La vella i els ous (Conte tradicional de l’Himà laia)
i la xocolata ni els caramels ni els pastissos... vet aquí una àvia que tenia com a plat favorit els ous. Li encantaven. No volia menjar cap altra cosa. Li era igual que fossin fregits, cuits, remenats o en truita: sempre que podia, en menjava un. Però resulta que la botiga d’ous era molt lluny de casa seva i la vella ja no tenia forces per recórrer aquella distància cada dia. Aleshores, es va posar a pensar. Havia sentit que els ous els ponien les gallines, així que, amb molt d’esforç, va estalviar fins comprar-ne una. L’àvia estava encantada, ja que cada matí la gallina ponia un ou ben formós. Però també estava molt sorpresa: mai abans no havia vist una gallina, així que va pensar que l’animal guardava els ous a l’interior. Fins que va arribar un dia en què amb un ou no en tenia prou, així que la dona va provar de parlar amb la gallina. Li va explicar que aquell matí li venien de gust més ous i que havia de pondre com a mínim dos o tres. Però, és clar, l’animal no entenia res... Cegada per l’avarícia, la vella va agafar un ganivet i va obrir la pobra gallina, ja que esperava trobar-hi tota una reserva d’ous. No cal dir que a l’interior no hi havia res. L’anciana s’havia quedat sense ous i sense gallina. D’aquesta manera, va comprendre que cada cosa té el seu ritme i que no té sentit precipitar-se.