cat_pv10_00

Descobreix el m贸n amb

Contes del m贸n Primavera/estiu 10

Nou descobriment #29:

Descobrir el món a través dels seus contes Aquest catàleg primavera/estiu 2010 que tens a les mans és també una recopilació de vuit contes i llegendes populars dels cinc continents. Vuit històries molt breus, però plenes de diversió i ensenyaments. És un petit tresor que podràs conservar per tal que els teus fills s’iniciïn en la lectura al mateix temps que descobreixen el món.

Descobreix el món amb

Tota la veritat (Conte tradicional d’Alemanya)

E

scolta amb atenció perquè t’explicaré tota la veritat del que em va passar un dia fred d’agost.

Feia la migdiada, quan em va despertar el cant de dos pollastres rostits que volaven. Els vaig seguir i vam arribar fins a l’oceà, on surava una bola de canó.

Aleshores va aparèixer una llebre que va creuar l’oceà d’un salt i va començar a córrer. Un cec la va veure i ho va explicar al seu amic sordmut.

I el sordmut ho va comunicar a crits a un coix que passava per allà. El coix va començar a córrer i va atrapar la llebre.

El cec va guiar els seus dos amics fins a casa seva, on pretenien menjar-se la llebre. Tenien tanta gana que van pujar a un vaixell i van navegar per terra a tota vela. Però, en travessar una muntanya, es van trobar amb una tempesta, el vaixell va naufragar i es van ofegar.

La llebre va aprofitar per escapar-se, però un cargol va ser més ràpid que ella i la va poder atrapar de nou. Això sí, el pobre cargol es va haver de barallar amb uns mosquits grans com zebres, que li volien robar la llebre.

I ara, corre. Obre portes i finestres. Que entri l’aire i s’endugui totes les mentides.

3

4

5

6

7

El sac de la saviesa (Conte tradicional del Togo)

8

H

i va haver un temps en què no existia en tot el món un animal tan intel·ligent com l’aranya Yaví.

Era sàvia, prudent i molt espavilada. Però no en tenia prou. La Yaví estava preocupada perquè els altres animals es tornaven cada cop més intel·ligents. Sobretot, era gelosa dels humans, ja que sabia que molt aviat serien tan savis com ella.

Així que la Yaví va tenir una idea: faria servir la seva gran intel·ligència per acaparar tota la saviesa del món. Aquesta aranya tan llesta va fabricar un sac màgic sense fons. D’un amb un, es va anar apropant a tots els animals i les persones. Sense que se n’adonessin, n’absorbia tots els coneixements i enginy i ho guardava al sac. Quan va acabar, el sac s’havia tornat realment molt pesat i costava de transportar.

Aleshores la Yaví va tenir una altra idea brillant: amagaria el sac amb tota la saviesa del món en el tronc de l’arbre més alt que coneixia. L’aranya va subjectar el sac amb dues de les seves potetes i va començar a enfilar-se per l’arbre amb les altres sis que li quedaven. Però el sac pesava massa i la Yaví a penes podia avançar. Un colom, en veure-la patir, li va aconsellar: –Aranya, per què no et poses el sac a l’esquena? Així et serà molt més fàcil pujar a l’arbre...

La Yaví es va quedar astorada: el colom tenia raó. I aleshores es va començar a sentir molt avergonyida. Ella creia que posseïa tota la saviesa del món, però un simple colom havia demostrat que era més intel·ligent que ella. Molt trista, l’aranya va deixar caure el sac. En xocar contra terra, el sac es va trencar i tota la intel·ligència va volar pels aires i es va anar dipositant per cada racó i cada criatura de la Terra.

I des d’aquell dia, i fins avui, no hi ha ningú que no sàpiga res ni tampoc hi ha ningú que ho sàpiga tot...

9

10

11

12

13

La conquesta del foc (Conte tradicional de l’Amazones)

14

I

magina’t com seria viure sense foc. No podríem escalfar el menjar i, a l’hivern, passaríem molt fred... Va haver-hi un temps en què els homes havien de viure així. El gegant Takea era l’amo del foc, però l’amagava a la seva cova i no el compartia amb ningú.

Quan un indi jívaro es moria, es convertia en ocell i provava de robar el foc de la cova d’en Takea. Però ningú no ho havia aconseguit mai. Les portes de la cova es tancaven tan ràpid que cap ocell no havia aconseguit sortir-ne.

Fins que un dia va aparèixer en Jempe. En Jempe era un colibrí molt bonic, però a més era ràpid i espavilat. Cansat de veure patir els homes per no tenir foc, va decidir recuperar-lo.

Un dia de tempesta, en Jempe es va col·locar davant de la cova d’en Takea. Els fills del gegant, fascinats pels seus colors bonics i la llarga cua, el van dur a l’interior de la cova. Com que el colibrí era xop, el van acostar al foc per tal que s’escalfés.

Un cop eixut, en Jempe va posar en marxa el seu pla. El colibrí va acostar la cua a les flames i li va calar foc. Abans que en Takea pogués reaccionar, en Jempe va sortir volant a tota velocitat i es va allunyar de la cova.

El valent ocell va volar i volar fins que va trobar unes branques seques. Amb la cua encara encesa, va cremar les branques i així va poder tornar el foc als indis jívaros. Només aleshores, en Jempe va buscar un riu per submergir-hi la cua i apagar així les flames.

Des d’aquell dia, els indis jívaros van mantenir el foc sempre encès i ja no van tornar a passar fred. I en Jempe es va convertir en l’únic colibrí de l’Amazones que té la cua partida en dues parts, ja que les flames li van cremar la part del mig. És el record de com va aconseguir robar-li el foc al gegant Takea per donar-lo als homes.

15

16

17

18

19

La tortuga i el coIOT (Conte tradicional dels indis d’Amèrica del Nord)

20

L

a tortuga s’havia ficat en un bon embolic. Aquell matí havia sortit del riu per fer un passeig per terra ferma. Però, sense adonar-se’n, es va allunyar massa de l’aigua. El dia es feia cada cop més calorós i la pobra tortuga no sabia si seria capaç de tornar a casa.

I aleshores, tot es va complicar. Un coiot molt afamat va descobrir la tortuga i li va dir: –Quina sort trobar-te, tortugueta! Ara mateix et couré en un foc i després et menjaré.

–Ja t’agradaria –va respondre la tortuga amb un gran somriure–. La meva closca és tan resistent que el foc no li faria res...

–Ah, sí? Doncs aleshores pujaré a l’arbre més alt i et deixaré caure d’allà estant.

La teva closca xocarà contra les pedres i s’esberlarà.

–Que fas broma? –va riure la tortuga–. Tinc la closca més dura que les pedres.

No em faries ni una esgarrapada...

–Ja n’hi ha prou! –va dir el coiot cada cop més enfadat–. Et llençaré al riu i així t’ofegaràs i et podré menjar.

La tortuga va fer cara d’espantada i va començar a cridar.

–No, si et plau, no ho facis! Pel que més vulguis, no em llencis al riu...

El coiot, molt orgullós de la seva intel·ligència, no va fer cas a les súpliques de la tortuga. La va pujar al llom, va córrer fins a la riba a tota velocitat i la va deixar caure al riu. Ja a l’aigua, la tortuga es va sentir segura.

–Moltes gràcies, coiot, m’has dut fins a casa meva. M’has salvat la vida.

La tortuga, molt contenta, es va allunyar nedant mentre el coiot la mirava des de la vora sense poder fer-hi res.

21

22

23

24

25

Els plats de fusta (Conte tradicional d’Armènia)

26

Q

uan l’avi ja era tan gran i estava tan feble que no podia viure sol, es va instal·lar a casa de la seva filla, que estava casada i tenia dos fills, un nen i una nena.

A l’hora de menjar, tenia el pols tan dèbil i li tremolaven tant les mans que cada dos per tres li queia el got a terra o tombava el plat sense voler i es feia miques. El gendre n’estava fart, el molestaven les petites trencadisses que feia l’avi en els àpats, així que un dia va portar a casa un joc de plats i un got de fusta per a l’avi. Així no trencaria més peces de la vaixella.

L’avi va acceptar resignat els nous plats, trist de veure que havia de menjarhi cada dia i no en els mateixos que feien servir la filla, el gendre i els néts.

Van passar uns dies i una tarda, en sortir al jardí, el matrimoni va veure que els fills petits eren en silenci en un racó, absorts en alguna tasca que semblava molt important.

–Què feu, nens?

Els dos es van girar cap als pares, somrients i orgullosos.

–Estem fent uns plats de fusta...

–... per a vosaltres dos.

Els pares es van mirar astorats.

–Per a nosaltres?

–Sí, per quan sigueu grans com l’avi i les mans us tremolin...

Des d’aquell dia l’avi va tornar a menjar en el plat de porcellana, com tota la família.

27

31

El pescador en la tempesta (Conte tradicional d’Espanya)

32

C

ada matí, ben d’hora, en Joaquim sortia a pescar. Tenia una barca ja molt vella, però a ell li era igual. Remava fins allunyar-se de la costa, llençava la xarxa al mar i esperava que els peixos l’omplissin.

Ara bé, un dia, tot i que es va esperar molt i molt, els peixos no apareixien.

En caure la nit, en Joaquim va recollir la xarxa i, per a sorpresa seva, no era buida: un peixet molt petit hi havia quedat enganxat i el mirava amb pena: –Si et plau, pescador, deixa’m tornar a casa. Sóc encara massa petit i la meva família em trobarà a faltar.

En Joaquim no s’ho va pensar: va alliberar el peixet de la xarxa i el va tornar a l’aigua. Van passar setmanes, mesos i anys i en Joaquim seguia sortint cada dia a pescar. Un matí de desembre, una tempesta ferotge el va sorprendre en mig del mar: llamps, trons, vent, onades enormes... En Joaquim s’aferrava a la barca amb totes les forces, però ja era un home gran. Desesperat, el pescador es va adonar que la vella barca ja no aguantaria gaire en aquelles condicions.

Així que va començar a cridar.

–Oh, rei dels mars! Si em sents, ajuda’m a tornar a casa sa i estalvi!

En aquell moment, en Joaquim va perdre el coneixement. Quan va obrir els ulls de nou, va respirar alleugerit: jeia a la platja sota un cel serè i un sol radiant. I aleshores va sentir una veu que el cridava. Era un peix gran i fort que li parlava des de la vora del mar.

–Amic, un dia em vas salvar la vida i avui t’he tornat jo el favor. Estem en paus.

En Joaquim ho va comprendre tot: aquell peix petitet que havia ajudat feia anys s’havia convertit en tot un rei.

33

34

35

36

37

“Bóboli Organic” és la línia de roba més suau per al teu nadó.

Està elaborada amb cotó orgànic, que es cultiva sense pesticides ni fertilitzants sintètics per protegir la natura.

eN TAKUMI I LA MOSCA (Conte tradicional del Jap贸)

40

E

n Takumi tenia una mosca a l’estómac.

I mira que la seva mare l’havia avisat molts cops: –Fill meu, tanca la boca, que un dia t’empassaràs una mosca.

Però en Takumi no en va fer cas i, al final, l’amenaça es va complir. Una mosca se li va colar per la bocassa oberta de bat a bat i ara voleiava per l’estómac i li feia molt mal.

No et preocupis –el va tranquil·litzar el doctor– Només cal que t’empassis una granota. Ella es menjarà la mosca que tant et molesta.

En Takumi va obeir el metge. Amb paciència, va aconseguir empassar-se una granota, que no va trigar a menjar-se la mosca. Però, és clar, ara en Takumi tenia una granota a la panxa que no deixava de fer salts. El problema havia empitjorat.

–Les serps mengen granotes –va raonar el metge– Empassa-te’n una i s’ocuparà de la granota.

I així ho va fer. En Takumi es va empassar una serp, que es va menjar la granota. Però ningú no pot viure amb una serp dins. Per això, el metge va recomanar en Takumi que s’empassés un lleó. No va ser gens fàcil, però quan el lleó va entrar per fi en el cos d’en Takumi, es va menjar la serp d’un mos.

Esgotat pel pes del lleó, el nostre heroi va tornar a parlar amb el metge.

–Ja ho sé! Empassa’t un caçador- va proposar el metge.

Després d’hores d’esforç, en Takumi es va poder empassar un valent caçador, amb l’arc i les fletxes inclosos. La lluita va ser llarga i perillosa. Finalment, el caçador va aconseguir caçar el lleó, però l’estómac d’en Takumi era tan fosc que el caçador no va saber trobar-ne la sortida. Tot i que el metge tenia noves idees, en Takumi no el va voler escoltar més. Escarmentat, va tornar a casa.

I allà hi viu feliç encara, amb un caçador dins seu.

41

42

44

PER QUÈ PLORES? (Conte de Papua Nova Guinea)

46

V

et aquí que fa molt, molt de temps hi havia un home que es deia Res. Tenia mal caràcter i mai no ajudava a ningú. És més, si algú li demanava alguna cosa, s’enfadava.

Però va arribar el dia en què en Res es va morir i la seva dona es va sentir molt trista. I és que en Res havia estat molt bo amb ella. Estava molt afectada i li feia pena de veure que ningú, cap home ni cap dona, lamentés la mort del seu marit. Ningú no plorava. Així que un dia va prendre una decisió: va recollir tots els moniatos que tenia a casa i els va coure. Un cop preparats, els va posar en un cistell, va sortir de casa i els va anar repartint entre els nens que va trobar jugant al carrer.

A canvi dels moniatos, demanava als nens que ploressin pel seu marit, en Res. Així que, quan vegis un nen plorant i li preguntis, “per què plores?”, no et sorprenguis si et contesta: “ploro per Res".

47

48

Star Textil, SA. • President Companys, 16 • 08302 Mataró (Barcelona), Spain.

Tel: +34 937 982 000 • Fax: +34 937 980 500 • e-mail: startextil@boboli.es Distribuito in Italia: Star Textil Italia, SRL. • Via Zante, 14 • 20138 Milano, Italy.

Tel: +39 606 61 92 / +39 688 81 34 • Fax: +39 698 38 30 • e-mail: bobolitalia@limonta.biz

www.boboli.es

Contes del m贸n Primavera/estiu 10

Descobreix el m贸n amb

www.boboli.es