels patriarques i de la vida de Crist. Aquests temes es representen sobretot a la galeria sud; a la resta, hi ha unes quantes escenes bíbliques i de la vida quotidiana, excepte la galeria nord, que no té temes narratius, només ocells, entrellaçament, monstres i un repertori iconogràfic extret de teixits orientals o decoració típica del romànic. S’inscriu dins del grup de claustres emparentats amb el de Sant Cugat del Vallès i el de Sant Pere de Galligants. Envolten el claustre tombes i sarcòfags que li donen un gran regust d’època i, al seu sector de llevant, té el mur de la capella romànica de Sant Pere, unida a la catedral i restaurada modernament.

També és visible des del claustre l’anome-

GIRONA   223

G

Girona. Catedral / DGPC Bob Masters

224

GIRONA

Girona. Claustre de la Catedral / DGPC Bob Masters

nada torre de Carlemany, o part del campanar romànic de la catedral, consagrada el 1038, ara adossat com a contrafort a la part N de la nau gòtica de la catedral. Entre la catedral i la Torre Cornelia (1362) de les antigues muralles, hi ha les antigues Sales Capitulars, on ara es guarda el tresor de la catedral o Museu de la Catedral, amb peces de valor extraordinari, com ara el famós Tapís de la Creació, del segle xii. Església i claustre són monument historicoartístic des de 1931.

El Palau Episcopal, convertit en bona part en Museu d’Art, es troba perpendicularment unit a la catedral pel costat S, amb una àmplia façana que emmarca la plaça dels Apòstols. Té l’aparença d’un castell o casal fortificat, amb poques obertures a la part baixa, una planta noble amb amplis finestrals i una galeria d’arcs; finestrals més petits al pis superior i un coronament de finestretes a manera de galeria, sota el ràfec de la teulada al darrer pis del cos central.

Conserva una part romànica, bastida pel bisbe Guillem de Peratallada (1160-1167), amb la capella romànica de Sant Salvador al punt d’unió entre el Palau i la Catedral.

Fou ampliat en època gòtica, amb la sala del tron, i remodelat en època renaixentista, en temps del bisbe Jaume Caçador (1583-1597),

d’acord amb els dos grans escuts de la façana.

Té un bonic pati interior i ha estat objecte d’una remodelació interna, amb l’annexió de la Casa Falló, al seu extrem S, per ampliar i adequar el conjunt i que pogués acollir el Museu d’Art, creat amb l’acord i la participació del Bisbat, la Diputació i la Generalitat de Catalunya.

Un pas cobert per sota el Palau dóna accés al carrer del Bisbe Josep Cartanyà; si se segueix aquesta via, es pot contemplar l’absis de la catedral i es té accés als Jardins de la Francesa, alçats sobre les ruïnes d’antigues cases canonicals. Des dels Jardins, es pot anar cap al pas de ronda d’un sector de les muralles i contemplar unes vistes magnífiques sobre la catedral, el sector de Sant Pere de Galligants, el Montjuïc i la vall de Sant Daniel.

Seguint el mateix carrer, s’arriba a la Porta de Sant Cristòfol, de la muralla, on conflueix el Passeig Arqueològic, que permet contemplar tot el sector N de l’antiga muralla de la ciutat i baixar fins a Sant Pere de Galligants i els banys àrabs. Aquest Passeig Arqueològic, obert a partir de 1958, té una execució i una ornamentació un xic discutibles, però permet seguir un dels racons més evocadors de l’antiga Girona.

Sant Pere de Galligants~. En aquesta

GIRONA 225

G

Girona. Sant Pere de Galligants / DGPC Josep Giribet

rà­pida evocació dels aspectes monumentals de l’antiga Girona, suggerim un possible recorregut turístic que ens porta, pel Passeig Arqueològic, al monestir de Sant Pere de Galligants, erigit al fons d’una vall, al peu del riu Galligants, a la part N de la catedral.

Aquesta abadia benedictina es va construir poc abans de l’any 992, quan el comte Ramon Borrell va vendre al seu abat el domini del raval de Sant Pere. El 1117, el monestir fou unit a l’abadia llenguadociana de la Grassa, tot i que no va deixar de tenir abat propi.

El 1592, recuperada ja la independència, el Papa li va unir els monestirs empordanesos de Sant Miquel de Cruïlles i Sant Miquel de Fluvià. Va tenir vida monàstica fins a l’exclaustració de 1835.

L’església actual, una joia del romànic, de tres naus i quatre absis, es va constituir vers el 1130 i va durar molts anys. HI treballaren diferents mestres, com ho revelen els capitells de les columnes interiors i de l’arc triomfal. Té un bonic campanar vuita­vat, amb mitges torrelles a la base. La capçalera, deformada perquè s’ha integrat a la muralla de la qual formava part, es va restaurar a partir dels anys seixanta del segle xx.

El claustre de Sant Pere, situat a la part S del temple, es va construir entre el 1154 i el 1190. És una obra força meritòria i molt

Girona. Banys Àrabs / DGPC Bob Masters

harmònica, amb capitells emparentats per època i estil als de la catedral. Alguns capitells de la galeria W són ornats amb temes de la infància de Jesús, però la majoria ho són amb temes vegetals, fauna o animals fantàstics. Al segle XIX s’hi va afegir un nou pis per estatjar col·leccions de pintura moderna, ara al Museu d’Art, i la Biblioteca de la Comissió de Monuments. Actualment és la seu del Museu d’Arqueologia de CatalunyaGirona. És monument històrico-artístic des del 1931.

Sant Nicolau~. Davant l’església de Sant Pere, hi ha l’església de Sant Nicolau, abans parroquial del raval de Sant Pere, un model perfecte d’església funerària, alçada el segle xii, sobre una antiga església o martyrium d’època paleocristiana. Consta d’una nau, un esvelt cimbori i un inici de creuer format per les dues absidioles laterals, que formen creu amb l’absis major. Fou declarada monument historicoartístic el 1919.

Banys Àrabs~. Els anomenats Banys Àrabs, que es troben en el recorregut de Sant Pere a Sant Feliu, pels carrers de Sacsimort i de Ferran el Catòlic, juntament amb els de Mallorca, són els millors banys medievals d’aquesta modalitat que es conserven. Foren construïts a finals del segle xiii, sobre uns banys anteriors, a partir d’un

226

GIRONA

model nord-africà, adoptat pels àrabs. És un edifici romànic, al centre del qual hi ha un templet prismàtic, octogonal, amb vuit fines columnes i llanterna exterior. Té vestíbul, tepidarium, sales de vapor i exudatorium.

Des de 1928, són de domini públic i oberts a la visita. Foren declarats monument historicoartístic el 1931.

Des dels Banys Àrabs, el carrer de Ferran el Catòlic ens porta vers el monumental portal de Sobreportes, al lloc on coincideix amb la Pujada de Sant Feliu i la del Rei Martí.

A la cantonada del carrer de Ferran el Catòlic amb la Pujada del Rei Martí, s’hi alça l’església de Sant Lluc, una obra típica del barroc català, auster, construïda en­tre 1724 i 1729 per la comunitat de beneficiats de la catedral.

El Portal de Sobreportes, amb dues impressionants torres rodones, remodelades el segle xiii, es va construir sobre l’antiga Porta Gàl·lica, que donava entrada a la Via Augusta, dintre el recinte de la primitiva Gerunda; al seu interior, encara hi són visibles els carreus romans de la porta primitiva, envoltats per l’obra medieval.

L’església de Sant Feliu~. Davant d’a­ ques­ta porta, s’hi desenvolupa l’absis de l’església o basílica de Sant Feliu, la qual, pel seu caràcter massís, sembla una altra torre de defensa. L’església de Sant Feliu, monument historicoartístic des de 1931, amb la seva gran mola de pedra i el seu esvelt campanar, construït vers el 1370 per Pere Sacoma i despuntat per un llamp el 1581, després de la catedral, és el monument més representatiu de la Girona medieval. Sembla que es va construir sobre l’indret del martiri o sepultura de Sant Feliu, missioner africà, martiritzat vers l’any 304. Els magnífics sepulcres de marbre paleocristians, d’època protoconstantiniana, ara encastats al seu presbiteri, es trobaven inicialment sobre el solar on es va edificar la basílica primitiva, la qual existia certament el segle vi, ja que consta que va rebre una corona votiva del rei Recared. Es trobava aleshores fora muralles i al costat de la Via Augusta, on acostumaven a haver-hi els cementiris romans. Després de la restauració carolíngia, consta com a canònica o església, amb una comunitat de canonges, amb abat i rendes pròpies, bé que vinculada a la catedral. L’església actual és una barreja d’estils: té planta romànica, dels segles xii-xiii, però l’obra fou acabada

Girona. Església de Sant Feliu /DGPC

Albert Sierra

i coberta amb volta gòtica el segle següent.

El canvi d’estil es fa a partir del trifori que enronda el temple interiorment. Annexa a aquesta obra més antiga, hi ha la capella de Sant Narcís, barroca, erigida entre 1786 i 1792, a l’espai que ocupava l’antic claustre gòtic de la canònica, destruït poc després que s’acabés (el 1374) per raons de defensa de la ciutat. També és barroca la façana o portada de ponent de l’església, la qual està mancada de les escultures que la devien ornar, construïda entre el campanar i una torre bessona, que no es va acabar, i de la qual només hi ha el basament.

Passat el Portal de Sobreportes, s’entra una altra vegada a la Força Vella, a la plaça de la Catedral, presidida per la gran escalinata d’accés a la seva façana de ponent. Al fons de la plaça, davant de la catedral, hi ha la Casa Pastors, que fou seminari de la diòcesi entre 1599 i 1769, i que va ser remodelada per la família Pastors, en el segle xviii.

Té un bonic pati interior, i fou novament restaurada el 1973. Ara és la seu de l’Audiència Provincial. En aquesta plaça, hi destaca sobretot l’edifici de la Pia Almoina~, ara seu del Col·legi d’Arquitectes de Girona, el nom del qual recorda una antiga institució benèfica creada el 1228. És un gran edifici,

GIRONA 227

amb una façana gòtica que imposa, i una torre central, construïda en el segle xv, restaurada i en part refeta entre 1921 i 1926. Té elements del segle xiii i ha patit diferents reformes, ja que ha estat residència particular i escola regida per monges escolàpies. És monument historicoartístic des de 1979.

El carrer de la Força marcava el límit o la base del triangle de la ciutat romana i correspon al traçat de l’antiga Via Augusta. És un carrer estret i ombrívol, amb notables cases antigues, com ara la Ribas Creuhet, la Burgués o Sambola, que estatja el Museu d’Història de la Ciutat, la Coll, la Manresa i la Casa Cartellà o Institut Vell. D’aquest carrer, en surten cap a la part alta uns quants carrerons o travessies, com ara la de Manuel Cúndaro o el carrer de Sant Llorenç, que es comuniquen per passatges coberts i que eren el cor de l’antiga jueria de Girona, notable fins al segle xv.

El carrer de Sant Llorenç té la moderna institució d’Isaac el Cec, on s’ha volgut reconstruir, sobre el solar d’una antiga sinagoga, un àmbit o espai obert al públic que recordi l’antiga comunitat jueva de Girona, que sofrí assalts a partir de 1348 i, especialment, el 1390.

Des d’aquests carrerons es pot anar a la Pujada de la Catedral, on és digna de ser admirada la Casa de la Pabordia, dels segles xiii i xiv, amb ampliacions més tardanes; és especialment admirable el seu pati, amb un sector porticat i la gran escala interior d’accés a la planta noble.

El carrer dels Alemanys, que envolta el sector SE del nucli primitiu de Girona i que comunica per l’antiga Porta Rufina amb la plaça de Sant Domènec, ofereix un bàsic recorregut per un dels sectors més evocadors i silenciosos de la ciutat. Té casals antics, com el dels Rocabertí, i un traçat entre edificis vells, un dels quals és una antiga caserna de tropes alemanyes, que li va donar el nom.

Per l’antiga Porta Rufina, ara només visible per una torre atalussada, amb grans carreus d’època romana, es passa a la plaça de Sant Domènec, en la qual hi ha la Casa de les Àligues o antic Estudi General de Girona, construït entre 1561 i 1603, amb un gran escut reial dels Àustries, amb les àguiles que li donen el nom. Tot aquest sector ha estat restaurat, dignificat i integrat en la nova Universitat de Girona.

El convent de Sant Domènec~, envol-

tat a llevant i a migdia per l’antiga muralla, que aquí es conserva molt sencera, presideix amb la seva església gòtica i l’ampla façana del convent, sobre una solemne escalinata, el sector SE de la plaça. Es va fundar l’any 1253 i fou un important centre d’estudi i de vida religiosa, que subsistí fins a la seva exclaustració, el 1835. Fou declarat monument historicoartístic el 1980. L’església és un bell edifici gòtic, amb certs elements que encara en recorden l’estil romànic, com ara la seva porta. Fou acabada el 1310 i consagrada el 1339. Vers el 1750 fou ampliada pel costat N amb dues grans capelles barroques. El convent, ocupat per l’exèrcit i el govern civil des del segle xix, té una façana severa, amb una torrella i un finestral renaixentistes, i el claustre gòtic, de columnes geminades i arcs trilobulats, amb capitells ornats de temes vegetals, excepte un, que té escenes del naixement i la infància de Jesús, al qual en el segle xvii es va afegir un segon pis d’arcs carpanells sostinguts per frisos i columnes senzilles. Actualment, el convent, el claustre i l’antiga sala capitular, també gòtica, es troben integrats. En respecten al màxim tots els elements històrics els nous edificis que formen part de la dinàmica UniversiGirona. Església de Sant Feliu / DGPC Albert Sierra

G

228

GIRONA

tat de Girona, que ha donat una nova vida i ha revitalitzat aquest sector, ara un dels que té més pes cultural i prestigi de la ciutat. Tota aquesta zona s’ha vist modificada i renovada amb la creació de nous indrets d’accés i d’aparcament, i també amb l’obertura d’un nou pas o portal a la vella muralla, que enronda per llevant i migdia el sector universitari.

Aquest dinamisme i renovació han afectat també Sant Martí Sacosta, un gran edifici conventual que emmarca en part, pel SW, la plaça de Sant Domènec, utilitzat en els darrers segles com a seminari de la diòcesi i ara, en mans de la Universitat. Una primitiva església de Sant Martí, amb la façana mirant a ponent, vers les pujades de Sant Domènec i de Sant Martí, documentada des del segle x, a partir del segle xi fou centre d’una canònica agustiniana, convent de jesuïtes entre 1581 i 1767, i, més endavant, seminari.

Cada etapa històrica hi ha deixat la seva empremta. Així, hi ha un sector romànic a la base del campanar i part d’un antic claustre, bé que l’obra més vistosa és l’església i la portada del convent, erigides pels jesuïtes a inicis del segle xvii.

Un darrer recorregut pel Barri Vell de Girona ha d’incloure tot el sector situat a migdia de la Força Vella, des del ca­rrer de l’Albereda fins a la plaça del Correu o inici del carrer de la Força, i des de la plaça de Sant Domènec fins a l’Onyar. Dos eixos principals marquen aquest recorregut: el que va del Pont de Pedra vers la plaça del Vi, el carrer de Ciutadans i la plaça de l’Oli i que, pel carrer de la Cort Reial, guia vers l’Onyar, o que pel carrer de Bonaventura Carreras i Peralta enllaça amb el carrer de la Força, i l’altre, que per la Rambla continua pel carrer de l’Argenteria i el carrer de les Ballesteries, sempre paral·lel a la dreta de l’Onyar.

Del primer eix surten, a l’esquerra, tots els carrers que van a la part alta de la ciutat (carrer de la Llebre, Pujada de Sant Martí, Pujada de Sant Domènec, etc.), amb fortes pujades o escales, i de la dreta, un conjunt de carrerons (les Ferreries Velles, de l’Arc, Minali) que donen accés a l’entramat de carrers, amb sectors porticats i passos coberts que s’estenen entre ambdós eixos. La Rambla, porticada a la seva part dreta i urbanitzada en temps moderns, i relligada al carrer de l’Albergueria, forma la via ciutadana més colorista i popular del Barri Vell.

En l’aspecte monumental, cal destacar, a la plaça del Vi, la Casa de la Ciutat, amb el Teatre Municipal, les cases Carles i Barceló i l’antiga casa de la Generalitat.

La Casa de la Ciutat ha sofert tantes adaptacions i reformes al llarg dels segles que avui dia es fa difícil destriar cap època concreta del seu passat en l’estructura global. La façana que dóna a la plaça correspon a una reforma de principis del segle xx, moment en què també es varen remodelar els despatxos municipals i el saló de sessions, amb la qual cosa va quedar una façana eclèctica. Per tres grans portalades, s’accedeix al vestíbul i al pati interior, on destaca una bonica porta gòtica dovellada, que dóna accés a les dependències principals de la casa, i, al seu costat, s’obre un passadís d’arc rebaixat, que porta a una petita placeta o obertura interior, on hi ha la façana del Teatre Municipal. La construcció del teatre va comportar també la destrucció de la capella de Sant Miquel, documentada des de 1493.

El Teatre Municipal fou construït entre 1858 i 1860 per Martí Sureda i Deulovol, amb una façana classicitzant, de rajol i pedra. És un teatre a la italiana, amb un vestíbul, un sector destinat al públic de disposició oval, amb l’escenari, decorat, com el saló de descans de sobre el vestíbul, amb frescos i estucats, i unes dependències posteriors, per a magatzem i camerinos.

La Casa Carles, també amb porxos, com tota la plaça, és un edifici sever, neoclàssic, del segle xviii, amb un bonic pati i amb ele­ ments antics gòtics a la galeria del jardí, procedents de la Casa Xammar.

La Casa Barceló, a l’altra banda de la plaça, té una bonica façana, amb grans balcons i esgrafiats, fruit d’una reforma de l’any 1924.

Entre les arcades de les voltes i el balcó principal hi ha un antic relleu dels Sants Màrtirs de Girona, del segle xv.

L’antiga Casa de la Generalitat, molt transformada, però que conserva elements del segle xvii a diverses obertures, ocupa l’espai del fons, entre l’inici del carrer de Ciutadans i el de les Ferreries Velles.

El carrer de Ciutadans, recte i senyorial, té moltes antigues cases de la noblesa ciutadana, com ara la Casa Gran de Caramany, la Casa Berenguer, la Casa Desbac, la Casa Massaguer, la Casa Delàs o la Casa Solterra, ara seu dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya,

GIRONA 229

amb antigues arcades gòtiques del claustre de Sant Francesc~, al fons del seu jardí.

Totes aquestes cases tenen grans portals i balcons, patis interiors i sales nobles a les seves plantes.

La Fontana d’Or~, al número 19 del carrer, és l’edifici més notable, restaurat i convertit en el Centre Cultural de Caixa Girona.

Fou declarat monument historicoartístic el 1922. Té una àmplia façana romànica (segle xii), que dóna al carrer de Ciutadans, i una altra façana paral·lela, gòtica, al carrer de les Ferreries Velles. A l’interior, hi podem contemplar grans salons decorats i restaurats amb cura, i també un pati interior, del segle xvi, molt modificat. És la millor casa romànica de la ciutat.

Un recorregut per tot aquest sector permet admirar bonics balcons i grans casals, com ara el Palau de Caramany~, amb esgrafiats moderns, entre la plaça de l’Oli i el carrer de B. Carreras i Peralta; la Casa Pol, amb bonics balcons i aplics de ceràmica a la façana, o el magnífic pati d’entrada de la Casa Martínez Davalillos, del carrer de la Cort Reial.

Vers la Pujada de Sant Martí trobem l’església del Carme (1728), convertida en el Palau de la Diputació, que ocupa l’antic convent dels carmelitans, amb un gran patiGirona. Museu d’Art / DGPC Bob Masters

claustre a l’interior. Davant seu, la Casa Forn, amb finestrals d’arc conopials del segle xvi, goticorenaixentistes.

La Pujada de Sant Domènec, ampla i graonada, que arrenca de la plaça de l’Oli, té a mig camí el Palau dels Agullana~, conegut erròniament com a Palau del Vescomtat, declarat monument historicoartístic el 1918. És format per dues parts, unides per un gran arc rebaixat, amb un pas cobert a sobre, amb dos balcons i l’escut de la família Agullana al mig. Aquest sector més típic, a sota del qual s’obre un pas cap a una ampla escalinata, que va a Sant Domènec, és de l’any 1631; la resta del casal és una barreja d’elements arquitectònics, que van del segle xiv al xvii.

Molts edificis singulars conformen aquest sector del Barri Vell, alguns dels quals situats dins de l’entrellat de carrerons, i que, amb els seus noms, recorden antics oficis o sectors de mercat, o sectors més perifèrics. Són notables el convent de Sant Josep~, declarat monument historicoartístic el 1982, i adaptat com a seu de l’Arxiu Històric de Girona; l’església neogòtica del Sagrat Cor, del carrer de l’Alberada, construïda entre els anys 1886 i 1901; cases i botigues reformades en època modernista, com ara les farmàcies Ribas i la Masó o Sagner, la casa Murat, etc. També és interessant la Sala Fidel Aguilar de la Rambla,

G

230

GIRONA

un edifici classicista, típic del noucentisme.

El Mercadal, a l’esquerra de l’Onyar, envoltat de muralles al pas del segle xiv al xv, és el primer sector d’expansió de l’antiga ciutat. Inicialment fou un lloc de convents i cases humils, reforçat amb baluards els segles xvi i xvii. Després de l’exclaustració, s’hi van crear les primeres indústries importants de la ciutat i, més endavant, hi va tenir lloc una obertura massiva de nous carrers, amb la consegüent especulació del sòl. Això el convertí en un eixample densament poblat i caòtic, en alguns sectors. Com a punt extrem, hi té la plaça de la Independència, o de Sant Agustí, construïda sobre el solar d’un antic convent d’agustins, al N, i la plaça de Calvet i Rubalcava, o plaça del Mercat, al S, construïda sobre el solar i baluard del convent de Sant Francesc de Paula. Enllaça aquests dos punts la Gran Via de Jaume I, que segueix el traçat oval de l’antiga muralla. Al seu interior, el carrer de Santa Clara, paral·lel, per la dreta, a l’Onyar, recorda un convent de clarisses del tot desaparegut, i l’avinguda i el carrer Nou de Sant Francesc recorden un convent de franciscans del qual queden, entre ambdós carrers, uns quants arcs del claustre gòtic, declarats monument historicoartístic el 1931, integrats en edificacions modernes. Presidia antigament aquest sector l’església de Santa Susanna del Mercadal, reedificada després de la Guerra Civil, en estil neogòtic, que conserva molts pocs elements de l’edifici anterior, el qual havia estat convent de monges cisterquences entre 1492 i 1944.

Entre els edificis històrics més remarcables d’aquest barri o sector podem esmentar l’Hospital de Santa Caterina, ara objecte d’una total restauració, i tot el barri que l’envolta, per convertir-lo en Palau o Centre de la Generalitat de Catalunya a Girona. S’ha excavat i ampliat el sector i s’hi han suprimit antigues edificacions i carrerons sencers que obren el sector de la plaça de Catalunya. Un altre edifici remarcable és l’antic Hospici, actual Casa de Cultura Tomàs de Lorenzana, situat al davant de l’antic Hospital, construït pel bisbe il·lustrat del mateix nom, que va regir la diòcesi de Girona entre 1775 i 1796. Ambdós foren declarats monument historicoartístic el 1982.

L’Hospital, amb el clàssic esgrafiat amb les ondulacions de l’escut de Girona, ara és un centre d’intensa vida cultural.

L’Hospital de Santa Caterina, unit a l’antiga Casa de Convalescència, formava un notable conjunt dels segles xvii i xviii, amb una severa façana neoclàssica de carreus ben tallats, coronada per un fris de petites finestres, sota una cornisa i cresteria molt sim­ple. És interessant el seu pati i vestíbul, amb un gran escut de Girona, de 1571, traslladat de l’antic hospital, derruït el 1654, i una ampla escalinata que porta al pis principal. Acollia una antiga farmàcia dels segles xvii-xviii, amb pots de farmàcia i instrumental molt interessants.

L’antic Hospici, projectat per Ventura Rodríguez, es va construir entre 1776 i 1785. És un edifici sever, de reminiscències clàssiques, amb una portada de tipus rococó. Es distribueix a l’entorn de dos patis, amb l’antiga església al mig.

A banda d’aquests edificis històrics, és notable l’estructura urbanística del sector porticat de l’avinguda de Sant Francesc, dissenyat per Bru Barnoya el 1864. Cal destacar també el conjunt de cases modernistes, noucentistes o eclèctiques que s’observen en el recorregut de la Gran Via de Jaume I i uns quants carrers que li són propers.

A la plaça Calvet i Rubalcava, on el 1942 es va fer el nou Mercat Municipal d’Abastament, hi resta l’únic tros visible de les antigues muralles, que ara fa de suport al monument als Herois dels Setges de 1808 i 1809, erigit entre 1909 i 1915.

El barri de Figuerola-Devesa s’estén per l’extrem N del Mercadal i té com a límit l’espai delimitat pel Ter, des de la seva confluència amb el Güell, que, després de diverses modificacions, passa ara per darrere de la plaça de braus i l’Onyar. Aquest sector s’inicia a la plaça de la Independència o de Sant Agustí, una plaça porticada neoclàssica, projectada el 1855 per l’arquitecte Martí Sureda i Deulovol, la qual, tot i que no està acabada del tot, és una de les més boniques i harmòniques de Girona.

Des d’aquesta plaça i els seus voltants es pot accedir al Barri Vell, a través del pont de Sant Agustí i del de la Creu Blanca, des d’on es pot contemplar tota la part posterior de les cases del carrer de les Ballesteries i part de les de l’Argenteria, recentment recuperades i restaurades, que s’emmirallen en l’aigua entollada de l’Onyar. Amb els seus colors vius donen una fesomia particular a aquest sector de la ciutat, molt apreciat,

GIRONA 231

G

Girona. La Devesa / DGPC Bob Masters

pintat i retratat per artistes i visitants.

La Devesa~ o gran parc-jardí ha esdevingut des del segle xix el lloc principal d’esbarjo i jardí natural de Girona. Es calcula que té més de 2.500 plàtans, llargs i estirats, que emmarquen passeigs, tot un espai regat pels rius Ter i Güell. També inclou una zona de jardins d’estil francès, a l’indret del Roserer, amb canals i una vegetació acurada i exòtica.

L’antiga carretera N-II, que abans travessava Girona entre el barri de Figuerola i la Devesa, ha marcat des de mitjan segle xix un gran eix i eixample de la ciutat, que té com a centre la plaça del Marquès de Camps i el carrer de Barcelona, a l’entorn del qual hi ha, a una banda, l’estació de la Renfe i la via del tren, sobrealçada i penjada sobre ponts, perquè no sigui un dogal per a la ciutat, i, a l’altra, tot un entrellat de carrers que continuen vers la Creu de Migdia i el terme de Palausacosta, annexat a Girona el 1962. Entre la via del tren i el riu Güell o el terme de Santa Eugènia de Ter, agregat també a Girona el 1962, varen sorgir els nous barris de Sant Narcís i Bell-lloc del Pla. El primer, originat per les cases unifamiliars fetes després de les inundacions de 1940, és avui un dels sectors de més fort creixement

de la ciutat. Santa Eugènia de Ter, avui unida amb Girona, era abans un lloc d’hortes i masies, de les quals queda un bonic testimoni a Can Ninetes, amb un notable portal dovellat i una torre de defensa bastida el 1572, dins la població. Al peu de la carretera que uneix l’antic nucli de Santa Eugènia amb Girona, hi ha la Farinera Teixidor o Casa de la Punxa~, una obra mestra del modernisme gironí, feta per Rafael Massó i Valentí, entre els anys 1910-1912, i reformada i ampliada el 1916 i el 1923. És monument historicoartístic des de 1981.

A l’extrem de llevant de la ciutat, hi ha el barri de Pedret, situat al peu de l’antiga carretera, a la corba que fa el riu Ter, després de rebre l’Onyar. Lloc d’antics picapedrers i calcinaires, ara és un barri amb indústries i blocs d’habitatges, amb més de mil persones. Com a testimoni més antic del seu passat, encara conserva restes de l’hospital de Sant Jaume, anomenat inicialment Hospital de Sant Llàtzer o dels Llebrosos, existent el 1256. Més amunt, travessat per la C-66, que va a la Bisbal d’Empordà, hi ha el barri del Pont Major, antigament separat del terme municipal de Girona, per bé que en depèn. Va rebre el nom del pont sobre el Ter que donava pas al camí i la carretera tra-

232

GIRONA

Girona. Monestir de Sant Daniel / MHC Pepo Segura

dicional de Girona a França. Ara, després de l’annexió de l’antic municipi de Sant Daniel (1962), està connectat territorialment amb Girona i el terme s’estén encara vers Campdorà, un nucli rural també unit a Girona.

El pont actual es va refer després de la Guerra Civil i el barri o poble va viure un fort augment de població a partir dels anys seixanta del segle passat. Hi destaquen les Destil·leries Regàs (1908) i Gerunda (1912-1913), obres modernistes situades al peu de la carretera. L’església parroquial de la Pietat és de tipus renaixentista i es va fer entre 1572 i 1582, però ha estat objecte d’una reforma moderna, el 1978.

La Vall de Sant Daniel. Entre la muntanya de Montjuïc, seu d’un castell construït a partir de 1652 i ara d’un nucli notable de població, i els darrers contraforts de les Gavarres, o extrem de la Força Vella de Girona, s’obre una vall frondosa, que segles enrere va rebre els noms de vall Ombrosa i vall Tenebrosa. Era el centre del municipi de la Vall de Sant Daniel, unit a Girona el 1962. És una vall gerda, amb fonts, antigues masies i un petit nucli de poblament protegit per un pla especial, perquè no perdi el seu encís, que té com a centre el monestir de monges benedictines de Sant Daniel.

El monestir de Sant Daniel~, al qual s’accedeix des del costat mateix de l’església de Sant Pere de Galligants, el va fundar a partir de l’any 1025 Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona i de Girona. La co-

munitat de monges s’ha perpetuat en aquest lloc al llarg de nou segles i continua vivint en el cenobi, sota la direcció d’una abadessa. El conjunt monumental de Sant Daniel té l’església del segle xi, un xic modificada, amb una llanterna-campanar que recorda el campanar de Sant Pere de Galligants i una cripta, on es guarden les relíquies de Sant Daniel en un magnífic sepulcre gòtic, construït pel mestre Aloi, el 1345. Els edificis monàstics, renovats o ampliats en bona part al llarg dels segles, es desenvolupen a l’entorn d’un claustre, situat a la part de migdia de l’església, i construït a inicis del segle xiii.

No té la varietat ni la riquesa dels capitells dels claustres de la catedral o de Sant Pere de Galligants, però mostra una execució elegant i sòbria, amb diferents varietats inspirades en la forma clàssica dels capitells corintis.

Palau-sacosta. A l’extrem oposat de l’actual municipi de Girona, en un sector travessat per la nova N-II, s’estén l’antic terme municipal de Palau-sacosta, unit a Girona el 1962. Gran part de l’antic municipi, sobretot vers la Creu de Migdia, està ja plenament integrat al creixement modern de la ciutat. Dintre d’aquest sector, cal destacar el casal-castell de les Torres de Palau, un gran edifici amb dues torres angulars i un aspecte ferreny i fortificat, erigit el 1495 per Joan Sarriera, senyor del lloc. El terme té també masies antigues, en part restaurades modernament, com la Pabordia, la Torre Sampsona, Can Devesa, Can Amat, Can Prunell, Can Barril o l’Hostal de l’Avellaneda, que forma un bonic conjunt al peu de la carretera de Barcelona a Girona.

Del modernisme als nostres dies, itineraris urbans Modernisme Casa Salieti (1910-1911). Ciutadans, 8. Rafael Masó, arquitecte.

Es tracta d’una casa del segle xiv, al bell mig del centre històric de la ciutat. La intervenció de Rafael Masó s’ha d’entendre més com una dissecció que no pas com una restauració d’un antic casal. Va consistir, essencialment, en la revaloració del pati interior i l’escala noble, per posar-ne en valor els elements medievals, com ara les finestres gòtiques, els vitralls i els treballs de forja.

Casa Teixidor~ (Casa de la Punxa) (1918-

GIRONA 233

1922). Sta. Eugènia, 42. Rafael Masó, arquitecte.

Edifici d’habitatges, restaurat i adaptat com a seu del Col·legi d’Aparelladors de Girona. És un immoble en què la influència centreeuropea és força manifesta. La simplificació ornamental de les façanes, les obertures rectangulars i amples i el tractament llis dels materials així ho indiquen. Malgrat això, la gran torre que fixa la cantonada i es clou en unes expressives golfes, sobre les quals ascendeix una aguda coberta cònica, molt apuntada, juntament amb el ritme d’obertures de la darrera planta, ens recorda els tractaments gòtics, tan utilitzats per Violet i Puig i Cadafalch.

Casa Norat (1912-1913). Rbla. Llibertat, 25.

Joan Roca, arquitecte.

Aparentment, la façana «més» modernista de Girona. El treball de Roca se centra, sobretot, en la façana.

Els materials emprats, l’ampli repertori d’elements, columnes, ceràmica vidrada, vitralls, forja i l’espectacular tribuna fan d’aquesta obra un exemple expressiu d’un modernisme ornamental.

Noucentisme Casa Gispert Saüch (1921-1923). Álvarez de Castro, 9 / Av. Jaume I, 66. Rafael Masó, arquitecte.

Una de les obres de nova planta més interessants de Masó. La solució que dóna a la cantonada, amb l’endarreriment de les plantes superiors, serà una aposta intel· ligent, que, juntament amb el tractament llis i rigorós de les obertures de les façanes, que culminen en una coberta que gairebé sura gràcies a un potent voladís, fan que resolgui l’edifici de forma brillant.

Casa Joaquim Colomer (1927-1928). Barcelona, 7. Rafael Masó, arquitecte.

És el resultat de l’ampliació d’una casa. La façana de l’edifici, composada rigorosament, ens recorda les darreres obres de la Secessió Vienesa, ja a les portes del racionalisme.

Moviment modern (1928-1939) Escola Ignasi Iglesias (1930-1932). Pda. Montjuïc, 1. Ricard Giralt, arquitecte.

Aquesta escola, a pont del pas de la monarquia a la república, ja anuncia allò que, poc després, destacarà com l’arquitectura

de la nova època. El seu llenguatge, tant formal com funcional, és essencialment racionalista.

Casa Blanch (1931-1932). Bernat Boades, 6. Emili Blanch, arquitecte.

El programa d’aquesta casa, habitatge i a la vegada estudi del mateix Blanch, es resol amb una solució estrictament simètrica, basada en la forma de pentàgon regular del solar.

L’acabat auster i el purisme del seu llenguatge, que es reforça en les rigoroses coincidències de l’edifici, fan d’aquesta obra un exemple de l’arquitectura que el Gatcpac difonia des de feia molt poc temps.

Xalet Tarrús (1935). Rutlla, 137. Josep Claret, arquitecte.

Un petit habitatge, en planta baixa, dins d’un jardí, al qual donen tres façanes.

La forma rectangular general queda contrastada per l’ample cos cilíndric davanter i forma la cantonada de l’obra, on una finestra de traça horitzontal i més baixa que la resta en reforça el volum general.

La planta coberta és accessible i s’utilitza com a sala exterior. El rigor projectual i la formalització general, que es tradueix en un llenguatge en aquell moment molt nou, com ara el tractament llis de les façanes, els ulls de bou, les finestres corbes i horitzontals, els guardapols rectes, la barana de tub d’acer a la planta coberta, la tanca de la finca en filat industrial emmarcat, etc., fan d’aquest petit xalet un model que cal protegir.

Dels anys dels equipaments fins avui dia (1970-2006) Palau d’Esports de Girona Fontajau (19911993). Josep Aguilera Martí, 2. E. Bonell, J. M. Gili, arquitectes.

Aquest palau es troba en una zona poc desenvolupada, propera al Parc de la Devesa. Igual que en el barceloní Velòdrom d’Horta, obra del mateix autor, aquest palau es proposa ajudar a resoldre l’encaix d’aquesta zona amb la ciutat.

El pavelló es planteja a dos nivells, el superior, per a l’accés dels espectadors, i l’inferior, per als esportistes.

L’espai destinat al públic, en forma de ferradura, deixa la possibilitat de transformar una capçalera del pavelló en escenari.

L’edifici es resol amb aparent simplicitat i deixa l’expressivitat de tota l’obra a les formes pures.

G

234

GIRONA

Girona. Museu d’Arqueologia de Catalunya / DGPC Josep Giribet

GIRONA 235

G

Girona. Museu d'Art / DGPC Bob Masters

Facultat de Dret (1997-1999). Av. Lluís Santaló s/n. Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, arquitectes.

Aranda, Pigem i Vilalta formen el grup que els darrers anys ha aportat un discurs en què domina la voluntat de simplificació i la perfecció extrema. L’aforisme de Mies van der Rohe, segons el qual «menys és més», pren en aquest equip una significació decisiva i intel·ligent. La Facultat de Dret és una bona mostra d’aquest criteri racional.

MUSEUS Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona.

Després de la creació del Museu d’Art, feta en virtut d’un conveni entre la Diputació provincial, el Bisbat i la Generalitat de Catalunya, han quedat a Sant Pere de Galligants únicament les importants col·leccions de restes i troballes prehistòriques que s’han reunit des de la seva creació, el 1870. Hi destaquen sèries de materials d’època paleolítica (Cau del Duc, els Ermitans de Sadernes, la Bora Gran de Serinyà, etc.), materials neolítics i de l’edat del ferro, materials ibèrics, sobretot d’Empúries i Ullastret, materials grecs i romans d’Empúries i Roses, etc., tot això al sobreclaustre. A les galeries inferiors del claustre,

hi ha esteles i làpides hebraiques dels jueus de Girona, osseres i tombes medievals i altres elements lapidaris. Finalment, a l’església: làpides i epigrafia grega, ibèrica i romana, i peces menors, procedents dels primers sondeigs fets a Empúries i a d’altres llocs (Girons, Caldes de Malavella, etcètera).

Museu d’Art. Instal·lat des de 1979 a l’antic palau episcopal, com a resultat d’un conveni entre la Diputació Provincial i el Bisbat, als quals es va sumar més endavant la Generalitat de Catalunya. Inclou les col·leccions de pintura, escultura i mobiliari romànics, retaules, orfebreria i teixits gòtics i barrocs, etc., del Museu Diocesà de Girona, creat el 1942, augmentat amb els materials de les mateixes èpoques de l’antic Museu Arqueològic, i una notable col·lecció de pintura i ceràmica dels segles xvii i xviii, repartida en tres sales, i quatre sales més amb pintura del segle xix, bàsicament d’autors catalans, tot i que hi ha també gravats de Goya, Sorolla i Madrazo. Cal destacar autors de l’escola olotina, com ara Berga o Marià i Joaquim Vayreda i, finalment, dues sales d’art del segle xx. El museu ofereix un ampli ventall, del qual poden gaudir tant els qui prefereixen l’art medieval i del renaixement (hi ha dotze sales fins al segle xvi) com els qui s’estimen

236

GIRONELLA

Girona. Museu del Cinema / DGPC Bob Masters

més la pintura barroca i contemporània. Cal destacar la seva acurada presentació dintre dels amplis salons i l’arquitectura del noble edifici en què està instal·lat.

Museu Capitular de la Catedral. És un magnífic complement de la visita a la catedral, instal·lat a les antigues sales capitulars, a la part ponentina del claustre, amb el qual es comunica. És un conjunt heterogeni de peces, unit per la seva vinculació a la catedral al llarg dels segles. Té peces de gran valor, com ara el Beatus, o comentari de l’Apocalipsi, bellament il·lustrat (segle x); el famós Tapís de la Creació (segle xii); l’arqueta àrab d’Hisam II (segle x); la imatge romànica de la Mare de Déu, que fou titular de la catedral romànica (segle xii); l’anomenada imatge de Sant Carlemany, en realitat el rei Pere III de Catalunya-Aragó (segle xiv); la Bíblia que va pertànyer a Carles V; butlles en papir del segle x; una custòdia monumental del se­gle xv, a més de molts tapissos, creus, relíquies, imatges, frontals, etcètera.

Museu d’Història de la Ciutat. Instal·lat al carrer de la Força núm. 27, antic convent de Sant Antoni, de frares caputxins, en un edifici del segle xvi que després passà a ser institut d’ensenyament mitjà. Té unes sales fixes, dedicades al passat de la ciutat, a l’arqueologia industrial, a l’artista Fidel Aguilar i a d’altres artistes gironins. Altres sales acullen exposicions temporals.

Museu del Cinema - Col·lecció Tomàs Mallol. Carrer de la Sèquia, 1. Un dels pocs museus del món on es pot fer un viatge a través de 500 anys d’història de les imatges, comprovar quins foren els antecedents i els orígens del cinema, com a tècnica i com a espectacle visual, i conèixer els inicis del

setè art fins a l’arribada de la televisió. La Col·lecció Tomàs Mallol és una de les col· leccions d’aparells cinematogràfics i precinematogràfics més reconegudes d’àmbit internacional.

Museu d’Història dels Jueus. Carrer de la Força, 8. Permet conèixer la història de les comunitats jueves de Catalunya, que al llarg de tota l’edat mitjana varen contribuir decisivament en la trajectòria històrica i en el desenvolupament cultural i científic del país. En la majoria dels casos, les explicacions s’il·lustren amb exemples procedents de la història de la Girona jueva. Aquests exemples, tant documentals com arqueològics o iconogràfics, ofereixen una explicació genèrica de les formes de vida jueva a la Catalunya medieval. El Museu inclou onze sales, que conformen un recorregut que relata aspectes de la vida quotidiana, la cultura i la història de les comunitats jueves a Catalunya i a Girona en època medieval.

Gironella El Berguedà Important vila industrial, situada a banda i banda del riu Llobregat, unida per un antic pont medieval i altres ponts més moderns.

El nucli antic és a l’esquerra del Llobregat, sobre un balç, envoltat de muralles, de les quals resten uns quants elements. Hi ha l’antiga església de Santa Eulàlia, un edifici romànic tardà (segles xii-xiv), amb un original campanar rectangular, restaurada fa uns quants anys i convertida en centre cultural. L’església nova és un edifici entre modernista i historicista, construït el segle xx. D’altra banda, hi destaquen les colònies fabrils de Viladomiu Vell, Viladomiu Nou, dels anys 1868-1880, i Cal Bassacs, de 1861, perquè inclouen els típics conjunts de fàbrica, habitatges, església i casa dels amos d’estil historicista, fetes al pas dels segles xix al xx, unes quantes sense cap producció industrial per la darrera crisi del tèxtil, però conservades com a elements de l’arqueologia industrial. Prop de Cal Bassacs, hi ha penyals amb indicis de vells habitatges, un dels quals roman adossat a la capella de Sant Marc, bastida el 1749.

La Gleva Vegeu les Masies de Voltregà.

LA GRANADELLA 237

Gombrèn * El Ripollès Municipi situat al sector ponentí de la comarca, en contacte amb el Berguedà. Té el centre administratiu en el poble de Gombrèn, a la vall del riu Merdàs. El poble de Gombrèn, creat per decret dels barons de Mataplana l’any 1278, conserva un sector d’antics carrers amb un pas cobert i el traçat medieval. La part més interessant del terme és el sector de Montgrony (o Mogrony), al qual s’arriba per una pista asfaltada que surt de la Gi-402 uns 3 km després de passar la població de Gombrèn. Formen el conjunt de Montgrony el santuari de Santa Maria de Montgrony, erigit el segle XV, al mig d’una atrevida escala que va de l’hosteria del santuari a l’església de Sant Pere de Montgrony. Sant Pere es troba en un pla enlairat, sobre una cinglera, a l’indret del castell de Montgrony, documentat des de l’any 885 però avui dia no se’n veuen vestigis. És una església romànica d’una nau amb tres absis en disposició trevolada i un atri davant la porta del mur de migdia, on s’aixeca també el campanar d’espadanya. Montgrony és un lloc de gran bellesa, molt freqüentat i un centre Gósol / CE09 Enric López

de llegendes i tradicions. Una altra pista que surt de la porta a Montgrony, passat el pla de la Molina i que continua fins a la Pobla de Lillet, permet accedir a les ruïnes del veí castell de Mataplana, excavades i consolidades fa pocs anys, que constituïa el centre històric de l’antiga baronia de Mataplana.

Sota el castell hi ha la capella romànica de Sant Joan de Mataplana. Mataplana i Mogrony es vinculen estretament amb la llegenda del comte Arnau. A la població de Gombrèn un petit museu recull elements de l’excavació del castell i de la llegenda del comte Arnau.

Gósol El Berguedà Terme municipal situat a l’extrem NW de la comarca, en una pintoresca vall emmarcada per la serra del Cadí, la serra del Verd i el Pedraforca, fins al cim del qual arriba la seva demarcació. La visita del lloc és més recomanable per la seva bellesa natural i vistes al Pedraforca que per la seva importància en testimonis de valor arquitectònic. El poble de Gósol, a 1.423 metres d’altitud, és un dels més elevats del país i té un aire recollit i atraient. Al costat s’aixeca un petit turó amb les ruïnes de la primitiva població, on es veu un ampli sector de murs que formaven el castell, l’entorn fortificat i l’antiga església parroquial de Santa Maria, de la qual només queden notables restes de murs romànics i una torre campanar. El poble, amb l’actual parroquial i algunes cases antigues, guarda el record de l’estada del pintor Pablo Picasso que hi pintà quadres i persones que han fet més coneguda la població.

La Granadella Les Garrigues Vila i extens terme situat al SW de la comarca, en contacte amb el Segrià i la Ribera d’Ebre. Antigament fou una vila closa, centre d’una extensa baronia. En queda un sector antic, amb restes del castell i antigues muralles, cases porxades, arcs inferiors i finestres i portals amb ornaments renaixentistes i barrocs. Fora del nucli de l’antiga població es va construir, el segle xviii, l’actual església parroquial de Santa Maria de Gràcia, un notable edifici barroc de tres naus, amb cimbori de creuer i capelles amb

G

238

GRANERA

llanternes, així com una portada bellament decorada. Al costat té un campanar de torre, amb barana torrella i amplis finestrals, un dels més bonics dels quals és el de les torres de ponent. Popularment se l’anomena «la Catedral de les Garrigues». Als afores hi ha el santuari de Sant Antoni, de façana romànica, ampliat amb un porxo i una nau barrocs.

tardà, modificat en el segle xviii. On acaba la carretera, a tocar del cementiri, hi ha la capella romànica de Santa Cecília (segle xi), restaurada modernament, amb interessants restes de pintures murals, fetes amb mangra i ocre, a l’absis.

Granera * El Vallès Oriental

Important població −que esdevingué ciutat el 1925−, capital de la comarca, d’uns 60.000 habitants. Està situada en una terrassa fluvial del riu Congost i és un nucli important de comunicacions. Granollers és una típica ciutat camí, creada al llarg d’un camí romà primitiu, convertit més tard en camí ral i en la carretera N-152. Fou també des dels seus orígens històrics coneguts (segles x-xi) un lloc de mercat. Inicialment, el seu terme depengué de diferents senyors, entre ells el bisbe de Barcelona, fins que l’any 1316 passà a ser de domini reial. Els reis varen vendre la vila, al llarg d’un segle, a diferents senyors, fins que l’any 1418, després que els seus habitants es redimissin del senyor del castell veí de la Roca, passà a ser «carrer» de Barcelona i a gaudir de tots els privilegis i les exempcions dels barcelonins.

Des d’aleshores, Granollers fou capital de la sotsvegueria del Vallès, unida sempre a la

Municipi situat a l’extrem NW de la comarca, en el seu punt de contacte amb el Vallès Occidental i el Bages. Geogràficament pertany a l’altiplà del Moianès. És un petit nucli rural, dividit en dos ravals, l’un situat al peu del castell i l’altre prop de l’església parroquial de Sant Martí. El castell de Granera, situat estratègicament, conserva tot el perímetre de muralles amb el portal d’entrada i a dins, restes notables d’un casal residencial i de la capella, una obra construïda entre els segles xiii i xv.

Aquest castell és documentat des de l’any 971 i els seus senyors foren nomenats barons de Granera vers el 1643. Des del castell hi ha una extraordinària panoràmica de la Mola, el Montcau i Montserrat. L’església parroquial de Sant Martí és un edifici romànic Granollers. Porxada / DGPC Bob Masters

Granollers ** El Vallès Oriental

GUARDIOLA DE BERGUEDÀ 239

vegueria de Barcelona. Des de 1716 fou una alcaldia major del corregiment de Mataró i, des de 1834, centre d’un partit judicial. És notable la Porxada~, concebuda com a llotja de gra, de planta rectangular, sostinguda per quinze grans columnes toscanes i teulada a quatre vessants, que cobreix un espai de 24 per 15,65 metres. Es va construir el 1587 i és de tipus renaixentista. Fou declarada MHA el 2006. L’església de Sant Esteve és un edifici neogòtic refet entre els anys 1941 i 1946 amb el campanar de l’església anterior (segle xv), destruïda el 1936, bé que al seu costat conserva alguns elements dels temples que la precediren. És remarcable també l’antic hospital de Sant Domènec, ara biblioteca popular Tarafa, un edifici gòtic reformat amb elements modernistes per Manuel Raspall el 1927.

En el patrimoni modernista de la població es poden destacar un bon nombre d’obres.

Proposem la Casa Blanxart, (1904-07), al carrer de Joan Prim, núm. 9-11, una obra primerenca de l’arquitecte Jeroni Martorell, en la qual aplica un llenguatge floral, esgrafiats seriats i elements de forja, com la cantonada. Una planta baixa amb obertures de traça curvilínia, a la manera de fer «Guimard» i una planta pis amb connotacions de la Secessió vienesa. Una altra obra modernista és l’Ajuntament, (1902-1904), que presideix la plaça de la Porxada. És obra de Simó Cadorniu. El seu aspecte, d’un goticisme exuberant, ens recorda, per excés, alguna obra de Puig i Cadafalch. També és notable l’hospital asil o hospital comarcal, amb la part antiga d’estil modernista feta entre 1919 i 1923 per Josep M. Miró i Guibernau. La gran creixença que ha tingut la ciutat des de la dècada de 1960 l’ha envoltat de grans edificacions, algunes no mancades de gràcia, bé que la majoria són simples blocs de pisos sense cap bellesa. La ciutat de Granollers no compta amb edificis ni conjunts històrics d’època medieval, com a màxim podem esmentar, al sector antic, l’edifici núm. 10 de la plaça de la Porxada, que té un bonic finestral gòtic del segle xv; les cases 2, 4 i 6 del carrer de Barcelona, amb alguns finestrals i llindes goticotardanes o renaixentistes i l’anomenada Casa del Conestable (al carrer de Sant Roc, núm. 10), un edifici gòtic del segle xv, en el qual morí el conestable Pere de Portugal.

Cal destacar l’edifici del Museu Comarcal

(1971-1976), obra dels arquitectes Bosch, Botey i Cuspinera. Es tracta d’un equipament situat entre mitgeres i en què es desenvolupa el programa museístic mercès a l’encertada distribució de l’estructura en reduir la primera crugia respecte a les altres posteriors.

La seva formalització, continguda i neutra, quasi cega en la façana principal, ajuda a personalitzar aquest correcte edifici singular. El museu és un centre viu de cultura (exposicions, conferències, etc.), junt amb la casa de cultura - Fundació Pere Maspons i Camarassa, on hi ha una important hemeroteca municipal. Des de l’any 1987 la ciutat té un museu de ciències naturals que és a la vegada un centre de documentació del parc natural del Montseny, situat en una antiga torre noucentista, conegut com La Tela.

Gualba * El Vallès Oriental Municipi situat a l’extrem est de la comarca, entre Hostalric i Sant Celoni. S’estén del Morou o contrafort del Montseny (1.300 metres d’altitud) a la Tordera. Una carretera local uneix els seus tres nuclis: Gualba de Dalt, Gualba del Mig i Gualba de Baix.

Gualba de Baix és un petit nucli industrial amb algunes empreses notables. Gualba de Dalt és el sector històric on es troba l’església parroquial romànica de Sant Vicenç, ampliada el segle xvii i restaurada fa uns anys. Guarda un retaule de pintura gòtica de sant Vicenç (segle xvi) i altres fragments d’antics retaules dels segles xvi i xvii. La part alta del terme, que té per eix la riera de Gualba, és un sector d’una gran bellesa, amb les cascades del mític Gorg Negre i el salt de Gualba.

Guàrdia de Noguera Vegeu Castell de Mur. Guardiola de Berguedà * El Berguedà Municipi situat al N de la comarca i format per un ample territori que s’enfila fins al Puigllançada i al sector separat de Gréixer, on hi ha l’entrada del túnel del Cadí. Integren el municipi les antigues parròquies de Sant Julià de Cerdanyola, Brocà, Gavarrós, Gréixer, Sant Climent de la Torre de Foix i l’antic

G

240

GUILS DE CERDANYA

monestir de Sant Llorenç prop Bagà. La població, relativament moderna, es va crear al punt de confluència del riu Llobregat amb el Bastareny, sota el monestir de Sant Llorenç, que serví de parròquia del poble fins a 1956. Són notables les esglésies romàniques de Sant Martí de Brocà i Sant Andreu de Gréixer, però el lloc més important i digne de ser visitat és l’antic monestir benedictí de Sant Llorenç prop Bagà, que s’aixeca sobre una potent margera de pedra tosca un quilòmetre al NW de la població. Existia ja l’any 898; el 1592 va convertir‑se en priorat i com a tal va subsistir fins a 1835. En resta l’església romànica i bona part del monestir romànic, ara sota una moderna edificació.

L’església, segons les darreres excavacions, no s’acabà i fou mutilada a llevant i a ponent, segurament després dels terratrèmols del segle xv. És un edifici de tres naus amb una gran cripta o església inferior també de tres naus, restaurada l’any 1974. A ponent han aparegut els basaments de dos absis que, junt amb la part que manca a llevant, si fos sencera, la convertirien en una de les esglésies romàniques més singulars del país.

Els darrers anys ha estat objecte d’estudi i d’una acurada restauració. Aprofitats en un La Guingueta d'Àneu. Torre / DGPC Albert Sierra

finestral té elements esculpits preromànics.

Les restes del monestir o residència monàstica, força ben conservades i restaurades, són sota un edifici modern que fa costat al temple. En els pendents de la cinglera on s’asseu el monestir hi ha excavades coves o antics eremitoris relacionats, sens dubte, amb els inicis del monestir.

Guils de Cerdanya La Cerdanya Municipi que s’estén pel NW de la vila de Puigcerdà del Puigfarinós al pla de Ventajola, d’on surt la carretera local GiV-4035 que comunica la població amb la carretera comarcal de Lleida a Puigcerdà. Aquesta carretera uneix els pobles de Sant Martí d’Aravó, Saneja i Guils, que formen el municipi. També es comunica amb Puigcerdà per un camí que travessa el riu d’Aravó o de Querol per l’antic pont de Sant Martí (reconstruït entre els anys 1326 i 1328). És remarcable l’església parroquial de Sant Esteve de Guils, un edifici del segle xii, amb una porta formada per arquivoltes en degradació sobre tres parells de columnes, amb capitells esculpits amb temes de bestiari i fullatges. Té dos absis, un dels quals ornamentat amb petites mènsules i lesenes formades per mitja columna. Sobre el mur de ponent s’aixeca un ample campanar d’espadanya de dos pisos, l’inferior amb dos grans arcs i el superior amb un de petit. El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva un frontal de l’altar del segle xii amb escenes de la vida de sant Esteve.

Guimerà ** L’Urgell Vila i terme municipal situats al SE de la comarca, a la zona de contacte amb la Segarra i la Conca de Barberà. La vila s’aixeca en un petit turó a la dreta del riu Corb. Era una vila murada que s’estenia des del castell, del qual només queda la torre, partida de dalt a baix, i l’antiga església parroquial dedicada inicialment a santa Maria, fins al riu Corb.

Encara són visibles part de les muralles, tres dels quatre antics portals que tancaven la vila, carrers amb arcs, sotavoltes i finestrals artístics, un notable conjunt d’arquitectura medieval molt austera que va merèixer ésser declarada conjunt historicoartístic el

LA GUINGUETA D'ÀNEU 241

Guimerà. Vista general / DGPC Josep Giribet

1975. L’església parroquial, ara dedicada a sant Sebastià, és un notable edifici gòtic, construït en el segle xiv, d’una nau amb tres trams de volta de creueria, transsepte i absis pentagonal. Té tres capelles també amb volta de creueria. El portal està format per quatre arquivoltes amb arcs apuntats. El campanar data de finals del segle xv. Procedeix d’aquesta església un gran retaule de pintura gòtica de Ramon de Mur (~1412), conegut com el Mestre de Guimerà, que es conserva al Museu Episcopal de Vic. Ara té un retaule modern d’alabastre de Josep M. Jujol, fet el 1940, d’influència gaudiniana.

Al NW del terme hi ha el santuari de Bovera, un edifici barroc, amb un pòrtic, que té a la casa de l’ermità restes del claustre gòtic de monges cistercenques que s’hi va fundar vers el 1176, traslladat vers el 1240 al lloc de Vallsanta, també d’aquest municipi, on hi ha notables restes d’una gran església gòtica que fa pocs anys es va excavar i se’n consolidaren les ruïnes.

Retaule de Guimerà, MEV / DGPC Josep Giribet

G El Museu de Guimerà, a l’antiga casa de la vila, anomenada també «la cort del batlle», és una casa de trets gòtics, situada a la plaça Major i restaurada l’any 2005. El museu es va inaugurar el 2006 i explica el passat de la vila a través d’elements arqueològics i artístics, com les antigues tombes recuperades en excavar Vallsanta, armes antigues, eines de pagès, elements de la geologia local, etcètera.

La Guingueta d'Àneu * El Pallars Sobirà Extens municipi de l’entrada de la Vall d’A­neu, nascut de la fusió feta l’any 1971 entre els municipis de Jou, Unarre i Escaló. Té com a eix el riu Noguera Pallaresa, seguit pel costat dret per la carretera C-13 de Sort a Esterri d’Àneu. Formen el municipi una gran quantitat de petits pobles i parròquies rurals, alguns totalment despoblats. El centre del municipi és el nucli de la Guingueta, al peu de la carretera, al costat del pantà de la Torrassa, lloc d’hotels i d’estiueig. Mereix destacar-se el poble d’Escaló, també al peu de la carretera, format per un carrer principal (el carrer Major) i un altre de secundari tancat per muralles i amb un portal a cada extrem, un d’ells ben conservat, amb una torre de defensa anomenada «el Castell», i l’altre refet recentment. Conserva també un sector d’antics porxos. Sobre el poble hi ha una antiga torre circular de defensa.

Prop d’Escaló i enfilat a l’altra banda del riu hi ha l’antic monestir de Sant Pere del Burgal. Fou una abadia benedictina, aviat convertida en simple priorat, que va

242

GUISSONA

Guissona. Iesso romana / DGPC Josep Giribet

subsistir fins a 1570. La seva gran església de tres naus, ara esfondrada, tenia tres absis a llevant i un a ponent. Ha estat excavada i restaurada. L’absis major de llevant i part de la capçalera és ara una capella, encara amb culte, dedicada a sant Pere. Hi ha reproduïdes les interessants pintures murals romàniques de finals del segle xi, conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona, i una part de les originals que encara queden al lloc. És un lloc digne de ser visitat.

Guissona * La Segarra Important vila que presideix una ampla plana −la plana de Guissona− situada al centre de la comarca entre les conques del Llobregós i del Sió. És un important centre de mercat, de serveis i de productes agropecuaris on destaca la cooperativa que porta el nom de la vila. La vila de Guissona es va fundar en bona part sobre el solar d’un antic poblat lacetà, Iesso~, sotmès pels romans el 195 a. C. i convertit després en un municipi romà que s’estenia fora del mur romànic medieval, vers l’E i el N de la vila actual, on han aparegut importants vestigis d’edificacions urbanes romanes, entre les quals elements d’unes termes. Després de la conquesta cristiana (~1020) fou propietat dels bisbes d’Urgell, que tenien un palau de residència a la vila. Les excavacions realitzades a la plaça del Bisbe Benlloch van deixar al descobert les restes del palau episcopal, residència d’hivern dels bisbes d’Urgell des

del segle xvii fins al xix. També s’hi fundà una canònica agustiniana, filial de la Seu d’Urgell, regida per un prior, que es va convertir en col·legiata secular en el segle xv. La vila conserva un sector d’antigues muralles, amb un portal d’entrada, el portal de l’Àngel. En destaca la plaça Major, porticada, i també diversos edificis del segle xviii.

L’església arxiprestal de Santa Maria és un notable edifici d’estil neoclàssic, bastit entre els anys 1774 i 1800. De l’església anterior, en queden les capelles del Sant Crist i la de la Mare de Déu del Claustre, presidida per una imatge de la Mare de Déu, de pedra, de finals del segle xiii. Té un notable Museu Municipal, format bàsicament per col· leccions d’arqueologia, ceràmica ibèrica i romana, làpides, sarcòfags i altres elements procedents d’excavacions fetes a la vila i als seus voltants. El complementen altres petites col·leccions de pintura i escultura gòtica i barroca, ceràmica, numismàtica, etc. Fora de la vila, vers el NE, hi ha un gran edifici renaixentista en ruïnes i inacabat, anomenat l’«Obra de Fluvià», que havia d’ésser un palau episcopal. Es va construir entre 1505 i 1514.

Gurb Osona Extens municipi situat al N de la ciutat de Vic, amb la qual s’uneix pel sector de l’Esperança. Està format per quatre parròquies rurals i conté un notable conjunt d’antigues esglésies romàniques i un gran nombre de masies que es distribueixen per tot el seu dilatat terme. Són remarcables les esglésies de Sant Andreu de Gurb, un edifici romànic del segle xii amb elements preromànics al campanar i a l’absis, Sant Esteve de Granollers de la Plana, amb un gran absis del segle xi i una petita cripta a sota, i Sant Julià Sassorba, amb un esvelt campanar del segle xi. La casa senyorial de Mont-ral té propera la capella romànica de Santa Anna, de finals del segle xii. L’antic castell de Vilagelans, ampliat vers el 1925, té la capella romànica de Santa Fe al costat.

Té un esplendorós passat com a pabordia de Ripoll Santa Maria de Palau. L’antic convent carmelità de l’Esperança, a tocar de la ciutat de Vic, envoltat dels edificis d’una granja experimental dels anys 19201930, és ara la seu de l’Ajuntament.