cat_aw11_00

Descobreix el m贸n amb

Contes del m贸n Tardor/Hivern 10-11

Nou descobriment #81:

Els nens del món també llegeixen contes El catàleg tardor/hivern 2010 de Bóboli també es llegeix. Entre les novetats per a la propera temporada, hi trobaràs un regal per als teus fills: sis històries populars recopilades per tot el món que els mostraran altres cultures, al mateix temps que els fan descobrir el plaer de llegir.

Descobreix el món amb

La fi de la foscor (Mite tradicional d’Alaska)

4

ls orígens, els esquimals vivien en una nit sense fi. Mai no havien conegut la llum del sol, així que passaven els dies en una foscor que només es compensava amb la dèbil brillantor de les estrelles.

I, creu-me, viure així no és gens fàcil: no es podien allunyar massa dels seus iglús per tal de no perdre’s, no veien quan se’ls acostava un animal salvatge i el pitjor de tot era l’intens fred que feia.

Per això, tots es van sorprendre quan un vell corb va arribar al poble i els va parlar de la llum del dia. Al sud, explicava l’ocell, gaudien d’una claror que podria millorar molt la vida dels esquimals. Així que el poble sencer va suplicar al corb que els portés una mica d’aquella meravellosa llum. L’ocell ja era vell i estava cansat, però no es va poder negar a tanta súplica. El dia següent, el corb va fer rumb cap al sud.

Els dies van passar i, quan els esquimals ja començaven a perdre la il·lusió, una brillantor fins aleshores desconeguda va aparèixer a l’horitzó. La llum se’ls acostava fins que ho va inundar tot. El corb havia tornat i portava entre les ales una bola de llum.

Els esquimals no podien creure el món de colors que estaven descobrint: el blanc de la neu, el verd dels arbres, el blau del cel...

Això sí, el corb els va avisar que, a causa de la seva edat avançada, només havia pogut transportar una bola de llum molt petita. Els esquimals haurien de deixar descansar la bola durant uns quants mesos a l’any per tal que pogués seguir funcionant. Per això, a Alaska hi ha sis mesos de llum i sis mesos de foscor.

5

6

7

8

9

La vella i els ous (Conte tradicional de l’Himà laia)

10

i la xocolata ni els caramels ni els pastissos... vet aquí una àvia que tenia com a plat favorit els ous.

Li encantaven. No volia menjar cap altra cosa. Li era igual que fossin fregits, cuits, remenats o en truita: sempre que podia, en menjava un.

Però resulta que la botiga d’ous era molt lluny de casa seva i la vella ja no tenia forces per recórrer aquella distància cada dia. Aleshores, es va posar a pensar. Havia sentit que els ous els ponien les gallines, així que, amb molt d’esforç, va estalviar fins comprar-ne una.

L’àvia estava encantada, ja que cada matí la gallina ponia un ou ben formós. Però també estava molt sorpresa: mai abans no havia vist una gallina, així que va pensar que l’animal guardava els ous a l’interior.

Fins que va arribar un dia en què amb un ou no en tenia prou, així que la dona va provar de parlar amb la gallina. Li va explicar que aquell matí li venien de gust més ous i que havia de pondre com a mínim dos o tres. Però, és clar, l’animal no entenia res... Cegada per l’avarícia, la vella va agafar un ganivet i va obrir la pobra gallina, ja que esperava trobar-hi tota una reserva d’ous. No cal dir que a l’interior no hi havia res. L’anciana s’havia quedat sense ous i sense gallina. D’aquesta manera, va comprendre que cada cosa té el seu ritme i que no té sentit precipitar-se.

11

12

13

14

15

Els grills de la sort (Conte tradicional de Franรงa)

16

l petit Marc, de gairebé 5 anys, estava quiet i en silenci enmig del forn de pa de l’Olívia.

—Desperta, Marc —el va renyar la fornera—. Vols una barra de pa?

—No, senyora —va respondre el noi—, la meva mare no té diners per comprar pa. Estic escoltant com canten els cri-cris.

—Els cri-cris? Ah, és clar, tu et refereixes als grills —va riure la senyora—. Als grills els agrada molt el foc i per això cada dia s’apleguen uns quants al voltant d’ell.

—I vostè me’n podria donar un? —va suplicar en Marc—. És que he sentit que els cri-cris porten bona sort. Si a casa en tinguéssim un, potser les coses ens anirien millor i la meva mare no ploraria tant...

L’Olívia, preocupada, va voler saber per què plorava la mare d’en Marc.

—Pels deutes —va explicar el petit—. Tot i que treballa sense descans, la meva mare no aconsegueix reunir prou diners per pagar tot el que devem.

La fornera no va dubtar. Va anar directa cap al forn, va caçar quatre grills i els va donar a en Marc dins d’una capseta, junt amb el pa més gran que tenia. El nen, agraït, va marxar a casa sense aixecar la vista dels grills. Però l’Olívia no es va conformar amb això. Va agafar tots els diners que tenia a la caixa, els va posar en un sobre, va pujar a la bicicleta i va fer cap a casa d’en Marc. Com que el petit anava despistat, l’Olívia el va poder avançar. Va arribar abans que ell a casa i va deixar el sobre amb els diners davant la porta. Poc després, quan en Marc va arribar a casa, va trobar la seva mare fent salts d’alegria amb el sobre a la mà. El nen, emocionat, amb prou feines s’ho podia creure: era cert, els cri-cris li havien portat sort!

17

18

19

20

21

22

23

El naixement d’un imperi (Llegenda tradicional del Perú)

24

l Sol estava molt trist. Dia rere dia, oferia la seva energia als homes, però hi havia un poble al sud del Perú que no l’aprofitava de cap manera. Aquella gent vivia en coves, com a salvatges, i el pitjor és que ni tan sols s’adonaven de com milloraria la seva vida si aprenguessin a fer servir els raigs solars.

Cansat d’aquesta situació, el Sol va cridar els seus dos fills i els va encarregar una missió important: —Fills meus —els va anunciar—, us enviaré a la riba d’un llac al sud del Perú i portareu amb vosaltres aquesta vareta d’or. Quan arribeu al llac, caminareu en línia recta i només us detindreu allà on la vareta s’enfonsi en el terra. En aquell lloc precís, fundareu una ciutat i ensenyareu als seus habitants a fer servir la meva energia. Amb el temps, aquesta ciutat es convertirà en l’origen de tota la civilització.

Els dos fills del Sol van caminar sense descans fins que van trobar el lloc assenyalat pel seu pare. Emocionats, van reunir totes les persones dels voltants. Amb molta paciència, els van ensenyar a construir cases, a vestir-se, a cuinar, a educar els nens, a fer servir eines, a conrear la terra... I així va ser com va néixer el gran imperi inca, mentre el Sol ho contemplava tot des del cel amb un gran somriure.

25

26

27

28

29

30

L’Alexander i els lladres (Conte tradicional de Rússia)

32

l valent Alexander travessava el bosc sumit en els seus pensaments. Anava tan distret que, per no prestar atenció al camí, va acabar totalment perdut.

Com que ja començava a fer-se de nit, l’Alexander va decidir fer nit en un molí abandonat que va trobar prop d’allà.

Però, en plena nit, un soroll de passos el va despertar. D’un salt, l’Alexander es va incorporar i es va poder amagar rere uns sacs just en el moment en què tres homes entraven al molí. Des d’allà, va sentir la conversa dels desconeguts. Pel que sembla, eren tres lladres que es volien repartir el botí dels últims robatoris.

—Escolteu-me bé —va exclamar el que semblava el cap del grup—, el que farem és amagar el botí darrere d’aquells sacs. Quan la policia deixi de buscar-nos, tornarem per recuperar-lo.

L’Alexander es va posar a tremolar: els lladres eren a punt de descobrir-lo. Però aleshores, el nostre heroi va tenir una idea brillant.

Amb la veu més greu que va poder fer, va començar a cridar: —Agafeu-los, nois! Andrei, vine amb mi! Valery, tu vigila la part del darrere! Dimitri, treu l’espasa! Vinga, no pot escapar ningú!

Per sort, l’engany va funcionar: els tres lladres van arrencar a córrer sense mirar enrere i van oblidar el botí en el molí. Així, el valent Alexander va poder tornar a casa el matí següent i convertit en un home ric.

33

34

35

36

37

38

El follet invisible (Mite tradicional de Sud-Ă frica)

40

ls nens sud-africans són els més bons del món.

Sempre obeeixen les persones grans, fan els deures i tornen d’hora a casa. És normal perquè, si algun dia es portessin malament, els seus pares avisarien el Tokoloshe. Segurament no deus haver sentit a parlar d’ell, però, creu-me, tens molta sort que mai no l’hagis vist per aquí...

El Tokoloshe és un follet molt petitet i ple de pèl. Però no et fiïs de la seva mida perquè en realitat és la criatura més perillosa del món.

Quan menja una pedra, el Tokoloshe es torna invisible i comença a fer entremaliadures: es cola a les cases i ho posa tot cap per avall amb les seves bromes i malifetes. Algunes persones de Sud-àfrica li tenen tanta por que col·loquen maons sota les potes del llit per elevar-lo i evitar així que el diminut fullet pugui enfilar-se i arribar on són.

Això sí, tu no t’has de preocupar de res perquè t’explicaré un secret.

Hi ha una forma molt fàcil de deslliurar-se del Tokoloshe: només cal que deixis un bol gran de llet als peus del llit. A aquest fullet li encanta la llet, es torna boig amb ella. Així que, si troba el bol, n’estarà tan agraït que es farà amic teu per sempre i s’assegurarà que mai no et passi res dolent.

41

42

43

44

Descobreix el m贸n amb

Contes del m贸n Tardor/Hivern 10-11

www.boboli.es