4 Pujalt - Xerta

PUJALT 343

ral. Té agregats els nuclis de Santa Maria de Merola i de Sant Sadurní de Fonollet, amb esglésies romàniques, i les colònies tèxtils, la majoria aturades o dedicades a tasques industrials noves, de l’Ametlla de Merola, Cal Riera, Cal Manent, Cal Marçal, Cal Pons, Cal Prat i Cal Vidal.

Al terme municipal d’aquesta població, als peus del riu Llobregat, hi trobarem la Colònia Vidal (carretera C-16, pk 78), gran conjunt industrial de 1901. És una de les colònies industrials més interessants que van proliferar als marges dels rius catalans. El conjunt d’edificis, fruit d’un molt bon plantejament urbanístic originari, dedica espais per a residència dels obrers, amb els seus serveis: botiga, escola, teatre, etc.; altres espais per a la zona de l’habitatge del propietari i del director, i d’altres per a les naus de fabricació, generació d’energia (vapor i turbina), etc. L’any 1995 va entrar a formar part del Sistema del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. En la seva visita, es poden veure la nau de telers, la turbina, la màquina de vapor, el cinema, els safareigs, l’escola, etcètera. És notable el pont medieval de Periques, sobre el Llobregat, vora l’antiga casa Periques, una casa forta i antic domini templer.

De les altres esglésies del terme, en destaca Sant Andreu de Cal Pallot, romànica, amb restes de pintures. Prop seu hi ha tombes antropomorfes excavades a la roca.

Q

Pujalt L'Anoia Municipi situat a ponent de l’altiplà de Calaf, al límit amb la Segarra. El poble, antic i graonat, és presidit per la Mota, turó on hi ha les restes del castell. La seva capella de Sant Ponç, romànica, ha estat restaurada en part. Al carrer del Call i darrere del carrer Major hi ha restes de les muralles, i se’n conserven també uns quants passos coberts.

La capella de la Concepció, de 1399, té volta apuntada i una curiosa espadanya, i hi ha una notable imatge gòtica de la Mare de Déu.

La parroquial de Sant Andreu, inicialment romànica, però molt refeta el segle xviii és fora de la vila. Dels poblets del terme destaquen l’Astor, amb portals i passos coberts, i Vilamajor, amb la capella de Sant Joan, en ruïnes, de portal adovellat amb un sant que lluita amb un drac a la clau.

Q

344

QUERALBS

les ruïnes de la capella romànica de Santa Maria de Pinyana.

La Quar * El Berguedà

Queralbs. Santuari de Núria / CE09 Isidre Canela

Queralbs * El Ripollès El municipi més extens de la comarca, se situa a tramuntana de la Vall de Ribes, al límit amb la Cerdanya i el Conflent. El poble, a 1.236 m, és molt característic de la vall. Té una magnífica església romànica (Sant Jaume), amb un bell nàrtex o galeria de sis arcades sostingudes per columnes amb capitells esculpits. L’església de Sant Sadurní de Fustanyà, romànica, de bella carreuada, conserva la porta de fusta amb ferramenta. El terme inclou a més la conca del riu de Núria, de carenes i valls pregones, i el famós santuari de Núria, centre de pelegrinatge, d’excursionisme i d’esquí.

S’hi accedeix pel tren cremallera que surt de l’estació de la Renfe de Ribes. El santuari, amb una església neoromànica, és flanquejat pels edificis de l’hostatgeria i l’hotel.

S’hi venera una rústica imatge romànica de la Mare de Déu de Núria.

Querol L'Alt Camp Al sector N de la comarca, n’és un dels municipis més extensos, accidentat per les serres de Brufaganya i de la plana d’Ancosa.

El poble, petit nucli aturonat sobre la vall de Gaià, és presidit per les imposants ruïnes del castell de Querol, que fou centre de la baronia de Querol, dita antigament de la Llacuna, posseïda pels Cervelló. Al terme, hi ha les restes d’altres castells vinculats originàriament a aquest famós llinatge: Montagut, amb l’església de Sant Jaume, d’absis poligonal; Saburella i Pinyana, que conserva la torre mestra, rodona, i també

A llevant de la comarca, al límit amb el Lluçanès. El terme és molt despoblat i la seva capital és el petit agrupament de Sant Maurici de la Quar. En destaca el conjunt de l’església i el claustre de l’antic monestir de Sant Pere de la Portella, al qual s’arriba per una pista que surt del km 39 de la carretera de Gironella a Berga. Fou una notable abadia benedictina fundada vers el 1007 pel senyor del castell de la Portella, situat al costat de l’abadia, i subsistí fins al 1835. Fou declarat monument historicoartístic l’any 1982. L’església és una bella construcció romànica (segle xi) amb una torre-campanar adossada al N. Té un claustre de dos pisos d’arcades sense escultura. De l’església abandonada de la Quar, en procedeix la imatge romànica de Santa Maria, que es guarda al santuari de Sant Maurici.

Quart d’Onyar El Gironès Al SE i molt a prop de Girona, el terme és a la riba dreta de l’Onyar. L’església de Santa Margarida conserva, modificada, la torre-campanar romànica. De Quart són famoses les ceràmiques negres fabricades pels terrissers locals, de llarga tradició. A l’església de Sant Sadurní de Palol d’Onyar, la capella del Roser té uns bells murals ceràmics barrocs.

La Quar. Sant Pere de la Portella / DGPC Jordi Contijoch

R

RABÓS 345

Rabós * L'Alt Empordà Municipi escassament poblat, situat al vessant meridional de la serra de l’Albera, ara frontera entre l’Estat espanyol i el francès. A la ratlla fronterera hi ha el coll de ­Banyuls, per on passava un antic camí que ­enllaçava el Rosselló i el Vallespir amb l’Empordà. El centre del municipi o poblet de Rabós es troba a prop de la carretera local Gi-603, de Vilajuïga a Garriguella i Espolla. El poble de Rabós forma un petit conjunt de cases dels segles xvii al xix, presidit per l’església fortificada de Sant Julià, un edifici construït al pas dels segles xiii al xiv, bé que de planta i tradició encara plenament romàniques. El poblet de Delfià, de masies, amb un grup unit de cases prop de la carretera, té l’església romànica de Sant Romà de Delfià. Vers el N del municipi, a la capçalera de la vall de la riera de Sant Quirze, i accessible només per una pista en força bon estat, hi ha l’antic i important monestir benedictí de Sant Quirc o Sant Quirze de Colera~, declarat monument historicoartístic el 1931. Consta la seva existència des de l’any 927, i el 935 s’hi consagrà una església monàstica dedicada a Sant Quirze, Sant Rabós. Monestir de Sant Quirze de Colera / DGPC Bob Masters

R

346

RAJADELL

Andreu i Sant Benet, reedificada sobre una d’anterior. Aquesta església fou engrandida i consagrada de nou el 1123. El segle xiv s’hi inicià una etapa de decadència, que es va accentuar fins al 1592, en què fou unit a Sant Pere de Besalú. El 1835 passà a mans particulars i es convertí en masoveria i magatzem agrícola. Fa temps que es treballa en el seu estudi i restauració, ja avançada en diversos indrets del notable conjunt arquitectònic. Hi destaca l’església abacial de tres naus, un petit transsepte i tres absis amb decoració llombarda. És una obra del segle xi, que aprofità elements del temple de 935.

A la part meridional de l’església, hi ha restes del claustre i d’antigues dependències, entre les quals destaca part de l’església primitiva, amb opus spicatum, que també tenen els elements aprofitats de l’antiga església del segle x a la basílica actual. Tot forma un conjunt que paga la pena visitar i estudiar. A prop de l’església, hi ha l’antiga casa de l’abat, que fins ara ha servit de masia. A uns 200 m al W del monestir, s’alça l’església de Santa Maria de Colera, un senzill edifici romànic del segle xii, que tenia la funció d’església parroquial dels habitants de la parròquia del monestir.

Rajadell * El Bages Municipi situat al W de la ciutat de Manresa, que té com a eix i lloc de concentració del seu poblament la vall de la riera de Rajadell. Passa pel terme la via fèrria de Barcelona a Saragossa, per Manresa i Lleida, que té una estació o baixador a l’esquerra de la riera, on ha originat un petit raval. La població va néixer als peus del castell de Rajadell, un gran casal gòtic que s’aixeca ferreny i encara ben sencer sobre un petit turó. Als seus peus, hi ha l’església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria, un edifici del segle xvii, bastit aprofitant restes d’una església anterior, documentada des del segle xii. El castell consta des del 1063. La població es va formar a partir del segle xvi i inclou cases antigues, de tipus popular i rural. Avui dia, s’ha convertit bàsicament en una població d’estiueig. Prop del poble, aigües avall de la riera, hi ha l’antic monestir de monges augustinianes de Santa Llúcia de Rajadell, documentat des del 1279; en resta una església gòtica, unida

a una capçalera romànica. El municipi té el poble o raval de Monistrolet o Monistrol de Rajadell, la sufragània de Sant Amanç i diferents capelles i grans masies a la Maçana, Can Centelles i Vallformosa.

Rellinars El Vallès Occidental Terme municipal vinculat tradicionalment al Bages, vers on discorren les aigües de la riera de Rellinars (antic riu de Llinars), que ha donat nom al terme. El travessa la carretera local B-112, de Terrassa a Castellvell i Vilar, on enllaça amb la C-55, de Manresa a Barcelona. La seva població es distribueix en petits nuclis i veïnats, acrescuts modernament amb xalets i cases de segona residència.

El seu nucli principal és el Raval, on el 1835 es bastí la moderna església de Sant Pere de Rellinars. L’antiga església de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars, en ruïnes, manté dempeus i consolidada una nau o capella preromànica, d’on procedeix una ara romana (segles ii-iii), que es conserva al Museu Municipal d’Art de Terrassa. És un terme de grans boscos, fonts i paratges pintorescs.

De les antigues masies, en destaca la de les Farreres, que conserva pintures murals al tremp fetes el 1811, sobre la guerra contra Napoleó. Són molt conegudes pel seu valor històric i anecdòtic.

Reus *** El Baix Camp Ciutat important, capital econòmica d’un sector molt més ampli que la comarca, de la qual també és capital, que assolí un gran prestigi comercial als tres darrers segles i que encara el manté, en bona part. Per això té una cambra de comerç, un centre de la propietat urbana, la seu de la Unió de Cooperatives del Camp i altres entitats oficials i paraoficials que atreuen a la ciutat gent de tot el Camp de Tarragona i de comarques veïnes, especialment els dies de mercat o fira. Es troba en una plana lleugerament inclinada vers el mar, que limita pel NW amb les muntanyes de Prades i els seus contraforts. És un centre de comunicacions important, al qual arriben nombroses carreteres i grans vies, o s’hi creuen, i també la línia de tren que uneix Reus amb Lleida, que ve de Tarragona, i la clàssica línia de MSA. El seu aeroport cada vegada

REUS 347

es potencia més, construït inicialment amb finalitats militars i privades, però ara obert a tot tipus de vols, regulars, xàrter i privats. La ciutat, que va passar dels 40.000 als 80.000 habitants entre 1950 i 1980, superava ja els 100.000 habitants el 2008.

Diferents troballes arqueològiques testifiquen l’existència de poblament al terme de Reus, des del paleolític inferior fins a l’època romana. La població és documentada des dels volts de 1150, quan el seu repoblador, Robert d’Aguiló, va cedir el lloc a l’església de Sant Fruitós de Tarragona. L’arquebis­be de Tarragona, el 1154, va concedir dos terços del lloc a Bertran de Castellet, perquè n’assegurés la defensa. Així es va produir una dualitat de domini entre el canonge cambrer de Tarragona, que en tenia la jurisdicció i els drets eclesiàstics, i els castlans que tenien cura de l’ordre i el govern de la població.

Dues cartes de poblament, atorgades una per cada senyoria, afavoriren la creixença de Reus, que el 1240 ja havia ultrapassat el clos murat inicial i creava una vila nova o ampliació a l’entorn del Mercadal. Aviat la població tingué una comunitat de jueus (1171), que hi afavorí el comerç, un hospital propi (1264) i una fira anual (1342). La població arribà a les 500 famílies, a inicis del segle xiv, i davallà a 257 famílies el 1413, a causa de les pestes i la despoblació que les seguí. La resta del Reus. Casa Tomàs Jordi / CE09

segle xv i el següent foren de recuperació gradual, i s’arribà a 539 famílies el 1593. La recuperació continuà al segle xvii, moment en què les cases salten el clos de l’antiga muralla i s’estructuren els ravals i carrers forans, que marcaran la futura expansió reusenca. Amb el redreçament demogràfic vingué l’econòmic, amb una forta producció de teixits, de pells assaonades i de terrissa.

El 1539, es produí un canvi en la senyoria de la vila i passà al capítol de Tarragona, i el 1581, a l’arquebisbe de Tarragona. La vila patí diferents vicissituds adverses per la manca d’un bon govern, el bandolerisme endèmic a la comarca i les guerres generals del país. El 1705 acceptà la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria, Carles III per als catalans, i el 1712 la reina Elisabet Cristina, muller de l’arxiduc, concedí a Reus el títol de ciutat.

Durant el segle xviii, Reus passà de 1.968 habitants, el 1719, a 14.440, el 1787, enderrocà les velles muralles entre 1728 i 1766 i inicià una tasca d’urbanització i sanejament de la ciutat i una forta expansió del seu comerç, sobretot a través del port de Salou, amb el qual la ciutat s’uní per una nova carretera el 1774. El comerç era principalment de teixits i d’aiguardents. Això féu que s’hi desenvolupés també una forta indústria de paraires i de teixidors de seda i cotó, i d’assaonadors, destil·leries i boters. A finals del segle xviii,

Tomàs

R

348

REUS

Reus tenia cònsols de dotze nacions europees i un de nord-americà. Al llarg del segle xix, enmig de les lluites internes del país, va mantenir el paper hegemònic assolit al segle anterior. Pel fet d’haver proclamat la majoria d’edat d’Isabel II, el 1843 va merèixer que se li concedís de manera ja definitiva el títol de ciutat, i que Prim, el seu militar més il·lustre, fos nomenat comte de Reus. El 1864 es creà la subgovernació de Reus i la ciutat conegué una intensa vida social, amb la creació de nombroses entitats de caire polític i cultural.

L’empenta econòmica i cultural es plasmà en edificacions senyorials, en particular modernistes, que encara avui donen un caràcter peculiar a la ciutat. Durant el segle xx, tot i que no tenia el paper primordial dels dos darrers segles, continuà sent una ciutat viva i dinàmica, que s’envoltà de barris perifèrics i de grans edificis, sovint força caòtics, però de vegades fets amb un cert gust i estil, com ara el barri Fortuny, construït durant el decenni dels cinquanta, o el barri Gaudí (1967), obra de Ricard Bofill i del seu taller d’arquitectura.

En l’aspecte monumental, cal destacarne el nucli antic o històric i els eixamples successius, sobretot els més homogenis, dels segles xviii i xix. El nucli primitiu es va originar a l’entorn de l’església prioral de Reus. Institut Pere Mata / DGPC Mercè López

Sant Pere i el castell del Cambrer. El castell del Cambrer és l’únic testimoni del Reus medieval, i només en queda un sector cobert amb voltes d’arc apuntat, que, després d’una acurada restauració, el 1986, acull l’Arxiu Històric Comarcal de Reus. L’església prio­ral de Sant Pere era regida per un prior i una comunitat de preveres des del 1326. L’obra actual, dissenyada per Benet Otger, de Lió, es va construir entre 1512 i 1569. Consta d’una esvelta nau gòtica, amb capelles laterals entre els contraforts i una senzilla porta renaixentista. Li fa costat un campanar, d’estil gòtic tardà, obra del segle xvi. La Casa de la Ciutat, a la plaça del Mercadal, conserva part de l’edifici gòtic primitiu, amb la façana refeta amb elements d’ordre toscà, el 1600, i l’interior, modificat durant els segles xviii i xx. El nucli és format per un entrellat de carrerons força degradat, perquè ha estat abandonat per molts dels estadants primitius. Hi trobem unes quantes cases singulars, com la Casa Espuny o Vilà, renaixentista, o l’Abadia, un notable edifici setcentista. També hi destaca el carreró dels Jueus, amb un arc d’entrada, i la societat cultural Centre de Lectura, fundada el 1859, amb una rica biblioteca i sales per a actes culturals, radicada en un edifici totalment remodelat entre 1916 i 1921, de línies

REUS 349

renaixentistes, i amb escultures de F. Garcia i Escarré. Fora del nucli antic, en el sector de creixença dels segles xvii-xix, hi destaquen el Palau Bofarull, construït vers 1760, amb una façana amb ornamentacions barroques i xurigueresques i una sala principal neoclàssica, amb pintures al fresc i plafons atribuïts a Flaugier; la Casa Marc o Borràs de Marc, típicament setcentista, amb pati interior, i el palauet de Cal Boule (1868‑1869), un casal senyorial envoltat de jardí. També hi existeixen, bé que transformats, l’antic convent de Sant Francesc (1750‑1772), amb un senzill claustre, ara convertit en centre escolar, i l’església en parròquia, i el convent de carmelitans de Sant Joan, del segle xvii, molt modificat i convertit en hospital. Entre les esglésies antigues hi ha l’església de la Sang (1703‑1753), d’estil neoclàssic, i el santuari de la Misericòrdia, a prop de la carretera de Cambrils, fet entre 1652 i 1683, d’estil renaixentista i regust corinti. La prosperitat que visqué Reus durant el segle xix féu que s’hi creessin edificis nous que donarien prestigi a la ciutat i a la seva burgesia, un dels millors exponents dels quals és el Teatre Fortuny. Erigit el 1882 per l’arquitecte Francesc Blanch i decorat per Josep M. Puig, és un gran teatre de tipus italià, sumptuós i abarrocat. Restaurat entre 1981 i 1988 per un consorci format per l’Administració pública i la municipal, s’hi reprengueren les actuacions. El seu edifici és un prototipus de l’estil dels grans edificis que caracteritzen la ciutat de la segona part del segle xix.

La capital del Baix Camp és una de les ciutats més importants de Catalunya, pel que fa a patrimoni arquitectònic modernista: hi ha un nombre notable d’edificis adscrits a aquest corrent, molts dels quals d’un nivell extraordinari. En primer lloc, destaca l’Institut Mental Pere Mata (1897-1919), passeig de Briansó s/n, obra de Lluís Domènech i Muntaner. Aquest gran complex hospitalari, que ocupa una extensió de 7 hectàrees properes a la ciutat, és el fruit de la iniciativa de la societat civil d’aquell moment, que va voler adequar el tractament dels malalts mentals a les noves tècniques mèdiques que en aquells anys s’estenien per Europa. Lluís Domènech i Muntaner va plantejar el projecte com un conjunt de pavellons aïllats, envoltats per un gran jardí o parc. La distribució per pavellons de dimensions reduïdes responia a la voluntat d’aconseguir una escala humana en el conjunt

Reus. Institut Pere Mata / DGPC Mercè López

i, sobretot, de poder organitzar les diverses funcions i problemàtiques en edificis concrets: serveis generals, divisió pes sexes, tipus de malalties, nivells socials, etc. Els edificis o pavellons (onze en total) estan construïts amb murs d’obra vista ceràmica, sobre un gran sòcol de pedra. Les cobertes són a dues aigües i teula àrab. La seva simplicitat aparent, molt pròpia del llenguatge de Domènech, queda contrapesada amb altres elements compositius, com l’accentuació dels emmarcaments de les obertures, la utilització de ceràmica vidrada, en aquest cas amb grans plafons de color blanc i blau a les façanes. És especialment remarcable el primer pavelló que s’hi va construir (el núm. 6) o «dels distingits», que es va batejar amb aquest nom perquè es destinava a malalts d’alt nivell econòmic.

Els seus espais generals, les sales d’estar i el menjador són d’una gran força expressiva i un exemple esplèndid d’integració de les arts decoratives: ceràmica, vidre, ferro i fusta. La participació d’artistes i artesans reconeguts va ser-hi decisiva, com ara Lluís Bru, en la ceràmica. Aquest conjunt va significar una

R

350

REUS

Reus. Casa Rull / DGPC Mercè López

primera aproximació i banc de proves per part de Domènech quant al que seria una de les obres mestres del modernisme català, l’Hospital de Sant Pau, a Barcelona, en què la distribució en pavellons, l’escala humana, els materials més recorreguts, l’obra ceràmica i els vidrats, etc., no fan més que transportar-nos a l’hospital reusenc. Paral·lelament, l’exuberància decorativa i les aportacions d’oficis i arts decoratives, per exemple, les que vesteixen el «pavelló dels distingits», ens recorden vivament altres espais del mestre, com ara el Palau de la Música.

A la plaça del Mercadal, núm. 7, hi trobarem la Casa Navàs~ (1901), de ben segur l’habitatge unifamiliar més suggestiu que l’arquitecte Domènech i Muntaner va realitzar en la seva llarga vida professional.

Es tracta de l’encàrrec d’un comerciant de teixits que volia un habitatge representatiu, amb una planta baixa destinada a comerç del seu negoci. La casa dóna a la plaça i a un estret carrer, formant una cantonada, que Domènech resol amb la seva potenciació amb una gran terrassa circular i una expressiva torre, que va desaparèixer durant un bombardeig (1938) a la Guerra Civil. La façana principal, la de la plaça Mercadal, se centra amb una àmplia tribuna, rematada amb

un gran coronament graonat, que també va desaparèixer en el bombardeig de 1938. El tractament general de les façanes és molt propi del llenguatge de l’autor, però sembla que el porta a uns extrems que només la seva capacitat i el domini de l’equilibri i les interrelacions de tots els elements (estructurals, funcionals i decoratius) fan que l’obra continuï sent avui bella i harmoniosa. L’interior continua amb un discurs semblant, si no més admirable. La relació d’uns espais arquitectònicament coherents i bellíssims, a més, és una síntesi d’arts aplicades, ceràmica, ferro, fusta, vidre, mobiliari, etc., que fan d’aquesta obra una experiència inoblidable.

La Casa Rull~ (1900-1901), al carrer Sant Joan, núm. 27, és un edifici amb tres façanes, en el qual Domènech sembla que prova solucions que acabaran sent signes característics del seu sistema compositiu, com ara l’ús del maó ceràmic, el reforçament expressiu de les obertures, l’ús de la simetria amb certes llicències, el cas del balcó d’aquesta casa i, sobretot, l’accentuació de les cantonades amb balcons curvilinis, columnes i torres acabades amb cúpules. Cal assenyalar la reinterpretació en ferro a la barana posterior de la principal, resolta en pedra.

La Casa Gasull (1911-1912), St. Joan, núm.

RIALP 351

29, és una obra més tardana de Domènech, en què la força del modernisme ha perdut empenta davant del noucentisme, ja imperant. L’edifici, amb un llenguatge molt més classicista que les obres anteriors, ha prescindit de molts elements expressius i tendeix a les superfícies aparentment simplificades, amb la qual cosa s’aconsegueix un edifici molt rigorós i que pot insinuar un cert gest racionalista.

Entre les obres dels anys trenta destaquen la Casa Montseny i el Xalet. La Casa Montseny (1934-1935), Colon, núm. 1, és obra d’Antoni Sardà. Es tracta d’un edifici d’habitatges en què són presents els criteris tipològics del racionalisme i el Gatcpac. Posta en valor de la cantonada, on situa el menjador i sala, prescindeix de cercar simetries en les dues façanes i centra tota l’expressivitat de l’edifici en la gran i contínua tribuna vidrada de la cantonada. El Xalet (1930), Frederic Soler, núm. 55, de l’arquitecte Josep Simó, és l’habitatge unifamiliar i consultori del metge promotor de l’edifici. Llenguatge d’accent racionalista, joc de volums quasi independents, d’on sobresurt el de l’escala, franges horitzontals en estuc o obra vista ceràmica on situa les obertures, coronament de les terrasses amb tubs d’acer, etc., tot plegat una síntesi interessant dels signes de modernitat d’aquell moment.

Entre els equipaments de la ciutat, convé destacar la Facultat d’Econòmiques (19941996), av. Universitat, núm. 1, dels arquitectes Pau Pérez i A. Banús. Edifici compost per tres grans cossos. El central, més baix, inclou la biblioteca i l’aula magna, els altres dos, les aules i els seminaris, respectivament.

Cal destacar la utilització de prefabricació pesada en bona part de la seva construcció.

El municipi de Reus, de 52,71 km2, inclou els termes agregats del Burgar, Mascalbó i Rubió, i un territori ple d’antigues i importants masies, com ara el Mas Bofarull, el Mas de la Barberana, el Mas de la Comtesa, el Mas de les Ànimes, el Mas Sunyer, el Mas Nicolau, etc. Destaca especialment el Mas Calbó, cedit el 1169 per l’arquebisbe de Tarragona al seu fidel Calbó, que inaugurà el llinatge de cavallers i monjos del qual descendí l’abat de Santes Creus i bisbe de Vic, Sant Bernat Calbó (1180-1243). És un mas amb torre que conserva elements gòtics i renaixentistes, però que va ser molt refet i remodelat a mitjan segle xix.

Reus ha estat sempre un lloc d’entitats culturals d’importància. Hi podem esmentar el Museu Municipal, inaugurat el 1961, format especialment per col·leccions d’art, principalment pintura espanyola dels segles xvii al xx. Entre les diferents obres que conserva, hi ha un autoretrat a la ploma de Goya.

El Museu Comarcal de Reus, creat el 1982, amb material d’arqueologia, art popular, indústries tradicionals, ceràmica fabricada a Reus i talles dels segles XIV a XVIII, especialment d’artistes reusencs. La vinculació d’aquests museus a la Xarxa de la Generalitat ha fet que les peces passessin d’un museu a l’altre i que s’hi hagi fet una total renovació i remodelació. Així, la part de prehistòria i història antiga, es troba al Museu d’Arqueologia Salvador Vila-seca, ubicat a l’antic local del Banc d’Espanya, mentre la resta de fons els acull el Museu d'Art i Història.

El Gaudí Centre, a la plaça del Mercadal, és un centre d'interpretació per endinsar-se en la figura del geni modernista.

Rialp * El Pallars Sobirà Població situada a la vall de la Noguera Pallaresa, al seu punt de confluència amb la Vall d’Àssua. Travessa la població la carretera C-13, de Balaguer a Sort i a Esterri d’Àneu. Depenen del seu terme els pobles de Roní i Beraní i l’antiga demarcació de Surp, amb els agregats d’Escàs, Caregue i Rodés. La vila de Rialb, en un turó que domina la població, conserva diverses ruïnes de l’antic castell de Rialp, que fou centre del quarter de Rialp i Àssua. Antigament era una vila closa, protegida per murs i torres, com la torre d’en Virós, ara convertida en habitatge. Té unes quantes cases porticades Rialp / DGPC Jordi Contijoch

R

352

LA RIBA

al carrer Major i una església del segle xvii, dedicada a la Mare de Déu de Valldeflors.

Era una vila reial per pròpia redempció dels seus súbdits. La creació dels esports de neu a Llessui i Espot i el turisme d’estiu han fet de Rialp un petit centre de serveis, amb hotels, residències, apartaments, comerços i llocs d’esplai. El poblet de Surp, accessible per una bona pista, conserva la notable església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria.

La Riba L'Alt Camp Població pintoresca i industrial a la vegada, situada entre penyals rocosos a l’estret de la Riba, o pas natural del riu Francolí per la serralada prelitoral. Hi són típics els molins paperers, indústria primordial del terme des del segle xviii. La població és formada per diferents agrupaments sense edificis remarcables. El més notable és l’església parroquial de Sant Nicolau, de línies barroques neoclàssiques, amb una cúpula i un esvelt campanar, erigida entre 1764 i 1770. A la Casa de la Vila hi ha la petita Biblioteca-Museu Josep Serra Farré, amb documentació i una col·lecció d’armes i numismàtica reunida pel patrici que li dóna el nom, el qual visqué entre 1868 i 1941.

La Ribera d’Ondara * La Segarra Demarcació moderna formada el 1972 per la fusió de Sant Antolí i Vilanova i Sant Pere dels Arquells. Es troba al SE de la comarca, i el seu terme és travessat per la moderna A-2 i la vella carretera, de la qual surten diferents petits brancals. Com la majoria de municipis segarrencs, és format per un notable conjunt d’antics centres de població situats en puigs fortificats, integrats pel castell, l’església i un petit conjunt de cases dintre d’un clos fortificat. També l’antiga carretera d’Aragó o «camí del blat» hi féu néixer uns quants nuclis, com ara Vilanova, els Hostalets de Cervera i Sant Pere dels Arquells. A més dels llocs esmentats, el terme és format pels antics castells i nuclis de Mont-lleó, Montfar, Pomar, Briançó, Montpalau, Montpaó, la Sisquella, Rubinat, Llindars i Agramuntell, que tenen en total cinc esglésies romàniques i emplaçaments típics, en particular els conjunts del Pomar,

Montlleó i Rubinat. El centre del terme és a la vall del riu Ondara, a Vilanova de Sant Antolí, on hi ha una notable plaça (segle xvi) i un carrer amb la Casa de la Vila i la nova església parroquial de Santa Maria de Sant Antolí (1950). El petit nucli de Sant Pere dels Arquells~ es va formar al costat d’una pabordia o monestir canonical, filial de Santa Maria de l’Estany, fundat el 1100 i unit com a granja a Montserrat, el 1592. La seva església es troba aïllada a la part baixa del poblet i té elements d’època gòtica, però es troba molt refeta. Fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional el 2007. El seu reduït nucli de cases s’aparta més del riu Ondara i es disposa a l’entorn d’una placeta o pati central.

La Ribera d’Urgellet L'Alt Urgell Moderna demarcació municipal de més de 100 km2, situada a la vall del Segre, al S de la Seu d’Urgell. Té com a eix la carretera C‑134, de Balaguer a la Seu d’Urgell. La seva capital és el poble de Pla de Sant Tirs, al peu de l’esmentada carretera. Formen part d’aquest gran territori els antics termes de Tost i Arfa i la parròquia d’Hortó. Té els nuclis de població del Pla de Sant Tirs, Adrall i Arfa, i vells llocs històrics, dignes de visita, com ara el petit poblet de Tost, amb restes del seu castell, que va donar nom al gran llinatge que va conquerir la vall d’Àger, Nabiners i els llocs de Codinet i el Mas del Monestir, a l’estret de Tresponts, on hi hagué els antics monestirs de Sant Climent de Codinet, documentat des de l’any 803, i Sant Iscle de Centelles. Anomenat després de Sant Andreu de Tresponts, i documentat des del 839, els seus monjos tenien cura dels ponts i del camí ral a l’estret que fa el Segre en aquest lloc.

Ribes de Freser * El Ripollès Important població que centra tot el sector NW de la comarca, situada al punt de confluència de la vall del Freser amb les de Toses i Pardines o, el que és el mateix, dels rius Freser, Rigard i Segadell. Inclou l’estació de tren de la línia Barcelona-Puigcerdà o la Tor de Querol i és l’origen del tren cremallera de Ribes a Núria. L’antic castell de

RINER 353

Ribes i la vall Pedrera, nom històric de la vall de Ribes, varen pertànyer sempre al comtat de Cerdanya i a la diòcesi d’Urgell. Adquiriren un fort protagonisme entre 1276 i 1344, quan Ribes era un lloc fronterer del Regne de Mallorca, que incloïa la Cerdanya, juntament amb els comtats de Rosselló, Conflent i Vallespir. Del castell de Ribes, en queden notables murs en un petit cim proper a la població. En els temps moderns, la industrialització per a l’aprofitament de l’energia fluvial, el turisme i l’estiueig han donat a la població un aspecte característic de vila feinera o industrial, centre de serveis i, a la vegada, lloc de turisme i estiueig. La vila, a 912 m d’altitud, va néixer entre el castell de Sant Pere i l’església parroquial de Santa Maria de Ribes, un edifici reconstruït entre 1945 i 1946 per l’arquitecte J. Danés i Torras, aprofitant com a capelles laterals els absis romànics d’una església anterior, modificats en la seva part superior. Al costat d’aquest sector antic se’n va originar un de nou, al llarg de la carretera de Puigcerdà, i també un sector ampli més modern, a l’esquerra del Freser, que té com a eix el passeig Guimerà. Dintre el nucli antic es poden distingir la Vila de Dalt, o sector que s’estén vers l’antic castell, on hi ha l’hospital, renovat el 1839, i la Vila de Baix, o sector més proper a l’església. La població conserva diversos xalets modernistes i és notable l’arquitectura industrial de les seves antigues colònies tèxtils, Recolons i Perramon, i la central hidroelèctrica Montagut, d’un estil eclecticista neogòtic. La Colònia Recolons és una bona mostra del patrimoni industrial, en aquest cas de les colònies del riu Freser. La fàbrica, que era de filatures, inclou un conjunt d’edificis molt compactes, que es conserven en bon estat. Al costat de la colònia es van fer tres salts d’aigua: el de Daió, el de Rialp i el de Recolons.

Dins del terme, al peu de la carretera, hi ha l’Hotel de la Corba, obra modernista de 1907. Més amunt de la Corba, i al peu de la carretera, hi trobarem el balneari de Montagut, un gran edifici vuitcentista, amb uns interessants interiors modernistes. Tot i la seva proximitat a Ribes i el seu nom oficial d’Aigües de Ribes, pertany a la demarcació de Campelles. És aconsellable una visita als agregats de Bruguera i Ventolà, amb esglésies d’origen romànic, i també l’ascensió a la capella de Sant Antoni, al SW de la vila,

a 1.272 m d’altitud. Ribes és un lloc d’hotels i de serveis, com a capital d’un ample sector comarcal.

Riells i Viabrea La Selva Demarcació de l’extrem SW de la comarca que s’estén pels vessants orientals del Montseny i a la part baixa de la depressió de la Selva. Travessa l’extrem S del terme la carretera C-35, de Granollers a Hostalric, i la línia de ferrocarril de Barcelona a Girona per Granollers, que té dins el seu terme l’estació de Breda-Viabrea. Riells és un centre rural, amb la bonica església de Sant Martí de Riells, en part romànica, una creu de terme i antigues masies i molins, transformats ara en hostals, ja dins El Parc Natural del Montseny. Entre Breda i Riells, a la dreta de la carretera, hi ha les importants ruïnes de la Torre d’en Pega, o antiga casa forta de Busquets. Viabrea, centrada en l’antiga parròquia de Sant Llop, en part romànica, és un lloc d’estiueig i d’urbanitzacions modernes.

Riner * El Solsonès Municipi del sector SE de la comarca, en contacte amb el Bages, format per les antigues parròquies de Riner, Santa Susanna, Freixenet i Su, que foren antics centres de població, avui dia molt escassament habitats.

El nucli rural de Riner conserva la gran torre rectangular del castell de Riner, que centraRiner. Santuari del Miracle / DGPC J. Gumí-M. Manent

R

354

RIPOLL

va l’antic terme. El santuari del Miracle~ és l’element més notable del terme i fou declarat monument historicoartístic el 1980. És format per una gran església barroca, amb una singular galeria al mur S, on hi ha la façana, puix que l’església va restar inacabada pel costat de ponent. A l’extrem W, hi ha un espai d’uns 20 m, amb els murs inacabats, i al seu interior, restes d’una església anterior, dels segles xv-xvi. Les obres es varen paralitzar el 1672, en morir el seu arquitecte, Josep Morató. Presideix l’església un gran retaule barroc, fet entre 1744 i 1758, un dels més grans i espectaculars del país, i una talla de la Mare de Déu del Miracle, del segle xv. En una capella lateral, s’hi guarda un retaule de pintura goticorenaixentista, del segle xvi. El santuari té com a origen una aparició de la Mare de Déu, que hauria tingut lloc el 1458.

Prop de l’església, emmarcant la plaça del Santuari, hi ha la Casa Gran, un gran edifici renaixentista, antiga albergueria, d’avançat el segle xvi, amb ampliacions més tardanes.

Té una escala interessant i una galeria a l’interior, on hi havia una residència dels ducs de Cardona. Adossat a llevant de l’església, hi ha un monestir neoromànic, d’inicis del segle xx, filial de Montserrat, on resideixen monges benedictines. També hi ha una albergueria moderna i la Casa d’Espiritualitat de la diòcesi de Solsona.

Ripoll *** El Ripollès Important població que s’alça al punt de confluència del Ter i del Freser, centre industrial, de mercat i de serveis de bona part de la comarca de la qual és capital. És també un centre històric important, a causa del monestir que li va donar origen, un dels més importants de la Catalunya medieval. Té estació a la línia fèrria de Barcelona a Puigcerdà, o la Tor de Carol, i que abans es bifurcava amb la suprimida línia de Sant Joan de les Abadesses. Ripoll es va formar a l’entorn del monestir de Santa Maria de Ripoll, erigit pel comte Guifré el Pilós, el 879 o el 880. Prop del monestir, s’hi va formar la vila, envoltada de muralles fins al segle xix i que fou un centre important d’antigues fargues, que s’especialitzà en la fabricació d’armes de foc i de claus. Encara conserva diverses indústries metal·lúrgiques importants, que en són una continuació, bé que amb produccions molt

Monestir de Santa Maria de Ripoll / DGPC Albert Sierra

variades, com ara eines de treball i productes de ventilació. La industrialització del segle xix, amb l’aprofitament de la força motriu fluvial, va ser causa de la creació d’indústries de filatures i articles tèxtils, amb diverses colònies industrials.

El monestir de Santa Maria de Ripoll~ conserva bàsicament l’església remodelada i consagrada per l’abat Oliba el 1032, bé que molt modificada i refeta en la distribució de les naus, la volta i el cimbori per Elies Rogent, entre 1886 i 1893, gràcies a l’interès i l’esforç del bisbe de Vic, Josep Morgades, que té la seva tomba al mig de la nau central.

L’església i el seu claustre són monument historicoartístic des de 1931. Consta d’un cos de cinc naus, amb un ampli transsepte, en el qual s’obren set absis. Abans de la restauració havia estat víctima del terratrèmol de 1428 i d’una remodelació interior de cinc a tres naus, el 1835. Fou incendiada i espoliada a partir de 1837. Dels dos campanars que flanquejaven la façana, un es conserva sencer, d’un perfecte estil romànic llombard, amb el pis superior modificat al segle xix, i de l’altre resten el basament i dos pisos.

Precedeix l’església un atri gòtic que protegeix la portada, feta a mitjan segle xii, un dels treballs d’escultura romànica més importants, a desgrat de la degradació de la pedra en què fou esculpida. És com un arc

RIPOLL   355

Claustre del Monestir de Santa Maria de Ripoll / DGPC Josep Giribet

R

Portada romĂ nica del Monestir de Santa Maria de Ripoll / DGPC Josep Giribet

356

RIPOLL

triomfal amb escenes bíbliques, un Pantocràtor al centre i representacions d’animals fantàstics i dels vicis capitals i escenes de la vida quotidiana, segons els mesos de l’any, a l’arquivolta, que s’inicia sobre dues imatges, força mutilades, de Sant Pere i Sant Pau. El claustre, a la part meridional de la basílica, té la galeria més propera a l’església feta entre 1170 i 1200, i la resta de les galeries fetes al llarg del segle xiv i inicis del xv. Les galeries superiors o segon pis no es van acabar fins a principis del segle xvi. Tanmateix, el conjunt és força homogeni i evocador. De les antigues dependències monàstiques, només en queda la part aprofitada per a Casa de la Vila, amb una sala amb un antic teginat del segle xvi a la seva part baixa. El monestir fou el panteó dels comtes de les dinasties de Cerdanya-Barcelona i de Besalú i conserva encara les tombes de Guifré el Pilós (897) i Ramon Berenguer IV (1162), i també les de Bernat Tallaferro i els seus descendents.

N’hi ha que han estat refetes modernament i que es van restaurar aprofitant capitells d’època califal (segle x) i un antic relleu gòtic. També té notables mosaics moderns; el del presbiteri és còpia d’un de medieval.

Noves excavacions han posat de manifest tombes antigues i restes de les basíliques anteriors sota l’actual presbiteri.

La vila de Ripoll té una antiga plaça, porticada en part, i uns quants edificis neoclàssics i modernistes notables, que són testimoni del seu passat d’esplendor econòmica. També té una part d’un pont medieval sobre el Freser i molts testimonis d’antigues esglésies, com el Catllar, Llaés i Sant Bartomeu de les Tenes, i molts masos antics a Llaés i a l’antiga Parròquia de Ripoll, que fins fa poc formà demarcació municipal pròpia. Vers Sant Joan de les Abadesses, hi destaca el palauet de Rama, de tipus versallesc, amb jardins italianitzants al seu entorn.

Prop del monestir, hi ha l’antiga església parroquial de Sant Pere de Ripoll, un edifici romànic ampliat el segle xvii i remodelat amb capelles i ampliacions noves, els segles xviii i xix. A la vila, hi ha el Museu Etnogràfic de Ripoll, antic museu folklòric, creat el 1915, quan la part superior de l’esmentada església de Sant Pere fou cedida a l’erudit i folklorista Tomàs Raguer, el qual hi aplegà tota mena de testimonis de la vida tradicional de la comarca. El Museu, anomenat també Museu Pirinenc, inclou una impor-

Ripoll. Farga Palau / DGPC Josep Giribet

tant col·lecció d’etnografia local: mobiliari, aixovar domèstic, vestits, teixits, indústria comarcal, ceràmica, objectes religiosos, exvots, etc. Hi destaquen els diorames dedicats a la vida dels pastors de la muntanya i a les fargues ripolleses. També té elements antics del monestir: capitells, restes de sepulcres i mosaics. L’Arxiu inclou sèries de protocols notarials força completes, des de finals del segle xvi. El museu tancà les portes l’any 2000, i es va traslladar a un edifici nou, actualment en procés de rehabilitació. Des d’aleshores, la Sala Abat Senjust de l’Ajuntament de Ripoll acull exposicions temporals amb part del seu fons.

Cal destacar-hi també, com a record de la seva antiga indústria fargaire, la Farga Palau, restaurada i adaptada per a visites.

Fundada com a farga de ferro al segle xvii, va mantenir la seva activitat durant cinc segles, fins que va tancar, l’any 1978. Es troba dins d’un edifici de pisos que serveixen d’habitatges. La planta baixa, l’ocupa la farga, amb les trompes d’aigua, els martinets, la carbonera, el forn i la fornal. Separat de l’obrador, hi ha la roda hidràulica, la sèquia i la bassa que servia per emmagatzemar l’aigua

RIUDOMS 357

del riu Freser, fer moure la roda i generar el vent, que, impulsat de manera contínua, dóna nom al mètode de la farga catalana. La característica més singular de la Farga Palau són els dos martinets instal·lats, amb coixinets metàl·lics, mànec d’om i mall d’acer. El 2006, la Farga Palau de Ripoll obrí les seves portes com a un nou annex del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

Riudarenes La Selva Vila i terme que s’estén del centre de la depressió de la comarca, als contraforts de la serralada prelitoral. La població, prop de la riera de Santa Coloma, en un indret d’antics aiguamolls i a tocar de l’estany dessecat de Sils (que s’estenia en part pel seu terme), té poca cosa digna de ser remarcada.

Al sector muntanyós del terme, hi ha l’Esparra, un poblet rural que té prop seu un interessant casal fortificat medieval, la torre de l’Esparra, i, en especial, el santuari de l’Argimon, format per les restes d’un antic castell dels vescomtes de Cabrera, una esglesiola romànica, restaurada recentment, i un santuari modern poc característic. És un lloc pintoresc, amb una gran vista a la comarca i fàcilment assequible per la carretera de l’Esparra i una bona pista.

Riudecanyes ** El Baix Camp Vila i demarcació municipal del sector W de la comarca, als vessants orientals de la serra de l’Argentera i a la vall del Riudecanyes. La vila de Riudecanyes, on destaca l’església de Sant Mateu (1582‑1598), reformada i ampliada a finals del segle xvii, es troba sota el pantà de Riudecanyes, notable obra d’enginyeria feta entre 1907 i 1919 per al regadiu i per fornir d’aigua Reus i altres poblacions. Hi destaca particularment el castell-monestir d’Escornalbou (MHC).

Documentat com a castell el 1153, fou cedit el 1165 a Joan de Santboi perquè el repoblés i hi erigís una comunitat de canonges agustinians. El castell, amb la seva església de Sant Miquel, fou centre d’una ampla baronia i fou habitat pels canonges fins l’any 1574. El 1580, s’hi establí una comunitat de franciscans, que el 1648 creà un col·legi de missioners, els quals hi subsistiren fins al 1835. El lloc fou

desmantellat de les fortificacions inicials el 1654, i a partir d’aleshores restà només com a convent. El conjunt, en estat ruïnós, fou adquirit pel diplomàtic i bibliòfil Eduard Toda, que el restaurà de manera molt lliure, amb molts afegits romàntics i fantasiosos entre 1910 i 1925. Toda reuní a Escornalbou una gran col·lecció de llibres i de ceràmica, de la qual hi resta encara una part. El conjunt monumental és format per l’església de Sant Miquel, ampliada i consagrada de nou el 1240, un edifici encara romànic, una capella annexa de Santa Maria, també del segle xiii, una sala capitular, una galeria del claustre reconstruïda per Toda com a mirador arran del cingle, el gran edifici conventual transformat en una luxosa residència i altres edificis annexos, i també una torre d’accés i altres elements neomedievals construïts per Toda. Al cim d’Escornalbou, hi ha la capelleta de Santa Bàrbara, que és un magnífic mirador de la comarca i té al seu entorn llocs bonics, com ara el passeig dels Frares.

Riudoms El Baix Camp Notable vila i terme a la part plana del Camp, a ponent de la ciutat de Reus. Conflueixen a la vila cinc carreteres locals que l’enllacen amb Reus, les Borges del Camp, Riudecanyes. Castell Monestir d'Escornalbou / DGPC Josep Giribet

R

358

LA ROCA DEL VALLÈS

Montbrió i Vinyoli, i la carretera de Reus a Cambrils de Mar. La vila té una notable plaça Major, presidida per l’església parroquial de Sant Jaume, un edifici de línies barrocorenaixentistes construït entre 1599 i 1617, amb un sector porticat amb setze arcades del segle xvi, refetes amb les ruïnes del claustre del convent de franciscans de Sant Joan, erigit el 1582 i enderrocat poc després del 1835. A prop de la població, també hi ha l’ermita de Sant Antoni (1684‑1702), amb un retaule xurigueresc de 1745.

La Roca del Vallès * El Vallès Oriental Demarcació municipal, centrada pel poble de la Roca, situada a la vall mitjana de la riera de Mogent i als contraforts NW de la serralada litoral. Fa pocs anys es va separar del seu terme, el poble de Vilanova de la Roca o Vilanova del Vallès, per formar municipi propi, però l’integren encara Santa Agnès de Malanyanes, antigues masies, noves urbanitzacions, polígons industrials i els antics castells o cases fortes de Bell-lloc i de Vilalba, molt propera a Cardedeu. Sobre la població destaca la mola del castell de la Roca, un gran edifici amb un cos sever i ferreny, amb bonics finestrals gòtics, reconsRocafort de Queralt. Celler Cooperatiu / DGPC Josep Giribet

truït en part fa uns quants anys, i una torre rodona medieval i murs de defensa que formen una planta trapezoïdal. És residència temporal d’una família barcelonina, que el va restaurar a partir de 1952. La població té diverses cases dels segles xvi-xvii, amb bonics portals i llindes, i també una església parroquial goticotardana (1557‑1581), dedicada a Sant Sadurní, que conserva un retaule barrocorenaixentista de relleus esculpits, obra d’Antoni Comas (1620). Santa Agnès de Malanyanes té una església romànica, ampliada als segles xvi i xviii, que conserva un notable conjunt d’altars barrocs, el major, de 1681, i els altres, del segle xviii.

Rocafort de Queralt ** La Conca de Barberà Municipi situat a l’extrem nord-oriental de la comarca, a la capçalera del riu Vall­ verd. Ha estat tradicionalment un lloc de cultiu vinícola i de secà. Centra la població l’església barroca de Sant Salvador, amb un esvelt campanar. En el petit pujol on hi havia el castell, s’hi ha construït un nou edifici de caire medieval, amb pedres portades del despoblat de Torlanda. Als afores de la població destaca per la seva bellesa el Celler Cooperatiu~ modernista, declarat MHA el

RODA DE TER 359

2002. El Celler Cooperatiu d’aquesta població és obra de Cèsar Martinell, de l’any 1918.

Es tracta d’un edifici de dues naus, però construït en moments diferents, la qual cosa va provocar l’existència d’un mur interior que limita la percepció espacial del conjunt.

A partir d’aquest celler, es començarà a designar els cellers de Martinell com les «catedrals del vi».

Roda de Barà ** El Tarragonès Municipi de la costa, situat a l’extrem E de la comarca, en contacte amb el Baix Penedès. La seva platja es troba entre les de Creixell de Mar i Torredembarra, i després del boom turístic està envoltada d’urbanitzacions, blocs d’apartaments, hotels i càmpings.

De les seves urbanitzacions, en destaca la singular del Roc de Sant Gaietà, amb reproducció de cases i racons típics, a la manera de «poble espanyol». Passen pel seu terme l’autopista AP-7, dita de la Mediterrània, i la carretera nacional N-240, de Barcelona a Tarragona i a València, i també les línies de ferrocarril de Sant Vicenç-Valls-Lleida, la de Sant Vicenç a Reus i la de BarcelonaTarragona. La població es troba terra endins i és presidida per l’església parroquial de Sant Bartomeu, amb un esvelt campanar.

Sobre la punta de Barà, hi ha el santuari de la Mare de Déu de Barà, construït al segle xviii, en un paratge molt ben conservat. És famós l’arc de Barà~, arc triomfal romà erigit a l’antiga Via Augusta, declarat monument historicoartístic el 1926. Consta d’una sola arcada de 4,87 m d’amplada per 10,14 m d’alçada, amb pilastres corínties acanalades als seus extrems, que s’aixequen sobre un sòcol i sostenen l’entaulament. Segons la inscripció que té gravada, fou erigit en memòria de Lluci Licini Sura, i per disposició seva, general de l’emperador Trajà (98-117 de la nostra era). Fou restaurat a principis del segle xix, i modernament es desvià la carretera que hi passava per sota. Ara es troba en un espai enjardinat, entre els dos carrils de la carretera de Barcelona a Tarragona.

Roda de Ter ** Osona Vila industrial del sector NE de la plana de Vic, situada a banda i banda del riu Ter.

Roda de Barà. Arc de Barà / DGPC Bob Masters

Es va originar pel desplaçament, fet el segle xiv, de l’antic nucli de l’Esquerda o la històrica civitas de Roda, descrita en parlar de les Masies de Roda. El seu element més característic és el pont medieval sobre el Ter, refet en part el 1648, i de nou el 1710 i el 1940. A l’extrem E del pont, hi ha l’església parroquial de Sant Pere de Roda, aixecada el segle xviii i remodelada després de 1940, i a l’altre extrem del pont, el santuari del Sol del Pont. La industrialització del segle xix per a l’aprofitament del riu Ter féu que s’hi creessin grans indústries tèxtils, ara la majoria aturades, i nuclis de treballadors, i també diverses cases noucentistes i modernistes molt notables.

Al municipi, hi trobarem la zona arqueològica i el jaciment ibèric i medieval de l’Esquerda~, recentment declarat Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya. El conjunt és un dels més rellevants de Catalunya, tant per la seva extensió (12 ha) com pel llarg període que inclou (del segle viii a. C. al segle xiv d. C.). Al seu museu es guarden les troballes fetes a les excavacions de l’antic poblat, amb abundant material arqueològic (ceràmica, sivelles i altres peces

R

360

ROQUETES

notables), que va de l’època ibèrica al segle xiv, i que comparteix amb el veí municipi de Masies de Roda.

Roquetes El Baix Ebre L’extensíssim terme de Roquetes se situa a la dreta de l’Ebre, riu que marca el límit amb Tortosa. A ponent és accidentat pels Ports de Beseit o de Tortosa i per la serra de Caro. Població moderna, els edificis més antics de la ciutat són unes cases del segle xvii, a l’entorn de la plaça del Pou. L’església de Sant Antoni de Pàdua, classicitzant, és de 1826. La institució que més renom i prestigi ha donat a Roquetes és l’Observatori de l’Ebre, que, des de la seva fundació a mans dels jesuïtes, el 1904, s’ha dedicat a l’estudi de la relació entre l’activitat solar i els fenòmens geofísics.

Roses *** L'Alt Empordà Vila i terme són situats al fons de l’àmplia badia de Roses, al magnífic port natural, la situació estratègica del qual, aprofitada des de l’antiguitat, ha estat causa de nombrosos setges soferts a l’edat moderna. La població té el gran atractiu turístic d’una vila marinera, amb una flota pesquera que es considera una de les més importants de Catalunya (n’és famosa la subhasta de peix, al capvespre) i una bona dotació hotelera.

La població té un passeig marítim que s’obre a la seva famosa badia. Tant al passeig com al nucli antic hi ha edificis remarcables, com ara la Casa Rozes~, declarada monument històric el 2002. L’habitatge unifamiliar conegut com a Casa Rozes (Av. Diaz Pacheco, 184) és obra de J. A. Coderch i X. Valls, arquitectes (1961-1962). És de les primeres obres dels seus autors que va tenir àmplia repercussió internacional i que representa, juntament amb la casa Ugalde, dues maneres aparentment diferents però profundament coherents amb la forma de reinterpretar l’arquitectura popular sota els criteris racionalistes, postulats dominants en l’obra d’aquests autors. La casa de vacances es desenvolupa en pendent cap al mar i ocupa una petita península, que s’interna en un extrem de la badia de Roses. La composició ortogonal del conjunt de les parts que

formen l’edifici i l’adaptació al terreny natural donen com a resultat un edifici lineal, que s’allarga cap al mar, i dibuixa una suau inclinació de color blanc. Totes les peces s’obren a llevant, i els serveis es reserven a ponent. El vèrtex de la casa és el dormitori principal, que domina la mediterrània i el golf de Roses.

Les restes monumentals i arqueològiques més notables de la vila es localitzen al recinte de l’antiga Ciutadella~. Al seu solar, hi hagué l’antiga ciutat grega de Rhode, colònia fundada pels rodis i documentada a les fonts clàssiques, que encunyà moneda (dracmes, amb la rosa dels rodis al revers) des de la fi del segle iv fins a la fi del segle iii a. C. Les excavacions, realitzades principalment al barri hel·lenístic i en un gran edifici tardoromà, han aportat abundància de materials, en part al Museu d’Arqueologia de Catalunya (Girona) i en part al Museu de Roses. S’hi ha trobat també ceràmica cristiana nordafricana, una gran necròpolis i restes d’una església paleocristiana, sota l’absidiola S de l’església de Santa Maria de Roses~, declarada monument historicoartístic el 1961, situada també dins el recinte de la Ciutadella. Hom n’ha reconstruït la capçalera romànica (segle xi). Fou seu d’una abadia benedictina important, destruïda pels francesos a la Guerra Gran (1792) i prop seu hi ha restes d’un absis preromànic i vestigis del claustre i altres dependències.

Al segle xvi, l’emperador Carles V ordenà que s’hi construís la gran ciutadella de Roses, obra renaixentista notable, de planta pentagonal, murs atalussats i grans baluards molt ben conservats. La seva porta de Mar és d’una gran monumentalitat; a l’extrem oposat, la porta de Terra està en força mal estat. Complement important de la ciutadella, i bastit molt poc després, fou el castell de la Trinitat o de la Poncella, damunt la punta que tanca la badia, al cim d’un turó rocós.

Té planta estrellada i baluards triangulars.

La seva silueta dóna un caire característic al paisatge de la vila. Per la importància del seu port, la població fou plaça cobejada en totes les guerres de l’edat moderna; patí diversos setges i combats a la dels Segadors (1640, 1645 i 1654), fou presa el 1697 pel duc de Noailles a la de la Lliga d’Augsburg, i en la de Successió, contrària a l’arxiduc Carles, fou atacada el 1719 pel duc de Berwick. A la Guerra Gran s’hagué de retre als france-

RUBÍ 361

Roses. Dolmen Creu d'en Cobertella / DGPC Bob Masters

sos (1792), que en destruïren la ciutadella i el monestir, i a la de Napoleó, s’hagué de retre altre cop als francesos, que la bombardejaren (1808). En l’actualitat, l’espai urbà de Roses, a causa del turisme, s’ha estès en totes direccions i s’hi ha construït un gran nombre d’urbanitzacions, a vegades abusivament. Això no obstant, fou declarat paisatge pintoresc el 1972 i al seu terme encara es conserven restes arqueològiques importants de diverses èpoques, entre les quals destaca el sepulcre megalític més gran del país: la Creu d’en Cobertella~. Al Puig Rom, hi ha restes d’un castell d’època visigòtiga, amb planta ovalada (declarat monument historicoartístic el 1964). Vers l’indret dels antics aiguamolls, ara Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, en part dintre del seu terme municipal, s’ha creat la gran urbanització o complex d’Empuriabrava, amb passeigs, torres i espais que s’entrecreuen amb canals navegables.

El Rourell L'Alt Camp Municipi situat al S de la comarca, al límit amb el Tarragonès. L’església de Sant

Pere és del segle xvii, d’una nau coberta amb volta de llunetes i capelles laterals. L’edifici més important és el casal dels marquesos de Vallgornera, dit «el Castell», de planta quadrada, aïllat, amb finestres coronelles gòtiques i portal adovellat.

Rubí * El Vallès Occidental Al NW de Sant Cugat, travessen el seu terme l’AP-7, la C-16 i la BP-1503, de Molins de Rei a Terrassa, i hi tenen estació els Ferrocarrils de la Generalitat de Barcelona a Terrassa. La vila ha sofert un gran creixement els darrers anys (prop de 7.000 habitants el 1950, 43.532 el 1981 i 68.100 el 2007). L’església parroquial de Sant Pere, reformada el 1884, conserva el portal gòtic, amb arquivolta i capitells esculpits, i una finestra geminada romànica al seu damunt, en la qual s’aprofiten dos capitells preromànics i una columneta amb estries helicoïdals de marbre blanc. Té una massissa torre-campanar. El castell té belles finestres gòtiques i una façana lateral amb arcades tapiades. El Museu de Rubí conserva diverses col·leccions d’arqueologia, principalment

R

362

RUBIÓ

de la necròpolis iberoromana de Can Fatjó, relleus de l’antic retaule barroc i objectes d’art popular i indústries tradicionals. Hi ha reproduït el pedró, amb una inscripció ibèrica que es trobà a la vila, l’original del qual, juntament amb un fons numismàtic, és al Museu d’Arqueologia de Catalunya (Barcelona).

Rubió * L'Anoia Al NE de la comarca, al límit amb el Bages.

El petit nucli és presidit pel turó on hi ha les restes de l’antic castell (una torre i uns murs). Hi destaca la gran església parroquial de Santa Maria, del segle xiv, fortificada, que conserva dos portals romànics de tipus lleidatà. S’hi conserva un magnífic retaule gòtic, ben restaurat, amb escenes de la vida de la Mare de Déu i altres de la Passió. El seu autor, anomenat pels historiadors «mestre de Rubió», és de l’escola de Ramon Destorrents. Els escuts que hi ha, amb cérvols dels Boixadors, el daten amb posterioritat a 1380, quan posseïen la jurisdicció del lloc.

La predel·la és al Museu Episcopal de Vic. Al pla, hi ha la petita església de Sant Macari, i més enfilada a llevant, la de Sant Pere d’Ardesa, en ruïnes.

Rupià * El Baix Empordà Al NW de la comarca, prop del Gironès. El poble conserva el traçat urbanístic medieval, amb dos portals, el d’Avall (que conserva el passadís amb volta) i el d’Amunt, de l’antiga muralla. L’església parroquial de Sant Vicenç és gòticotardana, amb frontis barroc i volta de creueria. El castell de Rupià és un antic palau dels bisbes de Girona. Edifici notable del gòtic civil, té finestres coronelles a les dues façanes exteriors i una bonica sala amb arcs de diafragma a la planta noble. El nucli antic té moltes cases amb boniques obertures i de construcció noble que donen un encís especial a la població.

Rupit i Pruit ** Osona Municipi creat el 1978, per la fusió dels antics municipis de Rupit o Sant Joan de Fàbregues i Pruit. Es troba a l’altiplà de Collsa-

cabra, al seu límit SE, en contacte amb la vall del Ter. Es comunica per la carretera comarcal C-153, de Vic a Olot, de la qual surten petits brancals vers Pruit i vers Rupit. La vila de Rupit es troba en un esperó rocós, a l’entorn del penyal on s’alcen les escasses ruïnes del castell de Rupit, en un lloc molt apte per a la defensa, perquè està envoltat per una gran vall natural oberta per la riera de Rupit. És una població molt típica, amb interessants cases de pedra amb finestrals de tipus gòtic i goticotardà i amples portals dovellats, amb dates, noms i oficis dels antics propietaris. Tot el nucli antic ofrena un gran conjunt d’edificis característics dels segles xvi al xviii, part dels quals es troben reproduïts al Poble Espanyol de Barcelona.

N’és típic el carrer del Fossar, amb una creu de pedra sobre un alt pedestal, que té la data de 1641, i on es troben moltes de les cases més típiques de la població. És un dels temes preferits dels pintors i artistes que escullen Rupit per als seus quadres. L’església parroquial de Sant Miquel de Rupit es va construir avançat el segle xviii i és un edifici barroc neoclassicista, al qual fa costat un esvelt campanar amb terrat i barana, fet entre 1786 i 1869, utilitzat com a miranda de la població. També hi destaca la casa dita «el Palau» o «casa de la notaria dels Soler», amb el seu jardí penjat, sostingut per grans arcs de pedra. Al davant del poble, sobre un esperó rocós, hi ha la capella de Santa Magdalena (segle xvii), una altra miranda de Rupit pel costat més abrupte i espadat. Una bona pista, d’uns 4 km, porta a Sant Joan de Fàbregues, l’antiga església parroquial de Rupit, un notable edifici romànic de tres absis en disposició trevolada, restaurat fa uns quants anys; un indret molt pintoresc. Sant Andreu de Pruit és una parròquia rural amb una església romànica (segles xii-xiii) mutilada i ampliada al segle xviii. El terme té l’església de Sant Llorenç Dosmunts, prop del gran mas de les Viles, romànica, amb una ampliació que substitueix l’antic absis. Hi són especialment remarcables un bon nombre de masies d’una gran bellesa: el Bac de Collsacabra, les Viles, la Sala, el Collell, la Casassa de Pruit, Comajoan i el Mas Corriol, que conserva una notable col· lecció de ceràmica catalana, quadres antics i records històrics, sobretot de les guerres carlines.

S

SABADELL 363

Sabadell ** El Vallès Occidental Fou un dels centres capdavanters de la industrialització de Catalunya (se l’anomenà la «Manchester catalana»), i actualment, tot i la crisi de l’art tèxtil, és encara un dels focus tèxtils llaners més importants. Capital de la comarca, juntament amb Terrassa, Sabadell és una ciutat pròspera; hi ha una Escola Universitària d’Estudis Empresarials, dues de formació professional, un Gremi de Fabricants que té com a filial un institut d’investigació (Sallarès i Pla), i la Jove Cambra, amb entitats financeres pròpies (Banc de Sabadell i Caixa d’Estalvis de Sabadell), i una intensa vida cultural, amb diversos museus, acadèmies, escoles i institucions, entre els quals esmentarem només com a exemple la Fundació Bosch i Cardellach, l’Acadèmia de Belles Arts, el teatre de la Faràndula, l’Agrupació Astronòmica de Sabadell i el Museu i Institut de Paleontologia, que ha assolit prestigi internacional. El camp d’aviació, del Ministeri de l’Aire, és usdefruitat per l’Aeroclub de Barcelona-Sabadell. Ben equipat, acull un bon nombre d’avionetes esportives. Els orígens històrics de Sabadell són localitzats al lloc proper d’Arraona, on hi hagué primer un poblat ibèric, després una vila romana i, finalment, l’antiga parròquia de Sant Feliu, radicada a l’antiga església d’Arraona, que el 1373 es traslladà a la dreta del Ripoll, a una església que fins aleshores era seu d’un priorat canonical dedicada a Sant Salvador.

A l’entorn d’aquesta església, que aleshores adoptà la titularitat de Sant Feliu, s’havia desenvolupat el primer nucli de població de Sabadell, i hi ha documentat un mercat el 1111. El 1366, la vila passà a ser reial, per la compra que en féu la reina Elionor de Montcada, muller de Pere III de Catalunya.

La ciutat de Sabadell té avui més de 200.000 habitants (el 1900 n’hi havia 23.294) i ocupa una extensió urbana més gran que la meitat del terme municipal. El nucli antic se situa a l’entorn de l’església de Sant Feliu, edifici neogòtic d’Enric Sagnier (conserva l’absis gòtic de 1420 i el campanar barroc de 1724, i fou acabada pel noucentista F. Falguera), i el delimiten la plaça de l’Ajuntament, el passeig de la Plaça Major i el carrer de Manresa. Ben aprop, al carrer del Pedregar, trobarem la Casa Du-

S

364

SABADELL

ran~, casa pairal del segle xvi amb reformes posteriors. Hi ha edificis destacats i representatius de cada període, com ara la Casa de la Ciutat, d’un neoclàssic tardà (1871), de Gabriel Batllevell, autor també de l’Hotel Suís (1903); el Teatre Principal i l’església dels Claretians (1836), neoclàssica, d’Antoni Cellers. Modernistes són la Caixa d’Estalvis de Sabadell, l’antiga Escola Industrial (ambdues de Jeroni Martorell), avui centre cultural de la Caixa, i l’església de Sant Agustí (Escoles Pies), de Bernardí Martorell. Obra d’enginyeria destacada en el paisatge és la Torre de l’Aigua.

De filiació noucentista, l’església de la Santíssima Trinitat, de Lluís Bonet i Garí, i el monument a Sallarès i Pla, a la plaça del Dr. Robert, de Josep Clarà.

La indústria tèxtil de la llana va transformar profundament aquesta ciutat, a partir de mitjan segle xix, en un dels centres industrials més importants de Catalunya.

D’aquesta època cal destacar el Vapor Buxeda (1853), dedicat a la fabricació de teixits de llana. Actualment, la sala de la màquina de vapor està restaurada. Dins del corrent modernista, hi destaquen l’edifici de la Caixa de Sabadell (1905-1915), Verge de Gràcia, núm.

17, de l’arquitecte Jeroni Martorell. Resolta Sabadell. Hotel Suís / DGPC Mercè López

en un llenguatge molt contingut i d’un cert classicisme, però amb aportacions d’importants artesans i artistes, sobretot en vitralls.

Altres obres modernistes que cal esmentar són l’Escola Industrial (1907-1910), del mateix autor, i la Casa Turull (1896-1904), Rbla. de Sabadell, núm. 74-78.

De les obres més destacades d’aquest darrer temps, en destaca l’Edifici d’Oficines (Antic Vapor Sampere), obra de 2001-2005, al carrer Tres Creus, núm. 88-104 / Sallarès i Pla, 3, dels arquitectes Rafael Moneo, J. A. Martinez Lapeña i Elias Torres, que ocupa els espais residuals de l’antic Vapor, i crea un espai interior públic. És interessant la solució adoptada a la façana sud, en què les persianes de fusta controlen l’ambient dels apartaments. Un altre edifici que cal destacar és l’Illa de Cases Martí l’Humà (19741979), Martí l’Humà, núm. 1-9, Dr. Roges, núm. 2-4, dels arquitectes O. Bohigas, J. M. Martorell i D. Mackay. Es tracta de dos grans conjunts d’habitatges, resolts en forma corbada, que s’adapten a l’espai lliure de la parcel·la. S’hi accedeix per passos orientats al nord, i els apartaments estan orientats al sud. L’espai entre els dos conjunts, que són de diferent alçada, assumeix la funció de semipúblic.

SALÀS DE PALLARS 365

fet excavacions i s’hi ha descobert un absis anterior. El santuari de la Mare de Déu de la Salut (1882) és dalt la serra de Sant Iscle, sobre l’antiga Arraona. Al lloc d’una antiga ermita (1323), l’edifici actual, neoromànic, té pintures murals d’Antoni Vila Arrufat, i també rics vitralls.

S’Agaró Vegeu Castell-Platja d'Aro. Sagàs * El Berguedà

Sabadell. Casa Duran / DGPC Mercè López

Sabadell té tres museus dins el nucli urbà.

El Museu d’Art a la Casa Turull, edifici del 1812 i reformat el 1860, representatiu de la burgesia. El Museu d’Història, a Can Casanovas (de 1859), fou inaugurat el 1931.

Té nombroses col·leccions arqueològiques de prehistòria i història antiga procedents d’excavacions de la rodalia, especialment d’Arraona, una secció tèxtil, etc. L’Institut Paleontològic Dr. M. Crusafont, única institució d’aquest tipus al país dedicada a la recerca, conserva col·leccions notabilíssimes de la seva especialitat i una completa biblioteca; va ser fundat el 1969, per Manuel Crusafont, paleontòleg eminent.

A la carretera de Matadepera, hi ha el quart museu de Sabadell, una exposició agrícola permanent a la masia Can Deu, del segle xvii, de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Prop seu ha estat reconstruïda la capella romànica de Sant Vicenç de Verders, procedent del pantà de Sau. Al terme, fora del nucli urbà, hi ha part de l’antiga església d’Arraona, dedicada avui a Sant Nicolau (abans Sant Feliu). En resta l’absis rectangular i un transsepte elevat de tipus carolingi. Prop seu s’ha excavat una necròpolis medieval de tombes antropomorfes.

De l’antic monestir de monges benedictines de Sant Vicenç de Jonqueres, abandonat el 1293, en resta l’església en ruïnes, adossada a una casa. Sant Pau de Riu-sec és al SW del camp d’aviació. L’església romànica conserva el campanar de la torre. S’hi han

A la part oriental del Baix Berguedà, hi porta la carretera local BV- 4346, que surt de la C-154, la comarcal de Vic a Gironella, per Prats de Lluçanès. L’església de Sant Andreu és un bell edifici romànic (primera meitat del segle xi), de tres naus separades per arcades, amb l’absis central ornamentat amb arcuacions i bandes llombardes. Juntament amb la capella de Santa Margarida, als afores, amb elements romànics, ha estat declarada monument historicoartístic el 1982, i restaurada. En procedeix un interessant frontal d’altar romànic, amb escenes del martiri de Sant Andreu, conservat al Museu Episcopal de Vic. Els laterals, amb representacions bíbliques, són al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. El terme és bàsicament rural, amb grans masies que s’estenen per tota la seva demarcació. També inclou petits agregats, com ara Biure, amb l’església de Sant Martí, romànica, i el santuari de la mare de Déu de la Guàrdia.

Salardú Vegeu Naut Aran.

Salàs de Pallars * El Pallars Jussà A la dreta de la Noguera Pallaresa, prop del pantà de Sant Antoni. La vila conserva força el caràcter medieval, amb part del recinte fortificat i tres dels seus portals, un dels quals amb una bella torre cilíndrica (n’hi ha d’altres d’anàlogues incorporades a les cases). El castell, que era dels comtes de Pallars, sembla que devia ser a la part alta, on hi ha l’església de la Mare de Déu del Coll (amb volta apuntada i capelles gòti-

S

366

SALDES

ques) i la plaça porticada. Al cementiri, s’hi conserva l’absis romànic de l’antiga església de Sant Pere. S’hi celebrava una fira de bestiar de peu rodó, documentada al segle xiv i que va perdurar fins al 1974.

Saldes * El Berguedà Al NW de la comarca, és al peu de la impressionant muntanya del Pedraforca, centre d’activitats excursionistes, amb indrets molt bells per acampar-hi, un parell de refugis i un famós mirador de la vall de Gresolet, al N del terme. S’hi arriba per una bonica carretera (B-400), que parteix de la C-16, poc abans d’arribar a Guardiola de Berguedà. Aquesta carretera, millorada recentment, passa fregant el Parc Natural del Cadí-Moixerò i el paratge natural d’interès nacional del Pedraforca, i permet un bell recorregut vers Gósol, Josa i la Seu d’Urgell.

A l’església de Sant Martí de Saldes (segle xvii) hi ha la bonica imatge romànica de la Mare de Déu de Gresolet. L’antic castell de Saldes, enfilat sobre la població, ha estat parcialment restaurat; la seva capella de Santa Maria és d’origen romànic. Al terme hi ha altres esglésies antigues i les ruïnes, exhumades en excavació, de l’antic monestir de Sant Sebastià del Sull, fundat a la primeria del segle x, que tingué una petita comunitat fins a mitjan segle xi. En destaca la seva església (segle x), de planta circular, amb un absis al SE, anterior a les altres rotondes romàniques de Catalunya. S’hi arriba per la carretera de Saldes al santuari i paratge de Gresolet, després de travessar aquesta riera, seguint a peu (uns 30 minuts) la vora esquerra del riu de Saldes. Avui dia estan gairebé en desús les velles mines de carbó de Saldes.

Sallent * El Bages Vila i terme de la vall del Llobregat, al N de la ciutat de Manresa. S’hi arriba després de passar el congost de Sallent per la carretera C-16, de Manresa a Berga i al túnel del Cadí, que ara evita el pas pel centre de la població. Hi arriba també l’antic ferrocarril de Manresa a Berga, ara utilitzat només per al transport de mineral. De tradició industrial (tèxtil) i minera (potassa) important,

Sallent. Castell i Església de Sant Sebastià / CE09 Jordi Chueca

és una vila pròspera (7.000 habitants, el 2007). El nucli vell és a l’esquerra del riu.

Hi comuniquen dos ponts moderns, un dels quals refet sobre l’antic pont gòtic. L’església parroquial dedicada a Santa Maria és un edifici modern (1940‑1946), amb un campanar neogòtic de finals del segle xix.

Té també l’església de Sant Antoni Maria Claret, sallentí il·lustre (1807‑1870), obra interessant de l’arquitectura actual (1967), amb decoració escultòrica de J. M. Subirachs. Sant Antoni M. Claret, a més, hi té un monument dedicat, obra modernista de l’arquitecte Soler i March (realitzat per l’escultor Eusebi Arnau), que hi féu també la Casa Arau, neogòtica. La Casa Gran té una esplèndida façana del segle xiv. La de la família Torres és la casa pairal de l’erudit Fèlix Torres i Amat (1772‑1847), que fou bisbe d’Astorga. En un turó al S de la vila, hi ha les ruïnes del castell de Sallent i de la seva capella de Sant Esteve, popularment Sant Sebastià, romànica, de planta circular, fa poc restaurada. El terme, dels més grans de la comarca, té diverses esglésies d’origen romànic: Sant Miquel de Serra‑sanç (del segle xii i, restaurada), les dues de Serraïma (Sant Pere i Sant Martí), modificades al segle xviii, la de Santa Maria de Cornet (segles xi-xii), amb un portal amb columnes i capitells decorats amb elements de fauna fantàstica, la de Santa Susanna d’Abellar de Baix, amb tres absis formant creu, etc. Sobre el cim del Cogulló s’ha excavat i agençat per a la visita un antic poblat ibèric.

Salou El Tarragonès Municipi creat el 1989 per la seva segregació de Vila-seca, amb el qual formava el compost de Vila-seca i Salou. El seu terme té

SANT BOI DE LLOBREGAT 367

14,89 km2 i uns 20.000 habitants. Les seves activitats principals són el turisme i el comerç. Del seu nucli, en destaquen el passeig Jaume I, amb una font lluminosa dissenyada per Carles Buïgas, i el passeig Marítim, centre de la vida social. Té antics xalets, amb jardins, diversos de modernistes, com ara Can Bonet, i també edificis més antics, com ara la Torre Vella o Torre de Barenys, iniciada el 1530 contra la pirateria, ara un centre cultural. Un monument a Jaume I, de l’escultor Lluís M. Saumells, recorda que des de Salou, el 6 de setembre de 1229, va marxar l’estol que va anar a conquerir Mallorca. El terme té una façana litoral de 13,4 km, seccionada en dues parts pel cap de Salou, on hi ha el far, que data del 1856. Hi ha diverses platges, la de Salou, la de Cap Roig, la de la Canonja, etc. El port esportiu municipal és regentat pel Club Nàutic de Salou. Hi ha nombrosos hotels, apartaments, càmpings i un gran nombre de serveis i establiments turístics subsidiaris. Conserva les esglésies modernes de Santa Maria del Mar, de Sant Ramon i Sant Jordi.

Sant Benet de Bages Vegeu Sant Fruitós de Bages.

Sant Boi de Llobregat * El Baix Llobregat A la vall baixa del Llobregat, a la dreta del riu. És una ciutat dinàmica i amb força indústria (81.200 habitants, el 2007). L’església parroquial de Sant Baldiri, encarada al Llobregat, presideix la població. És un ampli edifici barroc (segle xvii), que conserva restes romàniques d’una església precedent i que guarda una magnífica taula gòtica de Lluís Dalmau (1448). Hi ha la tomba, amb làpida noucentista, de Rafael Casanova, heroi del 1714 i símbol de la resistència catalana, que visqué a Can Barraquer, bell edifici del segle xvi, amb finestres gòtiques.

També hi ha altres bonics casals dels segles xv al xviii. Han estat parcialment excavades les antigues termes d’una vil·la romana, conservades en gran extensió i amb bells mosaics. L’Institut Psiquiàtric de la Mare de Déu de Montserrat, arran de carretera, té una estructura de gran casal eclèctic, amb una església neogòtica. Inclou molts equipaments culturals, diversos en edificis notables, com ara els del barri Marianao, a prop dels Jardins de Marianao, ara parc públic d’ambient colonial i exòtic. El seu gran creixement l’ha desbordat amb edifi-

Sant Boi de Llobregat. Jardins de Marianao / DGPC Bob Masters

S

368

SANT CARLES DE LA RÀPITA

bada que havia de ser un mirador, i l’església Nova~, que sembla que estava destinada a l’administració pública. Té planta de creu inscrita en un quadrat, amb un espai central que probablement s’hauria cobert amb una cúpula (hi manquen les cobertes originals); a la façana hi ha columnes jòniques. Ambdós foren declarats monument historicoartístic el 1984. L’església parroquial, enderrocada la neoclàssica a la guerra de 1936, és posterior.

Hi ha una flota de pescadors, i la pesca, la navegació i el turisme són les activitats principals de la població. Al barri de la Ràpita, hi ha restes de l’antiga edificació religiosa que li dóna el nom.

Sant Celoni * El Vallès Oriental

Sant Boi de Llobregat. Institut Psiquiàtric / DGPC Bob Masters

cacions noves i grans per tots costats Als afores de la ciutat, hi ha la torre de Benviure, romànica, i la del Llor, preromànica, amb eremitoris rupestres propers.

Sant Carles de la Ràpita ** El Montsià Al sector meridional del delta de l’Ebre, al port dels Alfacs o de Sant Carles de la Ràpita, de poc calat, protegit per la península de la Banya, on a ambdues puntes del seu istme del Trabucador hi ha antigues salines. La ciutat fou fundada per cèdula reial de Carles III el 1780, perquè el monarca ambicionava poder convertir el port dels Alfacs (autoritzat a comerciar amb Amèrica el 1778) en un important centre comercial. És per això que féu construir-hi el canal de navegació d’Amposta a la Ràpita. D’urbanisme neoclàssic, la ciutat s’ordena a l’entorn de la plaça ovalada de Carles III, a partir d’un eix ortogonal mar-muntanya, amb carrers en angles rectes. Dels edificis neoclàssics de l’època, en destaquen la Glorieta~, rotonda inaca-

El terme, molt extens, se situa a llevant de la comarca, a la vall mitjana de la Tordera, que separa el Montseny de la serra de Montnegre. Inicialment, la vila fou dels MontclúsCabrera i, posteriorment, esdevingué centre de la comanda hospitalera de Sant Celoni.

Té el carrer Major com a eix principal. A la plaça Porticada es fa el mercat setmanal, documentat des de 1157. S’hi conserven escasses restes de l’antiga muralla. L’església parroquial de Sant Martí té una façana barroca, amb uns magnífics i rics esgrafiats en forma de retaule, de 1762. La vila és un petit centre d’atracció d’una àmplia rodalia i punt de penetració vers el Montseny. Fora de la vila hi ha la petita capella de Sant Nicolau, de l’antic hospital de mesells, de transició al gòtic. Vora la riera de Pertegàs, hi ha l’antiga parròquia (precedent de l’actual de Sant Celoni) de Sant Martí de Pertegàs, avui capella de Sant Erasme, reformada al segle xiv. Al seu costat hi ha el bell edifici de la Rectoria Vella, gòtic. En procedeix un retaule de Ramon Destorrents (segle xiv), conservat al Museu Diocesà de Barcelona, i el de Santa Anna, de Jaume Huguet (1470), al Museu Nacional d’Art de Catalunya. En un turó a ponent de la vila, dominant una àmplia panoràmica, hi ha el santuari del Puig de Bellver, reconstruït després de la Guerra Civil.

Al poble de la Batllòria hi ha el gran mas de Can Batllori i l’església de Santa Maria de l’Esperança (segle xvii). Al de Montnegre, hi ha l’església de Sant Martí, que fou la del castell. L’església de Sant Esteve d’Olzinelles té elements romànics i façana de 1786.

SANT CUGAT DEL VALLÈS 369

Altres llogarets són Fuirosos i Vilardell. El Pont Trencat, damunt la Tordera, només conserva un arc gòtic.

Sant Cugat del Vallès *** El Vallès Occidental Al S de la comarca, al límit amb el Baix Llobregat i el Barcelonès (arriba fins als vessants occidentals de la serra de Collserola i del Tibidabo). La ciutat viu un gran augment de població en els temps recents i ja supera els 70.000 habitants. Tant la part antiga com la més moderna conserven noves i grans torres i cases d’estiueig modernistes i noucentistes clàssiques. A l’extrem de llevant del nucli antic s’alça l’antic monestir de Sant Cugat, l’abadia benedictina més important del comtat de Barcelona i conjunt monumental notabilíssim, que li dóna el nom; és monument historicoartístic des del 1931.

Situat a l’emplaçament de l’antic Castrum Octavianum, bastit prop del vuitè mil·liari de la via romana de Barcelona a Egara (Terrassa), el monestir s’aixeca en part sobre restes d’aquesta antiga fortificació, on segons tradició fou martiritzat el cristià nordafricà Cugat, el 303, durant les persecucions de Dioclecià. En honor seu s’hi bastí una

petita construcció funerària o mausoleu, ampliat amb un absis de ferradura els segles vi-vii, l’excavació del qual es pot veure al claustre. Probablement aleshores ja hi havia una petita comunitat, però els orígens més antics documentats del monestir benedictí es remunten al segle ix. Tingué un paper molt important en la colonització de nous territoris conquerits als àrabs. El conjunt monumental~ era emmurallat i en resta encara una bona part. Hi destaca l’església de Sant Cugat, de planta romànica de tres naus, acabada en estil gòtic, amb l’adopció de voltes d’ogiva a la coberta, i amb un cimbori octogonal de finestrals ogivals. Els absis, semicirculars a l’interior, són poligonals exteriorment, amb semicolumnes adossades a les arestes. El cos principal del bell campanar de torre és de la fi del segle xi, acabat en època gòtica. El claustre és un magnífic exemplar romànic, molt unitari, de la fi del segle xii. Hi treballà l’escultor Arnau Cadell, que s’hi representà al capitell darrer de l’ala de llevant. D’altres capitells (n’hi ha 144) són corintis, ornamentals, amb bèsties fantàstiques i escenes bíbliques, a les galeries E i S. Al segle xvi s’hi construïren el segon pis i l’atri que precedeix el claustre. A l’església, hi ha retaules renaixentistes i bar-

Sant Cugat del Vallès. Monestir de Sant Cugat / DGPC Bob Masters

S

370

SANT ESTEVE D’EN BAS

rocs, i a la sala capitular, n’hi ha un de gòtic, bellíssim, obra de Pere Serra (1375), dedicat a Tots els Sants. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserven dues taules del retaule major, obra del germànic Aine Bru, amb la representació de la Degollació de Sant Cugat, magnífica obra renaixentista (1502‑1507). D’altres objectes litúrgics són al Museu Diocesà de Barcelona, i a l’Arxiu de la Corona d’Aragó es conserven antics manuscrits seus amb interessants miniatures. A un extrem de la població hi ha l’Arxiu Nacional de Catalunya, propietat de la ­Generalitat de Catalunya, en un modern i espaiós edifici obra de l’arquitecte Josep Benedito, inaugurat el 1995. Eren llocs residencials el poble de Valldoreix, amb la seva església de Sant Cebrià, i les urbanitzacions de Mirasol i la Floresta, cada vegada més massificades per les construccions modernes. Dins el terme, hi ha també el poble de Campanyà, amb l’església de Santa Maria (té restes romàniques), la capella preromànica de Sant Llorenç de Fontcalçada i la romànica rodona de Sant Adjutori (antigament Santa Maria de Gausac). A la mateixa vall s’alça la capella de Sant Medir, on el tres de març es fa un famós aplec.

Sant Esteve d’en Bas Vegeu la Vall d’en Bas. Sant Esteve de Palautordera * El Vallès Oriental A la vall de la Tordera, oberta als vessants meridionals del Montseny. La població té el centre històric a l’església de Sant Esteve, romànica (segle xi), amb cimbori sobre petxines i façana i capelles de tradició gòtica tardana (1570). Al N del terme, a l’esquerra de la Tordera, hi ha les monumentals restes de l’antic castell de Montclús, amb una torre rodona, importants llenços espitllerats i una capella romànica ruïnosa, Santa Margarida.

Era el centre d’un ampli terme, amb diverses parròquies, que pertanyé al vescomtat de Cabrera. El terme de Sant Esteve pertanyia però al domini senyorial de la pabordia de Palau del monestir de Sant Cugat del Vallès. Al peu de la serra de Vallmanya, hi ha el casal o castell de Fluvià (antigament, casa de Palau o de Sant Cebrià i Sant Corneli), reconstruït el segle xvii, que conserva al seu interior la capella de Sant Cebrià, magnífic edifici romànic (segle xi), de tres absis en disposició trevolada i de planta de ferradu-

Sant Cugat del Vallès. Arxiu Nacional de Catalunya / DGPC Jordi Play

SANT FELIU DE CODINES 371

Sant Feliu de Buixalleu-Arbúcies. Vista aèria del castell de Montsoriu / MEMGA Josep Camps

ra. Gairebé unida a la població, formant una petita barriada, hi ha la capella de Santa Margarida, de 1739, bastida en record de la del mateix titular, de la qual queden ruïnes dintre del clos del castell de Montclús.

comparteix amb Arbúcies, s’han descrit en parlar d’aquell municipi.

Sant Feliu de Buixalleu * La Selva

Al NW de la comarca, en un sector muntanyós entre els cingles de Bertí, el turó de Montbui i la muntanya de Sant Sadurní de Gallifa. La vila té el seu nucli històric a la Sagrera, barri ara un xic marginal, on es dreça l’església de Sant Feliu. Refeta en gran part el 1948, conserva dos capitells califals del segle x d’una església anterior. La població té força caràcter, amb bells casals de portals adovellats i finestres dels segles xvi i xvii. Hi destaca l’Hospital de Santacruz, d’un regust renaixentista auster, construït per un rector d’aquest nom, entre 1744 i 1753.

La vila va créixer amb un segon raval o nucli format al llarg de l’antic camí ral, ara la C-59.

En aquest sector, sobre l’antiga Casa Batllori, hi ha la Torre del Rellotge, del segle xviii, i altres cases notables, com ara Can Déu Ric o casa Rodó. A l’antiga casa de Can Xifreda hi ha un museu local, amb materials d’excavacions i altres antiguitats de la vila i el terme. La població i el terme conserven diverses cases modernistes que recorden la

Dels més extensos de la comarca, el terme s’estén al marge esquerre de la Tordera i per la vall baixa de la riera d’Arbúcies. El centre del municipi es troba ara al pla de Gaserans. L’església de Sant Feliu, que dóna nom al municipi, conserva el campanar de torre en part romànic. Integren el seu gran terme els poblets o parròquies de Gaserans (la seva església de Sant Llorenç conserva l’absis romànic) i Sant Gabriel de Grions, amb moltes antigues masies, com la Torre de Grions, amb restes medievals. El terme, ara amb un sector amb noves indústries, comunicat des de la C-35, té el paratge de Perxistor o del Gorg del Comte, amb un mural que recorda el fraticidi o assassinat del comte Ramon Berenguer II, cap d’Estopes, el 1082. El terme era del senyor del castell de Montsoriu~, en part dintre d’aquest terme. Les seves ruïnes destacades, que

Sant Feliu de Codines * El Vallès Oriental

S

372

SANT FELIU DE GUÍXOLS

seva funció de lloc d’estiueig, que encara conserva, com ara la Masia del Bosc de Rufets, dedicada a restaurant, amb el nom postís de «la Baronia». S’han tancat les fàbriques tèxtils que li donaven vida i ara el seu treball s’ha diversificat. El Mas del Villar és adossat a una torre rodona romànica, que recorda el seu tradicional caràcter senyorívol. Prop seu, la capella de Santa Maria del Villar, restaurada el 1799, té l’absis romànic.

Sant Feliu de Guíxols ** El Baix Empordà A la costa, al SE de la comarca, accidentat per la serra de les Cadiretes o de Sant Grau, que separa el terme de la vall d’Aro. La ciutat és al fons de la badia del seu nom, entre el turó del Molí de les Forques i el de Sant Elm, al NE del monestir que li donà nom, davant el port. Eminentment turística en l’actualitat, la població es formà a redós del monestir de Sant Feliu de Guíxols~, documentat al segle x, que era murallat (declarat monument historicoartístic el 1931).

L’església abacial té una nau amb creuer i tres absis poligonals gòtics, mentre que la Sant Feliu de Guíxols. Casino de la Constància / DGPC Bob Masters

part W és romànica. Davant la façana de ponent hi ha la famosa porta ferrada, una mena de porxo format per tres arcs de ferradura sostinguts per columnes exemptes i un cos superior amb obertures triforades obertes sobre cadascun dels arcs. N’han estat discutides la funció i la data, tot i que sembla preromànica. Fan costat a la façana de l’església les torres del Fum i del Corn; la primera s’alça sobre un basament del segle v.

Al S de l’església i de la plaça del Monestir, hi ha un gran edifici neoclàssic que formava part de les dependències monàstiques.

Actualment acull el Museu Municipal, amb col·leccions d’arqueologia romana i medieval, de missals i de pintura local. Davant seu, al mig de la plaça, hi ha l’arc de Sant Benet, bella construcció barroca.

El Casino de la Constància~ (o dels Nois) (1895-1900), al passeig de Mar, és l’obra més coneguda de Guitart, que va ser arquitecte municipal de la població. L’edifici ocupa una cèntrica cantonada i està resolt utilitzant recursos del llenguatge medievalista i arabitzant, d’altra banda molt freqüents en el darrer terç del segle xix. Arcs de ferradura apuntats, gelosies, esgrafiats geomètrics, la triple cúpula que sobresurt i centra la cantonada reforcen un repertori formal més propi dels premodernistes i els corrents historicistes. Rafael Masó té diverses obres a la ciutat, de les quals destaquem dues: la Casa Casas i la Caixa de Pensions.

La Casa Casas (1914-1916), a la urbanització Montclar, és un gran habitatge unifamiliar.

La seva integració en el paisatge era, i encara és avui, notable, malgrat la proliferació urbanística de l’entorn. La seva aparent simplicitat ve acompanyada per una rigorosa composició que beu molt de la Secessió Vienesa, com en moltes de les seves obres més brillants. La Caixa de Pensions (19231924), Rambla d’Antoni Vidal, núm. 20 / Major, núm. 2, és un edifici ja plenament immers en període noucentista de l’autor.

Està destinat a oficines bancàries a la planta baixa i biblioteca pública a la planta pis.

Programa també molt noucentista, que la simple contemplació de l’edifici transmet clarament. La rotunditat i la solidesa de la planta baixa, feta amb carreus poc desbastats i petites columnes rabassudes, contrasta amb la planta pis, resolta amb grans finestrals i superfícies llises. El gran ràfec de fusta que corona l’edifici i la torre de re-

SANT FELIU DE LLOBREGAT 373

Monestir de Sant Feliu de Guíxols / DGPC Bob Masters

gust nòrdic que accentua la cantonada són elements característics dins del llenguatge d’aquest arquitecte.

Entre les obres de la segona meitat del segle xx esmentarem la Casa Cendrós i l’Institut d’Ensenyament de Sant Feliu. La Casa Cendrós (1968), Rambla. Vidal, núm. 1-5 / Passeig. de Mar, núm. 24, és obra de Manuel Ribas Piera. Edifici de dos habitatges i locals comercials, té clara vocació d’expressar a les façanes l’especial complexitat del seu programa, amb un llenguatge auster i racional, que entronca amb el corrent renovador de l’arquitectura catalana dels anys seixanta.

L’Institut d’Ensenyament de Sant Feliu (1997-2001), Canigó, núm. 41, dels arquitectes R. Aranda, C. Pigem i R. Vilalta, és un edifici aparentment cec i de gran longitud. Consta de dos cossos allargats, que es tanquen en ells mateixos i que s’obren a l’espai interior que han creat, per prescindir o abandonar qualsevol esperança d’integrarse en un entorn poc favorable.

Sant Feliu de Llobregat El Baix Llobregat Capital de la comarca des de 1936, i de bisbat des de 2005. La ciutat es troba a l’esquerra del Llobregat, al pla del riu. D’intens

creixement (6.343 habitants el 1930, 37.849 el 1981 i 42.267 el 2006), té molts barris nous.

L’església de Sant Llorenç, un edifici neobizantí bastit el 1946 per l’arquitecte Josep Ros i Ros, és ara la catedral del nou bisbat que s’estén per part del Baix Llobregat, de l’Anoia i per tot el Garraf i l’Alt Penedès. Can Falguera conserva el ric arxiu dels marquesos de Castellbell. Hi ha diversos parcs públics enjardinats i la població és anomenada «ciutat de les roses», perquè la primera setmana de maig s’hi celebra una exposició de molta fama. Als vessants de la muntanya d’Olorda, hi ha l’antiga Torre Abadal, mas que conserva una torre preromànica. I a prop Valldonzella, hi ha la Torre del Bisbe, que fou del prelat barceloní Berenguer de Palou (segle xiii), i la Torre de Santa Margarida (en un enclavat del municipi de Barcelona), on nasqué el monestir cistercenc femení de Santa Maria de Valldonzella. S’hi conserva, en mal estat, l’església romànica.

La Biblioteca Pública Montserrat Roig (1990-1993), Verge de Montserrat, núm. 3, és dels arquitectes A. Viaplana, H. Piñón i R. Mercadé. És un dels equipaments més representatius d’aquest prestigiós equip de professionals, on tornen a reinterpretar part del seu repertori formal, rigor estructural, utilització creativa de grans superfícies vi-

S

374

SANT FELIU DE PALLEROLS

drades, i s’allunyen de solucions tradicionals.

La biblioteca està situada entre un parc i la via del ferrocarril. Els autors han prioritzat que les sales de lectura s’orientin de cara al parc, el qual s’estén als seus peus.

Sant Feliu de Pallerols La Garrotxa Municipi situat a la vall d’Hostoles. Hi passa la carretera C-63, de Santa Coloma de Farners a Olot. La vila, abans emmurallada, té una bonica plaça, dues capelles dedicades a la Mare de Déu del Roser i Sant Sebastià i antics casals de boniques llindes de pedra.

Situada a banda i banda del riu Brugent, al peu dels cingles i el santuari de la Salut, amb hostatgeria i hostal, i l’església refeta el 1862, gaudeix d’una àmplia panoràmica i atracció dels fidels. La parròquia de Sant Feliu és del segle xvii. Té els agregats de Colltort, amb l’església de Sant Iscle, romànica (molt alterada), i la de Sant Miquel de Pineda, també romànica, amb l’absis sobrealçat i un campanar de torre. El terme inclou masies interessants.

Sant Feliu Sasserra * El Bages Al N de la comarca, i vinculat històricament al Lluçanès, encara que sigui del Bages. El poble és a 9 km de Prats de Lluçanès, al qual l’uneix la B-431 que ve d’Artés i Avinyó, i una altra carretera l’uneix a Oristà, municipi que gairebé envolta la població. Conserva diverses cases antigues, amb finestres gòtiques, que en revelen un passat brillant, i d’altres amb llindes de pedra del segle xviii. L’antiga Casa del Consell i Jurats del Lluçanès, ara Casa de la Vila, fou la seu de la sotsvegueria de Lluçanès i és l’edifici més important de la població.

De la primeria del segle xvii, té una bonica façana renaixentista. L’església de Sant Feliu, d’un gòtic tardà (1581), amb afegits moderns, conserva el portal romànic del segle xii, amb arquivoltes treballades i capitells historiats. Té uns quants masos importants, com ara l’Arnaus o el Pilar, abans Mas Fàbregues, amb capelles del segle xviii.

Prop el Mas Cirera hi ha restes d’una torre medieval del castell del mateix nom.

Sant Ferriol La Garrotxa Estès en bona part a la dreta del Fluvià, en contacte amb el Gironès, inclou molts petits nuclis i rep el nom del «Santuari de Sant Ferriol», a ponent, sobre la riba dreta del Fluvià, que es comunica per una pista local amb Besalú. El santuari de Sant Ferriol és esmentat des del segle xv. L’edifici actual és d’un gòtic tardà (segle xvii) i té una gran hostatgeria. S’hi feia un gran aplec el 18 de setembre. A l’altre extrem del municipi, hi ha el santuari del Collell, antic priorat benedictí, seminari molt posteriorment i avui col·legi internat. Inclou l’antiga església del segle xvii i, al seu costat, una nova església neoromànica (1912‑1952). Pertanyen a aquest municipi els poblets o nuclis històrics del Torn, la Miana, Ossinyà, Juïnyà i Fares, sense cap carretera que els uneixi entre ells, amb esglésies romàniques, la majoria amb afegits i reformes. Tots es comuniquen per petites carreteres amb la de Santa Pau i Mieres a Banyoles.

Sant Fruitós de Bages ** El Bages A l’E, i molt proper a la ciutat de Manresa, el seu terme ha esdevingut un enllaç o lloc de pas de grans carreteres. El poble, amb un eixample industrial a peu de carretera, té el nucli vell o antiga sagrera, abans fortificada, a l’entorn de l’església parroquial de Sant Fruitós, reconstruïda al segle xvii, encara dins de la tradició gòtica. Al terme hi ha diverses esglesioles romàniques, però el més interessant és el magnífic conjunt monumental de l’antiga abadia de Sant Benet de Bages~, o, simplement, monestir de Bages, fundada pel noble Sala, veguer comtal entre 959 i 972. Fou una abadia benedictina important, que el 1593 s’uní a Santa Maria de Montserrat, la qual el 1620 hi instaurà un col·legi d’arts i hi féu una notable ampliació al sector meridional, que fou després residència de monjos vells de Montserrat. Fou exclaustrat el 1835 i, gràcies al fet que passà més endavant a propietat de la família del pintor Ramon Casas, es va conservar íntegre en els seus edificis. Sant Benet conserva tot el conjunt d’edificis monàstics, que van del segle x al xviii, envoltat tot per una muralla.

D’aquest conjunt cal destacar: l’església, un

SANT FRUITÓS DE BAGES 375

Sant Fruitós de Bages. Antiga abadia de Sant Benet de Bages / DGPC Bob Masters

bell exemplar romànic del segle xii, amb un absis exempt i dos menors buidats dins els murs del transsepte, que té a sota una cripta, en part romànica, recuperada recentment.

En aquesta cripta es va venerar durant segles el cos de sant Valentí, una relíquia preciosa que el fundador Sala es creu que va portar de Roma quan va afermar el seu monestir, amb la protecció papal i la subjecció a la Santa Seu. Sant Valentí era tan popular aquí que molts antics documents l’anomenen «Monestir de Sant Benet i Sant Valentí de Bages». L’església, feta de pedra ben tallada del segle xii, es cobreix amb una nau de volta un xic apuntada, té un cor alt i restes d’un antic orgue, instrument que ja se cita a Sant Benet el 972. Sobre el teulat del creuer, hi ha un bonic i airós campanar de torre de dos pisos. El campanar pròpiament dit és la massissa torre de base preromànica que s’aixeca a la dreta de la seva rica portada de ponent. Fa costat al temple, i s’hi comunica per la nau i un braç del creuer, el claustre, un dels més genuïns del romànic català, acabat vers el 1225. Els seus arcs són sostinguts per parells de columnes amb capitells pulcrament esculpits amb escenes bíbliques, mitològiques i rurals, i d’altres amb entrellaçades i

motius vegetals. A l’ala de llevant, n’hi ha de reaprofitats, com el que inclou l’Anunciació i el Crist en Majestat, més antic. Abans era del tot envoltat de dependències monàstiques, però al segle passat li foren suprimides les de llevant o sala capitular, de la qual resta la seva primitiva entrada. La casa de l’abat és de 1627, però se’n conserva l’anterior, gòtica, anomenada «el Palauet». El monestir té un gran celler de grans arcs gòtics i, a sobre seu, la part anomenada «montserratina», perquè fou aixecada pels monjos de Montserrat, es creu que vers el 1620, ja en època barroca.

El forma la façana S del conjunt i és un cos de tres pisos, amb galeries sobreposades.

S’hi creà una escola d’arts per als monjos joves i una residència per als monjos vells.

El conjunt té altres annexos i dependències diverses, fetes o modificades per la família Casas-Carbó. Fou declarat monument historicoartístic el 1931. El conjunt ha estat adquirit per una caixa d’estalvis, que l’ha restaurat i adequat per a la visita (itinerari medieval i modernista) amb les últimes tecnologies. Hi trobarem també la seu de la Fundació Alícia (alimentació i ciència).

El terme de Sant Fruitós, al centre del pla de Bages, incloïa altres parròquies, com ara

S

376

SANT GREGORI

les de Sant Iscle i Santa Victòria de Bages, Sant Jaume d’Olzinelles, Sant Genís de la Vall dels Horts i un bon sector de la de Santa Maria de Claret, totes amb esglésies romàniques interessants. Llevat de la desapareguda de Sant Genís, la de Sant Jaume té restes de l’anterior, preromànica. També té masos antics, com ara les Brucardes, el Reguer o les Oliveres, i capelles rurals, com ara Sant Isidre o Sant Valentí de Montpeità.

Sant Gregori El Gironès A ponent de Girona, s’estén a la riba esquerra del Ter. El seu terme, molt extens, fou en part mutilat el 1974, per unir-ne diversos quilòmetres quadrats a la ciutat de Girona.

Un xic apartada del nucli de poblament hi ha l’església parroquial de Sant Gregori, un edifici romànic, remodelat en època gòtica (segles xiv-xv). S’hi varen trobar tres lipsanoteques o capses de relíquies amb els seus pergaminats, dels segles xi al xiv. El castell de Sant Gregori és un gran casal fortificat que fou dels Margarit, senyors del lloc, refet als segles xvi i xvii. Dalt la serra de Sant Grau, hi ha vestigis de l’antic castell de Tudela, on hi ha l’ermita de Sant Grau. El terme té diversos agregats, com ara Talaià i Constantins, i d’altres amb esglésies romàniques, Sant Hilari Sacalm. Pont de Querós / CE09 Albert Codina

com ara Calders (la Mare de Déu), Cartellà (Santa Esperança, prop del seu antic castell, actual mas), Ginestar de Llémena (Santa Maria) i Sant Medir, on vers el 820 es va fundar el monestir de Sant Medir i Sant Genís, que el 949 es traslladà a Amer. A prop de la seva església romànica hi va residir fins fa poc temps la vella comunitat de monges cistercenques de Cadins o del Mercadal de Girona, després traslladades a Salt. Al seu terme també hi ha el santuari de Santa Afra, enlairat a la serra de Sant Grau, bastit el 1760 sobre un antic oratori, lloc d’aplecs i atracció popular.

Sant Guim de Freixenet * La Segarra Població que centra un conjunt d’antics nuclis de població, com ara la Rabassa, la Tallada, Sant Domí, Castell de Santa Maria, Freixenet de Segarra, Altadill, Amorós, etc., la majoria avui dia despoblats. El seu terme conserva esglésies antigues, entre les quals destaquen la romànica de Santa Maria de Freixenet, de tres naus, adossades a un edifici de 1892, de diferent orientació, i la de Santa Maria del Castell. També té restes de vells castells de defensa dels petits nuclis, tots, però, molt malmesos. La seva població es concentra al nucli de Sant Guim, de caire

SANT JAUME D’ENVEJA 377

modern. En destaca el Celler Cooperatiu~, amb els clàssics arcs parabòlics i obra vista, de Cèsar Martinell.

Sant Hilari Sacalm * La Selva Població i gran terme municipal que centra la regió de les Guilleries, de la qual és considerada la capital. És un lloc d’estiueig, propiciat pel seu clima i la seva riquesa en aigua. L’aigua és ara la seva producció principal per a l’envasament, en deus tan conegudes com la Font Vella. La vila conserva diversos edificis modernistes i noucentistes, com ara l’antiga Cooperativa, i l’església parroquial de Sant Hilari, d’origen romànic, remodelada el 1877, amb un campanar acabat el 1921. Conserva les arquivoltes i les columnes de l’antiga portada romànica (segle xii). La població ha viscut una forta creixença els darrers temps (5.744 habitants el 2008), acompanyat de l’embelliment i la creació de nous espais públics, com ara la plaça Josep Moragues, amb el gran monument a aquest heroi de la guerra de Successió, ajusticiat el 1715, fill del terme. El monument és obra de Domènec Fita (1988). Li donà fama l’antic balneari de la Font Picant, d’aigua bicarbonatada i ferruginosa. Té una font noucentista de Josep M. Pericas (1922), i al seu costat el gran Hotel Martín (1880). A la població, hi ha un edifici noucentista, obra també de Josep M. Pericas, dit la Taverna de l’Aigua, on s’expedia l’aigua de la Font Picant. Camí d’Osor, hi ha l’antiga parròquia de Santa Maria de Mansolí o Mansolí Vell, del segle xiii. És notable el gran i fortificat Mas Saleta, remodelat com a castell amb elements portats de fora, amb una capella gòtica (segle xvi), traslladada de l’Empordà.

Posseeix una notable col·lecció de carrosses i selles de muntar dels segles xvii-xviii.

També cal destacar-hi el Mas Soler, un gran edifici setcentista, amb majòliques i antic mobiliari, i el Casal de Villavecchia, un edifici historicista d’Enric Sagnier (1893), i altres masos antics. Està unida al seu terme l’antiga demarcació de Querós, a la vall del Ter, amb el seu pont gòtic i moltes cases negades pel pantà de Susqueda. Li resta sense culte l’església romànica de Sant Martí de Querós i la casa en ruïnes de Serrallonga, que va donar nom al famós bandoler barroc Joan Sala, àlies Serrallonga (1594-1634).

El Museu de les Guilleries, instal·lat als baixos de la Cooperativa, conserva elements de la fauna i de l’etnologia de la comarca i altres records de la vida i vells oficis, sobretot relacionats amb el bosc que caracteritza aquest sector de les Guilleries.

Sant Hipòlit de Voltregà Osona Petit terme de 0,97 km2, totalment envoltat pel municipi de les Masies de Voltregà, que es va separar de la vila el 1801. El forma únicament la vila, de 3.200 habitants, antic centre de manufactures artesanals tèxtils i d’una extensa baronia de la mitra de Vic. Està formada per un seguit de carrers, en què destaquen les velles cases dels segles xvii i xviii. I sobretot l’antiga Casa del Gremi de Sant Llorenç, ara Casa de la Vila. A la part més alta, hi ha la gran església parroquial de Sant Hipòlit, construïda entre 1769 i 1780, un dels edificis del tipus barroc neoclàssic més característics de la dinastia de mestres d’obres Morató, molt activa durant tres segles a Osona.

Hi trobarem el Centre d’Assistència Primària (1984-1986), Vinya, s/n, obra d’A. Viaplana i H. Piñón. És un dels primers CAP que el nou govern català va endegar, per eixugar el dèficit crònic d’equipaments sanitaris, que el règim anterior havia descurat.

La seva situació, al límit de la població i sense una estructura urbana prou definida al seu entorn, ajuda a entendre la forma de l’edifici, que prescindeix de referències inexistents. L’el·lipse formada per la poligonal que conforma l’obra permet un programa molt funcional, en què la simplicitat i aparent eficàcia, juntament amb una volguda austeritat, són els seus valors més assenyalats.

Sant Jaume d’Enveja El Baix Ebre Municipi nou, és el més oriental dels que hi ha a la banda dreta del riu i del delta de l’Ebre. Es comunica per un pas de barca amb Deltebre i per la TV-3403 amb Amposta i l’AP-7. L’únic edifici que cal destacar-ne és la petita església parroquial de Sant Jaume, neoromànica, de la primeria del segle xx.

El paisatge del delta, d’una gran bellesa, és l’atractiu turístic principal; hi ha estanys i basses amb vegetació pròpia dels maresmes

S

378

SANT JAUME DE FRONTANYÀ

Sant Joan de les Abadesses *** El Ripollès

Sant Jaume de Frontanyà. Església prioral / DGPC Bob Masters

i una rica fauna de peixos i ocells. A l’extrem E, entre les dues goles per on desemboca l’Ebre, s’estén l’illa de Buda, delimitada per cordons litorals sorrencs i de forma triangular (uns 6 km de longitud). Hi ha el far de Buda, la Casa de Buda i una capella.

Sant Jaume de Frontanyà ** El Berguedà Municipi situat al NE de la comarca, al límit amb el Ripollès. El petit llogaret és presidit per la seva monumental església de Sant Jaume~, magnífic edifici romànic del segle xi, declarat monument historicoartístic el 1931, i amb entorn protegit el 2005. De planta de creu llatina amb cimbori sobre el creuer i tres absis amb arcuacions que s’obren a l’ampli transsepte, és un dels millors exemples de l’arquitectura del primer romànic a Catalunya, inserit en un paisatge bellíssim.

Fou seu d’una canònica augustiniana. Dins el terme, a més, hi ha el santuari dels Oms, de 1785, i l’església preromànica de Sant Esteve de Montner, a Tubau. El terme inclou grans masies i altres esglésies menys característiques.

A la vall de Sant Joan, hi porta la carretera comarcal C-26, de Ripoll a Olot, que enllaça amb la C-38, vers Camprodon i que pel coll d’Ares baixa al Vallespir. El seu gran terme forma una típica vall dels Prepirineus. La vila, a l’esquerra del riu Ter, va exercir una funció d’estiueig des de primers del segle passat, testimoniada per diverses cases modernistes i noucentistes. El seu nucli antic, a ponent del monestir, respon a una urbanització del segle xiii, emmurallat i amb carrerons estrets i rectilinis, amb una bonica plaça central. La població és formà a recer de l’antic monestir de Sant Joan de les Abadesses~, fundat pel comte Guifré vers l’any 885 per a la seva filla Emma, que fins el 942 regí una brillant comunitat de monges benedictines i engrandí moltíssim el patrimoni. Uns suposats escàndols, esdevinguts en temps de l’abadessa Ingilberga, foren aprofitats pel comte de Besalú, Bernat Tallaferro, per obtenir del papa la dissolució de la comunitat (1017) i l’erecció d’un efímer bisbat a Besalú, dotat amb els béns de l’antic cenobi. Aleshores hom hi instaurà una comunitat de clergues, regida pel fill d’aquest comte, Guifré, també bisbe de Besalú. Després d’un interregne, durant el qual el monestir fou subjecte a Sant Víctor de Marsella i els seus monjos expulsats, la comunitat hi retornà el 1114. Fou declarat monument historicoartístic el 1931. Se’n conserva l’església de Sant Joan, romànica, amb una àmplia capçalera que havia inclòs un deambulatori, que s’ensorrà amb els terratrèmols del segle xv. Els cinc absis, tres a l’antic deambulatori i un a cada braç del creuer, són decorats exteriorment i interna, amb arcuacions i columnetes. L’absis major té una estructura de dos pisos i conserva un magnífic grup escultòric del Davallament o del Santíssim Misteri, del pas del romànic al gòtic (1251), dels més importants de l’època.

El claustre gòtic fou iniciat el 1442; al seu costat hi ha uns arcs del claustre romànic i unes dependències antigues. La porta de Santa Maria és precedida per un atri del segle xviii, sobre el qual hi ha l’arxiu, amb uns 2.000 pergamins, còdexs i altra documentació important. Entre l’església i el claustre hi ha la capella barroca dels Dolors, ara del Santíssim, obra de Jacint Moretó, amb una notable talla de la Pietat, de Josep Vilado-

SANT JOAN DESPÍ 379

Monestir de Sant Joan de les Abadesses / CE09 meydema

mat. El monestir conserva també la imatge de Santa Maria la Blanca, amb el seu retaule d’alabastre (1343), restes del de Sant Agustí i el sepulcre del beat Miró de Tagamanent (1345). A l’antiga rectoria, hi ha el Museu del monestir, amb retaules, objectes i orfebreria procedents del cenobi. Al Museu Episcopal de Vic es conserven, de Sant Joan, el Drap de les Bruixes, teixit hispanoàrab del segle xii, un retaule de la Passió de Crist, d’alabastre (segle xiv), i diferents frontals d’altar brodats. Prop del clos monàstic, el palau abacial (segle xv) té un petit claustre (declarat monument historicoartístic el 1983); darrere seu hi ha les restes de la capella romànica de Sant Miquel de l’Infermeria. L’església dels sants Joan i Pol~, romànica i en ruïnes ben consolidades, era l’antiga parròquia de la població. Declarada monument historicoartístic el 1966, conserva a la façana de ponent una portada amb arquivoltes i el timpà esculpit, i també una capçalera ben sencera de tres absis en disposició trevolada.

Se situa a prop del Ter i del pont Nou, medieval, restaurat i reconstruït després del que es volà el 1939. El seu terme inclou diversos masos de gran bellesa estructural i altres

esglésies romàniques, les de Santa Llúcia de Puigmal i Santa Magdalena de Perella, i també notables santuaris, els de Sant Antoni i Santa Maria del Prat El Museu del monestir de Sant Joan de les Abadesses es troba a l’edifici de l’antiga rectoria, annexa al claustre i a l’església del monestir. Fou inaugurat el 1975 i inclou una acurada presentació d’elements d’escultura, arquitectura i orfebreria de les èpoques romànica i gòtica, procedents o relacionats amb el monestir, i també talles, retaules, indumentària religiosa i objectes litúrgics dels segles xiv al xix. Són remarcables els teixits àrabs i hispanoàrabs dels segles xii i xiii.

Sant Joan Despí * El Baix Llobregat Al pla del Llobregat, a l’esquerra del riu.

Josep Maria Jujol va ser un dels íntims col· laboradors d’Antoni Gaudí, juntament amb Rubió i Berenguer i, de ben segur, el que va aportar més creativitat i domini de moltes tècniques a l’obra del mestre, com ara el color, el ferro o el «trencadís». La seva imaginació desbordant, el seu atreviment en la

S

380

SANT JOAN D’ISIL

utilització del color en tot tipus de materials, el seu domini del dibuix o la profunda religiositat que va plasmar en moltes de les seves obres el fan un dels autors més importants i renovadors de l’arquitectura catalana de primers del segle xx. Durant més de vint anys va ser arquitecte municipal de Sant Joan Despí. Aquesta població conserva el millor conjunt de les seves obres, que, si bé són de dimensions reduïdes, no deixen de tenir un valor extraordinari. En destaquen notablement dues: La Torre de la Creu o «dels Ous» i la Casa Negra.

La Torre de la Creu o «dels Ous»~ (19131916), Pg. Canalies, núm. 12, va ser la primera obra que Jujol va construir a la vila.

Originàriament, la torre havia d’incloure dos habitatges. La seva tia, Josefa Romeu, n’era la promotora, i li va donar plena llibertat.

L’obra està formada per cinc cilindres interseccionats, tres dels quals formen els dos habitatges, que són simètrics, i dos de més estrets, que inclouen les escales. Tots els cilindres estan coronats per unes cúpules ovals (d’ací el nom «dels Ous»). La planta baixa està destinada a les zones de dia, i la planta pis, a dormitoris. La imaginació i la creativitat d’aquest insòlit edifici està reforçada pel conjunt de baranes que ressegueixen les cúpules i terrasses, amb un disseny de traça obliqua, la qual cosa dóna una expressió més dinàmica a tota l’obra, ja de per si plena de moviment. Les cúpules originàriament estaven recobertes per fragments de vidre de rebuig. Posteriorment, es va modificar amb un recobriment a base de ceràmica vidrada, feta per la filla de l’arquitecte, Tecla Jujol.

La torre ha sofert en el decurs dels anys diverses modificacions, no totes respectuoses i encertades, si bé la darrera ha recuperat, en part, l’esperit i la poètica de l’autor.

La Casa Negra~ (1913-1930), Pl. Catalunya, s/n, es tracta de la reforma i l’ampliació d’una antiga masia, possiblement del segle xvii, per a un ric advocat i gran propietari rural de la població. La reforma va ser d’un gran abast: incloïa l’arranjament de la façana, els espais interiors i l’addició d’una planta golfes, i també el jardí de la casa. L’autor introdueix a l’obra una riquesa cromàtica fulgurant a cada part de l’edifici on actua i la formalització d’aquests espais respon a una creativitat desbordant. L’escala principal està coronada per una volta octogonal, descomposta en triangles, tota dominada per

un color blau gairebé estrident, amb la qual cosa es crea un dels espais més bells del modernisme català. La petita capella, a la planta pis, es transforma en un espai d’arrel barroca, en què la imaginació de Jujol transforma a través dels colors el mobiliari i la llum de forja, per crear-hi un ambient entre oníric i irreal. S’ha dit, i possiblement amb prou raó, que el surrealisme és present a l’obra de Jujol.

La nova façana que l’arquitecte va fer a la Casa Negra podria ser un bon argument per a aquesta afirmació. La tribuna, en forma de carrossa, o potser, més ben dit, una carrossa que fa les funcions de tribuna, sustentada per dues lleugeres barres de ferro corbat i el sinuós i bellíssim ràfec asimètric que remata la façana així ho demostren.

El 1943, treballà en la decoració interior de l’església parroquial de Sant Joan, reconstruïda. El mercat és una obra de factura noucentista de Cèsar Martinell. La capella de Santa Maria del Bonviatge, al centre, davant de la parròquia, gòtica, és coberta amb embigat sobre arcs de diafragma. Al terme hi ha les grans instal·lacions de la TV3 o Televisió de Catalunya, noves indústries, hotels i nous sectors de blocs d’habitatges per acollir la seva gran creixença.

Sant Joan d’Isil Vegeu Alt Àneu.

Sant Joan les Fonts * La Garrotxa A la vall del Fluvià, al N d’Olot. Hi passa la carretera local Gi-522, que enllaça l’N-260 amb la C-26, de Castellfollit a la Vall de Bianya. El poble, un petit centre industrial amb una important paperera i velles indústries tèxtils, és travessat pel Fluvià. Hi destaca la mola neogòtica de l’església moderna. Prop del riu, gairebé sola, hi ha l’antiga església de Sant Joan les Fonts~, que fou seu d’un priorat benedictí unit a Sant Víctor de Marsella, fins al segle xv, i parròquia, posteriorment.

Declarat monument historicoartístic el 1981, és un magnífic edifici romànic de tres naus, separades per pilars, amb columnes adossades de capitell corinti (i dues amb figuracions animals) i tres absis (el S mutilat), amb arcuacions i semicolumnes adossades, d’una gran bellesa. El campanar és del segle xviii. Té una pica baptismal romànica, amb relleus, i en

SANT JULIÀ DE VILATORTA 381

procedeix una majestat romànica que hi ha al Museu Diocesà de Girona. Fora del priorat, l’edifici més important és la casa forta de Juvinyà~, romànica (declarada monument historicoartístic el 1972), entre el riu i el nucli vell. hi destaca també el pont medieval gòtic sobre el Fluvià, de tres arcs, que comunica els dos sectors de la població. El poble agregat de Begudà té l’església de Santa Eulàlia, d’origen romànic, molt modificada.

Sant Julià de Boada Vegeu Palau‑sator.

Sant Julià de Ramis * El Gironès Municipi situat al N de Girona. Es troba creuat per l’AP-7, la carretera N-II i, en part, per la C-66, de Girona a Banyoles, que divideixen en sectors el municipi. L’antic poble és dalt de la muntanya de Sant Julià, a 184 m, dins un meandre, a l’esquerra del Ter. Els darrers anys, el poblament s’ha concentrat vora la carretera, al veïnat de Sarrià, pròxim a Sarrià de Ter; per això es traslladà la parròquia a un edifici nou. La vella església de Sant Julià, que ha restat com a santuari dedicat als Sants Metges Cosme i Damià, és un edifici romànic (segle xi) de tres naus estretíssimes, una porta renaixentista i una capella d’aquest estil al N. Al peu de la muntanya, prop del congost del Ter, hi ha l’església de Sant Vicenç de Roquetes, d’un antic priorat canonical, fundat el 1187 i extingit el segle xv.

A ponent del terme, al veïnat de Montagut, hi ha l’antic castell de Montagut, del segle xiii, en ruïnes. Medinyà, enlairat sobre la carretera i l’autopista, és un petit nucli centrat pel castell de Medinyà, que conserva una gran torre circular medieval i un gran edifici del segle xviii annex, amb pati central i una gran façana, amb una galeria de grans arcs de dos pisos. Li fa costat l’església de Sant Sadurní, refeta l’any 1763. El seu terme, amb notables masies, és ric també en jaciments prehistòrics, excavats i estudiats.

Sant Julià de Vilatorta * Osona Població i municipi de l’E de la plana de Vic, al seu punt de contacte amb les Guilleries. Es comunica per la BV-5201, o an-

tiga carretera de Vic a Sant Hilari Sacalm, de la qual surt la BV-5202, un brancal vers Vilalleons, antic municipi que té annexat.

Passa pel seu terme la C-25, o eix transversal, amb el qual es comunica per la sortida Vic-Calldetenes. És una població antiga, de boniques cases amb llindes de pedra amb dates i emblemes d’oficis. La indústria tradicional, ara només residual, era la confecció d’atuells de terrissa, cosa que féu que abans se l’anomenés «Sant Julià de les Olles». L’església parroquial de Sant Julià té el campanar i l’absis romànics, però fou molt transformada al segle xvi i remodelada entre 1886 i 1940. Població d’estiueig, té cases modernistes i noucentistes notables, entre les quals destaquen pels seus esgrafiats el Bar Núria i Ca la Manyana, obra del mestre de cases local Miquel Pallàs. També cal destacar-hi l’antic Col·legi d’Orfes, ara Col·legi de la Mare de Déu del Roser (1897-1907), modernista. Són notables al seu terme el Mas Puigsec, eclèctic i romàntic, i la renovada casa senyorial de Cànoves.

Sobre la població, hi ha notables restes del castell o Domus de Bellpuig (segle xii), i a un extrem del terme, al NE, l’antic monestir canonical de Sant Llorenç del Munt, que conserva una església romànica del segle xii i un gran casal o antiga canònica, molt renovat i modificat, amb elements dels segles xii al xvi. El 1941, li fou agregat Vilalleons, Sant Julià de Vilatorta / CE09 Montse Marse

S

382

SANT JUST DESVERN

on destaca l’església parroquial de Santa Maria de Vilalleons, un edifici romànic del segle xi, amb restes d’una portada esculpida (segle xii) i una col·lecció de cinc retaules barrocs (segles xvii-xviii). El santuari de Puiglagulla, molt venerat a la comarca, s’hi va alçar el 1775 i guarda retaules barrocs del segle xviii. Li fa costat una gran hostatgeria.

També són remarcables els masos de la Sala, el Lleopard, la Mata i d’altres.

Sant Just Desvern El Baix Llobregat Municipi situat al pla del Llobregat, a la seva esquerra. Ha sofert un creixement industrial i demogràfic força important els darrers anys (2.931 habitants el 1950; 11.012, el 1981, i 15.282, el 2007). Al capdamunt del nucli antic del poble, hi ha l’església parroquial dels Sants Just i Pastor, de 1571, i restaurada del tot després de la Guerra Civil de 1936-1939. Té un petit campanar de torre.

Hi ha diversos edificis modernistes (Can Madriguera, el Sanatori, Can Ginestar) i belles masies (Can Gelabert, Can Fatjó, amb finestres gòtiques), com ara la de Can Sagrera, restaurada amb esgrafiats noucentistes. Una part de la població, prop de l’antic camí ral, conserva l’estructura de finals de segle, amb cases de planta i pis amb jardí. El gran conjunt d’habitatges Walden 7, dels anys 1970-1975, a l’avinguda de la Indústria, obra de Ricard Bofill, és un experiment de noves maneres de viure i relacionar-se i planteja uns models d’habitatge per a una nova societat, d’ací el nom de l’edifici. Possiblement el conductisme de Walden 2 no va ser el seu darrer objectiu, sinó, més possiblement, un reclam entre ideològic i comercial. El conjunt està format per 18 altes torres que s’interconexionen i creen uns grans espais interiors, oberts a la manera de places, per generar i facilitar relacions entre els seus veïns. L’exterior d’aquest gran volum està recobert amb aplacat ceràmic monocolor, retallat per les petites obertures de traça vertical, que n’augmenten la verticalitat.

Dalt de la Penya del Moro s’ha excavat un poblat ibèric, amb dues fases d’ocupació, els materials del qual són al Museu d’Arqueologia de Barcelona.

Sant Llorenç del Munt Vegeu Matadepera.

Sant Llorenç de Morunys * El Solsonès Al peu de la serra de Port del Comte, és el centre de la Vall de Lord, al N de la comarca.

Hi porta la carretera BV-4241, des de Berga, i des de Solsona, una de moderna que segueix la vall del riu Cardener i el pantà de la Llosa del Cavall. Vila antiga, conserva part de les muralles medievals i quatre portals. L’església parroquial de Sant Llorenç~ és la de l’antic monestir, priorat benedictí que depengué de Tavèrnoles. De tres naus i absis amagat exteriorment per les cases properes, és una notable construcció del romànic llombard (segle xi), declarada monument historicoartístic el 1976.

L’altar major, barroc (1713), és de Joan Francesc Moretó. Inclou un orgue monumental barroc i és molt notable el retaule gòtic de l’Esperit Sant, de Lluís Borrassà, i el de Sant Miquel, també gòtic, però la seva peça més destacada és la capella de la Mare de Déu dels Colls (1773‑1784), magnífica obra barroca rococó de Josep Pujol, que cobreix les parets i el cimbori amb escenes bíbliques i de la llegendària troballa de la Mare de Déu que presideix la fornícula central. Hi ha un claustre senzill i l’edifici de l’antic monestir té poc mèrit. La vila moderna destaca pel seu acurat respecte a l’entorn històric i natural. Hi ha la capella de la Pietat, gòtica, amb un retaule de Francesc Olives, de 1480.

Al S del terme, entre Guixers i Navés, s’alça la mola de Lord (1.181 m altitud), de roques del tipus montserratí, coronada pel santuari~ i la gran hosteria de la Mare de Déu de Lord, un antic centre de pietat i d’eremitisme. L’església és del segle xix i la imatge de la Mare de Déu que s’hi venera és una talla romànica del segle xiii, restaurada. El museu local conserva col·leccions d’etnologia, oficis i artesania local, talles barroques i fòssils.

Sant Llorenç prop Bagà Vegeu Guardiola de Berguedà.

Sant Llorenç Savall El Vallès Occidental Abasta els vessants NE de la serra de Sant Llorenç del Munt. Hi porta la carretera B-124, procedent de Castellar del Vallès

SANT MARTÍ DE TOUS 383

o antiga de Sabadell a Prats de Lluçanès, i la BP-1241, que ve de Gallifa i Sant Feliu de Codines. La població, antic centre d’indústries menestrals, té pocs elements característics i la parròquia que dóna nom a la vila és de construcció tardana. No obstant això, és un lloc d’estiueig molt agradable i un conegut centre d’excursions. El terme té al NE del poble les ruïnes del castell de Pera, a 727 m d’altitud, en un contrafort del massís de Sant Llorenç del Munt. Hi resten, entre d’altres murs romànics, els de la capella de Santa Maria. També conserva grans masies, com la fantasiosa Marquet de les Roques, l’Ermengol, la Roca, el Dalmau o el Daví, i les capelles romàniques de Sant Pere del Dalmau, Sant Jaume de Vallverd i la singular de Sant Feliu de Vallcarca, antiga sufragània, popularment coneguda com a Sant Feliuet, prop l’Ermengol, té un curiós repartiment d’absis romànics.

El Museu d’Història de Sabadell hi ha fet excavacions.

Sant Martí de Centelles * Osona Antic municipi de l’extrem S de la comarca, partit en dos sectors ben diferenciats pel pla i cinglera de la Garga. La part superior, travessada per la carretera C-1413, de Centelles a Sant Feliu de Codines, té com a centre l’església parroquial de Sant Martí de Centelles, un edifici renovat entre 1666 i 1669, amb una capella moderna annexa (1895‑1897) i el panteó de la família comtal de Centelles. En un puig, sobre l’església, hi ha l’antic castell de Centelles, un dels més notables de la comarca, que conserva un bon conjunt d’altes muralles, la capella de Santa Maria, romànica de transició (segles xii-xiii), i restes d’edificacions en dos plans diferents: el castell superior i el castell inferior. La imatge de la Mare de Déu del Castell, d’origen romànic, molt mutilada, ara es guarda a Vic. Aquest sector està format bàsicament per grans masies, entre les que destaquen la Rovira dels Cerdans, Viladevall, el Febrer, les Comes i la sufragània de Sant Miquel Sesperxes. En particular, hi destaca el gran mas del Cerdà de la Garga, on nasqué l’enginyer Ildefons Cerdà (1815-1876), autor del pla de l’Eixample de Barcelona. La part inferior del terme és a la dreta del riu Congost, gairebé unida a Ai-

guafreda, i es comunica per la C-17. Hi ha l’estació de ferrocarril a la línia de Barcelona a Puigcerdà. Té com a centre l’antic barri o poble de l’Abella, de l’antiga parròquia de Valldeneu, on hi ha el seu centre administratiu. Fora del nucli antic, hi ha unes quantes cases d’estiueig, prop del Mas Oller, i un altre agrupament vers l’estació del ferrocarril, amb l’església moderna de la Mare de Déu dels Àngels. L’antiga parròquia de Sant Pere de Valldeneu, romànica, es troba més al S, sobre el marge dret del Congost, vers els històrics masos de Valldeneu i Castellar de Dalt.

Sant Martí d’Empúries Vegeu l’Escala.

Sant Martí de Tous * L'Anoia Municipi situat a ponent de la comarca, al límit amb la Conca de Barberà. Mena al poble un curt trencall que surt de la carretera C-241, d’Igualada a Santa Coloma de Queralt.

El poble és presidit per la gran mola del castell de Tous, amb una torre emmerletada, molt restaurat i amb amplis jardins. Al seu peu, dominant el nucli, s’alça l’església de Sant Martí, ampli edifici refet a la fi del segle xix, aprofitant bona part dels murs d’una església anterior gòtica. En un altar lateral conserva una sumptuosa tomba gòtica, amb una estàtua jacent, segurament de Bernat de Tous, senyor del lloc, mort el 1355. Davant de l’església, hi ha una creu de terme, també gòtica. La població conserva un sector de cases antigues en carrers graonats. A l’E del terme, enfilat a la muntanya, hi ha el santuari de la Mare de Déu de Sentfores, esmentat des del segle xiv, però refet en època barroca. Al N, prop de la carretera comarcal, hi ha l’antiga església de Sant Pere de l’Erm, de la qual es va construir només la capçalera romànica (tres absis i transsepte), al segle xi. En època gòtica es cobrí amb volta de nervadures i es convertí en ermita. Al S del terme, hi ha restes del castell de la Roqueta de Fiol i, prop seu, l’església de Santa Maria de la Roqueta (segle xii), amb absis poligonal a l’exterior i semicircular a l’interior. El terme té diversos masos notables, com ara l’Albereda, l’Eucaria o la Pineda, i el petit i antic poble de Fiol.

S

384

SANT MARTÍ SARROCA

Sant Martí Sarroca. Església de Santa Maria / DGPC Josep Giribet

Sant Martí Sarroca ** L'Alt Penedès Al NW de Vilafranca, hi porta la carretera local BP-2121, que va vers la serra d’Ancoa i arriba a Santa Coloma de Queralt. El poble primitiu, ara pràcticament despoblat, es formà vora l’antic castell de Sant Martí, que fou primer dels Santmartí i després de la Pia Almoina de la catedral de Barcelona. Restà molt malmès el 1714, quan es convertí en un dels darrers baluards contraris a Felip V, i fou arruïnat a la primera guerra carlina (1833-1840). Es començà a reconstruir el 1963 i ara es troba totalment restaurat. És format per diversos cossos a l’entorn d’un pati trapezoïdal, dels quals destaca el septentrional, amb una gran sala rectangular i volta de canó als baixos, ara convertits en Museu de la vida local. El pis superior és el més refet i té diversos finestrals de calats neogòtics. Ara es destina a visita pública i a finalitats culturals, com per exemple conferències o exposicions. Hi ha sengles torres romàniques als angles NW i SW. L’antiga església del castell és avui la parròquia de Santa Maria~, un dels millors exemplars

del país de l’anomenat segon romànic o romànic internacional, consagrada el 1204.

Fou restaurada per Puig i Cadafalch i declarada monument historicoartístic el 1931.

Consta d’una nau amb transsepte i cimbori, sobre el qual s’eleva un campanar posterior; les voltes són apuntades. Té un absis extraordinàriament ric d’escultura, amb arcades sobre columnes, impostes i capitells esculpits, amb sanefes i temes vegetals i zoomòrfics, respectivament. El portal, amb arquivoltes, és al N. Conserva un retaule gòtic de Jaume Cabrera, amb escenes de la Passió i de la vida de la Mare de Déu. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya, procedents de Sant Martí Sarroca, hi ha una talla romànica del Sant Crist i dues taules amb les imatges en alt relleu de Maria i de Sant Martí, d’un antic edicle o altaret romànic. El poble nou o Cases Noves de Sant Martí, amb l’ajuntament i nucli principal de població, és al peu del castell, a la plana, al costat de la carretera que ve de Vilafranca. El terme, amb molt cultiu de vinya, inclou diferents veïnats, com ara els de la Rovira Roja, de Can Croset, el nucli dels Hostalets, el Pla de la Bleda, la Serra de Dalt, etcètera.

SANT MIQUEL DE FLUVIÀ 385

Sant Martí Vell El Gironès Municipi i poble situat al sector N de les Gavarres, s’estén pels contraforts de la muntanya de la Mare de Déu dels Àngels o serra de Vall-lloreda. El poble es comunica per la GiV-6701, que va de la C-66 de Girona a la Bisbal d’Empordà, fins a Madremanya. És un petit nucli del qual emergeix l’església de Sant Martí, amb façana renaixentista, de 1597, i un esvelt campanar amb agulla piramidal, del gòtic tardà. Al cim del Puig Alt (487 m), accessible per la GiV-6703 de Girona a Madremanya, hi ha el santuari dels Àngels, un dels més visitats de les terres gironines, des d’on es gaudeix d’una vasta panoràmica des dels Pirineus a la mar i al Montseny. El santuari, construït el 1410, té hostatgeria, un petit orgue i una dependència per a l’exposició dels exvots dels pelegrins.

Sant Mateu de Bages * El Bages El seu terme, el més extens de la comarca, és a ponent, al límit amb l’Anoia i el Solsonès, accidentat per la serra de Castelltallat. El poble rep el renom popular de «Mirabages», per les bones vistes sobre la comarca. L’església de Sant Mateu, refeta el 1831, té un campanar preromànic de tres pisos, amb finestres de ferradura, columnes i rústecs capitells. Conserva una petita ossera gòtica (segle xiv). Al peu de la carretera, molt abans d’arribar al petit nucli, hi ha les ruïnes excavades del castell de Sant Mateu, dit també «de les Planes». Al seu peu, les capelles romàniques de Sant Miquel de les Planes (segle xiii), i sota la carretera, les ruïnes de la de Sant Martí. El terme inclou diversos petits nuclis i esglésies romàniques senceres o en ruïnes (Sant Cristòfol de la Figuera, Sant Martí de Bertrans, Sant Marí de les Feixes, Santa Eugènia de Governa, Sant Joan de Cans...), però la fita destacada és el bell conjunt de Coaner, de fesomia molt característica. S’hi arriba pel camí de carro que surt entre els km 16‑17 de la carretera C-55, poc després de Súria. Hi ha l’església de Sant Julià de Coaner, bell exemplar romànic llombard, de tres naus de tres trams, capçat per tres absis, consagrada el 1024. Té una curiosa

torre-campanar de dos pisos, amb finestres geminades, sobre la volta i la paret de ponent. Al seu costat, sobre un esperó, hi ha la torre del castell de Coaner, dita «dels Moros», romànica, rodona, amb grafits a l’interior. Dins del mateix conjunt, hi trobarem una església més moderna, el santuari de Santa Maria, amb una talla romànica de Santa Maria, ara conservada a la colònia Valls. Mereixen una visita els vells retaules de talla barroca i neoclàssica que conserva l’església de Sant Miquel de Castelltallat i també les ruïnes del castell de Castelltallat, el qual li dóna nom, excavades i situades sobre seu, en part aprofitades per un observatori meteorològic.

Sant Miquel de Fluvià * L'Alt Empordà Municipi situat a la part meridional de la comarca, a l’esquerra del Fluvià. Hi passa la carretera local Gi-631, de Sant Mori i de Colomers, i la GiV-6216, vers Torroella de Fluvià i Sant Pere Pescador. A més, hi ha l’estació del ferrocarril de Barcelona a França. Al seu petit poble, hi destaca el carrer Major, amb diverses cases velles amb finestrals gòtics i renaixentistes, però mereix sobretot una visita la magnífica església (avui parròquia) de Sant Miquel de Fluvià~, romànica (declarada monument historicoartístic el 1931), que fou seu d’una abadia benedictina vinculada inicialment a Sant Miquel de Cuixà. El 1045, el bisbe i abat Oliba consagrà el lloc on s’havia d’edificar, i l’església ho fou el 1066. És un edifici de tres naus, amb transsepte destacat i tres absis. El central, el major (que fou sobrealçat posteriorment), té columnetes a les finestres i arquets cecs a l’interior, sostinguts per columnes amb capitells esculpits. També n’hi ha a l’arc triomfal, als torals i als del transsepte i, plegats, formen un dels conjunts més notables d’escultura romànica del segle xi a Catalunya. Del claustre, només se’n conserven dos capitells. S’alça massís i gegantí al NE de l’església, exempt, el magnífic campanar de torre romànic, amb decoració llombarda i finestres geminades (segle xii).

S’hi venera una imatge de la Mare de Déu amb l’Infant, gòtica. Al Museu d’Art de Girona, hi ha dues lipsanoteques que en procedeixen.

S

386

SANT MORI

Sant Mori * L'Alt Empordà A la dreta del Fluvià, al límit amb Sant Miquel de Fluvià, vora la cruïlla de les carreteres locals Gi- 622, de Vilaür a Sant Mori, i Gi-631, de Sant Miquel de Fluvià a Colomers. Hi ha dos nuclis, el barri del Castell i el del Puig, a dos turons, separats per un coll amb una creu de terme goticorenaixentista, del segle xvi. El més antic és el de Sant Mori, o barri del castell, abans protegit per muralles, on hi ha l’església de Sant Maurici, amb volta apuntada i façana classicitzant, de 1788, i el castell-palau de Sant Mori, de tres plantes, amb portal adovellat a ponent i finestres coronelles a les quatre façanes.

Al pati central, hi ha un gran finestral renaixentista. La peça més bella és l’anomenada «estança de la reina Joana», amb sostre de fusta sobre arcs de diafragma. S’hi conserva una col·lecció de plafons de cuir repussat i policromat, obra d’Antoni Gaudí.

Sant Pere de Casserres Vegeu les Masies de Roda.

Sant Pere de Ribes * El Garraf Municipi situat a la part central de la comarca. Hi porten la C-32, o autopista del Garraf, la C-15B, de l’autopista a Vilafranca, i altres carreteres locals des de Vilanova i Sitges. El poble nou, format a partir del segle xviii, és a l’esquerra de la riera de Ribes i es formà de la unió de diferents petits barris. Al seu centre té una font modernista i altres obres d’ornamentació de l’arquitecte Josep Font Gumà. Hi destaca l’església parroquial de Sant Pere, neogòtica, de tres naus i dos esvelts campanars bessons a la façana, construïda el 1910. Més interessant és el nucli antic, on hi ha l’antic castell de Ribes o de Bell‑lloc, al lloc dit «Sota-ribes», a la dreta de la riera, sobre un petit turó espadat. Del castell es conserva una bonica torre rodona preromànica, amb dos pisos coberts amb volta (la superior grillonada), i una porta elevada d’arc de ferradura. Prop seu, l’església vella de Sant Pere fou bastida el segle xvii, sobre l’anterior romànica, de la qual resten vestigis i una pica baptismal.

L’altar major és barroc. El terme té urbanit-

zacions modernes i antics agregats, com ara la Torre del Veguer, Puigmoltó, Vilanoveta, les Roquetes de Garraf i els Solers, on el 1979, en el que havia estat palau del Marquès de l’Argentera, s’hi crea el Gran Casino de Barcelona.

Sant Pere de Riudebitlles L'Alt Penedès Al NE de la comarca, a la vall de la riera de Mediona o riu de Bitlles. La vila, situada en terreny planer entre vinyes i altres conreus, es troba centrada per dos edificis importants: l’església parroquial i un gran casal palau. L’església de Sant Pere és la de l’antic priorat benedictí de Sant Pere de Riudebitlles, reedificada el 1780, que serva el portal romànic amb arquivoltes, columnes i capitells. El casal és el Palau del Marquès de Llo, gòtic, amb portal de grans dovelles, dos pisos de finestres coronelles esveltes i triforades al primer pis, i més petites i biforades al segon, amb una àmplia arcada als baixos, que comunica amb la façana lateral.

Als afores, l’aqüeducte és una bella obra d’enginyeria de 1721. Va ser construït per l’abat de Montserrat, que aleshores posseïa el priorat i la jurisdicció del lloc. Té dos pisos d’arcades superposades.

Sant Pere de Rodes Vegeu el Port de la Selva.

Sant Pere Sallavinera L'Anoia Municipi situat al NE de la comarca, al límit amb el Bages. Hi passa la carretera C-25 o eix transversal de Catalunya. S’estén fins al vessant S del turó de Boixadors, on hi ha les imponents restes del castell de Boixadors, parcialment restaurat. Conserva la torre mestra, rodona, una sala amb coberta d’estructura ogival i altres dependències.

Al seu peu s’alça l’església de Sant Pere de Boixadors, l’antiga parròquia romànica (segle xi), ampliada al segle xiii vers llevant (amb pèrdua de l’absis) i sobrealçada al segle xvii. Ha estat ben restaurada. El poble de Sant Pere Sallavinera és format per un carrer allargassat, al final del qual, sota l’església, hi ha un nucli d’antigues cases ben conservades i restaurades. L’església

SANT PERE DE VILAMAJOR 387

de Sant Pere que li dóna nom és romànica, amb campanar i capelles posteriors. El terme inclou diversos agregats, com el de Boixadors, Llavinera o Fortesa. Boixadors té el centre a la nova església parroquial, feta el segle xix, al peu del castell. Al poble de Llavinera, antiquíssim, hi trobarem una església de Sant Jordi i un nucli de cases abans fortificat al seu entorn. Al de Fortesa, amb carrerons i passatges coberts molt evocadors dels nuclis de la vella Segarra propera, hi destaca Can Ribalta (segle xvii). Al petit poble de Sant Pere Sallavinera tenen lloc a l’estiu uns festivals de música que han adquirit un cert prestigi.

Sant Pere de Torelló Osona Extens municipi i població del sector N de la comarca, que inclou la part alta de la vall de Torelló i tot el sector de la Vola o vall del riu Fornés. El nucli antic de la vila, especialitzada durant segles en l’artesania de la torneria, té cases de pedra antigues, amb amples llindes treballades als portals i finestres, característiques dels segles xvii i xviii. Hi destaca l’església parroquial dedicada a Sant Pere, un notable edifici barroc construït entre 1727 i 1764, ampliat amb una gran capella del Santíssim, feta del 1803 al

1809. Corona la muntanya que tanca el terme pel N el santuari de la Mare de Déu de Bellmunt, a 1.246 m d’altitud, accessible per una pista en bona part pavimentada.

Existia ja el 1219, al costat del castell desaparegut de Sa Reganyada, però l’edifici actual de l’església es va reedificar el 1607 i es va ampliar al llarg del segle xviii amb una gran casa d’hostatjament. Presideix el temple una imatge gòtica d’alabastre, de 22 cm. El terme inclou moltes grans masies, com la Serrat, la Riera, les Cases o la Vinyeta, prop de la qual destaca la casa forta del Vilar, amb finestrals gòtics, ara ruïnosa, i amb raconades molt pintoresques, sobretot al sector de la Vola, on hi ha la parròquia de Sant Andreu, grans masies, el santuari de Sant Nazari i grans boscos de faigs.

Sant Pere de Vilamajor * El Vallès Oriental Municipi situat al NE del Vallès Oriental. La part N del terme és accidentada pels vessants meridionals del Montseny.

Fou antigament un domini comtal i reial, centrat en un antic palau, situat al solar de l’actual església, indret conegut encara amb el nom de «la Força». Els sobirans catalans hi residiren en diverses ocasions i és tradició que hi va néixer, el 1154, el primer

Sant Pere de Ribes / DGPC Josep Giribet

S

388

SANT POL DE MAR

comte-rei, Alfons I de Catalunya. Es creu que el campanar romànic, dit la Torre Roja, era la torre d’aquest antic palau. Al segle xii, però, fou transformada en campanar i s’obriren finestres als dos pisos alts. És una torre totalment exempta. Prop seu, l’església de Sant Pere és una construcció goticorenaixentista de la fi del segle xvi. El seu terme inclou importants masies, com ara Can Derrocada, Can Tàpies, Can Ribes, Can Parera de Canyes o Can Nadal, anomenada antigament Mas Cavallar, amb una capella de Sant Joan amb elements preromànics. Inclou l’ermita de Sant Elies, dels segles xv i xvii, que tenia antics ermitans a 999 m d’altitud i l’antiga parròquia de Santa Susanna, amb l’església refeta el 1683, vinculada religiosament a la costa de Montseny.

Sant Pol de Mar * El Maresme El terme és a la costa, entre Canet i Calella.

Hi passen la carretera N‑II, l’autovia C-32 i el tren de Barcelona de Girona per la costa. És accidentat pels contraforts del massís de Montnegre i més planer a la desembocadura de la riera; els turons granítics arriben al litoral sovint de forma espadada i formen una costa articulada, amb zones de platja de sorres granades i molt mòbils, a causa dels temporals de llevant. La vila és un nucli turístic força important, en què destaca l’església parroquial de Sant Jaume, gòtica tardana (1590); el seu campanar és una torre de defensa del segle xvi. S’hi guarda un grup escultòric, la Pie­tat, del famós escultor barroc sevillà Juan Martínez Montanés.

L’ermita de Sant Pau o Sant Pol, des d’on es divisa una bella panoràmica, domina la població per llevant i té aspecte de fortalesa. Fou seu d’un antic monestir benedictí (segle x), unit al provençal de Lerins, dels segles xi al xiii. El 1269, s’hi instauraren cartoixans d’Escaladei, que hi restaren fins al 1434; aleshores el monestir fou venut als vescomtes de Cabrera, que el fortificaren.

L’església és un edifici romànic (fi del segle xi), amb voltes gòtiques i fortificat. Sota seu hi ha una estança, a manera de cripta, d’una edificació religiosa precedent que aprofita materials romans i és accessible per fora (N).

Dins del corrent modernista, ja tardà, és interessant l’obra de l’arquitecte Ignasi Mas

Morell, fill d’aquesta població, i de la qual va ser arquitecte municipal. Les Escoles Públiques (1910), en són l’obra més representativa, on el seu modernisme pren un accent entre popular i secessionista. La torre de l’edifici és un exemple de simplicitat i d’utilització de recursos limitats, però amb uns resultats plàstics notables. Altres obres del mateix autor són la Casa Planiol (1910), la Casa Camino (1917) i la Casa Roca (1919).

El Museu de Sant Pol té una bona pinacoteca, amb obres de Casas, Raurich, Pichot, Miró, Clavé, etc., i una àmplia mostra d’artistes locals.

Sant Ponç de Corbera Vegeu Cervelló.

Sant Quintí de Mediona L'Alt Penedès Al N de la comarca, a la vall mitjana de la riera de Mediona. Hi passa l’antiga C-244, de Vilafranca a Igualada, ara transformada en la C-15, que evita el pas per la població.

L’església parroquial de Sant Quintí fou antigament un petit priorat benedictí, que depenia de Ripoll. En resten vestigis de les dependències monàstiques a la rectoria vella. Al turó del Castell, sobre la vila, hi ha restes de l’antic castell de Sant Quintí, que pertanyé a la baronia de Mediona. És un lloc d’estiueig, propiciat per l’abundància de fonts i deus, molt apreciades en una comarca tan seca com el Penedès. Especialment notable és el broll de les Deus, que aporta les seves aigües a la riera de Mediona. En unes balmes properes, s’hi han trobat testimonis d’un hàbitat prehistòric.

Sant Quirze de Colera Vegeu Rabós.

Sant Quirze Safaja El Vallès Oriental Municipi situat al límit de la comarca i vinculat amb el Moianès. Hi passa la carretera C-59, de Mollet a Moià, que enllaça dins del terme amb la C-1413, de Centelles a Sant Feliu de Codines. És un lloc d’estiueig, amb el nucli vell dalt d’un esperó. L’església de Sant Quirze, renovada el 1647, amb

SANT RAMON 389

un bonic campanar barroc de 1680, conserva l’absis romànic d’una església de finals del segle xi. Al cementiri proper, hi ha enterrat el poeta simbolista Màrius Torres.

L’antic Molí de Llobateres té una ferma torre gòtica espitllerada i entre els seus masos destaquen les Torres, reedificat el 1719, d’on procedia Enric Torres, un dels caps de la revolta contra Castella del 1688, dita dels Gorretes, el Sarrà i el Maset, obra de J. Puig i Cadafalch, de 1919. Al sector de Bertí, amb les famoses cingles de Bertí, hi ha l’antiga església de Sant Pere (segle xiv), mig abandonada. Un dels llocs més bonics del terme, tot ell d’una gran bellesa de paisatge, és la Balma de l’Espluga, habitada en la prehistòria, amb una petita cascada sobre seu.

Sant Quirze del Vallès El Vallès Occidental Municipi situat al sector W de Sabadell, al límit amb el terme d’aquesta ciutat. Hi ha barris residencials, perquè ha crescut molt els darrers anys (18.225 habitants, el 2008).

L’església de Sant Quirze és de 1702. En procedeix un retaule gòtic que hi ha al MDB. Té un gran centre cultural modern.

El nucli de les Fonts, a ponent, pertany en part a Terrassa. Molt a prop de Rubí, hi

ha l’antiga església de Sant Feliuet de Vilamilanys, preromànica, que guarda una preciosa ara paleocristiana de marbre, amb una inscripció en hexàmetres clàssics on es parla d’un tal Feliu, que segurament en fou el donador.

Sant Ramon ** La Segarra El poble és al NE de Cervera, entre els del Portell i la Manresana. Té l’origen al convent de mercedaris i santuari de Sant Ramon del Portell~, documentat al segle xv i reconstruït el 1675. Anomenat «Escorial de la Segarra», és un imponent conjunt barroc, declarat monument historicoartístic el 1980. Inclou una gran església dedicada a Sant Ramon Nonat, amb cúpula sobre el creuer i portalada de columnes tornejades (el retaule major és de l’escultor barroc Pere Costa), un gran edifici conventual, el mausoleu de Sant Ramon, al N del temple, i el claustre, de la primeria del segle xix. Conserva un notable conjunt d’antics exvots. Té agregats els petits nuclis del Portell, de la Manresana, amb importants restes del seu castell, de Viver de Segarra i de Gospí, tots amb les seves esglésies, poc rellevants, i Gospí, amb el castell transformat en habitatge modern.

Santuari i convent de Sant Ramon del Portell / DGPC Josep Giribet

S

390

SANT SADURNÍ D’ANOIA

Sant Sadurní d’Anoia ** L'Alt Penedès Important vila, de 12.000 habitats, a la vall del riu Anoia, al NE de Vilafranca. La presideix el temple de Sant Sadurní, inicialment gòtic, ampliat i transformat en època barroca. Té moltes cases noucentistes, i de més modernes, que revelen la prosperitat de la vila. Considerada la capital del cava, hi ha una gran nombre de cellers, entre els quals destaquen les Caves Codorniu~ (1904), Av. Codorniu s/n., obra de J. Puig i Cadafalch.

L’arquitecte prescindeix de bona part dels seus recursos historicistes i hi planteja uns edificis a partir de grans arcs i voltes rebaixades, tot resolt amb obra ceràmica. La sinceritat constructiva i els valors espacials que aconsegueix són notables. Les façanes són simples, dins del seu repertori tradicional, i hi ha parts que recorden una altra obra industrial del mateix autor, la fàbrica Casarramona. Foren declarades monument historicoartístic el 1976. Altres caves importants són: Freixenet, René Barbier, Juvé Camps, Marquès de Monistrol, Castell­blanch i moltes altres difícils d’esmentar. Entre els agregats del municipi hi ha Monistrol d’Anoia i el poble d’Espiells, on hi ha l’església de Sant Benet, amb elements preromànics, ampliada i restaurada.

Museu del Cava, a les caves Codorniu, amb antigues premses i altres instruments necessaris per a l’elaboració, i elements de la pròpia història de la casa.

Museu de l’obra d’homenatges a la vellesa, de la fundació Caixa de Pensions, que recull informació sobre aquests homenatges, iniciats el 1915.

Sant Sadurní d’Osormort Osona Municipi rural d’hàbitat dispers situat a la vall de la Riera Major, a l’extrem E de la comarca, dintre de la regió de les Guilleries.

Es comunica per la C-25 o eix transversal, que travessa la vall per un llarg i espectacular viaducte. Centra el terme l’església parroquial de Sant Sadurní, un edifici romànic del segle xi restaurat vers el 1960, format per una nau amb absis i una massissa torre campanar a ponent, que li fa d’atri. Cal destacar les arcuacions llombardes del seu absis de pedra roja. Procedeix d’aquesta església un

notable conjunt de pintura mural romànica, que ornava l’absis, de principis del segle xii, ara conservat al Museu Episcopal de Vic. Prop de l’església, hi ha el gran mas Masferrer, amb interessants baranes de forja als balcons i terrats i uns bells esgrafiats del segle xviii, ara força malmesos. Hi són notables l’antiga Casa Bojons i el Molí de Bojons i, en particular, els masos Verneda de Sant Feliu, amb la veïna església romànica de Sant Feliu de Planeses, i el Mas Verneda de Sant Ponç, que té propera la capella de Sant Ponç, amb gran part de l’estructura romànica primitiva.

Sant Salvador de Guardiola El Bages Al NW i al peu de Montserrat. Hi passa la carretera C-37, de la qual es desprèn dins el seu terme la de Manresa a Montserrat per Can Massana. Entre ambdues carreteres s’han creat moltes de les urbanitzacions que caracteritzen el terme. Té com a centre l’església i rectoria de Sant Salvador de Guardiola, feta el 1640, i ara envoltada de xalets o noves edificacions. De l’antiga, situada als peus del castell de Guardiola, situat a l’indret de Can Miralda, només en resten les ruïnes de dos absis romànics i un mur aprofitat per bastir-hi el santuari de la Mare de Déu de Gràcia. A Salelles, l’església de Sant Sadurní és romànica (segle xi), ampliada al segle xvii. El monument més notable del terme és l’esglesiola preromànica de Sant Pere del Brunet, al costat del mas d’aquest nom i prop de la carretera de Manresa a Can Massana, molt ben restaurada, amb un bell arc triomfal de ferradura.

El terme inclou molts antics masos, com ara l’Oller, les Ferreres o el Brunet.

Sant Serni de Tavèrnoles Vegeu les Valls de Valira.

Sant Vicenç de Castellet * El Bages Al S de Manresa, a la vall del Llobregat, un cop aquest riu ha rebut el Cardener. Hi passa la C-55, de Manresa a l’A-2, que segueix el Llobregat, i l’autopista C-16, que és coneguda com l’Eix del Llobregat. Té una important estació de la RENFE i durant molts anys ha

SANTA COLOMA DE CERVELLÓ 391

estat dipòsit ferroviari i residència dels seus treballadors i dels Ferrocarrils Catalans. És una població moderna i industrial, crescuda a redós del ferrocarril, a partir del 1859, que ara té uns 8.000 habitants. Són molt conegudes i estimades les seves pedreres. La torre mestra de l’antic castell de Castellet, prismàtica, enlairada a la dreta del Llobregat, i l’ermita de la Mare de Déu de Castellet, amb afegitons de diverses èpoques, són el seu origen històric. Al pendent d’una vall al NE del terme, hi ha l’església de Sant Pere de Vallhonesta, romànica (segle xi), amb l’absis decorat a l’estil llombard. Té un curiós campanaret de dos pisos.

Sant Vicenç de Torelló * Osona Població i municipi de la vall del riu Ges, que estén la seva demarcació fins a la vall del Ter, on hi ha els nuclis de població o colònies industrials de Vila-seca i Borgonyà.

La població, que s’allarga pel llom d’una petita serra, té la sagrera o nucli primitiu al S, presidit per l’església de Sant Vicenç.

Edifici romànic d’una nau, amb absis semicircular llis i amb la porta inicial al mur de migdia, precedit d’un atri d’ingrés, englobat a l’edifici el segle xvii, quan es va ampliar amb capelles i va esdevenir un edifici de tres naus. A la part N, un esvelt campanar amb decoració llombarda, i a la part S, una absidiola, dedicada a Santa Maria, refeta en el curs de la darrera restauració. Tot i el tancament de les dues grans colònies tèxtils, en resten les fàbriques, les cases d’obrers i les esglésies neogòtiques; la de Borgonyà reemplaça un antic santuari marià existent al segle xiii. Dins del patrimoni industrial, la Colònia Borgonyà o «dels Anglesos» és una de les més interessants i ben conservades de Catalunya. La firma J&P Coats, Ltd., escocesa, es va instal·lar el 1894 a St. Vicenç de Torelló i va crear-hi aquesta colònia. En general, les obres són de l’arquitecte Jaume Gustà i Bondia. El nucli fabril es va equipar amb tot tipus de serveis: escola, cooperativa, assistència mèdica, escola bressol, centre recreatiu, església, instal·lacions esportives i estació de ferrocarril. La seva implantació urbanística és una de les més interessants en aquest tipus de complexos. L’arquitecte va emprar-hi un estil monumentalista, sobretot a la façana de la central elèctrica. Hi

destaca la xemeneia, amb un anell intermedi, conseqüència de la seva perllongació. A l’extrem NW del terme, sobre un puig, hi ha una torre rodona, escapçada, i restes del basament dels murs que la circuïen, que són les restes del castell de Torelló, que dominava tota la vall.

Santa Coloma de Cervelló *** El Baix Llobregat A la vall baixa del Llobregat, a la seva dreta.

El poble és aturonat als vessants de Montpedrós. L’església parroquial de Santa Coloma conserva parets romàniques, tot i que fou ampliada el 1594. Prop del límit amb Sant Boi, i sobre el baixador del tren, hi ha el casal de la Torre Salbana, amb una torre circular romànica. Dins del terme d’aquesta població, i al peu del ferrocarril, es troba la Colònia Güell~, un dels conjunts modernistes més interessants de Catalunya. La Colònia inclou tres zones, la industrial, el nucli d’habitatges i la cripta Güell.

Com bona part de les colònies industrials, va néixer perquè s’hi instal·lés una important indústria de teixits, en aquest cas, de cotó (panes). Al seu costat s’hi van construir els Santa Coloma de Cervelló.

Cripta de la Colònia Güell / DGPC Bob Masters

S

392

SANTA COLOMA DE CERVELLÓ

Santa Coloma de Cervelló. Cripta de la Colònia Güell / DGPC Bob Masters

grups d’habitatges dels obrers, amb un notable suport de serveis: cooperativa, escola, teatre, etc., i l’església, que va restar inacabada, coneguda com la Cripta Güell, obra excepcional d’Antoni Gaudí. El promotor d’aquesta gran operació va ser Eusebi Güell, financer i industrial, que per fugir dels problemes socials i laborals que arrossegava la seva fàbrica a la ciutat de Barcelona va traslladar-ne la fabricació a la nova planta de Santa Coloma de Cervelló, el 1890, i va crear una de les colònies més modèliques del país.

La zona industrial era un conjunt d’edificis i naus, dels quals destacarem el de filatures i el tint vell, ja restaurats i adaptats per a noves empreses. Es tracta d’edificis de clar origen «manchesterià», naus en pisos amb estructura de parets de càrrega de maó i pilars de fossa prefabricats. Els forjats eren de fusta, amb tirants metàl·lics. Els grans finestrals permetien una bona il·luminació natural, sense que calgués recórrer a llum artificial.

Un altre edifici singular és l’assecador, de grans dimensions, en què les façanes són immenses gelosies ceràmiques que en permeten la ventilació, imprescindible per eixugar els teixits després el procés del tint, i sense que la llum del sol en pugui alterar els colors.

L’edifici dels telers, en planta baixa, amb coberta de sheds (dents de serra), sobre un bosc de pilars de ferro fos, també prefabricats, és l’espai més gran de la zona industrial.

Proper al conjunt de la fàbrica s’estén el conjunt d’habitatges, format a partir d’un gran parc arbrat que el separa del recinte industrial. La trama de carrers és ortogonal i dóna lloc a grups d’habitatges unifamiliars, de planta baixa i pis, diversos amb un petit jardí davanter. En el conjunt d’aquestes obres hi van participar part dels millors deixebles de Gaudí. Es conserven en bon estat i moltes han estat restaurades. Els edificis més notables són: Ca l’Ordal, que rememora d’alguna manera la tipologia de les tradicionals masies, en aquest cas culminada amb unes xemeneies d’excepcional plasticitat, i la Cooperativa, l’escola i la casa del mestre, totes elles obres de Francesc Berenguer. Un altre edifici que cal destacar és Ca l’Espinal, obra de Joan Rubió i Bellver. Totes les edificacions del conjunt d’habitatges de la Colònia tenen molts punts en comú, com ara la gran austeritat dels materials emprats, fonamentalment obra ceràmica, i el fet que estigui tractada amb extraordinària habilitat. El conjunt esdevé un amplíssim repertori de les possibili-

SANTA COLOMA DE FARNERS 393

tats expressives, constructives i estilístiques de l’obra de fàbrica ceràmica, dutes a terme per operaris d’una gran vàlua.

Per últim, ens referirem a la Cripta Güell~, situada en un dels extrems de la Colònia, en una zona rodejada per un petit bosc de pins. Eusebi Güell va encomanar a Antoni Gaudí la realització de l’església de la comunitat. Va trigar deu anys a preparar el projecte i l’obra es va iniciar el 1908. El temple mai no es va concloure, com ja hem dit, i només es va fer la cripta de l’església.

Per a molts especialistes, ens trobem davant de l’obra més important i innovadora de l’arquitecte i que seria premonitòria del temple de la Sagrada Família a Barcelona. A l’església de la Colònia Güell va assajar nous procediments decisius per al càlcul de l’estructura, com ara fer la construcció amb fils i bossetes de perdigons de la maqueta invertida de les línies de càrregues que actuarien sobre l’estructura del temple. El pes de les bossetes de perdigons era proporcional a les forces que hauria de suportar, i la línia que prenien els fils seria la forma física funicular que haurien de tenir els pilars estructurals de la Cripta. En realitat, aconseguia l’estructura del temple de forma invertida, era el seu negatiu. Aquest procediment i la utilització dels paraboloides hiperbòlics als murs exteriors fa que el conjunt tingui una expressió estructural totalment orgànica, inspirada en la naturalesa. La utilització de materials aparentment senzills, com maons, pedra basàltica quasi gens desbastada, ceràmica recuita, escòries de forns, pedra de Garraf, trencadís vidrat, etc., i tractats en algun punt de forma quasi brutalista, donen un resultat entre tortuós i dinàmic, en què l’autor també recorre a una complexa i a vegades críptica iconografia religiosa, inspirada en més d’un lloc en l’Apocalipsi de Sant Joan. A l’interior de la cripta, els quatre grans pilars inclinats de basalt recullen tot l’esforç del sostre, que es converteix en un bosc orgànic d’arcs i nervis ceràmics que suporten tota la coberta de l’església. Es tracta d’un espai riquíssim i màgic, que centra l’atenció a l’altar.

La utilització de trencadís, les obertures de formes quasi oníriques, els treballs de forja i el mobiliari no fan més que augmentar el místic dramatisme de tota l’obra. L’any 2005, la UNESCO va incloure la Cripta Güell a la llista del Patrimoni de la Humanitat.

Santa Coloma de Farners * La Selva Petita ciutat, cap de la comarca, situada al peu del massís de les Guilleries i inici de la depressió de la Selva. Antiga vila de domini senyorial (dels Vilademany-Cruïlles-Perapertusa-Ducs d’Híxer), té mercat des del segle xiv, fixat el dilluns, a partir del 1699.

Es féu famosa pels aldarulls que iniciaren la guerra de Secessió o Corpus de Sang (1640).

El 1833 esdevingué cap de partit judicial, i el 1906, rebé el títol de ciutat. Presideix la ciutat l’església de Santa Coloma, que li dóna el nom, un gran edifici gòtic del segle xiv, molt ampliat el 1805. Té diverses cases modernistes i noucentistes notables i una plaça major, la plaça de Farners, amb un sector cobert, a manera de llotja, anomenat «les Mesures», i un monument al gran poeta Salvador Espriu (1913-1985), nascut a la ciutat. El terme és ric en fonts. Hi és famosa la font termal, radioactiva, o Termes Orion, que inclou un gran balneari construït a principis del segle xx. A ponent de la ciutat, a uns sis quilòmetres vers el sector muntanyós de sobre la riera de Vallors, hi ha el castell de Farners, accessible per una bona pista. És un edifici del segle xii, format per un clos murat rectangular i una gran torre rodona.

Als seus peus, hi ha el santuari de la Mare de Déu de Farners, integrat per una capçalera romànica (segle xii), ampliat el segle xviii i precedit d’un gran atri. La imatge de la Mare de Déu de Farners és una talla romànica alterada per restauracions modernes.

Uns tres quilòmetres més amunt del castell, al centre d’una vall, hi ha el monestir canonical de Sant Pere Cercada, fundat el 1136, i que hi subsistí fins a la seva secularització, el 1592. Conserva un gran edifici romànic, consagrat el 1245, de planta de creu llatina, creuer amb tres absis i cimbori, voltes que anuncien ja l’art gòtic. Pertanyen també al gran municipi de Santa Coloma l’antic terme de Sant Miquel de Cladells, format únicament de masies i amb les esglésies romàniques de Sant Miquel de Cladells (segle xii) i Sant Iscle i Santa Victòria de Sauleda (segle xi). També en forma part l’antic terme de Castanyet, amb l’església romànica de Sant Andreu de Castanyet. Són famoses les galetes anomenades teules, produïdes per tres factories derivades de la primitiva de Joaquim Trias.

S

394

SANTA COLOMA DE GRAMENET

La ciutat té un petit Museu Municipal, on es recullen antiguitats i peces etnològiques de la comarca.

Santa Coloma de Gramenet ** El Barcelonès A l’esquerra del Besòs, riu que separa el terme del de Barcelona, ciutat amb la qual l’uneix una via urbana i el ferrocarril metropolità. Santa Coloma era un petit nucli rural que començà a créixer arran de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Ara, convertida en ciutat, hi viuen unes cent vint mil persones i els nous barris li atorgen un aspecte molt massificat. La població és de configuració moderna, centrada en la plaça de la Vila, esplanada el 886 sobre l’era d’un antic casal, on es troba el gran edifici del modern Ajuntament. També és nova la parròquia de Santa Coloma, neogòtica, construïda el 1915. Els edificis històrics que recorden que el lloc té més de mil anys d’història documentada cal cercar-los a la perifèria del nucli modern: al NE del terme hi ha un bell edifici, el millor palau renai-

xentista de la rodalia de Barcelona, la Torre Pallaresa~, amb una torre a ponent i bells finestrals gòtics. Pertanyé als bisbes de Barcelona (Joan de Cardona en bastí la torre), que hi instal·laren la il·lustre família Caçador. Prop seu hi ha la Torribera, clínica mental. L’any 1917, la Mancomunitat de Catalunya va convocar un concurs per a la construcció d’un hospital mental, Clínica d’Observació i Hospital per al Tractament de Malalties Nervioses, en una gran finca (Av. Prat de la Riba, 171) situada als afores de Santa Coloma i molt propera a Sant Adrià de Besòs i Barcelona. El concurs va ser guanyat per Rafael Masó i Josep Maria Pericas.

Les obres no es van iniciar fins l’any 1926.

Masó va projectar i va construir els pavellons de la Immaculada i de Montserrat, tots dos en un llenguatge clarament noucentista (en coherència tant amb l’arquitecte com amb el client). La resta va continuar sota la direcció de J. M. Pericas, amb notables modificacions, fins l’any 1936.

Al S del nucli urbà hi ha la Torre Baldovina, bell casal del segle xviii, amb una torre antiga. Fou de la família del drama-

Santa Coloma de Farners. Monestir de Sant Pere Cercada / CE09 meydema

SANTA COLOMA DE QUERALT 395

Santa Coloma de Queralt. Plaça porxada / DGPC Josep Giribet

turg i poeta Josep M. de Sagarra, traductor de Shakespeare. Hi ha instal·lat el Museu del Puig Castellar, en el qual, a més de col· leccions de ciències naturals, hi ha part de les restes arqueològiques trobades a l’excavació del poblat ibèric de Puig Castellar (hi ha també materials al MAC), important jaciment al N del terme, excavat per Ferran de Sagarra (de la il·lustre família citada), que en féu donació a l’IEC, i per J. de C. Serra Ràfols. Fou un poblat habitat pels laietans des del segle v o iv a. C. i destruït per la legió romana de Marc Porci Cató (195 a. C.) en la segona guerra púnica.

Santa Coloma de Queralt **~ La Conca de Barberà Al NE de la comarca, al límit amb la Segarra i l’Anoia. La vila, amb el seu antic mercat potenciat avui per nombrosos comerços, és la petita capital d’aquest sector oriental de la comarca i centre d’estiueig. Pertanyé al terme de l’antic castell de Queralt, i molt aviat esdevingué centre de la baronia de Queralt, que incloïa, a més del terme de Santa Coloma, d’altres terres properes. Els seus senyors es cognomenaren Queralt, un dels

quals el segle xvi rebé el títol de comte de Santa Coloma. Sembla que originàriament hi hagué tres petits nuclis, la Vila Vella, la Vila Nova i la Pobla de Montpaó, que amb el temps s’ajuntaren i formaren la vila, la qual, el 1294, era ja emmurallada, bé que el seu recinte s’amplià els segles següents. Avui es conserven encara quatre dels seus antics portals, dels quals és especialment monumental el de Cervera, amb grans dovelles.

De la vila medieval es conserven també dues places porxades, la de l’Església i la plaça Major. En un racó de la primera, hi ha el Santa Coloma de Queralt. Font de Canelles / DGPC Josep Giribet

S

396

SANTA CRISTINA D’ARO

portal dels Jueus, que donava pas al vell carrer dels Jueus, ara de les Quarteres, al final del qual hi ha el portal del Castell, que dóna a la plaça d’armes, on s’alça el palau o castell de Santa Coloma, la part més antiga del qual és la torre mestra rodona, que s’ha conservat envoltada d’edificacions posteriors. La façana té un portal de grans dovelles, del segle xvii. De la capella del palau prové el retaule gòtic dels Sants Joans, actualment al MNAC. Ha estat molt ben restaurat i és seu d’actes culturals. A la mateixa plaça, hi dóna la façana de la capella de l’Hospital de Santa Magdalena. Entre els monuments més importants de la vila destaca l’església parroquial de Santa Coloma, bella edificació gòtica, començada el 1331 i acabada el 1587.

Inclou bonics finestrals de traceries ogivals i un campanar monumental, acabat el 1647.

S’hi conserva un notable retaule gòtic d’alabastre de l’escultor Jordi Joan, acabat el 1387.

Fora muralla, hi ha l’església de Santa Maria de Bell‑lloc~, que entre 1270 i 1321 fou monestir de deodonats. Posteriorment, el 1335, s’hi instal·laren frares mercedaris, que hi restaren fins al 1835. El convent‑monestir es derruí totalment en temps moderns. L’església és un magnífic exemple de transició del romànic al gòtic, amb un portal romànic de l’escola lleidatana, datat vers el 1230. Al seu interior es conserva el sepulcre gòtic de Pere de Queralt i Alamanda de Rocabertí. Prop seu, a la deu de Gubià, hi ha la font dels Comtes o de Canelles, construïda el 1614 per Dalmau de Queralt. La creu gòtica de la Font de Canelles es guarda a l’església de Bell-lloc.

Santa Cristina d’Aro ** El Baix Empordà Al S de la comarca, inclou bona part de la vall d’Aro. El seu eix de comunicació és la carretera comarcal C-65, de Girona a Sant Feliu de Guíxols. El poble és un nucli turístic important. L’església parroquial de Santa Cristina, monumental, de dues naus amb transsepte, comunicades per arcs de ferradura, és de tradició preromànica. Fou modificada al segle xviii, però conserva la porta romànica (segle xii). Prop seu hi ha les restes, trobades en excavació, d’una esglesiola paleocristiana, que centrava un vell cementiri. El municipi inclou diversos agregats. El de Bell-lloc d’Aro, als vessants me-

ridionals de les Gavarres, té l’església de Santa Maria, bastida sobre antigues edificacions romanes i paleocristianes, en part excavades. En una carena de les Gavarres hi ha Romanyà de la Selva, petit nucli molt característic, amb l’església de Sant Martí, preromànica, d’absis rectangular i transsepte elevat. Al cementiri proper hi ha enterrada la famosa novel·lista Mercè Rodoreda, que tenia casa a la vila. Seguint la carretera amunt, s’arriba al bell sepulcre megalític de la Cova d’en Daina, dels més notables de Catalunya i molt ben conservat, amb galeria coberta i cromlec. Al peu de la serra de les Cadiretes o de Sant Grau, hi ha l’agregat de Solius, a l’església del qual, Santa Agnès, edifici del segle xviii, hi ha una comunitat de monjos cistercencs procedents de Poblet.

S’hi instal·laren el 1967, amb el seu abat, Edmon Garreta, i el 1969 es traslladaren al nou edifici, modern i funcional, fet al costat del vell temple i rectoria. Són un atraient centre espiritual i cultural del seu entorn.

Santa Eugènia de Berga ** Osona Població i municipi situats al centre de la plana de Vic, al S de la ciutat de Vic, amb la qual limita. Es comunica per la carretera B-520, de Vic a Taradell i Viladrau. Presideix el nucli antic de la població, situada al frec del seu límit municipal S, l’església parroquial de Santa Eugènia~, un important edifici romànic del segle xi, ampliat i modificat el xii, que fou declarat monument historicoartístic el 1931. Aquesta església, documentada des de 924, es va reedificar i consagrar a l’entorn de 1050, i s’hi va construir una església d’una nau, amb transsepte, en el qual s’obren tres absis. Vers el 1170, es va modificar i es va fer un cimbori sobre el creuer de la nau i el transsepte, i, a sobre seu, un campanar de sòcol i dos pisos ornats d’amples finestrals. També se’n va construir la façana nova, amb una magnífica portada, un rosetó i una petita torrella al costat esquerre, per accedir a la teulada i al campanar.

La portada és formada per tres arcs en degradació i està ornada per dues arquivoltes ben treballades, a partir del ressalt, que ressegueix horitzontalment la portada i que fa d’àbac als quatre capitells, que ornen dues columnes per banda i que sostenen les arquivoltes. Capitells i arquivoltes tenen una

SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS 397

Santa Cristina d'Aro. Sepulcre megalític de la Cova d'En Daina / DGPC Bob Masters

ornamentació típica de l’escola escultòrica que va treballar a Vic i a Ripoll durant la segona part del segle xii, comunament anomenada «escola ripollesa». L’església fou restaurada per la Diputació de Barcelona entre els anys 1955 i 1957. En procedeixen dues lipsanoteques, ara al Museu Episcopal de Vic, l’una del segle xi i l’altra de la segona consagració, de 1173. El terme té importants masies; en destaca el Casal de Sala-d’Heures, neoromànic, que té annexa la capella de Sant Joan, del segle xiii.

Santa Eulàlia de Ronçana El Vallès Oriental Municipi situat al límit W de la comarca. Es troba a la vall del Tenes i continua sent indret d’estiueig o segona residència, gairebé amb una vintena d’urbanitzacions, hostals i restaurants, però amb un cens fix d’uns 6.000 habitants. El seu centre històric és l’antiga església de Santa Eulàlia, reedificada el 1880, amb la seva Sagrera.

Inclou moltes masies antigues, diverses de les quals donen nom a les urbanitzacions creades en el seu territori. A l’esquerra de la riera de Tenes, enlairada, hi ha l’antiga església de Sant Cristòfol de Pallars o de

les Tempestes, romànica, que fou reformada el 1457, però que una restauració recent ha retornat al pretès aspecte primitiu. També té la capella de Sant Simplici, amb l’absis romànic, on es reunia l’antic consell de la baronia de Montbui.

Santa Margarida i els Monjos L'Alt Penedès Al SW de Vilafranca, i fent límit amb el Garraf. A més dels pobles que donen nom al municipi, hi ha altres nuclis disseminats, i el terme és molt industrialitzat. El nucli central o cap del municipi és al poble dels Monjos, en terreny totalment planer. El lloc de Santa Margarida, més elevat i a l’esquerra del Foix, és poc poblat. A l’entorn les ruïnes de la seva església romànica de Santa Margarida, hi ha l’actual cementiri. A 160 m d’altitud, a la riba esquerra del riu de Foix, s’alça l’antic casal fortificat de Penyafort, on, segons la tradició, nasqué el famós canonista dominicà Sant Ramon de Penyafort (~1185‑1275). Conserva una torre rodona i llenços medievals. Al segle xvii, s’hi bastí un convent dominicà, que subsistí fins al 1835.

La seva església és barroca i el conjunt ha estat restaurat pels seus propietaris. Vora

S

398

SANTA MARGARIDA DE MONTBUI

Santa Margarida de Montbui. Castell de la Tossa / DGPC Josep Giribet

el límit amb Olèrdola, hi ha la casa i antic santuari de Penafel, amb l’església de Santa Maria, originàriament romànica, i reformada al segle xviii, que gaudí d’una gran veneració per tot el Penedès. Entre els diversos agregats del terme destaquen la Sanabra, amb església romànica de Santa Maria i el Santuari de Sant Llorenç, també romànic, i la Bleda, que té el terme compartit amb Santa Martí Sarroca, però la seva església de Santa Maria de la Bleda, en part romànica, és dins d’aquest municipi.

Santa Margarida de Montbui ** L'Anoia Al SW d’Igualada, hi porta des d’aquesta ciutat la C-37, d’Igualada a Valls, a la qual s’uneix el petit brancal BV-2204, que mor a la població. El poble es formà a l’entorn de la seva església de Santa Margarida, bastida el 1614, i el campanar, el 1731. Prop seu hi ha el gran casal dels Lanuza, comtes de Plasència i barons de Montbui, dit la Casa Gran, del segle xviii. A poc més d’un quilòmetre a mà dreta, passat el trencall del poble, a la mateixa C-37, s’inicia el camí que porta a dalt la tossa de Montbui, on trobarem l’antic castell de Montbui, que pertanyé als bisbes de Vic, quan era una avançada de la marca o

primera frontera cristiana. Al segle xiv el cediren a Jaume II, el qual vengué el castell als vescomtes de Cardona. El castell, i a la baixa edat mitjana la vila, centraven la baronia de Montbui. En resta una gran torre, de base quadrada i angles rodons, preromànica. S’hi exposa la Col·lecció de la Tossa, recull d’eines i objectes etnogràfics de la rodalia. Prop del castell, s’alça la bella església de Santa Maria de la Tossa de Montbui, de tres naus molt estretes, cobertes amb voltes de canó sobre gruixuts pilars cilíndrics i capçalera de tres absis romànics, amb decoració llombarda, consagrada el 1035. La porta, de grans Santa Margarida de Montbui. Santa Maria / DGPC Josep Giribet

SANTA MARIA DE MIRALLES 399

dovelles, és posterior. S’hi venera una talla gòtica de la Mare de Déu de Gràcia o del Castell de la Tossa. Va ser parròquia fins al 1614. Ha estat curosament restaurada i l’envolta un sector enjardinat. Des de la tossa de Montbui s’albira una vasta panoràmica sobre tota la conca d’Òdena. Al mateix municipi pertany la moderna barriada de Sant Maur, de més de 8.000 habitants, pràcticament unida a la ciutat d’Igualada, que té com a centre l’església de Sant Maur, erigida el 1696, i el nucli bàsicament dispers del Saió, amb la seva capella de Santa Anna, d’origen romànic, que era l’indret on hi havia el castell d’Ocelló, documentat des del 1024 i aviat unit al de Montbui.

Santa Maria de Besora Osona Municipi de l’extrem NE de la comarca, abocat a la vall del Ter. Es comunica per la carretera BP-5277, que surt de la C-17, a Sant Quirze de Besora, i acaba a Vidrà. Es troba en un sector muntanyós, però amb plataformes i terrasses ocupades per masies d’estructura arquitectònica important, com ara Clarella, el Xicoi, els Ferrers nou i vell, el Prat, Can Mir, etc. La població actual es formà a partir del segle xviii, al costat de la carretera d’accés i al peu de la muntanya, on hi ha restes del castell de Besora.

Al lloc conegut com el pla de la Teia, s’hi va construir el 1759 la nova església de Santa Maria, que donà origen al nou agrupament. Del castell de Besora, al cim d’una petita i elevada muntanya (1092 m d’alçada), en queden pocs vestigis. Sí que n’hi ha en canvi de la seva església romànica (segle xi), de Santa Maria de Besora, que fou la parroquial fins al 1759, quan se’n va construir l’actual al pla. És un temple molt interessant, amb una gran torre campanar i un atri a migdia, tot molt fet malbé, però recuperable. A l’extrem N del terme, hi ha la capella preromànica de Sant Moí o Sant Mus, accessible des de la colònia tèxtil de la Farga Bebié, d’una nau, amb absis molt profund i un petit campanar sobre l’arc triomfal. És coberta d’encavallades de fusta.

Prop del Mas Prat, hi ha una altra petita església romànica, anomenada de Sant Salvador del Prat. Prop l’antic mas Ferrers, i en altres indrets del terme, hi ha grans balmes amb restes de cases sota seu.

Santa Maria de Corcó * Osona Extens municipi de la regió del Cabrerès o Collsacabra, a l’E de la comarca, en un sector alt i d’una gran bellesa natural. Travessa el terme la carretera C-153, de Vic a Olot, que comunica els dos nuclis de l’Esquirol i Cantonigròs, els més poblats del terme. L’Esquirol, oficialment Santa Maria de Corcó, el nom de la parròquia, és la capital del terme.

Té un carrer d’antigues cases amb boniques llindes de pedra, dels segles xvii i xviii, nascut al llarg de l’antic camí ral d’Olot. Presideix el poble l’església de Santa Maria de Corcó, refeta segons els plans de Josep M. Pericas, a partir del 1940. El seu campanar és de 1762. Per la seva petita indústria, i perquè és un lloc d’estiueig, ha vist créixer molt la seva població, amb nous sectors residencials.

Cantonigròs, originat el segle xvi al llarg del mateix camí ral, és essencialment un nucli d’estiueig on es fan cada estiu actes literaris i folklòrics. És format per torres modernes, en un indret d’una gran bellesa paisatgística.

El seu dilatat terme inclou altres centres històrics o petits nuclis. El terme inclou masies de gran interès històric i monumental, com ara la Bertrana, la Parra, Arquerons, Caselles, Aiats, la Matavera, Sorribes, la Vall, el Dot, les Planes, la Rotllada i un llarg etcètera. Hi destaca un notable pont gòtic (segle xiv), sobre la riera de les Gorgues, a prop de l’Esquirol. I també les esglésies parroquials romàniques de Sant Martí Sescorts i Sant Julià de Cabrera. Sant Martí Sescorts, a l’extrem SW del terme, és un edifici de tres naus consagrat el 1068. Les seves pintures romàniques es conserven al Museu Episcopal de Vic. Sant Julià de Cabrera fou en part destruïda pels terratrèmols del 1428 i refeta més endavant. El Santuari de la Mare de Déu de Cabrera, a 1.294 m d’altitud, sobre un cim espadat on hi ha restes del castell de Cabrera, és un centre d’atracció espiritual i per als excursionistes. El santuari actual fou renovat entre 1611 i 1641.

Santa Maria de Miralles L'Anoia Al SW de la comarca, al límit amb l’Alt Camp i la Conca de Barberà. Es comunica per la C-37, d’Igualada a Valls, i la B-220, de Santa Coloma de Queralt a la Llacuna

S

400

SANTA MARIA D’OLÓ

i Vilafranca del Penedès. Dalt d’un turó, a 643 m d’altitud, dominant la vall, hi ha les restes del castell de Miralles, que fortificava la frontera del segle x i que, posteriorment, formà part de la baronia de la Llacuna. En resten panys de mur mig esfondrats i una gran torre rectangular fora del recinte. Hi ha l’església de Santa Maria de Miralles, romànica, de planta rectangular i portal de grans dovelles. S’hi arriba per un camí (1 km) que surt de la C-17. És un terme escassament poblat, que té el centre al peu de la carretera, prop de l’antiga capella de Sant Romà, molt restaurada i ampliada i convertida des de 1915 en la parroquial del lloc.

Santa Maria d’Oló * El Bages Terme molt extens, situat al N de la comarca, al límit amb Osona i el Moianès. Hi porta la C-25 o eix transversal de Catalunya, que s’ha sobreposat a l’antiga carretera de Vic a Avinyó, i que és l’eix principal del terme. El poble vell s’enfila al puig del castell d’Oló, del qual resta part d’una torre i uns murs prop de la vella parròquia de Santa Maria, de 1646. Conserva interessants retaules barrocs, dels quals destaca el major, de 1663, daurat i policromat. El costerut camí que hi mena surt del poble nou, del fondal, originat a prop d’una antiga gran empresa. Hi ha l’església nova, aixecada pel matrimoni Roger-Vidal, obra de l’arquitecte Manuel Puig i Janer entre 1950 i 1963 i decorada per Josep Artigues i Basté, dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu. És un edifici de línies modernes, característic d’un moment històric. El terme està format per barriades de cases no lluny del poble i per tres antigues parròquies. La de Sant Joan d’Oló, enlairada al SW del terme, amb l’església de Sant Joan Nou del 1639 (la vella, amb ruïnes notables, és romànica) conserva un lot remarcable de retaules barrocs: el major, amb escultura i pintura sobre tela, de 1640, el del Roser i el de Sant Isidre, de 1772.

A llevant, hi trobarem l’antiga parròquia de Sant Vicenç de Viladessau, vora el gran mas Viladessau, romànica, amb absis llombard.

La tercera, la de Sant Feliuet de Terrassola, pertanyé al monestir de l’Estany. Té un bell edifici de la fi del segle xi (consagrat el 1093), amb dues naus desiguals i una massissa torrecampanar que li dóna aspecte de fortalesa.

Ha estat molt restaurada. Al seu terme hi ha

la bella església rodona de Sant Jaume de Vilanova, romànica, amb quatre fornícules buidades al gruix interior del mur i un absis amb decoració llombarda. Del gran nombre de masos, importants per la seva història i arquitectura, com el de Vilarassau, Altimires, Prat d’Orriols, la Riera, l’Alou, la Sala, etc., només en destacarem el mas Rocafort. Es tracta d’un edifici quadrat, amb torrelles als angles, reedificat entre 1645 i 1754. Durant molt decennis, fou propietat d’un príncep àrab, que hi ha fet edificacions noves a l’entorn i l’ha decorat d’una manera per a nosaltres exòtica. El veí mas Rocabruna va ser construït el 1920, al costat del vell mas, com a castell modernista, unit a la propietat anterior.

Santa Maria de Palautordera * El Vallès Oriental Vila i municipi de la vall inferior del riu Tordera, als vessants meridionals del Montseny. El terme, documentat des de 862, formava part de la pabordia de Palau del Monestir de Sant Cugat del Vallès. La vila té un nucli antic, a l’entorn de l’església, en el qual hi ha diverses cases amb finestrals gòtics d’arc conopial (segle xvi), davant del campanar, i d’altres dels segles xvi i xvii, al carrer Major. Presideix aquest nucli antic l’església parroquial de Santa Maria, un edifici goticotardà, amb absis poligonal i coberta d’ogives, fet entre 1562 i 1568, amb un portal gòtic que fins al 1936 tenia unes imatges de pedra a manera de timpà, sobre la llinda. El campanar, de base rodona i dos pisos més tardans, hexagonals, sobre seu, es creu que és una torre de defensa medieval aprofitada com a campanar. La vila, que ha crescut molt darrerament, té el seu centre a la plaça de la Vila, presidida per la Casa de la Vila, un notable edifici noucentista. Té un sector de torres i cases d’estiueig, amb diversos edificis modernistes i noucentistes. Paga la pena destacar-hi, per als que estimen l’entorn natural, el Museu Comajuan, d’arbres i fauna vertebrada del Montseny, que dirigeix el seu creador, Esteve Comajuan. A l’extrem del terme, al pla del Remei, hi ha el santuari del Remei, un edifici barroconeoclassicista (1792‑1800), lloc de molta devoció. Pertany al seu terme el barri del Pont, proper a Sant Celoni, on hi ha les restes del pont trencat, medieval, sobre el Tordera, que donava pas a l’antic camí ral de Barcelona a Girona.

SANTA PAU 401

Santa Pau. Volcà de Santa Margarida / DGPC Jordi Contijoch

Santa Oliva El Baix Penedès Petit terme situat al NE del Vendrell, força a prop d’aquesta vila, des d’on hi porta la carretera local TP-2128. Al poble, l’església de Santa Maria és de tradició romànica, amb portal de punt rodó. A la part més alta de la població, el castell de Santa Oliva, anomenat també castell del Remei, conserva l’antiga església de Sant Julià, romànica, l’absis de la qual és fortificat. A ponent té adossada una torre del castell, espitllerada i emmerletada, amb finestres romàniques geminades al pis més alt. El 1610, l’antiga sala d’armes fou convertida en santuari de la Mare de Déu del Remei, que gaudeix de gran devoció.

Santa Pau **~ La Garrotxa Al SE del pla d’Olot, dins del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. El terme inclou un dels grups de volcans antics més importants de la zona, entre els quals cal destacar Puigmartinyà, el Croscat i Santa Margarida, amb un dels cràters més bells i ben conservats, de 2.000 m de perímetre,

al bell mig del qual s’alça el santuari de Santa Margarida de la Cot, romànic, amb un petit porxo. S’hi venera una imatge del segle xvi. L’abundància de materials de projecció volcànica ha donat lloc a grans grederes, com les de Santa Pau, abans explotades industrialment. La principal via de comunicació és la carretera GI-524, d’Olot a Banyoles.

La vila és aturonada al mig del pla i ha estat, en el seu nucli històric o central, declarada conjunt històric el 2000. Centra la vila vella el gran casal o castell de Santa Pau, amb façana a la bella plaça triangular, porticada, anomenada el Firal dels Bous, i finestrals gòtics i torre mestra a l’angle NE; tot reformat al segle xvii. Resta una torre de les anSanta Pau. Nucli històric / DGPC Albert Sierra

S

402

SANTA PERPÈTUA DE GAIÀ

tigues muralles i un pany de mur, i també moltes cases amb finestres gòtiques i renaixentistes. També té façana a la plaça l’església parroquial de Santa Maria, bastida el 1430, gòtica, d’una sola nau. El conjunt fou declarat monument historicoartístic el 1971.

Fou seu de l’antiga baronia de Santa Pau, que incloïa una important jurisdicció, amb moltes parròquies de la rodalia. Els senyors de Santa Pau, l’any 1300, atorgaren una carta de franqueses als habitants de la propera parròquia dels Arcs, perquè anessin a poblar la vila. El santuari de la Mare de Déu dels Arcs, primitiva parròquia, força malmesa pels terratrèmols de 1428, té l’absis romànic, amb un bonic finestral, i el frontispici amb un campanar d’espadanya, de 1775. A l’extrem N del terme, dalt de la serra del seu nom, s’alcen les ruïnes del monestir de Sant Julià del Mont, que obtingué un precepte de Carles el Calb, i després esdevingué priorat de Banyoles i parròquia rural. En resta sencer només el campanar, la volta és esfondrada i el conjunt, molt abandonat. Al seu peu, hi ha l’església de Sant Martí Vell, romànica. A l’extrem E del terme, compartida amb les Preses i Olot, hi ha la famosa fageda d’en Jordà, extens bosc de faigs d’una gran bellesa, que fou cantada per Joan Maragall en un dels seus poemes més famosos, avui gravat en un monòlit a l’entrada.

Santa Perpètua de Gaià Vegeu Pontils.

Santa Perpètua de Mogoda * El Vallès Occidental Municipi situat a l’E de Sabadell, al límit amb el Vallès Oriental. Es troba en un dels indrets més industrialitzats del Vallès, i per això ha viscut un augment extraordinari de població, que l’ha feta passar de 3.618 habitants el 1960 als 24.325, del 2008. Envolten la població diversos polígons industrials, com el de la Florida (amb un barri residencial del mateix nom). El nucli antic conserva encara unes quantes cases dels vells temps, com ara Can Colomer. El seu centre històric és l’església de Santa Perpètua. La nau del segle xii, molt reformada, conserva la capçalera romànica (s. xi) trevolada (amagada a l’exterior per construccions adossades), amb cimbori sobre el creuer. S’hi han fet

excavacions. Serva la còpia d’una pintura relativa a la vida de santa Perpetua, d’un gòtic primerenc, l’original de la qual és al Museu Diocesà de Barcelona. El campanar és una torre romànica del segle xi. El terme té encara unes quantes masies velles, com ara Can Barnús, Can Bernades vell, Can Xiol, etc., però sucumbeixen davant el terreny industrial. El Museu Municipal conserva restes arqueològiques importants, d’excavacions de la rodalia (neolítiques, del bronze, del ferro, romanes i visigòtiques), i la reproducció d’una estela amb caràcters ibèrics que s’hi trobà (l’original és a la seu de Barcelona del Museu d’Arqueologia de Catalunya), a més de peces etnològiques. Vora la carretera de Sabadell, hi ha el vell poble de Santiga, amb l’església de Santa Maria, reformada el 1573, que conserva la base del campanar romànic.

Santes Creus Vegeu Aiguamúrcia.

Santpedor * El Bages Al N de Manresa, era una antiga vila reial murada. Hi resten tres portals de les antigues muralles i té la plaça Gran porticada.

L’església parroquial de Sant Pere, d’un gòtic tardà, conserva el portal romànic, amb un magnífic timpà, amb el Pantocràtor i el Tetramorf de molt bona qualitat. Els seus capitells esculpits són atribuïts a Arnau Cadell, autor del claustre de Sant Cugat del Vallès (segle xii). Té un sector residencial al peu de la carretera de Manresa, i una ermita o santuari als afores, dedicat a Sant Francesc.

A uns 2 km a llevant de la població, hi ha les ermites de Santa Anna i Santa Maria de Claret, adossades, la primera de les quals és un santuari setcentista molt venerat a la comarca, i la segona, antiga parròquia, és romànica, amb portal adovellat, i ha estat restaurada.

La Selva del Camp * El Baix Camp Important vila i terme de l’extrem E de la comarca, amb una demarcació que arriba als contraforts de la serra de la Mussarra. Es comunica per un petit brancal amb la C-14,

SERINYÀ 403

de Reus a Montblanc, i per la carretera local TV-7223, amb Vilallonga del Camp. Té estació de tren a la línia de Reus a Montblanc i Lleida. La vila conserva torres rectangulars i extensos fragments de muralla del seu antic recinte murat, del qual es pot seguir el perímetre. Al N de la vila, també hi ha elements importants del castell de la Selva, amb murs de maçoneria i pedra treballada als angles i finestres. L’església parroquial de Sant Andreu és un notable edifici renaixentista, inacabat, construït entre 1582 i 1682, dissenyat per Pere Blai. Hi destaquen també el convent de Sant Rafael (1640‑1696), segons els plans del tracista fra Josep de la Concepció, i el de Sant Agustí, fora de la vila (1632‑1636), refet en part després de 1939. Al seu terme, hi ha l’ermita de Sant Pere del Puig, erigida sobre ruïnes medievals, i reedificada diversos cops, i el santuari de Santa Maria de Paretdelgada, de gran devoció a la comarca, que inclou una part antiga (segles xiv-xvi) i la capella nova, del segle xviii. El conjunt és interessant arquitectònicament i fou decorat vers 1951 per J. Grau-Garriga.

La Sénia El Montsià És el municipi més meridional de Catalunya, en contacte amb el Matarranya (Aragó) i el Baix Maestrat (València). És un dels municipis més extensos de la comarca i es comunica per la TV-3421 amb Tortosa, i per carreteres radials amb la resta de pobles del voltant, tant del Montsià com del Baix Maestrat. És un petit centre industrial i de mercat. La vila té un nucli antic de cases de dos pisos, amb llindes de pedra, que s’ha vist envoltat els darrers anys de moltes edificacions noves i poc característiques, sobretot al llarg de les carreteres d’accés a la població.

Hi destaca l’església parroquial de Sant Bartomeu i Sant Roc, un edifici barroconeoclàssic d’una gran nau, amb capelles entre els contraforts i campanar, obra dels segles xvii i xviii. A la muntanya de Pallerols, hi ha el santuari de la Mare de Déu de Pallerols, patrona de la vila.

Sentmenat * El Vallès Occidental Vila i terme del sector NE de la comarca, entre Caldes de Montbui i el sector indus-

trial de Sabadell i Terrassa, emparat al N pels contraforts de la muntanya del Farell.

La vila, inicialment molt reduïda, ha viscut els darrers trenta anys un notable desenvolupament, la qual cosa ha fet que passés de 2.868 habitants, el 1970, a 7.633, el 2008. Això ha provocat que s’envoltés de barris i edificis nous, que li han canviat la fesomia. El nucli antic, a la part baixa de la població, conserva un notable campanar romànic (segle xii), exempt, amb boniques finestres geminades als dos pisos superiors, que correspon a una església romànica que va desaparèixer fa dos segles. Excavacions fetes a l’àmbit de la desapareguda església han posat de manifest edificis anteriors, fins als temps visigots. A l’altra banda de la petita plaça on hi ha el campanar vell, el 1744 s’hi va alçar una nova església parroquial, dedicada, com l’anterior, a Sant Menna, sant que ha donat el nom a la població i al terme. A poca distància, al N de la vila, al marge d’un barranc, s’alça el castell de Sentmenat, un imponent casal gòtic, amb finestrals ben treballats i una curiosa forma semicircular al seu darrere, bastit sobre bases més velles. És documentat des de 1065, però l’obra actual correspon bàsicament a ampliacions fetes el segle xv i a principis del xvi. Prop del castell, hi ha la renovada capella de Sant Jaume, que al subsòl conserva la tomba dels marquesos de Sentmenat, llinatge català notable, encara subsistent. El terme inclou diverses masies, moltes de les quals encapçalen urbanitzacions i han esdevingut restaurants o, com Can Sorts, s’han convertit en taller i seu d’un museu local. El terme té restes arqueològiques, com les del castell de Guanta, de la Torre roja i un parell de poblats d’època ibèrica.

Serinyà ** El Pla de l’Estany Petita població i terme rural situats al N del pla de Banyoles, al límit amb la comarca de la Garrotxa. El poble de Serinyà és presidit per l’església parroquial de Sant Andreu, un magnífic exemplar de l’art romànic del segle xii, d’una nau, amb absis semicircular, ornat d’arcuacions, i un fris de dents de serra. Té un bonic portal al mur de ponent, ornat amb arquivoltes en degradació i, sobre seu, un finestral d’arc semicircular, també amb arquivoltes. La façana de ponent acaba amb un petit i curiós campanar de torre de

S

404 SERÒS

Serinyà. Coves / DGPC Bob Masters

línies romàniques, bé que de construcció més tardana. El municipi té antics masos i veïnats amb capelles a Reixac i els Casals.

L’anomenada de Serinyà, però, destaca pels importants jaciments prehistòrics~ del paleolític superior i posterior, situats majoritàriament al paratge del Reclau del Viver. Hi destaquen també els jaciments de la Bora Gran d’en Carreres, la Cova dels Encantats, la de l’Arbreda, la de Mollet, etc. Les seves troballes importants, que van de la civilització magdeleniana a l’edat del bronze, es troben a diversos museus del país, sobretot al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles.

Seròs ** El Segrià Vila i terme de l’extrem SW de la comarca, en contacte amb el Baix Cinca, d’administració aragonesa. És a la vall inferior del riu Segre. La vila té un nucli antic de carrerons estrets i tortuosos, en què destaca la gran església parroquial de Santa Maria, un magnífic edifici barroc fet el 1745, amb creuer, cimbori, façana molt ornada i un esvelt campanar vuitavat. També té un antic Palau dels Montcada, barons d’Aitona i

senyors del lloc, que conserva una bonica façana i una escala senyorial. A Vinganya, a 2 km al SW de la vila, hi ha notables restes del convent de Nostra Senyora dels Àngels de Vinganya, amb força elements i el campanar de la gran església gòtica que el presidia, i també amb diversos elements del claustre. Fou el primer monestir hispànic de l’orde trinitari, fundat per Sant Joan de Mata, el 1201. És particularment notable, en una alta terrassa sobre el Segre, el jaciment de Bovalar~, on s’ha descobert, dintre de l’àmbit d’un antic poblat o nucli monàstic, una basílica paleocristiana, una necròpolis, un baptisteri i importants utensilis d’època visigòtica que revelen que el lloc fou habitat fins a la invasió àrab. El lloc fou descobert el 1943 i ha estat excavat i estudiat amb tota cura. El baptisteri original es pot contemplar al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal.

Setcases El Ripollès Municipi de l’extrem NW de la vall de Camprodon dintre el Pirineu axial, a l’alta vall o inici del riu Ter. Es comunica amb Camprodon per la GIV-5264, i per carreteres o pistes locals amb Ull de Ter i la moderna

LA SEU D’URGELL 405

estació d’esquí de Vallter. És un indret turístic, centre d’excursions i travesses del Pirineu i un lloc d’una gran bellesa natural. El turisme ha fet capgirar l’antiga població, abans formada per velles cases de fusta i pedra amb teulades de pissarra, i ara envoltada de restaurants, noves torres i apartaments, no sempre en acord amb la clàssica tipologia pirinenca que era l’encant de la població. Hi destaca l’església parroquial de Sant Miquel, refeta en bona part després d’un incendi, el 1729, que conserva l’antic retaule barroc de 1754.

La Seu d’Urgell *** L'Alt Urgell Petita ciutat d’uns 12.000 habitants, de vella història i forta personalitat, situada en una ampla vall pirinenca, dita la plana o ribera de la Seu, al lloc on conflueixen el Segre amb la Valira. És capital de comarca i centre d’una àmplia regió, que inclou d’altres comarques veïnes, cap de diòcesi i cap de partit judicial. Acull un actiu mercat i fira (la de Sant Ermengol), i empreses cooperatives lleteres, agrícoles i de fruites i hortalisses d’abast comarcal. Té un petit aeroport

entre els veïns municipis del Pla de Sant Tirs i Montferrer, inaugurat el 1982 i ara només destinat a vols xàrter i esportius.

L’antiga ciutat d’Orgellia, seu d’una diòcesi documentada des de 516, es creu que es trobava a l’indret de l’actual població de Castellciutat, fins que fou destruïda, vers l’any 793, per l’exèrcit d’Abd al-Malik. La nova població es va establir tot seguit al lloc actual, on es troben ja vestigis romans, i així va néixer el vicus Sedis Urgelli o la Seu d’Urgell, anomenada així perquè és la seu del gran bisbat urgellenc, que s’estén del Ripollès a la Val d’Aran. També fou centre d’un antic comtat de l’època carolíngia, que es va desplaçar per la conquesta de noves terres vers les comarques de l’Urgell i de la Noguera. Així, des del segle xi, els comtes deixaren la ciutat o seu pirinenca per traslladar la seva capital a les terres planes. Això féu augmentar la importància dels seus bisbes, que aviat esdevingueren els senyors més forts de la comarca i sobirans d’Andorra. Des de finals del segle xi, els bisbes compartiren el govern i la defensa d’Andorra amb els Caboet, més endavant vescomtes de Castellbò, i així s’originà el condomini de la mitra i els senyors laics, ara substituïts pel cap de l’Es-

La Seu d'Urgell. Catedral / DGPC Josep Giribet

S

406

LA SEU D’URGELL

La Seu d'Urgell. Catedral / DGPC Josep Giribet

tat francès i pel bisbe d’Urgell, ambdós amb el títol de coprínceps d’Andorra. La població, antigament considerada una vila, va créixer des del segle xiv i s’envoltà de muralles. La seva proximitat a l’Estat francès li donà un fort protagonisme en les lluites amb França dels segles xvii i principis del xviii, i, d’una manera especial, a tot l’Estat espanyol, quan es crea la Regència d’Urgell (1822), durant el trienni liberal, i en les guerres carlines, entre 1837 i 1875. Com que és el camí natural vers Andorra, es desvetllà modernament la seva coneixença, esdevingué ciutat amb un destacament militar, situat a Castellciutat, i punt d’afluència de gent de pas i residents. Més recentment, escollida com a seu de piragüisme d’aigües braves en els Jocs Olímpics de 1992, s’hi construí el Parc del Segre, amb canals artificials i el singular claustre dissenyat per Lluís Racionero, a partir de 1990.

La ciutat s’estén per una àmplia terrassa fluvial i té un nucli antic ben conservat i rehabilitat entre el carrer de Sant Ot i el camí de Sota Palau, que enronda la catedral i el palau episcopal. Forma el sector NE i E de la ciutat tradicional i estigué emmurallat des del segle xiii. És el sector que es denominà Soldevila, en contraposició al nucli de Capdevila, creat a partir del segle

xiii. L’augment progressiu del nucli inicial féu que aparegueren barris nous al llarg dels segles xiii i xiv, i l’actual carrer Major, en bona part porticat, i la plaça de la Vila n’esdevingueren prompte el centre urbà. En aquest sector s’hi troben els carrerons més típics, amb grans casals i porxos, com ara el carrer dels Canonges. També són típics diversos carrerons transversals, amb passos coberts, i el sector del carrer dels Jueus, a ponent del nucli antic, on hi hagué el Call Jueu, amb la seva sinagoga.

La catedral~, amb el claustre i les edificacions que l’envolten, sense cap mena de dubte, és el conjunt monumental més important de la ciutat i un dels més notables del romànic català. Fou declarat monument historico­artístic el 1931 i també el 1980 es declarà monument historicoartístic l’antic edifici del Deganat, adossat a l’ala S del claustre, que es va restaurar perquè s’hi pogués instal· lar el Museu Diocesà. La catedral és dedicada a Santa Maria, i l’edifici actual, al qual van precedir com a mínim un parell de bastits en el mateix solar, es va iniciar vers el 1120 i es va continuar fins al 1195, en què es van parar les obres sense que s’hagués acabat del tot, segons el pla original. És fruit bàsicament del plantejament del mestre d’obres Ramon

LA SEU D’URGELL 407

Llombard, d’origen segurament italià, que el va continuar a partir del 1175 i és autor de les voltes, el cimbori i les torres. Tot un seguit d’obres de restauració, iniciades el 1918, n’han llevat els afegitons neoclàssics que se li feren el segle xviii. És un edifici de planta basilical, amb tres naus i un transsepte molt llarg, en el qual s’obren cinc absis. Només l’absis central és visible des de l’exterior, els quatre restants s’inscriuen dintre del gruix del creuer. Una elegant galeria de tipus molt italianitzant recorre la part superior del creuer i la part externa i superior de l’absis. El cimbori s’aixeca a la intersecció del creuer amb la nau.

A l’extrem de cada braç del creuer, s’hi van construir unes massisses torres de planta quadrangular, que donen la impressió que estan inacabades. La nau central és coberta amb volta de canó i les laterals, d’aresta. Té cinc portals, tres a la façana i un a cada banda de la nau central, els més evolucionats i decorats. La façana de ponent és la que mostra més clarament la influència italiana, sobretot en el ritme d’obertures i decoració de la seva part alta i en el frontó, coronat per un esvelt campanaret de dos pisos. Flanquegen aquesta façana dues torres, també inacabades, de base quadrada i un cos octogonal a sobre, que no superen l’alçada de la resta de la façana.

Completa el conjunt catedralici el claustre, adossat a la part de migdia de la catedral, amb tres galeries romàniques i una darrera, refeta el 1603. Els capitells són treballats molt sòbriament, amb temes ornamentals o figuratius, de clara influència rossellonesa.

Adossada al claustre, hi ha l’església romànica de Sant Miquel, que és l’únic element que resta del conjunt catedralici, format per tres esglésies, erigit per Sant Ermengol vers l’any 1030. Antigament, fou dedicada a Sant Pere. Consta d’una nau, amb tres absis.

També hi ha adossada al claustre la casa del Deganat, seu del Museu Episcopal, i la capella tardana (segle xvi) de la Pietat. Hi destaca la imatge romànica de la Mare de Déu d’Andorra, la patrona de la catedral, una talla del segle xiii que es venera en una petita absidiola que s’obre al fons de l’absis central de la catedral.

Al costat N de la catedral, sobre el lloc on hi havia la primitiva església de Sant Mi­­ quel, hi ha l’edifici gòtic de l’església de Sant Domènec, rehabilitat com a centre cultural, construït pels frares dominicans a

inicis del segle xv. L’edifici del convent, amb un claustre interior renaixentista, d’ordre toscà, es troba ara convertit en Parador Nacional de Turisme. Més al N de la ciutat, envoltat d’un ampli pati, hi ha el gran edifici del Seminari Conciliar de la Diòcesi, amb una monumental façana de línies neoromàniques, fet per Romà Samsó, el 1860.

Fora d’aquests edificis lligats a la seva funció episcopal, la ciutat té construccions modernes notables, com ara el palau neoclàssic del Jutjat, l’edifici modernista de l’Escorxador, i edificis moderns al sector de l’eixample ciutadà, com ara la Caixa de Pensions (1962), de l’arquitecte Josep Brugal, la Farmàcia Mallol i l’església del Noviciat de la Sagrada Família (1959). A Catalunya, l’arquitectura de la postguerra va patir limitacions de tota mena, no sols materials, sinó també ideològiques. Es va voler imposar un oblit permanent del moviment modern que havia estat el dinamitzador i la referència imprescindible per a l’arquitectura dels anys anteriors, i en el seu lloc es va valorar l’arquitectura historicista. Per aquestes circumstàncies, diversos professionals, com ara J. M. Sostres, plantegen una arquitectura simple, limitada, amb programes de gran modèstia, però amb arrels que tornen a entroncar amb el racionalisme europeu, i que a Catalunya havia crescut amb el GACTPAC els anys trenta, el desenllaç del qual havia ofegat la Guerra Civil.

Un bon exemple d’aquesta actitud resistent és la Casa Cusí, (1952-1954), Sant Ermengol, núm. 67, de J. M. Sostres.

Una altra obra que cal destacar, ja molt posterior i fruit de la política de nous equipaments ciutadans promoguda per la nova Generalitat de Catalunya restablerta, és la Biblioteca Comarcal (1988-1996), obra de Lluís Vidal Arderiu, construïda a l’interior de les restes de l’antic convent de Sant Agustí, del segle xvi, l’església del qual és una gran nau, ja sense coberta, en què sols es conservaven els murs, l’absis, i els arcs torals, en un estat molt precari. La intervenció va seguir els criteris següents: no reconstruir la nau de l’església, però sí consolidar-la, sense cobrir-la. La nova biblioteca es faria a l’interior de la nau, com un gran moble que s’ubicaria a la seva capçalera. La resta del gran espai de la nau faria les funcions de plaça recollida i tranquil·la, a la vegada que esdevindria l’accés de la pròpia biblioteca, la qual tindria les zones de lectura repartides

S

408

SEVA

en cinc plantes, encarades a aquesta plaça, per crear un clima de gran serenitat i bellesa.

El cos del nou edifici és un gran cub resolt amb estructura metàl·lica i grans tancaments de vidre. La plaça interior de la nau, a més, és un espai excel·lent per a la realització de concerts i actes, els vespres d’estiu.

Al sector antic, als esmentats carrer Major, carrer dels Canonges, carrer de la Perdiu o al costat de la Casa de la Ciutat, és on es poden admirar antics edificis, diversos dels quals inclouen ràfecs i voladissos, amb caràtules i cares que ornen caps de bigues, i cases de regust classicista o amb bells esgrafiats.

També són típiques, al carrer Major, les antigues mesures públiques de gra de la Seu d’Urgell, on es va gravar posteriorment la data de 1379.

A l’agregat de Castellciutat, sobre la vila antiga, en un puig a tramuntana, hi havia l’antic castell de Ciutat o de Castellciutat, convertit més tard en una fortalesa borbònica, amb baluards i grans murs. A migdia de la vila, s’hi va construir una ciutadella a principis del segle xviii, sobre l’antiga fortalesa de la Torre Blanca, en un lloc dominant, on s’erigí modernament una caserna que ocupava el Regiment de Caçadors de Muntanya Arapiles 62.

Entre les institucions culturals de més prestigi de la ciutat, cal fer esment del ric Arxiu del Bisbat d’Urgell, amb més de 6.000 pergamins a partir del 815, uns 150 antics còdexs, fons d’antics monestirs i abundant documentació material i administrativa a partir del segle xiv; i de l’Arxiu Municipal, a la Casa de la Ciutat, amb llibres de privilegis i del Consolat del segle xv, els Llibres dels Consells a partir del 1513 i moltes altres sèries notables de documentació.

L’Arxiu Diocesà d’Urgell, instal·lat a l’antiga casa del Deganat, annex al claustre de la catedral, té una notable col·lecció d’art religiós i popular dels segles x al xviii. Diverses peces, com ara el còdex del Beatus del segle x i butlles de papir, procedeixen de l’Arxiu Capitular i de la catedral, però la seva major part s’ha recollit de diferents esglésies de la diòcesi. Inclou pintures murals romàniques i talles de fusta, el retaule gòtic d’Abella de la Conca, de Pere Serra, altres retaules i peces d’orfebreria, en especial el sarcòfag d’argent de Sant Ermengol, de Pere Llopard (1755), etc. Quan es pugui fer la instal·lació definitiva a la casa del Deganat,

s’hi podran afegir altres obres interessants que guarda l’església de la Seu.

Seva Osona Població i municipi que s’estén dels peus del Montseny a la vall del Congost, format per dos sectors separats pel terme del Brull.

La població, originada per l’antiga sagrera, envoltada de murs del segle xii al xv, guarda encara una disposició centrada a l’entorn de l’església i amb cases antigues, ornades de finestrals dels segles xiii al xvi (part dels més antics traslladats a la casa senyorial dels Sorts, propera a la població).

L’església parroquial de Santa Maria és un edifici romànic, ampliat per la part de llevant i abarrocat interiorment al segle xviii.

Té un notable campanar (segle xii), coronat de merlets vers el 1916. És una població d’estiueig, amb moltes torres i xalets, que uneixen els barris antics que es crearen els segles xvii-xviii fora de la sagrera. Té annex el modern poble de Sant Miquel de Balenyà, creat a partir de 1875, prop de l’estació del ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà. El seu terme inclou antigues masies, de notable valor arquitectònic: Figueroles, Montanyà o el mas Riquer, el Cendra etc., i el casal modern de Sobrevia, obra de J. Puig i Cadafalch. També s’hi ha creat modernament, a l’enclavament municipal, abans centrat pel casal o castell d’Esparreguera, ara del tot arruïnat, i al límit amb Aiguafreda, la gran urbanització del Montanyà, amb moltes cases de bona arquitectura, centre residencial, hotel i lloc d’esports, i una altra, també de notable, vers Can Garriga del Solei i l’Hostal del Pinós.

Sils La Selva Terme situat al fons de la depressió de la Selva, creuat per moltes vies de comunicació. El lloc fou famós pel seu estany, format per l’endorreisme o escolament de les aigües pluvials de les muntanyes que envolten la comarca. Aquest estany, origen de llegendes i font de paludisme, fou dessecat definitivament el 1845. Com a lloc de pas, va destacar pels seus hostals, com ara el de les Mallorquines, prop d’un tossal d’origen volcànic que va crear un raval al seu entorn. Prop

SITGES 409

Sitges. Església de Sant Bartomeu i Santa Tecla / DGPC Bob Masters

de l’N-II, hi destaca el modern Hostal del Rolls, que té al seu costat la molt destacada Col·lecció d’automòbils antics, creada per Salvador Claret.

Sitges ***~ El Garraf Vila i terme, amb 16,5 km de costa, que inclouen el sector accidentat i aspre de les costes de Garraf i un altre de ponentí, més suau i d’amples platges, a partir de la cala d’Aiguadolç (on es troba el port esportiu i turístic). La població i un seguit d’urbanitzacions s’estenen fins a l’antiga quadra de Miralpeix. És una població d’un intens turisme i vida social i cultural, que arrenca, sobretot, de l’estada i els primers actes culturals que hi organitzà el pintor Santiago Rusiñol a partir de 1892, que la convertiren en centre d’importants manifestacions artístiques en l’època del modernisme. Aquest aspecte cultural i artístic encara hi perdura; en són exponents els seus museus i caus d’art i moltes manifestacions esportives i festives que caracteritzen Sitges, com ara el Rally internacional Barcelona-Sitges de cotxes antics, les catifes florals del dia de Corpus, l’Exposició Nacional de Clavells, les festes de la verema, els coneguts festivals

internacionals de teatre o de cinema fantàstic i de terror, etcètera.

El lloc és esmentat des del 982 i fou sempre una possessió eclesiàstica, inicialment de la mitra de Barcelona, i des del 1352, de la Pia Almoina de la catedral de Barcelona, fins que el 1804 s’incorporà al domini de la corona. El nucli primitiu era una vila emmurallada situada a l’indret o pujol rocós conegut com a la Vila Vella, on hi havia el primitiu castell de Sitges, fins que el segle xvii cresqué vers el carrer Major, el Cap de la Vila i el carrer de les Parellades, que esdevingué un dels eixos de creixement. Modernament, s’ha desbordat en totes direccions, especialment vers el sector del Vinyet, ara unit ja a la vila. Té 27.000 habitants. El sector antic, el Museu Romàntic, la Casa Llopis, l’església del Vinyet i la primera línia de mar del passeig i plaça de la Ribera foren declarats conjunt historicoartístic el 1972.

Hi destaca l’església parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla, construïda al lloc dit «el Baluard», de cara a la platja de la Ribera, al segle xvii. Beneïda el 1672, amb tres naus cobertes amb volta reforçada per nervadures, ampliada amb capelles el segle xix, i se’n modificà el campanar el 1863. Aquest campanar és al costat dret de la façana; a l’altre hi ha l’antic comunidor, transformat

S

410

SITGES

Sitges. Cau Ferrat / DGPC Bob Masters

en torre del rellotge públic el 1868. L’interior conserva diversos retaules antics, un de pintura gòtica i els altres barrocs, i també osseres dels antics senyors i un orgue de 1697. Per la seva situació, és un dels temes preferits dels quadres dels artistes que pinten a Sitges i un emblema de la vila.

Darrere de l’església, hi ha el gran edifici del Maricel de Mar, fet construir entre 1910 i 1913 pel nord-americà Charles Deering, sobre l’antic hospital de la vila. És una edificació entre modernista i historicista, feta sota la direcció de Miquel Utrillo, en què s’aprofiten pedres i finestrals antics i se’n construeixen de nous, a imitació dels antics, amb temes decoratius moderns. Deering hi instal·là una gran col·lecció d’art, que va retirar el 1921, una part de la qual va portar al seu país d’origen, i l’altra, al castell de Tamarit. L’edifici s’amplià el 1956, amb el Maricel de Terra, enllaçat amb l’anterior per un pont, i ara conserva col·leccions noves i una biblioteca. El Cau Ferrat, que es troba a continuació, el va fer construir Santiago Rusiñol, a partir de la transformació de dues cases de pescadors del segle xvi, a les quals va afegir portes i finestres gòtiques. Fou un centre de reunió d’artistes i seu de les Festes Modernistes que Rusiñol

hi celebrà entre 1892 i 1899. La seva inauguració oficial fou el 1894, temps també en què s’inaugurà la Casa de la Vila, que té al davant, un edifici neogòtic construït sobre el solar de l’antic castell, aterrat aleshores. És una obra de Salvador Vinyals, feta entre 1888 i 1889, i declarada monument historicoartístic el 1962. Tot el conjunt de la Vila Vella ofrena racons bonics i atractius, com ara el Racó de la Calma, emmarcat pels edificis esmentats, o la plaça de la Vila, a tocar dels murs de l’església, amb el monument a Bartomeu Robert, obra de Josep Reynés (1907). Són també evocadors els vells i estrets carrerons, amb cases de regust mariner, sovint restaurades i adaptades. Al carrer de Sant Gaudenci, hi trobarem la Casa Llopis, un edifici neoclàssic construït el 1793 i convertit en Museu Romàntic, que fou declarat monument historicoartístic el 1972. Un altre sector característic de Sitges és la platja de la Ribera, resseguida pel Passeig Marítim, que té a la seva punta el monument a El Greco, erigit el 1898 per instigació de Rusiñol. El santuari del Vinyet, abans separat de la vila, al seu sector W, i ara integrat a la zona urbanitzada, és un edifici neoclàssic, amb un campanar de 1872, molt vinculat a la devoció local i co-

SITGES 411

Sitges. Palau Maricel / DGPC Bob Masters

marcal, com es fa palès per la cura que se’n té i per la quantitat d’exvots i miniatures de vaixells que hi ha. La imatge és romànica, del pas del segle xii al xiii. Fou declarat monument historicoartístic el 1972.

Sitges és una població molt ben conservada, anomenada sovint «la blanca Subur», ja que es creu que es va erigir sobre l’emplaçament d’aquella antiga ciutat d’època romana. És també un lloc d’intensa vida social, amb molts hotels, apartaments, xalets, càmpings, bars i pubs, que mantenen viu el prestigi assolit a finals del segle xix.

El Museu del Cau Ferrat, inaugurat el 1933, llegat fet per Rusiñol a la vila de Sitges de les seves cases i obra, conserva notables col·leccions de pintura i d’escultura dels segles xiii-xiv al xx, tot i que hi predominen les obres d’artistes catalans del cercle d’en Rusiñol. Conserva dues pintures d’El Greco i una importantíssima col·lecció de ferros dels segles x al xx, i també diferents peces, armes i gravats aplegats pel seu fundador. També s’hi conserven les estances que habitava.

El Maricel de Mar, adquirit i restaurat per la Diputació provincial, es va tornar a obrir el 1970. Inclou les col·leccions cedides pel Dr. Jesús Pérez Rosales, d’art medieval, renaixentista i barroc, formades per talles,

pintures i mobiliari, i gravats, ferros, armes, ceràmica, orfebreria i molts objectes ornamentals. I també obres de pintura i escultura catalanes dels segles xix i xx, entre les quals hi ha uns grans murals de Josep M. Sert.

El Museu Romàntic, de la Casa Llopis, inaugurat per etapes successives entre 1949 i 1955, és també propietat de la Diputació de Barcelona i, a més dels mobles del casal vuitcentista, conserva diorames de diversos aspectes de la vida del segle xix i maniquins en miniatura, amb l’evolució de la moda, entre 1806 i 1820. També té l’admirable col·lecció de nines, diverses de les quals en moviment, i música dels segles xvii al xix.

El Museu de la Indumentària es troba al carrer de la Davallada, núm. 10, i el Maricel de Terra, on hi ha la col·lecció Plandiura, la col·lecció de curiositats marineres de Roig i Raventós i la d’obres de pintors de l’Escola Luminista.

A la carretera de les costes del Garraf (C246), hi trobarem les Bodegues Güell (18951900). Es tracta de les bodegues d’Eusebi Güell, mecenes i protector d’Antoni Gaudí. Aquesta obra sempre s’havia atribuït a Francesc Berenguer, antic col·laborador del mestre. Darrerament ha agafat força, amb bon criteri, que si bé Berenguer va dirigir-

S

412

SIURANA

ne la construcció, en el projecte hi haurien participat tots dos. El gran nivell de disseny de diversos elements, com ara les xemeneies, la porta d’accés i l’audàcia de l’edifici principal fan creure en la participació del geni de Reus. Les bodegues estan formades per dos edificis, el primer, d’accés, inclou la casa del guarda, que possiblement seria obra de Berenguer, però a l’altre edifici és on es veu de forma més manifesta l’autoria de Gaudí. La seva forma, tota ella com una gran coberta molt apuntada i a dues aigües, dins la qual se situen les tres plantes que formen l’edifici i, a més, la utilització de pedra com a quasi únic material, fins i tot a la pròpia coberta, encara el fan més singular.

Siurana Vegeu Cornudella de Montsant.

Solsona ** El Solsonès Centre i capital de la comarca, la ciutat, d’uns 9.000 habitants, és seu de la diòcesi del seu nom des del 1593. És un centre de comunicacions: les carreteres comarcals C-55 i C-26 l’enllacen amb les comarques properes del Bages i el Berguedà, i altres carreteres locals, amb tots els pobles de la seva comarca. Es creu que el seu origen fou una obscura ciutat ibèrica, anomenada Setelsona, citada per Ptolemeu i posteriorment romanitzada. Després de la dominació sarraïna, el lloc fou conquerit per Lluís el Piadós i, després de la revolta d’Aissó, definitivament pel comte Guifré, l’any 886.

Formà part del comtat d’Urgell i de la seva diòcesi, i els comtes Ermengol IV i Ermengol V hi volgueren ser enterrats. El 1217, la senyoria de Solsona, que aleshores pertanyia als Torroja, s’integrà als dominis dels vescomtes de Cardona. La seva església de Santa Maria tenia una comunitat canonical del tipus aquisgranenc, el 1037, la qual, regida per prepòsits, esdevingué augustiniana poc abans de l’any 1090. Tenien grans possessions i també diversos drets jurisdiccionals. És a dir, hi havia dues jurisdiccions: la dels Cardona i la de la canònica, cadascuna amb el seu batlle i els seus cònsols i col· lectors, cosa que originà algunes dissensions. L’emmurallament actual de la ciutat data aproximadament del 1374. El 1593, el

Solsona. Catedral / DGPC Mercè López

rei Felip II, que volia refermar el territori amb nous bisbats, per fer front a la doctrina i la propaganda protestants, obtingué del papa Climent VIII la butlla de creació d’un nou bisbat amb seu a Solsona, població a la qual el rei donava també la categoria de ciutat (1594). El nou bisbat es creà a expenses del bisbat d’Urgell i del de Vic i de diverses parròquies de l’abadia de Ripoll, cosa que originà sengles plets, que no es resolgueren fins al 1623.

La ciutat és edificada a banda i banda del riu Negre, però el clos antic o vila vella és a la seva dreta. Serva el gran atractiu d’una població antiga, de gran caràcter. Resten encara llenços de les antigues muralles, part de les seves torres i els portals del Pont, de Llobera i del Castell. El del Pont, una bella obra neoclàssica de principis del segle xix, consta d’un ordre toscà, amb un sol en batall, amb l’escut de la ciutat. La Catedral i el Palau Episcopal formen un conjunt monumental de gran categoria. La Catedral de Santa Maria de Solsona~, seu de l’antiga canònica augustiniana, conserva els tres absis romànics, decorats interiorment amb arcuacions sobre columnes de capitell esculpit (segle xii). El campanar és ornat amb arcuacions cegues i té finestres bifo-

SORPE 413

rades al primer pis. Se’n conserva també la porta del Claustre, romànica. L’església romànica fou transformada els segles xiv i xviii: a l’indret de l’antic transsepte es bastí un absis heptagonal gòtic, cobert amb volta de creueria i reforçat a l’exterior per contraforts. La nau també és gòtica. La capella de la Mercè, de 1754, té un bell altar barroc. Al seu davant, a la capella que duu el seu nom, es venera la famosa Mare de Déu del Claustre, obra romànica notabilíssima, treballada en pedra per l’escultor Gilabert (segle xii), de l’escola tolosana. La façana principal de la catedral és una obra barroca del 1768, amb frontó curvilini migpartit per encabir-hi l’anagrama de Maria i una fornícula amb la Mare de Déu; de la mateixa època és la façana lateral de Sant Agustí.

La catedral és monument historicoartístic des del 1931. Vora la seu, encarat també a la plaça de la Catedral, hi ha el magnífic Palau Episcopal, un elegant edifici neoclàssic que conserva al seu interior part de les restes dels edificis romànics canonicals, bastit en temps del bisbe Lasala per l’arquitecte Francesc Pons, entre 1776 i 1792. Té una majestuosa façana principal, dividida en cinc cossos per pilastres estriades; i els balcons que s’hi encabeixen tenen frontons triangulars, curvilinis i de reminiscències barroques. Corona el palau un gran frontó triangular. És monument historicoartístic des de 1980. El palau acull al seu interior el notabilíssim Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Al carrer del Castell, hi ha la Casa de la Ciutat, bonic edifici renaixentista del segle xvi, de pedra, bastit pel mercader Pere Puigdepons. Als seus cellers, amb voltes de pedra, hi ha el Museu Etnogràfic comarcal.

A la plaça de Sant Joan, hi ha l’esvelta Torre de les Hores i una font del segle xv, i al seu damunt, una capelleta del segle xviii.

Els Dominics o Universitat Literària fou inicialment l’Hospital d’en Llobera, gòtic, construït el segle xv. Fora muralla hi ha alguna torre modernista. Ja al terme d’Olius, hi ha les restes de l’antic castell medieval de Castellvell de Solsona, que domina la ciutat pel NW. El Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, instal·lat com s’ha dit al Palau Episcopal, remodelat amb aquesta finalitat, és fruit de la fusió de l’antic Museu Arqueològic Diocesà i del Museu Municipal, del qual es

Solsona. Mare de Déu del Claustre / DGPC Jordi Contijoch

conserva encara una Secció Etnogràfica a l’Ajuntament. Inclou bàsicament col·leccions excepcionals, recopilades per l’arqueòleg i historiador Mn. Serra i Vilaró (ceràmica eneolítica i hallstàttica, cranis de l’edat del bronze, etc.). I també pintures romàniques tan importants com les de l’absis central de Pedret (i part de les preromàniques que hi havia a sota) i les de Sant Pau de Casserres, taules gòtiques de Lluís Borrassà i de Pere Serra, a més d’escultura, sarcòfags, peces d’orfebreria i antics capitells romànics de la catedral de Solsona, i una columna seva, amb unes figures adossades al fust. També hi ha pintura i escultura barroques i l’important Arxiu Diocesà de Solsona. El Museu de la Sal és una secció del Museu Diocesà i Comarcal, amb cristal·litzacions procedents sobretot de Cardona i objectes fets de sal. És monument historicoartístic des de 1962.

Son Vegeu Alt Àneu.

Sorpe Vegeu Alt Àneu.

S

414

SORT

Sort * El Pallars Sobirà

Subirats * L'Alt Penedès

Vila pirinenca, capital de comarca, situada a l’anomenada ribera de Sort o depressió de la vall de la Noguera Pallaresa. Té un mercat setmanal i és un centre de serveis d’una rodalia molt poc poblada, força quieta a l’hivern, però de molt moviment a l’estiu. És lloc de pas i de turisme i per això té diversos hotels, fondes i nuclis moderns d’apartaments, potenciats a l’hivern per l’Estació d’Esports d’Hivern de Port-Ainé. Sort és una petita capital pirinenca, té poc més de 2.000 habitants i bones pistes, que la comuniquen amb els diferents pobles, com ara Enviny, Altron i Llessui, agregats el 1970 al seu terme municipal. La vila s’ha desplaçat dels peus del seu castell al curs de la Noguera Pallaresa, per a la qual cosa va ser necessari obrir al riu un nou curs, per tal de deixar més espai vital a la població, que ara ha saltat ja a la banda esquerra del riu, on s’han bastit els nous hotels i apartaments. El castell de Sort, antiga residència dels comtes del Pallars Sobirà, conserva un notable perímetre de murs, amb torres rodones d’època romànica i la façana d’un gran casal gòtic.

El seu àmbit, abans ocupat pel cementiri, s’ha excavat i en part recuperat per a actes culturals. A prop seu hi ha el col·legi-institut i l’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà. Del castell al carrer Major s’estén un grup de cases antigues. El carrer Major, antic eix de la població, té una part porticada amb grans casals setcentistes. L’eix modern és ara el passeig o avinguda dels Comtes de Pallars, per on passa la carretera, amb edificis modernistes i la notable Caixa de Pensions, de Josep M. Pericas (1942‑1955). L’església parroquial de Sant Feliu, a l’extrem S de la vila, és un edifici del segle xvii, al qual fa costat un esvelt campanar. Sort té un monument al general Josep Moragues, heroi del 1714, casat amb una sortenca. Entre els seus molts petits nuclis, cal destacar-hi el de Llessui, amb les seves esglésies romàniques de Sant Pere i Sant Julià, al proper veïnat de la Torre.

A Olp, petit poblet enlairat i ben recuperat, de l’antiga demarcació d’Enviny, s’hi ha creat un molt didàctic Museu o Col·lecció permanent de papallones, molt visitat. La Vall d’Àssua, presidida pel poblet d’Altron, té sectors i petits nuclis d’una gran bellesa prop de la carretera vers Llessui.

El terme, molt ampli i amb diversos pobles i veïnats, és el de l’antic castell de Subirats, situat a ponent del coll de la Creu d’Ordal, al S de Sant Sadurní. De la carretera A-7 de l’Ordal, passada la Creu, surten les carreteres locals que menen als seus diferents nuclis. Dóna nom al municipi l’antic castell de Subirats, encimbellat en un estrep de la serra d’Ordal, des d’on domina una àmplia panoràmica (se l’anomena balcó del Penedès). El recinte és reforçat per quatre torres rodones, i al centre hi ha la torre mestra, fa pocs anys restaurada. L’antiga capella de Sant Pere del Castell, ara santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, romànica, té una nau coberta amb volta apuntada i el seu absis semicircular és mig excavat a la roca. El seu cementiri modern és cobert i, a prop seu, un gran i modern casal hostatja una associació per a persones discapacitades. Sota del castell, hi ha el poblet de la Torre-ramona, anomenat també Subirats de Baix, al qual dóna nom el casal gòtic de la Torre Ramona (segle xvi), habitada pels castlans del castell en època moderna. Té propera l’església parroquial de Sant Joan Sesrovires, romànica, fortificada. Prop de la Torre Ramona, hi ha la Torrota d’en Pasteres, colomer medieval. El cap del terme és el poble de Sant Pau d’Ordal. La seva església de Sant Pau serva la portalada romànica, la base del campanar, que també ho és, i una pica baptismal d’immersió. A banda i banda de la carretera general, el poble d’Ordal vivia tradicionalment del comerç del trànsit, amb hostals i restaurants, prop de la carretera, abans de pas obligat. El terme té diversos nuclis o caseries, el de Lavern, a la part W, es caracteritza per les seves vinyes i edificis destinats a l’elaboració del cava català, com bona part del terme.

Súria * El Bages Vila industrial a la vall del Cardener. La vila vella, enlairada i fortificada a l’esquerra del riu, va néixer a l’empara de l’antic castell i de la parròquia. El castell i la vila han estat restaurats i mereixen una visita: el castell de Súria és un gran edifici de planta trapezoïdal que conserva una torre quadrada

SUSQUEDA 415

Susqueda. Pantà / CE09 Ilumimirada

romànica i una estança coberta amb volta apuntada gòtica. Al seu costat, hi ha l’antiga parròquia de Sant Cristòfol, avui santuari de la Mare de Déu del Roser, que conserva l’absis semicircular, amb una bonica finestra lateral i el campanar de torre romànics. La vila nova i la nova parròquia són al pla del riu i presenten poques peculiaritats. Al S del terme, visible des de la vella carretera, hi ha la torre del Fusteret, rodona, antiga guàrdia del segle xi, romànica. Les importants mines de potassa de Súria (silvinita i carnal·lita) foren descobertes el 1912. La seva explotació ha produït una allau immigratòria i la formació de noves barriades de miners. La seva població supera els 6.000 habitants. Té l’agregat rural de Santa Maria de Cererols, amb una església amb elements preromànics.

Susqueda * La Selva A la vall del Ter, a les Guilleries, té el seu antic poble i bona part de la vall sota les

aigües del gran pantà de Susqueda, que forneix d’aigua bona part de la ciutat de Barcelona. És lloc de visites i d’atracció.

El cap de municipi és avui el poble de Sant Martí Sacalm, anomenat també Cantallops.

Ambdós es comuniquen per pistes o carreteres veïnals, que surten de la C-63, de Santa Coloma de Farners a Olot, l’una a l’indret del Pasteral i l’altra des d’Amer. Sant Martí Sacalm és a una alta planura, amb una església parroquial amb elements romànics i les notables ruïnes del castell de Fornils. Al límit amb Rupit, del Collsacabra (Osona), hi ha el famós santuari del Far, dalt de la punta de la impressionant cinglera del seu nom, a 1.123 m, de silueta inconfusible. L’església té capelles laterals del segle xvii i el campanar del 1720; s’hi venera una imatge gòtica d’alabastre de la Mare de Déu que alleta el Fill. S’hi ha renovat l’hostatgeria i avui és indret de gran atracció turística i religiosa. S’hi accedeix per una carretera de 4 km, des del coll de Condreu, a la carretera C-153 de Vic a Olot.

S

416

TAGAMANENT

T

Tagamanent El Vallès Oriental La seva demarcació s’estén pel Congost i els darrers contraforts del Montseny, i és travessada al seu extrem de ponent per la C-17, de Barcelona a Vic, prop de la qual s’ha format un petit nucli residencial. El seu centre històric és el castell de Tagamanent i l’església de Santa Maria de Tagamanent, documentada el 1009, a 1.055 m d’altitud. És un edifici romànic, ampliat en època gòtica i restaurat fa pocs anys. Del castell, només en queden lleus vestigis. Al peu de la carretera hi ha l’església de Santa Eugènia del Congost, erigida en parròquia el 1876. Inclou els casals històrics de la Pedralba, prop de Santa Eugènia, i de Vallfornés, a la vessant vallesana, sobre Cànoves, residència dels senyors del terme als segles xvi i xvii. També té moltes masies importants: Bellver, l’Agustí, el Torn, Vilardebó, Pereres del Pla, etc. Pertany a la seva demarcació gran part del pla de la Calma, amb l’antiga parròquia de Sant Cebrià de la Mora, romànica, amb la gran casa o mas de la Figuera.

Talamanca * El Bages A llevant de Manresa, hi porta la carretera BV-1221, de Terrassa a Navarcles. El poble és dalt la serra del Rossinyol, estret i llarg, i les cases tenen inscripcions en dovelles i llindes del segle xvii al xix. El Castell és un edifici refet al segle xviii, amb restes de l’antiga fortificació, destruïda el 1714. De l’antiga, se’n conserva una torre i restes de murs.

A ponent seu, l’església de Santa Maria és un bell edifici romànic (fi del segle xii), de planta de creu llatina i magnífica carreuada.

El portal té una arquivolta de secció circular, esculpida amb entrellaçades; a banda i banda hi ha sengles columnes amb bonics capitells decorats, com les impostes que els coronen, amb fullatges. Guarda el sarcòfag gòtic de Berenguer de Talamanca (†1325), amb l’estàtua jacent del cavaller i escuts nobiliaris. És lloc d’estiueig i de velles masies.

Talarn * El Pallars Jussà A la dreta de la Noguera Pallaresa, envoltant la població de Tremp. S’hi arriba

TARRAGONA 417

per la C-13, de Balaguer i Tremp a la Pobla de Segur. La vila, amb l’encant singular de les poblacions pallereses, és encinglerada sobre el pantà de Sant Antoni o de Talarn.

Al capdamunt, hi hagué l’antic castell, que originàriament fou dels comtes de Pallars, del qual es conserven una mena de torre ovalada i una torre rodona, i vestigis de l’antiga capella. De la muralla medieval de la vila, en resten diversos panys i dues torres rodones, l’una, al començament del carrer del Mig, bellament porticat, i l’altra, a la plaça del Portal de Caps, atalussada. La plaça Major o del Doctor Sivilla té porxos al N i a l’E i a ponent bells edificis nobles dels segles xvii i xviii, amb ràfecs molt típics. Al S de la plaça, hi ha l’església parroquial de Sant Martí, de 1639, encara de tradició gòtica. Té un notable orgue barroc, construït el 1748 per Josep Boscà de Seringena, d’una prestigiosa família d’orgueners. Cada any a l’estiu s’hi celebren interessants festivals de música. Dels diferents casals, en destaquen la Casa del Baró d’Eroles i molts bells edificis al carrer Major o de Pau Coll. La resta de la població també té racons notables i velles arcades. Fora vila, la font de Caps, sota coberta piramidal, és de 1792. En l’actualitat, Talarn és conegut perquè al límit amb Gurp de la Conca hi ha el camp d’instrucció militar o Acadèmia Militar de Talarn, que hi fou instal·lada el 1959 i que, a causa del nombre de militars residents i de les seves successives promocions, ha donat una certa vitalitat a la vila, reflectida en comerços i llocs d’esbargiment.

Taradell * Osona Vila i terme del sector meridional de la Plana de Vic, situada al seu punt de contacte amb el sector del Montseny i les Guilleries. Vila d’antiga tradició industrial i artesanal, des de finals del segle xix fou també un centre d’estiueig amb torres i xalets, ara integrats a la població. La vila té un sector antic, amb cases dels segles xvi al xviii, amb boniques llindes de pedra, a l’entorn de la capella de Santa Llúcia (segle xvi). L’església parroquial de Sant Genís (1755‑1763) és un edifici barroc neoclàssic, obra dels Morató de Vic. Li fa costat un notable campanar romànic, fet el 1076 i completat el 1950, amb un pis superior d’estil neoromànic. Té una

torre de defensa del segle xvi i diversos edificis modernistes i noucentistes notables. Al sector E del terme, hi ha les restes consolidades del castell de Taradell (segles x-xiv) i té antigues masies notables, especialment al sector ponentí del terme. Hi destaca el Centre Cultural Costa i Font, on radiquen la majoria d’institucions i societats que caracteritzen la vila.

Tarragona ***~ El Tarragonès Important ciutat costanera situada al punt on el riu Francolí desguassa a la Mediterrània, amb 14 km de façana marítima. Com a cap de província de l’Estat espanyol centra tot el sector SW del Principat, i com a cap de comarca estén la seva influència a tot el camp de Tarragona i les zones veïnes. Per la seva remota antiguitat i el seu valor monumental, gaudeix d’un fort prestigi, que s’ha vist sempre acrescut per les seves notables institucions culturals i per una intensa activitat portuària i industrial, assolides avançat el segle xx. Com a record de la capitalitat que tenia en època romana, el seu arquebisbe té encara el títol de primat d’Espanya i era el metropolità de totes les diòcesis catalanes.

Amb anterioritat a l’arribada dels romans, habitava la contrada de Tarragona la tribu ibèrica dels cessetans, coneguda a través de diferents encunyacions de moneda, del tipus iberoromà, que es remunten a l’any 214 a. C. Sotmesa tot seguit als romans, Gneu Escipió va establir al petit promontori de Tàrakon una base militar que serví de centre d’operacions per dominar les tribus ibèriques més rebels (ilergets, lacetans i ausetans). Després de l’expulsió dels cartaginesos de la península, l’antic reducte militar es va convertir en un centre administratiu important, gràcies al port de mar i a les bones comunicacions amb l’interior, que convertiren la ciutat en capital de la Hispània Citerior.

Juli Cèsar (45 a. C.) la convertí en colònia romana, amb el nom de Colonia Julia Urbs Triumphalis Tarraconensis, i després de la remodelació provincial hispànica feta per August (27 a. C.), la província Citerior o Tarraconense anava des del N de l’actual província d’Almeria fins a la desembocadura del Duero, amb més de mitja Hispània repartida en set convents jurídics. Fou en aquest moment que la ciutat romana de

T

418

TARRAGONA

Tàrraco va rebre la seva configuració definitiva en tres sectors o terrasses, d’acord amb la seva configuració topogràfica: a la part alta, hi havia el fòrum provincial i una zona de temples; a la terrassa mitjana, el circ i altres edificacions difícils de precisar, ja que és una àrea totalment ocupada per la ciutat moderna; i a la inferior, el fòrum, el teatre, una àrea residencial i l’amfiteatre. En temps d’August, la ciutat ocupava unes 60 ha i se li ha calculat una població que voltava els 30.000 habitants. La necròpolis, dita «paleocristiana», però amb restes que van de la conquesta al segle vii d. C., era al SW, vora el Francolí. A mitjan segle iii, tenia ja bisbe propi, Sant Fruitós, que morí màrtir el 257; poc després, la ciutat va rebre les primeres escomeses dels alamans i dels francs, però va continuar mantenint la capitalitat provincial i sent la seu del metropolità. Caiguda en poder dels visigots (470-475), el seu àmbit es va reduir a la part alta, on residia el bisbe i un duc, bé que en aquest moment Barcelona ja havia suplantat en bona part l’antiga capitalitat política de Tarragona, no la religiosa. Sembla que va caure en poder dels àrabs vers el 716 i amb violència, puix que el seu bisbe Pròsper, amb altres preveTarragona. Amfiteatre romà / DGPC Bob Masters

res i llibres, fugí cap al nord d’Itàlia per mar.

De fet, la ciutat restà abandonada fins a principis del segle xii, tot i certs intents de recuperar-la fets als segles x i xi, que no reeixiren, puix que es trobava en una franja difícil de sostenir entre el reialme musulmà de Tortosa i el Penedès, lloc d’ocupació i expansió dels comtes de Barcelona. Restaurada definitivament la ciutat i ocupat el seu camp entre 1129 i 1150 per la família normanda dels Aguiló, i després d’un període de tibantor entre el príncep secular i l’arquebisbe, el domini de la ciutat i la comarca es repartí entre els comtes o reis de la corona catalanoaragonesa i l’arquebisbe, cadascun dels quals hi tingué el seu veguer. La ciutat organitzà al llarg del segle xiii un règim municipal amb un consell de ciutadans i un sistema de cònsols (1336). La presència del metropolità de totes les diòcesis de la corona catalanoaragonesa a Tarragona (a partir del segle xv només de les de Catalunya) continuà sent un motiu de prestigi per a la ciutat durant tota l’època medieval. El segle xv fou de forta crisi econòmica i demogràfica, de la qual tardaria molt a recuperarse, puix que se li calculen poc més de 5.000 habitants el 1592, i el 1718 només en tenia 4.554. Al llarg del segle xviii, visqué un notable augment demogràfic (9.174 habitants el 1797), que es traduí en una renovació urbanística que s’estengué fins a les crisis d’inicis del segle xix. Tot i l’agitada vida política i econòmica del segle xix, la ciutat continuà creixent fins a assolir 23.423 habitants, el 1900; 38.841, el 1950, i 137.536, l’any 2008. L’explicació d’aquesta creixença rau en la transformació esdevinguda a partir del canvi econòmic, que, després de 1830, féu passar la ciutat d’una economia de comerç i basada essencialment en la indústria vinícola a una economia més diversificada, amb la creació de factories importants, com la fàbrica de tabacs, la de productes petroquímics i la Unión Azufrera. Aquesta expansió industrial s’afermà a partir de la dècada dels seixanta, amb la creació de polígons industrials i una gran diversificació de produccions. El port de Tarragona, un dels més actius del país, ha contribuït molt a aquest desenvolupament. Tot això s’ha traduït en una transformació radical de la ciutat, però, sense que perdés l’encant i l’aspecte monumental del seu nucli primitiu. A més, ha crescut en prestigi cultural, sobretot gràcies

TARRAGONA 419

Tarragona. Escorxador Municipal / DGPC Bob Masters

a la creació de la Universitat Antoni Rovira i Virgili, el 1991, que va refondre i aglutinar antigues fundacions, com la Universitat Laboral, creada el 1956, o les Escoles universitàries d’Enginyeria, d’Informàtica, d’Infermeria, etc. Darrerament, s’ha donat un impuls important a la recerca i la investigació. Entre d’altres, s’ha cartografiat tota la Tarragona romana. Això suposa que tots els plànols i la documentació derivada de les excavacions que s’han fet a la ciutat des de finals del segle xix es poden consultar, també a Internet. És el resultat de la col· laboració entre l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, l’Ajuntament de Tarragona i la Generalitat de Catalunya.

Una visita a la ciutat de Tarragona forçosament s’ha d’adaptar a la seva configuració històrica i geogràfica en els tres sectors típics: el nucli antic o part alta de la ciutat, el modern o ciutat baixa i les barriades.

La moderna autopista n’ha capgirat l’entrada tradicional, que es feia normalment per la carretera de Barcelona i la Via Augusta, vers el passeig de les Palmeres, des d’on s’accedia a la part alta de la ciutat o bé s’anava al centre modern i comercial, que tenia com a eixos la Rambla Vella i la Rambla Nova. Avui dia, tant els qui procedeixen del nord del Principat com els qui

vénen del sector sud, hi arriben per la plaça de la Imperial Tàrraco, que és el centre on convergeixen tots els principals eixos que porten a tots els sectors ciutadans.

La ciutat alta o nucli antic, ben indicada per ambdós punts d’entrada, es troba immediatament a través de l’antiga carretera de Barcelona, o el carrer Estanislau Figueras, des de la plaça de la Imperial Tàrraco. És el sector on predominen els elements historicoarqueològics, amb una forta densitat d’edificacions en illes de cases juxtaposades, separades per carrers i carrerons estrets.

Està envoltada per tres dels seus costats per la muralla d’origen romà i té una superfície d’unes 20 ha.

El seu pronunciat declivi se salva per murs de contenció d’origen romà, que el divideixen en tres sectors o recintes comunicats per escales o forts pendents. El primer recinte, o part alta, és dominat per la catedral i altres edificacions bàsicament eclesiàstiques (palau arquebisbal, seminari diocesà, Casa dels Canonges), i altres edificis notables, com l’antic hospital de Santa Tecla i les cases de la Cambreria, Elies i del Degà.

La importància monumental de Tarragona li ve sobretot del prestigi que li donen els seus monuments i vestigis romans, que són l’acreditatiu principal del seu gloriós

T

420

TARRAGONA

Tarragona. Teatre Metropol / DGPC Bob Masters

passat. Aquest conjunt arqueològic fou declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat, l’any 2000.

Per això s’inicia el recorregut per la muralla romana~, que envolta el nucli antic i que és sens dubte un dels seus monuments més importants. Per admirar-la, cal voltar pel seu costat exterior, sobretot pel passeig Arqueològic, que ofrena a la vegada boniques vistes de la ciutat. Es conserva més d’un quilòmetre del seu traçat, format a la part inferior per enormes blocs de pedra, i s’hi obren sis portes, anomenades «ciclòpies», perquè estan emmarcades per aquells grans blocs megalítics. També s’hi obren portals més grans, com el del Roser, obert al segle xviii, que dóna accés a la ciutat antiga pel costat W. En determinats punts arriben als 12 m d’altura. Aixecades a finals del segle iii a. C., han sofert moltes remodelacions al llarg del temps. De tant en tant, es troben reforçades per torres, entre les quals destaca l’anomenada «de Minerva». Pel costat de llevant de les muralles, en el punt on no són tan espectaculars, destaca el portal de Sant Antoni, remodelat el 1757 sobre un portal ja preexistent, que té davant seu una bonica creu de terme del segle xv. Bona part de la muralla es troba alterada o serveix de fo-

nament a construccions posteriors, com la Torre de l’Arquebisbe o del Paborde, construïda al segle xiv sobre fonaments romans, o bé és emmascarada per baluards i afegitons tardans, com el de Sant Antoni (segle xviii). En canvi, hi ha sectors ben genuïns, com la Torre de la Minerva o el sector SE del recinte, acabat ja el passeig Arqueològic, on es pot veure la muralla amb la sobreposició dels carreus romans, del tipus anomenat encoixinat, sobre la seva base de grans blocs o megàlits. Són monument historicoartístic des de 1884.

El passeig Arqueològic es va construir entre el recinte romà i la Falsa Braga o Contramuralla, de començaments del segle xviii. És un sector pulcre i enjardinat, ornat per una reproducció de l’estàtua d’August de la Prima Porta de Roma, regalada el 1934 per l’Estat italià, i, més enllà, per una reproducció de la Lloba capitolina, regal del municipi de Roma.

La Catedral de Santa Maria de Tarragona~, el millor edifici del país de transició del romànic al gòtic, presideix la part alta de la ciutat. Va començar-se a l’entorn de 1170 i fou consagrada el 1331, bé que s’hi treballava encara començat el segle xiv. Inicialment fou concebuda com un edifici romànic de

TARRAGONA 421

cinc naus, reduïdes després a tres i amb més alçada, a causa de la coberta de solució gòtica. Són de tipologia romànica l’absis, la part inferior del creuer, les portes laterals de la façana i la bella porta que dóna al claustre, mentre que la resta és gòtica. En destaquen la cúpula o cimbori del creuer i la portada, amb escultures del mestre Bartomeu, com la de la Mare de Déu del Mainell, de la porta principal, les de diversos apòstols que l’ornen i el gran rosetó amb finíssims calats, i d’altres d’apòstols i profetes del taller de Jaume Cascalls. A l’interior, hi conserva extraordinàries peces artístiques, com ara el retaule major de Pere Joan, d’inicis del segle xv, una de les millors realitzacions escultòriques del seu temps; el retaule de pedra del mestre Aloi (1368), de la capella dels Sastres; el sepulcre de Joan d’Aragó, l’Arquebisbe Infant (†1334), i molts altres retaules, com el major d’alabastre policromat de santa Tecla (1426) i ornaments de l’època gòtica a la barroca. És monument historicoartístic des de 1905.

El claustre, construït al NE de l’església, a partir del braç N del creuer, té una planta quadrangular de 47 x 46 m i és d’estructura romànica, fins als arcs dels pòrtics, i gòtica, a partir d’aquest nivell. Els divideix en grups de tres arcs de mig punt, que descansen sobre columnes bessones, sota un gran arc de descàrrega, amb dues rosasses calades dintre l’espai que cobreixen aquests grans arcs. Els seus capitells són decorats amb una gran varietat de temes, que van dels dibuixos geomètrics, els monstres o els animals fantàstics a composicions historiades. En un dels murs hi ha encastat un mihrab àrab, que és l’únic element d’aquest estil conservat a la ciutat. Envolten el claustre un conjunt de capelles notables, com la del Corpus Christi o antiga sala capitular, o la de la Mare de Déu del Claustre, amb notables escultures i pintures medievals aplegades d’altres indrets que formen part del Museu Diocesà de Tarragona.

Dintre d’aquest nucli antic i bigarrat, al costat d’edificis moderns i nobles com el Palau de l’Arquebisbe, construït el 1814 sobre el solar de l’edifici de la Pabordia, que conserva nou làpides romanes encastades a les parets del seu pati interior, el Seminari Pontifici, bastit el 1833, amb bella execució i finestrals neogòtics, que fou Universitat Pontifícia de finals del segle xix als anys trenta del segle

passat i que té en un dels seus patis interiors la capella de Sant Pau, bastida entre 1215 i 1225, i les cases dels canonges, alçades a l’entorn del claustre de la catedral, el 1883, es poden admirar edificis de més tradició històrica, com ara la Cambreria, que mira a la part occidental de la façana catedralícia, a l’evocador pla de la Seu, edifici on visqué el papa Pero de Luna i hi morí la reina Joana Enríquez (1468), amb un pati interessant i un cos que sobresurt a la façana, sobre esveltes columnes, i la Casa del Degà, al carrer de les Escrivanies Velles, amb làpides sepulcrals hebraiques i cippa romans encastats a la part inferior de la façana.

Al carrer de les Coques, també cal destacar-hi la Casa dels Concilis, construïda el 1584; la Casa Elies, antiga residència de l’ardiaca de Vila‑seca, amb un interessant pati, i, sobretot, l’antic Hospital de Santa Tecla, un edifici restaurat amb cura fa pocs anys, que té la part inferior romànica (segle xii) i la superior que correspon a la segona meitat del segle xv, i al seu extrem SE, la plaça del Fòrum, amb restes d’un gran mur o façana del que va ser el Fòrum Provincial de Tàrraco, des d’on es governava la Hispania Citerior.

El segon recinte o tram del nucli antic té com a eix el carrer Major i hi destaca l’antiga Casa de la Ciutat, un edifici noble amb estructures medievals i remodelacions ­modernes (segles xvii i xviii), amb un bonic pati i una escalinata interior; molt a prop, hi ha els porxos gòtics del carrer de la Merceria, els únics que es conserven a la ciutat.

També és notable la Casa del General o de l’antiga Generalitat, que dóna al carrer Major i als de Cavallers i Riudecols, amb façanes de pedra amb l’emblema de la Generalitat, que fou residència del veguer reial i després del Governador delegat del Lloctinent de Catalunya i dels corregidors borbònics, ara degudament recuperada. També hi destaca la Casa de l’Abat de Poblet, al xamfrà entre el carrer Major i el de l’Abat, casa originàriament dels Montoliu i després seu de l’Ateneu Tarraconense de la Classe Obrera. Al carrer de Cavallers, hi és notable la Casa-Museu Castellarnau, un magnífic palau senyorial remodelat al segle xviii per la família Castellarnau, sobre un edifici amb bases medievals, amb una bona decoració, enriquida amb peces de mobiliari dels segles xvii al xix.

T

422

TARRAGONA

A l’extrem NW del nucli antic, davant del portal del Roser, cal visitar la plaça del Pallol: la seva barreja d’èpoques i estils confereix un interès especial al conjunt. S’hi conserva una esplèndida porta romana, darrere la qual un arc adovellat sosté un finestral gòtic bipartit i dóna entrada a la volta romana, que el segle xv es va convertir en església dels dominicans. Aquest sector és monument historicoartístic des de 1931. Completen el conjunt de la plaça l’antic beateri de Sant Domènec i l’edifici porticat de l’Antiga Audiència, ara Conservatori de Música, que té incorporada la base d’una torre romana, continuada amb carreus d’època medieval.

El tercer recinte del nucli antic, el més baix, té com a eix la plaça de la Font, que correspon a les arenes o sector central del Circ romà~, una gran edificació de 347 m per 110 m, amb capacitat per a uns 23.000 espectadors, emmarcada pel conjunt arquitectònic del segle xix, construït en bona part sobre els basaments o construccions de les graderies.

Aquesta plaça, antigament anomenada plaça de la Constitució, té com a entorn de fons el palau neoclàssic, edificat el 1862 sobre el solar de l’antic convent de Sant Domènec, ara seu d’estaments oficials. De l’antic circ romà, a més dels elements que es coneixen sota diverses cases modernes, en resta tot un ample sector oriental de grans i impressionants voltes i dependències, degudament restaurades i vinculades al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.

Aquest sector lliga amb un altre petit recorregut que, pel sector E o façana marítima de Tarragona, es pot iniciar a la plaça del Fòrum, continuar vers el Museu Nacional Arqueològic de la plaça del Rei, el castell de Pilat, el sector d’inici o capçalera del circ i acabar a l’Amfiteatre Romà.

De les escasses restes del Fòrum provincial, ja esmentades, es baixa a la plaça del Rei, emmarcada a llevant pel gran edifici del Museu Nacional Arqueològic, de línies clàssiques, aixecat de nova planta i inaugurat el 1960. Se’n parlarà a l’apartat final, dedicat a detallar els museus de Tarragona, però la seva visita és indispensable per conèixer els testimonis de l’urbanisme i les formes de vida de la Tàrraco romana.

L’edifici anomenat, sense fonament, el Pretori~ o Palau d’August o Castell de Pilat o del Rei, és en realitat una de les torres romanes que flanquejaven el recinte del Fò-

Tarragona. Torre dels Escipions / DGPC Bob Masters

rum provincial, del segle i a. C., habilitat als segles medievals com a estatge dels reis de la corona catalanoaragonesa i ampliat amb una sala gòtica al pis superior. Té un sector soterrani, amb una gran volta, i la part baixa decorada exteriorment amb columnes d’escàs relleu. Després de ser en part volat pels francesos, el 1813, fou reconstruït i serví de presó i d’annex del Museu Arqueològic. Ara, convenientment restaurat i adaptat, és la seu del Museu d’Història de la Ciutat i és monument historicoartístic des de 1926. D’aquí, per la baixada de Sant Hermenegild, es va al sector de grans voltes i capçalera del Circ, un sector que ja fou aprofitat com a annex del Pretori per exposar-hi material i làpides romanes. És monument historicoartístic des de 1963. L’Amfiteatre romà~ se situa sota aquest sector, fora del recinte emmurallat, al costat de l’actual platja del Miracle. Es va fer al pendent del turó que baixa fins a la mar, per aprofitar la pròpia roca natural per a la construcció de les grades del seu sector NW. La resta es va fer amb grans estructures monumentals d’arcs i voltes. Té la clàssica forma el·líptica i tots els elements clàssics d’aquest tipus d’edifici, com ara l’arena, la cavea, el podium, les sortides o vomitoris i

TARRAGONA 423

els passadissos per facilitar la instal·lació de la gent. Medeix 130 x 102 metres.

Com que Sant Fruitós i els seus diaques hi van patir el martiri el 259, es va construir al centre de l’arena una primitiva basílica~ del segle vi, a la qual es va sobreposar una església romànica, al segle xii, de la qual queden importants vestigis. Fou declarat monument historicoartístic el 1924.

Una segona zona de la ciutat de Tarragona, zona intermèdia entre la ciutat alta i la zona portuària, té com a eix la Rambla Nova o simplement la Rambla, àmplia via ciutadana que va de la plaça de la Imperial Tàrraco fins al popular Balcó del Mediterrani, conegut també com el passeig de les Palmeres.

La Rambla Nova, amb un sector de jardins i passeig central, té en la seva forma originària, sense la perllongació moderna a ponent, uns 700 m de llargada per uns 45 d’amplada. Es va crear a partir de finals del segle xix, quan, després del moviment revolucionari de 1868, es va decidir d’enderrocar els portals de Sant Francesc i Santa Clara i la muralla de Sant Joan i els seus glacis exteriors, obra del segle xviii, fet que propicià l’expansió de la ciutat per ponent.

S’hi troben els millors edificis vuitcentistes i de començament del segle actual, la qual cosa li dóna un aspecte senyorial, com ara la Casa Sala, edifici de pedra tallada, bastit entre 1882 i 1884, o el col·legi de les Teresines, noucentista, de rajola vista, fet el 1922, o les cases de línies modernistes Salas, Bofarull i Escorsa, dita també la «Casa de la Punxa», l’Hotel Lauria, la Casa Castellví, el Banc d’Espanya i el Cinema Modern, de línies racionalistes. També hi destaquen el monument als Herois, de 1811, de Juli Antoni Rodríguez, fet el 1922, i el monument a Roger de Llúria, on s’enllaça la Rambla amb el passeig de les Palmeres, erigit el 1888, obra de l’arquitecte Ramon Salas i de l’escultor Feliu Ferrer i Galzeran.

Limita amb aquest sector per llevant la Rambla Vella, també amb antics edificis o comerços, tot i que menys característics, on destaquen, però, l’església dita de Sant Agustí i antigament dels Reis Mags, erigida pels jesuïtes a l’entorn de 1580, de clara influència del barroc italianitzant dels jesuïtes, o la de Sant Francesc, de 1758 i reformada el 1888, de línies neoclàssiques, i el portal i el claustre de l’Hospital de Santa Tecla, d’època barroca.

De la Rambla Nova pel carrer de la Unió es comunica la ciutat de la part alta amb el sector del port, i al mig hi queda el sector de l’eixample, amb un seguit de carrers que es tallen en angle recte, paral·lels i verticals a la Rambla i al carrer de la Unió. És un sector amb diversos edificis modernistes notables, i d’època posterior, entre els quals destaquen la capella del col·legi de Jesús i Maria, en la qual intervingué Antoni Gaudí, i el Mercat Central, de la plaça Corsini, un gran edifici de planta rectangular, amb estructura de columnes de forja i encavallades metàl·liques, amb motius decoratius modernistes, fet el 1915.

En aquest sector, hi ha les restes del Fòrum mercantil romà, situat a tocar del carrer Lleida, que era format per una gran plaça voltada per un pòrtic de columnes d’ordre corinti, on s’obrien les tabernae. En queden pocs elements, igual que dels d’una edificació de 13 x 11 m, que potser era la Cúria. Al Fòrum aparegué una inscripció dedicada a Pompeu, bé que sembla que es va construir o remodelar en temps d’August. També sota el carrer dels Caputxins es van descobrir el 1884 les restes, molt malmeses, del Teatre romà, on és visible encara la situació de l’orchestra, la scena i la cavea. Es van començar a excavar vers el 1916 i es calcula que podia contenir prop de cinc mil espectadors.

Finalment, a la part baixa, hi ha la zona portuària, creada a partir de finals del segle xviii, on hi ha testimonis ben representatius del segle xix, sobretot al barri marítim de pescadors, el Serrallo, creat a mitjan segle xix, perquè es va haver de destruir un nucli d’antigues cases per a la instal·lació de la línia fèrria que ressegueix la costa. És un barri petit, en forma de paral·lelogram, amb carrerons estrets, drassanes, la llotja de Tarragona. Fòrum de la Colònia / DGPC Bob Masters

T

424

TARRAGONA

contractació del peix i el moll de pescadors, amb tot el tipisme d’un barri mariner. El presideix l’església de Sant Pere, neogòtica, construïda el 1878.

Pertany també a aquest sector l’edifici de la Tabacalera, a l’esquerra del Francolí, la construcció del qual va portar al descobriment de la necròpolis paleocristiana.

L’edifici de la Tabacalera, a la confluència del passeig de la Independència, paral·lel al riu, i del carrer de Ramon y Cajal, és un gran edifici de 25.000 m2 de planta, construït entre 1923 i 1926, un autèntic revival eclèctic, en el qual destaca la façana que mira al riu, d’execució neoclàssica, amb columnes i frontons i una gran simetria, amb predomini dels registres horitzontals.

En cavar els fonaments del sector NW de la factoria feta per la Companyia Arrendatària de Tabacs, hi van aparèixer els primers elements de la gran Necròpolis paleocristiana, on s’han descobert tombes i restes d’edificacions des del temps de la conquesta fins al segle vii de la nostra era. Els primers elements corresponen a un cementiri pagà i a una vil·la romana, però a partir del segle iii, sobretot des que s’hi varen portar els cossos dels sants màrtirs Fruitós, Auguri i Eulogi, es

convertí en cementiri cristià. És considerat com el conjunt funerari més extens i variat de l’Occident.

Davant la importància de la troballa, la Companyia de Tabacs va cedir un tros del gran solar que havia comprat perquè s’hi excavés i es conservés in situ, i va desplaçar la seva construcció vers el sector menys abundant de restes; malgrat tot, un gran sector va ser encara sacrificat. Entre 1928 i 1930 s’hi va construir un edifici‑museu per conservarhi les troballes i exposar-les al públic. Ara, el recinte de la Necròpolis, declarat monument historicoartístic el 1962, està format per una zona excavada a l’aire lliure, coberta amb una estructura metàl·lica, l’edifici del museu, unes criptes funeràries situades al subsòl de la fàbrica de Tabacs i una ampla zona de jardins, on s’exposen gran nombre de sarcòfags monolítics trobats a les excavacions. El valor de les tombes amb treball escultòric, dels mosaics, les estàtues i els objectes trobats és tan gran que esdevé el millor testimoni de la vida i l’art de la Tàrraco romana.

Finalment, el 1994 es va descobrir al Parc Central de Tarragona, en excavar un solar per edificar-hi un centre comercial, prop d’un fragment de via romana, una luxosa

Tarragona. Catedral. Capella de Santa Tecla / DGPC Josep Giribet

TARRAGONA 425

vil·la privada o palau i la planta d’una basílica menor que la ja coneguda i excavada els anys trenta del segle xx, amb un edifici al seu costat que sembla que té característiques de residència d’una comunitat, amb una làpida d’una religiosa d’origen egipci i de nom Tecla, que es poden situar al segle iv.

La gran creixença demogràfica de Tarragona els darrers decennis ha anat acompanyada d’una gran expansió al N i al S de la ciutat, inicialment a banda i banda de la carretera de Barcelona, amb una zona de tipus residencial i hotels, aviat envoltada de blocs d’habitatges, i, al sector ponentí, a l’entorn de la plaça Imperial Tàrraco i els carrers i avingudes que hi conflueixen. La següent gran expansió va tenir lloc a partir de 1953, a l’entorn de l’antiga masia de la Torreforta, amb cases individuals i aviat amb grans blocs de pisos per als treballadors de la zona industrial. Es formà una segona barriada vers el turó de Collblanc, cap a la Canonja, on hi ha la barriada de Bonavista, també amb grans blocs enmig de cases humils construïdes pels immigrats. Vers el 1965, al límit amb els Pallaresos, el Patronat Municipal de l’Habitatge hi construí la barriada de Sant Salvador; i, a partir de 1969, la darrera gran barriada de Sant Pere i Sant Pau, al costat de la carretera comarcal que va al Pont d’Armentera. Tot això ha fet canviar els voltants de Tarragona, on ara es veuen grans blocs d’habitatges que han donat una nova fesomia a la perifèria de la ciutat.

Com a monuments singulars del terme de Tarragona, hi ha l’antic Aqüeducte romà o Pont de les Ferreres~, popularment el Pont del Diable, a 3 km del centre de Tarragona, al peu de l’autopista, amb un mirador fet expressament per contemplar-lo. Portava l’aigua a Tarragona des del Francolí i sembla que es va construir a mitjan segle i de la nostra era. És fet amb grans carreus i presenta dos pisos d’arcades, amb onze arcs al pis inferior i vint-i-cinc al superior. Té una longitud total de 217 m i una alçada de 27 m.

Es troba en bon estat de conservació i mostra el canal superior, refet en diferents ocasions, amb restes del revestiment original. Fou declarat monument historicoartístic el 1905.

La Torre dels Escipions~ és el nom popular donat a un monumental sepulcre romà situat al peu de l’antiga Via Augusta, i ara de la carretera de Barcelona a Tarragona, a 6 km al N de la ciutat. Consta d’un sòcol i dos pisos

sobreposats; té una altura de 9 m i una base sensiblement quadrada, de 4,47 x 4,72 m. És construït amb grans blocs de pedra local i en el segon cos hi ha dues figures en alt relleu, falsament atribuïdes als germans Escipió.

Per dissort, la llegenda o la inscripció que s’hi veu és il·legible, però sembla que cal situar la construcció del monument al segle i d. C. És monument historicoartístic des de 1926.

Un altre monument o paratge digne de ser visitat és la pedrera romana del Mèdol, situada dintre l’antic terme de Tamarit, annexat al de Tarragona, a frec de l’autopista, des d’on és accessible per l’àrea de servei anomenada del Mèdol, i també per un camí que creua per un pont l’autopista procedent de la carretera de Barcelona a Tarragona.

Està format per una ampla excavació feta a la pedra, com una mena de cràter artificial, amb una esvelta columna o obelisc al centre, l’agulla del Mèdol, que és com una mida del nivell de la pedra daurada del lloc d’on els romans en varen extreure per fer les seves grans construccions. És un paratge emboscat i molt bonic, que fou declarat monument historicoartístic el 1931.

El terme municipal de Tarragona, al qual li fou annexat el 1952 el de Tamarit i el 1964 el de la Canonja, inclou un ample sector de platges i cales molt freqüentades pel turisme. És digne de remarcar el castell de Tamarit, un petit nucli format pel castell restaurat i en bona part renovat per Charles Deering, a partir de 1916, sota la direcció de Ramon Casas i Joan Ruiz, amb elements antics i jardins que arriben fins a la mar. Hi formen nucli l’antiga església parroquial de l’Assumpta, romànica, molt restaurada, la vella rectoria i unes quantes cases antigues. El lloc conservava una interessant col·lecció d’art, reunida pel restaurador, avui dia dispersa.

Dintre del terme de Tamarit, prop de l’autopista, hi ha antics masos amb torres medievals, com ara el Mas de Cosidor, el d’en Sorder, el de la Creu, el de l’Hereuet, el Mas Rabassa o el més apartat Mas de Marquès.

En el petit nucli de Ferran, hi destaca el castell de Ferran, amb elements dels segles xiv al xvi, molt restaurat, i també l’encara nucli menor de Monnars.

L’antic terme de la Canonja, actualment entitat local menor, està format per diferents sectors i partides, bé que en l’aspecte monumental cal destacar només el nucli antic de la població, que abans fou emmurallat i

T

426

TARRAGONA

Tarragona. Altar Major de la Catedral / DGPC Josep Giribet

que conserva un conjunt de cases antigues dels segles xvii i xviii, força transformades.

L’església de Sant Sebastià és un edifici barroc neoclàssic, fet entre 1750 i 1776, i la casa rectoral o abadia, molt restaurada, té finestrals i la distribució d’un edifici dels segles xv-xvi. També té un antic portal d’entrada, anomenat «el Porxo», que data de 1600.

En el nucli de Masricard destaquen el seu antic castell, molt degradat i convertit al segle xvi en un casal residencial, i l’església de Santa Maria, bastida el 1589, aprofitant una torre de defensa com a façana o part anterior.

Del modernisme als nostres dies, itineraris urbans Modernisme El modernisme, igual que a la veïna Reus, va tenir una notable presència a la ciutat de Tarragona. Cal destacar l’obra de l’arquitecte Josep Maria Pujol de Barberà, que en fou arquitecte municipal durant molts anys, i

de Josep Maria Jujol, un dels col·laboradors més destacats d’Antoni Gaudí. * Escorxador Municipal (1895-1802). Escorxador s/n. J. M. Pujol de Barberà, arquitecte.

Com a bona part d’aquest tipus d’ins­ tal·lacions construïdes a finals del segle xix i principis del xx, conseqüència dels corrents higienistes i reglaments sanitaris, està resolt en un llenguatge auster, regit per la simplicitat, l’eficàcia i l’economia. No obstant això, l’obra, que en gran part és de ceràmica i maçoneria, explora creativament les possibilitats expressives d’aquests materials i crea unes superfícies de gran vibració a les façanes, on les grans obertures de traça vertical ajuden a monumentalitzar l’obra. Possiblement, 20 anys més tard, Cèsar Martinell traurà alguna conseqüència d’aquest llenguatge expressiu, en fer el seus exemplars cellers cooperatius en terres tarragonines.

Actualment, acull el Rectorat de la Universitat Rovira i Virgili.

Mercat Públic Municipal (1911-1915). Pl. Corsini s/n. J. M. Pujol de Barberà, arquitecte.

El mercat central de la ciutat ocupa una

TARRAGONA 427

superfície de 2.400 metres quadrats. La coberta principal, en volta i formant una creu, té una alçada superior a les restants cobertes que cobreixen els espais a l’entorn de les torres de les quatre cantonades, i tot plegat crea un interessant joc de volums. Les façanes, amb obertures de grans dimensions protegides per persianes que permeten la ventilació, responen al llenguatge modernista del moment, però amb una forta càrrega historicista, molt pròpia de Pujol de Barberà.

Cal destacar els notables treballs de forja. La seva contemplació ens remet a més d’una obra de l’arquitecte barceloní Domènec i Estapà (Palau de Justícia, Observatori Fabra, Presó Model, etcètera).

Teatre Metropol (1908-1910). Rbla. Nova, 46. J. M. Jujol, arquitecte.

Com a bona part de les obres d’aquest excepcional arquitecte, les dificultats seran l’àmbit en què desenvolupa el seu treball.

Quan no són les estretors econòmiques, són les vel·leïtats dels clients o les complexitats d’uns solars o espais quasi impossibles.

Aquesta darrera circumstància serà la que influirà prioritàriament al Teatre Metropol (teatre del Patronat Obrer). L’espai definitiu o solar resultant és un conjunt de velles edificacions, que, en resum, tindrà forma de L. Els desnivells en els accessos forçats per la Rambla Nova, els resol amb la col·locació de l’entrada a la primera planta, mentre que el desembarcament al pati de butaques hi és tangencial. L’estructura és metàl·lica i de gran lleugeresa, amb pilars de 8 metres d’alçada.

Tot l’espai, entre dinàmic i estàtic, és una mostra de l’heterodoxa capacitat creativa de J. M. Jujol. Als anys noranta, ha estat restaurat en profunditat, i molt encertadament.

Casa Ximenis (1914). Imperi Romà, 17.

J. M. Jujol, arquitecte.

Una mostra excel·lent de la capacitat expressiva de l’autor a partir de mitjans limitats. Es tracta d’una casa situada en un espai ocupat anteriorment per la muralla romana. La façana és absolutament plana, feta amb obertures que n’alteren l’aparent simetria, mentre que els seus brancals són arrodonits. Els esgrafiats que les emmarquen són d’inspiració vegetal i de regust barroc, com uns quants que trobarem en les places del Monestir de Santes Creus. Fins aquí, un tractament pla i quasi neutre, però a aquesta superfície afegeix uns lleugers balcons de forja, d’aparent simplicitat, que demanen una execució exigent i que la imaginació de Jujol transforma en seients.

Moviment modern (1928-1939) Casa Malé (1930). Rbla. Vella, 15 / Portalet, 8. Josep Maria Monravà, arquitecte.

Una obra que representa els primers assaigs per integrar-se dins de les coordenades de l’arquitectura racionalista que a Catalunya promovia el Gatcpac. És la reforma de dos edificis anteriors, per unificar-los en un de sol, a la vegada que es destina la seva planta baixa a un local comercial.

La composició volumètrica, que emfatitza la cantonada, el decalat dels balcons, el domini de la línia recta, etc., ens retreu a una tímida lectura del racionalisme que s’imposava a Europa.

Escola del Treball (1931). Ptge. Soler i Morey, s/n. J. M. Monravà, arquitecte.

Monravà va ser l’arquitecte tarragoní més fidel al racionalisme europeu i al Gatcpac

Tarragona. Biblioteca Rovira i Virgili / DGPC Lourdes Jansana

T

428

TARRAGONA

que el difonia. És el millor exemple d’aquesta arquitectura en aquell moment a la ciutat.

La puresa de línies, el suau desenvolupament de la pell de la façana, l’ús de perfileria metàl·lica per als grans finestrals horitzontals i de traç continu, etc., emfatitzen la seva pertinença al moviment modern.

Arquitectura per a després d’una guerra Universitat Laboral de Tarragona (19521956). Autovia Tarragona a Salou (C-31B).

Antonio de la Vega, Manuel Sierra, Luis Peral, arquitectes.

Una de les «realitzacions» més reeixides del règim franquista en el període de domini falangista. Era fruit de la voluntat d’aconseguir una formació «total» dels fills dels obrers i camperols en oficis útils per al futur desenvolupament industrial de la nació, que ja es veia proper, i on els alumnes estudiaven en règim de pernoctació i convivien amb el professorat, que també vivia a la Universitat.

Es tracta d’una àmplia i ambiciosa operació, en què la formalització arquitectònica oscil·la entre un racionalisme neutre i un monumentalisme grandiloqüent. En tot cas, intenta ser coetani amb el seu moment i lluny de la primera Universitat Laboral, la de Gijón, inaugurada uns quants anys abans, que ens retornava a una mena d’un nou monestir de l’Escorial. * Govern Civil de Tarragona (1954-1957).

Pl. Imperial Tarraco, 3. Alejandro de la Sota, arquitecte.

L’autor del projecte, Alejandro de la Sota, és un dels arquitectes més prestigiosos de la darrera meitat del segle xx a Europa. Aquest magnífic edifici públic es pot considerar una obra insòlita, si es té en compte el seu moment històric i el client que el finança. Va ser el guanyador d’un concurs promogut per l’Administració de l’Estat. Possiblement, el prestigi del seu autor va facilitar-ne l’acceptació.

La seva configuració cúbica i puresa formal amaga un complex programa funcional, i fins i tot simbòlic, on els tres grans balcons tenen un especial protagonisme. L’edifici, a més d’administratiu i de representació, inclou l’ampli habitatge del governador civil.

Es pot considerar com una obra «total», ja que de la Sota en va dissenyar també tot el mobiliari, i amb profusió de detalls. L’any

1987, va ser restaurat per l’arquitecte Josep Llinàs i el propi Alejandro de la Sota.

Dels anys dels equipaments fins a avui (1970-2006) * Col·legi d’Arquitectes (1983-1992). St. Llorenç, 22. Rafael Moneo, arquitecte.

Concurs guanyat per aquest prestigiós professional. L’obra se situa sobre dues antigues construccions, que conserven al seu soterrani restes arqueològiques, (ens trobem a la Tàrraco romana), sobretot la casa de l’ardiaca, que l’autor sap incorporar activament en el projecte. El diàleg de la nova construcció amb el del seu entorn, en plena ciutat antiga, és exemplar.

Pavelló Esportiu St. Salvador (1998-2002).

Estadium s/n. Moisès Gallego, Pau Pérez, Antoni Banús, arquitectes.

Les grans dimensions de la instal·lació esportiva en un entorn de ciutat jardí podien haver provocat un gran impacte paisatgístic. Els autors, en bona mesura, han corregit aquest fet amb l’ensorrament més de tres metres del nivell del terreny del poliesportiu. La forma neutra i paral·lelepipèdica del pavelló ajuda a reduir-ne l’impacte.

Biblioteca Universitària (1999-03). Av. Països Catalans, 26. J. A. Martinaz Lapeña, Elías Torres, arquitectes.

Es tracta d’un cos prismàtic, al qual s’accedeix per un element d’escala i rampa externa, que connecta amb la biblioteca, a la planta primera. L’edifici es resol en tres plantes; la baixa i la primera es destinen a estudi i a informàtica, i la segona, de doble alçada, a sala de lectura.

museus Els museus són un complement indispensable, si es vol conèixer la vida i la trajectòria d’una ciutat tan densa en monuments d’època romana i també d’una gran vitalitat religiosa i civil en èpoques més properes.

Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT). Inclou diverses sales, on s’exposen materials arquitectònics, escultòrics, ornamentals i epigràfics dels diferents edificis públics de la Tàrraco romana: temples, fòrum, teatre, circ i amfiteatre; mosaics, petits objectes de ceràmica, vidre, bronze, ivori, etc., numismàtica i un notable lot d’escultures d’època clàssica, amb peces singulars,

TARRAGONA 429

com els medallons de marbre dedicats a Júpiter Ammon, l’ara de marbre al numen d’August, còpies d’obres clàssiques, un retrat de dama, el vas de Pomona, etc., i molts ­mosaics, com el de Medusa, el del triomf de Bacus o el dels peixos, i també estàtues de Bacus i Venus. També conserva elements d’època visigòtica, de la primitiva basílica del Miracle, els materials procedents de la vil·la romana dels Munts, d’Altafulla, materials de jaciments preromans i d’altres.

El Museu inclou els centres següents: el Museu Arqueològic, el museu i la necròpolis paleocristians, l’edifici de Serveis Centrals i els importants conjunts arqueològics de les vil·les romanes de Centcelles (Constantí) i dels Munts (Altafulla). Al Museu i la necròpolis paleocristians, hi trobarem una interessant col·lecció de sarcòfags, sovint amb escultures, àmfores, epigrafia, materials i peces de l’aixovar de les tombes excavades (entre els quals destaca una nina d’ivori), làpides i fragments diversos, i enterraments in situ, al soterrani. És impossible detallar el contingut d’aquestes peces, sobretot dels sarcòfags, amb escultures i relleus, que formen una de les col·leccions més notables del món romà.

Museu d’Història de Tarragona. Amb la seu central a la Casa Museu Castellarnau, administra tota una sèrie de monuments romans de la ciutat i dos edificis d’època moderna: Casa Canals, Casa Castellarnau, el circ romà, el Fòrum de la Colònia, el Fòrum Provincial, la pedrera romana del Mèdol, l’amfiteatre, l’aqüeducte del Francolí, les muralles i la volta del Pallol.

La Casa Castellarnau, que es va construir a inicis del segle xv, conserva al seu interior estructures arquitectòniques de diverses èpoques. L’espai més emblemàtic és el saló de ball, que presenta un sostre decorat amb pintures de temàtica mitològica, realitzades pel pintor provençal Josep Bernat Flaugier, a finals del segle xviii. A la planta baixa se n’ha recuperat l’antiga cuina. Tanmateix, s’hi poden veure de forma permanent una mostra de la col·lecció Molas i Agramunt, un heterogeni conjunt de peces arqueològiques i etnogràfiques d’un ampli ventall cronològic; el llegat Quintana, del qual destaca una maqueta del primer avió que va sobrevolar la ciutat el 1913; i el fons del filòleg i crític madrileny Sánchez Camargo, adquirit per l’Ajuntament els anys seixanta.

La Casa Canals se situa al número 11 del carrer de Granada. L’actual edifici es degué de bastir a finals del segle xviii. El saló de ball presenta decoració neoclàssica a les parets i al sostre, i també en són destacables els miralls i el cadiratge isabelins i les tres aranyes, de la primera meitat del segle xix. La casa va estar habitada per la família Canals fins a finals del segle xx. L’any 1992, va ser adquirida per la Generalitat de Catalunya, que finalment va cedir-la a l’Ajuntament de Tarragona, que l’obrí al públic l’any 2006.

Museu d’Art Modern. Emplaçat en un casal de finals del segle xviii, remodelat durant la segona part del segle xix, al carrer de Santa Anna, núm. 8, que fou seu de l’Escola Taller d’Art de la Diputació Provincial de Tarragona. Fou inaugurat el 1976. Inclou una mostra dels dibuixos, pintures i escultures de Juli Antoni Rodríguez Hernández (1889‑1919), d’Antoni Torres i Fuster (1868‑1954), de Santiago Costa i Vaqué (1896‑1956), de Joan Lahosa i Valimanya (1902‑1981), de Salvador Martorell i Ollé (1895‑1968) i de Josep Sancho i Piqué (1872‑1959), tots ells artistes de l’àmbit tarragoní. També s’hi celebren exposicions periòdiques d’altres artistes actuals.

Museu Diocesà. Instal·lat a la catedral i en dependències annexes al claustre. Les col· leccions del museu inclouen unes sis mil peces, de les quals en l’actualitat se’n mostren unes tres-centes cinquanta, que permeten fer una lectura cronològica de l’activitat artística en l’àmbit geogràfic de l’arquebisbat de Tarragona. Conserva un destacat tresor d’art religiós, del qual sobresurten les peces de pintura gòtica, sobretot els retaules de Jaume Huguet, escultures dels segles xiv i xv, peces d’art litúrgic i un notable conjunt de tapissos dels segles xv al xvii. De l’època del barroc, el museu posseeix una sèrie de notables talles de fusta, particularment les que pertanyen a l’entorn dels Bonifàs, entre les quals hi ha les de l’antic retaule de Sant Miquel, de la Catedral.

Museu del Port. Refugi 2, Moll de Costa. Per a la recuperació i salvaguarda del patrimoni marítim i portuari de la nostra costa, s’ha habilitat com a museu un antic magatzem de refugi: un recorregut per la història del port a través del temps, des que els romans hi desembarcaren fins a l’actualitat. La vida als molls, els tipus de pesca, les activitats esportives, les embarcacions

T

430

TÀRREGA

i les mercaderies vinculades hi són representades. L’any 2003, se’n va ampliar l’oferta museística amb la incorporació del Far de la Banya, com a extensió del Museu, per tal de mostrar una col·lecció permanent d’objectes relacionats amb els senyals marítims.

El Museu Bíblic Tarraconense, fundat a les dependències del Seminari de Tarragona l’any 1930, s’allotja a l’edifici històric de la casa dels Concilis, proper a la Catedral.

Acull una col·lecció de diverses peces del paleolític i neolític de Terra Santa, materials litúrgics i d’ús religiós del culte jueu i una col·lecció de bíblies de diferents edicions, entre d’altres.

Tàrrega ** L'Urgell Capital de la comarca i centre comercial d’importància, amb un cens d’uns 15.000 habitants. Des d’antic, s’hi celebren fires i mercats, als quals modernament s’han afegit certàmens festius nous o de tipus cultural.

Entre les moltes activitats culturals de la ciutat destaca la Fira de Teatre al Carrer, celebrada per la Festa Major de setembre, gran fòrum artístic que ha assolit un nivell molt alt de qualitat.

El seu terme, a la conca del riu Ondara, és un esglaó natural entre els contraforts de l’altiplà de la Segarra i el Pla d’Urgell. El castell de Tàrrega, que ja existia durant la dominació sarraïna, fou conquerit pel comte de Barcelona Ramon Berenguer I, que el 1056 l’atorgà en dotalici (dot vitalici) a la seva muller Almodis, i inaugurà així un costum que seguirien sovint els sobirans catalans respecte de la ciutat. El 1116, Ramon Berenguer III dictà unes mesures per Tàrrega. Creu de terme a la plaça Major / DGPC Josep Giribet

regular les relacions dels castlans amb els pobladors i el 1241 el rei Jaume I concedí un privilegi en confirmació dels Estatuts i Costums de Tàrrega, important eina jurídica per a la creació d’un govern municipal; s’hi reconeixia, a més, la facultat de celebrar anualment la fira de Sant Mateu. Tàrrega obtingué de l’emperador Carles I el privilegi de ser perpètuament vinculada a la corona i la concessió de l’escut amb l’àliga imperial, les barres de Barcelona i els escacs d’Urgell, reproduït posteriorment, el 1674, a la façana de la Paeria. Fou cap de la vegueria de Tàrrega i des de 1715 constituí l’alcaldia major de Tàrrega, dins el corregiment de Lleida.

Entre els monuments principals de la ciutat, que estigué emmurallada, destaca l’església parroquial de Santa Maria de l’Alba, bella obra classicista de Fra Josep de la Concepció, projectada el 1672 i no acabada fins al 1742, de tres naus (la central, coberta amb volta de llunetes) i cúpula sobre el creuer. A la plaça Major, davant la seva bella façana, hi ha una reproducció d’una creu de terme gòtica, la Creu del Pati, amb dosserets i pinacles flamígers, atribuïda a Pere Joan. Dóna també a la plaça la casa de la ciutat o Paeria, de 1674, ben restaurada.

L’antiga plaça porticada de Sant Antoni ha estat declarada monument historicoartístic el 1980. Hi ha l’església de Sant Antoni, a la sala gòtica de l’antic Hospital, on es guarda una bonica peça d’orfebreria romànica, el Sant Crist Trobat; i a la façana hi ha dues estàtues procedents del portal de l’església gòtica predecessora de la parròquia actual de Santa Maria de l’Alba. Al carrer del Carme, hi ha un altre edifici remarcable, el Palau dels Marquesos de la Floresta, romànic, molt restaurat i modificat, amb una magnífica façana de pedra amb portal adovellat, i al pis, tres finestres triforades. S’hi allotja la Mútua de Tàrrega. Davant seu, hi ha la Casa Sobies, del segle xvi, amb bells finestrals triforats ogivals. A la plaça del Carme destaca el monument als Països Catalans, escultura d’acer d’Andreu Alfaro.

El convent del Carme conserva el claustre de l’època del barroc. Del call resta la bonica façana del Forn dels Jueus. Edificis modernistes són L’Aliança i Cal Maimó, de Domènech i Montaner. Cal Perelló és un casal senyorial que allotja el Museu Comarcal, amb col·leccions d’arqueologia i geologia.

TÀRREGA 431

Tàrrega. Carrer del Carme / DGPC Josep Giribet

T

Tàrrega. Plaça de Sant Antoni / DGPC Josep Giribet

432

TAÜLL

Al NE de la ciutat, dalt del tossal del seu nom, s’alça el santuari de Sant Eloi~, fundat el segle xiii i reconstruït el xviii. El 1872, durant la tercera guerra carlina, fou convertit en fortí i s’hi bastiren muralles i torricons, ara restaurats com a mirandes dins el parc de Sant Eloi, on se n’han instal·lat restes arquitectòniques i industrials (molins, premses, etcètera).

El Museu Comarcal de Tàrrega, instal·lat en un vell edifici del segle xviii, convertit en Centre Comarcal de Cultura, té un recull de restes arqueològiques, sobretot d’època prehistòrica, i d’altres elements històrics i etnològics de la comarca. Hi ha el projecte d’instaurar-hi un Museu del Castell i de les Arts Gràfiques catalanes.

Taüll Vegeu Barruera.

Tavèrnoles ** Osona Municipi d’hàbitat dispers, situat al sector E de la comarca, al punt de contacte entre la Plana de Vic, la vall del riu Ter i les Guilleries. Es comunica per la carretera local BV- 5213, que surt de la C-153, de Vic a Olot, i acaba en el Parador Turístic de Vic, i que permet accedir al monestir de Sant Pere de Casserres. Aquesta mateixa carretera l’enllaça amb Savassona, el component històric més important del terme. Presideix el seu petit nucli, envoltat d’unes quantes cases modernes de segona residència, l’església parroquial de Sant Esteve de Tavèrnoles, un notable edifici romànic, construït vers el 1070, de línies molt boniques exteriorment, amb un esvelt campanar de torre i Tavèrnoles. Sant Feliuet de Savassona / DGPC Jordi Contijoch

una profusa decoració d’arcuacions i bandes llombardes. La façana i l’interior foren modificats el 1728. El sector de Savassona és presidit per un castell medieval, ara molt transformat i convertit exteriorment en un gran casal residencial el segle xvii, residència dels barons de Savassona. Sota seu l’antiga parròquia de Sant Pere de Savassona, té un petit edifici romànic, tot ell ornat exteriorment amb arcuacions llombardes i lesenes, amb la coberta sobreaixecada, bé que ben conservat, amb un absis central i un de petit al sector nord. A poca distància, vers el N, hi ha el puig de Sant Feliuet, seu d’un antic poblat ibèric, amb la capella de Sant Feliuet de Savassona, que té el santuari o capçalera d’un edifici preromànic (segle x) i la nau feta en època romànica. Sobre el penyal, hi ha tombes antropomòrfiques i altres senyals d’antic habitatge. Als peus del puig, hi ha la Pedra dels Sacrificis, un gran penyal amb escales i restes d’aprofitament humà, tot envoltat de restes d’excavacions que donen testimoni que va ser utilitzat per a habitatge o culte des de l’època del bronze. Prop seu també hi ha pedres amb signes cabalístics i alguna figuració, molt coneguts entre els estudiosos de la prehistòria i de la cabalística. El terme té grans masies, com ara el Banús, Serrabou, l’Aguilar o el Mas Grau, que es consideren les més boniques de la comarca d’Osona.

Tavertet *~ Osona Població i terme pintoresc, situat a la punta de la cinglera que separa la regió del Cabrerès de la Vall del Ter, sobre el pantà de Sau. Es comunica per la carretera local BV5207, que surt, al poble de l’Esquirol, de la carretera C-153, de Vic a Olot. Formen la població antigues cases de murs de pedra vista (segles xvii-xviii), la majoria habitades i restaurades com a segona residència. Fou declarat conjunt historicoartístic el 1991.

L’església parroquial de Sant Cristòfol és un notable edifici romànic (segle xi), ampliat amb una torre campanar a ponent, el segle xiii, i amb una segona nau, el segle xvii. Conserva una imatge gòtica sedent, d’alabastre, de Santa Maria del Cor (segle xv ). Dintre del terme hi ha les notables esglésies romàniques de Sant Miquel de Sorerols (segle xi) i Sant Bartomeu Ses-

TERRASSA 433

Terrassa. Esglésies de Sant Pere, Santa Maria i Sant Miquel / DGPC Albert Sierra

gorgues (segles xiii - xv ), ampliada amb capelles laterals, i l’ermita de Sant Corneli, amb un dolmen al seu costat. Té masies antigues i notables, com la Parareda, Novelles, Balmes, el Noguer, l’Arau, el Desvilar, Sobiranes, la Torra... i, en especial, l’Avenc, casal nobiliari d’època goticorenaixentista, ara convertit en centre turístic i de convencions, amb una acurada carretera particular que permet un bell recorregut per sobre de la seva espectacular cinglera. Al Puig de la Força, sobre el pantà de Sau, hi ha notables restes de l’antic castell de Cornil.

elements d’un romànic primitiu que es barregen amb el seu degradat castell.

El Centre Mare de Déu de la Salut (19951998), Ctra. de la Salut s/n, és obra de Francesc Hereu i Joaquim Español. Aquest important complex, depenent de les Germanes de la Caritat de Santa Anna, està emplaçat a la manera d’un vaixell de través a la pendent del terreny. Els tres cossos i nivells de l’edifici estan desplaçats entre si, el que ajuda a entendre-ho com un navili a la recerca de la seva integració en l’entorn i la llum, objectius que aconsegueix.

Terrades L'Alt Empordà

Terrassa *** El Vallès Occidental

Al NW de Figueres. El poble és a l’esquerra del Rissec, formant un nucli (segle xvi-xvii) a la cubeta envoltada de muntanyes. Del castell de la Roca o de Terrades, en resten vestigis. El santuari de Santa Magdalena, posterior al 1423 però de tradició romànica, domina una àmplia panoràmica. El santuari de la Mare de Déu la Salut de Terrades, de façana neoromànica i interior neogòtic, té una gran popularitat i s’hi fan diversos aplecs. Rieradevall és un gran mas fortificat i en l’agregat de Palausurroca l’església de Sant Llorenç conserva

Al NW de la comarca. La ciutat comparteix amb la de Sabadell la capitalitat comarcal i la de la indústria tèxtil de la llana, en àmbit espanyol. És una ciutat antiga, però a la vegada moderna i pròspera.

El nucli originari i històric es formà a la confluència dels torrents de Vallparadís i de Monner, on hi hagué un primitiu assentament ibèric i, posteriorment, una població romana, que tingué caràcter de municipi, coneguda per unes inscripcions que esmenten el Municipium Flavium Egarense. Aquesta ciutat d’Egara esdevingué cada

T

434

TERRASSA

Terrassa. Església de Sant Miquel / DGPC Albert Sierra

vegada més important i per això vers l’any 450 hi fou creat el bisbat d’Egara, per part del bisbe Nundinari de Barcelona, que hi instal·là un bisbe com a clergue seu, Ireneu.

Es coneix el nom de set bisbes que regiren la diòcesi d’Egara, però la seu i el bisbat desaparegueren amb la invasió sarraïna.

Després de la conquesta carolíngia (primeria del segle ix) i d’un intent frustrat de restaurar-ne l’antiga seu, la seva població, agrupada a l’entorn el castell de Terrassa, per una capitular reial de Carles el Calb, del 874, s’integrà al comtat i la diòcesi de Barcelona. A partir d’aleshores, el castell de Terrassa prengué tot el protagonisme a l’antiga Egara i anà configurant a l’entorn seu l’actual ciutat, inicialment una petita població medieval, que va créixer i va esdevenir una important vila reial, que es regia per un privilegi de 1384. De molt antic ja va ser-hi important la fabricació de draps, indústria de gran tradició i precedent de la gran expansió fabril i industrial de Terrassa dels temps contemporanis. Recentment, s’hi ha repetit un important esdeveniment del seu passat històric, el 2005, per decret papal

es va crear una nova diòcesi a Terrassa, que depèn de la nova província eclesiàstica de Barcelona, a la qual es van sotmetre gairebé íntegrament totes les parròquies dels dos Vallès, l’Occidental i l’Oriental.

La ciutat de Terrassa quedà des d’aleshores amb dos centres històrics, el tradicional d’Egara, centrat per les seves esglésies, dites de Sant Pere i amb una fortalesa pròpia, i el pròpiament de Terrassa, més al pla. Prop del primer nucli, a l’esquerra del torrent de Vallparadís, hi fou bastida el 1110 una nova fortalesa, per concessió del comte Ramon Berenguer III a Berenguer Salla; posteriorment, pertanyé als Centelles, i el 1344, s’hi instaurà la cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís. A l’indret de l’antiga seu episcopal d’Egara, el 1017 s’hi celebrà una magna assemblea judicial presidida pels comtes i amb l’assistència de l’abat bisbe Oliba, i el 1112 es traslladà a l’església de Santa Maria, bastida sobre els fonaments de l’antiga seu, una comunitat augustiniana que procedia de Sant Adrià del Besòs, que l’any següent féu consagrar-ne la nova església. Aquest priorat canonical hi perdurà fins que fou secularitzat, el 1592; fou un dels centres d’influència de la reforma de Sant Ruf d’Avinyó a Catalunya. Les muralles del segon nucli de Terrassa, construïdes per privilegi de Pere III (1366), foren desbordades vers el 1560, per l’expansió de la vila extramurs. El 1562, dins la jurisdicció de Sant Pere de Terrassa, en una de les tres esglésies de l’antiga seu d’Egara, esdevinguda parròquia, es formà una universitat particular, separada del municipi terrassenc. El 1642, a la vila hi havia 484 focs o famílies, i a Sant Pere, 23. El 1601, la parroquialitat del territori terrassenc passà de Sant Pere a la nova església del Sant Esperit, bastida a prop del castell de Terrassa, que ara ha esdevingut la catedral del nou o renovat bisbat. La gran prosperitat de Terrassa, que absorbirà l’antiga quadra de Sant Pere, es produí el segle xix, quan s’hi introduïren diverses innovacions tècniques (màquines de filar, de vapor, teler jacquard, etc.). En aquesta època, s’hi construí la carretera de Barcelona i el ferrocarril (1856), i la població esdevingué la gran potència tèxtil que ha perdurat fins a temps recents.

Del seu remot passat queden a Terrassa les merescudament famoses esglésies romanicovisigòtiques de Terrassa, dins el recinte de Sant Pere de Terrassa. Assenyalen

TERRASSA 435

Terrassa. Masia Freixa / DGPC Albert Sierra

l’emplaçament de l’antiga ciutat d’Egara i de la seva seu episcopal. Les esglésies són tres: Sant Pere, la parroquial, Santa Maria, que era l’antiga seu episcopal i posteriorment canònica augustiniana, i Sant Miquel, tinguda com el baptisteri de l’antiga seu visigòtica, i de les tres la que ha sofert menys reformes posteriors. Les tres esglésies, que foren declarades monument historicoartístic el 1931, formen un singular conjunt monumental, d’un interès excepcional. Van ser estudiades, publicades i restaurades per Josep Puig i Cadafalch, l’eminent historiador del romànic català, el qual féu també excavacions parcials a Santa Maria i a Sant Miquel. Excavacions noves i recents han capgirat part de les seves antigues apreciacions sobre la funció de cada església, amb l’aparició de les restes d’un altre baptisteri en l’àmbit de l’antiga rectoria i sectors de tombes dins el recinte clos de Sant Pere, i a fora.

Santa Maria~, considerada com l’antiga seu episcopal, és un edifici de planta de creu llatina, amb absis del segle vi de planta de ferradura a l’interior i quadrat exteriorment, amb pintures a la volta ordenades en faixes

concèntriques que representen escenes de la vida de Crist. La nau, el cimbori sobre el creuer i el campaneret de dos pisos de sobre són una reforma romànica, identificable amb la consagració de 1113. Precedeix el temple un paviment de mosaic de la primera església paleocristiana, el qual fou aprofitat en la catedral visigòtica. L’absis d’aquella primera església, rectangular, amb criptes sepulcrals, fou descobert per excavació sota la nau de l’església romànica, mentre que sota el transsepte fou exhumat i encara hi és visible un baptisteri primitiu. A Santa Maria hom pot admirar en una absidiola del transsepte unes belles pintures romàniques del segle xii, que representen el martiri de Sant Tomàs Becket. A més, es conserven retaules gòtics de gran categoria. En destaca el de Sant Pere, obra de Lluís Borrassà (1411), conservat fragmentàriament. El de Sant Miquel és de Jaume Cirera i Guillem Talarn (mitjan segle xv) i el notabilíssim retaule de Sant Abdó i Sant Senén fou pintat per Jaume Huguet per a l’altar de l’església de Sant Pere, el 1460. Hi ha restes del claustre de la canònica augustiniana, que s’hi establí el 1112.

T

436

TERRASSA

L’església de Sant Pere de Terrassa~ o d’Egara és l’antiga parròquia. Conserva la capçalera antiga, trevolada, i, tot i que l’absis central és cegat interiorment per un retaule d’obra molt singular, es creu que és preromànic, i serva restes de pintures a dins i a l’exterior de les fornícules (els símbols dels evangelistes i altres personatges). Entre els absis i la nau s’aixeca un transsepte elevat preromànic, flanquejat a banda i banda per sengles capelles. La nau fou reformada el segle xii. Al presbiteri, hi ha restes d’un mosaic de paviment medieval.

El temple de Sant Miquel~, del segle vi, considerat l’antic baptisteri, però probablement església funerària, se situa entre els de Sant Pere i Santa Maria. Té planta central quadrada, en la qual s’inscriu una creu grega amb capelles als angles, i un absis a llevant, de ferradura a l’interior i amb planta poligonal exteriorment. Al centre de la creu s’alça una cúpula sostinguda per vuit columnes, amb capitells i fusts diferents, reaprofitats.

Sota l’absis, hi ha una cripta dedicada a Sant Celoni, amb una capella absidal de tres lòbuls.

Prop de les esglésies romanicovisigòtiques, vora el torrent de Vallparadís, hi ha l’antic castell i cartoixa de Vallparadís~,

imponent edifici que allotja actualment el Museu Municipal d’Art. Dels diversos cossos que conformen l’edifici destaca la sala que fou la capella de la cartoixa (hi fou fundada el 1344, amb monjos d’Escaladei i de Sant Pol de Mar), el claustre i la magnífica façana N, on s’alternen llenços de muralla amb torres rectangulars. Fou declarat monument historicoartístic el 1944, i el parc de Vallparadís~, el 1951.

A la ciutat de Terrassa, o nucli urbà de la població medieval i moderna, s’hi conserva la torre mestra de l’antic castell de Terrassa~, de planta circular. L’església parroquial del Sant Esperit, ara la catedral, fou començada a construir el 1574 i acabada el 1616. És de tradició gòtica, d’una nau amb capçalera poligonal i capelles laterals entre els contraforts. Inclou un magnífic grup escultòric renaixentista, el Sant Enterrament, obra de Martí Díez de Liatzasolo (1539‑1540), restaurada després de 1939.

L’altar major té el cor modern, obra de l’escultor Enric Monjo, amb la col·laboració de l’arquitecte Lluís Bonet i el pintor Vila i Arrufat. De l’antic convent de Sant Francesc, se’n conserva l’església goticorenaixentista i el bell claustre, decorat amb vint-i-sis plafons de ceràmica sobre temes de la vida del

Terrassa. Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica / DGPC Albert Sierra

TERRASSA 437

sant, magnífica obra de Llorenç Passoles, del segle xviii.

La Casa de la Ciutat és d’estil neogòtic.

El desvetllament industrial de Terrassa del segle xix va ser causa d’una extraordinària creixença de l’antiga vila, que va passar al rang de ciutat el 1877. Revela aquesta creixença l’augment demogràfic, que va passar de 7.800 habitants el 1842 a 10.800, el 1857, i a 14.200, el 1877, incloent-hi sempre el municipi de Sant Pere de Terrassa, que no es fusionaria amb la ciutat fins al 1904. Al llarg del segle xx, l’augment ha estat extraordinari: es va passar de 20.000 habitants el 1900 a 58.880, el 1950, i a 161.671 el 1975, i a més 200.000 actualment. Aquesta extraordinària creixença va provocar que al segle xix, al costat del nucli antic, s’hi originés un sector d’expansió relativament ordenat, amb petites cases de treballadors i menestrals, de planta i pis, de les quals es conserven diverses, i el sector d’urbanització vuitcentista del passeig i barri de la Creu Gran. D’aquest període, en resten grans casals, com ara Can Monllor, la Casa Mata, Can Cadafalc o el Reial Col·legi Terrassenc, el de les Escoles Pies (1864). L’any 1878 s’hi féu un pla urbanístic, amb una planimetria quadriculada, a semblança de l’eixample barceloní, que portà a l’enderrocament de les muralles (1881) i a l’expansió més enllà dels antics torrents, que eren antigues defenses geogràfiques.

La ciutat s’envoltà de fàbriques i d’indústries i aparegueren nous barris residencials al costat de grans cases senyorials de tipus burgès. Entre els edificis notables d’aquesta època es poden destacar l’Institut Industrial (1894), d’arquitectura historicista, l’antic Born de Terrassa i altres edificis.

L’any 1904, s’integrà a la ciutat l’antic municipi de Sant Pere de Terrassa, on hi ha les antigues esglésies de la ciutat d’Egara, i s’hi van inaugurar les Escoles Industrials, un gran edifici neoromànic, i també s’hi va fer la Casa de la Ciutat, neogòtica, obres de l’arquitecte Lluís Moncunill.

Dins de l’important patrimoni industrial de la ciutat, cal destacar dues obres excepcionals i que corresponen al període modernista, com s’esdevé a la major part de Catalunya, ambdues obres de l’arquitecte Lluís Moncunill: el Vapor Aymerich i Amat i la Masia Freixa.

El Vapor Aymerich i Amat (1907), Rbla. d’Egara, núm. 254, és un dels edificis indus-

trials principals i més bells del país. Es tracta originàriament d’una fàbrica de teixits de llana, que des de 1996, i després d’uns importants treballs de restauració i adequació, acull el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC). La sala de màquines ocupa 12.000 m2, resolts amb pilars de ferro fos, sobre els quals descansen les voltes de maó atirantades, amb la qual cosa es recreen unes «dents de serra» curvilínies, orientades al Nord, on s’instal·len els lluernaris que il·luminen la gran nau. La lleugeresa de l’espai, la seva llum i l’ordre i cadència del bosc de pilars amb les voltes produeixen uns efectes de bellesa impactant. La coberta, des de l’exterior, amb el ritme que generen els lluernaris i les voltes ceràmiques, serà una de les imatges més «modernes» i perfectes del modernisme català. Al costat de la gran sala de màquines, hi ha l’edifici del Vapor, la xemeneia i el cos d’entrada, que afegeixen més valor a aquesta obra excepcional. Del mateix autor és la Masia Freixa (1907-1910), Parc de Sant Jordi s/n. L’obra consisteix en la reforma i la transformació d’una antiga fàbrica de filats en habitatge del seu propietari. Moncunill va conservar-ne l’estructura de murs i les cobertes existents i les va cobrir amb un seguit de cúpules i voltes. A la façana sud, hi va afegir una àmplia galeria, resolta amb arcs parabòlics i petites cúpules, que es fonen amb la resta de les cobertes. El ritme curvilini i ondulant de tot l’edifici el situen com a una obra d’influència gaudiniana. A finals dels anys vuitanta, va ser restaurada en profunditat, i des d’aleshores acull l’escola municipal de música.

Els darrers temps, la ciutat ha sofert una gran expansió, amb nous equipaments, com ara la Biblioteca Central (1995-1998), Sant Gaietà, núm. 94, obra de l’arquitecte J. Llinàs, i grans conjunts d’habitatges, com el complex Les Palmeres (1994-1998), Av. Béjar, 222-232 / Ctra. Matadepera, 295-315, de J. L. Mateo, arquitecte, un gran cos d’habitatges de quasi 300 metres de longitud i que dibuixa una forma de ferradura. Les grans dimensions i, per tant, l’escala de l’edifici hi fa possible la utilització de materials en modulacions infreqüents.

El Museu Municipal d’Art del castell-cartoixa de Vallparadís inclou col·leccions de l’antic Museu de Soler i Palet (monument historicoartístic el 1962), d’arqueologia,

T

438

TERRASSOLA

arquitectura, pintura i escultura. En destaquen la Mare de Déu de Sant Cugat, talla romànica, i una marededéu gòtica de talla (segle xv), i també restes paleocristianes i visigòtiques.

El Museu Provincial Tèxtil inclou un fons important de teixits, indumentària i ornaments litúrgics, i també brodats, passamans, etc. En destaquen els magnífics teixits coptes i hispanoàrabs i els orientals; a més, hi ha sederies, catifes, velluts, etc. Té una biblioteca especialitzada.

El Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica, instal·lat a l’antiga fàbrica tèxtil Aymerich i Amat, és un museu a càrrec de la Generalitat de Catalunya que vol aplegar una mostra completa de l’evolució de la ciència i de la tècnica a tot el país català.

Inclou col·leccions importants, referents a l’art tèxtil, a l’òptica, al motor... col·leccions que constantment es van incrementant. Des d’aquí es coordina el sistema territorial del mNACTEC, 25 museus per conèixer i interpretar la industrialització a Catalunya.

Casa Museu Alegre de Sagrera, a l’antiga casa Sagrera, un notable edifici vuitcentista del carrer de la Fontvella. Fou inaugurat el 1973. Inclou valuoses col·leccions, entre les quals destaquen els dibuixos de Mateu Avellaneda, porcellanes xineses, pintures murals, etcètera.

Terrassola Vegeu Torrelavit.

Tiana * El Maresme Petit terme als vessants marítims de la Serralada Litoral, al S de la comarca, al límit amb el Barcelonès i el Vallès Oriental. És un lloc d’estiueig, amb diverses urbanitzacions.

L’antiga parròquia de Tiana, en una vall al NE, modernament santuari de la Mare de Déu de l’Alegria, és d’un gòtic tardà. Al NW, als vessants de la serralada, hi ha la famosa cartoixa de Montalegre, instal·lada ací a la primeria del segle xv, i encara en ple funcionament. Té dos grans claustres juxtaposats, de bella arquitectura gòtica, a l’entorn dels quals hi ha les cel·les dels cartoixans. La seva administració antigament era a l’edifici de la Conreria, antic convent augustinià a la carena de la serra, sobre mateix de la cartoi-

xa, on avui hi ha un col·legi-seminari de la diòcesi de Barcelona. Al peu de la muntanya de Montalegre, hi ha el gran casal de Can Santromà (Sent-romà)~, gòtic, ampliat al gust modernista, amb una capella gòtica que inclou un retaule de Rafael Vergós el Jove.

Epifani de Fortuny, baró d’Esponellà, hi féu importants excavacions arqueològiques que varen exhumar les restes d’unes vil·les romanes superposades, d’una capella romànica amb pintures de la fi del segle xi i una necròpolis anterior. Al Museu Santromà, s’hi exposa, a més dels materials de les excavacions, imatgeria barroca, numismàtica i el ric arxiu de la baronia.

Tírvia El Pallars Sobirà La vila de Tírvia és encimbellada en un petit pujol sobre el punt de confluència de tres valls: la de Coma de Burg, la Vall Ferrera i la Vall de Cardós. Hi porta la carretera local L-504, des de Llavorsí. Per la seva situació estratègica ha sofert malvestats en moltes guerres, principalment la dels Segadors i la de 1936, en què restà molt destruïda per la darrera ofensiva de les tropes franquistes.

Posteriorment a la contesa fou restaurada amb criteris discutibles. La vila, que pertanyé al vescomtat de Castellbò, dintre el qual centrava el quarter de Tírvia, posseïa l’antiga església parroquial de Sant Feliu, romànica, esfondrada totalment en les obres de reconstrucció de la població de 1943. La nova és d’estil neoromànic. Conserva el vell retaule del Roser. Resta un sector típic de la vila antiga. Pel seu emplaçament en un lloc magnífic i d’accés a tres valls, és avui un centre d’estiueig i excursionisme.

Tivenys El Baix Ebre A la riba esquerra de l’Ebre, al N de la comarca, entre les muntanyes de Cardó i el riu.

Hi porta la carretera local T-301, de Tortosa a Benifallet i Móra d’Ebre. Entre Xerta i Tivenys, hi ha el famós assut de Xerta, construït en època sarraïna per salvar el riu i facilitar les comunicacions fluvials; permet recollir les aigües que alimenten els dos canals, el de la dreta i el de l’esquerra de l’Ebre.

La vila té un nucli antic de carrers estrets, i el seu edifici més notable és l’església par-

TONA 439

roquial de Sant Miquel, de 1793, d’un barroc neoclassicitzant, amb tres naus.

Tivissa ** La Ribera d’Ebre L’extensíssim terme de la vila ocupa el quadrant SE de la comarca, al límit amb el Baix Ebre i el Baix Camp. La vila és aturonada, al peu de la serra del seu nom. De les muralles, formades en gran part per les façanes exteriors de les cases, en resta el portal de l’Era. L’església és un edifici monumental que destaca en la silueta de la població. Dedicada a Sant Jaume, té el presbiteri gòtic cobert amb volta de creueria.

L’obra principal data de 1588-1634, quan s’hi bastiren diverses capelles, la seva bonica façana lateral renaixentista i la principal, barroca, el cimbori i el campanar. Sembla que hi intervingué Pere Blai, introductor del renaixement al Camp de Tarragona, amb qui col·laborà en moltes obres el rector de Tivissa, Jaume Amigó, de qui és Ca l’Hostal, bonic edifici renaixentista. A l’extrem NW del terme, vora el riu, hi ha el Castellet de Banyoles, edificat per Ramon Berenguer IV i on es construí una llotja (1405) per emmagatzemar-hi el blat de l’Aragó, que es baixava per l’Ebre i per L’Hospitalet de l’Infant es transportava vers Barcelona. Al lloc hi hagué antigament un poblat ibèric, habitat des del segle iv a. C., i que fou totalment destruït l’any 218, durant la guerra entre romans i cartaginesos. El Castellet de Banyoles~ de Tivissa és un dels poblats ibèrics més importants de Catalunya. Se’n conserva la muralla, amb el portal fortificat per massisses torres. Aquest poblat (monument historicoartístic el 1978) és famós sobretot perquè en les seves ruïnes es trobà el tresor d’un temple, amb vasos votius d’argent, la peça més interessant del qual és una pàtera on es representa la invocació a la deïtat per caçar un porc senglar. Amb els altres materials, és a la seu de Barcelona del Museu d’Arqueologia de Catalunya. El Castellet de Banyoles forma part de la Ruta dels Ibers.

Tona * Osona Població i terme del sector meridional de la Plana de Vic, travessat per l’antiga carretera N‑152, de Barcelona a Puigcerdà,

Tivissa. Església de Sant Jaume

/ DGPC Jordi Contijoch

i comunicada amb la C-17, que evita el pas per la població. Des de finals del segle xix, va adquirir una notable fama com a lloc d’estiueig i balneari, per les seves deus d’aigües sulfuroses, estudiades a partir de 1875. Es troba als peus del «Puig del Castell», on es va formar originàriament. Des del 889, es documenta dalt del puig l’església de Sant Andreu~, un edifici construït el segle xi i modificat el segle següent sobre l’àmbit de l’església del segle ix. Fou ampliada amb capelles formant creuer i un campanar del segle xvii. Prop seu hi ha restes del primitiu poblat i una torre quadrada, molt arcaica, que es creu que és de tradició romana, a l’angle NE del planell superior. Als peus del castell, al SW, hi ha l’església de Santa Maria de Barri, ara anomenada de Lurda de Tona, documentada el 1011, refeta el segle xii i modificada interiorment amb estructures gòtiques el segle xvi. La població actual es va formar a partir del segle xvi, als peus del camí ral i té unes quantes cases antigues (segles xvi-xviii), bé que la majoria corresponen als dos darrers segles. L’església actual de

T

440

TORÀ

Tona es va fer al pas dels segles xviii al xix i es va reedificar després de 1940. Envolten la població un conjunt de torres i xalets de tipus modernista i noucentista, que són un bonic testimoni de la seva etapa d’estació balneària i d’estiueig, ara molt residual. Ha crescut molt modernament, gràcies a una notable industrialització. Amb una activa vida cultural, hi és típic l’Aplec del Castell o de les Roses, el dilluns de la Pentecosta.

El seu terme té notabilíssimes masies dels segles xvi al xviii: la Font, la Coma, el Savell, Corominons de la Creu, Vilageriu, el Planell, Prat-sobreroca, Riumbau, Fontordera... d’una gran bellesa arquitectònica. Vilageriu té al costat la capella de Sant Miquel, un edifici romànic molt pur, dels segles xi-xii.

Pertany a Tona l’enclavament de Montrodon, dintre del terme de Taradell, on hi ha el Casal de Mont-rodon, un gran edifici gòtic del segle xv, amb elements del segle xii, molt acurat i restaurat, que té davant seu la capella romànica de Santa Maria de Mont-rodon. És la seu del llinatge històric dels Mont-rodon, d’on era el mestre del Temple Guillem de Mont-rodon, tutor del rei Jaume I.

Torà. Torre Vallferosa / DGPC Josep Giribet

Torà * La Segarra És al NE de la comarca, vora el Solsonès, a la vall del Riubregós. Per la vila passa la carretera C-1412, de Calaf a Ponts, i s’hi origina la LV-3005. La vila conserva un portal de l’antiga muralla i uns quants arcs i trossos coberts. L’església de Sant Gil és de tradició gòtica (segle xvi), amb una porta lateral plateresca. Sobre la vila, dalt la serra de l’Aguda, hi ha el santuari de Santa Maria de l’Aguda, un edifici romànic (segles xi-xii) que té un absis llombard. La capella de Sant Salvador de l’Aguda, que fou l’antiga parròquia de l’Aguda, consagrada el 1190, també és romànica. Dins l’antic terme de Llanera de Solsonès, unit a Torà fa pocs anys, hi ha l’església de Santa Maria de Claret, romànica, i de les ruïnes de l’església i del castell de Llanera, destaca la notable església romànica del monestir de Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers~, que consta d’una capçalera amb tres absis semicirculars en creu, sense nau, segurament perquè no es va acabar, i amb una cripta amb uns originals capitells. Li fa costat un edifici amb elements de l’antiga casa prioral. Hi destaca la torre Vallferosa, obra medieval.

LA TORRE DE CABDELLA 441

Tordera El Maresme

La Torre de Cabdella * El Pallars Jussà

Municipi molt extens, a la vall baixa de la Tordera, a l’extrem NE de la comarca, en contacte amb la Selva. La vila és a la dreta del riu. L’església parroquial de Sant Esteve conserva la torre-campanar romànica, coronada al darrer pis per un cos gòtic tardà.

El temple és barroc, bastit entre 1780 i 1817, i té una elegant façana. Prop d’una de les urbanitzacions al NW del terme, hi ha les ruïnes força destacades de l’antiga canònica augustiniana de Rocarossa, fundada el 1145, de la qual resta essencialment la bella església romànica, amb la volta mig esfondrada.

La comunitat hi subsistí fins al 1592. Entre les diverses capelles del terme destaca la de Sant Ponç, amb una portada d’ordre dòric, de 1720, situada en un lloc de gran bellesa.

Situat en plena zona pirinenca, el seu extens terme inclou l’apèndix N de la comarca: tota la Vall Fosca, que forma una unitat hidrogràfica clara, drenada pel Flamicell.

El municipi té molts petits nuclis, alguns de despoblats, la majoria dels quals amb esglé­sies romàniques, de les quals destaca la de Sant Martí a la Torre de Cabdella~, declarada monument historicoartístic el 1980, amb un bonic absis llombard. Més amunt encara hi ha Cabdella (a 1.075 m, és el poble més alt de la vall), amb l’església romànica de Sant Vicenç~, amb campanar de torre i absis de granit amb arcuacions de calcària. Es poden fer boniques excursions als diferents nuclis i també a la capçalera de la vall, on hi ha la important zona lacustre d’Estany Gento, d’origen glacial i una de les més interessants dels Pirineus, amb diversos estanys, entre els quals cal destacar els de Saburó, Tort, molt gran, i l’Estany Gento, el més inferior i comunicat amb els altres.

D’altres esglésies que s’hi poden destacar són Sant Julià d’Espui, amb un bell campanar romànic de torre i l’ermita de Santa Llúcia de Paüls de Flamicell. Al MAC hi ha un Crist de talla, magnífic, de Cabdella, i al MDU, hi ha retaules i reliquiaris procedents d’esglésies de la vall.

Hi podrem visitar el Museu Hidroelèctric de Cabdella, del sistema territorial del MNACTEC. Construïda l’any 1914, aprofitant els espectaculars recursos hidrogràfics de la zona, per l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya, amb capital estranger, fou la primera gran central hidroelèctrica d’Espanya. Pensada per enviar l’electricitat a

Torelló * Osona Important població industrial de la vall del riu Ter, situada al sector N de la comarca, a la confluència dels rius Ter i Ges. Es considera com la petita capital de la Vall del Ges, de la qual és centre de mercat i de serveis. Han estat tradicionals les seves indústries tèxtils i de torneria, diversificades avui dia en altres àmbits de la producció. La vila té un nucli antic, la sagrera, entre l’església i la plaça Vella, amb antigues cases i porxos a la plaça, on destaca la senyorial casa dels Parrella, ara del municipi. L’església de Sant Feliu, ornada amb dues torrelles a cada banda de la façana, s’hi va construir entre 1672 i 1688, en el seu cos central. La façana i el campanar s’hi feren entre 1704 i 1713, però han estat molt modificats. La resta de la vila té unes quantes cases antigues dels segles xvii i xviii, de famílies benestants, que ressalten per la seva bellesa de línies. Hi destaca el santuari de Rocaperera, sobre la vila, amb elements noucentistes i neoromànics, obra de Josep M. Pericas (1924‑1950). Més característica de l’estil d’aquest arquitecte és la seva casa pairal, torre o casa Pericas, construïda entre el Puig de les Tres Creus i la Coromina.

La vila té un petit museu local, que recull el passat de la població, creat per l’Associació d’Estudis Torellonencs l’ADET, i un Museu de la Torneria, la seva indústria més característica i antiga.

Torre de Cabdella. Museu / ARXIU MNACTEC Teresa Llordés

T

442

TORREBESSES

Barcelona, ciutat situada a 200 km, va ser l’element dinamitzador de la zona i l’origen d’aquesta població. L’estil de les edificacions i la seva organització també vénen marcats per l’origen suís dels directius i tècnics de l’obra: edificacions pulcrament presentades, les de fusta portades des del seu país d’origen, amb zones enjardinades i amb uns avantatges i unes comoditats que contrastaven amb les tristes cases dels poblets de la Vall Fosca.

Torrebesses * El Segrià Municipi situat al SE de la comarca, en contacte ja amb les Garrigues. El travessa la C-12, de Lleida a Tortosa. La població té un notable conjunt monumental, amb el castell, l’església romànica i uns quants casals renaixentistes i barrocs que formen la Vileta. El castell palau de Torrebesses, de construcció romanicogòtica, és un gran casal, ara abandonat. A un extrem de la Vileta, hi ha l’església de Sant Salvador~, romànica, de transició al gòtic, obra del segle xii amb absis i una bonica portada formada per tres arquivoltes, amb decoració típica de l’escola de Lleida.

Ha estat declarada MHA el 2005. Entre els casals notables de la Vileta hi ha la Casa Oró i la Casa Mussara, d’època goticorenaixentista; també cal esmentar-hi la Casa Gord, solar d’un llinatge destacat.

La Torre de Claramunt L'Anoia Municipi situat al SE d’Igualada. Inicialment, la Torre de Claramunt era una torre de fortificació avançada del castell de Claramunt (vegeu la Pobla de Claramunt), substituïda al segle xvii per un magnífic casal dit Castell de la Torre de Claramunt, de tres pisos, amb portal adovellat i finestres rectangulars. Al seu costat hi ha la parròquia de Sant Joan, edifici barroc amb campanar de torre (fi del segle xviii). A l’agregat de Vilanova d’Espoia, l’església de Sant Salvador, romànica, té l’absis fortificat i ha estat restaurada.

Torredembarra * El Tarragonès Municipi situat a la costa, al sector de l’esquerra del Gaià. La vila vella era protegida per torres i muralles, de les quals queden

Torredembarra. Església de Sant Pere / DGPC Jordi Contijoch

importants vestigis, i és centrada pel monumental castell de Torredembarra~, un dels millors exemples renaixentistes de la comarca, amb façana de frontó curvilini i columnes toscanes. El castell, la torre i muralles foren declarats MHA el 1991. Prop seu hi ha l’església parroquial de Sant Pere, ampliada a la fi del segle xviii. Conserva un magnífic orgue barroc, obra de 1705, dels germans Jaume i Sebastià Guilla de Tremp. El nucli antic s’ha vist amplament desbordat per diversos eixamples i urbanitzacions, que s’estenen per tot el seu terme. La Marina és el barri marítim originat en les botigues dels pescadors, a la fi del segle xviii. L’activitat pesquera tradicional ha estat substituïda pel turisme i la vila ha esdevingut un important centre d’estiueig. Entre les obres contemporànies, hi destaca l’IES Torredembarra (1994-1995), Av. de Sant Jordi, núm. 62, de l’arquitecte J. Llinàs. Es tracta d’un edifici pràcticament cúbic, amb un gran pati central, que permet el desenvolupament funcional del centre al seu voltant. Un plantejament net i senzill per a un programa estereotipat, que l’autor ha resolt amb contundència.

Torrefeta Vegeu Torreflor.

Torreflor * La Segarra El seu extens terme és situat al N de Cervera i té com a punts bàsics de comunicació

TORROELLA DE MONTGRÍ 443

les carreteres L-311, procedent de Cervera, i la L-310, procedent de Tàrrega, que conflueixen a Guissona. És format per la unió dels antics municipis de Torrefeta i Florejacs. Inclou un seguit de petits nuclis ben típicament segarrencs: antigues viles closes amb restes de muralles i passos coberts, com Torrefeta, pobles encastellats, com Palou de Sanaüja, també amb restes medievals i, sobretot, uns quants poblets presidits per magnífics casals senyorials renaixentistes, com ara Bellveí, la Moranta o Castellmeià, amb un bell i robust castell medieval, reformat el segle xvi i, prop seu, la capella de la Mare de Déu de la Llet, d’un romànic tardà. El poble de Florejacs, amb arcs gòtics a diversos carrers, és coronat pel seu gran castell~ amb torre emmerletada, declarat monument historicoartístic el 1983. El majestuós castell de les Sitges, de planta quadrada amb una alta torre mestra al mig, és gòtic (segle xiv), bé que al segle xvi s’hi obriren finestres renaixentistes. Està força ben conservat i al seu costat hi ha la capella de Sant Pere, romànica. El poble del Llor conserva restes del seu castell medieval i la seva església de Sant Julià, romànica.

Ambdós foren declarats monument historicoartístic el 1980.

Torrelavit L'Alt Penedès El municipi inclou els pobles de Terrassola i Lavit i es troba al N de la comarca, al límit amb l’Anoia. Hi porta la carretera local BP2151, de Sant Sadurní d’Anoia a Sant Pere de Riudebitlles. A Terrassola, hi ha la bella església romànica de Sant Marçal, amb tres absis disposats en forma de creu i ornamentats, com els murs laterals de la nau, amb arcuacions llombardes. Al creuer, s’hi aixeca un cimbori vuitavat. A Lavit, l’església de Santa Maria, romànica, té la nau sobrealçada. És lloc d’intens cultiu de la vinya, amb diverses empreses vinícoles i de cava i, tradicionalment, d’empreses papereres.

Torrelles de Llobregat El Baix Llobregat Municipi situat als contraforts orientals del massís de Garraf-Ordal. Hi duu la carretera local BV-2005, que a Sant Vicenç dels Horts enllaça amb la BV-2002, de la dreta del Llobregat. El poble, modern nucli d’estiueig,

és presidit per la mola monumental de la seva església parroquial de Sant Martí, bell edifici neogòtic (1900), amb el qual forma conjunt la rectoria. A l’altra banda de la riera de Torrelles, hi ha l’exposició permanent a l’aire lliure Catalunya en miniatura, que reuneix un conjunt notable de maquetes fetes a escala de diversos monuments famosos o significatius del Principat.

Torroella de Fluvià * L'Alt Empordà Municipi situat al S de la comarca, a l’esquerra del curs inferior del Fluvià. El poble té dos nuclis, el de la Força, de caràcter medieval notable, amb restes de les muralles (la torre de Ca l’Albanyà) i casals goticorenaixentistes, i el de la Vila, on hi ha l’església parroquial de Sant Cebrià, bell edifici romànic (segle xii), amb voltes apuntades i portal a ponent, amb tres arcs ultrapassats en degradació. El poble de Sant Tomàs de Fluvià es formà a redós del monestir de Sant Tomàs de Fluvià, fundat per monjos de Marsella a la fi del segle xi. En resta l’església de Sant Tomàs, romànica, d’una nau amb transsepte i tres absis a llevant, llisos, amb planta de ferradura a l’interior.

Unes excavacions han identificat al seu subsòl restes d’una vil·la romana i d’una església anterior a l’actual. En el curs d’unes obres de restauració hi varen aparèixer notables pintures murals romàniques (segle xii), de més de vint metres quadrats, que ornaven l’absis i els murs laterals de l’església. Convenientment restaurades, es varen instal·lar de nou al seu lloc. Representen un gran Pantocràtor, força malmès, i escenes de la vida de Crist.

Torroella de Montgrí ** El Baix Empordà Vila de més d’11.000 habitants i extens terme de l’extrem N de la costa del Baix Empordà, que inclou la plana al·luvial del tram final del Ter i el massís de Montgrí. La vila és al peu del massís del Montgrí. Pertanyé originàriament als Torroella, feudataris dels comtes d’Empúries, però des de 1272 fou vila reial. Hi residí sovint el rei Joan I al palau reial del Mirador, que serva una galeria gòtica amb fines columnes, però fou molt reformat al segle xix. És a prop de l’església

T

444

TORROELLA DE MONTGRÍ

Torroella de Montgrí. Castell / CE09 Josep Pons i Busquet

parroquial de Sant Genís, notable temple gòtic amb voltes de complicada creueria; el seu frontis és del segle xviii, i també el campanar. De les muralles es conserva la torre de les Bruixes, cilíndrica, i el portal de Santa Caterina, fortificat, amb arc interior apuntat. La plaça Major és porticada, de dimensions molt harmòniques. Hi destaquen la casa de la vila (segle xvi) i la capella de Sant Antoni (segle xviii). Hi ha notables casals amb façanes gòtiques i renaixentistes, dels quals destaquen la Casa Solterra, amb un bell pati d’aquest estil, i la casa Pastors.

Es conserva el magnífic claustre renaixentista del convent de Sant Agustí i la façana barroca de l’antic Hospital. Domina la vila, al cim de la muntanya de Santa Caterina, el característic castell de Montgrí~, d’aspecte imponent però inacabat, que el rei Jaume II construí com a avançada dels seus dominis enfront del comtat d’Empúries, entre el 1294 i el 1301. Se’n bastiren només els murs de perímetre quadrat, reforçats amb torres cilíndriques als angles, els valls i les cisternes, però recentment s’hi ha consolidat i completat determinats sectors.

Pertany al terme el poble i platja de

l’Estartit, important nucli turístic davant el qual, a la mar, s’alcen amb una silueta particular les illes Medes, set illots rocosos de la mateixa formació que el Montgrí.

L’ermita de Santa Caterina, a la capçalera de la solitària vall del seu nom, inspirà a Víctor Català la seva magnífica novel·la Solitud. És un edifici del segle xviii, amb hostatgeria. Al Port de l’Estartit destaca el Club Nàutic de l’Estartit (1988-1991), obra de Carles Ferrater, Gerardo Rodríguez i Juan Díaz. Els anys de bonança econòmica i optimisme col·lectiu van estimular la realització d’equipaments, no sols públics sinó també privats, al voltant de les expectatives Torroella de Montgrí. Castell / DGPC Bob Masters

TORTOSA 445

que obria als nouvinguts a les rendes altes el mar i el lleure. Aquest club és un exemple d’una excel·lent arquitectura que inclou tot allò que espera trobar-hi un «llop de mar» de terra endins: originalitat, funcionalitat, atenció al paisatge i un punt d’atreviment i modernitat.

El Museu de Montgrí i del Baix Ter, a l’antiga Casa Pastors del carrer Major, recull materials procedents de les excavacions arqueològiques de la rodalia de la vila, que inclou jaciments importants, com el de la Fonollera, i també materials històrics i etnològics de la vida de la població i rodalies.

El Museu de la Mediterrània, situat a Can Quintana, un dels casals històrics més destacats del nucli antic, ens obre les portes a la descoberta i al coneixement de l’espai humà de la Mediterrània a partir del territori del massís del Montgrí, la plana del Baix Ter i les illes Medes.

Tortosa ***~ El Baix Ebre Capital de la comarca, d’uns 35.000 habitants, amb el seu gran terme situat majoritàriament a l’esquerra de l’Ebre, ran del qual s’alça la ciutat, que s’estén a banda i banda del riu, aquí ample i majestuós. El terme inclou bona part de la vall baixa de l’Ebre, a més dels vessants SW del massís de les Muntanyes de Cardó i els enclavaments de la Bassa dels Ganduls i de la Mola del Catí, situats als Ports de Tortosa o de Beseit, a la dreta del riu, en el conjunt orogràfic més alt i important de la regió i fita històrica, perquè hi conflueixen els antics regnes d’Aragó i València i el Principat de Catalunya.

La ciutat de Tortosa tingué una gran importància a l’antiguitat, no endebades s’hi establí una seu episcopal abans del 516.

Fou una de les grans ciutats catalanes, amb una burgesia brillant i un comerç importantíssim, basat en l’existència del seu port i en la navegació fluvial per l’Ebre. Riu avall baixaven cap al port de Tortosa el blat i la llana de l’Aragó, que s’exportaven a les altres ciutats catalanes (principalment Barcelona) i a Nàpols i Sicília. Però l’enorme creixement del delta féu cada vegada més perillosa la navegació pel riu i a partir del segle xviii, quan les goles de l’Ebre estaven pràcticament cegades, se’n començaren a buscar vies alternatives, com ara els canals

Tortosa. Casc Antic / CE09 José María (Txema)

de navegació del delta o el port de Sant Carles de la Ràpita. La ciutat gaudí molt aviat d’un règim municipal, basat en un conjunt de pràctiques consuetudinàries plasmades el segle xiii en Els Costums de Tortosa. Ha estat sempre un centre d’atracció comarcal de gran vitalitat, comercial i cultural, però, malgrat que l’arribada del ferrocarril el 1867 representà una notable millora de les comunicacions, el fet que en la divisió de 1833 no fos erigida com a capital de província ha perjudicat força la seva imatge exterior, que no es correspon amb la seva categoria de gran ciutat catalana.

Com a nucli urbà, Tortosa nasqué i ha viscut per a la defensa del pas de l’Ebre, a la cruïlla dels camins que comuniquen les dues ribes del riu i l’interior amb la mar. Sobre una terrassa que domina el riu, on avui hi ha la Suda, es formà un primitiu poblat ibèric que fou el centre del gran territori dels ilercavons. Posteriorment, al lloc d’aquest antic nucli, s’hi bastí la ciutat romana de Tortosa, que tingué categoria de municipi i que en la numismàtica i l’epigrafia és anomenada Dertosa municipium Hibera Iulia Ilercavo-

T

446

TORTOSA

nia o Iulia Ilercavonia Dertosa. Hi havia una estació de l’antiga Via Augusta, com consta als Vasos de Vicarello. L’existència de la ­diòcesi de Tortosa consta d’una manera certa el 516 i ei seu primer bisbe conegut assistí al concili de Barcelona del 540. Tanmateix, la llista dels seus bisbes s’interrompé amb la conquesta sarraïna, que es produí entre els anys 715-717. Els musulmans conservaren el domini de la ciutat i el seu territori durant més de quatre-cents anys, fins que l’any 1148 foren conquerits per Ramon Berenguer IV. El període de més esplendor de la Tortosa sarraïna fou a partir de 1018, quan es constituí en taifa o regne independent. Aleshores s’hi va produir una gran florida intel·lectual, testimoniada per diversos literats i filòsofs eminents d’origen tortosí. Anteriorment, en temps d’Abel al-Rahmàn III (segle x), havia estat bastit el castell de la Suda al Turó que domina la ciutat i bona part del curs de l’Ebre i havien estat bastides unes drassanes per a la construcció de vaixells.

Des de la primeria del segle ix hi havia hagut diversos intents per part dels sobirans cristians per alliberar la ciutat, que no va poder ser conquerida fins al darrer dia de desembre de 1148. El conqueridor fou el comte de Barcelona i príncep d’Aragó Ramon Berenguer IV, ajudat per molts nobles catalans i occitans i per una armada genovesa, i també pels ordes militars. Després d’un llarg setge, el comte aconseguí de retre la ciutat primer i, finalment, el castell de la Suda. Atorgà seguidament una carta de població, que renovà i amplià l’any següent, un cop havia estat conquerida Lleida. Aquesta carta és un autèntic estatut jurídic per a la comunitat urbana incipient i s’hi dicten un seguit de normes processals. El comte atorgà el mateix dia una carta per a la població jueva. Ramon Berenguer IV fou el restaurador de l’antiga seu episcopal de Tortosa. Quan es conquerí la ciutat, no hi havia bisbe, ni vida cristiana organitzada. El comte s’aconsellà amb el papa Adrià IV i féu la dotació de la nova seu. El seu primer bisbe fou Gaufred, abat fins aleshores de Sant Ruf d’Avinyó, i el segon, Ponç de Monells, abat de Sant Joan de les Abadesses. A la seu s’instal·là una canònica augustiniana. Una primera catedral fou edificada i consagrada el 1178.

Després de ser conquerida, la senyoria de la ciutat fou dividida en tres parts, seguint convenis anteriors a la conquesta. El comte

donà al noble Guillem Ramon de Montcada un terç de la ciutat i la tinença de la Suda. La república de Gènova en rebé un altre terç i l’illa que s’anomenà de Gènova o de Sant Llorenç, que aleshores formava l’Ebre a la seva banda dreta. I el darrer terç se’l reservà el comte, la cinquena part del qual assignava als templers. Aviat, però, la república de Gènova vengué la seva part al comte. Aquesta situació durà fins que el rei Alfons el Cast donà a la Milícia del Temple tota la ciutat i terme de Tortosa que ell tenia, amb diverses reserves (1182). Aquesta senyoria predominant dels templers reportà conflictes amb els bisbes i els ciutadans, i finalment, el 1294, el rei Jaume II reincorporà la ciutat a la corona definitivament. Del seu temps (1279), és la plasmació del conjunt de pràctiques consuetudinàries al famós còdex d’Els Costums de Tortosa. El segle xiv fou una època de prosperitat, s’hi encunyà moneda, tenia consolat de mar i llotja i des del port de Tortosa s’exportava a Nàpols i a Sicília sal de les salines tortosines. Hi havia també una indústria tèxtil brillant i a la ciutat se celebraren corts diverses vegades, i també el Parlament de Catalunya, per preparar el compromís de Casp (1412). El 1413 hi tingué lloc la famosa Disputa de Tortosa, polèmica doctrinal judeocristiana convocada pel papa Benet XIII. La decadència que s’inicià a la fi del segle xv fou plasmada per Cristòfor Despuig als seus Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de 1557. Per a l’educació de la població morisca, el 1542, hi fou creat el Col·legi de Sant Jaume i Sant Maties, però el 1610, com a arreu de l’Estat, els moriscos que no s’havien assimilat (poc més de la meitat de les famílies) n’hagueren de fugir. Durant la Guerra dels Segadors (1640), el poble s’amotinà contra les autoritats i la noblesa, però recuperaren el poder per la força de les armes i, després que els dirigents foren penjats, Felip IV de Castella concedí els títols de fidelíssima i exemplar a la ciutat. Posteriorment, el marquès de los Vélez, que havia estat nomenat virrei i capità general de Catalunya, jurà el càrrec a Tortosa. El 1648, després que hagués rebutjat altres setges anteriors, el mariscal francès Schomberg prengué la ciutat, que restà en el seu poder fins que el 1650 les tropes franceses es rendiren a les del rei castellà. Mentrestant, Tortosa perdé el control del pas del blat, que sempre havia estat una de les seves riqueses, perquè s’havien format

TORTOSA   447

T

Tortosa. Catedral. Capella de la Cinta / DGPC Bob Masters

448

TORTOSA

barres de sorra importants a les goles del riu, que acabaren amb la dessecació del gran port de Torto­sa, dit del Fangar. L’antiga vegueria de Torto­sa, pel decret de Nova Planta dictat per Felip V de Castella després de guanyar la guerra de Successió a la Corona catalanoaragonesa, restà transformada en corregiment (1716). Durant aquesta guerra, la ciutat també hagué de patir un setge i s’hagué de retre a les tropes filipistes del duc d’Orleans (1708). Al llarg del segle xviii, la Suda fou ampliada amb diversos forts, com ara el d’Orleans. A la guerra contra Napoleó, Tortosa sofrí el llarg setge (1811) del mariscal Suchet i la ciutat fou ocupada fins al maig de 1814.

El segle xix hi portà una certa prosperitat, malgrat les guerres carlines; el tren arribà a la ciutat el 1867 i el pont del ferrocarril sobre l’Ebre s’acabà l’any següent. L’esdeveniment fou molt important, perquè les millors comunicacions afavoriren el comerç i les petites indústries de la ciutat també se’n beneficiaren. El 1892 es cremà l’antic pont de barques, que hom usava des d’època immemorial per travessar el riu, però que les riuades a vegades s’emportaven. Fins al 1895 no hi hagué pont nou, mentre que el de l’Estat no es pogué acabar fins al 1911. El segle xx, la ciutat patí la proximitat del front de l’Ebre en la guerra d’Espanya. Els bombardeigs s’intensificaren al llarg de 1938 i molta gent fugí de la població. Des de 15 d’abril, s’instauraren a Tortosa forces de l’exèrcit de la República, ja en retirada, i el 18 els republicans, per tallar les comunicacions, en volaren els ponts. Restà així establert el front a banda i banda de Tortosa. La Suda / DGPC Bob Masters

l’Ebre fins al 13 de gener de 1939. La ciutat, que havia estat fortificada per la banda del riu, restà gairebé deserta. Perduda la batalla de l’Ebre, la ciutat fou evacuada la nit de 12 al 13 de gener i des de la matinada començaren a entrar-hi les tropes del govern de Burgos. Tortosa fou una de les poblacions més damnificades de Catalunya en aquesta guerra i restà gairebé destruïda.

El nucli antic de Tortosa és situat a l’esquerra, ran mateix de l’Ebre, presidit per la mola de la Suda. Al S de la fortalesa hi ha un seguit de carrers estrets i illes irregulars.

Tota aquesta part de la ciutat és delimitada a l’E per un conjunt de baluards, revellins i muralles de l’època borbònica. Més al S, a partir del portal de Sant Joan, es desenvolupa l’eixample modern; al N de la Suda hi ha el barri de Remolins i a l’E i al SE, els del Rastre i del Garrofer, inclosos en la zona d’expansió medieval. La Suda o castell de Sant Joan se situa dalt d’un turó estratègic.

Fou bastida pel califa Abd al-Rahman III (944), que hi féu excavar un pou fins al nivell del riu, de més de 40 m. Posteriorment, pertanyé als templers i als Montcada, i des de 1294, fou palau reial, on s’hostatjaven els sobirans en les seves estades a la ciutat. De l’antiga fortificació es conserven restes imponents: la muralla que ressegueix el turó, reforçada amb diverses torres, com la torre mestra que hi ha adossada a un edifici rectangular amb finestrals triforats, que ha estat reconstruït; també es conserva la nau amb volta del polvorí, les masmorres, el pati d’armes... Modernament, dins el recinte de

TORTOSA 449

la Suda s’ha instal·lat un Parador Nacional de Turisme. Sota la Suda, al pla del riu, al peu de la seva torre de Túbal o punta de Diamant, s’alça el magnífic edifici de la catedral de Tortosa~, gòtic, amb doble deambulatori, reforçat a l’exterior per un sistema de pinacles truncats i arcbotants gens corrent en el gòtic català, però que és motivat per les pròpies característiques de l’edifici. Es desenvolupa en tres naus i capelles laterals entre els contraforts. Hi treballà l’arquitecte Antoni Guasc, que el 1345 rebé l’encàrrec del bisbe Arnau de Llordat i, juntament amb el capítol, signà el contracte amb el primer mestre d’obres, Bernat d’Alguaire; la traça de l’absis fou dissenyada per Benet Basques, de Montblanc. La façana s’aixeca com una muralla barroca impressionant, sense cap altre buit que la gran porta, obra del basc Martín de Abaria (1625), aca­bada per Antoni Ferrer (1755-1775). Hom també pot accedir a la seu pel claustre, per la porta de l’Olivera, barroca, presidida per la Mare de Déu de la Cinta, patrona de la ciutat. De les capelles, en destaca la de la Mare de Déu de la Cinta (1672-1725), barroca, decorada ricament amb marbres i murals de Dionís Vidal i Josep Medina. La catedral fou declarada monument historicoartístic el 1931. El retaule del fons, del qual emergeix la Mare de Déu de la Cinta entre un feix de raigs, és de 1822. De les obres d’art conservades a la catedral, en destaca el retaule major de Santa Maria, políptic, de fusta policromada (1351), de regust italianitzant i bella escultura, ben restaurat. Un altre retaule notable és el de la Transfiguració, bella obra gòtica de pintura sobre taula instaurada a la sala capitular, menys el coronament, que és a la sagristia. Altres peces notables del tresor de la catedral, a més de reliquiaris, urnes, vasos i objectes d’orfebreria, són el tapís medieval de la Santa Cena, situat a l’Aula Major, una pintura atribuïda a Josep Ribera que representa l’enterrament de Crist i una arqueta àrab de fusta i ivori (segle xi). El notable cor de fusta, obra de Cristóbal de Salamanca (1587-1593), malmès a la darrera guerra, ha estat restaurat i instal·lat a l’antic dormitori dels canonges. Hi ha l’Arxiu i Biblioteca de la Catedral de Tortosa.

El claustre és adossat al mur S de la catedral. De planta trapezoïdal, les seves galeries són d’arcs gòtics apuntats sobre columnes de fust quadrilobulat i capitells llisos. Només

en els d’accés al pati interior del claustre hi ha escenes amb personatges a manera de fris, seguint encara la tradició romànica. Encastats als murs del claustre, hi ha làpides i relleus funeraris notables, el més antic dels quals és una famosa inscripció en hebreu, llatí i grec, del segle vi. D’altres dependències canonicals properes a la catedral són el refetor, paral·lel a la galeria S del claustre, amb coberta a doble vessant sobre arcs de dia­fragma apuntats. De l’antiga sala capitular, a l’E del claustre, només en resta la façana. Sortint del claustre per les escales (on hi ha el magnífic Crist de Palau, d’influència flamenca) i el portal de Palau, s’arriba davant el Palau Episcopal~, notable conjunt (declarat monument historicoartístic el 1931) d’edificis gòtics, bastits entre els segles xiii i xiv a l’entorn d’un elegant pati quadrat amb galeries d’arcs apuntats al primer pis. De les dependències episcopals, en destaca una bella sala gòtica (NW) amb grans arcs apuntats, des de la qual s’accedeix a la capella del Palau Episcopal, obra gòtica notabilíssima.

Té façana amb portal apuntat d’arcs en degradació i sengles finestres amb traceries a banda i banda. Al timpà, hi ha en relleu la Mare de Déu amb el Nen entre dos àngels.

Quatre figures (dues a les rebranques i dues als carcanyols) escultòriques representen la institució episcopal. L’interior és força petit, però d’una qualitat arquitectònica i plàstica remarcable. De planta rectangular, es cobreix amb volta de creueria simple el primer tram i plurinervada a la capçalera, amb voltes en racó de claustre, per permetre-hi la volta de cinc cossos.

Altres edificis gòtics remarcables són el Palau Oliver de Boteller~, el Palau Despuig, el Palau Oriol i la Llotja de Mar o Porxo del Blat (1369), que actualment és instal·lada al Parc. El Palau Oliver de Boteller, de la fi del segle xv i declarat monument historicoartístic el 1963 i el 1974, és la seu actual dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Molt malmès a la guerra d’Espanya, se’n pogué salvar la façana, amb portal de gran dovellatge, finestres rectangulars i merlets. Del Palau Despuig (segle xv), obra notable, el més interessant és el pati, amb galeria d’arcs apuntats al pis, al qual s’accedeix per una escala exterior. La seva façana és semblant a la del Palau Oriol, contigu, amb el qual es comunicava antigament. La Llotja, a manera de porxo obert, té

T

450

TORTOSA

Tortosa. Palau Episcopal / DGPC Bob Masters

dues naus separades per tres grans arcades de mig punt sobre pilars poligonals. Tres dels seus costats s’obren per arcades ogivals, i al quart, hi ha dues finestres geminades.

Un altre edifici gòtic destacat és l’antic monestir de Santa Clara, a la part alta de la ciutat, recolzat a la muntanya fortificada del Sitjar. Se’n conserva un bell claustre gòtic, i de l’església resten només les parets amb les arcades de diafragma despullades.

Tortosa té un conjunt notabilíssim d’edificis renaixentistes: el col·legi de Sant Lluís i el de Sant Domènec~. El Col·legi, dit avui de Sant Lluís (declarat monument historicoartístic el 1974), és l’antic Col·legi de Sant Jaume i Sant Maties, que fou fundat per l’emperador Carles V el 1544, per a l’educació dels joves moriscos conversos. El conjunt de les obres se sol atribuir al mestre tortosí Miquel Joan Anglès, que el 1593 encara hi treballava. Té una planimetria força regular, a l’entorn d’un magnífic pati quadrat amb tres nivells d’arcades. Tot l’interès de la façana se centra a l’elaborat portal, amb columnes exemptes i entaulaments corintis, profusament ornamentat amb relleus i escultures; l’escut imperial presideix el cos intermedi. El pati és de tipus italià, el primer i únic pati netament renaixentista construït

a Catalunya durant el segle xvi, de disseny sòlidament romà. Entre els arcs de la planta i l’ampit del primer pis es desenvolupa un fris esculpit, on s’alternen els busts d’una sèrie de sobirans, des de Ramon Berenguer IV i Peronella, origen de la corona catalanoaragonesa, fins a Felip III de Castella i Margarida d’Àustria. En l’execució d’aquests relleus, hi intervingueren diverses mans i no hi ha correspondència amb la qualitat de la realització arquitectònica, esplèndida. Al costat seu hi ha el Col·legi de Sant Jordi i Sant Domènec, dit popularment Sant Domingo, que conserva una façana renaixentista de 1578, amb dos cossos on alternen els ordres dòric i jònic. L’església de Sant Domènec formava part dels col·legis reials i el 1910 s’hi instal·là el Museu-Arxiu Municipal, ara traspassat a l’antic Escorxador Municipal. La seva façana és renaixentista, amb columnes jòniques i cinc nínxols a sobre, amb petites escultures i ornamentació de grotescos. L’interior segueix encara la tradició del gòtic català.

De les moltes altres esglésies i capelles de la ciutat, la de l’Assumpció, del Seminari Diocesà, és decorada amb pintures noucentistes de Josep Obiols.

L’Eixample de Tortosa fou la part més danyada de la ciutat durant la Guerra Civil. Tot

TORTOSA 451

i així, se’n conserven uns quants edificis modernistes, bastits pels arquitectes Joan Abril i Guanyabens, Pau Montguió i Segura i Josep Plantada i Artigas. El primer hi féu una obra més massissa i menys colorista. Són seus el Mercat Públic (1884‑1889), la nova església del Roser (restaurada amb poc encert després de la guerra), la cúpula de l’església de la Reparació i l’estany i l’escalinata d’accés al magnífic Parc Municipal (1885‑1892), disposat entre el riu i la carretera, on es traslladà l’antiga Llotja gòtica el 1933. Pau Monguió és l’arquitecte més relacionat amb la difusió del modernisme a les terres de l’Ebre. Entre les seves obres destacarem la Casa Grego, l’Escorxador municipal i la Casa Piñana. La Casa Grego (1906-1911), Pl. de la Cinta, núm.

6, situada en la zona històrica de la ciutat, al costat de la catedral, representa una solució brillant d’edifici en cantonada sobre un solar de pronunciat angle tancat. Hi destaca l’àmplia tribuna de vidre, que es desplega als dos costats de la cantonada de l’edifici.

La utilització de línies curvilínies, tant a la planta baixa com al coronament de la casa, entra dins del repertori modernista del moment, i també els esgrafiats de les façanes.

L’Escorxador municipal (1906-1908), el trobarem al carrer de Felip Pedrell, núm. 5. Els escorxadors d’aquesta època van definir una especial tipologia d’edifici públic, regit per l’economia, la utilitat i les garanties sanitàries. L’escorxador de Tortosa s’edifica sobre terrenys guanyats al riu Ebre, fet que obliga a una especial fonamentació en arcs, sobre la qual descansen les naus del propi edifici, que es relacionen al voltant de patis, com establia la tipologia més dominant. La qualitat de l’execució de l’obra vista ceràmica, la riquesa expressiva de les solucions adoptades i la utilització intel·ligent de ceràmica vidrada fan d’aquest escorxador una obra singular.

Actualment acull una sala d’exposicions. La Casa Piñana (1914), Av. Generalitat, núm.

105, és un habitatge unifamiliar de planta baixa i pis. La planta baixa, entre discreta i anodina, es manté encara més desapercebuda que la planta pis, on tres arcs parabòlics n’ocupen tota la façana i la converteixen en un exercici poc ortodox, però atractiu. Entre les obres modernistes a Tortosa també destacarem la Casa Bau (1914-15), Berenguer IV, núm. 26, obra de Josep Plantada i Artigas.

Es tracta d’un edifici modernista que va ser alterat als anys 40, en afegir-hi tres plantes

al damunt. Malgrat això, hi destaca el tractament de la façana, amb columnes amb capitells de temàtica floral. La gran tribuna de la primera planta inclou pinacles i gàrgoles que li donen un aire gotitzant. A l’interior, cal esmentar-hi els treballs de forja, enteixinats i fusteria. La planta noble és actualment la Demarcació de l’Ebre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

MUSEUS Arxiu i Biblioteca de la Catedral de Tortosa, instal·lat a les dependències canonicals de la catedral. Conserva un fons importantíssim de còdexs i manuscrits, entre els quals destaquen el Missal de Sant Ruf, del segle xii, amb cobertes d’esmalt d’estil de Llemotges i belles miniatures, un Horaci del segle xii, dels pocs que es conserven íntegrament, un Liber Pontificalis únic que completa l’exemplar del Vaticà, etcètera.

Museu d’Història de la Ciutat. De llarga història, i encara en procés d’instal·lació definitiva a l’antic Escorxador. Es creà el 1900 i el 1910 s’instal·là, com a Museu Arqueològic, juntament amb l’arxiu històric de la ciutat i altres col·leccions, a l’antiga església del Col· legi de Sant Domènec. Contenia un conjunt força notable de retrats romans esculpits en marbre blanc, a més de peces d’arqueologia ibèrica i elements d’època visigòtica. També té col·leccions d’etnografia i de pintura, procedent dels premis anuals «Medalla Gimeno». Va estar obert al públic fins el 1998, en què es va separar el ric arxiu històric i es va crear l’Arxiu Històric Comarcal.

L’any 2002, es decidí ubicar-lo a l’antic Escorxador Municipal, que el 2005 es planejà convertir en seu del Museu Històric de la Ciutat i centre d’interpretació del patrimoni. Fins a la seva instal·lació definitiva, el fons museístic es guardà en un pavelló de l’Escorxador, que ja té oberta una sala d’exposicions.

Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre. Recull documentació relacionada a la ciutat i localitats de l’entorn. Entre els documents més importants de la seva abundosa documentació, hi destaquen la carta de població de Ramon Berenguer IV, de 1149, i el famós còdex dels Costums de Tortosa, de 1279.

Museu de l’Ebre. Inclou dues seccions especials, l’una dedicada a temes relacionats

T

452

TOSES

amb el riu i la seva història i l’altra de maneres de navegar i travessar el riu, com ara ponts, barcasses, etcètera.

Toses * Ripollès A l’extrem NW de la Vall de Ribes, tanca el Ripollès i a través de la famosa collada de Toses (1.800 m d’altitud) dóna accés a la vall de la Molina i a la Cerdanya. La vall de Toses antigament era defensada pel castell de Toses, centre de la baronia del seu nom, que pertanyé als barons de Mataplana. Els seus vestigis són als Castellassos, lloc que domina la vall, la collada i les terres altes de la Vall de Ribes. El poble és molt típic, amb cases esglaonades al vessant del turó, al capdamunt del qual hi ha l’església de Sant Cristòfol, romànica (segles xi-xii), amb la porta que té ferramenta i el campanar, amb un gran sòcol llombard. L’església guarda encara restes de pintures romàniques, però un baldaquí romànic que en procedeix és al MNAC, i també les pintures murals i dues taules d’altar. Al fossar de poble agregat de Nevà, hi ha restes del campanar romànic de l’antiga església.

El poble de Dòrria~, a la part alta del terme i sobre la N-152, avui revitalitzat pel turisme que esquia a la Molina, té també l’església de Sant Víctor, romànica, modificada i amb restes de decoració romànica. Dòrria fou declarat conjunt històric el 1996.

Tossa de Mar ** La Selva A la costa, el terme, accidentat per la serra de les Cadiretes o de Sant Grau, limita amb el Gironès i el Baix Empordà. Hi porta la carretera local GI-681, des de Llagostera, i la carretera GI-682, que voreja la Costa Brava de Blanes i Lloret fins a Sant Feliu de Guíxols. La costa de Tossa és molt retallada, amb cales ocupades avui per urbanitzacions; en destaquen la Cala Morisca (compartida amb Lloret) i l’àmplia platja del Llorell. La població inclou la Vila Vella, emmurallada~ i un dels perfils més famosos de la Costa Brava, i la Vila Nova o eixample modern. El recinte de la muralla que tanca la Vila Vella (segles xii-xiv), declarat monument historicoartístic el 1931, és reforçat per diverses torres, tres de les quals, les més grans, són cilíndriques i coronades per corseres (són les

del Codolar, de l’Homenatge o de les Hores i de Joanàs, aquesta sobre la mar). El castell fou demolit el 1917, quan s’hi bastí el Far. A la part alta del turó, força enderrocada, hi ha la primitiva parròquia de Sant Vicenç, gòtica (segle xiv). L’antic palau del batlle o del governador allotja el Museu Municipal. La Vila Nova, a la seva part més vella, té cases fortificades, com Can Magí, gòtica (segle xvi). Hi ha la nova parròquia de Sant Vicenç (1775‑76) i la capella de Sant Miquel de l’Hospital Nou~ (declarada monument historicoartístic el 1977). Als anys trenta, la vila fou lloc de reunió d’artistes i intel· lectuals (alguns dels quals fugien del nazisme): André Masson, Marc Chagall i molts altres convisqueren amb els artistes catalans Enric Casanovas, Oleguer i Albert Junyent, Manuel Humbert, entre d’altres. Molts hi deixaren obra, recollida avui al Museu. Als Ametllers, hi ha la famosa vil·la romana de Tossa, excavada per Schulten, on es trobaren diversos paviments de mosaic, un dels quals amb una excepcional inscripció que inclou el nom del propietari i el del lloc, Tossa: Salvo Vitale Felix Turissa. La vila data dels segles ii-iv i fou centre d’una explotació agrícola.

El Museu Municipal de Tossa, declarat monument historicoartístic el 1962, se situa a l’antic palau gòtic del batlle o del governador, reclòs per la muralla. Conserva col·leccions Tossa de Mar. Torre de Joanàs / DGPC Jordi Contijoch

TREMP 453

d’arqueologia procedents de l’excavació de la vil·la romana de Tossa i d’altres jaciments, però el que li dóna fama és la magnífica col· lecció d’art modern (pintura i escultura), formada amb obra de molts artistes que estigueren vinculats a la vila. Hi destaca Fantasia, una bella aquarel·la de Marc Chagall. Hi tenen obra també Olga Sacharof, Matzinger, Petersen, Rignoni, Jassen, Klein, Casanovas, Benet, Sunyer i molts altres noms il·lustres.

Tossa de Montbui Vegeu Sta. Margarida de Montbui.

Tremp * El Pallars Jussà En plena regió pirinenca, al centre de la Conca de Tremp, a la vall de la Noguera Pallaresa. La ciutat és la capital de la comarca. La seva àrea de mercat és la més àmplia de les muntanyes de Lleida. El seu terme era fins fa pocs anys molt petit, abans que li foren agregats antics municipis veïns. La població es formà en un petit domini eclesiàstic del bisbat d’Urgell, a redós de l’església de Santa Maria, documentada d’antic, que fou dotada pels comtes de Pallars Ramon V i Valença vers el 1079. El 1175, el comte de Pallars i el bisbe d’Urgell signaren uns pariatges pels quals en endavant la vila esdevindria un lloc de domini comú del comte i de la mitra. Amb la fusió del comtat de Pallars amb la corona, el 1192, la jurisdicció fou compartida entre el rei i el bisbe, fins que el 1370 el sobirà incorporà la vila a la corona.

Sota la protecció reial, la població s’envoltà de noves muralles (1381). El 1396, Martí I facultà el gremi d’argenters de Tremp per marcar les joies. Des de 1174, hom hi celebrava ja una fira, però el 1385 Pere III de Catalunya n’autoritzà dues d’anuals, i el 1664 hom atorgà el dret de celebrar-hi mercat setmanal els dilluns, fet que afirmà el seu caràcter de centre comercial, que ha mantingut fins a l’actualitat. Durant la guerra dels Segadors (1640‑1652), s’hi referen les muralles, i en la de Successió la seva actitud austriacista (Carles III li concedí el títol de fidelíssima) li valgué de veure’s privada de tota activitat oficial (Talarn fou el cap del corregiment) fins a mitjan segle xix. El 1836, durant la primera guerra carlina, les muralles es completaren amb fortins als afores.

La ciutat se situa en un replà, enlairat a la dreta de la Noguera Pallaresa. El nucli vell conserva tres torres circulars de l’antiga muralla medieval, la dels Padres, la de Mingo i la de la Sagristia, que és la més ben conservada, adossada a l’església parroquial arxiprestal, antiga col·legiata, de Santa Maria de Tremp, que és el monument més destacat i fou declarat MHA el 2006.

El temple és conegut també amb el nom de Santa Maria de Valldeflors~. Reedificat entre 1638 i 1642, és un espaiós edifici de tradició gòtica, amb una gran nau coberta amb voltes de creueria, capelles laterals, un petit creuer i un absis rodó reforçat per contraforts a l’exterior. El campanar, que restà inacabat, fou acabat el 1909 amb un cos poligonal. Presideix l’església la talla gòtica policromada de Santa Maria de Valldeflors, que segons la tradició fou trobada a la vall propera a l’església, que es cobrí de flors en ple hivern. L’antic Hospital de Pobres, al carrer del Forn, és un bell edifici de pedra del segle xvi. Del convent de Caputxins, erigit el 1627 (el 1826 s’hi traslladà l’hospital), se’n conserva l’antic claustre, senzill i auster. La Casa de la Ciutat fou reconstruïda el 1638. L’antiga Casa del baró d’Abella, des de 1892 casa de l’Arxiprest o rectoria, també és remarcable. És força notable el pont gòtic de Sant Jaume, sobre el barranc de les Adoberies, que enllaçava el convent dominicà de Sant Jaume de Pallars o Schola Christi (del segle xv, Carles V el convertí en Estudi General, avui és destruït) a la població.

Dels agregats, Palau de Noguera tingué importància antigament, perquè controlava un gual del riu. És presidit per l’església barroca de Sant Joan Baptista, amb un bon altar neoclassicista. Vilamitjana de la Conca, al peu de la carretera a Artesa de Segre, és en un tossalet al capdamunt del qual s’alça l’església de Santa Maria, gòtica, amb capçalera plana. Suterranya té l’església de Sant Serni, amb capelles gòtiques. Fígols de la Conca o de Tremp formava municipi amb els pobles d’Eroles, amb les cases agrupades en un carrer i una petita plaça amb l’església de Santa Maria i l’Abadia, i Castissent, que conserva torres i muralles del seu antic castell. Gurp de la Conca o Sant Andreu de Gurp té l’església de Sant Serni, romànica, d’una nau sobrealçada i porta al S amb una arquivolta sobre impostes.

T

454

ULLÀ

U

Ullà El Baix Empordà Als vessants occidentals del massís de Montgrí, a l’esquerra del Ter. Hi passa la carretera C-31, de Figueres a Palamós, i es troba entre Verges i Torroella de Montgrí.

El poble es formà a l’entorn de l’església parroquial de Santa Maria, neoclàssica, de la fi del segle xviii. S’hi venera la imatge romànica de la Mare de Déu de la Fossa, notable talla policromada del segle xii. Prové de l’antiga canònica augustiniana de Santa Maria d’Ullà, fundada el 1121 prop del Ter, colgada per les sorres del Ter i reedificada el 1182. Les riuades del Ter ensorraren aquesta vella església, els canonges de la qual, secularitzats al segle xvi, es traslladaren el 1804 a la parròquia. El Cronicó d’Ullà, que procedeix de l’antiga canònica, narra un gran saqueig que sofrí en una incursió de musulmans procedents de Mallorca. Totalment colgades per la sorra, les restes de la canònica sembla que són a prop del camí de l’església, a l’Hort del Capellà.

Ullastret *** El Baix Empordà Al NE de la Bisbal, a la vall del Daró, en una plana al·luvial. El poble se situa sobre una petita elevació. Té força ben conservades les magnífiques muralles medievals (segles xiii-xiv), reforçades amb diverses torres, bestorres i espitlleres que encerclen un petit nucli de carrers estrets i costeruts, al cap dels quals s’alça l’església de Sant Pere, bell edifici romànic de tres naus i tres absis llombards. Un dels seus elements més destacats són les impostes romàniques de l’arc proper al frontis, amb decoració de sirenes i animals en baix relleu. Extramurs hi ha la Llotja o petita plaça, coberta a doble vessant sobre arcs apuntats, un dels quals s’obre al carrer de l’Hospital, paral·lel a la muralla.

Al carrer de la Notaria, al dels Bous (Can Bou, bell casal dels segles xvi-xviii) i al dels Valls, hi ha façanes amb finestres gòtiques i renaixentistes.

El poblat ibèric del Puig de Sant Andreu d’Ullastret~, seu del MAC, és el més gran de Catalunya. És un jaciment fora de sèrie dins el context ibèric de Catalunya, per l’extensió, per la tècnica de la muralla i per la gran proporció de ceràmica grega, fets que,

ULLASTRET 455

Ullastret. Jaciment ibèric / DGPC Bob Masters

juntament amb la proximitat d’Empúries i la possibilitat d’arribar-hi navegant pel Daró des de la mar, han permès d’elaborar la hipòtesi d’una colonització dels grecs i fins i tot suggerir la seva identificació amb la ciutat de Cípsela, esmentada a la discutida Ora Maritima d’Avié. Les inscripcions, però, són en llengua i alfabet ibèrics, va ser la capital de la tribu ibèrica que els autors antics van anomenar indigets. L’antiga ciutat és situada a uns 2 km al NE del poble, dalt del turó de Sant Andreu, vora el lloc on hi hagué l’antic estany d’Ullastret, dessecat el segle xix. El poblament més antic que s’hi registra és del moment de la transició del bronze al ferro i les primeres ceràmiques gregues s’importaren a la primeria del s. vi a. C. L’època de més vitalitat de l’oppidum o ciutat fortificada d’Ullastret foren els segles v i vi a. C. La fi de l’ocupació és problemàtica. No hi ha materials romans, o sigui posteriors al 217 a. C., i no hi ha testimonis d’una destrucció total. Pot ser que el lloc es despoblés cap a la segona meitat del segle iii a. C. El més notable d’Ullastret són les muralles, de les quals, en la part excavada, es pot seguir bé el traçat (S i W). Són formades per torres troncocòniques i rectangulars unides per llenços de mur. Els materials arqueològics són dipositats i exposats al Museu Mono-

gràfic d’Ullastret. A la part alta del puig, a l’acròpolis, hi ha restes d’un temple pagà de planta quadrangular pavimentat amb opus tessellatum i opus signinum. Prop seu hi ha la capella de Sant Andreu (segles xv-xvi), on hi ha el museu, i vestigis d’un castell medieval de planta trapezoïdal amb torres rodones als angles.

Prop de la ciutat preromana d’Ullastret hi ha un altre jaciment, el de l’Illa d’En Reixac, també preromà. És situat sobre una petita elevació que emergeix de la plana de l’antic estany. S’hi han trobat ceràmiques hallstàttiques i gregues, i també era envoltat d’una muralla. El seu emplaçament és el característic d’una paleàpolis.

El Museu Monogràfic d’Ullastret, instal· lat a l’antiga capella de Sant Andreu, inclou notables col·leccions d’arqueologia procedents de l’excavació de la ciutat preromana.

Mereixen una atenció especial les inscripcions ibèriques gravades en làmines de plom i incises en atuells de ceràmica i les sèries de ceràmica grega importada des de la primeria del segle vi a. C.: jonicofocea, grisa de l’Àsia Menor, vasos etruscs i, especialment, la gran col·lecció de ceràmica àtica de figures negres, també d’aquest segle, i la de figures roges (segles v-iv a. C.). Hi ha també fíbules, àmfores, armes i un bon recull numismàtic.

U

456 ULLDECONA

Fou declarat monument historicoartístic el 1962.

Ulldecona *** El Montsià La vall o foia d’Ulldecona era el pas tradicional de Catalunya al País Valencià, la divisòria amb el qual és el riu de la Sènia, al SW del terme. A la vila, hi hagué antigament la comanda hospitalera d’Ulldecona, erigida pels hospitalers el 1227 (posseïen el lloc des de 1173), els amplis termes de la qual comprenien també Alcanar, la Sènia i altres pobles i territoris. Se’n digué també comanda de Tortosa, perquè incloïa els béns que els hospitalers posseïren en aquesta ciutat.

Dins la Castellania d’Amposta, la comanda d’Ulldecona perdurà fins al segle xix. Avui en resta només la Casa de la Comanda~, amb façana gòtica i l’interior refet el 1851.

El monument més notable de la vila, però, és la seva església parroquial de Sant Lluc, magnífic edifici gòtic d’una nau àmplia, amb capelles laterals entre els contraforts, absis poligonal i voltes de creueria. Fou començada el 1373, i sembla que era acabada el 1421, quan es consagrà l’ara del seu altar. La seva capella del Santíssim és decorada amb ceràmica de la primitiva fàbrica d’Alzira. Al seu costat, hi ha el robust campanar, amb la part superior reconstruïda el segle xix. Un altre edifici destacat del nucli antic és el convent Ulldecona. Castell d'Ulldecona / DGPC Bob Masters

de les Agustines, de 1724, amb la bella església barroca de Santa Maria Magdalena.

Hi ha cases d’arquitectura notable d’època barroca als carrers dels Sants Màrtirs i de la Puríssima. El centre històric i monumental més remarcable del terme és el castell d’Ulldecona~, que pertanyé després de la conquesta cristiana als Montcada, els quals, impossibilitats d’emprendre la colonització del lloc, el cediren als hospitalers. Inclou un recinte murallat, amb una torre rodona i la magnífica torre-palau dels hospitalers, construïda amb carreus amb finestres de mig punt i una de coronella, romànica. Prop seu hi ha l’església de la Mare de Déu dels Àngels, d’un romànic tardà. Des de 1440 fou seu d’un priorat hospitaler. Són ambdós MHA, i el 1995 els fou declarat un ampli espai de protecció. Al N del terme, als vessants meridionals de la mola de Godall s’alça el santuari de la Pietat, lloc d’una gran devoció popular, amb un conjunt d’edificacions dels segles xvi al xix. Prop seu hi ha el conjunt d’abrics d’eremites de la serra de la Pietat~, bé inclòs en «L’Art Rupestre a l’Arc Mediterrani» per part de la UNESCO (1998) com a Patrimoni de la Humanitat. Les famoses pintures rupestres~ d’Ulldecona són essencialment escenes de cacera. La de l’abric primer, per exemple, inclou més de cinquanta figures d’arquers i animals, sobretot cérvols, amb molt de realisme i plenes de moviment.

UNHA 457

Ulldemolins. Sant Bartomeu / CE09 msegarra_mso

Ulldemolins * El Priorat Al N de la comarca, al límit amb les Garrigues i la Conca de Barberà. Inclou una bona part de la vall alta del riu de Montsant, que forma un abrupte congost entre la serra de la Llena i el massís de Montsant. Hi apareix imponent i majestuós, si es ve per la carretera C-242, de la Granadella al coll d’Alforja, que continua vers Cornudella de Montsant i les Borges del Camp. Passat el coll de la Creueta, també es pot observar molt bé l’estratègica situació del poble, sobre una petita elevació a la dreta del riu, enmig de la vall. L’edifici més notable és l’església parroquial de Sant Jaume~, bella obra renaixentista de Jaume Amigó, fill d’Ulldemolins i rector de Tivissa, bastida entre 1584 i 1590, amb una magnífica façana de pedra amb dos cossos de pilastres superposats i acabada en un gran frontó triangular, tot plegat, conservat un xic deteriorat, és monument historicoartístic des de 2005. Com una gran part del Montsant, era lloc d’eremitisme, entre les moltes antigues ermites del terme destaca la de Sant Bartomeu, al congost de Fraguerau, una de les més velles, romànica. A l’indret, el 1160 hi vivia l’eremita fra Guerau Miquel en una balma. La de Santa Bàrbara, més coneguda com a Sant Antoni de Pàdua, és a la serra de Montsant; té arcs apuntats i atri. La de Santa Magdalena fou fundada per fra Llorenç Julià (que havia viscut a Santa Bàrbara) al segle xvi i construïda per Jaume Amigó; és una versió simplificada i reduïda de la parròquia. Té una cripta amb pintures murals de 1662.

Unha Vegeu Naut Aran.

V X

V

458 VACARISSES

Vacarisses El Vallès Occidental

La Vall d’en Bas ** La Garrotxa

Terme i població al NW de la comarca, al límit amb el Bages i el Baix Llobregat. El terme és com una gran vall de terreny accidentat, als contraforts de la serra de l’Obac, encarada a Montserrat. El poble és a prop de l’antic camí romeu que anava a Montserrat, des de Terrassa, refet per Pere III de Catalunya. L’església de Sant Pere i Sant Feliu és del segle xviii. El castell de Vacarisses, prop de la població, és un gran casal reformat al segle xviii pels Amat, que posseïen la senyoria; hi nasqué el famós virrei del Perú, Manuel d’Amat i de Junyent. Encimbellada en un pujol, hi ha la Torrota, torre circular romànica (segles xii-xiii). El terme encarat a Montserrat té antigues masies, algunes de les quals donen nom a modernes barriades, però hi predominen les urbanitzacions d’estiueig, entre les quals destaca la de Torreblanca o de Montserrat i la del Palà, entre d’altres.

Al SW d’Olot, inclou la plana d’en Bas, a la capçalera i vall alta del Fluvià, riu que amb els seus afluents configura el territori, d’una gran bellesa paisatgística, delimitat per diverses serres prepirinenques: cingles de Puigsacalm (1.515 m) i serra de Sant Miquel. La plana d’en Bas era el nucli patrimonial dels antics vescomtes de Bas, que hi exercien la jurisdicció feudal. La vila del Mallol~, antiga capital, avui és cap del municipi. Té la parròquia de Sant Bartomeu, del segle xviii, i un seguit de carrerons amb cases antigues, dalt d’un turonet, que la fan un lloc molt característic i visitat. Fou declarat conjunt històric el 1995. El poble de Sant Privat d’en Bas és un bell nucli tradicional, amb poques cases, amb balconades i ràfecs de fusta, i un pas porticat. L’església de Sant Privat, ampliada al segle xviii, té un campanar de torre romànic i una pica baptismal de tradició romànica, amb escenes d’Adam i Eva. El poble de Sant Esteve d’en Bas s’esglaona a l’entorn de l’església de Sant Esteve, que conserva la capçalera romànica (segle xii), amb capitells historiats als arcs del creuer i absis amb arquets sobre columnes a l’interior. S’hi conserva un relleu romànic, segurament de l’antic timpà (la porta fou refeta després dels terratrèmols del segle xv). El castell dels vescomtes de Bas, el Castelló d’en Bas, és encinglerat dalt la serra de Sant Miquel. Se’n conserva un llenç de muralla, la cisterna i la capella, avui santuari de Sant Miquel de Falgars, anomenat també de Castelló o d’en Bas, romànica. Els Hostalets d’en Bas es formaren al segle xviii, vora el camí de Vic a Olot, i dels seus orígens resta l’hostal de Can Llonga. El poble de Joanetes té l’església de Sant Romà, romànica, amb capitells d’ornamentació floral al portal.

El poble de la Pinya té l’església de Santa Maria, reformada els segles xvii-xix. Al terme hi ha altres petits nuclis amb esglésies romàniques i bells masos, com ara els de Verntallat, la Dou i la Cau. El poble o nucli d’Hostalets d’en Bas~ té el carrer principal molt conegut i visitat per la seva arquitectura popular i per la cura amb què es conserva i guarneix. Va ser declarat conjunt històric el 1999.

La Vajol L'Alt Empordà Al Pirineu empordanès, a l’extrem W de la serra de l’Albera, a la frontera amb el Vallespir (França). Hi duu la carretera local GI-501, des d’Agullana, que continua fins a la frontera amb el Vallespir. De territori molt trencat, era lloc de contrabandistes i de pas clandestí vers l’Estat francès, especialment durant la Guerra Civil de 1936-1939. Des del poble, s’albira una àmplia panoràmica de l’Empordà. És un lloc d’estiueig, esglaonat a l’entorn de l’església de Sant Martí, d’un romànic avançat, amb portal d’arcs en degradació i timpà llis. Al límit amb el municipi vallespirenc de Morellàs, hi ha el monument al president Companys, president de la Generalitat de Catalunya des de 1934, que passà per aquí quan s’exilià a França, on fou detingut i lliurat als alemanys, el 1940, i afusellat per les autoritats franquistes a Barcelona, el 15 d’octubre d’aquell any.

València d’Àneu Vegeu Alt Àneu.

LA VALL DE BOÍ 459

La Vall de Bianya * La Garrotxa Inclou gairebé tota la vall del seu nom, al NW d’Olot, delimitada per les serres prepirinenques de Sant Miquel del Mont (1.790 m), Malforat i Capsacosta. L’eix de comunicació és la carretera C-26, d’Olot a Ripoll, pel túnel de Collabós, que estalvia l’antiga ascensió vers la collada del Capsacosta i Sant Pau de Segúries. Sobre aquesta carretera, s’hi han excavat notables sectors d’una antiga via romana, ara visitables, aprofitada com a camí ral en temps medievals. Emmarcats en un paisatge magnífic, hi ha una munió de poblets amb esglésies romàniques, com ara Sant Martí de Capsec, Sant Andreu de Socarrats, Santa Margarida de Bianya, Sant Martí de Bianya (amb un campanar de torre damunt la seva porta), Sant Salvador de Bianya, a la capçalera de la vall, o Sant Ponç d’Aulina. El cap és Hostalnou de Bianya, enfilall de cases arrenglerades al llarg de la carretera, entre les quals destaca el Casal de la Riba, amb reforma noucentista. El terme inclou també la Vall del Bac, capçalera de la riera d’Oix. Sant Feliu del Bac, al vessant N de la serra de Malforat, conserva la fàbrica romànica (segle xii). A Sant Miquel de la Torre, hi ha una bella casa forta que fou dels Desbac i dels Descatllar. Una de les millors masies és Colldecarrera, de Castellar de la Muntanya, on hi ha també l’església romànica (segle xii) de Santa Maria i restes d’un castell que fou dels vescomtes de Bas.

La Vall de Boí ***~ L'Alta Ribagorça Extens municipi de l’antiga demarcació històrica de la Ribagorça, fins fa poc denominat Barruera i inclòs en el Pallars Jussà.

Inclou tota la vall de Boí i es comunica per la carretera local L-500, que enllaça amb la N-230 un xic més amunt de Pont de Suert. És un dels indrets més famosos de tot el país català, per la quantitat i la qualitat de les seves esglésies romàniques i dels seus petits nuclis, que encara conserven la sentor dels petits pobles pirinencs. Això ha fet que la Generalitat de Catalunya, per evitar el perill de massificació o degradació dels seus poblets i dels seus monuments, fes una declaració conjunta de protecció dels seus monuments, dels seus conjunts i entorns

La Vall de Boí. Erill la Vall / DGPC Bob Masters

l’any 1993, que seria refrendat per la UNESCO el 30 de novembre de 2000, en declarar la Vall de Boí Patrimoni de la Humanitat.

La vall inclou els antics nuclis o poblacions de Barruera~ (que és la capital administrativa), Boí~, Erill-la-vall~, Cardet~, Cóll~, Durro~, Taüll, Saraís i el balneari de Caldes de Boí. Situada a la zona axial pirinenca, la Vall de Boí té llocs d’una gran bellesa paisatgística i d’atracció turística, especialment el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, compartit amb el municipi d’Espot, del Pallars Sobirà. Les gran pistes d’esquí de Boí-Taüll han estat causa de la millora de les carreteres i també d’un nucli d’habitatges moderns sobre Taüll.

També és centre d’excursions als grans pics i zones lacustres que l’envolten. El municipi de la Vall de Boí inclou un total de quinze esglésies romàniques, sis o set de les quals són cabdals per la seva estructura arquitectònica i per les pintures murals i altres elements que conserven, ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya o a d’altres museus del país.

Tenen un lloc primordial Sant Climent de Taüll i Santa Maria de Taüll, declarades monument històrico-artístic el 1931, Sant Joan de Boí~ i Santa Eulàlia d’Erill-la-vall~, que ho foren el 1962, i les de la Nativitat de

V

460

LA VALL DE BOÍ

La Vall de Boí. Sant Joan de Boí / DGPC Bob Masters

Durro~, Sant Feliu de Barruera~, Santa Maria de Cardet~, l’Assumpció del Cóll~, Sant Quirc de Taüll~ i Sant Quirc de Durro~ que ho foren l’any 1992.

Sant Climent de Taüll~ és un edifici de tres naus, separades per columnes cilíndri­ ques, amb coberta de fusta a doble vessant i tres absis semicirculars decorats per arcuacions i lesenes de mitja columna. El campanar, quadrat i esvelt, s’alça a l’angle SE, adossat, bé que exempt de l’edificació. Fou consagrada el 10 de desembre de 1123. El seu magnífic conjunt de pintures murals amb el gran Pantocràtor i els símbols dels evangelistes, i un grup d’Apòstols amb la Verge Maria sota arcades i separats per columnes sota seu, i també escenes de l’Antic i del Nou Testament als arcs del presbiteri, fou traslladat el 1922 al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Ara, al seu lloc, n’hi ha una reproducció.

Santa Maria de Taüll~, al centre del petit nucli de població, està formada com Sant Climent, per tres naus separades per pilars cilíndrics i tres absis. El campanar, semblant al de Sant Climent, s’aixeca al mig de la nau de la part S, prop del portal lateral d’entrada. La seva restauració li ha retornat la disposició original, mutilada en haver es-

tat ampliada amb una sagristia i altres remodelacions interiors. Va ser erigida juntament amb Sant Climent i consagrada l’endemà, l’11 de desembre de 1123. També té un notable conjunt de pintures murals, presidides per una representació sedent de Santa Maria amb l’Infant a la falda, traslladada el 1922 al Museu Nacional d’Art de Catalunya i reproduïdes al lloc original.

El poble té restes d’una tercera església dedicada a Sant Martí, esfondrada per una allau el segle xix i refeta com a escola, i la capella rural de Sant Quirc~. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es guarden escultures d’un Davallament de l’església de Santa Maria, un banc del presbiteri i d’altres elements. Al Museu Fogg dels Estats Units hi ha una imatge romànica de la Mare de Déu, també procedent de Taüll.

Sant Joan de Boí~ és una església romànica de tres naus, originàriament coberta de fusta, però més endavant modificada i coberta amb voltes de pedra. El campanar romànic també fou modificat en el seu darrer pis. Aquesta església té un notable conjunt de pintures romàniques, descobertes més tardanament, i conservades al MNAC. Igual que a les anteriors, in situ n’hi ha una còpia.

Santa Eulàlia d’Erill-la-vall~, restaurada

LA VALL DE CARDÓS 461

La Vall de Boí. Sant Quirc de Durro / DGPC Bob Masters

fa pocs anys, és un important edifici romànic, d’una sola nau, amb absis semicircular i absidioles laterals formant creuer. Té un porxo amb columnes cilíndriques i un esvelt campanar, molt semblant al de Sant Climent de Taüll. Tenia un magnífic grup escultòric del Davallament de Crist, del segle xii, amb cinc imatges, ara repartit entre el Museu Episcopal de Vic i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, i reproduït a l’indret original.

Un retaule del segle xvi es conserva al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell.

L’església de la Nativitat de Durro~, del mateix estil i característiques que les anteriors, en canvi, té un campanar molt més masLa Vall de Boí. Nativitat de Durro / DGPC Bob Masters

sís i amb poques obertures. En procedeixen una imatge romànica que es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya i retaules gòtics que són al Museu Diocesà d’Urgell. De la capella de Sant Quirze~, també romànica, propera a la població, en procedeix el frontal romànic, pintat sobre taula de fusta, amb escenes de la vida de Sant Quirze i Santa Julita, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

La visita a la Vall es pot completar amb la visita a les esglésies romàniques de Sant Feliu de Barruera, molt transformada, Santa Maria de Cóll i Santa Maria de Car­det, recentment restaurada i amb un interessant interior d’estil barroc popular. Els petits nuclis de poblament de Taüll, Durro o Boí conserven velles cases pirinenques amb els balcons de fusta, i és un lloc d’atracció antiga el Balneari de Caldes de Boí, amb les seves fonts medicinals, restes d’unes antigues termes, d’època segurament romana, la capella de la Mare de Déu de Caldes i els seus hotels i sectors enjardinats.

La Vall de Cardós * El Pallars Sobirà Rep aquest nom un terme o municipi que inclou el sector més baix i que dóna nom a aquesta formosa vall pirinenca, la Vall de Cardós, que integra també els altres municipis d’Esterri de Cardós i Lladorre. És una de les tres valls de capçalera del Pallars Sobirà, drenada per la Noguera de Cardós, amb abundància de bedolls i freixes, i rouredes aïllades en alts replans, sota dels penyals dels alts cims dels Pirineus axials. La vila de Ribera de Cardós (898 m) té el nucli

V

462

VALLBONA DE LES MONGES

La Vall de Cardós. Lladrós / CE09 guspira als núvols

vell a ponent de la carretera. En destaca la notable església parroquial de Santa Maria, romànica, ampliada al segle xviii, que conserva de l’antiga el portal, l’absis central i l’absidiola N. Té un bell campanar de torre romànic llombard. A la plaça hi ha la reproducció de la bella creu de terme medieval, que era situada al forat de Cardós, a l’entrada de la vall. El poble d’Estaon (1.237 m), enlairat, és gairebé deshabitat; l’antiga parròquia de Santa Eulàlia, romànica, és del tot arruïnada. Les magnífiques pintures murals romàniques que la decoraven (segle xii) són al Museu Nacional d’Art de Catalunya i al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell.

El poblet de Lladrós, en un vessant que domina la Noguera de Cardós, conserva, a més de l’església de Sant Pere amb retaules barrocs, un notable pont medieval. Hi ha d’altres petits nuclis i esglésies romàniques mig enrunades, i les interessants ruïnes de Sant Martí de Pui, sobre Ainet, conegut en el segle xii com Sant Martí de Ciutat.

Vallbona de les Monges *** L'Urgell Al S de la comarca, al límit amb la Conca de Barberà i lloc destacat en la Ruta del Cister. El poble de Vallbona de les Monges és presidit pel magnífic conjunt del monestir de Santa Maria de Vallbona~ (de-

clarat monument historicoartístic el 1931), el més important de la branca femenina del Cister a Catalunya. Té l’origen en una comunitat que hi aplegà l’eremita Ramon de Vallbona, el 1157, amb la qual el 1176 es fusionà una comunitat cistercenca vinguda de Navarra, l’abadessa de la qual, Oria Ramires, esdevingué primera abadessa de Vallbona i portà la casa a l’adopció de la regla del Cister. Durant els seus tres primers segles de vida, l’abadia de Vallbona tingué una gran vitalitat. Dessecà la vall, fins aleshores pantanosa, i hi promogué l’assentament de granges i pobles. Tingué diverses filials, entre les quals existeixen encara la Saidia de València i Valldonzella a Barcelona, i hom li atribueix la fundació de moltes altres cases cistercenques. L’abadia, a més, gaudí de la senyoria i la jurisdicció de la baronia de Vallbona, de gran extensió. S’hi celebraren diversos capítols generals d’abadesses, presidits adés per l’abat de Fontfreda, adés per l’abat de Citeaux, del qual depèn Vallbona en la seva qualitat d’abadia nullius. En crear-se el poble de Vallbona de les Monges, el 1573, per les disposicions emanades del Concili de Trento, que prohibia els monestirs femenins en despoblats, les monges cediren als nous veïns (procedents de Montesquiu) totes les Vallbona de les Monges. Monestir de Santa Maria / CE09 Manel Grau

VALLBONA DE LES MONGES 463

dependències monàstiques del primer i el segon recintes de clausura i la comunitat restà reduïda al tercer. Actualment, el monestir continua vital, amb una bona comunitat, per a la qual cosa s’hi ha edificat un nou sector per a residència seva, a la part meridional de l’antic, i així s’ha pogut restaurar i habilitar per a la visita pública.

Del conjunt monumental destaca l’església abacial, bell edifici de transició, amb planta de creu llatina molt allargada i tres absis rectangulars a llevant, d’un romànic cistercenc, i les voltes bastides ja segons els esquemes del gòtic. Sobre el creuer s’aixeca un cimbori-llanternó (segles xiii- xiv), i sobre la nau un segon cimbori-campanar (segle xiv), de planta vuitavada. El portal, que dóna a l’antic fossar, ara plaça, és romànic, amb diversos arcs en degradació i un bonic timpà esculpit amb la Mare de Déu i el Nen entre dos àngels. Hi destaca la Mare de Déu del Capítol (segle xv), obra de Pere Joan.

Presideix l’església una bella imatge gòtica de la Mare de Déu, obra de Guillem Seguer (segle xiv). Són també notables els sarcòfags de Violant d’Hongria, segona muller de Jaume I, i de la princesa Sança d’Aragó, llur filla, i també el dels senyors de Guimerà, Alemany de Torralla i la seva muller.

De l’església encara tenen gran interès els

mascarons de l’absis i la col·lecció de lloses funeràries de les abadesses. Del claustre, la galeria més antiga és la de l’E, romànica, com la del S, amb arcs de mig punt sobre columnes soplujats sota una arcada cega apuntada, com a Poblet (finals segle xii ‑ primeria segle xiii). La galeria de ponent, tot i que és del temps de l’abadessa Blanca de Calders (segle xv), és de tradició romànica. Gòtica, en canvi, és la galeria N, amb senzilles traceries del seu estil més pur, obra del segle xiv, de l’època de les abadesses Anglesola. La sala capitular és impressionant per la seva austeritat. De la resta d’edificis monàstics, en destaca la porteria, de línies renaixentistes. El monestir de Vallbona, on se celebren uns festivals de música clàssica a l’estiu, conserva una part del seu ric arxiu i de la seva antiga biblioteca.

El Museu del Monestir de Vallbona, emplaçat en una de les antigues dependències del cenobi, conserva peces de ceràmica i objectes litúrgics i artístics, entre els quals destaquen la bonica Mare de Déu del Claustre, romànica (segle xiii), i diversos retaules gòtics. També conserva un ric i antic Arxiu.

El poble de Rocallaura, que s’hi va annexar fa uns quants anys, antigament era de la baronia de Vallbona. L’església parroquial

Vallbona de les Monges. Monestir de Santa Maria / DGPC Josep Giribet

V

464 VALLFERRERA

de Sant Llorenç de Rocallaura, de transició del romànic al gòtic, ha estat molt reformada i té façana de 1892. Conserva restes d’un antic balneari i encara són utilitzades les seves aigües bicarbonatades i càlciques.

Al S del terme de Vallbona, al límit amb la Conca de Barberà, hi ha la serra del Tallat, amb el famós santuari del Tallat al vessant urgellenc, esplèndid mirador de la comarca.

El 1354, hi havia estat fundada una església, Santa Maria del Puig del Tallat, que fou reedificada en temps de Joan II de Catalunya i inaugurada pels Reis Catòlics. Fou el mateix Ferran el Catòlic qui, el 1509, disposà que se’n fessin càrrec els monjos de Poblet, els quals hi romangueren fins al 1822. Després de la desamortització i la subhasta dels terrenys, el 1835, començà la seva destrucció i el seu desmembrament. Una part dels seus elements són avui al castell de Santa Florentina de Canet de Mar i al Museu del Cau Ferrat de Sitges. La imatge de la Mare de Déu del Tallat, d’alabastre, és venerada avui a Rocallaura. Se n’ha restaurat la part més sencera de les ruïnes i se n’ha refet l’església, en part.

Vallferrera Vegeu Alins.

Vallfogona de Balaguer La Noguera A l’esquerra del Segre, al SE de Balaguer.

A l’oest del poble, hi passa la carretera C-13, de Lleida a la Seu d’Urgell, la qual prop de la Ràpita enllaça amb la C-53, de Tàrrega a Balaguer. El poble té carrers rectes i moderns.

Va restar despoblat després de la Guerra dels Segadors (1640), i fou repoblat de nou a mitjan segle xviii. El poble de la Ràpita és al N del terme, on destaca el castell de la Ràpita, restaurat i ampliat amb una torre rectangular que sembla obra musulmana. La seva capella de Santa Margarida, antiga parròquia, de tradició romànica, té la volta de llunetes del segle xviii. El lloc fou conquerit el 1090 pel comte Ermengol IV d’Urgell.

Vallfogona de Ripollès * El Ripollès Inclou la capçalera de la riera del seu nom.

Hi duu la carretera N-260, de Ripoll a Olot.

El lloc fou del domini dels Milany, que a la primeria eren castlans dels vescomtes de Besalú i residien a l’antic castell de Milany, les ruïnes del qual són dalt la serra del seu nom, al límit amb Vidrà. Vers el 1330, hi bastiren la Sala o castell de Vallfogona, sobre un puig al centre de la vall, on passaren a residir. La Sala és un imposant edifici fortificat amb una torre. Els Milany concediren privilegis i exempcions perquè el lloc es poblés i així es formà el poble, murallat, a l’entorn de la Sala i la capella del Pòpulo, de la qual resta el campanar. L’antiga parròquia de Sant Julià, ampliada i allargada al segle xviii, té una bonica porta romànica, amb arquivoltes esculpides, però no té culte, puix que avui fa de parròquia el santuari de la Mare de Déu de la Salut, construït entre 1689 i 1701, més proper a la població. Davant de l’antiga església parroquial hi ha un notable comunidor dels segles xvii-xviii. El seu terme inclou antigues masies, la capella romànica de Santa Cecília de Ragort i l’encimbellada de Santa Magdalena de Cambrils.

Vallfogona de Riucorb La Conca de Barberà Petit terme que forma com un sortint al SW, al límit de la comarca amb l’Urgell i la Conca de Barberà. Es comunica per la T-241 amb la C-14, de Tàrrega a Montblanc, i per la T-224 amb Santa Coloma de Queralt. L’església de Santa Maria conserva un portal romànic, però en la seva major part és gòtica i ha sofert moltes refeccions. El famós Rector de Vallfogona, Francesc Vicent Garcia, poeta barroc molt recordat a la població, hi féu bastir la capella de Santa Bàrbara, el 1617.

Proper a l’església, hi ha l’edifici del castell o comanda, que fou dels templers, des de 1190, i que el 1312 passa als hospitalers, del qual queden bonics sectors interiors. És conegut el Balneari de Vallfogona, modernitzat i amb belles instal·lacions, per aprofitar i gaudir de les seves aigües minerals (fonts Pudosa i Salada). És lloc d’estiueig.

Vallgorguina El Vallès Oriental Al límit amb el Maresme, el terme se situa entre la serra del Corredor i la de Montnegre. Per la vall i pel poble passa la C-61, que enllaça Sant Celoni i l’AP-7 amb Arenys de

VALLS 465

Mar i la costa. L’església parroquial de Sant Andreu és de tradició barroca. Es conserva en estat ruïnós la primitiva parròquia, al lloc anomenat la Rectoria Vella. Al veïnat de Santa Eulàlia de Tapioles, una antiga cel·la monàstica i després parròquia rural, hi resta abandonada l’església ruïnosa del seu nom, d’un romànic avançat. El terme inclou masies importants, és un lloc frondós i indret d’estiueig. Sobre un turonet, prop seu, hi ha el conegut dolmen de la Pedra Gentil.

Vallromanes El Vallès Oriental Municipi situat al S de la comarca, al límit amb el Maresme. Hi passa la carretera local BP-5002, del Masnou a Granollers. És un poble d’estiueig. L’església de Sant Vicenç, de 1908, de línia neogòtica, conserva com a capella lateral l’absis semicircular romànic d’un edifici anterior. A l’altre costat de la riera, hi ha la Torre Tavernera, masia fortificada reconstruïda després de la guerra de Successió, l’any 1718, com la propera capella de Sant Andreu. Té restes del castell de Montornès o de Sant Miquel sobre un jaciment ibèric. Hi ha un dolmen al collet de Can Gurri. Inclou diverses urbanitzacions i és molt conegut el club de golf de Vallromanes.

Valls ** L'Alt Camp La ciutat de Valls és la capital de la comarca. El seu terme és a l’esquerra del Francolí, al límit amb la Conca de Barberà. El lloc de Valls és esmentat en diversos documents del segle xi. El 1130, l’arquebisbe de Tarragona, Sant Oleguer, adquirí terrenys a Guillem de Valls, en els quals es construí el castell de l’Arquebisbe. Les discòrdies entre els arquebisbes de Tarragona i el noble Robert d’Aguiló, reconqueridor de Tarragona, que posseïa importants béns en aquestes terres, afavoriren els interessos dels comtes de Barcelona, que a partir de 1151 adquiriren la jurisdicció sobre Tarragona i el seu Camp compartida amb l’arquebisbe. El 1171, Guillem de Torroja i el rei Alfons I de Catalunya ajustaren les bases de govern conjunt del Camp. Així, establerta la sobirania de Valls per indivís entre l’arquebisbe i el rei, ambdós eren representats pels batlles respectius. L’arquebisbe Aspàreg de la Barca, el 1231, creà dos consells per atendre el govern municipal: el general i l’especial, un juí de prohoms podia exercir la justícia criminal.

La qüestió jurisdiccional es complicà quan el 1250 l’arquebisbe donà dominis de la mitra al paborde de la catedral i, el mateix any, en sorgí un quart batlle nomenat pel castlà re-

Valls. Església de Sant Joan Baptista / DGPC Jordi Contijoch

V

466

VALLS

ial, Berenguer de Puigvert. El segle xiii, Valls destacava ja com un dels centres agrícoles, menestrals i comercials més brillants del Camp de Tarragona. Pere el Catòlic concedí a la població de poder celebrar mercat el dimecres. El 1229, s’hi celebrà el casament de la comtessa Aurembiaix d’Urgell amb l’infant Pere de Portugal, en presència de Jaume I, el qual donà a l’Infant la senyoria sobre Valls i altres llocs del Camp de Tarragona, a la qual renuncià posteriorment a canvi de terres a Mallorca. A mitjan segle, es parla ja dels teixits de Valls i de l’activitat de paraires i blanquers. Les ordinacions municipals de Valls daten de 1299, i el 1307 foren renovades amb l’acord dels quatre batlles.

Pere III de Catalunya, que havia concedit a perpetuïtat el privilegi de celebrar-hi fira el gener, el 1382 cedí la jurisdicció que exercia a Valls a la reina Elionor de Xipre, cosina seva i personatge llegendari, que, per les seves crueltats, hagué de fugir de l’illa. Fou senyora de Valls i del seu terme fins al 1388, s’instal·là al palau de l’arquebisbe, que convertí en una veritable cort (és elogiada per Bernat Metge, i detractada per Jaume Roig), però la seva estada originà conflictes amb la població i finalment hagué de fugir-ne. El

1391, el rei Joan I vengué la seva jurisdicció sobre Valls a l’arquebisbe Ennec de Vallterra i les altres jurisdiccions s’extingiren aviat, per la qual cosa l’arquebisbe en restà com a únic senyor. En la guerra contra Joan II (1462‑72), la vila, a favor de la Generalitat, hi mantingué una posició delicada, perquè el seu senyor, l’arquebisbe Pero d’Urrea, era partidari del controvertit sobirà. Valls fou assetjada per les tropes del rei. Força més patí durant la guerra de Successió. La Comuna del Camp de Tarragona, en la qual Valls des de segles participava, es declarà partidària del rei-arxiduc Carles III. La vila esdevingué centre d’operacions de la guerra a la comarca i s’arribaren a formar vuit companyies, quatre de les quals tenien encarregada la defensa de la població. Malgrat que Carles III, que visità Valls el 1706, li concedí el títol de ciutat, Valls hagué de reconèixer, seguint l’arquebisbe, i prestar obediència al nou virrei i capital general filipista, el duc de Pòpuli. Després de la guerra, s’hi creà el cos de policia dels mossos d’esquadra, institucionalitzat el 1721, aprofitant partides de filipistes armats que s’havien distingit en la guerra, i després en la repressió. Aviat es veié que aquest cos era necessari tant per de-

Valls. Capella del Roser. Plafons de ceràmica amb escenes de la batalla de Lepant / DGPC Jordi Contijoch

LES VALLS DE VALIRA 467

fensar els moviments de resistència política com per lluitar contra lladres i saltejadors de camins. Després d’estendre’s per tot el país, i de múltiples vicissituds, els mossos d’esquadra formen actualment el cos de policia que depèn de la Generalitat de Catalunya.

La ciutat de Valls és a l’interfluvi de dos torrents, tributaris del Francolí. El nucli antic estigué emmurallat fins al xix. Tanmateix, manté la seva estructura i el traçat de les muralles és resseguit per vies anomenades ravals. A la plaça del Blat, porticada, hi ha la Casa de la Ciutat (amb façana de 1897) i una escultura noucentista d’E. Monegal i J. Busquets, dedicada als Xiquets de Valls. La plaça de l’Oli també té porxos. El carrer de la Cort duu a la plaça del Pati, on hi hagué l’antic castell de l’arquebisbe, ara recuperat com a edifici públic. L’església arxiprestal de Sant Joan Baptista (1570) és d’un gòtic tardà amb façana renaixentista, restaurat després de la guerra de 1936‑39; aleshores va ser refet l’antic retaule barroc, començat el 1617 per Agustí Pujol i completat pels escultors Tremulles, entre el 1639 i el 1660. Hi destaca l’altar de Sant Aleix (1769), barroc, de l’escultor vallenc Lluís Bonifaç. Hi ha un cambril neoclàssic a la capella de la Mare de Déu de la Candela, patrona de la ciutat. Al carrer de la Cort hi ha l’antiga Casa de Santes Creus, neoclàssica (segle xviii), i la petita capella del Roser~, de façana renaixentista, que conserva dos magnífics plafons de rajoles vidrades, de 1605, on es representen escenes de la batalla de Lepant: el moment de la lluita i quan el papa Pius V lliura a Joan d’Àustria el penó de la cristiandat. És un dels conjunts de plafons ceràmics més importants de l’època, declarat monument historicoartístic el 1972. Les parròquies de Sant Antoni Abat i del Carme són barroques. La darrera, fora del clos antic, té una bonica façana. A l’antic santuari de la Mare de Déu del Lledó o del Lledoner, que fou convent de caputxins i ara és parròquia, s’hi venera la imatge del seu nom, gòtica, d’alabastre. El Teatre Principal, bastit a partir de 1844 amb plànols d’Ignasi Jordà i amb la façana de 1882, té gran interès arquitectònic; és un dels teatres neoclàssics més genuïns de Catalunya. Hi ha diversos edificis civils notables, com els de Ca la Massona, situats al carrer dels Caputxins, l’un, i al Pati, l’altre, de línies harmòniques i classicitzants, amb elements modernistes a l’interior; l’edifici de

Can Barrau, ara Escola de Música, envoltada d’un parc-jardí; la Casa de les punxes, que imita un castell bretó i d’altres de més clarament modernistes, de la primeria del segle XX, com ara Ca Claravalls, atribuïda a Cèsar Martinell o la Casa Vives, al carrer del Metges, de l’arquitecte M. Vives Castellet, o Can Mercadé, de regust clarament noucentista, de l’arquitecte Josep M. Vives.

Hi trobarem també un monument dedicat al novel·lista vallenc Narcís Oller (1846‑1930), considerat el creador de la novel·la catalana moderna.

El Museu de Valls acull tres col·leccions ben diferenciades: una col·lecció notable d’art català dels segles xix i xx (Baixeras, Opisso, Domingo, Gallofré, Pruna, Sunyer, Hugué, Casanovas, etc.), la d’arqueologia i, finalment, una col·lecció d’etnografia castellera, que configurarà el Museu Casteller de Catalunya. Fou remodelat el 1993, i el 1998 i s’enriquí amb fons nous, amb fotografies de F. Català Roca i, en particular, amb el de GiraltMiracle, que hi fou dipositat l’any 2000.

La manifestació folklòrica més important que ha donat renom a la ciutat és la dels Xiquets de Valls, o la formació de castells humans, derivat de l’antic «ball de valencians», que acabava amb l’aixecament d’una torre humana. Al llarg del segle xviii, aquesta modalitat d’espectacle i destresa es va separar de l’antic ball i va començar a esdevenir competitiva entre les diferents colles, fins que ha arribat a ser un element folklòric molt arrelat a amplis sectors del país, sobretot al Camp de Tarragona. A Valls, el 1805 ja hi havia dues colles exclusivament castelleres, i per això el nom de Xiquets de Valls ha esdevingut sinònim de colla castellera. Sota el nom genèric de castells, s’hi inclouen els castells, les torres i els pilars, dits així pel nombre d’homes que tenen a la base, cinc, dos o un, respectivament. Són molts els pobles que tenen grups de castellers, entre els quals destaquen la Colla Vella dels Xiquets de Valls, reorganitzada el 1946, i la Colla Jove dels Xiquets de Valls, creada el 1970.

Les Valls de Valira * L'Alt Urgell Emplaçat a l’Alt Pirineu, té un terme molt extens (170 Km2) perquè inclou, des de 1970, els antics termes d’Anserall, Ars, Civís, Ar-

V

468 VECIANA

cavell i Bescaran. Té la capital a Anserall, el poble més proper a la Seu d’Urgell. Es comunica per la N-145, de la Seu d’Urgell a Andorra, de la qual surten les carreteres o pistes que comuniquen els seus pobles. El seu extens terme envolta l’extrem S de la Vall d’Andorra i delimita també amb el Pallars Sobirà i la Baixa Cerdanya. El nucli de Bescaran es comunica per una carretera particular amb la N-260, de la Seu d’Urgell a Puigcerdà, a través d’Estamariu. Avui dia serveix com a parroquial d’Anserall el que resta de l’antic monestir de Sant Serni de Tavèrnoles~, segurament d’origen visigòtic, que es creu involucrat en l’heretgia adopcionista del bisbe Fèlix d’Urgell, que, a finals del segle ix, fou tan combatuda pels carolingis. El 1040, la seva església fou renovada i consagrada de nou, aleshores era la seu d’una notable comunitat benedictina. El monestir rebé una butlla d’immunitat el 1099, i mantingué la seva esplendor fins al segle xiii. Des dels segle x, li foren incorporades altres petites comunitats del seu entorn, perquè hi conservés la vida benedictina, i arribà a acumular grans dominis. L’abadia fou secularitzada el 1564. De l’església romànica de Sant Serni, en resta només la capçalera, restaurada, molt original, formada per tres absis semicirculars, dos dels quals oberts als extrems del transsepte, mentre que el central, a llevant, és flanquejat per tres absidioles menors, la central de les quals, amb tres lòbuls interiors.

A la part N, hi ha també el basament d’un potent campanar rodó, i a l’interior, restes de decoració amb àngels d’estuc romànic. Vers ponent es poden veure notables restes i tota la planta de la nau i, a l‘extrem de ponent, hi ha cases que ocupen el lloc de l’antic monestir, una de les quals amb l’antiga portada del temple. Al MNAC es conserven sis antics capitells del claustre del segle xii, una taula de baldaquí i un frontal de pintura romànica, del pas del segle xii al xiii. Fou declarat monument historicoartístic el 1931. Al terme, hi ha catorze esglésies romàniques, bona part en ruïnes, entre les quals destaquen la de Sant Martí d’Ars, amb un magnífic campanar romànic rodó, amb finestres geminades i arcuacions llombardes, la de Santa Eulàlia d’Asnurri i el campanar aïllat de Sant Martí de Bescaran, romànic, ornamentat amb arcuacions llombardes i que té finestres geminades. Al MNAC es conserven diversos objectes litúrgics artístics o de mobiliari i

restes de pintures romàniques, procedents d’altres esglésies del municipi. Hi ha també restes de torres de castells i vells colomars senyorials.

Veciana L'Anoia Al NW d’Igualada, a les fonts de l’Anoia.

L’eix principal de comunicació és la carretera C-1412, de Jorba a Calaf, de la qual es desprèn, passat Copons, la BV-1005, fins a Veciana. Inclou un seguit de petits nuclis antics. L’església de Santa Maria de Veciana és romànica, amb coberta gòtica del segle xvii. El poble de Segur, sobre la carretera local BV-1001, de Calaf a la Panadella, té prop seu les ruïnes del castell de Segur. L’església de Sant Salvador de Miralles de Segur és de 1767. Dins la seva demarcació, hi ha la capella romànica de Sant Pere Desvim, de tipus llombard, i el gran casal dels Molins de Segur o Molí de Roda, on residien antigament els barons de Segur, edifici del segle xvii, de planta quadrada, amb una torre annexa i els antics molins. Pertany al municipi l’enclavat separat de Santa Maria del Camí, al peu de l’antiga N-II. Rep el nom del petit priorat o hospici que hi havia, i que el 1228 fou donat a Santa Cecília de Montserrat. Se’n conserva la capella romànica, del segle xiii, amb absis llis i una finestra circular.

El Vendrell * El Baix Penedès Notable població de gairebé 35.000 habitants, capital comarcal amb un terme que s’estén al SW, fins a la costa, i al límit amb la comarca veïna del Tarragonès. El Vendrell es trobava dins els termes dels castells de Calders i de Santa Oliva, els quals, conquerits pels cristians al segle x, pertanyien a l’abat de Sant Cugat del Vallès. El 1183, l’abat atorgà una carta de poblament del lloc del Vendrell a favor de Bernat de Papiol, que es comprometia a reconèixer i a defensar el domini que el monestir posseïa sobre l’indret i els seus pobladors. L’antiga parròquia era al castell de Calders, però el bisbe Ponç de Gualba, molt a la primeria del segle xiv, determinà que es traslladés a la vila del Vendrell. El seu creixement va ser afavorit per la proximitat del camí ral de Tarragona. El 1382, la jurisdicció crimi-

VERDÚ 469

nal del Vendrell i altres llocs propers pervingué a la corona, però el 1405 el rei Martí l’Humà retornà al cenobi el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció criminal, excepció feta dels casos majors. El monestir fou senyor de la baronia del Vendrell fins a la fi de l’Antic Règim. Sols temporalment, just acabada la guerra de Successió, la corona confiscà les rendes de la baronia, perquè l’abat Antoni de Solanell i de Montellà, que era diputat de la Generalitat pel braç eclesiàstic, havia presidit la junta de braços que decidí la continuació de la resistència contra Felip V. La vila del Vendrell és a la confluència de les rieres de la Bisbal i de Banyeres o de Santa Oliva. De les antigues muralles de la població només es conserva el portal dit del Pardo, obert en un edifici de 1623. L’església parroquial de Sant Salvador fou reconstruïda i ampliada al segle xviii (fou consagrada el 1732). És un gran edifici amb transsepte, cimbori i capelles laterals, amb una magnífica façana barroca i un bell campanar de cos alt vuitavat, sobre un basament quadrat.

Fou projectat el 1769 per Joan Antoni Rovira, de Tarragona. És coronat per un famós penell, l’Àngel del Vendrell, de l’argenter Josep Romeu de Vilanova (1784). L’església posseeix un esplèndid orgue barroc, molt ben conservat, de 1774. Havia estat organista del Vendrell el pare de Pau Casals. El raval la França, extramurs de l’antiga vila, es formà a la fi del segle xvi. El carrer Major, el carrer Nou, el de Sant Francesc, la barriada de la Barceloneta, etc. es formaren a partir dels segles xvii i xviii, mentre que la barriada del Cintoi i el tancat de la Plana són de l’època actual. El pont de la França, de tres arcades, és de 1888. Altres construccions remarcables de la vila són la casa del segle xvii que allotja el Museu Municipal, al carrer Major, la casa pairal del dramaturg Àngel Guimerà, convertida en museu monogràfic, al carrer de Santa Anna, i la casa on nasqué l’eminent violoncel·lista Pau Casals, al mateix carrer.

El barri marítim de Sant Salvador, que inclou la platja de Sant Salvador, és a ponent de la desembocadura de la riera de la Bisbal. Hi radica la primitiva parròquia de Sant Salvador del castell de Calders, temple d’una nau de tradició romànica, molt modificada. A la platja de Sant Salvador, a partir de la fi del segle xviii s’embarcava vi i

aiguardent amb destinació als ports d’Amèrica i d’Europa (era la sisena platja de Catalunya en el volum d’exportació d’aquests productes). L’estiueig hi començà a la fi del segle xix, i modernament s’ha convertit en un important centre turístic, amb diversos hotels i nombrosos apartaments. A l’avinguda Palfuriana hi ha el Museu de Pau Casals, a la casa on ell estiuejava, i gairebé al seu davant, l’Auditori Pau Casals, dedicat a la seva memòria.

El poble de Sant Vicenç de Calders formava un antic municipi, avui annexat al Vendrell. Conserva un nucli de cases del segle xviii, a l’entorn de la plaça Major i l’església de Sant Vicenç, de 1784. Al seu terme hi ha la platja de Coma-ruga i la del Francàs. En tota aquesta zona costanera de Calders hi havia hagut antigament diversos estanys i llacunes litorals.

El Vendrell té una de les manifestacions folklòriques més famoses del país, els Nens del Vendrell, colla de castellers que es formà el 1926 i que ha rivalitzat sempre amb la dels Xiquets de Valls. A Coma-ruga hi tenen un monument escultòric, fet amb pedra d’Ulldecona, obra de Josep Cañas.

El Museu Municipal del Vendrell inclou principalment col·leccions d’arqueologia comarcal d’època prehistòrica, ibèrica i romana.

La Casa-Museu d’Àngel Guimerà és on el famós dramaturg, autor, entre d’altres obres, de la cèlebre Terra Baixa, visqué la seva infància i la seva joventut. Conserva mobiliari, fotografies, records i objectes personals del literat, i també objectes relacionats amb les seves peces teatrals.

La Casa-Museu de Pau Casals, que fou de la família de l’eminent violoncel·lista, autor, entre d’altres destacades obres, del famós oratori El pessebre, conserva records personals i professionals del músic català, a més d’una notable col·lecció de pintura i escultura, aplegada pel compositor, de famosos artistes catalans: Martí Alsina, Meifrèn, Mir, Rusiñol, Gimeno, Canals, Sunyer, Clarà, Smith, Dunyach, Rebull i el Vigatà, entre els antics.

Verdú * L'Urgell Municipi situat al S de Tàrrega. Travessa el terme la carretera C-14 de Tàrrega a

V

470

VERGES

Montblanc, de la qual surt la LV-2101, que duu a la vila. És presidida pel gran castell de Verdú, amb façana del temps de l’abat Porta de Poblet (1502‑1526), que era senyor del lloc; té un bell portal adovellat, defensat per una barbacana. A l’interior destaquen l’escala que duu a la galeria de solana, del temps de l’abat Guimerà (1564‑1583), i la planta noble, a més de la torre mestra romànica (segle xii), de planta circular, i la sala gòtica de l’abat Copons (segle xiv). És també notable l’església parroquial de Santa Maria, iniciada al segle xiii i inicialment d’una sola nau, bé que posteriorment s’engrandí a tres naus (segles xiv-xv), en estil gòtic.

El portal principal és romànic, de l’estil de l’escola lleidatana. Del gòtic hi ha una magnífica rosassa. S’hi venera un santcrist, de la primeria del segle xiv. El retaule gòtic que presidia l’altar major, obra de Jaume Ferrer, és avui al MEV. Tanmateix, l’església conserva una imatge de la Mare de Déu gòtica (segle xv), policromada, un grup escultòric que representa el Sant Enterrament, de tradició goticoflamenca, molt mal restaurat, i el retaule de la Puríssima, amb una notable i original talla d’Agustí Pujol, escultor barroc, que representa la Verge damunt l’arbre genealògic de la dinastia de David, de 1626. Té un petit Museu d’Arquelogia local i el Casal del Prim, restaurat, serveix de lloc d’exposiVerdú. Detall del castell / DGPC Jordi Contijoch

cions. Són famosos i de tradició molt antiga els famosos càntirs negres de Verdú, fabricats en diversos obradors ceràmics.

Verges * El Baix Empordà Municipi situat al N de la comarca, a l’esquerra del Ter. Hi passa la carretera C-31, de Figueres a Palamós, i en surt la comarcal C-252, vers la Bisbal d’Empordà. La vila conserva en gran part les seves muralles medievals, reforçades amb una torre rodona i diverses torres quadrades (segles xiii-xiv).

L’església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa conserva la capçalera romànica, però fou molt reformada i ampliada a l’època del barroc; la porta és de 1760. Can Batlle, on nasqué el patrici català i polític Francesc Cambó, conserva un bell finestral goticorenaixentista. L’eixample fora muralla es començà a construir els segles xvi-xviii i en conserva bells edificis. Té molta anomenada la Dansa de la Mort, que es balla a la processó de la Passió de Verges. Hi participa tot el poble i, tot i que els seus orígens són remots, segueix l’arranjament d’Antoni de Sant Jeroni, del segle xviii.

Vic *** Osona Ciutat històrica de la Catalunya Vella, de gran interès monumental, capital de la comarca d’Osona i centre comercial i d’influència d’un sector del país molt més ample que la seva comarca. Antigament, fou la capital o nucli d’un comtat català i, després, seu d’una vegueria i d’un corregiment. És el centre d’una extensa diòcesi, que va del Pirineu al Vallès i de la Selva a la Conca de Barberà. Es troba al mig d’una depressió de la Catalunya central, coneguda per la Plana de Vic, tributària del riu Ter, el curs mitjà del qual forma part de la Plana de Vic. Capital de la tribu ibèrica dels ausetans, es resistí a l’ocupació romana entre els anys 218 i 183 a. C. Sotmesa i pacificada entre l’any 183 i el 110 a. C., esdevingué aviat centre d’un municipi romà, amb una cúria i culte imperial, de la qual li resta el testimoni d’antigues làpides i el petit Temple Romà, més endavant englobat en un castell medieval. La ciutat d’Ausona, nom derivat de la primitiva Ausa, fou seu d’una diòcesi cristiana docu-

VIC 471

mentada des del 516. Vers el 715, va passar sota el domini dels àrabs i, com a conseqüència, la diòcesi es va desfer i el país va quedar desorganitzat, fins a l’efímera restauració o fortificació del comte Borrell, el 798, que fou desbaratada de nou per la revolta d’Aissó, el 826. Recuperada definitivament pel comte Guifré el Pilós el 879, es va organitzar un nou agrupament urbà al peu del nucli antic, prop de la catedral de Sant Pere, anomenat Vicus Ausonae, del qual ha derivat el nom de Vic. Fou centre d’un comtat del qual era subsidiari el de Manresa. La diòcesi, restaurada el 886, va viure una gran expansió a ponent, fins a Santa Coloma de Queralt, i, seguint el vell camí de Lleida o d’Aragó, fins a Uxafava, a uns 16 km de Lleida, incloent-hi bona part de la Segarra i del Baix Urgell. Modernament, ha estat retallada i molt modificada.

Vic ha tingut sempre un paper destacat en la història del país i, quan en temps modern va perdre la importància política i administrativa dels segles passats, va despuntar ben aviat en l’aspecte cultural i religiós. Bisbes, eclesiàstics, fundadors d’ordes religiosos i sants la van donar a conèixer com a ciutat levítica, mentre que els seus poetes, escriptors i erudits la van situar en un lloc destacat en l’àmbit de la cultura i en el moviment de la Renaixença catalana de mitjan segle xix i inicis del xx. Es manté encara com a una de

les ciutats més prestigioses de Catalunya, amb una remarcable vitalitat comercial, agrícola, ramadera i industrial. En són un exponent els seus mercats i comerços, en especial el Mercat del Ram, de la setmana abans de Pasqua.

Des del segle ix, la ciutat de Vic es va repartir en dos dominis: el sector comtal o ciutat alta, centrat en el castell comtal, construït sobre el Temple Romà, anomenat des del segle xi Castell de Montcada o dels Montcada, i la part baixa, de domini episcopal, centrada en la catedral. Ambdós sectors coincidien en el Mercadal, que es va erigir a l’actual plaça Major, el qual, però, era de domini episcopal. El 1358, prop del Mercadal es va construir l’edifici del Consell de la Ciutat, que esdevingué l’actual Casa de la Ciutat, des de 1450, quan tota la ciutat va passar al domini reial. El bisbe havia venut la seva part de la ciutat al rei, el 1315, i la part dels Montcada, després de la creació de l’efímer comtat d’Osona (1356‑1364), a favor de Bernat III de Cabrera, casat amb Margarida de Foix-Castellbò, hereva dels Montcada, fou recuperada o comprada a Gastó IV, comte de Foix, el 1450, i cedida al rei. El govern de la ciutat es va crear gràcies al privilegi del rei Alfons el Magnànim.

Tot i aquest doble domini, des del segle xiii tota la ciutat es trobava encerclada per

Vic. Plaça Porxada / DGPC Jordi Contijoch

V

472

VIC

Vic. Museu Episcopal / DGPC Josep Giribet

una única muralla, que fou reedificada entre 1368 i 1378 per ordre del rei Pere III el Cerimoniós. Les obres de fortificació que volia fer-hi el lloctinent de Catalunya, Joan Josep d’Àustria, a partir de 1695, foren causa de l’enderrocament de les cases i els convents que hi havia adossats a la muralla, i de la formació de les actuals rambles que envolten el nucli antic. A fora, hi ha els ravals, documentats des del segle xiii, al llarg dels camins d’accés als antics portals.

El monument més antic és el Temple Romà~, format per una cel·la que mesura 10,10 x 12,10 m, la qual s’alça sobre l’estilobat del pòdium, que forma una planta sota seu, accessible per una porta del costat de migdia. L’atri que el precedeix, de columnes llises amb base jònica, capitells corintis i l’entaulament amb el frontó triangular, ha estat refet modernament (1959) i reprodueix les mides que proporcionaren els elements trobats entre els enderrocs del castell dels Montcada, al qual s’havia integrat el segle xi.

La cel·la del temple formava el pati interior d’aquest castell, que va ser demolit el 1882, cosa que va fer possible que es descobrís el temple. La seva construcció data del segle ii de la nostra era. És monument historicoartístic des de 1931.

El Castell dels Montcada, construït el segle xi sobre l’emplaçament del Temple Romà, i després de l’antiga torre o castell comtal, era un gran edifici rectangular de planta i dos pisos, amb pati interior, del qual queden la façana N, adossada a les cases del carrer de Cardona, i la de ponent, adossada a l’església de la Pietat. Fou seu de la família Montcada, senyora de la part alta de la ciutat, i després residència del Veguer, seu de la cúria reial, graner de la ciutat i presó. Per les restes que en queden, era un dels edificis civils romànics més importants del país.

Es va demolir el 1882, després que l’Estat el vengués a particulars. La descoberta del Temple Romà en el moment de la demolició féu que se’n preservés la part de ruïnes que ara hi resta.

Adossada al temple hi havia l’església de Sant Sadurní, de la qual es veu la façana, integrada a la paret de ponent de l’actual església de la Pietat. S’hi reunia el Consell i el parlament de la partida dels Montcada.

La catedral de Sant Pere de Vic~ centra el nucli històric de la ciutat, refeta a partir de l’època carolíngia o de la ciutat pròpiament anomenada Vic, mentre que el sector del Temple Romà o del Castell dels Montcada recorda l’Ausa o Ausona, anterior a la invasió

VIC 473

àrab. Els elements més antics que conserva són de l’època romànica: de la catedral aixecada en temps del bisbe Oliba (1038), en resten la cripta, que va aprofitar capitells de tipus califal (aproximadament de l’any 975), i l’esvelt campanar, romànic, de tipus llombard, un dels més bonics del país, acabat vers el 1064. La catedral de Vic, per la seva barreja d’estils i elements, des de la cripta romànica a la decoració pictòrica mural de Josep M. Sert (1940‑1945), forma un dels conjunts més singulars del país. La catedral pròpiament dita és un edifici de línies neoclàssiques dissenyat per Josep Moretó i Codina, i construït entre els anys 1781 i 1803, aprofitant la capella de Sant Bernat Calbó pel costat del campanar, i el mur de la part N, aixecat el segle xvii. És monument historicoartístic des de 1931. El claustre, construït a partir de 1318 sobre l’antic claustre romànic, que centrava les primitives dependències canonicals, és format per grans arcades gòtiques, amb claraboies calades de pedra, suportades per tres columnetes lleugeres a manera de grans finestrals. Té interessants elements esculpits d’escenes bíbliques i hagiogràfiques i diversa decoració vegetal als capitells i impostes.

Hi treballaren entre 1318 i 1400 els mestres Ramon Despuig, Bartomeu Ladesnosa i Antoni Valls. El claustre es va desmuntar i es va reconstruir a partir de 1802, amb motiu de la construcció de la nova catedral, i es va reduir un xic el seu àmbit, tot deixant les arcades sobrants a manera de galeria, al mur de l’ala meridional que mira al riu Mèder. Amb la reconstrucció, en van desaparèixer les capelles laterals, a excepció de la de Sant Miquel i de la nova capella de la Rodona, que es va fer a la part de llevant. Sobre el nou claustre es va construir un pis que inclou els arxius diocesans i la Biblioteca Episcopal.

A la catedral, s’hi conserva l’antic retaule major d’escultura de Pere Oller, d’alabastre, fet entre els anys 1420 i 1427. D’època barroca, té la capella de Sant Bernat Calbó, iniciada el 1633, amb l’urna d’argent, d’un valuós treball d’orfebreria, feta pel barceloní Joan Matons i acabada el 1728, i la reixa que tanca la capella, feta el 1685, segons el projecte del tracista fra Josep de la Concepció. Les pintures murals de Josep M. Sert, amb les grans escenes evangèliques i els seus colors daurats i grans cortinatges vermells, complementen la severa estructura neoclàssica de les columnes i els elements arquitectònics.

Vic. Casa Cortada / DGPC J. Gumí-M. Manent

Fa costat a la catedral el Palau Episcopal, construït sobre dependències romàniques, que continuen a la part de llevant del claustre i en les cases de l’antic carrer de l’Albergueria. L’edifici actual té el sector meridional fet entre els anys 1665 i 1674, i el ponentí, entre 1784 i 1815, on destaca el Saló dels Sínodes, amb els retrats de tots els bisbes de Vic. L’Arxiu i la Biblioteca Episcopal, que ocupen part del pis superior del Palau i del claustre, conserven una de les col·leccions de documents més importants del país a partir de l’any 880, i un conjunt de còdexs miniats i butlles de papir excepcional. La biblioteca, la va iniciar el bisbe Veyan i Mola, el 1806.

Adossat a la catedral, hi ha l’antic edifici de les notaries eclesiàstiques. L’envolten antics casals, amb finestrals gòtics i altres elements que indiquen l’antiguitat i la importància d’aquest sector. És especialment evocador el sector del carrer dels Dolors, que acaba amb l’antic pont de Queralt o de la Calla, edificat el segle xi sobre el riu Mèder, i en part restaurat el 1940, que donava pas a l’antic camí ral de Barcelona. Al peu d’aquest camí, a l’indret de la desapareguda adoberia Colomer Montmany, ara urbanitzat i destinat a sector d’habitatges, va aparèixer i es va excavar el 1964 una necròpolis d’època romana.

També hi destaca el nou edifici del Museu Episcopal de Vic, que emmarca la plaça de l’Abat Oliba. Bastit de nou a partir de 1998, fou inaugurat després que s’hi reinstal·lés el seu ric contingut, el 2002. L’edifici nou,

V

474

VIC

Vic. Temple Romà / DGPC Jordi Contijoch

sobri, però de presència elegant, forma una illa enmig dels sector antic de la ciutat i manté una harmonia perfecta amb el conjunt. Al seu solar, hi hagué les antigues cases de l’Ardiaca i, més endavant, el Col·legi de Sant Josep, que a partir de 1948 s’adaptà, amb moltes transformacions, perquè havia de conservar el gran conjunt de material del museu, el qual, però, tenia molts elements que no hi tenien cabuda, per mides o volum.

Per això, i per la precarietat de tot el conjunt, s’optà per bastir el nou edifici, fruit d’un conveni entre el bisbat, la Generalitat de Catalunya i el municipi de Vic. De la riquesa del seu contingut, se’n farà una evocació més endavant.

Tot un seguit de petits carrerons, amb forts pendents, antics casals i convents, enllaça el sector de la catedral amb la Casa de la Ciutat i el Mercadal, el centre més vital de la ciutat.

La Casa de la Ciutat, a l’angle SW de la plaça Major, és formada per un sector gòtic, construït el 1358, amb grans arcs apuntats a la planta baixa i una gran sala al pis superior, coneguda com la Sala de la Columna.

Fou ampliada amb cases veïnes el segle xvi, i totalment remodelada a partir de 1670, segons els plans del tracista fra Josep de la Concepció. Cal destacar-ne la llotja i la torre de les hores, que dóna a la plaça Major, i, en especial, la Sala del Consistori, amb portada esculpida, cúpula i antiga decoració barroca. Va reformar l’edifici el 1922 l’arquitecte Josep M. Pericas. Inclou un ric Arxiu Municipal al segon pis i una Galeria de Vigatans Il·lustres a la Sala de la Columna, iniciada vers el 1890.

La plaça Major o el Mercadal, lligat als orígens coneguts de la ciutat medieval, el centre on convergeixen els carrers més antics i principals de les dues antigues partides

de la ciutat, és el tercer focus de creixença, juntament amb els dos anteriors. Topogràficament, es trobava en una petita elevació, i continua sent el centre comercial de la ciutat i el lloc on se celebra el seu mercat, d’origen immemorial. Des del punt de vista arquitectònic, els edificis que l’envolten són una síntesi dels estils que predominen a Vic entre el segle xvi i els temps moderns. Li donen una bellesa especial els porxos o arcades que l’envolten, els quals, tot i les seves evidents diferències formals i cronològiques, presenten un conjunt unitari.

A tota l’antiga ciutat de Vic, sempre dintre del nucli antic o el que envoltaven les muralles medievals, de les quals avui dia només resta el sector que va del Palau Episcopal a l’extrem SE del nucli o plaça de Santa Teresa, hi ha moltes zones que evoquen una ciutat medieval, amb carrerons i placetes amagades, com la plaça de Malla, al carrer de Corretgers, la pujada de l’Araima, la plaça de Miquel de Clariana, etc. Destaquen en aquest sector els grans casals de les famílies benestants o de la noblesa local, com ara la Casa Cortada i la Casa Parrella, del segle xviii, amb salons decorats amb pintures de Francesc Pla, el Vigatà, de Marià Colomer i Lucià Romeu, i altres d’arquitectura notable, com la Casa Clariana i la Casa Galadies, amb elements gòtics i renaixentistes, tot i que la majoria són dels segles xvii i xviii, com ara les cases Bojons, Fontcoberta, Calderó, Plantalamor, Prat Santjulià, etcètera.

Entre les esglésies del nucli antic cal destacar la de la Pietat, iniciada el 1614 sobre l’antiga església de Sant Sadurní. És obra de Josep Moretó, i la façana, molt malmesa per l’erosió, té relleus i escultures de J. Francesc Moretó (1680‑1685), i la dels Dolors, feta per Josep Moretó i Soler, entre 1724 i 1728.

A tocar de les Rambles o passeig de fora muralla, hi ha o hi havia la majoria de convents, en bona part desapareguts modernament, com ara el de les Davallades i el de Santa Clara, i d’altres convertits ara en parròquies de la ciutat. També hi ha notables edificis i el conjunt de l’Hospital de la Santa Creu. L’Hospital de la Santa Creu s’inicià el 1348, pel llegat de Ramon de Terrades, i s’amplià els segles xvi i xviii amb els llegats del canonge Ramis i d’Anna de Malla, senyora de Conanglell. Des del punt de vista arquitectònic, forma un conjunt d’estils i ampliacions, entre les quals ressalten dues

VIC 475

Vic. Cripta de la Catedral / DGPC Jordi Contijoch

grans naus gòtiques construïdes al segle xvi; la façana i el pati renaixentistes, construïts entre 1549 i 1557; l’església de la Santa Creu, feta per Josep Moretó i Sellés entre 1748 i 1753; la Casa de Convalescència (1775), amb un elegant claustre barroc al seu centre, i la farmàcia, feta per Josep M. Pericas els anys 1932-1933. Ara, després de la construcció del nou Gran Hospital de Vic a l’extren E de la ciutat, continua prestant serveis subsidiaris en matèria de sanitat.

L’església i el convent de Sant Domènec, conjunt iniciat el 1708 per Josep Moretó i Soler, d’estil barroc, amb influències neoclàssiques, té un bellíssim claustre, amb arcs suspesos i rica decoració de relleus amb figures i temes florals, obra de Josep i Jacint Moretó, fet vers el 1723. Ara acull l’Escola d’Arts i Oficis, instal·lada a l’antic convent. El convent de Santa Teresa, al final de la Rambla dels Montcada, obra també dels Moretó, té una església construïda vers el 1646, que conserva un magnífic altar barroc d’autor desconegut (1698‑1704) i un singular i valuós monument de Setmana Santa, fet el 1751 per l’arquitecte Josep Moretó i l’escultor Carles Moretó. També dóna a la Rambla l’església del Carme, annexa al convent de Sant Albert, també obra dels Moretó.

A partir del segle xviii, la ciutat de Vic va viure un fort augment demogràfic, la qual cosa en va provocar un eixamplament cap al sector E, entre el carrer de Manlleu i el Pla dels Caputxins, dissenyat pels Moretó, els arquitectes del Vic barroc i neoclàssic, i una creixença al llarg dels camins d’accés a la ciutat, fet que va originar els antics carrers de Manlleu, Gurb, Sant Pere, entre d’altres, que conserven diversos sectors força característics.

Les successives etapes d’expansió de finals del segle xix i inicis del xx, i les de la

postguerra, han deixat una forta empremta a la ciutat de Vic, la qual, tanmateix, ha reeixit a conservar el seu nucli antic amb un caràcter peculiar. L’arquitectura industrial d’arrel modernista hi està ben representada pel complex d’El Sucre (1892-1893), gran conjunt fabril construït amb el propòsit de fabricar sucre a partir de la bleda-rabe. El cert és que mai no va aconseguir produir sucre de forma competitiva i que durant anys va restar en desús. A partir dels anys noranta, acull un gran nombre d’instal·lacions i serveis: Cambra de Comerç, dependències municipals, espais per a congressos, etc.

Entre els edificis modernistes suggerim el Palau Comella o Casino (1896), a la plaça Major-Verdaguer, obra de Gaietà Buigas, i la Casa Anna Colomer (1906), situada a la plaça Abat Oliva, de Josep Maria Pericas.

Es tracta d’un edifici amb una interessant utilització del ferro forjat en els balcons i de ceràmica vidrada a la tribuna. De l’arquitectura de la postguerra, entre d’altres, convé destacar la Seu dels Jutjats (1967), al carrer Bisbe Morgades, 2. Obra de Pere Llimona i Xavier Ruiz, és un edifici resolt en cantonada, amb un llenguatge estructural racionalista i una proposta de planta lliure, que permet, mercès a l’estructura metàl·lica que el sustenta, modificar-ne les distribucions segons les necessitats. La morfologia de les façanes ens recorden d’alguna manera les del Govern Civil de Tarragona, d’Alejandro de la Sota.

La ciutat moderna o sector expansiu de la part S i NE de la població (eixamples de l’Estadi, pla del Remei i de la ronda Camprodon) presenta la característica de grans blocs i modernitat típica de les dècades que seguiren les construccions dels anys seixanta. L’avenç més recent de la ciutat ha estat superar la barrera de la línia fèrria que la tancava per ponent, amb el soterrament de l’estació del tren i bona part de les vies.

Així han nascut els barris del Sucre, de Miramarges o del sector universitari, als peus del castell d’en Planes, del Nadal i Osoneta. En aquest sector, hi destaquen els edificis de la Universitat de Vic, creada el 1997, planejats per l’arquitecte Manuel Anglada. Prop seu hi ha moltes edificacions noves, en bona part vinculades a la universitat, com ara el polèmic monument a Jacint Verdaguer, d’Alfaro, i el renovat mas de la Torre dels Frares.

Els darrers anys s’ha construït un dels mu-

V

476

VIC

seus més interessants de Catalunya. Es tracta del Museu Episcopal de Vic (1996-2002), dels arquitectes Federico Correa i Alfonso Milà. És un excel·lent exemple d’adequació de l’edifici al seu entorn històric, sense que perdi el tractament modern i actual de la seva arquitectura. Es tracta d’un museu «fet a mida» de l’extraordinària col·lecció que conserva, fet que ha permès que bona part dels objectes exposats i el seu àmbit arquitectònic sigui immillorable. Cal destacar la voluntat dels projectistes perquè els visitants no només frueixin de les obres exposades, sinó també de la contemplació de l’entorn exterior, gràcies a grans i oportunes obertures, que permeten visions de gran impacte.

El terme de Vic inclou antigues masies i edificacions notables, com ara la Torre d’en Franc Pratnarbones, la Torre d’en Bru, el Molist, Fontcoberta, Sant Sixt (mas i capella), entre d’altres, tot i que el seu territori es veu cada vegada més envoltat de noves construccions. Hi ha molts edificis o elements que es podrien destacar, com ara la Farinera Costa, ja dins la ciutat, i també el Pont del Remei, del segle xiv, i el del Bruguer, gòtic i monument historicoartístic des de 1983. Entre els edificis importants de la postguerra, sobre una elevació a l’E de la ciutat, destaca el Seminari Diocesà, obra de Lluís Bonet i Garí (1944-1947), amb l’església acabada el 1963, ara destinat sobretot a entitats de tipus eclesiàstic i docents.

Des de 1932, es va fusionar amb Vic l’antic municipi de Sentfores i la població de la Guixa, amb un terme compost per antigues masies, el santuari de Sant Sebastià, en un cim de 770 m d’altitud, amb un edifici del segle xviii molt vinculat a la història de Vic, i la parròquia rural de Sant Joan de Riuprimer, al costat del gran mas Galí i la Torre Vella (segle xiv). Tot aquest territori, com tota la plana de Vic, inclou masies antigues i remarcables. museus El Museu Episcopal fou inaugurat el 1891, en unes dependències sobre el claustre de la catedral. Les seves importants sèries i col·leccions, entre el 1948 i el 1978, es van instal·lar a l’antic Col·legi de Sant Josep, situat al costat de la mateixa catedral, substituït des del 2002 pel nou edifici, esmentat abans, creat i dissenyat per exhibir-hi els

mate­rials més destacats de les seves col· leccions (la resta es guarda en sales de reserva del mateix edifici). Inclou mostres importants i valuoses de l’art religiós medie­val català, complementades amb seccions de mate­rials prehistòrics, trobats a la comarca, materials d’Empúries, de Carmona, d’Eivissa i altres col·leccions de ceràmica i materials arqueològics, aplegats de llocs diversos, entre els quals hi ha una secció de materials egipcis, amb una mòmia.

També té col·leccions de guadamassils, teixits, ceràmica, vidres, sigil­·lografia, medallística i numismàtica, armes, claus i materials de forja (hostiers, canelobres, ferros de decoració), arquetes, esmalts, orfebreria... Una altra secció notable, situada al pis més baix, està formada per objectes de pedra i materials epigràfics, que van des de mosaics i mil·liaris romans a esteles ibèriques, materials d’ares i capitells, entre els quals n’hi ha uns quants de Sant Pere de Casserres, restes de l’antiga portada romànica de la catedral, sarcòfags, imatges, piques baptismals, etc.

No obstant això, les col·leccions més importants i que han donat fama internacional al Museu, declarat monument historicoartístic el 1962, són les col·leccions de pintura mural romànica (conjunts de pintura de Sant Sadurní d’Osormort, de Sescorts, del Brull, de la Seu d’Urgell), de pintura sobre taula (frontals de Puigbò, Espinelves, Santa Margarida Sescorts, el Coll, Vidrà, Rotgers...), escultura romànica (davallament d’Erill, majestats i marededéus dels segles xii-xiii), ares, lipsanoteques, orfebreries... que donen una completa visió de l’art i les tècniques de l’època del romànic.

Les sèries de pintura i escultura gòtica són també molt completes i s’estenen per nou sales. L’escultura inclou retaules, imatges, sarcòfags, creus i altres peces menors d’ornamentació de sostres, d’orfebreria, creus processionals... mentre que la pintura hi té un amplíssim ventall, que va dels mestres Ferrer Bassa, Pere Serra, Mestres de l’Estamariu i de Rubió, del segle xiv, a un gran conjunt de retaules de Ramon de Mur, Jaume Ferrer I, Jaume Ferrer II, Lluís Borrassà, Bernat Martorell, Jaume Huguet, i d’altres, del segle xv, per acabar amb obres importants de Joan i Peret Gascó, que marquen els inicis del segle xvi.

El Museu té encara un sector dedicat al

VIC 477

bisbe Morgades i a Verdaguer, entre d’altres personalitats, una secció de gravat i temes del barroc, i unes sales de tapissos, brodats i ornamentació religiosa, amb teixits hispanoàrabs tan coneguts com el frontal anomenat «Drap de les Bruixes»; teixits àrabs, túniques i ornaments coptes i un gran conjunt de capes, casulles i frontals brodats.

La visita al Museu Episcopal de Vic és indispensable per a tot estudiós de l’art i la cultura medievals, i té la seva continuació en les sèries de còdexs i documentació del Museu i de l’antic scriptorium de la canònica vigatana.

El Museu de l’Art de la Pell o d’instruments de tota mena i de tots els llocs del món, fets amb pell o cuir, ocupa els dos pisos superiors de l’antic convent de frares carmelitans. Està format per l’extensa i rica col·lecció iniciada a partir de 1941 per l’industrial pellaire Andreu Colomer Montmany. Va néixer de la seva voluntat de donar-la a la ciutat de Vic, cosa que féu per un conveni amb la Generalitat de Catalunya, a la qual ell va cedir

l’edifici, aleshores sense utilitat, després de comprar-lo. La Generalitat el va restaurar i en dedicà el pis inferior, amb el claustre del segle xvii, a biblioteca pública de la ciutat. Es va inaugurar el 1996 i és el segon d’Europa d’aquesta especialitat, amb un contingut que sorprèn per la seva quantitat i qualitat.

La Casa Bojons de la plaça de Don Miquel de Clariana, on morí el gran filòsof de Vic, Jaume Balmes, el 1848, restaurada per la Generalitat de Catalunya, inclou un petit Museu Balmesià, amb objectes, mobles i biblioteca que varen pertànyer a Balmes.

El Museu Claretià, que recull records personals i llibres escrits per Sant Antoni Maria Claret (1807-1870), o que hi tracten, recollits a partir de 1907, es troba a la planta baixa de l’edifici noucentista fet entre 1928 i 1930 per Josep M. Pericas, i que té al costat la gran església, d’estil difícil de definir, construïda en honor del sant entre 1957 i 1970.

L’obra de Josep M. Sert (1874-1945). La tradicional vinculació d’aquest gran pintor muralista amb Vic, on va fer tres projectes de

Vic. Museu Episcopal / DGPC Josep Giribet

V

478

VIDRÀ

decoració de la catedral i en va dur a terme dos (el primer destruït quasi totalment el 1936) i que té la seva tomba al claustre de la catedral, fa que la ciutat li professi un afecte particular, que s’ha traduït amb l’adquisició i l’exposició en diversos indrets de la ciutat de part de la seva obra. En primer lloc, hi ha la catedral, i després, la sala d’exposició permanent, creada a l’antiga capella del Santíssim de la Pietat, on hi ha elements importants de les dues primeres decoracions que va fer per a la catedral, i, finalment, la Casa de la Ciutat, que conserva fragments importants i la decoració d’un saló parisenc decorat per Sert.

Vidrà * Osona Al NE de la comarca, el terme forma com una petita regió emmarcada per les serres prepirinenques de Milany i de Santa Magdalena de Cambrils, sota les quals neix el riu Ges. S’hi arriba per la carretera local BP5227, que a Sant Quirze de Besora enllaça amb la C-17. El poble és presidit per l’església parroquial de Sant Hilari, barroca, bastida el 1780, amb plans anteriors dels germans Moretó. En prové un frontal romànic, avui al MEV. El terme inclou antigues masies, com el Coll de Vidrà i, quasi unida al poble, la gran masia del Cavaller de Vidrà, barroca (segle xviii), amb afegits posteriors. També hi destaquen La Vila, el Moreu, la Font i el Pubill o la Coma, al sector de Siuret, presidit per l’església de Santa Llúcia, del segle xviii. Són romàniques les antigues sufragànies de Sant Bartomeu de Covildases, amb un absis llombard, i la de Santa Margarida de Cabagès, amb un absis llis.

Vielha e Mijaran ** La Val d’Aran L’extens municipi se situa al curs mitjà de la Garona. La vila, capital de la comarca i de la vall, a l’aiguabarreig de la Garona amb el riu Nere, en una antiga cruïlla de camins que s’han mantingut fins avui, amb dos grans eixos de comunicació que encara s’hi encreuen, la carretera N-230, procedent de Lleida i que entra a la vall pel túnel de Vielha i que continua pel Pont de Rei fins a França, i la C-28, procedent de la Vall d’Àneu, que hi entra pel port de la Bonaigua o límit amb el

Vielha e Mijaran. Església de Vielha / CE09 agueda_galimany

Pallars Sobirà. La vila assolí una gran importància a l’edat mitjana, quan fou cap del terçó de Vielha i, més tard, del de Castièro, seu de reunions diplomàtiques entre francesos i catalans els anys 1298-1313, quan ocupà la vall Felip el Bell de França. Per la seva situació estratègica, ha estat sempre molt castigada per les guerres i ha sofert des d’antic setges i ocupacions. Ja molt aviat, Vielha esdevingué una de les tres places fortes de la Val d’Aran, on residien l’assessor o jutge, un dels tres batlles principals de la vall i dos cònsols. Era on es feien les cerimònies d’insaculació i jurament dels oficis de la vall i on se celebraven els consells generals. El 1345, Pere III de Catalunya concedí als cònsols que hi poguessin bastir una fortalesa amb muralles i valls, fortalesa que el 1364 encara s’havia d’acabar de construir. La vila patí molt en la guerra contra Joan II (1473), en la dels Segadors (1643) i en totes les altres guerres modernes i contemporànies.

La vila de Vielha, d’uns 5.000 habitants, a 974 m d’altitud, a l’esquerra de la Garona, és situada en un eixamplament de la vall, envoltat en amfiteatre per diverses serres pirinenques (Garejau, Montcorbison, Era Solana i Satèsta). És travessada de S a N pel riu Nere. El nucli vell és al barri d’Eth Cap dera Vila (declarat conjunt historicoartístic

VIELHA E MIJARAN 479

el 1976), a la dreta d’aquest riu, amb un seguit de carrers que hi pugen paral·lels i que conserven un aire medieval, amb diversos casals remarcables, com els de Çò de Rodès (declarat monument historicoartístic el 1980), Çò de Fedusa i Çò de Burgaròl, amb portes adovellades i finestrals gòtics del segle xvii. La Tor deth Generau Martinhon o casa fortificada de Santesmasses, de la fi del segle xvi, és del temps de les lluites religioses a Occitània entre hugonots i catòlics, i sembla que pertanyé al mariscal de Martignon, tinent general de la Guiena, el 1594. Hi ha el Musèu dera Val d’Aran. Conserva una bella torre poligonal d’angle. Fou declarada monument historicoartístic el 1983. La Casa dera Vila, refeta modernament, en conserva l’antiga porxada. L’edifici més interessant de la població, però, és la notable església parroquial de Sant Miquèu (declarada monument historicoartístic el 1976), bell edifici de transició del romànic al gòtic (segles xii-xiii), d’una nau amb volta de mig punt reforçada per arcs torals. El portal és molt característic d’aquest moment de transició artística. Té la disposició del romànic aranès, amb les arquivoltes esculpides, però els arcs són apuntats, menys la porta, de punt rodó, sobre la qual hi ha encastats els fragments d’un antic timpà. El tema d’aquesta portalada és el del Judici Final. El campanar és una bella torre gòtica (bastida per privilegi de Ferran II, el 1510, perquè servís alhora de torre de defensa), que s’alça a l’angle NW, sobre una mena de cos o atri que precedeix el portal. Sobre d’aquesta base quadrada, el cos superior és vuitavat i coronat per una corsera, sota l’alta teulada piramidal. A l’església es guarda una pica baptismal romànica, amb decoració en baix relleu, el retaule gòtic de Sant Miquel (segle xv), atribuït a Pere Despallargues, i el notabilíssim Crist de Mijaran, magnífica talla romànica que formava part d’un davallament de l’antiga església de Santa Maria de Mijaran; de mida natural, que té un rostre de gran expressivitat i és una obra mestra del gènere.

A un quilòmetre escàs de la vila, prop de la Pèira de Mijaran, hi ha les ruïnes de l’antiga església de Santa Maria de Mijaran, que fou seu d’una col·legiata augustiniana, amb preveres arribats a mitjan segle xii de Tolosa de Llenguadoc. Destruïda en la guerra contra Joan II, fou restaurada el 1506 per Ferran II, que hi instal·là agustins procedents de

Santa Maria de Gràcia de Lleida. A l’església, el governador de la vall i els seus assessors hi juraven els privilegis i llibertats aranesos, en presència dels consellers i prohoms de la Vall. Era un edifici romànic, modificat el segle xv, que fou volat durant la Guerra Civil, i del qual actualment s’han consolidat i arranjat les ruïnes. En procedeix el famós Crist de Mijaran conservat a la parròquia de Sant Miquèu de Vielha.

Al terme de Vielha e Mijaran, que inclou un seguit d’antics municipis annexats, hi ha diverses esglésies romàniques d’interès. La de Sant Pèir d’Escunyau té un bonic portal, ornamentat amb escaquejats, relleus geomètrics i un Crist a la creu de caràcter arcaïtzant. Del ric mobiliari de l’església, en destaquen una pila baptismal romànica, unes capes pluvials i unes casulles del segle xvi i, sobretot, la notable talla del Sant Crist, romànica (segle xiii). Una bella Majestat romànica es conserva a l’església de Sant Tomàs de Casarilh. L’església de Sant Sernilh de Betren és un bell edifici de transició renovat el segle xiv. Té una notable façana de transició, semblant (però més primitiva) a la de Vielha, amb les arquivoltes apuntades esculpides amb temes del Judici Final, i diversos finestrals gòtics. La parròquia de Sant Martí de Gausac és un dels millors exponents de l’arquitectura gòtica a la Val d'Aran (segle xv), amb capçalera poligonal i campanar vuitavat sobre l’atri. A l’exterior del temple i a la rectoria, hi ha encastats relleus funeraris romans. L’església de Sant Feliu de Vilac té un portal romànic amb arquivoltes llises i un curiós timpà esculpit de caràcter popular, amb el Pantocràtor i els evangelistes. S’hi venera una marededéu romànica i conserva taules d’un retaule gòtic i talles renaixentistes i barroques de pobra execució. Sant Pèir de Betlan, amb un absis romànic del segle xi, és una de les esglésies més antigues de la Vall. Santa Eulàlia d’Arròs és gòtica (segle xiv), amb un robust campanar vuitavat des de la base, que conserva, com moltes esglésies de la vall, una pica baptismal romànica.

El Musèu dera Val d’Aran, situat a l’antiga casa fortificada de Santesmasses, conserva elements de la vida o etnologia, art i folklore de la Val d’Aran, i vella documentació i records gràfics d’aquesta singular vall de tradició gascona.

V

480

VILABERTRAN

Vilabertran. Canònica augustiniana de Santa Maria de Vilabertran / DGPC Bob Masters

Vilabertran ** L'Alt Empordà Petit municipi al NE de Figueres, prop de la ronda de circumval·lació d’aquesta ciutat.

Hi passa prop seu la N-260, de Figueres a Portbou, amb la qual es comunica directament, i la C-262, de Figueres a Garriguella.

El poble nasqué a l’entorn de l’antiga canònica augustiniana de Santa Maria de Vilabertran (MHC)~, fundada al segle xi per l’abat Rigald. La col·legiata obtingué a la fi del segle xii la jurisdicció civil i criminal del lloc i visqué una època de prosperitat fins a mitjan segle xv. El 1295, s’hi casà el rei Jaume II amb Blanca d’Anjou. La canònica fou secularitzada el 1592, però la col·legiata hi subsistí fins al 1835, quan l’església es reduí a simple parròquia. El magnífic edifici de l’església de Santa Maria de Vilabertran, declarat monument historicoartístic el 1930, és romànic, bastit entre els anys 1080 i 1100, any en què fou consagrat. Té tres naus, amb tres absis a llevant i un petit transsepte. L’absis central és decorat a l’exterior per un fris de dents de serra i a l’interior per arcades sobre columnes; tots els altres paraments són llisos. Al costat de la façana, hi ha un bell campanar de torre llombard (segle

S’hi guarda la notabilíssima Creu de Vilabertran, peça gòtica d’orfebreria. Al S de l’església, hi ha el bell claustre romànic, amb capitells molts simples, voltat dels antics edificis canonicals, dels quals destaquen la Sala Capitular i la Sagristia. Prop seu hi ha el magnífic palau abacial o abadia, gòtic, construït durant l’abadiat d’Antoni Girgós (1410‑1424), un dels exemplars més destacats de l’arquitectura civil catalana d’estil gòtic, amb portal adovellat i finestrals biforats i triforats. Tot el conjunt d’edificis és en procés de restauració. A l’estiu, s’hi celebren festivals de música clàssica. Procedeix de Vilabertran un sacramentari il·lustrat que es conserva a la Biblioteca Nacional de París, on sembla que hi fou dut pel duc de Noailles, espoliador del monestir al segle xviii.

Es troba a cura de la Generalitat de Catalunya, amb tots els serveis per atendre els visitants.

xii).

Vilablareix El Gironès Al SW de la ciutat de Girona, a la vall del riu Güell, amb accés per l’autopista AP-7, des de la sortida W, de Girona, i per la carretera de Girona a Santa Coloma de Farners, per

VILAFRANCA DEL PENEDÈS 481

Aiguaviva. L’església parroquial de Sant Menna fou refeta en època moderna; té un campanar de torre acabat amb coberta piramidal. El monument més remarcable és el sepulcre romà de Vilablareix, anomenat popularment Torre dels Moros. És situat molt a prop del Perelló, on es reuneix l’ajuntament, de forma turriforme, aïllat entre terres de conreu, prop d’un camí antic. Té tres cossos prismàtics de base quadrangular. El cos inferior o conditorium era cobert per una volta de canó. El segon cos, cobert amb volta de mig punt, és obert a l’exterior, i el tercer, amb volta perpendicular, a la del pis inferior. Sembla que podria datar de la primera meitat del segle iii.

romànica, amb un campanar de l’època de planta quadrada amb finestres geminades.

Al S, entre dues rieres, hi ha l’antiga parròquia de Sant Miquel de Toudell, prop de la carretera. El gran creixement modern ha absorbit les velles parròquies rurals, a les quals se suma Sant Miquel de Gonteres.

Viladrau * Osona

A la Marina, entre Sant Boi i Gavà. És un nucli fortament industrialitzat que ha tingut un creixement vertiginós els darrers anys (4.214 h, el 1950, i 62.573, el 2008). L’església parroquial, dedicada a Sant Joan, és moderna (1943), inspirada en el renaixement florentí, obra del vienès Robert Kramreiter. La casa del comú o Can Modolell és neogòtica (1892). Prop seu hi ha el magnífic castell medieval, dit la Torre del Baró, gòtic, format per diversos cossos rectangulars a l’entorn d’un pati central. L’obra bàsica correspon als segles xiv i xv. En conserva els merlets, barbacanes, finestres gòtiques i renaixentistes i és notable la seva façana principal.

Abans d’entrar a la població, hi ha el casal de la Torre-roja, centrat per una torre medieval amb merlets. Prop del cementiri actual hi ha la capella o santuari de Santa Maria de Sales, amb volta de tradició romànica, construïda sobre una antiga vil·la romana, en part excavada.

Municipi i població del sector N del Montseny, a l’extrem SE de la comarca, que s’estén pels vessants septentrionals del Matagalls, on arriba a 1.694 m d’altitud a l’indret de la Creu de Matagalls. Per la seva gran bellesa, la frondositat dels boscos i l’abundància d’aigua és un lloc tradicional de turisme i estiueig.

La població té diverses torres modernistes, hotels i residències, a l’entorn del nucli antic, presidit per l’església de Sant Martí, reedificada el segle xviii sobre un edifici romànic del qual conserva uns quants arcs del segle xii, del seu antic atri. Enfilat al Montseny, hi ha el santuari de Sant Segimon, lloc d’antiga tradició i culte, abandonat des de 1936 i ara reconstruït en part. Als seus peus, el santuari de Santa Maria de l’Erola, del segle xvii, on residien a l’hivern els ermitans de Sant Segimon. Destaquen les antigues Cases fortes d’Espinzella, un edifici amb les muralles del segle xii, una capella romànica i un gran casal gòtic amb bonics finestrals (segles xv-xvi), i la Sala, amb una torre rodona medieval, casa natal del famós bandoler Joan Sala, àlies Serrallonga. Destaquen entre els millors de la comarca, per la seva presència i conservació, nombrosos masos antics, entre els quals Molins, Rosquelles, Noguer, la Vila, l’Alemany, la Noguera, el Vilar del Bosc, el Pujol o Can Gat, acompanyat d’un casal noucentista.

Viladecavalls El Vallès Occidental

Vilafranca del Penedès ** L'Alt Penedès

Municipi situat al W de Terrassa. Hi porta la carretera B-120, que va d’aquesta ciutat a Olesa de Montserrat. La seva parròquia de Sant Martí es va refer entre 1785 i 1792, sobre l’antiga parròquia de Sant Martí de Sorbet. La població supera avui dia els 7.000 habitants. Al terme, prop del veïnat de Can Tries i adossada a aquesta masia, hi ha l’antiga parròquia de Santa Maria de Toudell,

La vila, capital de la comarca, i el seu terme són situats a la depressió prelitoral penedesenca, en un lloc de pas obligat ja d’antic. Actualment és punt de pas de l’AP-7, de la N-340, i de la C-15, que l’enllaça pel N amb Igualada i pel S amb Vilanova i la Geltrú i la C-32. També hi conflueixen diverses carreteres locals vers tots el pobles de la comarca. Hi passa el ferrocarril de Barcelona

Viladecans El Baix Llobregat

V

482

VILAFRANCA DEL PENEDÈS

a Tarragona per Martorell. Aquest fet, que Vilafranca sigui una cruïlla important de camins, ha estat la causa de l’antiga prosperitat de la població. El lloc pertanyia al terme del castell d’Olèrdola i gaudia de franqueses. Documents del segle xi mencionen l’existència d’una torre anomenada de Dela. La formació de la vila com a tal anà relacionada amb la decadència de l’antiga ciutat murallada d’Olèrdola i la menor necessitat de defensa d’aquesta antiga marca, un cop es reconqueriren les ciutats de Tortosa i Tarragona.

L’organització de la població rebé un impuls decisiu del comte Ramon Berenguer IV, el qual nomenà com a batlle comtal de la vila i del seu terme Pere Berenguer de Vilafranca, a qui donà feus i drets senyorials que el comte hi tenia. El mercat de Vilafranca, tan antic com la vila, aviat substituí el de la Granada, que fins al segle xii fou el més ric de la comarca. Els Vilafranca foren els castlans del rei. El 1236, donà a Fructià de Palau el palau reial que hi tenia, amb l’obligació de donar-li allotjament a ell i als seus successors, sempre que hi fos de pas. Al segle xiii, es constituí la universitat de la vila, regida per 4 jurats i 60 consellers, el 1289. Després d’haver estat

objecte d’una infructuosa cessió al vescomte de Cabrera, la vila fou incorporada de jure al comtat de Barcelona i redimida de tota jurisdicció feudal. Després de la guerra de Successió (1714) s’hi establí el corregiment de Vilafranca, amb jurisdicció sobre la vila i els pobles de reialenc que la voltaven. A la fi del segle xviii, començà una altra època de prosperitat per a la vila: la del conreu intensiu de la vinya i l’exportació del vi i de l’aiguardent des de la platja de Vilanova als ports d’Amèrica i d’Europa. El moment àlgid d’aquesta activitat se centra als anys de la segona meitat del segle xix. En l’actualitat, bé que la indústria s’ha diversificat, encara hi és molt important l’activitat de les destil· leries, l’elaboració de vins i caves i la fabricació de licors.

El nucli antic de la vila de Vilafranca és presidit per la basílica de Santa Maria, parròquia i cap d’arxiprestat, edifici gòtic (segle xv) d’una sola nau amb absis poligonal. La façana principal és neogòtica (1903) i dóna a la plaça de Santa Maria; la volta de la nau hagué de ser reconstruïda el 1757. Al carrer de Santa Maria, hi ha un antic portal de punt rodó, que conserva a les dovelles centrals

Vilafranca del Penedès. Claustre del convent de Sant Francesc / DGPC Albert Sierra

VILALLER 483

una pintura, força desdibuixada però molt interessant, del segle xiv, amb la Crucifixió.

A la cripta, que data del segle xvi, i es cobreix amb una volta de creueria molt aixafada, s’hi conserva un magnífic grup escultòric modernista de marbre blanc, obra de Josep Llimona, costejada pel bisbe Torras i Bages, que representa el Sant Enterrament.

Davant l’església, a la plaça de Jaume I, hi ha l’antic Palau Reial, on sembla que morí el rei Pere el Gran el 1289, segons la crònica de Ramon Muntaner. El 1308, l’edifici va ser venut al monestir de Santes Creus, del qual fou propietat fins al 1835. És una construcció d’un gòtic primerenc (segle xiii), amb un gran portal adovellat flanquejat per altres de menors i un bell finestral triforat. Allotja el Museu de Vilafranca. A la mateixa plaça, a la dreta del temple, s’aixeca el Palau del Fraret o Palau Baltà, de la primeria del segle xvi, bastit pel castlà Francesc Babau, a qui el 1503 Ferran el Catòlic confirmà la castlania. Quasi al davant, hi ha el monument als castellers, obra de l’escultor Josep Canas. A l’angle amb la plaça de l’Oli, hi destaquen la Casa del Marquès d’Alfarràs i el Casal dels Gomà, casa pairal de Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, escriptor, pensador i mentor de molts intel·lectuals noucentstes.

Un altre edifici remarcable és l’església de Sant Joan, a la plaça de la Vila, començada el 1307, gòtica amb reminiscències romàniques, com el portal; fou seu d’una comanda de l’Hospital. A ponent de la rambla de Sant Francesc, que era fora muralla i fou urbanitzada com a passeig urbà el segle xix, destaca el monument al filòleg i literat vilafranquí Manuel Milà i Fontanals, obra d’E. Monserdà, M. Foixà i E. Arnau. Té a prop el convent de Sant Francesc, convertit en hospital. S’hi conserva l’església gòtica de Sant Francesc, on hom pot admirar el magnífic retaule gòtic de Sant Bartomeu, obra de Lluís Borrassà, contractada el 1392. El claustre conserva antigues sepultures esculpides i elements gòtics i renaixentistes i allotja el Museu Lapidari.

El Museu de Vilafranca, monument historicoartístic des de 1962, ocupa l’antic Palau Reial i un edifici contigu. Inclou col·leccions d’arqueologia i paleontologia, el famós Museu del Vi, de caràcter monogràfic, amb un seguit de diorames que mostren l’elaboració del vi en distints moments històrics i la seva exportació a les platges d’embarcament,

col·leccions de premses, copes, àmfores, etiquetes i cartells i una mostra de pintura relacionada amb la viticultura, i té una taverna d’ambientació vuitcentista amb un gran mural de Xavier Nogués. Al Museu de Vilafranca, hi ha també la important col·lecció ornitològica de Pere Mestre i Raventós, integrada per 141 espècies distribuïdes en vitrines, amb representació dels respectius hàbitats ecològics, tots penedesencs. La col· lecció de ceràmica Bonet i Baltà consta de 480 peces dels segles xv al xix. També té altres seccions d’art profà i religiós, fruit del llegat del Dr. Manuel Trens. Destaquen ornaments i utensilis del culte i, en particular, una bella marededéu romànica i talles barroques. En d’altres dependències del museu, hi ha els arxius de protocols, notarial i de la comunitat de Santa Maria i la seu del Centre d’Estudis Penedesencs.

El Museu Lapidari se situa al claustre del convent de Sant Francesc. Conserva làpides romanes, i sobretot medievals, restes arquitectòniques i una sèrie important de sepulcres gòtics: d’Hug de Cervelló, dels Penyafort, de Pere d’Avinyó, etcètera.

Vilajuïga L'Alt Empordà Municipi situat al NE de Figueres, als contraforts nord-occidentals de la serra de Rodes. S’hi arriba per una carretera local que surt de la N-260, de Figueres a Portbou, i a través de la GI-604, de Garriguella a Palausaverdera. Surt del poble la GI-P-6041, que duu al monestir de Sant Pere de Rodes. Hi ha estació de ferrocarril de Portbou a Figueres. L’església de Sant Feliu conserva la nau romànica, amb la porta de ponent, que fou molt ampliada als segles xviii-xix. Als afores, a prop de la carretera comarcal, s’alça el castell de Quermançó, dalt d’un puig encinglerat. S’hi conserva la torre mestra rectangular, una sala amb arcades i diverses torres barranes, i la cisterna. Pertanyé als comtes d’Empúries.

Vilaller L'Alta Ribagorça El poble és el centre de la Vall de Barravés, l’alta conca de la Noguera Ribagorçana, entre les valls de Castanesa i de Boí. L’eix de comunicació és la carretera N‑230, de Lleida

V

484 VILALLONGA DE TER

Vilanova i la Geltrú. Biblioteca-Museu Víctor Balaguer / DGPC Bob Masters

a la Val d'Aran (Vielha). La vila antiga és a l’esquerra del riu, amuntegada en un dèdal de petits carrers costeruts, amb arcades i passadissos, centrada per l’església de Sant Climent, barroca, de la fi del segle xviii, de tres naus i un gran campanar octogonal. Tocant al poble, sobre la Noguera Ribagorçana, hi ha un pont gòtic, mig enderrocat. Al N de la vila i a la dreta del riu, s’alça el santuari de la Mare de Déu de Riupedrós, lloc de molta devoció a la contrada, refet el 1950, quan a prop seu es bastí un nou i gran edifici, destinat inicialment a seminari d’estiu de Lleida. Del terme es pot destacar també l’església de Santa Cecília de Senet de Barravés, romànica, amb absis i dues absidioles que formen un petit creuer.

Vilallonga de Ter El Ripollès A la regió de la Vall de Camprodon. El terme és a la vall del Ter, que el travessa en direcció N-SE i arriba fins a la serra de Faitús, a llevant, i el puig de Balandrau, a ponent, que separa la vall de la del Freser.

S’hi arriba des de Camprodon, per la carretera GI-V-5264, que va a Setcases. És un

lloc turístic i de pas. El poble té l’església de Sant Martí, amb l’absis romànic, però molt transformada i en bona part renovada el 1784, amb volta de nervadures sobre el presbiteri. Dins el terme, hi ha el poble de la Roca de Pelancà, grup de cases en carrers estrets i tortuosos, al vessant assolellat de l’alt penyal del seu nom, on hi ha vesti­ gis de l’antic castell de Pelancà o Roca de Pelancà, documentat el segle xiii, i la capella de la Mare de Déu de la Pietat. El santuari del Catllar és als vessants de la serra del seu nom, on hi hagué també l’antic castell de Catllar, que fou dels Catllar o Descatllar, senyors del Catllar i de Vilallonga. Al centre de la vall, entre el Ter i la masia de la Sala, hi ha la fortalesa de La Sala, rectangular i en part romànica. El terme té pobles agregats amb interessants esglésies, com Santa Llúcia d’Abella o Sant Julià de Tregurà.

Vilanova i la Geltrú ** El Garraf Capital de la comarca, el seu terme és a la costa i accidentat al N pels darrers contraforts del massís de Garraf. Ara és una ciutat important de més de 60.000 habitants, però

VILANOVA I LA GELTRÚ 485

Vilanova i la Geltrú. Museu del Ferrocarril / ARXIU MNACTEC Teresa Llordés

antigament hi havia al lloc dos nuclis de poblament diferenciats, la Geltrú, documentat el segle x com a vila episcopal, i la Vilanova de Cubelles, dins el terme del castell de Cubelles, que es formà per una carta de població que atorgà Jaume I el 1274. Es manté la tradició que els primers habitants de Vilanova procedien del castell de la Geltrú, que abandonaren a causa de les imposicions senyorials. Això és confirmat per la promesa que del rei obtingué el senyor de la Geltrú, el 1275, respecte que no s’admetria a Vilanova cap home procedent del castell de la Geltrú.

Aviat, Vilanova es convertí en un nucli força important. El 1335, organitzà el seu govern municipal, que el 1368 es veié reforçat perquè el rei, Pere III de Catalunya, autoritzà de nomenar un batlle comú per als termes dels castells de la Geltrú i de Cubelles i per al lloc de Vilanova, amb poders jurisdiccionals.

El mateix sobirà, el 1340, havia autoritzat la càrrega i descàrrega a les platges de Cubelles i de Vilanova, i més tard de la Geltrú, i el mercat setmanal i la fira anual. La parròquia de Vilanova, segregada de l’antiga del castell de Cubelles, fou creada el 1363. Un altre moment pròsper fou el de l’exportació de vins als ports d’Amèrica, amb els quals es podia

comerciar des de l’autorització de Carles III, de 1765, i aquesta prosperitat de Vilanova es reforçà el segle xix, amb la instal·lació de diverses fàbriques tèxtils (cotó).

La vila de Vilanova i la Geltrú, com s’ha exposat, té dos nuclis històrics: el de Vilanova i el de la Geltrú. Al de Vilanova destaca l’església parroquial de Sant Antoni Abat, construïda entre els anys 1734 i 1771, bàsicament, però amb les façanes força més tardanes. La principal, de 1876, és neoclàssica, amb un ordre de columnes corínties i acabada amb un gran frontó triangular. El robust campanar, que es dreça prop seu, fou bastit entre 1672 i 1706, amb plans de fra Josep de la Concepció. La façana posterior, o de la Mare de Déu de les Neus, és d’estil neoflorentí, construïda entre 1973 i 1976. L’eixample de Vilanova i la Geltrú, de 1867, fou impulsat per un patrici vingut de Cuba. En destaca l’elegant plaça de la Vila, porticada, i la Biblioteca-Museu Balaguer (1882‑1884), de regust classicista, que fou declarat monument historicoartístic el 1962.

Al nucli de la Geltrú, que conserva parcialment el traçat de les antigues muralles, destaca magnífic l’antic castell de la Geltrú, restaurat a la primeria de segle xx per Jeroni

V

486 VILANOVA DE L’AGUDA

Vilanova de Meià / DGPC Josep Giribet

Martorell, que allotja actualment el Museu del Castell de la Geltrú. És un edifici medieval, amb estructures dels segles xii al xv, diverses finestres coronelles i una torre rectangular d’angle. L’església parroquial de Santa Maria de la Geltrú és de la primeria del segle xviii i conserva l’altar major barroc.

A Can Papiol, casa neoclàssica de 1790-1801, hi ha el Museu Romàntic. El barri de Mar o Marina de Vilanova, al S de la vila, és separat per la via del ferrocarril. Tingué una gran prosperitat al llarg dels segles xvii i xviii, i és vers aquest sector que, a través de les rambles, es dirigí l’eixample de Vilanova. És un barri de mariners i pescadors, i nucli turístic.

El passeig Marítim, arranjat modernament, amb façana a la llotja del Peix, és prolongat a ponent del passeig de Ribes Roges, que dóna a la platja del seu nom, amb diversos xalets noucentistes. La Masia Cabanyes, als afores, és un palauet neoclàssic dels més característics d’aquest estil a Catalunya (declarada monument historicoartístic el 1980). D’una família d’artistes i literats, en destacaren Manuel de Cabanyes, poeta preromàntic, i Alexandre de Cabanyes, pintor modernista.

L’Arxiu Comarcal del Garraf és instal·lat a l’antic castell medieval.

La Biblioteca-Museu Balaguer, museu secció del MNAC, fou fundada el 1884 pel famós literat i polític Víctor Balaguer. Inclou un fons d’uns 30.000 volums, principalment obres d’història i literatura del segle xix, i pergamins, manuscrits i incunables, entre els quals els privilegis concedits a la vila pels sobirans catalans a partir del de Jaume I (1274). S’hi guarda també l’arxiu personal del fundador. El museu conserva una valuosa pinacoteca, amb un notable fons en

dipòsit del Museu del Prado de Madrid. A més, hi ha col·leccions d’art egipci, precolombí i xinès, mobiliari dels segles xvii al xix i molts objectes i records personals de Víctor Balaguer.

El Museu Romàntic és situat a Can Papiol, residència vuitcentista que conserva una notable col·lecció de peces de mobiliari dels segles xviii i xix (Lluís XVI, imperi, isabel·lí), rellotges, canelobres, porcellanes, llums... propis d’una casa benestant de l’època romàntica, i un arxiu sobre transaccions comercials de la localitat del segle xix.

El Museu del Ferrocarril guarda una col· lecció de locomotores de vapor, elèctriques i dièsel, i material ferroviari que abasta tota la història del món del tren. Cal destacar l’audiovisual multivisió sobre la història del ferrocarril i també l’Espai Segle xxi. Forma part del sistema territorial del MNACTEC. El Museu de Curiositats Marineres i Nàutiques Roig Toqués, particular, inclou una gran col·lecció de temes i curiositats relatives al món del mar, aplegades per Francesc Roig Toqués.

Vilanova de l’Aguda La Noguera A l’E de la comarca, al límit amb el Solsonès i la Segarra. Hi porta un brancal que, poc abans d’arribar a Ponts, surt de la carretera C-1412 de Calaf a Ponts. Del poble destaca el carrer Major, amb un pas cobert d’arc apuntat. Resta un portal de mig punt adovellat de l’antiga muralla. L’església de Santa Maria avui és la parròquia. A l’antic castell de l’Aguda hi ha la capella romànica de Sant Miquel de Valldàries, amb un absis

VILANOVA DE SAU 487

llombard. Força més important fou l’antiga baronia de Ribelles, centrada al poble de Ribelles, que conserva la gran església romànica de Santa Maria, d’una nau amb l’absis sobrealçat, ornat amb arcuacions i mitges columnes. La volta de la nau és barroca, de llunetes. Al costat s’alça una torre massissa que fa de campanar. La rectoria, adossada, és porticada. El castell de Ribelles fou pràcticament refet a la primeria de segle xx, a la manera neoromànica romàntica. El pont de pedra sobre el Llobregós és una bella obra de 1818.

Vilanova de Meià * La Noguera Al N de la comarca, al límit amb el Pallars Jussà, el terme és situat als vessants meridionals del Montsec de Rúbies. Hi arriba la carretera L-P-9132, que enllaça amb la L-512, d’Artesa a Tremp pel coll de Comiols. Inclou molts petits nuclis i antics llocs.

La vila és la població més important de la conca de Meià. Era fortificada, s’hi accedeix per un portal gòtic al S, carrers estrets i costeruts porten dalt, on hi ha l’església parroquial de Sant Salvador~, que depengué del priorat de Santa Maria de Meià. És un edifici romànic amb capelles gòtiques i un bell portal ogival (el romànic és al S), amb magnífics calats i traceries, malmesos.

Vilanova de Meià. Sant Salvador / DGPC Josep Giribet

El campanar té un coronament barroc, tot el seu conjunt és monument historicoartístic des de 1980. S’hi venera la talla gòtica de la Mare de Déu del Puig de Meià i una marededéu romànica. Darrere l’església, hi ha el pati del castell de Meià, arruïnat. La vila és documentada el 1305, quan la senyora del lloc, Dolça de Cervera, li concedí l’aixecament de l’interdicte de la venda del vi.

El 1314, el rei Jaume II estengué una ordre al batlle general del Principat perquè proveís l’establiment de repobladors forasters al nou lloc de Vilanova de Meià. És famosa la seva Fira de la Perdiu, del segon diumenge de novembre. El santuari de la Mare de Déu del Puig de Meià, encimbellat fora vila, és d’una nau amb impostes decorades.

Es tracta de l’antiga capella del castell i ha estat restaurat fa pocs anys. A ponent de la vila, al vessant del Montsec, hi ha el poble de Santa Maria de Meià, que conserva el portal d’entrada de mig punt. L’església parroquial de Santa Maria de Meià és la de l’antic priorat benedictí del seu nom, que sembla que fou fundat a mitjan segle xi i refet vers el 1080, quan fou unit a Sant Serni de Tavèrnoles perquè hi introduís la regla benedictina. L’església fou reconstruïda el 1210. Durant aquest segle, fou posat sota l’obediència de Ripoll. El 1592 entrà com a priorat exempt a la Congregació Claustral Tarraconense i hi subsistí fins a l’exclaustració. Els seus priors tenien la jurisdicció civil i eclesiàstica sobre molts pobles i parròquies. L’església fou reconstruïda al segle xvii i té campanar barroc. Vers el 1930, li fou agregat el municipi de la Baronia de Lavansa, amb molts antics petits nuclis històrics, com ara Lluçars, Argentera, Gàrzola, Boada, Tòrrec, i altres indrets, com Perauba, Colldorenga o Coscollera, alguns dels quals tenen esglésies romàniques, com la capella troglodítica de la Mare de Déu de Lavansa, amb absis romànic, o velles fortaleses com els castells d’Argentera, d’Orenga o les dues torres, dites els Castellots o el dolmen de la Lloella del Llop.

Vilanova de Sau * Osona Extens municipi situat a la vall del Ter que fa d’enllaç entre el Collsacabra i les Guilleries. El terme es troba repartit en quatre antigues parròquies. La principal és Vilano-

V

488 VILAPLANA

Vilanova de Sau. Pantà. Campanar romànic / CE09 llumimirada

va de Sau, cap del municipi, amb un sector d’antigues cases i una església parroquial romànica, dedicada a Santa Maria. L’antic poble de Sant Romà de Sau es troba negat pel pantà de Sau, normalment només n’emergeix la punta del seu campanar romànic.

El nou poble es troba sobre la gran presa construïda entre 1949 i 1962, amb un sector enjardinat i arreglat per al turisme. La vall de Sau, envoltada de cingleres d’una gran bellesa, té els jaciments prehistòrics més antics d’Osona, al Cingle Vermell i Castell d’en Sala. El municipi té a la part de les Guilleries el pont medieval de Malafogassa, que permetia accedir al sector de Bancells i a Castanyadell, antigues parròquies. El terme també té grans masies, com el Riber, Tortadès, Bancells, el Vilar, etc. Hi destaquen també l’església romànica de Sant Andreu de Bancells i el sector de Santa Maria de Vallclara, amb una moderna urbanització.

Vilaplana El Baix Camp Al N de la comarca, la vila és situada sota la serra de la Mussara, que accidenta bona

part del terme. Hi porta la carretera local TP-7013, de la Selva del Camp a Alforja, i la T-704, vers Maspujols i Reus. És un petit nucli afavorit per l’estiueig. L’església de la Nativitat, de 1736‑1739, conserva una imatge romànica de la Mare de Déu de la Llet, molt restaurada. Cal Batjau conserva estructures medievals. Dalt la serra del seu nom, hi ha l’antic poble abandonat de la Mussara, on, en l’època de dominació sarraïna, hi havia una guarnició que depenia del valí de Siurana.

Vila-rodona L'Alt Camp Terme situat al sector E de la comarca, travessat de N a S pel riu Gaià i accidentat per les darreres estribacions del Montmell.

Domina la vila el castell de Vila-rodona, amb una alta torre i altres elements molt restaurats. L’església parroquial de Santa Maria és un edifici barroc neoclassitzant (1793‑1797), amb planta de creu llatina, cimbori i un esvelt campanar acabat amb una torre octogonal.

Té al seu terme un columbari romà del segle i, que s’aixeca damunt d’un estilobat decorat

VILASSAR DE DALT 489

amb arcuacions. Conserva l’absis del fons i té tres nínxols per banda, a l’interior, per guardar-hi les urnes funeràries. En el seu Museu Municipal es guarden restes ibèriques i romanes notables trobades al terme, i elements paleontològics i etnogràfics.

Vilasacra L'Alt Empordà Petit terme municipal a la plana al·luvial de la dreta del riu Manoll, entre Figueres i Castelló d’Empúries. Es comunica per l’autovia de Figueres a Roses, que evita el pas pel centre del poble, i per la GI-V-6212, amb Fortià. És en terreny pla i de regadiu i hi tenia llarga tradició la manufactura de canyissos. Caracteritza la població la seva església parroquial de Sant Esteve, un edifici romànic tardà fortificat, de pedra ben tallada i austeritat cistercenca. Li fa costat el seu antic castell, un palau dels segles xiv-xv, força modificat, on destaca una gran torre circular i altres dependències conegudes, com l’Abadia o Casa de l’Abat, perquè hi havia residit entre els anys 1798 i 1818 la comunitat benedictina de Sant Pere de Rodes, per concessió de Carles IV, quan abandonaren el monestir del Cap de Creus.

cent donzelles que no foren donades al rei moro. Entre els anys 2001-2003, s’hi construí el Tanatori Municipal, dels arquitectes Mamen Domingo i Ernest Ferré. En un emplaçament inhòspit, aquesta obra, plena de simbolismes, potser difícils de percebre, condueix el visitant per un discurs sobre la vida i la mort.

Vilassar de Dalt * El Maresme Als vessants de la Serralada Litoral. La vila és presidida per un espectacular castell gòtic~, que conserva un notable teginat del segle xiv. Restaurat modernament, fou declarat monument historicoartístic el 1931. L’església de Sant Genís de Vilassar, de 1943, conserva diversos elements (portal lateral) de l’anterior temple del segle xvi. El Teatre la Massa és un dels centres neuràlgics de l’activitat cultural i artística de la vila. És un edifici de gran interès arquitectònic i històric, ja que és la darrera obra, i la més notable, de l’arquitecte Rafael Guastavino abans que emigrés als EUA. Al Museu Municipal, hi ha reculls d’arqueologia, numisVilassar de Dalt. Teatre la Massa / DGPC Albert Sierra

Vila‑seca El Tarragonès Prop de la costa, a l’extrem SW de la comarca. Des de 1989 forma municipi propi separat de Salou, amb 36,71 km2 i uns 16.000 habitants. La vila de Vila‑seca de Solcina conserva un nucli compacte amb restes de les antigues muralles, la torre i el portal de Sant Antoni, ben adovellat. El castell de Vilaseca era un dels edificis més significatius del terme. Al segle xviii, el seu nou propietari, un holandès que l’adquirí de l’arquebisbe de Tarragona, el féu reconstruir a semblança de les pagesies del seu país, i no només en va servar la torre mestra antiga. A la fi del segle xix, fou remodelat. L’església de San Esteve de Vila-seca de Solcina és de la fi del segle xvi, de transició d’estil gòtic al renaixentista.

Té al seu terme el santuari de la Mare de Déu de la Pineda, amb elements gòtics i, prop seu, la Torre dels Carboners del segle xvi. Al terme hi ha el piló del Rescat o de Sant Esteve, lligat a la llegenda de l’alliberament del noble Galzeran de Pinós i de les

V

490

VILASSAR DE MAR

màtica, armes i arts populars de la rodalia.

El Museu del Cau del Cargol, particular, però visitable, té una important col·lecció de mol·luscs.

Vilassar de Mar El Maresme Municipi situat a la costa, al SW de Mataró. Vila d’estiueig, al segle xix havia estat dedicada al comerç d’ultramar i a la fabricació de vaixells (drassanes). Conserva la bella torre de defensa de Can Nadal, rodona, amb corsera i finestres gòtiques. L’església, de 1946, és decorada amb pintures de J. Obiols, E. Moncerdà, J. Commeleran, J. Vila Rufas i Leonci Quera. Dels edificis més notables, en destaquen la casa neoclàssica on visqué el pintor Torres Garcia, les cases Bisa i Bassa, el Casino i diverses edificacions modernistes. L’antic hostal allotja la Gliptoteca Monjo, deixada per l’escultor Enric Monjo a la seva vila nadiua (1971).

Vimbodí-Poblet *** La Conca de Barberà Al SW de la comarca, al límit amb les Garrigues i el Baix Camp, als vessants septentrionals de les muntanyes de Prades, conegudes ací com a bosc de Poblet. El terme inclou, a més de la vila, el monestir de Poblet i una sèrie d’antigues granges que pertanyeren al cenobi, com ara Riudabella, Milmanda i Castellfollit. La vila de Vimbodí era emmurallada i es construí a l’empara del seu desaparegut castell, cedit pel mestre del Temple de Catalunya a Poblet el 1182. A la part alta de la vila, on hi hauria el castell, hi ha l’església parroquial de la Transfiguració del Senyor, una sòbria obra gòtica dels segles xiv-xvi que hi feren bastir els abats de Poblet.

El monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet~, panteó reial des de Pere el Cerimoniós (segle xiv), juntament amb el de Santes Creus, fou un dels més importants del Cister a Catalunya. Actualment, les dues grans abadies estan incloses entre els monuments monàstics medievals més característics i ben conservats de tota la cristiandat, ja que no guarden solament l’església, sinó un conjunt monumental molt complet. Les terres per a la fundació del cenobi, al límit de la Catalunya Vella i l’entrada de la Catalunya Nova, foren donades per Ramon Berenguer

IV els anys 1150‑1151 al monestir de Fontfreda. El 1153, l’abat Guerau fundà la primera comunitat plenament constituïda a Poblet.

A poc a poc, hi anà arrelant, alhora que incrementava el seu patrimoni per donacions reials i de fidels, i per compres. El 1185, ja tenia un hospital i la biblioteca del monestir era molt completa. Fou aleshores quan s’hi construïren l’església, el refetor, la infermeria i part del claustre, en estil cistercenc.

Al segle xiii foren bastits la sagristia, la sala capitular, les sales de monjos i novicis, el refetor de conversos i el gran dormitori.

El 1343, en temps de l’abat Copons (que es preocupà d’engrandir la senyoria del monestir), s’hi féu la còpia més antiga conservada de la crònica catalana de Jaume I, se’n bastí l’atri, se’n reféu la nau N del temple i se n’aixecà el cimbori. La muralla i les tombes reials són del temps de Pere el Cerimoniós (segle xiv) i del rei Martí l’Humà, que hi féu bastir també el seu palau (1397‑1406).

El monestir de Poblet arribà a estendre la seva jurisdicció sobre set baronies, posseïa 60 pobles i nomenava batlles d’una desena de viles que depenien del monestir. A mitjan segle xiv, assolí una mitjana de 80 a 100 monjos, a part dels nombrosos llecs i donats.

Des de la fi del segle xii, féu moltes noves fundacions. L’esplendor de la gran abadia començà a decaure al segle xvi i, en arribar a l’exclaustració de 1835, comptava encara amb 69 religiosos, dels quals 58 eren monjos de cor i 11 llecs i donats. El monestir no fou saquejat ni incendiat, però fou abandonat i quedà a disposició dels buscadors de tresors, que a poc a poc l’anaren espoliant. Així foren obertes les tombes reials, trossejats els retaules i els calats dels claustres... La Comissió de Monuments Històrics i Artístics (1849‑1930) en deturà tot el que pogué la destrucció i restaurà en part el cenobi, que el 1921 fou declarat monument historicoartístic. El 1930, gràcies a l’impulsor de la moderna restauració, Eduard Toda i Güell, es fundà el patronat. El 1940, s’hi aplegà la nova comunitat cistercenca, que avui té més de trenta monjos. El qui fou president de la Generalitat de Catalunya, primer a l’exili i després un cop restaurada, Josep Tarradellas i Joan (entre 1954 i 1980), cedí al monestir el seu arxiu personal.

El conjunt monumental del monestir de Poblet, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1991, es disposa en tres

VIMBODÍ-POBLET 491

Vimbodí. Monestir de Poblet / CE09 Jaume Gassol

V

492

VIMBODÍ-POBLET

Vimbodí. Monestir de Poblet / DGPC Josep Giribet

closos successius, parcialment encerclats per un mur emmerletat. El primer en entrar és de mitjan segle xvi; en el segon, al qual s’accedeix per la Porta Daurada (segle xv), al costat de la qual hi ha la bella capella de Sant Jordi (que fou construïda per Alfons el Magnànim per haver conquerit Nàpols), hi ha l’Hostatgeria, l’Hospital de Pobres i altres construccions, com la capella de Santa Caterina i la Bosseria. El tercer clos és el que tanca l’abadia pròpiament dita, amb l’església, els claustres i les dependències monàstiques, a més del palau reial. Aquest clos és tancat per una muralla reforçada amb torres, obra de fra Guillem de Guimerà (segle xiv); en destaca la magnífica Porta Reial, flanquejada per dues imponents torres hexagonals. En el mateix tram de muralla, però un xic més a migdia, hi ha la bella porta barroca (segle xvii), construïda pels Cardona a la façana de l’església del monestir.

Aquest bell edifici, l’església de Santa Maria de Poblet, bastida en temps del rei Alfons I (1162‑1196), és de tres naus, amb transsepte. L’absis, amb deambulatori i ca-

pelles radials, l’allunya de l’austeritat i els models característics de l’arquitectura cistercenca. La nau central és coberta amb volta lleugerament apuntada i reforçada per arcs torals, que descansen sobre columnes, i les laterals es cobreixen amb voltes de creueria. Al presbiteri, hi ha el bell retaule renaixentista de Damià Forment, obrat en alabastre (1527‑1529). A ambdós costats del creuer, sobre el qual s’aixeca el cimbori gòtic, vuitavat, hi ha sengles arcs molt rebaixats que fan de suport al panteó reial de la monarquia catalanoaragonesa, restaurat el 1940 per l’escultor Frederic Marés. A la banda del N, hi ha les tombes de Jaume I, de Pere el Cerimoniós, de les seves tres mullers, Maria de Navarra, Elionor de Portugal i Elionor de Sicília, i de Ferran d’Antequera.

A l’altre costat, les d’Alfons el Cast, Joan I, les seves dues mullers, Marta d’Armanyac i Violant de Bar, i els pares de Ferran el Catòlic. A Poblet també hi ha les tombes d’Alfons el Magnànim i de Martí l’Humà. A la banda N de l’església, hi ha el claustre major del monestir, l’ala més antiga del qual és

VIMBODÍ-POBLET 493

la col·lateral al mur de l’església; és de factura romànica però la coberta és ja ogival.

Les altres tres galeries són netament gòtiques, amb grans finestrals calats. A la galeria del N, a la part de dins del claustre, hi ha el tradicional lavabo dels cistercencs, davant el refetor. La sala capitular és situada a llevant de la galeria oriental. S’hi entra per una porta romànica, amb arcs i columnes en degradació, flanquejada per finestres geminades. Interiorment és un bell i harmoniós espai quadrangular dividit en nou trams de creueria, sostinguts entre els murs i quatre columnes centrals amb bonics capitells. Al terra, hi ha les lloses sepulcrals d’una gran part dels abats del monestir. Des de la galeria N del claustre, hom accedeix al refetor (rectangular, amb volta apuntada, del segle xii), a la cuina i al calefactor. Al NE, pel locutori dels monjos, es passa a la biblioteca, transformada al segle xvii seguint encara la tradició gòtica. El dormitori dels monjos és bastit damunt la biblioteca i la sala capitular. És una magnífica estança rectangular (s’hi accedeix per l’escala de la galeria E del claustre), de 1243, coberta amb un embigat a doble vessant, sostingut per un seguit d’arcs de diafragma que reposen sobre mèn-

sules. A l’angle NW, la porta romànica (segle xiv) dóna entrada a la sala de l’Abat Copons, des d’on s’accedeix al gran i esplèndid celler, cobert amb voltes de creueria que reposen sobre pilars vuitavats. El Palau Reial, o del rei Martí, fou començat el 1392 per Arnau Bargués, sobre les construccions de l’ala W del claustre i la galilea del temple. És una obra del més bell gòtic català, que restà inacabada. La seva notable decoració escultòrica és de Francesc Salau.

El Museu del Reial Monestir de Poblet és instal·lat al Palau del Rei Martí i a l’antic dormitori de conversos. Inclou, a més d’una gran col·lecció d’elements arquitectònics i escultòrics del monestir no utilitzats en la seva restauració, una magnífica col·lecció d’art: talles romàniques, retaules gòtics, objectes d’orfebreria i de ceràmica, etcètera.

L’antic Palau de l’Abat, situat a tocar, però fora del clos monàstic, ha estat restaurat i conserva documentació antiga original i altra de microfilmada del gran arxiu de Poblet, conservat a l’Arxiu Nacional de Madrid. La seva finalitat és esdevenir un centre d’estudis monàstics.

La visita a Poblet es pot completar amb la de la Creu de Sant Bernat, les anti-

Vimbodí. Monestir de Poblet / CE09 Miquel Pons

V

494

VINAIXA

Vinaixa. Església parroquial de Sant Joan Baptista / DGPC Albert Sierra

gues granges monàstiques de Riudabella i Castell­follit i tot l’entorn, encara força ben conservat, que embolcalla la pau monàstica que s’hi respira.

Vinaixa Les Garrigues A llevant de la comarca. És una petita població que es formà als peus del seu castell, del qual resta una sola torre circular que emergeix entre les cases del sector alt del poble. El més destacable és l’església parroquial de Sant Joan Baptista, construïda entre 1301 i 1318, amb el romànic de transició al gòtic, característic estil de l’escola lleidatana. És digne d’admirar el seu portal, amb arquivoltes esculpides. De la seva rica ornamentació es conserven restes de pintures encara romàniques, fragments d’escultures d’un retaule gòtic atribuït a Guillem Seguer (1340) i dos retaules gòtics de pintura, un de Sant Pere atribuït a Ramon de Mur i l’altre dedicat als Sants Joans, de Bernat Martorell, ambdós ara al MDT. Dins del terme, vers els Omellons, hi ha el santuari de Sant Bonifaci, inicialment d’estructura gòtica. El

poble té una activa Cooperativa del Camp de Vinaixa.

Viver i Serrateix * El Berguedà Extens municipi al S de la comarca, al límit amb el Bages. La població és eminentment disseminada. Viver és el centre la parroquial de Sant Miquel, refeta el segle xvii, i de diverses cases aïllades prop seu. A ponent de la parròquia, s’alça el penyal conegut com a Castellot de Viver, on s’excavà un primitiu assentament de fortificació dels segles ix-x, del qual resten encaixos per a bigues i tombes antropomòrfiques. Per arribar-hi, cal passar per davant de la Casa Vilanova, modernista.

A Serrateix hi ha un altre petit nucli, centrat per l’església, avui parròquia, de l’antic monestir benedictí de Santa Maria de Serrateix~, que fou declarat MHA el 1999. Existia el 941, dedicat a Santa Maria i a Sant Urbici, amb una comunitat que es creu emigrada de terres sotmeses als sar­raïns. Vers el 977, quan fou dotat pels comtes i magnats, esdevingué un monestir benedictí. No queda res del seu remot passat, la seva església és romànica

VULPELLAC 495

llombarda, amb volta de pedra i una cripta.

Modificacions tardanes n’han enlletgit la capçalera i li han donat una planta de creu llatina; dels tres absis que tenia, se’n conserva el central, ornamentat a l’exterior amb les clàssiques arcuacions i bandes llombardes.

L’interior de l’església fou molt reformat, té capelles d’un gòtic molt tardà i decoració neoclàssica inaugurada el 1807. La torrecampanar que corona la façana (amb porta de 1764) és una obra del segle xiv. El claustre és d’un estil neoclàssic harmoniós i sever, i fou acabat el 1793. S’hi conserva la fornícula gòtica de l’abat Berenguer de Torigues (segle xv), el sarcòfag de la qual és al MDCS. Sota el braç S del transsepte, hi ha la sepultura capitular, de 1689. A llevant a poca distància hi ha l’antiga església parroquial de Sant Pere de Serrateix, que els darrers temps fou desafectada i convertida en la fleca del poble.

Ha estat recuperada i dignificada per a usos municipals; és un edifici preromànic de tres naus, els absis del qual no es conserven, però sí els arcs corresponents, paredats. La resta del terme està format per antigues masies i diversos elements arqueològics notables, com ara l’església de l’antiga quadra de Sant Joan de Montdarn, al NW del terme. De l’església romànica, en resta l’absis del segle

xi i la porta. L’antiga quadra de Sant Martí de Balaguer o de Montdarn té l’església romànica.

Vulpellac Vegeu Forallac.

Xerta * El Baix Ebre Municipi situat a la dreta de l’Ebre, aigua amunt de Tortosa. La vila és a l’interior d’un pronunciat meandre i té l’església d’un barroc molt senzill. Sobre la població hi ha vestigis de l’arruïnat castell. A la vila, hi ha restes d’un aqüeducte àrab i diversos portals adovellats. El més destacat del terme és el famós i espectacular assut de Xerta, construït en diagonal de banda a banda de l’Ebre, al llarg d’uns 310 m, del qual desvia l’aigua cap als canals de la dreta i de l’esquerra de l’Ebre. Sembla que l’obra s’inicià en època islàmica i que fou restaurada després de la conquesta de Tortosa per part de Ramon Berenguer IV (1149). Tanmateix, no fou acabada fins al 1411, i a mitjan segle xix l’assut fou condicionat i adaptat per als canals de regadiu citats.

Xerta. Vista de l'assut / DGPC Bob Masters

X