Els desposseits

portada en tapa dura, de la primera edició del llibre

ELS DESPOSSEÏTS - Ursula K. Le Guin, (Arper & Orb: 1974)

ELS DESPOSSEITS Una utopia ambigua

Ursula K. le Guin Versi贸 en llengua catalana: ramon

Vocabulari especial (Dècades: períodes de 10 dies, utilitzat en lloc de Setmanes: períodes de 7dies. A la manera del Calendari Republicà francès)

ANARRES - URRAS

No semblava pas gran cosa, era un mur de pedres tosques, sense polir, rejuntades amb una precària argamassa que a mercè dels inexorables embats de la intempèrie, s’anava escarbotant per si sola, al pas del temps. No era gaire alt, qualsevol adult podria aixecar la vista i eixorbar pels damunts, àdhuc un nen entremaliat, segur, podria fàcilment, enfilar-s’hi a sobre, i.. saltar. Més avall, allí on finia la carretera, en comptes de tenir una portalada per on entrar i passar a l’altre banda, degenerava tot el conjunt, en una mena d'hipotètica i confusa geometria, una línia que es perdia, una idea de frontera, finalment, si senyor, ben real i indiscutible. Però.... poca broma, fixeu-s’hi en el que us vaig a dir, resulta que, en el transcurs de les set ultimes generacions, res no ha passat, ni succeït al món, que sigui tan important i transcendent com aquest mur. De veres!

Al igual que tots els altres murs que separen, era ambigu i bivalent. Tot el que hi havia a dintre o a fora, depenia del cantó, on, un es trobava. I vist des d’aquí, un d'aquests cantons, el mur tancava un camp ermot i aterrossat de setanta acres anomenat El Port d'Anarres. En aquest descampat, hi havia un parell de grans grues de pont, una pista d'aterratge per als coets, tres magatzems, un cobert per aparcar camions i un dormitori: un edifici d'aspecte massís i sòlid, ennegrit i brut de sutja i polsim, ombrívol i apartat; no tenia jardins, ni nens, res.

D'una llambregada ho abastaves tot i ja n’estaves al cap del carrer, una simple mirada t'era suficient per saber que allí, no hi vivia ningú i que tampoc era previst que algú de pas, s’hi quedés molt de temps: i és que en realitat, feia ben bé, l’efecte, d’estar preparat i condicionat per restar-hi transitòriament, en quarantena, si, si.., en quarantena. La murada tancava no tan sols el camp d'aterratge, si no també les naus que atracaven provinents de l'espai, i tots els homes que hi arribaven a bordo de les naus, tripulants o viatgers provinents d'altres astres llunyans i diferents. Encerclava i tancava a fora, tot aquell Univers exterior i deixava i preservava, l’Anarres lliure.

Si en canvi, t’ho miraves des de l’altre cantó, el mur contenia i englobava tot Anarres: un món sencer estava tancat, reclòs i a dintre, un vast camp-presó, aïllat dels altres planetes i els altres homes de l’univers, en quarantena per sempre més, si.

Una bulliciosa riuada de gent s’acostava pel camí que duia al camp d’aterratge, i al arribar a l’altura on la carretera, creuava a l’altra banda del mur, es desplegava i dispersava en petits grupets de ronsejaires i curiosos per tot arreu.

Sempre, la gent solia venir des de la propera ciutat d’Abbenay, amb l’esperança de veure arribar una nau de l’espai o potser, tan sols per a veure el famós mur, ves a saber, no en debades, aquell era de per si, un bon reclam, l’únic mur-frontera de tot el món conegut. En cap altre lloc, podria veure’s un rètol que digués Entrada Prohibida.

Els adolescents, ja sabeu com són, s’hi sentien particularment atrets. S’enfilaven i s’asseien a dalt, com si fos un desafiament. A vegades, podria haver-hi un escamot d’empleats descarregant caixes dels vagons, davant els dipòsits. Fins i tot, hi podia haver a la vista de tothom, una nau de càrrega a la pista. Les naus baixaven tan sols

vuit cops a l’any, sense avís previ que ho anunciés, ningú ho sabia excepte els síndics que treballaven al port. És clar, aquets afers rutinaris de feina, mai no transcendien al gran públic, i llavors, resultava, que si els esforçats espectadors que venien a fer el nas, tenien la sort de cara i se n’ensopegaven una, com a canalleta enjogassada davant una descoberta nova, s’engrescaven i agitaven animats d’allò més, il·lusionats, fent el carallot. Però... sempre, ells estaven aquí, en aquest cantó, i allí, lluny a l’altre extrem del camp, allà era, on succeïen les coses de veritat, descendia la nau: una torre negra rabassuda, en mig d’un merder de cal ample, d’un anar i tornar arreu, de grues mòbils i altres fòtils articulats igualment actius.

I llavors, en aquell maremàgnum, de cop i volta, una dona s’apartà de l’improvisat escamot que treballava junt al magatzem, potser la que els comandava i digué: - S’ha acabat per avui. Companys..., anem a tancar!

Poca broma, calia creure, que us penseu, si no?, ella portava el braçalet de la Defensa i... Però.., és que tot allò que passava, era una cosa ben poc usual, tan extraordinària, rarament podia veure’s una nau espacial aterrant. I això naturalment, causava no poca commoció i expectació entre tothom. El to emprat per l’autoritat, encara que benèvol, semblava terminant. La dona era el capatàs d’aquell grup de treball i segur, en l’impensable cas de que nosaltres, envalentits i sobreexcitats, li plantéssim cara, que sé jo, que se l’hi insolentéssim, ja sabeu que vull dir, a la batussa que acte seguit, tindríem muntada, en la confrontació posterior més que probable, els síndics tancarien files i li farien costat, li donarien la raó i la recolzarien de totes passades. El cas és que... desprès de tot, si un s’ho posa a pensar seriosament, acaba per concloure, que en el fons, potser no hi havia res, prou rellevant, com per complicarnos així la vida, d’una manera tant ximple. Els estranys, els tan encaterinats homes d’un altre món, sempre restaven ocults dintre la nau i mai sortien. No hi havia espectacle.

Per a l’escamot de protecció, la cosa era igual, tot allò, era com una mena de comèdia, sobrer i... al final, sempre acabava sent avorrit per a tots, monòton i rutinari.

A voltes, fins i tot, la capatàs havia arribat a desitjar que algú intentés traspassar el mur, que un tripulant estrany desembarqués d’imprevist, de la nau, que algun agosarat arlot d’Abbenay aprofitant qualsevol distracció, s’esmunyís d’amagatotis, per examinar de més a prop, al mercant interestel·lar. Però res d’això, mai succeïa i quan de veres, passà quelcom, va agafar-la totalment desprevinguda.

Sobtadament, el càpita del mercant Alerta li digué en to alarmat: - Què coi fa tota aquesta gentalla? Què hi busquen a la meva nau?

La capatàs agafada de sorpresa, es regira i va veure que en efecte, hi havia un bon enrenou al voltant de la portalada de l’espai, cent persones o més: deambulaven inquietes per allí, testarrudes i crispades, aplegades en petits grupets sediciosos, talment com abans, ella havia vist fer, a les estacions de tren, a l’arribada dels combois de queviures, durant aquella cassussa que delmà la població temps enrere.

La capatàs es sobresaltà un xic preocupada.

- No, Ells, ah!, protesten – digué amb el seu curt, lent i limitat llenguatge - .

Protesten, comprèn... El passatger...?

- Vol dir que van darrere el cabronàs que se suposa, hem de portar? A veure, aquí tracten d’impedir la sortida, a ell o a nosaltres?

La paraula cabronàs, intraduïble a la llengua de la capatàs, no li deia res, no tenia cap significat per a ella, era un entre els molts mots estranys que empraven aquells forans tan tocats i posats, però coi, no l’hi agradava gens com sonava, ni la veu del capità, ni el mateix capità.

- Escolti , pot espavilar-se sol ? Oi ? - li preguntà, tallant

- Si, mal llamp! Vostè ocupis de baixar la resta de la càrrega, el més aviat possible.

I faci pujar a bord, aquest viatger cabronàs. No podem permetre que cap xusma d’udolaires ens doni problemes, ni aquí ni en cap altre lloc, comprèn ? – Bravatejant tustà l’objecte de metall que portava al cinyell i que era com un penis una mica deformat, tot mirant amb aires de pinxo a la dona trasbalsada.

La capatàs feu una freda i subreptícia llambregada al objecte fàl·lic; sabia que era un arma.

- La nau estarà carregada a les catorze. Mantingui la tripulació segura a bord.

Enlairis a les catorze i quaranta com s’ha acordat. Si li cal ajuda, deixi un missatge gravat al Control de Terra.

I començà a caminar a grans gambades, apartant-se del capità abans de que aquest, tingués temps de reaccionar. La còlera li donava forces per exhortar amb més energia a l’escamot a les seves ordres i a la resta de la gent atabaladora.

- Vejam, vosaltres, a veure si feu pas ! – Digué en to peremptori, en arribar al mur – Això és perillós. Aviat passaran els camions i podríem tenir algun accident. Aparteuvos !

Els homes i dones de la ingent gentada, discutien acaloradament entre si. Allò era una interminable olla de grills, tothom deia la seva, a veure qui hi aportava més.

Efectivament, seguien, entrecreuant-se al mig del camí, com si res, i... alguns passaven fins i tot, a l’altra banda del mur. Però, no obstant, mira per on, el pas per la carretera restava relativament, obert. Si ella no sabia dominar un aldarull, ells tampoc sabien com desencadenar-lo. Eren membres d’una comunitat, no els elements d’una col·lectivitat: no els empenyia un sentiment de masses, hi havia tantes emocions com individus diferents. Incapaços d’arribar a suposar que les ordres podien ser arbitràries, no tenien la pràctica de la desobediència. La inexperiència de tots, salvà la vida del viatger.

Qualcuns havien anat a matar un traïdor, deien. Altres a impedir-li la sortida, o a cridar-li penjaments i insults, o a veure’l pura i simplement; i tots plegats, obstruïren el curt trajecte dels assassins en potència. Ningú tenia armes de foc, cert, però dos d’aquells pinxos, portaven navalla i ja se sap. Per aquesta mena de genteta, atacar sempre significa el cos a cos; volien de totes passades, encalçar al seu traïdor.

Suposaven que arribaria custodiat dins un vehicle. Mentre tractaven d’inspeccionar un camió de mercaderies i discutien amb llur emprenyat conductor acaloradament, l’home que cercaven, arribà tranquil·lament per la carretera, sol i a peu. Quan el van veure, ja era tard, ja estava a meitat del camí, acompanyat de cinc síndics de la Defensa que hi van córrer... Els que pretenien matar-lo, intentaren perseguir-lo, massa tard, i apedregar-lo, no del tot massa tard. Al traïdor que buscaven, amb prou feines si aconseguiren senyalar-lo, va rebre de resquitllada, el rebot de la deriva d’un mac mal dirigit, però en canvi, una incontrolada pedra de dos lliures de pes, anà a petar, al polze d’un dels homes de l’escamot de Defensa, matant-te’l a l’acte.

Les escotilles de la nau interplanetària es tancaren de cop. Els homes de la Defensa, recularen per recuperar el company mort; no van intentar ni tan sols, detenir ningú. Aquells espinguets dels avalots, que per moments, havien sobresortit amb crits i consignes, es van escorre endavant, vers la nau, ni se n’havien adonat, però la capatàs, blanca de fúria i horror, els insultà i maleí abruptament, quan passaven pel seu costat, ignorant-la i procurant esquivar-la a tota llet, corrent cap a la nau. No ben arribats, ells i tota l’avantguarda d’aquell tumult, no sabien què fer, ves ara ? i..., aviat s’aturaren desconcertats, sense saber per on tirar i prompte, sense líders, espontàniament, començaren a dispersar-se a corre cuita. I és que l’estrany silenci de la nau, els moviments espasmòdics de les enormes i esquelètiques grues, el rar

aspecte calcinat i vitrificat del terra... Res hi havia allí que sembles humà. Tot era peculiar i els sobreposava, allò era impressionant. Una ràfega de vapor o de gas que semblava provenir d’algun artefacte connectat a la nau, sobresaltà alguns homes més temorencs; alçant el cap, atalaiaren amb inquietud, allà dalt, als forats negres dels coets propulsors. Darrera, enllà al confús i mig perdut llunyedar, udolà l’alarma d’una sirena. Primer un, desprès un altre, tots van girar cua, fonent-se vers la portalada, enrere. Ningú els va detenir i... ja n’hi va haver prou. En deu minuts, el camí havia quedat expedit, buit, la munió de gent s’havia dispersat, de dalt a baix, en tot el recorregut del camí d’Abbenay, com per art d’encantament. Com si, en definitiva, res no hagués passat.

Mentrestant, a l’interior de l’Alerta estaven succeint moltes coses. Com que els del Control de Terra havien avançat l’hora de l’enlairament, era necessari accelerar les operacions de rutina. El capità havia donat ordres d’urgència, de que expeditivament, fermessin amb cinturons, al passatger i el tanquessin dins la cabina de la tripulació, amb un metge al costat, que pogués atendre’l si fos necessari, a fi d’anticipar-se a qualsevol possible imponderable que entorpís les maniobres de la marxa. Allí, a la cabina disposaven d’una pantalla i l’hoste, podria seguir còmodament les vicissituds de l’enlairament fora d’angúnies i imprevistos.

El passatger, circumspecte, s’ho mirà tot detingudament, veié el camp erm i tota la murada que l’encerclava també, i.. més enllà encara, fità les calimes que mig amagaven els pujols distants, del Ne Theras, escatxicats de mates de gatoses i d’unes poques i argentades bardisses a penes entrevistes, de tan lluny.

Llavors, de cop i volta, les imatges relluïren caient pantalla avall. Sobtadament, el passatger, notà com si se li enfonsés la nuca a la flonja capçalera del respatller.

Semblava talment, com si l’estiguessin sotmetent a un sever examen odontològic, el cap fortament pitjat contra la butaca, espaterrat el cos, la mandíbula oberta a la força.

No podia respirar, no podia moure’s, sentia que emmalaltia per moments i una invencible por li afluixava els intestins, fora de control. Tot el seu cos lluitava a la desesperada i urgent, contra forces enormes que maldaven per anorrear-lo i sotmetre’l: Ara no, encara no...! Espereu!

Emperò, el que anà veient el tranquil·litzà i salvà. Les coses i la informació que malgrat tot, mica a mica, anava tenint, l’arrencaren d’aquell autisme de terror que per moments, anava imposant-se-li. Perquè en la pantalla aparegué llavors, una imatge estranya, una pàl·lida planura de pedra inacabable. Era el desert vist des de les muntanyes per sobre, de la Vall Gran. Com havia tornat a la Vall Gran? Tractà de raonar que estava en una aeronau. No, no.., era una astronau. Els límits de la planura relluïen amb la lluentor de la llum reflectida sobre l’aigua. Com si fos una aurora sobre un mar llunyà, llunyà... En aquells deserts no hi havia aigua ni remotament. Què era aleshores, el que estava veient? Ara la planura, ja no era plana sinó buida, balmada, una enorme concavitat curulla i plena de llum solar. Mentre ho observava, perplexa, la corba, aquella mena de bony a l’inrevés, és feu menys profunda, espargint llum a dojo i arreu. De repent, molt ràpid, una línea es marcà, abstracta, geomètrica, dibuixant el perfecte sector d’un cercle. Més enllà d’aquell arc, tot era negror. La negror invertia tot l’enquadrament, ho feia negatiu. La realitat, la part de pedra, ja no era còncava, ja no era un lluminària: ara era convexa, refractant, defugia i escopia la llum. No, no era una planura, ni una concavitat, sinó una esfera, una bola de pedra, blanca, que s’enxiquia, queia i s’inseria definitivament, al si de les ombres: llur propi món.

- No ho entenc – Digué en veu alta

Algú li contestà. Per un moment no s’adonà que la persona que estava allí, dempeus junt la butaca, li estava parlant, bonament intentava donar resposta a la seva tan estentòria pregunta. El cap no li regia prou bé, es feia un embolic, només tenia consciència del seu propi i total aïllament. El món acabava d’esfondrar-se-li i ell, s’havia quedat sol.

Estava esparverat, sempre havia temut això, fins i tot, més encara que la pròpia mort. Morir és perdre la identitat i unir-se a la resta. Ell en canvi, havia conservat la identitat i havia perdut la resta. La soledat absoluta, com a definitiva crueltat, el infern més complet i cert.

Com va poder, finalment reïxi en mirar a l’home que l’atenia, sol·lícit al seu costat, naturalment era un estrany. D’ara en endavant, només hi haurien estranys. Li estava parlant en una llengua estrangera: iótic. Segur que les paraules devien tenir qualcun sentit. Totes les coses menudes, totes les coses pròximes tenen sentit, només el conjunt, l’amalgama no en té. L’home, li estava dient no sé què, de les corretges que el subjectaven i el tenien estacat a la cadira. Se les tantejà en un acte reflexa i fou llavors, quan la cadira es vinclà dreçant-se de cop i ell gairebé, perdé l’equilibri, tentinejant amb turpitud, de poc anà, que mig penjat, no s’esmunyís del seient, quasi trompassant per el terra. Mentre, impertorbable i a la seva, l’home al seu davant, li seguia preguntant si en la trifulga, havien ferit algú, allí fora. Però, de qui coi estava parlant?

- Està segur ell de que no l’han ferit?

En iotic quan parles amb altres, la fórmula de cortesia sempre empra la tercera persona. Resulta que l’home, se m’estava referint a mi, a mi mateix, carai! I ell o sigui jo, no entenia per què podien haver-me ferit; l’home continuava la seva verborrea inquisidora, ara referint-se a algú altre, que resulta, havia tirat pedres a la gent. Quin garbull, però a pedrades no s’encerta mai, pensà, cal ser molt destra i, tot i així...

Tornà a mirar la pantalla cercant la roca, la pedra pàl·lida que es precipitava, que queia vers els endins de la foscor, però, ara la pantalla estava en blanc.

- Estic bé – Digué a la fi, desesmat i per pura xamba Però a l’home que l’atenia, allò tan formal, no l’acontentà gaire i aquella declaració tan escarida, no el tranquil·litzà gens ni mica. – Faci el favor, acostis. Sóc metge - Estic bé - Per favor vingui amb mi, doctor Shevek!

- Ei, és vostè el metge – replicà en Shevek, desprès d’una breu i estricta pausa - Jo no. Jo em dic Shevek a seques.

El metge, un tipus baixet, ros i calb, feu una ganyota preocupat. – Hauria d’estar a la cabina senyor... perill d’infecció, sap? Ara mateix, vostè no pot estar en contacte amb ningú més que amb mi. Què es figura, no en va, m’he sotmès a dos setmanes de desinfecció. Déu castigui a aquest capità imprudent, coi! Per favor, vingui amb mi senyor. Me’n faran responsable, si no em creu...

Shevek s’adonà que l’homenet estava alterat i nerviós. Ell en absolut, si sentia obligat, però.., calia reconeix-ho, desprès de tot, també aquí, on es trobava ara, l’amenaça de la soledat absoluta regia com a única llei, justament la única que sempre l’havia doblegat - Està bé – digué i s’aixecà amb recança.

Encara es trobava marejat i li feia mal el muscle dret i el braç. Sabia que la nau deuria estar en plena marxa però, la sensació era de quietud i silenci, un silenci terrible i complert. Vacil·lava, movent-se a poc a poc, amb pesadesa, en seguiment de l’altre. Quasi a trontolls avançaren els dos, per llargs passadissos de parets de metall i el doctor el guià fins a una cabina.

Era una recambró molt petit, de parets nues i asèptiques. Sheveck feu un pas enrere, allò li recordava un altre lloc molt característic, que de cap manera li abellia rememorar. Però el doctor l’apressava amb ànsia, l’hi implorava fins hi tot, gairebé l’empenyia; finalment feu una passa endavant i entrà.

S’assegué en una punta del repeu de la llitera, encara marejat i ensopit i observà sense la més mínima curiositat, al seu doctor. Pensà que hauria de sentir-se encuriosit: mai a la vida havia vist un urrasti. Però noi, estava massa cansat. Haguera preferit estirar-se per reposar i tancar els ulls i fer una bona caparrada i dormir de veritat Havia passat tota la nit en vetlla, revisant papers. Tres dies abans havia enviat a la na Takver i les nenes a Pau-i-Abundància, i des de llavors havia estat ocupat i ben atribolat, corrent vers la torre de radiocomunicació per trametre missatges de l’últim moment a la gent d’Urras, discutint plans i possibilitats amb en Bedap i els altres.

Durant tots aquests accelerats dies d’enrenou i malaveig, des de que la na Takver se’n va anar, havia tingut l’estranya impressió que no era ell, qui feia aquestes coses: les coses el feien a ell. Havia estat en mans d’altre gent, deixant-se portar. La seva voluntat no havia actuat. La veritat és que no havia tingut necessitat d’actuar. La voluntat va ser-hi al començament, cert, ella i només ella, va ésser qui de veres, ho va determinar, la causant, la que havia fet possible aquest moment i les parets que ara l’encerclaven per moments i tota la pesca. Quan feia d’això? Quan temps? Anys. Si, fou cinc anys enrere, en la silenciosa nit de Chakar allà a les muntanyes, que va dir-li a la na Takver – Aniré a Abbenay i derruiré els murs – Abans d’això, molt abans, probablement a la Polsinera, durant els anys tristos de la fam i la desesperació, aquella cassussa que delmà la població, que es va prometre a si mateix, que mai més tornaria a fer res. A partir de llavors, tot seria diferent, va dir-se, seria quan i com ell ho decidís. En conseqüència, havia estat ell mateix i no altri, el causant de que ara es trobés aquí, atrapat en aquest moment intemporal, en aquest lloc sense terra, en aquesta cabina diminuta, en aquesta presó.

El metge li havia examinat el muscle macat (la presència d’aquella contusió en el seu cos, era un vertader misteri per en Shevek: la tensió i l’ansietat no li havien permès advertir el que succeïa fora, al camp d’aterratge; ni tan sols havia notat el cop de la pedra, tot havia anat molt ràpid) Diligent, el doctor s’atansà sobre ell, amb una xeringa hipodèrmica - No vull això - Digué Shevek. Parlava un iótic lent i nasal, forçat com el de les converses per radio, el pronunciava malament, però la gramàtica era bastant correcta; li resultava més difícil entendre’l que parlar-lo - És una vacuna contra el xarampió – digué el metge, professionalment sord i expeditiu.

- No – digué Shevek.

El doctor es mossegà el llavi contrariat. – Sap vostè, què és el xarampió, senyor?

- No. - És una malaltia. I contagiosa... Sovint greu en els adults. Vostès no la tenen aquí, en Anarres; les mesures profilàctiques la eradicaren completament quan colonitzaren el planeta. És comú en Urras. Podria matar-lo, sap? El mateix passa amb una dotzena d’infeccions virals comunes, també presents al nostre planeta. Vostè no te resistència immunològica per sobreviure allí. Escolti, no serà esquerrà per casualitat?

Shevek bellugà el cap com un autòmat. Llavors, aprofitant l’atordiment, amb la gràcia d’un prestidigitador, el metge, li clavà suament l’agulla al braç dret. Abatut, Shevek es sotmeté a aquesta i altres injeccions, en silenci i resignació. No hi tenia cap dret a desconfiar o a protestar. Ell i nomes ell, havia estat el causant de tots aquets

tràmits. Ell mateix s’havia entregat a aquella gent de fora i havia renunciat al dret natural de decidir. Perquè, si senyor, havia perdut aquest dret universal, l’havia abandonat definitivament junt amb els records i els valors del seu propi món, el món de la Promesa, la pedra estèril.

El doctor continuava parlant-li però ell, ja no l’escoltava.

Durant hores o dies, va viure en un buit, en un forat erm i osc, miserable, sense passat ni futur. Les parets s’alçaven erectes, gravitant, cercant-te’l i constrenyin-lo com si fos una ominosa cuca arraconada en un angle del recinte. Més enllà, a l’altre cantó, més terrible encara, regnaven el silenci i el fred. Tenia els braços i les natges del cul, balbes i adolorides a causa de les injeccions; va tenir febre, una febreta llarga i persistent que no arribava a postrar-lo difinitivament dins el deliri ans el contrari, el mantenia en una estranya vigília interminable, surant entre la raó i la desraó, mig perdut en una terra de ningú. El temps no passava. No hi havia temps. Ell era el temps, la referència. Era el riu, la fletxa, la pedra.. Però no avançava. La pedra seguia en sopols, en un punt mig de la trajectòria. No hi havia dia, ni tampoc nit. A voltes el doctor, apagava la llum o l’encenia. Hi havia un rellotge de paret a la capçalera del llit, esborrifat i boig, les busques giraven i giraven, una darrera de l’altre, a la recerca de les vint xifres de l’esfera.

Es despertà a la fi, desprès d’una dormida, llarga y profunda i com que s’estava encara entretingut enfront el famós rellotge, se l’estudià minuciosament, de dalt a baix, llargament, escampant i foragitant d’aquesta manera, les neulies baixes dels seus somnis. La busca sobtadament, s’aturà una mica més enllà de les 15 hores; això suposant que si l’esfera, s’interpretava des de la mitja nit, com al rellotge anarresti de vint-i-quatre hores, significava que eren al capvespre. Però com podia ser el capvespre a l’espai, entre dos móns? Be, la nau tindria probablement, un temps propi.

S’incorporà; ja no es trobava marejat. S’alçà del llit i tantejà l’equilibri del seu cos: satisfactori, encara que les plantes del peu, no acabaven d’assentar-se-li del tot bé, al terra; el camp de gravetat de la nau semblava un pèl dèbil. I de resultes, la sensació no era precisament agradable; necessitava estabilitat, solidesa, fermesa. Capficat en adaptar-se, es va dedicar a investigar tots els racons de la petita cabina.

Les nues parets estaven repletes de sorpreses, prestes a revelar-se-li amb només el simple tacte del panel: lavabo, mirall, escriptori, cadira, armari, lleixes. Hi havia varis artefactes elèctrics connectats amb el lavabo, que li eren per complert desconeguts i l’aixeta no deixava de funcionar quan la deixava; calia tancar-la expressament; indici, pensà Shevek, de una gran fe en la natura humana, o de grans caudals d’aigua calenta. Acceptà la segona hipòtesis i es rentà de dalt a baix, i com que no hi havia tovalloles, es secà emprant un dels artefactes misteriosos, que desprenia una rafega d’aire càlid, produint un agradable i reconfortant pessigolleig sobre la pell. No va trobar la seva roba i es torna a vestir quin remei, amb les que portava al moment de despertar-se: pantalons flonjos i amples i una despersonalitzadora túnica, les dues peces d’un color groc esvaït amb minúscules llunes de color blau. S’escodrinyà de dalt a baix, al mirall a veure quina fila feia i està clar, li semblà lamentable i penós, ridícul. Carai, era així com vestien a Urras? Cercà en debades, una pinta i... finalment es resignà fent-se una trossa amb la trena recollida sobre la nuca. Vestit i arreglat d’aquesta guisa, intentà eixir a fora de l’habitació.

No pogué. La porta estava tancada amb clau.

La incredulitat inicial de Shevek ràpidament es desfermà en fúria i indignació, no s’ho podia creure, una fúria irrefrenable, un sobtat desig de violència, com potser, jamai abans, havia sentit, s’apoderà del seu ànim de natural, sempre tan conciliador i

comprensiu. Encès, sacsejà violentament, el picador de la porta, copejà amb els punys i les dos mans, el brunyit i impol·lut metall de la porta i a la fi, decebut i impotent, girà cua d’un rampell, vençut per la evident inutilitat dels seus esforços.

Pitjà irritat, el botó d’emergència que abans, li havia indicat el doctor. No passà res.

Vora el llindar al tauler del intercomunicador, hi havia tot una bateria de petits botonets numerats i amb diferents colors; a la desesperada, d’una desmanyotada manotada, els premé tots de cop. Llavors, l’altaveu de la paret començà a tartamudejar intermitentment: - Qui dimonis.., si, de seguida vaig, digui’m què passa a la vint i dos....

La severa i airada veu de Shevek ofegà aquells incipients balbuceigs que a penes, si s’entenien: - Obri la porta! – bramà amb tota la força.

Com obeint al incontestable requeriment autoritari, la porta automàtica, lliscà al costat, deixant-li camí lliure per eixir a fora, just per anar a petar emperò, contra el doctor que al ensems, també, ja entrava embalat.

En Shevek, al trobar-se altre volta, amb la proximitat d’aquella cara barbameca, esgrogueïda, ansiosa, que ja coneixia, li caigué l’ànima als peus i la còlera extemporània se li esvaí i desarmà ràpidament. Feu un pas enrere vers la penombra interior, per deixar pas a l’altre que venia tan llançat.

- La porta estava tancada amb clau – li engegà, al passar en trobar-se’l a sobre - Ho sento, Dr. Shevek... una precaució.... contagi, sap? Aïllar als altres...

- Tancar-te fora, tancar-te dintre, és el mateix – digué Shevk , inclinant el cap i mirant al metge amb els ulls clars i remots.

- Seguretat....

- Seguretat? És necessari que em guardin dintre d’una caixa d’embalar?

- La sala d’oficials – aclarí el doctor amb diligència, conciliador – I com tenim el tema del menjar, senyor? Vull dir, que ara mateix deu tenir gana, oi? Potser, si es volgués vestir podríem anar a la sala, a veure si....

Shevek mirà la vestimenta del doctor: pantalons blaus, cenyits i recollits dintre d’unes botes que semblaven tan fines i flexibles com si fossin de tela, una túnica violeta oberta pels davants, cordada amb alamares de plata; i sota la túnica, deixant únicament visible el coll i les punyetes dels canells, una camisa teixida d’una espaterrant i lluminosa blancor - Què no estic vestit ? – inquirí Shevek a la fi - Oh, és clar, pot anar-hi en pijama, si vostè vol, no faltava més. No ens cal cap formalisme en aquesta nau !

- Pijama ?

- El que porta posat. Vestits de dormir - Vestits que s’usen per a dormir ?

- Si Shevek parpelleja. No feu el menor comentari. Preguntà desprès d’empassar-se l’excés de saliva: - On és la roba que jo portava posada ?

- La roba de vostè ? La vaig recollir i la vaig donar a netejar.... esterilització, sap?

Confio que no li molesti, senyor... – El metge examinà un dels panels murals que Shevek no havia encara descobert i en tragué un paquet embolicat en paper verd clar.

Desembolcallà el vell vestit d’en Shevek, que semblava immaculat i net però un xic reduït potser, feu un manyoc amb el paper del paquet, arrugant-te’l somerament, accionà un altre panel proper i llençà la pilota de paper, a dintre de la boca d’un receptacle al efecte, i mirà a en Shevek amb un vague somriure – Ja està, doctor Shevek.

- Què passa amb el paper ?

- El paper ?

- El paper verd - Oh, no es preocupi.... l`he tirat a les escombraries - Escombraries ?

- Brossa, deixalles.. Es crema tot !

- Vostès cremen el paper ?

- Bé, potser l’aboquin simplement, a l’espai, no ho sé. No sóc precisament, el metge del no-res, del buit espaial jo, doctor Shevek. Em donaren la prerrogativa i l’honor d’atendre’l, degut a la meva experiència acreditada amb visitants d’altres móns, els ambaixadors de Terra i de Hain. Sóc responsable dels procediments de descontaminació i adaptació de tots els estranys que arriben a A-Io. Ja sé que vostè no és pròpiament un estrany, evidentment Mirà astorat a Shevek, el qual, encara que no comprenia ben bé, l’abast de totes les explicacions que l’altre li’n donava, endevinava per darrere la verbositat de les paraules, no sé, una preocupació sincera, tímida, ben intencionada i positiva.

- No – El tranquil·litzà Shevek – és possible que els dos, tinguéssim una àvia en comú, vostè i jo, dos-cents anys abans a Urras, ha, ha...!

S’estava canviant la roba i quan ja es passava la camisa per sobre del cap, d’aürt, veié com el metge, abocava les <peces de dormir> blaves i grogues, dins el recipient de les escombraries. Shevek s’aturà a l’acte, amb el coll de la camisa encara sobre el nas. Tragué el cap, s’agenollà i obri el receptacle. Estava buit.

- Vostès cremen la roba ?

- Oh, això són pijames econòmics de producció seriada... S’utilitzen i desprès es tiren;costa molt menys que netejar-los - Costa menys – repetí meditativament Shevek Pronuncià les paraules en el mateix to que ho faria un paleontòleg observant un fòssil, un fòssil que definiria tot un estrat.

- Molt em temo que el seu equipatge s’hagi perdut en la cursa final per arribar a la nau. Confio que no hi tingués res d’importància. Senyor - No portava res – digué Shevek Encara que el vestit era quasi blanc de tant net i s’havia encongit una mica, li seguia quedant prou bé i el familiar contacte aspre de la tela d’holum, era com sempre, agradable al posar-se’l. Tot plegat, innegablement, li’n donava seguretat, per que negar-ho, evidenciava més enllà de complaences, que era del seu gust. Si senyor, projectava un dels trets més definidors de llur personalitat, podia afirmar sense recances, que s’hi trobava del tot bé.

Pagat de si mateix, segur, s’assegué al llit, davant del doctor i li digué: - A veure, jo ja se que vostès, no prenen les coses tal com ho fem nosaltres. En el seu món, en Urras, si vols quelcom, tot s’ha de comprar, oi? Jo vaig al seu món tan tranquil·lament com un pèsol, no tinc diners, no podré comprar res. Ja sé que haguera tingut de durne, ho hauria de haver previst abans, sens dubte. Però.., em sobrepassa, de que estem parlant ara mateix, quina quantitat hauria estat suficient per afrontar mínimament, totes les meves necessitats? M’ho pot dir vostè? Jo no ho sé. Roba, si..., podia haver dut un parell de mudes. Però i el menjar? Com podia portar menjar en quantitat suficient ? No vaig poder endur me res, no podré comprar, això serà un desastre, ja ho veuran...! Si vostès tenen interès en que jo segueixi vivint, piulant com tothom, bé hauran de proporcionar-me menjar... Ja em veu. Sóc un anarresti, i condiciono i obligo als urrastis a comportar-se com anarrestis: a donar, no a vendre.

Si ho desitgen, està clar, lliurament.... Naturalment, no tenen cap obligació de conservar-me viu, prou que ho sé. Sóc un pobre metec, un pòtol, amic meu.

- De cap manera, senyor meu, no, no... Vostè és un hoste honorat i distingit. Li prego que no ens jutgi per la tripulació d’aquesta nau, ells estan del tot desinformats i a sobre, són homes limitats, ignorants. Les engalten tal com raja i fàcilment els trobarem obeint nomes a clixés estereotipats, sense cap solta, ni pensament propi. Ja ho veurà... No te ni idea de la rebuda que li espera a Urras. Escolti, vostè és un científic mundialment....què dic ?, galàcticament reconegut i famós. I per postres, és el nostre primer visitant d’Anarres! No en tingui cap dubte, les coses seran molt diferents quan arribem a Cap Peier, li ho ben asseguro.

- No ho dubto pas que seran diferents – postil·là Shevek El trajecte de la Travessia Lunar, anada i tornada, requeria normalment de quatre dies i mig, però en aquesta ocasió, se n’hi afegiren cinc dies més, per a garantir l’adaptació del passatger. Shevek i el doctor Kimoe els dedicaren a vacunes i converses, i el càpita de l’Alerta a mantenir la nau en òrbita i a malparlar de tothom i de tot. Cada cop que tenia que dirigir-se a en Shevek, emprava un to d’enutjosa irreverència. El doctor que semblava especialment preparat per explicar totes les coses i contingències, tenia sempre un anàlisis a flor de llavis, capaç de reconduir-ho tot.

- Inconscientment, està acostumat a considerar inferiors a tots els estranys que no coneix, a rebaixar-los a menys que persones - La creació de pseudoespècies, Ja ho deia Odo.., Si. Jo esperava que al menys, potser en Urras, la gent no pensava d’aquesta manera, donat que hi ha allí, tantes i tantes llengües i nacions, i fins i tot, visitants d’altres sistemes solars - D’aquets pocs, tot sigui dit de passada, ja que els viatges interestel·lars són molt cars i lents. Potser no sempre és ben bé així, si vostè vol, i.... per mostra un boto – afegí el doctor Kimoe amb el evident propòsit d’afalagar en Shevek, o per tirar-lo de la corda i fer-lo parlar una mica al respecte, cosa que de moment, no assoli - El segon oficial – digué l’anarrista – sembla que em tingui por - Be, això ja són figues d’un altre paner. Aquest home és potser, un cas clar de fanatisme religiós, d’introspecció. És un epifanista intransigent, sap? Recita les seves rogatives com un posseït, igual que si fossin mantras, cada vespre cap al tard, imposa veure’l. És un esperit totalment rígid i ombriu - Aleshores veu en mi al...Què?

- Un ateu perillós - Un ateu! Per què?

- Bé, perquè vostè és un odonista d’Anarres....No hi ha religió en Anares - Que no hi ha religió?Que us penseu que som de pedra?

-Una religió establerta, vull dir...Esglésies, credos, rituals....- Kimoe s’atorrollava amb facilitat. Tenia l’aplom comú de tot metge, però Shevek el trasbalsava, el confonia. A las dos o tres preguntes directes d’en Shevek, totes les seves explicacions s’acabaven en vacil·lacions i titubejos. Cada un d’ells considerava com a vàlides certes relacions i premisses que l’altra, ni tan sols galivava. Aquest curiós assumpte de la superioritat i la inferioritat, per exemple. Shevek sabia que el concepte de superioritat, de jerarquia relativa, era important pels urrastis; allí on un anarrista empraria la expressió “més important”, els urrasti feien servir, la paraula “superior” com a sinònim de “millor”. Però què hi tenia a veure la superioritat amb el fet de ser estranger? Un enigma en mig de molts altres, ves.

- Entenc – digué per evidenciar el seu progrés en el raonament a mesura que s’aclaria en aquest nou enigma – Vostès no admeten cap religió fora de les esglésies

o centres de culte, de la mateixa manera, que no admeten una moral, fora de les lleis. És curiós, mai però, no ho havia interpretat així a les meves lectures de llibres urrasti en solitari.

- Home, avui dia, qualsevol persona culta ho podria perfectament admetre....

- És el vocabulari, el que complica les coses – digué Shevek, progressant en les seves deduccions – En právic la paraula religió és poc... No. Com ho dirien vostès...?

Rara. Insòlita. Està clar que és una de les Categories: la quarta classe. Poques persones aprenen a practicar totes les classes. Però les classes són una conseqüència de les facultats mentals innates, evidencien una aptitud religiosa, per dir-ho clarament i que s’entengui. No suposaran ara, que nosaltres, hauríem pogut desenvolupar les ciències físiques sense entendre la molt profunda relació que hi ha entre l’home i el cosmos - Oh, no, de cap manera...

- Per que això voldria dir, equivaldria a presentar-nos o convertir-nos a ulls d’aquest senyor, en una pseudoespecie - La gent educada, sens dubte, ho entendrà bé, però aquets oficials que vol que li digui, són molt quadriculats i simples, és allò que diuen, de... veure el món per un forat, sap ?

- Però aleshores, vostès tant sols permeten viatjar al cosmos als que són fanàtics, o què?

Totes les converses eren igual, cansades per al metge i no satisfactòries per en Shareck, i al ensems, intensament interessants pels dos. Eren l’únic mitjà de que disposava Shevek per explorar el nou món que l’esperava. La mateixa nau i la ment d’en Kimoe, li semblaven un microcosmos. No hi havia llibres a bordo de l’Alerta, els oficials evitaven a Shevek tant com podien, i a la tripulació se li prohibia estrictament, acostar-se-li. En quant a la ment del doctor, encara que intel·ligent i ben intencionat, ho reconeixia, se li apareixia com un vertader garbuix, un farcell d’artificis intel·lectuals més complicat i enigmàtic encara, que tots els estris, atuells i baluernes que omplien a bastament, tots els recons de la nau. Dit sigui de passada, la majoria dels fòtils, li resultaven entretinguts i distrets. Se li feien patent perquè tot era ostentós, imaginatiu i elegant; en canvi, el mobiliari del intel·lecte d’en Kimoe, li semblava menys confortable i còmode. Les idees del metge eren sinuoses i alambinades, mai seguien un traç recte i segur: una marranxola per aquí, un saltiró per allí, per acabar al final, estavellant-se contra la paret. Tots els pensaments d’en Kimoe estaven constrets per parets i límits i ell, com si res, semblava no saber-ho i en el fons, no feia altre cosa que amagar-s’hi darrere. Només en una oportunitat, en tots aquells dies de conversa entre els móns, Shevek va veure obrir-se una bretxa.

Havia preguntat perquè no hi havia dones a la nau, i en Kimoe li havia contestat que el manament d’un vaixell espaial no era tasca pròpia de dones. Shevek no digué res més; era l’historia de sempre, una història que ja coneixia i amb el coneixement també, dels escrits d’Odo se li feia evident la resposta tautològica que l’altre mereixia.

Però el metge li feu al seu torn, una pregunta, una pregunta sobre Anares.

- És veritat, doctor Shevek, que a la societat de vostès, tracten a les dones exactament igual que als homes?

- Home, això equivaldria a perdre’ns la meitat de la pel·lícula, a malbaratar les avantatges d’un equip ben conjuntat, no creu? – respongué rient, i quan l’altre se n’adonà de fins a quin punt, feia el ridícul va rebla el tret, amb més rialles que no podia aguantar-se per més que fes.

El doctor, enxampat en falta, enrogí i titubejà procurant sortejar un dels seus acostumats esculls mentals; digué atribolat, astorat: - Oh, no, no volia dir

sexualment... és obvi que vostès... que elles... Em referia a la condició social de les dones - “Condició” vol dir el mateix que “classe”?

Kimoe no va trobar la manera d’explicar satisfactòriament, el que significava condició social i tornà al tema anterior - No hi ha cap diferència veritablement, entre el treball dels homes i les dones?

- Bé, no sembla pas un fonament massa automàtic com per establi’l d’antuvi, com a condicionant en una vera divisió del treball de la societat. Home, home...,no ho veu així, vostè mateix? Una persona triarà el treball d’acord amb llurs interessos, talent, força. Que hi te a veure el sexe amb tot això?

- Els homes són físicament més forts – sentencià el doctor amb contundència professional - Si, sovint, i més corpulents també, però què pot importar això, si tenim màquines? I si no les tenim, què... ? Si hem d’utilitzar la pala per a cavar i l’esquena per a carregar, és possible que els homes siguem més ràpids, si, però..., les dones són més resistents...La de vegades que he desitjat tenir la resistència d’una dona.

Kimoe, normalment cortès i mesurat, etzibà sobre en Shevek una mirada escandalitzada Però això significa la pèrdua de.....de tot lo femení....de la delicadesa...la sensualitat... De consentir-ho, cap home es podria respectar a si mateix. No pretendrà, posem per cas, al seu treball, senyor Shevek, fer-me creure que les dones són iguals.

En física, en matemàtiques, en el intel·lecte en general? Oi que vostè, no pretendrà rebaixar-se constantment, al nivell d’elles?

Shevek, s’assegué em una de les butaques flonges i confortables de la sala i sotjà displicent totes les reconades de l’habitació no sabent què cercar..... A la pantalla, la curvatura brillant d’Urras, penjava sobre la negror de l’espai i semblava un òpal blau.

Durant els últims dies s’havia familiaritzat amb aquella imatge encantada, i amb la sala d’oficials i...tot el demés, però ara, els colors brillants, els seients curvilinis, les llums velades, les taules de joc, les pantalles de televisió i les tofudes catifes, tot li continuava semblant tan estrany i tan lluny, igual que com ho veié per primer cop.

- No crec pretendre massa, Kimoe – digué - Per suposat, he conegut dones capaces de pensar com un home – s’afanya a dir el metge, conscient que s’havia descordat una mica massa, parlant gairebé a crits, igual que si repiques desaforadament sobre una porta, va pensar en Shevek, una porta tancada.

Shevek, per prudència canvià de tema. Era evident que la qüestió de la superiorat i la inferioritat, semblava tenir una gran importància a la vida social dels urrasti. Si per a tenir-se respecte a si mateix, Kimoe tenia necessitat de considerar que la meitat del gènere humà, era inferior a ell, com s’ho ferien les dones per elles mateixes, poder tenir-se respecte? Tal vegada, potser considerarien inferiors als homes? Ves a saber?

I de quina manera afectaria tot això, a la vida sexual dels urrasti? Sabia pels escrits d’Odo que abans, dos-cents anys enrere, les institucions sexuals més importants dels urrasti eren el “matrimoni”, una associació autoritzada i reforçada amb sancions legals i econòmiques, i la “prostitució”, un terme que semblava que només diferia del primer, per la seva major liberalitat: les dues no obstant, eren nomes, formes per vehicular la copulació dintre d’un context econòmic.

Odo les havia condemnat les dues, tan una com l’altre i no obstant, la mateixa Odo havia estat casada. De totes maneres, havien passat dos-cents anys i segurament, quelcom hauria d’haver canviat en tot aquest temps. Si anava a viure a Urras amb els urrasti, li convenia prendre’n nota i informar-se bé.

Li semblava ben estrany que fins i tot, el sexe, font de tots els plaers i esbargiments durant tants i tants, anys de la seva vida, pogués arribar a transformarse de la nit al dia, en un territori desconegut, que tindria que tantejar a les palpentes, amb tota la cura del món, talment com un adolescent conscient de la seva ignorància, però era així. I no únicament, els esclats de impetuositat i mordacitat d’en Kimoe l’havien alertat i posat en guàrdia, sinó àdhuc, una fosca temença anterior, que l’incident entre ells dos, havia encara realçat més. A la seva arribada, quan es va trobar a bordo de la nau, desprès de la apressada eixida d’Anarres, en aquelles llargues hores de febre i desconsol, l’hi havia cridat l’atenció, trobar-se amb aquella blanor suau, una sensació a voltes complaent, a voltes irritant. De fet, com tots els llits, el seu, no era res més que una tarima però, el matalàs, ai el matalàs..., s’enfonsava sota el pes del seu cos amb una elasticitat acariciadora i torbadora. Cedia amb tanta flàccides que encara ara, fent capcinades i pesant figues mig endormiscat, hi pensa, mentre s’adorm i no pot evitar tenir consciencia de la mol·lície que tot això suposa. I tan aquell plaer, com la irritació posterior, eren clarament, de naturalesa eròtica. També aquell artefacte, la carallotada de la tovallola-broquet: feia el mateix afecte. Un pessigolleig per tot arreu i una escalforeta. I el disseny mateix, del mobiliari a la sala d’oficials, les curvatures suaus imposades a la duresa de la fusta i el metall, la llisor i delicadesa de les superfícies i textures: no eren també vaga i subtilment eròtiques? O era ja, trobar-li tres peus al gat, ves a saber? Desvariejo.

Shevek es coneixia prou bé, com per saber que uns quants dies, sense Takver, àdhuc sotmès als efectes d’una gran tensió, no podrien ser suficients com per excitarlo fins al punt de fer-li veure una dona insinuant-se a la superfície polida de qualsevol taula. No, clar, no a menys que de veres, no hi hagués hagut cap dona realment present, en aquelles atzaroses cuites del seu trànsit a l’espai?

Serien cèlibes tots els ebenistes urrasti?, es preguntà ... Ha! Ha! Renuncià a dilucidar tal enigma; no tardaria en resoldre’l quan arribés a Urras.

Moments abans de que tornessin a subjectar-lo pel descens, el metge anà a la cabina a verificar els progressos de les diverses immunitzacions, l’ultima de les quals, la inoculació d’una pesta, havia deixat en Shevek ben tocat, marejat i amb basques.

Kimoe li donà una nova píndola salvadora.

- Això el reanimarà per l’aterratge – Estoic i col·laborador, Shevek s’empesà la píndola. El metge cercà quelcom a la farmaciola amb manifesta turpitud, sobtadament es posà a parlar-hi agitadament: - Doctor Shevek, escolti’m bé, la meva feina s’acaba, prompte haurem acabat el viatge i jo..., ja no el veuré mai més... No crec que se’m permeti tornar-lo a atendre, sap? Bé, jo..., voldria dir-li, abans de res,...que, el sol fet de conèixer-lo i tractar-lo, sense cap mena de dubte, haurà estat un immens privilegi per a mi. No ho dic perquè si, si no, perquè he après a respectar.... a apreciar....simplement com a esser humà, la bondat, la genuïna bondat que hi ha en vostè...

No trobant una resposta adequada, atorrollat i turmentat per un creixent mal de cap, Shevek s’avençà tentinejant, prengué la mà d’en Kimoe i digué: - Llavors citemnos. Tornem-nos a trobar, germà – En Kimoe li donà la mà nerviosament, tal com menaven les costums urrastis de bona educació i sense respondre-li, s’escapoli cuitosament, de la cabina. Tant sols quan el metge va ser fora, al cap d’uns moments, Shevek, se n’adonà que li havia parlat en právic, que li havia dit ammar, germà, en una llengua que Kimoe no entenia.

Enllà la sala, l’altaveu del passadís, parlotejava desgranant ordres i més ordres.

Shevek ho escoltava ja lligat a la llitera; es notava marejat i cada cop més distant d’aquell intempestiu i apressat tragí. Els obligats moviments del descens en caiguda

lliure, aplomats, accentuaren el seu mareig; fora de la secreta esperança de que aviat arribaria a vomitar allí mateix, tenia la consciència aletargada per un progressiu estat de somnolència que l’anorreava totalment. Balb, quasi vençut, quasi dormit, no va saber que havien aterrat, fins que en Kimoe, entrà sobtadament a corre-cuita i sense dir paraula, el va empènyer, vulguis o no, a la sala d’oficials. La pantalla per la que durant tots aquells dies, havia guaita’t Urras, surant lluminós i resplendent, envoltat d’espirals de núvols, ara estava en blanc, apagada. A la sala, s’hi congregava molta gent, De on coi, hauria sortit tota aquella gernació i aquell trasbals? Notà amb sorpresa i plaer, que era capaç de mantenir-se dret, de caminar, d’estrènyer les mans i somriure afablement a tothom. Aclaparat, es concentrà en atendre als que s’anava trobant, espontani, sense prendre cap precaució i sense preocupar-se del que se’n podia derivar. Veus, somriures, mans, paraules, noms. El seu nom, repetit i repetit, una i mil vegades: doctor Shevek, doctor Shevek.... Ara ell i tots els desconeguts que el portaven en sopols, descendien per la rampa del moll d’arribada i a baix, hi havia més gent encara, tots parlaven en veu alta, exaltats; les paraules reverberaven a les parets, inintel·ligibles. Però, passat un primer moment, la remor progressivament, s’anà atenuant fins gairebé desaparèixer. De prompte, quelcom indefinit, no sé, com un aire estrany li arribà a la cara.

Emocionat, alçà els ulls i al eixir de la rampa, ja a nivell del sol, al avançar, s’entrebancà torpement i apunt va estar de fotre’s de cap, trompassant. Va pensar en la mort, en el conjuntural abisme que s’obre entre el començament i el final d’una passa, i al final de la passa, es va trobar, en una Nova Terra.

El rodejava una difusa i grisa nit. Llums blavoses i apagades s’endevinaven a la llunyania entre les neulies vaporoses del camp. La fredor de l’aire es feia notar a la cara i les mans, al nas i al coll i.., als pulmons, era fred i humit, aromàtic àdhuc, balsàmic potser. Era l’aire que havien respirat els colonitzadors provinents d’Anarres, de fet, l’aire del seu món original.

Algú anònim, al ensopegar, en el moment que uns flaixos s’encenien sobre ell, l’àvia subjectat pel braç. Els fotògrafs i reporters estaven filmant l’escena pel noticiari del vespre: El Primer Home de la Lluna: una figura alta, estilitzada, en mig d’una munió de dignataris, professors i agents de seguretat, la delicada i ben poblada testa, alçada (de manera que els fotògrafs podien captar al detall, les faccions i els rictus de la cara) igual que si tractés de mirar als dalts del cel, traspassant tots aquells torrents de llum que li barraven la nit, la vastitud d’aquell cel boirós que amagava les estrelles, la lluna, tots els altres móns. Els periodistes pugnaven per franquejar els cordons de la policia – Farà vostè una declaració en aquest moment històric, doctor Shevek,? – Empenyent-te’ls, els agents de seguretat, els obligaren a fer-se enrere i retrocedir un xic enllà. Els homes que el rodejaven i portaven, pitjant-te’l, l’acuitaren a seguir endavant i a la fi.., l’escoltaren fins un automòbil que els estava esperant oportunament. Fotogènic de totes passades, d’elevada estatura, cabell llarg, una expressió rara pintada a la cara, com de tristor i reconeixement al mateix temps.

Les torres de la ciutat, grans escalinates de macilenta llum, s’enfilaven entre les boires. A dalt, la distància, lliscaven, rabent, els trens, com esteles lluminoses i ululants. Murs de pedra massissa i vidre flanquejaven els carrers per sobre, de la miríade d’automòbils i autobusos que formiguejava per sota. Pedra, acer, vidre, lluminària elèctrica. Cap rostre emperò....

- Això és Nio Esseia, doctor Shevek. Hem preferit que,,,, ara per ara, vostè es mantingui allunyat de les multituds urbanes, com a mínim durant els primers dies..., per tant, anirem directament a la Universitat.

Dintre l’obscur i confortable espai del automòbil, hi havia cinc persones més que l’esperaven per acompanyar-lo. Sobre la marxa, li mostraren qualcun edifici que en el torbament i progressiu encaparrament de Shevek, se li havia passat per alt. En aquells moments, per més que fes, no distingia entre aquelles moles fugitives, quina era el Tribunal Suprem, i quina el Museu Nacional, quina el Senat i quina El Directori.

Creuaren un riu o un estuari; els milers i milers de llums de Nio Essia s’estremien rutilants reflectits entre els bromalls de les aigües ombrívoles. La carretera s’anava enfosquin per moments, la boira augmentava, el conductor, prudent, minorava la marxa del vehicle. Les vagaroses llums centellejaren sobre la boira pixanera de la carretera. Assegut i amb el tors reclinat cap endavant, Shevek mirava, mirava quasi sense veure-hi res ni pensar, però tenia una expressió greu i entotsolada, els homes que l’acompanyaven, conversaven entre ells, amb veu baixa, respectant el seu silenci.

Què era aquella ombra més densa que desfilava imposant-se contínuament al rerefons general a les vores del camí? Arbres? Era possible que des de que eixiren de la ciutat hagueren viatjat a través d’un continuat corriol d’arbres que no s’acabava mai? Recordà la paraula en iótic: <bosc> Sabia que no acabarien surtin al desert. Els arbres se succeïen regularment, primer a la colina més propera, desprès a l’altre i l’altre, enciriats en mig del fred suau de la boira, inacabables, era un bosc que ocupava el món sencer, una silenciosa pugna de vides inextricables, un obscur moviment de les fulles dintre de la nit. De cop i volta, mentre Shevek observava mig enlluernat, en el precís moment en que el automòbil emergia de la boira espessa de la vall i entrava a un espai més net i diàfan, des de l’obscuritat de la fronda que anava quedant darrera, una cara el sorprengué i el mirà per un instant.

No s’assemblava gens a una cara humana. Era llarga com un braç i d’una blancor espectral, l’alè li brotava vaporosament, del que devien ser els seus narius i terrible i inconfusible, hi havia un ull, un gran ull, obscur, melancòlic, cínic potser? Que desaparegué al moment, empassat pels resplendors dels llums del cotxe, quan fou enfocat de resquitllada, al passar-li pel costat.

- Què era això?

- Un ase. Oi? - Un animal?

- Si, és clar, un animal. Valguem Déu, és veritat. Vostès no tenen animals grans en Anares, Oi? - Un ase és una espècie de cavall – Digué un altre dels altres homes que l’acompanyaven i un tercer, possiblement més gran i amb més experiència, hi afegí amb veu segura - Aquest era un cavall, segur. Els ases mai són tan grans.

Era evident, volien parlar-li, xerrar una mica potser de coses banals i aprofitaven la contingència però.., un cop més Shevek abstret, els havia deixat d’escoltar, pensava en Takver i es preguntava que hauria significat per a ella, aquella mirada eixuta, fonda i ombrívola enmig de l’obscuritat. Ella sabia que totes les vides són la mateixa vida, i gaudia sentint-se emparentada amb els peixos dels aquaris, allí al laboratori, indagant en les vivències dels altres éssers, més enllà de la mera condició humana fins i tot.

Takver hauria estat capaç d’intercanviar-li una mirada de complicitat a aquell ull que el va observar des dels endins de la ignota boscúria.

- Estem arribant a Ieu Eun, Tothom l’està esperant per conèixer-lo. Hi ha una vertadera multitud que fa hores que l’espera amb candeletes. Doctor Shevek: el President i varis Directors i el Rector naturalment. L’esperen tots els senyorassos d’aquest món que vostè es pugui imaginar. Però, no obstant, si esta cansat, tractarem d’abreviar al mínim, totes les amenitats que li hem preparat per rebre’l.

Les anunciades amenitats, es prolongaren durant varies interminables i llargues hores. Shevek mai fou capaç de recordar-ho amb claredat. Des de la petita i fosca cabina del automòbil l’escoltaren en comitiva, a una gran sala molt ben il·luminada i plena de bulliciosa gent, centenars de persones que l’esperaven sota un sostre daurat del que penjaven grans llums ornamentades amb penjolls multicolors de vidre tallat.

Li presentaren a tot el món. Tots eren més baixos que ell i calbs. Les poques dones presents també eren calbes; Shevek conclogué que es rasuraven per qüestions de moda, no solsamènt la pelussa suau del cos sinó també, els cabells del cap. Però vestien en canvi, indumentàries molt riques i sumptuoses, cridaneres per les talles i els colors. Les dones amb llargues i esplèndides, túniques que arrastraven pels terres, els pits nusos i alçats, la cintura, el coll i el cap adornats amb joiells, gasses i encaixos voluptuosos; els homes pantalon blau i jaquetes o túniques, de tots els colors roig, blau, lila, or, verd, i de totes les mànigues en sobresortien punyeteries i brodats. Les llargues túniques carmesí o verdes o negres, s’obrien a l’altura dels genolls per ensenyar els mitjons blancs, les lligues de plata. Un altre paraula iotica li vingué al cap per tal de qualificar aquella exhibició exultant, que fins llavors, mai havia usat, ni havia tingut cap significat rellevant per a ell, encara que li agradava com sonava, la paraula era <esplendor>. Aquella gent tenia esplendor, si senyor!

Hi va haver discursos. El President del Senat de la Nació de A-Io, un home d’ulls freds, estranys va proposar un brindis. – Per la nova era de fraternitat entre els Planetes Bessons i per l’inductor d’aquesta nova era, el nostre distingit i molt benvingut hoste, el doctor Shevek d’Anarres! - El rector de La Universitat li parlà amb amabilitat exquisida, el primer Director de la Nació li parlà amb serietat solemne; li presentaren ambaixadors, astronautes, físics, politics.., dotzenes de persones amb noms i càrrecs importants i honorífics i tots li parlaren i ell, els va contestar cortès i acomplidament, però Shevek mai pogué desprès, recordar de que dimonis, havien parlat i ni tan sols quina hauria estat la seva resposta a tants requeriments i homenatges. Ja en hora retirada, molt avançada la nit, es va trobar caminant amb un petit grup d’homes, sota un lleu i càlid plugim que a penes si mullava, creuaren tots plegats, un gran parc o una plaça. L’herba que anava trepitjant era elàstica, viva i li era familiar, li recordava el Parc Triangular d’Abbenay. Aquell record tan viu i la refrescant carícia del ventet suau d’aquelles hores, l’espavilaren una mica. Llavors, l’anima d’en Shevek s’escapoli del seu amagatall i volà com un ocell.

Els homes del seu seguici el conduïren a un edifici i a una habitació que ells en digueren, <l’habitació de vostè>.

Era espaiosa, d’uns deu metres de llarg i sens dubte una sala comunitària doncs no hi havia compartiments, ni plataformes per dormir, els tres homes que encara l’acompanyaven forçosament haurien d’esser companys d’habitació. Era una sala comunitària molt maca, amb una filera de finestres que ocupava tota la paret, intercalades amb esveltes columnes que s’alçaven com si fossin arbres i culminaven en una doble arcada central. La catifa que cobria enterament el sol era de color carmesí i al fons, en una llar de foc, hi cremaven uns grossos tions de llenya, Shevek amb quatre gambades creuà la cambra per acostar-se al foc. Era la primera vegada que veia cremar la fusta per combatre al fred però ara mateix, ja s’ho esperava tot d’aquella gent, Acostà les mans amb delectació, a la plaent escalforeta del foc i s’assegué en un seient de marbre polit a redós de la llar.

El mes jove dels homes que l’acompanyaven, se li assegué enfront, junt al fogar.

Els altres dos seguien conversant un xic apartats. Parlaven de física però Shevek, per discreció, es mantingué separat, sense intervenir. L’home jove li digué amb veu baixa i en to confidencial: - M’agradaria saber com se sent Doctor Shevek?

Shevek estirà les cames i es reclinà vers les flames, per rebre el calor directament a la cara, - Em sento pesat, molt pesat...

- Pesat ?

- La gravetat potser. O simplement, perquè estic cansat Escrutà al seu oponent però els espurneigs de les flames mediatitzaren llur visió, nomes li arribava el refulgeix d’una cadena d’or en primer pla, davant d’un dibuix confús del rostre i l’intens roig robí de la túnica.

- No sé el nom de vostè - Saio Pae - Oh, Pae, si. Conec els articles de vostè sobre la paradoxa....

Parlava pesadament, mig endormiscat - Segurament hi haurà un bar aquí a la vora, les habitacions dels Decans sempre acostumen a tenir un gabinet de licors annexa. Li agradaria prendre alguna cosa ?

- Aigua, si L’home tornà amb una copa d’aigua ben curulla, coincidint amb l’acostament dels altres dos, aproximant-se al recer de la llar, junt amb ells. Shevek va veure’s l’aigua amb fruïció fins a l’ultima gota, i es va quedar mirant pensarós la copa buida, jugant entre els seus dits, una peça fràgil, delicadament tallada, que reflectia la llum de les flames a la daurada vora del seu dring. Sentia la presència dels tres homes, notava la forma amb que estaven asseguts o dempeus al seu costat, l’actitud protectora, respectuosa, possessiva.

Aixecà els ulls i els escrutà de fit a fit i els mirà a la cara, un a un, detingudament, descaradament. Tots tres l’observaven aspectants i el impàs es feu llarg i s’eixamplà.

– I bé, aquí em tenen – digué a la fi. Somrigué – Aquí el tenen, l’Anarquista. Que faran amb ell?

ANARRES La finestra quadrangular de la paret blanca, ofereix una visió del cel, clar i ras i dalt del muntijol, el sol carenant la serra.

Hi ha onze nadons a la sala, la majoria bessons o trigèmins, tancats dintre de grans i enconxades jardineres, preparant-se, motivats i xerrotejant, apunt per la immediata becaina que se’ls hi prepara. Els dos més grans, segueixen en llibertat; el més gros i actiu, desmuntava un joc de clavilles; el prim i musculós, assegut en el quadrat de llum esgrogueïda i canviant, que projecta la finestra fent una bellugant i natural rateta sobre el terra, mirà el fil de llum amb una expressió seria i entotsolada.

En l’avantsala, la institutriu, una dona bòrnia i canosa, conversa amb un home alt, d’uns trenta anys i cara trista.

- A la mare l’han destinat a Abbenay – diu l’home – I ella vol que el nen en resti aquí.

- Llavors Palat, el tindrem fixa, al parvulari, oi?

- Si, jo tornaré a canviar-me a un dormitori.

- No et preocupis, home, ell ja ens coneix a tots. Però, segurament la Divtrab no tardarà en posar-te a la vora de na Rulag. Per alguna cosa els dos, esteu associats i sou enginyers...o no?

- Si,si, però a ella...És el Institut Central d’Enginyeria qui la demana, entens? Jo, ni de bon tros sóc tan competent. Rulag ha de fer treballs importants La institutriu bellugà el cap, amunt i avall i sospirà – De totes maneres....! - digué amb energia i no hi afegí res més.

Els ulls d’en Palat seguien fixes sobre el nen més esprimatxat i poca cosa, qui preocupat per la llum i els seus jocs vacil·lants, no havia advertit la presència del seu pare en l’avantsala. En aquell moment, el nen gros, avançava ràpidament vers al primet distret, a gates amb aquets aires tan especials, de qui porta uns bolquers pengi’m, penja’m i ben pixats. S’hi havia acostat per pur avorriment o per interès, no se sabia, però en arribar a tocar el quadrat de llum de l’altre, descobrí que el terra, era allí, més calentet. Graponer i sapastre - Uff! - el petit grassonet, deixondint-se, s’abandonà deixant-se caure com un farcell pesant, sobre el lloc que ocupava el nen primet, el qual, agafat en sorpresa, caigué empès a la zona fora de la llum, no vegi’s.

L’embadocament atarantat del fideu entretingut, canvia de cop, en una ganyota d’indignació i ràbia. Contrariat, empenyé al gras, amb totes les forces de l’ànima, cridant-li – Fora d’aquí! – La institutriu, acudi al envit, a fi d’intercedir-hi ràpidament. Acomodà els bolquers a l’atribolat intrús, avortant qualsevol reacció airada de la criatura. – Shev, on vas? No tens que envestir així, als altres, home.

El nadó més primet, es redreçà com un escurçó a l’atac, la cara arravatada pel sol i la fúria. Estava apunt de perdre els bolquers en la contesa - És meu! – digué amb veu aguda i forta - És meu, és meu! És per mi sol! – la certesa absoluta – Res és teu, Tot és per utilitzar. És per a compartir. Ja ho saps, si no vols compartir-ho, no pots utilitzar-ho – i aixecà al nen primet, amb mans curoses i experimentades però inexorables i el diposità en un costat, fora del quadrat il·lumina’t pel sol.

El marrec més rabassut s’ho mirava tot, abstret i en la inòpia, completament indiferent a tals afers. En canvi, el secardí, vexat així, s’estremí de dalt a baix i.., bramà

– És meu. Jo, hi era primer. És per mi sol ! – i decebut en el més íntim, esclatà en llàgrimes de còlera i enuig.

El pare, amatent, l’alçà a la seva altura i l’hi parlà amb tendresa – A veure Shev, tu saps que no pots tenir coses. Què et passa? – li parlava amb veu suau i tremolava com si també ell, estigués apunt de plorar. El nen prim, llarg com un conillet, fràgil en braços de son pare, plorava sense consol.

- Ni han que no saben prendre’s la vida, amb calma i serenitat – digué la dona bòrnia, mirant-te’ls amb simpatia.

- Ara el portaré de visita a casa seva. La mare se’n va aquesta mateixa nit. Saps?

- Ves-te’n tranquil. Desitjo que aviat us destinin junts, tal com ha de ser– digué la institutriu mentre carretejava sobre un maluc, a l’altre nin més corpulent, com si fos un sac de gra; feia una expressió melancòlica i mirava guerxo amb l’ull sa - Adéu Shev, petitó estimat, demà, escolta’m, demà jugarem tots a acuit i amagar.

El petit no l’havia perdonat encara. Agafat al coll del pare, sanglotava i amagava llur rostre en l’obscuritat d’un sol perdut.

Aquell mati, l’Orquestra necessitava tots els bancs per a l’assaig, i el grup de dansa, anava i tornava, amunt i avall pel gran saló del centre d’aprenentatge de forma que nois i noies que s’exercitaven a l’art de parlar-i-escoltar per no fer nosa, s’havien assegut en cercle, sobre el sol de pedra escuma del taller. El primer voluntari, un espinguet de vuit anys, llarg de mans i peus, s’aixecà molt tibat i motivat, com altrament, tots els nens sans solen fer. La cara del bordegàs, coberta d’un incipient pèl moixí com de préssec novell, estava pàl·lida al principi; desprès, poc a poc, mentre esperava que els companys l’escoltessin, anava tornant-se roja.

- Endavant, Shev – digué el director del grup - Bé, he tingut una idea - Més alt – demanà el director, un home corpulent d’una mica més de vint anys.

El noi somrigué amb timidesa.

- Bé, mira, resulta que he pensat, se m’ha ocorregut.. Com ho diria? Bé, diguem que si li tires una pedra a alguna cosa. A un arbre per exemple. La tires i va solcant a traves de l’aire, fins arribar a tocar a l’arbre. Oi? - Doncs no, no és veritat, no pot. Perquè... Puc utilitzar la pissarra? Mira, fixa-t’hi!

Aquí estàs tu, tirant la pedra, i aquí l’arbre – dibuixà uns gargots a la pissarra – Suposem que això és un arbre, i aquí esta la pedra. Veus? A meitat de camí, entre tu i l’arbre. – Els altres nois no podien evitar les rialletes al advertir la simplicitat del croquis, veient la poca traça per representat un arbre de holum. El xicot somrigué, sobreposant-se i prosseguí amb la seva exposició – Per arribar, des de on estàs tu, fins a l’arbre, la pedra, ha de trobar-se a meitat de camí, entre tu i el arbre. No és veritat? I desprès haurà de trobar-se, a meitat de camí, entre la meitat del camí i l’arbre. Vas veient-ho? Per molt lluny que arribi, sempre hi haurà un tros per fer, nomes que en realitat, és un trosset de res cada cop més petit, el que hi ha entre l’últim punt i l’arbre....

- Us sembla interessant això? – Interrompi el monitor, parlant als altres nens - Perquè no pot arribar a l’arbre? - Preguntà una nena de deu anys - Perquè sempre ha de recorre la meitat del camí que li falta recorre – digué Shevek - i sempre queda una meitat de camí, un trosset cada cop més petit que mai és pot completar. Te n’adones?

- Digue’m millor, que tu no tingueres punteria o que apuntares malament, oi ? – escolià el monitor, amb un somriure tens - No importa la meva punteria, ni com hagi disparat, el cas és que la pedra, mai pot arribar a tocar l’arbre – - Qui t’ha donat aquesta idea?

- Ningú. Se m’ha ocorregut a mi mateix. És com si veies la pedra...

- Ja ni ha prou! És suficient, Shevek!

Interessats, alguns dels altres nois, entre ells, ja havien començat a conversar del tema però ara, de cop i volta, semblava que tots haguessin esdevinguts muts. Eixalat, el de la pissarra, seguia dempeus, a l’expectativa, immòbil en mig del silenci.

Semblava espantat, enfurrunyat.

- Parlar és compartir un art cooperatiu. El que tu fas, no és compartir, és egotisme.

Des de baix, des del saló, arribaven les subtils i vigoroses harmonies de l’orquestra - Que t’empatolles, Això no ho has pogut veure tu sol, no era espontàni, Jo he llegit quelcom semblant, en algun llibre.

Shevek mirà amb insolència al monitor - A si, a quin llibre? En tenim algun aquí potser, per veure’l ?

El monitor s’aixecà per eixarm, disparat per un resort. Era gairebé dos vegades més alt i tres vegades més cepat que el noi, i altrament, no semblava tenir la menor simpatia pel protagonisme del xitxarel·lo, però en canvi, en llur actitud, tot s’ha de dir, no hi havia tampoc, cap amenaça, ni res que fes pensar en descontrols i menys encara en possible violència física (un clatellot?). Es tractava tan sols, d’una afirmació d’autoritat, bastant debilitada per cert, per la irritació amb que havia respòs a la insòlita pregunta del xiquet.

- No! Prou egotismes! – I de seguida retornà al seu habitual to de veu melodiós i pedant – Aquestes coses són justament, tot el contrari del que ens proposem en un grup de parlar-i-escoltar. El llenguatge ha de ser una funció bidireccional.

Shevek, a diferència de quasi tots vosaltres, que no teniu culpa de res, no està prou madur, ni està encara, en condicions per comprendre-ho, i és per tant, una presència pertorbadora. Tu mateix has d’adonar-te’n, oi, Shevek? Jo et suggeriria que busquessis un altre grup, un que treballi al teu nivell.

Ningú replicà. El mutisme es feu llarguíssim, la musica continuava enardida, subtil i omnipresent mentre el xicot, tornava la pissarra en silenci i cap cot, sense dir res ni replicar, s’obria pas, fora del cercle. Apressat i nerviós sortí al passadís i no s’aturà fins trobar-se prou allunyat. El grup que acabava d’abandonar començà, guiat pel monitor, a narrar una història col·lectiva. Shevek va escoltar aquelles veus apagades i llunyanes, que anaven fent la roda per torns, junt amb les palpitacions del seu propi cor, encara accelerades. Un cantussol especial ronquejava dins la seva oïda però, no eren els acordes de la llunyana orquestra, sinó el so que li surt a un, entre espasmes, quan serrant les dens i cloent els punys, com un home, tracta de no plorar. No li venia de nou i no li agradava gens escoltar-lo i com que no volia pensar ni en el arbre ni en la pedra, es concentrà en el Quadrat.

Era un quadrat de nombres i el nombres sempre eren iguals, arreu i per tot, fixos, serens, immutables; quan ell es sentia feble i vulnerable, sense protecció podia recorre a ells i segur, mai no li fallaven. Se l’havia imaginat feia algun temps; un disseny en el espai, semblant al de la música en el temps: un quadrat dels primers nous enters, i en el centre el cinc. En qualsevol sentit que sumes les fileres, sempre donava el mateix resultat, les desigualtats s’equilibraven; li agradava comprovar-ho.

Si pogués encaixar en un grup que volgués parlar d’aquestes coses; ah però, nomes

coneixia un parell nois i noies més grans, que s’hi interessaven de debò, però.., tenien altres feines i estaven massa ocupats.

I el llibre que havia mencionat el monitor? Seria un llibre de nombres? Mostraria com arribava la pedra a l’arbre? Havia estat un estúpid en contar-les-hi la broma de la pedra i l’arbre, perquè en efecte, ningú havia entès que es tractava d’una broma, el monitor tenia raó. Tenia maldecap. Mirà a dintre, ben endins, ben endins la imatge serena del Quadrat.

Un llibre que tot ell, estigués escrit en nombres, seria el no va més, seria infalible.

Seria exacta. Res del que es diu amb paraules sembla que sigui realment cert. Les paraules no encaixen ben bé, unes amb les altres, ni s’aguanten dretes; són embrollades i recargolades. No obstant dessota les paraules, al punt mig, igual que al centre del Quadrat, tot finalment, s’equilibra també. Tot canvia i es transforma i no obstant, res es perd. Si un entén els nombres, pot arribar a entendre-ho tot: l’equilibri, la pauta, els fonaments del món, tot.

Shevek havia aprés a esperar, a contenir-se. Era boníssim en aquestes afers, un expert. Havia aprés l’art de l’espera, perquè l’espera pot arribar a ser un art, l’havia aprés esperant el retorn de Rulag, la mare, però feia tan i tan de temps, que ja ni la recordava; més tard l’havia perfeccionat, esperant que li arribes el torn, el moment de compartir, de participar. Als vuit anys preguntava perquè i com i què, però quasi mai, preguntava quan.

Va esperar a que son pare l’anés a buscar per endur-se’l de visita, a casa seva. Fou una espera llarga: sis dècades. Palat havia acceptat un treball temporer a la Planta d’Aigua de Mont Tambor, i més tard, aniria a passar una dècada(+) a la platja de Malenin on podria nedar i descansar, i cardar també, amb una dona que es deia Pipar.

Li havia explicat tot això, al nen. Shevek confiava en ell i Palat es feia mereixedor d’aquesta confiança.

Als seixanta dies arribà als dormitoris infantils de Planures Amples un home alt i prim, amb la mirada més trista que mai. No era cardar precisament, el que verament li feia falta, necessitava a Rulag, la seva companya. Quan va veure al noi, somrigué espontàniament sense evitar frunzir les celles amb preocupació.

Li agradava trobar s’hi junts.

- Palat, has vist alguna vegada, un llibre que fos tot ell, de nombres?

- Que vols dir.., de matemàtiques?

- Suposo que si - Com aquest?

Palat es va treure un llibre que portava entre els plecs de la túnica. Era petit, de butxaca i com la majoria dels llibres, estava enquadernat amb paper verd, amb el Cercle de la Vida estampat sobrecoberta. Els caràcters de la impressió, eren diminuts i els marges estrets, per aprofitar-lo al màxim, car feien falta molts arbres d’Holum per fer pasta de paper i molta mà d’obra humana també, com sempre repetia, l’encarregada de materials del Centre d’Aprenentatge, cada cop que algú feia malbé una fulla i anava a demanar-ne un altre.

Palat havia obert el llibre i l’aproximà, perquè el pogués veure bé, a Shevek. (+) (Dècades: períodes de 10 dies, en lloc de Setmanes: períodes de 7dies. A la manera del Calendari Republicà francès) La doble primera pàgina era una sèrie de columnes de nombres. Allí estaven, a la fi, tal com ell, se’ls havia imaginat. Tenia a les mans el testament de la justícia eterna.

Taules de Logaritmes, Bases 10 i 12 deia el títol de la coberta sobre el Cercle de la Vida.

Consciençosament i amb un respecte quasi litúrgic, el noiet estudià durant una bona estona, aquella primera plana - Perquè serveixen? – va preguntar finalment, puix semblava evident que no havien imprès aquelles columnes de nombres, tan ben posades i ordenades, només perquè quedaven bé. Assegut al seu costat, sobre la dura otomana, a l’entrellum de la sala d’estar del pis comunal, l’enginyer, tractà de fer-li comprendre els logaritmes. A l’altre cantó de la gran sala, un parell de guetos, parlotejaven entre ells, mentre feien un dominó. De cop i volta i d’una revolada com una brivada d’aire, entraren un parell d’adolescents més grans i engrescats van preguntar-nos si l’habitació privada del costat, estava lliure aquella nit, sense esperar la nostre resposta..., embalats, anaren a mirar-la. La pluja, en aquell moment, repicà amb força, sobre el sostre de llauna de la casa. Palat es tragué una antiga regla de càlcul que guardava a sobre, gairebé com un amulet familiar i li ensenyà a fer-la servir al noi, amb quatre mal donades indicacions que el xiquet, escoltà àvidament; acte seguit i en justa contrapartida, Shevek li va ensenyar el preciós Quadrat i el principi que`n regia la disposició dels nombres.

Finalment els dos, descobriren esglaiats, que se’ls havia fet massa tard. A corre cuita i torpement, anaren a través de l’obscuritat fangosa de fora, meravellosament perfumada per la pluja, fins al dormitori dels minyons, on van rebre la reprimenda de rutina de la responsable del local, que ja els esperava preocupada. S’acomiadaren rient per lo baixet, amb un petó apressat, fet a resquitllada, agermanats i còmplices d’una mateixa malifeta. Sense entretenir-se Shevek anà corrents al gran dormitori i en arribar a la sala, guaità per la finestra i encara va poder veure a sota, com son pare eixia a fora i davallava vers la gola del llop, pel carrer de les Planures enmig de l’obscuritat d’una nit humida i turmentosa, rica en aparell elèctrica i poca cosa més.

S’adormi amb les cames encara, esquitxades i mig enfangades per la esvalotada corredissa a fora, sobre els llenegalls del parc, amb el pare, i..., somnià. Somnià que anava caminant per un camí en una terra desolada. Allà al llunyedar, molt lluny, molt lluny, molt més enllà del camí, s’hi entreveia una línia. Creuà la planura acostant-s’hi i finalment, ho veié, era un mur. S’estenia de punta a punta del horitzó a través d’una terra erma i pelada. Era un mur ample i massís, obscur i altíssim. El camí arribava fins a tocar-lo però, quedava mort allí.

Ell tenia que seguir endavant, tenia que seguir, però..., era impossible. Ho impedia el mur. Va sentir a dins, una creixent angunia, una por dolorosa i incisiva que l’anava tenallant. Tenia que seguir, seguir fins el final o mai més podria tornar. Però allí estava el mur, davant seu, i.., ja no hi havia més camí.

Picà amb les mans fins no poder més, la dura pedra vista, debatent-se sobre la superfície rugosa i aspre del mur. I cridà desesperat.

El so de la seva pròpia veu, sense paraules, li sonà com un cloqueig agònic. Sorprès feu una passà enrere, retrocedint. Llavors escoltà un altre veu, molt propera, molt propera, que digué – Mira! – Era la veu del pare. Tenia la impressió de que també, la mare Rulag estava allí, encara que no la veia i no se’n recordava de la seva cara. Li semblava que Rulag i Palat s’arrastraven, gatejant en l’obscuritat de la nit, dessota el mur i que llurs cossos, eren més grans i corpulents que els altres essers humans que ell coneixia i de forma diferent també. Li indicaven, li ensenyaven alguna cosa, quelcom que estava allí, al terra, damunt del sol inhòspit i infecund. Allí hi havia una pedra, però sobre la pedra o dintre de ella, hi havia un nombre, un cinc, pensà en un primer moment, desprès li semblà un u, i de repent, va comprendre que era el nombre primigeni, a l’encop unitat i pluralitat.

- Aquesta és la pedra de toc – digué una veu familiar i molt volguda, i Shevek notà, ho podia notar, com la felicitat el traspassava i s’expandia a través seu. I ja no hi havia mur dintre les ombres, i sabia que havia regressat, sabia que havia tornat.

Més tard ja no pogué recordar, mica a mica, se li esvaïren els detalls però sempre li quedà el traç d’aquella felicitat tant suprema i total, que el va commocionar així, la sensació fou inesborrable i de per vida. Mai havia notat res semblant, una certesa tan absoluta, tant permanent, com la visió, l’entrellum d’una claror al fons, que brillava refulgent i única. Mai li va semblar irreal i ni per un moment, dubtà de la seva existència, encara que fossin les sensacions d’un somni. No obstant, encara que no va recelar de la seva certesa, jamai pogué reviure-ho altre cop, mai pus pogué recuperar-ho, ni pel desig, ni per la voluntat. I només podia evocar-lo en vigília i ben despert, puix a la que de bell nou, tornava a somniar en el mur, i ho feia sovint, sempre eren somnis tètrics i foscos que no quedaven mai resolts.

Descobrirem el concepte, l’idea de < presó > als episodis de la Vida d’Odo, que tots, els que havíem escollit treballar la història, estàvem llegint llavors. El llibre contenia moltes coses obscures i imprecises i allí a les Planures, ningú no en sabia prou per aclarir-ho bé, però, a la que arribarem als anys en que Odo havia estat tancada a la Fortalesa de Drio, el concepte de presó quedà explicat per si sol. I quan un vertader professor de història, un d’aquests professionals sabuts, que corren itinerants, fent un circuit per tots els recons del país, passà per la ciutat i s’esplaià sobre el tema, ho feu amb l’habitual prevenció de qualsevol adult forçat a tractar temes delicats, obligat a parlar d’obscenitats perquè el tema era fort, davant un públic de nens.

- Si els hi dic una presó, han d’entendre un lloc, un espai reduït, on, l’estat portava a les persones que desobeïen les lleis.

- Però, perquè no se n’anaven ells, d’aquell lloc, si no s’hi volien estar?

- No podien fer-ho, tancaven totes les portes amb clau.

- Les tancaven amb clau?

- De la mateixa forma que fermen les portes d’un camió en marxa, perquè tu no t’abalancis i caiguis a fora, pocapena.

- Però que coi pots fer, tancat tota l’estona, a la cambra?

- Res. No hi havia res per fer - Haureu vist fotografies d’Odo, tancada a la cel·la de la presó de Drio? No és així?

La viva imatge de la paciència desafiant, acotat el cap, els cabells grisosos, les mans crispades, quieta enmig d’una oculta amenaça, ferma. Sovint, manta vegades, els presoners, eren sentenciats a treballar forçadament.

- Sentenciats?

- Bé, això significava que un jutge, una persona dotada de atribucions i poders per llei, els hi ordenava fer qualcun tipus de treball físic.

- Els hi ordenaven? Però, perquè, si ells no volien fer-ho?

- Bé és que els obligaven..., els obligaven a fer-ho, si no treballaven, els castigaven, els pegaven, Un estremiment afectà de dalt a baix, a tota la concurrència, tendres nins d’onze i dotze anys, que mai de mais, havien rebut càstigs corporals, ni havien vist que una persona pegués a un altre, excepte en alguna rara, desafortunada i fortuïta ocasió, quan un brot rampellut i fora de control de violència malaltissa, trencava la norma.

Tirin feu la pregunta que ja barrinava al cap de totes les criatures – Vols dir que a vegades, tot un grup de persones s’abraonaven a sobre d’un, per pegar-lo i estomacar-lo - Si senyor, així és - Coi.., i per què els altres, no ho impedien?

- Els carcellers estaven armats, els presoners no – digué el professor, tallant.

Parlava de mala gana, embarassat i torbat, com si l’obliguessin a dir quelcom desagradable i de mal gust.

Però probablement la inconfessable atracció de tot el que és pervers o pervertit, aquestes llumetes grogues en la negror que ballen incontrolades dins el més íntim de qualsevol púber, portà a en Tirin, a Shevek i a altres tres nois, a fer pinya en un grup.

Les noies foren excloses de la confraria, ningú sabia perquè.

Sota l’ala occidental del centre d’aprenentatge, Tirin havia descobert una presó ideal. Era un catau, un espai que quedava entre els cossols de la construcció i en el que, en prou feines, hi cabia una persona, asseguda o ajaguda, com una mena de zulu, entre les tres parets que s’alçaven fent un encaixonat i la obertura lateral que en resultava, podia tancar-se amb una pesada llosa de pedra escuma.

La porta hauria de ser segura, inexpugnable. Anaren provant coses fins a descobrir que dos puntals, falcats entre una de les parets i la llosa, tancaven definitivament, el petit recinte. Ningú podria obrir des de dintre, aquella porta.

- I la llum?

- No hi haurà llum – Digué Tirin. Parlava d’aquestes coses, amb autoritat, perquè era capaç de deduir-les, de veure-les amb la imaginació. Ell, de la realitat, utilitzava el que se li feia evident, el que coneixia, però ara, no era tan sols això, el que li proporcionava aquesta seguretat esfereïdora. - Sovint durant anys, a la fortalesa de Drio, tancaven els presoners, a les fosques. – reblà.

- Però..., i l’aire? – objectà Shevek – Aquesta porta tancarà bé, quedarà hermètica.

Hi hauria d’haver, un foradet per respirar...

- Tardaríem hores perforant la pedra però.., no preocupeu-vos, de totes maneres, ningú s’hi quedarà a dins, tant de temps com perquè li falti l’aire!

Immediatament, chors de coratjosos voluntaris i de sempiterns detractors, entonaren la diatriba del projecte que ja començava a perfilar-se Tirin se’ls mirà a tots, burleta - Esteu tots boixos. Qui voldria tancar-se a dintre d’un forat com aquest? I per què?

Ell havia tingut l’idea de construir la presó i ja en tenia prou; no podia comprendre que per alguns, la imaginació no fos suficient per comprendre les coses i que a més a més, necessitessin tancar-se a dintre d’un espai que no podia obrir-se - Jo vull reviure l’experiència. Jo vull sentir que se sent – Digué Kadagv, un minyó de dotze anys, mal complerts, ample de pit, seriós i dominant.

- Poca pena! Fes servir el cap.., home! – Digué Tirin amb sarcasme, però.. la resta de nois, recolzaren en Kadagv . Shevek va aconseguir un trepant del taller, i obriren un orifici de dos centímetres a la “porta” de pedra, a l’alçada del nas. Tal com en Tirin els va vaticinar, tardaren gairebé una hora en fer-ho.

- Quan de temps vols quedar-te a dins tancat, Kad? Un hora?

- Mira, – Digué Kadagv – si jo sóc el presoner, no puc triar, no puc determinar-ho.

No sóc lliure. Sortiré quan vosaltres ho decidiu - És clar. És veritat, és així com ha de ser – digué en Shevek, blegat i convençut per la lògica del raonament

- No t’hi pots quedar massa temps, Kad. Jo ho vull provar, també! - Digué Gibesh, el més jove de la colla. El presoner no contestà. Decidit, va entrar a la cel·la. Alçaren la porta i la deixaren caure d’un cop sec, posaren les falques i... acte seguit, els quatre carcellers, es desfogaren amb entusiasme, picant a cor que vols sobre la pedra. Al cap d’un moment, s’amuntegaren davant la llosa per a veure el pres pel foradet, però..., com que a dins, no hi havia llum, excepte la que hi pogués entrar per l’orifici que havien fet, no veieren res.

- Deixa’l respirar!

- Bufa-li, una miqueta!

- Fes-li aire!

- Quanta estona s’hi ha d’estar, aquí dins?

- Una hora, potser?

- Tres minuts - Cinc anys!

- Falten quatre hores perquè s’apaguin les llums. Ja n’hi haurà prou - Però, jo vull entrar-hi també!

- D’acord, tu, t’hi estaràs tota la nit - Bé, dema, volia dir.

Quatre hores més tar, retiraren les falques i alliberaren a Kadagv. El pinxo, surti tranquil com un pèsol, digué que tenia fam i que, no n’hi havia pas, per tant; havia estat dormint quasi tot el temps - Ho tornaries a fer?- el desafia Tirin - És clar que si - No, ara em toca a mi...

- Calla’t, Gib! Vull dir, ara mateix, Kad? Estaries disposat a entrar-hi de bell nou, sense saber quan et deixaríem sortir? N’estàs segur?

- Si, perquè no?

- Sense menjar?

- Ells, bé que s’encarregaven de donar-los-hi a llurs presoners, de menjar – aclarí en Shevek - i això, és el més rar de tot Kadagv arronsà les espatlles. El mosso era un cregut, d’una petulància estúpida i Intolerable - Escolteu-me – digué Shevek als més petits, - vosaltres dos, aneu a la cuina i demaneu algunes sobres que els hi hagin pogut quedar, porteu també, una ampolla o un flascó per posar-li aigua per beure.. – Es girà vers en Kadagv – Et donarem un farcell sencer de menjar, ja ho veuràs, així podràs quedar-te dintre aquest catau tancat, tant temps com vulguis.

- Diràs, tant com tu vulguis – va corregir-li en Kadagv – ets tu l’esbirro - Esta bé, esta bé, entrà! – L’aplom i seguretat d’en Kadagv inspiraren en Tirin una sortida teatral i satírica – Ets un presoner, Vatua l’olla! No pots replicar. Au!, gira’t d’esquena i posa’t les mans a la nuca. Entesos!

- Perquè?

- Que passa, te n’estàs desdient?

Kadagv tot picat, se’l mirà de dalt a baix, enfurrunyat i mosca - Tu no pots preguntar perquè, saps? I si ho fas, podem castigar-te. Si senyor, t’has de limitar a acceptar-ho sense més i més, i tampoc pots esperar que t’ajudin, coi! Podem rebentar-te els ous i tallar-te la cuca i tu no hi podràs fer res, perquè no ets lliure. Bé, vols que ho seguim fins al final.., o no?

- Sii.., pega’m

El pres, Tirin i Shevek, enfrontats tots tres, emperpalats com galls fers apunt de saltar, rodejant els fulgors de la vacil·lant llanterna, enmig de la negror de la nit i l’obscur del diable, de fit a fit, entre els amples contraforts de pedra dels fonaments de la Casa de l’Aprenentatge, eren ben mirat, un grup ben estrany.

Tirin somrigué, arrogant, complagut - Aprofitat, no em diguis, el que he de fer! Tanca la boca i fotre’t a la cel·la! – Saltà i just quan, el acoquinat, Kadagv feia la mitja volta per obeir-lo, l’empenyé a dins, amb tota la seva energia, aïrat i impetuós, sense contenir-se, deixant-se portar, gairebé fent-te’l caure de morros a terra, tan llarg com era, a dins del catau.

– La mare que et va parir! Fill de puta! – Kadagv, sondrollant, no pogué contenir un esgarip de sorpresa o dolor i acte seguit, s’assegué al terra mateix, davant la urgència de mirar-se, una rascada a la cama que a la compte, s’havia fet al caure, amb les asprors de l’arrebossat de les parets de la cavitat, aquesta escletxa entre els espessos contraforts de l’edifici que havia de ser la seva cel·la.

Shevek i Tirin no parlaven. Immòbils, hieràtics, les cares inexpressives, eren els guàrdies, la policia en funcions, l’autoritat. Ja no estaven representant un paper: el paper se’ls havia apropiat completament.

Els més joves tornaven en aquell precís moment, amb un boci de pa de holum, un meló i una botella d’aigua, Venien parlant amicalment però nomes arribar, el silenci estrany que allí hi regnava, els tenallà de seguida. Etzibaren a l’interior del clos, tot el menjar i les pertinències que portaven, alçaren la porta de pedra escuma i la falcaren.

En un tres i no res, Kadagv restà sol, en mig de l’obscur i el no-res. Els demés, s’acostaren i s’aplegaren tots, a recer de la llanterna, davant de l’entrada. Gibesh murmurà – I on pixarà? – - A sobre – li precisà Tirin amb sardònica i prístina claredat - I si vol cagar? – preguntà altre volta, Gibesh i esclatà sense poder contenir-se, en una aguda i nerviosa rialleta - Que te de graciós això, pocapena?

- Creia...que si no pot veure-s’hi....en la foscor, no sé.. – Evident, Gibesh no l’encertava pas, en la explicació airosa, de dir perquè li semblava còmic tal afer. Tots se’l miraren divertits i burletes, amb aquelles esforçades cuites seves, per no perdre pistonada davant dels mes grans i decidits, fins que ja no pogueren més i.., de cop, sense solta ni volta, però tots alhora, es desbotonaren, coincidint, esclatant en fortes i irreprimibles riallades. Reien a cor que vols, nerviosos, compulsivament. Sabien que el brivall tancat a dins la cel·la, també podia oir-los.

Ja estaven apagades totes les llums al dormitori dels nois i molts dels adults, feia estona que s’havien retirat, de totes maneres encara quedaven algunes xinxetes brillant en la foscor general. El carrer estava desert. Els xicots dominats per l’insana alegria i la complicitat de compartir un secret, de poder turmentar impunement a altri o de tramar irreprimibles malifetes, guimbaven apressats i boixos, davallant per les aceres a tota carrera, desfogant-se de la tensió reprimida, amb crits i rialles. Amb tanta tabola fora de control, despertaren a la meitat de llurs companys picant als llits, jugant a cuitar i empaitar, al entrar al vestíbul, per passadissos i lliteres, a dintre i a fora, fent enrenou i barrila arreu. Per xamba tingueren tota la sort del món emperò, no despertaren a cap adult i mica a mica, la gresca minvà i el tumult anà decaient i s’acabà.

Desprès, asseguts i ajaçats sobre el matalàs d’en Tirin, encara excitats Shevek i Tirin, continuaren el seu particular conclave, xauxinejant fins molt tar. Decidiren, ja que Kadagv ho havia demanat explícitament, que el retindrien tancat dintre la presó, dos nits senceres.

El grup de conjurats es tornà a reunir a la tarda, al Taller de la Recuperació de la Fusta, i naturalment, el monitor dels nois, en trobar-lo a faltar, preguntà per en Kadagh. Shevek inquiet cercà amb la mirada a Tirin, qui, controlant la situació, digué amb absoluta indiferència, que possiblement el xicot, a saber per quins sets ous, s’hauria incorporat a un altre grup de treball. Shevek se sorprengué de la rapidesa de reacció, de la sang freda i el cinisme del seu amic, era una mentida perfecta, tan ben ordida que semblava natural per la seva simplicitat. Però aquell sentiment de poder, d’estar per damunt de tot, que l’envalentia, mica a mica, evolucionà i prompte es convertí en malestar: li tremolaven les cames, li cremaven les orelles. Cada cop que el monitor se li dirigia directament, tenia un no sé que, un sobresalt de por o d’alguna altre cosa que se li assemblava molt, un sentiment que mai havia tingut, semblant a la timidesa però força més desagradable, abjecte, secret i roí. No deixava de pensar en Kadagh mentre tapava amb massilla les juntures i els orificis dels claus, per tal d’amagar les cabotes entatxonades o polia, refregant amb paper de vidre, les planxes encolades de fusta d’holum a fi de retornar-les-hi l’aprest que abans, havien tingut.

Cada cop que feia un alto i s’aturava a pensar, la presència recurrent era Kadagh i la presó. Allò esdevingué espantós, terrible.

En Gibesh, que s’havia quedat muntant guàrdia per precaució, s’acostà als nostre homos, en Tirin i en Shevek, a la sobretaula del migdia, desprès de dinar, pareixia preocupat, el noi - M’ha semblat escoltar que des de dins, Kad deia alguna cosa amb una veu molt rara. A penes si se l’entenia.., no sé. – La noticia els deixà a tots, glaçats i alarmats, en el fons, ja se la veien venir..

- Anem-te’l a treure! El deixarem sortir – digué a la fi, en Shevek, desprès d’una bona estona, aturat en posar ordre a tantes consideracions Tirin, reaccionant, se li girà d’una revolada mentre li deia – Vinga, home!, no ho espatllis tot, tu ara.. Vinga, Shev!, no t’estovis tan fàcilment, coi! No et posis altruista..

Permetre-li que continuí i es respecti a si mateix, fins al final, carai..!

- Altruista! Merda! El que vull es respectar-me a mi mateix..! Me cago’n, cony! – contestà en Shevek i com un llamp el deixà amb la paraula a la boca i se n’anà vers l’estúpida presó.

Tirin el coneixia de sobres i no perdé tampoc, més temps discutint, no hi havia res a fer, el segui sense més dilació. Els galifardeus d’onze anys, també hi anaren darrere, sense perdre ni un preciós moment. Junts s’arrastraren pel dessota, l’edifici per atallar distàncies i arribaren a l’improvisada cel·la.

Shevek retirà una de les falques, Tirin l’altre, i d’una sotragada, la porta de la presó cedí endavant, fent un fort cruixit. Allí estava, el pres, estirat al terra com una abandonada deixalla bruta, arraulit i de costat com una negra cuca. El sostre de la cel·la era molt baix, però Kadagv semblava encongir-se més del necessari i parpellejava vençut per la sorpresa i la llum de llanterna; no obstant tenia l’aspecte de sempre.

Kadagv. desprès d’alçar la vista i mirar-se’ls a tots intensament, s’ assegué amb dificultat, al terra mateix i poc a poc, torpement, se n’ha anà aixecant, li costava.

Desprès, un cop ja dret, s’espolsà, baixà la vista i se’ns apartà amb la cua entre cames, no ens digué, ni ase ni bestia.

La bravada que en sorgí del cau, quan s’alçà el xiquet, era indescriptible. El noi, per algun motiu havia tingut un atac de diarrea i s’havia cagat. El reducte estava brut i pudent de merda i suor i al passar, li havíem vist la camisa tota tacada de fang i petites esquitxades de matèries fecals, semblava que s’hagués rebolcat pel terra, com

un garrí. Ell, al passar, quan s’ho veié a la llum de la llanterna, avergonyit, pobret, tractà amb penes i treballs, d’amagar-s’ho amb la mà. Ningú li digué res, ni li feu el menor comentari.

Quan ja havien eixit a fora, més enllà de sota, els fonaments de la nau i anaven vers els dormitoris comunals, Kadagv encara tingué esma per preguntar: - Quan temps ha passat? – - Unes trenta hores, sumant-t’hi les quatre primeres, és clar – - No esta malament, oi? – digué Kadagv sense massa convicció Desprès d’acompanyar-lo als banys públics perquè pugues netejar-se bé, Shevek entrà també, a les latrines i allí, a soles, vomità tot el que tenia dins. Els espasmes i les contraccions del cos, li van durar ben bé, un quart d’hora i al final, el deixaren completament baldat i tremolós com una tardorenca fulla fimbrant a la branca de l’arbre. Desprès i ja sol definitivament, es retirà al dormitori, llegí una mica de física i ben aviat, acabà adormint-se, vençut definitivament.

Cap dels cinc nois mencionà mai més, el penós episodi, excepte Gibesh, qui una volta, volgué vanagloriar-se davant d’altres nois i noies més grans però, el que són les coses, no el van entendre gens i finalment, també Gibesh, abandonà el tema als confosos estrats de la infantesa.

La lluna brillava esplendorosa, al zenit, sobre el Institut Regional de Ciències Nobles i Materials de Ponent del Nord. Asseguts al terra, sobre la cresta del turó que domina tot el paisatge, entre mates embrollades d’holum xipell, quatre xicots de quinze o setze anys, mirant el Institut Regional a baix, i la lluna a dalt.

- Curiós – Digué Tirin – Mai se m’havia ocorregut pensar...

Els altres, l’encalçaren amicalment al mig de la frase, amb diversos comentaris sobre l’obvietat de la seva observació - Mai se m’havia ocorregut pensar – digué Tirin impertorbable – en el fet de que allà dalt, en Urras, també hi ha gent asseguda com nosaltres, sobre un turonet, mirant Anares, que ens mira a nosaltres, i diu: < Mira, ha sortit la lluna > Resulta que per a ells, la nostra Terra és la Lluna i la Lluna és la Terra. Fascinant, veritat?

- On està, doncs, la veritat? – declamà amb entonació afectada, Bedap, i ho conclogué amb un badall tediós - Sobre el turó, damunt del qual, estiguis tu assegut – digué Tirin Tots, encaterinats, seguiren absorts en la contemplació de la turquesa mig emboirada i brillant que un dia desprès del ple, ja no era completament rodona. El casquet polar septentrional refulgia com una joia.

- Cap al nord és de dia – digué Shevek – Hi ha sol, Allí esta A-lo, és aquell bony de color terrós - Estan tots en pilotes, estibats al sol com sargantanes– va dir Kvetur – tatuats i amb pírcings amb pedreries als llombrígols, més pelats que el cul d’una mona Probablement la laxitud que propiciava la contemplació, creà un silenci relaxat que afavorí la repassada general del entorn més immediat.

I una vegada més, constatarem la evidència, les noies, com aquell que la volta, havien pujat al capdamunt de la cresta del turó cercant companyia masculina. La creixent presència de les dones, els incomodava sobre manera, si per ells fos, podia dir-se que era fins i tot, ominosa i opressiva. Tenien la impressió de que últimament, el món s’havia emplenat de noies que ho potinejaven tot. Fos allà, on fos, on miressin,

desperts o dormits, sempre hi veien noies a per tot. Tothom havia intentat lligar amb elles, és clar, i fins hi tot, tirar-se’n alguna, quan es podia, naturalment, però.., res, això no canviava les coses. Àdhuc, alguns desesperats, havien provat de no fornicarhi, ni tenir-hi tractes i considerar-les amb deferència i respecte, però..., ni així, no hi havia res a fer, allò era una plaga. Les noies posaven el nas, a tot arreu.

Tres dies abans, en un curs de Història del Moviment Odonià, tots havien assistit a la mateixa classe, i la imatge dels fermalls iridiscents, encastats als melics turgents dels ventres de les fembres, lluents i untuosos, se’ls hi havia clavat també, a l’imaginari personal per tota la vida.

Igualment havien vist, cadàvers de nens, pilosos com ells, amuntegats com si fossin menyspreables trastos vells, rígids i macilents, sobre l’arena d’una platja perduda i uns homes vestits de negre, que, per evitar testimonis, els ruixaven amb llaunes de petroli i encenien grans fogueres que feien una fumarada negra i horrible.

- Una cassussa a la província de Bachifoil de la nació de Thu – havia dit, la veu impersonal del relator – Cossos de nens morts de fam i infermetats són cremats a les platges. A les platges de Tius, a set-cents km. de distància, a la nació de A-lo (i llavors apareixien els llombrígols enjoiats) les dones reservades per a la satisfacció sexual dels membres masculins de la classe dels propietaris (empraven les paraules iotiques perquè en pravíc ni tan sols, tenien equivalències, les dos paraules) feien el mandra tot el dia, gandulejant fins que gents de la classe dels desposseïts els servien el sopar.

Un primer pla a l’hora del dinar, tot refinat i de bon gust, era il·lustrador: boques delicades, ensems mastegant i somrient, maneres amanerades, paraules banals, mans suaus projectades sobre menges suculentes i variades, presentades a balquena, en ornamentades safates de plata. Acte seguit, la dissemblança violenta i estripada ferint la sensibilitat: altre cop el rostre esmerlit i obtús d’un pobre nen escanyolit i corsecat, mort. La boca oberta en una última demanda, buida, negra, resseca, assetjat per qualcuna petita mosca a penes visible en l’entorn, tot molt inconvenient.

- Contrastos coincidents, tot succeeix al mateix moment, a pocs Km. de distància – havia remarcat la veu serena i inalterable.

Però aquella imatge que com una bombolla irisada i estantissa, s’havia anat inflant i inflant, era en tots, la mateixa.

- Són gaire velles, aquestes pel·lícules? Quina edat tindran? – preguntà Tirin – Seran anteriors a l’emigració o en són contemporànies..? Mai ho diuen...

- Què coi, importa? – digué Kvetur – és així com vivien en Urras abans de la REVOLUCIÓ ODONIANA. Tots els odonians emigraren i vingueren aquí, a Anares. Així que probablement, tot deu seguir igual i res haurà canviat... Allí, encara continuen així. – assenyalà acusadorament a la gran lluna verda i blava - I si, no? Com ho podíem saber?

- Què coi vols dir, Tir? - inquirí Shev - Si aquestes pel·lícules tenen més de cent cinquanta anys, potser en Urras, les coses poden haver canviat i ara, tot sigui allí, molt diferent de com ho veiem i de com ho interpretem. Sense pretendre-ho podem ser molt tendenciosos amb els nostres perjudicis, que dia a dia, anem acreixen sense potser, tenir una base real que ho testifiqui. Ei! No afirmo res, no dic que sigui així, però... si fos cert , com ho sabríem?

Nosaltres mai anem a Urras, no ens parlem, no ens comuniquem amb ells. En realitat per una cosa o per un altre, no tenim ni idea, de com és avui dia, la vida en Urras - La gent de la CPD si que ho sap. Ells parlen amb els tripulants urrasti de les naus de càrrega que arriben al Port d’Anarres. Ells estan informats. Necessiten estar-ho per mantenir el nostre intercanvi amb Urras i saben endemés, fins a quin punt poden ser

una amenaça per nosaltres – Bedap havia reflexionat amb serenitat però la resposta d’en Tirin fou aspre i tallant - Potser els de la CPD estaran informats però no, nosaltres - Informats! – saltà en Kvetur – He sentit parlar d’Urras tota la meva puta vida. Ja pots contar el que m’importarà a mi, si mai més veig una fotografia de les refotudes ciutats urrasti i dels cossos lluents i oliosos de les marfantes urrasti - D’això es tracta, precisament – afermà Tirin amb la joiosa alegria de qui l’encerta en el descabdellament de les raons de la seva lògica – El material sobre Urras accessible als estudiants és sempre el mateix. Repulsiu, immoral, excrementici, cagat.

Però, pensa una mica. Si aquest món era tan dolent com diuen, quan emigraren els Colons; com rediables s’explica, que hagin aconseguit sobreviure, cent cinquanta anys. Si estaven tant malalts perquè no s’han mort tots. Perquè no s’han esfondrat les societats basades en la propietat privada? Perquè els hi tenim tanta por?

- Contaminació – precisà Bedap - Tan dèbils som que no ens atrevim a corre aquest risc? En tot cas, el que no és de rebut, és que tots, tots a la vegada coincidissin, que tots estiguessin malalts alhora, vull dir. Endemés, penseu que qualsevol govern, la administració de una societat en general, per molt representativa que sigui, sempre tindrà dissidents... A la força, alguns de la resta de la gent, han de ser decents, normals com nosaltres. Els titllareu a tots, uns i altres, amb el mateix patró? Que passa, aquí també tenim de tot, o no? Recordeu aquell infame, aquell malparit d’en Pessus!

- Però en un organisme malalt, àdhuc una cèl·lula sana està condemnada – tractà de sentenciar Bedap - Ei, Bedap, no fotem! Amb aquesta lògica no proves res. I..,en tot cas, com sabrem, torno a repetir, si tota aquesta societat actual, formada pels que en són, els continuadors, està ara mateix, realment malalta?

Visiblement incòmode Bedap, es mossegà nervosament l’ungla del polze - M’estàs dient que la CPD i el Sindicat de Material Educatiu, no ens diuen la veritat, que menteixen sistemàticament, quan parlen d’Urras?

- No. He dit que nosaltres, únicament sabem, el que ells diuen. I sabeu que és el ens diuen, ara per ara? – El rostre moreno, de nas arremangat i ulls vius, d’en Tirin, esdevenia pàl·lid sota la brillant llum blavosa de la lluna. Al parlar apassionadament, per posar-hi més èmfasis encara, es decantà incisivament vers nosaltres tots – Kvet ens ho acaba de dir fa a penes, un minut. Ell ha rebut el missatge. Vosaltres mateixos en sou testimoni, recordeu-ho, tots ho heu pogut escoltar pristinament. Detesteu Urras! Odieu Urras! Temeu Urras!..., ens condicionen repetint-ho com un mantra estúpid. Ridícul.

- Coi! Clar! – si redreçà Kvetur, rebotat –Que no recordeu si més no, com ens tractarem a nosaltres, els odonians!

- Ens donaren la lluna.

La ironia provocà un somriure quasi general que trencà la rigidesa d’uns i altres La lluna d’ells, vull dir. Si o no?

- Si, per evitar que els hi arruïnéssim els seus vils negocis de rapinya i instauréssim allí, la societat justa. M’hi jugo un peix, que, un cop desempallegats de nosaltres, es posaren tots plegats, a organitzar governs i exèrcits amb més rapidesa i cuita que abans, senzillament perquè allí, ja no hi quedava ningú que els hi fes la pasqua, que els hi fes nosa i els ho hagués pogut impedir...

Si ara, els hi obríssim el Port que creus tu, que passaria? Per ventura, penses que vindrien com amics i germans? Ells, mil milions i nosaltres vint? Ens exterminarien

directament o ens convertirien, a tots, en...., com ho diríem ?.., quina és la paraula?..., esclaus. Si, esclaus per treballar a les mines o a les feines més ominoses!

- D’acord, admeto que m’he passat de frenada, potser és veritat que cal ser prudents, témer o tenir respecte a Urras. Però, perquè odiar...? L’odi, no és bon conseller, no és funcional. I altrament, perquè aquí, ens l’inculquen emprant aquesta retòrica tan tronada i d’aquesta manera tan interessada. No serà què si verament, sabéssim com és Urras, ens agradaria.., quelcom d’allà.., a algun de nosaltres, ves a saber... - S’empassà la saliva. Tots el miràvem Podria ser que els de la CPD no solamènt vulguin dissuadir o impedir que ells, vinguin aquí, sinó també, que alguns d’aquí, vulguin anar allà?

- Anar a Urras? Digué Shevek, desconcertat Discutien pel simple gust de discutir, de permetre al pensament, discórrer lliurement, amunt i avall, per tots els camins possibles i de qüestionar tot el que pogués ser qüestionat. Eren intel·ligents, posseïdors de ments habituades a la claredat de la ciència i tenien setze o disset anys. Però en aquell moment, com abans en Kvetur, Shevk ja no tenia ganes de continuar aquella discussió. Es sentia torbat, àdhuc afrontat.

- Però qui coi voldria anar a Urras? – etzibà escèptic, Shevk – I per fer què?

- Per a esbrinar com és realment un altre món. Per a veure com és un cavall!

- Això són burrades – digué en Kvetur, i.. davant tant oportuna ocurrència, sense poder reprimir-nos, ens esclatà a tots plegats de bell nou, aquella sana, incontenible i contagiosa rialla bufa que ja havien perdut...

Kvetur, ni s’immutà i continuà impertorbable - També hi ha vida en altres sistemes siderals..- l alçà una mà, abraçant tot el cel amb un sol gest englobant, una immensa celístia mig aclucada per la claror de la lluna omnipresent – diuen.... I què? Nosaltres hem tingut la sort de néixer aquí!

- Doncs, si de veres, som millors que la resta de totes les altres societats humanes – precisà amb punyeteria, Tirin – llavors hauríem de córrer a ajudar-los. Però resulta que, ens ho prohibeixen - Prohibeixen? Vet aquí, una paraula inorgànica. Qui prohibeix? Estàs objectivant la mateixa funció integrativa – digué Shevek reclinat cap endavant també atrapat per la passió del discurs - Escolta <l’Ordre> no és el mateix que <les ordres>, oi que ho entens? Nosaltres no ens anem d’Anarres perquè som Anares, només faltaria. Tu, pel mer fet de ser en Tirin i només en Tirin, no pots sortir de la pell d’en Tirin, malgrat que.., posem el cas, per curiositat, tu poguessis voler ser un altre persona. Oi que ningú, t’ho està impedint per la força? No? Però, no pots. Per ventura, hom ens retè per la força? Quina força... quines lleis... quins governs... quina policia, podria..? Res ni ningú. Només la nostra base, el nostre ésser, la nostra naturalesa d’odonians. La teva naturalesa és ser Tirin i la meva es ser Shevek i la nostra naturalesa comuna, rau en ser odonians mútuament responsables. I és en aquesta responsabilitat compartida, on es fonamenta precisament, tota la nostra llibertat. Eludir la responsabilitat, equivaldria a deixar de ser lliures. Òndia! De veritat, t’agradaria viure en una societat on no hi hagués cap responsabilitat, cap llibertat, cap opció que no fos la disjuntiva entre l’obediència de la llei o la desobediència seguida del càstig?

Voldries realment, viure sota l’amenaça o tancat dins una presó?

- Oh, redimonis, és clar que no! Saps quin és el problema Shev? Doncs, és que, tu, ara mateix, m’has ben ensarronat, m’has ben fotut, m’has ben enredat amb les teves giragonses... Tu primer escoltes, calles com un puta i mica a mica, et vas carregant i carregant..., amuntegant una bona pilotada de maleïts i refotuts arguments a la contra, que naturalment, mai no es poden discutir, talment com si fossin pesades llambordes

del carrer, en vistes a carregar-te de raó per justificar-te a pler. Llavors, de cop i volta, quan estàs a la raseta i no pots més, ens les etzibes a sobre, sense preocupar-te ni mica ni gens, de res més i mai se’t ocorre remenar desprès, entre les runes, a veure que hi ha, a veure que hi has deixat a sota. Si, si, un cos ensangonat i mal ferit, entre els enderrocs.

Shevek es feu enrere i s’apartà del foc com si es cremés Però Bedap, un noi robust i fet, de cara quadrada, mossegant-se l’ungla del polze com quasi sempre feia, continuà.. - De tota manera, el que diu en Tir, és vàlid. Seria molt bo estar segurs de que sabem tota la veritat d’Urras - Qui creus que ens està mentint? - inquirí Shevek - Qui, amic meu? Qui sinó... nosaltres mateixos L’altre planeta relluïa al més alt, serè i rutilant, immarcescible com un bonic exemple de la improbabilitat de lo real.

La repoblació forestal del oest del litoral temenià, un dels grans projectes de la quinzena dècada de la colonització anarresti, havia mobilitzat vora divuit mil persones durant dos anys Malgrat que les extenses platges del Sud-est eren fèrtils i permetien la subsistència de nombroses comunitats pesqueres i agrícoles, l’àrea aprofitable era tot just, una estreta franja contigua a la costa. A l’interior, cap a l’Oest fins arribar a les dilatades planures del Sud-est, s’estenia un bast territori deshabitat, salvat d’unes poques i isolades poblacions mineres. Era la regió anomenada La Polsinera.

Resulta que a l’anterior era geologia del planeta, La Polsinera, havia estat una immensa boscúria d’Holums, l’espècie ubiqua que predomina en tot Anarris. Ara, el clima és més càlid i sec, fa més calor. Mil·lennis de sequera han exterminat els arbres i ressecat la terra, convertint-ho tot, en un ermàs de pols grisenc que la més mínima ràfega de vent, aixeca i posà en perpetua suspensió per a modelar com si fos l’abrasiu d’un escultor, qualsevol promontori o desnivell, perfilant i afinant el seu dibuix, com si d’una àrida duna de sorra, es tractés. Al replantar els boscos, els anarresti, confiaven retornar a la terra estèril, l’antiga fertilitat. En estricta consonància, pensava en Shevek, amb el principi de la reversibilitat causal, un principi que ara, a la física de les seqüències, ja s’assumeix i és totalment vigent a l’Anarres odiern. Oficialment abans, no ho podíem admetre, però era encara, una cosa sentimental, un element íntim del caràcter nostre, un substrat tàcit present en tot el pensament odonià. Jo, haguera volgut escriure un treball que relacionés les idees d’Odo amb les concepcions de la física temporal i en particular, l’influencia de la reversibilitat causal en les preses de posició davant la problemàtica de les finalitats i els mitjans. Però als divuit anys encara no s’és prou madur com per abordar un treball d’aquesta envergadura i.., clar, si no s’ha n’anava aviat, de la maldita Polsinera i tornava a dedicar-se altre cop a lo seu, la física, mai podria fer-ho.

De nit, al Campament de Projectes, allò semblava un concert, tothom tossia.

Durant el dia, pareixia que tossessin menys, potser era que tots, estaven massa ocupats i distrets, com per a tossir o esbufegar, o era, simplement, que nosaltres, no paràvem prou l’orella. La pols era l’enemic comú, aquest polsim subtil, fi i sec tan criminal, que se t’enganyava al coll i als pulmons. L’enemic i l’esperança a la vegada, puix a les antanyasses llunyanes que gairebé no es recordaven, era aquesta mateixa pols, la que abans, havia estat fang i humus al sotabosc primordial a l’ombra dels

arbres. Potser amb l’ajuda del treball de tots, tot tornaria a ser com abans i la terra en justa compensació, ens regraciaria.

Ella extreu de la pedra, la fulla verda, del centre de la roca, l’aigua clara....

Gimar sempre cantussejava la melodia, i ara, a l’escalforeta de la darrera hora baixa de la tarda, mentre anaven regressant al campament, fatigats i suats, a través de la planura com una fila de formigues petites, petites.., cantava a ple pulmó, la màgica tonada.

- Qui és? Qui és ella?- va preguntar en Shevek encuriosit Gimar somrigué. Tenia la cara tacada, plena de crostes enganxades de pols i suor.

El seu rostre sedós de jovencella, estava totalment clapejat, esquitxat per aquell especial ciment ressec i sobre els cabells mig encarcarats d’estopa, igualment bruts de pols i entortolligats com un fregall d’espart, emanaven els efluvis d’una forta i agradable olor a suat, talment com si tingués al voltant de la testa gloriosa, un amenaçant i quasi invisible, nuvolet de mosquits bornejant-li.

- Jo vaig créixer al Llevant del Sud – digué ella – Allà on viuen els miners. És una cançó de minaires - Quins miners?

- Ah.., no ho saps? Són aquella gent que ja estava aquí, abans de l’arribada dels primers colons. Alguns es quedaren i s’uniren a la solidaritat. Eren d’una casta especial, es baldaven treballant, jornada rere jornada, extreien or i estany i encara conserven algunes costums i festivitats pròpies i moltes, moltes cançonetes que empraven arreu. El meu tadde (*) era miner, i aquesta encara la recordo.., me la cantava quan jo era una nena xica - Bé, doncs.., qui és ella?

- No ho sé..., home! És nomes, la lletra de la cançó. Tal vegada no en debades, no és el que verament, nosaltres fem aquí? Fem brotar de la pedra les fulles verdes - Ui.., que fort! Això que dius, em sona a religió...

- Calla, calla... Tu sempre fent anar les raretes paraules dels llibres. És nomes una cançó, et dic. Ai, no saps com m’agradaria tornar a l’altre campament, allí podria nedar una estona i refrescar-me. Faig pudor!

- Jo si que pudo - Tots pudim En Solidaritat estaven a quinze kilòmetres de les platges del Temae i en el campament, només podies nedar en pols.

Hi havia un home al campament amb un nom molt semblant al del Shevek: Shevet. Era un galimaties, quan cridaven a un, responia l’altre. Shevek sentia quelcom, com una mena d’afinitat vers ell, una relació més intima que la fraternitat a causa d’aquesta semblança accidental. Un parell de cops havia observat que l’altre, també l’observava.

Mai s’havien creuat ni una sola paraula.

(*) Un nin petit pot anomenar mamme o tadde a qualsevol adult. El tadde de Gimar pot haver estat el seu pare, el seu tiet o un adult aliè a la família, que l’hagués tractat amb la responsabilitat i el afecte d’un pare o un avi. És possible tan mateix, que Gimar seguint el fil dels seus records, anomenes tadde o mamme a diferents persones, però el vocable te un sentit més específic que ammar (germà/germana) que pot referir-se a qualsevol persona

Les primeres dècades de treball al projecte de replantació forestal, havien estat dures per a en Shevek, fou un temps esgotador i de silenciós ressentiment. No haurien de reclutar al personal que ha triat treballar en camps especialitzats com la física, ni tampoc fer lleves especials amb persones amb interessos tan dispars, pensà.

Coi, que no és immoral fer un treball que no t’agrada? D’acord..., algú ho ha de fer, ja ho sé, ja ho sé..., però... hi ha tanta gent en canvi, que tan se li’n dona un treball com un altre, que muden d’ofici constantment, sense recança ni manies. Aquests, aquests, i no nosaltres, haurien d’haver estat, els escollits, aquests serien els voluntaris ideals.

Concretament aquest treball que faig per exemple, el pot fer qualsevol, per simple que sigui. En realitat, fins hi tot, molts el farien millor que jo. Shevek en el seu fur intern, sempre havia presumit de la seva pròpia fortalesa i resistència i mai havia deixat d’oferir-se voluntàriament, per a fer tasques feixugues en torns rotatius de deu dies, si convenia; però aquí, noi, era dia rere dia, vuit hores completes, sota un sol abrusant, la pols i la calor. Passava la jornada sencera absorbit per la feina i esperava la nit per a trobar-se a soles i poder pensar una mica, però..., nomes arribar a la tenda dormitori desprès de sopar, començava a capcinejar i aviat dormia retut com una pedra, fins a la matinada següent, mai pogué lligar ni un sol pensament.

Trobava toixos i pagerols tots els seus companys i el que són les coses d’aquest món, els altres li feien pagar la novetat. Fins hi tot, els més joves, se’n distanciaven i se’n fotien, tractant-lo com si fos un nen. Ell, suficient i ressentit, nomes cercava consol escrivint als seus amics Tirin i Rovab, feia servir una mena de codi que abans, havien inventat al institut, una sèrie d’equivalències verbals dels símbols de la física temporal. Un cop escrits, els signes, semblaven un missatge xifrat, però en realitat, allò, no tenia altre sentit que no fos l’equació o la formula filosòfica que emmascaraven. Les d’en Shevek i Rovab eren genuïnes equacions matemàtiques. Les cartes de Tirin, en canvi, eren molt divertides, una primera lectura, ens mostrava un reguitzell d’emocions i successos reals però al dessota i com a rerefons de totes elles, veies un vertader tractat de física. Quan en Shevek va descobrir que també era capaç d’elaborar aquests trencaclosques, aquests enigmes mentals tan recargolats, mentre doblegava l’espinada cavant foses a la roca, amb una pala roma enmig de la polseguera inclement de la ventada despietada, va començar a trametre’ls-hi amb freqüència. Tirin li contestà varies vegades, Rovab només una. Ella era una noia freda i continguda; com ja de sobres, sabia molt bé. Però ningú, al Institut, coneixia les trifulgues d’en Shevek. Als seus amics, no els havien enviat, malgrat que tot just s’iniciaven en la investigació independent , a treballar a la quinta forca, en un maleït projecte de replantació de boscos. En ells, no es malbaratava la funció primordial. Ells estaven treballant: fent el que volien fer. Poca broma..., ell no treballava. Treballaven en ell.

No obstant, tenia també, un estrany sentiment d’orgull al valorar tot el que un aconseguia fer d’aquesta manera – en solidaritat – una estranya satisfacció. I alguns dels companys de treball eren de veritat, persones extraordinàries. Gimar per exemple. Al principi, la ferma planta de la noia, l’havia intimidat. Però ara mateix, es sentia suficient fort com per desitjar-la.

- Vine amb mi aquesta nit, Gimar - Oh, no – digué ella, apressada – No puc – reblà taxativament I se’l mirà tan sorpresa que Shevek, es veié obligat a afegir-hi, mostrant una mena d’adolorida dignitat – Em creia que érem amics - I ho som...

- Llavors...?

- Tinc company. Tu no ho saps, però..., ell ha tornat.

- Òndia! Podies haver-m’ho dit – reaccionà Shevek enrogint - Bé, no se m’ha ocorregut que tenia que fer-ho. Ho sento Shev L’esguardà tan compungida que ell digué.... no sense certa esperança encara – No creus que...

- No. No Shev. No puc viure-ho així, una mica per a ell i un altre miqueta per als altres..

- El compromís d’una unió de per vida, em sembla que és contraria a l’ètica odoniana,– replicà asprament Shevek, en to pedant - Merda! Se me’n fot! – atallà Gimar amb veu suau malgrat l’abrivament que ràpidament prenia la situació – El que és dolent és posseir; compartir, és bo per antonomàsia. I què més pots compartir que la totalitat de la teva persona, la teva vida sencera, totes les nits i tots els dies..?

Shevek estava assegut amb les mans sobre els genolls, el cap cot, el cabell revoltat. Un noi esprimatxat, llargarut i prim, apallissat, desconsolat, inconclús - No estic preparat per això. Probablement, no sóc l’adequat – reaccionà al cap d’una bona estona amb un defalliment infinit.

- Que dius? Tu precisament!

- Vols que et sigui franc, Gimar? En realitat, jo mai he conegut a ningú. Ja ho pots veure, ni tan sols he estat capaç d’arribar a comprendre`t. Estic aïllat. No puc eixir d’aquest sot. Mai podré. Fora absurd que ara jo, em despengués dient que em cal tenir una companya. Què vols que et digui...Aquestes coses són per a... els éssers humans, per a els homes de veritat i no, xitxarel·los com jo.

Amb timidesa, no modèstia sexual sinó aquella timidesa intrínseca del respecte, Gimar li posà una ma sobre l’espatlla, no per a consolar-lo, no. Era tendresa.

No li digué que ell era igual que els demés, no. Li digué – Mai podré conèixer a ningú com tu, Shev. Mai deixaré de recordar-te.

De tota manera, un refús és un refús. Malgrat la tendresa de Gimar, Shevek se’n separà amb l’ànima destrossada, ressentit.

Feia molta, molta calor. Mai refrescava excepte un curt temps abans de l’albada Una nit, l’home anomenat Shevet, s’acostà a Shevek, desprès del sopar. Era un home de trenta anys, robust i ben dotat.

- Estic fart de que em confonguin amb tu – digué com a presentació – busca’t un altre nom Abans, aquesta agressivitat gratuïta i insolent l’hauria deixat perplex i com a mínim, hauria tractat d’evitar problemes. Ara picat com un gall, li respongué sense tallar-se ni un pel, en el mateix to - Canvia-te’l tu si vols – digué - Tu no ets altre cosa que un miserable aprofitat d’aquets que van a l’escola només per no embrutar-se treballant com ha de fer un home.- provocà el pinxo - Ara és la meva, noi! Sempre he tingut ganes de treure’t la merda que tens a sobre - No em diguis aprofitat – contestà entretalladament Shevek caient en la trampa de l’altre, però..., és clar, no era una baralla dialèctica i el tumult estava garantit per endavant. Shevek li etzibà dos cops de puny ben dirigits i va rebre a canvi, vàries patacades baixes. Tenia els braços llargs i arribava bé en el cos a cos, era més temperamental del que el seu oponent, suposava: però fou derrotat, dignament però derrotat, l’altre més gran i llagoter se les sabia totes i no el perdonà. Varies persones s’aturaren al passar i desprès d’uns segons dubitatius, mirant.., no feren res i se n’anaren en silenci, entengueren que era una baralla justa i proporcionada i no s’hi

immisciren, ni intervingueren. La pura violència no els ofenia, ni els atreia. Shevek no demanà ajuda, nomes faltaria, era un assumpte personal i naturalment, formava part d’un codi sagrat, entenia que ningú altre per res del món, podia ficar-hi cullerada. Li picaren la cresta i abaixaren els fums i quan recobrà els sentits, es trobà, sol al mig de la nit, estès a terra, entre dos tendes del campament. S’alçà com pogué, s’espolsà la roba i amb la cua entre cames, retut i vençut anà replegant-se vers al seu cau.

Com a derivada, va tenir un zum-zum a l’oïda dreta, que li va durar un parell de dies i un llavi partit, que amb aquella pols total, que irritava totes les rascades i ferides, li va tardar d’allò més, a curar-se-li. Shevet i ell, no s’apariarien més, mai tornaren a trobar-se i per pressupost, mai més es tornaren a parlar. Solia entrellucar, aquell brètol cerca-raons, més o menys apartat, sense cap animositat, enllà lluny, aplegat en rotllanes pròximes al redós d’altres llars de cuinar del campament. No podia queixarse. entenia que Shevet només li havia donat el que realment mereixia i ell, al seu torn, havia pagat la penyora corresponent, encara que..., per a ser just, li va mancar algun temps per aquilotar-ho degudament i agrair-li al bergant, tot el favor prestat. Quan finalment, ho comprengué de debò, no li va semblar diferent d’altres tributs o rituals d’iniciació propis de cultures exòtiques i èpoques diferents. Una noieta que s’havia incorporat últimament a la colla, se l’hi acostà com ho feu anteriorment en Shevet, eixint de la foscor, com una sinuosa salamandra sorgint del foc, un espetec de guspires, una fimbrant odalisca, just quan ja s’apartava per a retirar-se de la llar, on cuinaven el sopar comunal. El llavi encara no se li havia curat i li coïa... No recordava res del que ella li digué, ni de que havien parlat desprès, havien xanxejat i rigut a cor que vols, de qualsevol poca-soltada del moment, suposo. Shevek actuà amb naturalitat, deixant-se portar i al ranvespre, eixiren a la planura i ella..., li donà la llibertat de la carn. Era el present que ella li portava i que ell acceptà.

Igual que tots els nens d’Anarres, Shevek havia tingut diverses experiències sexuals amb nois i noies indistintament, però llavors tots eren nens i allò no volia dir res; mai havia arribat més enllà d’un plaer personal que suposava, era tot el que podia esperar. Beshum, experta en delectances, li feu conèixer tots els envitricolls i el cor de la vertadera sexualitat, allí on no hi han rancors, ni ineptituds que valguin, allí on dos cossos fora del temps, pugnen per unir-se, anorreant l’instant i transcendint el jo.

Tot era simple ara, simple i bonic, a fora, sobre la tebior de la pols de la terra, a la llum dels estels de la nit. Els dies eren llargs i tòrrids, lluminosos i interminables i la pols tenia l’olor del cos de Beshum.

Llavors Shevek, treballava suant la cansalada, integrat en una colla de plantadors.

Els camions havien arribat del Nord-est carregats d’arbres petits, milers de plançons cultivats a Muntanyes Verdes al cinturó de pluges del monsó on hi queien més de quaranta plomes anuals d’aigua.

Quan acabaren la tasca, les cinquanta colles que s’havien aplegat per fer tots els treballs del segon any, partiren en els grans camions de caixa xata i al allunyar-se, en mig de la polseguera, drets, tots tombaren el cap a fi de donar l’ultima llambregada i guardar-la ben a dins, a l’àlbum particular dels records, allí on tenim la petja de les millors facetes de la vida. I.... veieren el que entre tots, havien fet. Una calitja continguda, una lleu boirina d’humitat surava sobre les enxarxades feixes verdorenques i les terrasses escalonades plenes d’incipient vegetació, solitàries i sense cap activitat. Ara, un palpità de vida creuava l’ermot a banda i banda, i ablania la duresa del paisatge orc i ràpidament, s’anava quedant enrere..., enrere. Sense contenir-se, la gent, esclatà en víctors i càntics, i crits de camió a camió, i els barrets i boines, anaren al cel baix, disparats com si fossin una volada de pardals. Als ulls d’en Shevek pugnaven incontenibles, unes indiscretes llàgrimes que el traïren com el

desbordament d’un torrent a la tardor, no hi podia fer res... Pensà: < Ella extreu de la pedra, la fulla verda,.> A Gimar ja feia temps que l’havien enviat de bell nou, als mai més del Llevant del Sud - Sembla que fas el petarrell, oi? – li preguntà instintiva Beshum, arrambant-se a ell, com una pegellida arcaica, mentre el camió sotraguejava violentament llurs cossos que entre els companys, anaven a tentines d’un canto a un altre. Ella li anava acariciant el braç, l’espatlla i la musculatura endurida pel treball de sol a sol, mig emblanquida per la tossuda pols de La Polsinera.

- Dones..! – digué Vokep, en la terminal de camions de ganga d’estany, a Ponent del Sud – Les dones sempre creuen ser les nostres mestresses. Cap dona és verament odoniana - Ep! És que na Odo mateixa, no era una dona...?

- Si, però el que diu és pura teoria. I carai!, la crua veritat és que, no va tindre vida sexual desprès de que matessin Asieo. És o no, veritat? I en tot cas, sempre hi hauran excepcions per confirmar la regla, o no? El fet és que, per a la majoria de les dones, la única relació possible amb l’home, és conjuga amb el verb tenir. Posseir o ser posseïda, ves...

- Vols t’hi jugar que en això no es diferencien gens dels homes?

- Potser no, però sempre en última estància, el que vol realment l’home, és sentirse lliure, llibertat. En canvi, el que vol una dona, és propietat. Només et deixarà lliure quan poguí bescanviar-te per un altre cosa que li abelli-s’hi més. Totes les dones del món són propietàries.

- Home, sembla quasi abominable dir una cosa així, de la meitat del gènere humà – digué Shevek, admetin-ne no obstant, en el seu fur intern, la vera possibilitat de que l’home, no s’equivoqués i tingués raó. Beshum s’havia queixat amargament quan la destinaren altre cop, al Nord-oest. Ella s’hi havia rebotat empipada i havia somicat i somicat.., tractant de fer-li dir, que no podia viure sense ella i..., insistint, al seu torn, que ella, tampoc no podia viure sense ell i que haurien que ser companys.... Vaja, com si la mossa, fos capaç durant tot un any, de ser fidel a un sol home.

Al idioma que Shevek parlava i per ara, l’únic que coneixia, per a l’acte sexual, no existien expressions col·loquials possessives. En právic, no significava absolutament res, dir que un home havia <tingut> una dona. La paraula alternativa amb un significat més o menys aproximat i que també s’emprava secundàriament com a paraulota o grolleria: volia dir, violar. El verb usual es conjugava solament, amb un subjecte plural i únicament, era possible traduir-lo a una paraula neutra com copular. De fet, sempre significava un acte realitzat entre dos persones, no quelcom perpetrat per una sola.

Cap d’aquets referents verbals, no podien expressar, ni millor ni pitjor que qualsevol altre, la totalitat de la experiència i encara que Shevek, era conscient del plec de coses que quedaven penjades, no sabia molt bé, en que consistia tot plegat.

Indubtablement, ell mateix, s’havia sentit amo i senyor de na Beshum i havia tingut també, la impressió de posseir-la, en alguna d’aquelles llargues, enfebrades i estelades nits a les planures de La Polsinera. I també, igualment Beshum, havia cregut posseir-lo a ell, amb igual fogositat. Però l’havien errat, s’havien equivocat tan un, com l’altre; i Beshum, malgrat el seu sentimentalisme tan a flor de pell, ho sabia. Ella, arribada a la fi del senderol, se li acomiadà amb un senzill petó i un somriure arravatat. El deixava marxar i li oferia aquell adéu tan natural, perquè sabia que tot era inevitable i no hi podria fer res. Beshum en cap moment, mai l’havia posseït. En el primer esclat de passió sexual adulta, havia estat el cos d’en Shevek qui realment els

havia posseït i res més, tan a ell, com a ella, vet ho aquí. Però ara mateix, això ja era cosa del passat i ja mai més (pensava Shevek, als divuit anys, en amable tertúlia, a la mitja nit, assegut amb un company de ruta, al parador de camions de ganga d’estany, davant d’un got d’una empallegosa beguda de fruites del bosc, esperant incorporar-se a qualque caravana que el portes al Nord), mai més tornaria a passar. Encara podrien engalipar-lo de moltes maneres, certament, però ja mai més, res seria igual, ara restaria previngut i res no li vindria de nou. L’ocell campava sol i la volada el feia inaccessible, ja no podien abatre’l, ja no el derrotarien més. Però la derrota i la rendició tenen a vegades, els seus propis èxtasis. Potser inconscientment en el més fons, Beshun no cercava altre cosa que dominar-lo..? I..., perquè hauria d’haver-ho fet? Carai, si ella és..., la llibertat total! Ella és., qui de veres l’havia alliberat.

- No hi estic d’acord, saps? – li contestà al carallot d’en Vokep, el seu interlocutor, un xicot que era químic agrícola de camí a Abbenay - Crec que la majoria dels homes han d’aprendre a ser anarquistes, mentre que les dones no necessiten fer-ho. Jo crec que nosaltres, hauríem d’aprendre de les dones.

- Vokep bellugà torbament el cap – És per les criatures.., saps? – mussità sorneguer – El fet de parir i tenir fills i l’instin consegüent de protecció de la camada, les converteixen a totes elles, en propietàries. Propietàries i.. del morro fort, eh!, en cos i ànima de nadons i criatures. No t’estranyi que desprès, no et vulguin deixar anar. – sospirà – Toca cuixa i... fuig corrents, germà! Aquesta és la norma infalible i el millor consell. No permetis que t’enganyin, perquè faran al seu profit, el que vulguin, de tu.

Shevek s’empassà el beuratge de fruites del bosc i somrigué – No t’amoïnis. No ho permetré. - digué tancant aquella mena d’ourobos que potser, per a ell, era un imprescindible ritual de pas.

Tornar de bell nou, al Institut Regional, poder contemplar altre cop, aquells turons de bronze, clapejats pels mil i un brunyits que agafaven les fulles de les mates d’holum cada tardor, visitar els domicilis i els dormitoris, les aules, els tallers i laboratoris, tots els indrets i recers, on ell, havia viscut fins als tretze anys, era la vertadera felicitat. Per a en Shevek, el retorn sempre seria tan important com la partida. Anar-se’n, no ho era tot, o.., ho era, només en part. Ell, per engrescar-s’hi sempre necessitava la certesa del retorn. En aquesta tendència del seu caràcter, rau potser, la naturalesa de la recerca i l’immensa exploració que un dia hauria d’emprendre, enllà els confins de tot el que és concebible. No ho haguera fet mai, segur, de no tenir la absoluta convicció i la certesa de poder tornar. Mai solcares les aigües dos cops, pel mateix riu. Shevek ho sabia de sobres, aquests principis eren la base de la seva filosofia més pregona, la seva concepció del món. Oi més, partint del reconeixement de la transitorietat de totes les coses, havia desenvolupat una vasta teoria segons la qual, l’eternitat es manifesta plenament al si del que més canvia i la teva relació amb el riu i la relació del riu amb tu i amb ell mateix, és a la vegada més complexa i menys inquietant que una simple carència d’identitat. Si vols, pots tornar al punt de partida, postulà La “Teoria Temporal General”, sempre i quan comprenguis que el punt de partida, és un lloc al que mai, tu hi has estat.

Es sentia feliç doncs, per d’haver retornat a un lloc suficient semblant al que al anar-se’n, havia perdut o més exactament, amb el que havia somniat retrobar-se. Però li feia la impressió de que, els amics de nou recuperats, s’havien fet un xic toixarruts,

pobrets!, i semblaven més allunyats. Si..., en aquell darrer any en Shevek, s’havia fet un home i s’havia endurit. La majoria de les noies d’aquí, seguint el seu mateix pas, havia crescut igual que ell, i fins i tot, potser més: ja eren dones. Malgrat tot, esquivava qualsevol contacte amb elles que no fos imprescindible, perquè.., siguem clars, no desitjava trobar-se empès a una nova desmesura de sexe, abans tenia moltes altres coses a fer. Observà que les més intel·ligents com Rovab, mantenien una actitud entre casual i previnguda; en els laboratoris i partides de treball es comportaven com a bones camarades, però res més, semblaven desitjoses de completar llurs estudis a fi de dedicar-se a la investigació o d’aconseguir un treball que les satisfés i independitzés, abans d’engendrar un fill i ser mares; però..., l’experimentació sexual amb companys encara adolescents, ja no les complaïa. Volien una relació madura, no un vincle estèril; però encara no, no encara.

Aquelles xicotes eren bones companyes, afables i independents. Els nois de la edat d’en Shevek semblaven aturats en un infantilisme que tenia quelcom d’encarcarat i ressec. Eren excessivament intel·lectuals. A la compte, no volien comprometre’s, ni amb el treball, ni amb el sexe. Al escoltar en Tirin, un s’imaginaria que ell mateix,“avant le lettre”, era l’inventor de la fornicació, però totes les seves aventures, eren amb noietes més joves, de quinze o setze anys, de les xicotes que tenien la seva edat, s’apartava intimidat i insegur. Bedap que mai havia estat sexualment molt actiu, es conformava acceptant l’homenatge d’un xicot més jove, que sentia una passió idealista homosexual per a ell. Semblava no prendre’s res seriosament; se’ns havia tornat irònic i enigmàtic, el noi. Shevek el notava distanciat i forçat, tan sols complint amb les aparences, si més no. Conclogué que no hi havien amistats de debò, veié que no hi havien amistats que duressin; àdhuc en Tirin estava entotsolat i darrerament massa voluble per a poder reprendré l’antiga relació que tenien..., si és que en Shevek, de veres, l’hagués cercat. La veritat és que..., passava.

Havia escollit l’aïllament. De tot cor i sense rancors, havia escollit el retir. Jamai se li ocorri pensar que les estranyes reserves de Bedap i Tirin, podien ser una reacció inconscient degut a que, el seu caràcter, de per si, bondadós però, ja formidablement hermètic, podia crear una atmosfera tan pròpia, un aura infranquejable, que només algú de gran caràcter i fortalesa o que sentis vers a ell, una profunda devoció seria capaç de suportar. Tot el que advertí fou, que ara, finalment, tindria temps de sobre, per a treballar.

Allà al Sud-est, un cop s’hagué habituat al esforç físic i al treball continu, quan deixà de trencar-se la closca, fent missatges xifrats i de malbaratar nocturnes palles seminals en somnis humits, havia començat a concebre certes idees. Ara tindria el temps necessari per a desenvolupar-les i veure si en elles, hi havia quelcom que mereixés la pena.

El Degà de Física del Institut, era una dona anomenada Mutis. En aquells dies, no era ella, qui dirigia els cursos de física; puix, tots els llocs administratius, eren rotatius, any rere any, entre els vint professors permanents, però, Mutis feia ben bé, trenta anys que treballava allí, i..., era, la ment més lúcida de tot el Institut. Al seu voltant, sempre s’hi creava com una mena de capoll psicològic de protecció, un espai comparable al segur raser del cau d’una fera, o al buit que rodeja el pic inaccessible d’una muntanya i en l’absència total d’autoritarismes i pressions, això quedava més ressaltat encara. Hi ha persones dotades d’una personalitat innata que les fan destacar; efectivament alguns emperadors tenen vestits nous.

- El treball que tu vares fer, sobre freqüència relativa – li digué a Shevek, amb el seu habitual to, brusc i afable - el vaig enviar a Sabul, a Abbenay, - Vols saber-ne la resposta?

Feu lliscar sobre la taula un menut i irregular tros de paper, evidentment arrencat d’una fulla més gran. Allí, amb caràcters diminuts i apressats a corre cuita, si distingia una equació ts/2·R=Ọ Amatent Shevek, descansà les mans sobre la taula i s’inclina acotat, per examinar minuciosament el boci de paper que ella, li atansava. Tenia els ulls clars, blaus, i la llum de la finestra els realçava amb tanta claredat que semblaven transparents com l’aigua. Shevek tenia dinou anys, Mitis cinquanta-cinc. El mirà de dalt a baix, amb una barreja de pietat i admiració.

- Espera!.., això és el que falta – saltà Shevek, i amb la mà, cercà a palpes, un llapis damunt la taula. Enfebri’t es despenjà traçant a corre-cuita, signes, sobre un tros de paper qualsevol. A mesura que escrivia i omplia la fulla, amb nombres i més nombres, el seu rostre incolor i neutre, s’anava encenen de passió i els borrissols del seu cutis, s’aixecaren com les pues arravatades d’un eriçó, curts, fins i quasi platejats, les orelles se li tornaren roges i tot ell, delia.

Per no torbar-lo, Mitis es desplaçà en silenci, sigil·losament, darrere la taula i s’assegué. Tenia trastorns circulatoris a les cames i no podia estar-se dreta gaire estona. L’inevitable moviment, feu una mínima fresa, suficient per aixecar el reguard del noi... Contrariat i descobert en el seu deixar-se portar; Shevek, alçà els ulls, sobtadament aquell encadellat espontàni, s’havia esvaït – L’acabaré en un parell de dies, no et preocupis.- digué - Sabul vol veure els resultats Allí, havia passat un àngel però desprès d’aquesta petita pausa, continuaren. La cara d’en Shevek havia recuperat el color natural i ara, tot era més controlat.

S’estimava a Mitis entranyablement i de bell nou, sense saber perquè, tornava a sentir-se cohibit per la seva presència.

- Perquè li has enviat el treball a Sabul? – li etzibà sense prolusions - Vaig pensà que ell podria veure en que t’equivocaves. Jo, francament, no vaig pogué. Endemés, volia que veies el que estàs buscant.... Voldrà que vagis a veure’l a Abbenay, saps?

Shevek no respongué. Eternitzant la qüestió que ella plantejava, dona la callada per resposta..

- I vols anar?

- Encara no - Ho suposava. Però.., no ho demoris, a la llarga, hi hauràs d’anar. Per els llibres que et fan falta i per la multitud de “caps pensants” que allí, hi trobaràs i que també, has de conèixer, clar que si! Ja està bé home, de llançar la teva intel·ligència, al desert! – Mitis parlava embargada d’una impulsiva passió – Tens l’obligació de cercar el millor, Shevek. No et deixis atrapar per aquest igualitarisme equivoc i absurd, que per aquí, tan pul·lulà. Treballaràs amb en Sabul, és bo i t’espavilarà. Et traurà la son de les orelles, ja ho veuràs! Però, tindràs llibertat per escollir el camí que tu vulguis.

Queda’t aquí, si vols, un altre període però en acabar-lo, marxa’t. I sobre tot, tingues cura i ves en compte a Abbenay. Preserva la teva llibertat primer que res. Pensa que el poder és consubstancial de qualsevol centre. I tu aniràs al centre, per antonomàsia, De fet, jo no coneixo suficient a en Sabul; no li tinc res en contra, ni a favor, no en sé res, ni de bo, ni de dolent; però tingues present una cosa, tu seràs el seu home, la seva aposta.

En pravic les formes singulars del posseïu eren emprades principalment per donar èmfasi a la frase; la llengua col·loquial sempre les evitava. Els nens petits podrien dir <ma mare> però aviat aprenien a dir <La mare>. Mai deien <La meva mà em fa mal> sinó <em fa mal la mà>, i així successivament; ningú deia en pravic <això és meu> i

<allò és teu>; deien < jo utilitzo> o <jo faig servir> i <tu utilitzes, allò> o <tu fas servir, allò> Les afirmacions de Mitis <tu seràs el seu home>,<la seva aposta> li sonaven estranyes i confuses. Shevek se la mirà sense entendre res.

- Ara ja tens un treball esbossat, noo..? porfiedejà ella. Els ulls negres de na Mitis llambrejaren emotius – Fes-ho! Coi! – I se n’anà a corre cuita, perquè un grup l’estava esperant al laboratori. Confós, Shevek torna a mirar-se el trocet de paper gargotejat.

Va interpretar que el que na Mitis li havia volgut dir, era que es donés pressa en resoldre l’equació. Va ésser més tard, molt més tard, quan comprengué el que realment, ella havia volgut dir-li.

A la vigília de la seva partida cap a Abbenay, els companys d’estudi, li van muntar una festa de comiat. Entre els estudiants, les festes s’estilaven i eren freqüents, sovint qualsevol excusa trivial servia, però a en Shevek, el sorprengué l’entusiasme que tothom hi posava per organitzat aquesta i per més que pensés i repensés, no se’n sabia avenir, no sabia com interpretar-ho. Com que ningú influïa en ell, no podia ni imaginar-se que ell, pugues influir als altres. No pensava que els demés, podien estimar-lo.

Era evident que molts havien reservat per a la festa, les racions d’aliments de varius dies. Havia quantitats Increibles de coses per picar. La comanda de pastisseria fou tan gran tan gran..., que el mestre reboster del refectori, es desbotonà mostrant la seva millor vena creativa i tota mena de delícies no usuals, foren servides als convidats: oblees especiades, petits cubs de gelatina empebrada per acompanyar el peix fumat, pastissets dolços, formatges ben curats. Hi va haver sucs de fruites i diversos destil·lats, compotes i fruites confitades que venien de las regions del Mar de Keran, diminutes gambetes salades, piles de moniatos fregits que eren molt bons, dolços i cruixents que es desfeien a la boca. El menjar era apetitós i abundant, tots estaven contents i a quasi tothom, li provà bé.

Hi van haver jocs i passatemps, assajats i improvisats, de tot. Tirin, grotesc i histriònic, hi comparegué de cop i volta, abillat amb una col·lecció de draps que havia manllevat d’un recipient de recuperació, per a representar el tronat paper del Urrasti Pobre, el Mendicant, una de les paraules iotiques que havien après als cursos d’història.

- Doneu-me doblers! Doneu-me diners! Cèntims! – ploriquejava remenant dessota els nassos dels altres, un pot de llauna, amb qualcuna menudalla a dintre – Doneu-me diners! Doneu-me diners! Per què no me’n doneu? Què no en teniu, vosaltres? – i repicava el pot, amb marrucaria i contundència, com si fos un frenètic esquellot, sota la riallada general - Per què no em doneu diners? Cèntims! M’he cago’n l’olla.., diners!

Que no en teniu, vosaltres? Mentiders de merda! Propietaris! Gasius! Sangoneres!

Aprofitats! I tot aquest bé de Deu, senyor, de on ha sortit, si no teniu calé..., eh? – Acte seguit espitregant-se dels parracs que malament el cobrien, s’oferí ell mateix, a la venda – Aquí em teniu, senyors, compareu-me! Compareu-me per una miquetona de diners! – digué amb veu afectada i servil i.. Vatua qui el va fer!, aquí s’estroncà la riallada general, que mudà en una furiosa xiulada capaç d’ensorrar les parets del recinte.

- No és comparar, capsigrany , és comprar – el corregí Rovab, cridant amb tota l’ànima

- Compareu-me o compreu-me? Tan li fa, mira, mira quin cos més maco que tinc.

El vols? Doncs, m’has de comprar – cantussejava provocativament Tirin, tot pipellejant i remenant les natges del cul com un pocasolta. Fins que qualcú no pogué més i.. la cerimònia es consumà entre crits i riallades, executant de broma, al bergant, en públic i a la vista de tothom, amb un ganivet de polir peix. La grotesca escenificació acabava amb la reaparició d’en Tirin, sense les vergonyes i vestit amb les seves robes de sempre, saludant a tots els assistents. Hi havien arpes, flautes, guitarres..., i excel·lents cantants també. Hi va haver musica i ballaruga en abundor però sobretot, hi va haver conversa. Tots parlaven i parlaven, com si a l’endemà s’acabés el món.

A mesura que la nit avançava, a poc a poc, les parelletes s’allunyaven discretament i anaven a cardar a les estances privades; altres, remisos, que no es menjaven un sol rosco..., es retiraven ensonyats, a clapar als dormitoris comunals; a la fi, va quedar un petit grupet al mig del inevitable desordre general, de les taules i cadires esbarriades, les estovalles arrugades, les tasses buides, les peles i els pinyols de les fruites, els “petit furs”dels pastissos per terra, les espines i cloves del peix, les engrunes i molles de pa de pessic, a sobre les taules, els cendres pudents, plens de picadures mig cremades, de tabacs i altres herbes aromàtiques, va quedar el grupet que els hi tocava la més borda, haurien de netejar-ho tot, abans de l’hora prima. Però la nit era jove, encara faltava molt de temps per l’albada... Conversaven i picotejaven una mica d’aquí, una mica d’allà tot conversant. En Bedap, Tirin i Shevek, estaven allí, ells i altres dos xicots i tres noies també, conversant. Parlaren de la representació espacial del temps entès com a ritme, i de la relació entre les antigues teories de les harmonies numèriques i la moderna física del temps. Parlaren del millor estil de natació a llarga distància. Es preguntaren si havien estat feliços quan eren infants? Es preguntaren, què coi era la felicitat?

- El patiment és un malentès – va dir en Shevek, inclinant-se vehement i pretensiós, acotat sobre la taula com per arribar a no sé què.. Tenia els ulls clars, blaus i oberts, la llum de la lluna, els realçava amb tanta claredat que semblaven transparents com l’aigua. Seguia sent un noi escardalenc i llarg amb mans de pianista, orelles sortides i trets angulosos, però..., era maco, amb la salut perfecta i tot el vigor de la primera joventut. Tenia com tots els altres, el cabell color castany fosc, llis i fi i el duia molt llarg, subjectat darrera la nuca, amb una cinta. Nomes un d’ells, una noia de pòmuls alts i nas lleugerament eixatat, el duia d’un altre manera: se l’havia tallat arran i ara, els cabells obscurs, semblaven un casquet brillant posat a sobre el cap com una boina. La noia estava totalment pendent d’en Shevek i l’observava seriosament, atentament. Tenia petits resquitxos als llavis, dels pastissets que s’acabava d’endrapar, i una molleta sobre la barbeta.

- Existeix. És real. Existeix, qui ho negaria? Es clar que si! – digué Shevek obrint les mans de pianista – Es real, clar, dic només, que és un malentès, però amb això, no pretenc dir, que no existeixi o que en un futur hipotètic, deixarà d’existir. El patiment és inherent i consubstancial a la pròpia condició de la vida. I quan t’arriba, prou que te’l trobes i reconeixes. Ell és la veritat, és el que conta, per més que facis, és i serà sempre, vulguem o no, al rerefons de totes les coses. Naturalment, és bo curar les infermetats, prevenir la fam i la injustícia, com normalment, ho fa en essència, la mateixa organització social que a tots, ens empara. Jo afirmaria que precisament, n’és l’única raó per justificar llur existència. Emperò..., cap societat per justa i bona que sigui, pot modificar la vera naturalesa de l’existència humana. No podem evitar el patir i el sofriment. Perquè se m’entengui..., aquest dolor o aquell dolor concret, si, però, no,,,, el Dolor en majúscules. Una societat, un sistema, en el millor dels casos, tan

sols pot mitigar el patiment social, el sofriment innecessari. La resta continua subsumit i segueix existint de forma latent. Nosaltres, tots els que estem aquí, què us creieu? Som camp abonat perquè el dolor, hi medri. Si senyor.., en un moment o altre, tots coneixerem el dolor. Si vivim cinquanta anys, seran cinquanta anys de dolor, més o menys alambinat segons la sort personal i al final, morirem. Aquest és el nostre destí. el model que ens modula i conforma com a tals. I, sabeu..? Em fa por la vida! Hi ha moments, que..., la vida em fa molta por, molta.., fins i tot, m’aterra. Tota la felicitat del món, sembla trivial, una broma.. I no obstant, em pregunto, si en tot això, no hi ha un terrible malentès. Si, si, en aquest voler corre desaforadament en recerca de la felicitat.., en aquesta irrefrenable por al dolor. Que ocorreria, si.., altrament, en lloc de témer-lo i fugir de ell, un pogués anar més enllà del dolor i transcendir-lo? Hi ha d’haver un lloc, un indret especial, n’estic segur, a l’altre banda del dolor i el patir.

Mireu, qui sofreix és el jo i.., com us dic, hi ha un lloc, un estat, un moment en el que el jo..., deixa d’esser, no hi és. No sé com dir-ho, però.., de veres, jo constato que només és tangible, la realitat que reconeix-ho i se’m delimita a través del dolor i no, del consol i la felicitat... perquè la realitat del dolor, d’aquest dolor que us parlo, no és dolor en si, és un altre cosa quan un, és capaç de suportar-lo fins al final, de transcendir-lo i anar més enllà.

- La realitat de la nostra vida rau en l’amor i la solidaritat, rau en el compartir – digué una mossa alta i esvelta, de mirada dolça i cos turgent – L’amor és la vertadera condició de la humanitat. L’amor és la redempció i és l’esperança.

Bedap mogué el cap amb parsimònia – No, Shev te raó – reblà – L’amor és només, un dels molts camins i..., difícil, podem desviar-nos i no arribar mai a la meta que ens proposarem. El dolor en canvi, no falla i nosaltres, tristos mortals, no comptem per a res, no podem decidir ni tan sols, el que suportarem, ni podem dir prou. Què vols?

Ens toca agafar-nos fort i aguantar fins al final, fins on es pugui, vulguem o no, ja ho veieu.

La xicota de cabells negres i curts, sacsejà el cap amb vehemència i revolta..

- No senyor! No ho hem de permetre! Un de cada cent, un de cada mil, si voleu, fa tot el camí sencer i arriba al final. Els demés, els que ens quedem enrere esbufegant i maldant.., seguirem amagant el cap sota l’ala en el millor dels casos, creient que som feliços i en canvi, som estòlids i totxos. Patim, potser si.., però no el suficient, el preu ens resulta massa car i el que fem queda desaprofitat, no val per res..., Amb aquesta pobresa, amb aquest cretinisme, patim en debades.

- Què hem de fer, doncs? – encalçà Tirin a la biorxa – Copejar-nos una bona estona el cap, amb una maça, una hora cada dia i així, poder estar segurs de que ja patim prou.

- Tu gairebé converteixes el dolor en un culte – digué un altre – Una fita odoniana no pot esdevenir negativa, sempre devindrà positiva. El sofriment no és merament funcional, és una advertència física, una alerta davant un perill, però, considerat des de un punt de vista psicològic i social, és negatiu i àdhuc potser, destructiu.

- Que fou el que motivà i impel·lí a Odo, sinó una sensibilitat excepcional vers els demés, per al patiment.., el de ella mateixa i de una manera vicaria, tot el del proïsme, el dels altres ? – replicà Bedap.

- Nois, però si el mateix principi de l’ajuda mútua, és prevenir el sofriment !

Shevek, assegut damunt la taula, movia amunt i avall les seves llargues cames; tenia el rostre tens i quiet.

- Heu vist alguna vegada, morir algú? – els hi engegà.

Quasi tots havien presenciat alguna mort al seu domicili o al hospital en els torns de voluntariat que sovint feien. Tots menys un, havien ajudat en alguna o altre ocasió, a sepultar o incinerar un difunt. La mort no els hi era ni molt menys, estranya.

- Quan jo era al campament del Sud-est hi va haver un home.., un home que se’m va morir a les mans. Va esser la primera vegada que jo veia.., que vivia una cosa així.

El motor d’un cotxe aeri va tenir una falla i s’estavellà violentament nomes enlairar-se i s’encengué allí mateix, fent una falsa maniobra sobre la pista. En un primer moment, hi vam corre tots, com podeu suposar, però.., quan amb penes i treballs, el traguérem del mig de la ferralla i la fumera, ja no si podia fer res, l’home estava totalment cremat.

Va viure, pobret, encara unes dues hores. Era impossible salvar-lo, no hi havia cap raó que justifiqués mantenir-lo en vida, durant tot aquell temps d’absurda agonia.

Estàvem allí, fent temps, palplantats i esgarrifats, esperant que un avió, ens portés anestèsics des de la costa. Jo, en un primer moment, juntament amb un parell de companyes més, ens havíem quedat agemolits al seu raser, per ajudar-lo en la mesura que poguéssim, a suportar el dolor i conformar-lo. Havíem anat allí a carregar un aeroplà, no teníem cap metge i no teníem ni idea del que s’havia de fer per donar-li auxili. No podíem fer res.

En aquell tràngol, l’únic que li podíem oferir, era la nostra companyia. Havia tingut una commoció cerebral, però estava conscient. Els dolors eren atroços, tot ell, era una nafra. No crec que en fos conscient de tenir, el cos totalment carbonitzat, el mal se’l sentia sobretot a les mans ens deia, i no podies, no, acariciar-lo, ni tan sols tocarlo, per donar-li consol o confort, la pell i la carn se li desfeien i ell xisclava i xisclava i..., s’estremia de dolor portat al paroxisme. No hi havia res a fer. Potser hi cabia la possibilitat de que ell se n’adonés de que nosaltres estàvem allí, voltant-te’l, no ho crec. Nosaltres estàvem allí i no servíem per a res. No podíem oferir-li la més mínima ajuda, i..., ell, ens mirava i mirava.., amb ulls esbatanats, desesperadament, i.., no podia esperar res, era el tot. Llavors ho comprengué.... Comprengué que no es pot fer res per a ningú. No podem salvar-nos, uns als altres, ni tampoc podem salvar-nos nosaltres mateixos.

- Què ens queda, doncs? L’aïllament i la desesperació? Què s’ha de fer? Shevek, que no veus que estàs renegant de la fraternitat?! – cridà esglaiada la noia alta - No! No...,no hi renego. Estic tractant de dir el que, al meu entendre, és la fraternitat. La fraternitat comença....., comença amb el dolor compartit.

- I on acaba, doncs?

- No ho sé. Encara no ho sé

URRAS

Quan Shevek es despertà desprès de dormir ininterrumpidament, tot el seu primer mati a Urras, tenia el nas tapat, la gola irritada i estossegava a cada moment com un condemnat. Suposà que havia agafat una bona galipàndria – ni la reconeguda higiene odoniana havia pogut eradicar el refredat comú, així que compta.. – però el metge que ja l’esperava per examinar-lo, un home d’edat, de pinta creguda i pomposa, discrepà i digué que més que un constipat, semblava el característic atac de febre del fenc, una aparatosa reacció al·lèrgica a la pols i als pol·lens estranys d’Urras. Li receptà unes pastilles i una injecció que Shevek, acceptà amb paciència de penitent i una safata ben assortida de menges per esmorzar que Shevek, acceptà amb gana de cavall. Desprès de demanar-li que eixís de l’apartament, el metge se n’anà per on havia vingut i ell atacà les apetitoses viandes amb fruïció. A penes acabà de menjar Shevek, començà a emprendre l’exploració d’Urras, cambra per cambra.

El llit era pesat i convencional amb un matalàs força més flonjo que el de la llitera de l’Alerta. Els cobrellits, les vànoves i els llençols formaven una complicada combinació de peces d’abrigall de diferents textures, sedoses, de llana, de fil, ornamentades profusament, amb calats i vores ribetades que arribaven a enfarfegar de tant sobreres. El terra estava totalment emmoquetat, hi havia una aparatosa calaixera envernissada i polida, una original peça damasquinada amb fustes de varies tonalitats cromàtiques que es feia mirar, amb temes florals i bucòlics. L’armari era prou gran com per enquibir-hi la muda de deu persones. Desprès, passà à l’espaiosa sala d’estar amb xemeneia i catifa carmesí, que ja havia vist la nit anterior; i encara examinà, una tercera cambra adossada al dormitori, que contenia una banyera, un lavabo i una complicada latrina, tot niquelat i impol·lut com de laboratori. Aquest últim recambró era evidentment privat, pel seu us exclusiu, ja que comunicava directament amb la seva cambra i contenia una munió de ginys especialment dissenyats per a la higiene personal; cada atuell, era d’una innecessària fastuositat sensual que ultrapassava fins i tot, la sexualitat implícita de tot el disseny de l’apartament, a ulls d’en Shevek tot allò, era una mena d’apoteosis suprema de lo més excrementici. Va estar-se gairebé una hora, potinejant-ho tot, provant un darrera l’altre, els diversos ginys, fins quedar perfectament net i satisfet. El malbaratament de l’aigua era horrorós. Quan les obries, les aixetes rajaven a dojo, sense control, i.., per aturar-les, calia tancar-les expressament a corre-cuita. La banyera, diria que tenia la capacitat d’uns seixanta litres i la cisterna de la latrina, vessava en cada descàrrega, un mínim de cinc litres. Cosa gens sorprenent, si vas a mirar. Cinc sextes parts de la superfície d’Urras són aigua. Àdhuc els deserts aquí, són d’aigua, els gels i les glaceres dels extrems polars. És normal segurament, aquesta prodigalitat en el seu ús, a tot arreu.

Aquí, no s’ha que racionalitzar l’aigua; aquí no es coneixen les sequeres... Però, on coi, va a parar la merda? La nostra merda, aquesta merda que vulguis o no, tots

generem, on dimonis, anava a parar? Shevek s’hi entretingué una bona estona cavil·lant-hi, ajupit davant per davant, del seient de majòlica, centre de tot aquell artitzat, desprès d’investigar-ne el subtil i ocult mecanisme.., on? Probablement la recollien i filtraven en una planta d’adobs industrials. Sabia que, en algunes comunitats anarresti de la Costa Marítima, també s’utilitzava un sistema de recuperació semblant. Hi havia tantes coses de la vida quotidiana, en Urras, tantes preguntes que mai, es va arribar a contestar, ni menys, atrevir-se a fer-les a ningú.

Malgrat l’empatollada general del seu magí, es trobava força bé. Feia molta calor, massa, de tant confortable que pretenia ser l’ambientació, tanta, que va decidir no vestir-se de seguida i es passejà despullat, nu, amunt i avall de les habitacions.

S’acostà a una de les finestres de la sala gran, per fruir de la vista de fora. Òndia! La planta estava a gran altura i a baix, s’hi veia el terra del jardí empetitit per la distància.

No pogué contenir una passa enrere, alarmat car, mai s’havia trobat en un edifici de més d’una planta i aquesta insòlita perspectiva, tant alt, li era totalment desconeguda, era com mirar avall, des d’un dirigible o plataforma volant, es trobava insegur com aïllat del sol, desconnectat, àdhuc dominant si voleu, aliè a tot, talment un ocell. A sota emperò, més enllà dels parterres del jardí ran la casa, si veia un bosquet d’arbres novells amb un brossegar espars. Més lluny encara, s’hi alçava un edifici que culminava en un fimbrant penell daurat, muntat dalt d’una gràcil torre quadrada de maçoneria, darrera del qual, el terreny descendia mica a mica, vers una amplia vall, tota cultivada. Les rectangulars feixes dels conreus s’escalonaven amb diferents verdors i grandàries fins a variar al llunyedar, a tons més difusos de blau, generals i dispersos. Malgrat la distància, eren ben visibles els senderols que les delimitaven, els arbres fruiters i les tanques, tot plegat fent ziga-zagues al traç, com si fos el sistema nerviós d’un cos viu. Ja al fons de tot, els successius replecs dels blaus, acabaven en una rosada i vaporosa línia de llunyans pujols a penes insinuats, sota un cel uniforme de color gris perla.

Obri la balconada per respirar l’aire pur i mil fragàncies li arribaren del jardí de sota. Era el paisatge més bonic que Shevek mai haguera vist. La tendra vivacitat dels colors, aquella frescor... Les rectilínies construccions humanes en contrast amb la pujant, prolifera opulència de la naturalesa, la diversitat i harmonia dels diferents elements, tot donava una impressió de plenitud i complexitat que Shevek mai haguera vist excepte potser, a petita escala, contemplant la serena i plàcida bonhomia marcada al rostre de qualcun ancià al final de la vida.

Qualsevol paisatge d’Anarres, ni que fossin les planures d’Abbenay i les engorjades del Ne Theras, hi tenia res a comparar, semblava desolat, primari, àrid, estèril, dur. Els deserts del Sud-oest eren d’una grandiosa i indiscutible bellesa, si, però una bellesa hostil, immutable i inhumana. Fins i tot, a les regions d’Anarres més zelosament conreades pels homes, calia reconeix-ho, el paisatge no era més que un tosc esbós groguinós comparat amb tal magnificència, aquesta plenitud de vida, rica en sentit històric i venidor, inesgotable.

Així, així.., haurien de ser tots els móns, pensà Shevek realment corprès I en qualcun indret proper, allí fora, al mig de l’intricat calidoscopi de verds i blaus o entre la brostada del bosquet, algú cantava: era un refilet intermitent d’una puresa total. Què coi! Però..., que és això? Era com una veueta, ensems dolça i salvatge, verdadera musica a l’aire i la fresca del mati.

Escoltava i la respiració se li glaçava al pit, de cap manera volia rompre aquell encant suau i dolç...

En aquell precís moment, trucaren a la porta. Llavors.., despullat tal com de nin, va arribar al món, en pilota picada, sorprès, és regirà com un burxat furot i.., digué sonorament, des del finestral: - Endavant!

Entrà un home carregat de paquets. Traspassà el llindar de la porta i davant del que veié, s’aturà sorprès al mig de la sala. Sense tallar-se un pèl, Shevek trencant el mutis teatral que s’havia esdevingut, creuà l’habitació per anar al seu encontre i presentant-se segons les costums urrasti, li oferí la mà. L’home aparentava uns cinquanta anys i tenia un rostre arrugat i cansat, digué quelcom que Shevek no entengué i no li va estrènyer la mà, com ell s’esperava. Potser els paquets que portava, l’impediren la contrapartida de la salutació, però no, el cas és que, no es molesta en canviar-se’ls de posició, per tenir lliure la dreta. Tenia una expressió seriosa i fins i tot, podria ser, que es sentis torbat, tallat per l’exotisme de la seva presència, tot podia ser...

Shevek, que creia conèixer al menys, les normes de salutació dels urrasti estava perplexa i desconcertat.

- Endavant, passi vostè! – repetí planerament, i acte seguit, recordant que els llonzes dels urrasti, utilitzaven constantment entre ells, enrevessats tractaments honorífics i afegí – senyor!

L’home interpel·lat es desbotonà de bell nou, deixondit, amb una retòrica inintel·ligible com si recités un mantra après de memòria i anà a la seva, entrant al dormitori, sense tallar-se ni un pèl. Aquest cop si que en Shevek aconseguí entendre varies paraules del iotic que parlava el singular subjecte, però.., no n’era prou com per a comprendre les frases que digué. I com que l’home volia de totes passades, entrar a l’alcova, desprès d’un rondó versallesc al centre de la sala, li cedí el pas i el deixa passar. Un company d’habitació, pensà? Però no, tan sols hi havia un llit, el matalàs era molt gran, a veure si.. ? Renunciant entendre el galimaties que ell mateix, s’anava formant, retornà al balcó i l’home, es ficà al dormitori, sense més dilació i allí, amb passes precises i diligents, s’entretingué d’un cantó a l’altre i durant uns minuts, ho va remoure tot. En el moment que en Shevek arribava a la conclusió que potser, era un treballador nocturn que utilitzava la cambra, durant el dia, pràctica força habitual a Anares en qualcun domicili temporalment atestat de gent, l’home se n’anà, si, si.., tocà el dos. Digué al acomiadar-se quelcom com. – Ja està senyor – Ai, no ho sé, fou realment això, el que digué?, i.., acotà el cap d’una forma rara vinclant l’esquena fins i tot, com si pensés que en Shevek a cinc metres de distància, li anés a clavar un joc de bufetades i desprès d’un moment d’impàs, es retirà. Dempeus, palplantat junt a la finestra i de pasta de moniato, Shevek anà comprenent que per primera vegada en sa vida, li havien fet una reverència. Ja ho veus, li havien fet una reverència i..., ell, en pilotes !.

Entrà a la cambra i descobrí que l’home, li havia fet acuradament el llit i ordenat totes les seves pertinències personals amb diligència i tota la pulcritud del món.

Es vestí a poc a poc, sense pressa, pensativament, rumiant la jugada. S’estava calçant les sabates quan trucaren denou, a la porta.

Ara, arribà un nodrit grup de personatges en una actitud molt diferent, una actitud normal diria jo, com si tinguessin dret a tot, d’estar allí o on volguessin del planeta.

Xerraven acaloradament entre ells, excitats i prepotents, pugnat per passar tots alhora per l’entrada. L’home dels paquets en canvi, havia titubejat i tantejat abans d’atrevirse, havia entrat fent-se perdonar, sigil·losament i amb cautela i no obstant, el seu rostre, el seu capteniment, les seves mans, la vestimenta, corresponia més a la noció que Shevek, podria tenir de l’aparença d’un esser humà normal, que no pas, la d’aquets nous visitants, que acudien ara, en animat tropell. L’home timorat, s’havia

comportat d’una forma rara i estranya, poc natural, certament, però, podia haver estat perfectament, un anarresti. Aquest quatre galifardeus, es comportaven com si ho tinguessin tot pagat, obeint als clixés més suats, que un esperaria dels urrasti, vaja!, però amb les cares tan ben afaitades i cuidades, les vestimentes cridaneres i els gestos amanerats, més aviat semblaven criatures d’una altre galàxia.

Shevek assoli a reconeixen un, de la peculiar colla, en Pae, i els altres, eren els homes que l’havien rebut i l’havien acompanyat, la nit anterior. Els hi explicà que llavors, estava atordit i no els havia entès del tot bé, i que no recordava els noms exòtics de tots ells, que tot plegat, se li feia un garbuix i ells, somrients, tornaren a presentar-se: el doctor Chifoilisk, el doctor Oiie, i el doctor Atro.

- Ai, caram! - Se li escapà a en Shevek - Atro! Quina alegria poder conèixer-lo! - i sense encomanar-se a ningú i deixant-se portar de llurs sentiments, descansà les mans a sobre les espatlles de l’ancià i espontani, el besà en una galta. No va pensar que si bé, era una salutació fraterna molt natural en Anares, podia no ser del tot correcta aquí.

No obstant Atro, el correspongué i el besà al seu torn, càlida i efusivament i se’l mirà desprès directa i llargament, amb parsimònia, amb els seus ulls glaucs i tèrbols, des de una distància molt propera al seu rostre. Shevek s’adona llavors que el pobre vellet, era quasi cec.

- Benvolgut Shevek – digué -, benvingut a A-lo..., benvingut a Urras.., benvingut a casa!

- Tantíssims anys escrivint-nos cartes, destruint cada un, les teories de l’altre..

- Vostè sempre era el millor destructor. Un moment, un moment.., esperi! Tinc una cosa per vostè – L’ancià es tantejà les butxaques. Dessota la toga universitària de vellut, duia una jaqueta, sota la jaqueta una armilla, sota l’armilla una camisa i a sota, una samarreta o alguna altre peça més encara. Totes aquestes peces de vestir i també els pantalons, tenien butxaques. Shevek mirava fascinat com l’home, registrava meticulosament una rere l’altre, les sis o set primeres butxaques, totes plenes de notes i objectes varis que amb paciència, anava comprovant, fins trobar un petit cub de metall groc, muntat sobre un tros de fusta pulcrament polida i envernissada – Aquí el te! – digué – El seu premi. El premi Seo Oen, ja sap. Els cèntims han estat ingressats a la seva compte, aquí. Amb nou anys de retard, és veritat..., però, més val tard, que mai. – Li tremolaven les mans al atansar el cub a Shevek .

Pesava molt; era d’or massís. Shevek el sostenia immòbil i atònit.

- No sé vostès, joves – digué Atro -, però jo, m’hi asseuré – tots acabaren de passar i s’acomodaren en les flonges i grans butaques de la sala que ja abans, en Shevek, havia investigat, intrigat pel material que n’eren folrades, d’un color castany molt fosc, no era un teixit de tela i al tacte semblava llis com si fos pell – Quina era la seva edat, ara fa nou anys, Shevek?

Atro, era el més conspicu de tots els físics vivents d’Urras. No únicament estava revestit de l’aura particular de dignitat que donen els anys, sinó també, de l’aplom i les taules de qualque acostumat a ser respectat per tothom. Això era indiscutible i ben sabut, i no li venia de nou, a en Shevek. Aquesta mena d’autoritat tan endalt, que emanava d’Atro era precisament l’única que ell reconeixia. Endemés.., li complaïa entranyablement, la familiaritat amb la que ell, el tractava i que, finalment aquí, també algú, l’anomenés simplement, pel seu nom a seques.

- Tenia vint-i-nou anys quan vaig acabar els “Principis”, Atro.

- Vint-i-nou anys? Valguem Deu! Això fa de vostè, el guanyador més jove del Seo Oen en aquest últim segle o qualcuna enormitat que s’hi aproxima... No vaig

aconseguir el meu, fins a gairebé tenir-ne setanta...Quina edat tenia doncs, quan va escriure’m per primera vegada?

- A la vora dels vint, senyor Atro esbufegà – En aquell moment me’l vaig prendre per un home de quaranta anys!

Mare de Déu..!

- Com està en Sabul?- inquirí Oiie. Oiie era més baixet que la majoria dels urrasti encara que a en Shevek, li semblaven tots igual; tenia una cara xata, fofa i ovalada i uns ulls d’un negre atzabeja molt peculiars – Hi va haver un període de sis o set anys en que vostè, va deixar d’escriure’ns, i era en Sabul qui mantenia el contacte amb nosaltres; però ell, mai va emprar les radiofreqüències, ni cap altre recurs tecnològic modern. Ens preguntàvem com serien les relacions entre vostès dos - Sabul és el membre més antic de d’Institut d’Abbenay – aclarí Shevek – Jo treballava amb ell. Si.., sempre em treballat plegats.

- Un rival més vell, gelós i murri com ningú, oi? Era evident per a tots nosaltres, que copiava els llibres de vostè...

- Ei! No necessitem més explicacions, Oiee – atallà el quart, Chifoilisk, un home citrí i cepat, amb delicades mans de buròcrata. Era el únic dels quatre, que no anava totalment afaitat. S’havia deixat créixer una raquítica barbeta de color gris acerat que feia joc amb els seus cabells arranats. – No és necessari pretendre que tots vostès, els germans odonians, esclatin d’amor fraternal – i encara hi afegí – La naturalesa humana és la naturalesa humana, ja se sap..

Un esclat simultani de rasperes i esternuts salvà en Shevek i evità que el seu silenci, semblés significatiu - Perdonin, no tinc mocador – es disculpà mentre tractava d’eixugar-se els ulls humits. L’al·lèrgia, anava incomodant-te’l...

- No es preocupi, faci’n servir un dels meus – digué Atro, traient-ne un, d’una de les seves moltes butxaques, un mocador blanc i impol·lut, per estrenar. – Quedi-se’l! Shevek, sense fer escarafalls, ni compliments, agraït, li prengué ràpidament de les mans i en el moment que acomplia la urgència i se’l posava al nas per mocar-se, sense que vingués a tomb, llavors.., un estremiment, no pogué evitar que una fiblada li recorregués de dalt a baix, l’esquena... El pensament erràtic, el portà a evocar, la seva filla SadiK, una gràcil neneta d’ulls obscurs que li deia <podem compartir el mocador> Aquell record tan entranyable li semblava ara mateix, intolerablement penós. Tractant de foragitar-lo, somrigué i digué: - Ja ho veuen, soc al·lèrgic al seu planeta. Ho acaba de dir el doctor.

- Valguem Deu, no anirà vostè, a esternudar així tota l’estona, oi..? – inquirí el vell Atro, mirant-te’l de dalt a baix - No li ha vingut encara, el seu minyó ?

- El meu minyó?

- Si, el seu criat. Tenia que dur-li qualcunes coses imprescindibles, ja sap.., entre elles, mocadors. El necessari per donar-li autonomia fins que vostè mateix, es pugués valdre. El precís per anar tirant, fins que pogués eixir a fora i anar de compres, tot sol.

Res massa selecta..., és clar. Molt em temo que no hi trobarà masses gangues per triar, en robes de confecció de la seva talla..ha! ha!

Quan el bo d’en Shevek, s’haguera escapolit de l’aclariment que li demanaven (Pae parlava amb una cantarella ràpida que harmonitzava d’alguna manera, amb el seu rostre agraciat i serè), els hi digué: - Vostès són molt amables. Em trobo.. - Mirà a Atro – Oi que m’entén? Em sento desairat, aquí, jo sóc el captaire, vostès els potentats – li digué a l’ancià com abans, ho havia fet amb el doctor Kimoe, en el Alerta. No vaig poder endur-me diners, nosaltres no el fem servir. No he portat regals,

no tenim res que a vostès els hi hagués pogut faltar o que els hi hagués pogut fer gràcia. He arribat doncs, com a bon odonià, amb les mans buides.

Atro i Pae cuitaren a dir-li que era un convidat i que, només faltaria.. Que ni pensarhi en pagar res de res. Tenir-lo, era ja, un gran privilegi per a tots ells.

- Endemés – digué Chifoilisk amb la seva veu tan aspre – el govern ioti paga el compte.

Pae li clavà una mirada fulminant, l’haguera mort, però Chifoilisk, en lloc d’enfrontarse-li, mirà directa i impertinent a Shevek. Efectivament, la fesomia cedrina d’aquell subjecte, no amagava res, ni menys, tractava de dissimular la seva toixarrudesa.

Shevek totalment venut, no reïxi en interpretar la gratuïta violència del moment.

Advertència? Complicitat? Amb qui i de què?

- Qui ha parlat, no és res més que un pèrfid bocamoll thuvià. - el vell i experimentat Atro, fent un dels seus acostumats esbufecs, acudi al rescat i salvà l’incòmode impàs amb una finta, i continuà, - Però vol dir Shevek, que no ens ha portat absolutament res...? Cap estudi, cap nou treball? Jo estava esperant un llibre.. sap? Una nova revolució al camp de la física. Observi aquests caps de brot novells, miri aquests joves puixants, tots trastornats, fent el mateix paper que jo vaig fer, abans dels seus “Principis” En què ha estat treballant tot aquets temps?

- Bé, he estat llegint a Pae.. el treball del doctor Pae sobre “l’Univers Unificat”, sobre la paradoxa i la relativitat - Tot això està molt bé, si senyor. Saio, és sense cap mena de dubte, avui dia, la nostra màxima estrella però.. on són el tall i el formatge? A on ha quedat la “Teoria Temporal General”?

- Dintre el meu cap – respongué Shevek amb un somriure franc i complaent Hi fou com si passés un àngel i per uns moments, glacés els posats i les paraules Oiie li preguntà si havia vist el treball sobre “La Teoria de la Relativitat” d’un físic ultramundà, un tal Ainsetain de Terra. Shevek no el coneixia, no l’havia llegit. Tots ells, el trobaven extraordinàriament interessant, excepte Atro que ja havia superat l’edat de les passions i no estava per floritures. Pae va corre a cercar una còpia de la traducció - L’original és molt antic, la seva autoria es remunta als albors dels temps, en fa ja, varis centenars d’anys però, el que són les coses, hi han algunes idees noves per a nosaltres – digué quan arribà de tornada - Potser – digué Atro – però, coi!.., cap d’aquets sobrevinguts ultramundans pot estar a l’altura de la nostra física. Els hainians parlen de materialisme, i els terrans de misticisme i d’aquí, uns i altres, no els treus. Cregui’m.., no es deixi entabanar per aquest espavilat terrà, tocat de l’ala Shevek. No te res per ensenyar-nos, no...

Descabdella la teva pròpia troca, deia el pare, i.., tenia raó. – deixà escapar la seva habitual i senil esbufegada i s’ensorrà a les profunditats de la seva flonja butaca com si fos una contracció floral, davant d’un insecte en busca de pol·len i.., es quedà descansat.

- Quan vulgui, vingui amb mi, a donar un tomb pel bosc. No m’estranya gens que es senti aclaparat dintre aquest tancat que li han preparat.

- El metge diu que encara m’hi he d’estar tres dies més, sense sortir, clos en aquest cau. Que potser podria esser.., infectat? o.. infectant? No ho sé - No faci mai cas als metges, estimat amic. No els hi faci massa cas, home...he!,he!

- Tal vegada en aquest cas, potser es podria fer una excepció, veritat doctor Atro?

– suggerí Pae amb veu suau, conciliadora - En resumides comptes, no passa res, com que el metge l’envia el govern... No és així?- els hi etzibà sense engaltar Chifoilisk, amb visible malicia

- El millor que hagin pogut trobar, amic meu. No li càpiga cap dubte. – precisà seriosament Atro, el que, òbviament, tots ja pressuposàvem i.., finalment, sense violentar i pressionar més a en Shevek, s’acomiadà cordialment de ell i se’n anà, Chifoilisk aprofità l’ocasió també, i a corre cuita, se li ajuntà sense enrenou. Eixiren els dos, plegats a fora, obligats a seguir la conversa, més per cortesia aparent, que per altre cosa. Els altres dos més joves, encara es quedaren amb en Shevek, durant una bona estona, enraonaren a bastança, de física i altres qüestions col·laterals, amb verdadera fruïció i amb verdadera solvència.

Amb un plaer immens, assaborint la normalitat del que sempre hauria de ser, palesant un retrobament sense escantells, va descobrir i gaudir per primera vegada en sa vida, de la conversa amb els seus iguals.

Mitis, encara que mestra excepcional, mai havia pogut seguir-lo a través dels viaranys dels camps teòrics, que estimulat per ella mateixa, Shevek havia començat a explorar. De totes les persones que abans havia conegut, només Gvarab tenia una mentalitat i una formació, que es podia comparar amb la seva, però.., s’havien trobat massa tard, a les acaballes de la vida de Gvarab. Des de llavores ençà, Shevek havia treballat amb moltes persones de talent, però com que mai va arribar a ser, membre estable del Institut d’Abbenay, no havia tingut la possibilitat de mostrar-los-hi un nou camí; i allí estaven, allí seguien, empantanats en els vells problemes de sempre, en la física de seqüències clàssica. Mai havia tingut iguals. Paradoxes, aquí al regne de la desigualtat els trobava a la fi.

Era una verdadera revelació, una alliberació, un festí, una bullícia... Físics, matemàtics, astrònoms, filòsofs, biòlegs, tots estaven allí, a la Universitat i..., arreu, fàcilment era possible trobar-te’ls i que et trobessin a tu. Tots parlaven i conversaven entre ells i s’intercanviaven idees i pensaments i d’aquelles trobades i col·loquis, emergien nous móns. La idea, degut a la seva intrínseca naturalesa, necessita ser comunicada: escrita, explicada, aplicada. Igual que l’herba, la idea cerca la llum, estima les multituds i no entén de compartiments estancs que la delimitin, els empelts l’afavoreixen, creix més forta quan la trepitges.

En aquella primera tarda a la Universitat, amb Oiie i Pae, va saber que finalment, havia reeixit, que finalment havia trobat el que sempre havia anhelat i cercat. Des d’aquells llunyans dies primers, amb en Tirin i Bedap, quan adolescents, amb nivell d’adolescents, conversaven fins a la mitjanit, i de broma en broma, amagats de tothom, es reptaven l’un a l’altre, en envolades mentals, cada cop més agosarades i valentes. Recordava vivament alguna d’aquestes nits inoblidables. Veia en Tirin, dient - Si sabéssim realment, com és Urras, potser alguns de nosaltres, voldríem anar-hi – I pensar que llavors, li havia empipat aquella descabellada idea de pa tou, que fins i tot, el portaren a emprenyar-se momentàniament, amb en Tirin, i Tir, pobre noi, conciliador va retractar-se de seguida; ho feia sempre, davant meu i el que són les coses, el pocapena, ves, sempre havia tingut raó.

La conversa sobtadament, s’havia interromput. Pae i Oiie pendents de ell i les seves divagacions, callaven - Disculpi’m - digué Shevek – Em pesa el cap, no sé.., tinc basques..

- Com nota la gravetat, senyor? – preguntà Pae, amb el mateix somriure dolç que faria un nen espavilat, sabedor de que els altres, li riuran totes les gràcies.

- No la noto gens – respongué Shevek – Només les cames, només els...com n`hi diuen d’això?

- Genolls, senyor. Això són les articulacions dels genolls

- Si, els genolls, noto dolor muscular, flaquejo i em sento insegur, però.., m’hi acostumaré, m’hi acostumaré... – Mirà a Pae i després a Oiie – Vull preguntar-los-hi una cosa. Saben.., és delicat i no voldria pas, ser descortès - I ara senyor! Què diu..? Confií en nosaltres. No passi pena, que pot estar ben tranquil. Digui’ns-ho..!

- Descortès, vostè? Si vol que li digui la veritat, ni crec que pogués ser-ho, suposant que realment ho volgués, és clar – digué Oiie. Oiie no era pas un home seductor com Pae, no. Àdhuc parlant de física, era circumspecta i parc, tenia un estil evasiu, recte i gens infatuat. I no obstant, dessota aquesta aparent justesa, hi havia alguna cosa, intuïa Shevek, capaç d’inspirar confiança. En canvi, darrera de l’encant de Pae, que hi havia? Be, ara mateix, no era massa important el que hi hagués.

Necessitava aliats, necessitava confiar en tots ells i.., hi confiaria!

- On són les dones?

Pae esclatà en una franca riallada. Oiie somrigué cautelarment i preguntà - En quin sentit?

- En tots els sentits. A nit, a la reunió, vaig conèixer no sé..,cinc, deu..,i en canvi, hi havien centenars d’homes. Cap d’elles podíem dir, que fos una col·lega, cap d’elles era científica..., crec?. Qui coi eren? Què hi feien allí?

- Les nostres mullers.., home. Amic meu, una d’elles, era la meva pròpia esposa – aclarí Oiie amb un somriure enigmàtic - On estan les altres dones, doncs? On les tenen?

- Bé, bé.., tranquil, tranquil.. Això no és pas, cap cosa, que no es pugui esmenar, això aquí, no es un problema, senyor – contestà amb murrieria en Pae i diligent, hi afegí – Digui’ns que prefereix i acomplirem llurs desitjos satisfactòriament. Ja ho veurà.

- Es veritat, un es pot fer cabal de certes costums pintoresques dels urrasti, però, jo crec que, ara mateix, estem en condicions de proporcionar-li quasi, qualsevol antull que a priori, a vostè, se li pogués ocórrer – digué Oiie Shevek, que no tenia ni idea, del que s’estava coent, ni del que li volien dir aquells dos gats, es rascà la closca revolta i escabellada com sempre i.., inquirí.

- Aleshores, tots els científics són homes?

- Científics? És clar que si, i dons? – repetí en Oiie, fent visible una incredulitat que per moments, se li feia més i més, patent.

Pae estossegà inconscientment – Científics, ah si! Naturalment.., aquí són tots homes. Hi ha algunes professores a les escoles de nenes però, rarament passen a l’escola secundaria. La seva presència és testimonial - Però, per què?

- Són dones, home. Au, va!, que no ho veu? Aquest rol, no fa per elles, pobretes, si les deixéssim, sap que passaria..? Doncs farien un paper ben galdós.., he!, he! Elles, no poden dedicar-se a les matemàtiques; no tenen prou nivell, ni cervell per al pensament abstracte. No per res, però.., no és un camp apropiat, perquè s’hi poguessin sentir còmodes. Són diferents, Oi que m’entén? Vostè és un home, ja sap que vull dir... El que fan, quan diuen que pensen, ho fan amb el cony. És clar, sempre trobaríem qualcuna excepció que confirmaria l’excepció de la regla general, dones espantosament cerebrals amb atrofia vaginal i maneres de mascle.

- Vostès els odonians, permeten estudiar ciències, a les dones? – demanà Oiie - És clar, que si. I doncs..?, si, qualcuna treballa al camp de ciències, si, com tot..

- Ostres! No moltes, espero - Home, no sabria dir-ho amb precisió. Més o menys la meitat, a parts iguals, suposo...

- Si senyor, cal tindre el criteri obert. Sempre he sostingut – digué Pae sense immutar-se el més mínim, ni tallar-se un pèl, que si les aconduirem degudament, fins i tot, podríem habilitar una línia d’ajuda als laboratoris, que a tots, ens vindria la mar de bé; les dones tècniques, a les tasques mecàniques, sobresurten; en realitat són més hàbils i ràpides que els homes i més dòcils també, no se perquè però, s’avorreixen menys. Si empréssim dones en aquets tipus de treball seriat, l’home gaudiria de més temps lliure per fer treball de creació, que es el que importa.

- No pas en el meu laboratori, això si que no! – irrompí vehement Oiie – Deixeu-les tranqui-les al lloc que les hi correspon, carai..!

- S’ha trobat vostè per ventura, qualcuna dona capaç de fer un treball intel·lectual veritablement inèdit, doctor Shevek?

- Bé si he de ser just, més aviat he de dir, que foren elles, les que em trobarem a mi. Mitis al Ponent Nord, ella fou la meva mestra. També Gvarab, és un bon element.., no em diguin ara, que no n’han sentit parlar força d’ella, suposo...

- Gvarab, una dona?- inquirí intrigat, en Pae, mentre se li escapava una mitja rialla sorneguera, totalment sorprès i agafat al repeló Oiie igualment sorprès, semblava escèptic, botat i ben contrariat - Amb els noms de vostès mai es pot saber qui és qui – digué desesmat i amb fredor – Òbviament, per vostès ha de esser molt important no fer diferències entre sexes Shevek respongué contingudament i amb suavitat: - Odo era una dona - Ja ho veu ´- digué Oiie, arronsant-se d’espatlles amb un evident menyspreu que no es molestava en dissimular. Pae en canvi, semblava més respectuós i caut, limitant-se a donar lentament, la seva conformitat amb el cap, com si estés escoltant el remugar del vell Atro o com si ja fes capcinades, lluitant contra l’avançada de la son.

Shevek no podia tensar més la corda, comprengué que tocava el moll de l’os, una animositat impersonal d’arrels molt profundes, un tancar-se en banda absolut.

Semblava que dintre d’ells mateixos, conduint la nau, hi havia la sublimació d’una dona reprimida, silenciada, bestialitzada, una fera engabiada. I ell no tenia cap dret a burlar-se d’ells. Aquells homes no coneixien altre relació que la possessió, estaven posseïts. Així és el poder quan ens mana.

- Per a nosaltres, una dona formosa i virtuosa – divagà en Pae – és una font d’inspiració..., l’objecte més valuós de la terra Shevek sentia un profund malestar. No podia més.., s’aixecà i sen anà vers un dels finestrals – Aquest és un món bellíssim – digué, agarbant-ho tot, en un sol gest– M’agradaria aprofundir-hi, voldria saber més. Escoltin, mentre tingui que estar aquí dins, tancat i fora de circulació, tan sols per entretenir-me i guanyar temps, em podrien portar llibres o audiovisuals de divulgació?

- Per suposat que si! De quin tipus, senyor?

- Història, tradicions, paisatges, relats..., de tot. Potser, caldria començar per les beceroles i agafar llibres d’infants, fàcils..., sense pretensions. És molt poc el que sé de vostès i he de cremar etapes, ja ho veuen.

Continuà impertèrrit - És clar, nosaltres en Anares alguna cosa escadussera i deformada haurem estudiat sobre Urras, segur, però.., més aviat serà per a reforçar els nostres propis topics ancestrals. Visió basada principalment, en la realitat dels dies contemporanis a Odo i ja se sap, vulguem o no, amb el temps, tot deu haver canviat bastant, veritat? I abans d’això, per si fos poc, vuit mil·lennis i mig, vistos i valorats, també, amb la nostra interessada concepció de les coses... I a més a més i per més inri, des de la Colonització d’Anarres han transcorregut dos segles ben bons,

de quan l’ultima nau, transportà els colonitzadors ressaguers més tardans i a partir de llavors.., res, perdérem el contacte els uns, dels altres. Contat i debatut, per una cosa i per un altre, tot plegat, orgull, incomprensió, ignorància.... Nosaltres els ignoràvem a vostès, cert i vostès al seu torn, ens ignoraven a nosaltres. Vostès són la nostra història. Nosaltres.., potser, el seu futur. I aquí em tenen, jo vull aprendre No em serveix de res, ignorar. Aquest és el veritable motiu de la meva arribada a Urras. Hem de conèixer-nos tots. Nosaltres potser, som gent simple i primària però, la nostre moral ja no és tribal, ja no pot ser-ho de cap manera. Tanta distància, tanta ignorància acumulada, és un error que només pot generar nous errors, per tan, jo he vingut a aprendre i a saber.

Parlava amb profunda serietat, convençut. Pae assentia amb entusiasme - Si senyor! Aquí estem tots d’acord amb les aspiracions de vostè. No li fallarem Oiie l’observava atentament, més contingut que no pas el seu company, amb els seus ulls ovals, foscos i opacs, entreoberts.

- Llavors hem de creure que vostè a vingut, essencialment, com un emissari de la societat anarresti? – preguntà amb sagacitat Shevek amb recança i parsimònia calculada, guanyant temps, s’assegué un cop més, al banc de marbre vora la llar, que ja assimilava com a reducte personal. Li calia això mateix, disposar de territori propi, sentia la necessitat de ser caut però.., encara més, aquella pressura imperiosa que l’havia empès a fer el pas decisiu, que l’havia dut allí, travessant l’abisme insondable del buit infinit, des d’un altre món llunyà, llunyà..., amb el sol propòsit d’esbotzar murs i vèncer recels. La necessitat de comunicar-se i vèncer tots els perjudicis.

- He vingut - digué amb prudència – com a síndic del Sindicat d’Iniciatives, el grup d’afinitat en contacte amb Urras per radiofonia, durant aquets darrers dos últims anys. Però no sóc, sàpiguen-t’ho!, ambaixador de cap autoritat o institució. Vostès ja ho sabien, i altrament, confio que se’n faran càrrec i obviaran aquest suposat requisit que podrien tenir; estalviant-me igualment, qualsevol equivoc que se’n pugues derivar. Aclarit això, espero que no m’hagin convidat enganyats, en funció d’una hipotètica representació que no tinc.

- No - Contestà Oiie - L’hem convidat a vostè, a Shevek el físic. L’hem convidat amb el consentiment del nostre govern i del Consell de Governs Mundials, evidentment. Però vostè esta aquí com a hoste particular de la Universitat d’Ieu Eun - D’acord.

- Però no estàvem segurs de si venia vostè, amb el consentiment de.. .- vacil·là Shevek somrigué – Del meu govern?

- Be, ja sabem que nominalment, no hi ha govern en Anares. No obstant hi ha d’haver, sens dubte, qualcuna classe d’ens administratiu, que els coordina i representa i en fa tots els efectes. I tenim entès també, que el grup que l’envia, aquest sindicat que vostè diu, és quelcom així, com una facció, veritat?, àdhuc.., potser, una facció revolucionaria?

- Tothom és revolucionari en Anares, Oiie..., encara que amb el temps, potser se’ns han fossilitzat els conceptes La xarxa administrativa i organitzadora és l’anomenada CPD, Coordinadora de Producció i Distribució. Un sistema escalonat, de baix a dalt, que abasta tots els sindicats, federacions i individus autònoms, i que assumeix tot el treball productiu del nostre món. No governa a les persones; només administra la producció. El CPD no te la menor autoritat sobre els individus i com a tal, no pot ni afavorir-los, ni bescantarlos. La seva sola competència és donar-nos informació de l’opinió de la gent sobre com anem encaixant dintre la consciència social. És això el que volen saber?

Dons miri, sàpiga que els meus amics i jo, no contem és clar, amb l’aprovació de tothom, això és gairebé inassolible, Saben, la paradoxa és que la majoria de la gent en Anares, no desitja saber com és la vida en Urras. No els coneixen, ni ganes, els ignoren, els temen fins i tot, i no volen tenir cap mena de relació amb vostès, els propietaris i el capitalisme. En sap greu aquesta rudesa expositiva, si vostè vol, però.., és així i no cal donar-hi voltes o amagar-ho per evitar malentesos. Altrament, aquí, tinc entès, passa tres quartos del mateix, amb alguna de la seva gent, oi? El menyspreu, la por, el tribalisme i.., no sé quans fantasmes més, cavalquen entre les neulies de la nit dels móns. Doncs bé.., jo he vingut amb l’idea de començar a treballar per a canviar les coses Exclusivament per pròpia iniciativa - reblà Oiie - Si, és l’única iniciativa que jo admeto per a poder responsabilitzar-m’hi – digué Shevek somrient però, pàl·lid com la mort

Va passar els dos o tres dies següents, conversant a cor que vols i més, amb els diversos científics que vingueren a visitar-lo, llegint els llibres i visualitzant els magnífics audiovisuals que li dugué en Pae. A estones de lloure, s’estava repenjat, ronsejant sota els finestrals de doble arc, no perdent detall, fruint de la incipient arribada de l’estiu a la vall, en cada una de les mil i una petiteses que feien gran aquell món i els canvis constants, que anaven entrant a poc a poc, per a conformar el tot de la natura i l’entorn, en només aquell breu impàs, de dos o tres dies com si fos un mostreig gota a gota, recreat. Escoltant, quiet per no torbar amb la més mínima fresa, les cantúries i refilets d’aquells essers petits i bellugadissos que.., saltaven de branca en branca, esborneiats, sense perdre’s ni un compàs. Ocells: ara ja sabia el seu nom i les diverses i moltes classes i especies que hi havia, ja els havia vist encasellats en el seu esplendor, a les làmines dels llibres i a les diapositives que consultà profusament.

Però encara, cada cop, quan incidentalment, els ocells apareixien i es posaven a cantar o escoltava aquell ràpid i furtiu garbuix entre el brancatge assaltat i sotmès, d’aquella gaia primavera esclatant, tan vulnerable i efímera al mateix temps; cada vegada es torbava commogut com si fos un infant.

Havia imaginat que de primeres, se li faria molt costerut adaptar-se a Urras, que li costaria.., allunyat de tot, perdut, sol i confós per tants i tants, petits detalls diferents i no era així. Naturalment, hi havia coses que encara no comprenia i el sorprenien de veritat, és clar. I això era nomes el principi, tot just començava a adonar-se de la munió de particularitats d’aquesta societat tan increïblement complicada, amb totes les seves nacions, llengües, castes, cultes i costums, amb una història.., magnifica i aterradora, interminable. I cada individu que coneixia, era una caixa de sorpreses, amb la seva personalitat peculiar i les seves coses pròpies. No eren els egoistes vulgars, freds i tòpics que sempre ens havien pintat aquí i que havia esperat trobar: eren tan complexos i diversos com la cultura, com els paisatges d’aquest món; i eren intel·ligents; i eren bons, si, essencialment, eren bons. El tractaven talment com a un germà. Feien el possible i més, per a que ell, un foraster, un dubtós, no es sentis incòmode o desplaçat. I efectivament, s’hi trobava bé, calia reconèixer-ho, s’hi trobava bé, ja sigui per la levitat de l’aire, l’alambor de les rogenques postes de sol, esvaïdes suaument, enllà els turons llunyans o el que fos, i encara que la feixuguesa invencible de la major gravetat, semblava estrebar-li tot el cos i tenallar-lo, s’hi trobava bé. Tot li

confirmava, que sense cap mena de dubte, aquest era, el veritable indret, origen de la seva raça i que l’estima de tota aquella bellesa eren també, un patrimoni compartit.

El silenci, el silenci absolut d’Anarres: cada vespre se li feia recurrent al pensament, a l’hora baixa preludi de la fosca. Allí dalt, a l’altre món, mai, ni de nit ni de dia, no hi havia ocells que cantessin. Les úniques veus que si de cas, podrien sentirse allà lluny, eren les humanes, desfigurades, incognoscibles, molestes potser.

Silenci i terres hermes només.

Al tercer dia, el vell Atro li portà una pila de diaris i revistes. Pae, que solia acompanyar-lo a tot arreu, no feu de moment, cap comentari, però a la que el jai se’n anà, es despenjà dient-li... - Una carallotada impressionant aquests diaris, no se’ls cregui pas. Divertits si, però.., no valen un borrall.

Shevek, per allò que no fos dit, displicent, donà un cop d’ull, al primer del damunt de la pila.. Era un opuscle mal imprès, en paper de poca qualitat: mirà, el primer producte de pa sucat amb oli, el primer fabricat toscament que trobava a Urras.

Semblava en realitat, uns dels molts bolletins o informes regionals de la CPD, fent el paper d’un periòdic de tres al quarto, d’Anarres, ja ho veus..,però no, l’estil era un altre, molt diferent del d’aquelles publicacions funcionals, pràctiques i concretes d’allà. Era ampul·lós i estava plegat de signes de puntuació, segurament per donar més èmfasi a noticies i reportatges, farcit d’il·lustracions sobre dimensionades, tot plegat, un nyap de poc gust, de coloraines sensacionalistes. Ostres! Ai, coi!, ressaltava a primera plana, la fotografia d’en Shevek arribant a l’astroport, posant davant la nau espaial amb cara de circumstàncies, acompanyat d’un Pae emmurriat agafant-te’l pel braç, com si l’apressés a fugir-ne a corre-cuita: PRIMER VISITANT DE LA LLUNA! resava el titular del diari. Encuriosit i sorprès Shevek, llegí l’article que l’acompanyava...

Un singular visitant d’un altre món. Els seus primers passos a la terra. Primer contacte 170 anys ençà, amb la colònia humana del satèl·lit. Arriba a Urras, el Dr. Shevek procedent de l’assentament lunar d’Anarres. L’intrèpid viatger fou fotografiat en bany de multituds, a l’arribar a Urras procedent d’Anarres, a bordo d’un mercant de la flota comercial al port de Peier. El distingit i prestigiós científic, guardonat amb totes les distincions com a guanyador del Premi Seo Oen pels serveis prestats, al camp de la ciència, a totes les nacions, ha acceptat una càtedra a La Universitat de Ieu Eun, honor jamai donat a un ultramundà. Quan li preguntàrem que havia sentit a la que veié Urras per primer cop, l’alt i insigne físic respongué: <És per mi un gran honor haver estat convidat a aquest gran i bonic planeta. Confio que això marcarà l’exponent d’una nova era d’amistat omnicetina en la qual, els Planetes Bessons progressaran junts en una unió fraterna>.

- Ai, què es... ? Però.., si jo no vaig dir absolutament res! - protestà en Shevek - És clar que no. No permetérem pas que se li acostès tota aquesta trepa. Però això no frena la imaginació arravatada d’un galifardeu periodista! Sap? Tots informaran que vostè ha dit el que ells, vulguin haver-li fet dir, no importa el que vostè, realment digui o no digui, això no compta per a res, ja si pot posar ben bé, de peus!

Shevek arrufà les celles – Bé – digué a la fi – si jo haguera dit qualque cosa, no hauria estat gaire diferent. Però que vol dir “omnicetina”?

- Els terrans ens diuen <cetians>. Crec que procedeix del nom que li donen al nostre sol. La premsa popular recentment ha adoptat aquesta terminologia, ves a saber perquè, és una espècie de moda, sap?

- Aleshores el terme <omnicetia> significa Urras i Anares conjuntament - M’imagino que si – respongué en Pae amb una evident falta d’interès

Shevek va continuar amb les lectures de diaris i periòdics. Va llegir que era un home d’estatura gegantesca, que no s’afaitava i que portava una melena de cabells grisos, que tenia quaranta i set anys, quaranta i tres, cinquanta i sis anys; que havia escrit una notable obra de física teòrica intitulada (la grafia depenia de les diferents publicacions) Principis de la Simultaneïtat o Principi de la Símilaritat, i que era com una mena d’ambaixador de bona voluntat del govern odonià, que no menjava carn i que com tots els anarresti, no bevia mai. Anant llegint tot això, al final, no pogué més i esclafí en un tropell de rialles sincopades que no podia contenir de cap manera, no, i acabà fent arcades i tot, fins arribar a adolorir-se-li les costelles de tant riure i estremir-se, amb tan sentiment que al final, s’ennuegà i sense contenir-se ni molt menys, se li humitejaren els ulls sanglotant i allò.., ja passava de taca d’oli, i..

- Mira, mira.., si en tenen d’imaginació! Que es pensen fins i tot, que vivim del vapor de l’aigua com els líquens? Ha!, Ha! - digué com va poder - Volen dir que vostès, no beuen licors alcohòlics, home - digué en Pae rient també, amb la mateixa incontinència que l’altre, per tanta i tanta carallotada junta, que ni cercada expressament - l’única cosa que sap tothom, dels odonians, suposo?, és que no beuen mai.., begudes alcohòliques. Per cert, digui’m vostè, és veritat o no és veritat, això?

- No hi tenim massa tirada, no.. Qualcú a vegades, un borratxot qualsevol, destil·la un bon aiguardent amb l’arrel fermentada del holum, i empra xarops i altres virtuts per endolcir-s’ho. És elèctric.., diuen que t’allibera del turmentós inconscient, quelcom similar a una mena d’entrenament de les ones cerebrals. La majoria per açò, s’aplica en un altre entrenament més controlat, fet amb diverses teràpies escaients, és mes senzill i no deixa seqüeles, no produeix ni malalties ni molèsties. La beguda és quelcom normal aquí?

- Beure és comú, efectivament però no sé res de cap síndrome especial o infermetat, com li diuen...?

- Alcoholisme, em sembla.

- Ah, vaja!, ja veig... Però, que fa doncs, per animar-se, la població treballadora d’Anarres quan esta decaiguda i vol oblidar ni que sigui per una nit, les penes d’aquest món?

Shevek havia romàs perplexe davant la derivada, no acabava de copsar el cinisme o la conya llarga del seu amfitrió - Bé, nosaltres..., no sé. Deu ser que les nostres penes són ineludibles - Curiós, ben curiós.. - digué en Pae i es queda tan ample amb un somriure encantador que ho amanollava tot.

- Shevek continuà llegint. Un dels diaris estava escrit en un idioma que desconeixia i un altre en un alfabet totalment diferent. El primer era de Thu, li explicà en Pae, i l’altre, de Benbili, una nació de l’hemisferi occidental. El periòdic thuvià estava ben imprès i era d’un format sobri i acurat; Pae li explicà que es tractava d’una publicació oficial de llur govern.

- Aquí, en A-Io, la gent educada i de nivell, rep les noticies al moment, a través d’Internet, la Radio i la Televisió i també, per diverses revistes setmanals, on els comentaris són acurats i fets amb més perspectiva temporal. Aquets periòdics de tres al quarto, que li han passat, són espuris, propis gairebé exclusivament, de les classes més baixes, escrites per illetrats i destinades a l’entreteniment d’illetrats, com podrà comprovar vostè mateix. En A-Io tenim absoluta llibertat de premsa, la qual cosa, explica que inevitablement, tinguem a sobre, un munt de gasòfia, on tot si val per tal de garantir quotes de mercat i copar la informació. Ja ho veu, cal garbellar el gra de la palla. La publicació thuviana en canvi, fa de bon mirar, si senyor, està millor escrita i

presentada, cal reconèixer-ho, però.., informa únicament, de tots aquells fets que a la Junta Permanent de Thu li interessa que se sàpiguen. Allí la censura és total i totes les versions serveixen per reforçar la gestió del govern i enaltir els valors del sistema establert. L’Estat ho és tot i tot és per l’Estat. Un lloc sens dubte, poc apropiat perquè un odonià hi pogués prosperar, oi Senyor?

- I aquesta altra revista?

- La veritat és que no en tinc ni idea. Benbili és un país bastant endarrerit. Sempre tenen aldarulls i estan de festa o revolució.. No cal que els hi vagis al darrera, no s’aclareixen, ni que els matin.

- Un agent de Benbili ens va enviar un missatge i el Sindicat el va rebre, just abans de la meva partida de Abbenay Se’ns presentaren com a resistents odonians.

Escolti’m Pae, hi ha gent així, hi ha grups d’aquesta naturalesa aquí, en A-Io? - No que jo sàpiga, doctor Shewek El mur. Ve-te’l aquí davant seu, imponent, però... Shewek, estava de tornada i ja no se’l podia engalipar, era gat vell, se les sabia totes, sabia que allí estava aquell mur que li barrava el pas. El mur era l’encant, les maneres, la cortesia, la polidesa, la indiferència d’aquest home jove, l’amfitrió que li feia de cicerone, era un mur impossible de traspassar - Em fa l’efecte que vostè, em te por, Pae - es despenjà sobtadament en Shewek amb afabilitat si, però amb precaució - Por, senyor?

- Si, pel fet que la meva sola existència, ja nega la necessitat de l’Estat. Però.., que pot témer, amic meu? Jo sóc molt poca cosa i no li faré cap mal, i vostè Saio Pae, ho sap perfectament.. Sap que jo personalment, sóc inofensiu... Vostè sap de sobres, que jo no sóc ni molt menys, doctor, ni cosa que se li assembli.., nosaltres no tenim títols, ni establim distàncies que ens separin. El meu nom pelat, és Shewek a seques. I aquí em te, sol i un.

- Ho sé, ho sé..., disculpi’m senyor! Emprar tanta confiança, segons les nostres maneres, les nostres costums de tracte i relació, no és correcte, no pot ser, se’n dona compte què vull dir-li?, fins i tot, aquí, podria resultar irrespectuós. Sonaria malament.

Repeteixo.., no em sembla gens correcta – agafat en compromís, suant angunies, esmerçant esforços, tractava de disculpar-se i..., no se’n sortia. Cercava un gest conciliador, la disculpa, el perdó.., i - Vostè no pot reconeixem com a un igual? – li preguntà directament Shewek mirant-te’l de fit a fit, a la cara, sense perdó ni enuig Per primera vegada Pae estava estupefacte, desconcertat – És que en realitat, vostè és un home molt important i ... – balbucejà fent ostensible el patiment que li causaven els molts envitricolls de la conversa i tota la situació que s’anava creant - Escolti, si no ho vol, no hi ha cap motiu perquè vostè canviï del que esta acostumat a fer, no pateixi, me’n faig perfectament, càrrec – digué oportunament Shewek – Oblidi tot el que li he dit. Per un moment vaig pensar que podria agradar-li prescindir de tan formulisme, que li hauria plagut prescindir del superflu, això és tot.

No l’amoïnaré més

Desprès de tres dies de confinament al seu pis, apartat del mundanal contacte amb la gent, Shewek tenia una empenta i una voluntat suplementària que l’impel·liren a sortir i a tractar de veure-ho tot de seguida i sense espera, la qual cosa, feu anar de

corcoll i exhaurí i desesperà a tota la seva escoltà. El portaren a la Universitat que per si mateixa, era ja, una populosa ciutat completa, disset mil ànimes entre alumnes i docents, Hi havia de tot, estances i dormitoris, refectoris i cantines, teatres i cinemes, sales de reunions i trobades però..., en línies generals, no es diferenciava gens, de les seves homòlogues a la comunitat odoniana de l’altre planeta, excepte en el fet que aquesta, era antiquíssima i de gran tradició i prestigi, el seu origen era immemorial, es remuntava i perdia a la més remota llegenda, reservada només, exclusivament a l’element masculí, d’un afrontador luxe inveterat i gentil; llur organització no era pas federativa, ans el contrari, autoritària i remarcadament jeràrquica de dalt a baix.

Malgrat tot, funcionava i semblava una vertadera comunitat on a la seva manera, tothom participava i feia la seva. S’hagué d’esforçar per no oblidar aquestes intrínseques diferències tan substancials.

El tragueren a passejar pels frondosos boscos dels turons propers, en cotxes de lloguer, esplèndids i potents automòbils de fina línia i rebuscada elegància. No hi havia gaire circulació a les carreteres. Era car llogar-los i poca gent tenia cotxe propi, a causa dels elevats gravàmens i contribucions que condicionaven el seu cost i manteniment. Tots aquets luxes que si hagueren estat democratitzats com pertoca, a mercè de tothom, haurien drenat de mala manera, els recursos naturals i contaminat irreparablement, l’ambient amb productes de rebuig, estaven subjectes a un control estricte mitjançant reglamentacions i impostos. Eren els privilegis reservats als millors i més potents. Els guies i mentors d’en Shewek, s’esplaiaren amb orgull, sobre aquets tema. A-Io havia liderat el control ecològic i la preservació dels recursos naturals, al front de tot el món, imposant als demés, la més estricta observança. Els excessos del novè mil·lenni eren aigua passada i no havien deixat altre seqüela que l’escassetat de certs metalls que per sort, podien ser importats de la lluna, el planeta germà.

Recorrent el país en automòbil o en tren, veié rústics poblets, granges, ciutats més grans, fortaleses imponents, encara rèmores dels antics temps feudals, les torres ciclopies en runes, d’Ae, vella capital del que fou un gran imperi de més de quatre mil anys d’història. Veié les escalonades i cuidades feixes dels conreus i també, llacs plàcids i quiets, d’aigües insondables i transparents com un aire pres o d’un blau enfosquit i fred, glaçat com un ai!, perfilats pels reflexes de la vegetació de la riba, sobre les aigües, sobreposant-se en primer terme, davant la trencada línia de l’horitzó de la llunyana i mig desdibuixada carena, curulla de blancs i alts cimalls de la serralades del Meitei. La serena bellesa del paisatge, el detall límpid de les llunyanies i la bonhomia i benestar de llur gent, eren per en Shewek motiu de sorpresa i revisió de vells esquemes i de suats clixés. Els guies tenien raó els urrasti sabien servir-se del seu món. A Shewek li havien ensenyat de nen, que Urras era un emmetzinat forat de desigualtats, iniquitats i malbarataments. Però totes les persones que anava coneixent, totes les persones que trobava àdhuc en el més petit poblet, anaven ben vestides, estaven ben alimentades i al contrari del que Shewek havia suposat eren gent ben disposada i industriosa. Tenien iniciativa, no es passaven les hores despenjats i en blanc, mirant al sostre i caçant mosques, esperant que algú altre, de llurs superiors, els hi donés les ordres del que tenien que fer. Al igual que els anarresti, estaven sempre actius, treballant o solucionant problemes. Shewek estava desconcertat i no sabia què pensar. Sempre havia cregut que si a un ser humà, li treus el incentiu natural, - l’iniciativa, vaja!, la energia creadora espontània que tots tenim – i li ho substitueixes per una motivació aliena i coercitiva, me’l convertiries en un mal treballador, un gandul o dropo, només pensant en passar a un altre, la pilota, defugint qualsevol responsabilitat que pogués comprometre`l. Però, no eren, no senyor,

treballadors negligents, els pagesos que cultivaven aquells sembrats meravellosos, tan ben traçats, els mecànics que dissenyaven i construïen aquells superbiosos automòbils, aquells trens tan confortables i ràpids. L’atracció compulsiva del lucre era evidentment, un eficaç substituïu de l’iniciativa natural.

Hauria volgut conversar una mica, amb qualque d’aquelles sorrudes i cepades persones, tan integrades al seu entorn que trobava sobretot, a viles petites i ambients rurals i preguntar-les-hi per exemple, si ells es consideraven pobres; perquè resulta, que si aquells eren veritablement, els pobres de debò, ell hauria de revisar fins i tot, el seu propi concepte del que era la pobresa. Estava tant atordit i atorrollat, amb totes les anades i vingudes i amb tantes i tantes coses, que els seus guies, volien que veies a tota costa, que mai hi havia temps suficient per fer-ho.

Les altres capitals d’A-Io quedaven massa allunyades per anar-hi en una sola jornada però, el portaren reiteradament, a Nio Esseia a cinquanta kilòmetres de la Universitat. Allí havien preparat tota una sèrie de recepcions per a rendir honors al viatger. Shewek, la veritat és que no en gaudia gaire d’aquestes formalitats, més aviat, sempre acabaven fent-se-li llargues i monòtones, normalment, mai no coneixia a ningú, ni tenia cap relació tampoc, amb el que ell, entenia que hauria de ser una festa.

Tots se li mostraven molt educats, fins i loquaços, però en el fons, no parlaven mai, de res que a ell, verament li interessés i somreien, això si, com si fossin tòtiles, mentre parlaven i parlaven pels descosits, de qualsevol banalitat local. Les vestimentes en canvi, eren boniques i vistoses, com si els urrasti, posessin en elles, i en les menges que contínuament picotejaven i en la diversitat de preparats que bevien, i en el mobiliari tan folgat i els esplèndids ornaments dels salons i palaus, i els jardins rampants i tota la pesca, l’alegria i la jovialitat que ells mateixos no tenien.

Li mostraren diapositives panoràmiques de Nio Esseia: una ciutat de cinc milions d’habitants: una quarta part de la població total d’Anarres. El portaren a la plaça del Capitoli i el plantaren davant les altíssimes portes de bronze repujat de la seu del govern; li van permetre assistir a un debat del Senat i a una reunió del Comitè de Directors. El portaren al Jardí Zoològic, al Museu de les Ciències i la Industria, a visitar una escola model, en la que, uns nens encantadors, amb uniformes blaus i blancs, tots igualets, cantaren en honor seu, l’himne nacional de la pàtria. El dugueren a una fàbrica de components electrònics, a un taller siderúrgic totalment automatitzat, i a un laboratori de fusió nuclear a fi de que, pogués apreciar amb quanta eficàcia i solvència, manipulaven llurs recursos manufacturats i energètics, l’economia del propietariat, el capitalisme a tot pler. El portaren a inspeccionar un nou edifici de vivendes, explícitament projectat per el govern, perquè veies com l’estat benefactor, vetllava per les necessitats de la població. El portaren al mar, en vaixell, entre l’enganxall de la boirina baixa i la humitat, la cridòria de gavines i albatros, la sentor de peix i salobre, per l’estuari del Sua, ataquinat de diferents embarcacions de totes les mides i calats, que venien de totes les regions del planeta sonant les sirenes a l’entrar a la via, en mig del garbull frenètic del tràfic fluvial. L’acompanyaren al Tribunal Suprem de Justícia i es passà una jornada sencera, avorridíssima, escoltant les causes civils i criminals que allí, s’hi jutjaven, una experiència que el deixà perplexa i espantat; però ells insistiren en que no defugis res del que havia de veure i el portaven allí on ell, demanava. Quan preguntà amb tacte i prudència, pel lloc on estava enterrada la vella Odo, l’arrastraren vers un vell cementiri del districte de Trans-Sua i fins i tot, permeteren i consentiren que qualcun d’aquells reporters de publicacions sensacionalistes o de mala fama, cobris l’escena amb fotografies d’en Shewek contrit i dempeus, dessota els vells salzes, mirant la senzilla i ben conservada làpida:

Laia Asiedo Odo 698-769 Ser tot, és ser una part; El vertader viatge és el retorn.

El portaren a Rodarred, seu del Consell de Governs Mundials, perquè en una sessió plenària, prengués la paraula. Shewek havia esperat conèixer o al menys veure, a gent d’altres móns, els ambaixadors de Terra o de Hain, però el ajustat programa d’activitats no li ho permeté. Ja ho veieu, s’hi havia cremat les celles per a res, treballant a cor que vols, en la preparació del discurs, un abrandat al·legat, a favor de la lliure comunicació i el mutu reconeixement entre el Nou i el Vell Món. Fou rebut i correspost això si, amb una unànime ovació que durà ininterrumpidament durant deu minuts, tothom enfervorit i dempeus desprès del seu parlament. Els setmanaris de bon to, ho comentaren elogiosament, qualificant-ho de <gest magnànim, moral i desinteressat, de fraternitat humana per part d’un científic eminent>, però no transcriviren cap passatge del discurs, ni res, ni ells, ni la premsa popular tampoc. A desgrat de la formalitat dels calorosos aplaudiments, Shewek, tingué la curiosa i desoladora sensació de que en realitat, ningú l’havia escoltat.

Li concediren nombrosos privilegis i mencions, podia entrar lliurement quan i on volgués, als laboratoris d’Investigació de la Llum, als diferents Arxius Nacionals, als Laboratoris de Tecnologia Nuclear, a la Biblioteca Nacional de Nio, a l’Accelerador de Partícules de Meafed, a la Fundació d’Investigacions de l’Espai de Drio. Malgrat que com més coses veia d’Urras, més en desitjava veure, vàries setmanes de recorreguts turístics i visites guiades a tot drap, foren suficients i acompliren la seva apetència amb escreix: tot era fascinant, tan sorprenent i meravellós que a la llarga, començà a sentir-se superat. Posats a fer, preferia quedar-se a la Universitat i començar a treballar. Se li feia imperiós, processar i posar en ordre, tota aquella valuosa informació. No obstant, al darrer dia de les espectaculars sessions panoràmiques en vídeo conferència, se li ocorri demanar per la Fundació d’Investigacions de l’Espai. Pae, el imprescindible acompanyant, es mostrà complagut i encantat per aquesta petició.

La feixuguesa i l’anyenc de gairebé tot, el que havia vist últimament - segles, àdhuc mil·lennis, de la història de l’home - l’havien torbat sobre manera. La Fundació, contràriament, era recent, construïda als últims darrers deu anys, en l’elegant i sumptuós estil actual, sense concessions. Aquesta arquitectura funcional tenia quelcom de fantàstic i dramàtic. Havien utilitzat colors estridents sobre grans panys de paret per a ressaltar les formes. Les alçades i les distàncies del conjunt, li van semblar desproporcionades. Els laboratoris eren asèptics, amplis i airejats; les fàbriques i tallers annexes que completaven el conjunt, estaven situats darrere una impressionant porxada en columnata, al estil neosaetà. Els coberts eren unes grans voltes multicolors i translúcides, agençades totes elles, amb motius onírics que contrastaven amb el posat seriós i discret del personal que hi treballava, amunt i avall, a la seva amb l’agitació del formiguer, donaven tots plegats, una incontestable impressió de formalitat i laboriositat, tots competents i encaterinats amb llur escomesa. Apartaren a en Shewek, dels grups de visita habituals i li feren recórrer a soles, tota la Fundació de dalt a baix, incloent-hi les diferents etapes del novíssim sistema experimental de propulsió inter-astral que treballaven actualment, des de la bateria de computadores, als panels de gràfiques i projectes; fins i tot, entraren a

l’hangar de muntatges i l’aproximaren a la bastida metàl·lica que sostenia a l’aire, un vaixell en construcció, enorme i surreal sota la llum dels focus violacis i grocs del cobert de la vasta nau geodèsica que l’aixoplugava de l’exterior.

- Vostès disposen de molts mitjans i recursos - Shewek, no pogué per menys, que dir-li al enginyer que el guiava i atenia, un home que nominava Oegeo - Tenen tants i tants, elements sofisticats de treball, i el més important, treballen tan bé. Això és meravellós.., la coordinació, la cooperació, la magnitud de l’empresa.

- Al lloc de on vostè ve, no podien fer res així, oi?, en aquesta escala, vull dir asseverà l’enginyer, somrient maliciosament amb superioritat - Naus de l’espai? La nostre flota a tot estirar, està composta per les mateixes naus que els colons utilitzaren per fer la migració i poca cosa més, Naus que s’han anat mantenint i reciclant com s’ha pogut, com or en pany, any rere any, vencent tota mena de dificultats i superant moltes penúries, tres-cents anys ençà. Que li diré que no sàpiga, la construcció d’un simple paquebot per a transportar mercaderies o simplement gra per a menjar, per mar, és qui sap què.., requereix la planificació i un gran esforç de la nostra economia. Nosaltres no som rics i ho hem de fer seguir tot, sap?, sense depriment de res, sense malmetre la resta de serveis comunals, compren? Naus que no responguin a una verdadera necessitat del col·lectiu, no, no ens les podem consentir.

Oegeo assenti - Bé, nosaltres tenim els elements, si. Però vostè és qui pot dir-nos quan abandonar tot aquest esforç balder, quan enviar-ho tot a dida..

- Enviar-ho tot a dida? Però que diu, ara? Que s’ha begut l’enteniment..?

- El viatge a una velocitat més gran que la llum, l’últim paradigma - reblà Oegeo - la transimultaneitat. La física tradicional diu que no és possible. Els terrans diuen que no és possible. Però els hainians que són els creadors del sistema que actualment emprem per a navegar per l’espai, diuen que si, que és possible, només que no saben com fer-s’ho, car encara estan a les beceroles, aprenent de nosaltres, els rudiments de la física temporal. Evidentment si hi ha algú en aquets móns de Déu, capaç de treure’n el desllorigador de tot aquest assumpte, és vostè doctor Shewek.

Shewek se’l mirà de fit a fit, prenent distàncies, l’expressió serrada, dura, d’una sola peça, els ulls clars, transparents.

- Jo sóc un teòric Oegeo, no un inventor - Si vostè ens proporciona la teoria. La seqüència i la simultaneïtat unificades en una teoria general del temps, nosaltres inventarem les naus. I arribarem a Terra, o a Hain, o a la propera galàxia, al mateix instant d’eixir d’Urras! Aquest pot - indicà amb la mirada, tot l’immens cobert que soplujava la gegantesca i esvelta nau a mig construir, de aproximadament 1500 metres d’eslora, que semblava levitar entre el ball dels fantasmagòrics flaixos violacis i taronja que es movien contínuament, amunt i avall, com un castell de focs d’artifici - serà llavors tan vetust com una carreta de bous. – Finalment, l’orgull de l’home esdevenia una barrabassada, potser una temeritat impossible - Vostè somnia i construeix amb vertadera esplendidesa, senyor meu! - digué Shewek encara seriós i retret, posant-hi una certa distància per no prendre mal. Hi havia encara, un munt de coses i més, que Oegeo i els seus joves companys, volien ensenyar-li a tota costa, per confrontar-ho i comentar-ho tots plegats però, acollint l’inevitable primer moment, d’esbravament de la trobada, que no podia pas eludir, se’ls tragué de sobre com va poder. Amb una naturalitat que dissipava qualsevol sospita d’ironia, els hi digué - N’han fet un gra massa, crec que ara mateix, fora bo que ens deixéssim d’envolades i em reintegressin de bell nou, amb la gent que m’acompanya i que tan gentilment m’han dut fins aquí. No troben?

Així ho feren, i tot baixant les escales davant de la gran portalada de vidres matisats, que tancava el complexa, s’acomiadaren cordial i polidament amb una efusiva i significativa estreta de mans. Shewek entrà a l’automòbil que puntualment l’esperava als peus de l’escalinata, però un cop a dins, es regirà com per un resort, i torna a enrere i demanà a en Pae que com sempre, era qui tenia que acompanyar-lo.

- Perdoni, gairebé m’han oblidava, tenim encara temps per a veure un altre cosa, aquí a Drio?

- No hi ha res més a Drio - contestà, cortès com sempre, en Pae, però un xic molest per les cinc hores ben bones, d’espera i avorriment que en Shewek, inconscientment, l’hi havia propinat amb aquella inesperada xerrada apart, amb els enginyers.

- M’agradaria veure la fortalesa - Quina fortalesa, senyor? De què parla?

- Un antic castell de l’època dels reis, utilitzat més tard com a presó - Qualsevol cosa d’aquesta naturalesa va esser redimida i més tar demolida, no queda res. No sabria dir-li. La Fundació reconstruí totalment, la ciutat desprès d’un convuls període revolucionari que ho regenerà tot.

Quan ja estaven dintre el cotxe en el moment en que el xofer tancava les portes per anar-se’n, Chifoilisk (possiblement un motiu més que explicaria el mal humor creixent de Pae) preguntà: - Perquè voldria veure un altre castell, Shewek? Creia que n’estava ben tip de veure runes i catàlegs de grandeses - La fortalesa de Drio és el indret sinistre on Odo, fou tancada durant nou anys de la seva vida - respongué expeditiu en Shewek, que semblava entotsolat i ben lluny, circumspecte des de la prodigiosa conversa amb Oegeo - desprès de la Insurrecció del 747. Allí fou on va escriure les celebres “Cartes de la presó” i “l’Analogia”- acabà de precisar.

- Temo que l’hauran demolit, no queda res d’aquella època - digué en Pae amb simpatia i un creixent interès pel tema històric - Drio era una ciutat immemorial i decadent que s’esllanguia poc a poc. La Fundació feu cau i net, foragitaren a tothom i ho enderrocaren tot acte seguit, per construir-hi a sobre, la realitat del present.

Shewek, rendit per l’evidència, assenti amb el cap.. Però.., al punt, quan l’automòbil, girant des de la carretera margenal que anava al desviament que duia a Ieu Eun, passà rabent, a tocar, vora un turó obscur a la volta del riu Seisse, alçà la vista i veié.., allà dalt de la cinglera, mig perdudes i oblidades totalment, les ruïnes d’una edificació sinistra i encara implacable, amb les seves trossejades torres de pedra negra, mig cobertes per la molsa, l’eura i l’ortiga que valentes i en conxorxa, pugnaven per ofegar tanta iniquitat i ignomínia. Res podia ser més diferent dels alegres i fastuosos edificis de la Fundació d’Investigacions del Espai, de cúpules diàfanes i airoses i tallers lluminosos i oberts, de jardins i senderols entre la gespa ben cuidada. Res que recordés tant, als bocinets de paper de coloraines damunt d’un escenari.

- Això que veu, és la fortalesa - observà Chifoilisk, content com sempre, de marejar la perdiu I de fer un comentari inoportú, en el moment menys adequat, de molestar a Déu i a sa mare, si molt convingués per a sobresortir - Completament en runes - digué Pae - el paratge deu estar ben abandonat - Li agradaria parar un moment, per a donar-hi un cop d’ull, Shewek? - reblà el clau Chifoilisk, disposat a reclamar per la pantalla, al conductor del vehicle - No - digué en Shewek Hores d’ara, Shewek ja estava ben fornit, ja havia vist tot el que calia veure. Encara hi havia una fortalesa a Drio. No calia anar-hi per saber-ho, era ben evident. No

necessitava entrar i recorre aquells recintes ruïnosos, cercant la cel·la on Odo havia passat nou anys. Ja sabia de sobres, com era la cel·la d’una presó.

Aixecà la vista, el semblant encara ombriu, i.., fred i pensatiu mirà al lluny, els foscos i massissos murs que.., ara mateix, projectaven la seva ombra estantissa quasi sobre el mateix automòbil en marxa. <He estat aquí durant molt de temps, deia el fort al dèbil, i encara estic aquí.> Quan tornà a les seves habitacions, desprès del sopar al Refectori dels Degans, Shewek relaxat, s’assegué davant de la llar de foc, estava apagada de feia temps i ningú la remenava, vagament pudia a sutja humida, però.., s’hi estava bé. En A-Io ja era ben avançada l’estació, s’acostava el solstici d’estiu, temps de plenitud, el dia més llarg de l’any i encara que ja eren les vuit ben repicades, entraven amb tota la força i vigor, els darrers raigs de sol de la jornada, cercant tots els racons de l’estança. Més enllà els finestrals de volta, el cel enfosquia mica a mica, el color del blau tan diàfan del dia i.., apagava les tonalitats de les coses com si lentament, s’acloqués. Totes les sentors de l’herba acabada de segar i de la terra regada i soma, entraven incontenibles. Havia llum a la capella, més enllà del bosquet, i un lleu airecel, portava una suau música, no cant dels ocells sinó música humana, Shewek escoltà. Al harmònium de la capella, qualcú interpretava les harmonies numèriques, tan familiars per en Shewek com per a qualsevol urrasti. Odo havia intentat renovar les relacions musicals més bàsiques juntament amb les relacions humanes. Ella sempre havia respectat el que era necessari. Els Colonitzadors d’Anarres havien renegat de les lleis dels homes, si voleu?, però s’havien endut les lleis de l’harmonia.

A la gran i plàcida habitació hi havia ombra i silenci, Shewek mirà al seu voltant apreciant qualsevol detall per insignificant que fos, ressegui el doble arc perfecte dels finestrals, detectà més enllà dels vidres, el lleu centelleig d’un reflex dels farbalans rovellats i granatossos que penjaven de l’empostissat del jardí, allí a fora, davant per davant, just al mig, per fer-hi coses, representacions, parlaments, audicions a l’aire lliure de l’estiu. L’estergí policromat del sostre, les motllures i cortines de dintre, l’admirable proporció de les formes i volums de pedra de la xemeneia. Era una habitació gran i confortable, tot ella molt antiga, la Residencia dels Degans li havien dit, havia estat construïda a l’any 540, feia quatre-cents cinquanta anys, dos-cents trenta anys abans de la colonització d’Anarres. Molt abans inclús, de que naixera Odo, generacions senceres de savis i erudits havien viscut, treballat, parlat, pensat, dormit, mort, en aquesta habitació sublim. Durant molts segles les harmonies numèriques havien surat pels damunts de l’herba, més enllà del bosquet. <He estat aquí durant molt i molt, de temps, li deia a en Shewek, i encara estic aquí. I tu què hi fas, a que has vingut?> Shewek no tenia resposta. No hi tenia cap dret a la gràcia i a la generositat del món, tals virtuts havien estat conquerides i mantingudes mercès al treball, la devoció, la lleialtat, i.., ell qui era? El Paradís és únicament, per qui construeix el Paradís. Ell no era pas d’aquí. Era un sobrevingut, un home de frontera, d’una nissaga que havia renegat del seu passat i de l’història. Els colons d’Anarres que giraren l’esquena al Vell Món i al passat, havien escollit el futur. Però.., renegar del passat no és triomfar.

Els odonians que abandonaren Urras havien comés un gran error. Si, aquell coratge desesperat havia estat un error, l’error de renegar de la història, de renunciar a la possibilitat del retorn. L’explorador, el viatger que no regressa, o que no envia de tornada, la seva nau per a donar la nova nova de la descoberta, no és un explorador, és un aventurer, i.., els seus fills, naixeran a l’exili.

Shewek havia vingut a estimar Urras, si, però.., què tenia de bo, aquest amor anhelant i cobejós, si no hi pertanyia? Tampoc era part del món que l’havia vist néixer, si ho mirem amb fredor.

Aquest sentiment de soledat, de desarrelament, la certesa de l’aïllament, que ja abans, havia experimentat a bordo de l’Alerta, a les primeres hores del començament de l’aventura, un cop processada tota la voràgine de la novetat i les voltes i voltes, del vòrtex per aconseguir entrar en una normalitat tan diferent de la seva, tornava a posseir-lo, tornava a créixer-li, a imposar-se-li com a la que hauria de ser, la seva condició normal i permanent, vertadera, amagada, reprimida, però absoluta i de per vida.

Aquí estava, sol, puix, era fill d’una societat que havia triat l’exili. I també igualment, al seu propi món, havia estat sempre sol, ja què ell mateix, no podia culpar ningú, s’havia exiliat, s’havia aïllat de la resta de la societat. Al anar-se’n, els Emigrants, havien fet un pas, ell n’havia fet dos i allí estava sol i reclòs en si mateix, més sol que la una. Ell era el tot, car.., havia decidit, corre el risc de l’aventura metafísica.

Havia estat completament boig al creure’s capaç d’unificar dos móns cap dels quals li pertanyia.

Allà fora, veié tot el voltam del cel, la celístia fulgurava de punta a punta, del firmament, com un metall roent al foc somort; els grills imposaven llur persistent monotonia monocord. Feia calor, tot era quietud. Pel dessobre de la vaga obscuritat del variat fullatge de plàtans, xiprers i pollancres i del clavat penell de la torre de la capella que no es movia gens, més enllà del bosquet esclarit, per sobre de la línia obscura de turons que a la nit semblava mes remota i confusa, sobresortia mica a mica, un resplendor, un aura que s’expandia arreu, suau i majestuosament. Mira!, ix la lluna, va pensar amb un sentiment de gratitud, davant una escena comuna que li era tan familiar. No hi ha ruptures en la totalitat del temps. De nin havia vist com eixia la lluna, des de la finestra de casa seva, allà a Les Planures, junt amb en Palat, el seu estimat Palat.., i era tan maca!, l’havia vist com sobresortia damunt els turons de l’adolescència, sobre la plana resseca de La Polsinera; per sobre les teulades d’Abbenay, contemplant-la junt amb Takver, mentre sentia la seva respiració, endevinant llurs pensaments..

Però, aquella no era la mateixa lluna.

Al seu voltant,s’agegantaven les ombres, sotmeses les formes que es perdien al denominador comú del negre, talment una implacable violació de la innocència i ell, continuava assegut i immòbil, pensant, mentre el pleniluni d’Anarres s’enfilava per damunt d’aquells pujols estranys, clapejat de motes de color castany i d’un blau blanquí, radiant que s’imposava... Una llàgrima absurda li baixà lentament per la galta.., no ho pogué evitar! La llum del seu món caramullava la buidor de les seves mans.

ANARRES

El sol de l’oest incidí de ple, sobre el rostre d’en Shewek fins a quasi despertar-lo, quan el dirigible, volant a mitja altura, sobre l’últim pas elevat del Ne Theras, feu la brusca maniobra de girar vers el sud. Havia dormit gairebé tot el dia, el tercer d’aquell llarg viatge. La nit de la festa de comiat quedava enrere, a mig món de distància.

Encara sotmès a la passió de la migranya i a la xorra intolerable, badallà inveteradament i es refregà amb insistència, els ulls, per tal d’espavilar-se i poder espolsar-se les lleganyes. Sacsejà el cap, amb insistència, repetides vegades, per treure de l’oïda, el sord i persistent brum de fons, produït pels motors elèctrics del dirigible, fins que de cop i ja completament despert, s’adonà que el viatge, tocava a la fi, s’estaven aproximant a Abbenay. Acuità la cara com un infant, sobre el cristall entelat de la portella, apressat lliscà amb els capcirons dels dits, el vidre, per llevar-lo a corre cuita, del baf de la temperatura de dins i de la subtil omnipresència de la pols de fora i guaità amb delit, Tal com ja s’havia imaginat, allí, al fons, entre dos turons envermellits per la llum solar, veié el gran camp emmurallat, el Port. Escrutà amb atenció, fitant al màxim, la distància, tractant de veure-hi a la pista, qualcuna nau espaial. Aquelles tan encaterinades i mítiques naus que podien desplaçar-se quasi a la velocitat de la llum. Per menyspreable que fos, Urras era un altre món i ell volia a tota costa, veure una nau construïda en un altre món, un viatger que hagués travessat l’abisme negre i eixorc, un objecte construït per mans alienes.. Però el Port estava desert, no hi havia cap nau.

Degut a les immenses distàncies siderals era raríssim i improbable, el contacte amb altres cultures no humanes i fins i tot, els altres planetes de l’home, a diferents sistemes estel·lars, eren quasi una llegenda, Hain, Terra,..etz. Les naus de càrrega d’Urras arribaven tan sols, vuit cops a l’any i se hi estaven només, el temps just per fer la seva feina, carregar i descarregar. Era una visita de conveniència, perpetuada per la costum. No, no eren benvinguts, no. Eren fins i tot, per alguns anarresti més puristes, una humiliació perpètuament renovada, que no es podia perdonar, ni tolerar.

Portaven diversos olis fòssils i productes derivats del petroli, peces mecàniques d’alta precisió i elements electrònics sofisticats que l’industria anarresti no estava en condicions de fabricar,..etz., sovint qualcuna nova soca d’arbres fruiters o de plantes gramínies d’alt rendiment i també.., per què no dir-ho?, qualcuna matràfola decadent pel llicenciós de torn, cada cop més rar, és clar! I retornaven a Urras carregades fins al cap de munt, de mercuri, coure, alumini, urani, estany, or. El intercanvi era desigual, imposat per la necessitat i les circumstàncies politiques. Per a ells, era un negoci rodó, per a nosaltres un espoli. La distribució d’aquests carregaments, vuit vegades a l’any, constituïa la funció més prestigiosa del Consell Urrasti de Governs Mundials, i

també, el succés més important del mercat de valors urrasti. En la pràctica, el Món Lliure d’Anarres no era res més que una colònia minera d’Urras.

Una pràctica exasperant. Generació rere generació, any rere any, en els debats de la CPD a Abbenay, s’alçaven protestes aïllades: - perquè persistir amb aquestes transaccions comercials ruïnoses amb un propietariat aprofitat i bel·licista? - I la resposta de les ments més serenes i lúcides es repetia, una i altre vegada. - Als urrasti els costaria molt més, explotar els jaciments i extreure els minerals, amb els seus propis mitjans i per si sols; per consegüent, no ens envairan. Però si alterem o recusem, aquest conveni de permuta, estem llestos, no dubtaran en envair-nos. I la correlació de forces, no deixa lloc a dubtes, fins i tot, el pes demogràfic d’un i altre planeta.. - No és fàcil, no, malgrat tot, per a gent que mai de la vida, ha pagat res amb diners, de fer-li entendre la psicologia del cost, l’argumentació de la venda i els valors del mercat. Set generacions de pau i de bon seny, no havien esborrat la desconfiança Per a ocupar les places i els llocs de treball, assignats a la Defensa, mai havien faltat els voluntaris suficients, malgrat que la majoria de les seves feines, eren feixugues i soberanament avorrides. Evident, no era una ocupació gratificant, però si un compromís de responsabilitat. En pravic, llengua en la que una mateixa paraula, designava el treball i el joc, diferenciant el concepte, se li deia “kleggich”a la feina, que no és ben bé, el mateix..., i allí, aquella gent, se’n feien un tip de fer feina. Els treballadors dels escamots de la Defensa, tripulaven la flota urrasti, integrada principalment, per les dotze antiquades naus interplanetàries que al seu dia, serviren per a traslladar, tots els colons de la migració i qualcuna innovació que amb feines i treballs, s’hi havia pogut fer, petites embarcacions de serveis, monoplaces de patrulla.., etz. Les naus muntaven guàrdia carenades i en òrbita permanent, com una xarxa protectora sobre el planeta, els mateixos treballadors, s’encarregaven de la seva conservació, manteniment i posta al dia, així com de tenir en estat d’alerta, un servei d’antenes de radar i radiofonia, telescopis i demes serveis electrotècnics, distribuït arreu del planeta, pricipalment en enclavaments elevats i solitaris; altrament, assumien la custodia i les feines mecàniques de manteniment de les instal·lacions del Port i tot el que se’n derivava. I no obstant, sempre hi havia llista d’espera, per apuntar-s’hi i tota la disposició de tothom per a col·laborar. El tanmefotisme era escàs i el jove anarresti, per molt agafat que estés a la moral pragmàtica, rebullia vida i la vida reclama, altruisme, abnegació, aptitud pel despreniment, el gest absolut. I és que la soledat, la vigília, els perills, les naus de l’espai, tenien sempre, una atracció romàntica indefugible. Feu pur romanticisme també, el que va obligar en Shevek a mantenir-se amb el nas aixafat contra el vidre, mentre l’entrelluco del Port anava passant, s’anava esvaint primer amorf i poc precís, desprès mica a mica, a primer pla, engrandit com si ho veiessis tot, a vista d’ocell, finalment, quedà enrere, tapat per la mateixa forma de la cua del dirigible, que amb una sobtada maniobra ocupà tota la visual de la finestra, acabant amb les expectatives d’en Shevek per a poder guaitar les pistes i veure, ni que fos, un miserable transport de minerals.

Badallà i es desemperesí mig endormiscat encara, i fità, forçant la vista, la llunyania que s’acostava acceleradament, disposat a no perdre’s detall de l’espectacle. El dirigible passava, lliscant sobre els últims contraforts de les serralades del Ne Theras. Davant seu i obrint-se vers el sud, des dels altiplans de les muntanyes, anava apareixen una franja verda de vegetació que brillava amb tots els àurics colors del sol matiné.

Ho contemplà meravellat, tan meravellat com ho contemplaren sis mil anys abans, els antecessors dels primers anarresti que arribaren aquí.

En Urras, durant el tercer mil·lenni, els sacerdots astrònoms de Serdonou i Dhun, observant que les estacions de l’any, alteraven periòdicament, la colrada lluminositat del Altre Mon, posaren noms místics i suggeridors a totes aquelles valls i serralades, i als mars brillants, que s’hi entreveien, els quals reflectien i potenciaven la lluminositat del sol, amb inaudita rabior radiant. A una regió en particular, que reverdia luxuriosa i potent, anticipant-se a totes les altres, a l’any nou lunar, la nominaren Ans Hos, el Jardí de l’Esperit: l’Edèn d’Anarres.

En mil·lennis ulteriors, els telescopis, els hi confirmaren que no s’havien pas errat.

Ans Hos era sense cap mena de dubte, el lloc més afavorit d’Anarres; i conseqüentment, al primer viatge tripulat a la lluna, varen descendir allí, al bell mig d’aquella immensa franja verda vora el mar.

Prompte descobriren que l’Edèn d’Anarres era en realitat, sec, fred i ventós, i la resta del planeta, també, encara més inhòspit i dur. Allí la vida en un estadi més inicial, (devonià o silúric, si cerquem una inexacta correspondència amb les eres geològiques de Terra) no havia produït encara, formes més evolucionades que els peixos i tota la flora i fauna marina junt amb una incipient vegetació terrestre sense flors, que maldava per a sobreviure i imposar-se amb desigual presència, segons paratges i latituds, bàsicament a les costes i marges d’un continent pelat i mineral.

L’aire era enrarit com a les grans altures d’Urras. El sol cremava, el vent gelava, la pols sufocava. Aquest era el panorama, gens envejable, de la pobre realitat d’Anarres.

Durant dos-cents anys desprès del primer aterratge, el satèl·lit fou explorat i estudiat, però no colonitzat, restà tal com era per sempre més, o.., això semblava llavors. Quin seria el ximple, que volgués anar a viure a un desert de mil dimonis, si podia estar-se recreat, a les benignes i fèrtils valls d’Urras, on no sobrava mai ningú i sempre hi havia lloc per a tothom?

Però allí, per contrapartida, hi havia minerals en abundància. Las eres d’auto espoliació del Novè Mil·lenni i els començaments del Dècim, havien arrasat i exhaurit totes les reserves del planeta mare i quan les naus coet, foren perfeccionades, es pogué comprovar que era mes barat obtindre els metalls necessaris de les mines de la lluna, que del tractament de la ganga o de l’aigua marina d’Urras. A l’any urrasti del IX738 fundaren una colònia als peus de les imponents muntanyes del Ne Theras, per extreure’n mercuri i altres metalls i a l’antic Ans Hos el rebatejaren com a Ciutat Anares. No, no era una vertadera ciutat per a viure-hi normalment puix era tan sols, una mena de campament i seguint l’inveterat costum misogin dels urrasti, no hi havia dones. Aquells homes, es mataven treballant a les explotacions, durant uns dos o tres anys més o menys, fent de miners o tècnics especialitzats i desprès, s’entornaven a casa, al món vertader, havent superat la prova i el celibat.

La lluna i les seves mines estaven sota la jurisdicció del Consell de Governs Mundial però, a l’hemisferi oriental de la lluna, l’estat de Thu havia fet trampa, hi tenia d’estranquis, un petit enclavament secret i autòcton, amb aeroport i una colònia de cercadors d’or, minaires residents amb tota la parentela, dones i fills. Aquesta gent vivia aposentada a la lluna des de feia temps, però ningú ho sabia, excepte qualcun capitost del govern de Thu. Fou la caiguda d’aquest govern despòtic a l’any 771 el que portà al Consell de Governs Mundial a proposar la cessió de la lluna a tots els efectes jurídics, a la Societat Internacional d’Odonians, a fi lliurar-se i sostreure’s a corre cuita i de forma pacifica, del imminent perill revolucionari i de retruc, de tots els anarquistes potencials i latents. Era un bon tracte, els hi donaven un món, per evitar que ells, enderroquessin irremissiblement, l’autoritat de la llei i la sobirania nacional d’Urras.

La Ciutat d’Anarres fou evacuada i a Thu testimonialment i sense massa convicció, si muntaren manifestacions i revoltes. A la subreptícia colònia lunar, va ser precís

enviar-hi a cuita-corrents, un parell de naus interplanetàries per a repatriar als miners que no van voler quedar-se amb els utòpics odonians que anaven arribant. No tots decidiren marxar emperò, qualcuns es quedaren, captivats per la grandesa eixorca del desert i la ètica de les idees de llibertat i dignitat de l’home.

Durant més de vint anys les dotze naus cedides pel Consell de Governs Mundials, als colons odonians, treballaren de valent, anant i venint d’un a l’altre món, travessant la negror de l’espai a fi de portar-hi més d’un milió d’entusiastes provinents d’arreu d’Urras, que havien fet el determini d’escollir la nova vida. Un cop completada la migració i de comú acord, llevaren tots els ponts i el contacte quedà interdit. Des de llavors, el Port, tancat a la migració, restà reservat únicament, a les naus de carrega que a la fèrula d’un lleoní conveni de bescanvi, s’encarregaven del transport de mercaderies i d’una imprescindible provisió de subsistència, fins que al final, aconseguiren valdre’s per si sols. La Ciutat d’Anarres tenia llavors, uns cent mil habitants i ara es deia Abbenay, que en la nova llengua de la també, nova societat, significava PENSAMENT. Anares era el futur, àdhuc geològica i biològicament.

La descentralització havia estat una qüestió cabdal per a Odo quan va planejar una nova societat que jamai aconseguí veure. Odo no pretenia desurbanitzar la civilització, ni molt menys, però opinava que les dimensions naturals de una comunitat depenien de la quantitat d’aliments i d’energia que poguessin donar-li les regions adjacents o perifèriques; proposava que les comunitats estiguessin totes connectades entre si, en xarxes de comunicacions i transports, de tal manera que els bens de consum i les idees, poguessin fluir i arribar amb rapidesa i facilitat, allí on fossin més necessàries.

Però aquesta xarxa no hauria d’estar administrada des de dalt, ni dependria de centres jeràrquics, ciutats prominents, o organitzacions destinades a perpetuar l’aparell burocràtic o a afavorir les ambicions dels qui en un hipotètic futur, aspiressin a convertir-se en capitans, patrons, o cap d’estat.

Però de qualsevol manera que es mirés, els plans d’Odo havien estat pensats i planejats per a la terra generosa d’Urras. A l’àrid Anares la realitat era més complicada i demanava un altre llei, les comunitats van haver de dispersar-se, ja des de el primer moment, a la recerca de recursos i tot.., en restà molt mediatitzat, eren poques les autosuficients per mor que tots plegats, reduïssin el concepte, del que s’entenia per necessitats primàries, a extrems pírrics. A la pràctica van prescindir de moltes i moltes petites coses que conformaven el confort a l’ús, però de cap manera, estaven disposats a recaure en un tribalisme pre-urbà, pretecnològic, això mai! Se sabien hereus d’un joc d’idees, producte de una civilització desenvolupada. L’anarquisme era per a ells, la quinta essència de una cultura i una diversificació, rica i complexa, d’una economia estable i una tecnologia altament industrialitzada, capaç de mantenir un elevat nivell de producció i de distribuir amb rapidesa, els imprescindibles bens de consum que demana no ja la necessitat, sinó la dignitat. Per molt vastes que fossin les distàncies entre les diferents colònies, sempre foren una unitat, totes formaven part d’un complex organisme, primer construïen els camins, desprès les cases i.., s’anaven estenen... El bescanvi de recursos i productes regionals era costant entre les diferents entitats, en un intricat procés d’equilibri: aquest equilibri de la diversitat, que és el fonament de la vida, i de tota l’ecologia natural i social.

Però, com ells mateixos ja reconeixien, en una reeixida imatge analògica, no hi pot haver un sistema nerviós sense com a mínim un gangli, o.., preferentment, un cervell que faci de rector. Foren pràctics i es dotaren d’un centre cibernètic de comandament per coordinar-ho tot, entre si. Amb l’ajuda de computadors automàtics enllaçaren l’administració de les coses, la divisió del treball i la distribució equitativa dels bens de consum i.., altrament, les federacions centrals de gairebé tots els sindicats,

estigueren des de sempre, radicades a Abbenay. Des del inici de la Nova Era, tots els colons empesos per un capteniment de revolució permanent, romangueren alerta i vigilants.., comprenent que aquella centralització inevitable, era en si, una permanent amenaça que necessitava també, una permanent vigilància.

Oh filla meva: Anarquia, eterna promesa Desensopiment infinit en tanta turpitud Jo tantejo i tantejo a mercè de la nit Arrecerat al bressol naixent de l’esperança, Amanyago tan dolça criatura Pio Atean, que havia adoptat el nom pravic de Tober, havia escrit aquets versos a l’any catorze de la Colònia. Un nou món necessitava una nova visió. Els primers intens odonians per a dotar a la poesia, d’un nou llenguatge, havien estat feixucs, maldestres, commovedors...

I ara Abbenay, el PENSAMENT i el centre d’Anarres, estava allí al davant del dirigible, a l’ample planura verda.

Aquell verd brillant i profund dels camps no era òbviament, un color natural d’Anarres. Únicament aquí, i a la riba de les costes càlides del Mar de Keran granaven les llavors foranies i florien les flors de les plantes forasteres del Vell Món. A la resta del planeta, la grana que predominava arreu, era la de l’alum terrús i la farigola pàl·lida, plantes autòctones ben adaptades a les condicions del planeta.

Quan Shevek tenia nou anys, a l’escola, li havia tocat per un temps, encarregar-se d’arrengar i mantenir les plantes ornamentals de la comunitat de les Planures, plantes especials, delicades i exòtiques, dependents com si fossin infantons, d’un munt d’atencions, calia regar-les i donar-les-hi la claror del sol precisa. Encara ho recordava, havia ajudat a un ancià, en aquella tasca a la vegada, plàcida i exigent, no podies fallar, ni menys excusar-te, resultat, s’havia acostat a l’home i a les plantes, i a la terra i al treball. A la que veié el color de les planures d’Abbenay recordà a l’ancià, aquell vellet que en prou feines s’aguantava els pets, aquell pou de ciència que sabia tantes i tantes coses, sempre al peu del canó pel que fes falta, deia ell, tot controlat!, recordà l’olor dels fems i la de l’adob d’oli de peix, i el color de la primera brostada a les branques pelades i nues, aquell verd clar i vigorós.

I mentre el dirigible s’hi acostava, veié a les llunyàries que anaven venint, que ja arribaven...entre aquest verd tan esclatant, va veure una llarga extensió de blancs que acabava trencant-se en cubs petits, com si fos una cristal·lització de sal, de sal escampada.

De cop i volta, un reguitzell, un carràs de llampades enlluernant s’alçà de la vora oriental de la ciutat, encegant en Shevek qui parpellejant, veié unes taques obscures envides mig perfilades: els grans miralls parabòlics que proporcionaven calor solar a les refineries d’Abbenay.

El dirigible baixà.., i es posà igual que un papalló sobre una flor, a l’estació de carregament que li pertocava, a l’extrem sud, i Shevek quasi sense adonar-se’n, es trobà pels carrers, transitant per la ciutat més gran del món.

Eren avingudes obertes, amples, netes. No tenien cap espai d’ombra, car Abbenay estava enclavada, a menys de trenta graus al nord de l’equador i tots els edificis eren baixos, d’una sola planta, excepte les torres massisses i afuades dels molins de vent.

El sol era gairebé blanc i destacava lluent i fòtic sobre un cel dur, obscur, d’un blau

anyil quasi violeta. L’aire era net i transparent, tallava, sense fums, ni humitat. Tot era nítid, lluminós, de contorns i angles definits. Les formes destacaven clarament, unes de les altres.

Els trets definidors d’Abbenay eren en general, els mateixos de qualsevol altre comunitat odoniana, repetits arreu, amb idèntic sentit pràctic: obradors, fàbriques, domicilis, refectoris, centres d’aprenentatge, sales de reunions, centres de distribució, dormitoris, baixadors. Gairebé sempre, els edificis més grans, estaven agrupats, voltant un entramat de moltes illes urbanes amb plaça interior oberta al carrer cada una d’elles, per acollir amb comoditat i criteri, totes aquestes dependències i propiciar la relació, la qual cosa, donava a la ciutat una aparença cel·lular bàsica: hi havia un veïnat homogeni i específic a cada illa, al costat d’un altre, que li era contigu i complementari. L’industria pesada i la d’aliments, es decantaven preferentment, pels afores i allí, es repetia la mateixa organització fins a la sacietat, car les industries emparentades, obeint la mateixa llei de comoditat, també pul·lulaven parelles. Gairebé sempre les ocupacions afins, es trobaven una al costat de l’altre, a la mateixa illa o a un carrer determinat. El primer d’aquets sectors que travessà en Shevek, fou el districte tèxtil, amb grans magatzems de fibres de holum, filatures i tissatges, fabriques de tints i pintures, distribuïdors de teles i vestits; al centre de cada illa, hi havia un petit bosc d’estaques empavesades de dalt a baix, amb una munió de banderetes i distintius de tots els colors de l’art del tenyir, mostrant amb orgull, les excel·lències de la producció local. Els edificis de les ciutats eren tots molt semblants, sense guarniments superflus, sòlidament construïts amb pedra natural o amb pedra escuma fosa. Alguns d’ells, semblaven molt grans, enormes a ulls d’un Shevek que acabava d’arribar, però gairebé tots, eren d’una sola planta a causa dels freqüents terratrèmols que sacsejaven la zona. Per idèntica raó, les obertures de les finestres eren petites i d’un plàstic de silicona resistent i irrompible. Eren petites però nombroses, puix des d’una hora abans del rompent de l’alba, fins a una hora desprès del crepuscle, no hi havia llum artificial. Tampoc s’hi subministrava calor quan la temperatura a l’aire lliure, excedia els quinze graus centígrads. No perquè en Abbenay faltessin fonts d’energia i s’hagués de racionar-la, no, amb les grans turbines de vent i els generadors terrestres de temperatura diferencial, utilitzats per a la calefacció, n’hi havia de sobres i més; però el principi d’economia orgànica era massa important allí i influïa profundament a l’ètica i l’estètica de la societat. <tot excés és excrement>, havia escrit Odo en la seva “Analogia”. <el excrement retingut enverina el cos> Abbenay era una ciutat innòcua, sense verins, ni toxicitats: una ciutat nua, lluminosa, de colors clars i definits, amb un aire bo per respirar, nítid i pur. Era una ciutat tranquil·la i plàcida. Un podia veure-la tota sencera, estesa i plana, com si fos un grapat de sal escampada sobre la verda estora del paisatge.

No hi havia res amagat Les places amplies, els carrers austers, les cases baixes, els tallers i obradors sense murs ni separacions, sobreeixien d’activitat i vitalitat, tot era a la vista i contingut, el bullici era inexistent. Mentre caminava en Shevek, notava la presència de la gent, gent caminant, treballant, conversant, rostres que passaven, veus que cridaven, veus que xiuxiuejaven, veus que cantaven, que xiulaven, gent viva, gent que feia coses, gent en moviment, discrets i a la seva... Les façanes de les fàbriques donaven a les places o als carrers, i totes les portes estaven obertes i si es volia, si podia entrar a mirar. A la que passà per davant, d’un obrador del vidre, un operari estava traient del forn, una gran bombolla fosa, amb la mateixa naturalitat que un cuiner, serviria la sopa. Al costat de la vidrieria, hi havia un altre taller, on un grup d’empleats, fonien pedra escuma per a la construcció. La capatàs de la colla, una

dona massissa que vestia una granota blanca, atenia la preparació d’una tirada, donant mil indicacions amb una torrentera de paraules turbulentes i esplèndides.

Desprès venia un petit llauner especialitzat en el filferro, una bugaderia de guàrdia totes les hores del dia, un luthier on s’hi podia veure com construïen i reparaven tota mena d’instruments musicals, un teatre per a fer dramatitzacions improvisades de ves a saber que, una bòbila per a fer teules. L’activitat a cada indret, era fascinant i sempre a la vista de tothom. Els nens i nenes enredaven per allí al mig, com a petits dimoniets, uns ajudant als adults i altres, jugant al carrer, sense cap temença, esquivant amb llestesa, per no fer nosa a ningú, però a la seva, inventant aquestes històries prodigioses de sempre, que a tots els indrets i a totes les èpoques, sempre han precedit la quotidianitat amorfa dels adults. Una nena enfilada damunt la teulada d’un centre d’aprenentatge, probablement fent un apart, entre aquella voràgine que la rodejava, enfonsava els seus nassos en un llibre i que la deixessin tranquil·la.. El llauner havia ornamentat la façana del establiment amb enfiladisses de filferro pintat de colors virolats, que destacaven sobre l’arrebossat blanquinós de la paret. Cap porta era tancada i cap porta tenia pany. No hi havia disfresses, no hi havia anuncis.

Tot estava allí, al davant, tota la vida de la ciutat, a mercè de la vista i de la mà. I de tant en tant, trontollant, catric-catrac, descendia vers la carretera, pel Carrer dels Abaixadors, fent sonar al seu pas, una esquellant campaneta.., i tothom, per aquí, per allà, es destriava i s’apartava, per no fer-li nosa, baixava un atrotinat vehicle, lentament, minorant la marxa, carregat, atapeït de gent a més no poder, gent arreu, penjada dels estreps i de les finestres, les dones velles maleint enèrgicament, si no ho feia al seu gust, com convenia al acostar-se a la parada, a fi de què baixés o pugés, qualcun noiet apressat que venia corrent al darrera, que venia corrent al darrera com un boig per atrapar-lo. Llavors, saltaven els cables a l’entrecreua’t de dalt de la catenària i un espetec de guspires elèctriques com una pluja blava, ens queia a sobre pels damunts i ens esglaiava a tots... Ai! Ben bé feia l’afecte, que aquella serena i atrafegada vitalitat, tenia de cop, també, una sobrecàrrega general i explotava, fent un castell d’espurnes, un esplet d’energia i una flaire d’ozó que irritava els narius i desinflava els ànims. Aquells eren els famosos i entranyables autobusos d’Abbenay i quan te’n passava un davant, et feia venir ganes d’aplaudir-lo, a cor que vols sense parar.

El Carrer dels Abaixadors acabava en una plaça espaiosa i oberta i allí, confluïen com si fossin els radis d’una estrella de mar, uns altres cinc carrers que anaven a petar, a un parc triangular molt gran, ple de gespa i arbres. La majoria dels parcs públics d’Anarres eren sorrals adients perquè hi pugués jugar la canalla o jardins urbans convencionals, amb diferents varietats d’arbusts i arbres d’holum locals, a dretcient potser, per aixoplugar el joc amatori de les parelles furtives o la soledat irresoluble dels avis avorrits, o ambdues coses ensems. Shevek, creuà les lloses del paviment i entrà al parc. Aquest era diferent, la exuberant vegetació d’un altre món, enjondre l’havia vist sovint a diferents reportatges i il·lustracions i ara, l’observava de prop i ben real, davant de ell. Queia el sol a l’hora baixa, i el cel es feia porpra i s’enfosquia mica a mica per moments, estirant i esfilagarsant totes les ombres, sota uns arbres avassalladors, atapeïts i altíssims. A mesura que avançava per la fronda, trepitjant la graveta del camí, una brisa lleugera agitava les fulles de tot el jardí i ja refrescava. Òndia!, quina diferència, això és un malbaratament fet per la pròpia natura, aquesta tracalada de tantes diferents tonalitats de verd i tantes formes de fulles i inflorescències... El holum, en canvi, el arbre, el arbre de la vida, creix i prospera armat amb unes poques espines i agulles si, però és exemple de mesura en la proporció i en la mida. Tota aquesta extravagància i profusió, aquesta riquesa aparent,

és supèrflua, no te sentit. Aquets arbres tan enormes, per a tirar endavant necessiten moltes atencions, necessiten de tot, un sòl ric en fosfats i adobs, un reg constant, una temperatura i un índex d’humitat regulat.., els altres, els pot deixar sols. Tot aquest balafiu sense fronteres ni nord, que se li mostrava en el passeig, no li va agradar. La gespa sota els seus peus, flonja com si fos molsa, era diferent, era com si caminés sobre carn palpitant. Un calfred el sacsejà de dalt a baix, quelcom indescriptible se l’hi anava imposant a mesura que avançava, les branques obscures de la vegetació, de cop amb vida pròpia, volien encalçar-lo i se li tancaven a sobre, intentant sufocar-lo sota l’amorfa del seu verd fullac. Un temor reverent, un estrany neguit, l’estremí de dalt a baix. Contrit, endevinà que havia estat cridat, que havia estat beneit.., encara que ell, en fur de sinceritat, mai no ho hagués demanat.

Una mica endavant, res, quatre passes, a la penombra crepuscular del senderol, qualcú llegia assegut en un banc de pedra..

Shevek, s’hi anà apropant, lentament, amb parsimònia, lentament. Arribà davant del banc i observà la figura asseguda. Estava absorta, llegint un llibre, el rostre lleugerament inclinat sobre la pàgina, a penes si se l’entreveia sota la daurada poca llum del capvespre i les ombres sacsejades de les branques dels arbres. Era una dona madura, entre cinquanta o seixanta anys, vestida d’una manera estranya, el cabell recollit en un monyo rere la nuca. Amb la mà esquerra es tocava la barbeta, lo qual, tapava quasi totalment, el rictus sever dels seus llavis, amb la dreta, premia els papers que tenia a la falda. Eren pesats aquells papers; pesada també la mà que els sostenia.

La llum s’extingia ràpidament, però ella no aixecava la vista. Seguia llegint les galerades de “L’Organisme Social”.

Shevek contemplà a Odo durant una llarga estona i desprès, tímidament s’assegué al banc, al seu costat. No sabia res de protocols i convencions socials, ni menys de tractaments jeràrquics.., no li havien ensenyat. Al banc, hi havia lloc de sobres i ell, tan sols cercava un xic de companyia, per tan, sense escarafalls, s’hi assegué.

Observà el perfil enèrgic, trist, llanguit i les mans.., eren les mans d’una dona anciana. Alçà la mirada amunt i mirà el brancatge carregós, espès i ombriu. Per primera vegada comprengué que Odo, el rostre de la qual, tan l’havia acompanyat com a referent simbòlic, ja des de la primera infància, en el transcurs de tota la seva vida, les ideés de qui havia estat, nord i centre del seu pensament, i de tota la seva generació, i de tots els seus amics i companys, no coneixia Anares. Ella, no havia trepitjat aquesta terra, ni havia escoltat mai, el so terrible dels vents a les muntanyes, quan els xiulets arrenquen tots els acords en un abrandat arpegi de la natura revoltada, no havia estat mai aquí. Ella havia viscut, i havia mort, havia estat enterrada als peus d’arbres com aquests que tenia al seu davant, de troncs lliços i capçades ubèrrimes movent-se, pengim-penjam, gairebé, com si fossin el amorós vaivé d’un bressol, havia viscut en ciutats inimaginables, entre gent diferent que parlava llengües desconegudes d’un altre món, Odo era una estranya: una exiliada.

Restà assegut, a redós de l’estàtua, gairebé tan immòbil com la mateixa escultura, mentre el crepuscle li anava tenallant el cor i la nit, sobreeixia arreu.

A la fi, passat una estona, al advertir que s’enfosquia, recuperà el senderi, s’aixecà i retornà als carrers per a preguntar a corre cuita, l’adreça del Institut Central de Ciències.

No quedava gaire lluny. Hi arribà quan acabaven de donar les llums del vespre i tot recomençava de nou. A la petita oficina de l’entrada, hi havia una bidell o una portera, darrera un mostrador, que passava les hores mortes, entretinguda llegint un llibre.

Shevek armat de paciència, va haver de cridar-la, des de la porta sense acabar

d’entrar, vàries vegades, a fi de recavar l’atenció, de la bona dona que llegia confiada i abstreta de tot.

Vençut l’inevitable sobresalt de la sorpresa, ella, acudi diligent a rebre’l - Shevek! - li etzibà el nostre homo, com a presentació. La costum d’Anarres, per iniciar conversa amb desconeguts era, oferir el propi nom per endavant, com si d’una mena de mànec es tractés, a fi de propiciar que l’altre s’hi pogués agafar i seguis, i.. no hi havia més alternatives, ni rangs, ni termes de jerarquia, ni formules convencionals i respectuoses de la salutació per emprar amb més naturalitat que aquesta.

- Kokvan - respongué la dona, agafant l’envit - Escolta, no hauries d’haver arribat ahir?

- Va haver-hi un canvi a l’itinerari del dirigible que em duia. Teniu un llit lliure, en algun dels dormitoris?

- La numero 46 Creuant el pati, al edifici de l’esquerra. Aquí hi ha una nota d’en Sabul. L’home diu que vagis a veure’l demà al mati, al Gabinet de Física - Gràcies! - agraí en Shevek i.., girant cua acte seguit, creuà apressat, l’ampli pati pavimentat, basculant en una mà, més tranquil que un pèsol, el seu escàs equipatge: un abric d’hivern i un parell de botes de recanvi. Al gran pati quadrangular, les llums de les habitacions estaven totes enceses. No sé, diria que qualcuna cosa diferent, es palpava a l’ambient, quelcom imprevisible i subtil.. La larvada presència humana es feia inevitablement ostensible en aquella quietud continguda que l’estava esperant, com si fos un allunyat murmuri soterrat planant sobre el seu pas. Qualque cosa es movia a l’aire límpid i fred, de la nit ciutadana, una impressió de drama, de promeses, un silenci.

Tenia un rau-rau a dintre, de més no pogué, l’horari del sopar no havia acabat encara i.., és clar!, anà al refectori del Institut, a donar-hi un cop d’ull i veure si podia arreplegar quelcom per a menjar. S’adonà i agraí al seu fur intern, que ja l’havien inclòs a la llista regular de comensals inscrits a la casa i a sobre, el menjar que donaven, li semblà excel·lent, que més voldria, doncs? Fins i tot, encara tenien postra, compota de fruites en conserva. I noi, a en Shevek li encantaven els dolços i, com que fou un dels darrers en arribar i quedava fruita a balquena, el seu greu pecat no tingué càstig.., se’n porta una ració més que curulla. Menjà sol, en una taula petita que habilitaren expressament, a l’últim moment. Estava rodejat d’altres taules més grans; on, grups de joves ja feien sobretaula, xerrant animadament de temes de llurs estudis; escoltà discussions sobre el comportament de l’argó a temperatures molt baixes, sobre l’actitud d’un professor de química en un col·loqui al qual, l’home s’havia extralimitat, sobre les corbes putatives del temps. Alguns el miraven de cua d’ull, a la compte, no li feien confiança encara o no s’atrevien a acostar-se-li i treure conversa, com ho faria qualque d’una comunitat més petita, amb un desconegut. Les mirades no eren pas hostils malgrat tot, un xic provocatives i cautes, potser si.

Va trobar fàcilment la cambra 46 al mig d’un llarg passadís de portes tancades. Les habitacions, evidentment eren individuals, no sabia perquè la bidell, l’havia enviat allí.

Ell, des dels dos anys d’edat, sempre havia viscut en dormitoris comunals, en habitacions de quatre a deu llits. Trucà a la porta de la 46, silenci. L’obrí i entrà. Era una habitació petita, escassament il·luminada per la llum del passadís de rerefons i.., no, no hi havia ningú més. Donà la llum de la cambra. Dos cadires, un escriptori, un vell ordenador, uns quants llibres i acuradament plegada sobre el llit, una senzilla manta feta a mà de color taronja. Algú vivia aquí; la bidell s’hauria equivocat.

Desconcertat, feu un pas enrere. Tancà la porta. L’obri de nou i.., apagà l’interruptor.

En el moment de fer-ho, al anar-se’n, s’adonà de que sota la llum de l’escriptori, hi

havia una nota escrita en un tros de paper en la que es podia llegir ben clarament.

Premé el piu del portallànties per a veure-s’hi bé: <Shevek, Gab. Física, demà 2-4-1154, Sabul>.

Diposità l’abric sobre la cadira i les botes al terra. La vista se li anà a repassar els títols de la lleixa, manuals clàssics de física i matemàtiques enquadernats en verd amb el Cercle de la Vida estampat a les cobertes. Penjà l’abric a l’armari i endreçà les botes. Entreobri una mica, les cortines. Creuà la cambra de bell nou, fins la porta: quatre passes. Allí s’aturà, vacil·lant, un minut més, i llavors per primer cop en sa vida, tancà la porta de la seva pròpia habitació.

Sabul era un home petit, grassonet i xarxot, d’uns quaranta anys. El pèl a les seves botides galtes, era fosc, més hirsut i serrat que el comú de la gent i a sobre, s’allargava el mentó, amb una deixada barba espessa. Vestia una galdosa túnica d’abric, que potser, feia anys i panys que no es tocava. Les vores de les mànigues estaven repelades i confoses. Sempre estava enfurrunyat i de mal humor. I així com escrivia els seus missatges, en un precari tros de paper, verbalment era igual, s’expressava també a trossos i era difícil seguir-lo. I grunyia al parlar. - Tens que aprendre iotic - li grunyí a en Shevek.

- Aprendre iotic?

- He dit aprendre iotic - Perquè?

- Per a poder llegir als físics urrasti ! Atro, To, Baisk, aquests homes. Ningú els ha traduït al pravic, ningú podria. Sis persones potser si, en Anares, són capaços de comprendre’ls. En qualsevol llengua - Com puc aprendre iotic ?

- Amb un diccionari i una gramàtica !

Shevek no s’immutà - On puc trobar-los ?

- Aquí - grunyí Sabul. Anà a la llibreria i sense cap mena de cura, ni miraments, remenà els desordenats prestatges de llibres petits, enquadernats de color verd.

Anava a batzegades, absurdament, com si estigues irritat. Al final, en una de les lleixes inferiors, al cap d’uns moments de porfidiejar torpement sense solta ni volta, trobà dos gruixuts volums sense relligar, que quasi no s’aguantaven i.., els etzibà enfurismat, sobre la taula, d’una manotada - Avisa’m quant estiguis en condicions de llegir a Atro en iotic. No puc fer res amb tu, fins llavors - Quina classe de matemàtiques fan servir aquets urrasti ?

- Cap que tu no puguis entendre - Hi ha algú aquí, treballant en cronotopologia ?

- Si, Turet. Pots consultar-lo. No necessites assistir als cursos - Pensava anar a les classes de na Gvarab - Per fer què ?

- M’interessen els treballs que ella fa en freqüència i ciclo..

Sabul s’assegué i s’incorporà acte seguit, com de resort, només asseure’s, sense permetre-li continuar, no podia estar-se quiet, excitat, anguniós i no obstant, esdevingut enravenat i tibat com un rap, amb ganes de brega.

- No perdis el temps, home! En la teoria de les seqüències tu estàs molt més avançat que la vella i la resta del que aquesta dona vomita, és pura brossa que no serveix per a res - Estic interessat en els principis de la simultaneïtat - Simultaneïtat ? Quin cony d’escombraries us està oferint na Mitis ? - El físic escopia foc pels ulls i vomitava verí; les venes de les temples se li inflaven sota les grenyes mal tallades, tot ell era un bot - Jo mateix vaig organitzar un curs col·lectiu sobre el tema.. - balbucejà Shevek - Creix ! Creix ! Ves per on, ara tens un bon moment per créixer. Aprofita-ho coi!

Ara ets aquí. I aquí, estem treballant en física, noi, no en religió. Etziba al carall, tot aquest misticisme i creix. Quan temps tardaràs en aprendre iotic ?

- Home, ja ho veu, vaig tardar uns quants anys en aprendre el právic - li engaltà sense manies, en Shevek. Sabul anava tan a la seva, que ni va advertir la ironia - Jo ho vaig fer amb deu dècades. El suficient com per llegir la “Introducció” d’en To. Oh, merda, necessitaràs un text per practicar. Que et sembla aquest ? A veure..

Espera.. - Remenà dintre d’un caixo ple a betzef, de llibres i lligalls fins a trobar un llibre, un llibre rar i singular, enquadernat en color blau i sense el Cercle de la Vida a la coberta. El títol estava gravat en lletres daurades i pareixia que deia “Poilea Afi-ite” cosa que no tenia cap significat per ningú i, àdhuc, les formes de qualcuna de les lletres, eren desconegudes. Shevek se’l mirà amb sorpresa; l’agafà amb reverència i no l’obri per fullejar-lo com hom esperaria. El brandà amb la mà, com si el mesurés...

Veta’l aquí, era l’objecte que sempre havia volgut veure, el fòtil estrany que cercava, el missatge d’un altre món.

Sense que hi anés a tomb, recordà el llibre aquell, que Palat li havia mostrat, el llibre dels nombres - Torna aquí quan siguis capaç de llegir-ho - grunyi Sabul Shevek ja en tenia prou, donà mitja volta disposat a marxar. La grunyida d’en Sabul pujà de to: - Ei mosso, sigues discret i guarda en secret aquets llibres. No són per al gran públic. No són aptes pel consum general!

El jove Shevek parà en sec i reculà vers al vellard, se’l mirà de dret en dret i desprès d’uns breus moments de dubte, li etzufà amb veu asserenada i una mica tímida - No ho entenc. No ho puc entendre.. - Que no els deixis a ningú ! Que no permetis que ningú més te’ls vegi, carallot !

Shevek no respongué Sabul s’incorporà alçant tota la seva rabassuda humanitat i s’acostà a en Shevek. Escolta. Ara ets un membre del Institut Central de Ciències, un síndic en física i treballes amb mi, en Sabul. Ho entens? Privilegi, és responsabilitat. D’acord?

- He d’aprendre coses que desprès no podré compartir amb ningú - contestà en Shevek al cap d’uns breus moments, entonant la frase com si fos una proposta lògica.

- Si ara mateix, trobessis al mig del carrer, un pilot de càpsules explosives, les voldries compartir amb cada noiet que passés? No. Oi? Doncs aquests llibres, també són explosius, cremen. En mans de segons qui, fàcilment se’n podria fer mal ús, M’entens ara?

- Si - Bé Sabul feu un pas enrere, rondinant de mala manera. Al xicot, se li feu evident, que aquell mal humor i el mal posat que gastava per tot, li eren endèmics i fixos. Que hi farem, la mala llet li sobreeixia per les orelles. Desprès d’uns breus moments de formalitats, en Shevek, se n’anà, traginant la dinamita, amb tota la cura del món, amb repulsió i una curiositat devoradora.

Agafà el brau per les banyes i a l’estudi de l’iotic, s’hi posà d’immediat amb totes les seves energies. Treballava a soles, fermament, tancat a la cambra 46, primer degut a les estúpides exigències d’en Sabul i desprès. perquè el seu costum de sempre, també, ja li ho demanà.

Des de molt petit, havia assumit que en certs aspectes, era diferent de totes les altres persones que coneixia. Constatar aquesta diferència, sempre resulta molt penós a un nen petit, car no havent fet res encara i no sent prou madur per a fer-ho, no hi troba cap justificació a la possible diferència. La presència al seu entorn, d’adults creïbles i afectuosos amb la seva pròpia peculiaritat especifica és clar, és l’únic tret que els hi pot donar seguretat i reforçar la seva novella personalitat i en Shevek, no tingué massa sort. Palat havia estat un bon referencial, un pare sincer i afectuós, si. Normalment, sempre li reia les gràcies, aprovava tot el que feia en Shevek i era lleial, te’n podies refiar absolutament, però al seu moment, el bon jai d’en Palat, ni tan sols ensumà, la presència d’aquesta maledicció de la diferència, realitat latent i ominosa darrera un mur de reserva, la cuirassa. Aparentment res el distingia dels demés, de tots els altres nens, per qui la vida comunitària, era un fet gratificant i suficient. Palat s’estimava en Shevek, si, però.., era incapaç de ensenyar-li que era la llibertat, l’autèntica llibertat, aquest reconeixement profund de la soledat en cada individu, que únicament la llibertat pot transcendir.

Shrvek estava doncs, acostumat a viure en l’aïllament interior, un aïllament si voleu, emmascarat pels contactes fortuïts i els incidents quotidians de la vida comunitària i per la camaraderia de qualcun amic, és clar. Massa conscient als vint anys, de les seves pròpies peculiaritats, sempre es mostrava retret i reservat; i els seus companys d’estudi, endevinant que aquesta reserva era genuïna i congènita, el respectaven i no tractaven d’acostar-se-li.

Aviat s’aficionà a la intimitat de la cambra. Li complaïa sobre manera, aquella independència total, ningú li deia res. Ordenat de mena, el xicot, tan sols eixia de l’habitació a l’hora prima, per tal d’anar al refectori amb la urgència del rau-rau a la panxa, fer tots els honors als esmorzars del mati i als dinars del migdia, i per estirar les cames, en una ritual i ràpida caminada diària, pels carrers de la ciutat a fi de deixondir els muscles aquietats, acostumat com estava temps ençà, a fer exercici i esforç; i desprès, sant tornem-hi que no haurà estat res, a la cambra 46 i a la gramàtica iotica. De tant en tant, un cop o dos cada dècada, tenia l’obligació de cooperar a les tasques rotatives comunitàries del <dècim dia> però, com que per ara, no havia intimat amb ningú, sempre treballava amb desconeguts que no li feien confiança, persones amb les quals, no hi tenia cap mena de relació més o menys propera, com inevitablement, haguera estat el cas en una comunitat petita. Aquells dies doncs, de treball manual, no significaven de fet, una interrupció psicològica de l’aïllament en que vivia, ni dels seus progressos en l’iotic.

La gramàtica que era complexa, il·lògica i esquemàtica, li agradava de veritat. Una vegada aconseguit un vocabulari bàsic, avançà amb rapidesa ja que podia capir tot el que estava llegint; coneixia el tema i la terminologia, i cada cop que s’atorrollava, la intuïció o una equació matemàtica l’ajudaven a descobrir fins on havia arribat i tostemps era un avanç. I curiosament, no sempre en el procés de deducció, el salt, el portava als llocs de on havia partit.

La “Introducció a la Física Temporal”, de To, no era un manual per a principiants, precisament. A mesura que penosament avançava en la seva lectura, quan arribà més o menys, a la meitat del llibre, s’adonà que ja no estava llegint iotic sinó directament, física; i comprengué també, perquè Sabul, li havia fet llegir abans que res, als físics urrasti. Estaven molt més avançats que nosaltres, estaven enllà de qualsevol cosa

que s’hagués pogut fer aquí, a Anares, als últims vint o trenta anys. Veié que els descobriments més brillants d’en Sabul al camp de les seqüències, eren en realitat, fusellades d’aquells textos, meres traduccions no reconegudes públicament del iotic original.

Es capbussà àvidament a la lectura de tots els llibres que en Sabul, li anava passant, un a un, totes les obres fonamentals de la física contemporània urrasti. Vivia cada cop més com un eremita. No col·laborava a les tasques del sindicat d’estudiants, ni tampoc assistia a les reunions de cap altre sindicat, grup d’afinitat o federació, excepte la letàrgica, formal i avorrida Federació de Física. Les assemblees d’aquests grupuscles, vehiculaven activament tan l’acció social, com la mateixa relació i la sociabilitat entre la gent; a les comunitats petites, eren l’entramat mateix, de tota la vida, però aquí a ciutat, semblava que la gent passava més, i potser, no eren tan decisives. Aquí, de fet, no feies falta, eres prescindible; sempre hi havia algú disposat a deixar-s’hi la pell, organitzant les coses voluntàriament, amb notable eficàcia tot sigui dit. Shevek no tenia altres obligacions que les tasques del dècim dia i els torns comunals de porteria del domicili. Sovint es saltava la passejada i de tant en tant, també, els àpats. En canvi, jamai faltava al curs de na Gvarab, les classes col·lectives sobre freqüència i cicle.

Gvarab era una velleta d’edat avançada, divagava i remugava massa sovint i l’assistència del personal. a les seves classes, era escassa i irregular. Prompte s’adonà que aquell xicot esprimatxat d’orelles prominents era quasi, el seu únic alumne conseqüent i que m’has dit..?, des de llavors, dictà la classe en exclusiva quasi únicament, per a ell. Al ensopegar amb la mirada clara, atenta, intel·ligent i resoluda del jove, tot ella s’esponjà com si li arribés un aire nou, una nova primavera, tornà a la vida i al sentir-se recolzada, ara, exposava amb brillantor, àdhuc recobrà la visió perduda feia temps. La seva persona s’agegantava i creixia, els demés alumnes, no tardaren en advertir-ho i no entenien res del que passava, estranyats i perplexes i també amb paüra, si més no, perquè aquells xicots, eren el suficient intel·ligents com per sentir vertigen i por. L’univers de Gvarab era massa vast, magne, inabastable per a la majoria de la gent. Aquell minyó d’ulls clars, en canvi, mirava atent i impertorbable, sense perdre pistonada ni distreure’s per a res, concentrat, i ella descobria en aquest rostre, la projecció de la seva pròpia felicitat. Tot el que ella oferia, tot el que havia estat oferint en el transcurs de tota una vida, tot el que ningú havia apreciat, ni compartit mai amb ella, ell ho arreplegava, així senzillament, i ho compartia. Travessant aquesta profunda sima de cinquanta anys, ell era el germà, la redempció.

A vegades, quan coincidien al gabinet de física o al refectori per fer algun dels àpats del dia, parlaven directament de física; però en alguns altres moments, ella no tenia energies suficients i llavors, no sabien de que parlar, puix la vella dona, era tan tímida com ho pogués ser el noi.

- No menges el que has de menjar - li deia ella. I ell somreia i les orelles se li encenien. Cap dels dos sabia continuar, ni sabien que dir-se més.

Desprès de mig any al Institut, Shevek li entregà a Sabul una tesis de tres págines titulada <Critica de la Hipòtesis de la Seqüència Infinita d’Atro>. Sabul l’hi retornà el document al cap d’una dècada, dient-li - Tradueix-la de seguida al iotic - li forfollà amb aquella veuassa de sempre.

- Però si ja la vaig escriure quasi tota, directament en iotic car estava emprant la terminologia que utilitza sempre, el mateix Atro. Bé, no s’amoïni, copiaré l’original si el fa feliç . Però, perquè?

- Per què? Perquè Atro, aquest mal parit, aquest aprofitat de baixa estofa, pugui llegir-la! Arriba una nau al cinquè dia de la pròxima dècada.

- Una nau?

- Un transport d’Ùrras.

I així fou com en Shevek, va descobrir que no solsamènt petroli i mercuri anaven i venien entre els móns, i no només, llibres com els que s’havia estat llegint, sinó a més a més, correspondència, cartes, contactes. Cartes a la gent del propietàriat, als súbdits d’un govern fonamentat en la desigualtat del poder, a individus que consentien, ensems, a ser explotats per uns, mentre ells mateixos al seu torn, explotaven als altres, els quals a la seva vegada, també continuaven la roda, sotmesos tots, inevitablement, a la maquinària de l’estat. Era possible que gent així, volgués real i voluntàriament i de manera no agressiva, intercanviar idees amb un poble lliure? Com s’entén això? De veritat eren capaços d’admetre la igualtat i participar lliurement de la solidaritat de la intel·ligència, o només llur preocupació era dominar, fer-se forts, posseir? La mateixa idea de tenir correspondència amb un membre del propietariat li repugnava, alarmava i alertava però.., seria interessant esbrinar les implicacions que tot això comportava....

Descobriments semblants se li prodigaren a betzef, durant aquell primer any a Abbenay i al final, hagué d’admetre que convivien per igual, tan la barra insensata d’uns, com la candidesa increïble d’altres. I en aquesta teranyina de despropòsits tan monumental, ell hauria estat la ingenuïtat personificada, el babau de torn. Tots haurien estat al darrera seu, tallant-li de la capa, amb absoluta impunitat, tots l’haurien pres pel pito del sereno i se l’haurien ben rifat, ja ho veieu, sempre a l‘inòpia, mirant cap a un altre costat, consentint, xiulant sense adonar-se de res.., semblava impossible! Admetre aquesta autocrítica personal no era fàcil per a un jove intel·ligent.

El primer i potser encara, el més passador d’aquells descobriments, era que tenia que aprendre iotic mantenint-ho en secret: una situació tan nova i moralment tan equivoca, que encara ara, se’n feia creus, i no havia arribat a entendre-ho del tot.

Evident, per més que mirés, no feia mal a ningú, no compartint aquest coneixement personal amb els demés. I per altre banda, també, quin mal podria fer-los-hi, als altres, saber que ell havia après el iotic d’amagat i que si volguessin, ells igualment, podrien aprendre’l? Però.. La llibertat es recolza en la franquesa i no en l’ocultació, és veritat, la ignorància empetiteix el món, i aconseguir la llibertat sempre mereix corre un risc, de qualsevulla forma, Shevek pensà, quin coi de risc seria aquest, que demana tanta precaució? Tot plegat se li feia un bolic de mil dimonis... Al final. se li va ocorre que en Sabul, el paio, volia conservar la nova física urrasti, com quelcom privat o propi, posseiria aquells coneixements, com si fos un do infús caigut del cel, mai millor dit, amb capacitat de elevar-lo graciosament, sobre els demés, un eina de poder sobre llurs propis col·legues d’Anarres. Però aquesta descabellada idea, tan contraria als hàbits mentals d’en Shevek, tardà molt en fer-se-li evident i admetre-ho i quan ho feu, esgarrifat, la reprimí de seguida, amb tot el menyspreu possible, talment un mal pensament, quelcom genuïnament abjecte.

Hi havia a més a més, el tema de l’habitació privada, un altre espina moral. De petit, quan algú dormia sol en una cambra, era perquè era un mala peça i havia molestat massa als altres ocupants del dormitori, perquè era un egotista o potser perquè patia una malaltia contagiosa o quelcom molt íntim i personal que no es podia dir. Soledat equivalia a oprobi o bé, directament, a càstig. En termes adults, el referent principal de les cambres privades era, de naturalesa sexual. Tots els domicilis tenien un cert numero d’habitacions particulars, i quan una parella volia cardar, utilitzava una

d’aquestes cambres lliures, per una nit, una dècada o el temps que ells volguessin.

Una parella ja constituïda, acostumava al principi, a agafar una habitació doble; i si en una població petita a vegades, en aquell moment no n’hi havia de disponibles, llavors tothom corria, s’afanyaven a muntar-ne una a corre cuita, al fons del passadís de qualsevol domicili i d’aquesta manera, recambró rere recambró, els edificis anaven creixent i estenent-se, sempre llargs i baixos, arrapats a la terra, formant el que ja es coneixia com a <vagons de companys> com si de veres, fossin les retícules d’un abellar. I no hi havia cap altre raó per no dormir en un dormitori comunal. Cadascú tenia el taller, el laboratori, l’estudi, l’obrador o l’oficina que necessitava per a treballar, allí mateix, ben a propet; els banys podien ser públics o privats, tothom podia triar el que li convingués segons el moment, ja fos per jocs o per higiene; la intimitat sexual era compresa i facilitada lliurement, reconeguda socialment i inscrita al patró de normalitat més obvi. Fora de tot això, qualsevol aïllament es definia com a no funcional. A parer de la comunitat era vist com excés, luxe, malbaratament.

L’economia d’Anarres era massa fràgil i no podia sostenir la despesa i el manteniment de l’edificació, la calefacció, la il·luminació, el sistema de clavegueram i altres serveis especials que se’n derivaven, per a cases i apartaments individuals. Una persona de naturalesa insociable ho tenia cru, havia d’apartar-se de la societat i cuidar de si mateix, amb llurs propis mitjans. Res ni ningú, li ho impedirien. Si fos el cas, ell mateix, es podria construir un habitacle al seu propi gust (sense malmetre un paisatge singular o una parcel·la de terra fèrtil, això si, amb l’aquiescència dels veïns i respectant tots els usos i costums de l’entorn, també) Inexcusablement hauria d’harmonitzar llurs interessos amb la resta de la comunitat, però si. De fet, apartats del mundanal soroll, hi havia molts llops solitaris i eremites perfectament tolerats, voltant quasi totes les comunitats anarresti més antigues: deien que no volien ser membres de cap classe social. Tot plegat, demostrava amb escreix, la disposició d’una societat tolerant per respectar la diferència i benveure qualsevol dissidència.

Però per a tots aquells, que acceptaven ensems el privilegi i l’obligació de la solidaritat humana, la vida privada, només tenia valor quan complia alguna funció.

La primera reacció visceral d’en Shevek, quan li donaren una cambra individual, fou a mitges, de rebot i de vergonya. Perquè tan desconsideradament, l’havien entaforat allí? Prompte descobrí el perquè de tot plegat. Resulta que, era el lloc perfecte per al tipus de treball que ell estava fent. Si la llumeta de l’enteniment, li feia pampallugues i se li encenia al si de la mitja nit, doncs sense donar incordi a ningú, podria donar la llum de la tauleta i sense perdre pistonada, posar-se a treballar acte seguit, que hi falta gent; si les idees arribaven a trenc d’alba, ves, aquí no se li anirien a escapar a causa de distreure’s amb la conversa i la xanxa, de quatre o cinc esvalotats bergants, companys de cambra que s’alçaven junts, a la mateixa hora del mati; i si resultava que la font s’assecava i la inspiració no acudia, podia passar-se dies i dies sencers, caçant mosques davant el mirall o extravagat amb la mirada fixada a la finestra i ningú li vindria per darrera, a clavar-li un bon ventallot per a fer-lo reaccionar de tanta droperia, què coi! Disposar d’una estança pròpia era tan profitós per a la física, com per al sexe, però voleu dir que pagava la pena?

Per sopar, mai faltaven postres al menjador del Institut. Shevek era llaminer i sempre, a l’hora d’assaborir-los, els hi feia els honors al complert i, carai!, es llepava els dits, els llavis i tot el que fes falta, i quan ni havia de sobres.., repetia. I la consciència, la consciència organico-social se li indigestava. No en debades, a pertot, a tots els menjadors del món, des d’Abbenay, fins els confins més remots i perduts, rebien i compartíem les mateixes vitualles. Això era al menys, el que sempre li havien dit i el que sempre també, havia observat arreu. Allí, trencaven la regla i mediatitzaven

el patró, efectivament, tota mena de variants locals, especialitats regionals, escassetats, excedents, substitucions de personal, tal com ocorria també, als Campaments de Planificació, dolents i bons cuiners, ep! no tot és igual, és clar, però al capdavall, tot resulta una varietat infinita, dintre del mateix esquema inalterable.

Però meravelles, el que se’n diu meravelles, no se’n podien fer i fins el moment, que jo sàpiga, cap cuiner ha estat tan eixerit i enginyós com per a reeixir en preparar un postra, sense els ingredients precisos. Aquí en canvi, feien miracles, perquè la realitat pura i dura, era que a gairebé tots els altres refectoris, servien postra, un cop o dos, a la dècada; i aquí, ves per on, no hi havia nit que no en servissin. Perquè? Com s’ho feien? Potser deuria ser que els membres del Institut Central de Ciències eren millors que l’altre gent?

Shevek era discret i no feia a ningú, aquest tipus de preguntes compromeses, nomes faltaria. La consciència social i l’opinió dels altres, eren les forces més poderoses que menaven el comportament de quasi tots els anarresti però a en Shevek, a la conta, no li pesaven tant. Tenia tants problemes incomprensibles, per a la resta de la gent, que ja no venia d’un tros, i.., la cosa anava més repartida, a l’hora de fer-se’n estelles, altrament s’havia habituat a no fer soroll, a fer-s’ho tot, a soles i en silenci, i.., així va esser també, com va encarar i resoldre tots aquets envitricolls que en algun aspecte per a ell, eren molt més difícils que la física temporal. No demanà ni li va fer falta una segona opinió de ningú. Simplement deixa de menjar postres al refectori.

No obstant, no es mudà acte seguit, a un dormitori comunal, com hom, per coherència esperaria. Sospesà el possible malestar moral amb els evidents avantatges pràctiques i acabà adonant-se que la cosa no tenia color, Treballava millor a l’habitació particular, era el cau sagrat de la fera. El treball pagava la pena i altrament, ell se’n sortia prou bé. Avançava, n’obtenia fruits.., fou una decisió funcional. La responsabilitat justificava el privilegi.

I així anava treballant.

Perdé pes; caminava, volava igual que una fantasma, trepitjant en prou feines, el terra. La falta d’activitat física, la falta de diversificació del treball, la falta de relacions socials i sexuals, no les vivia com una mancança, sinó com un despreniment, un alliberament de servituds, una assumpció de llibertat esclatant. Era un home lliure: lliure de fer el que volgués, quan i on tries i ho feia, feliç.. Treballava, treballava, treballava i jugava.

Estava esbossant una sèrie d’hipòtesis, de les que ben bé, se’n podia derivar una teoria general i coherent de la simultaneïtat. Però aquesta meta ja començava a fer-seli petita, insignificant, comparada amb un altre, molt més ambiciosa i difícil d’aconseguir, una teoria unificada del temps. Tenia la impressió d’estar reclòs en una alcova, qualcú el retenia tancat amb pany i forrellat, al bell mig d’una vasta planura deserta i solitària: allí al seu costat, estava el desllorigador de l’enigma, ell ho sabia.., si encertava en trobar la sortida, el verdader camí.., estaria salvat. La intuïció prompte, esdevingué obsessió i allí es quedà ell, debatent-se.., lluitant contra l’absurd. Durant aquella tardor i el hivern que el segui, començà a dormir menys. Un parell d’hores a la nit i una precària becaina, en qualsevol moment indeterminat del dia, semblava ser-li suficient i anava tirant així, a batzega, però no carregava piles, ans el contrari i lluny de l’afecte reparador del son profund tan característic de tota la seva vida, ara somniava agitadament, allunyat del repòs que necessitava amb candeletes. Tenia tota mena d’inacabables malsons que no paraven d’amoïnar-lo sempre. Allò no era descansar, era com viure, un altre vigília, en un altre nivell. Vivia somnis molt reals, indestriables del treball que tant l’acaparava, com si tot plegat, fos un desmarxat i

apressat bolic de papers arrugats, retalls escrits a màquina o a mà, amb tot tipus de fórmules matemàtiques entremig de guixades rabioses i gargots, que anava creixent, creixent i rodolant pendent avall, esgüellant, talment un corró que s’ho endugués tot pels davants. Veia, veia com el temps anava retrocedint.., retrocedint, com un riu que fluís amunt, sobre la llera, al reves de tot, vers la font original. Tenia a la mà esquerra i a la dreta, la contemporaneïtat de dos moments; a la que retirava les mans, veia els dos moments, separant-se i petant al no-res, com bombolles de sabó iridiscents...

D’un bot saltava del llit i quasi sense despertar-se, ni encomanar-se a la mare que el parí, cercava febrós, qualsevol cosa per escriure frenèticament, tal com li anava venint, tal com li rajava el magí, aquella fórmula esquerpa i mala puça, que tant se li resistia, que l’havia entretingut estèrilment, dies i dies. Veia com l’espai se li encongia al seu costat, igual que les parets d’una esfera que es tanqués sobre si mateixa, dins un buit central, fins que ja no podia més i despertava ofegant a la gargamella, un agònic crit d’auxili, boquejant i demanant alè, com ho faria, un peix fora de l’aigua, lluitant en silenci contra l’avançada de la bogeria, tractant d’escapar del reconeixement de la seva pròpia vacuïtat i fixació.

Una freda tarda, cap a finals del hivern, quan regressava de la biblioteca, s’arribà al Gabinet de Física, a donar-hi un cop d’ull i veure si per casualitat, tenia qualcuna carta. No venia al cas, de sobres sabia que era improbable que hi trobés res, puix mai s’havia dignat a escriure als seus antics amics de la Regional de Ponent del Sud, però..., feia uns dies que no estava massa fi, havia bandejat algunes de les seves més preferides i atractives hipòtesis i es trobava desvalgut, al final de mig any de treball inútil, tal com s’hi posà, ve-t’ho aquí; el model físic que tenia, era vague e imprecís i no li era útil per a res, tenia mal de coll i desitjava tant, tant.., trobar-se una lletra de qualcú que el recordes o si més no, algú del Gabinet de Física, a qui pogués dir,Hola, amic! -. Però no hi havia ningú, excepte.., en Sabul.

- Ei! Mira’t això Shevek!

De cua d’ull i despenjat, Shevek sotjà el llibret que el vellard li mostrava: un llibre prim enquadernat en color verd, tapa flonja amb el cercle de la vida sobrecoberta.

Encuriosit, li agafà i examinà la portada: < Critica de la Hipòtesis de la Seqüència Infinita d’Atro >. Era l’assaig que ell mateix, havia escrit i la defensa i rèplica, d’Atro.

Tot havia estat traduït o retraduït, al pravic, i imprès a les premses de la CPD d’Abbenay. Portava el nom de dos autors: Sabul i Shevek.

Sabul allargà el coll, per damunt del llibre que en Shevek ja tenia a les mans i que anava fullejant amb redoblat interès; i se’l mirà amb una expressió emmurriada i maligna. Els seus habituals grunys es transformaren en una rialla continguda i gutural - L’hem liquidat! Finalment hem liquidat Atro, aquest maleït aprofitat de sempre!

Que diguin ara, allò tan tronat, de <imprecisió pueril>! Que ho diguin, si s’atreveixen! Sabul havia anat covant deu anys de ressentiment contra la Revista de Física de la Universitat de Ieu Eun, la qual havia qualificat tota la seva obra teòrica com a < viciada pel provincialisme i la imprecisió pueril amb que el dogma odonia contamina tots els àmbits del pensament > - Ara sabran aquets brivalls, qui és el verament el provincià digué, somrient. I mira el que és.., en el que anaven de contacte diari, durant tot aquell any, Shevek, no recordava haver-li vist mai, que se li escapés, el més mínim somriure.

Per poder asseure’s a l’altre banda de l’habitació, Shevek es veié obligat amb paciència, parsimònia i penes i treballs, a retirar d’un banc a l’altre, un munt de papers amuntegats que li feien nosa; el gabinet de física era comunitari, naturalment, és clar que si, però a la pràctica, Sabul se l’havia fet seu, era el seu reducte en exclusiva, mantenia aquell recambró posterior, ple de materials i andròmines diverses, de manera que sembles que mai hi havia lloc suficient, per a ningú més. Shevek mirà el

llibre que encara tenia a les mans, i desprès, escodrinyà per la finestra les estantisses ombres de la poca llum del carrer, nerviós. Estava incòmode i violent, se sabia malalt i defallit, sense esma. Malgrat tot, estava tens, però amb Sabul mai s’havia tallat, mai havia estat, ni tímid, ni estúpid, a diferència del que sovint, li passava amb altres persones, que potser no s’ho mereixerien i que a ell, li haguera complagut conèixer millor.

- No vaig saber que l’estaves traduint-te’l - balbucejà - Traduït i editat. He polit algun dels paràgrafs més compromesos, completant les llacunes que tu deixares i tota la pesca.., ja saps? Tot plegat, un parell de dècades de treball. Hauries de sentir-te’n orgullós d’haver-hi col·laborat, les teves idees constitueixen en gran part, el pinyol de l’obra La veritat era que al llibre, no hi havia altre exposició, ni més idees, que les originals d’en Shevek i Atro - Si - digué en Shevek. Abaixà la vista i es mirà les mans per perdre un temps preciós, jugant amb els dits o qualsevol cosa que l’acomboies, i.., al cap d’una estona, desprès d’una forçada i interminable interrupció, continuà altre cop, com si res M’agradaria publicar el treball sobre reversibilitat que vaig escriure aquest darrer trimestre. Hauríem de passar-li-ho a Atro. Podria interessar-li. Ell segueix aferrat encara, a la teoria de la causalitat - Publicar-ho? On? - Al iotic, volia dir... en Urras. Enviar-los-ho perquè ho publiquessin ells allí, igual que ho han fet amb aquest altre, en una de les seves revistes, és clar..

- Ep!.., piano, piano..! Para el carro, criatura. Escolta, no podem enviar-los-hi així com així, un treball que encara no hem editat aquí - Però, si resulta que és el que ja férem amb aquest. Tot, excepte la meva refutació, va sortir primer, a la revista de Ieu Eun.., molt abans de que ho editéssim nosaltres.

Com a mínim, això haurà assentat un precedent i una línia a seguir? No? - Això que dius és cert, no ho vaig poder aturar, és veritat, però.., perquè creus que em vaig afanyar a la impressió del llibre? No siguis babau. No creuràs pas, que tota la CPD aprova aquest intercanvi d’idees, que tan graciosament, tenim amb la gent d’Urras? Defensa pretén, que cada paraula que surti d’aquí, en aquestes naus transport, ha d’esser examinada i si cal intercedida, per un expert de les seves oficines. I per si tot això, fos poc.., creus tu, per ventura, que els altres físics de fora, els que no tenen accés a Urras com nosaltres, no ens envegen? Creus de veritat, que tota aquesta trepa, no anirien a la grapassa? Au, vinga! Hi ha gent que esta a l’aguait, esperant que tinguem una relliscada per aprofitar-se’n. I si fem el carallot i badem.., l’haurem ben espifiat, saps? Perdérem bous i esquelles i no tindrem la nostra tan preuada bústia, als transports urrasti. Ho entens ara?

- Com va ésser que Institut aconseguís aquesta prebenda tan notable, aquest accés a fora?

- La cosa es concretà en temps del difunt Pegvur, quan l’escollírem, saps?, va ser llavors, ara fa ben bé, uns deu anys - Pegvur fou un físic reconegut, d’una certa notorietat i pel que sembla, li reien totes les gràcies i en un cop de sort...,ja ho podem veure, se les va mamar dolces i aconseguí la lluna en un cove - Des de llavors, jo he hagut d’anar amb peus de plom, fent mans i mànigues per a conservar-la i passar desapercebut. Te n’adones del que t’estic explicant, del que tot això representa?

Shevek assenti en silenci - De totes formes Atro no voldria llegir aquesta futesa absurda que has escrit últimament. La vaig mirar, és clar, fa unes dècades, i te la vaig retornar acte seguit,.

No val res. Quan acabaràs de perdre el temps amb aquestes xorrades, amb aquestes

teories reaccionaries de na Gvarab? No t’adones que ella ha deixat estèrilment, darrera aquestes absurdes idees, tota la seva vida? Si continues així, acabaràs igual que ella, desacreditat completament i a la cuneta. No veus que estàs fent el préssec, l’estàs vessant completament, home! Naturalment, hi tens tot el dret del món, a fer el que vulguis, faltaria més.. Bé, ja ho saps, per a tu, serà el pollastre!.., però, desprès, no diguis que no has estat, avisat. El cas és que, si persisteixes en aquestes futilitats, acabaràs posant-me en ridícul, a mi i tot.

- Aleshores, i si ho presento aquí? Si ho presento perquè sigui publicat en pravic, que..?

- Temps perdut Shevek no s’immutà i li feu una lleu inclinació amb el cap, per acabar de seguir-li la beta, com manen els preceptes de la cortesia. S’alçà, aflaquit i angulós, i s’endinsà en els seus propis pensaments, entotsolat i lluny. La llum hivernal il·luminava el seu rostre immòbil i inexpressiu i els seus abundants cabells, ara recollits al darrera de la nuca, en una cua que es balancejava al compàs dels seus bruscos passos. S’acostà al escriptori i arreplegà un exemplar d’una pileta de llibres nous que hi havia.

- En vull un, m’agradaria enviar-li’n un d’aquets a Mitis - digué amb determinació - Emportat els que vulguis. Escolta. Si et creus saber-ne més que jo, ve i encara’t amb la premsa, presenta’ls-hi aquest treball tan bo. No necessites permís! Aquí no hi ha jerarquia de cap classe, prou que ho saps! Jo no puc impedir-t’ho, tot el que puc fer, és aconsellar-te - Tu ets l’assessor del Sindicat de Premsa per a tots els manuscrits de física aclarí irònicament Shevek - He pensat que si t’ho demanava a tu, guanyava un temps preciós per a tots La flema d’en Shevek era inalterable i mesurada; no entraria al joc que li anaven parant les circumstàncies, no lluitaria amb en Sabul, no, no volia imposar-se-li, ni dominar-lo, i tampoc per això, Sabul el dominaria a ell, és clar. Taules!

- Guanyar temps, què vols dir? - grunyi en Sabul, però.., també el vellardàs era odonià: arronsà les espatlles i s’encongí sobtadament, com si la seva pròpia hipocresia l’anés rosegant mica a mica, es feu enrere capolat físicament i tot, seguidament, reaccionant, es regirà com un àspid, contra en Shevek i amb tota la mala llet del món, li engegà sense quasi controlar-se, amb despit, emportat per la còlera, - Ves-hi, doncs! Presenta aquesta maleïda merda, si vols! Estigues tranquil, que jo em declararé incompetent i no opinaré. Diré que consultin a Gvarab. Ella és qui és experta en simultaneïtat, no jo. Ella en sap un niu d’aquesta mística de pa sucat amb oli. L’Univers, com si fos la corda vibrant d’un arpa gegantesca que oscil·la entre l’existència i la no existència! Vet aquí, la música de les esferes, potser? I quina música és aquesta, a veure..? Passatges de les harmonies numèriques, suposo? La veritat, és que, m’ultrapassa, sóc incompetent, que vols fer-hi! En altres paraules, no estic disposat a aconsellar a la CPD o a la Premsa, sobre una tifa intel·lectual tan descomunal.

- El treball que vaig preparar per a tu - digué en Shevek, com si sentis ploure - és part del que vaig fer d’acord amb les idees de na Gvarab sobre la simultaneïtat. Si te n’interessa un, tindràs que amollar l’altre. És a la merda, on el gra creix i fructifica millor, ja ho veus, així al menys, és com ho diem nosaltres, a Ponent del Nord S’aturà un moment, esperant en va, una reacció o una resposta, l’altre li donava la callada.. Finalment, davant el silenci, saludà cortès i afablement i se n’anà Sabia que pacíficament, sense violència aparent, havia guanyat una batalla, cert, però a la reraguarda, cadascú es llepava les ferides.

Però la veritat pura i dura, enllà anècdotes quotidianes de baixa estofa, era que tal com ja Mitis havia vaticinat, per a tots, ell era l’home d’en Sabul. Feia anys i panys que Sabul vivia de les seves rendes o de les seves martingales, havia deixat de ser un professional competent, ja feia bastant temps; la reputació que encara conservava, talment una xucladora sangonera, l’havia aconseguit arrapinyant amb males arts i barroeria, el pensament d’altra. Shevek era el cervell gris, I ell en canvi, només era bo per a recollir, els honors i les ensabonades, ve-li aquí.

Era una situació moralment intolerable, per suposat. La seva obligació era fer-se valdre i enviar-ho tot al carall. Calia denunciar-ho i desprès, renunciar a qualsevol transacció. Només que..., per ara, no volia fer-ho, necessitava a en Sabul, li convenia tenir-lo ben collat. Volia publicar el que escrivia i trametre-ho als homes que eren capaços de comprendre-ho, els físics urrasti, volia avançar, ve-t’ho aquí el que volia, i ja estàvem al cap del carrer, de tot l’entrellat, mira si n’és de senzill i fàcil. Ell era científic, necessitava confrontar idees i critiques, tant com aire, per a respirar i no morir, necessitava la col·laboració d’aquells homes de fora.

De manera que, tal para qual, ni un millor que l’altre, ambdós, dos trapelles, vulgars embrollaires que sense miraments, ni decor que pogués exculpar-los, amb llurs tripijocs, se’n servien en profit propi, de quelcom que els rebassava. Aquell famós episodi, no cal enganyar-se massa, no havia estat una batalla, ni tant sols, una simple escaramussa entre dos personalitats, sinó merament, una transacció comercial, una venda. Tu em dones això, jo et donaré allò. Negat i et negaré Venut?

Venut!. Apa, fet! La carrera d’en Shevek, igual que la mateixa existència de la societat a la que pertanyia, depenia de la continuïtat d’un contracte fonamental i tàcit, al marge de qualsevol convecció. No era una relació d’ajuda i solidaritat mútues, era una relació d’explotació de la més baixa estofa. Era el pecat del paradís. Podria una funció genuïna néixer d’una disfunció bàsica?

Càgums ronda! Tot el que desitjo és fer bé la meva feina, argumentava mentalment en Shevek, cercant una bona coartada que el justifiqués, mentre derivava castanyeda amunt, vers el pati del seu domicili, una tarda gris i ventosa. Fins i tot, és el meu deure, pensava, la meva alegria, la finalitat de ma existència. En canvi el company de treball que m’ha tocat, és competitiu i dominant, sempre fent la petita patota als altres, un aprofitat, però..., si vull treballar, m’hi he d’adaptar, i coi!, per nassos hem de treballar plegats.

Va recordar la preclara advertència de na Mitis, que sempre les veia venir de lluny...

Va recordar el Institut de Ponent del Nord i la festa de la nit anterior a la partença. Ara tot allò, li semblava molt remot i ves el que són les coses, tant puerilment plàcid i tranquil... Poc li faltava per posar-se a plorar de nostàlgia endut per tantes evocacions del passat. En el seu recorregut penós, a la que passà sota el pòrtic de l’Edifici de les Ciències de la Vida, una noia que en venia a la contra, se’l mirà de reüll quan es creuaren. Shevk va pensar que s’assemblava molt aquella altre noieta.. Com és deia?.., la de cabells curts, la que es va atipar de pastissets farcits a la nit de la festa.., s’aturà en sec i es girà per atansar-s’hi, massa tard, la noia havia tombat a la cantonada i ja no hi era. De totes maneres, aquesta tenia els cabells llargs, pensà.

Sobtadament senti una punxada al pit, i sense saber com, palpà la anorreant soledat que el voltava, aquella buidor infinita que no s’acabava mai. Llavors, es senti tant abandonat, tant deixat de la mà.., tant abandonat per tots i de tothom.., tant.. Empès per aquestes tètriques divagacions, rebassà l’empara que li proporcionava el pòrtic i avançà, al descobert, carrer amunt, desprotegit a traves de la inclement ventolera. El vent arrastrava una pluja fina com agulles de cosir que es clavaven a les galtes. Les poques vegades que plovia sempre era així, recoi!, pluja escadussera i gelada, hostil.

Aquest era un món sec, no hi plovia mai, pàl·lid com l’esquinçall d’una fantasma, hostil - Hostil, os pedrer!! Hostil! - cridà en llengua iotica, amb veu clara i forta, cridà amb forces de flaquesa, sufocat per l’esgaldiny del vent que passava a través dels badalucs de les finestres i portes mal tancades. Mai abans, havia escoltat aquella llengua en altri, no sabia com sonava i ell mateix se’n sorprengué, li resultà molt rara i estranya. La pluja li petava a la cara, cada cop més furient i embravida, ja era gairebé, un torb de les muntanyes..., no tant sols tenia mal de coll, ara tenia un mal de cap, atroç, que fins aquell precís moment no havia notat gens, ja no era conscient de res.

Amb penes i treballs i com va pogué, arribà a la cambra 46 i sense apartar la vànova, ni obrir el llit, es deixà caure sobre la màrfega, no podia més, com aquell qui diu, li va semblar que es llançava i s’ajeia al terra en un recó de la cambra, de tant desesmat que estava. Arraulit i sense poder controlar-se, començà a tremolar com una fulla. De l’armari, estirà com pogué, una gruixuda manta i s’hi embolicà completament, tractant de dormir i descansar, seguia tremolant i li fallaven les articulacions, tenia febre, molta febre.

Mai havia estat malalt i no sabia de cap malestar físic pitjor que l’esgotament per un excés de treball. El cap li semblava una granada a punt de rebentar. En els pocs intervals de lucidesa d’aquella llarga nit de calentors i neguit, va arribar a pensar que s’estava tornant boig, que no hi tocava gens, que s’havia passat de rosca.. Tan prompte es va fer de dia, la por a la bogeria, el feren eixir a fora. Estava massa espantat com demanar ajuda als seus veïns de replà, envides si es relacionava amb ningú: no havia parat en tota la nit, de delirar i parlar fort, i l’horroritzava haver fet el numeret, ell que sempre era tan discret, tan tocat i posat. S’arrastrà fins a la clínica d’urgències més propera, a vuit illes de distància; la fresca avivava els carrers nets i llampants a l’hora prima de l’albada, un rere l’altre, amb solemnitat d’estrena per a celebrar el nou dia que naixia, anaven passant i quedant endarrera del seu pas. A la clínica de guàrdia encasquetats en la professionalitat i circumspectes, li digueren que d’atac de bogeria res de res, i que el que tenia era una pneumònia lleu i que mentrestant, s’ha n’anés a estirar-se, a la sala dos, que era una sala d’espera i que seguint els protocols d’entrada, ja l’atendrien quan poguessin. Shevek protestà. La infermera assistent, l’acusà maternalment, d’egotisme i li feu veure que si se n’anava a la seva cambra com ell pretenia i no col·laborava com tothom, distorsionaria tot el servei, ja que, llavors, un metge tindria que deixar-ho tot i visitar-lo en privat per atendre’l expressament, a ell sol, a la seva cambra i això no podia ser de cap manera, què s’havia cregut? Anà doncs, a estirar-se a la sala dos, com li deien; allí no hi havia gaires pacients, la majoria eren gent gran o residents crònics. Una assistenta entra i li oferí un got d’aigua per que prengués una píndola.

- Què és? - preguntà recelós. Les dents tornaven a petar-li - Un antipirètic - Què coi és això?

- Abaixa la febre - No em fa cap falta, doncs..

L’assistenta, curada d’espants, s’arronsà d’espatlles i digué - Tu mateix, noi !

D’acord ! - i continuà impertorbable, a la seva, seguint el seu recorregut La major part de la gent jove d’Anarres, considerava la infermetat com una debilitat intolerable i vergonyant, inequívocament signe de debilitat i feblesa, degut potser, a l’èxit de certes campanyes profilàctiques i a barrejar conceptes mal entesos, de caràcter analògic, per exemple: la dicotomia entre < sa > i < malalt > Fàcilment associaven infermetat a acte criminal, involuntari és clar, però lleig, inconvenient, reprovable... I d’aquesta guisa, cedir al “entre cometes”, impuls criminal, amagant-ho,

prenent analgèsics per exemple, podia ser immoral i pecaminós. Per sistema, es feien el valent i passaven de píndoles i injeccions, per ells, qualsevol prevenció era una exageració. Mica a mica, amb l’arribada a l’edat madura i la vellesa, la cosa s’anava modulant i finalment canviaven d’idea. En aquells ambients, el dolor era pitjor que l’oprobi.

L’assistent, eixerida com un espinguet, anava administrant les medicines, als ancians residents de la sala dos, i tots alhora, parlotejaven entre ells, fent tabola i li tiraven xanxes i tot, i ella que si, els hi seguia la beta, com si res. Shevek com un talòs, compungit i arraulit en un racó, ho anava contemplant tot, sense entendre-ho ni menys, arrenglerar-s’hi.

Al cap d’un moment, aparegué el metge, amb una xeringuilla hipodèrmica - Escolti, jo no vull això - bramà alarmat - Mi-te’l ell, fa el bot, el noi! Ets un malalt difícil, eh? Ja m’han avisat, ja! Vinga home, que ets massa grandassot, no et sembla que en comences a fer-ne un gra massa? - el doctor anava per feina - Gira’t i llevat la camisa!

Shevek obeí a contra cor, sense deixar de remugar i rondinar Més tard, encara hi aparegué un altre infermera més grandeta, amb una infusió d’herbes que cremava, però en Shevek, patafier i malganós, tremolava tant, que l’aigua se li mig anà pels damunts, mullant la manta del llit - Deixeu-me en pau! - cridà espolsant-se a corre-cuita, la mullena que cremava i sense saber que s’empescava amb tanta gresca i rebombori, preguntà a la infermera - I tu qui coi, ets?

Ella, prengué paciència i li explicà qui era i que hi feia allí, però ell, sentia ploure i no coordinava, no entengué res. Impertinent se li rebotà i li digué que fotés el camp, que ja s’ho faria sol, que no la necessitava, ves, que ja estava curat, apunt per anarse’n. Desprès, pesat com ell sol, s’entossudí a fer-li veure vulguis que no, a la pobre infermera, el perquè, la hipòtesis cíclica, encara que per si mateixa, fos tan poc productiva, era fonamental en una possible Teoria de la Simultaneïtat. Li explicà que de fet, era la vertadera pedra de toc que podia provar-la, saps? Parlava de pressa, a mitges en pravic i en iotic i en una pissarra que demanà amb exigència, escriví les formules i equacions per a ella i la resta de la concurrència que escoltava embabaiada, atès que ell, recelava que els iaios i la seva madrina, haguessin entès bé, allò de la pedra de toc, es repetia i repetia... Ella el deixà fer, li acaricià la cara i li subjectà els cabells, a fi d’evitar-li aquella suor freda, tan desagradable que li anava amarant el front i la nuca. Tenia les mans fresques com les tindria una fada. Shevek mai havia gaudit de quelcom tan agradable i bo, com el contacte d’aquelles mans fines i suaus, aquelles màgiques mans. S’esforçà, per mig incorporar-se i tocar-la i..., la dona ja no estava allí, se n’havia anat feia estona, com el giravolt d’un barruf.

Despertà molt temps desprès. Podia respirar. Es notava animat i perfectament bé, la suada havia porgat totes les toxines del seu cos. Ara, tot estava bé.., si, però, ell no volia trencar encara, l’encant; preferia restar-ne immòbil, esperant, allargant aquella laxitud que tant li omplia. Moure’s hauria pertorbat aquell estat perfecte i estable, l’equilibri del món. Resseguir amb la mirada, el joc de llums i ombres del sostre de l’habitació, que projectava l’evolució del dia hivernal i deixar-se portar pels pensaments, era d’una bellesa petita, recol·lecta i inexpressable. Passava el temps i l’equilibri del mon era inamovible i etern. Shevek observava immòbil, observava i fruïa. Els iaios de la sala, reien i reien, desinhibits, a cor que vols; rialles espontànies, velles, ronques i cascades, un preciós remor de fons per acompanyar les cavil·lacions i les dilacions. La dona entrà i se li assegué al caire del llit. Ell, sorprès, retirà sota el llençol, les cames al costat, per fer-li més lloc, la mirà amb amabilitat i somrigué.

- Com et trobes?

- Com un nin de bolquers. Qui ets?

Ella també somrigué. Era un somriure dols, franc i obert - La mare - Ressuscitada. Encara que hauria de tenir un altre cos, no el vell de sempre.

- Però de què parles?

- Parlo de la Gran Mare. Parlo d’Urras. Ressuscitar és part de la religió urrasti, saps?

- Encara delires - la dona li mirà el pols i li posà una mà damunt del front per comprovar-li la temperatura - No tens febre - el to de veu amb que pronuncià aquestes tres simples paraules, tan íntim i arcaic, arribà a tocar un lloc molt profund, un lloc recòndit i amagat de l’ànima, i... allí, reverberà i reverberà.., llevant-li l’obscuritat del cor. Shevek, mirà el més profund dels ulls de la dona, endinsant-s’hi, i..., digué terroritzat - Tu.., tu ets Rulag - Si, ja t’ho he dit. T’ho he dit vàries vegades L’expressió de Rulag era tranqui-la i positiva, àdhuc de bon humor. Skevek no se’n sabia avenir, no podia reaccionar. No li quedaven forces ni per moure’s, s’encongí pres d’un temor no dissimulat, com si no fos sa mare, sinó la mort mateixa, qui tingues allí al davant. Si ella va advertir aquest inici de moviment, no ho demostrà.

Era una dona formosa, morena, de traços fins i proporcionats, sense estridències, que no evidenciava el pas del temps encara que probablement, en deuria tenir més de quaranta. Tot en ella, era harmonia i assossec, placidesa. La veu era greu, de timbre agradable i pausat. Podíem ben dir, que era una dona distingida i provecta.

- No sabia que vivies aquí, a Abbenay- s’inicià Rulag - o en qualsevol altre lloc..., de fet, ni tant sols si vivies. Jo m’estava al depòsit de la premsa, donant un cop d’ull a les noves publicacions, cercant material per a la Biblioteca d’Enginyeria i vaig veure un llibre escrit per en Sabul i en Shevek. A Sabul ja el coneixia, clar. Però qui coi és aquest Shevek?, vaig pensar. Perquè em sona tan familiar, aquest nom? Fins desprès d’un minut o més, no se’m va acudir, que tu..,. Estrany, oi? Però què vols fer-hi, no em semblava normal. El meu Shevek, el que jo coneixia, era un altre persona, hauria de tenir com a molt, vint anys i escaigs, no era lògic, doncs. Ell, de cap manera, no podia haver escrit ensems amb en Sabul, un gloriós tractat de meta cosmologia que es feia respectar, per si sol. La gent normal no ho fa, però no estava tranqui-la, tenia un petit dubte encara i llavors, vaig investigar i desprès quan vaig localitzar la teva adreça,, m’hi vaig arribar a donar un cop d’ull. Un noi, veí teu suposo, m’assabentà del teu tràngol i em digué que estaves aquí... Escolta, en aquesta clínica, hi ha una espantosa falta de personal. No comprenc perquè els síndics no demanen ajuda a la Federació Medica i si no volen fer-ho, perquè no redueixen el numero de malalts; algunes d’aquestes assistentes són metgesses; i treballen més de vuit hores al dia, saps?

Naturalment, ja sé que hi ha gent a les arts mèdiques, molt masoquista i al que realment aspiren, és això: al auto sacrifici, a la immolació. Per desgràcia això, no sempre és sinònim d’eficiència, ni garantia de res... Fou molt casual poder trobar-te, un enfilall de xambes ben encadenades, ve-t’ho aquí. Mai t’haguera reconegut...

Escolta, us relacioneu, tu i en Palat ? Què és de la seva vida ? En saps alguna cosa ?

- És mort - Ah! - No hi havia sorpresa, ni dolor a la veu de Rulag, només una espècie de melancòlica costum, d’acceptació inevitable, una nota lúgubre, devastadora. Shevek es senti commogut; per un moment, la veié com una persona amb sentiments.

- Quan fa que va morir ?

- Vuit anys - No en deuria tenir més de trenta-cinc

- Hi va haver un terratrèmol a Planures Amples. Feia cinc anys que hi vivíem, i ell, era l’enginyer de la comunitat. El terratrèmol fou especialment violent i danyà el Centre d’Aprenentatge. Ell estava allí, junt amb altres companys, tractant de salvar nens que havien quedat atrapats. Hi va haver una segona replica i l’edifici sencer, se’ls hi desplomà a sobre, convertit en un munt de runes i ferralla que els sepultà completament, va ser colpidor, esfereïdor... Trenta-dos morts - Tu estaves allí ?

- No, jo havia entrat al Institut Regional, deu dies abans del terratrèmol. En va anar d’un trist.. No, no hi era Ella anava pensant, cavil·lant en veu alta, el rostre dolç i serè, cercava una conformitat resolutiva que la pogués salvar. - Pobre Palat, ell fou coherent, mori a la seva llei.., junt amb altres, un numero en una estadística, un dels trenta-dos...

- Les estadístiques haurien estat més altes si ell, no hagués entrat en aquell edifici - puntualitzà Shevek Ella se’l mirà: era una mirada mancada de tota emoció, lasa. El que a continuació, anà dient, podia ser espontani o calculat; Shevek no ho sabia - Te l’estimaves molt, a en Palat ?

Shevek no respongué - No t’hi assembles gens a ell. Potser podríem convenir que excepte en el to de la pell, en realitat, tu ets com jo, t’assembles a mi. Jo en canvi, estava convençuda de que series com en Palat. Que estranys que són els camins de la imaginació? Es va quedar amb tu, doncs?

Shevek assenti amb el cap - Tingué sort - Digué Rulag amb veu ofegada, com reprimint un sospir - Jo també Al cap d’una estona en que es creuaren les mirades més enllà dels impossibles, Rulag somrigué dèbilment. - Si.., hauria d’haver-me comunicat amb vosaltres... El temps passa de pressa, no t’he n’adones i el dia a dia, se’t menja la vida. M’ho pots perdonar? Em guardes rancor?

- Guardar-te rancor? Si mai et vaig conèixer..

- No és veritat, si que em conegueres. Quan eres petitet, de bolquers, Palat i jo, et teníem amb nosaltres allí on anàvem, el que passa és que.., les coses... Et tinguérem així, al nostre costat, més enllà del deslletament. Eres molt lleig, saps? Semblaves un conill.. Els dos, ja abans del part, convinguérem plegats, de comú acord, fer-ho així. El contacte personal, la pell, les carícies.., són tant importants, sobretot als primers anys de la vida; tots els psicòlegs del món, ho han demostrat de forma concloent. La vertadera socialització només pot desenvolupar-se a partir, d’aquest primigeni nucli afectiu inicial... Jo volia continuar vivint amb en Palat, és clar, ens aveníem i... Vaig intentar aconseguir una plaça per a ell, aquí a Abbenay. De fet, mai hi va haver una vacant apropiada, el temps anava passant i tot eren ajornaments i ajornaments.. Ell tenia dignitat, es negà a venir en aquestes condicions tan precàries i dependents de mi, tot era agafat amb fils.., no teníem res. Palat era bastant testarrut, tot s’ha de dir.. al principi m’escrivia sovint, mica a mica, més espaiadament, per informar-me de com estàveu, dels teus progressos, fins que va arribar un moment, que va deixar d’escriure.

- No te massa importància, és el joc de la vida - digué el jove, oficialitzant probablement així, el relleu a l’altre generació. Tenia la cara amagrida i marcida per la infermetat, coberta amb persistents gotes de suor, que brillaven quasi com plata ennegrida, sobre el seu front vaire, com si l’haguessin ungit amb olis o ungüents.

Un nou silenci s’aferrà entre ells, i finalment Rulag digué amb la seva veu modulada i agradable: - Bé, sí, si, llavors tenia importància i avui, de fet, encara també en te. Però va esser en Palat, qui se’t va quedar i qui et va cuidar durant tots aquets anys. Era afectuós, era paternal i jo no ho sóc, a ell doncs, li corresponen tots els mèrits i tots els honors. Per a mi, per bé i per mal, el primer de tot, a la vida, ha estat i és, el treball. Ho reconec. Sempre ho va esser i ho continua sent. Serà que es una constant del meu caràcter? Malgrat tot, me n’alegro de que estiguis aquí, Shevek. Tal vegada ara, ves per on, serà bon moment per retrobar-nos i perquè, jo, també et pugui donar un cop de mà que et compensi d’alguna manera. Sé que Abbenay al principi, és un lloc abominable. Un se sent sol i perdut, aïllat, sense aquella simple i espontània ajuda solidaria de les petites poblacions, tan confortant, que no et falla mai. Veritat?

Conec aquí, gent interessant que estic segura, t’agradaria conèixer. I gent, que podria ser-te útil, també. Conec a en Sabul; em faig perfectament càrrec del que hauràs tingut de suportar amb ell, i.., amb tota la trepa del Institut. Són hipòcrites i despietats, van a la seva, no gasten manies i, juguen a veure qui domina a qui. És un món especial aquest, es necessita una mica de patxoca i experiència, per a medrar-hi i tenir èxit, per a poder torna-los-hi la pilota, quan convingui i fer-los-hi la punyeta si es fa necessari. Sigui comsevulla, me n’alegro de que estiguis aquí. Em proporciona, com tu diria.., una mena de plaer, que mai vaig esperar sentir..., una espècie de felicitat... He llegit el teu llibre. Perquè és teu, veritat? Perquè, si no, com consentiria en Sabul coeditar-lo amb un estudiant, un xaval de vint anys? El tema està fora de les meves possibilitats, no l’entenc, no sóc més que enginyera, què vols fer-hi. Confesso que estic orgullosa de tu. No puc estar-me’n, t’ho he de dir.. És estrany, oi? Irracional.

Possessiu, inclús. Com si tu fossis quelcom que em pertanyés! Però a mesura que una envelleix, perd els estreps i es desbotona i per a seguir viva, se’t van fent necessaris, certs consols que no sempre, han passat pel sedàs de la raó. Perdona’m Shevek captà la soledat i el dolor de Rulag i els rebutjà immediatament, no se’ls podia permetre, eren una contaminació. Amenaçaven la lleialtat que l’havien unit amb en Palat, l’amor clar, senzill i constant en el que havia crescut durant tota la seva infantesa. Què s’havia cregut? Quin dret tenia ella, aquesta senyora que havia abandonat a en Palat quan era infeliç, a aparèixer ara, en el que pel que sembla, s’havien canviat les tornes i era ella la infeliç a demanar res, al fill d’en Palat?

Altrament, ell no tenia res, res per oferir-li, ni a ella ni a ningú.

- Haguera estat molt millor - digué - que seguissis pensant en mi, com si fos la simple dada d’una estadística - Ah - respongué ella, sobreposant-se amb l’aplom que li donaven l’experiència mundana i el saber estar. Però.., era tant sols, la dolça, habitual i desolada resposta de sempre i..., desvià seguidament, la mirada, ja que era incapaç de mantenir-la, ni tant sols un minut, de fit a fit, amb el seu fill.

Els jais més senils, aplegats al fons de la sala amb llurs camàndules i magarrufes, ronsejaven entre ells, admirant-la com si fos una diva.

- Suposo - digué ella - que he estat reclamant alguna mena de dret sobre tu, quelcom que no em pertoca, és evident. Però vaig pensar que tu, a l’inversa, també reclamaries algun dret sobre mi. Si haguessis volgut fer-ho... jo Shevek no contestà - Si passem per alt la biologia, tu i jo, no som mare i fill, és veritat - Un cop més li floria als llavis, el dèbil somriure - Així és la vida, tu no te’n recordes de mi i la criatureta que jo recordo, no és aquest home de vint anys, cert? Però, tot això és aigua passada i ara mateix, no te massa importància. Siguem germà i germana, ara i aquí, que és el que realment importa. No és veritat?

- No ho sé Era un mur infranquejable. Rulag se l’anà mirant de dalt a baix, sense parlar, asseguda al seu costat i al cap d’uns breus moments, s’alçà - Necessites descans. Anima’t ! Estaves molt malalt la primera vegada que vaig venir. Ara, m’han dit que ja estàs bé, que mica a mica, et refaràs. No crec que jo torni per aquí.

Shevek donà la callada per resposta - Adéu Shevek - digué la mare, donant mitja volta d’una revolada, sense prolongar el comiat. Tot va passar en un moment de res i en la rapidesa de l’acció, a en Shevek li va semblar tenir una visió o una falsa imatge al·lucinatòria de la cara de Rulag: la veié transfigurar-se mentre s’acomiadava, va veure com es rompia en mil bocins i com s’esdevenia en un no-res. Rulag eixí, de la sala amb el seu segur, gràcil i compassat caminar de dona formosa i ell, encara la va veure com s’entretenia en el vestíbul, parlant somrient com sempre, amb la infermera responsable.

Ja alliberat, Shevek, donà llibertat a la terrible por que havia arribat amb ella, a la impressió d’una promesa no complida, a la profunda incoherència del temps...

Esclatà, ja sense contenir-se més, irrompí a plorar a llàgrima viva, sanglotava, no tenia treva ni consol. Torpement, tractà d’amagar les flaqueses a la gent que el voltava, emparant-se bocaterrosa, en el coixí però no tingué ni forces ni per girar-s’hi.., defallia. Un dels vells, un d’aquells vells decrèpits que no s’aguantaven els pets, s’hi acostà i s’assegué al seu costat i li tustà l’esquena per acomboiar-lo.

- Esta bé, germà! Esta bé! Esta bé, germanet! - li murmurà a l’oïda. Shevek se l’escoltà i aprecià la carícia i la tendresa, però.., això no fou prou consol, no. Ni del germà hi trobaràs consol en mala hora, a la foscor, al peu del mur.

URRAS

Shevek acabà amb alleujament, la seva carrera com a turista. A la Universitat de Ieu Eun s’iniciava el nou període de classes: ara és la meva, pensà, ara podia dedicarse a viure, a treballar. Ja no seria aquest privilegiat espectador arribat de fora, aquesta raresa de fira, que tots volien veure i tocar, ja era de veritat, al seu Paradís, integrat amb totes les de la llei.

S’inscriví a dos seminaris i a un curs lliure de conferències. No estava obligat a ensenyar, però s’hi interessà i demanà permís per fer-ho, l’administració en principi, no li posà traves i l’hi organitzà perfectament els seminaris. El curs lliure en canvi, no fou, ni idea seva, ni de l’administració, sorgí directament dels becaris, cosa que li complagué d’allò més. Una delegació d’estudiants vingué en comitiva, a sol·licitar-liho i Shevek els rebé i consenti promptament. De fet, els cursos als centres anarresti d’aprenentatge, es muntaven així: sempre a petició dels alumnes o per decisió conjunta de professors i estudiants. Quan s’assabentà que els administradors, estaven alarmats pel caire que anaven prenent les coses, somrigué amb murrieria.

- Com podien pretendre que els joves estudiants, no fossin rebels i anarquistes? digué - De què s’estranyen? En aquest món i amb aquestes perspectives, quin altre cosa podrien ser els joves? Quan s’està a sota, un s’ha d’organitzar de baix cap a dalt !

Era del morro fort i no estava disposat a permetre que la poruga i rància burocràcia de l’administració, amb les constants de sempre, li fes la pasqua i per art de màgia, li llevés o mediatitzés l’executòria del curs que ja tenia embastat i coll avall, no en debades, era gat vell en aquestes cuites i ja abans, en altres circumstàncies i indrets molt allunyats i diferents d’aquets precisament, havia tingut moltes escaramusses en situacions semblants o parelles. Va transmetre la fermesa, als estudiants i ells, com a força de xoc, es mantingueren ferms i farrucs. Els rectors de la universitat, temorosos d’un possible sarau, que enterbolís la basa d’oli del campus, i els hi fes a sobre, una publicitat adversa i contraproduent, cediren a la fi.

Shevek inicià el curs, amb una audiència de dos mil persones però aquesta clamorosa audiència, anà minvant com un soufflé de formatge. Shevek es cenyí estrictament a la física defugint qualsevol desviament al terreny personal o polític i era física d’un nivell bastant avançat. Tot i així, varis centenars d’estudiants seguien el curs. Alguns hi anaven per simple curiositat, a veure l’home de la lluna. Altres, atrets per la figura del personatge, allò que se’n desprenia de la seva personalitat com a home i com a llibertari, encara que les matemàtiques els hi anessin sobreres. I un nombre sorprenent, era capaç de comprendre tant la filosofia, com les matemàtiques.

Els estudiants eren joves de ments ben entrenades, desperts i perspicaços, quan no treballaven, descansaven i carregaven piles, i desprès, tornem-hi a ser, que no ha

estat res. No estaven embolicats o distrets, amb una dotzena d’altres obligacions complementaries o col·laterals, que els embotessin o distraguessin del seu interès.

No els veies mai, amb síndrome de cansament a la classe, no s’adormien rendits, degut a què a la vigília, haguessin estat ocupats en aquelles maleïdes tasques rotatives comunals o en qualsevol altre galindaina. La societat els mantenia completament alliberats d’obligacions i distraccions i així anaven fent, optimitzant tot el seu potencial.

En canvi quan els apartaves de la línia traçada, era un altre qüestió, aquells xicots, no tenien recursos per a la improvisació i no se’n sortien. Shevek tenia la impressió de que justament, el fet de tenir les espatlles cobertes, aquesta falta d’obligacions, era directament proporcional a la seva falta d’iniciativa.

Quan l’hi explicaren com anava, el sistema d’exàmens, quedà destrempat; no podia imaginar-se res més nefast i castrador del desig natural d’aprendre, que aquesta forma obligada, d’exigir i donar informació. Al principi es negà en rodó, a posar notes i convocar exàmens, cosa que inquietà soberanament, als organitzadors, fins que es veié obligat a baixar del burro i fer-se enrere. Shevek cedí per cortesia. Llavors, cercà un subterfugi i demanà als seus alumnes que lliurement, redactessin i li presentessin desprès, una tesis sobre qualsevol tema de física que els hi vingués de gust, tot assegurant-los-hi que no es preocupessin gens, que ja els hi posaria a tots, la nota més alta que permetés el sistema, a fi de que, els buròcrates de torn, poguessin anotar i fiscalitzar per justificar llur missió, tot el que els hi vingués de gust i perquè tinguessin aquells esbirros, quelcom per acarnissar-se endebades. Amb sorpresa, constatà que molts estudiants no estaven conformes i es queixaven. Volien que ell plantegés els problemes, que fes les preguntes pertinents com tocava; ells no volien pensar les preguntes; només volien escriure les respostes que abans, ja s’havien après. I àdhuc, qualcuns, objectaven enèrgicament, que amb el fet, de posar a tots, la mateixa nota, es creava una injustícia. Com podríem diferenciar llavors, els diligents, dels torrapipes? Quin sentit tenia esforçar-se, si desprès, no t’ho valoraven? Si no hi ha distincions que preuin la competició, tan se val no fer res, deien.

- Bé, d’acord – digué Shevek, torbat i sense ganes de polemitzar – Si no voleu fer el treball, no l’heu de fer, i tot quedarà igual, és clar.

Se n’anaren amb la cua entre cames, cortesos però no apaivagats. Eren xicots oberts i simpàtics, de franca faisó, disposats a ésser constructius. Les lectures prèvies d’en Shevek, sobre història urrasti, el portaren a deduir, que en el fons, es tractava de reminiscències del tarannà aristòcrata, concepte poc freqüent avui dia però que evident, havia arrelat com un substrat, a la seva psique. Als temps feudals, l’aristocràcia enviava els fills, a La Universitat, reconeixent-la òbviament, com una institució superior apropiada per a marcar la diferència. Avui dia, ja no seria ben bé això, la història s’hauria trastocat: La Universitat reconeix la superiorat de l’home, ara se’n porta la palma, el humanisme. Li digueren amb orgull insensat, que la competició per a les beques universitàries de Ieu Eun era cada any, més i més aferrissada i estricta, paradoxa que evidenciava, segons ells, el caràcter essencialment democràtic de la institució. Això és massa, els hi respongué - Vosaltres esteu posant un nou cadenat a la porta i encara teniu nassos, d’anomenar-ho democràcia - Malgrat tot, li queien bé els seus alumnes, educats, intel·ligents, cultes..., però no sentia vertader afecte per cap d’ells. Tots es preparaven per a seguir carreres científiques, acadèmiques o industrials i sabien el que volien, tenien un sentit pràctic de la vida. El que els interessava i volien aprendre en els seus cursos, era simplement un pas, per a aconseguir la finalitat ultima, el títol. O bé si preferiu expressar-ho amb més finor,

l’èxit i el reconeixement a l’àmbit de les seves carreres. Qualsevol altre cosa que ell pogués oferir-los-hi, o bé, ja la tenien, o bé, no li donaven importància.

S’ adonà que de fet, ara per ara, la seva única obligació en aquest nou món, era preparar les tres classes; per tant, li quedava molt de temps lliure, que podia aprofitar al seu antull, com li plagués. Quina bicoca, des d’aquells dies primers de la seva joventut, allí al Institut d’Abbenay quan no tenia cap compromís, no havia gaudit mai, d’una situació semblant. Desprès com és natural, la cosa se li anà complicant i la seva vida personal i social, mica a mica, s’esdevingué més enredada i exigent. No nomes havia estat físic, sinó també, soci, pare, odonià i finalment, reformador i sempre, ho feu seguir tot.., de la manera més natural del món, nomes faltaria. I en cap de tals facetes, mai no havia defugit llurs responsabilitats, no tant sols, no se n’havia escapat, si no que, ni arribà mai, a plantejar-s’ho. I com és lògic, sempre assumí la resolució dels problemes i totes obligacions que li pertoquessin, senzillament i sense escarafalls. Mai havia tingut altre llibertat, que no fos la llibertat d’actuar. Aquí passava just tot el contrari. Fruint en el mateix regim i tallats pel mateix patró, tots, estudiants i professors, no tenien altre cosa a fer, que tocar-se el pàmpol i dedicar-se al cultiu del seu treball intel·lectual amb absolut narcisisme. Exponents del privilegi, contemplats i ben apeixats, des del bressol fins a la tomba, els hi feien els llits, els hi endreçaven l’habitació, els hi donaven pitança i els hi reien les gràcies. Àdhuc els hi estalviaven fins les mínimes tasques rutinàries de la universitat i no hi havia ni mullers, ni famílies que els lliguessin, ni una sola dona era present en aquesta fase de la vida, Als estudiants no els hi era permès tindre muller i els professors casats, vivien a dispesa en barris per a solters, dintre el campus universitari i només als caps de setmana, aquets homes feien vida familiar a les seves respectives llars. No hi havia res que els distragués, oci complert per a treballar; tots els materials a mà; estímul intel·lectual, discussions, intercanvi d’idees, conversa quan un ho necessitava; cap pressió. Un veritable Paradís! Però ell, Shevek, fill d’en Palat, no es sentia capaç de començar a treballar.

Faltava qualcuna cosa, segur, i no era el lloc, que va..., era ell. Pensà que no estava preparat per a capir i assumir tot aquell esclat aclaparador. No era prou fort com per acceptar tot aquell bé que se li oferia amb tanta prodigalitat i generositat. Es sentia sec i àrid com una planta del desert trasplantada a un formós oasis. La vida a Anares l’havia marcat i li barrava les possibilitats de la ment; les aigües de la vida fluïen al seu costat i ell, no podia assedegar la seva set.

Es disciplinà i s’obligà a treballar però el recurs del treball no li servi de gran cosa.

Li feia l’afecte que havia perdut la intuïció que d’acord amb la percepció que es tenia de si mateix, era el secret de la seva avantatge sobre els altres físics: la capacitat innata per encertar on estava el vertader problema, la clau d’accés a l’interior, el centre. Aquí semblava haver perdut el sentit de l’orientació, la flaire... Treballava als Laboratoris de la Investigació de la Llum, llegia molt i durant aquell estiu i aquella tardor, escrigué tres treballs: un mig any productiu, d’acord amb les pautes normals.

Però ell sabia que en realitat, no havia fet res. És veritat, a mesura que anà passant el temps vivint a Urras, menys real li semblava tot. Li feia l’efecte, de que aquest món tan vital i magnífic, tan inesgotable, que havia contemplat sota els seus peus quan arribà, des de la talaia de la balconada de la seva cambra, se li escapés de les mans. Se li escapava de la turpitud de les seves pròpies matusseres mans, se li feia estrany, l’eludia i quan tot debatent-se, contra aquella estranya i estantissa inseguretat, ho repassava tot, nerviosament amb la mirada, es trobava amb quelcom molt diferent, canviat, quelcom que de cap manera

ell, haguera volgut, com si fos una espècie de paper arrugat, un embolic de refús, deixalla.

Amb la minuta dels treballs que anava escrivint, guanyava diners a cabassos. Ja tenia ingressades, en un compte del Banc Nacional, les 10.000 unitats monetàries internacionals del premi Seo Oen, i una subvenció del govern iotic. Aquesta suma anà augmentant amb les nòmines del seu sou de professor i els diners que li havia pagat la Premsa Universitària, per les tres monografies publicades. Al principi, tot això, li va semblar divertit, desprès.., es senti una mica incòmode. Però, no tenia cap motiu per a desestimar o titllar de ridícul, una cosa que allí, era tremendament important. Amb la millor voluntat, intentà llegir un text elemental d’Economia; i s’avorrí sobiranament, era com escoltar algú que repetís una i altre vegada, una mateixa cantarella interminable, un mantra somnolent, llarg i estúpid. No pogué obligar-se a capir com funcionava la banca i tota la resta, car les operacions del capitalisme rampant, eren tan absurdes per a ell, com els rituals d’una religió primitiva, tan bàrbares, tan alambinades, tan innecessàries. A l’escenografia d’un sacrifici humà a una deïtat omnipotent, podíem emprar una estètica dramàtica i una plasticitat d’una bellesa transcendent, equivoca i terrible; als rituals dels lliurecanvistes en canvi, la cobdícia, la mandra i l’enveja eren els únics mòbils de la conducte humana, fins i tot, el mes terrible i roí semblava trivial. Shevek contemplava aquesta monstruosa mesquinesa amb total menyspreança sense el menor interès. No admetia, no podia admetre, que en realitat, allò, li fes una por terrible.

A finals de la seva segona dècada a A-Io, Saio Pae se l’havia endut <de compres>.

Perquè encara que no tingues intenció de tallar-se el cabell - a fi de comptes, part integrant de la seva personalitat -, si volia un vestit i un parell de sabates dignes, al estil urrasti. De totes totes, tenia la fal·lera de no cridar massa l’atenció. Era conscient que la senzillesa de la seva indumentària contrastava i demanava a crits, una renovació. Era, per dir-ho d’alguna manera, decididament ostentosa i les toves i tosques botes del desert, no em parlem.., no encaixaven gens amb l’entorn i semblaven d’allò més extravagants, comparades amb els fantàstics calçats dels iotics. Així doncs, Pae se l’endugué al Passeig Saemtenevia, l’elegant carrer de botigues de Nio Esseia, perquè el vestissin i calcessin degudament, com corresponia al seu rang i situació.

L’experiència resultà tant sobtada i arrabassadora, tan insuportable, que tant prompte com pogué, s’afanyà a oblidar-la el més aviat millor; el cas és que, durant mesos i mesos, encara tenia malsons i mal records. El Passeig Saemtenevia tenia al menys dos milles ben bones, de llargada i era tot ell, com una gran olla heterogènia i barbotejant, una massa compacte de gent, trànsit i coses,: coses per a comprar, coses per a vendre. Levites, casaques, gavanys, vestits, togues, túniques, pantalons, camises, bruses, barrets, paraigües, robes intimes per a dormir, per a nadar, per a jugar a diferents jocs, per a vestir en reunions de compromís, en festes mundanes i nocturnes, en festes campestres a l’aire lliure, robes per a viatjar, per anar al teatre, per a muntar a cavall, per a treballar al jardí, per a rebre els convidats, per a navegar, per a sopar, per anar de caça, per a disfressar-se; totes diferents, totes en centenars de talles, estils, models, colors, textures, materials... Perfums, rellotges, llums de sobretaula, mòbils, ordenadors, figurins, cosmètics, espelmes, quadres, càmeres fotogràfiques, vídeos, còmics, joguines, flors, sofàs, teteres, trencaclosques, coixins, nines inflables, coladors, joies, catifes, llenceria, calendaris, un zing-zing pel reietó de la casa, de platí amb mànec de cristall de roca, una màquina de fer punta al llapis electrònica, un rellotge polsera amb els numerals de diamants engalzats; estatuetes commemoratives de lo mes banal i xaró i records i bagatel·les i mementos i foteses i

curiositats mil, totes directament inservibles o decorades de tal forma, que no podies endevinar per a què coi, servien; tones de luxe, tones de merda. A la primera de canvi, Shevek s’aturà a mirar un abric de pell clapejat situat a la part central d’un aparador resplendent que enamorava, ple de peces de vestir i joies.

- L’abric costa 8.400 unitats? - preguntà amb incredulitat, puix acabava de llegir en un diari local que el <salari vital> era d’unes 2000 unitats anuals - Oh, si! És de pell autentica, actualment molt rara, ara que es protegeixen els animals - li havia contestat en Pae - Maco, no? Les dones és tornen boiges per les pells Una illa més endavant Shevek, mig marejat davant aquell calidoscopi de llums i colors, ja no podia més. No podia seguir mirant, volia tapar-se els ulls.

I el més inaudit de l’endimoniat carrer, era que cap dels mils i mils d’objectes que hi havien, era manufacturat allí. Allí tan sols es comercialitzaven, allí només els exposaven per vendre. On estaven llavors, els tallers, els obradors, les fàbriques, on són els pagesos, els artesans, els minaires, els teixidors, els dibuixants, els mecànics, els fusters, els informàtics, on són les mans que feien aquelles coses? Sens dubte, amagats de la vista, en un altre lloc remot, amagats darrera murs, potser, dissociats de la seva pròpia obra, com si fos una cosa vergonyant. Tota la gentada que allí, s’hi havia congregat i potollaven erràticament amunt i avall com formigues, eren compradors i venedors i no tenien altre relació amb el producte o la mercaderia, que l’apetència i la possessió.

S’adonà que, ara que ja li havien pres les mides, quan li fes falta o volgués, podria encarregar-los-hi, qualsevol peça de vestir per telèfon o email. No li calia tornar a fer la carrera, per aquell carrer al·lucinant.

El conjunt de roba i sabates, li fou entregat uns dies desprès. Se’ls emprovà davant el mirall de l’armari, de la seva cambra. La sòbria toga-casaca gris, la camisa blanca, els pantalons bombatxos negres, els mitjons del mateix color i les llustroses sabates li queien bé a la figura llarga i prima d’en Shevek. Palpà amb la gema del seu índex, la flonja superfície de la pell d’una de les estilitzades sabates, tantejant la textura del material. Òndia!.., eren de la mateixa substancia enterca, que cobria les butaques de l’altre habitació i amb el tacte, diries, diries.., que és pell; efectivament, uns dies enrere, ja ho havia preguntat i li havien confirmat que com temia, era pell; la pell adobada d’un animal mort, cuiro l’anomenaven. Les referències culturals que li anava portant aquell contacte, l’estremiren de dalt a baix, sense poder evitar-ho i se n’apartà com de resort. Seguidament s’incorporà i es retirà del mirall, no sense constatar que vestit d’aquesta guisa, la semblança amb la seva mare Rulag era més gran que mai.

Hi va haver una gran interrupció de les classes, desprès dels dos primers quadrimestres, a mitjans de la tardor. La majoria dels estudiants ho deixaren tot i se n’anaren de vacances. Shevek, ho aprofità també, per prendre’s uns dies de lleure i fer una escapada anant d’excursió, a les muntanyes del Meitei amb un grup d’estudiants i investigadors del Laboratori de la Llum, i.., desprès de gaudir d’uns merescuts dies de natura i relaxació, regressà i demanà autorització per utilitzar el gran ciclotró, l’accelerador de partícules pesants, puix en els temps normals del curs, no podia ferho, sempre qualcú el tenia acaparat i no hi havia manera d’accedir-hi. Se’l disputaven els diferents departaments i sempre estava molt sol·licitat per diverses investigacions.

No obstant, ell, no n’estava massa content de tot plegat, no.., fastiguejat per una feina

improductiva que només conduïa a un carreró sense sortida, no treballava amb gaire entusiasme i tenia la moral molt baixa. Dormia més del normal, passejava, llegia i rumiava. Arribà a la conclusió que el problema consistia simplement, en que estava passat de rosca, volia cremar etapes i anava embalat; no és possible abastar en uns pocs mesos, tot un nou món, es digué per consolar-se. Els prats i bosquets de vora la Universitat, eren bonics i agrests, les fulles daurades sota la suau grisor del cel llis, centellejaven arremolinades d’un cantó a l’altre, fent enutjosos torniols per tots els raconets i fragositats, empeses per el plujós i humit vent hivernal que ja encetava la temporada... Shevek rellegí un cop més, les obres dels grans poetes; ara comprenia les referències a les flors i al cant i el volar dels ocells, les cites referides als colors del bosc de tardor, aquell esclat de la paleta del pintor i li delitava aquesta complicitat, participant i comprenent. Cap al tard i de tornada, era agradable i càlid, entrar quasi furtivament, a la penombra de la cambra, romancejant amb recança, perquè el dia finia, sense donar la llum i quasi a palpentes i de puntetes, guaitar a traves de les vidrieres, els afores mal il·luminats de sota, que acabava de deixar, i veure encara amb prou feines, la serena harmonia i l’equilibri de proporcions, arreu, que no es cansava d’admirar i admirar. S’havia acostumat a la bellesa i la comoditat de la cambra, tan familiar ara mateix. També a les cares que retrobava a la seva taula rodona del menjador, més tard, desprès de la passejada, quan era l’hora de sopar; companys, qualcun més agradable que altri, cert, però tots, ja coneguts i familiars, inscrits a la rutina i al entorn. El mateix li passava amb el menjar, abundant i variat, que al principi, li havia creat tants problemes. Els homes que feien de cambrers, servien les taules amb pulcritud, sabien i recordaven, el que li agradava i li donaven el mateix que ell, s’haguera servit. Encara no menjava carn; l’havia provat, això si, per cortesia i també, per a mostrar-se a si mateix, que no tenia perjudicis irracionals que el limitessin, però.. Ai.., amic meu!, l’estomac atent a raons que la raó desconeix, se li revoltà amb contundència i no acceptà de cap manera, les seves maniobres contemporitzadores i correm-hi tots, que falta gent, a l’hora extrema de passar per la comuna. Renuncià, desprès de dos intents desastrosos i va continuar sent vegetarià fins a nova ordre, encara que.., això si, un vegetaria voraç. Fruïa amb plaer, dels vins i de la menja, i.., li feia profit. Havia augmentat tres o quatre quilos des de la seva arribada al món de les meravelles, el planeta Urras. Bronzejat pel sol de les muntanyes del Meitei, descansat per les vacances, tenia ara mateix, un aspecte excel·lent.

Era una figura cridanera quan al gran saló menjador, sota l’altíssim sostre ombrívol de bigues nues i aranyes oscil·lants, entre quadres i retrats d’egregis personatges penjats a les parets enteixinades, s’aixecà de la taula i creuà la nau... Les taules parades amb tovalles de lli, blanques i resplendents a la llum de les bugies, la porcellana i la plata a sobre, amb sobrietat i gust. Saludà a qualcú que coneixia, en una taula, al passar i continuà caminant, amb una expressió segura i tranquil·la, desmenjat. Des de l’altre extrem del saló, Chifoilisk el veié i li anà a corre cuita, apressat, al darrera, per encalçar-lo, just arribant a la porta de sortida.

- Te uns minuts lliures, Shevek?

- Si. A les meves habitacions? - S’havia acostumat a l’ús constant del poséssiu i ara l’emprava sense manies Chifoilisk semblà dubtar - Perquè no a la biblioteca? A vostè li ve de camí i jo he de retirar un llibre Creuaren el pati vers la Biblioteca de la Ciència Noble -Ciència Noble: antic

nom donat a la física, que encara per tradició, en certes accepcions, es conservava a Anares - caminant un al costat de l’altre, a la xiuxejant foscor de la

nit, Chifoilisk obri un paraigües per resguardar-se de l’incipient plugina, però en Shevek, tan campant, caminava sota la pluja com els iotics caminen sota el sol del migdia, amb delectació.

- Quedarà xop - remugà Chifolisk - Te el pit delicat, oi? No faci temeritats, a vostè, precisament, li convindria cuidar-se...

- Estic bé. Estic molt bé. No és preocupi - contestà en Shevek somrient mentre avançava caminant sota una fina pluja que espavilava i dissipava qualsevol emboirada del magí. - Aquest metge governamental, si, el funcionari que m’atengué a la nau i al arribar al port, sap?, em donà un tractament, inhalacions. Va força bé, ja no tusso. Tan és així, que li vaig demanar al doctor, que transferís per ràdio, al Sindicat d’Iniciatives d’Abbenay, la fórmula magistral i els protocols del fàrmac. Ell que si, ho feu i semblava ben content l’home, de no regatejar-nos aquesta simple aportació. És bastant senzill; pot alleujar el dolor i les molèsties, la tos de la pols, per exemple, una veritable pandèmia entre nosaltres. Ja ho veu, una cosa tan senzilla, que fa riure... oi?

Però.., perquè no s’ha fet abans, amic meu? Perquè no prenem tots, consciència?

Perquè no treballem junts, Chifoilisk?

El thuvia deixà escapar una sardònica queixa i de fet, sense temps de contestar, la no prevista i agosarada estocada en la mena d’esgrima que s’iniciava, empenyeren els dos, la cristallera de la porta giratòria i entraren, primer un i desprès l’altre, a la sala de lectura de la biblioteca. Era talment el presbiteri d’una església, sota una doble arcada de marbre, imposava veure les fileres de prestatges de llibres antics i pupitres, de fosca caoba tallada i envernissada, que dormitaven en silenci, una dolça penombra serena i plàcida, en una permanent espera. Les llums sobre les llargues taules eren senzilles esferes d’alabastre que penjaven equidistants, del sostre i podien hissar-se, a conveniència del lector, focalitzant l’espai il·luminat sobre els damunts dels pupitres. En aquell moment, allí no hi havia cap lector, però.., un sol·lícit criat, s’afanyà a seguir-los quan entraren i els hi avivà la llar de foc, ajuntant amb els esmolls, uns tions que cremaven esbarriats i somorts entre les cendres. S’assegurà desprès, que no els hi faltes res i es retirà discretament, a un oportú, segon pla.

Chifoilisk es recolzà al repeu de marbre de la xemeneia, observant com s’alçaven les primeres flames. Les celles estarrufades sobre els seus ulls diminuts li donaven un posat reconcentrat i intel·lectual; la cara tosca i cedrina del físic semblava més revellida que de costum, era evident la transcendència que volia donar al encontre.

- Expressament, vull ser desagradable, Shevek - digué amb la seva veu aspre i desprès d’un breu parèntesis, continuà amb una resposta d’urgència a la inesperada requisitòria d’en Shevek- Bé, això que em diu, no ha de ser quelcom inusitat o excloent, és clar! - aclarí amb una humilitat formal que Shevek no esperava - Què passa?

- Vull saber si és conscient del que esta fent?

Desprès d’una embarassada i tensa pausa, Shevek, respongué... - Crec que si...

- Se n’adona que ha estat comprat?

- Comprat?

- Bé, diguem-li escollit per unanimitat, doncs, si ho prefereix. Escolti, un home sol, per molt intel·ligent que sigui, no pot veure, el que no sap veure. Primer li han d’ensenyar, compren? Com anirà vostè, a comprendre la seva situació, aquí, ficat amb calçador, dintre una economia capitalista, en un Estat plutòcrata i oligàrquic? Com podrà ni tant sols ensumar-ho, com podrà detectar-ho, venint com ve, d’una petita i iconoclasta comuna d’idealistes afamats, allà dalt al cel?

- Chifoilisk, li puc ben assegurar, que no queden gaires idealistes a Anares. Els Colonitzadors, potser si, que foren grans idealistes, segur.. Si, és clar, al deixar

aquest món, a canvi dels nostres deserts. Idealistes o.., superbs, ves a saber? Però això, ja és aigua passada. D’això en fa ja, més de set generacions, senyor meu! Ara, la nostra societat és pràctica, com no podia ser d’altre manera, potser fins i tot, massa, preocupada tan sols, per la supervivència. Què te d’idealista, la cooperació social, l’ajuda mútua, si no hi ha altra manera de sobreviure?

- Naturalment, no puc discutir amb vostè, els valors suprems de l’odianisme encara que si vol que li sigui franc, sovint he estat temptat de fer-ho. Conec qualcuna cosa al respecte, sap? Nosaltres al meu país, estem bastant més a la vora del odianisme que tota aquesta gentussa. Nosaltres i vostès, tots, som producte del mateix gran moviment revolucionari del segle octau, nosaltres també som socialistes.

- Però vostès són arquistes. L’estat de Thu és encara més centralitzat que el d’AIo. Una única estructura de poder ho manega tot, el govern, l’administració, la policia, el exèrcit, l’educació, les lleis, el comerç, la producció.. I tenen a mes a més, una economia monetària,, - Una economia monetària basada en el principi de que, a cada treballador, se li paga el que es mereix, per el valor del que ha produït, per el valor del seu treball, compren?..., i no per capitalistes a qui esta obligat a servir, sinó per l’Estat, del qual, ell mateix, n’és membre de ple dret.

- De veres és el treballador, qui estableix el valor del que fa?

- Perquè no va a Thu, a veure com funciona el vertader socialisme?

- Sé de sobres, com funciona el seu vertader socialisme - respongué sense acoquinar-se en Shevek. - Podria, ara mateix, explicar-li-ho a vostè, que.., no sé, em fa l’afecte, que no ho sap ben bé del tot.., amb detall i com vulgui, però..., n’està segur, senyor meu, que el seu govern, a Thu, m’ho permetrien a mi? Podria allí, jo, expressar-me lliurement i per tothom? Podria debatre-ho a la televisió públicament, per exemple?

Chifoilisk, burxinà amb la punta del peu, un tió que encara no s’havia pres del tot, fen-te’l seguir vers el centre de la llar, al mig, amb els altres que cremaven bé. Mirava atent i entotsolat, les revifalles de les flames, mentre una munió de guspires i espetecs, anava enlairant-se, xuclats pel forat de la xemeneia, amunt com si fossin diables enfollits darrera d’una bruixa. Tenia una expressió d’amargura insondable, amb les línies entre el nas i les comissures dels llavis, profundament marcades.. No tingué pit per respondre i enfrontar-se a les preguntes directes d’en Shevek i deixà passar la resolució de la confrontació. Digué finalment - No vull parlar amb vostè, com si participessin en una renyida competició esportiva, com si juguéssim a algun joc absurd. No, no te cap sentit i no ho faré. El que tinc que preguntar-li és simplement, aniria vostè a Thu? - No pas ara, Chifoilisk - Però.., què diables, pot fer vostè aquí?

- El meu treball, senyor. I endemés, aquí estic a prop de la seu del Consell de Governs Mundials - El C. G. M.? Si ara mateix, farà trenta anys que com aquell qui diu, no existeix. AIo se’l va fer seu, el manipula i en fa el que vol! La seva virtualitat és només per a guardar les formes! No compti amb ells, ni el salvaran, ni li trauran les castanyes del foc. Què es pensa?

Continuaven sols, mirant-se en suspens, de fit a fit, esperant qui sap que...

- Interpreto que vol prevenir-me.., oi? Vol dir-me que estic en perill, potser?

- Però, es possible que no se n’hagi adonat?

Si, esperant qui sap que, continuaven mirant-se en suspens, de fit a fit...

- Contra qui m’està posant en guàrdia, Chifoilisk? - preguntà Shevek

- Contra Pae, en primer lloc - Ah, si, Pae... Pae. - Amb recança Shevek s’acostà al foc per apreciar les elegants motllures de la mènsula de marbre que adornava la xemeneia i s’hi repenjà, mirant a l’altre.. - Pae és un bon xicot, un físic excel·lent i molt servicial. Però, no confio en ell - Per què no?

- Bé..., és evasiu - Si, és vertaderament un encertat judici psicològic, si... Però Pae, no és perillós per a vostè, pel sol fet de tenir una personalitat esmunyedissa, Shevek. És perillós, perquè és un ambiciós agent, lleial i competent del govern iotic. Informa sobre vostè i sobre mi, regularment, al Departament de Seguretat Nacional, la policia secreta, compren? No el subestimo, Shevek.., no, Déu nos en guard, però..., no sé n’ adona, no et fot!, que aquesta aura, aquesta bonhomia i aquest hàbit seu, de tractar als demés, com a iguals, com a individus, aquí no funciona, no serveix? Per anar per aquest món, ha d’entendre la classe de poders que sempre hi ha darrera cada individu. Res és el que sembla i tothom fa la viu-viu.

A mesura que en Chifoilisk parlava, el posat natural i relaxat d’en Shevek s’enduri, ara estava dret i rígid, tibat com el seu oponent, mirant el foc com ell. - Com sap tot això d’en Pae? - preguntà - Pel mateix conducte que sé, que en el departament de vostè, hi ha un micro i una càmera oculta. El mateix que en la meva, no es pensi. Perquè resulta que el meu ofici és saber-ho.

- També és un agent del govern, vostè?

El semblant del thuvia s’enfosqui sobtadament; de cop i volta es girà vers en Shevek, se li acostà i li parlà en veu baixa a cau d’orella, fluixet i reconcentrat, amb odi i mala llet: - Si - digué - Jo també.., i doncs, que es pensava? No estaria aquí si no ho fos. Tothom ho sap. El meu govern només envia a l’estranger, a gent de la seva confiança. I li ben asseguro, ja s’hi pot posar ben bé, de peus, que poden confiar en mi! Perquè jo, no he estat comprat, sap? com tots aquets maleïts petimetres, aquets benestants professors iotics. Jo crec en el meu govern i en el meu país. Tinc absoluta fe en ells.. - Chifoilisk parlava congestionat, amb esforç com turmentat - Miri al seu voltant, Shevek! Desvetllis! Vostè m’apar un nin de bolquers al bell mig, d’una caterva de rufians i malparits. Són bons amb vostè, suara és veritat, li ho donen tot, unes habitacions agradables, conferències, alumnes, diners, el porten a visitar castells i mansions, fàbriques model, viles encantadores tretes d’un llibre de faules. Tot el millor! Tot formós, meravellós! Però, per què? Digui’m, perquè me’l van a cercar a les quimbambes, me’l porten aquí, des de la lluna, com si res? L’exalcen, l’adulen, li imprimeixen els llibres, el mantenen ben abrigadet i protegit arreu, a les sales de lectura, als laboratoris, a les biblioteques? Creu que ho fan per motius científics, desinteressats, per amor fraternal?Aquesta és una economia interessada, Shevek, una economia utilitària!

- Ho sé. Ho sé. He vingut per negociar i fer tractes amb ella - Negociar...què? Fer tractes?

A fora, el dia s’aclucava i la policromia de les altes vidrieres emplomades ja no deixava passar la llum, reflectia les giragonses de les flames i tot agafava un to rogenc i bronzejat, aquells personatges egregis d’altres èpoques, agafats en un moment de la història, feien un apart i.., amatents, pendents de nosaltres i el nostre discurs, semblava que escoltessin. El rostre d’en Shevek tenia ara, la mateixa expressió freda i greu, que havia tingut temps enrere, quan de viatge en cotxe, en aquella pintoresca volta turística, que a petició seva, li prepararen els seus amfitrions, s’allunyava de la Presó-Fortalesa de Drio, font de tantes evocacions i referències. -

Vostè ja sap el que jo vull, Chifoilisk. Vull que el meu poble surti de l’exili.

Honradament, vaig triar i vaig venir aquí, perquè no crec que vostès mai volguessin això a Thu. A Thu no tenia la més mínima possibilitat, Chifoilisk. Vostès, allí, ens tenen por. Temen que portem de nou, la revolució..., l’antiga, l’inicial, la verdadera, la revolució per la justícia que vostès també, començaren i abandonaren desprès, a meitat de camí. Aquí a A-Io, no els hi faig ni mica de por perquè s’han oblidat completament de la revolució. Ja no creuen en ella. Estan atordits i són mesells.

Pensen que si la gent posseeix moltes coses, no farà preguntes i s’acontentarà vivint dintre una presó. Però, jo no accepto això, de cap manera! Jo vull enderrocar tots els murs i saltar totes les barreres. Vull solidaritat, solidaritat humana. Vull el lliure intercanvi entre Urras i Anares. Vaig lluitar com vaig poder, a Anares, i ara lluito com puc, aquí, a Urras. Allí actuava. Aquí negocio.

- Amb què ?

- Au vinga, home! Vostè ja ho sap Chifoilisk. - digué Shevek amb veu baixa, amb certa timidesa - Vostè sap de sobres, el que tots volen de mi - Si, és veritat, jo ho sé, però.., ignorava que vostè també, ho sabés - contestà el thuvia amb la seva veu aspre i continguda, tot aire i consonants fricatives, igualment fluixet, a cau d’orella - La te, doncs..., la Teoria General Temporal?

Era patètic, Shevek se’l mirà de cua d’ull, potser amb una mica d’ironia i tot Chifoilisk insistí: - Existeix algun escrit..?

Malgrat l’inusual hora, del cap al tard, un carilló començà a desgranar les notes d’una dolcíssima melodia, el so semblava un comiat tristíssim que prompte acabà com si de l’ultima refilada d’un ocell es tractés. Shevek continuava mirant-se’l, però..., després d’un llarg moment abstret per aquell apunt musical de fora, decidí no fer-lo patir més - No - Digué sense embuts i amb claredat - Me n’alegro!

- Perquè?

- Perquè si existís, ells ja el tindrien - Què vol dir?

- El que ha sentit, senyor meu. Escolti, no fou Odo qui digué que, on hi ha propietat, hi ha robatori?

- <Per a fer un lladre, primer fes un propietari; per a que hi hagi crims, primer fes lleis> ”l’Organisme Social” - Perfecte. Mentre hi hagi cambres tancades amb pany i forrellat, sempre hi haurà gent, que tingui les claus de les cambres, o no?

Shevek s’estremí - Si - digué, desprès d’una pausa quasi insuportable - és una realitat molt desagradable..., insofrible.

- Per vostè, no pas per mi. Jo, no tinc els escrúpols d’una moral individualista. Sé que encara, no te la teoria redactada per escrit,. No pateixi, n’estic totalment segur.

Cregui’m, si per un moment, pensés que la pogués tenir de veritat, jo, ja me li hauria avançat i l’hi hauria pres. Què es pensa, hauria intentat per tots els mitjans arrabassar-se-la, de qualsevol manera, sense manies, com fos, per la persuasió, el robo, per la força bruta inclús, si cregués que podríem segrestra’l i no desencadenar una guerra, una terrible guerra amb A-Io. Faria qualsevol cosa, què es creu?, per impedir que la formula, anés a parar a mans d’aquets pudents capitalistes iotics. Faria qualsevol cosa, per posar-la a disposició de la Junta de Govern del meu país, és clar!

Perquè ha de saber, que la causa més noble que mai podré servir, és la de contribuir al predomini i la felicitat del meu poble, dels meus i de la meva pàtria.

- Ara mateix, vostè, no diu tota la veritat, menteix. - replicà Shevek, en to conciliador, malgrat l’aparent contundència formal de la seva resposta i agregà..

- Chifoilisk.., jo vull enderrocar qualsevol mur que separi. Tots els murs! Si, crec que efectivament, vostè és un patriota, no hi ha dubte, però li concedeixo la gràcia de posar per davant, del seu patriotisme, el respecte a la veritat, la veritat científica i potser també, la lleialtat a les persones com a individus... Chifoilisk, sé que vostè no em trairia.

- Ho faria! Ho faria, si pogués! - respongué immediatament Chifoilisk amb vehemència irreprimible - Ho faria! - embarbussant-se i a patolls, s’afanyà a reconduir la seva còlera. - Pensi el que vulgui. Jo no sóc qui, per obrir-li els ulls. Però recordi el que li dic, el volem amb nosaltres. Es una llàstima, que per agermanar-s’hi, ara per ara, hagi triat a la gent menys apropiada. S’equivoca totalment. Però, si finalment, se n’adona del que passa aquí, vagi a Thu. I si no... Bé, potser no tindria que dir-li-ho, però no importa. Si no va a Thu, si decideix no vindre amb nosaltres, per favor, almenys, no entregui la Teoria, als iotics. No els hi doni res a aquests maleïts usurers!

Vagi-se’n! Foti el camp! Entornis a Anares i enduguis la refotuda fórmula. No negui als seus, el que els hi ha de donar. Hi tenen tot el dret!

- No la volen, Chifoilisk. Ells no la volen - digué en Shevek, desesmat i sense expressió - Creu vostè, que no ho vaig intentar..?

Quatre o cinc dies més tard, al preguntar per Chifoilisk, Shevek es va assabentar que havia retornat a Thu - Definitivament? Carai, no m’ho digué pas, no semblava que estigues a punt d’anar-se’n - No s’estranyi, un thuvia mai no sap quan rebrà una ordre del seu govern que li canviï la vida - digué Pae, car naturalment, fou Pae qui informà a Shevek - només sap que el millor que pot fer, quant rep aquest tipus de notes, si no vol problemes, és volar i no entretenir-se mirant el paisatge. Pobre Chif! Em pregunto, quin una n’haurà fet? Quin error haurà comés?

Shevek s’acostumà a visitar al vell Atro, hi anava un cop o dos a la setmana, a veure’l a la seva acollidora caseta, vora la Universitat. La residència era regentada per un parell de criats de tota la vida, gairebé tan vellets com ell mateix, els quals el cuidaven com si de un nin, es tractes. Atro, com sovint, ell mateix ironitzava, era un monument viu a la física, un monument amb potes. La gran obra de la seva vida, a diferència de Gvarab, havia estat reconeguda per tothom i ell, en si mateix, era ben bé, una institució. Ara vivia, als llims de la vellesa, amb el típic desinterès dels avis, per a totes les coses d’aquest món estrafolari. La simpatia que mostrava per en Shevek cosa estranya, semblava al menys, ser de tipus personal, de camarada i col·lega.

Havia estat el primer físic seqüencial en admetre i adoptar les idees d’en Shevek, quan aquest, temps dellà, les formulà, per a poder arribar a comprendre l’essència del Temps. Havia lluitat amb les armes i el bagatge, d’en Shevek, arrenglerat a favor de les teories d’en Shevek, contra l’encarcarament de tot el aparell burocràtic, de la respectabilitat científica, el immobilisme consuetudinari i els interessos creats. Fou una lluita desigual i èpica, que durà, no ho vulguis saber, força temps, anys, abans que publiquessin la versió integra dels “Principis de la Simultaneïtat” amb la

consegüent i esclatant, victòria dels esforçats simultanieïstes. Aquesta batalla, havia estat el punt culminant de la seva vida. Ell, naturalment, era d’una fusta especial i no s’hi hauria arremangat en tan àrdua empresa, per res menor, que la vindicació de la veritat, però més que de la veritat en si, fou la fragositat de la lluita el que de veres, l’havien atret i engrescat, potser un concepte cavalleresc i romàntic, poc corrent avui dia.

La genealogia i el llinatge d’en Atro, es remuntaven a l’avior de molts anys enllà, a través de tota mena de prohoms i gentilhomes de pro, generals de l’exèrcit, herois de moltes batalles, princeses i abadesses influents, grans terratinents i capitans d’indústria, tots coberts de glòria i de prestigi ben guanyat, que la nit dels temps, convertia en boirosa llegenda, esmorteint el record de tanta glòria, fins arribar a un present ben real, guanyat pel treball personal i els mèrits de la dedicació i l’estudi. La família era propietària de set mil acres de terra i catorze viles i pobles a la província de Sie, la regió més rural i rustica de A-Io. Atro emprava expressament i amb exquisida correcció, expressions i girs propis del llenguatge local, arcaismes d’altres èpoques, ja quasi perduts i en desús, que ell valorava i rescatava. Tenia una personalitat independent i una mesura de la vida pròpia i personal, les riqueses per exemple, no l’impressionaven gens, ans no li deien res i dels governants del país, no ho vulgueu saber: remugant, sempre se li escapaven mil pestes, deia que eren demagogs i politicastres grimpadors, genteta.

Res podia comprar el seu respecte i no obstant, ell, el concedia graciosament, a qualsevol pallasso o tita freda, que tingues un bon pedigrí, el que ell en deia, <un bon cognom>. És clar, en alguns aspectes, era incomprensible i totalment imprevisible, per en Shevek; un enigma. L’aristòcrata, criatura de l’Olimp, menyspreava realment, el poder i el diner i és clar, això feia que en Shevek, se’l sentis més pròxim i de ben portar, que no pas qualsevol altre persona que per ara, hagués pogut conèixer, a Urras.

Un cop, quan estaven conversant, asseguts i relaxats, a les fresques butaques de vímec, sota un emparrat de glicines i llessamins profusament florits, a la galeria envidriada que feia de terrari i on Atro, cultivava fora temporada, tota mena de plantes exòtiques: begònies, orquídies, bromèlies i ciclàmens... amen d’espècies d’altres móns, encara més rares i singulars, el urrasti emprà en un moment donat, la frase <nosaltres els cetians>. Shevek, l’interrompí vivament: - Cetians..., no es una paraula falsa que grinyola, pròpia dels “mas-media” populars més xava? Em sorprèn en boca seva!

- Cetians! - repetí Atro - Però, amic meu, el concepte que jo entenc amb aquesta expressió, es precisament, també, el que entenen, els redactors de la premsa diària i el públic que els hi llegeix. Quin és el problema? Cetecians, transcendeix el localisme i assumeix una realitat conjunta i bipar d’Urras i Anares junts - Bé, em va vindre de nou, sentir-li usar una paraula estrangera...., una paraula no cetiana, en realitat - Definició per exclusió - va rebatre-li fent tabola, el jai murri. - Cent anys enllà, no necessitàvem aquesta paraula per a res, és veritat, ni havia prou en esmentar <humanitat> i tothom arreu, sabia que volies dir. Però, ara farà seixanta anys, mes o menys, les coses canviaren radicalment. Encara ho recordo perfectament, era un magnífic dia de sol, a les primeries de les calendes de l’estiu, jo deuria tenir uns disset anys, més o menys. Ho recordo pristinament, com si fos ara mateix. Jo m’estava entretenint, ensinistrant el meu cavall de muntar, que era el premi del pare, per les meves notes escolars del curs que, tot just, acabava de finir; quan la meva germana gran, escabellada com una bruixota, cridà esperitada, des de dalt, la finestra

de les golfes, a dalt de tot: <Per la televisió estan parlant amb algú, recent arribat de l’espai exterior! Que estan parlant amb un home d’un planeta d’un altre sol! Veniu!> La meva pobre mare, tan estimada, tingué un ensurt de mort i desprès de vèncer el seu primer inveterat escepticisme de sempre, davant la tant ineluctable evidencia televisiva, vaticinà que estàvem tots perduts i condemnats. Diables estranys amb banyes i cua, havien pujat de l’avern, vostè, ja m’entén, oi?. Venien per abocar-nos de pet, a les calderes d’en Pere Botero. Però.., eren només els hanians, garlant com sempre, de pau i fraternitat. I bé, avui dia, <humanitat> és un terme potser una mica massa ampli i vague. Que defineix la fraternitat sinó la no-fraternitat? O no? Definició per exclusió, ben volgut amic! Vostè i jo, som parents, no ho dubti pas. Probablement, uns quants segles enrere, els ancestres de vostè, cuidaven cabres a les muntanyes, mentre els meus, oprimien serves a Sie; però, els dos, tan vostè com jo, som membres d’una mateixa família. Per sortir de dubtes, només cal comprovar-nos l’ADN i ja ho veurà. I si no en te prou, parli amb algú verdaderament estrany, un ser d’un altre sistema planetari, escolti’l, senti’l parlar.., faci la prova, faci..,. Un home, si és que li volem donar aquest nom, que no te res en comú amb nosaltres, excepte l’aspecte, la funcional disposició del seu cos, dos braços, dues cames i un cap amb alguna mena de cervell a dins, suposo. Per no parlar ara, d’altres coses, encara més estranyes, que darrerament s’han intuït; de les formes més exòtiques, sense parangó amb res que puguem imaginar, que als insondables confins de l’Univers, haguí pogut prendre la vida i la consciència.

- Però els hanians no han demostrat que som....

- Tots d’origen estrany, rebrots de remots colonitzadors interestel·lars hanians, de mig milió d’anys enrere, o un milió, o dos, o tres milions, no ve d’un pam; si, ho sé.

Demostrat? Què vol que li digui? Vatua l’olla! Per la santa Mare Terra! Shevek, parla com si fos un passerell! No veu que s’aprofiten de la seva excessiva candidesa, amic meu! Com es pot parlar amb seriositat, de proves històriques, desprès de tan i tan de temps? Aquests fantasiosos hanians sempre hi troben més pa que formatge, en totes les coses que toquen. Juguen amb els mil·lennis com si fossin pilotes de saque, però és pur malabarisme. Proves? La religió de tota la vida, la dels meus avantpassats, m’informa amb idèntica autoritat, que descendeixo de Pinra Od, a qui la Dea expulsà del Jardí Primordial perquè el molt brivall, assegut a l’ombra de la pomera, es comptà els dits de les mans, més els dels peus, i trobà la base vint i s’inventà les matemàtiques per discutir amb els déus. Què vol que li digui..? Si tinc que escollir, prefereixo aquest conte, al de l’origen comú..

Shevek es petava de riure. Li encantava el humor de l’ancià. Però Atro estava seriós. Palpejà suament el braç d’en Shevek i arquejant les celles i mastegant les paraules, es despenjà - Li dic de veritat, estimat amic, voldria que sentis el mateix que jo sento. Ho espero de veritat. Si, si, ja ho sé, hi ha moltes coses admirables a la societat de vostès, no ho dubto pas, però..., no se’ls ensenya a triar, a discriminar, que en definitiva, és el millor do que la civilització, hagí pogut donar-nos. No vull que aquests maleïts estranys, tan tocats i posats, tan saberuts i setciències, l’atrapin amb aquestes idees que vostè té, de fraternitat i mutualisme i tota la pesca, ja sap.

L’inundaran amb rierades de <humanitat comuna> i <lligues dels móns>, tota aquesta xerrameca atabaladora, a fi d’encaterinar-lo i decantar-lo al servei dels seus refotuts interessos. Jo, detestaria que al final, vostè aceptes el seu joc i jo, acabes decebut contemplant com, s’hi presta, sap?. La llei de l’existència és la lluita, la competició, l’eliminació del dèbil, la tara..., una guerra que no acabarà mai, sense treva. I jo vull que sobrevisquin i sobresurtin els millors. La humanitat que jo conec, els cetians. Els cetians, vostè i jo: Urras i Anares, compren? Ara mateix, els hem avançat a tots

aquets hanians i terrans o com vulgui que es diguin, i sap?, tenim que conservar i preservar el nostre lloc, en aquest particular rànquing que ens han plantejat. Ells ens donaren la propulsió interestel·lar, és cert, però suara, som nosaltres, qui construeix millors naus. Shevek, quan decideixi fer publica la seva teoria, confio plenament en vostè, sé que no em fallarà. Espero seriosament, que actuí pensant en el seu deure, El deure natural que ha contret amb els seus, amb tots nosaltres, els de la seva mateixa espècie. Recordi el significat de la lleialtat i aquí la deu.

Les llàgrimes fàcils, pròpies de l’edat senil, humitejaren els ulls quasi cecs d’en Atro i tot ell, s’encongí sobre el coixí postís de la butaca de vímec. Shevek descansà una mà sobre un braç del vell, una mà tranquil·litzadora i confortant, però..., no obri boca, donà la callada per resposta, mirant al buit, el pas del Temps, a través dels entrelluus de les plantes del terrari, que penjaven dels emparrats.

- La tindran, és clar que si. Finalment acabaran tenint-la. I és ben natural que sigui així. La veritat científica ha de sortir a la llum per a tothom; no és possible ocultar un sol sota una pedra. Però abans hauran de pagar-la, Shevek. Vull que se’ns reconegui el lloc que ens correspon. Vull el respecte: i això és precisament el que vostè ha de conquerir per a tots nosaltres. La transimultaneïtat... si la aconseguim, el impuls interestel·lar d’ells, no tindrà cap valor. No és el diner el que em mou, vostè ja ho sap.

Vull que es reconeix-hi la superioritat de la ciència cetiana, la superioritat del pensament cetia. Si és que algun dia, hi ha d’haver una civilització interestel·lar, per la Gran Mare, no vull que els de la meva raça siguin llavors, servents o membres d’una casta inferior! Tenim que arribar-hi com a senyors, com a homes d’alta noblesa, amb un regal sota el braç..., aquest és l’ordre de les coses que jo defenso. Bé, bé.., m’acaloro parlant d’aquestes coses. A propòsit, com va el llibre de vostè?

- He estat treballant amb la hipòtesis gravitatòria de Skask. Tinc la impressió que el bo d’en Skask, s’equivoca quan, únicament utilitza equacions diferencials parcials. Ha d’emprar una visió quàntica del conjunt i potser...

- Però l’últim treball que vostè va publicar era també, sobre la gravetat.. Quan abordarà el cor de l’assumpte?

- Vostè ja sap que per a nosaltres, els odonians, els mitjans són el fi – digué Shevek amb lleugeresa – Endemés, no puc representar una teoria del Temps que ometi la gravetat, oi?

- M’està dient, que sobre la marxa i amb comptagotes, ja ens ho està endegant per entregues? – pregunta amb suspicàcia, Atro – Això si que no se m’havia acorregut!

Quins dallonses, si senyor!, no ho hauria pensat mai... Crec que potser em convindria tornar a rellegir aquest últim treball seu. Hi havien parts que se’m van escapar, que no vaig acabar de capir totalment. Darrerament se’m cansa molt la vista i no sé, sense que ho pugui evitar, m’agafa una passió de són, que em deixa completament estesat.

Em sembla que qualcuna cosa, no funciona bé, en aquest maleït artefacte, que m’han donat, aquesta lupa-projector dels nassos, que necessito per a llegir. Tinc la impressió que se m’espatlla’t i ara, no puc veure clarament les paraules..

Les vidrieres de la galeria umbracle, estaven entelades degut a la diferència ambiental entre dintre i fora. La fragància de les flors d’interior assedegava els sentits i ablania els ànims. Shevek, mirà a l’ancià amb afecta i compunció, però no li digué res més, de la seva teoria

A Shevek li arribaven cada dia, un munt d’invitacions a recepcions, homenatges, inauguracions i altres coses per l’estil. Hi anava sovint per disciplina, perquè havia anat a Urras com a plenipotenciari d’un pensament, amb una missió a complir: havia d’imposar l’idea de fraternitat, tenia que encarnar en la seva persona, la solidaritat dels Dos Móns. Parlava i.., la gent l’escoltava, i deia: - Té raó.

Tot era massa fàcil. Recelós, es preguntava a si mateix, com era que el govern, no l’hi impedia parlar, i propagar arreu, l’Idea. Sens dubte, Chifoilisk el murri, al servei de llurs propis interessos, hauria d’haver estat exagerant sobiranament, la magnitud del control i la censura o per deformació professional, ves a saber, havia estrafet la realitat que l’advertí. Abrandat, parlava i parlava d’anarquisme pur, i ningú, ni res, li ho impedia. Però, i aquí, plorava la criatura.., necessitaven aquella gent, fer-lo callar?, es preguntà finalment. Era de veres, una amenaça per algú? Tenia ell, el perfil i el potencial suficient, per qüestionar i fer trontollar tot un sistema de valors. No sé perquè, però li feia la impressió, que sempre, eren els mateixos escoltant-lo, que sempre, es dirigia al mateix públic selecta: ben vestit, ben alimentat, ben educat, pulcre, somrient i..., mai passava res. Aquesta era l’única classe de gent que vivia al planeta Urras? - És el dolor el que uneix els homes- deia dreçat i dempeus, en Shevek davant de la concurrència, com un predicador de l’església o un agitador polític arrauxat i ells, assentien amb el cap i deien - Quina gran veritat - com si fos un mantra exculpador i..., no passava res. Es desganyitava, els fustigava i..., no passava res.

Aviat començà a odiar-los i quan se n’adonà, no pogué més i deixà bruscament, d’acceptar invitacions.

Però això equivalia a reconèixer i acceptar el fracàs, la terrible realitat de la seva soledat. No estava fent la tasca que ell mateix, s’havia imposat i no eren els altres, qui l’aïllaven, s’havien canviat els papers, era ell mateix qui, s’havia aïllat dels altres.

Una nit digué, a la tertúlia d’una taula del menjador dels degans. - De fet, jo no sé encara, com viuen vostès aquí. Veig les seves cases particulars, de lluny i des de fora i només, sé de la seva vida publica, sales d’estudis, de feina, d’esbarjo, restaurants, auditoris, exposicions, tot molt epidèrmic i formal.

Al dia següent Oiie recollint el guant, li pregunta amb posa afectada, si al proper cap de setmana, li plauria sopar amb ell i passar un parell de dies, amb la seva família.

La casa estava a Amoeno, un llogaret comarcal a pocs quilometres Ieu Eun i d’acord amb els amanerats i exigents cànons urrasti, era una modesta caseta de classe mitja, potser més antiga que las de la gran majoria, de la resta del poble. Una rústega casa de pedra construïda tres-cents anys ençà, amb habitacions teginades i parets blanques i emblanquinades. L’arcada doble que caracteritzava l’arquitectura ioti, apareixia profusament, als marcs de totes les finestres i portes. A Shevek li agradà, ja nomes a l’entrar, la relativa carència de mobles: amb aquells grans espais de sol minuciosament polit, les habitacions austeres, espaioses, les parets nues amb qualcun detall escadusser que no desentonava i sobretot, la quietud i el silenci que regnaven arreu. Ell, sempre s’havia sentit incomoda, entre els decorats ampul·losos i els trastets extravagants dels edificis públics de ciutat, allí on normalment celebraven recepcions, homenatges i una munió d’altres actes de relació. De fet, els urrasti tenien bon gust, si, però..., sovint, en ultima instància, ho malbarataven tot, al mediatitzar-ho llastimosament, amb l’afegitó sobrer, de qualcuna ostentació del seu sempitern exhibicionisme, fanfàrria pura, i.., era una pena. L’origen ben natural, àdhuc estètic, d’envoltar-se de coses evocadores i teixir lligams, amb un entorn en part, compartit, resultat de la teva pròpia presència i la dels teus familiars i amics, sobreposant diferents capes de realitat i vida, avis, pares, fills, nets..., tots d’una mateixa nissaga, normalment, fins a fer quelcom com un tapis entrelligat de llanes i nusos, que tu, ja no

podries descriure, ni detallar, en termes purament individuals. Aquesta partença i aquest desig tan noble, eren pervertits inevitablement, per compulsions econòmiques i competitives que podien fins i tot, anorrear la qualitat material dels objectes: llavors tot s’esdevenia un mecànic balafiu. Aquí en canvi, i calia agrair-ho, hi havia gràcia i bon gust, la gràcia de l’austeritat.

En arribar, a l’entrada, un criat amb lliurea, els hi recollí els abrics i les pertinences.

L’esposa d’en Oiie sortí somrient, a saludar en Shevek des de la cuina del soterrani, on s’estava enraonant amb la cuinera, els detalls dels àpats.

Mentre conversaven animadament a la sala, abans del sopar, Shevek reparà de cop i volta, que pràcticament, només li parlava a ella, exclusivament a ella i amb una cordialitat i un desig d’agradar, que.., a ell mateix, li sorprengué. Però era tan maco, poder parlar de nou, amb una dona... Ves per on, ara comprenia el sentiment d’aïllament que sentia, clar, havia estat vivint d’una manera forçada, com mig artificial, nomes entre mascles, sempre homes, alfes dominants la majoria de vegades, sense la tensió i l’atracció de la diferencia sexual. I Sewa Oiie era atractiva. Mirant-li els ulls verds, mirant-li les línies delicades de les temples i la nuca, Shevek pensà que la moda urrasti de rasurar el cap de les dones, no li semblava ja, tan criticable com al principi. Sewa era reservada i discreta, més aviat tímida; Shevek s’esforçà conscientment, en agradar-li, volia captivar-la i que es sentis a gust amb ell i instintivament, intuí encantat, que efectivament, estava aconseguint-t’ho.

Entraren al menjador, lliscant la vidriera corredissa decorada amb motius de la natura glacejats, de fons sonava, una música de violi suau i allegretto a la vegada. A la taula se’ls hi ajuntaren dos noiets de la família. Sewa Oiie es disculpà: - Ja no és possible aconseguir una mainadera competent pels nostres fills. - Shevek assenti sense saber ni tan sols, que era una mainadera. Estava observant als dos xiquets, amb idèntic interès i deler que mirava la dona, amb el mateix descans. No en debades, quasi no havia vist cap nin, des de que eixí d’Anarres.

Eren dos nens educats i molt formals, entenimentats i nets, anaven vestits pulcrament, amb casaques blaves de vellut i pantalons de golf, donava gust el seu capteniment controlat, només parlaven quan se’ls hi parlava o requeria qualque cosa, comportant-se en tot moment, com ho faria un adult ben assenyat. Els xiquets, miraven de cua d’ull, a en Shevek, car el llunàtic convidat, era l’atracció, el miraven amb una barreja de temor i de respecte, com si fos una d’aquelles innombrables criatures del espai exterior. El de nou anys era sever amb el de sis, feia de germà gran, li deia a l’oïda amb prou feines dissimuladament, que no mires d’aquesta manera tan descarada i desinhibida, que podia molestar, d’amagat anava pessigant al més petit per refrenar-lo. El petit feia el que podia i si tornava amb més pessics o per sota taula, tractava de donar-li alguna cosa, maldant per deslliurar-se de l’acost de son germà. A la compta, a la ment d’aquell eixerit bordegàs, el principi d’autoritat encara estava molt verd, Oiie era un altre home a casa seva, Ja no tenia aquella mirada furtiva i recelosa que tan el caracteritzaven i tampoc, no arrastrava les paraules al parlar. La família el tractava amb tot el respecte del món però aquest respecte, era recíproc i tot irradiava harmonia. A Shevek, que era sabedor de moltes de les opinions de Oiie sobre les dones, li sorprengué veure com tractava a na Sewa: sempre amb cortesia, àdhuc amb delicadesa. Això devia esser la tan encaterinada cavallerositat, pensà, una paraula i un concepte que acabava d’aprendre recentment, però prompte conclogué, que hi havia quelcom més. Oiie estimava realment, a la seva muller i.., hi confiava tendrament. I la veritat sigui dita, es comportava amb ella i amb els nens, talment com

ho faria un anarresti. Se li’n feu evident i el descobrí, com a home senzill, fraternal, un home lliure.

A Shevek, se li ocorri desprès, que era una llibertat de curta volada, limitada només, a l’àmbit personal, a l’estretor de la intimitat, al nucli familiar petit, però..., si trobava tant bé i estava tant a gust, que se l’hi anaren completament, aquelles ganes de criticar plenes de mesquinesa.

En una pausa de la conversa, el nen més petit, digué amb la seva clara veueta d’espinguet: - El senyor Shevek, és un mal educat, oi?

Shewek d’un bot, s’acostà als llavis la punta del tovalló brodat a mà, que tenia sobre els genolls - Perquè? Què hi fet?- digué abans que la dona, pogués reprendre al impertinent marrec - No ha donat les gràcies - Gràcies, a què? Perquè?

- Quan jo li he passat la safata de l’escalivada...

- Ini, ja esta bé.., calla’t!

Sadik! No siguis egotista! El to era el mateix - Oh.., perdona!, creia que ho estaves compartint amb mi. Es que potser era un regal? Nosaltres, al meu país, només donem les gràcies pels regals, saps? La resta de coses les compartim, sense cap embut. Te n’adones de la diferència? Vols que et torni el que he pres de l’escalivada?

- No, no cal. No m’agrada gens, no m’agrada el pebrot - digué el nen, mirant-te’l a la cara, amb ulls negres i lluminosos - Així és molt més fàcil compartir-los - reblà en Shevek.

El nen gran, s’estremia contenint-se els desitjos de pessigar al petit, però en Ini, rigué desinhibit i natural, mostrant la seva blanca dentadura en un somriure franc i segur que desarmà per complert, a l’altre. La cosa quedà morta i no se’n parlà més per part de ningú, però..., al cap d’una estona i aprofitant l’espai d’un altre pausa, a la conversa dels grans, el petit, s’inclinà vers en Shevek, i li digué en veu baixa, cercant complicitat en un apart discret Li agradaria veure el meu esquirol, senyor?

- Si, és clar!

- El tenim als arbres de l’altre banda del jardí, darrere de la casa. Abans que vostè arribes, la mama me’l ha posat allí, perquè hem pensat, que li podria molestar. A algunes persones grans els amoïnen els animals. Li hem fet una caseta, sap? I ara volem que tingui companyia i petits, si pot ser..., esquirolets petits.

- Ah, doncs a mi, si! A mi m’agrada molt veure’ls. Al meu país no hi ha animals.

- Noo..? - exclamà sorprès, sense poder contenir-se, el noiet gran, badant uns ulls com unes taronges - Papa, el senyor Shevek, diu que ells, no tenen animals! Com s’entén, això!

Igualment l’altre nen, l’Ini, mirava desconcertat, amb els ulls molt oberts - Però, què tenen vostès? - inquirí.

- Gent, peixos, crustacis, cucs, molses, bolets.. i tota mena d’arbres holum - Què són arbres holum, senyor Shevek?

La conversa continuà així, durant mitja hora. Era el primer cop que a Urras, li demanaven que parles d’Anarres. Els nens feien les preguntes, però els pares escoltaven amb interès. Shevek obvià les inevitables qüestions ètiques, amb certa prevenció: no era allí per a fer proselitisme amb els fills dels seus amfitrions i esquivà com va poder, qualsevol inconveniència sense entrar en contradicció. Els hi explicà amb paraules senzilles, com era La Polsinera, quin aspecte tenia Abbenay, com vestien, que feia la gent quan necessitava roba, que feien els nens a l’escola. Aquest últim punt, malgrat la disposició de no fer propaganda, se li escapa de les mans i Ini i Aevi, escoltaren fascinats, la descripció d’un programa d’estudis que incloïa agricultura ecològica, fontaneria i fusteria, recuperació d’aigües residuals, manteniment de camins, elaboració de conserves i gastronomia, plantes medicinals, dramatúrgia, etc., totes les demés, possibles ocupacions de la comunitat adulta i la declaració d’un Shevek absolutament convincent i creïble, de que mai castigaven a ningú, per cap motiu.

- Encara que a vegades, si que et deixen una bona estona, sol i a part, a fi de que puguis reflexionar i tu mateix, et facis balanç i anàlisis. Se’n diu autocrítica d’això, però.., no és mai, de cap manera, càstig.

- Però.. - interrompi abruptament Oiie, com si de cop i volta, se li escapés incontenible, la pregunta imprescindible, tan llargament cobejada i continguda i li afloris inajornable i atorrollada, sense poder esperar - Què garanteix l’ordre entre la gent? Qui reparteix les bufetades i administra els temors? Per què no roben? Per què no es maten, els uns amb el altres?

- Molt senzill, ningú te res que es pugui robar. Si a un li fa falta o necessita qualsevol cosa, posem per cas, surt i se la va a buscar al magatzem corresponent i llestos.., allí li donaran el que li faci falta. No cal robar, tot és de tots. En quan a la violència? Bé, no sé, a veure Oiie, vostè m’assassinaria a mi, així per les bones, d’un rampell? I si per una d’aquelles carallotades, volgués de totes passades, fer-ho, creu de veres, que una simple llei contra l’assassinat, l’aturaria? No hi ha res menys eficaç que la coerció per obtindre ordre, li dic de veritat.

- Està bé, està bé.., però com aconsegueixen que la gent faci els treballs desagradables?

- Quins treballs desagradables? - preguntà l’esposa d’en Oiie, sense entendre un borrall del que és coïa - Oh, recollir escombraries, enterrar morts, netejar carrers, cuidar vells i dements, per exemple. I no cal que siguin tasques tant extremes, de responsabilitat, de risc, de pes, de rutina.., mil futeses no gratificants i necessàries - aclarí Oiie - Extreure el mercuri de les betes de cinabri a les mines - hi afeixi Shevek i quasi se li escapà: la reelaboració i aprofitament dels excrements, però recordà el tabú cultural dels iotes, referent a totes les qüestions escatològiques i per prudència se n’abstingué. Havia reflexionat ja des dels primers dies de la seva arribada a Urras, sobre la paradoxa de que els urrasti en general, eren gent que vivia entre vertaderes muntanyes de deixalles i en canvi, no mencionaven mai, el nom dels excrements. Era un tret cultural contradictori, molt curiós.

- Bé, quan toca, en aquests afers i altres, tots hi col·laborem sense escarafalls.

Però ningú hi te que treballar molt de temps, si no és que li agradi o, ho demani expressament. Un dia de cada deu, el comitè rector que administra la comunitat o el

comitè veïnal o quisvulla que ho necessiti, pot requerir a qualsevol, la participació i l’ajuda en torns rotatius. La gent ho troba natural. Aviat ens posem d’acord tots plegats i llavors, hom aparca les seves ocupacions habituals i col·labora com tot quisqui, a les feines comunals. Endemés a les manipulacions perilloses o estressants, com ara a les mines o treballs sota el mar, ningú hi treballa més de mig any seguit.

- Però llavors, això no és de fiar, tot el personal estarà format només, per simples peons o com a màxim, aprenents - Si, és veritat, no és un sistema massa eficient, però és equànime.., quin altre cosa podríem fer, si, no? No li podem demanar pas, a un home, que treballi en un ofici que a la llarga o la curta, el deixarà invàlid o malalt crònic? Per què hauria de fer-ho?

- Pot negar-se a obeir, doncs?

- No és un ordre, Oiie. L’home se’n va a la DIVTRAB, l’oficina de distribució del treball, i diu <vull fer això i allò, aquests són el meus coneixements i la meva preparació, què teniu per a mi?> i ells, l’informen de on fa falta personal ajustat a les seves pretensions i ja està.

- No ho entenc, aquest subjecte tan voluntarista, per què hem de pensar que escolliria els treballs compromesos? Que fa que si presti així, tan tranquil·lament i al punt, al compromís de les tasques rotatives? Si no te una obligació, forçosament ha de tenir un al·licient, oi?

- Sovint, en un grup d’afinitat, quasi sense pretendre-ho, ni adonar-se’n, un arrastra a l’altre, només per estar junts i ajudar-se, sap? I per altres raons també, a més de la simple camaraderia. La vida a Anares no és rica i esplèndida com aquí, vostès ja ho saben, i allí, a les comunitats petites no és molt entretinguda que diguem i en canvi, per contra, sempre hi han moltes feines a fer, i a vegades, si un treballa fix, per exemple en un teler mecànic o en una planta d’automatismes industrials o en una cadena de components electrònics o en una oficina d’estadístiques, o simplement, en el seu ofici, l’anodina ocupació de sempre, que carai!, ni que sigui, fugint de l’inevitable encaparrament diari, per canviar d’aires i renovar-se i esbargir-se una mica, ve de gust, eixir de la rutina i encarar-se amb la novetat, posem per cas, cada deu o dotze dies més o menys, d’anar a desbrossar un camp, fer una instal·lació de reg, adobar els serveis d’una escola, pintar la casa d’un amic, etc, amb un grup de gent diferent, posant a prova la creativitat i el teu enginy, vivint una experiència inèdita, a vegades una vertadera aventura. Ja ho veuen, cal saber entendre’s per aconseguir que qualsevol treball, sigui tant gratificant com un joc.

I a més, sempre hi ha a la prova, un desafiament implícit, aquí vostès, ho fien tot en l’ambició personal, en el voler ser més que l’altre, pensen que el incentiu del treball, ha de trobar-se a l’economia, en la necessitat de diners, o el desig d’acumular riquesa, però quan el diner no corre, senzillament perquè no existeix, cal un altre paradigma i és quan llavors, els vertaders motius efloreixen més clars i més visibles.

A la gent li agrada fer coses i li agrada fer-les bé. Qualsevol personalització en el detall del producte acabat, és una extensió del llenguatge convencional, quasi quelcom tant transcendent, com el cant dels ocells a la primavera dels vostres camps que nosaltres no tenim.

Altrament, la mena de persona que accepta el repte dels treballs perillosos i difícils i se’n sent orgullosa, admeto que algun cop, pot passar-se de rosca i pecar d’egotisme davant dels altres. Tots els extrems són dolents. Vull dir..., jactar-se de la proesa davant del més dèbils per a sobresortir, cercar l’adulació dels llepes... Ei, mireu companys! Sóc el primer! Mireu què fort que soc! Mireu que llest!

Se n’adona per això, li agrada fer les coses bé.., però la qüestió de fons és com sempre, la dels fins i els mitjans. Penso que en ultima estància, el treball, ha de fer-se per a un mateix, sense cap excusa o subterfugi que ho pugui desvirtuar. Ha de ser, el plaer més durador de la vida. La pròpia consciència ens ho diu clarament i també la consciència social, l’opinió del proïsme. A Anares, no hi ha cap altre recompensa, ni cap altre llei. I això és tot, pensin que.., en aquestes condicions, l’opinió del proïsme, pot esser una força molt poderosa - Mai, no hi ha ningú que la desafiï?

- Home, tant com mai?.., potser no massa sovint, com per qüestionar-la – digué Shevek - Tothom, doncs, treballa i s’esforça amb responsabilitat – preguntà la muller d’en Oiie – Què passa si un home es tanca en banda i no vol col·laborar amb els altres? – - Bé, plega i se’n va a un altre lloc més acord amb els seus gustos i interessos, suposo. De no fer-ho, a la llarga, la situació se li farà insostenible, degenerarà i se li complicarà l’existència. Els altres, els seus mateixos companys, el calaran de seguida, prompte es cansaran d’aguantar-lo i li faran el buit, se li’n burlaran o el tractaran amb rudesa, sense miraments; en una comunitat petita, agafa fama i posa’t a jeure, poden arribar a fer-te la vida impossible, a treure’t de la llista de comensals per exemple i llavors.., ja has begut oli, ningú voldrà la teva companyia i hauràs de cuinar i menjar a soles, refús que amb tota seguretat, t’esfondrarà i humiliarà davant de tothom i no tindràs altre remei, que fotre el camp. Si tan masoquista ets, pots repetir l’experiència, tantes vegades com vulguis, potser, pot haver fins i tot, qui s’hi passi la vida entera en aquest vaivé, surant com una boia erràtica, d’un cantó a un altre, canviant de lloc, sol i inadaptat, posant-se a prova contínuament, sense reeixir a l’intenta de trobar, el lloc definitiu. A aquesta mena de nàufrags, nosaltres els hi diem Nuchnibi. Jo sóc, potser, ja ho veieu, ves per on, una espècie de Nuchnibi, ja que, estic aquí eludint el treball que m’assignaren, la diferència és només, que jo he fotut el camp una mica més enllà i lluny, que la resta d’inadaptats.

Shevek parlava tranquil·lament; si havia un punt d’amargor a la seva veu, no era discernible per als nens, ni explicable pels adults. Però tots callaren un moment i s’intercanviaren les mirades entre si, atrapats per aquell sobtat silenci llarg i difícil.

Shevek ho aprofità per omplir les copes amb aquell vi suau i fresc, que contenia les aromes afruitades i el color transparent de l’àmbar.

- No sé qui fa aquí, els treballs bruts..., vull dir, els desagradables, els arriscats, els que no vol fer ningú? – digué a la fi, Shevek – Mai he sabut de ningú que els fes. I és ben estrany. Qui els fa? Perquè els fan? Quins estímuls tenen per fer-los? Són potser, més ben pagats?

- Els treballs perillosos, la majoria de vegades si, els considerats baixos, en canvi, no, menys - Òndia! Per què treballen, aleshores - Perquè, per a segons qui, una paga baixa, sempre és millor que res – digué Oiie i en un to de ressentiment, Sewa Oiie s’hi afegí, parlant nerviosament de coses marginals, segurament per dissimular i despistar, però ell, entestat en ficar la banya al forat, continuà – El meu avi fou porter, senyor. Durant quaranta anys va fregar pisos i va canviar llençols bruts, en un hotel. Deu hores diàries, sis dies a la setmana. Ho feia per a que ell i la seva família, poguessin menjar, que és creu? Per necessitat.

Oiie, s’interrompi bruscament i observà de cua d’ull a Shevek, amb la seva furtiva i recelosa mirada de sempre, i.., desprès, quasi desafiant, a la seva muller. Ella interpel·lada i apressada per l’ocult llenguatge de les mirades, somrigué i digué amb veu forçada i nerviosa, gairebé infantil: - El pare d’en Demaere fou un veritable

triomfador. Quan va morir era l’amo de quatre empreses – Tenia el somriure d’una persona angustiada i premia sobre la taula, amb totes les forces, com si li anés la vida, les seves dues mans morenes i gràcils.

- No crec que hi hagí homes triomfadors a Anares – digué Oiie amb marcat sarcasme. En aquell moment entrà la cuinera, per a recollir i canviar els plats i Oiie quedà amb la paraula en la boca i no pogué continuar. El petit Ini aprofità llavors, l’inesperada treva, com si sàpigues que la conversa seria dels grans, no es reprendria mentre la criada rondés pel menjador: - Mama puc ensenyar-li al senyor Shevek, el meu esquirol, quan acabem de sopar?

Quan regressaren a la saleta, van permetre al petit Ini, que anés a cercar, el seu estimat animalet: un cadellet d’esquirol, un rosegador molt comú a tots els boscos d’Urras. En algunes contrades, aquells animalons tan entremaliats i simpàtics, bellugadissos i més llestos que la gana, s’havien fet mansois i eren molt valorats, car foren ensinistrats en temps immemorials, com animals domèstics de companyia. No estaven escarmentats, explicà Oiie i en un principi, hom els utilitzava per a la recerca de pinyons i altres fruits silvans. La mascota del nen, era una criatura molt viva i intel·ligent, de pel llustrós i color castany, que utilitzava les potetes del davant per a jugar; quasi com si fossin les mans d’un infantó, separava incansablement cloves i pinyols i movia els “morritus” talment com ho faria un conill de fira. Tenia una vistosa cua estarrufada, que li servia d’ajuda en llurs rapidíssims i nerviosos desplaçaments, amunt i avall, saltant de branca en branca, a les frondes de l’arbreda. No l’hauries atrapat mai, ni tants sols, seguit amb la vista. En Shevek al·lucinava, no havia vist mai un animal tant de la vora i fora de la gàbia, juganer i confiat amb els dits del nen i de tothom, incansable i provocador, l’animalet sempre volia més. Estirà la mà amb precaució, per atansar-se-li i acariciar-lo, tal com insistentment, li demanava l’Ini. Els pares ho contemplàvem amb amor. L’esquirol es regirà i redreçà al punt, asseient-se-li sobre les anques i mirant-lo de front, cara a cara i descarat, sense mica de paor, ni ferse-li estrany. Tenia els ulls profundament saurs i castanys, i una mirada fugissera de feristela, intel·ligents, curiosos, innocents..

- Ammar - murmura en Shevek, captivat per aquella insondable mirada penetrant a través dels abismes del profund del ser - Germà L’esquirol grunyi, s’abaixà a quatre potes, s’acostà i examinà les sabates d’en Shevek amb el seu “morritu” graciós i furtiu - Caram senyor, vostè li cau molt bé.. - digué l’Ini complagut - És ell, el que em cau bé, a mi, home - replicà amb certa tristesa i recança en Shevek.

Sempre que veia un animal en plena activitat, un estol d’ocells migratoris volant, un borinot entretingut de flor en flor, l’esplendor arcaic dels arbres tardorencs, les fulles voleiant.., era pres d’aquesta mateixa tristesa irreprimible, aquesta melancolia avassalladora i el primer plaer inicial d’aquestes coses tan superbes i úniques, era curt i breu, tan fi com el tall d’una fulla. No, en aquests moments tan especials, no pensava en ella, en Takver, al menys, per estrany que sembli, no la pensava com absent, la tenia allí, prèvia. Si, era la sensació de que ella, omnipresent i amb vida pròpia arreu, era allí, sense que fos necessari el recurs a la l’evocació dels seus pensaments que naturalment, podrien recrear-la, sempre que volgués. Ella era allí, prèvia. Ella, que d’alguna manera, era tot el que l’envoltava, com si la bellesa i aquesta peculiaritat tan singular, de les bèsties i plantes d’Urras li portessin un missatge subliminal de Takver, d’una Takver formalment absent, que de fet, mai de mais, no podria veure-les, d’una Takver de la qual, ni ella ni els seus ancestres, durant set generacions o més, no haurien, ni vist, ni tocat, jamai, la pell tèbia d’un animal, aquest

contacte, aquest tanteig prudent i tímid sobre el llom, notant el palpità de la vida..., ni haurien vist o sentit.., tampoc, l’aleteig o la piuladissa arravatada, movent-se embogida i sobtada, entre el fullatge, quan la presència d’una salvatgina alertava la mainada i llavors, tot eren corredisses, perquè és així com ha de ser segons les lleis de vida..

Va passar la nit, acotxat en una retirada habitació de les golfes. Feia fred i s’estava justet, justet, però.., la fresqueta amoïnadora, quasi li semblà una benedicció del cel, desprès de la persistent i excessiva calefacció de les cambres de la Universitat.

L’habitació, molt senzilla i sense pretensions, gaudia si més no, d’un espontàni aspecte vintage que la feia agradable i harmònica: una màrfega, lleixes a les parets amb llibres de tota mena i peces de ceràmica plenes de pols perquè no s’hi arribava, una còmoda, una cadira, una taula pintada amb colors esmorteïts pel temps, per a poder llegir, i fer tota mena de treballs, des de carregar el mòbil o fer anar el portàtil, fins a fer solitaris i trencaclosques si molt convingués.., Ha! Ha! Genial, tot plegat, gairebé com si fos a casa, pensà, si prescindia de l’inusual alçada del llit i la blanor del matalàs, les mantes de llana fina i els llençols amb brodats aparatosos, està clar; de les inútils bagatel·les d’ivori de disseny naïf, als damunts de la calaixera, de la pinta que tenien, els lloms de les enquadernacions de cuiro dels llibres i el fet de saber que, l’habitació i totes les mil foteses que el rodejaven, i la casa on es trobava i el solar sencer de tot l’entorn, eren propietat privada, si, el llegat de l’avi d’en Oiie. La propietat de Demaere Oiie, pensà, encara que ell, no se l’havia construït, ni tant sols, se l’havia guanyat, ni fregava tampoc, els pisos dels altres. Shevek arraconà aquestes tedioses i mesquines incriminacions de seguida. Era una habitació agradable i no tan diferent en realitat, d’una cambra particular en un domicili d’Abbenay.

Dormint en aquell cambró de les golfes, a dalt de tot del casalot dels seus amics, somnià en Takver. Va somniar que estaven junts al llit, que s’abraçaven, cos a cos, pell a pell, fonent-se..., però, on?, en quina habitació? Estaven a la Lluna, junts, feia fred, i anaven caminant, caminant, un al costat de l’altre. Els dos, en un paisatge erm, sense res, emboirat, una immensa planura que es fonia als infinits, tota coberta per una capa de voladissa i finíssima neu mig blanca, mig blavosa i la condensació de les respiracions al caminar i la llum de l’altre món a dalt, a traves de la boira baixa enganxada al terra; un lleu cop de peu amb la punta distreta de la sabata, podia alçar la neu del terra i remoure-la a mig aire, com si caminessis perdut entre núvols. Era un lloc mort.. - No, no.., no és realment així! - li deia a Takver sabent que ella, estava atemorida i espantada. Anaven caminant, junts, en direcció a alguna cosa llunyana, que quasi no s’albirava a la distància, una línia vague, confusa, allí, enllà l’horitzó, com si fos una tanca, una remota barrera, envides visible al final de la immensa planura nevada, i s’hi anaven apropant, apropant... La veritat sigui dita, en Shevek no les tenia totes, també ell, tenia por conforme s’hi acostaven, més, no obstant sense saber com, treia forces de flaquesa, feia el cor fort i li deia a Takver - Aviat arribarem!

Prompte serem allí! - i.., ella, no contestava.

ANARRES Quan a l’hospital de torn, finalment, se’l tragueren de sobre i l’enviaren a casa, desprès d’haver estat deu dies ingressat, el veí de l’habitació quaranta-cinc, anà a veure’l. Era un matemàtic, un xicot molt alt i prim que patia un estrabisme no corregit, de manera que feia l’afecte, que sempre t’estava mirant i no sabies mai, si realment, ho feia de debò. Ell i en Shevek, ja es coneixien de vista, he! he!, havien coincidit feia temps, a llocs d’interès comuns i s’havien relacionat per cortesia, com a veïns de proximitat, al Institut, durant com a mínim, un any, sense haver intercanviat per això, una frase completa.

Desar entrà i mirà a en Shevek o al lloc on ell, suposà que, es trobava - Necessites alguna cosa? - li preguntà - Gràcies, estic bé. No et preocupis - Què et sembla si aquesta nit sopéssim plegats?

- Òndia, sopar amb tu? - digué Shevek sense poder reprimir la sorpresa, contagiat per l’estil telegràfic d’en Desar - D’acord - respongué quasi d’esma.

Desar aparegué amb dos opípars sopars, que portà amb una esplèndida safata del refectori del Institut, i de tal guisa, soparen al dormitori d’en Shevek. El seu cuidador, feu el mateix el dia següent, i mati i vespre, menjaren junts, durant dos dies més, fins que en Shevek estigué plenament recuperat i en condicions de treure el cap. El bo d’en Shevek, no comprenia que passava, ni els motius de tal capteniment. Desar no era precisament, un home afable o parlador, i les expectatives que se’n podien derivar d’aquesta relació, no li podien significar gran cosa. Un dels motius que el mantenien apartat de la gent, era sens dubte, el seu desig de passar desapercebut i dissimular la seva falla. Per dir-ho clarament, la supina deshonestedat amb que tractava a tots els altres. Era un trampós i tenia un caràcter espantosament indolent, aviat se li veia el llautó i tothom el tenia calat i se’l treia de sobre. Per si fos poc, també era un cleptòman reconegut i la seva cambra número quaranta-cinc, estava plena de mil andròmines que no li pertanyien i que ell, retenia sense cap dret, ni raó convincent: plats del menjador, llibres de les biblioteques, un equip de gúbies per a tallar la fusta, requisat en algun magatzem d’utillatges d’artesania, un microscopi confiscat en qualcun laboratori, que encara el duen estar buscant, un grapat de mantes diferents.., i l’armari, ple a vesar, d’innecessàries robes de vestir, algunes ni se les podia posar, que us penseu, perquè ni tant sols, eren de la seva talla. Quantitat de coses diverses que ni li servien, ni li havien servit mai, qualcuna semblava que potser si, quan Desar tenia vuit o deu anys, potser les hauria pogut haver utilitza’t, ves a saber. Feia la impressió que el paio, anava als emprovadors i arrambava amb tot el que podia, ho necessités o no, ho aplegava en una pila amorfa i s’ho emportava - Però.., per què

guardes tantes andròmines? Cap d’aquestes baluernes, et serviran per a res, i tu, aquí no hi caps, home! - li va preguntar Shevek la primera vegada que Desar, guanyada la seva confiança, el deixà passar al sancta sanctorum del seus tresors. L’interpel·lat li dirigí una mirada malèvola i digué vagament - Fa embalum El camp de les matemàtiques, triat per en Desar, era tan esotèric que ningú al Institut o a la Federació de Matemàtics, l’entenia prou bé i no podia comprovar o fiscalitzar, si als seus estudis, progressava o no. Qué us creieu?, per això precisament, ell se l’havia escollit, i donava per suposat que, els motius d’en Shevek, eren els mateixos.

- Dimonis - deia - Treballar? Bon lloc aquí. Seqüència, simultaneïtat, merda En alguns moments i per a segons quines coses, ja li anava prou bé en Desar, en d’altres, no sé pas el que li hauria fet, el detestava. Paradoxalment, les mateixes, diguem-ne raons o qualitats, explicaven la duplicitat de sentiments que sentia. Però malgrat les contradiccions, seguia associat o vinculat a ell, deliberadament, com a part d’una decisió interessada, per a canviar de vida.

La infermetat li havia evidenciat la seva debilitat, comprengué que si tractava de seguir sol, aniria a mal borràs, de mal en pitjor s’esfondraria definitivament. Per consegüent, calia canviar. Ho certificà en termes morals, no permetent-se a partir d’aquell moment, concessions de cap mena. Havia viscut reclòs en si mateix, al marge dels altres, de l’imperatiu ètic de la companyonia. El Shevek de vint-i-un anys no era exactament, un nyeu-nyeu llepafils, car mostrava una moral apassionada i dràstica, però encara vivia constret a consignes i normes massa rígides, el odianisme simplista que uns adults mediocres, ensenyaven als infants, una prèdica internalitzada que obviava el pensar per un mateix. Era fàcil.., doncs, fins llavors, s’havia comportat pèssimament, nomes calia corregir-se i comportar-se correctament, ve-t’ho aquí.

Es prohibí a si mateix, treballar en física, durant cinc nits, de cada deu. S’oferí com a voluntari, per a treballs del comitè administratiu del domicili del Institut. Assistia regularment, a reunions de la Federació de Física i del Sindicat de Membres del Institut. S’incorporà a un grup d’afinitat, que practicava exercicis de bioalimentació i d’autocontrol de les ones cerebrals. Al menjador, s’obligà a cercar plaça, a les taules grans comunals, en lloc de fer-ho, a una de les petites, les que si volies incorporaves un faristol per a poder llegir entotsolat, com ell, acostumava a fer abans, fins a llavores.

Quin canvi. Era sorprenent: feia la impressió que la gent, l’havia estat esperant en candeletes. Ara l’acollien, l’afalagaven, el convidaven a ser company de cambra i camarada. Sortien a passejar amb ell i en quatre dies, ja se’ls havia guanyat i havia après més d’Abbenay, que en tot un any de voltar sol. Anava en grups de joves, alegres i animats, a camps d’atletisme, a centres d’artesania, a les piscines de natació, a festivals, museus, teatres i concerts.

Els concerts foren una descoberta meravellosa. Mai havia anat a cap concert aquí, a Abbenay, en part perquè, sempre havia pensat que la musica era quelcom que un feia, no que un escoltava. Tenia una primera base, de nen sempre havia cantat a les corals i tocat algun instrument, flauta, piano, violi, potser?, i de més gran, s`ho havia passat de primera, participant en conjunts locals però.., prompte se’n cansà, no destacava en res i feia nosa, desafinava o no entonava prou bé. Aquest era tot el seu bagatge musical.

Era una cosa normal, als centres d’ensenyança s’aprenia tot el que era necessari per a la pràctica de qualsevol art: cant, mètrica, dansa, pintura, diferents artesanies i manualitats, etc. Tot era pragmàtic, els nens aprenien a veure, a parlar, a escoltar, a palpar, a moure’s, a conduir.., amb absoluta naturalitat. No hi havia una línia divisòria

que separés les arts, dels diferents oficis; l’art no era quelcom a part o elitista, era una simple tècnica que qualsevol, podia aprendre sempre que ho volgués, com per exemple, el llenguatge, i en la que podies excel·lir, a base de pràctica, esforç i poliment personal, cosa que et podria permetre desprès, vehicular la teva expressivitat. Seguint aquests paràmetres, l’arquitectura, havia desenvolupat en plena llibertat i ja des d’un principi, un estil coherent, pur i simple, de subtils proporcions.

La pintura i l’escultura estaven al seu servei, eren sobretot, elements complementaris de l’arquitectura i el urbanisme. En quant a les arts de la paraula; la poesia i la narrativa en general, tendien a ser efímeres, a confondre’s amb el cant i la dansa; només el teatre, era un tot i apart. El teatre tenia la prerrogativa de ser anomenat <l’art>, quelcom suficient i complert en si mateix. Arreu, sempre hi havia nombrosos elencs locals o itinerants, d’actors i ballarins, companyies de repertori, molt sovint amb un actor acòlit. Representaven tragèdies, comèdies improvisades a mitges, vull dir: esquetxos, (“performances” i “snigglings”), pantomimes, musicals, titelles i marionetes.., de tot. La troupe de la faràndula, anés on anés, a les solitàries i apartades viles del desert, era tan esperada i benvinguda com la pluja sobre els camps. La seva arribada, es festejava com si fos un succés rellevant i remarcable, que trencava la llarga i tediosa rutina de sempre. L’art dramàtic era una èpica, nascuda de l’aïllament i l’esperit de solidaritat dels anarresti i encarnant-t’ho i transcendint-t’ho, propiciava una vertadera catarsis social. El teatre havia arribat a tenir una pujança i una validesa extraordinària.

Però en Shevek, no era particularment sensible a l’art de la musa. Li agradaven la vèrbola i l’esplendor de la paraula però, normalment, l’actuació en si, no li feia el pes.

Va ésser ben bé, cap el segon any de la seva estança a Abbenay que va descobrir el seu Art: l’art que esta fet de temps, sabeu? La història començà quan un bon dia, qualcú l’acompanyà a un concert organitzat pel Sindicat de Musica. Resultat: a la nit següent, repetí, hi tornà amb redoblat entusiasme. I a partir de llavors, s’apuntà a tots els concerts; quan podia, amb les seves noves amistats; sol, només, si no hi havia més remei, però.., no se’n perdia ni un. La musica passà a ser la necessitat més urgent, una satisfacció més profunda que la mera companyia humana.

En realitat, per això, mai havia assolit superar del tot, aquell aïllament essencial, i ell ho sabia. No tenia amics íntims. Si, efectivament, cardava amb varies noies de la seva edat, però.., no n’obtenia plaer, utilitzava la intimitat de la relació, tants sols per al desfogament d’una necessitat biològica i poca cosa més, desprès naturalment, s’avergonyia de si mateix, ja que involucrava a una altre persona, com objecte al seu servei. Preferia la masturbació, almenys no enredava a ningú, i amb seguretat, si, era el camí adequat per un home com ell. La soledat l’havia atrapat i no se’n podia escapar; possiblement ja li venia de lluny, era la penyora de la seva herència. Ella ho digué: - El primer, és el treball - Rulag ho havia dit, ho havia dit amb parsimònia, resignadament, incapaç de canviar l’evidencia d’una realitat, que tan mal li havia fet, que tan se li imposava, incapaç d’eixir, d’aquella ensarronada del destí. El mateix li passava a ell. Anhelava aproximar-se a aquells joves, d’ànima noble i generosa, que li deien camarada i li brindaven el braç, però.., no. No podia arribar a ells, ni ells, a ell.

Havia nascut per estar sol, era un maleït i fred intel·lectual, un malparit egotista.

Si, si.., el treball era primordial, és clar, però, ara per ara, no se’n sortia, no li donava cap resultat palpable, ni li servia de res. Sabia que com el sexe, també hauria de ser, un plaer, un joc i.., resultava que ni un ni l’altre, ho eren. Seguia entrampat en els mateixos problemes, que ja l’any anterior, quan pletòric d’optimisme, gairebé, havia estat a un pas de resoldre-la o al menys, així li ho semblà llavors. La veritat és que no va trobar el desllorigador, ni va avançar el més mínim, en la resolució de la

Paradoxa Temporal de To, i menys encara, en la Teoria de la Simultaneïtat. Aquella confiança en si mateix, ara li semblava estúpida, gratuïta i inversemblant. On vas a parar? Què cony s’havia cregut! Ja ho veus, un paio de vint anys que volia menjar-se el món, que s’havia considerat capaç de desenvolupar ell solet, la teoria que podia canviar els fonaments de la física cosmològica. Tot un repte de supèrbia, vet-ho aquí, vacuïtat, res. Evidentment, la cosa venia de lluny, havia estat encegat des de feia temps, si, molt abans de la febrada. Desesperat, s’inscriví en dos grups de treball de matemàtica filosòfica, dient-se a si mateix, que ho necessitava peremptòriament i perdé estèrilment, el temps, ell podia haver fet el paper de qualsevol dels instructors.

Esquivava a Sabul sempre que podia.

A la primera embranzida de les seves noves actituds personals, fent examen de consciencia, també va proposar-se, conèixer millor a Gvarab, la seva mestra. Gvarab sol·lícita, la pobre dona, li respongué el millor que pogué, però l’hivern, implacable i inclement, havia estat cruel amb ella: estava malalta, sorda i senil; Shevek inicià un curs i al poc temps l’abandonà, decebut. La iaia no hi tocava, un dia gairebé no el reconeixia i l’altre, se l’emportava a rastres, al seu domicili per a continuar durant la nit sencera, la conversa de la classe. En Shevek que ja llavors, havia anat més lluny que la pròpia Gvarab, s’avorria sobiranament i trobava tedioses aquelles xerrades interminables, que a res conduïen. Finalment hagué d’admetre que Gvarab repetia coses que ell, ja sabia de sobres o que fins i tot, ja havia refutat. La disjuntiva era, o perdre el temps, o ferir-la i confondre-la, mentre tractava de trobar el camí correcte.

Era un conflicte que naturalment, ell, intentà superar amb la paciència i el tacte de qui sent més jove, pot fer-se càrrec dels imponderables de la vida. Finalment, se’n cansà i eludí a Gvarab amb tots els remordiments a sobre, de la seva consciència.

Bé, ara finalment, estàvem al cap del carrer, no hi havia ningú més a qui recorre.

Ningú al Institut estava prou preparat, ningú sabia suficient de física temporal pura, com per tenir una conversa seriosa amb ell. Li haguera agradat ensenyar-la, però encara no l’havien facultat al Institut, ni ho farien. Ho demanà en una ocasió però el Sindicat de Professors i estudiants el rebutja de pla. No volien enemistar-se amb en Sabul.

A mesura que avançava l’any, s’acostumà a distreure’s escrivint cartes a Atro i altres físics i matemàtics d’Urras. Poques d’aquelles cartes, eren en realitat, trameses.

Algunes d’elles, ell mateix les trossejava a bocins, tan bon punt, les acabava d’escriure. Qualcú li va fe veure, que el matemàtic Loai-An, a qui havia enviat una tesis de sis planes, que versava sobre la reversibilitat temporal, criava malves, des de feia més de vint anys: no se li acudí llegir el prefaci biogràfic de la Geometria del Temps de An, el llibre que el motivà. Altres lletres que intentà passar, valent-se dels transports siderals d’Urras, foren intervingudes pels administradors del port d’Abbenay. El port estava sota control directa de la CPD, i com que les funcions de la CPD incloïen la coordinació de nombrosos sindicats, qualcun dels funcionaris necessitaven saber iotic. Aquets administradors de coneixements especialitzats i posició rellevant, eren intractables, estaven ben arrepapats al seu setial i tenien tots els tics dels buròcrates més contumaces. Deien no, d’entrada, i per sistema, desconfiaven de les cartes a matemàtics car creien que estaven codificades i és clar, ningú podia assegurar-los-hi el contrari. Les cartes als físics nomes eren admeses amb l’aprovació d’en Sabul, l’assessor. I en Sabul, no n’autoritzava cap de temes aliens a la seva especialitat, la física seqüencial - No és de la meva competència grunyia, apartant d’una bursada la missiva. En Shevek no es tallava un pèl, les enviava igualment als administradors del port, i les rebia de bell nou, marcades amb un segell que deia: <denegada l’exportació> i així, n’ha fent i n’ha passant.

Va plantejar el problema a la Federació de Física, assemblea a la qual, en Sabul, no hi solia assistir i a la que ell, podia tenir qualcuna oportunitat, pensà. Però, es trobà amb un auditori molt corporatiu, encarcarat i retrògrad, ningú allí, valorava la conveniència, de la lliure comunicació amb l’enemic ideològic. Fins i tot, alguns dels més veterans i conspicus, el sermonejaren de valent, per a treballar en un camp tan arcà i restringit, que tal com ell mateix assenyalava, no hi havia ningú a tot el món, que el dominés prou bé. - Però és un camp nou per explorar, que obrirà moltes possibilitats.. - argüí Shevek, amb la qual cosa, no aconseguí anà enlloc.

- Si és que és nou, comparteix-ho amb nosaltres i no amb el propietariat!

- Porto un any, senyors, tractant cada trimestre, de poder donar un curs. Sempre em dieu que no hi ha suficient demanda. Què he de fer, doncs? Digueu-m’ho..! Estic segur que si ho provéssim, tots plegats feríem quelcom positiu. No serà, per ventura, que teniu por, d’allò què és nou ?

Com és natural, ningú el va recolzar i a sobre, els deixà a tots, molestats i rebotats.

Emperò, seguia escrivint cartes a Urras, encara que quasi mai, aconseguia trametre-les. Només el sol fet de pensar en la possibilitat de tindre un interlocutor capaç de comprendre’l, ja l’esperonava a escriure, a seguir, i a pensar. Havia posat la banya en un forat, era del morro fort i no es rendiria fàcilment.

Anaven transcorrent inexorablement, les dècades i els trimestres. Dos o tres vegades a l’any arribava la recompensa: la contesta d’en Atro o d’algun altre físic d’Aiio o Thu, una llarga carta, d’escriptura carregada, amb profuses i completes argumentacions, teoria pura des de la salutació, fins a la signatura. Tot era abstrusa física temporal matemàtica-ètica-cosmològica, o també a vegades, targetes interactives, amb mil grafies i croquis il·lustratius per interaccionar-hi i treballar, tot esposat en una llengua que ell, no sabia parlar i en prou feines entenia, per homes que no coneixia, conjurats i entestats en combatre’l i a fer-li la contra, amb tots els arguments possibles, a destruir les seves teories, sense miraments, si convenia, enemics del seu món, rivals, estranys, germans a la fi.

Els dies immediatament següents, desprès de rebre l’esperó de qualcuna d’aquestes esperançadores missives, era un altre persona, devenia enardit i radiant, treballava dia i nit, amb renovades forces de flaquesa, les idees li brollaven del cervell, igual que l’aigua raja amb força, de la font, i tal semblava que..? Però no, desprès.., sempre era igual, mica a mica, l’eufòria s’esmortia i s’anava apagant i esllanguint, l’aigua era un rajolí i a la pica, per l’aigüera, se l’hi escapaven les últimes escorrenties de tot aquell ímpetu que tant l’havien reviscolat. Ja ho veieu, tanta pirotècnia, era pólvora mullada, cremava com un pueril foc d’encenalls i no quedava res, tornava humiliat a la penosa realitat, a gratar la terra aspra, seca i estèril de sempre. Una tortura que li anava marcant el pas de la vida, com un continuat, inclement i despietat cilici.

A les acaballes del tercer any de la seva estança al Institut, mori na Gvarab, mentora, amiga i guia espiritual, d’en Shevek. Contrit el noi, demanà al serveis de pompes fúnebres, que li deixessin prendre la paraula per tal de rendir-li honors i condol públicament. Les despulles, romanien exposades com de costum, al lloc on el finat, vivia o treballava, allí on hi tenia els amics i la relació: en aquest cas, en una de les sales de conferències de l’edifici del Laboratori de Física. Fou l’únic orador que oferí a la dona, el suport de l’últim comiat. No hi assistí cap estudiant; feia dos anys que Gvarab ja no ensenyava. Estaven allí, uns quants membres veterans, del Institut, i el fill de na Gvarab, un home de edat mitjana que era químic agrícola, al Nord-est.

L’acte fou parc i senzill, en Shevek va prendre la paraula, allí, on justament, l’anciana professora solia donar classe. Digué als presents, amb la veu enrogallada per la ja

ara, permanent bronquitis hivernal, que Gvarab havia fundat la ciència del temps i que era la cosmòloga més notable, que mai havia treballat, al Institut - Tanmateix, fou la nostra Odo de física - digué - La tenim i mai l’hem honorat Desprès, una dona que no coneixia de res, li agraí amb llàgrimes als ulls, la seva sentida perorada - Sempre fèiem juntes el dècim dia, ella i jo, saps?; a la porteria del domicili ens ho passaven, tant i tant bé, xerrant les dues, de totes les coses imaginables, que el temps passava en un no res - digué, estremint-se com si rebés una patacada al entomar la ventada glacial, en eixir al carrer. Apressat, el químic agrícola, forfollà unes paraules d’agraïment i sense dilació, ni entretenir-se en res més, un cop complida la formalitat, se n’anà cuita-corrents, per arribar a temps, a un vehicle de línia, que el tornava de bell nou, al Nord-est. La dona ja no hi era, feia fred i el vent, esbandia i eximia, qualsevol urbanitat. Sacsejat per un vertader vendaval d’emocions que en prou feines, controlava, en Shevek prompte restà sol, i.., bandejat i desolat, aviat caminà a la deriva, perdut als deserts carrers de ciutat. L’enutjós ventet malèvol, el que se’t fica a dins, arreu resseguia sense treva, racons i raconets; manxant amb sanya iracunda i agulla afilada, xiulava inhòspit i embravit fuetejant-li, les galtes i balbant-te-li el nas i les orelles.

Tres anys aquí i que havia aconseguit? Un llibre, expropiat per en Sabul, cinc o sis treballs inèdits; i una oració fúnebre per a una vida no aprofitada.

Ningú valorava, ni comprenia, el que feia. O per dir-ho més planerament, res del que feia, tenia significat o sentit. Tant penosa conclusió, a l’imaginari d’en Shevek, no prenia el caràcter d’un possible retret al proïsme que el voltava, nomes faltaria!, era absurd culpar els altres, quan sabia de sobres, que només ell, era insolvent. Si encara hagués estat abocat al servei de qualsevol funció necessària, o causa reivindicativa, ja fos personal, o social, s’haguera pogut justificar... Però, no, senzillament perdia el temps estèrilment i.., ja no podia amagar l’ou. Tal despesa d’energies, no se la podia presentar a si mateix, com l’esforç d’una recerca necessària, una mena d’auto sacrifici, no. Tot, havia estat un fiasco, un fracàs, una equivocació fenomenal i n’era conscient. Ras i curt, sabia que havia enviat la seva vida al carall i ja mai més, faria res de bo. Final i definitivament, havia topat amb el mur de sempre i s’hi havia estavellat.

Endut per l’optimisme de tan positives sensacions, s’aturà davant dels panells d’anuncis, de l’auditori del Sindicat de Musica, a llegir el programari que hi tenien exposat. Aquell vespre no feien res, no hi havia cap audició. Decebudes les possibles, expectatives d’evasió que per un moment, tingué, eixalat, ja s’apartava.., quan en el moment de girar-se per anar-se’n, quedà davant per davant, d’en Bedap, el seu amic, qui al darrera, no l’havia reconegut i que també ell, pugnava per intentar llegir el programa.

Bedap sempre a la defensiva com si fos un fràgil ocell i una mica miop, tot s’ha de dir, de primer antuvi, no el reconegué. Shevek el prengué del braç per a fer-lo reaccionar, com si anés a ballar un vals i en sopols, quasi l’alçà del terra, en un vol sense distàncies.

- Shevek, diastre!, ets tu? - Cedint a l’embat de la sorpresa, i sense pensar-s’hi gens, s’abraçaren, els dos, s’apartaren una mica per a fer-se esguard l’un de l’altre, i espontanis, es tornaren a abraçar, rient, sobtadament feliços. De cop i volta, Shevek sobreeixia d’amor. Per què? La veritat sigui dita, abans, aquell any, al Institut Regional, no és pas que hagués congeniat gaire amb en Bedap, eren coneguts i prou.

Mai s’havien escrit, ni comunicat per a res de res, en aquets tres últims anys.

L’amistat entre ells, era cosa de la infància, de quan eren petits. No obstant, era ben

evident, l’amor era allí: flamejava com un caliu acabat de remenar amb els esmolls, vora l’escalf de la llar, era autèntic amor.

Caminaren i parlaren, excitats, amb delit i passió, sense saber on anaven. Els carrers amples d’Abbenay estaven solitaris i silenciosos, envides si coincidien amb qualcun valent, capaç d’afrontar la nit hivernal. Als caps del carrers, a les entrades o sortides de les avingudes, segons com miressis, la llum dels fanals, era un devessall de plata i la neu en pols, giravoltava embogida, fent efímers torniols de vent, que semblaven les escates refulgents, d’un seguici de diminuts peixets perseguint les seves pròpies ombres. El vent era aspra i fred, i rebufava amagat darrera la neu, com si fos l’avanç d’un exercit implacable, que avançava a marxes forçades. Els llavis entumits i el petar de dents, entorpien la conversa, l’aire congelava l’alè i... Per molt poc, no arribaren a temps, a l’autobús de les deu, l’últim que els portava al Institut. El domicili d’en Bedap quedava molt lluny, al marge est de la ciutat, un llarguíssim viatge a través del fred.

Bedap inspeccionà la cambra quaranta-sis amb sorpresa i ironia - Recoi Shev, si resulta que vius com un podrit i refotut urrasti!

- Què dius ara? Au vinga, no exageris! Treu-me alguna cosa supèrflua, vinga! O que tant sols, canti una mica.., au!

Efectivament, l’habitació contenia més o menys, el mateix que quan en Shevek hi entrà per primer cop. Bedap assenyalà: - Aquesta manta - Ja estava aquí quan vaig arribar. Qualcú la va teixir i se la va descuidar al mudarse. Però, no em diràs, que és quelcom excessiu, una manta en una nit com aquesta?

- El color és detestable - digué Bedap - Com analista en funcions, he de puntualitzar que el taronja mai no és necessari i sempre, és horrible i carrincló. No respon a cap codi i no compleix cap menester, dintre l’organigrama social ja sigui, a nivell cultural o a nivell personal. Tenyeix-te-la de verd, de color de merda d’oca o millor encara, si no saps que fer per lliurar-te’n, de color de gos quan fuig. Què és tot això?

- Notes - Codificades? - preguntà Bedap mentre examinava un quadern, amb aquella tafaneria tan desimbolta i indiscreta, que era una de les característiques més marcades que li recordava en Shevek. Bedap tenia encara menys sentiments possessius - menys sentit de la propietat privada i del respecte a l’àmbit privat - que la majoria dels anarresti, que ja és dir. Mai havia tingut una ploma estilogràfica pròpia o un llapis predilecte, una mascota inseparable, ni una camisa vella a la qual, li hagués agafat tirada i no se’n volgués desprendre per tirar-la al recipient de reciclatge o bé, per cedir-la a algú, que de veres, encara la pogués aprofitar; i si li feies un regal, tractava de conservar-lo; això si, més per respectar els sentiments del donant, que per altre cosa i.., al final, ja ho veies, no te’l valorava prou i llastimosament, sempre acabava perdent-te’l. Bedap no ignorava aquesta peculiaritat del seu caràcter, cosa que demostrava, segons Shevek, que era menys simple que el de la majoria dels seus coetanis. Era vertaderament un exemplar anticipat de l’Home Promès, el genuí, el veritable home odonià que tots infructuosament esperàvem. Però ell, en Shevek en canvi, si tenia un cert sentit de la vida privada. Si, la vida privada començava al cervell, el seu o el d’un altre, tant li feia, i a partir d’allà, era total. Ell mai espiava, ni tampoc tafanejava.

Bedap irònic, se’l mirava de gairell.., intuint aquelles embolades mentals de l’altre, que l’anaven resseguint. Finalment, digué: - Te’n recordes d’aquelles forassenyades cartes que escrivíem en codi, quan estaves fora, treballant al projecte de replantació forestal?

- Això no és un codi, és iotic - No fotis! L’has après? Per què escrius en llengua iotica?

- Perquè ningú en aquest reconsagrat planeta, entén el que tracto de dir-li. O no vol entendre-ho, tant se val! L’única persona que ho entenia, acaba de finir, fa tres dies - Sabul és mort?

- No Garab, Sabul no és mor. Te molta sort, els dolents no moren mai, duren més que l’arna i la tinya juntes - Quin és el problema?

- El problema amb en Sabul? Meitat enveja, l’altre meitat incompetència - Tenia entès que el seu llibre sobre la casualitat era excel·lent. Tu mateix ho vas dir.

- Així ho creia, si senyor, fins que vaig ensopegar amb les seves fonts, tot són fusellades de textos urrasti. I no són idees noves, no.., en vint anys el paio, no hi ha posat un sol pensament, de collita pròpia, ni s’ha banyat cap vegada, tampoc, que canta com un toixó. És un galtes i un aprofitat, home!, i no hi ha qui aguanti el seu tuf, quan has d’estar, al seu costat.

- I parlant de feina, com van les teves coses?- preguntà Bedap, descansant una mà, sobre el quadern, damunt la taula i mirant-te’l amb murrieria per sota les celles. Bedap tenia els ulls petits i lleugerament estràbics, una cara forta i un cos robust, sovint es rosegava les ungles amb desfici i aquest hàbit continuat i empipador, les hi havia repelat i reduït moltíssim, a les puntes dels seus dits nerviosos i sensitius.

- Es inútil - digué Shevek, asseient-se en un costat del llit - Estic perdent el temps estúpidament. Soc un soca, vaig errar-me quan vaig triar, la especialitat que escollí.

Bedap somrigué - Tu? - Crec que acabaré aquest trimestre i demanaré un altre feina - Per fer què?

- Tant se me’n dona. Ensenyança. Enginyeria. Qualsevol cosa serà bona. He de sortir de la física.

Bedap s’assegué a la cadira del escriptori, comença a mossegar-se les ungles i digué al cap d’un moment - Tot això que dius, em sembla molt rar. Hi ha quelcom que no em quadra.

- M’he adonat dels meus límits - Vaja, no sabia pas, que tu, precisament, en tinguessis de límits. En física vull dir, és clar. Com tothom, tenies tota classe de limitacions i defectes, però no precisament, en física. Jo no sóc temporalista, ho sé. Però no necessites saber nadar per a reconèixer un peix, no necessites brillar per a reconèixer una estrella...

Shevek alçà la mirada, vers el seu amic i es deixa anar, totalment vençut i li digué d’una bursada, el que mai havia estat capaç de dir-se a si mateix - He pensat en el suïcidi, saps? Ho he fet de manera obsessiva i continuada, aquest últim any.., com si no tingues altre sortida. Diria que és el millor camí per a mi.

- No crec que això, et porti més enllà del sofriment.

Shewek sorprès, empal·lidí i es tornà rígid i al cap d’uns pocs moments de desconcert, somrigué nerviosament. - Te n’en recordes?

- I tant que si, fou una conversa molt important per a mi. I també, per en Takver i en Tirin, suposo.

- De veritat? - Shevek pres d’una gran excitació, s’aixecà d’una revolada, la sala era petita, no permetia fer més de quatre passes però ell que si, amunt i avall, neguitós, no podia estar-se quiet - Si, llavors, també ho fou d’important per a mi, és clar. - Digué parant-se davant la finestra - Però he anat canviant, saps?.., de mal a pitjor. No sé.., hi ha quelcom dolent aquí, i no sé que és. Alguna cosa que no em deixa viure.

- Jo si - el tallà Bedap - És el mur. T’has esbajocat contra el mur Al punt, en Shevek se li regirà desesmat i.., esglaiat amb la cara descomposta, inquirí - El mur?

- En el teu cas, el mur està personificat per en Sabul. En Sabul i tots els que li donen suport, està clar. Tota la seva camarilla, tota aquesta casta, que el fa possible.

Concretament, tots els que el recolzen als sindicats de les ciències i a la CPD. Pel que a mi respecta, fa quatre dècades que estic a Abbenay. Quaranta dies ben bons, suficients com per a saber que, si passo aquí quaranta anys més, no hauré aconseguit res de res, absolutament res, del que jo vull fer, millorar la instrucció científica als centres d’aprenentatge. A no ser que les coses canviïn o que jo, tip de tantes demores, de tantes marrades, de tantes collonades.., m’afegeixi a la banda dels meus enemics.

- Enemics? Banda? De què estàs parlant?

- Els nanets, home! Els amics d’en Sabul! La gent que està al poder - Què estàs dient Dap? Aquí no tenim cap estructura de poder . Ah, no? Que és el que dona força, a en Sabul, doncs?

- No és una estructura de poder, un govern. Això no és Urras afortunadament - No, formalment, no tenim govern, no tenim lleis, d’acord. Però al menys, fins on jo arribo a capir, les “idees” mai foren aconduïdes per lleis i governs, ni tant sols a Urras, el nostre llunyà bressol.

Les idees, aquí i allí, corren per si soles, més enllà de tots els mass media i de qualsevol mecanisme de difusió al ús, que puguis emprar, s’escampen d’un lloc a l’altre com la pólvora. Hi ha un determinat moment, que és com un punt de precipitació, més enllà del qual, facis el que facis, no hi ha aturador. Pensa que si no fos així, les mateixes idees de na Odo, no s’haurien conegut, ni l’odianisme s’haguera propagat fins arribar a ser, un moviment mundial. Al seu moment, segons la història, els arquistes tractaren d’extirpar-lo per la força i no se’n sortiren, fracassaren estrepitosament.

La via més eficaç per a destruir les idees no és reprimir-les, sinó ignorar-les. I això és precisament, el que a bastança, età fent la nostra societat. El teu cas n’és una demostra. Sabul t’utilitza a la que pot i quan no, et fa la punyeta, veritat? T’impedeix publicar, ensenyar, àdhuc treballar. Et toca els collons, oi? En altres paraules, te poder sobre tu. Com se manega, no ho sé. De on redimonis, treu aquest poder? No és pas que ell, sigui una autoritat constituïda. Aquí no n’hi ha cap mena, d’autoritat. De on li ve doncs, aquest poder? Evidentment, no serà de la seva excel·lència intel·lectual, que no en te, ni gota ni mica. Ho treu de la covardia innata de la ment humana, de l’instin de conservació, que tots tenim. L’opinió publica! Si, l’opinió publica sempre te aquest remitent. En Sabul és part d’aquesta estructura de poder i el molt canalla, sap com aprofitar-la i utilitzar. Aquesta és l’autoritat no admesa i inadmissible, que de facto, governa la societat odoniana i ofega el pensament de l’individu.

En Shevek escoltant un discurs tan abrandat, descansà les mans sobre l’ampit de la finestra i mirà a fora, més enllà de l’obscur de la nit, més enllà del temps i mes enllà dels móns, els vidres estaven completament entelats, no s’hi veia res. Finalment digué: - Desvaries, Dap - No company. No, no, germà. Estic plenament lúcid, el que de veres embogeix a la gent, és tractar de viure d’esquena a la realitat. Allí, llavors, estàvem tots d’acord i concloguérem.., la realitat sempre és terrible, pot fins i tot, matar, recordes?Ara, no cal que t’ho digui, oi?, tu ja ho vius en pròpia pell, només fa falta que li donis temps i arribaràs al cap del carrer, tots aquells fatals auguris, acabaran complint-se. La

realitat sempre és dolor.. Si Shev, tu vares estar clarivident i encertat, ja ens ho vares vaticinar. Però les trampes, les evasions de la realitat, tot això, embogeix. Són les mentires, home!, les que fan que pensis en matar-te.

Shevek es tombà com si l’hagués picat un escurço i se’l mira de front - Casum dena! Qui et va fotré! No pots parlar en serio d’un govern, aquí!

- “Les Definicions” d’en Tomar: Govern: ús legal del poder per a mantenir-se i propagar-se. Substitueix <legal> per <rutinari>, i ja tens en Sabul, el Sindicat d’Instrucció i la CPD - La CPD! - Suara, la CPD és bàsicament, una burocràcia arquista Shevek no podia amagar la seva sorpresa, desprès d’uns moments d’inevitable astorament, rigué nerviosament i al·legà – Bé, bé.., Dap, possiblement aquest joc sigui per a tu, molt divertit, però és una mica malaltís, no creus?

- Shevek, has reflexionat que el que de forma analògica, nosaltres anomenem infermetat, malestar, descontentament, alineació, analògicament, també podria dir-se, Dolor, si, genèricament, sense matisos, només Dolor..., en majúscula, precisament el que tu ja deies, quan ens parlaves del sofriment? I aclaries, que totes aquestes coses, tenen una determinada funció a l’organisme, el mateix que te, per antonomàsia, el Dolor, com un tot. Com si ho anéssim detallant.., diguéssim.

- No! – saltà en Shevek, abrivadament – Jo parlava en termes personals, en termes espirituals.

- Però tu vas parlar de sofriment físic, d’un cas real i concret, no especulaves, no...

Tu parlares d’un home que és moria de cremades. I jo parlo ara, de sofriment espiritual. De gent que veu com els anys van passant i es va malbaratant estèrilment, el seu talent, el seu treball, la seva vida. De ments intel·ligents i ben dotades, sotmeses a ments estúpides, simples o directament interessades. De la fortalesa i el coratge, estrangulats per l’enveja, l’ambició de poder, la prepotència d’un sobre un altre, la por al canvi, la basarda davant la novetat... El canvi és l’exercici de la llibertat, el canvi és la vida, Hi ha quelcom més basic al pensament odonia? I resulta que aquí, a Anares, ja no canvia res, estem encallats i estancats, instal·lats en l’estabilitat, sotmesos a la calma absoluta que proporciona la rutina. La nostra societat està malalta i tu ho saps ben bé, perquè també, pateixes la mateixa infermetat. És la infermetat del suïcidi.

- Ja n’hi ha prou, Dap. Acaba.

Bedap aturà la seva verbositat, no digué res més i començà repelar, metòdica i pensarosament, l’ungla del polze de la mà dreta.

Shevek, endinsant-se en si mateix, tornà a asseure’s a la vora del llit i aclaparat, enfonsà el cap entre les mans. D’aürt, un sobrevingut silenci s’instal·là entre els dos homes i mica a mica, el fred s’accentuà... Ja no nevava. Un ogre mal format, sorrut i brut, s’havia fet l’amo de l’instant i furgava entre les cendres, cercant tot el que hi pogués quedar de les restes del festí. El vent sec i fosc de fora estant, fimbrava els vidres de les finestres quasi imperceptiblement però no sé, ho notaves. Cap dels dos s’havia llevat l’abric.

- Mira, company - digué finalment Shevek, retornant d’aquell especial exili - No és la nostra societat la que frustra la creativitat de l’individu. És la pobresa congènita d’Anarres, La refotuda pobresa. El nostre món, no fou creat per acollir una civilització.

I la veritat sigui dita, si afluixem la guàrdia i deixem d’ajudar-nos, els uns amb els altres, si no renunciem a les nostres aspiracions personals a favor del bé comú, això no funcionarà, res d’aquest món estèril, podrà salvar-nos. La solidaritat humana és la nostra única riquesa, ho entens, Dap?

- Solidaritat, és clar. Àdhuc a Urras, on l’abundància és garantida, on el menjar penja dels arbres, fins i tot allí, a l’alba de la Migració, ja ho deia Odo, la solidaritat humana, es necessària i n’és l’única esperança. Però nosaltres aquí, hem anorreat el projecte, nosaltres hem traït aquesta esperança. Hem permès que la cooperació es transformi en obediència i submissió. En Urras i governen les minories, cert, indiscutible, però.., aquí, governa la majoria, tots hi estem implicats, oi que si?

Convindràs doncs, que ambdues societats a efectes pràctics, estan sotmeses a l’encarcarament del govern, són governades, Shev! La consciencia social ha deixat de ser una cosa viva i s’ha transformat en una màquina, una màquina de poder portada per buròcrates i especialistes!

- Si volguéssim, tu o jo, podríem oferir-nos com a voluntaris i en un parell de dècades, ser escollits per a treballar a la CPD, ens convertiria això, en buròcrates o en Patrons?

- No es tracta només, de la gent de la CPD, Shev. La majoria d’ells, són com nosaltres, pastats, tallats pel mateix patró, ben intencionats, ingenus... I no es només la CPD, és tot l’Anarres, que és així, centres d’aprenentatge, instituts, mines, refineries, pesqueries, industries conserveres, establiments de desenvolupament agrícola, centrals elèctriques, comunitats de nanoproducció.., a tots els camps on la funció, demana perícia i acord, apareix aquest decantament, aquesta pulsió. És justament aquesta necessitat d’estabilitat, el que propicia l’aparició del tic autoritari, saps? I si no ho pal·liem sobre la marxa, a traves d’una valoració o continua autocrítica, a la gestió, estem perduts, la comoditat ens amollarà les formes. Als primers anys de la Colonització ho teníem ben clar i tots estàvem amatents i vigilants, fàcilment ho corregíem a peu d’obra, ara no, Llavors, la gent destriava clarament, els conceptes de govern i administració i ho feren tant i tant bé, que fins i tot, hem oblidat que el desig de poder, és tant fonamental al esser humà, com el impuls altruista, d’ajudar-nos mútuament. No hem d’ablanir-nos, això tan elemental i obvi, ho hem d’inculcar de mode constant, a cada nou individu i a cada nova generació. Ningú neix odonia de la mateixa manera, que ningú neix civilitzat. Però, dissortadament, sembla que ho hàgim oblidat, no eduquem per a la llibertat, no formem essers lliures, Shev.

La educació, l’activitat més bàsica i important, de l’organisme social, inexplicablement, s’ha esdevingut, rígida, moralista, encarcarada, autoritària. Els xiquets, aprenen a recitar les paraules d’Odo, talment com si fossin lleis o manaments celestials... I això és la pitjor blasfèmia que es pot fer!

Shevek vacil·là amb aquets nous arguments que l’altre esgrimia. De petit i fins i tot aquí, al Institut, havia tastat en pròpia pell, el tipus d’ensenyança que descrivia Bedab.

Bedab s’aprofità del terreny guanyat: - És clar, ho comprenc, sempre és més fàcil delegar que assumir la responsabilitat del pensar i decidir; és més fàcil, trobar una jerarquia agradable i segura i deixar-se portar; aixoplugar-se que mullar-se, oi? No canviar res, no arriscar-te a fer cap censura i sobretot, no intranquil·litzar als teus síndics. Si, deixar-se governar és sempre més còmode, a res obliga i a tots acontenta - Però no és govern, Dap! Els experts i els veterans o els quadres de comandament, dirigeixen els sindicats; ells coneixen millor el treball. Quan hi ha una urgència, el treball és ineludible, ha de fer-se, collons!.., i no cal estar-se per masses brocs, coi! I referent al que dius de la CPD, reconec que si, efectivament, tot plegat, fàcilment podria convertir-se en una jerarquia, en una estructura de poder, si no fos que precisament, esta organitzada per impedir que això passi. Recorda’t de com esta muntada, home! Voluntaris, escollits per sorteig; un any d’aprenentatge; desprès, quatre anys a la Nòmina, i fora. En un sistema com aquest, en només quatre anys de temps útil, ningú pot conquerir poder, al menys en el sentit arquista del terme.

- Alguns si queden més - Si, els consellers.., i quina importància te, si perden el dret a vot?

- De fet, en aquest context, els vots no tenen importància. Hi ha gent entre els bastidors, que s’ho munta..

- Vinga home! Això, ja és pura paranoia! Entre bastidors..., però que t’has pensat?

Com? Quins bastidors? De què parles? Qualsevol pot assistir a totes les trobades i assemblees de la CPD i àdhuc, si ets un síndic degudament acreditat, pots intervenir als debats i votar desprès, com tothom! O m’estàs dient potser, que aquí tenim també, els refotuts politics al damunt?

En Shevek, ja no podia més, en Bedap el treia de polleguera, allò passava de taca d’oli; se li havien enrogit les orelles i un tic nerviós el traïa, mentre anava contestantte’l. Sense adonar-se, ni voler-ho, s’havia anat embalant i ara, ja parlava en un to molt alt i excitat; era tard, en tot el pati no s’hi veia una sola llum, ni res. Desar, des de la cambra quaranta-cinc estant, tustà amb insistència sobre la paret, a l’altre banda de l’embà, implorant silenci.

- Estic dient el que tu ja saps de sobres i no vols acceptar, - digué Bedap en un to molt més fluixet, conciliador i mesurat. - i és que els personatges com en Sabul, controlen i potinegen al seu gust, tota la CPD. Ho han fet sempre, any rere any, sempre.

- Si tant segur n’estàs, per què no ho denuncies? - digué en Shevek mastegant asprament les paraules - Per què no ho dius públicament, eh? Per què no convoques una sessió de critica, al sindicat, si és que efectivament, tens proves? Mira, si les teves idees, no aguanten un judici públic, no valen per a res. Per favor, no vinguis a donar-me la pallissa, a xiuxiuar-m’ho aquí, a mitja nit, home!

Bedap, entomant estoicament, la irritació d’en Shevek, havia aclucat els ulls fins a reduir-los a dos puntes d’acer - Company - digué - ets inflexible, sempre ho fores i no has canviat gens. Ni que sigui una vegada, mira a fora, enllà la teva maleïda consciencia pura, carall! Vinc aquí, a xiuxiuejar al teu redós, perquè sé que puc fer-ho, sé que puc confiar en tu. Cago’n cony, maleït siguis!! Amb qui altre podria fer-ho, si no? Es que no ho entens? És que potser, vols acabar com en Tirin?

Shevek, s’alçà com de resort i agafat en sorpresa, aixecà la veu amb incontenible passió - Com en Tirin? Què vols dir?

L’altre, assenyalant la paret amb un gest d’urgència, l’atallà i li imposà silenci tot demanant-li contenció. No estaven sols i la cosa podia anar a mal borràs.

- Què passa amb en Tirin? On està? - inquirí de tota manera en Shevek - A l’Hospici de l’Illa Segvina - A l’Hospici?

Bedap se li assegué al costat, i constret, s’ajupi sobre els seus genolls, per acostar-se-li i tenir-lo ben a prop, a fi de poder parlar-li a cau d’orella, confidencial, ben baixet i contingut - Tirin va escriure una obra de teatre i la presentà públicament, un any desprès, de la teva marxa. Era, a parer meu, extravagant i rara; tu ja saps, les coses que a vegades, se li ocorrien. - Bedap s’acaricià els seus aspres i pèl-rojos cabells i es deixà anar la cua, sobre l’esquena. - Hom tingué una impressió, bastant dolenta, potser, una primera vista d’urgència, amb seguretat, molt superficial i estúpida, podria interpretar que era un text antiodonia, un libel vaja, i montà un ciri.

Una munió de gent, igualment, molt superficial i estúpida, s’encabrità i sortí al carrer, els ànims s’exacerbaren. Fou cridat a l’ordre i el renyaren públicament. Tot fou un excés, quasi un linxament. Jo mai havia vist una cosa així, tant innecessària exacerbació i tanta mala llet per no-res. Tothom quan ve a les reunions del teu sindicat, s’ha t’acosta i encara a cau d’orella, t’ho comenta, tothom quedà esgarrifat i

en prengué bona nota, però el mal ja estava fet. Abans, utilitzaven aquest mètode, la humiliació publica, per posar al seu lloc i picar-li la cresta, per exemple, a un capatàs o a un cap de colla prepotent, que s’hagués pogut excedir. Ara ho empren a tord i a dret, només pel gust de dir-li a un individu, que deixi de pensar en si mateix. Fou horrible i el nostre Tirin, no ho pogué suportar. Crec que en realitat, sotmès a tanta pressió, va perdre una mica, la xaveta, ja saps que ell, era molt sensible, recordes? Li va semblar que tothom, se l’hi tenia jurada, que tots, se li giraven d’esquena, i a la defensiva, va agafar una vertadera paranoia. Desequilibrat i ressentit, començà a parlar més del compte, no coses sense sentit, ni irracionals, és clar, però si ferotgement critiques, estripades i sempre amargues. I parlava amb qualsevol, sense manies, ni cap prevenció, ni prudència, sempre amb el mateix to desafiant, en contra del sistema i de tot.

Bé quan acabà al Institut i n’obtingué la graduació que el qualificava com a instructor de matemàtiques, sol·licità un destí.. N’aconseguí un, si, però.., en un escamot de manteniment de carreteres a Ponent del Sud. Ho impugnà i reclamà, suposant que la plaça de cap manera, s’avenia a la seva titulació i que tot plegat, hauria estat un malentès o un equivoc, que ha vegades ja passa, però.., no, les computadores de la Divtrab no detectaren cap error i confirmaren el destí, així doncs, se la tingué que embeinar i sense cap més opció i doblegat en el més íntim, no va tindre altre sortida que anar-hi.

- En el temps que jo el vaig conèixer, mai va treballar a l’aire lliure.. - interrompi en Shevek - Des de que tenia deu anys, sempre se les enginyava per escapolir-se’n i aconseguir una feina burocràtica o més tranqui-la. Potser en el fons, el que va fer la Divtrab, era just.

Bedap no li feu atenció - No sé realment el que passà allí. Malgrat les distàncies, tots dos mantinguérem el contacte, ell em va escriure varies vegades i sovintejàvem el correu electrònic, m’envià varius emails i cada cop, tenia una nova direcció. Li assignaren diferents treballs, però sempre feines físiques i en comunitats petites i llunyanes. Ja saps com és ell, em temo que no encaixava enlloc. De cop i volta, em digué que n’estava tip, que ho deixava tot i venia a veure’m, a Ponent del Nord. Però, aquí s’acabà la ’història, ell no vingué mai i.., també, deixà de comunicar-se’m o d’escriure’m. Preocupat, desprès d’un prudent i potser, massa prolongat silenci, vaig fer varies gestions per trobar-lo i al final, mitjançant els Arxius de Treball d’Abbenay el vaig localitzar. Em trameteren una copia de la seva fitxa i l’ultima entrada era claríssima: <Teràpia. Illa Segvina> Teràpia!! Es que en Tirin, potser havia arribat a assassinar algú? Hauria violat algú?

Per quines altres coses et poden enviar a l’Hospici?

- Ningú t’envia a l’Hospici, home. En tot cas serà tu mateix que demanaràs que t’hi portin.

- La mare que et va fer, no em facis empassar aquesta merda, collons!! - saltà Bedap amb sobtada fúria i indignació - Tu el coneixes també com jo, saps que ell, no haguera pogut demanar mai, que el portessin allí. Són ells! Ells, Shev, qui amb tota la mala bava i la falta d’escrúpols habitual, me l’han alienat i són ells també, els qui, se l’han tret de sobre i l’han enviat allí. És d’en Tirin de qui t’estic parlant! D’en Tirin , home! El recordes?

- El vaig conèixer abans que tu i me’n recordo, clar que si... Però Dab, tu que creus que és l’Hospici... una presó, la garjola? Vinga home, estàs molt equivocat! És un centre de recuperació i teràpia, un alberg, res més. I si, si, a dintre, entre els interns, segurament també, hi pots trobar criminals crònics i desertors antisocials, serà segurament, perquè ells mateixos, ho han demanat per a poder guarir-se i accelerar la

seva rehabilitació. Allí no hi han pressions, ni càstigs, home! Tot són tractaments profilàctics degudament aplicats amb criteris racionals. Què significa tanta alarma i tremendisme, doncs?

Però digues també, tot sigui de passada, qui coi són aquest col·lectiu, que sempre menciones com, <ells>? <Ells> l’alienaren, dius, i..., tota la resta del teu discurs, de què va? Es que estàs afirmant potser, que el nostre sistema social és nefast i que en realitat, <ells>, els suposats perseguidors d’en Tirin, els teus enemics suposo, som tots nosaltres, la resta, els que formem part a ple dret, de l’organisme social?

- Shevek, si ets capaç de treure’t així, en Tirin, de la teva consciencia, com si d’un drap brut es tractés, o d’un desertor crònic o de qualsevol cosa així, pleguem!, ja esta tot dit! - respongué Bedap abandonant el decantament vers la figura d’en Shevek, dreçant-se al seu costat i apartant-se’n. La seva veu reflectia un dolor tan evident, tant simple i nítid, que aquella tremenda indignació de l’altre, fini de cop, i ja no hi havia espai per a més comentaris, tampoc. Bedap s’alçà d’un rampell i nerviós, se n’apartà i tornà a asseure’s a la cadira que tenien al costat del llit. La incomoditat dels dos, planava arravatadament, sobre els silencis de la nit hivernal d’Abbenay Malgrat el junyit i el travat de les mirades dels dos, durant força estona, cap d’ells, digué res més, i.., la llumeta els hi brillava als ulls, parpellejant.

- Serà millor que toqui el dos i me’n vagi a casa - digué incorporant-se, en Bedap, palplantat davant d’en Shevek, decidit a eixir d’aquella cambra.

- Què dius, tens més d’un hora de camí i ara, no hi ha cap mena de transport públic. No siguis estúpid!

- Bé, he pensat... Com que veig..

- No siguis estúpid - Està bé.., està bé.. On teniu la comuna?

- A l’esquerra, tres portes enllà A la que tornà, Bedap, proposà dormir al terra, però com que a la sala, no hi havia catifa i només disposaven d’una sola manta, la idea era llondra i poca-solta, com no s’està de qualificar-la amb molt poca paciència i veu tallant, en Shevek. Els dos estaven cansats i adolorits, sorruts i malhumorats i ja no volien fer gaires filigranes l’un amb l’altre. Semblava que s’havien estomacat a cops de puny, sense sedejar completament la fúria que portaven a dintre. Eixutament, en Shevek, desplegà el matalàs, els llençols i la manta i s’hi ajaçaren sense dir-se res. A la que apagaren el llum, una somorta obscuritat platejada entrà a l’habitació, nimbant el contorn de les coses i progressivament els ulls, se’ls hi anaren adaptant a una visió més pobre cromàticament, era la penombra d’una nit ciutadana que desprès de tants tràfecs, feia de mal dormir, hi havia neu, als terres del carrer i la llum refulgia dèbilment. Feia fred.

Feia molt fred. Cadascú dels dos, notava l’escalfor del cos de l’altre.

- Retiro el que vaig dir sobre la manta - Escolta Dap no tenia intenció de...

- Vinga, vaja..si ho vols, ja en parlarem demà mati - D’acord S’acostaren encara una mica més. Shevek es tombà bocaterrosa i al cap d’un parell de minuts, quedà adormit. Bedap, lluitant encara per mantenir-se despert i reflexionar, s’anava enfonsant poc a poc, en la grata escalforeta que dimanava dels dos cossos junts, confiadament, fins adormir-se també. A la meitat de la nit, un d’ells, plorà desconsoladament, a crits, en somnis sense fer-se’n cabal ni molt menys. L’altre estengué un braç, mig endormiscat també, mussitant paraules de consol, i el pes cec i càlid d’aquell contacte de les pells, foragità totes les temences.

Tornaren a trobar-se, la nit següent i valoraren tal com ho feren quan eren adolescents, si anaven a viure junts, almenys per un quant temps, es digueren. Calia discutir-ho, perquè Shevek era definitivament heterosexual i Bedap definitivament homosexual; el plaer doncs devindria sobretot, per en Bedap. Shevek estava conformat i perfectament disposat a recuperar l’antiga amistat i quan va veure que el component sexual de la relació significava molt per en Bedap, que era per a ell, una vertadera consumació, prengué l’iniciativa i amb gran tendresa i tenacitat el convencé de que tornes a passar la nit amb ell. Agafaren una habitació particular en un domicili del centre de la ciutat i allí s’estigueren ben bé una dècada; desprès es separaren de nou, Bedap, tornà al seu dormitori a l’altre punta de la ciutat i Shevek, a la seva cambra numero quaranta-sis. Cap dels dos, tenia un desig sexual suficient fort com per a garantir una relació duradora i menys encara, una fidelitat. No havien fet altre cosa que confirmar una intima confiança mútua. Ja valia la pena, No obstant, sovint, en Shevek, mentre encara continuava veient-se quasi a diari, amb en Bedap, es preguntava a si mateix, que diables hi trobava en el seu amic de l’ànima i per quins set ous, confiava tant en ell, si era tant diferent. Les opinions i el posicionament actual, d’en Bedap, li venien a repèl, li semblaven desorbitades i fora de lloc i a més a més, i per si fos poc, és que resulta que les repetia una vegada i un altre, contínuament, fins a l’avorriment. Ell no n’era conscient, però era un pesat.

No se n’escapava, cada cop que es trobaven, no sabien com, però.., discutien amb ferocitat i sanya, fins a fer-se mal. Sovint, al separar-se desprès d’un d’aquests tumultuosos samaniats, Shevek es recriminava a si mateix, aquest punt de masoquisme absurd que a res bo, aconduïa, es recriminava per aferrar-se tant i tant, a una lleialtat desaforada i jurava i perjurava, que mai més, no tornaria a trobar-se amb en Bedap.

Però el cas és que, paradoxalment, li agradava més en Bedap de gran, que no pas, de petit. Inepte, ceballut, dogmàtic, destructiu: si, en Bedap, podia ser tot això i més; però havia aconseguit adquirir una llibertat d’esperit que en Shevek, cobejava per a si mateix, malgrat que algunes de les idees nascudes d’aquesta llibertat esplèndida, fossin forassenyades i impròpies. Ell, havia aconseguit canviar la vida d’en Shevek i en Shevek ho sabia. Sabia que finalment, estava reaccionant, eixint i surant de bell nou i era aquest Bedap, qui l’havia ajudat. Es barallaven cada dos per tres, cert, però seguien veient-se per a discutir, per a ferir i ser ferit, per a trobar el que estava cercant darrera la colera, el refús i la negació. No sabia que era, però.., sabia on buscar-ho.

Fou per a ell, conscientment, un any tan desafortunat i desastrós com l’anterior.

Encara no havia fet el menor avanç en els seus estudis; en realitat havia abandonat per complert, la recerca en Física Temporal, i ara es dedicava cada cop més, als humils treballs pràctics, sense pretensions, preparant diversos experiments, al laboratori de radiació, ajudat per un tècnic de la casa, un xicot eixerit, discret i silenciós. Estudiaven les velocitats subatòmiques. Un camp bastant treballat i.., aquest tardívol, nou interès d’en Shevek, fou atribuït pels demés, a que finalment, havia baixat del burro, renunciant a l’originalitat de les seves idees. Tant fou així, que el Sindicat de Membres del Institut, li confià un curs de física matemàtica per a joves principiants. I no, és clar, no, el fet de que finalment, li permetessin ensenyar, no ho va viure pas, com un èxit o triomf personal, ni molt menys, perquè sabia que justament, nomes es tractava d’això, d’una concessió, un regal que premiava el seu obligat i estratègic reajustament. No tenia consol. Que les parets que delimitaven la seva exigent i dura consciència puritana, s’anessin progressivament, eixamplant, potser podia qualificar-se de qualsevol cosa, però no era precisament, un procés plaent, un consol. Es notava perdut, fred per dins, eixut. No tenia abrigall, ni recer possible, de

manera que seguia batallant a la intempèrie, tantejant a cegues, cercant gairebé instintivament, com allunyar-se d’aquella inhumana i crua gelor, cada cop més distant, més exiliat.

Bedap era extravertit i exultant i havia fet moltes amistats, un grup erràtic de descontents, alguns, àdhuc, arribaren a congeniar amb aquell home tímid, que pul·lulava mig perdut, fent-se vell en aquells viaranys, a les catacumbes del món.

Shevek, no se sentia més a prop d’ells, que de la gent convencional que coneixia al Institut, però eren independents, capaços de defensar a ultrança, llur autonomia moral, malgrat el risc de semblar excèntrics i això si, que li interessava i valorava.

Qualcuns d’ells, eren intel·lectuals nuchnibi els quals, des de feia anys, no participaven regularment als treballs comunitaris. Shevek, els bescantava severament per insolidaris, sempre que podia, però.., refusava qualsevol enfrontament públic o polèmica esquinçada.

Un d’ells era un compositor anomenat Salas. Salas i Shevek tenien interessos coincidents i volien aprendre, un de l’altre. Salas flaquejava en coneixements de matemàtiques però, quan Shevek, li explicava física de forma analògica o experimental, era un oient atent, àvid i intel·ligent que tirava endavant amb entusiasme. D’igual manera, en Shevek, escoltava tot el que en Salas, pogués dir-li sobre teoria musical: composició, ritme, harmonia.., i escoltava amb atenció, tot el que el seu partenaire, li feia escoltar en reproductors o instruments portàtils. Emperò, qualcuna de les coses que en Salas li anava exposant, el pertorbava profundament.

Salas, ara mateix, treballava, integrat en un escamot de cavadors de sèquies, a les Planes del Temae, a l’est d’Abbenay. Venia a la ciutat, els tres dies lliures de cada dècada i se’ls passava com podia, en companyia d’una o altre, xicota que li fes confiança. Al principi, va interpretar que ell mateix, s’ho havia buscat així, que havia escollit aquella feina, voluntàriament, no sé, per sortir de la rutina posem per cas o per a treballar a l’aire lliure, que de tant en tant, també, pot agradar; però més endavant, va saber que mai li havien concedit una plaça de music, ni altre cosa, que no fossin aquestes tedioses tasques de serveis que en teoria, s’han de fer entre tots.

- En quina nómina estàs enquadrat a la Divtrab? - li preguntà intrigat - A treballs generals - Però, això no està bé, tu ets un especialista i un especialista bo. Segurament has hagut de passar sis o vuit anys ben bons, cremant-te les celles al Conservatori de Música del Sindicat, oi? Perquè no t’han posat doncs, a ensenyar música, per exemple? O perquè no t’han integrat en una banda o una orquestra?

- Ho feren, ho feren.. Vaig esser jo mateix, qui no ho acceptà. Fins a dintre de deu anys, com a mínim, no estaré en condicions d’ensenyar. Soc un compositor, recordaho, no un intèrpret.

- Però, bé que hi ha d’haver un lloc per a compositors?

- On? - Al sindicat de música, suposo - Als actuals síndics, les meves composicions, no els hi agraden. La veritat sigui dita, no agraden a molta gent, encara. I es evident que, jo sol, no puc constituir un sindicat, oi?

Salas era un home menut i esprimatxat, prematurament calb, diguem-ne, de front avançat. Portava el poc i esclarissat pèl ros, que li quedava, fent una sedosa franja al voltant, de la cara, entre la barbeta i la nuca. Tenia un posat apaivagat i un somriure dolç i gentil que li arrugava l’expressió de la cara, a cada moment.

- Tu saps que jo no composo tal com em va ensenyar al Conservatori. Jo composo música disfuncional - Somrigué amb més dolçor que mai - Ells volen corals, jo les

detesto. Volen peces harmòniques com les que escrivia Sessur, saps? Jo ara, en canvi, estic escrivint una peça de música de cambra. He pensat que podria anomenarla “ El Principi de la simultaneïtat”. Cinc instruments tocant cada un d’ells, un tema cíclic independent; res de casualitat melòdica; el desenvolupament es recolzarà enterament en la relació de les parts. S’esdevé una nova harmonia molt bonica. Però ells, no l’escolten. No la volen escoltar. No poden!, diria jo..

- Shevek reflexionà un moment i digué - I si li canviessis el nom? Podries anomenar-la “Les alegries de la Solidaritat”, per exemple. Prova-ho.., de segur que, te l’escoltaran.

- Òndia! - Digué Bedap, que a devora, s’estava a l’estaqueta. - És la primera cosa cínica que potser, has dit en ta vida, Shev. Benvingut a la camarilla de subversió!!

Salas esclatà en una riallada franca i potent - Potser si, però no propiciarien de cap manera que s’enregistrés o que es pogués escoltar, en qualcun auditori. Faria mal. Seria un daltabaix, no s’ajusta gens als omnipresents canons establerts, al inamovible estil orgànic, comprens?

- No m’estranya no haver escoltat mai, música simfònica d’autor, quan vivia a Ponent del Nord. Però.., com justifiquen aquest tipus de censura? Tu escrius música, composes! Ets un musicòleg i la música, és un art cooperatiu, orgànic per definició, social. La practica de la música, és segurament, una de les formes més nobles i belles de comportament cívic, de que som capaços els essers humans. És patrimoni de tots i és una de les activitats més enlairades i distingides, que pot practicar l’individu.

Per la seva naturalesa intrínseca, la provinença de qualsevol art, és quelcom per a compartir plegats. L’artista, ens proposa i fa partícips, quelcom molt seu i íntim, a cada un de nosaltres en particular i a tots a l’hora. Aquest decantament tant altruisme i excels, conforma la mateixa essència del que fa, diguin el diguin, els teus síndics o el “sursum corda”. Com carai argumenta la Divtrab, el fet de no donar-te cap treball de la teva especialitat? Quines raons esgrimeixen?

- No volen compartir-la - digué Salas, posant-li bon humor - Els espanta. Els hi ve de repèl. Tenen pànic!

Bedap parlà en to greu i pausat - Poden justificar-ho a partir de considerar la música, com quelcom no útil. Per entendre’ns, cavar sèquies i fer rases, és important, tu ja saps que vull dir, a la mesura del immediat i prosaic profit que se’n pugui treure; la música en canvi, és simple decoració, quelcom versàtil i elitista, només bona pel gaudi, d’una reduïda i excelsa minoria. El cercle s’ha tancat, encerclant el utilitarisme més adotzenat i anodí. Hem renegat per sistema, de la complexitat, la vitalitat, la llibertat d’invenció i iniciativa, que eren el vertader substrat i l’ànima de l’ideal odonia.

Hem retrocedit a la barbàrie. Si una cosa és nova, desconfiem, recelem; si no t’ho pots menjar, llença-ho!.., diuen.

Shevek pensà en el seu propi treball i a desgrat, hagué de convenir que Bedap tenia raó, però.., encara no podia admetre i li revoltava sobre manera, l’embolada que prenien totes les critiques que feia. Bedap, si, li havia fet comprendre que posats a fer, també ell mateix, era un autèntic revolucionari, un disconforme; però ell tenia la convicció profunda de que per criança i educació, era un vertader odonia i un anarresti de pedra picada. No podia rebel·lar-se contra la seva societat, puix aquesta societat, intel·ligentment concebuda i regulada, era en essència i de partença, també una revolució, una revolució permanent, un procés continuo vers l’ideal anhelat. Per a corroborar la validesa i la força d’aquesta societat, n’hi havia prou en que un, des del profund de la seva anima, pogués actuar, sense temença del càstig i sense esperar recompensa.

En Bedap i alguns dels seus amics, havien decidit prendre’s unes vacances. Volien anar d’excursió al Ne Theras i passar una dècada tots junts, acampats a l’aire lliure.

Havien convençut a en Shevek, perquè els acompanyés. A Shevek li agradava força, la perspectiva de passar deu dies a la muntanya però no massa, la perspectiva d’aguantar el desbarrar continuat, del talòs d’en Bedap. La conversa d’en Bedap s’assemblava excessivament, a les Sessions de Critica, una activitat comunal a la que des de sempre, menys li agradava participar: tots tumultuosament, prenent la paraula, sense respectar el torn, ni el procediment, per queixar-se dels defectes estructurals de la comunitat i al final, després d’inacabables sessions i mil i una voltes, acabaven descordant-se, perduda la captinença, en un guirigall inacabable, a veure qui la deia més grossa, sobre el mal caràcter i els defectes personals, de veïns i col·legues, i clar, acabaven a mata-degolla, traient els draps bruts i tots els penjaments, dels uns contra els altres, espolsant-se les responsabilitats i tirant la pedra a la teulada del veí, perdent estèrilment el temps i les sinèrgies en una vertadera olla de grills, que a res aconduïa, sense reeixir en el consens, ni trobar la fórmula de la miraculosa síntesis de parers, que feia falta per encarar i resoldre els improrrogables problemes pendents.

Era per a riure, si no fos que feia plorar. Se les veia a venir i com més s’acostava la data de la marxa, menys li feia el pes. No obstant es proveí d’un quadern de fer apunts i un ordenador portàtil per a fingir que treballava i tenir una excusa per apartar-se del grup si convenia i anà a la cita que s’havien muntat, a fi de trobar-se amb els altres.

Havien quedat rere el pàrquing de camions de Punta de l’Oest, a l’hora prima del mati, tres dones i tres homes, en Shevek no coneixia cap de les noies i Bedap, sobre la marxa, ni presentà a dues. Quan iniciaren la sortida en direcció a les muntanyes, sense saber com, es trobà al costat de la tercera - Shevek - digué ell - Si ja ho sé - li contestà ella Shevek comprengué que probablement, la noia ja el coneixia de vista o d’alguna altra cosa en la que hagueren coincidit anteriorment, ves. Casum l’ós pedrer!, hauria d’enginyar-se-les per a saber-li el nom, Les orelles se li encengueren - Fas conya, oi? - li preguntà Bedap, acostant-se li per l’altre costat i posant-lo en evidència - Takver era de la nostra colla, recordes?, venia amb nosaltres, als temps del Institut de Ponent del Nord. Fa dos anys que viu aquí, a Abbenay. No us heu trobat mai, fins avui?

- Jo si que l’he vist un parell de vegades - saltà la noia sorneguerament, tot rient-se del despistat Shevek, alegrement. Tenia el riure d’una persona desinhibida, uns llavis molsuts i una expressió infantil. Era alta i prima però, de natges i braços tornejats i ferms, cul gros, una mica prominent. La cara del color del blat madur, intel·ligent i simpàtica, no era molt agraciada però, era igual, es feia mirar. Tenia als ulls una zona fosca, no l’opacitat dels ulls obscurs i brillants, sinó la nit, quelcom abismal quasi cendra, profund, molt suau. Shevek al entrebancar-se amb aquella mirada, va saber que havia comés un error imperdonable, al no reconèixer-la de primeres, i en aquell precís moment, sabé també, que graciosament, havia estat perdonat, que era el seu dia de sort, puix a partir de llavors, tot anava a canviar.

Començaren a triscar muntanya amunt Al fred envesprir del quart dia de l’excursió, ell i na Takver, estaven asseguts al caire descarnat i escarpat d’una gorja, descansant breument, de l’esforç de la pujada.

A sota, a quaranta metres més avall, un torrent de muntanya saltava sorollosament pel dret, entre un verd i lliscós rocam, mig recobert de molses xarbotades d’escuma. El cel foscant color anyil, era esmolat i nítid, i cosa rara, ni una breu i mandrosa neulia s’entretenia matisant, els perfils retallats de les properes carenes. L’aigua era un bé

molt preuat en tot l’Anarres, a tot arreu, n’hi havia poca; l’aigua potable, escassejava i calia aprofitar-la a gairebé totes les regions del planeta, fins a l’última gota; els rius eren torrents estacionals i tant sols a les cingleres de les muntanyes, creixien i saltaven rius braus i tumultuosos, formant presses i ràpids plens de pesca que saltava a cada desnivell. El so de les embogides aigües que cridaven, i reien, i cantaven, com una munió de nimfes enjogassades perseguides per tritons en zel, era nou per a ells, mai ho havien vist, ni escoltat.

Havien grimpat i gatejat, amunt i avall per tot els afraus i congostos d’aquella comarca llunyana i muntanyosa, estaven cansats amb tots els muscles adolorits i plens d’agulletes. La resta del grup estava instal·lat al Refugi del Camí, un alberg de pedra vista, construït per excursionistes, ben cuidat i mantingut amb tots els ets i uts; La Federació del Ne Theras, era el més actiu dels grups de voluntaris que cuidaven dels paratges pintorescos d’Anarres. Un forestal que vivia allí de guàrdia, tot l’estiu, estava ajudant a Bedap i els altres, a preparar un sopar amb les provisions del ben proveït rebost del refugi. Takver i Shevek havien eixit a fora, a donar un volt i estirar les cames, digueren, en aquest ordre i per separat, com qui no vol la cosa i sense dir o saber, ells mateixos, on anaven o.., en realitat.., sabent-ho prou bé. No enganyaven a ningú i tothom havia seguit la jugada amb discreta complicitat.

Se la trobà a la vessant escarpada, asseguda mirada enllà, entre les delicades i fràgils mates d’esbarzers lluners que creixien allí, inversemblants com si fossin un preciós brodat d’argent entre les roques. En una clariana vora l’empara dels pics orientals, sota un cel esclatant que anunciava la sortida de la lluna. La fragor de les aigües del torrent, ressonava estrepitosament en el silenci absolut dels descarnats turons més alts. El cel net de color de l’ametista, volia ser el mirall dels seus ulls, dur, diàfan, profund.

S’estigueren un bona estona, asseguts allí, embadalits, sense dir res.

- Mai a la vida m’he sentit atret així, per una dona. Des del primer moment de l’excursió, mai a la vida - El to d’en Shevek era estrany i fred, àdhuc podia semblar irritat - No tenia pas intenció d’espatllar-te la sortida - digué ella, amb una rialla oberta i quasi infantil, que no pogué contenir.

- Oh, no ho espatlles pas, de cap manera.

- Me n’alegro. Havia entès que et distreia?

- I tant que em distreus! Has estat quasi com un terratrèmol!

- Gràcies!

- No dona, no es per tu - digué ell, roncament - Es per mi.

- Això és el que tu creus - digué ella, enigmàtica.

Estigueren una bona estona sense dir-se res i el silenci s’allargassava sota els seus peus..

- Si vols cardar perquè no m’ho has demanat abans? - preguntà ella - Perquè encara que no t’ho puguis creure, no n’estic segur de voler-ho respongué ell - Jo tampoc - Digué ella a corre-cuita. El somriure li havia desaparegut del semblant - Escolta - La seva veu era dolça, suau, quasi sense timbre; tenia la mateixa qualitat vellutada que els ulls, la mirada.. - He de dir-t’ho.. - Però el que tenia que dirse, restà sense dir-se, durant una bona estona. En Shevek, acotat vers la figura de la dona, se la mirava amb una delectança i aprensió tant implorant que ella, subjugada, s’apressà a parlar, precipitadament. - Bé, no em mal interpretis, el que vull dir-te es que, no vull cardar amb tu, ara.., en aquest moment. Ni amb tu, ni amb ningú.

Comprens?

- Has renunciat al sexe, doncs?

- No! No es tracta d’això, home! - Respongué, alterada amb una indignació que no explicà - Doncs mira, jo, és com si ben bé, hi hagués renunciat, saps? - digué ell, llançant d’esquitllentes, un còdol al riu ben lluny que rebotà, saltant enllà, sobre l’aigua - O potser, és que sóc impotent, que ja podria ser... Fa mig any que no faig res i l’última vegada, fou amb en Dap. Gairebé un any en realitat, i.., cada vegada més precàriament, fins que vaig renunciar a intentar-ho, no, no valia la pena. No mereixia l’esforç. I malgrat tot, jo...encara recordo..., sé com hauria de ser.

- Bé, és igual - contestà na Takver i continuà a repèl i obligada - Jo abans, de joveneta, em divertia molt follant a tort i a dret, fins ben bé, als divuit o dinou anys.

Què vols que et digui, em semblava excitant i hi trobava plaer. Però desprès.., no sé.

Tal com tu dius, mica a mica, començà a ser-me desplaent, buit. Jo, de fet.., no cercava el plaer, vull dir només el plaer, saps?

- Vols quedar prenyada? Vols tenir una criatura, doncs..?

- Això ha d’entrar per la porta gran. Això serà quan arribi el seu moment, ara no.

Shevek llançà al riu, un altre mac, la pedra fendí fuent, fent una estela, arran les aigües braves, perdent-se en la fresa dominant, enllà les ombres bellugants, ja només intuïdes, la continua harmonia dels sons inharmònics de les aigües, al ranvespre, que no cessa mai.., mai.

- Jo vull acabar un treball començat - digué tímidament - T’hi ajuda la castedat? - preguntà ella - Si.., hi ha una estranya relació, suposo. No sé que és, però res no és casual. A l’època en que se’m malejà el sexe i la relació, li passà igualment, el mateix, al meu treball. I quan més anava, pitjor, ambdues coses, anaven a mal borràs, davant la meva absoluta impotència i jo, mica a mica, de fracàs en fracàs, caigué en la indigència més absoluta i castrant. Tres anys de misèria, sense cap resultat. Tres anys morts i estèrils, La esterilitat en tots els flancs, de la vida, miris on miris. Tot el que m’abasta la vista, al meu costat, davant, darrera, dreta, esquerra, tot, era un desert infèrtil, erm i sec, il·luminat per un sol implacable i abrusant, un ermot sense vida ni batec, sense petges de ningú, sense accidents, sense substància, sembrat amb els ossos dels infeliços caminants que s’atreviren a desafiar-lo.

Takver, davant l’afeixugosa teatralitat del noi, de miracle, no se n’hi en rigué, si, se li escapà, això si, com el començament d’un gest burleta, que mig la delatà, immediatament li dolgué, si, però.., ja estava fet. En Shevek, tractà d’acostar-se-li per tenir-la ben a prop i mirar-li el semblant i i s’hi atansà al encalç del seu seguiment.

Darrera la silueta obscura del cap de la noia i l’aura borrissol dels seus cabells rossos, el cel era dur i alt, la celístia mica a mica, s’anava imposant i corrompia l’obscur del blau.

- Què te de dolent el plaer, Takver? Perquè no ho vols?

- No te res de dolent. I en realitat, potser el vull, només passa, que no el necessito, comprens? I si prenc el que no necessito, mai tindré, ni copsaré el que realitat, em fa falta.

- Què necessites?

Ella acotà el cap, mirant al terra i gratà displicent, amb les ungles, l’asprosa superfície d’esquists de la roca. No digué res, s’inclinà per atansar-se a una branqueta d’esbarzer lluner, que sobresortia entre clapes d’agram i molses, no volia arrencar-la, es limità a acariciar-la suaument amb els capcirons dels dits, palpant la vellutada tija i les fràgils fulletes platejades. En Shevek sensitivament, seguia cada moviment, interpretant aquella brega interna per a contenir i refrenar la desfermada turmenta

d’emocions, a fi d’aclarir-se i poder parlar. Desprès d’uns breus moments de lluita, ho feu amb veu baixa i continguda.

- Necessito el vincle del compromís - digué - El veritable vincle. Cos i ment per sempre, tots els anys de la resta de la vida, comprens?. Res més i res menys!

Alçà la vista i se’l mirà, desafiant, àdhuc amb acritud A dintre d’en Shevek, creixia misteriosament l’alegria, igual que el soroll de l’aigua tumultuosa i l’olor a humitat anaven pujant i pujant, des de l’obscur de les ombres i es feien, a cada minut que passava, més patents. Tenia ara, una sensació d’infinitud, de clarividència, de claredat completa, talment com si estigués alliberant-se d’un malson.

Darrera el cap de na Takver, el cel refulgia a la llum de la lluna i els pics de les properes carenes, suraven límpids i argentats, retallats en la sobtada foscor de l’entorn.

- Si, és clar, deu ésser això - digué quasi distret i mecànicament, com si no advertís que la tenia davant, que estava parlant amb ella; deia el que li passava pel cap, a raja ploma, consirós - Jo mai ho veié, ni reconegué...

En l’immediata resposta a la veu de na Takver, hi havia un lleu ressentiment, un retret - Abans no estaves preparat, abans no ho hagueres pogut veure-ho, segur - Perquè no?

- Suposo perquè mai et va semblar factible - Factible, què vols dir?

- La persona..! Et faltava la persona adequada Shevek ho anava calibrant..

Començava a refrescar, els dos, estaven asseguts just apuntat el cul; garrativats, a quasi un metre de distància l’un de l’altre; emponnats i encongits, abraçant-se els genolls i tancant-se per donar-se calor, quasi en la llunyana positura fetal. Feia un airet fi, que tallava com una gavineta, se’t ficava a dins barroerament i et gelava els pòmuls, la punta del nas, les orelles i arribava a la gola al respirar, com si fos aigua gelada.

Alçant-se dels camps, surava terrús-terrús, una vaporositat, com una lleu fumarola envides perceptible, que sota la clara llum de la lluna, era el començament de la glaçada vespertina.

- La nit que ho vaig comprendre, la nit que finalment, ho veié - digué Takver - fou la nit abans que tu, te n’anessis del Institut de Ponent del Nord. Hi va haver una festa de comiat, recordes? Alguns ens quedarem aixecats i xerràrem i xerràrem tota la nit...

Però això va esser, ara fa quatre anys i ja queda molt lluny. Altrament, tu, ni tant sols, sabies el meu nom. - El rancor havia desaparegut completament de la seva veu; fins i tot semblava, voler entendre’l i disculpar-lo.

- I tu vas veure en mi, llavors, el que jo et dic, que he vist en tu, aquests darrers quatre dies?

- No ho sé, no sabria dir-t’ho. El que jo vaig sentir, no fou únicament, un assumpte de sexe. És veritat, tu, des de sempre, m’havies agradat i em feies patxoca. Ja molt abans, en el passat, jo subreptíciament, t’havia ullat manta vegades, però.., això d’ara, era quelcom diferent. Aquesta sobtada descoberta fou com una sotragada, una revelació, de prompte, jo et veia tal com tu ets verament, comprens? Però ara mateix, no estic al teu interior i no sé pas, el que tu, pots arribar a sentir realment, ni com em veus a mi. Jo llavors, si vols que et digui la veritat, tampoc no sabia res de res, ni n’era ben bé, conscient de tot el que jo mateixa, sentia, tot era un garbuix. No et coneixia prou, no et coneixia gens. Només sé, que quan t’oí parlar i et vaig escoltar, em semblà que tot s’aclaria, per fi se’m feia la llum, tu devingueres el centre. Però

podia haver estat diferent, comprens?, i naturalment, tu no hi hagueres tingut art ni part – afegí per concloure – Bé, finalment vaig saber que el que veia en tu, era tot el que jo necessitava. No únicament el que volia!

- I has estat dos anys vivint a Abbenay i mai...?

- Mai què...? Si resulta que tot era una cosa meva, una figuració del meu cap, un castell de naips, tu, ni tan sols, sabies el meu nom. Una persona sola no pot crear mai, un vincle.

- I tenies por d’acostar-te’m, perquè no volies posar-te a prova, no sabies si jo, acceptaria el vincle, Veritat?

- No era por Shevek. Jo sabia que tu eres una mena de persona... a qui no es podia obligar... Bé, si, si tenia por. Tenia por de tu. No d’equivocar-me, eh! Sabia que no era un error. Però, tu eres..., molt tu, i no podies ésser d’altra manera. No t’assembles a la majoria de la gent, saps? Et tenia por, perquè endevinava que eres el meu igual conclogué Tacver amb vehemència; però acte seguit, uns segons desprès, digué molt suaument, amb gran tendresa: - En realitat Shevek, no té massa importància, saps?

Era la primera vegada que Tacver utilitzava el seu nom. Prest, ell que si, es regirà vehement, vers la dona i tartamudejant, quasi ofegant-se d’emoció, li digué: - No importa, dius? Ara si que no t’entenc, primer m’ensenyes el que importa, si, el que importa verament, el que jo, he necessitat tota la vida... i desprès em dius que no importa.

Estaven asseguts, l’un davant de l’altre, i no s’havien tocat el més mínim - És això el que necessites, doncs?

- Si, el vincle, la possibilitat, el compromís - Ara.., per a tota la vida?

- Si ara i per a tota la vida Vida, vida.., digué el torrent precipitant-se pels rompents de roques i penyes, avall devers la freda obscuritat dels afraus i congostos que ja s’estenia arreu

A la que Tacver i Shevek regressaren de la seva excursió a les muntanyes, van corre a mudar-se, a una habitació doble. A la vora del Institut, no n’hi havia cap que els hi fes el pes, però, na Tacver n’havia vist una, a no massa distància, en un antic edifici del barri nord de la ciutat. A fi d’aconseguir la cambra, hagueren de fer vàries gestions amb l’administradora de finques, una tallista de lents que tenia un talleret a casa seva i pujava amb penes i treballs, a tres marrecs de curta edat. <Abbenay estava dividit en uns cent districtes administratius o maçanes> Guardava el fitxer de les vivendes, a la lleixa més alta de l’armari, fora de l’abast de les criatures. Comprovà que l’habitació efectivament, constava al registre, com a disponible. Shevek i Tacver ompliren els papers i signaren el contracte.

Aviat enllestiren la mudança sense cap dificultat. En Shevek hi dugué una caixa plena de papers i la famosa manta de color de taronja. Na Tacver en canvi, hagué de fer tres viatges. Primer, a l’emprovadora de robes del districte, a fi d’aconseguir un conjunt de vestits nous, per a cada un d’ells, detall que obscurament, ella, el sentia com indispensable per iniciar la nova vida. Desprès al seu antic apartament, una vegada en recerca de robes i papers també i un altre, en companyia d’en Shevek, per a carregar-se d’una munió d’objectes curiosos: complexes formes concèntriques de filferro que es movien i es transformaven lentament cap a dintre, quan les penjaves del sostre. Les havia fet amb restes de filferros recuperats i altres andròmines,

utilitzant les eines del dipòsit de materials d’artesania i les nominava “Ocupants de l’Espai Deshabitat”. Una de les dos cadires que tenia, estava esdernegada, de manera que la portaren al taller de reparacions per a recompondre-la. Amb això completaren el mobiliari que necessitaven. La nova habitació tenia el sostre alt, era espaiosa i airejada amb espai suficient, per els dos flamants ocupants. El nou domicili, estava edificat sobre un dels turonets d’Abbenay i la cambra donava a una cantonada que es beneficiava del sol de la tarda amb una bona vista sobre la ciutat, els carrers, les places, els terrats i les teulades, la verdor dels patis interiors de les maçanes i dels parcs públics i més enllà encara, les planures que voltaven la ciutat.

La vida en comú desprès d’una tant llarga soledat, el gaudi abrupte acabat d’estrenar, posaren a prova l’estabilitat emocional de Shevek i Takver. A les primeres dècades, Shevek tenia sortides abrandades d’exaltació i angoixa; ella tenia excessos de mal humor. Els dos eren molt sensibles i poc experimentats. La tensió anà amainant poc a poc, a la que anaren coneixent-se i intimant. Les apetències de sexe fins el moment present, no havien minvat, eren un delit apassionat, dia a dia, renovaven la volença de comunir en un acte sacre, que se satisfeia també, regularment.

Determinista fins a la medul·la de l’os, a en Shevek se li feu la llum, per a ell, tot prenia sentit. Ara era d’una diàfana i prístina claredat i interpretava aquells atziacs temps passats, tant costeruts i ardus, com a preàmbul i preparació, de la gran felicitat del present. Tot el que abans li havia succeït i també, com ho havia viscut, eren part del que ara, li ocorria, sols així, prenia sentit el contrast que ho realçava. Tacver no veia aquesta obscura concatenació de efecte/causa/efecte, però ella no coneixia la física temporal. Ella veia el temps ingènuament, com un camí obert en un descampat, que s’anava fent davant seu, a mesura que avançava. Només calia fer passes endavant i feies cap a un nou indret. Si havia sort i l’encertaves en aquest atzarós trajecte a las palpentes, emergies en un lloc que valia la pena i si no, et feies fotre.

Però quan en Shevek aprofità aquesta metàfora i se la feu seva, emprant el seu propi llenguatge i la exposà de bell nou, explicant que si el passat i el futur, no arribaven a ser part del present, per obra de la memòria i la intencionalitat, no hi havia en termes humans, cap evidència, ni possibilitat possible, de camí, cap indret on poder anar, ella ho entengué a la primera i assenti, abans que ell, hagués pogut explicar la totalitat de la teoria.

- Exactament - digué - Això és precisament, tot el que jo he estat fent, durant els últims quatre anys. No tot és sort, és clar, nomes en part.

Tenia vint-i-tres anys i en Shevek, li’n portava en prou feines, tan sols, mig any més, però, com quasi tots els homes d’aquesta edat, semblava més jove. Era una vertadera pagesa, amb els gestos, amb el to de la veu, puix no podia amagar que s’havia pujat, en una rústica comunitat agrícola, a Vall Rodona a la regió del Nord Est, un paratge rural aïllat i isolat i, abans d’anar al Institut de Ponent del Nord, havia treballat de valent, bastant més que la majoria dels altres joves anarrestis. Vall Rodona era un llogaret poc poblat i envides, si tenien gent útil, per a tirar endavant els serveis indispensables, ni per a poder fer, totes les tasques de la comunitat, per la mateixa raó, els índexs de producció, eren allí, mínims dintre del sistema de barems de l’economia general, la qual cosa, al servei informàtic de la Divitrab, els marginava totalment, i a penes, si se’ls tenia en compte per a res. Als deu anys Tacver havia treballat al moli, desprès de les quatre hores d’escola, quatre hores diàries més, garbellant la palla i les pedres del gra d’holum. Poc de l’ensenyament pràctic que va rebre quan era nena, li servi d’enriquiment personal, ans al contrari, havia format part com qui més, de la lluita general de la comunitat per a la supervivència. A les èpoques

de sembra i collita, allí, tots els majors de deu anys i menors de seixanta, cadascú segons les seves possibilitats, pencava de sol a sol, al servei de la col·lectivitat. Als quinze anys, a més a més, ja s’havia ocupat de coordinar els programes de treball de les quatre-cents parcel·les agrícoles de la Vall Rodona i també, havia ajudat a la dietista, al refectori de la ciutat. De fet, no hi havia res fora del comú, en aquets detalls de la seva biografia, aquí ningú podia escapolir-se i qui més, qui menys, havia fet la seva part perquè era el que tocava. Tacver, a penes si ho citava, però probablement i com és natural, de manera subjacent, tot això, hauria contribuït a modular certs aspectes del seu caràcter i opinions. Shevek es felicitava d’haver enllestit ja, la seva col·laboració a la “kleggish”, perquè Tacver menyspreava vehement, a tota la gent que evitava els treballs físics - Mira’l a Tinan, - deia - queixant-se i fent el ploricó perquè li han assignat un feina de quatre dècades, a la collita d’arrels d’holum. Mi-te’l, ell! És tan tocat i posat, i.. tan delicat, el pobre, que no és bo per a res. De segur que no s’ha enfangat mai, ni tampoc, ha tocat merda? – Tacver no era particularment compassiva, no s’estava per brocs, ni romanços i tenia un temperament vigorós. Si convenia, te les engaltava pel broc gros, sense gaires manies.

Havia estudiat biologia al Institut Regional de Ponent del Nord, amb èxit notable, suficient, com per decidir-se a anar desprès, al Institut Central per a seguir estudiant a fi de perfeccionar-se i millorar. Al cap d’un any, ja havia sol·licitat una plaça en un nou sindicat que s’estava formant. Estaven muntant un laboratori d’oceanografia per estudiar, el millorament i la propagació, dels peixos comestibles dels tres grans oceans d’Anarres. Quan li preguntaven què feia, a què es dedicava, indefectiblement responia: - Sóc genetista ictiòloga – Li agradava el seu treball; combinava dos facetes que ella valorava per damunt de tot: la investigació metòdica, minuciosa i concreta i, una meta especifica ben traçada, un objectiu palpable i útil. De no tenir una feina així, si voleu, prosaica i indiscutible, no s’hauria sentit satisfeta. Però no tot s’acabava aquí. La majoria de les seves inquietuds, prenien un altre volada i força de les coses que passaven per la ment i el esperit de Tacver, no tenia res a veure amb la genètica dels peixos.

El interès que sentia per la contemplació dels paisatges i totes les criatures vives era apassionat. Un interès potser insuficient o mal descrit per les tòpiques paraules d’<amor a la natura>, li aparia a en Shevek, quelcom més vast i gran, que el gregari amor al ús. Hi ha essers potser tocats pel geni de l’altruisme, als que mai se’ls hi ha tallat el cordo umbilical, que mai s’han separat del si del univers, aquests esperits privilegiats, continuen units a la Gran Mare per sempre més i no veuen en la mort, al enemic; desitgen podrir-se i descompondre’s per a transformar-se en humus i fertilitzar la terra, finalment sumits en una realitat eterna i impersonal. Era estrany i commovedor veure com na Tacver, agafava una fulla, amb la mà, àdhuc una pedra, era igual, amb quina tendresa, amb quina cura. Ella mateixa es trasmudava en una prolongació de la fulla o la pedra, o elles, en una prolongació de na Tacver, no podies pas, saber o escatir que prevalia, ni qui era que.

Li va ensenyar a en Shevek, tots els tancs d’aigua marina del laboratori, els quals allotjaven, cinquanta o més famílies de peixos, grans i petits, aterrossats o de colors llampants, elegants o grotescs, Shevek estava impressionat i potser, una mica intimitat amb tanta exuberància.

Als oceans d’Anarres abundava la vida animal que faltava a la terra. En aquells grans mars, incomunicats durant milions d’anys, la vida havia fet totes les proves i havia evolucionat seguin patrons diferents. Les formes eren d’una varietat prodigiosa i en Shevek, allunyat d’aquesta per a ell, exòtica realitat, mai s’hauria imaginat que

pogués proliferar amb tanta empenta, amb tanta exuberància, ni que la diversitat, fos potser, la seva qualitat essencial i definitòria.

Al continent, les plantes creixien a la seva manera, esclarissades i espinoses, superant moltes dificultats, degut potser, a una pressió atmosfèrica un punt, més dèbil i a una inclemència meteorològica més contrastada i agressiva. De tota manera, era variadíssima la profusió, de plantes d’altura i també i amb abundo i arreu, la d’algues, molses, líquens, fongs. Probablement, una menor gravetat havia alentit i desacoblat la marxa general de l’evolució, respecte als paràmetres de l’altre planeta bessó, Urras i aquí, en una era geològica més primigènia, la vida just, iniciava la colonització de la terra ferma. De moment, els animals que inicialment havien intentat respirar l’aire oxigenat, prompte renunciaren al projecte, quan es trobaren coincidint amb el començament d’un cicle inhòspit, de sequera i pols. Els bacteris i molts animals de les costes, sobrevisqueren al ser molts d’ells, litòfags, cucs, cargols, corals, petxines i tota mena de mol·luscos i crustacis. Els grans animals eren totalment absents, excepte, qualcuna espècie d’amfibis i rèptils i algun petit mamífer primitiu, pobríssim.

El ser humà forçant la cosa i de manera artificial podria dir-se, va adaptar-se amb cautela i prevenció als perills d’aquesta ecologia tant precària. Efectivament, a les instal·lacions piscícoles, s’hi pescava, si, però.., de manera racional i garantint el cicle biològic. A les ribes de rius i torrents, a zones resguardades de vents i glaçades, el mateix; racionalitzant el rec i canalitzant i aprofitant l’aigua, fent vertaderes proeses d’enginyeria i cuidant de no contaminar, cultivaven llegums, hortalisses i fins i tot, amb voluntat titànica, qualque escadusser i raquític arbre fruiter, que quasi mai arrelava. Ho abonaven i tancaven la cadena tròfica, utilitzant les deixalles orgàniques d’ells mateixos i reciclant tots els detritus, com a fems i fertilitzants per enriquir les terres que explotaven, que en la seva gran majoria eren minerals i estèrils. Però, a la fi, no es pogué adaptar cap altre ser viu, no hi havia pastures per als herbívors, no hi havia herbívors per als carnívors, no hi havia insectes que fertilitzessin les flors; els arbres fruiters havien estat importats i eren fecundats manualment, per la gent pagesa de pobles i llogarets. Precisament, per a preservar i no posar en perill el tan precari i delicat equilibri autòcton, no s’introduí a Anares cap altre espècie animal, ni vegetal, tan sols els primers colons i amb totes les garanties, portaren un mínim de flora i fauna privades, que encara persistia. Era proverbial afirmar que ni una puça havia arribat a Anares.

M’agrada la biologia marina; - digué Takver a Shevek, badant enartada a través dels vidres dels aquaris - és tan complexa, és una veritable embrollada. Aquest peix que veus, - n’assenyalà un, al atzar, darrera el pany transparent - es menja a aquells, que mengen els més petits, que mengen als ciliats, que mengen bactèries i axis, continua indefinidament la roda. Aquí. a la terra ferma, no hi ha més que tres famílies originaries del planeta, totes elles invertebrades, si descomptem a l’home. Nosaltres els anarresti estem artificialment aïllats, no participem d’aquest sistema general. Al Vell Món en canvi, hi ha divuit famílies d’animals terrestres; hi ha classes com els insectes, que tenen tantes especies, que mai s’han pogut comptar totes i algunes d’elles, tenen poblacions de mils de milions d’individus. Fixa-t’hi, miris on miris, animals, vida, altres criatures que comparteixen amb tu, l’aire, l’aigua i la terra. Si et pares a pensar, acabaràs concloent que tots junts, integreu i formeu part d’un conjunt gregari i que efectivament, fan que et sentis més com una part dintre un tot heterogeni. No som res més que un dels components, quelcom insignificant i prescindible, comprens? - Seguia amb la mirada el traç de la fugida, d’un petit peix blau a través de les endinsaries fosques de l’aquari. Shevek, absort i capficat, seguia

ensems el rastre del peix i les divagacions erràtiques, dels pensaments de na Takver.

Va passejar una bona estona encara, entre les piscines reflexionant al respecte i prengué la decisió de sovintejar les visites al laboratori i els aquaris on treballava na Takver, despullant-se de la seva sempiterna arrogància de científic, davant aquelles vides petites i estranyes, essers per qui el present era etern, essers que no s’explicaven a si mateixos i que mai necessitaran explicar-li a la humanitat, perquè són així i no, d’un altra manera.

La majoria dels anarresti treballen de sis a vuit hores diàries, amb dos o quatre dies lliures, per dècada. Les condicions de regularitat, puntualitat, dies de lleure, etc. són acordades lliurement, entre l’individu i l’agrupació, sindicat o federació encarregada de coordinar el treball, a qualsevol nivell, on es poguí millorar la cooperació, l’eficiència i l’eficàcia. Takver també investigava a compte seva, però el treball i els peixos, tenien sempre les seves pròpies i imperioses prioritats; a vegades, es passava, de dos a deu hores diàries, al laboratori, i no es prenia, ni tan sols, una jornada de descans per a compensar. Shevek tenia ara mateix, dos places docents que atendre, un curs de matemàtiques quàntiques, en un centre d’aprenentatge i un altre, a la seu del Institut, per sort, els dos cursos, els donava als matins i no gaire lluny l’un de l’altre, cosa que li permetia ser a casa aviat, pels vols del migdia. Aquella hora, l’edifici estava en silenci i la Takver, no havia arribat de la feina. L’astre solar, circumval·lant la volta del cel, anava completant el seu recorregut i encara, no il·luminava ben bé del tot, la doble finestra, la qual, darrera d’estors de lli, estrictament funcionals, estava mig entreoberta. El finestral, orientat al sud i al oest, dominava els dalts de la ciutat i els encontorns dels afores. La cambra estava fresca i en penombra.

Els delicats mòbils concèntrics, suspesos a mig aire, del sostre i a diferents altures, es movien oscil·lants, a la més mínima inflexió de l’ambient, evocaven la grandesa i el misteri del funcionament dels òrgans corporals o els ignots processos de la ment, ves a saber la voluntat de l’autora. En Shevek arribava, s’asseia a la taula, dessota les finestres.., i, es posava a treballar, llegint o fent anotacions i càlculs. Mica a mica, anava entrant el sol, els raigs arribàvem al damunt dels papers que estaven esbarriats sobre la taula, i a les seves mans i als fulls que emprava en aquell moment, la pantalla i el teclat de l’ordenador, al seu rostre i els seus cabells, traint a contrallum, un suau nevar de pols sobre les coses i finalment, inundava diàfanament, la cambra de claror i escalforeta. Casualment, llavors, mai s’ho esperava, un moviment sobtat a la propera finestra d’un veí, al tancar i obrir els batents o els porticons, provocava un enlluernament general, que li feia pampallugues als ulls, al arribar-li la rateta amb el reflex dels vidres, des d’un angle diferent. I Shevek treballava i treballava. Les futileses i els falsos començaments d’anys ençà, resultaren a la fi, ser socolada ferma, fonaments casualment encertats, a cegues però, renglats... En base a ells, lenta, metòdica i cautament, però.., amb una habilitat i un encert, que no semblava pas, provenir del seu magí, ans d’una força que l’ultrapassava, que l’usava com a vehicle i instrument, de la mateixa forma que també cada tardor, aquesta energia, s’ocupava de l’assaonament de la fruita als arbres per exemple, o de la feliç culminació dels prenys al ventre de les fembres. Quelcom abassegador i alt, que l’anava fent gran en la seva petitesa humana. Pas a pas, com un humil paleta, Shevek anava construint la seva obra, la preciosa i immutable estructura dels Principis de la Simultaneïtat.

A na TaKver, igual que a qualsevol altre home o dona, que hagués tingut la temeritat d’acompanyar a un esperit creador, no sempre li era fàcil aquella vida senzilla i parca, Encara que la figura de la “companya” que acompanya, era absolutament imprescindible en el cas d’en Shevek, la pertorbadora presència de la dona, a vegades, podia ser una distracció. A voltes, sentint-se sabedora de les

necessitats reals i ultimes, evitava arribar al apartament massa aviat, puix, sovint, ell, obeint al nou reclam que li acudia, distret i sense pensar, perdia l’atenció als seus assumptes, deixava de treballar quan ella arribava, i.., llavors, na Takver, tenia la impressió de que això, no era ni de bon tros, el que convenia, no s’ho podia permetre, vaja. Més endavant, quan els dos, ja fossin grans i avorrits, ell tindria temps per tot i àdhuc, podria tindre el luxe de despistar-se, si vols, però.., ara no, als vint-i-quatre anys, no, amb totes les potències del cos, apunt i activades. Per tant, bona administradora i atenta amb la jerarquia de les prioritats, s’organitzava les tasques del laboratori, per a garantir, salvat imprevistos, la seva arribada als voltants de la mitja tarda o al caient del cap al tard, com a màxim. La solució no era perfecta, car en Shevek, necessitava que el cuidessin i mai tenia cura del rellotge, ni del seu estat físic. Els dies que no tenia classes, ell, si el deixaves, podia estar assegut a la taula, teclejant l’ordenador, fent càlculs, burxa que burxa, de sis a vuit hores consecutives.

Estava absort i completament a la seva olla, llavors a la que li trencaves l’oració o tenia que atendre qualsevol impensada requesta que sorgís d’imprevist, barbotejava, parpellejava, li tremolaven les mans i era en prou feines, coherent durant una bona estona. L’ús que l’Esperit Creador, o com coi, es digui, en fa dels seus vehicles escollits, és brutal. Resulta que, sense mica de consideració, els consumeix, corseca, exprimeix, els descarta, i si molt convé, cerca un nou model. Però per a na Takver, no hi havia recanvi possible i quan veia de quina forma inhumana el Faedor, tractava al seu Shevek, no estava gens conforme i protestava i al final, ho engegava tot a dida.

Haguera exclamat com Asieo, el company d’Odo: - Per amor a la Dea, dona!, no pots servir a la veritat de mica en mica? – amb la diferència de que ara i aquí, la dona era ella i no tenia cap mena de relació o influencia amb la Dea, com ja us ho haureu pogut pensat.

Conversaven, sortien a passejar o anaven als banys públics junts, desprès cap al tard, a sopar i a conferències i a concerts, o a visitar amics, Bedap, Sales i altres del mateix grup d’afinitat, Desar i la gent del Institut, col·legues i amics de na Takver. Però tanta relació i els amics, era una cosa complementaria i de més a més. De fet, per a ells, la mateixa relació social era innecessària; els ens sobrava amb la societat d’ells dos, i no podien dissimular-ho; si els tractaves, no tenies mes remei que acceptar-los com si fossin, una mena de pack. No obstant, tal circumstància no semblava generar cap mena de reticències i eren acollits pels demés, amb cordialitat i comoditat: ans el contrari: Bedap, Salas, Desar i tota la parentela, arribaven com, a gent assedegada que arriba, a calmar la set, a un fontinyol. La diferencia és que, tots aquets altres que els voltaven, eren perifèrics per a ells, mentre que al reves, pels altres, eren el centre i la referència. No per que tinguessin molts recursos o figuressin en res, no; no eren, ni més bons conversadors, ni tenien més bonhomia, res especial i no obstant, els seus amics els volien, depenien d’ells i en les visites que s’intercanviaven tot plegats, veies que, quan no era un, era l’altre, no sabies perquè, els hi duien regals i obsequis, aquestes petites ofrenes que circulen entre la gent que no té res i ho te tot: una bufanda teixida a mà, un penjoll de plata amb esmalts al craquelé i calats, un vas de terrissa per a lluir damunt la taula, un poema sobre l’amor i la vida, una cargola recollida a les platges perdudes del Mar de Sorruba, un joc de botons de puny de fusta tallada, tot intencionat expressa i personalment. Es despenjaven, dient-li, per exemple, a na Takver: - Té, això podria agradar-li a en Shevek com a petjapapers – o a en Shevek, dient-li: - Té, a na Takver potser li agradi aquest color. – Donant així, tractaven de participar en el que Takver i Shevek, compartien i irradiaven, i..., també, perquè no?, celebrar-ho i alabar-ho.

Fou un llarg estiu, llarg i lluminós, aquell estiu de l’any cent setanta de la Colonització d’Anarres. Les pluges abundoses de la primavera, havien reverdit les planures d’Abbenay i assentat al terra, la maleïda pols, l’aire era límpid, l’atmosfera insòlitament diàfana; durant el dia, el sol brillava i brillava, càlid i resplendent; per les nits, la celístia reverberava en la foscor, com un coixinet daurat, reblert de caps d’agulles de cosir. I quan la lluna agegantada, apareixia al cel, talment semblava que els nuvolets la festegessin al passar i li fessin l’aleta, a llur davant, amb una mica de sort, podies albirar el esmorteït blavós dels mars i el traçat dels continents, i tot.

- Perquè et sembla tant formosa? - li preguntà na Takver, ajaguda al seu costat, sota la manta de color taronja. A dalt i a sobre d’ells, levitant sota el trespol, els Ocupants de l’Espai Deshabitat suraven, envides visibles, intuïts, en les tenebres de l’habitació sense llum; a fora, mes enllà del baluard de la finestra, la lluna al ple, penjada d’un fil, blanca i empolvorada com una tèrbola cortesana. - Tot el que sabem és que és un planeta igual que el nostre, nomes que, amb clima millor i amb gent pitjor, i que fan guerres, i que fan lleis, i que mentre alguns mengen, altres passen fam, i encara així, qualcú envelleix i potser si, que n’hi han que tenen mala sort o que tenen genolls amb reuma i ulls de poll als peus, igual que la gent d’aquí... Tot el que sabem és nomes això. Perquè sembla doncs, un món feliç si a lo millor, no és veritat?

Altrament, de cap manera puc mirar aquest beatífic resplendor, aquesta aura meravellosa i imaginar-me que allí, hi viu també, un homuncle horrible, amb els punys de la camisa bruts i ben galdosos, i el coll ennegrit també, per la suor de dies i dies, de deixadesa i mandra, un subjecte reconcentrat amb la ment atrofiada com en Sabul, posem per cas; no, no puc.

La llum de la lluna els hi il·luminava els braços, el tòrax i els pits nusos. El pèl moixí, dèbil, envides insinuat en el rostre de na Takver l’acaronava en una feble aureola; el cabell i les ombres eren negres. Shevek li acaricià el braç argentat, amb la seva mà de plata, meravellat, sorprès, per la tebiesa del tacte sota aquesta llum tan freda.

- Quan ets capaç de veure una cosa completa, quan la veus entera en la seva justa harmonia – digué –sempre et semblarà formosa. Els diferents planetes, les vides.., tot.

Però, en quan t’hi acostes, el món se’t fa petit, nomes és terra i pedres. I dia a dia, la vida és una feina dura, et canses, et perds. Necessites distància, interval. Per a ser capaços de capir, de veure la bellesa de la terra, has de veure-la de lluny, has de veure-la com una lluna. Per a veure la bellesa d’una vida, has de contemplar-la des de l’altura de la mort - Això esta molt be per a Urras. Deixem-la allí i que sigui només, la nostra preciosa lluna... Jo no la vull per a res més! Però tampoc m’aixecaré de la tomba, per a posarme a contemplar la vida, des de enlaire i dir; <Quina meravella!> Vull heure-la tota sencera al centre mateix, aquí, ara. No m’importa l’eternitat. Vull el present!

- L’eternitat no hi té res a veure - tallà en Shevek, somrient, un esprimatxat i pelut home de plata i ombra - Tot el que necessites per apreciar la totalitat de la vida, és veure-la com a mortal. Jo moriré, tu moriràs; com podríem estimar-nos si no fos així?

El sol s’apagarà, quina altra cosa el manté encès i flamejant?

- Os padré!, la teva xerrameca, la teva maleïda filosofia!

- Xerrameca? No és pas xerrera això. Tampoc és el raciocini. Són els sentits, és el tacte de la mà, ho noto, estic tocant la totalitat, la tinc. Quina és la llum de la lluna, quina la de na Takver? Com vols que m’espanti la mort ? Si tinc a les meves mans, la llum...

- Parles com un propietari - mussità Takver - Aimada, no ploris pas

- No estic plorant. Ets tu qui plora. Estàs defallint i aquestes són les teves llàgrimes.

- Tinc fred. La llum de la lluna és freda, gela - Dorm Un estremiment recorré de dalt a baix, el cos d’en Shevek quan ella l’abraçà cloents’hi en el seu si, com si fos una conquilla xica que es tanques - Tinc por, Takver - barbotejà, quasi inaudible el noi - Germà. Anima estimada, silenci S’adormiren abraçats aquesta nit, i moltes altres nits...

URRAS

En una de les butxaques del nou abric apelfat, que en Shevek, havia encarregat, en vistes al hivern que s’acostava, quan el dugueren de compres, a una famosa botiga en aquell carrer dels mil dimonis, que tant el va impressionar, va trobar-se una misteriosa carta. No tenia ni idea, de qui coi, li havia hagut posar a la butxaca, ni com s’ho havia pogut manegar. Evidentment no li constava haver-la rebut, en la valisa diària del correu, que tots els matins, li entregaven, plena normalment, de manuscrits, comunicats i reedicions d’estudis fets pels físics de tot l’Urras, invitacions a recepcions i àdhuc, càndides missives d’escolars, que volien emmirallar-se-li. Era simplement una fina i senzilla fulla de paper, doblegada pel mig i engomada pels ribets, sense sobre, ni segell, ni franquícia de cap classe, que en pogués respondre o avalar-la, de cap de les tres empreses de correus rivals.

Intrigat i amb aprensió, l’obri i llegi: <Si de veritat ets anarquista, què hi fas col·laborant amb el sistema, traint al teu Món i a la Esperança Odoniana? O tal vegada, has vingut a portar-nos de nou, aquesta Esperança. Víctimes de la injustícia, l’arbitrarietat i la reprensió esperem del Mon Germà, la llum de la llibertat dins la nit obscura. Uneix-te a nosaltres, els teus germans!> No hi havia cap signatura, cap adreça, que portes a qualcuna pista de llur procedència.

Allò fou per a en Shevek, una vertadera sacsejada, una commoció, tan física, com intel·lectual, un sobresalt no ben bé de sorpresa, perquè tot s’ha de dir, a l’hora de valorar la seva marxa d’Anarres, ja ho havia sospesat com una previsible, possibilitat que podria sorgir en qualsevol moment i a la que hauria que fer front, inexcusablement, quan s’hi trobés. Li entrà una basarda, una espècie de pànic, un nerviosisme... No fotem! Sabia que existien, és clar!, però.., on eren? A totes les anades i vingudes d’aquests passats dies, amunt i avall, amb els seus amfitrions, mai se’ls havia trobat enlloc. Ni tant sols havia vist gent necessitada, gent pobre. L’havien envoltat d’un mur, una muralla, i ell, igual que un passerell dins la gàbia daurada, no havia recelat res, ni tants sols, n’havia estat conscient. Graciosament, ho havia acceptat tot, com a natural, igual com si ell mateix, ja fos part del propietariat d’aquest món. Vatua l’olla!, els demòcrates, tal com havia dit en Chifoilisk, l’havien escollit per unanimitat.

Però no sabia com abatre el mur. I en cas de saber-ho, a on podria anar? Aquí podria recorre? El cercle del pànic se li tancava a sobre per moments, i, com a peix fora de l’aigua, en aquella creixent estretor, quasi ni boquejar podia. I aquí podia demanar ajuda, si estava rodejat i agombolat pels somriures afables, el tacte i les bones maneres dels rics - M’agradaria xerrar una mica amb vostè, Efor - Si, senyor, permeti’m un moment, faig lloc per deixar el serviment a la taula

El criat, diposità amb destresa, la pesada safata sobre la taula, retira les tapes que cobrien els plats, aboca amb la gerreta de plata repujada, l’aromàtica xocolata amarga, sobre els pastissos de pa de pessic, que pujà fumejant, com si fos escuma, fins el ribet mateix del cercle de les tasses de porcellana, amb pulcritud i destresa, sense vessar-ne ni gota ni mica. Era evident que l’home era allí, un monarca al seu reialme, gaudia a tentipotenti, del paper que li tocava fer; cada moviment, obeïa a cànons de cerimònia i tradició ben apresa, que devien remuntar-se a les vellúries d’aquella societat tan encarcarada i clàssica, ni una sola vacil·lació, tot previst i mesurat, l’home pagat de si mateix i segur de la seva perícia exercia la seva saviesa, era insubstituïble.

Era de preveure que l’incomodés i esquivés qualsevol inesperada interrupció que l’apartés del seu rol de cada matí i el bo d’en Shevek, venia a trencar-li l’oració.

Normalment el senescal, parlava en un iotic perfectament entenedor, però ara, malgrat que en Shevek, li havia demandant expressament, una conversa informal i de confiança, emprà tot marcant-li distàncies, el staccàtto del dialecte urbà. En Shevek, ja el mig entenia una mica; un cop el dominaves, no resultava tan difícil, el canvi en el valor dels sons, era determinant, però encara se li escapaven els apòcopes, que suprimien la meitat de les paraules. Tot plegat era com anar resolvent sobre la marxa, una enrevessada espècie de codi xifrat, pensava en Shevek en el seu fur intern; com si els <nioti>, nom que ells mateixos, empraven quan es referien a llur col·lectivitat, no volguessin que la gent forana, fiqués el nas en el que ells, deien o pensaven.

El servent restà dempeus, palplantat davant d’en Shevek, atent a complimentar els seus desitjos. Sabia - ja a la primera de canvi a la setmana de tracta’l, havia capit amb murrieria, la idiosincràsia de l’anarresti, i li havia pres la mida, no en debades la veterania del gat vell, és un grau que permet encarar les més inversemblants situacions - que en Shevek, no volia de cap manera, que li acostés la cadira a la taula o que s’esperés al seu costat, darrere, mentre menjava. Era evident que, el posat eret i sol·lícit del criat, desarborava qualsevol esperança de proximitat o informalitat.

- Asseguis Efor!

- Amb el seu permís, senyor - respongué l’home i sense asseure-s’hi encara, enretirà tímidament endavant, un parell de pams, una cadira - D’això precisament, li vull parlar. Vostè sap que no m’agrada donar-li ordres - Tracto de fer les coses al seu gust, senyor, sense esperar rebre cap ordre.

- Les fa..., bé, no em referia a això. Vostè no ignora que al meu país, ningú dona ordres a ningú - Si, això he sentit dir, senyor - Bé, en conseqüència, voldria tractar-lo a vostè, com al meu igual, com al meu germà, compren? Vostè és l’única persona que conec aquí, que no és un dels rics..., un dels amos, vull dir. M’interessa moltíssim poder parlar amb vostè. Vull conèixer-li verament la vida i les inquietuds...

Instintivament va advertir a la arrugada cara d’en Efor, un incontrolat gest de rebuig, desesperat, interrompi el que li anava a dir. Era evident que amb la seva impetuositat, havia fet una lamentable relliscada i que allò, allí, era una inconveniència. La seva intervenció era estrafolària i s’havia cobert de glòria. Efor el prenia per un manefla, un petimetre, un imbècil que el tractava amb una inadmissible i arrogant condescendència.

Abatí les mans, sobre la taula en un gest clamorós d’impotència i digué: - Mal llamp! Ho sento Efor! Ho sento! No sé com dir-li el que vull dir-li, deixiu corre.

Perdoni!

- Com vostè vulgui, senyor – Amb una lleu inclinació de cap, Efor es retirà discretament, concloent així, l’extravagància del senyor

No hi havia res a fer. Les <classes desposseïdes> seguien sent quelcom tan remot com quant ho llegia al Institut Regional de Ponent del Nord.

Mentrestant, s’havia compromès a passar en un dels propers trimestres de la primavera o l’estiu, una dècada en companyia dels Oiie, encara no sabia quan, calia concretar-ho.

Oiie l’havia convidat a sopar, varies vegades desprès d’aquella preciosa primera visita, això si, sempre amb un posat tibat, una mica afectat com si de veres, estigués acomplint un deure d’hospitalitat o un ordre del govern, que tot potser. No obstant, al seu propi terreny, a casa seva, encara que mai del tot obert i expansiu amb en Shevek, era genuïnament cordial. A la segona visita, els seus dos fills prengueren l’iniciativa, havien decidit, ja sense mica de recel, que en Shevek era un vell amic de la família i evidentment, la confiança dels nens desconcentrava al pare, qui no podia evitar el trobar-se un pèl inquiet i insegur, se li feia impossible recolzar-lo amb massa entusiasme, la veritat sigui dita, però.., tampoc, els podia desautoritzar, No hi havia causa, de cap manera podia dir-los-hi que en Shevek, era una visita inadequada. Ell sempre es comportava amb perfecta naturalitat, talment un vell amic, un germà gran.

Els vailets l’admiraven i el més petit, l’Ini, àdhuc, arribà a apreciar-lo exaltadament. En Shevek era tendra, seriós, sincer, i els hi explicava excel·lents histories de la lluna; però encara hi havia quelcom més. Representava per a en Ini, qualcuna cosa indescriptible. Fins i tot més tard, quan ja de gran, encara influït profundament per el remetent d’aquella obscura fascinació infantil, el mateix Ini, no se’n s’havia avenir i no s’ho explicava, no sabia com descriure-s’ho, sempre s’hi referia fent amb penes i treballs, vagues evocacions de qualque cosa escollida al atzar, que ell cregués que conservava la flaira, l’eco llunyà del que de veres fou: la paraula viatger, la paraula exiliat, per exemple.

L’única nevada forta de la temporada caigué precisament aquells dies. En Shevek no havia vist mai, una nevada de més de dos o tres centímetres i aquesta se les prometia. La prodigalitat de la rufaga el sorprengué gratament i engrescà el seu ànim contemplatiu, amb la mateixa il·lusió que tindria un nin. Li delitava veure aquell innocent excés de la natura. Era massa blanc, massa fred, silenciós i indiferent i natural perquè el més exigent i “tiquismiquis” dels odonians pugues dir res que no fos, un cant de lloança a la natura, puix haguera estat mesquinesa regatejar aquella superba i esclatant magnificència. Un cop el cel amainà, eixí a la neu, en companyia dels seus petits amics, els nens, tan entusiasmats com ell mateix. Tots plegats, s’empaitaren corrent amunt i avall, pel gran jardí, davant la casa, fent guerres amb boles de neu, construïren túnels, camins, castells i fortaleses de neu. Neu, neu i neu...

Seva Oiie, s’estava amb la seva cunyada Vea, darrera una finestra del pis de dalt, mirant com jugaven els nens, l’home i el petit esquirol. A l’esquirol, li havien construït una mena de tobogan en una de les parets inclinades del castell de neu i l’animal, participava encantat del joc general, lliscava amunt i avall, una vegada i altre, enmig d’un garbull de pols blanca. Els nens tenien les galtes enrojolades i enceses. L’home de llargs i aspres cabells caoba tirant a grisenc, subjectats a la nuca, en una cua de cavall que voleiava desordenadament al vent, cavava amb energia per fer un pas en la neu acumulada.

- Aquí no! - - Allí, allí, cavi allí! - - On està la pala? - - Se m’ha ficat gel a les butxaques! - ressonaven constantment les veus infantils, en mig del tabustol general.

- Aquí tens al nostre estrany - digué Seva somrient - El més gran dels físics vivents - respongué la cunyada - Que divertit!

A la que Shevek entrà, bufegant i potejant neu sobre la gruixuda astora del rebedor, exhalant un optimisme i un renovat vigor, un benestar general que sols

coneixen els qui entren en una casa càlida i confortable, venint de la neu, fou presentat a la cunyada. Shevek estengué una manassa gran, dura i freda i mirà a Vea amb ulls afables - Vostè deu esser la germana d’en Demaere? - preguntà - Si, és veritat, s’assemblen molt, vostès dos. Són clavats.

I aquest comentari, que en llavis de qualsevol altre, li haguera semblat banal i per demés, li agradà força a Vea i ves per on, hi trobà totes les gràcies hagudes i per haver,<És un home> segui pensant tota aquella tarda <Un autèntic home. Que és això tan preciós que atresora i irradia..?> El seu nom era Vea Doem Oiee, a la usança iotica; el seu marit Doem era president d’un gran monopoli industrial i sovint era fora, viatjant; entre pitos i flautes, passava pràcticament, la meitat de l’any a l’estranger, com a representant del govern. Tot això li anava sent explicat a en Shevek, mentre ell, se la mirava i repassava de dalt a baix.

La gràcil menudesa, aquells colors pàl·lids de Demaere i els ulls negres i ovals del germà, s’havien transmutat aquí, en bellesa. Els pits, espatlles i braços eren arrodonits, suaus i molt blancs, blanquíssims. Shevek s’assegué al seu costat, a la taula, a l’hora de sopar. L’home, la contemplà tota l’estona, atrapat per la visió de llurs pits nusos atrevidament realçats amunt, per la pressió d’un rígid cosset cenyit al cos.

L’idea d’anar així, seminua, en un temps glacial era com a mínim, extravagant, tan extravagant com aquella neu tan abundosa que tan es prodigava i ho cobria tot, arreu i a balquena, i les sines petites, tenien la blancor innocent d’aquella neu. La curvatura delicada del coll, es prolongava fent una mateixa línia, amb la corba d’una testa, orgullosa, rasurada i gràcil.

Es realment molt atractiva, pensà en Shevek, com la resta de les dames d’aquí, totes es fan mirar, semblen tallades pel mateix patró: suau, afectada, però perquè arrastra les paraules, al parlar?

Captivat, s’afermà a la seva veu pausada i tènue, aquella cosoneria melindrosa de gateta maula, com aquell qui malda per enfilar-se a un rai, en alta mar sense sospitar que ja s’estava ofegant, Ella, ben sopat, havia de retornar a Nio Esseia en tren, havia vingut amb l’idea de tan sols, passar el dia i no la veuria mai més.

Oiie havia agafat un refredat i estava mig empiocat. Sewa, estava ben distreta calmant l’excitació els nens - Shevek, creu que podria acompanyar a Vea a l’estació?

- Per la Santa Mare, Demaere! No obliguis al pobre home, a protegir-me. No creuràs pas, que encara queden manades de llops pul·lulant per aquests voltants, oi? O que una partida de salvatges mingrads, venen a ciutat, per a raptar-me i portar-me a llurs harems? Vinga!, si em deixeu sola, potser demà em trobaran estesa, a les portes de l’estació amb una llàgrima congelada a l’ull dret i un pomell de flors escarxades sobre les meves rígides manetes creuades, damunt el pit, enfarfegada de romanticisme. Oh, carai, gairebé m’agradaria!

Per damunt de l’espinguet de la veu tentinejant de Vea, el riure nerviós, trencava com una poderosa i obscura onada arribant sobre l’arena, una onada llarga i tranquil·la que al retirar-se, s’ho enduia tot i deixava la platja deserta i buida. No se’n reia del món, sinó de si mateixa; un riure obscur del cos que difuminava i esborrava les paraules Shevek es posà l’abric al vestíbul i l’esperà a fora, sota el porxo, davant la porta.

Caminaren una bona estona en silenci, la neu que anaven trepitjant, cruixia sota les soles de les sabates però, l’ambient que els voltava, era sec i fred.

- Es veritat, vostè és massa cortès i educat per a ésser un...

- Per a ésser que?

- Per a ésser un anarquista - digué ella amb la seva melada veu nasal (era la mateixa entonació de Pae, i de Oiie quan es trobaven a La universitat) – Em decep. Jo creia que vostès, eren més perillosos i indòmits. No sé que m’havia figurat?

- Ho sóc. No se’n refií pas, d’una primera aparença Ella, sense deixar el pas, alçà el cap i se’l mirà de reüll. Duia una xalina escarlata lligada per damunt del cap; els ulls semblaven encara més negres i brillants, contrastats amb el color vívid de la blancor de la neu que els rodejava arreu on miressin.

- Però ara mateix, doctor Shevek, m’està acompanyant, ben mansoi, a l’estació - Shevek, només Shevek, res de <doctor> - precisà amb suavitat - És aquest el seu nom complet.., el primer i l’últim?

Ell assenti somrient. Es notava satisfet, potent, pletòric, bé; fruint a cor valent, de la frescor d’aquell aire encegador, un abric ben tallat i elegant, l’encant de la dona que l’acompanyava. Si, decididament, avui no li treien la son, ni les preocupacions, ni els pensaments opressius.

- És veritat, això que diuen, que una computadora els hi posa els noms a tots vostès - Si - Òndia, és horrible que una maquineta, et posí el nom, no troba..?

- Per què horrible?

- Ha de ser tant mecànic, tan impersonal - Però dona.., que és més personal que un nom únic, tenint la seguretat, que no correspon a ningú més?

- Ningú més? Vostè és l’únic Shevek?

- Mentre visqui, si. Ni va haver d’altres, abans que jo.

- Parents, vol dir?

- Els parentius i la progènie de la gent, entre nosaltres, no compte gaire, tots som parents, podríem dir. Jo mateix, no m’hi preocupat mai, més enllà dels meus progenitors i he perdut la pista dels meus ancestres. Se n’adona, no sé qui eren, excepte potser, el cas anecdòtic d’una dona, als primers anys de la Colònia. Va inventar una espècie de coixinet que s’utilitza a les màquines pesades, encara els en diuen <sheveks>. – Shevek somrigué de bell nou, amb una rialla franca. – Ja ho veu, és una bona immortalitat la meva! Ha!,ha!

Vea semblava sorpresa – Bona Dea! – exclamà - Com diferencien els homes de les dones?

- Bé, hem descobert alguns sistemes que no fallen...

Rebentant el bot, esclatà en una rialla franca, que per més que fes, no podia aguantar ni parar-la, una rialla tova, pesada... Atribolada, s’aturà un moment, tractant de recompondre la faisó perduda i a corre cuita, amb un petit i del tot insuficient, mocador perfumat, enribetat amb un delicat frunzit opalí, tractà d’eixugar-se els ulls, els quals, sense contenció, llagrimejaven de tant riure, enfrontats a l’aire fred que tallava... – Si, potser si, desprès de tot, serà veritat que vostè sigui indòmit... Llavors, tots tenen noms inventats i aprenen una llengua inventada,,,, vaja, tot nou, doncs?

- Els colonitzadors d’Anarres? Si. Eren gent romàntica, suposo - I vostè, no ho és?

- No, Nosaltres ara, som tots molt pragmàtics - Escolti, és que es pot ser les dues coses.. – precisà ella Shevek quedà sorprès, no esperava cap sotilesa mental per part de la dona – Si, és cert – li respongué

- Que pot ser més romàntic que haver vingut aquí, a intercedir pel seu poble, més sol que la una i sense cap calé a la butxaca - I mentrestant, corrompre’m amb tots els luxes - Luxes? Els pisos de La Universitat? Valga’m la Bona Dea! Pobret! Encara no l’han portat a cap lloc decent?

- A molts segurament, però tots són iguals. Ja se sap, volen quedar bé i...no s’adonen que fan trampa, em mostren una realitat falsejada. Tant de bo, pogués conèixer de veritat Nio Esseia, Només he vist l’aspecte exterior de la ciutat, l’embolcall del paquet. – S’expressà així perquè ja des del principi, l’havien fascinat la costum urrasti, d’embolcallar-ho tot amb plàstics, papers de colors, cartons, poliestirè, paper de plata, vidre, fulloles, tot molt pulcre, tot molt decoratiu. La roba de la bugaderia, els llibres, els llegums, les peces de vestir, els medicaments, tot venia dintre de capes i capes d’embolcalls diversos, tot era embalatge, serrills, fum. Fins i tot els mateixos paquets de paper, venien presentats embolicats amb altres papers virolats plens de publicitat i ornaments. Semblava que s’entestessin en que res no es pogués tocar o estigués en contacte, ja pensava que a ell mateix, com una mercaderia exòtica que era, seguint la pauta general, també el tenien empaquetat i apartat.

- Ja ho sé! No m’ho digui, l’han portat a veure el Monument Dobunnae i al Museu Històric. A que ho endevino? L’han dut també al Senat, a escoltar un soporífic discurs, oi? – A en Shevek se li escapà el riure, car aquest havia estat precisament, el programa d’un dels dies, a l’estiu passat – Vaja!, ja m’ho semblava! Sap?, no et pots errar, sempre són especialment simplistes amb els estrangers. No hi poden fer res, són així! Ei!.., jo puc donar-li un cop de mà! Si vol, el trauré del infantilisme d’aquesta ratera estúpida. Animis, si li be de gust, jo mateixa li mostraré el vertader Nio! - Dona.., m’agradaria!

- Conec un munt de gent meravellosa. Jo col·lecciono gent, sap? Mira que és.., el tenen aquí tancat, atrapat amb tots aquests professors i politics rodanxons i avorrits..

– Continuà parlotejant intermitentment. En Shevek, fruïa a tot estrop, d’aquella xerrera insubstancial, tant com del sol, o com de la neu.

Arribaren a l’estació d’Amoeno. Ella ja tenia bitllet de tornada; el tren estava apunt d’arribar - No cal que s’esperi, es congelarà com un espàrrec fora de temporada En Shewek no contestà, sense immutar-se resta palplantat al seu costat, corpulent i hieràtic dintre el seu abric folrat de velló, mirant-se-la amb afecte.

Ella observà la màniga del seu abric i espolsà un floc de neu de la punta del brodat del puny - Té esposa, Shevek?

- No - Cap familiar?

- Oh...si. Tinc una companya; les nostres filles... Disculpi’m, estava distret, m’he mal fixa’t. No ho contestava prou bé. Per a mi, els termes d’esposa o muller són quelcom que només existeix a Urras - Què és una <companya>? - Vea se’l mirà de fit a fit, amb tota la malicia del món - Està clar, suposo que vostès en dirien una esposa o un espòs, però..., no és ben bé el mateix - Per què no ha vingut amb vostè, Shevek? Per què ella, no l’ acompanya?

- Perquè no va volgué venir, Vea; i la nena més petita, té en prou feines, un anyet, no.., no, què dic?, ara mateix, és apunt de fer dos anys. Endemés... - Shevek, confús, vacil·là.

- Per què no ha volgut venir, Shevek?

- Ella, allí, te el seu treball i les seves compensacions, aquí no. Altrament, que vol que li digui.., si llavors, jo hagués sabut que aquí, igualment que jo, també ella hauria pogut gaudir de tantes i tantes prebendes i avantatges, potser si que m’hauria esmerçat en convèncer-la, li hauria demanat que vingués.., que m’acompanyés. Però no ho vaig fer. D’altre banda, també cal tenir en compte el problema de la seguretat, sap?

- La seguretat, aquí?

Ell titubejà altre cop i finalment digué: - També allí, quan retorni - Però què li pot passar?- preguntà Vea amb els ulls rodons, oberts i esbatanats per la sorpresa. Ja veien, oïen, la remor confusa, la tremolor del tren, acostant-se ràpidament pels propers turons devora el poble - Oh!, probablement res. Però, pensi que allí, hi ha gent que em considera traïdor perquè tracto d’establir ponts i amistat amb Urras, entén? Aquets subjectes, podrien posar-me dificultats quan tornés. I no vull que passi res, compren? Pateixo per ella i per les nenes. Ja en vaig tenir una bona mostra, a la que vaig anar-me’n, així que compti...

- M’està dient que correrà un perill real..?

En Shevek, es tingué que ajupir, acostant-se-li per a poder oir-la bé, puix el tren, en aquell moment, eixordador, entrava esgüellant sobre les vies amb gran estrèpit de rodes frenant i vagons sotraguejant, fins quedar totalment parat quasi al seu costat, sobre els rails a l’andana de l’estació. Les portes pneumàtiques s’obriren i amb gran tràfec i tabust general, començà a baixar i pujar gent, com una sobtada marea que de cop, ho volgués inundar tot - No ho sé – contestà somrient en Shevek, a fi de mitigar el tremendisme de l’assumpte – Sap que, els nostres trens, són molt semblants? Un bon disseny, aquí i allí, un cop aconseguit, no necessita canvis, oi? – Era el moment final, gansonejant, l’anà acompanyant fins al vago de primera classe. Com que na Vea, semblava presa d’una invencible recança i no afrontava l’ineludible pas de la realitat del comiat, i no obria la porta del vagó per entrar-hi, la hi obri ell, amb una decidida estrebada. A la que ella entrà per aposentar-s’hi, estirà el cap i n’hi feu una llambregada a dins – Per dintre no s’assemblen gens, però! Carai!, tot això és per a vostè sola?

- Oh, si!, detesto la segona classe. Paraulotes i converses banals, tothom parla fort, homes mastegant goma maera i escopint arreu, al terra del passadís. Mastega maera la gent d’Anarres? No, segurament no. Oh!, hi ha tantes coses que m’encantaria saber de vostè i del seu país!

- A mi m’agrada força parlar de tot això, però, ningú pregunta - Tornem-nos a trobar i parlem-ne, llavores! Cridi’m la pròxima vegada que vingui a Nio! Ho farà? Prometi-m’ho!

- Ho prometo! – digué Shevek afable - Magnífic! Jo, ja sé, que mai promet en va. De fet, encara no sé res de vostè, nomes sé això, amic meu, i..., ja en tinc prou. Això puc veure-ho, tant sols, llegint-li la mirada. Adéu Shevek! – Per un moment, posà la mà enguantada, sobre la d’ell , que aguantava la porta, perquè no se’ls hi tanqués a sobre. Tot fou molt ràpid, la màquina del tren, va emetre una doble xiulada i com de resort, Shevek deixà la porta i veié partir el tren, primer a poc a poc, lentament, desprès ràpid, el rostre de Vea, un fugíssiu llambreig blanc i escarlata a la finestra. Ja no hi era.

S’entornà animat a casa dels Oiee i encara lliurà una furiosa batalla de boles de neu, amb l’Ini, fins que els cridaren per anar a dormir

REVOLUCIO A BENBILI !

EL DICTADOR FUIG !

LA CAPITAL EN PODER DELS CAPITOSTES REBELS SESSIO D’EMERGENCIA a el C.G.M. POSSIBLE INTERVENCIÖ d’A-IO

!

A grans titulars, la premsa i els mitjans audiovisuals xalaven pel broc gros, tot s’hi valia, l’ortografia i la gramàtica s’havien perdut pel camí, empraven un lèxic que era com l’argot dels advocats a la judicatura, a voltes demagog i sempre impersonal i distant: <A nit, els rebels, ocuparen els encontorns de l’oest de Meskti i fustiguen a l’exèrcit...> Aquesta era la genuïna modalitat verbal dels nioti, passat i futur consolidats en un present inestable i trasbalsat.

Shevek llegi tots els diaris que pogué i s’afanyà a cercar una descripció satisfactòria de Benbili a l’Enciclopèdia del CGM: la nació, nominalment, una democràcia parlamentaria era de fet, una dictadura militar governada per generals. Un vast territori, situat a l’hemisferi occidental, muntanyes i muntanyes separant àrides planures poc poblades i pobres. Sens dubte, hauria d’haver anat primer a Benbili, pensà, tal vegada resultava una idea més lògica i acord amb tots els seus plantejaments, que no pas, el haver escollit, la prepotent i rica nació d’A-io; s’imaginava les pàl·lides i solitàries planures, el vent incessant, com un succedani aproximat del seu llunyà Anares. No sabia perquè, però el succés que tant potinejava la sensacionalista classe periodística d’aquell món, l’havia pertorbat estranyament i ja des de bon principi, l’interessà. Enderiat, escoltava tots els parts i butlletins que emetien les diferents emissores de radio i televisió; ara utilitzava tots aquests aparells que abans havia decidit refusar, degut a que tant sols, emetien burdes propagandes comercials al servei del consumisme exacerbat d’aquella gent. Els comunicats eren breus i concrets, en curiós contrast amb les valoracions i comentaris de la premsa escrita, llargs i grandiloqüents, que sempre acabaven vociferant, REVOLUCIÓ !

El general Havevert, el president del país, aconseguí pels pèls, escapar-se sa i estalvi, fugint en la seva famosa aeronau blindada, però, alguns de llurs generals de segona fila, no tingueren tanta sort i foren capturats i castrats immediatament, un cerimonial de càstig humiliant i ple d’oprobi, que des de temps immemorials, els benvilis, preferien, a les execucions sumarials. L’exèrcit doblegat i exasperat, al batre’s en retirada, cremava els camps i els pobles. Els guerrillers, presents a tot arreu, fustigaven sense treva, ni descans, a la delmada i desorientada tropa; la situació era insostenible i evolucionava ràpidament a favor del caos. En Meskti, la capital, els revolucionaris obrien les presons i alliberaven a tots els presos, comuns i socials. Shevek, llegia commogut i emocionat el desplegament de tota la litúrgia insurreccional, pres de màxima excitació, hi havia esperança, encara hi havia esperança... Dia a dia, seguia les noticies de la llunyana revolució, punt per punt, contrastant cada noticia, vivint-la com si de veres, li anés la vida o quelcom molt important. Al quart dia quan mirava en una pantalla de televisió, la retransmissió d’un debat del Consell de Governs Mundial va veure com el representant ioti al CGM, anunciava que A-io, atenent una urgent petició d’ajuda del govern legítim i democràtic de Benbili, enviava reforços armats a ajudar al President, el general Havevert.

Era evident que seria una massacra, la majoria dels revolucionaris anaven a pit descobert, ni tant sols estaven armats. Les forces ioti, ben equipades i entrenades, arribarien amb canyons, carros blindats, naus, míssils i bombes de fragmentació.

Shevek llegí en un dels periòdics més populars, el reportatge i la descripció amb pels i senyals, de l’armament que si volia emprar i senti basques.

Senti basques i fúria i.., no hi havia ningú per a poder parlar i desfogar-se, estava sol. Pae no contava. Atro era un encès militarista. Oiee era un home moral, però tenia certs temors secrets, preocupacions de propietari i sovint era pres de nocions rígides i encarcarades de la llei i l’ordre; per entendre’ns, arribaria com a màxim, a reconèixer que tenia certes simpaties i afinitats, amb en Shewek però, no li admetria de cap manera, que fos anarquista. La societat odoniana es titllava a si mateixa, d’anarquista, deia ell, però en realitat, eren simples populistes primitius que vivien sense govern aparent, perquè la població escassejava i no tenien els perills de la competència dels estats veïns. A la que, la propietat odoniana, es veies amenaçada per un rival agressiu o despertarien a la realitat o serien exterminats. La força de les coses s’imposaria i els posaria a ratlla. Els rebels benbili afrontaven ara mateix, una catarsi demolidora, descobrint que la llibertat és inútil, si no hi ha armes per defensar-la. Li explicà tot això a en Shevek, discutint apassionadament amb ell. No importava qui governava, o qui es creia governar als benbili: la real política concernia a lluita pel poder entre A-Io i Thu. - La política de la realitat – repetí en Shevek, sacsejant el cap. Mirà als ulls d’en Oiie i digué - : Una frase ben curiosa en llavis d’un físic - De cap manera!, què es pensa?, tant el físic com el polític, manipulen coses reals, interaccionen amb forces factuals, les lleis bàsiques del món .

- Vaja, vostè posa les <lleis>, aquestes lleis mesquines i miserables destinades a protegir i salvaguardar la riquesa d’uns pocs, per sobre la resta dels demés, posa les <forces> dels fusells i les bombes, a la mateixa frase que la llei de l’entropia i la força de la gravetat? Home, tenia una millor opinió de les idees de vostè, Demaere!

Oiee, acusà l’absoluta menyspreança de tant fulminant reacció, pipellejant i encongint-se físicament com un cuc. No digué més, callà, s’empassà la resposta coll avall, no digué res i tampoc en Shevek ho feu, per a no fer més sang, però al seu fur intern, l’urrasti, no ho oblidà jamai. Ans el contrari, ho recordà per sempre més, com el moment més deshonrós de la seva vida, car, imagina’t, si el fet de que l’il·lús d’en Shevek, aquest ingenu utopista, arribat de qui sap on, l’havia fet callar tant fàcilment, ja era de per si, deshonrós, a sobre, afegim-hi, que la figura d’aquest mateix Shevek, el físic més reconegut i cèlebre, l’home de vàlua, a qui no podia per menys, que apreciar i admirar, a qui, fins i tot, esperava emmirallar-s’hi i guanyar-se-li el respecte, com si aquest sentiment, fos d’un altre qualitat més pura i superior, que el respecte, de la resta, de la gent..., si aquest Shevek el menyspreava, llavors la deshonra, era intolerable i es veia obligat a ocultar-ho i amagar-ho tota la resta dels seus dies, al racó més ignot i fosc de l’ànima, com la nafra més abjecta que mai pogués tenir.

També a en Shevek, el tema de la revolució benbili, li havia agreujat..., certs problemes: en particular el problema del seu propi silenci.

Li era difícil arribar a desconfiar de la gent que el voltava. Objectivament, de cap manera podia pensar, que era vigilat, ni es notava aconduït o tutelat, no.... És clar, ell havia pujat educat en una cultura polifònica que confiava expressament i sempre, en la solidaritat, en l’ajuda mútua de tots els seus membres. En Shevek, aliè en molts aspectes, d’aquesta altre concepció de les coses més individualista, que ara el voltava i li tocava viure i que encara, no entenia del tot, conservava com és natural, els hàbits de tota la vida: no ho podia evitar, donava per descomptat, que els altres, eren

com ell, que la gent seria solidaria. Com un carallot, mai recelava res i confiava en tothom, per principi.

Però.., malgrat tot, les advertències d’en Chifoilisk, que al principi, ell havia tractar de passar per alt, no li caigueren en sac buit, tornaven una vegada i un altre, a fer-se-li evidents, confirmades per tot el que ara, veia i sospitava. Li agradés o no, doncs, hauria d’aprendre a desconfiar i a no deixar-se veure o preveure. Hauria de saber callar, ser astut i reservat i pel que pugues ser, conservar sempre, un as a la màniga.

Per tant, aquest dies, parlava poc i escrivia menys. Al dessobre de l’escriptori se li anaven amuntegant piles i piles de papers insignificants i inservibles; les escasses anotacions de treball que sempre portava a sobre, mig rebregades en una de les moltes grans butxaques de les robes urrasti, que buidava quan arribava a casa sobre l’escriptori. Sobretot, cuidava especialment, no deixar rastres de la seva feina o de les seves activitats, al ordenador, res que pogués evidenciar-lo. Amb lo qual, estava convençut que en cas d’esser espiat per altri, presentava un quadre bastant pla preservat de qualsevol interpretació interessada.

Sabia que estava a un pas, de definir i resoldre la Teoria Temporal General, que per a facilitar la navegació interestel·lar, tant esperava tothom, i que altrament, també tant interessava als ioti, per a garantir la supremacia i el prestigi de llur nació. Emperò, l’assumpte, no era bufar i fer ampolles, encara, no l’havia aconseguit, i naturalment també hi havia la possibilitat gens negligible per cert, que mai l’arribés a copsar plenament, ves! Extrem que fins al present, obertament, no havia admès davant de ningú.

Abans d’eixir d’Anarres, estava ben convençut de tenir-la a tocar, finalment havia estat capaç de plantejar i desenvolupar totes les equacions. Sabul se n’havia assabentat i li va proposar una reconciliació, un reconeixement, a canvi de l’oportunitat d’imprimir-les i abastar la gloria. Havia refusat el tracte i la mediació del “pope” de la camarilla, però no cal enganyar-se, allò, no fou precisament, una decisió noble, ni moralment correcta. El que procedia era com és natural, entregar-ho a l’impremta del Sindicat d’Iniciatives i ell, tampoc ho havia fet. No es volia precipitar i la veritat sigui dita, no era pas un cagadubtes, ni un llepafils, però.., tot i que pogués semblar mentida, hores d’ara, encara dubtava. No n’estava segur d’estar en condicions, d’editar de manera solvent i correcta, la refotuda teoria. Als seus ulls, no era del tot perfecta, calia depurar-la i afinar-la i com que ja portava més de deu anys, rebregant-la i retocant-la, amunt i avall, no venia d’aquí aquesta petita espera extra, la demora podria servir per repassar-la exhaustivament, i arrodonir-la, traient-li la punta a qualsevol imperfecció o insuficiència que pogués tenir. Qualsevol prudència sempre seria poca.

Aquella petitesa, aquella insignificança, que feia que no fos del tot perfecta, aquella dissonància, aquell element de res, que no quadrava, li anà semblant cada cop més gran i greu. Una petita falla en el raonament, finalment una gran falla, una crivella en els fonaments mateixos de la teoria..., que al final, ho esberlaria tot. La nit abans de deixar Anarres havia cremat tots els papers de la teoria general. Havia arribat a Urras completament nu , sense res. Durant mig any, els havia estat enganyant a tots Oh s’havia enganyant a si mateix?

Era perfectament possible que una teoria general de la temporalitat fos uns meta il·lusòria, una pura broma. També era possible que ell, no fos l’home destinat a unificar la seqüència i la simultaneïtat, en una teoria general. Ben mirat és cert que, havia estat intentant-t’ho durant deu anys i no havia aconseguit res. Els matemàtics i els físics, són els atletes de d’intel·lecte, triomfen en plena joventut, diuen. És més que possible -probable- que hores d’ara, ell ja estigues consumit i acabat.

S’autoanalitzà i veié que aquestes depressions i aquest anímic pessimisme sempre coincidia amb el començament, dels seus moments més creatius. No fotem, va descobrir que l’acudit era un recurs psicològic, una petita trampa amb la que pretenia encoratjar-se a si mateix i l’emprenyà la pròpia ingenuïtat. Calia assumir que interpretar l’ordre temporal com un ordre casual, era una idea massa estúpida per a un filòsof del temps. Potser, tot plegat hauria estat els efectes d’una avançada senilitat? Recalà una vegada més en el seu masoquisme furibund. Prou!.., hauria de deixar-se de camàndules i posar-se a treballar i abordar d’una vegada per totes, aquesta tasca insignificant però practica, de clarificar el concepte d’interval. De segur que com a mínim, avençaria un treball que beneficiaria a qualsevol altre que el seguis.

Però fins hi tot així, encara que parles amb altres físics, del problema, tenia la impressió que estava reprimint qualque cosa i els altres, se n’adonaven, els altres ho sabien. Romania arraconant en un autèntic cul-de-sac, el temps insondable, passava, i no reeixia en sortir.

Estava fart de reprimir, estava fart de no parlar, de no parlar de la revolució, de no parlar de física, de no parlar de res.

Anava a una conferència, creuant com sempre, amb passes apressades, el campus de la Universitat quan, rampellut, alçà la vista, obeint el reclam d’una sobtada i inesperada piuladissa que no s’esperava i en prou feines distingí, i prou que s’hi esforçà, entremig de una novella brotada embotonada del brancatge, els primers petits ocells, saltironant, esmolant-se els becs, que envides entrellucava entre les sarmentoses copes dels arbres, refilant, inflant pit com si fossin abrandats tenors al vent, una magnifica tonada al sol resplendent sobre el blau del cel. Clic! I en aquell excels i gran instant primer, allí, quan alçà la vista, talment un flaix encegador, ell, nomes ell, tingué el privilegi d’assistir a l’estrena de la nova Primavera que arribava en aquell mateix moment, primer pas estacional en la sempiterna roda del temps que mai no para. No els havia escoltat en tot l’inhòspit i llarg hivern, no hi eren, però, ara, de cop i volta, allí estaven, pròdigs, esprimatxats, esmunyedissos i afinats, seguint-se uns als altres, amunt i avall, s’interpel·laven de branca en branca i oferien al món, la melodia última, definitiva i depurada dels seus cants.

Shevek s’aturà un moment, subjugat, immòbil sota els arbres, escoltant amb absolut respecte...

I al cap d’una estona d’introspecció, enfilà per un senderol vers l’estació per agafar el primer tren dels matins, a Nio Esseia. En algun lloc, bé i hauria d’haver alguna porta oberta, en aquest maleït planeta? Una porta oberta, un pas, una sortida.

Mentre era al vagó del tren, considerà la possibilitat de tractar d’eixir d’A-Io; d’anar a Benbili, potser? Però ho descartà de seguida, no podia ser, era molt lluny, caldria viatjar en vaixell o prendre passatge en una aeronau, el descobririen fàcilment a les primeres de canvi, segur i li impedirien abandonar el país. L’únic lloc on podria refugiar-se i passar desapercebut, on podria amagar-se i fer-se escàpol de llurs amfitrions i benèvols protectors, era a la gran ciutat, a la vista de tothom.

No era una fugida. Sabia que encara que aconseguís eixir del país, seguiria pres, tancat, reclòs a Urras. Qualsevol fora era de fet, un altre dintre. Fos quin fos, el nom que li donessin els arquistes, personatges excels dominats per la mística de les fronteres entre les nacions, sempre rauria anímicament, confinat en una closa, tancat dintre una cleda, per tant, no podia dir-se, no, que això fos ben bé, una fuga. Malgrat tant escasses expectatives, irracionalment i de bursada, esdevingué tant content com feia molts i molts dies que no ho estava, quan pensà que podria deixar als seus amables i estimats valedors, desconcertats i amb un bon pam de nas.

Era el primer dia de primavera i ja feia una caloreta que.., deu ni do! Tots els prats, centellejant d’aigua de rosada, estaven espletant de verdor. Les deveses se li anaven mostrant al fuent pas del comboi, els bòvids i els equins pasturaven amb les seves cries, estirant i sondrollant a batzegades, l’abundós herbei que per tot arreu floria...

Passaven ivaçosos, enllà les finestres del vagó, rabent, vist i no vist. Les cries de les ovelles, eren potser, les més actives de la mostra, semblaven boles de coto fluix, ronsejant als voltants de la sempre segura i sol·licita mare, El sotragueig de les rodes quasi no es notava i la remor de la marxa encara menys. Tancats als corrals adossats a les rústiques masies de gruixudes parets de pedra vista, hom ho intuïa i la imaginació ben disposada, completava el diorama; esperaven els mascles, el cabró, el brau, el semental, qualsevol animal masculí, aturat i reclòs, inflat el bescoll, impetuós com un torb de muntanya, carregats els escrots de poder generatiu, potent i sempre apunt. Les gavines xisclant com taral·lirots esborneiats, solcaven el cel fent gargots erràtics i atrevides, arribaven vora els contraforts de les muntanyes de l’interior. Els núvols, quasi inexistents, alts i estireganyosos, sobre un blau pàl·lid color pastel. El brancatge dels arbres fruiters, a primer pla, anava passant, borronats de punts vermells i qualcun capoll ja semiobert, blanc i rosat. Mirant, observant el fora, des de la hermètica finestra del tren, que impedia el pas de cap de les mil fragàncies que acompanyaven la panoràmica fulgurant d’aquell món que es movia i anava quedant enrere, Shevek va descobrir que endut per aquell estat de l’ànim, tan desesmat i rebel, estava disposat a oposar-se fins i tot, a la bellesa natural del dia. Perquè era una bellesa injusta. Punyeta, que cony havien fet els urrasti per a merèixer-se-la? Per què se’ls hi brindava a ells, així, tan pròdigament i generosa i en canvi era tan escassa, tan terriblement escassa, en el seu propi planeta? No hi havia dret! Òndia! Estic pensant com un urrasti, es digué. Com un maleït i refotut propietari!

Amb la mateixa mesquinesa, com si merèixer, signifiqués quelcom. Com si la bellesa es pogués guanyar, o la vida..! Tractà de no pensar en res, de posar la ment en blanc i deixar-se portar i contemplar la llum del sol, cada cop més forta i nítida, encegadora i els petits corders, que triscaven pels camps de la primavera, aliens i lliures.

Nio Esseia, una ciutat de cinc milions d’ànimes, just despuntà a les llunyanies amb les seves característiques i delicades torres, pressentida darrera les extenses maresmes verdes de l’estuari del riu i mica a mica, se’ns anà acostant com una urbs tamisada de neulies boiroses i reflexos de la llum solar que progressivament, es perfilava i feia més i més, gran, engolint-nos en una complexitat de formes suburbials i de transició. El tren minorà velocitat i balandrejant-se amb suavitat, es desplaçà lliscant sobre un llarg viaducte que no s’acabava mai, i.., la ciutat entera emergí de cop i volta, esplendorosa, més alta, més brillant, més compacta, fins que de repent, el tren, es precipità dintre un brogent entorn fosc i negre com un afrau, lliscant i esgüellant vers un accés subterrani, a la gran graella de vint rails en paral·lel, que confluïen a l’hangar d’arribada, de la gran Estació Central. Emergirem, entrant en un esclat de llums de tots colors, minorant progressivament la velocitat fins aturar-nos i devenir quiets, completament aturats. Les portes pneumàtiques s’obriren en un sospir, deixant anar la munió de viatgers que s’esperaven apressats per envair les andanes amb una desconcertant i patent exuberància de disparitats d’interessos.

Vague sentor de quitrà i olis pesats, els micró cantant l’arribada del següent exprés i els rellotges, amos de la plaça, senyalant l’hora amb fidelitat matemàtica, dessota l’esplèndida cúpula ensems color marfil i atzur. La cúpula de més alçada i grandària, deien, que jamai la mà de l’home, hagués aixecat en qualsevol dels móns coneguts.

En Shevek, defugint l’ampul·lositat de la plaça vagarejà com un dervix, un erràtic trompitxol lliscant sobre centenars de metres quadrats de jaspiat marbre polit, ara

aquí, ara allà, ensopegant-se torpement, arriat enmig de l’ingent gentada que sortia i entrava, dessota l’etèria lluminositat de la enorme volta parabòlica translúcida que l’aclaparava, el feia petit, petit, fins i tot, a ell, que allí dessota, anava derivant entre luxoses parades decor de premsa, llepolies, records.., en mig d’aquella ufanosa societat, en aquella plaça concretament, ell, allí, era una cosa rara, una singularitat pilosa d’estatura més alta que el comú de la gent que el voltaven i arrastraven. I arribà a la fi, en la seva cuita atrafegada, empès per la voràgine que el seguia o avançava a pinyó fix, en front la llarga filera de tanques, totes arrenglerades davant seu, fetes amb mampares de vidre glacé decorat amb temes abstractes, per a garbellar la gent segons la seva destinació, Entraven i sortien com petites i disciplinades formiguetes, cadascú amb un determinat propòsit, tots a la seva, amb el mateix posat seriós. Al mirar-se’ls atentament, li cridà l’atenció, descobrí que tots tenien la mateixa idèntica cara d’ansietat. Ja molt abans, des del primer moment, havia observat aquesta mateixa faisó, en tots els rostres dels urrasti i s’havia preguntat angoixat, quina en podria ser la causa. Era potser, perquè com que tots tenien molts cèntims i eren molt rics, estaven sempre preocupats per a guanyar-ne més i més, o al reves, pel temor irracional de morir en la pobresa? Es sentirien culpables potser, perquè encara que tinguessin molts pistrincs, sempre hi havia algú que els superava? Fos quina fos la resposta, tots els rostres s’assemblaven. En Shevek es senti terriblement sol i apart, endut a contracorrent, bracejant en un oceà embravit, vers una illa promesa que no es divisava a l’horitzó.

Al escapar-se de la custodia de guies i guardians, no havia previst, ni pressentit, fins a quin punt i de quina manera, es podria trobar de sol, ni com ho afrontaria arribat el cas, voltat d’homes desconfiats, en mig d’una societat en la que la premissa bàsica de moralitat, no era el mutu suport, si no, la mútua agressió, i..., estava una mica atemorit, espantat.

Vagament havia imaginat, que deambularia a cor obert, per tota la ciutat, garlant obertament amb l’un i l’altre, si, parlaria amb tothom i fàcilment es trobaria amb membres de la classe desposseïda, la gent que no tenia interessos, la gent que no tenia res per perdre, si es que encara perdurava quelcom així, en aquest context social tant evolucionat, en aquesta ubèrrima i sobrada exuberància general. Cercaria entre les classes més baixes de l’estructura social o la classe treballadora, com sigui que li diguin aquí, els de sempre, vaja, els pringats de sota l’estora. Però resulta que tota aquesta mena de gent, anava a la seva i passava de llarg, apressada i de cap manera estava disposada a perdre un temps preciós, en converses ocioses o ximples, al final, igual que si fos una insidiosa passa de febre pròpia del trànsit al hivern, quasi li contagiaren les presses. Calia anar a algun lloc, pensà, quan atabalat, eixí al carrer, a la llum del sol i a la magnificència multitudinària del carrer Moi. A on anar? Per on començar? A la Biblioteca Nacional? Al Jardí Zoològic? Òndia, ara no! No havia vingut pas, a fer turisme, era clar.

Indecís, s’aturà davant una botiga propera a l’entrada de l’estació, que esposava en llurs grans aparadors, ben a la vista, diaris i premsa il·lustrada, records de quincalleria, mil i una bagatel·les, mòbils, rellotges i tota mena de reclams turístics.

Els diaris presentaven titulars cridaners a tot color THU ENVIA TROPAS EN AJUDA DELS REBELS BENBILI, però, d’antuvi, ell no reaccionà, ni mica ni gens, allò era previsible, agemolit i sense esma, abaltit, s’ho mirà tot de lluny, amb una mirada buida i resignada que no volia dir res. Enlloc d’abocar-se a la primera plana del diari, com si íntimament ho esquives, s’entretingué resseguint les fotografies de colors, exposades a les lleixes del costat. Li passà pel cap, ves per on, que ell encara no tenia cap record d’Urras. I resulta que sembla d’obligat compliment, el que quan un visita països

llunyans.., hom sempre acostuma a comprar-ne un record, quelcom especial com per establir un ritual de lligament, un pont per on en un futur, hauran de transitar els records. Li agradaven les fotografies: vistes d’A-Io, les muntanyes que havia escalat i les excursions que havia fet, els gratacels de Nio, la capella dedicada a la advocació de la Santa Mare Terra de La universitat, (era gairebé, el mateix paisatge que ell, veia des de l’ampit de la finestra de la seva cambra), una noieta camperola mudada amb un bonic vestit rural de festes, Les torres de Rodarred, i la que a primer cop d’ull, li havia reclamat l’atenció, un corder al bell mig d’una praderia repleta de flors, l’animalet semblava enriolar-se enjogassat en una brega interminable amb les papallones que el voltaven, era una fotografia tòpica i carrinclona, però.. A la seva petita Pilun li agradaria aquest xaiet, segur,... Entrà i agafa qualcuna de les postats de vistes tridimensionals i les portà al mostrador.

- I cinquanta i cinc i l’ovelleta, seixanta; i un mapa, aquí ho té, senyor. Són, un amb quaranta... Un dia maco, oi? Ja era hora que ens arribes la Primavera! No té un bitllet més petit, senyor? Si no li va bé, no pateixi, pot pagar amb tarja – En Shevek, una mica encongit, imposat per la falta de costum, d’antuvi havia tret un bitllet de vint unitats per sortir del pas. Potinejà amb atabalament el canvi que li havien retornat al comprar el bitllet de tren, i desprès d’un breu estudi de les inscripcions dels bitllets i les monedes, aconseguí reunir una unitat amb quaranta com li demanaven – Molt bé, senyor, Gràcies i passiu bé! Que tingui un bon dia!

També l’amabilitat es podia comprar amb diners, igual que les postals i el mapa, és clar? Hauria estat igualment amable el venedor, si ell, hagués entrat a la botiga com ho faria un anarresti en una expenedoria de fornitures de bens de consum per a cercar qualque cosa que li fes falta, saludar amb un gest, a l’encarregat i anar-se’n?

No és igual, no és igual, és inútil pensar així. Quan estiguis en el regne de la propietat, pensa com un propietari. És un bon axioma, vesteix-te com ells, actua com ells, sé com ells i no l’erraràs, no tindràs cap mena de problemes.

Al centre de Nio, no hi havia parcs, un pam de terra era massa valuós com per malbaratar-lo en futeses supèrflues o per dedicar-lo a activitats lúdiques d’esbarjo de la comunitat, que no poguessin aprofitar-se per a rendir tangiblement o directament, especular i fer crematístics negocis personals. En Shevek s’internà decididament, en els mateixos carrers i avingudes amples i rutilants que anteriorment, ja havia visitat manta vegades acompanyat del seus diligents zeladors. Arribà al Passeig Saemtenevia i el travessà cuita corrents, temorós, no fos cas que se li repetís aquella mala experiència de dies enrere. Ara mateix estava en el ple rovell de l’ou, del esplèndid districte comercial. Bancs, Assegurances, edificis d’oficines, edificis de l’administració. Era així tota la ciutat de Nio Essia? Embalums immensos i refulgents de pedra i cristall, enormes i ornamentats funcionalment, freds recintes fora de la mida humana, emplenats de buidor, buits, buits.., de fet, totalment buits.

Al passar davant d’un finestral a ras de carrer, a la planta baixa d’un imponent gratacels de pòrfir, veié una inscripció daurada, en un mínim reclam de bon gust, sobre un petit plafó de caoba: Galeria d’Art, entrà, pensant escapar de la insensatesa`i la claustrofòbia moral dels carrers, per retrobar en un museu, en un temple, tota la bellesa d’Urras. Però en tots els quadres d’aquell museu hi havia etiquetes amb els preus adherits als marcs. S’aturà davant d’un nuu femení hàbilment pintat. L’etiqueta marcava 4.000 UMI. - És un Fei Feite – li digué, a cau d’orella, l’encarregat de la sala, un home llor que havia aparegut de repent, al seu costat, vingut del no-res sense mica de soroll que el delates – Fa cosa d’una setmana em teníem cinc. Sens dubte, s’està covant un gran

succés. Ja ho veurà, dintre de poc, serà la gran sensació del mercat de l’art . Un Feite és una inversió segura, cregui’m.

- Què m’està dient ? Quatre mil unitats són els cèntims que costa el manteniment de dos famílies, durant un any en aquesta ciutat. – puntualitzà en Shevek L’home aixecà una cella i sorprès, l’inspeccionà de dalt a baix.. Arrastrant les paraules amb recança, digué - Si, bé, però ja ho veu, senyor, és una obra d’art - Art? Un home fa art quan té necessitat de fer-ne. Per què creu que feren aquesta pintura? Sense cap mena de dubte, per respondre a una necessitat anímica.

- Vostè és un artista, suposo? – preguntà aquell circumspecte empleat de la pinacoteca, ara ja amb desemboçada insolència - No, senyor, sóc un home que reconeix la merda en quan l’ensuma!

El comerciant retrocedí fuetejat. I a la que estigué fora de l’abast d’en Shevek, com si fos un esporuguit i negre ratolí de claveguera, començà a remugar quelcom sobre no sé què de la policia. En Shevek feu una ganyota de fàstic, infinita, i el deixà, amb la paraula a la boca, sortint de l’establiment. Camina que caminaràs acera avall, per esma entre centenars de vianants que anaven i venien, milers de móns en un cel dispers, seriosos, amb aquella mirada cota i apagada tant assenyada, molt allunyats, pobrets, de l’incipient primavera que acabava de néixer. Badava aquí i allà, perdent estèrilment un temps ociós. Emperò, una mica més enllà s’aturà, no podia seguir així, ja no podia més.

Però.., on anar?.. I a quí recorre?

A trobar-se amb qui? Algú..., un altre persona, un esser humà. Bona Dea, qualcú que li dones ajuda, no que tractes de vendre-se-la. N’estava fart de que sense treva, intentessin encolomar-li mercaderia. Qui? On? Va pensar en els fills d’Oiee, uns nois que l’estimaven, i durant una bona estona no se li acudi ningú més. No trobava ningú. De cop i volta, ves per on, un imatge li gira el cervell del dret, primer molt vague i llunyana, improbable segurament, desprès mica a mica, la cosa prengué cos i aviat, se li anà afermant com una possibilitat real i nítida: la germana d’en Oiee. Com es deia? Prometi’m que trucarà quan vingui a Nio Essia, li havia dit ella, àdhuc, de llavores ençà, havia rebut dos sengles e-mails invitant-te’l a sopar. No eren formalitats impersonals d’aquelles que es fan per complir, s’hi apreciaven detalls. Shevek, discret emperò, sempre els havia ignorat per prudència, i mai s’hi comprometé, i allí restaren oblidats a la memòria del disc dur del seu portàtil, junt amb altres molts, que rebia de procedències diverses de gent que no coneixia.

Ara els recordà, redactats amb una rara pulcritud, amb un suavíssim rere fons musical que si volies, acompanyava la lectura. No, no passaven desapercebuts, no.

Recordà també, al mateix temps, l’altre missatge, el que s’havia trobat en forma de missiva subreptícia, inexplicablement a la butxaca de l’abric: uneix-te a nosaltres, som els teus germans. Però, ara com ara, no podia trobar cap germà, a Urras.

Entrà a la botiga més propera. Casualment era una pastisseria de parets estucades color rosa i profusió de miralls. Fileres de vitrines envidrades flanquejaven el taulell de marbre del fons de l’establiment, carregades amb safates inoxidables repletes de llepolies i pastissos. Un característic perfum a vainilla i sucre llustre i una llum intensa que emergia del sol, sota els peus i ometia totes les ombres de les coses, atreien els llaminers passavolants del carrer, nomes en acostar-s’hi i passar pel davant de l’establiment. Assortiment d’encapsulats i bigarrats petifours, bombons de xocolata negra, profusió de diferents peces de rebosteria, presentades en blanques blondes calades de paper enterc, brioix, full, galetes, caramels, especialitats diverses, tot era una temptació als sentits del gust i la gola, pecats venials emperò. Preguntà a la senyora de mitja edat, que atenia rere taulell, si l’ajudaria a trobar un numero de

telèfon. Ja desfogat i apaivagat el atzarós i penós arravatament de còlera a la galeria d’art, ara feia el paper mansoi i humil del estranger ignorant i desvalgut, que li pertocava fer. La dona quedà encantada, captivada per la polidesa i bones formes de l’estrany i maternalment s’oferí a donar-li un cop de ma, faltaria més. No únicament l’ajudà a cercar el nombre, en el pesat totxo de la Guia Urbana, sinó que ella mateixa, li marca el numero, al “mòbil” que li mostrà.

- Hola?

- Shevek - digué a l’espera; quedant-se tallat i sense dir res més, El telèfon, era per a ell, únicament, un recurs extraordinari, tan sols per atendre necessitats urgents, notificacions de morts, naixements, terratrèmols i poca cosa més. No, no li sortien les paraules, no se li ocorria res.

- Shevek? De veritat? Que bé que m’hagi trucat, no m’importa despertar-me si de veres, és vostè.

- Estava dormint, potser? Perdoni!

- Profundament, que es pensa, encara estic al llit. S’hi esta tant bé, però... on para vostè en aquestes hores tant intempestives?

- Al carrer Kae Sekae, crec.

- I què hi fa aquí? Vingui de seguida! Quina hora és? Bona Dea, perdoni, si és gairebé mig dia! A veure.., si, ja sé que farem..., em vestiré en un tris-tras i el vindré a cercar, podríem trobar-nos a meitat de camí, a la vora de l’estany de barquetes per a passejar, que hi ha als jardins del Palau Vell. Sabrà trobar-ho? S’espavilarà? No és lluny, si te dificultats, pot preguntar-ho a qualsevol que passi, és un indret que coneix tothom. Escolti’m, ha de quedar-se. Li presentaré gent. Aquesta nit, dono una festa que serà sonada.. – parlotejà encara una bona estona més, no hi havia qui l’atures; ell assentia a tot. Quan eixí de darrera el mostrador, la venedora li somrigué amb complicitat i murrieria.

- Potser convindria que li portes un detall, una caixeta de dolços, per exemple. No li sembla? . Vol dir?

- Quedaria d’allò, més bé En Shevek s’aturà mesurant l’abast de tal l’iniciativa. Què podia comportar? Sens dubte, seria una exquisida cortesia per part seva i.., res més Hi havia quelcom ensems de barra i complaença, a la veu de la dona. A l’interior de la botiga, l’aire era temperat i sensual, perfumat per les mil fragàncies de la primavera i les sentors afrodisíaques de la vainilla, el cardamom, el cacau o almenys, així li’n semblà a ell. En Shevek, seguia dret, dubitatiu, dempeus davant les vitrines plenes a vesar, de petits luxes temptadors, alt, abstret, fitant la llunyania, igual que aquells pesats mascles que havia entrevist, en el trajecte del tren i que tenien retinguts, als estables de les granges: braus, cavalls, borrecs i corders, tots ensopits per aquesta tebior anhelant dels aires i els perfums de la primavera.

- Li prepararé el millor del millor – digué la dependenta per a rematar la seva presa i donant-t’ho ja per fet, començà a emplenar acuradament, una petita caixeta de metall esmaltat, amb gemes de xocolata i petites roses escarxades de sucre. Embolcallà la caixa, amb un paper de seda. El paquet que en resultà, l’enquibí en una altre caixa més gran, de cartró platejat i finalment, embolicà de nou, la nova caixa, amb un gruixut paper gofrat de color rosa i ho lligà tot, fent un llaç ben bonic, amb una cinta vellutada de color verd fosc. Als hàbils moviments dels dits de la dona, fent l’empaquetament, hi havia un no sé què, de divertida i simpàtica màgia de complicitat i quan a la fi, el malabarisme estigué fet, li entregà el fòtil resultant, en Shevek, que amb fervent atenció, s’ho havia anat mirat tot, tingué l’hilarant sensació, de que

comptat i mesurat, valia més el farciment que el gall i no pogué reprimir un sardònic i escèptic somriure que s’esforçà en dissimular. A la que prengué de les mans de la dona, com si fos un do, el seu cupiditat present i es possessionà del paquetet, mussitant-li vagament les gràcies mes reconegudes, l’altre l’encalçà al vol, sense cap mena d’aspror, dient-li, - Són deu setanta, senyor – Quina pena, de segur que la senyora botiguera deixant-se endur per una vena sentimental de qui sap on o qui sap que, de temps llunyans potser, de grat, bé li haguera agradat deixar-lo anar com si res, perdonant-li el deute contret però, no fou el cas. L’haguera deixar marxar compadintlo, tal com les dones revingudes compadeixen la força; ell com és llei, retornà obedient i comptà el diner, damunt el mostrador.

En Shevek utilitzà el tren subterrani per arribar als jardins del Palau Vell, vora l’estany de les barquetes, on un estol de gràcils i enriolats nens, pulcrament vestits, entre polsims de pol·len i brosses al vent, feien navegar embarcacions de joguet, llaüts meravellosos amb cordatge de seda i arborada de bronze que semblaven acurades reproduccions fetes a escala, de vaixells de veritat, amb tot el detall i exactitud possible. Va veure a na Vea, allí a l’altre riba de l’estany, a contra llum darrera l’ample i brillant mitja lluna de l’aigua que reflectia la llum solar del migdia i, bordejant els marges aquàtics plens de lliris i nenúfars, entre desmais i magnoliers, anà directament a trobar-s’hi, conscient de la llum del sol, el brisall de primavera i el novell color del verd de la brotada.

Dinaren en un restaurant del parc, entaulats a l’exterior, en una gran terrassa resguardada, sota una volta de vidre sospesa a l’aire. La llum del sol queia esmorteïda entre les fulles dels arbres que els voltaven i l’ambient era càlid i quiet, evidenciant l’efecte hivernacle del terrari, i aquí, tots els arbres i les plantes dels parterres, estaven més avançades i florides. Vells salses encorbats, projectaven el tronc i les branques, sobre el rabeig de les aigües del llac i unes rodanxones i blanques aus que en Shevek encara no coneixia, lliscaven surant sobre la superfície, observant curoses i amb majestàtica passivitat, la voracitat dels comensals a les taules, en espera de les molles, que amb tota seguretat, no tardarien a caure. Vea declinà ordenar el menjar posant-se totalment, a mans del criteri d’en Shevek, qui assumint la responsabilitat, encarregà amb l’ajuda d’uns cambres molt professionals, els quals amb suma delicadesa l’aconsellaren de tal manera, que el nostramo, quedà convençut d’haver resolt la singladura per si mateix. Per fortuna, no anava fluix d’armilla.

El menjar era excel·lent. Mai havia paladejat sabors tan subtils, ni textures tan diverses, presentades amb gust i classe, sovint amb tota mena de referències i evocacions culturals, allò, sens dubte, era matèria de l’art. Acostumat a dos menjars diaris, esmorzar i sopar, solia passar per alt, la menja del migdia, el dinar urrasti, però, avui era una festassa, menjava de tot, amb absoluta fruïció mentre Vea, al seu costat, picotejava delicadament com un saltironant pardalet. Arriba un moment en que ja no pogué més i ella se’n rigué a cor que vols, de l’aire compungit d’un Shevek, vençut a la batalla de la taula, - Em sembla que m’he passat una mica. Em sento molt ple. He menjat massa - Amic meu, segurament un petit passeig, l’entonarà i li anirà bé Va esser una brevíssima i erràtica passejada, una lenta i gansonera marxa d’en prou feines, deu minuts per la gespa del jardí. Prompte na Vea, arribà al seu destí i s’assegué a terra, resguardada de mirades indiscretes per un petit promontori que els protegia de les curiositats mundanes. Anima mia, el cor és el que mana! Mates d’arbustos del sotabosc, amb petites flors daurades emmarcaven un recol·lecte racó, que semblava fet exprés. Shevek s’abaixà i s’assegué al seu costat, amb silenci.

Recordà una frase de na Takver mentre mirava els gràcils peus de Vea, decorats amb

unes sabatetes blanques de tacons molt alts. <una aprofitada del cos> deia Takver, a les gates ocioses, les femelles que en la lluita competitiva dels sexes, utilitzaven la sexualitat com a arma contra els mascles. Vea pel seu aspecte, diries que tenia la fila d’una contumaç aprofitada del cos. Les sabates, el vestit, els cosmètics que gastava, les joies que lluïa, els gestos amanerats, tot ella era una provocació. Tot ella, era tan elaborat i ostentós, amb un cos femení que de tan perfecte fins i tot, semblava que no era humà. Encarnava tota la reprimida sexualitat que els ioti, únicament expressaven en somnis, en novel·les i poemes, en infinites pintures de nusos femenins, en la musica, les curvatures i cúpules de l’arquitectura, les llepolies, els banys, els flonjos coixins, la totalitat de la vida. Era la dona eterna que s’insinuava a la tensa curvilínia del disseny.

S’havia empolvorat el cap, enterament afaitat, amb un talc que contenia diminutes volves de mica, de manera que un lleuger llambreig, atenuava la nuesa del seu perfil.

Vestia un xal o palatina d’una tela transparent, sota la qual, les pàl·lides formes i la textura dels braços nusos s’abellien suavitzats i protegits. Tenia els pits coberts: les dones iotiques no eixien al carrer, amb els pits enlaire, reservaven la nuesa, per als seus propietaris, per als seus amos i senyors. Uns pesats braçalets d’or li adornaven els canells i en el clot del coll, incrustada a la pell llisa, brillava, solitària, una gemma blava.

- Com s’aguanta aquí?

- Què? - Com que ella a si mateixa, no es veia la gema, podia fingir que no sabia de que li parlava en Shevek, obligant-te’l a senyalar-la amb el dit, potser a passar la mà al fer-ho, per sobre fregant les sines. En Shevek somrigué, i la tocà.

- Esta enganxada?

- Ah, això! No, no.., és nanotecnologia, tinc un micro-iman electrònic incrustat aquí dins - s’assenyalà la gola - i la gema te també, al darrera, un trosset de metall.., o és al reves? Ai, no ho sé, el cas és que, de qualsevol manera, ens mantenim unides. És un amulet de sort. Sap? - Te un iman a sota la pell? Inquirí en Shevek amb manifest desgrat Vea somrigué i retirà el safir de la seva dermis, a fi de que, ell pogués comprovar que no hi havia allí, res més que la diminuta i inapreciable senyal platejada de una cicatriu que, de no saber-la, no la veuries - Vostè de bones a primeres, em reprova tant totalment..., ho sé, i no és just. Que vol que li digui, convindrà amb mi que no és massa estimulant. Tinc la sensació de que per molt que digui o faci, en la seva opinió, en el seu judici de les coses, no puc caure més baix perquè resulta que, ja hi tocat fons, oi?

- I ara, que diu? - protestà ell. De qualsevol manera, se n’adonà, mercès al set sentit de l’espècie, que ella, estava jugant, però sabia poc de les regles d’aquell joc - No, en quan el veig, se reconèixer perfectament l’horror moral. Ara mateix per exemple – Na Vea feu una carassa de desesperació que encongia l’ànim del més pintat; l’un i l’altre havien topat, els dos esclataren en rialles, no hi havia malvolença ni altre sortida – Tan diferent sóc, realment, de les dones anarresti?

- Oh si, això és inqüestionable - Són totes tremendament forçudes i musculoses? Porten botes, i tenen els peus grans i plans, usen sempre robes discretes, no s’enfarfeguen i s’afaiten un cop al mes - No s’afaiten - Mai? Cap part del cos? Oh, Bona Dea! Parlem d’un altre cosa per favor..

- De vostè. – digué en Shevek i s’estira voltat de flors campestres, sobre el terraplè al seu costat, el suficient com per quedar atrapat per la flaira de tots els perfums de la

fembra, naturals i artificials – Vull saber si una dona urrasti s’acontenta sempre sent inferior - Inferior a qui?

- Als homes - Ah, és això! Què li fa pensar que sóc inferior?

- Sembla ser que, a la societat de vostès, els homes porten en exclusiva, la veu cantant, ells s’ocupen de tot, la industria, les arts, l’administració, el govern, les decisions... I en el transcurs de tota la vida, vostès porten el cognom del pare i el cognom de l’espòs, mai el seu. Els homes van a l’escola, vostès no; ells són sempre els mestres, el jutges, la policia, el govern, oi? Per què permeten que ells ho dominin tot ? Per què no actuen vostès, sense el seu permís? Per què no fan el seu antull?

- Es que el fem, precisament. Què és creu? Les dones fem justament això, només el nostre antull. I a sobre, no tenim que embrutar-nos les mans, ni protegir-nos la testa, amb cascs d’obra o passar-nos hores i hores, esgargamellant-nos a la tribuna del Directori, res de res, res de tot això.

- Doncs què carall fan vostès?

- Que, què fem? Doncs miri, quelcom molt important; governar als homes. Li sembla poc treball? I sap una cosa? No correm cap perill, no, perquè ells, babaus de mena, ni tant sols s’ho pensen. Presumptuosos com son, et diuen... Hua!, hua!.., ui quina doneta més graciosa, i en pla perdonavides, et palpegen els baixos de l’esquena amb aquella commiseració, somrient com beneitons.., pagats de si mateixos i satisfets, amb el pit ben inflat com si fossin els capons d’un galliner, xinxollant amunt i avall, les seves aparatoses medalles amb pas palatí...

- I també vostès se senten satisfetes?

- Si vol que li digui la veritat, jo si - No ho crec - No ho creu perquè aquestes grimègies no casen amb els seus principis, Shevek. I sap?, els homes, vostè i tot, sempre tenen teories i les coses, vulguis o no, s’han d’ajustar a la teoria, encara que a vegades, sigui clavar el clau per la cabota o lligar els gats per la cua.

- No es tracta de cap teoria; és perquè veig que vostè no està contenta. Vostè és una dona inquieta, insatisfeta, perillosa...

- Perillosa? Vatua l’orgue! – S’enriolà, radiant, sense poder contenir-se – Oh, quin compliment, quina floreta tant meravellosa m’etziba el galant! A veure, perquè sóc perillosa, Shev?

- Bé, perquè vostè se sap, a ulls del homes, com una cosa cobejada, un objecte que es pot posseir, que es compra i es ven. I vostè, tan sols pensa en enganyar al futur propietari, en venjar-se..., potser?

Ella li posà la maneta sobre els llavis – Calli! – digué – Sé, que no vol esser grosser. El perdono, però.., ja ni ha prou d’aquest color Aquesta hipocresia empipà a en Shevek i també la idea de que potser si, que l’havia ofès de veritat. Encara sentia sobre els llavis, la fregatel·la fugaç de les mans de la dona.

- Ho sento! – digué - No, no... Com ho pot arribar a comprendre venint com ve de la Lluna? Però és que a més a més, vostè, no deixa de ser un home, sap? Li diré una cosa malgrat tot, Si a una d’aquestes <germanes> allà dalt, a la Lluna, li dona vostè, l’oportunitat de descalçar-se d’aquestes horribles botes de treball que sempre porten, de prendre un bany perfumat i depilar-se, de posar-se un parell de boniques sabates i per què no?, incrustar-se una gemma al melic..., en restaria encantada. I a vostè, segur que també li

encantària. És clar que li encantaria, home! Però no, no ho faran pas, pobrics, amb aquestes teories que tenen, tan saberuts com el savi de vil·la trista. Tots germans i germanes, pels segles dels segles, amen i.., res de diversió! Au, home, vagi, vagi.., en nom de la Dea! - Te raó – Atallà en Shevek, picat com un escorpí – Res de diversió, mai! En Anarres ens passem tot el dia a les mines, cavant per extreure el plom, a les entranyes més fondes de la terra i quan arriba la nit, desprès de la nostre ració de tres grans d’holum cuinat en una cullerada d’aigua salobre, recitem a cor, com un mantra, les Màximes d’Odo fins a l’hora d’anar-nos a dormir. Li asseguro que amb aquestes condicions, dormim a pleret. Ah, i ho fem per separat, no es pensi i.., amb les botes posades que jamai ens traiem.

La seva fluïdesa en llengua iotica encara era insuficient com per permetre la volada verbal que aquest discurs haguera tingut a la seva pròpia llengua, es podia comparar a una d’aquelles fantasies improvisades que únicament Takver i Sadik, estaven avesats a escoltar-li i entendre-se-les; no obstant, imperfecte i tot, impressionà a Vea. I una obscura rialla esclatà densa i espontània - Valga’m la Mare Terra i el seu Consort, a sobre, vostè és molt imaginatiu! Hi ha alguna cosa que no sigui, o no sàpiga fer, Shevek?

- Un venedor – digué secament Ella el repassà de dalt a baix, somrient. Hi havia qualque cosa de professional, quelcom teatral en l’actitud de na Vea. No, no és habitual en el comú de la gent, aproximar-se a l’altre, tant apropat, excepte les mares als seus fills petits, els metges als seus pacients o els amants entre ells..

En Shevek s’incorporà del terra – Per què no caminem una mica més?

D’immediat, ella li cedí la mà, a fi de que ell, la hi sostingues i estirés per ajudar-la a alçar-se. El posat era indolent i incitant però, amb una incerta tendresa en la veu, li digué: - Vostè és realment, un germà... Atansi’m la seva mà, per favor, li prometo que el deixaré anar..

Atzarosament, vagarejaren d’un cantó a l’altre, pels senderols del gran i laberíntic jardí. Entraren al gran palau, actualment conservat com a museu de l’antiga reialesa perquè na Vea, digué que li agradaven les joies allí exposades. Enfosquits retrats de senyors i gentilhomes egregis, prínceps arrogants, els miraven impàvids des de les policromes parets estucades, entapissades amb brocats i elegants cortines. Tots els salons sobreeixien d’objectes de plata i or, mobles lacats d’èpoques passades, gerros i figures de porcellana, miralls i vidres amb motius mundans glacejats, cobretaules primorosament brodades i joies demostratives de les mil escoles i tendències artesanals que al llarg de segles i segles, han pugnat per servir i realçar les demandes absurdes de la vanitat humana. Els guardians i lacais, ferms i hieràtics, al costat de cada porta, vestien lliurees de color negre i escarlata, tocats amb tricorni i abillats amb perruques cerimonials, <estranya reminiscència> lluny de desentonar harmonitzaven amb tota aquella fanfàrria i esplendor, amb els cortinatges de filigranes, els daurats, les llums, el fast..., però, les cares, en canvi, els rostres d’aquella pobre gent, t’ho deien tot, estaven soberanament avorrits, farts, cansats d’estar tot el dia, drets, fent la gara-gara a tants visitants, gent intrusa i impertinent, sempre guardant les formes i fent una tasca pueril i inútil. En Shevek i na Vea s’acostaren a una vitrina en la que s’exhibia la capa de la Reina Teaea. Peça esfereïdora confeccionada amb la pell adobada d’uns rebels espellats en vida, la capa que aquella dona terrible i provocadora, havia portat quatre-cents anys ençà, quan encapçalant un poble delmat per la febre i les malalties endèmiques, anava a pregar a la Deessa, perquè acabes amb l’agonia de la plaga.

- Per a mi, diria que s’assembla a la cabritilla més que a un altre cosa – digué na Vea amb absoluta insensibilitat, examinant els pellingots finals de les despulles descolorides i deteriorades per l’agressió dels agents atmosfèrics l el transcurs inexorable del temps. Alçà la vista i mirà en Shevek, el qual havia empal·lidit com un paper´ - Es troba bé?

- Em fa l’afecte que em convindria sortir i escampar la boira. Ho sento, ja em perdonarà. Penso que hauríem d’anar tocant el dos...

Un cop a fora, altre volta en mig dels jardins i la natura lliure, en Shevek, mercès la carícia de les primeres brises de la tarda, mica a mica, recobrà els sentits i es sobreposà al defalliment que a dintre les sales, el tenallava abassegadorament, però..., visurà amb un odi concentrat que no pogué amagar, els murs del palau i tot el que allò significava.

- Per què aquest afany de preservar la ignomínia?

- Però això és només història, Aquestes coses ja no passen – replicà Vea Seguidament anaren a veure una representació teatral de tarda, una comèdia estripada sobre matrimonis joves i sogres, amb molts acudits sobre la copulació i la sexualitat de les parelles, i era ben curiós perquè, malgrat l’atrevit rondó, la cosa mai s’explicitava. En Shevek, procurant no donar la nota, atent i sempre políticament correcte, reia quan veia que reia na Vea. Desprès anaren a un restaurant del centre, un indret d’opulència inversemblant. El sopar costà cent unitats i en Shevek gairebé no menjà, ja que prou feines tenia, paint dificultosament les menges del migdia, hagué de cedir no obstant, a les insistències de la seva acompanyant. Va beure dos o tres copes de vi que era més agradable del que havia pressuposat i aparentment, no aprecià cap efecte mental deleteri que l’incomodes. Ja no duia a sobre, prou diners com per poder pagar el sopar dels dos, però la seva acompanyant no s’immutà el més mínim i li suggerí que estengués un xec o que pagués amb targeta de canvi, cosa que feu. Desprès a instàncies de la senyora, feren tractes amb un automòbil de lloguer i anaren a l’apartament de Vea, qui igualment, consenti que pagarà a soles, al conductor. Seria possible, començava a preguntar-se, que Vea fos en realitat una puta, si senyor, una prostituta de bon to, de luxe, aquesta figura misteriosa i fascinant de la dona? Però les meuques que Odo descriví, eren dones vençudes i pobres i Vea, no fotem, no encaixava de cap manera, en aquest sòrdid perfil tant llastimós, era evident que, no vivia en penúria, ni semblava que li faltes de res; la seva festa, la festa de la que fa un moment, tant presumia, la que li preparava el seu cuiner, la seva donzella, la seva majordona i el sursumcorda mateix, tot una caterva de servents i una carrandella de detalls. Altrament, els homes que coneixia a la Universitat, parlaven sempre, de les prostitutes amb menyspreu i intransigència, eren criatures interessades, grolleres i procaces deien, mentre que Vea, malgrat les constants insinuacions i gestos, cuidava exquisidament les formes, era sensible i culta, endemés era refractaria a abordar directament, qualsevol tema perillós de sexualitat o de la típica i tòpica dicotomia entre l’home i la dona, tant que fins i tot, el propi Shevek, havia de moderar el seu llenguatge com si estes en Anarres, conversant amb una tímida noieta de deu anys. En resumides comptes, estava ben venut, no sabia com era realment, na Vea. Les habitacions, eren grans i sumptuoses, amb amplis finestrals que donaven a la llum centellejant de la nit de Nio, una mena de catifa de mil lluminàries estenent-se fins a l’horitzó. L’apartament, enterament moblat de color blanc, combinava brillants i mates des de les catifes i astores, fins al lacat del mobles. Però en Shevek ja no s’immutava fàcilment i començava a esser insensible a tals continuats espetecs del

luxe, endemés tenia moltíssim són. Els ulls se li tancaven irremissiblement, sense que ell hi pogués fer res, els convidats no arribarien fins més tard, podria... Aprofitant el moment en que na Vea, anà a mudar-se de roba i el deixà sol, a mercè de la confiança, en Shevek emprà aquell preciós respir, per intentar una cabeçada d’urgència, que el pogués salvar de l’apuro, i es quedà adormit al prompte, en una gran i flonja butaca blanca que allí l’esperava, tramposa, com si fos el paravent d’un caçador. Ah, però no estava sol, menys mal, en aquell suau i plàcid cel provisional, un àngel salvador en forma de una donzella que per allí rondava, no se sap si amb intenció, va moure molt oportunament, qualcuna cosa del ménage de sobre taula i amb la fresa que feu, tant oportuna, el baixà en volanders, de nou a la terra, despertant en el precís moment que na Vea, reapareixia solemne. com una aparició sobtada, abillada ara amb un formal vestit de nit, una llarga faldilla iotica. Al melic al descobert, li brillava un petit fermall, igual, idèntic, al d’aquelles projeccions que en companyia d’en Tirin i Bedap, veié ara feia més o menys, un quart de segle, al Institut Regional de Ciències de Ponent del Nord, exactament igual. En Shevek, no del tot espavilat encara i més o menys en aquest món, terriblement excitat, clavà la vista sobre la joia.

Ella, sentint-se interpel·lada i de retruc, també se’l mira, insinuant un somriure volgudament cordial. S’assegué en un puf emmoquetat al costat d’en Shevek, a fi de tindre’l ben a la vora i poder mirar-lo de fit a fit, directament a la cara, Amb parsimònia i gansoneria, s’ajupí i s’arreglà els plecs de la faldilla blanca, sobre els turmells i digué - Ara faci’m cinc cèntims de com són realment, les coses entre els homes i les dones, en Anarres Era inversemblant, increïble, La donzella i el sommelier que preparaven la festa, estaven allí, rondant per la sala; ella sabia que ell, tenia una companya, ell sabia que ella ho sabia i cap dels dos, no havia fet encara, el més mínim comentari sobre propostes sexuals. No obstant, la vestimenta, els moviments, el to de la veu de na Vea. Què coi era, si no, una invitació declarada?

- Entre un home i una dona, sempre hi ha el que ells mateixos, volen que hi hagí digué en Shevek amb una certa brusquedat i aclarí seguidament - cada ú per separat i tots dos, junts - Llavors és veritat que vostès no tenen cap mena de moral? - preguntà ella ensems escandalitzada i encantada - No sé pas, què vol dir? Ofendre una persona significa el mateix allí, que aquí - Vol dir-me ara, que vostès també segueixen les mateixes normes antiquades que nosaltres? Jo, crec que la moral no és res més que un altre superstició, igual que la religió, tres quartos del mateix. Hem de tirar-les per la borda, si de veres volem surar.

Ens anem de deslliurar-nos-en, amic meu.

- Però la meva societat, en canvi – digué Shevek, completament descol·locat – és un intent d’encalçar-la i aconseguir-la. Tirar per la borda la moralina i l’apocament, si: les normes, les lleis, els càstigs i tota la parafernàlia de la força i la prepotència, justament, perquè a la fi, l’home pugui distingir el bé i el mal i sospesar-los, per escollir lúcidament i decidir entre els dos, assumint totes les conseqüències de la decisió lliure.

- De manera que, vostès tiren per la borda tots els manaments, tots els “fes i no facis”, totes les regles. Està bé, però.., sap una cosa? Jo, crec que els odonians, quedaren curts i s’equivocaren de mig a mig. Tiraren per la borda als sacerdots, els jutges i les lleis de divorci i tota la pesca, si, però.., conservaren allí. al últim rere fons de la seva ànima, tots els envitricolls del problema real. Efectivament, s’ho entaforaren ben a dintre, a l’últim reducte de la consciència i encara s’hi està, allí, sol i impertorbable, com una fantasma arraconada i ajocada, apunt per saltar-los-hi al

damunt i fer-los-hi mal, a la primera de canvi, quan menys s’ho esperin. Si senyor, continuen sent tan esclaus com sempre! No són verdaderament lliures.

- Com ho sap?

- Ho vaig llegir en un article d’una revista d’història, versava sobre l’odianisme – digué ella – I endemés, hem estat junts tot el sant dia. Jo, naturalment, no el conec prou, però ja sé algunes coses. Se que hi ha una...una reina Teaea dintre de vostè, dintre d’aquest coi de cap pelut que te. I el té ben agafat i sotmès i li dona ordres, de sec a sec, tal com abans, ho feia amb els servents, la bruixa tirana li diu: <fes això!>, i vostè ho fa. <no facis això altre!> i vostè no ho fa.

- Està on ha d’estar – contestà en Shevek somrient – Aquí dins, dintre el meu cap - No senyor, seria molt millor tenir-la al seu palau i amb la seva cort, Així vostè podria rebel·lar-se contra ella. Perquè hauria de rebel·lar-se, sap? Així ho va fer el seu llunyà rebesavi, com a mínim, va tocar el dos i es refugià finalment, a la lluna, Però, s’endugué la seva reina Teaea, i allí la tenen, encara, regnant a sobre de vostès com una intocable palatina senyora - Pot ser. Segurament és veritat. Però en Anrres, al menys, m’han ensenyat que si qualcú m’ordena que faci mal al meu proïsme, a un altre persona, en realitat, m’estic fent mal, a mi mateix.

- Va! La hipocresia de sempre. La vida és una lluita constant i despietada, el més fort és el que guanya. Tot el que fa la civilització, la cultura o com punyetes vulgui dirli, és ocultar la sang, les esquitxades, i disfressar l’odi, amb paraules boniques que en el fons, no volen dir res!

- La civilització de vostès, potser si. La nostra per bé o per mal, no oculta res, tot està a la vista. Allí la reina Teaea no pot empolistrar-se amb la pell d’un altre. Hi ha una sola llei que respectem, una sola, la llei de l’evolució humana.

- La llei de la evolució, és medrar, és la prevalença del més fort - Si, i.., sap? Sempre els més forts, en qualsevol espècie social, són més socials.

En termes humans, són més ètics. Ja ho veu, nosaltres en Anarres, no tenim ni víctimes, ni enemics, tan sols ens tenim, els uns, als altres. Entengui-ho bé, no és força el que es guanya, quan es fa mal a un altre, és únicament, debilitat.

- A mi no m’importa ferir o no ferir. L’altre gent no m’interessa gens i de fet, siguem clars, pel que vaig veient, a ningú l’importa el més mínim. Els que diuen el contrari, són hipòcrites, fingeixen. Jo no vull fingir, jo vull esser lliure!

- Però Vea – En Sheveck, commogut i amb tendresa, tractà d’iniciar una frase, agraint-li la desfermada valentia del seu atrevit al·legat, no pogué, en aquell precís moment, sonà la campaneta de la porta. Vea s’incorporà d’una revolada, s’allisà la faldilla i avançà somrient, a rebre els convidats.

Durant l’hora següent, anaren arribant al voltant d’unes trenta o quaranta persones. Al principi en Shevek es posà de mal humor, tens i desplaçat. Era un altre, d’aquestes tedioses reunions que ja coneixia prou bé, tothom anava i venia, deambulant, amb una copa a la mà, somrient i parlotejant en veu alta. Mica en mica, li anà semblant més entretinguda, veia com s’iniciaven discussions i polèmiques, la gent en mig del bullici, s’asseia a les còmodes butaques blanques, vora les obertes balconades de la terrassa o mes enllà de les vidrieres, a l’aire lliure ran les baranes de ferro forjat, davant per davant, de les llargues avingudes i la policromia dels gratacels a la nit. Pantalles digitals que harmonitzaven amb la decoració general, irradiaven la caloreta necessària per estar-s’hi bé arreu, fins i tot, al descobert de la terrassa; llums indirectes instal·lades entremig de les plantes i la rocalla, ho mantenien tot, en una agradable semi penombra suficient, que propiciava la intimitat dels grupets que espontàniament, s’anaven formant per parlar i parlar. A falta d’altres referents,

l’ambient començava a recordar-li les reunions d’Anarres en les quals, tothom parlava de tot. Començaren a desfilar entre el cenacle, safates plenes d’exquisides menges, pastissos salats de pasta de full i trossets de carn freda i peix fumat, per a picar... Un cambrer atent i professional, emplenava incessantment, les copes. Shevek acceptà el trago. Feia mesos que veia com els urrasti no es privaven de res, engolien impertorbables, alcohol sense cap frontera, sense que aparentment, se’ls hi notes el menor efecte, que no fos, el d’entonar-se una mica, aquest punt meravellós de gosadia i gaudi abans de la frontera del desastre, tant inspirador d’artistes i profetes, la mesura i la rauxa, aquest passeig de funàmbul de circ, sense xarxa a sota que et pugues emparar, al fer el salt de l’àngel, adrenalina al cervell del pocapena. El beuratge tenia gust de medicament, però, qualcú l’assabentà que era un destil·lat de vinya i li explicà que era com l’aigua carbonatada que a Shevek ja li agradava, tenia set i se l’empassà d’un glop.

Un parell de gallòfols de bona casa, estaven decidits, vulguis o no, a polemitzar de física amb ell. Un dels dos, era un home ben educat i en Shevek aconseguí torejar-se’l durant força estona, car en aquell moment no li acomplia parlar de física amb un diletant de tres per quart, per molt entusiasme que hi posés. L’altre en canvi, era un set ciències prepotent i en Shevek no se’n pogué escapolir tant fàcilment; però per sorpresa seva, descobrí, irritat, que li era molt més fàcil conversar amb aquest, que no pas amb l’altre. L’home aparentment, s’ho sabia tot i a sobre, saltava a la vista que estava podrit de cales.

- Tal com jo ho veig – s’encarà a en Shevek – aquesta Teoria de la Simultaneïtat de vostè, nega el fet més obvi, el fet de que el temps passa i passa, com una mena de moviment, un riu..

- Bé, en física, per principi, acostumem a ser cautelosos amb el qualificatiu de <fets> No és el mateix que al món dels negocis,sap? La cosa és més aleatòria i complexa – precisà en Shevek amb tacte i afabilitat, àdhuc amb mà esquerra i mansuetud en previsió de qualsevol possible atzagaiada, que pogués incomodar al convidat. Però hi havia alguna cosa forçada en aquella mansuetud d’anyell que feu que Vea que casualment, es trobava a la vora, conversant en un altre grup, es girés per escoltar – En els termes estrictes de la Teoria de la Simultaneïtat, la successió no seria un fenomen físicament objectiu, si no un fenomen subjectiu - Deixi de papallonejar amb en Dearri i expliqui’ns, en llenguatge planer, el que tot això significa – digué na Vea. La perspicàcia de la dona, feu somriure a en Shevek - Bé nosaltres tendim a pensar que el temps <passa>, flueix cap endavant i ens deixa enrere, però..., i si fóssim nosaltres, els que ens avancéssim, del passat al futur, sempre endavant vers el nou? Talment com si llegíssim un llibre, se n’adonen?. El llibre és un tot i sempre és aquí, enter i sencer, comprés entre la tapa i la contratapa.

Si vostè vol llegir una historia i comprendre-la, no té més remei que començar pel principi, per la primera pàgina i anar seguin endavant, una rere l’altre, totes les planes amb l’ordre que li proposa l’autor, fins arribar al final. L’univers seria doncs, un llibre immens i nosaltres uns minúsculs lectors.

- Però el fet mostra – replicà Dearri – que experimentem l’univers com una successió, un trajecte. Per tant, de que serveix aquesta agosarada teoria, de que vist en un pla més alt, tot por esser eternament coexistent? Una paradoxa divertida, potser, per a vostès, els teòrics, però que no te una aplicació pràctica a la vida real. A no ser, que sigui la base teorètica que permeti construir una màquina del temps! – i ho rematà sardònic i amb fingida jovialitat, perquè ho creia una solemne bajanada.

- Però no nomes experimentem l’univers, com una successió continuada – digué Shevek, sense immutar-se - Vostè no somnia mai, senyor Dearri? – Sense saber

perquè, ja veus, per primera vegada, es senti orgullós, d’haver anomenat senyor, a algú - Que hi te a veure? Quina relació pot tenir, el que jo imagini amb..?

- És només la consciencia, senyor meu. La nostra consciència sembla que experimenta el fluir del temps. Per a un nin de bolquers el temps no existeix: ell no pot separar-se del passat i comprendre com aquest passat es relaciona amb el present, ni menys, imaginar com el present podria relacionar-se amb el futur. No sap, ni pot capir que el temps passa; no compren la mort, no compren el final de les coses.

La ment inconscient de l’adult segueix sent una ment infantil i es mou amb els mateixos paràmetres. En un somni tampoc hi ha temps, i la correcta successió de les coses es trastocada, i a vegades, la causa i el efecte, es poden confondre. Al mite i la llegenda, tampoc existeix el temps. A quin hipotètic temps passat, pot referir-se, el conte, quan diu <hi havia una vegada>? I així, quan la raó es fon amb el inconscient, el místic veu com tot es transforma en una existència única i compren l’etern retorn.

- Si els místics..- salta amb vehemència l’altre home més tímid – Tebores, a l’Octau Mil·lenni, Escriví: “La ment inconscient coexisteix amb l’univers” Dearri, el tallà desconsideradament, interrompin-te’l - Però nosaltres no som infantons, som homes fets i drets, som homes racionals. És potser, aquesta simultaneïtat seva, una espècie de regressió mística?

De prompte, tot s’aturà, sotmès al pas estrany i efímer, d’un àngel anihilador, circumstància que aprofitava en Shevek, per servir-se un pastisset farcit de carn que no li venia massa de gust. Ja n’hi havia prou per avui, abans ja havia perdut els estreps i havia fet estrepitosament, el ridícul. Ara no hi cauria - Potser podria interpretar-ho - Digué, - com una espècie de regressió als orígens, - com intentant establir un cert pont - la seqüència explica eficaçment, el nostre sentit lineal del temps i la evidencia de l’evolució. Inclou la creació i la mort, si, però aquí s’atura. Explica tots els canvis, però finalment, no pot explicar, perquè les coses perduren. Parla de la sageta del temps, marcant una direcció.., però, no parla mai dels cercles del temps.

- Els cercles? – preguntà l’inquisidor més educat, amb un anhel tant evident de voler comprendre que, sense pretendre-ho, Shevek, s’oblidà per complert d’en Dearri i de qualsevol precaució i embalat, es deixà portar per l’entusiasme, movent mans i braços com un molinet, com si tractes de mostrar directament, les fletxes, els cicles, les oscil·lacions de que parlava.

- El temps se’ns manifesta com una línia recta però també, en cercles, com si fos un vòrtex, te una natura doble. Un planeta, gira: veu? Fa un cercle, completant una orbita al voltant del seu sol. És un any, veritat? I dos orbites seran dos anys i així sucessivament. Qualsevol observador, podria anar comptant indefinidament les orbites i marcaria el temps. En realitat no es cap cosa extraordinària, el que li dic, puix, és així com ja nosaltres, el mesurem, mitjançant la màquina de comptar el temps: el rellotge. Però i dintre del sistema, dintre dels cercles, on és el temps? On comença i on acaba? La repetició infinita és un procés atemporal. Per referir-nos-hi necessitem comparar-lo, si volem apreciar-lo com a temporal, hem de referir-lo a algun altre procés, cíclic o no cíclic. I clar, ja ho veu, això és molt curiós, molt interessant. Els àtoms tenen un moviment cíclic, ja ho sap, vostè, oi?, els compostos estables estan constituïts per partícules dotades d’un moviment regular, periòdic, un moviment correlatiu. En realitat, són precisament, els cicles atòmics de temps reversible els que confereixen a la matèria la estabilitat, la permanència que fa possible l’evolució, els canvis. La suma de les petites intemporalitats constitueix el que en diem, el temps. I desprès, a escala gran, al cosmos: bé, com vostè ja deu

saber, nosaltres pensem que l’univers, com un tot, no és res més que un procés cíclic, un batec, una oscil·lació d’expansió i contracció, sense cap abans, ni cap desprès. Només dintre de cada un d’aquests cercles, dins els quals, nosaltres estem inclosos, hi ha temporalitat, temps lineal, evolució, canvi. Per tant, el temps te dos aspectes. Tenim la sageta, el riu que eflueix, consubstancial amb el canvi, la muda, el progrés, la direcció, la creació. I tenim també, els cercles, sense els quals, tot seria caos, desordre, successió sense concert, ni sentit dels instants, un món sense rellotges, sense estacions, sense promeses, sense esperança.

- Vostè s’està contradient – l’encalça en Dearri, amb la suficiència del saber superior – si bé un d’aquests aspectes és real, l’altre és merament una il·lusió - Molts físics han dit això, és cert – reconegué en Shevek - Bé, però i vostè què hi diu – li preguntà el que volia saber - Jo crec que és una manera fàcil d’escapolir-se, i no comprometre’s. Escolti, podríem potser, prescindir o desestimar el esser o el devenir com si nomes, fossin il·lusió, fum? El devenir sense l’esser, no te solta ni volta, no te sentit. El ser sense el devenir és la paràlisis total... Si la ment és capaç de percebre el temps, en aquests dos aspectes conjuntament, llavors una autentica filosofia del temps, hauria d’incloure un camp en la que la relació dels dos aspectes o processos podria finalment, comprendre’s.

- Però de que ens serveix aquesta classe de <comprensió>?- tallà Dearri – si no es pot traduir en aplicacions pràctiques, en tecnologia que es pugui palpar? Quedarà només, en malabarisme verbal. No? - Verdaderament, tant sols un genuí propietari podria fer-se aquest tipus de preguntes – contestà Shevek, i ningú notà que realment, acabava d’insultar-lo amb la paraula més depreciativa i gruixuda del seu vocabulari; en realitat en Dearri, mai arribà a capir tota la mala baba que tal improperi comportava; l’home assenti amb el cap, acceptant el refotut compliment amb satisfacció, na Vea en canvi si que havia captat la tensió i d’aürt esclatà: - En realitat ara mateix, no entenc ni un borrall, de tot el que diu, al principi, si que em penso que hi he agafat l’exemple del llibre, vostè vol dir-nos que en realitat, tot coexisteix a la totalitat d’una mena de present etern. Perquè doncs, no podem predir el futur, si de fet, hi ha el tenim aquí? Ha de ser com llegir a l’atzar, una pàgina del llibre, oi?

- No, no – digué sense gens de timidesa, l’home tímid – No és com si parléssim d’una butaca o una casa. No és el mateix, el temps no és l’espai. Hi ha una disparitat, vostè no pot sortir a passejar al voltant del temps! – I na Vea ho corroborà amb vivacitat com si paradoxalment, se n’ha alegrés de que l’homenet, els hi hagués donat una lliçó. Aquest, envalentit per haver bandejat a la dona, enllà els àmbits del pensament elevat, es girà vers en Dearri abandonant la timidesa i digué – A mi em sembla que la física temporal té implicacions en el camp de l’ètica. Hi esta d’acord doctor Shevek?

- Ètica? Bé, no ho sé. Jo bàsicament faig matemàtiques, sap? Vostè no pot desenvolupar equacions del comportament ètic - Per què no? – digué bel·ligerant, Dearri En Shevek l’ignorà – Però és veritat, te raó, la filosofia del temps, implica una ètica, car el nostre sentit del temps, ens permet separar la causa de l’efecte, els mitjans dels fins. Novament l’infanto de bolquers, l’animal primordial, ells no veuen la diferència entre el que fan en aquest moment i el que passarà perquè ho fan. Ells no poden fer una politja, o una promesa, sap? I nosaltres si que ho podem fer. Miri, quan advertim la diferència entre el <ara> i el <no ara>, podem relaciona’ls. I aquí precisament, és on rau la moral, la responsabilitat. Afirmar que emprant males arts, podem aconseguir

coses bones, equival exactament, a dir que, si estiro la corda d’aquesta politja, aixecaré el pes sostingut per aquella altre d’allà. Incomplir o trencar una promesa, és negar la realitat del passat; i negar per tant, qualsevol esperança d’un futur real. Si temps i raó, són funcions reciproques, si nosaltres som criatures temporals, llavors. serà millor que ho afrontem i tractem de treure’n partit. Actuem de forma responsable i l’encertarem.

- Però miri una cosa – digué punyeter, en Dearri, amb l’inefable i exultant satisfacció de la seva pròpia sagacitat – Acaba de dir-nos que en el Sistema de Simultaneïtat de vostè, no hi ha passat, ni futur, només una mena de llim com un etern present. Si és que de veres és així, com es pot ser responsable del contingut del llibre, si un, quan arriba, ja se’l troba prèviament, escrit, davant seu? De fet, l’únic que pot fer, és llegir-lo. No queda cap altre opció per triar, cap llibertat.

- Aquest és el dilema del determinisme, si senyor. Vostè té tota la raó, no ho nego pas, i el pensament simultaneïsta, ho accepta implícitament. Però també el pensament seqüencial te el seu dilema: li mostraré de bacinada, un quadre una mica disparitat, però clarificador: vostè vol fer punteria i per provar, tira una pedra a un arbre, si vostè és simultaneïsta, la pedra ja ha tocat l’arbre, però si vostè és seqüèncista, mai arribarà a l’arbre, Què tria vostè? Potser prefereix tirar les pedres al tum-tum, sense pensar-s’hi, ni mica, ni gens..?. Jo, prefereixo el camí difícil i agafo a l’ensems, les dos opcions.

- Com..., com les pot conciliar? – preguntà amb serietat, l’home tímid, car aquest era el desllorigador del envitricoll de la qüestió, la mare dels ous.

Desesperat, en Shevek, quasi es petà de riure - No ho sé. He estat donant-li voltes i voltes, durant molt de temps. En última instància, tots sabem que, la pedra arriba a tocar l’arbre. Ni la pura seqüència, ni la pura unitat, podran explicar-ho. Ja ho veuen, nosaltres no volem senzillesa, si no complexitat, la relació de causa i efecte, de mitjà i finalitat. El nostre model del cosmos ha d’esser tan inesgotable i estens com el propi cosmos. Una complexitat, un model que a més d’incloure tot el transcórrer i la duració, inclogui el començament i l’iniciï; no nomes el esser, si no, el devenir; no nomes la geometria, també l’ètica. No és una resposta el que cerquem, si no la manera de formular la pregunta.

- Tot això està molt bé, però són bimbirimboies d’anar passant, són solucions tangibles, el que li cal a l’industria, sap? – digué a la seva, Dearri En Shevek, se’l mirà repassant-te’l durant una bona estona, de dalt a baix, però finalment optà, per a no dir-li res i deixar acalar la situació per si sola.

El silenci que s’anà creant, mica a mica, fou com una llosa que els hi levites a sobre, cosa que permeté que na Vea, tan oportuna ella, aprofitant aquell espai tan oportú, fes un bon estropell amb una de les seves gracioses, banals i inconseqüents intervencions sobre el tema recurrent de la predicció del futur i la fàtua del destí i la transcendència, la refotuda transcendència se n’anà al carall. Hi havia altres interessats i aviat tots començaren a exposar llurs experiències amb endevins i clarividents.

En Shevek, molt digne, tan s’hi val la possible bajanada que li poguessin endinyar des de aquell conclave, resolgué no dir res més i donar el tema per finit. Estava més assedegat que mai i tenia la gola seca de tant parlar vanament, consentí que el sol·lícit cambrer que anava servint la beguda, botella rere botella, girant com una baldufa embogida pel saló, a la recerca dels calzes buits, li emplenés de bell nou, la copa i traguejà amb delit, aquella ofrena, aquell fresquet beuratge efervescent de sabor agradable i lleugerament picant. Alçà la vista mirant de tranquil·litzar-se i observà la resta de la gent d’una llambregada general, per tota l’amplària de la sala i la terrassa.

Reparà que ara, tothom es comportava de manera rara, molt emocional, que no feia pas, amb l’habitual posat iotic de sempre, tant tocat i posat: cridaven desaforats; feien riallades a tor i a dret; s’interrompien l’ordre del discurs, els uns amb els altres; allò era un olla, vaja. En un recó però a la vista de tothom, sense manies, ni romanços; una parella s’entretenia complaguda en els preliminars del joc sexual, fent-se toquejades i llepades amb procacitat inaudita. En Shevek desvià la mirada fent un gest de rebuig. Aquella gent, fins i tot al sexe, demostraven que eren egotistes a més no poder. Carai, rabejar-se, grapejar i cardar en presencia de gent sense parella, era tan grosser i desconsiderat com menjar davant d’un afamat. S’acostà de nou, al grup que acabava de deixar. Havien abandonat els temes de les prediccions i els auguris i ara, la cosa anava de política. Discutien sobre la guerra, especulaven a veure, quin seria el pas següent de Thu, quin el d’A-Io i no es posaven d’acord. Quina posició prendria la C. G. M. - Escoltin, perquè només parlen en abstracte? És que s’han tornat bojos? – inquirí intempestivament, maleint el mal moment triat per deixar-se endur per l’espontaneïtat, ja que moments abans, s’havia conjurat amb ell mateix, a no fer-ho. - No tan sols són noms de països i localitats, són gent que s’estan matant els uns amb els altres, persones de carn i ossos. Per què hi envien els soldats? Per què un home se’n va a matar a gent que no coneix? Quina lògica justifica aquestes decisions?

- Òndia, si els soldats estant nomes, per a fer això! – exclamà, una doneta rosa amb un òpal encastat al llombrígol de la seva panxa polpísa i turgent. Alguns homes de bona fe, de l’efervescent concurrència, que s’havien fet càrrec de les seves mancances culturals i politiques, començaren a explicar-li, els principis de la sobirania nacional. Vea els interrompi abruptament: - Però.., deixin-lo parlar. A veure, com resoldria vostre, aquest embolic, Shevek?

- -La solució la tenen a la vista - On? - Alcin la mirada al cel.., Anarres!

La lluna al ple, brillava al cel, rodejada d’una evanescent i pàl·lida aureola que s’anava perdent.., perdent.., al si d’una negror profunda entapissada de milions i milions de puntets lluminósos. A sota i a ras de terra, el pipelleig intermitent d’un altre cel més prosaic i confús, els milers de llums de neó, tant freds i insensibles, de guàrdia fins ben avançada la matinada.

- Però el que facin vostès a la lluna, no resol els nostres problemes d’aquí - El problema de l’home és sempre el mateix. La supervivència de l’espècie, del grup, o de l’individu....

- Defensa nacional.. ! – cridà qualcú abrandat Tothom discutia, ell discutia. Si, efectivament sabia el que volia dir: quelcom definitiu, clar i verdader, capaç de convèncer-los a tots, però per una estranya i ignota raó, no se’n sortia, no parlava amb propietat. Tothom cridava, tothom estava esverat.

La doneta rosa, picava de mans, clamorosa i fora de si com un tiro-liro, sobre l’ampli braç de la butaca, on estava asseguda, i Shevek s’instal·là al seu costat, l’òpal li reflectia tota la llampada del sostre. El seu cap rasurat i sedós, s’alçà sota del cap d’en Shevek: - Hola, home de la lluna! – digué Vea durant una bona estona havia tocat el dos i l’havia deixat sol. Ella atenta i bona amfitriona feia un rondí per tot el saló i ara, s’havia unit a un altre grup, però, amb tants vens i vas, tornava ha estar al seu costat, al cap d’un moment de res. Tenia la cara encesa i els ulls grans i líquids. De reüll, a l’altre extrem del maremàgnum, en Shevek, cregué veure a en Pae, però, ara mateix, hi havia tanta gent, tanta, que les cares es confonien en un mateix magma iridiscent i en ebullició. Les coses se

succeïen vertiginosament, a batecs i sotragades, intercalats amb períodes intermitents de més treva i calma, com si uns deus menors, li permetessin assistir entre bambolines o darrera els bastidors del teatre, al funcionament de la maquinaria de la roda del temps, del cosmos cíclic, el cosmos segons la hipòtesi de la vella Gvarab.

- Si no ens apliquem tots, a la defensa del principi d’autoritat legal, degenerarem a una mera i irrellevant anarquia - Engegà un home gras, panxacontenta i malcarat - Si, si degenerarem! - digué Shevek - Nosaltres, senyor meu, hem fruit d’aquesta anarquia durant centenars d’anys Els dits dels peus de la doneta rosa, calçats en sandàlies d’argent, apuntaven per sota de la faldilla, totalment recamada amb centenars i centenars de perles diminutes.

Les ungles de color negre, lacades i brillants, destacaven extraordinàriament del color de la pell dels dits. Vea digué - Però parlem del seu Anarres... Com és realment? És de veritat tan meravellós?

En Shevek estava reclinat, assegut indolentment, sobre el braç de la butaca i Vea com qui no vol la cosa, s’havia deixat caure, esllanguint-se rendida als seus peus, sobre un flonjo coixí de plomes estufades, tibada i felina com una gata a punt de saltar. Els pits turgents, enlairats com un imperi, oferien la sang d’un robí, la dona, clavà en ell, una mirada cega i glauca, somrient, radiant, complaent, enrojolada.

Quelcom ombrívol i salvatge com un mal viatge, regirà sobtadament, el cervell d’en Shevek, i ominoses tenebres ho enfosquiren tot. Tenia la gola seca, compulsivament s’empassà el vinet, el prodigiós vinet d’agulla, de la copa que altre cop, el cambrer acabava d’emplenar-li. - No sé – digué. És notava la llengua enfarfollada, com mig paralitzada. – No, no senyors, no és meravellós. És un món lleig, horrible. No, no.., no s’assembla gents ni mica, al de vostès. Anarres és ple de pols i d’ermes colines seques batudes pels vents. Tot és estèril. Tot és sec. I la gent no és maca. És peluda, te les mans i els peus, grans, com jo i com aquest senyor, el cambrer. No te aquestes ocioses, boterudes i adiposes ventresques pul·lulant pels salons de les festes, allí no és possible. Treballant, els homes i les dones, es fan malbé, s’embruten i s’empastifen molt, saben? I es banyant desprès, nusos i junts, per estalviar aigua, aquí ningú veig que ho faci, no cal. Les nostres ciutats són molt petites i insignificants, són tristes i avorrides, mai hi passa res. No tenim palaus.., ni res que s’hi assembli. La vida és opaca i el treball és dur. Una persona, mai pot obtenir tot el que vol, ni tant sols, el que necessita, perquè de res hi ha suficient per a tothom.

Vostès els urrasti, no agrairan mai prou, la seva sort, tenen suficient de tot i per a tothom i amb escreix. Aire suficient, pluja suficient, pastures, oceans, aliments, musica, edificis, fàbriques, màquines, llibres, robes, història. Vostès són rics, nosaltres, pobres, Aquest és el paradigma, Vostès tenen, nosaltres, no tenim i... ja hem arribat al cap del carrer! Aquí, tot és bonic i preciós, tot.., menys les cares. En Anarres en canvi, res és bonic, res, excepte les cares de la gent. Les nostres cares, senyors meus, les dels homes i les de les dones, tots. Nosaltres no tenim res més.

Aquí, una persona, veu el brill de les joies, allí, la lluïssor dels ulls. I a través dels ulls, tot, l’esplendor de l’esperit humà i la transcendència. Perquè allí, les nostres dones i els nostres homes, són lliures. I vostès, gent d’Urras, els posseïdors, aquí, són els posseïts. Viuen tancats en una presó. Cadascú de vostès a soles, solitari i arronsat com una panerola en un recó, amb la pilotada de tot el que posseeix, al damunt, com si fos la merda seca enganxada al cul, en el bolquer d’un vell. Viuen reclosos en una presó i moren, dintre una presó. Tot això, és el que els hi veig, als ulls, quan me’ls trobo de cara a cara, al carrer, arreu on vagi, tot això, tristesa, nomes tristesa, una immensa tristesa...., el mur, senyors meus. El mur!

Tots muts. Tots estaven bocabadats i en silenci, mirant-te’l. Sol davant el món En Shevek, quan parlà s’escoltà a si mateix i li feu la impressió d’oir la pròpia veu, encara vibrant a la callada, li ressonava, li coïen les orelles. L’obscuritat, les tenebres, tornaven a giravoltar a dintre seu, no sabia el que li passava.

- Em sento marejat – digué, i s’aixecà a corre-cuita, abandonant aquella plaça tan àrdua i abrandadament defensada Vea estava al seu costat, amatent per ajudar-lo - Vingui cap aquí. No passa res, no passa res.. - digué fent una rialleta curta i sufocada.

La dona, majestàtica, s’obri pas entre els badocs i en Shevek, quasi per esma, la segui a tentines, com ànima en pena que se’n duu el diable, al infern. Estava pàl·lid, talment un sudari i el mareig no se li passava; pensà que ella, l’aconduïa als lavabos o a un indret discret, on pogués respirar un xic d’aire fresc i recuperar-se. Però no, entraren en una habitació gran, il·luminada amb llums indirectes. Hi havia un llit alt, arrambat a la paret, de color blanc, com quasi tota la decoració del pis: al davant, un mirall cobria enterament el pany de la paret; a per tot, s’hi respirava una fragància intensa, dolça, a cortinats, a roba blanca, el perfum de na Vea. - Vostè és extraordinari - digué Vea exaltada, posant-se-li davant i mirant-te’l directament a la cara, des de la discreta mitjà penombra de l’habitació, amb una rialleta sufocada que se li escapava, continuà - Realment imprevisible, Vostè és impossible... Magnífic! - Li posa les mans sobre les espatlles per atraure-se’l - Valga’m la Triple Dea! Les cares que han posat, tota aquella trepa de gallimarsots..? S’han quedat glaçats! Recoi! S’ha fet mereixedor d’un petó! – I dit i fet, aixecant-se graciosament de puntetes com un ocell per picotejar la millor fruita de la branca, li oferí la boca, l’estilitza’t coll de cigne, les blanques sines nues.

Que m’has dit, ell, la rebé, l’abraçà i besà apassionadament, primer a la boca, empenyent-li el cap vers enrere, desprès al coll de cigne, als pits, la blanca pell. En un principi Vea cedí i consentí, tova com si no tingues ossos que la sostinguessin; acte seguit s’hi resistí una mica, pura formalitat, fent dèbils contorsions del cos, rient i apartant-te’l feblement, mentre li deia ronsejant: - Oh!, no, no, què fa? Controlis, portis bé, home! Hem de tornar a la festa. No Shevek, no pot ser...

Ell no l’escoltava, l’arrastrà al llit barroerament, i ella el segui, emperò resistint-s’hi i continuant la lliça, protestant, protestant, remugant. Apoteosis de la turpitud dels sentits. Pugnant amb una sola mà, amb les cordetes de les complicades peces que vestia, en Shevek, trobà a la fi, la forma d’obrir-se el pantalon. Faltava el vestit de na Vea, la cinta amb una llaçada penjant però cenyida al cossatge, que li subjectava la faldilla i que no aconseguia desfer.

- Bé, prou - digué ella – No. Escolti’m Shevek, no pot ser, ara no. No he pres anticonceptius i el meu marit arriba d’aquí dos setmanes. Vostè no pot imaginar-se en quin embolic em posaria, si em deixes aquí, amb un farcellet a sobre. No, recoi!

Deixi’m anar! – però ell no podia deixar-la, tenia la cara ataquinada a la carn perfumada, suada, tendra de la gata maula – Escolti, no em faci malbé el vestit, la gent se’n daria compte de seguida, lligarien caps i ho sabrien tot, per favor... Esperi..., podem arreglar-ho, podem cercar un lloc discret, on trobar-nos amb tranquil·litat, sense patir. Aquí no puc confiar en la donzella i per sobre de tot, he de vetllar per la meva reputació. Carai! Ara no! Ara no! Ara no!

Alarmada per la cega urgència de l’home, per la força d’en Shevek a borbollons, li posà les dos mans a sobre el pit i l’impulsà d’un fort sondroll, amb tota l’ànima, enrere, tot el que el cos li permeté. Ell, donà un pas en fals, trontollejant, confós i desconcertat per aquella veu aguda, acovardida, timorata de la dona i per l’inesperada resistència que li oposava, però ja no podia aturar-se. Ara la resistència que ella, li

oferia, era un esperó i l’excitaven encara més, En Shevek, no escoltava veus, ni donava cap mena de treva. Encegat, s’aferrà al cos de la dona, com una pegellida a la pedra del rompent. L’abraçà i constrenyi, caient a sobre el llit endut per la inèrcia de l’empenta que la seva antagonista, per treure-se’l de sobre, li acabava de propinar i allí mateix, el desastre pressentit, fou inevitable, la lleterada de semen saltà sobre la seda blanca del vestit, embrutant-ho tot.

- Deixi’m! Deixi’m! – li repetia na Vea, rere el fragor de la batalla En Shevek, atordit, finalment afluixà i la deixà anar, com aquell qui allibera un ocell d’una trampa, tot palpant i manotejant els pantalons amb gran embaràs, maldant a cegues, per apujar-se la cremallera.

- Ho sento.. Ho sento.. M’he pensat que vostè ho volia...

- Bona Dea! Miri com m’ha deixat – digué Vea, mirant-se la faldilla a la llum trista i esmorteïda de l’habitació, mentre s’anava estirant els plecs, a fi de llevar-se-la, a corre cuita i redreçar el que es pogués de tan galdosa situació - Realment, ara no tindre més remei que canviar-me de vestit Els minuts passaven i en Shevek, encara seguia allí, fent un paper ben galdós, allò semblava la fi del cagaelàstics, dempeus, immòbil, amb la boca oberta, respirant amb dificultat, els braços pengim-penjam; sobtadament reaccionà, saltà com de resort, picà de peus, donà mitja volta i escapà de la malaltissa penombra de l’habitació i tot el mal fat que allí hi havia. De retorn a la sala de la festa, trompassant a cegues, d’aquí, per allà, amb tothom i tot, com una fantasma subliminal i marginal que giravoltés un vals, s’anà trobant amb la gent amuntegada i carranc, el bullici i les refotudes veus fortes, el camí barrat, intercedit per una munió de cossos que ja no podies saber qui era qui o que era que, cames i braços, encenedors, robes, joies, ulls que miraven, portacigarretes, mobles. Maldestre i feixuc, rebotat i encalçat pel diable que el seguia, s’entrebancà amb una taula amb rodes de coixinet. Era una taula de servei amb un gran expositor concèntric que lentament anava donant voltes, ple de lluminàries i blondes de paper gofrat i de color, safates de plata, plenes i curulles de saboroses viandes, pastissets farcits de carn picada, embotits, assortiment de dolços per a picar de mel, coco.., i demés, a punt per totes les golafreries i antulls. Shevek obri la boca per alenar i caigué desinflat com un sac de gemecs, fulminat sobre la taula, perbocant sobre les safates d’argent repujat.

- Me l’emportaré a casa – digué Pae - Si, emporta-te’l ben lluny – convingué na Vea – Feia molt que l’estàveu buscant Saio?

- Oh, una mica, menys mal que Demare et telefonà, que si no..

- Ell, segurament, estarà molt content de veure-us - No tindrem cap problema amb en Shevek, se’ns desmaià a l’entrada del vestíbul i ha perdut completament el coneixement. Vea, tinc el mòbil descarregat, oi que em permetràs utilitzar el telèfon abans d’anar-me’n - Dóna-li records de part meva al xef – digué Vea amb murrieria Oiee havia anat al pis de la seva germana, acompanyat d’en Pae i ara se’n tornaven junts. Els dos, segueren al seient del mig, a la flamant limusina del govern de la que sempre en disposava Pae, mitjançant una simple trucada de telèfon. Era el mateix cotxe que en arribar a Anarres, havia portat en Shevek quan aterrà al port astral,

l’estiu passat. Les coses havien canviat molt i ara, estava llençat sobre el seient de darrera, com si fos un fardell, tal com ells, l’acabaven de deixar anar.

- S’estigué amb la teva germana tot el dia, Demare?

- Des dels voltants del migdia, em sembla.

- Menys mal! Gràcies a la Dea! - Òndia, per que et preocupa tant que haguí pogut anar a visitar els barris baixos?

Per més que ens hi posem de peus, qualsevol odonia està convençut ja d’entrada, que tots nosaltres, som una caterva d’esclaus assalariats i oprimits. Quina diferència hi pot haver, si en troba algunes proves que li ho confirmin?

- No m’importa el que vegi, el que em preocupa és que el vegin a ell, home. No has llegit els diaris? O les fulles que circulaven, la setmana passada, a Ciutat Vella, sobre el Precursor? El mite. El que vindrà abans del final del mil·lenni, <un estranger, un paria, un exiliat, portant en les mans buides, el temps per venir> Esmentaven precisament això. Creu-t’ho, talment com si fos una premonició apocalíptica, una maleïda humorada del populatxo, si vols, però... Cerquen un mascaró de proa, un catalitzador. Ja parlen d’una vaga general revolucionaria. No n’aprendran mai, aquests tarats! Aquests fills de sa mare. Necessiten un bon escarment! Que coi, maleïda xusma, que s’esbravin contra Thu, si volen, al final, resultarà que serà l’única cosa bona que els hi podrem treure.

Cap dels dos, tornà a parlar durant el trajecte El sereno de la Residencia de Docents Degans, els donà un cop de mà, ajudantte’ls a pujar-lo. Sense contemplacions, el feren anar com un fardot i l’abocaren finalment, a sobre el llit de la cambra. Descuradament l’alè de l’home borratxo, era agre i repugnant, pudia d’allò més i tirava d’esquena, al més plantat que s’hi acostés.

Esquivant tant ominosa bravada, Oiie s’apartà del llit, sense poder dissimular un gest de fàstic, i..., la reverència i estima, que a parts iguals, per en Shevek, sentia se’n ressenti; augmentaren, cada sentiment contraposat a l’altre, en proporció a la contradicció que sentia. Arrugà les celles i remugà: - Imbecil de merda – Apagà la llum i s’entornà a l’altre cambra. Pae estava dret davant l’escriptori revisant els papers d’en Shevek - Deixa això, home! No li toquis les coses! – digué en Oiee al entrar, mentre se li accentuava l’expressió de fàstic de la cara – Vinga va, són les tres de matinada i estic cansat..

- Què coi haurà estat fent aquest fill de puta, Demare? Res, absolutament res encara. Serà un farsant? A veure si haurem repatriat d’Utopia, un refotut i ingenu camperol? On punyeta està, la seva teoria? On està, el nostre tan encaterinat vol instantani, la teleportació? On esta, la nostra suposada avantatge sobre els hanians?

Nou, deu mesos.., alimentant aquest paràsit, per a res! – Malgrat tot, abans de seguir a en Oiee, vers la porta del carrer, que no es molestà ni gota ni mica, en contestar-l’hi, s’embutxacà un dels treballs d’en Shevek.

ANARRES

Estaven tots a fora, sis arlots fent-la petar, als camps d’atletisme del Parc Nord d’Abbenay, gaudint dels últims colors del dia, els clars, fins ara, tan amplis i profunds, s’anaven fent propers i reduïts, progressivament agafaven tons torrats i els foscos que delimitaven els perfils, s’allargassaven i perdien aquesta nitidesa que els detalla, tendien progressivament a generalitzar-se en un únic color fosc, comú, vaporós, abassegador i cada cop, més uniforme, com si l’energia, la flama, la llum, la calor, quedessin sufocades sota un borrassó negra i total. Però, tot això que.., inexorablement, anava venint ponent ençà, ara, era nomes pressentiment, encara era l’hora baixa de la tarda, i.., tots, ens trobàvem contents i satisfets, desprès d’un bon tiberi i una bona i llarga sobretaula, que havíem prolongat al llarg, de tota la tarda.

Havia estat un àpat casolà fet allí mateix, al mig del carrer, amb barbacoes comunals que havíem compartit tots, amb amics i coneguts. Era la festa de les calendes de l’estiu, la Diada de la Insurrecció, que recorda i commemora el primer gran aixecament a Nio Esseia, cap allà l’any 750 del calendari urrasti, feia gairebé uns quatre-cents anys. Els sacrificats cuiners i tots els empleats dels refectoris, eren aquest cop, els convidats d’honor, de la comunitat ja que, en aquells retirats temps passats, havia estat precisament, un sindicat de cuiners i cambrers, els primers que passaren a l’acció i iniciaren la vaga general que derivà desprès, en la insurrecció. A Anarres, teníem moltes festivitats i tradicions d’aquesta mena, qualcunes instituïdes pels colonitzadors al arribar, altres, per la força de les coses, com la de la Collita i la del Solstici d’Estiu que havien sorgit espontàniament, al ritme natural de la vida en el planeta i la necessitat imperiosa, dels qui treballen junts de fer igualment, la festa i les celebracions, junts.

Estaven conversant, tots, de forma bastant inconnexa i relaxada, excepte na Takver que estava molt animada. Ella havia ballat sense parar, durant hores, havia menjat copiosament i a gust, torrades untades amb allioli i saboroses conserves a la vinagreta i es sentia plena i satisfeta.

- Per quins sets ous, han enviat en Kvigot, a les pesqueries del Mar de Keran, on tindrà d’encetar de bell nou, tota la bona tasca que aquí ja feia, mentre que, al mansuet d’en Turib, li ponen totes i sense cap mena de trava, li permeten investigar allà on vulgui? No et fot? – anava argumentant. El sindicat de na Takver, recentment havia estat incorporat a un projecte que depenia directament de la C.P.D., i ella, s’havia convertit en una decidida i ferma defensora d’algunes de les idees d’en Bedap i ara s’esplaiava – En Kvigot és un biòleg excel·lent però, ja ha begut oli.., el pobre!, no està d’acord amb les carregoses teories d’en Simas, en canvi en Turic, és una verdadera nul·litat, però.. Ai senyor!, és un llepa d’en Simas. Ja ho veureu, ja. qui heretarà la plaça, quan aquest renyoc torra neules se’ns retiri i ja veureu també, qui es farà càrrec del programa, Ja ho veureu! Recoi! Tots plegats, ja se’n podien anar al infern! Maleït sia!

- Escolta, vols dir que no t’estàs passant una mica? Què vols dir amb això del infern? - Intervingué algú que no volia saber res de critica social, ni ho entenia, ni tampoc, en aquell moment, s’estava per masses brocs.

En Bedap, que s’havia engreixat una mica i ja començava a fer panxeta, es prenia molt en serio l’assumpte de la gimnàstica, corria disciplinat i meticulosament, al voltant del camp de jocs. Els demés, fruint d’aquell plàcid moment, se’l miraven displicents asseguts a terra, al llindar d’una arbreda d’arbres vells i torturats que malgrat tot, sobrevivien com podien, als embats de les freqüents ventades i la continua polseguera. Podíem dir que la colla, practicava la gimnàstica verbal.

- És una forma oral dels iotics – explicà conciliador en Shevek – En la frase, és una de les moltes solucions figurades en que alternativament, pot derivar una acció. Un joc especulatiu de les possibilitats, molt espontani i comú entre els urrasti – Ja portava força temps que feia cas omís a les antigues recomanacions d’en Sabul instant-te’l a no divulgar o parlar de la llengua iotica - Com s’incorporà aquesta paraula al pravic?

- Els colonitzadors – explicà un altre – sens dubte, haurien d’haver après el pravic de ben grans i durant molt de temps, encara que tinguessin un esperit regeneratiu, venien marcats i pensaven amb els conceptes de les llengües antigues. Vaig llegir que la paraula “maledicció” no figura en el diccionari pravic; és iotic també. Es veu que a en Farigv, no l’hi passà pel cap, incloure-hi un bon reguitzell de malediccions quan inventà la llengua o bé.., ves a saber, els ordenadors de que es valia, no ho van considerar pertinent. He! He! - Què coi és llavors, el infern? – preguntà na Takver – Jo em creia que volia dir el dipòsit de la merda que teníem al poble, on jo vaig créixer. Per nosaltres < Ves-te’n al infern!> era enviar algú al pitjor lloc del món.

Desar, el matemàtic, que ara ocupava una plaça permanent al Institut i que sempre pilloscava als voltants d’en Shevek, encara que poquíssimes vegades es dignava a parlar directament amb na Takver, digué amb el seu peculiar estil criptogràfic, sempre interessat: - Significa Urras - En Urras, significa el indret on van a parar els condemnats - Ja sé. és un lloc d’estiueig situat al Sud-oest – digué estúpidament Terrus, una ecologista, antiga amiga de na Takver, que també pul·lulava per allí.

- En iotic,, té un sentit religiós - Ja se que per les coses que fas, et cal saber llegir en iotic, Shev, però.., també, tens que llegir llibres de religió i de mística?

- Els conceptes de l’antiga física urrasti, són tots religiosos, <Infern> significa el lloc del mal absolut - El depòsit de fems de la Vall Rodona – digué càusticament, na Takver – tal com jo pensava En Bedap, arribà en aquell moment, esbufegant, enfarinat de pols i degotant suor.

Es deixà caure com un sac, al costat d’en Sheek, respirant agitadament - Digues alguna paraula en iotic – demanà Richat, una alumna d’en Shevek – Com sona?

- Què vols que et digui? Tu, suara..., Maleïda, siguis!, ara mateix, ja en saps una: Infern!

- Mireu-vos-el, el noi acaba de maleir-me! – digué rient, la noia – digues una frase sencera, home Shevek, condescendent, digué una frase en iotic i desprès ho comentà – Si voleu que us digui la veritat, en realitat no se pas, ben bé, com es pronuncia. Faig el que

puc – hi afegí – tant sols amb bona voluntat. La veritat és que ho dedueixo, tracto d’endevinar, temptejo...

- Què vols dir?

- <Si el pas del temps és qualitat de la consciència humana, interpretació subjectiva, llavors el passat i el futur, són meres funcions de la ment.> Del presequencista, Keremcho – digué en Shevek, abstret, com si parles sol - Que estrany pensar en gent que parla i que un, per més que faci, no la pot capir!

- Ni tant sols entre ells mateixos, poden entendres bé. Parlen centenars de llengües diferents. Mira si en són de “papanates” i simples, aquets anarquistes bojos de la lluna, que àdhuc, volen entendre’ns a nosaltres, diuen ells, perplexes.

- Aigua!, Aigua! - Demanà Bedap encara a tort i defallit, al costat d’en Shevek, desprès del sobreesforç que acabava de fer - No hi ha aigua – digué Terrus – Portem divuits dècades sense ploure. Cent vuitanta-tres dies exactament. La sequera més llarga, que es recorda en Abbenay, des de fa més de quaranta anys - Si continua així, caldrà que reciclem l’orina, com ja passà abans, temps enllà, pels vols de l’any vint. Vols un got de pixats, Shev?

- No facis bromes amb això, dona – reconvingué Terrus – que la cosa, va de veres.

Ara mateix estem tots, a la corda fluixa en espera de la pluja. Les collites de Llevant del Sud s’han perdut totalment. Ja esta bé, ni una gota en trenta dècades! No sé pas què farem!

Tots els sis, restaren en silenci amb el cor empetitit, acabaren per eixarm, estirabots i comentaris inconnexes. Alçaren la vista vers aquell cel, tant llunyà, daurat i boirós, a través del brancatge dels alts arbres de fulles dentades, importats del vell món en fàtua lluita contra l’impossible, esgrogueïts, mustis i ressecs per la sequera, sota l’ombra dels quals, estaven asseguts.

- La Gran Sequera no es repetirà, - digué Desar - laboratoris d’última generació de salinitzaran les aigües del mar i desprès, la canalitzarem allà on convingui - Si, amb sort, potser ajudaran a mitigar-la – completà Terrus amb una recança infinita

Aquell any, a l’hemisferi nord, el hivern, arribà aviat, més fred i sec que de costum.

Una inclement polseguera escarxada surà a mig aire, portada per fortes i sobtades ventades, a través dels amples carrers i les arranades cassetes baixes d’Abbenay. A les piscines i als banys, l’aigua fou rigorosament racionada; indiscutiblement, la set i la fam havien de prevaldre sobre la higiene personal. L’aliment i el vestit, per als vint milions d’habitants d'Anarres procedien bàsicament, del òptim aprofitament de les plantes d’holum, fulles, llavors, fibres, arrels, tot. Sense problemes disposaven a bastança, de piles de teixits de tota mena, per a ser distribuïts a tothom que li fes falta, emmagatzemats als diferents dipòsits i repartits per tot el territori, però.., mai havien aconseguit fer una reserva d’aliments suficient, en previsió de qualsevol contingència extraordinària, no podien. L’aigua totalment dosificada i evidentment escassa, anava directament a la sedegada i terrossada terra, car, era vital i primordial, garantir el manteniment de les plantes. La pols carretejada per la rufaga, que contínuament, batia els damunts de les cases, arribava de les llunyanes regions encara més seques i àrides, del sud i l’oest i maculava de groc plumbós, tot el cel, sobre la ciutat, abans,

proverbialment tant blau i diàfan, sense un sol nuvolet que l’enterbolís. A vegades, quan el vent bufava del nord, des del cim de Ne Theras, que al llunyedar, tutelava la ciutat, ho netejava tot i teníem un moment de treva, la repel·lent i mineral boirina groga, escampava i apareixia el vertader cel de sempre, blau, profund, brillant, immens, púrpura a l’àpex del zenit.

Takver romangué prenyada i avançada la gestació, molt sovint, tenia somnolència i s’endormiscava a qualsevol lloc, emperò, estava animada i de bona jeia, plàcida. – Sóc un peix, – deia – un peix a l’aigua. Estic dins el nin que esta dintre de mi Però sovint, el treball diari, l’extenuava o es quedava amb gana, la pobre!, puix a la distribució d’aliments, havien reduït una mica, les racions a que teníem dret.

Les dones embarassades, el mateix que els nens i els vells, tenien dret a un àpat extra diari, un refrigeri a les onze del mati, però na Takver, absorta en les exigències de la feina, per deixadesa, massa sovint, se’ls saltava. Ella, podia prescindir d’una menjada però no, els peixos de la seva piscifactoria. Era així i.., no hi podia fer res, els companys, que ja ho sabien.., solidàriament, li duien una part de les seves pròpies racions o de les sobres del menjador que podien arrapinyar, un pastisset farcit o qualcuna fruita. Takver s’ho menjava tot, a peu dret o com podia, amb fruïció i deler, contenta i agraïda, però.., tenia una desesperada necessitat de coses dolces i en aquets dies difícils, els dolços escassejaven. A la que estava cansada, perdia la paciència i s’irritava amb facilitat, tenia mal humor i rondinava, amb una sola paraula la feies explotar i ella, ho enviava tot a dida.

A finals de la tardor en Shevek, completà un opuscle anomenat “Els Principis de la Simultaneïtat”. El presentà a en Sabul, tal com era preceptiu, perquè donada la seva qualitat de responsable del Institut, calia el seu vistiplau i a més, era ell precisament, qui se’n cuidava de les publicacions. Sabul, complides les formalitats, sense dir ni ase ni bestia, el retingué una dècada, desprès dos, tres, i..., continuava sense dir res, el maula pagava a la callada. Finalment, en Shevek no pogué més i l’interpel·là, l’altre, el feu passar amb raons de pa sucat amb oli, respongué que encara no havia tingut temps de llegir-s’ho, que estava massa enfeinat, que s’esperés una mica més... En Shevek, entomà les excuses amb estoïcisme i esperà. El hivern ja era ben avançat i el vent sec, bufava a tot estrop, dia rere dia, el terra dels carrers estava glaçat, cruixent i escarxat, tot semblava haver parat en una mena de pausa sense assossec, en espera de la salvadora pluja, en espera del infantament.

La cambra estava a les fosques. A la ciutat, just acabaven d’encendre les llums del carrer, la llum diürna tocava a la fi i començava la vesprada. Na Takver entrà, donà el llum i s’arraulí vora la reixeta del calefactor, com si fos un ratolí.

- Oh! Quin fred! Quin fred que fa! Em noto els peus glaçats, entumits.., fins i tot m’han vingut llàgrimes als ulls, del mal que em feien al caminar, venint cap aquí... No sabia com posar els peus a terra.., m’hauran sortit penellons? Aquestes malaguanyades i refotudes botes de propietari, no escalfen gaire. Perquè coi, no som capaços de fer un parell de botes com cal? Què hi fas aquí, assegut, sol i en la foscor?

- No ho sé - Has passat pels menjadors? Jo, ja m’he espavilat, he fet un mos com he pogut, camí de casa, a Excedents. Aquest migdia, m’he quedat, perquè resulta, que les cries dels kukuris, volien eixir dels ous i ja burxaven per esquerdar les closques i hem hagut de treure els peixos del estanc a corre cuita, abans que els adults, se les mengessin. Una feinada que ens ha fet anar de corcoll. Has menjat?

- No

- No fotis, no et facis el víctima, ara tu! Per favor, aquesta nit, no! Si em trobo en que, alguna cosa més, avui, em surt malament, no podré, no ho aguantaré pas i em posaré a plorar en un recó. Estic farta de plorar i somicar, coi! La culpa la tenen aquestes estúpides hormones! Ai, tant de bo, pogués parir com els peixos, ells si que ho enllesteixen aviat, ponen els ous com aquell que llença un sospir i s’allunyen nedant, això si no els hi agafa el rampell, de girar cua i fotre-se’ls... No et quedis així, impàvid, immòbil com si fossis una estàtua. No ho puc suportar! Per favor! – Ploriquejà, tot ajupint-se per arrambar-se a la vora de la reixeta del calefactor a fi d’escalfar-se directament, mentre amb els dits entumits, tractava torpement de lliurarse de les botes de treball, maldant per afluixar-se els cordons de les sabates. Una tremolor incontrolada li serrava les dents i la sacsejava de dalt a baix, li costava entrar en calor per més que fes.

En Shevek, restà callat i no digué res - Què et passa? No aniràs a quedar-te així tota l’estona?

- Avui me trobat amb en Sabul, Finalment el bord, m’ha citat per a dir-me que no compti pas amb el seu aval, per a la publicació dels “Principis”, ni tampoc, per a fer qualsevol tipus de presentació publica o divulgació, Na Takver, ara si, devingué glaçada definitivament, deixà de barallar-se amb els cordons de la sabates i mirà en Shevek directament als ulls – Què t’ha dit exactament?

- La critica que m’ha fet, la tens sobre la taula. Si vols la pots llegir.

Ella s’aixecà d’immediat i arrastrant els peus amb una bota a mig treure, s’acostà a la taula, prengué el paper i el llegí.

- <El principi de que la física seqüencial fonamenta la filosofia del temps ha estat reconegut i acceptat de comú acord, a la societat odoniana, des de la colonització d'Anarres. Tota desviació egoista, d’aquesta solidaritat primària i bàsica, només pot aconduir a insensats i estèrils deliris, hipòtesis impracticables i inútils per a la organització social o a la reiteració de les especulacions supersticioses d’irresponsables científics a sou, als estats explotadors d’Urras,,,> Maleït sigui, aquest malparit! Però, que s’ha cregut aquest farsant! Aquest tros quòniam! Qui s’ha cregut que és, aquest talòs, emulant a la mateixa Odo? Farà publica aquesta critica?

Ho esventarà als diaris?

Na Takver s’agenollà per acabar de descalçar-se i es tragué finalment del peu, la bota que li faltava. Des de allí, al terra, sense aixecar-se encara, feu una ràpida i subreptícia mirada, a en Shevek, però es contingué un primer impuls i durant una bona estona, sense deixar de mirar-lo, s’abstingué de dir-li res. Un cop passat aquest compàs de introspecció, sobreposant-se, parlà amb veu continguda i serena que ja no era forta i tensa, com abans, en un primer moment; ara tenia aquella qualitat seva, greu i vellutada tan característica, per afrontar els moments compromesos.

- Què faràs ara, Shevek?

- No hi ha res a fer - Nosaltres imprimirem el llibre. Fundarem un nou sindicat de premsa i si és precís, aprendrem tipografia - No, no ho comprens, en aquest moment, el paper esta racionat al màxim. Res d’impressions no essencials. Tan sols permetran les publicacions de la C.P.D. I és normal, si més no, fins que les plantacions d’arbres holum estiguin salvades.

- Aleshores, potser podries fer una petita giragonsa i alterar d’alguna manera, la presentació, disfressar el que dius. Decorar-lo amb guarniments seqüencials. Cal ser murri, tu saps que això es pot fer i a la fi, tot es redueix a una mera qüestió de

vocabulari. Diguem que seria la formalitat necessària a fi de que ell, ho acceptés sense posar-se en evidencia.

- No pots disfressar un negre de blanc A ella no se li ocorri preguntar, si no podia eludir el control d’en Sabul o directament enviar-lo a pastar fang i tirar endavant, passant per sobre de ell. Ningú a Anarres passava per sobre de ningú. No hi havia subterfugis. Si, per un cas, no es veia en cor de treballar amb els altres solidàriament, al si d’un sindicat com era preceptiu, fotia el camp i treballava sol.

- Shev, i si... - S’interrompi.., s’incorporà i col·locà les botes, arrambades vora el calefactor perquè s’assequessin. Amb recança i parsimònia. es tragué l’abric i el penjà a l’armari; d’una revolada, s’abrigà amb una gruixuda valona teixida a mà, que tenia per estar per casa, s’assegué al llit, que grinyolà i s’enfonsà lleugerament, sota el seu pes. Esguardà a en Shevek, que seguia a contrallum, immòbil, destacat com una ànima en pena, entre ella i la finestra.

- I si l’hi proposessis que signés amb tu, com a coautor? Tal com ja vas fer, en aquell primer treball que vas escriure, recordes?

- En Sabul no es tonto i no s’hi prestarà així com així, sobretot per tot allò, que, ell en diu eufemísticament, <especulacions supersticioses> - N’estàs ben segur? Vols dir que no és precisament això, el que espera? Mira, des de la seva talaia, sap de sobres, el que tu has anat fent durant tot aquest temps i t’ho ha deixat fer, t’ho ha consentit. Sempre has dit que era astut, probablement, ja et veia a venir.., Sap que el teu llibre és explosiu i que inevitablement, ell i tota la seva tropa seqüencial, aniran a petar, al bidó de reciclatge. En canvi, si tot aquest inevitable trasbals, se’l pogués repartir amb tu, ja fora un altre cosa, compartiria el mèrit i ja no estaria en entredit. És un ego pur, això és el que és, i no vol perdre la seva prevalent poltrona sobre els demés, manegar la confraria, ser Església i pontificar, comprens?

Només cal que li donis carnassa i fer que, d’alguna manera, ell, també, se’l pugui sentir com el seu llibre.

Shevek digué amargament - Compartir amb ell, el llibre, seria tant com si et compartís a tu - No t’ho agafis així, Shev. L’important és el llibre, el seu contingut..., les idees.

Escolta’m bé. Nosaltres dos, volem tenir i conservar aquest nin tant maco, que esperem amb tanta il·lusió, volem estimar-lo.. cert? Oi? Però si per qualcuna raó, que ara mateix, no preveiem, tingues que morir quedant-se amb nosaltres, si la nostra companyia no li anés bé, si només pugues viure en un hospici, en una llar de nens, si mai més, no el poguéssim veure, ni saber el seu nom.., què triaríem? Conservar el nen? O donar-li la vida?

- No ho sé - digué ell. Avergonyit de la seva condició humana, s’enfonsà el rostre entre les mans i fins que el cor li digué prou, sanglotà incontroladament, sobreposantse al poc, desprès d’uns moments d’incertesa, intentà refregar- se el front, amb la mà fent un gran gest contenciós, si més no, per deixondir-se una mica – Si, evidentment.

Si. Però això.., però jo.., - Germà meu, cor estimat - digué na Takver. Entrecreuà les mans sobre la seva falda i mirant-te’l amb dolçor, refrenà una primera vehemència– No importa el nom que hi figuri al llibre. La gent ho sabrà. La veritat és el llibre.

- Jo sóc aquest llibre - digué ell. Tancà els ulls i es quedà quiet, molt quiet. Na Takver finalment, se li acostà, tímidament i amb el capciró dels dits, el tocà amb exquisida suavitat, amb tanta cura com si palpes una ferida que fes mal.

A principis de l’any 164 va imprimir-se a Abbenay la primera versió incompleta, dràsticament abreviada, dels “Principis de la Simultaneïtat”, signada per en Sabul i en Shevek, en la seva qualitat de coautors. En aquells temps, la C.P.D. únicament editava els documents i les directrius essencials, però en Sabul havia influït a tota la Premsa i a la divisió d’informació de la C.P.D., i els havia convençut del alt valor propagandístic del llibre. Urras, digué, veu amb maligne satisfacció la sequera que delma el nostre planeta i les perspectives segures d’una gran cassussa a tot Anarres; els diaris iotics, arribats a l’últim embarcament, en van plens i presenten un quadre desolador i sinistre i avançaven malastrugues profecies sobre l’imminent desastre odonià. Quin millor desmentiment, doncs, argüí en Sabul, que la publicació a l’exterior, d’una genuïna obra de pensament, un <monument científic>, deia ell, de la seva revisió, <que s’alça per damunt de totes les adversitats materials i demostra la vitalitat inextingible de la societat odoniana, superant una vegada més, al propietariat arquista en tots els àmbits del pensament >.

De manera que l’obra fou editada; i quinze, dels cinc-cents exemplars, viatjaren a traves de l’espai, a bordo del mercant iotic Alerta, vers la lluna Urras, En Shevek mai ni tant sols, fullejà un sol exemplar d’aquell flamant llibre imprès amb totes les de la llei. Mai més, no volgué saber-ne res. No obstant, al paquet destinat a l’exportació, hi afegí una copia de l’original, amb el text complet escrit a mà. Una nota sobre la coberta, demanava que amb les salutacions de l’autor, la fessin arribar i l’entreguessin com a present personal, al Dr. Atro, cap en curs, del Col·legi de la Ciència Noble a La Universitat d’Ieu Eun, No hi havia dubte, que en Sabul, que era qui havia de donar el vist i plau per a l’exportació, notaria l’afegitó. En Shevek, mai no va saber, si l’altre, badà en el seu control de tot, i.., no se’n adonà. Mai no sabé de cert, que va passar, potser el barrut, per despit, el confiscà, o ves a saber, potser imbuït de superba i pagat de si mateix al màxim, cregué que els físics urrasti, quedarien més impressionats amb la seva versió de síntesis, abreviada i mutilada i el deixà passar. El cas és que, sobre el hològraf manuscrit, no digué res a en Shevek i en Shevek, tampoc l’hi preguntà.

A partir de llavors i durant tota aquella primavera, en Shevek, s’entotsolà i en prou feines si parlà gaire més, amb ningú. Treballà com a voluntari, al sud d’Abbenay, a la construcció d’una nova planta de reciclatge de l’aigua i quasi tot el dia, estava ocupat fora de casa, treballant o ensenyant. Reprengué els estudis de física quàntica i.., sovint es passava nits senceres, potinejant amb l’accelerador d’energia o a les instal·lacions del Institut, practicant amb els especialistes en partícules. Al terreny particular, amb na Takver i els amics, es mostrava callat, sobri, amable i fred, adoptà un posat distant, fins i tot, avergonyit.

L’embaràs avançava i a na Takver, se li havia dilatat molt el ventre i caminava tortejant com si traginés amunt i avall, una enorme i pesant cistella plena de roba.

Voluntariosa com ningú, la noia no deixà la seva feina, als laboratoris de la piscifactoria, fins que va trobar i entrenar un substitut qualificat, de la seva confiança.

I a la que ho aconseguí, restà a ca seva, preocupada per les emergències de les seves pròpies coses i els preparatius de part, que llavors, de cop i volta, adquiriren rellevància i notorietat. En Shevek, avisat, arribà a corre cuita, cap a la mitja tarda...

- Podries cridar a la llevadora – demana na Takver - Digues-li que les contraccions es repeteixen cada quatre o cinc minuts però.., de manera regular. De moment, no s’acceleren pas, crec que.., ja hi som! Que vingui, però.., que s’ho agafi amb calma i tranquil·litat, que no passa res, tot va bé.

En Shevek sortí esperitat però, no trobà la llevadora, atorrollat, llavors, li feu un salt el cor i.., davant els inevitables imponderables de la servitud humana, que implacablement s’anaven presentant, començà a intranquil·litzar-se i a tenir por, pànic. Tant la llevadora, com el metge del districte, estaven absents i.., cap dels dos, havia tingut la precaució de deixar com era usual i preceptiu, informació o manera de ser localitzables en cas de necessitat. El cor a dintre el pit, començà a bategar-li amb violència i de repent, se li girà el cervell, se li encengueren les llums i ho veié tot, ara si, amb una claredat terrible i cruel, era un mal averany, els fats li eren hostils. Des del hivern passat, ell, inconscientment s’havia allunyat mica a mica, de na Takver, precisament, des d’aquell posicionament respecte al llibre. I ella, s’havia mostrat cada cop més callada, més passiva i pacient. Ara comprenia aquesta laxitud, que al principi el sorprengué, aquest capteniment allunyat, pobreta!, se’ns dubte, patia i fins i tot, potser, s’havia estat preparant per a ben morir. Amb tota seguretat, ella se les veia a venir i no volia alarmar-lo, ara ho comprenia i si, se l’hi havia allunyat, era per a no causar-li problemes, i ell, cec i insensible, ni tant sols, havia provat de seguir-la...

L’havia ignorat totalment, absort com estava amb les seves refotudes petites coses.

Ell, egoista i corsecat com una despulla, només s’havia preocupat de si mateix, de l’amargura del seu propi cor, mai de les temences o el coratge de ella. L’havia deixat sola quan ella més el necessitava, perquè ell, ja ho veus, volia estar sol, vet ho aquí. I així s’havien distanciat, més i més, més lluny, massa lluny i ara,,, ja per sempre més, seguiria trobant-se sol.

Cames ajudeu-me, anà a la clínica del seu barri i arribà, destarotat i amb la llengua a fora, sense poder respirar i atorrollant-se al parlar. Les cames li feien figa i envides si s’aguantava dret. Tant és així, que allí, al principi, cregueren que era víctima d’un atac cardíac. Un cop asserenat, es feu valdre i l’atengueren degudament.

Immediatament el posaren en contacte amb un altre llevadora i li recomanaren que no perdés més temps i se n’anés de seguida, cap a casa per ajudar a la companya com pogués.

Sortí de bell nou, com un coet vers ca seva i a cada pas que feia, notava com la por se li feia més patent, creixia en ell fins a extrems impensats, el terror, la certesa de la pèrdua.

Quan ell arribà, els esdeveniments tenien el seu tempo, no pogué agenollar-se i arraulir-se junt a la seva estimada i demanar-li perdó, com tant desesperançadament volia i necessitava. Na Takver ja no tenia temps per escenes emotives; estava ocupada. Havia retirat els coixins i tota la roba del llit, excepte un llençol net i estava estesa a sobre, ocupada en les feines del part. No es queixava, ni cridava, com si no notés res, com si no tingues cap dolor, però cada cop que tenia un contracció, ella, en lluita com un brau acorralat, la dominava amb els músculs i la respiració, i desprès es distenia com una manxa, deixant anar un llarg i neumàtic esbufec, talment com aquell que fa un esforç tremend per aixecar una pesada carrega. En Shevek, mai no havia vist un treball que utilitzés d’aquesta manera, tota la força del cos. És clar, no podia observar tot aquell espetec, aquell esclat inaudit, impunement, sense involucrar-s’hi, sense col·laborar-hi. Potser, pensà, li aniria bé que la prengués de la mà, quan ella necessités un punt de suport per empenya i fer força. De seguida, descobriren la feliç combinació, fent servir el vell mètode d’anar provant i tantejant, sobre la marxa, corregiren l’error, i.., així seguiren, sincronitzats, fins i tot, desprès de l’arribada de la llevadora. Na Takver pari dempeus, ajupida, la cara premuda a la pell i la tebior del cos d’en Shevek, les mans aferrades com garfis de ferro, als braços entrellaçats d’en Shevek, que la sostenien. – Ves, que ve..! - digué amb tranquil·litat, la llevadora, sota el panteix de la respiració forçada de la dona, i a l’últim sotrac.., traient

forces de flaquesa.., aixecà triomfant, ben alt, la criatura viscosa i palpitant, però cognitivament humana, que havia eixit, del ventre inert i tumefacte que quedava enrere. Segui a borbollons una sangada i una massa amorfa de quelcom no humà, no viu. El terror oblidat, retornà de nou, com una mala astruga, neguitejant-lo de dalt a baix, com si fos una feble fulla, a mercè d’un vent imperiós. Allò era la mort! Davant seu, na Takver se li anà, lentament és deixondi, desplomant-se i esllanguint-se, no podia més!, dejús sos peus, arrupida a terra, sobre l’estora i exànime. Engelabrit i atroncat per l’angoixa i l’horror, a l’instant, s’inclinà sobre el cos i la prengué i alçà, com si fos una criatura, enlaire.

- Llestos! - digué la llevadora - ajuda-la a què s’aparti una mica, i jo us recolliré i netejaré les coses - Vull rentar-me! Estic bruta! – sospira, als seus braços, dèbilment na Takver, més enllà de les coses d’aquest món.

- Vinga! Ajuda-la a rentar-se. Mira, això són compreses estilitzades.., allí, hi ha..

- Uau! Uau! Uau!- sonà una veu, allí al fons...

L’habitació semblava plena de gent, que garlava i garlava i es movia per aquí, per allà, excitada.

- A veure, ara – atallà la llevadora- dóna-li de nou, el nadó, col·loca-li sobre el pit a fi de que ajudi a parar la sang. Tot va bé. Me’n vaig a portar la placenta, al congelador de la clínica. Tardaré deu minuts - On és? On és el..?

- Al bressol, home! - digué la llevadora mentre sortia Esdevingut un vertader sapastre i desmanyotat i esverat, com si ara, eixís de l’hort i li vingués tot de nou, en Chaves cercà el llitet que tenien preparat els dos, amb tanta il·lusió, tres dècades ençà, i.., a dintre hi trobà la sospirada criatura. Era inaudit, d’alguna manera en mig de tant desori i la precipitació extrema dels esdeveniments, la llevadora, havia trobat el temps suficient, per a netejar al nou nat i àdhuc, vestir-lo amb una folgada camisa blanca. Ja no era allò, tan viscós, ni s’assemblava tant, a un peix com quan, a la primera llambregada, l’havia vist per primer cop. La nit havia arribat amb la mateixa peculiar celeritat, la mateixa absència de temps, si voleu expressar-ho així. Ja era tard, la llum era encesa i il·luminava l’habitació, en Chaves alça al nin per atansar-lo a la mare. El rostre era d’una petitesa increïble, amb unes somnolents i grans parpelles tancades, d’aspecte feble i fràgil, trencadís, potser.

- Porta-me’l! - li estava dient na Takver - Vinga! Dóna’t pressa, porta-me’l per favor!

Amb cura infinita en Chaves, prengué la criatura del bressol, a l’altre banda de l’espaiosa cambra i prest, cuità a dipositar-la sobre la panxa de la mare, tal com li demanava - Aha! - se li escapà a la dona, en veu baixa; una exclamació ensems de triomf i orgull - Què és? - Preguntà amb veu somnolenta, desprès d’uns moments de vacil·lació En Chaves que s’havia assegut al seu costat a la vora del llit, escodrinya el farcellet meticulosament, una mica desorientat per la llargària de la camisa i els peuets tant xics - Nena! - s’atreví a afirmar, atribolat Al cap d’un moment, tornà la llevadora, trastejà amb moviments ràpids, per la cambra posant les coses en ordre – Nois, heu fet una bona feina – comentà dirigint-se als dos. Ells assentiren amb modèstia. – Demà mati, vindré un moment, a treure el cap.. – digué quan ja se n’anava. Al cap d’uns moments, el nadó i la mare, dormien plàcidament. En Chaves reclinà el cap, vora el de na Takver. Estava acostumat a l’olor almescada de la pell de la dona, però, ara era diferent, la sentor s’havia transformat en

un perfum intens, poderós i gràvid. Dolçament passà un braç darrera el rostre de na Takver que s’havia dormit profundament i descansava amb el bebè al costat, sostenint-lo amorrat al pit. Prompte al palau dels somnis, Chaves quedà retut i adormit

Per pur sentit pràctic, un odonia, normalment optava per la monogàmia, amb la mateixa actitud i sense més transcendència, que si es tractes de muntar una empresa col·lectiva de producció, un cos de ball o una fàbrica de sabons. Una societat, un aparellament, una entesa de dos o més, era un acte civil i quotidià, era una federació tan lliurament constituïda com qualsevol altre. Mentre funcionava bé, funcionava i si no funcionava, deixava d’existir, i.., punt. No era una institució, si no, una funció.

Sense haver de rendir comptes a ningú, no requeria altres sancions, ni més pronunciaments, que la pròpia consciència individual dels implicats.

Aquets pressupostos responien plenament a la teoria social odoniana. La validesa de la paraula, de la promesa, àdhuc de la promesa feta en termes vagues i indefinits, era part essencial i consubstancial de la trama que definia i caracteritzava, tot el substrat del pensament odonià i per més que, l’èmfasi amb que Odo, defensava la llibertat de triar de l’individu, sembles mediatitzar o invalidar qualsevol idea de compromís, promesa o vot, era precisament aquesta intrínseca llibertat per a poder optar, aquesta expectativa oberta, el que li ho donava tot el seu valor. Perquè fer una promesa, és un pronunciament, una passa en una determinada direcció, de fet, comporta, una lliure auto limitació de les opcions. I tal com assenyalava Odo, si l’esser humà no decideix posar-se en marxa, vers una direcció, si no va enlloc, si en resta aturat i mut, mai no coneixerà el canvi de les coses. La llibertat d’elecció i de muda, tant inherents a l’home, quedarien anorreades, sense raó de ser, seria com estar tancat i barrat, dins una presó, una presó que tu mateix, absurdament, t’hauries construït, o pitjor encara, rauries davant un mostrari eixorc, un laberint en el que cap camí, seria millor que l’altre. Així doncs per a Odo, la promesa, el compromís, l’idea de fidelitat, eren essencials dintre la complexitat de la llibertat.

Molta gent, opinava que aquest concepte de la llibertat, no era aplicable a la vida sexual. La femineïtat, la seva condició de dona, potser?, deien, l’havia impulsat a rebutjar la vertadera llibertat sexual; i en aquest aspecte n’Odo, no havia escrit per als mascles. Aquesta opinió era compartida a parts iguals, tant per homes, com per dones, de manera que, no era la masculinitat el que n’Odo, semblava no haver comprés, si no tot un altre tipus o sector més general, de l’espècie humana, aquelles persones per les quals, l’experimentació, és la quinta essència del plaer sexual.

No obstant i malgrat que pogués semblar no haver-los comprés i els considerés, probablement, sendes aberracions del propietarietat – ja que el gènere humà és en el seu conjunt, una espècie esclava de la parella, o com a mínim, una espècie ancorada en el temps – Odo havia tingut més en compte als promiscus, que als que pretenien una llarga vida en parella. No hi havia cap llei, cap limitació, cap penalització o càstig, cap censura que reprimís les pràctiques sexuals de qualsevol tipus, salvat les forçades a desgrat de l’altre, la violació d’un adult o d’un infant. En el cas flagrant de que això succeís, si el violador no anava a parar promptament, a les mans asèptiques d’un centre de teràpia encarregat de redreçar-lo, la comunitat estava legitimada a actuar per compta pròpia i prendre represàlies d’immediat,. Però les vexacions, eren

extremadament rares en una societat en la que, la satisfacció sexual completa, era la norma a partir de la pubertat. L’única limitació de l’activitat sexual, era potser, una moderada pressió, a favor de la seva pràctica en privat, com una cautela imposada per la vida comunitària i la costum.

En canvi els que es comprometien a formar i mantenir una parella estable, ja fos homosexual o heterosexual s’ensopegaven amb una munió de problemes desconeguts per aquells altres, que gens exigents i més promiscus, s’acontentaven amb el sexe improvisat i sense compromís, allí on casualment, els hi petés. No només no tenien que encarar-se amb el sempitern, problema de gelosia, els sentiments possessius i altres mals, comuns a la passió i a la monogàmia, si no també, a les pressions de la societat. Una parella es constituïa, donant per fet i acceptant a priori, que en qualsevol moment, les exigències de la distribució del treball, prevaldrien sobre els seus interessos personals, i la relació, per imperatiu pràctic, sotmesa a tals constrenyiments, podia anar-se’n a passeig. Una perspectiva gens engrescadora però que certament, esperonava l’enginy, en recerca de complementarietats.

La Divtrab, l’administració de la divisió i el repartiment del treball feia enginyeria informàtica amb totes les dades personals i sempre procurava que les parelles coincidissin a les destinacions, a fi de no separar-les o bé, a petició dels interessats, tan aviat com fos possible, reunir-les de bell nou; però no sempre es podia fer a satisfacció de tothom, sobre tot, en lleves d’emergència per a resoldre problemàtiques peremptòries de la comunitat, llavors era qüestió de caixa o faixa, es tirava pel dret i no hi havia res a fer. I ningú pretenia que la Divtrab fes trampa, refès llistes senceres o re programés els ordenadors per a resoldre el conflicte. Tot anarresti sabia de sobres, que per a sobreviure allí, havia que prestar-se a anar on fes falta i a fer el treball que calgués fer. Creixien en la consciencia, de que la distribució del treball era un factor fonamental de la vida, una necessitat social immediata i permanent; la vida conjugal en canvi, era un assumpte privat, un privilegi, una prebenda que nomes podia gaudirse dintre dels límits que imposava una obligació més general i bàsica.

Però quan una relació és contreu en llibertat i bona fe, qualsevol circumstancia adversa que l’entorpeixi o encalli el seu natural procés de desenvolupament, lluny d’aturar-la, pot esdevenir factor d’enfortiment de vincles. De manera que, la separació i fins i tot, la mera suposició de qualcuna possibilitat desfavorable, obrava d’enfortiment de la lleialtat entre els companys de relació. Era com vèncer una cursa d’obstacles. Mantenir una genuïna i espontània fidelitat al si d’una societat tolerant, que no imposava sancions morals a la infidelitat i mantenir-la impertèrrit, durant llargues separacions lliurament acceptades, que podien aparèixer en qualsevol moment i durar mesos i mesos, posava a prova qualsevol tremp, era una mena de desafiament. Eren herois de la quotidianitat que cercaven la llibertat, vencent les adversitats.

Als voltants dels anys 160, moltes persones que mai l’havien cercat o ni tant sols, remotament concebut, tingueren aquest repte i provaren aquesta llibertat amb resultats molt positius, els hi agradà. Els imponderables d’una circumstància no prevista, aquella inclement sequera, els portaren a viure en pròpia carn, l’experiència.

I els hi agradà palpar aquesta impressió, aquest pessigolleig interior, de quan es transita a cor obert, per una senda perillosa. La sequera que va començar a l’estiu de 1963, no minvà al hivern següent. A l’estiu del 64 va arribar l’escassetat i l’amenaça d’un desastre, si l’endèmica sequera es prolongava més.

El racionament era estricte i espartà; les lleis del treball una necessitat imperiosa.

La feina primordial de cultivar i distribuir aliments suficients per a tothom, era ara, convulsiva, desesperada, però la gent estoicament, aguantava el tipus, no estava

abatuda. Odo havia escrit: < Un nen alliberat de les culpes de la propietat i del pes de les exigències econòmiques, creixerà en el desig de fer el que fa falta fer i amb la capacitat enriquidora, de fruir del que fa . És el treball estèril i sense sentit, el que fa enterbolir els cors. El gaudi d’una mare alletant, de l’estudiós escodrinyant, del caçador afortunat, del bon cuiner, de l’artesà manyós, de qualsevol que faci una feina necessària i la faci bé, aquesta petita i senzilla alegria, és potser, la font més profunda de l’efectivitat humana i de la vida a la societat >. Si, en aquell llarg estiu, a Abbenay, hi va haver una estranya corrent subterrània d’alegria, que passava de casa en casa, de carrer en carrer, arreu on miressis, les cares t’ho reflectien. Tots desfruitaven del treball per més dur que fos, segurs de fer el màxim, amb la precisió precisa. La vella divisa de la solidaritat, havia ressorgit a totes les mirades i es traduïa a tots els gestos. Enardia, quan veies que finalment, el vincle, quan se’l posava a prova, era encara més fort que tot.

A principis de l’estiu, una pasquinada de la C.P.D. aconsellava reduir un hora, la jornada de treball, ja que les proteïnes expedites a través dels menjadors comunals, no donaven la suficient energia calòrica com per atendre el consum i el desgast del cos. La frenètica activitat dels carrers i als petits tallers i obradors artesanals, ja havia declinat. La gent que eixia més aviat, dels treballs, banderejava ociosa per places i carrers, i per distreure’s i relacionar-se, jugava a les bitlles, als ressecs parcs o la feia petar, asseguda als bancs públics. Guaitessis on guaitessis, veies els estanyols eixuts, els arbres esbajocats i coberts de pols, el personal, mirant com passen, s’asseia al repeu de les portes tancades dels tallers i obradors i conversava amb els vianants desvagats que venien a tafanejar. La població de la ciutat havia minvat bastant, car varis milers, ja se n’havien anat a treballar com a voluntaris o directament, enviats d’urgència, per la Divtrab. La confiança mútua, una seguretat sense fissures, en les pròpies forces, mitigava molt la natural caiguda al desànim, la depressió o l’angoixa que rondaven com voltors, a sobre nostre - Ja en sortirem d’aquesta - deien, serenament. I devessalls de vitalitat corrien arreu, a flor de pell.

Quan fallaren els pous d’aigua, als suburbis del nord, voluntaris especialitzats i no especialitzats, tots, tothom, adults i adolescents, hi correren a l’ajuda, treballant com a formigues, aprofitant qualsevol lleure, instal·laren canonades mestres, portades d’altres districtes. La titànica obra, feu executada en trenta hores, en un batre de mans com aquell qui diu...

A les darreries de l’estiu, en Chaves, fou enrolat a una lleva agrícola d’emergència i enviat a la comunitat de Salts Rogents al Llevant del Sud. Anaven animats amb l’al·licient de l’arribada de qualcuna escadussera pluja, caiguda a l’estació turmentosa equatorial. Apurant aquest impàs del temps, aquesta curta treva, pretenien obtenir una bona collita de grans d’holum, fer la plantada a corre-cuita i segar-la desprès, abans no reprengués l’ominosa sequera.

En Chaves, ja se les veia venir, havia estat esperant tots aquells dies, que li donessin un destí d’emergència, car els treballs a la construcció, havien acabat, i ell, veient com estaven les coses, s’havia allistat al padró de tasques generals. Durant tot l’estiu, no havia fet altre cosa, que impartir cursos a balquena, llegir i treballar amb l’ordenador, i encara, participar en qualque tasca comunal del bloc, del barri o la ciutat, que li sortís i si desprès de totes aquestes frenètiques activitats, l’hi quedava un moment, el passava a casa, amb els seus, reunit amb na Takver i la petita.

Na Takver, desprès de cinc dècades ben bones, de festa a la feina, per atendre tots els maldecaps del part, ja treballava novament a la piscifactoria, però actualment i durant un període transitori, únicament ho feia pels matins. Al igual que la resta de mares lactants, tenia dret a un suplement de proteïnes i d’hidrats de carbono, i

naturalment, apurava tot el que podia; els seus amics ja no podien portar-li les sobres de menjar; la cosa estava fotuda, ja no n’hi havia. Na Takver s’havia aprimat però dia per dia, es notava cada cop millor, i la nena era menuda però cepada, més maca que feta per encàrrec.

En Chaves, s’ho passava d’allò més bé amb la nena. Com que als matins era ell precisament, qui li’n tenia cura (nomes la deixaven a la llar d’infants, quan donava classes o treballava com a voluntari), tenia la convicció absoluta, ves!, de que a la criatura li era imprescindible: càrrega i recompensa de la paternitat. La nena, una nina desperta i espavilada, era el públic perfecte per a l’expansió de les reprimides i vagaroses fantasies verbals d’en Chaves, el que na Takver, anomenava, desbocar-se o donar corda a la vena boja. S’asseia la indefensa petitona, sobre la falda i li recitava a cor que vols i a viva veu, descabellades conferències cosmològiques que no entenia ningú, ni s’aguantaven ni amb pinces, explicant-li que el temps era en realitat, l’espai trabucat al reves, i el cronón les entranyes mateixes, girades a la bescara, del quantum, i la distància, una de les propietats ocasionals de la llum. Nominava a la xiqueta, amb una tracalada de renoms extravagants i per a jugar, li recitava llistes mnemotècniques absurdes: El temps és vesànic, el temps és tirànic, súper mecànic, súper orgànic - pop! - i al fer el “pop”, Alça Manela!, la petita donava un bot a l’aire, cridant i movent les manetes. El grandassot i la menuda, devenien els dos, molt contents i engrescats amb aquets exercicis tant peculiars i no sabies pas, qui dels dos, era més criatura i s’ho passava més bé. En Chaves, a la que va rebre la notificació d’un nou destí, es trencà per a dins i es senti desolat. però junt amb la trista realitat de l’inexcusable separació de na Takver i la criatura, venia també, l’acord formal, de que estaria de tornada, als seixanta dies un cop enllestida la feina. Amb aquesta certesa, ja no hi havia lloc per a la queixa.

La nit anterior a la partida d’en Chaves, vingué en Bedap i els acompanyà a sopar, al refectori del Institut i els acompanyà desprès, de retorn a casa. S’assegueren tots tres, a conversar en la calorosa nit, amb les finestres ben obertes i la llum apagada.

En Bedap menjava en un menjador petit, on a la compte, atendre els gustos personals, no era una càrrega pels cuiners del centre, i si els hi tenies bona disposició, ells a la reciproca, també procuraven complaure’t. El xicot s’havia reservat durant tota l’ultima dècada, la ració que li tocava de begudes especials: una botella de litre de sucs de fruita i els hi oferí amb orgull: - fem una festa de comiat - digué. Se la repartiren i l’assaboriren lentament, fruint i llepant-se els llavis amb delectació.

- Te’n recordes - evocà na Takver, capbussant-se en els records sublims del passat comú - d’aquell tiberi imponent, la nit abans de la teva anada a Ponent del Nord? Jo vaig menjar-me nou d’aquells pastissets fregits tant bons - A llavores portaves el cabells curtíssims, - Respongué en Chaves, sorprès per aquella evocació llunyana, que mai havia comparat amb la Takver actual - Aquella, eres tu? Veritat?

- Qui coi, et creies que era?

- És que semblaves molt nena!

- Mira qui parla, també tu semblaves molt nen, no en debades, han passat deu anys. M’havia tallat el cabell per a semblar diferent i més interessant. No em va servir de res! – Al parlar així, na Takver en prou feines s’hi pogué aguantar-se el riure..

Irrompi al final, amb una rialla fresca i espontània que prompte tingué que sufocar per a no despertar a la nena, que dormia més enllà, darrera una mampara – No sabeu pas l’anhel que tenia de ser diferent..? Ara mateix, me’n faig creus, no sé encara perquè llavors, era així?

- Hi ha un moment, més o menys, als voltants dels vint anys, suposo.., - digué Bedap - que ningú s’agrada a si mateix i és el moment, en que has de decidir si seràs, com el comú de la gent, sense pena ni gloria, la resta de la teva vida o aprofitaràs tal viarany per a ressaltar les teves pròpies peculiaritats sense complexos.

- O al menys, acceptar-te-les amb resignació – intercalà càustic, en Chaves - En Shev passa per una forta crisis de resignació – explicà na Takver – És la vellesa que s’acosta.. Ha de ser terrible complir trenta anys, saps?

- No et preocupis,noi, tu, no et resignaràs ni als noranta – digué Bedap, picant-li l’esquena amb afecta – És que potser t’has resignat ara mateix, amb el nom que t’han encolomat a ta filla?

Talment una antinòmia de la despersonalització, els noms formats aleatòriament de cinc o sis lletres, emesos per l’ordenador del registre central, eren per a tots i cada un dels individus vius, únics i de per vida, reemplaçaven als números que possiblement, per a designar als seus membres, un altre societat utilitzaria. Un anrresti en canvi, no necessitava cap més identificació, que la del seu nom. El nom, per tant, era considerat una part important del jo, encara que un mateix, normalment, mai, no se’l pugues triar, quelcom semblant a no poder escollir la forma del nas o l’estatura i la planta del cos. Sadik. A na Takver, no li agradava el nom que li havia tocat a la nena.

- Encara no m’he pogut acostumar, em sona, com si sacsegéssim una bossa de xavetes. No us ho sembla?

- A doncs a mi, m’agrada – digué en Chaves – Em sona a noia alta i espigada de llargs cabells negres..

- Alça, quina embolada, no vagis tan enllà, home que ara per ara, només és una nena molt petiteta i rodanxona i a sobre..., no te ni un pel, de tonta, ni de res, ha!, ha! – observà Bedap, amb ganes de brega - Dóna-li temps, germà, i.., ja veuràs! Escolteu-me, el moment s’ho val! Us engaltaré un discurset! Una perorada inspirada! Ja ho veureu!

- Vinga! Que parli! Que parli!

- Xisttt...!

- Però, per què? Si a aquesta criatura, ni un cataclisme la podria despertar - Va, calleu-vos, coi! Em sento emocionat per tot plegat i per tant, tinc butlla - En Chaves, alçà la copa de suc de fruita – Vull dir... El que he de dir, perquè si no puc, em moro, és això, vaja!.. Me n’alegra, sabeu?, si senyor, me n’alegra que la petita Sadik, haguí nascut ara, precisament en aquest moment. És un any difícil, en temps molt difícils, en els quals, tots necessitem agermanar-nos i fer pinya. Me n’alegra que ella, haguí nascut ara i aquí. Me n’alegra que sigui un dels nostres, un odonià, a la vegada, la nostra filla i la nostre germana. Si senyor, m’alegra que sigui germana d’en Bedap.

Fins i tot, d’en Sabul, és clar! Brindo per l’esperança: que mentre visqui, na Sadik, estimi a llurs germanes i germans, tant i amb tanta alegria i espontaneïtat, com jo, els estimo aquesta nit. I que plogui! Que plogui, per favor!

La C.P.D., era el principal usuari dels “Mass media” i controlava tots els mitjans de comunicació a llarga distancia, T.V., radio, telèfon, els serveis postals...etz.

Coordinava i dominava igualment, els transports i embarcaments a qualsevol indret forà. Com que en Anarres no existia el comerç, al menys en el sentit “stricto sensu!,

de promoció, propaganda, especulació, inversió o qualsevol concepte versemblant, el correu s’ocupava bàsicament, de la correspondència burocràtica, dels sindicats industrials i professionals, les directives i diatribes, instàncies i controvèrsies, amunt i avall, pròpies d’un permanent procés assembleari i dialèctic, de sintexis de parers, arreu; el butlletins informatius de les activitats d’aquests organismes de classe; els comunicats d’àmbit més generalista, de la pròpia C.P,D. I un reduït volum, corresponent a la correspondència entre particulars. Pel simple fet de viure, al si, d’una societat en la que, cada un, del seus membres, podia lliure i fàcilment, mudar-se on més li plagués, l’anarresti mig, tendia a tenir la relació, vora el lloc on residia i abandonava progressivament, el contacte amb gent d’indrets més allunyats. L’ús del telèfon, no s’havia generalitzat i dintre una comunitat, s’emprava molt de tard en tard, hom preferia el nos a nos, sempre que podia, ja que, no hi havien distàncies que justifiquessin un altre faisó. Fins i tot Abbenay, la ciutat per excel·lència, responia al traçat d’un estricte model regional de proximitat, que propiciava la trobada i la relació, amb les seves recol·lectes illes de veïns, tan característiques, els barris descentralitzats, semi autònoms i amb vida pròpia, que per les seves acotades dimensions, permetien que els veïns, poguessin anar xino-xano, a peu, a qualsevol lloc que se’ls hi abellis, al treball, a visitar a qualque altre o a la recerca de les diferents coses que els hi fessin falta. Per tant, les trucades telefòniques eren per principi, supèrflues i nomes ocasionalment, s’empraven les de llarga distància, naturalment, sempre a càrrec de la C.P.D. Les trucades eren concertades anticipadament per correu o per gestió directa dels interessats a les centraletes de la C.P.D., mai eren converses, si no, simples missives detallades, que si s’esqueia, es donaven diferides i podien deixar-se encarregades, a les centraletes amb perfecta naturalitat. Altrament, els sobres de la correspondència escrita, no anaven mai tancats i no per imposició de les lleis, si no per la laxitud de les convencions i costums que els menaven. La comunicació a llarga distància és costosa en materials i mà d’obra i com que l’economia privada no estava separada de la publica, hi havia un sentiment generalitzat de refús a qualsevol mena de cartes i trucades que fossin supèrflues o per demes. Ho consideraven una frivolitat, allò pudia a propietariat, a decadència, a egoisme. Potser per això mateix, les cartes anaven sempre obertes: ningú tenia dret a demanar a un altre, que traginés una lletra que no era per a ell i no pogués llegir-la.

Les cartes arribaven transportades en un dirigible-correu de la C.P.D. i finalment,quedaven dipositades a l’estafeta corresponent, de la localitat, a disposició dels destinataris, car no hi havien carters, ni cap servei de repartiment al us, hom previ avis, anava a recollir-se-les personalment o allí feien fi “in saecula saeculorum amen”.

No obstant, a la fi, sempre era l’individu qui en ultima instància, decidia, el que necessitava i el que no, en Chaves i na Takver s’escrivien regularment, un cop cada dècada, cosa que els hi permetia esplaiar-se i modular les formes del sentiment, ho preferien a qualsevol altre sistema de contacte més sofisticat.

En Chaves va escriure: El viatge no ha estat massa dolent, tres dies, un furgó-carril de passatgers directe.

Som una gernació de gent, es veu que, han fet una lleva gran, tres mil persones o més, diuen. Els efectes de la sequera són aquí, molt pitjors, no així, l’escassetat, les racions als menjadors, venen a ser les mateixes que a Abbenay, només que, vulguis o no, als dos àpats forts del dia, t’encolomen fulles de gara bullides, ja que sembla ser, que en aquesta temporada, han tingut un gran excedent i se les volen treure de sobre, abans, no

se’ls hi facin malbé, al rebost. Aquí el que de veres, és matador, és el clima. Això és La Polsinera i a fe, que se li escau, el nom.. L’aire és dens i ressec i el vent bufa constantment, dia i nit. De tant en tant, s’escapa qualcun plugim, res, quatre gotes mal comptades i poca cosa més, un hora desprès, ja hi tornem a ser, el vent retorna a xiular i a xiular.., enutjós i inclement. La pols s’aixeca arreu, fent petits i inconstants torniols a frec de les voreres dels carrers i a per tot, s’escola fins a l’últim rerefons i entre una cosa i l’altre, tots anem arrebossats de dalt a baix. A l’ultima estació, resulta, que ha plogut menys de la meitat, de la mitjana anual. Tothom al projecte, té els llavis clivellats, els ulls irritats, hemorràgies nasals i aquella tosseta que no s’acaba mai, contínuament. Fins i tot, la gent que viu a Salts Rogencs, te allí, declarada una vertadera epidèmia de “tos de la pols”. La canalleta en particular, s’ho passa malament, els veus, els nens i nenes, jugant, pobrets, amb la pell i els ulls inflamats. Ja veus com són les vivències subjectives, em pregunto, si jo mateix, abans, només mig any enrere, ho haguera notat així, amb tanta insistència.. Serà, que la paternitat, em fa més perceptiu d’aquestes coses del voltant? El treball és treball, però... hi ha companyonia. El que és refotut de veritat, és, com et dic, el vent sec dels collons, desgasta, t’ho pots ben creure i acaba amb la paciència del més centrat. Anit vaig pensar en el nostre Ne Theras, recordes?, aquesta continua brama que tenim de rerefons tota la nit, em va recordar aquella remor del torrent saltant pels espadats. M’has de creure si et dic, que jo, no em planyeré pas, ni lamentaré aquesta separació. He fet examen de consciència i m’he adonat que darrerament, m’he arronsat molt, no sé.., com si pel simple fet de copsar la felicitat petita del nostre món, m’exclogués dels demés, com si jo, al posseir-te a tu, i.., tu, a mi, ja no tingues res més per a fer. I resulta que, la realitat ens supera i no te res a veure amb la possessió, amb la nostra daurada petitesa. El que nosaltres fem, prova la totalitat del temps i ens dona la vertadera perspectiva..Diga’m alguna cosa de Sadik. Aprofito els dies de lleure per a donar classes a un grup de gent que ho demanà, una de les meves pupiles és una matemàtica nata que destaca de la resta, la recomanaré al Institut. El teu company.

Chaves I na Takver, respongué: Hi ha una cosa que em preocupa. Les classes del tercer trimestre del Institut, foren assignades tres dies ençà i tal com vam quedar, vaig acostar-m’hi a fer una ullada, volia treure el nas, per a saber, quin horari faries, però.., resulta que, a la llista de recepció, no hi figurava cap classe, ni cap sala per a tu. D’antuvi, vaig pensar que t’havien omes per error, per tant, vaig acostar-me al Sindicat de Membres per informar-me, i ells, van dirme, que si, que volien que donessis classes de geometria. De manera que, vaig anar a l’oficina de coordinació del Institut, vaig parlar amb aquella vella del nas gros, i ella, no sabia res. - No, no, jo no sé absolutament res, ves al centre d’assignacions, - em digué..

Carai!, això ja passava de castany obscur, vaig pensar per a mi mateixa, i.., ja que, no en treia l’entrellat, ni que em matessin, jo que si, vaig armar-me de valor i vaig arribar-me a veure a en Sabul, a fi de que em donés un cop de mà o el que fos. Però.., no el vaig trobar, no senyor, no hi era al gabinet de física i no l’hi trobat, malgrat que hi he anat, un parell de vegades més. La petita Sadik llueix un meravellós barret blanc de palla burda, que li ha fet en Terrus i fa una fila... està feta un cromet, fins i tot amb la seva gorra de cops, ja és tremendament seductora, la múrria... En quan a en Sabul, què vols que et digui, no sé què fer per a trobar-lo i em nego en rodo, a foragitar-lo a rodolons, del seu cau de ratolins o de on coi, sigui que visqui o s’amagui, aquest sapastre malgirbat. Ai carall!, potser sóc mal pensada, desprès de tot i l’home, hores d’ara, és fora, fent treballs voluntaris, ha!, ha! Bé, crec que seria bo, que tu, des d’aquí on ets, telefonessis al Institut

per escatir que passa i quina classe d’error, és aquest, que t’ha esborrat completament del mapa. Altrament, et diré que, posats a fer, he remogut cels i terra i també vaig mirar, sense èxit, al centre d’assignacions de la Divtrab i tampoc t’han posat en cap llista nova.

Si bé, allí, la gent, portes a fora, és correcta i educada i quan preguntes, t’atenen i estant per a tu, en realitat van a la seva i sobretot, aquella vella de la nàpia, no val per a res, és absolutament ineficient. Bedap te raó. Ens em deixat ensibornar per les xarxes de la burocràcia, ja ho veus. Per favor, fes el que hagis de fer i no et preocupis per nosaltres, torna com sempre fas, amb la teva matemàtica genial, si vols! La separació trempa i educa, sens dubte, però l’educació que jo vull, s’esdevé de la teva presencia. He aconseguit mig litre de sucs de fruita i una quota de calci per dia, extra, ja què se m’ha retirat la llet i la nena, remugava contínuament, la pobre... Hurra, pels vells doctors, comprensius! Si senyor, les coses comencen a encarar-se. T’esperem les dues, bon company!. Teva com sempre. Takver.

En Chaves, mai no rebé aquesta carta. Ja era fora, ja se n’havia anat del Llevant del Sud quan li arribà a l’estafeta de Salts Rogencs De Salts Rogencs a Abbenay, hi havia unes dos mil cinc-centes milles. El més natural, haguera estat viatjar amb qui, el volgués portar, com fa tothom, ja que tots els vehicles de transport, estaven habilitats i disponibles com a vehicles de passatgers per a tantes persones com hi cabessin; però com que havien de retornar a un grup gran de quatre-centes cinquanta persones, als seus llocs habituals de treball al Nord Oest, per a tots ells, se’ls hi facilità un tren. Era un comboi de vagons atrotinats de passatgers o que al menys, momentàniament, s’utilitzava per això. Tothom evitava anar al furgó, ja que havia transportat un carregament de peix fumat, i fotia una catipén...

Desprès de ben bé, un any de sequedat les línies normals de transport eren insuficients, malgrat que els pobres treballadors del transport, s’esforcessin en atendre totes les necessitats, acabaven rebassats per la dura realitat. Era de llarg, la federació més populosa de la societat odoniana i de “motu proprio”per suposat, s’havia organitzat en sindicats regionals, coordinats entre si, per representants que es reunien i col·laboraven de manera orgànica, tan amb la C.P.D. local, com amb la central. La xarxa mantinguda per la Federació del Transport, funcionava correctament i bé, en temps normals i en situacions puntuals de moderada emergència: era flexible i s’adaptava a les circumstàncies adverses. Els síndics del Transport tenien força i orgull professional però, allò els superava. Batejaven a les seves màquines i dirigibles aeroestàtics amb noms com Indomable, Amunt!, Resistència, Menjavents; tenien lemes com “Mai fallem!”, “Sempre apunt!”, “Res és massa!” Però ara, quan la cassussa amenaçava regions senceres del planeta, quan s’havia de traslladar grans lleves de treballadors d’una regió a l’altra, les demandes eren excessives i s’ho tenien que empassar, vulguis o no vulguis. No hi havia vehicles suficients; no hi havia gent suficient per aconduir-los. La flota sencera de la Federació, tan de l’aire, com de terra, estava consignada al servei i tots els aprenents, els treballadors jubilats, els voluntaris, els reclutes d’emergència, tots, estaven ajudant, contribuint, fent el possible i més, als camions, als trens, als vaixells i a les terminals, estacions i ports.

El tren en el que viatjava en Chaves, avançava lentament, aturant-se i fent pauses prolongades, car tenia que cedir el pas, a tots els combois carregats de queviures i vitualles que tenien prioritat i passaven primer. I així, xino-xano, amb penes i treballs, el carrilet anava fent via, vers llur destinació, fins que de prompte, feu figa i restà immobilitzat, durant vint hores ben bones, en un cul d’estació, d’un lloc innombrable que no trobaríeu en cap mapa. Un guardaagulles novell faltat de suficient experiència,

o sobrecarregat de feina, ves a saber, havia comes un error, ocasionant un accident a la línia.

El llogaret en el que el tren, s’aturà, no tenia reserves suficients d’aliments, ni als menjadors comunals, ni als dipòsits generals. No era una comunitat agrícola, si no una població industrial, enterament dependent dels subministres forans, fabricaven formigó i pedra-escuma mercès a l’afortunada coincidència de la proximitat de qualcuns jaciments de cal i un riu navegable. Als terrats d’algunes de les cases de la vila, hi havien petits horts autosuficients, amb aspersors de rec automàtics i claraboies solars mes testimonials que altre cosa, car els vilatans, depenien principalment, del transport fluvial per a proveir-se de provisions. Les comptes estaven fetes, si compartien el que tenien i donaven menjar, a les quatre-centes cinquanta boques caigudes del cel, literalment, els cent cinquanta terrassans, s`ho treien de la boca i quedaven “in albis” i sense res. Idealment, haurien hagut de compartir el poc que tenien, menjar tots a mitges i passar fam a mitges, tot és de tots, resa la llei de l’ortodòxia odoniana. Si els paios del tren, haguessin sigut cinquanta, àdhuc, un centenar, ningú hauria vacil·lat, probablement, la comunitat, els hi hauria cedit com a mínim, una fornada de pa, però..., quatre-cents cinquanta? Si a cada un, li donaven qualque cosa, prompte quedarien tots, uns i altres, sense res durant varis dies. I desprès, qui podria assegurar quan arribaria el pròxim tren de provisions? I quina quantitat de gra portaria? No els hi donaren res.

Els viatgers que en aquell dissortat dia, encara no havien dinat, dejunaren durant les properes següents setanta hores. No menjaren res fins que la via quedà expedita i el tren pogué avançar, arribant desprès d’un penós recorregut de cent cinquanta milles, a una estació amb un menjador, aprovisionat a corre-cuita, per atendre als soferts passatgers que a hora horada, esquivaren la tragèdia.

Aquella experiència fou colpidora per en Chaves, puix per primer cop, copsà en pròpia pell, el que era passar gana. Mai no havia valorat la seva sort i per mandra o per desídia, sovint havia dejunat, mentre treballava, perquè no volia perdre un temps preciós, deia ell, deixant les coses i anant a menjar; fins llavors, sempre havia tingut a la seva disposició, dos àpats diaris, complerts: tan fixos i segurs, com l’alba i la posta del sol, jamai se l’hi ocorri pensar, que aquella inesperada i fortuïta esdevinença, arribés a passar, que per mor de la força dels imponderables, haguessin de prescindir fins i tot, de les racions de subsistència. I a fe del més sagrat, que es jurà a si mateix, que mai ningú del seu entorn, ningú al seu món, li hauria de faltar, en nom de res, el plat a la taula.

Mentre el rau-rau de la fam, li regirava l’estomac i el turmentava d’allò més, enganxant-te’l a un anonimat esgarrifós i impersonal, enmig d’altres camarades, tan desafortunats com ell, tots serrant les dents en silenci, tremolant, recargolant-se, allí, tirats al terra, en un reco obscur del vagó, mentre el tren, continuava detingut, esperant, hora rere hora, desviat a la via morta entre, una cantera escarificada i polsosa i una fàbrica de naus abandonada. De tant en tant, fortes ventoleres sacsejaven les parets i les taulades del comboi parat o de les solitàries construccions de llauna, del baixador, tot retrunyia amb la grandiositat d’un orgue i tot, entre planys i gemecs, semblava a punt de trencar-se. A fora no hi havia un ànima, el temps s’havia parat.

En Chaves s’enderià en ombrívols pensaments a costa de la realitat de la fam i de la possible inadequació de la societat, per a controlar-la i gestionar-la, per a superar una cassussa com la que els hi havia tocat viure, sense que s’esmicolés l’amalgama de la solidaritat que precisament li’n donava tota la força i enteresa per afrontar-la, per subsistir i perdurar. És fàcil compartir quan, per a tots, n’hi ha de sobres, quan, ni ha

prou, per a tothom o al menys, suficient per a com a mínim, seguir fent la viu viu...

Però, i..., quan, no n’hi ha gens? Llavors entrava en joc, la dialèctica de la força, per eixarm, la força passava a ser el dret; el poder, i l’eina del poder és la violència i l’aliat més incondicional i devot, l’ull que no vol veure-ho, la raó que no vol capir-ho.

El ressentiment dels passatgers era amarg, però menys ominós que l’actitud de la gent del poble, la manera amb que s’amagaven dintre les seves cases, rere els seus murs, dintre els seus cataus com si fossin rates, amb les seves pobres propietats, amb els seus privilegis de merda, ignoraven la presència del tren i esquivaven la mirada. En Chaves no era l’únic viatger amb posat ombrívol; s’obri un llarg debat, una conversa que anava i tornava serpentejant de boca a orella, al costat dels vagons parats, xiuxejant o en veu alta, amb el mateix dramatisme, la gent opinava, comentava, argumentava, sempre al voltant dels mateixos temes que preocupaven en Chaves.

Una incursió per la força, als magatzems del poble, fou proposada seriosament, i discutida amb amargura i decisió, i potser, els de més empenta i acció, l’hagueren dut a terme, si el xiulet del tren, no hagués anunciat en aquell moment, la sortida.

I quan a la fi, trontollant gansonerament entrà el comboi, esgüellant, amb pesada parsimònia, lentament, lliscant sobre les vies de l’estació següent i.... Al cap d’uns interminables moments, ja complits els protocols de control i degudament confortats, pogueren menjar – mig “pa de pagès” d’holum, flonjo i gustós, i un tassó de sopa calenta fumejant – llavors, la felicitat fou completa i la melancolia es transformà en exaltació. Hurra! Encara que, desprès de, ja salvades unes inicials eufòries endrapant barroerament, mica a mica, entre xarrups i xarrupades, anaven arribant al fons del tassó i descobrien que el caldo de marràs, no era res de l’altre món i que en realitat, per dir-ho suaument, era insípid i dessaborit. El desencís, no invalidava la sensació del primer sabor, aquell primer sabor al començar, quan s’hi abocaren tots, amb golafreria i incontinència, i que tenia, llavors, totes les excel·lències hagudes i per haver. Valia la pena el dejuni, pensaren..., i tots coincidiren i estigueren d’acord.

Retornaren al tren, agermanats entre bromes i rialles, celebrant el feliç desenllaç i l’aventura.

A la gran estació del Turó de l’Equador, els destriaren, uns allí, altres allà, segons procedències i un tren de càrrega, acolli als treballadors que regressaven a Abbenay.

Les ultimes cinc-centes milles, que encara els hi quedaven, les feren d’una sola tirada.

Van arribar tard, en una nit rufolosa de començaments de tardor. Era ja ben repicada, la mitja nit, quan entraren a ciutat; feia fred i vent, tot estava tancat i barrat i ells, venien cansats i desesmats. El vent recorria els carrers, abrivat i turbulent com una rierada desfermada i fora de mare, que baixés de les muntanyes. Més amunt dels sacsejats fanals de les llums del carrer, brillaven les estrelles amb llum clara i tremolosa. La turmenta seca de tardor i la passió de dins, arrastraren en Chaves, gambant a tota pastilla, corrent entre les ombres, sol, esperitat i a deshora, pels carrers i places, tres milles o més, fins enllà del sector nord, a través d’una ciutat recollida i obscura, sumida en la foscor. Pujà d’un salt els tres escalons del portal, s’apressà esllomat i ja sense esma, pel vestíbul i el passadís i arribà davant la porta, i en el punt de que quasi li esclatava el pit, l’obri d’una revolada. L’habitació estava a les fosques i en silenci. Els estels flamejaven rere els vidres de la finestra – Takver! – sospirà defallint i..., el silenci, li respongué sense miraments, des de la foscor de la cambra. Abans d’encendre la llum, allí, entretingut en aquell terrible impàs de buidor infinita, allí en el silenci, en l’obscuritat, va saber de cor, el que era la separació.

Res hi faltava allí. Res hi havia que pogués faltar. Tant sols, Sadik i Takver. “Els Ocupants de l’Espai Deshabitat”, giraven lentament fent un lleu llambreig, agitats per una lleu corrent d’aire que venia de la porta, no del tot ben ajustada.

Hi havia una lletra damunt la taula. Dos cartes. Una de Takver. Era breu: resulta que l’havien cridat per un temps indeterminat, a un destacament d’emergència als Vivers d’Algues Comestibles del Nord-est.

Deia: Ho has de comprendre, tal com estant les coses, suara, no mi podia negar, primer, vaig acostar-me a donar una ullada, a la Distrab i desprès, vaig parlar-ne directament amb ells, a més a més, en posaren a les mans, el projecte presentat al departament d’Ecologia, de la C.P.D. i Chaves, no podia fer-me escàpol, se’m feia evident que em necessiten, car no en debades, jo sóc especialista i he tocat a fons, tot aquest tema, aquest canal de recerca, l’esperançador cicle alga-ciliat-gambeta-kukuri. Vaig demanar a la Distrab que et destinin a Rolny però naturalment, no faran res, fins que tu, els hi ho demanis personalment. Ja sé que si, a causa del treball que fas al Institut, no pots fer aquest pas, et quedaràs aquí, deixaràs corre aquesta possibilitat de canvi, que t’apunto i no demanaràs el trasllat. No t’amoïnis, no t’ho retrauré, en ultima instància, si la cosa es prolonga molt, els hi diré que, cerquin un altre genetista, i tornaré. Sadik esta molt bé i ja diu ium, quan vol dir llum. No m’hi quedaré molt de temps, t’ho prometo. Tot de per vida, la teva companya, Takver. Per favor, vine, si pots!

L’altre nota estava gargotejada, en un minúscul trosset de paper: Chaves: tant prompte arribis, passa pel Gabinet. de Física. Sabul.

En Chaves semblava un gos perdiguer, anava i venia d’un costat a l’altre, de l’habitació. La tempestat que l’havia empès a través dels carrers solitaris, seguia sense treva ni conhort, a dintre del seu si. S’havia estavellat contra el mur, el mur indefugible i sempitern. Ja no podia anar més enllà, cert, però ara.., ara era el seu torn, i li calia moure peça. Mirà dintre de l’armari. Era buit com ja s’imaginava, no hi havia res més que el seu abric d’hivern i una camisa que na Takver, aficionada com era, als treballs manuals delicats, li havia brodat, expressament per a ell; les poques robes que ella, normalment tenia al costat de les seves, no hi eren. La mampara, plegada mostrava a la vista, el recó del bressol, buit, el somier del llit que compartien, estava alçat i arrambat a la paret, però, al costat.., la manta de color taronja, cobria l’embalum del matalàs convenientment enrotllat, els coixins i els llençols, cuidadosament plegats, tot. En Chaves, s’acostà de nou, a la taula i tornà a llegir la nota de na Takver.

Impotent i enfurismat, de prompte i sense poder evitar-ho, els ulls, se li emplenaren de llàgrimes de ràbia. Tremolava sacsejat per la decepció, la ira i un mal pressentiment que li rondava.

No podia culpar a ningú. No podia desfogar-se i això era el pitjor. Resulta que na Takver era necessària, gairebé imprescindible, per a lluitar contra la fam, la fam de ella, la fam de ell, la fam de Sadik, la fam de tots, la fam..., de la terra. La societat no era pas que els hi anés a la contra, no, si no.., tot el contrari, representa que els hi anava a favor, eren ells mateixos, també, englobats dintre un tot general, carai!

Però..., no hi havia dret, ell havia renunciat al seu llibre, al seu amor i a la seva filla, la patacada que entomava, era forta, gairebé insuportable. Què més li podien demanar a un home? I en nom de què? I.., amb quina finalitat? Eren les preguntes pertinents per a conservar qualsevol mena d’equilibri.

- Mal llamp! - esputà en veu alta. El pravic no era precisament, un idioma massa apropiat per a desbotonar-te i maleir. És difícil renegar quan el sexe no és brut i la

blasfèmia no existeix, ja que, senzillament, l’altíssim, és.., a ras de terra, - Mal llamp! – repetí. I arrugà la desmanyotada nota d’en Sabul i aïrat, deixant-se endur pel geni desfermat, l’etzibà contra la paret... Immisericòrde amb ell mateix, colpejà furiosament amb els punys closos i crispats, el sobre de la taula, amb tota la passió que fou capaç, fins a tres vegades seguides.., necessitava fer-se mal, necessitava... Però..., ja no li quedava res, no hi havia res a fer, cap lloc on anar, anava pensant, mentre, li sobrevenia un desànim abassegador i un cansament infinit que l’anorreaven totalment. Al final, ja completament destrempat, nomes li restà, desenrotllar el matalàs i per esma, estira’l sobre el somier i fer-se el llit per ajaçar-s’hi a sobre i dormir.

Dormir, turmentat sense consol, per malsons i inquietuds indefugibles.

A primera hora del mati Bunub, li trucà a la porta. Ell no estava per brocs, la va atendre per compromís, al mateix llinda de l’entrada, barrant-li el pas amb el cos, per tal que no pogués passar més a dintre, com ella, de segur, hauria pretès. Bunub era la veïna del fons de tot del passadís, una dona d’uns cinquanta anys, que treballava de mecànica a la fabrica de motors de vehicles aeris. A na TaKver li queia bé, la trobava força divertida però en canvi, a en Chaves, des de el primer moment, que hi va coincidir, li va caure grossa. Sospitava que era envejosa i tafanera, que els hi cobejava el pis, com un voltor borneja una presa. Feia temps que la intrigant, els hi anava al darrere i de fet, ja l’havia sol·licitat, per a quan s’anessin i quedés vacant, deia ella, i.., encara menys mal que, l’encarregada de l’administració de l’illa de cases, l’havia calat feia temps i la veié venir, li barrà el pas i l’impedí aconseguir-ho amb les seves martingales i embolics. El pis de la dona no tenia terrassa i això, per aquella xarxó, era un patir incurable, un constant greuge comparatiu. Però.., no fumem! Era una habitació doble i ella vivia sola. Desenganyem-nos, aquella forassenyada pretensió era malaltissa, era una mostra d’egoisme que no podia dissimular per més que ho intentés disfressar, donada l’escassetat de vivendes de l’entorn; però en Chaves mai hauria perdut el temps baldament, en discussions estèrils que a res, acondueixen, si ella, no l’hagués provocat al tractar d’excusar-se. Ella s’enrotllava i enrotllava, amb la seva verborrea buida i fútil.. Tenia un company, un company fix per a tota la vida, <igual que vosaltres dos> aquí parava i.., somreia estúpidament. Però.., on estava aquest company? Ningú l’havia vist mai. No sap per què, però, sempre el mencionava referit a temps passats i mentrestant, l’habitació doble, quedava plenament justificada per la continua corrua de diferents paios, que creuaven la porta de Bunub, un home diferent cada nit, talment com si l’incansable i cel·lulolítica femella, fos una ardorosa i calentona noieta de disset anys. Takver observava la desfilada, amb admiració. Na Bunub li tenia confiança i l’anava a veure i li parlava dels homes i de totes les intimitats de la nit, i es queixava i queixava.., insatisfeta sempre.

No tenir una cambra amb terrassa, era nomes, un dels molts innumerables motius del ressentiment de Bunub, què us creieu? Mai estava contenta, tenia una ment insidiosa endemés d’envejosa, capaç de veure el mal, a totes les coses i prendre-s’ho a pit avant le lettre. La fàbrica on ella, treballava, era un metzinós munt d’incompetències, favoritismes i sabotatges. Les assemblees sindicals. eren un vertader manicomi de pèrfides insinuacions, tots confabulats a la contra, ni que fos la reina de Saba. Tota l’organització de la societat, tota, estava dedicat a la persecució de la Bunub, i.., que us creieu?, ella s’ho creia de veritat. Aquesta vèrbola, feia molta gràcia, i na Takver, a vegades, a cort que vols, és petava de riure, davant mateix, de la cara de na Banub. – Oh Banub! És que ets tant.., tant exagerada, que fas riure! Au, vinga! – Ja no podia més, àdhuc arribava a panteixar sense control i l’altre s’ho mirava i s’ho mirava, amb aquella cara de peix bullit, sense entendre res, fent una fila ben galdosa amb el seu posat circumspecte. El cabell cendrós, la boca fina i retallada, els ulls furtius,

somrient dèbilment, com per compromís, sense saber com eixir-ne, però no ofesa, en absolut, que carai, perquè continuava amb aquella monstruosa perbocada. És clar, en Chaves, sabia que na Takver l’encertava i feia molt bé, en riure-se-li a les barbes, però..., ell, no s’hi veia en cor. No li feia ni gota, ni mica de gràcia.

- És terrible – Mig balbucejà i a la que badà el xicot, sobtadament, na Bunub, s’escolà talment una anguila, escapolin-se del marcatge d’en Chaves, qui, en un primer moment de desconcert, no fou prou llest per encalçar-la. Recta com una centella, avançà fent una finta, que la dugué directament, a la vora de la taula, a fi de poder llegir la carta de na Takver. I en un tres i no res i sense encomanar-se a ningú, la prengué de sobre el taulell, amb intenció de donar-li una ullada, però.., en Chaves, ja recobrat, d’una revolada reaccionà de l’inicial sorpresa i polidament, li agafà de les mans, la carta, amb una celeritat tranquil·la que guanyà de llarg, qualsevol previsió de la manefla de la Bunub – Senzillament terrible. Ni tant sols li han donat una dècada de marge per arreglar les seves coses i acomiadar-se de la gent. Simplement han dit.., Vine cap aquí! I ja està! Ja ho veus, a toc de xiulet., com si res. I a sobre, tenen la barra de dir-nos que som gent lliure. Perquè..., se suposa que som llibertaris, oi?

Quina ironia, destruir d’aquesta manera, una parella, una societat feliç, perquè és això el que han fet. No se perquè, però, estan sempre, en contra de les parelles. A mi que no em vinguin amb romanços, ho pots constatar a cada moment, en cada cosa, sembla que ho facin expressament, perquè ja ho veus, són totalment desconsiderats i destinen sense manies, a un lloc ben diferent, a cada membre de la parella i així, no es pot viure, ni es va enlloc. Això justament, és el que va passar-me a mi, llavors, amb el meu Lebeks. Si, si.., la mateixa cosa. Mai més hem pogut estar junts, saps? De veritat, es que no hem pogut, com fer-ho amb tota la camarilla de la Divtrab, alineada en contra nostre..? I guaita.., el bressol, buit. Pobre criatura! No saps pas el que ha arribat a plorar, la neneta, aquestes quatre dècades. Jo no podia dormir, saps?, hores i hores... La escassesa general, naturalment.., la teva companya, pobreta, no tenia cap culpa. Takver no tenia prou llet i.. – Ni havia per matar-la. En Chaves, ja no sabia si podria seguir impassible – Mira que són..., no te nom! Enviar a una mare lactant a cobrir una vacant a centenars de milles d’aquí, ja té nassos. Noi, no crec que hi puguis anar, no podreu reunir-vos, fins que a ella, se l’hi acabi el contracte, recoi! On dius que l’han enviat?

- Al Nord-est. Escolta.., ja em perdonaràs, he d’anar a esmorzar Bunub, deixa’m tranquil, dona, m’acabo de llevar i tinc gana i..

- No és simptomàtic que ho fessin precisament, quan tu eres fora? No receles?

- Que fessin què, mentre jo no hi era?

-Doncs això..., enviar-la lluny, destruir la parella – Mentre parlava, llegia ara, fotent el nas a tot arreu, la nota d’en Sabul que havia recollit del terra i desarrugat consciençosament, talment com si estigués a ca seva. – Ho veus?. Ells saben quan poden fer mal. Ells saben quan i com intervenir! M’imagino que ara, deixaràs la cambra? No..? No et pensis pas, que et permetin quedar-te-la. Què creus, et fotran fora a petades? Ja sé que na Takver parlava de tornar aviat, però.., les dues sabíem, que això no era possible. Segurament, ho deia per animar-se, però.., era com amagar l’ou i no acceptar la realitat. Llibertat? Ha! Diuen que som lliures i..., com si res, disposen de nosaltres, per aquí i per allà.. Això no s’aguanta,noi!

- Oh, mala pècora! Recoi Banub, tens una mala llet a sobre, que te la trepitges. Si na Takver no hagués volgut la feina, ningú l’haguera obligat. És que no saps que ens amenaça la cassussa i tots, tenim que córrer a fer, el que sigui?

- Bé, jo només em preguntava, si no seria que ella, en el fons, ja estava desitjant un canvi, a vegades passa desprès d’un part, i..., això li ha vingut de perles. A més, si

vols que et digui la veritat, ja fa temps que vaig pensar que vosaltres dos, haguéreu d’haver inscrit, com fa tothom, la nena, al parvulari. Sou joves i encara si voleu, us ho podeu passar força bé. No et fot! És que no saps que els nens lliguen i sempre, sempre, s’interposen entre les parelles de companys? És natural, potser com tu dius, ella inconscientment, hagi estat desitjant un canvi i a la que li ha sortit això, si ha llençat de cap, si ha apuntat de seguida - Jo no he dit això, mestressa! Au, vinga, vella artera, jo, me’n vaig a esmorzar i aquí et quedes tu, amb les teves refotudes cabòries! Apa, siau! – En Chaves s’escapà de la bruixa, a grans gambades, i la deixà plantada, amb un bon pam de nas, però..., “touché”, amb cinc o sis punts sensibles, oberts i en carn viva, car Banub, havia tocat certerament, allò mes irracional i roí, de l’ànima. Perquè el que verament espantava d’aquella donota, era que, anava parlant i parlant, i..., tu, no li podies tapar la boca, quan verbalitzava sense embuts, ni manies, tot allò que, per prudència, sens dubte, tu t’hauries callat, aquells temors tant besties, que el filtre del bon senderi, desestima.

Eixí al carrer, l’havia deixat sola, a l’habitació, probablement planificant la mudança.

S’havia despertat tard i l’havien entretingut, arribà al refectori, quasi en el precís moment que tancaven les portes. Famèlic encara del viatge, agafà una ració doble de potatge i de pa. El xicot que atenia les taules, no va poder estar-se de llençar-li, com un dard, una mirada de desaprovació. Tal com anaven les coses, ningú tenia pit per servir-se racions dobles i en Chaves mig avergonyit, entomà el retret de la mirada, però..., no es donà per eludit. Què carai!, ell, havia passat unes vuitanta hores amb dos tassons de sopa i un rosegó de pa, que més volien? Tenia dret a rescabalar-se, i me cago’n l’olla!, no estava disposat a donar explicacions. L’existència es justifica per si mateixa, la necessitat és el dret. Ell era un odonià, un anarquista, la culpa la deixava pels aprofitats i els mala-consciencia Taciturn, s’assegué a soles, en una taula, però Desar, a penes el veié, se l’hi ajuntà somrient, fitant-te’l inquisitorialment, amb la seva desconcertant mirada estràbica – Ei!, feliços els ulls, que et tornen a veure! Has estat molt de temps, apartat del mundanal soroll o has estat fora, oi? – digué Desar - Lleva agrícola, sis dècades ben bones.. Com marxen les coses, aquí?

- Aquí fotuts, falta de tot - Doncs, això nomes és el principi – digué seguint-li la veta, en Chaves, sense massa convicció per això, car estava paladejant amb fruïció el plat de potatge i la seva resposta, resultava de totes passades, un contrasentit. Es rellepava els llavis, s’ho empassava amb golafreria, hi trobava tots el gustos, haguts i per haver... Frustració, angoixa, cassussa li anava dictant el cervell dipositari de l’enteniment i la ponderació; però el cerebel, agatzonat amb impenitent ferocitat, a la foscor més profunda de la closca, reclamava pitança: vinga menjà!, menjà!, més!, més...

- Has vist en Sabul?

- No, vaig arribar tard, ahir a la nit i encara no he vist a ningú - Alçà la vista i escrutà els ulls d’en Desar que el miraven fixament. Continuà amb fingida indiferència – Na Takver ha estat de sort i en aquesta lluita contra la cassussa que a tots ens trasbalsa i ens fa anar en doina, d’aquí per allà, ha aconseguit un lloc d’avançada de molt compromís. A corre-cuita, ha tingut de deixar-ho tot i se’n va anar corrents, ara farà, quatre dies A en Desar, t’han se li’n fotia, tot allò que li deia i no ho dissimulava gens - Si, això em van dir. T’has assabentat de la reorganització del Institut?

- No, què passa?

Displicent el matemàtic, descansà les mans sobre la taula i se les anà mirant amb delectació, eren unes mans grans i suaus, fines i delicades, no era massa parlador i

quan s’hi decidia, era parc i telegràfic, en realitat forfollejava; i en Chaves, mai no podia escatir si es tractava d’un tartamudeig verbal o moral. Així que, a banda de que per principi, sempre havia congeniat amb en Desar, no sabia perquè, però també, hi havia moments en que, quelcom passava, allò grinyolava, era forçat i postís, no era just potser, però el trobava profundament desagradable, no podia definir-ho bé, com si un sisè sentit el previngués. De què?.. I aquest era, un d’aquets irracionals moments que l’alertaven. Hi havia quelcom de murri i sorneguer a l’expressió de la cara, no sé, el rictus dels llavis i sobretot la mirada baixa i mesquina, per descriure-ho d’alguna manera, la mateixa mirada baixa i covarda que tenia la Bunub i que a ell, se li entravessava i no hi podia fer res.

- Un tall dràstic, saps?. S’han reduït a la mínima expressió i només han deixat un equip testimonial i bàsic. S’han carregat a en Shipeg – Shipeg era un matemàtic conegut per tothom, bastant estúpid per cert, que sempre aconseguia el fervor dels estudiants adulant la seva vanitat a canvi de res - Se l’han tret de sobre i l’han etzibat fora.., ha anat a petar a un institut regional.

- Bé, allí farà menys mal, birbant camps d’holum – digué Chaves. Ara que tenia la panxa plena, tendia a pensar que en ultima instancia, ves per on, potser la sequera, afavoriria una certa regeneració del cos social, que falta feia. Les prioritats, eren de nou, clares. Eliminades les inèpcies, els punts febles, els focus malaltissos.., els òrgans engandulits tornarien a funcionar al ritme que tocava. I al final, seria com si el cos polític perdés grassa sobrera. Per estar en forma, tots plegats haurem de seguir aquesta mena de dieta, segur...

- A l’Assemblea, vaig parlar en nom teu. – digué Desar aixecant la vista, sense trobar emperò, els ulls d’en Chaves que enfocaven un altre pla. Mentre Desar parlava, i àdhuc, molt abans de comprendre el que volia dir-li, ell ja sabia que l’estava enganyant. No em facis dir perquè, però.., ho sabé amb absoluta certesa. Haguera posat la mà al foc i.., no s’haguera cremat. Desar no l’hi havia fet costat i en canvi, havia pres la paraula en contra seu.

Ara comprenia perquè a vegades, sense que vingués a conte, li queia tant gros, era pura intuïció: se li feia evident meridianament, el rere fons de malicia i enveja que en Desar podia tenir. L’home, és debatia en lluita constant, contra el cantó fosc, emperò, amb resultats incerts la majoria de vegades i precisament per això, ell, el detestava.

Era la convicció ben guanyada, de que no era de fiar, que no n’hi podia esperar res de bo, dels seus tripijocs. Altrament, les sotileses, els trencacolls tortuosos i mil viaranys possibles a les inevitables confrontacions entre personalitats diferenciades, la pugna constant, els laberints d’amor-odi, els matisos, la manera de reconduir-ho..., era quelcom que, en Desar, no comprenia, per a ell, res d’això, tenia el menor sentit.

Passava com un cavall desbridat, arrogant i intolerant, salvant qualsevol barrera amb absoluta desconsideració, com si d’una cursa d’obstacles es tractés.

No continuà la conversa amb el matemàtic, era perdre un temps preciós. S’afanyà en acabar-se polidament, el desdejuni i d’una esgarrapada, aplegà els coberts i les restes sobrants, de sobre la taula.., i, ho dugué en safata, a la cinta transportadora que ho feia desaparèixer de la vista i s’ho enduia a la cuina per a la neteja o la recuperació.

S’acomiadà dels presents i eixí al carrer amb el pap ple. Creuà la plaça, fruint de l’agradable escalforeta d’un mati de començaments de tardor, vers el Gabinet de Física.

Entrà pels darreres, al edifici que tothom, anomenava <l’oficina d’en Sabul>, aquella cambra, on ell, havia estat citat per primera vegada i on li donaren la gramàtica i el diccionari iotics. Quan entrà, prompte veié a en Sabul, assegut com sempre, rere, un pupitre de treball, ple de piles de papers i notes, i s’hi acostà apressat.. El pontífex

del culte a la personalitat, impertèrrit representava el seu paper, amb absoluta convicció i no s’immutà el més mínim, per atendre al arribat, desprès d’uns llargs segons, eixorbà la vista i d’una furtiva llambregada, s’assabentà de l’esperada visita que tenia al davant. Impertorbable i rígid com si res, continuà amb la personal posta en escena, posant distància i fent-se el distret expressament, a fi de propiciar que el nouvingut, perdés el control dels nervis i caigués de quatre potes, igual que la presa d’una aranya, a mercè del seu domini. Afigura que, absort en les cabòries d’un científic infatigable, abstret i reconcentrat, no era d’aquest món. Mica a mica, consenti que la presència d’en Chaves, allí palplantat, mirant-te’l, se li anés filtrant, i al seu aqueferat cervell de geni, se li anés agafant corporeïtat i presencia.., de cop, esclatà la mascletada i es mostrà efusiu i propici, efusiu fins i tot, amb en Chaves. L’home pareixia esprimatxat i més vell, i a la que s’incorporà, vinclà l’esquena més que de costum, en una positura afable i conciliadora per això.

- Són temps fotuts! Digué com a benvinguda - Temps difícils! Oi? - N’hi haurà de pitjors – replicà amb volubilitat, en Chaves - Com van les coses per aquí?

- Malament, malament.. - En Sabul, feia catúfols amb el seu cap canós i venerable mentre continuava amb les convencions – Són mals temps per a la ciència pura i els intel·lectuals.

- Ah, però n’hi ha hagut algun de bo?

A en Sabul se li escapà una rialleta de conill Hem rebut qualcuna cosa per a nosaltres, als últims embarcaments d’Urras, d’aquest estiu? – preguntà en Chaves mentre apartava els llibres de sobre, una cadira, a fi de poder-s’hi asseure, davant per davant, de l’altre. Finalment s’hi assegué i circumspecte i acomodat, creuà les cames. Llarg i prim, el rostre magre i sulsit pel sol de Llevant del Sud que li havia platejat el pel moixí que li ungia tot el rostre, era una figura sòlida, ferma i jove, en contrast amb la d’en Sabul al seu costat, ja en declivi i decadència. Els dos s’ho sabien veure perfectament.

- Res d’interès - Cap comentari sobre els “Principis” ?

- No - El to era agre, l’home havia recuperat el registre habitual del seu discurs - Cap carta?

- No - És rar - Que te de rar? És que esperaves potser, una càtedra a la Universitat d’Ieu Eun? El premi Seo Oen? Noi, em sembla que tens molts pardalets al cap. Que t’has begut l’enteniment?

- Esperava ressenyes i rèpliques. Han tingut temps de sobres – digué això ja solapant-se amb en Sabul que l’atallava – Encara no hi ha temps per cap mena de ressenya. És un pèl prematur. És massa just, home!

Feu una pausa - Hauries de convenir, Chaves, que aquesta convicció teva, de considerar com a veritat, només el que tu, defenses amb tant ardor, no és garantia de res i potser, ves a saber, al final, et pots trobar, que tot plegat, tant sols sigui una agosarada i presumptuosa presumpció, un castell a l’aire. Ja ho sé, vares treballar, llarg i durament en aquest llibre, i en la formulació de les teves llampants tesis del temps, ho sé, és veritat... I jo, vaig treballar dur també, escrivint, deixant clar, que no es tractava d’un superficial, irresponsable i matusser atac a la teoria seqüencial, i que.., fins i tot, el treball tenia aspectes positius.. Però noi, si altres físics, no valoren igualment, el teu treball, hauràs begut oli i serà el moment apropiat, per a que revisis la teva pròpia

escala de valors i escateixis on hi teniu la discrepància. Si resulta que tota aquesta envolada teva, per a l’altre gent, en realitat, no val per a res, ja em diràs tu, de que serveix? Quina funció acomplirà? Tot plegat, no serà altra cosa, que una espantada de coloms, un aire d’estiu - Sóc un físic, no un analista de funcions – contestà amb amabilitat, en Chaves - Tot odonia ha de ser un analista de funcions. Tu acabes de complir els trenta anys, oi? Doncs, tothom en arribar-hi, tothom, hauria de conèixer, no nomes la seva funció cel·lular, si no també la seva funció orgànica, el paper més òptim que objectivament, hauria de tenir, a dintre l’organisme social, el seu genuí lloc a la vida.

Tal vegada, potser tu, hauràs estat un dels afortunats, i.., no t’ha calgut mai, posar en ordre, el cervell; tot t’ho has trobat dat i beneit, les coses t’hauran anant caient dolç i seguit, oi?.., però sovint això no és així, ans el contrari, sempre és un part dolorós, cal fer renuncies i remuntades, cal situar-se de bell nou a la palestra i prescindir a vegades, de l’experiència de tota una vida. Potser tu, mai no has hagut de plantejar-te res semblant..?

- No, des de que tenia deu o dotze anys, sempre he sabut quina classe de treball era el que tenia que fer i més bé o més malament, sempre me n’he sortit - Sovint el que a un nen, sembla que li agradi, no és el que la societat necessita - Tinc trenta anys, tal com tu dius.. Ja sóc un nen una mica vell.

- Has arribat fins aquí, de pura xamba, embolcallat en un ambient excepcional, aïllat de la corrosió del món exterior, sempre protegit, sempre emparat per padrins i vetlladors. Primer, al Institut Regional de Ponent del Nord...

- I un projecte de replantació forestal i diferents projectes agrícoles, i ensenyança pràctica, i comitès de districte, i treballs voluntaris des del començament de la sequera; la quantitat habitual del Kleggish necessari, noo?. No te cap mèrit, en realitat m’agrada fer-ho, també faig física, si ho anem a mirar. A on vols anar a parar? - Com que el morrut d’en Sabul, donava la callada per resposta, limitant-se a fitar-lo descaradament de dalt a baix, amb un creixent acalorament molt mal contingut sota les seves sornudes i escabellonades celles de mal fiador, en Chaves hi afegí - Bé podries anar pel dret, en comptes d’entretenir-te en cercar-me les pessigolles, no et sembla.. No arribaràs enlloc pel camí de fer-me mala sang en temes de consciència social, puix, tu ja saps que, t’hi dono deu mil voltes.

- Consideres funcional el treball que has fet aquí?

- Si <Quan més organitzat, més central és l’organisme: el concepte de central, significa en aquest cas, el camp de la funció real> de les “Definicions” d’en Tomar. Ja que la física temporal intenta organitzar-ho tot, dintre una estructura intel·ligible i harmònica, és per definició una activitat central i funcional - Amb això no menjarà la gent. Això no dona pa!

- Que pots dir-me tu, ara, si just acabo de passar-me sis dècades, ajudant a donar pa, com tu dius. I quan em tornin a cridar i aniré de grat i ben predisposat.

Mentrestant, vull fer el meu treball de sempre. Si hi ha física per a treballar, reclamo el meu dret a contribuir-hi - El que has d’entendre és que en aquestes circumstàncies, ja no es tracta de fer física. Almenys, no com la que fas tu. Ara tots, hem de bolcar-nos a corre-cuita, en coses pràctiques – Mentre anava parlant, en Sabul, es remogué inquiet, sobre la seva cadira. Semblava malhumorat i nerviós – Hem tingut de prescindir de cinc persones.

Lamento dir-te, que tu, ets una d’elles. Ho sento però.., no hi puc fer res. Noi, ja veus que pinten bastos.

- M’ho temia! N’estava segur! Ja me la veia venir! – digué en Chaves, encara que, de dir-vos la veritat, allò li venia completament de nou, puix de cap manera, ho havia

considerat o pressentit i menys encara, admès.., li coïa al més profund de l’ànima i fins aquell darrer moment, no se n’havia adonat de que l’altre, l’estava foten fora del Institut, sense cap consideració. Malgrat tot, a la que senti forfollar aquelles paraules majúscules, li semblaren familiars; de cap manera doncs, volia donar-li a en Sabul, la satisfacció de mostrar-se-li afectat.

- El que et va perjudicar fou una combinació de diverses circumstàncies. La naturalesa abstrusa, irrellevant i elitista de la investigació que preferentment, tu has dut a terme, durant aquests últims anys. I per embolicar-ho tot, una impressió, certa o no i no necessariament justificada, però si compartida per molta gent, per molts membres del Institut, de que tant les teves ensenyances, com el teu comportament personal, revelen una certa desafecció, un zel privat, falta d’altruisme, comprens? Tot això fou plantejat a l’assemblea. Naturalment, jo vaig defensar-te de cor, però clar, pensa, que no sóc res més, que un síndic qualsevol, un més entre tots els altres.

- Des de quan l’altruisme és una virtut odoniana? - digué en Chaves – Bé, ja veig el que vols dir-me i.., tant se val, - S’alçà. No podia seguir allí assegut, escalfant la cadira però, pel demes, estava tranquil, com si s’hagués tret un pes de sobre i desprès d’un breu compàs d’espera, interpel·là al esbirro, amb perfecta naturalitat: - Suposo que no hauràs tingut el detall, de recomanar-me per una plaça docent, en algun altre lloc, oi?

- Haguera estat inútil. De què haguera servit? - Digué en Sabul, amb veu melodiosa, lentament, gairebé exculpant-se – Ningú contracta nous professors ja. Ara mateix, a tot el planeta, tant els professors, com els alumnes, estan treballant, colze a colze, a les tasques de prevenció de la cassussa. Naturalment, aquesta crisis no durarà eternament. D’aquí un any, més o menys, haurem capejat el temporal i tots, ens en sentirem orgullosos del sacrifici realitzat, el treball de tots plegats, solidari i compartit, compartit mútuament, per igual. Però.., ja ho veus, ara, no és el moment per a sortir a cercar, els tres peus al gat, ni per les teves enginyoses disquisicions estrafolàries.

En Chaves, relaxat i com si sentis ploure, s’estava dempeus i engallit, mirant finestra enllà, el llunyedar del paisatge, al cel enterbolit i hostil... Fart d’entomar aquelles continuades diatribes, tenia tantes ganes d’enviar-lo a dida i acomiadar-se definitivament, tantes.., que..? Però no ho feu, obeí un impuls a dintre seu, més soterrat encara, i es despenjà dient-li – En realitat, desprès de tot, és molt possible que no t’equivoquis gaire i àdhuc, és provable que tinguis raó – Ràpidament, ja sobreposat, s’esbandí l’enuig al menys externament, saludà succintament a en Sabul, amb una breu inclinació de cap i un cop de talo, i el deixà amb un pam de nas, sense la humiliació que el pocasolta albat, li pretenia. Eixí al carrer i pujà a un autobús vers al centre de la ciutat. Encara tenia presa, molta presa, estava seguint un camí que just havia encetat i quelcom l’arrastrava, volia arribar al final, al punt mort, com s’hi descabdellés el fus de la vida. Xino-xano, metòdicament, anà a la Distrab, al Centre d’Assignacions, i sol·licità un lloc, a la comunitat on havien enviat, a na Takver.

La Distrab, era un enorme centre informàtic amb una munió de diferents departaments administratius, que ocupava gairebé, tot l’espai sencer d’una illa d’habitacles. Un recinte imponent de sostre alt, semblant a una gran sitja, acollia les boniques i ben dissenyades oficines, amb els sobris i delicats cànons de proximitat del proverbial bon gust anarresti. Una frenètica i fabril activitat, atordia al nouvingut, a la par que, donava fe, d’eficiència i eficàcia. Les parets, estaven guarnides amb múltiples indicacions i cartells d’instruccions, destinats a destriar la gent, en funció de llurs interessos, cadascú a l’espai especialitat que necessitava. Mentre s’esperava en una de les cues, en Chaves anava escoltant la xerrameca de les persones que el precedien, un bordegàs de setze anys i un home d’uns setanta i pico. El jove, més

content que un gínjol, s’estrenava en aquestes llices i acudia per primera vegada, a oferir-se com a voluntari, aspirava a una plaça, per a lluitar contra la plaga. Traspuava sentiments nobles, fraternals, set d’aventures, il·lusions.. Desbordava felicitat al poder presentar-se sol.., deixava enrere la infància. Parlava molt, totalment absent de picardia, obert, excitat, amb veu aflautada de nen, no habituat encara, als tons més continguts i greus dels grans. Llibertat! Llibertat!, deia sense solta ni volta, sense temor ni cobdícia, la paraula li esclatava al llavis i dringava contínuament, a la seva tumultuosa taba impetuosa, com una volada alta al últim cel; i la veu del vellard, grunyia i retronava al seu costat, com el contrabaix, front la viola, reganyaire però no amenaçant, burleta però no descoratjador. La llibertat, la capacitat d’anar lliurement, d’un lloc a l’altre, d’anar a fer qualque cosa, allí, a on, a un li petés, la llibertat era el que precisament, el vell, valorava i envejava al jove, encara que assumís, ves que hi farem, el poc agraït paper d’apagallums que li tocava fer, i se’n fumés, de totes passades i de portes enfora, de l’arrogant fatuïtat del jove. Pa tou, pensava el gran, i la guineu, quan no les heu, diu que són verdes. En Chaves a segon pla, ho escoltava amb plaer i respecte. Els dos i els seus contrastos, posaven contrapunt a la feixuga galeria d’esperpents, que li havia tocat viure aquell atziac mati. L’esperança redimia la realitat.

Tant prompte com en Chaves, va explicar`on volia anar, l’oficinista de torn, adoptà un aire contrit i seriós, teclejà a l’ordenador que tenia al seu davant, i feu aparèixer com per art d’eixarm, la projecció hologràfica d’un atlas que emanava fora de la pantalla, un diorama a tot color i tres dimensions, que anava brollant entre els dos, responent a les demandes i requeriments del funcionari, talment el desplegament d’un micró món a vista d’ocell, una reproducció de la realitat enquibida en un metro cúbic virtual. – Mira, aquí esta Rolny, veus aquesta península que sobresurt, al nord del Mar Temenia, no és res més que un immens sorral. - assenyalà impulsiva, furgant enmig de la forma lumínica que havia sorgit – Allí, no hi ha res.. – digué. Era una dona menuda i lletja, amb dents de conillet i ulls rodons, - tants sols, els laboratoris marítims, les piscifactories. Veus aquestes construccions? - aproximà la visió, a fi poder apreciar els detalls. – I a la costa.., aiguamolls i maresmes salades fins arribar aquí, a Harmonia: mil quilometres de fangals. Al oest, hi trobaràs els Erms del Litoral, un paratge desert i deixat de la mà. El més a prop a Rolny, a on podries anar, seria a qualcun poblet de la muntanya. Però allí, noi, no necessiten mai treballadors d’emergència, són autosuficients. Home podries anar-hi de totes passades, si vols, però, ja no seria el mateix, i.., ja veuríem el que trobaries.. - afegí en un to una mica diferent.

- Si, tens raó, cal ser pràctic, tot això, és massa lluny de Rolny – digué en Chaves, endinsant-se en la visió de la projecció laser i trobant, a les muntanyes del nord est, la petita ciutat aïllada, en la que Takver havia nascut, la Vall Rodona i en la que de petita, havia pujat, fins que esdevingué adolescent. - No poden necessitar un porter al laboratori marítim? Un estadístic? Qualcú per donar de menjar als peixos, potser?

- Ho comprovaré Als arxius de la Div-trab, el sistema humà-cibernètic de lligar caps i relacionar dades, funcionava com un rellotge, amb admirable eficàcia i precisió. L’empleada, no va tardar ni cinc minuts, en reportar tota la informació desitjada, en mig de l’enorme i continuat moviment d’entrades i sortides, i tota mena de possibles detalls complementaris que singularitzen qualsevol projecte; característiques definitòries de cada obra en marxa; relació i emplaçament dels llocs sol·licitats; idoneïtat del treballador requerit i prioritats immediates, a la mudable jerarquia de valors, del sistema econòmic de la societat anarresti.

- Acaben de completar una lleva d’emergència... Vaja, és la teva companya, oi?

Doncs, mira, ja tenen tot el personal que els hi feia falta, quatre tècnics i un xaveguer experimentat. No necessiten ningú més, ho sento!

En Chaves ho entomà com si li acabessin de clavar una bona plantofada. Abatut i llangorós, descansà el cap, subjectant-se’l amb les dues mans, recolzant els colzes, sobre la taula. I mica a mica, reblà el desànim, passant-se la mà, pel clatell, en un espontani gest, de confusió i fracàs, que no pogué evitar. Derrotat, digué, a la fi – Bé!

No sé que fer..

- Escolta’m, camarada. De quan de temps és el contracte de la teva companya?

- És indefinit - Però és un escamot especial, preparat per a la contenció de la cassussa, no?

Pensa que tot el que fan, té un sentit d’excepció i no els hi caldrà mantenir-lo indefinidament, comprens? Afortunadament, tot el que comença, acaba. Això que ara, ens passa, no és quelcom per sempre més, no és etern, de fet..., és un fenomen cíclic del planeta, i amb més o menys cruesa, sempre l’hem tingut de suportar i entendre, com una mena de prova o un retorn als orígens. De tant en tant la natura fa bugada però nosaltres som forts perquè, hem après de tants i tants antecedents. Ja veuràs com aquest hivern, torna la pluja.

En Chaves, mirà la cara seria, comprensiva i turmentada d’aquella camarada.

Somrigué breument, car no podia deixar sense resposta, tants bons desitjos i tanta predisposició al bon conformà...

- Ja veuràs, com us tornareu a reunir... Mentre tant...

- Si, mentre tant - Ella, se’l quedà mirant-te’l amb tota la paciència i comprensió del món, esperant la seva decisió, esperant.

Era indefugible com una condemna, nomes a ell li corresponia decidir-se i les opcions davant seu, se li anaven desplegant múltiples i variades. Podia quedar-se a Abbenay i organitzar cursos de física, si aconseguia estudiants voluntaris, és clar.

Podia arribar-se a la Península de Rolny i viure amb na Takver, encara que sense lloc fix, de feina, a la planta d’investigacions piscícoles. Podia viure de la sopa boba, a qualsevol lloc del món i no fer res més que, llevar-se dos cops al dia i anar al menjador més proper i demanar que li donessin menjar, efectivament podia fer, tot el que volgués.

La coincidència en el mateix significat, a la llengua pràvica, de les paraules <treball> i <joc>, tenia naturalment, una marcada connotació ètica. Na Odo, ja havia advertit dels perills de l’ús, de la paraula <treball>, al seu sistema analògic - les cèl·lules que treballen en comú, el treball òptim de l’organisme, el treball de cada element, i així successivament – pogués acabar derivant en un moralisme rígid.

Cooperació i funció, dos conceptes fonamentals de “l’Analogia”, implicaven treball.

La prova d’un experiment, vint tubs d’assaigs en un laboratori o vint milions de persones a la Lluna, significaven pura i simplement una funció, treball. Na Odo havia previst la trampa moral. <El sant mai esta enfeinat> havia dit, potser no sense tristesa.

Però l’esser social mai escull a soles.

- Bé – digué en Chaves – Just acabo de retornar d’un lloc avançat en la prevenció de la cassussa. Hi ha quelcom en aquest camp, que és pugui fer? Ja ho veus, compto amb formació i experiència.

La funcionaria, li clava una mirada de germana gran, incrèdula però indulgent.

- M’ho sé de memòria, hi han aproximadament, unes set-cents demandes anunciades, tant sols en aquesta sala - digué – Quina t’agradaria?

- N’hi ha qualcuna, que precisi matemàtiques?

- Gairebé tots són treballs agrícoles especialitzats. Hi entens d’enginyeria?

- No gaire - Bé, aquí en tenim un, de coordinació dels treballs. Aquest si, que demana, una closca ben dotada per als nombres, no et sembla?

- D’acord. Vinga, som-hi!

- És al Sud Oest, saps? A La Polsinera - Ja m’està bé. Ja m’ho conec això. Ja hi he estat abans, però..., que hi farem, com tu ben dius, ja vindrà un dia en que plourà...

Ella assenti somrient i tecleja a la fitxa de la DivTrab: DE Abbenay, Inst. Cient. NO. A Codo SO, coord. Trab., moli fosfats – 1: P. EMERG.: 5-1-3-165: indefinit.

URRAS

Es despertà amb el ressò desfermat de les campanes de bronze, de la torre de la capella de la Dea Mare, repicant a tort i a dret, l’Harmonia Prima del servei matutí.

Cada campanada li percudia dins del cap, com si rebés una forta clatellada. Es trobava malament i tremolava com una fulla a mercè de l’oreig. Estava arraulit i baldat com una coca, tant.., que durant una bona estona, ni tant sols, pogué incorporar-se, per més que ho intentes. Amb penes i treballs, a la fi, reïxi en l’intenta i..., com va poder, arrossegant-se, s’arrastrà fora del llit, vers la cambra de bany, per prendre una profilàctica i urgent dutxa freda, que el desembromallà totalment i li calmà el dolor tant terrible, del cap; però..., sentia encara, que era el seu propi cos, impenitent i sollat com un porc, el que li era estrany i envilit. A la que pogué pensar, mica a mica, recordà fragments i moments de la nit anterior, llambregades absurdes i petites escenes de la decadent i aniquilant vetllada a casa de na Vea. Era immund, ignominiós. Va intentar escorre’s, escapolir-se, eludir la guitza recurrent del record i..., no ho aconseguí, no podia pensar en cap altre cosa. Tot, era embrutit vil, humiliant, orc. Finalment s’assegué davant de l’escriptori i allí resta, immòbil i bandejat, abstret i profundament infeliç durant una llarga estona... És clar, abans, sovint s’havia sentit torbat i confús. De jove, havia patit, en silenci, no hi podia fer res, notant com els altres, injustament, se li anaven apartant, prenien distàncies, el consideraven estrany, diferent d’ells; en anys posteriors, també havia conegut, el retorn, siguem sincers, allò era un bumerang, ja que ho havia provocat ell mateix, deliberadament, de la còlera i el menyspreu de molts dels seus companys d'Anarres. Era un masoquista i..., al seu fur intern, mai no havia acceptat el parer o el judici d’ells. Mai se n’havia avergonyit.

Ningú li havia dit encara, que tota aquesta frustrant humiliació, al igual que l’endimoniat mal de cap, eren una seqüela de l’excés d’alcohol. I posats a parlar, el saber-ho, no crec que li hagués fet cap favor. La vergonya, la novetat d’aquest sentiment – la baixesa i estranyesa – eren per a ell, una revelació. Ara veia les coses amb lucidesa nova, una lucidesa horrible; veia, molt més enllà d’aquests records incoherents de la cloenda de la nit, a casa de la Vea. No era la pobre Vea qui, al final, l’havia traït. No, no era nomes l’alcohol, el que ell, havia tractat de vomitar, era tot el pa infamant que havia menjat a Urras, durant tot aquest temps, des de que hi arribà.

Descansà els colzes sobre l’escriptori i amb el cap entre les mans, s’oprimí les sines en la positura concentrada de l’home turmentat i s’examinà a si mateix, a la llum de la vergonya.

En Anarres, desafiant les esperances de la seva societat, desafiant les esperances del poble, havia escollit fer el treball que, com a individu, es sentia cridat a fer i això allí, era un privilegi, fer-ho era difícil, era rebel·lar-se, lluitar: arriscar el propi jo, per a la societat.

Aquí a Urras, semblant acte de rebel·lia, era un luxe elitista, un caprici de la classe dominant. Esser un físic en A-Io significava servir, no a la societat, no a la humanitat, no a la veritat, sinó al estat.

Nomes arribar, a la primera nit de la seva estada, justament en aquesta mateixa cambra, els hi havia preguntat, entre reptador i encuriosit: - Què van a fer amb mi? – Ara ja ho sabia, ja sabia el que ells, havien fet amb ell. En Chifoilisk, ja l’advertí, pla que li exposà les coses, tal qual eren.., no l’havia enganyat pas, no, des del primer moment, li digué la veritat. I ves, a la primera de canvi, se l’havien fet seu, se l’havien apropiat com qui requisa la propietat d’un altre. Ell, que venia segur i anava de llest, i que s’havia proposat negociar amb ells, ha!, la típica ocurrència d’un anarquista il·lús.

L’individu, mai no pot negociar amb l’Estat. L’Estat no reconeix altre sistema d’intercanvi, que el del poder i.., oh paradoxa!, s’encunyà les pròpies monedes que farà servir desprès, per pagar-se a si mateix. Si senyor, se l’havien ben follat.

Ara finalment, arribava al cap de carrer i des de aquesta perspectiva finalista, ho veia claríssim, detall per detall.. Obeint la lògica dels fets, tot havia anat des del primer moment, rodolant amb un determinisme orb, segur i inexorable. Si, es clar, havia estat un error venir a Urras, un primer error, en aquesta gran partida de la vida, que sens dubte, li costaria car, que fins i tot, amenaçava condicionar-li la resta dels seus dies.

Havent pres aquesta conclusió i ja situat en un nou viarany, desprès de passar revista a totes les evidències que durant mesos, havia reprimit i foragitat - i fou molt costerut i penós, afrontar la gran feinada, allí, com un llonze, assegut, pesant figues, davant l’escriptori - fins arribar a l’ultima abominable i ridícula escena amb na Vea, fins que hagué reviscut despietadament fins a la sacietat, tots els menors detalls, tota la seva gran aventura i corredissa final, li cremava la cara, li xiulaven les orelles, es moria per moments: llavors.., feu un clic! i.., llavors tot esdevingué superat, havia fet catarsi de tots els dimonis, havia fet net i tot tornava a començar. No, ni tant sols en aquella vall de llàgrimes post-alcohòlica, senti el menor remordiment o culpa; com dic, tot havia quedat enrere, superat; i suara, el que realment importava, era saber com actuaria a partir d’aquest moment. Si, ell mateix, s’havia tancat dintre una presó, com es podria considerar un home lliure? Vet aquí, la urgència.

A veure, es clar que no faria física per a els politics, ni res que els pogués enfortir o afavorir, però...

Si deixava de treballar, li permetrien retornar a Anarres?

Respirà profundament, s’empassà la saliva, aixecà el cap, mirant sense veure res, allèn les finestres, perdut a les llunyàries bromoses del paisatge verd, il·luminat pel

sol esplendent, ni una lleu brisaina agitava el fullam de fora. Per primer cop es permetia pensar en el retorn com una possibilitat genuïna, com s’ho faria? L’envolada del pensament amenaçava en trencar totes les comportes que subjectaven les aigües del sentiment i inundar-ho tot, amb una imperiosa nostàlgia. Parlar en pravic, parlar amb els amics, veure a Takver, a Pilun, a Sadik, palpar la pols d'Anarres...

Evidentment, no li permetrien la tornada.., que s’havia cregut? Al menys, no així, de franc i sense pagar el natural peatge... Aquí, al mercat del baratar, tot es comprava i venia al millor preu. I ell, altrament, com ja us ho podeu imaginar, tenia mala peça al teler, puix.., per molt que remenés, tampoc s’ho podia permetre. Caixa o faixa!, no es donaria per vençut, no renunciaria a l’intenta.

Assegut davant l’escriptori a la llum radiant del sol del mati, saltà d’un rampell i sense mirar prim, amb el rostre congestionat, picà amb decisió, amb el palmell de la mà, els damunts del moble, una, dos i tres vegades; tenia el rostre contrariat - Casum l’òs pedrer! A on recoi, puc anar? – digué en veu alta Trucaren a la porta i desprès del impàs d’un breu moment de pausa, impertorbable, Efor, amb la safata del desdejuni i els diaris matutins, entrà.

- He vingut a les sis, senyor, com de costum, però vostè, encara s’estava recuperant de la mala nit passada – puntualitzà, mentre feia una finta amb safata, a fi de situar-la sobre la taula amb evident i notable destresa.

- A nit, vaig emborratxar-me - digué en Chaves - Formós mentre dura – contestà l’inefable Efor – Res més, senyor? – i sortí amb la mateixa destresa, inclinant-se davant de Pae, que entrava en aquell moment a l’habitació.

- Perdoni, no tenia intenció d’interrompre-li el desdejuni! Sortia de la capella, aquí davant, i m’he deixat portar per un primer pensament, m’ha vingut de gust entrar a saludar-lo - Segui.., no li plauria, una mica de xocolata? – En aquell moment, en Chaves era incapaç d’empassar-se res, a menys que l’altre, aquell sobrevingut escuder caigut del cel o de la delegació més propera de la Dea, acceptés compartir les menges. En Pae pinsà un bunyol de mel i displicent, l’engrunà sobre un platet. En Chaves encara es trobava una mica destemptat però, atacà amb energia el desdejuni. A en Pae semblava resultar-li més difícil que de costum, iniciar la conversa.

- Vaja, encara continua rebent aquesta gasòfia? – preguntà en to mig burleta, tot tocant amb la mà i d’esquitllents, com qui no vol la cosa, el feix de diaris mig doblegats, que el criat, li havia deixat sobre la taula - En Efor, me’ls porta tots els dies - Ah, si?

- Si, jo expressament, li vaig demanar que ho fes. Volia assabentar-me de novetats i noticies, a fi d’integrar-me millor. – Digué en Chaves mirant de fit a fit a en Pae, llançant-li una prudent mirada exploratòria d’una fracció de segons – Amplien la meva comprensió del país. M’interessen sobretot, les capes baixes de la població d’Urras, sap? Ha de comprendre que la majoria de nosaltres, els anarresti, descendim de les classes menystingudes del seu planeta - Si, és clar – Contestà amb aire respectuós i aquiescent, l’altre, l’home més jove i novell dels dos antagonistes. Poc a poc, el nou arribat, s’animà a menjar un parell o tres de bunyols de mel i... – Fa fresqueta. Crec que efectivament, em vindria de gust acompanyar-lo prenent una bona xicra de xocolata ben calent. - Digué, sacsejant la campaneta que hi havia sobre la safata. Al instant, en Efor, comparegué al llindar de la porta – Porti’ns un altre tassó, sisplau! – demanà en Pae sense ni tant sols, girar-se. – D’acord, senyor! - li respongué el criat, just des de l’entrada de cambra.

- Bé, senyor meu, ara que s’entrelluca el bon temps i tot és bonic, teníem la intenció de endur-nos-el de bell nou, de gira i fer-li conèixer millor tot el país, àdhuc consideràvem la possibilitat de fer una escapada al estranger, però, molt em temo, que aquesta maleïda situació internacional, ha posat en solfa, tots els nostres projectes i plans.

En Chaves guaità de refilo, els titulars dels diaris que tenia allí escampats, efectivament les noticies eren alarmants: TOPADES ENTRE IO I THU, VORA LA

CAPITAL DE BENBILI - A Internet, hi han noticies més recents. - digué en Pae - Hem alliberat la capital. El general Havevert tornarà a la presidència - Això vol dir que la guerra s’acaba?

- No, que va, mentre Thu, encara retingui les dues províncies orientals - Ja ho veig, això vol dir que l’exèrcit de vostès i el de Thu, s’enfrontaran en Benbili. No aquí, oi?

- No, no..., fóra una autèntica bajanada que ells, ens envaïssin o nosaltres a ells.

Afortunadament, tots hem superat aquella barbàrie que portava la guerra al cor del món civilitzat. L’equilibri de poders, queda garantit en aquesta espècie d’operació policial. No obstant, oficialment, estem en guerra. De manera que, molt em temo, totes les velles i tedioses restriccions entraran en vigor.

- Restriccions?

- Per a començar, la classificació dels treballs d’investigació, al Col·legi de la Ciència Noble. Res seriós, si vol vostè, en realitat, tant sols la necessitat de supervisió de les autoritats, el segell de goma del govern, Ve-t’ho aquí!.., i a voltes, la demora en la publicació dels projectes, comprèn? Com que els manaires de dalt, no hi entenen un borrall en res, consideren perillós la cosa més inversemblant i per si de cas, s’extralimiten per excés de zel. I els viatges, també, són mirats amb lupa i supervisats un per un, per tota aquesta caterva de buròcrates, especialment vostè i altres estrangers que estan aquí com a residents, em temo. Crec que mentre duri el estat de guerra, sense l’autorització del Rector, no podrà sortir dels límits de la Universitat. Però no es preocupi, quan ho necessiti o vulgui, vinguí a buscar-me, que jo estic avesat a tirar pel dret i el treure d’aquí, sense necessitat de tantes endergues i passos tediosos.

- Què passa, és que vostè, potser, en té els desllorigadors? – preguntà amb ingenuïtat en Chaves - Oh!, que més voldria, però.., encara que no s’ho cregui, sóc un especialista en la matèria. Per sistema, m’encanta traspassar totes les portes i burlar les reglamentacions i enganyar a les autoritats. Òndia!, a la compte, deu ser, que jo també sóc un anarquista nat, eh?

A on cony, ha anat aquest vell renyoc, a qui he manat, fa un moment, a cercar una tassa? Tan se n’haguera valgut que li hagués encarregat que m’anés a cercar la mort, recoi!

- Home, deu haver anat a la planta baixa, vora les cuines!

- No té perquè tardar migdia en fer això, carai! Aquest paio, em sembla que s’hi repenja un pel més del compte! Bé, sigui comsevulla, no puc esperar-me més. No vull prendre-li la resta del mati, Per cert, ha vist l’últim Butlletí de la Fundació d’Investigacions de l’Espai? Porten els plànols de Reumere del ansible - Què és l’ansible?

- És el que ell, n’anomena un dispositiu de comunicació instantània. Diu que si els temporalistes, és a dir, vostè, resolen les equacions temps-inèrcia, els enginyers, és a

dir, ell, podran construir la refotuda cosa, provar-la, i així demostrar incidentalment, la validesa de la teoria en uns pocs mesos o dècades.

- Els enginyers, ja ho pot veure, ells mateixos, són la prova fefaent de la reversibilitat causal. Reumere és molt llest, ha fabricat l’efecte, abans de que jo li proporcioni la causa – En Chaves, somrigué de bell nou, aquest cop, amb una certa sornegueria i quan en Pae sortí de l’habitació tancant la porta, s’incorporà a la percaça del burxeta – Aprofitat, immund, mentider! – digué en pravic, blanc de ràbia, vivament excitat, quasi congestionat, amb els punys premuts i tancats sobre la taula, per controlar-se i no agafar qualsevol cosa i fotre-li al damunt.

Al cap d’un moment, Efor entrà, duent en una safata de cambrer, la tassa que li havien demanat sobre un platet que hi feia joc. Al veure que la visita no hi era, s’aturà en sec, desconcertat i atemorit pel que pogués ser.

- No es preocupi Efor, tot està bé. Finalment en Pae, no ha volgut esmorzar amb nosaltres, tenia presa i molts nervis. Ja s’ho pot emportar tot. Jo també estic servit.

- Molt bé senyor!

- Per cert, de moment, i.., durant un cert temps, no voldria rebre més visites. Vostè, no podria retenir-les a fora o desviar-les, ja m’entén?

- Fàcil, senyor. Que me’n diu, he de tenir cura de algú, en especial?

- Si, si.., ell. Bé, tothom, sigui qui sigui. Tant li fa. Digui que estic treballant, que estic ocupat...

- Quedarà totalment satisfet, senyor – Prometé amb no dissimulada complicitat Efor, ensems que una irreprimible i maliciosa mímica, li emplenava els solcs de les arrugues de la seva cara octogenària. No en debades, els galons de la veterania, sempre seran un grau difícil de contrastar. I afegí finalment, amb respectuosa familiaritat, – Ningú que vostè, no vulgui, passarà sobre mi. – que acabà, amb formal correcció - Gràcies Senyor i..., Bon dia tingui!

El mos li havia tret el ventre de pena i la pujada de l’adrenalina, també l’havia entonat. D’alguna manera, havien escampat aquelles boires matutines. En Chaves, caminava, amunt i avall, per l’habitació, talment un gat engabiat, irritable i desassossegat. S’imposava una actuació. Entre pitos i flautes, havia transcorregut ben bé un any, i.., mira-te’l, sense fer res, excepte el més espantós ridícul, desacreditant-se a cada pas que feia. Era espantós, com eixir d’aquell atzucac anorreant, com..? N’hi havia per tirar el barret al foc, ja tocava que fes qualque cosa, coi!

Bé, aclarint-nos, què havia vingut a fer aquí?

A fer física. Què, si no, A ratificar amb el seu talent, els drets de tot ciutadà, en una societat qualsevulla: el dret a treballar, el dret a mostrar-se al món, a guanyar-se el pa i el reconeixement i estima dels altres, A ser mantingut a costa del seu treball, si, i a compartir el producte resultant que se’n pogués derivar, amb tots aquells que lliurement ho volguessin fer. I aquests, eren els drets essencials d’un odonià i eren també, els drets bàsics de qualsevol ésser humà.

Llurs benèvols amfitrions i protectors, li permetien anar fent la viu-viu i me’l mantenien i apeixaven amb escreix, sense restriccions, a condició que treballés, tot això, era ben cert. La problemàtica s’enravenava al pas següent del tàcit conveni, que, per cert, diguem-ho de passada, ell encara, no havia completat. No havia finalitzat el treball que tothom esperava i el més fotut era que ara per ara, el més calent estava a l’aigüera, només embastat i en taules. Però..., no enganyava a ningú, no podia compartir el que no tenia, per bo que....

Finalment s’aturà davant de l’escriptori i s’ha assegué ja més assossegat, per furgar amb dos, dels seus dits de la mà dreta, dintre la butxaqueta de portar el rellotge

de butxaca, tradicional acabat que suara, no tenia cap raó de ser, però que, encara, es conservava al disseny ben tallat, dels pantalons masculins, no servia per a res, però era ben vigent com una relíquia immemorial de ves a saber, quins temps de l’antigor, feia centenars, si no milers d’anys que les coses eren així, inamovibles, segrestades i preses per la tradició més conspícua, els rellotges, qui els recordava..?, havien desaparegut passats de moda, enllà les boires dels temps. Amb paciència pogué recuperar dos notes, cuidadosament doblegades, repletes d’anotacions i referències.

Amb els mateixos dits, les estirà cuidadosament, sobre la taula i les mirà detingudament.. Mentre s’entretenia fent aquestes delicades operacions de planxat, se li ocorri pensar que.., ves per on, ell, ja començava a repapiejar i s’assemblava cada cop més, al pocapena d’en Sabul, el seu confrare i amic, fent aquestes refotudes punyetetes, escrivint també, amb la lletra tant petita, de potes de mosca, abreviatures, codis.., a tort i a dret, sobre qualsevol boci de paper que trobava, perquè.., hom, mai no sap si, la inspiració, ha triat el moment d’arribar. Coneixent-te’l com el coneixia, ara comprenia perquè en Sabul feia aquestes coses: en Sabul era un maula que se les sabia totes i tot, eren “poses” i més “poses”, grataves i no li’n trobaves res, tot era teatre del més pur estil. Ja té nassos que, el quadre clínic d’un psicòpata, a Anarres, sigui un comportament racional, a Urras.

Mirava i remirava, del dret i del revés, cremant-se les celles estudiant els dos bocins de paper, als quals, ell hi havia anotat dies enrere, certs punts essencials de la Teoria Temporal General.

Durant els dos dies següents, en Chaves, va estar-se assegut al seient del escriptori, encisat i capficat continuant la pacient interpretació i anàlisis dels guarismes i equacions, que cobrien totalment, els atapeïts dos trossets de paper.

A vegades d’un rampell, no podia més, s’aixecava i ja hi tornava a ser, caminava amunt i avall de l’habitació, com un gatot per la teulada, parlant en veu alta, maleint la Dea i els altres esperits de la natura.. S’asseia altra volta, febrilment desenvolupava qualcun punt que havia quedat a mitges, utilitzava l’ordenador per a fer càlculs i gràfiques i fins i tot, per a consultar publicacions d’altres col·legues i contrastar-les.

De tant en tant, demanava al criat, que li portes quelcom per a menjar, o es desplomava retut, sobre el llit, i dormia com un soc, vestit i malament.., al cap d’una estona, regressava al escriptori i sense espavilar-se, ni tan sols intentar eixorivir-se amb una bona remullada sota l’aixeta, continuava el procés. Allí, seguia i seguia, immòbil, palplantat, donant voltes i més voltes als mateixos temes, reflexionant i reflexionant...

Cap al tard del tercer dia, tip d’aquell estèril ritual que a res aconduïa, es saltà l’absurda i estreta rutina de tants i tants gestos repetits i.., s’assegué al banc de marbre, ran la xemeneia. El mateix que feu, quan arribà la primera nit, a l’esplèndid apartament que li havien assignat i prengué contacte per primer cop, amb una nova realitat per encetar. Des de llavors, havia adquirit el costum, de rebre allí, a la seva cel·la daurada, aquell espai tant particular i acollidor del recinte, totes les visites que rebia. Ara mateix no tenia cap visita, però.., estava pensant en Saio Pae. Com sovint els hi sol passar a tots els trepadors o cercadors de poder, aquest personatge tant especial, Pae, era un home, d’una ostensible miopia mental, fruïa d’una portentosa qualitat per a la superficialitat, li faltava profunditat i imaginació. La ment de Pae, era en realitat, un instrument primitiu i tosc. No obstant, podies intuir que, havia partit d’un potencial real i encara que deformat, no s’havia fet malbé del tot.

Pae era un físic molt intel·ligent o per a precisar-ho millor, era molt intel·ligent i dotat precisament per a la física. No és pas que hagués fet quelcom d’excepció però, el seu sisè sentit, el seu nas per flairar on poder treure’n el millor partit, el portaven sempre,

al terreny propici i més prometedor i.., encertava. Posseïa una intuïció infalible per a saber el que convenia fer, tal com igualment, també tenia en Shavek, i en Shavek, li ho sabia i reconeixia a en Pae, tant com si de ell mateix es tractés, car, és un atribut singularment important i valorat, en algú que es dedica a la ciència, és aquella tradicional germanor i complicitat que presenten tots els confrares del mateix ram.

Resulta que en Pae, era qui precisament, li havia passat, l’obra traduïda de l’original terrà, el simposi sobre les Teories de la Relativitat, aquestes idees que últimament, tant l’havien influït. Seria possible que hagués arribat a Urras, tant sols per conèixer a en Saio Pae, el seu recalcitrant adversari, el seu alter ego d’un l’altre món? Quina paradoxa cercar-lo aquí, amb la seguretat que del seu oponent, podria rebre tot el que la seva societat li regatejava, tot el que no li havien donat els seus, el que cap anarresti, mai no podria donar-li: el coneixement del nou, del estrany i del exòtic.

Apartà per un moment, el seu interès per la personalitat d’en Pae i pensà en aquell llibre. No entenia, no s’explicava perquè li havia semblat tan renovador i estimulant, si resulta que el tipus de física que aquella gent feia anar, era en la seva major part, antiquada i obsoleta, de maneres carregoses i enfarfegades.. L’actitud terrana a vegades resultava profundament pocasolta, àdhuc desagradable. Els terrans havien estat imperialistes del intel·lecte, gelosos constructors de murs i “apartheids”. Fins i tot, en Ainsetain, el creador de la teoria, s’ha havia vist obligat a advertir que, la seva física, tan sols tractava del món material i no hi ha motiu per cercar-hi en ella, els tres peus del gat, ni s’involucrava, ni embrancava de cap manera, en interpretacions metafísiques, filosòfiques o ètiques. Cosa que a primera vista, era certa, però..., havia utilitzat el numero, el pont entre el que és racional, o pensat i el que és percebut, o vist, entre la psique i la matèria. <El numero incontrovertible> com l’havien nominat els antics fundadors de la Ciència Noble. Utilitzar les matemàtiques amb aquestes finalitats era, emprar la forma que precedia i conduïa a totes les altres formes.

Ainsetain ho sabé; i amb admirable cautela i tacte, havia opinat que la seva física, descrivia ni més ni menys, la mateixa realitat.

Estranyesa i familiaritat: en cada pas del pensament del físic terrà, en Shavek hi descobria aquesta combinació, aquesta dualitat, una combinació intrigant i suggerent car també en Ainsetain, havia estat cercant una teoria unificada del camp. Desprès d’explicar la força de la gravetat com una funció de la geometria del espaitemps, havia intentat anar més enllà i estendre la sintexis i incloure-hi en ella, les forces electromagnètiques. No se’n va sortir, no ho va aconseguir. Ja en vida de ell i durant nombrosos decennis desprès de la seva mort, els físics terrans passaren per alt, els temptejos i fracassos que va tenir, i es dedicaren a les magnifiques incoherències de la teoria del quantum, d’elevat rendiment tecnològic, si voleu, concentrant-se tant exclusivament, en els models del maquinisme, que al final, acabaren en un carreró sense sortida, en un marasme total i absolent, en un catastròfic fracàs de la imaginació. I no obstant el bandejat punt de partença, aquella inspiració primera, si senyor, havia resultat ser la correcta. En aquells retirats temps de l’avior, el progrés havia pres partit, per la indeterminació que el vell Ainsetain, tancat en banda contra aquestes corrents il·lusòries, sempre havia refusat i altrament, tampoc no havia disposat dels instruments correctes per provar-los o refutar-los: les variables d’en Saeba, entre les teories de la velocitat infinita i les causes coexistents. Hi havia un cap unificat a la física cetiana però en uns termes i nivells que potser en Ainsetain no ho hauria acceptat car la velocitat de la llum com a factor limitador, havia estat fonamental per a les seves grans teories. Les dos Teories de la Relativitat eren tant maques, tant vàlides, i tant útils, com sempre havien estat en el transcurs de tots aquests segles, i no obstant, les dos depenien d’una hipòtesis que no es podia

demostrar com a vertadera i que en determinades circumstàncies, es podia demostrar com a falsa.

Però, aviam!, una teoria en la qual, tots els seus elements, fossin demostrables com a vertaders, no seria una vera tautologia? L’única possibilitat de trencar el fatalisme del cercle que se’ns recargola a sobre i seguir avançant, l’hauríem de cercar dintre l’àmbit del que és indemostrable, així són les coses.

I en tot cas, aquesta indemostrabilitat de la hipòtesi de la coexistència real – el cavall de batalla d’en Chaves, que tant i tant, l’havien fet anar de corcoll, durant aquests tres últims dies i fins i tot, siguem clars, durant els últims deu anys, importaven realment?

Havia estat cercant a cegues, la certesa, i.., tractant de trobar-la com si fos quelcom en exclusiva, que se’n pogués disposar al antull. Havia estat reclamant una seguretat i una garantia que mai, no te la donen en lloc i en res i que, si per un casual, mai te l’arribessis a trobar, no seria res de bo i a la llarga, et farien un flac favor, car et condicionarien totalment i t’etzibarien a dintre una presó de la que no podries eixir de cap manera. Ara, ja res impedia que utilitzés la bonica geometria de la relativitat, havia suposat la validesa de la coexistència com a punt de partida, i.., si, així ja podia seguir endavant. Veia el pròxim pas nítidament, perfectament clar i lògic, resoldria la coexistència de la successió, mitjançant una sèrie de transformacions saebianes; encadenades i en renglera, perquè de fet, aquesta era la solució més elegant. Hom, no hi podia plantejar cap mena d’antítesis que ho invalides o acabes mediatitzant-ho. La unitat fonamental dels punts de vista seqüencial i simultaneïsta, quedava preservada i àdhuc ressaltada amb evidencia; el concepte d’interval connectava els aspectes estàtics i dinàmics de l’univers. Com carai, havia estat possible que no ho hagués vist i durant deu anys o més, hagués tingut la realitat davant dels ulls, tapada amb una vena lligada al clatell? Servint-se d’aquesta nova interpretació que ara albirava esplendorosament, ja no tindria problemes, seguiria endavant i tot aniria rodat i sense impediments. Ja ho veieu, d’un simple cop d’ull, en aparença casual, s’ensopegà amb la metodologia adient i pogué tenir una perspectiva solvent i correcta. Finalment havia comprès la naturalesa d’aquell vell error. El mur havia estat abatut i enderrocat. La visió era clara i total, la visió era simple, simple a més no poder i contenia en el seu si, totes les complexitats hagudes i per haver, tots els replecs, totes les promeses, era la revelació total i completa, el camí expedit, el camí del retorn, la llum..

La intenció i la il·lusió eren talment, les mateixes que tindria un esverat i atribolat nyec corrent a la carrera, en seguiment del sol ixent. No hi havia final, cap límit, cap final...

I no obstant, plenament situat al bell mig del interval, aquesta brevetat, aquesta felicitat completa si voleu, no s’ho acabava de creure, desconfiava, no les tenia totes; tenia por, li tremolaven les mans i les llàgrimes que no podia contenir, li enlloraven la mirada, afectat com si durant una bona estona, hagués visurat fixament el sol. L’home no és de pedra, diuen, i.., convindreu amb mi, que és una impressió estranya, molt estranya, descobrir que la vida d’un, té.., a la fi, qualcun significat.

Malgrat tot, seguia mirant, avencant-se amb aquesta alegria juvenil que tot ho avança, fins que de cop, no pogué anar més enllà; es regirà inquiet i observà amb aprensió al seu voltant, a través de les llàgrimes que no podia aturar i veié que l’habitació, estava a obscures i que rere els alts finestrals..., brillaven els estels.

Aquell instant irrepetible s’havia esvaït, havia desaparegut, efímer com una visió onírica, vist i no vist, per sempre més una experiència necessitada de la seva interpretació. Amb tota la recança del món, repenjant-s’hi, en Chaves, visqué la màgia, primer de l’aflorament, desprès del desplegament d’aquell buf diví, del estufit miratge

salvador. Ell, era part d’aquell moment, però també el moment, era part de ell. inclòs i preservat.

A mercè de la penombra i enartat en aquestes embalades de l’esperit, deixà passar una bona estona, i.., deixondint-se finalment, s’aixecà i encengué la llum. Deambulà com un janot despistat per l’habitació, palpant les coses, les cobertes d’un llibre, la pantalla d’un llum, el sobre de vidre de la taula, content d’estar de tornada entre aquells objectes familiars que el voltaven, de tornada al seu propi món, ja que en aquest instant, la diferència entre aquest planeta i aquell que deixà, entre Urras i Anarres, no li semblava més significativa, de la que hi pogués haver, entre dos minúsculs grans de sorra de la platja, arran del mar. Ja no hi havien abismes, ni murs infranquejables. Ja no hi hauria més exili. A un pas de l’arquitecte, havia vist nítida i diàfanament, els fonaments de l’univers, eren sòlids.

Amb passos lents i vacil·lants i tota la recança d’aqueix món esplèndid, entrà a l’alcova, i a la que arribà acostat del llit, sense dir ni fava, ni tant sols desvestir-se, s’hi deixà caure. I així, tal com quedà, panxa enlaire i cara amunt, s’hi estigué una bona estona, entotsolat i en silenci, agafant-se el cap amb les mans rere la nuca, prevenint i encarant qualcun serrell o detall particular, a la feina que se li girava per davant, abstret en una gratitud solemne que mica en mica, s’anà confonent en un somieig serè i finalment, en una plàcida dormida.

Com una soca, durant deu hores seguides, absent d’aquest món, clapà com un liró. I a la fi, esgrunant el temps encara mig sotmès a les recances, mica a mica, una llumeta salvadora pugnà per recobrar-li la consciència i la presència. Badallant i desteixinant-se de la mandra, s’espolsà les lleganyes dels ulls i fermà les portes al somni.

S’acostà a l’escriptori disposat a treballar. Aquella tarda havia de donar una classe i la donà; va sopar desprès, al menjador dels professors degans i com sempre, parlotejà animadament amb ells, sobre el temps i la guerra, i gentilment, de qualsevol altre cosa, que els hi pogués interessar. Si s’adonaren de qualcun canvi, Chaves no ho sabé mai, ell anava a la seva i en realitat, era com si sentis ploure al seu costat.

Tornà a la seva cambra i continuà treballant.

Els urrasti dividien el dia en vint hores. Doncs, durant vuit dies, es passà de dotze a setze hores diàries, assegut enfront de l’escriptori o voltant com un inquiet llebrer, a l’entorn dels límits de la cambra, descabdellant la troca del fil d’Ariadna. Els seus ulls clars a vegades fitaven, a traves dels vidres dels finestrals, el blau del cel i el sol tebi embromallat de la primavera o el tapís de les estrelles i la lluna esgrogueïda al quart minvant.

A l’entrar a l’habitació, amb la safata del desdejuni, en Efor, se’l trobà estirat a sobre del llit, els ulls tancats i profundament dormit encara, estremint-se i xerrant convulsivament en veu alta, en una llengua estrangera que no s’entenia gens. El sacsejà enèrgicament per desperta’l d’aquell malson i en Chaves, que no sabia de on li queien, obri els ulls sobresaltat i s’alça com de resort. Movent-se d’esma, mig vacil·lant i a tentines, deixà enrere al criat, i sense dir-li ni ase ni bèstia, tibat com una fantasma, s’encaminà vers l’altre habitació, per aposentar-se altra volta, davant la taula del escriptori que, per cert, estava buida de papers i notes, amen d’altres andròmines que també utilitzava per a treballar, connectà l’ordenador i allí es quedà..,

embadalit i atrapat, mirant els passos de la pantalla, obrint-se: un seguit de motius fractals en 3D, talment un home commocionat per una forta cleca que encara no s’hagués recobrat. Davant d’aquest panorama en Efor, s’esmerçà en convèncer-me’l perquè se’n tornes de pet, al llit, tot interpel·lant-te’l li digué: - Febre, senyor. Crido al metge?

- No! - Segur, senyor?

- No! Sobretot, no permeti que entri ningú, Efor. Digui que estic malalt, el que vulgui..,però, sobretot que no vinguin a emprenyar-me.

- És que llavors, amb tota seguretat, si que cercaran un metge i no el deixaran viure. Ha!, Ha! Puc dir-les-hi si li sembla bé, que encara treballa. Això segur que els hi agradarà, senyor.

- Bé, d’acord. Faci el més convenient... Per favor, tanqui la porta amb clau, quan se’n vagi – Digué en Chaves. El seu organisme no el seguia; estava abaltit, no s’aguantava dret degut el cansament, sentia una vaga inquietud i por. Temia a en Pae, a en Oiee, àdhuc temia un possible escodriny policial, ves a saber, que li requisessin els papers, què sé jo. Tot el que furtivament, abans havia escoltat, llegit, comprès a mitges, sobre la inquisidora policia urrasti, la terrible policia secreta, ho recordava amb aprensió i recel. Era el mateix rerefons que podia tenir un home aprensiu, quan s’analitza els símptomes, fa les seves cabòries i sospita que té una infermetat greu, llavors recorda tot el que ha pogut llegir i més, sobre el càncer i se li fa el cor petit, petit... Se li feu un nus a la gola i clavà una mirada angoixant, febril, dirigida a en Efor.

El qual, no el defraudà – Pot confiar en mi, senyor – digué l’home, emprant aquell to sumis, furtiu i ràpid, tan característic. Sol·lícit, li acostà un got d’aigua i discretament es retirà de l’escena, esmunyin-se talment una sargantana. Darrera de ell, sonà el clic al girar la clau, del pany.

Aquell bon home, tingué cura d’en Chaves durant els dos dies que seguiren, amb un tacte i saber fer, que no s’aprenia precisament, a l’Alta Escola de Majordoms i Domèstics, ni menys encara, s’adia amb els seus actuals menesters, sens dubte era quelcom personal que calia agrair.

- Vostè s’ha equivocat d’ofici, hauria d’haver estat metge – li arribà a dir en Chaves, quan començà a eixorivir-se i la debilitat, passà a ser un suau esllanguiment merament físic, una placidesa no del tot desagradable.

- És el que diu la meva mare. S’ho fa tot a sobre, la pobre, i.., quan s’embruta, no permet que un altre que no sigui jo, n’hi tingui cura. Ella diu, < tu tens bones mans >, i jo crec que si, que vol que li digui, almenys no en trobaria cap de tan ben dispost.

- Ha treballat algun cop amb malalts?- inquirí en Chaves - No, senyor. No vull saber res d’hospitals. Serà un dia negre quan em toqui morir en qualcun d’aquests pudents forats - Caram, què diu? Què els hi passa als hospitals?

- Res, senyor, almenys, al que el portaran a vostè, si empitjora – digué en Efor amablement - A quins es refereix, doncs - Als nostres, als tronats i bruts com els containers de la brossa dels carrers – digué Efor sense estridències – Són vells i tot s’està caient. La canalla se’ns hi mor, sap? Arreu, hi han forats al terra, grans forats per on s’hi veu, les bigues del dessota i s’hi escola, per bé que ho facis, la quisca al escombrar, serradures molles i borrim de sota els llits, olor d’orins i “zotal”, el que vulgui.. Ho entén? Jo em pregunto.., com pot ser? Com ho consentim? Doncs si, les rates pugen de baix, per aquets forats que li dic, directes als llits dels interns i emprenyen, a vegades xisclen, sempre fan pudor.

Ells diuen: <Mira un edifici vell, passen sis-cents anys i serà un hospital> Casa de la Divina Harmonia per als pobres.., es diu. I una merda és el que és. Una merda com un piano, senyor!

- Era fill seu el que s’ha mort a l’hospital - Si senyor, la meva filla Laia - De què ha mort?

- El cor, la vàlvula mitral, diuen ells. Ella era molt petita, tenia dos anys quan va morir - Té més fills?

- Vius, cap. Tres de nascuts. Ja ho veu, desmoralitzador, sobretot.., per a la mare que ara la pobre, em diu que no m’amoïni... <Oh bé..., perdoni. Ja sé que no li hem de donar transcendència a questes coses, que passen.., però, al final, tant li fa, si és voluntat de la Gran Mare, la Bona Dea, proveirà.> Puc fe res més per vostè, senyor?

El canvi sobtat, del criat, passant-se a la sintaxi del parlar i a les formalitats de la classe alta, sobresaltà a en Chaves – Si, si, continuí parlant, home! – digué amb impaciència No sé si, potser, perquè en Chaves, s’havia desbotonat tant clarament, o perquè estava malalt i feia llàstima, i.., evidentment, havia que espavila’l fos com fos, el cas és que aquest cop, el majordom, no se li quadra davant, ni s’enravenà com un saltamartí, al seguir-li la beta – Una vegada, vaig pensar en ser metge de l’exèrcit. - Digué - però, ells, se m’avançaren. Recluta: diuen <Ordenança, ets ordenança> I vaig fer l’entrenament com ordenança. I del exèrcit vaig passar directament, al servei dels senyors.

- Podies haver-te entrenat de metge a l’exèrcit..?- La conversa continuà. A en Chaves se li feu difícil seguir-la, tant per el llenguatge que emprava el criat, com pels mateixos conceptes. Li estaven parlant de coses que li eren totalment alienes i li veníem de nou, per complert. Mai havia vist una rata, ni una caserna, ni un manicomi, ni un asil, ni una casa d’empenyorament, ni una execució, ni un lladre, ni un cobrador de lloguers, ni un home que volgués treballar i no ho aconseguís, ni un pobre noiet famolenc, mort i abandonat en un descampat, estava “in albis” de tot, no era d’aquest món. En canvi, totes aquestes coses, eren matisos i particularitats essencials de l’imaginari d’en Efor, sempre s’hi referia com a llocs comuns, com a horrors comuns...

Per entendre-les, havia que arromangar-se recorrent als recursos, de tota la seva imaginació, recordar, relacionar i recompondre aquells fragments o vestigis que hagués pogut aprendre anteriorment a Urras. No obstant, podia seguir-ne el fil i li resultaven familiars – en un sentit molt diferent a tot el que fins llavors, havia vist – i en realitat, ho comprenia totalment.

Aquest era l’Urras de veritat, el que li havien presentat de petit, el que havia après a l’escola d'Anarres. El món del qual, havien fugit els seus avantpassats, preferint la fam i el desert, l’exili inabastable del no-res. El món que ensems, havia gestat del ressorgiment de les cendres d’un fogar, la ment preclara i lúcida de na Odo i el que immisericòrde i amb tota la sanya també, l’havia perseguit i empresonat desprès, fins a vuit ocasions, només per haver-lo qüestionat amb el verb de la paraula. Aquest era el sofriment humà, al que s’enfonsaven les arrels dels ideals de llur societat, el terròs de on ell, precisament, n’havia eixit.

Però no era l’Urras real, l’Urras total. Sense anar més lluny, la dignitat i la bellesa de la cambra on es trobaven, en la que ell i en Efor, anaven parlant plàcidament en aquest precís moment, tenia tanta entitat, era tant real, com la sordidesa en la que havia nascut i rabejat en Efor. La tasca d’un pensador equànime no consistia, per a en Chaves, en negar una realitat a costa d’un altra, sinó en integrar i relacionar, i..,

sempre amb una voluntat de sintexis totalment imparcial. No, no era una tasca fàcil deslliurar-se dels perjudicis.

- S’està cansant altre cop, senyor – digué en Efor – Serà millor que descansi - No, no estic cansat El criat, d’una llambregada, l’observà de dalt a baix. Quan en Efor, exercia de servent, normalment posava un rostre amanyogat, perfectament rasurat amb una expressió neutre que no deia res; però en aquestes darreres hores de proximitat, en Chaves, l’havia vist passar per transformacions inaudites, de l’acritud al humor, al cinisme, al dolor. En aquell moment, mostrava ensems una expressió de simpatia i indiferència de difícil catalogació - Molt diferent tot, oi?, d’allà on vostè ve – digué cautament, en Efor - Si, amic meu, molt diferent - Mai ningú sense treball, allà. Oi? – Hi havia un lleu deix d’ironia o dubte, en la veu d’en Efor - No - I ningú passa fam?

- Allí ningú passa fam si un altre menja - Ah! - Però hem passat fam, molta fam.. Fam de veritat. Fa uns vuits anys, varem patir una llarga cassussa que ens va delmar d’allò més. Vaig conèixer llavors, a una dona que matà al seu nadó; no tenia llet, i.., no hi havia res més. Fou esgarrifós, no hi havia res per poder donar-li al seu fill, sap?. No tot és...no tot és bufar i fer ampolles en Anarres, Efor - No ho dubto, senyor – contestà el criat en una de les seves curioses reculades a la dicció culta. Continuà amb un rictus especial, separant els llavis de les dents, dient - Tiri home, de qualsevol forma allí, no hi mana cap d’ells!

- Ells? Que vol dir?

- Vostè ja ho sap senyor Chaves, Els que temps ençà, vostè ja en parlà, els amos

A la tarda següent, en Atro, anà a visita’l. I resultà que, fent-s’ho venir bé, en Pae, que sens dubte, hauria estat amatent, apostat a l’aguait, en qualcun indret molt a la vora, ja que quasi coincidint, passats uns pocs minuts, desprès de que el majordom, fes entrar la visita, arribà com caigut del cel, de pas, i s’interessà, amb tota correcció, això si, per la indisposició d’en Chaves.

- Ha estat treballant de valent, massa, aquestes dues ultimes setmanes, senyor – digué - no té perquè agafar-s’ho tant a pit, home. - No s’assegué i se n’anà molt aviat, la polidesa i la cortesia en persona, el saber fer de la casta acomodada que no oblida cap detall.

Atro continuava parlotejant a tort i a dret, de la guerra a Benbili, que a marxes forçades s’estava convertint, com ell deia, en <una operació a gran escala d’imprevisibles conseqüències> - Aprova aquesta guerra, la gent del país? – preguntà en Chaves, interrompent un discurs sobre estratègia. Li intrigava l’absència a les publicacions sensacionalistes, de judicis morals al respecte. Sobtadament havien abandonat aquell fervor bel·ligerant dels primers dies i ara empraven, totes, el mateix to uniforme, la versió

oficial dels bolletins emesos pel govern, una visió aixafant i monolítica sense matisos ni fissures.

- Aprovar? No deu creure’s pas que ens fumarem de braços creuats mentre aquets maleïts thuvians ens tusten la closca? Està en joc el prestigi i el nostre status de potència mundial!

- Jo em refereixo al poble, no al govern. A la..., la gent que ha d’anar a combatre - Ells no han de pensar, home! Apart de la lleva, que és d’obligat compliment, ja saben tots, de sobres, que quan toca i és necessari el reclutament forçós i general, hom, no s’està per brocs i tothom, si és cridat, s’hi ha de prestar incondicionalment, al primer crit. Sempre s’ha fet així, i així ho seguirem fent tota la vida per “omnia saecula saeculorum”.. I.., aquest és el paper que li toca al poble, amic meu. Anar a lluitar per la pàtria, defensar-la i engrandir-la. I li diré una cosa, no hi ha millor soldat al món, un cop li hem tocat el botet i si convé, passat el regle per l’esquena, que l’home iotic del poble, aprèn a obeir i és complidor. Si vol vostè, en temps de pau, sembla un xaiet, un sentimental pacifista però, a la primera de canvi i degudament atiat, té força mala llet. Ja li ben asseguro, que te urpes i bona presa.., no badi, se li llençarà a sobre, per menys de res. Com a nació, el soldat ras, el de tota la vida, sempre ha estat el nostre principal recurs, el nostre orgull i gràcies a ells, aquets anònims esforçats de la quinta del cigró, ens hem convertit en la potència mundial que avui som.

- Enfilant-se damunt d’un munt de cadàvers de nens mutilats o aixafant despietadament, els cossos de dones i vells, oi? – digué grandiloqüent en Chaves, però la còlera o potser una voluntat inconscient per a no ferir la sensibilitat del venerable vell, li amortiren la veu i en Atro, que mig sordejava, de fet, s’ho perdé tot i no ho senti.

- No – continuà l’ancià, impertèrrit -, ara vostè, podrà veure i comprovar que tinc raó i, que, quan la pàtria afronta una crisis, o.., senzillament, hom percep que està en perill, l’ànima del poble és fa resistent i tant soferta i dura, com l’acer forjat. És cert, que aprofitant el desconcert i la incertesa d’aquests moments difícils, uns desvagats agitadors, esvaloten l’aviram i agiten el populatxo inculte i desinformat, especialment a Nio i a les grans ciutats industrials, però malgrat tot, quan la senyera perilla i la moral és baixa, per damunt d’aparents sordideses, ja ho veurà, és extraordinari presenciar com el poble ras, la gent senzilla precisament, serra les dents, tanca files i reacciona a qualsevol provocació. Vostè no s’ho vol creure, ja ho sé. El problema de l’odianisme amic meu, si m’ho permet, és que és una mica efeminat. No contempla la part viril de la vida. <La sang i el ferro al fulgor de la batalla>, com diu un vell poeta, no entenen el coratge.., l’amor sublim a la senyera, l’emoció enaiguant-se’ns als ulls, al escoltar el vell himne de la pàtria.

En Chaves feu atenció i escoltà en silenci i ordre, aquelles abrandades divagacions del seu exaltat confrare i desprès de permetre’s un breu silenci de reflexió, li contestà amablement, amb un punt de mordacitat emperò: - Tot això que em dieu, no dubto pas que, en part, sigui cert. Però, ha de saber senyor meu que per a començar, nosaltres no tenim banderes.

Allò era el conte de mai acabar, ambdós prosseguiren a tort i a dret, amb diatribes i controvèrsies, fins que arribaren a l’avorriment, taules als escacs en espera d’un altra inacabable partida. A la que en Atro, fou fora, prestament entrà en Efor, a retirar la safata del sopar. D’una revolada, en Chaves, el retingué prenent-lo d’un braç sense dir res i acostant-se’l, li xiuxiuarà misteriosament quasi a cau d’orella: - Disculpi’m Efor – alhora que llestament dipositava amb l’altra mà, damunt la plata que aquest portava

per a retirar els sobrants del refrigeri, un full de paper amb una nota escrita, que deia: <Sap si en aquesta sala, han posat micròfons?> El criat s’inclinà lleugerament, i sense tocar la missiva de sobre la safata, la llegí, parsimoniosament.. Desprès aixecà la vista i clavà als ulls, directament al rostre d’en Chaves, com volent-lo penetrar, escrutar.., una mirada llarga a curta distància. Acte seguit el majordom, tombà la vista, vers la xemeneia de la llar de foc.

- L’alcova? - Inquirí en Shevek servint se dels mateixos mitjans escrits En Efor sacsejà el cap indefinidament, deixà la safata sobre la taula i instà amb gestos, a en Shevek, a passar al dormitori. Un cop allí els dos, tal com manen els més elementals canons del bon servent i sense fer la més mínima fresa, tancà minuciosament la porta, rere seu.

- No s’amoïni, ja me’l vaig trobar el primer dia, quan treia la pols – digué amb un somriure que li remarcava encara més les arrugues de la cara - Aquí no?

En Efor s’encongí d’espatlles – Aquí no ho sé, mai n’hi he trobat cap. Suggereixo que tal com veiem a les històries d’espies, per si de cas, podria fer corre l’aigua de l’aixeta.

S’acostaren al magnífic temple d’atzabeja i or de la comuna, vòrtex on a la fi, rauen i van a confluir, passions i febleses del gènere humà. En Efor, abaixà la tapa i obri totes les aixetes i palparen les parets, cercant qualque cosa que fos reveladora.

- Bé, em sembla que podem estar tranquils. Si és que n’hi hagués hagut qualcun, ja l’hagueren vist de seguida.. Un ull avesat, prompte pot localitzar-los i jo, no per a res, em vanto de tenir la mà trencada en aquestes facècies. No en debades, no fa gaire, vaig treballar a Nio, amb gent no gaire homologable que vulguis o no, van fer que m’hi familiaritzés. I ara espontàniament, els hi tinc l’ull fixat. Pot confiar en mi.

Senyor!

En Shevek, es tragué de la butxaca, un altre boci de paper, era aquella nota que enguany, s’havia trobat a l’abric: <Uneix-te amb nosaltres, els teus germans>, - Sap de on prové?

El majordom, s’ho llegí lentament, movent els llavis exageradament, sense mussitar cap so audible i en acabar, digué: - No senyor, no en sé res, no sé pas de on ha pogut venir En Shevek en restà decebut, esperava un altre reacció. Li havien passat pel magí un munt d’especulacions, el propi Efor, de proposar-s’ho, estava situat en una posició immillorable per haver pogut llenegar-li alguna cosa a la butxaca...,i per a malpensar que no quedés - De fet, si vol que li digui la veritat, si que crec saber de on ve.., encara que...

- Qui són? Ens pot posar en contacte?

No contestà d’immediat, dubitatiu, el criat, com si rumiés que havia de fer durant uns breus segons – És un assumpte molt perillós senyor Shevek – En Efor s’apartà unes passes enrere i, nerviosament, obri encara més, les aixetes de l’aigua, que ja feien una remor de fons, més que notable.

- No s’amoïni, home. Jo no vull pas, comprometre’l. Si tant sols vostè, pogués encaminar-me i dir-me on anar. Per qui he de preguntar. Un nom al menys...

Un altre pausa encara més prolongada. El rostre d’en Efor quasi rígid, semblava esculpit a la pedra, dur i amanyogat, patint..., no sé.

- Jo no... – digué, i s’interrompi. I al cap d’un instant d’indecisió, continuà abruptament i en veu molt baixa i a poc a poc: - Miri senyor Shevek, la Bona Dea sap que ells, el necessiten, tots el necessitem, carai!, però.., escolti, que no ho veu? Com

vol passar desapercebut? Com s’amagarà un home com vostè? D’aquesta guisa?

Amb aquesta pinta? Digui’m!

Facis a l’idea de que camina perdut, per un camp de mines, home. Talment com si li haguessin parat un parany. Tot, és una trampa. Vostè pot fugir però, no pot amagarse. No sé què dir-li, però.., té mala peça al teler. Donar-li noms, segur, tots els que vulgui. Pregunti a qualsevol nioti i li dirà on anar. N’estem farts, sap?.., i ja no podem aguantar més. No podem més, boquegem, ens ofeguem, necessitem aire per a respirar, però.., si me’l pesquen, Adéu-siau!, me’l mataran i s’haurà acabat tot. I com em sento jo? Com ho entomo? Fa vuit mesos que treballo per vostè i he arribat a apreciar-lo. L’admiro, sap? Ha de saber que em van al darrera, que m’ho demanen constantment i jo els hi dic: <No, deixeu-lo en pau. És un home bo i no té cap culpa de les nostres desgràcies. Deixeu que s’entorni a ca seva, que s’entorni allí, on va vindre, allí on la gent és lliure i digna. Permeteu que finalment qualcú, s’alliberi d’aquesta maleïda presó en la que vivim..

- No Efor, no me’n puc anar, encara no. He de posar-me en contacte amb aquesta gent. Ho he de fer i vull fer-ho En Efor callà. Potser fou l’hàbit de tota una vida de criat que sempre obeeix, el que finalment, fes que amb un gest del cap, assentis i digués, verbalitzant un murmuri quasi inaudible: - Tuio Maedda és qui vol veure’l. Al Carreró de la Broma, a Ciutat Vella, a l’adrogueria del carrer, és fàcil de trobar.

- En Pae, diu que no puc sortir. Em detindran si em veuen agafar el tren - Un taxi, potser? – digué Efor – Si vol, ni puc demanar un, vostè baixa corrents per l’escala, conec un xofer que es diu Kae Oimon, no és tonto però.., no sé - Esta bé, esta bé... Vinga, som-hi! No perdem el temps! En Pae acaba d’estar aquí, m’ha vist, pensa que no sortiré perquè estic fotut. Quina hora és?

- Dos quarts de vuit - Si, me ni vaig. Tinc temps, tinc tota la nit per buscar-ho. Cridi el taxi Efor - Li preparo una maleta, senyor?

- Una maleta de què?

- Necessitarà roba...

- Ja la duc posada, que no ho veu? Truqui!

- No hi pot anar sense res – Protestà el criat més alarmat i nerviós que mai – Porta diners?

- Ah.., si. Puc necessitar-ne En Shevek, ja estava llest; el criat no massa d’acord, es gratà el clatell, sorrut i malhumorat, malgrat tot, s’atansà al telefono per encarregar un taxi. En Shevek, ja l’esperava al rebedor junt a la porta amb el seu abric posat - Ja pot baixar, en cinc minuts, en Kae, arribarà a la sortida de darrera. Digui-li que vagi pel Camí del Bosc, allí, no hi acostumen a posar guàrdies com a l’entrada principal. No vagi a l’entrada principal, allí, amb tota seguretat el detindrien - Se les carregarà per això, Efor? Aquesta gent, li fotreran la cavalleria pels damunts?

Els dos parlaven, fluixet, fluixet..

- No es preocupi, ara mateix, a efectes pràctics, jo no sé pas, que se’n vagi. Aquest mati vostè, m’ha fet evident, que s’aixecaria tard. Quan vinguin, els hi diré que encara dorm i els distrauré una estona.

Impulsivament, d’un rampell, en Shevek, el prengué per les espatlles i el besà afectuosament, li estrenyi les mans amb cordialitat i efusió mirant-li directament els ulls – Gràcies Efor

La onerosa jornada amb na Vea, l’havia deixat més pelat que un jonc i el viatge a Nio en taxi, li costà unes altres, deu unitats. Baixà en una de les grans estacions del tren subterrani de la gran urbs i amb l’ajuda del mapa i les informacions dels murals dels plafons indicatius, aconseguí arribar a Ciutat Vella, un sector de la metròpolis, que mai no havia visitat. El Carreró de la Broma ni figurava al planell, de manera que, deixà el tren al gran l’abaixador suburbial. A la que emergí al exterior, pujant per les escales mecàniques movedisses, quedà totalment desconcertat, allò no s’assemblava gens a Nio Esseia.

El panorama que el voltava, era contingut i eclipsat, tamisat per un boirós i afinat plugim que ho amarava tot. L’aquàtica semiobscuritat omnipresent arreu, era gairebé completa i envides, qualcun fanal espars, ho il·luminava minsament, perquè amb incúria, moltes de les llums del carrer, estaven trencades o no funcionaven, deixades de la mà de la Dea, des de qui sap quan, vés a saber. Una acre ferum a pixats antics i abandó, aguaitava a cada cantonada, a cada pas que feies, i.., res no et salvava per més que desesperat, alcessis la mirada cercant una fugida. De tant en tant, retallada enmig de tants tons del gris, que, com et vaig dient, et tenien completament cercat, una petita ratlla de dibuix, una llum groga contornant el llindar d’alguna finestra escadussera, sobre les altes parets imponents, decrèpites i velles amb una crosta uniformadora de quisca i sotjà de carbó, delataven el batec possible i insultant, de la vida, rere aquells parapets d’aclaparadora realitat.

Una mica enllà, més avall, va veure com d’un portal obert, n’emergia un feix de llum. Al voltant de l’espai de claror, un grup de desvagats i xorres, xerrava atropelladament amb veu rovellosa i forta. Les llambordes del paviment eren enganxoses a causa de la humitat de la roina, sembrades aquí i allà, de paperots arrugats, llaunes de beguda buides, xiclets enganxats i altres deposicions indeterminades. Les botigues i comerços tenien barrades les portes i semblava que ja hagués finit la jornada laboral. Arreu les vetustes persianes, estaven tirades avall i junt amb les parets dels edificis, tot plegat presentava un quadre ben galdós, allò era un vertader mostrari de pintades amb esprai, mig despintades i rascades algunes, superposades pel pas del temps, sense cap mena d’intencionalitat aparent. La gent pel carrer, anava i tornava, amunt i avall, ombres callades i apressades, amb un tarannà de formigues i ben corbat el cos.

En Shevek, aprofità que una dona que li venia darrere a les escales mecàniques prenia la mateixa direcció que ell, per girar-se-li i preguntar-li. A la llum dels globus grocs de la sortida de l’estació subterrània, al aproximar-se-li, veié amb claredat, el rostre de la dona: empal·lidit, sense maquillar, masegat, amb una mirada hostil i contrariada per tot el cansament acumulat del dia, uns arets de cristall li ballaven sobre les galtes, pengim-penjam, avançava corbada per la fatiga o el artritis o qualcuna deformitat de la columna però.., no era tan vella com d’entrada, li havia semblat; no tenia, ni tant sols, trenta anys.

- Escolti, que em podria dir per on he d’anar per a trobar el Carreró de la Broma, no el veig al mapa, però.., m’han dit que és per aquí – tartamudejà en Shevek, vacil·lant.

La dona se’l mirà amb indiferència i sense dir-li ni ase ni bèstia, accelerà les passes i passà de llarg, avançant-lo. Diligent com una mostela, s’escorregué com aquell qui res, i ell..., es quedà eixalat amb la cua entre les cames.

En Shevek, marxà a la deriva, carrer avall com un trompitxol erràtic. Desprès de la rampelluda i sobtada decisió dels primers moments, de fugir a Ieu Eun, l’exaltació del principi, havia desaparegut i progressivament, s’havia anat transformant en prevenció, sentia un cert temor a dintre, entreveia que ni de bon tros, no era tot, tant fàcil com havia pressuposat. No sé.., tenia la sensació de esser perseguit, si, l’anaven a encalçar.. Eludí al grup davant la porta, instintivament sabia que un estranger solitari no s’acosta a les potencials confraries de busca-raons que sempre esperen amatents l’oportunitat de fer-se veure. A la que veié un home sol, que caminava davant seu, com un ànima en pena, l’arrabassà i li repetí la mateixa cantarella.

- No ho sé – digué esquerp l’home, girant-se-li d’esquena per eludir-lo No li quedava altre remei que seguir endavant.. Arribà a un carrer més ben il·luminat, que baixava serpentejant de la part alta del barri, un empinat turó molt costerut i.., així, esquivant els basals d’aigua de la pluja i les lliscants llambordes que reflectien al terra, les llums de neó d’una filera de cridaners anuncis comercials, arribà a una zona de moltes tavernes, meublés, fondes i cases d'empenyorament, algunes encara obertes al públic. Un garbuix de gent, xerrola i galeig, deambulava amunt i avall, empenyent a cops de colze i com fos, als recalcitrants badocs que s’amuntegaven davant les portes giratòries de les tavernes i els clubs de relació.

Tombat a la cera, hi havia un home ajagut, arraulit i girat cara la paret, grenyut i brut, arraconat i estès a terra, amb la gavardina arrugada i doblegada, que a la vegada li feia de coixí i mig li tapava la cara, sota aquella pluja menuda i persistent, mort, dormit, malalt? En Shevek, contemplà esborronat, l’horror de la absoluta indiferència de la gent, passejant sense immutar-se, impassibles, a pocs metres del cos d’aquell home, deixat de la mà, com si fos una immundícia, una deixalla més a la calçada.

Seguia allí, astorat i paralitzat, sense reaccionar, quan algú que passava, se li acostà i se li quedà mirant al seu costat. Era un individuo baixet, de barba crescuda i coll curt, d’uns cinquanta o seixanta anys, tenia els ulls irritats i vermellosos, els llavis estrafets en un idiota esbós de rialla. El vianant, instintivament s’havia parat al veure un home tant alt, un gegant, potser? Tal vegada mig terroritzat i teatral, l’apuntà tremolosament amb l’índex de la mà i es trencà en una riallada estúpida que no podia contenir..

- De on coi, has tret, tot aquest cabell, pelut? De on l’has tret, eh?.. Ha! Ha!..forfollà agressiu i batisser.

- Pot..., pot dir-me, per favor, on queda el Carreró de la Broma?

- Broma? –Es clar que si, ja veuràs si en farem de tabola, ja ho veuràs. He, que no veus que estic petat! Apa home, treu la pasta i paga’m un traguet! La nit és fresca i els cors, glaçats. Recoi, segur que tens pasta! Paga’m un traguet, vatua el vent!

L’home se li acostà penjant-se-li a sobre, com una marfanta, l’alè li pudia a mil diables i la promiscuïtat de la verborrea descordada i els gestos avassalladors, amenaçaven tenallar-lo. En Shevek, s’apartà instintivament, no comprenia res - Vingui home, no volies gresca, esquitxa calè, vatua el cony de la Dea! – digué a munts, amb la llengua empastada, mecànicament, sense amenaçar, ni suplicar, la boca encara entregirada en aquell estrafet somriure idiota del principi, la mà estesa amb turpitud cercant un cel inexistent.

En Shevek, finalment ho comprengué, cercà a palpes, dintre les butxaques del abric, fins trobar l’últim bitllet que li quedava i d’una revolada, el posà a la mà del pobre germà que l’estintolava amb tan persistent mania i gelat de pànic, no per ell mateix, tot s’ha de dir, esquivà a empentes i com pogué, al pòtol errabund que forfollant encara, trompassava grotescament tractant de penjar-se-li del abric per encalçar-lo. S’escapoli vers la primera porta oberta que trobà i sense encomanar-se a

ningú, s’hi llença de cap. Un rètol anunciava: <Pignoració d’objectes de segona mà.

Màximes Taxacions> Un cop a dins, enmig de la penombra general i l’olor a resclosit i naftalina, veié com pogué, una rastellera de penja-robes i tot de lleixes a les parets, plenes d’abrics ratats, túniques descolorides, sabates, barrets de senyor i senyora, vells instruments boteruts i masegats, lampadaris desballestats, llibres i centenars de dissonants andròmines amuntegades i més o menys, classificades que li entorpien el pas, a mesura que avançava. Verdaderes perles, recipients de llauna, einam de cuina i jardineria, dotzenes d’objectes naïf, atrotinats i impersonals, arreu, tots amb el preu marcat. Tractà d’asserenar-se..

- Cerqueu qualcuna cosa, company?

El bonàs d’en Shevek, repetí la seva ja sempiterna pregunta El botiguer, un home moreno, tan alt com en Shevek, però encarcarat i corbat com un arbust ressec, se’l mirà de dalt a baix, inquisitorialment - Per què coi hi vol anar?

- No n’heu de fer res, busco algú que hi viu - De on és vostè?

- Necessito arribar-me a aquest carrer, el Carreró de la Broma. És molt lluny?

- De on ha dit que és?

- Sóc d’Anarres, de la lluna, Vatua l’olla! – digué amb fúria, més que tip – Tinc que arribar al Carreró de la Broma, ara mateix, aquesta nit - Òndia, vostè és ell? L’home de ciència? Que diables fa aquí?

- Escapant de la policia, coi! Que no ho veu? Vol denunciar-me, o bé.., m’ajudarà?

- M’ha cago en, cony! – li etzibà amb un munt de capellans, l’home de la draperia, saltant enrere com ànima que fuig del diable - Valguem sa Mare Terra! Miri, jo.. - Per un moment, vacil·là, anava a dir-li un altra cosa, i continuà – Foti el camp, d’aquí – i de seguida, es corregí en el mateix to esverat, evidentment, canviant d’idea: - Està bé, està bé... Tancaré i.., li acompanyaré. Hi anirem junts, Per favor, esperis un moment, punyeta!

A corre-cuita, entrà a la rebotiga a cercar les seves pertinences, apagà la llum i eixí al carrer, amb en Shevek. Abaixà les persianes metàl·liques i d’una revolada, fermà el pany de la porta. Sense entretenir-se, ni perdre un sol minut, començà a caminar a pas decidit, vers... – Som-hi! – digué al..

Anaren en silenci, carrer amunt, potser vint o trenta illes de cases, internant-se cada cop més, a dintre el laberint de tortuosos carrerons i estrets passatges, al veritable cor de Ciutat Vella. La intermitent fumassola de l’enutjosa plujeta, anava amarant el paviment dels carrers, i els efluvis putrefactes de les clavegueres i els subsòls, levitaren dels abismes i agrediren els narius dels dos vianants apressats.

Aquí tot era més fosc encara, i els tràfecs, havien quedat enrere. Enfilaren pel trencall d’un estret i vetust carreró que pudia a colomassa i humitat.. Alçaves la mirada i en prou feines si aguaitaves el cel encapotat entre les estretes balconades a banda i banda, plenes de roba estesa, aspidistres i falgueres mig arrossinades, gàbies atrotinades i brutes, plenes d’aviram, ja en aquelles hores últimes del dia, ben adormissat i silenciós i d’altres andròmines inservibles, entaforades de mala manera, arreu. Tots els portalons de fusta de les botigues i magatzems estaven tancats i barrats, ja no hi havia ningú. El guia d’en Shevek, s’aturà, davant de la vidriera policromada d’una descolorida i despintada porta i, amb els artells de la mà, picà insistentment, sobre els vidres que mal rejuntats, flingaren un moment. A dins, tot era fosc com la gola d’un llop. “V. Maedda, Especies al major i a la menuda”, resava el rètol de la botiga, cimejant una entrada ornamentada sobre les seves testes. Al cap d’una bona estona, qualcú feu acte de presència i obri la porta i sonà una campaneta

xeremella sobre els seus caps. El prestador drapaire conferencià a soles, amb una persona a dintre, que en prou feines intuïes i, al cap d’un moment feu una senya a en Shevek, perquè el seguis. Una noieta els esperava per acompanyar-los, més enllà de la porta.

- Endavant, Tuio està al fons del passadís - digué mirant encuriosida, a en Shevek, sota la vaga llum d’una xinxeta enllà les negrors del corredor – Vostè és ell?- La veu de la xicota era ansiosa i apagada; somreia embadalida d’una manera estranya – De veritat vostè és ell?

Tuio Maedda, era un home moreno d’uns quaranta i tants anys, de cara fatigada i intel·lectual. Tant prompte arribaren, tencà el llibre en el que, fins llavors, havia estat escrivint, i prest, aixecà la vista per atendre’ls, alçant-se a corre-cuita, a la que s’hi acostaren. Saludà al prestador sense deixar de petja, a en Shevek - Aparegué a la meva botiga, caigut del cel, mai millor dit i preguntà, com podia arribar aquí, Tuio. Diu que és ell, tu saps, el d'Anarres - És vostè, si? Veritat? – preguntà Maedda parsimoniosament – Shevek, què està fent aquí? – El mirava directament als ulls amb una mirada viva, lluminosa i clara - Cerco ajuda - Qui l’envia?

- El primer home a qui vaig preguntar. Només li vaig preguntar on podia anar, i ell, m’indicà que vingués a veure’l Res més, cap complicitat. Oi que em compren? De fet, ignoro totalment qui és vostè, ni amb qui me la jugo.

- Algú més, sap que vostè esta aquí?

- No, ells no ho saben, si és això el que em pregunta. M’he escapat. Ho sabran demà - Ves a buscar a en Remeivi – digué a la noia – Assegui’s, assegui’s.., doctor Shevek. Serà millor que m’expliqui què passa En Shevek, s’assegué en una cadira de fusta però, no es descordà l’abric, tenia fred, estava cansat i tremolava - Vaig escapolir-me com un ratolí – digué – de la Universitat, de la presó... No sé on anar. No tinc res. Potser tot són presons aquí, no ho sé. He vingut perquè ells, sempre parlen de classes baixes, classes productores, classes treballadores, i vaig pensar, carai!, això em recorda a la meva gent. Aquests, a la força, han de ser capaços d’ajudar-me - Quina classe d’ajuda busca?

En Shevek, tractà de asserenar-se. Mirà al seu costat, era una petita i vetusta oficina plena d’armaris i arxius.. Mirà directament a en Maedda - Jo tinc una cosa que ells volen – digué – Una idea. Una teoria científica. Vaig deixar Anarres perquè vaig pensar que aquí podria publicar-la. No vaig comprendre que aquí, una idea, és propietat de l’Estat. Jo no sóc un mercenari, em nego a treballar per un Estat. No vull vendre’m, ni tampoc vull comprar. No puc agafar els diners, ni les coses que ells em donen. Vull anar-me. Però no puc tornar a Anarres. No em deixen.

Per això he vingut. Vostè no vol la meva ciència i és possible que tampoc, no vulgui al govern que tenen En Maedda somrigué - No, no... Efectivament, no el vull. Però pensi que el govern, tampoc em vol a mi.

Shevek, em sembla que no ha escollit el lloc més segur, ni per a vostè, ni per a nosaltres... No es preocupi. Aquesta nit és aquesta nit, demà, serà un altre dia i ja decidirem què fer.

D’una esgarrapada, en Shevek, introduí la mà en una de les butxaques de l’abric i mostrà la nota que dies enrere, li havien passat. Se l’allargà a en Maedda – Senyor, això és el que m’esperonà a venir. És potser, de gent que vostè coneix?

- Hum..! <Uneix-te a nosaltres, els teus germans...> No sé, potser si - Vostès són odonians?

- No tots. Sindicalistes, llibertaris, assemblearis, consellistes, un vertader poti-poti.

Treballem junts també, amb els thuvianistes, la Unió Socialista de Treballadors, tothom que s’hi apunti, però.., essencialment, som antidirigistes i espontanis. Doctor Shevek, acaba d’aterrar al mig del merder, sap? Em sembla que no va ben encaminat, s’ha ficat a les brases i es pot cremar.

- La guerra?

Maedda, assenti. – Hi ha una gran manifestació convocada per a dintre de tres dies. La gent es posiciona en contra de la lleva, els impostos especials, les retallades dels serveis socials, l’exorbitant pujada dels preus dels aliments. No hi ha dret, només a Nio Eseia, hi han sis-cents mil desocupats i ells, apa!, encarint-nos-ho tot, apujant els impostos i.. – Mentre conversaven, no l’havia deixat de petja, ni li havia tret l’ull de sobre, i ara, com si l’examen hagués estat finalment, prou satisfactori, desvià la mirada i deixondit, es reclinà enrere en la cadira. – La ciutat està gairebé, preparada per a qualsevol cosa. Necessitem un detonant, quelcom que ens aglutini, una vaga...

Si, la vaga general revolucionaria i manifestacions massives sense parar, una rere l’altre, fins a tombar-los. Igual que llavors, igual que en aquella mítica Vaga del Novè Mes, la que na Odo, encapçalà – afegí amb un somriure forçat i sec – Podríem recorre a una nova Odo, ara? Si, probablement, però.., aquesta vegada, ells, per a poder deslliurar-se de nosaltres, no tenen un altre Lluna que oferir.., ara no poden comprarnos. La disjuntiva és clara. Ara, hem de fer justícia en aquest món, aquí. Aquí, o..., enlloc, compren? – Remirà altre cop, a en Shevek, i digué en un to, ja més relaxat: - Es conscient de que la simple existència, allà dalt, de la societat de vostès, ha significat, aquí, per a nosaltres, en aquests últims dos-cents anys? El reclam que constantment, ens han estat fent? A les nits, només calia alçar la vista i somniar... Sap que aquí, quan una persona, vol desitjar-li sort, a un altre, li diu: Tant de bo reneixis en Anarres, company? Sap que és, saber que existeixen, que són real, que hi ha una societat sense govern, sense policia, sense l’explotació de l’home per l’home.. Sap el que significa, que mai no et puguin dir, que tot plegat, només és un miratge, el somni d’una pobre idealista perdut a les vellúries dels temps?

I ara.., amic meu, jo també em pregunto, doctor Shevek, si vostè, sap realment, perquè l’han retingut amagat a les afores d’Ieu Eun, durant tot aquest temps? Per què mai, l’han portat a cap reunió publica..? Ho sap? Ha!, quan descobreixin que la seva preuada joia, se’ls hi ha fet fonedís davant dels nassos i ha tocat el pirandó, deixantlos a l’estacada, sortiran al carrer, corrent al seu darrera, com gossos de presa, igual que si vostè, fos un pobre conillet en mig del bosc i quan l’encalcin, se’l cruspiran de viu en viu. I no tan sols , perquè li volen aquesta idea que diu que té. Ha de ser conscient que ara com ara, vostè, és una bomba a punt d’esclatar. És vostè mateix, amic meu, que és una idea. Una idea perillosa. La idea de l’anarquisme de nou reviscut i encarnat, caminant entre nosaltres.

- Llavors ja teniu el messies esperat, el vostre nou Odo – interrompi la noieta bruna de veu d’espinguet. Havia tornat entrar, mentre en Maedda feia la seva perorada – Si anem a mirar, ara que repassem la història, na Odo fou solament, una idea. El mateix doctor Shevek, n’és la proba fefaent. Què més voleu?

En Maedda restà en silenci reflexionant, durant una bona estona, finalment eixí de les seves cavil·lacions – Una proba indemostrable. – digué enigmàticament

- Per què?

- Si la gent sap que està aquí, també la policia ho sabrà - Deixa’ls que vinguin i si tenen bemolls, que intentin capturar-lo – espletà amb vehemència juvenil l’al·lota - Ei, ei, que la manifestació serà absolutament no violenta – saltà en Maedda amb violència – Fins i tot l’U.S.T. ho ha acceptat!

- Jo no ho he acceptat pas, Tuio. No t’equivoquis, jo de cap manera permetré que els “camises negres”em parteixin la cara impunement o em buidin un ull, amb les seves pilotes de goma. Si m’ataquen, em defensaré amb totes les meves forces.

Faltaria més, si ells, nomes són mercenaris descastats que obeeixen ordres!

- Em sembla que estàs en el bàndol equivocat, noia, si t’agraden aquests mètodes, aquí fas nosa, fes-te d’ells. La propaganda pels fets! La justícia mai s’aconsegueix emprant la força!

- I el poder per canviar tampoc, no s’aconsegueix amb la passivitat - Nosaltres no cerquem el poder, ni el control, ni la imposició... El que cerquem és precisament, acabar amb el poder! Que hi diu, vostè? – En Maedda apel·là a en Shevek – Els mitjans determinen el fi – contestà aquest – Na Odo, ho predicà durant tota la seva vida. Nomes la pau porta la pau, únicament els actes justos porten la justícia.

- No podem estar dividits en vigílies de l’acció. – postil·là en Maedda En Shevek, se’l mirà, mirà a la noieta de veu prima, mirà al drapaire prestamista, que s’estava palplantat, escoltant, tens, vora la porta i digué amb veu cansada i baixa: - Senyors, si de veres, els puc ser útil, disposin de mi, utilitzi’m. Potser podria fer una declaració pública en algun diari de vostès. No he vingut a Urras a amagar-me, segur!

Potser si tota la població del país, se n’assabenta, si tothom sap que estic aquí, potser el govern no s’atreveixi a arrestar-me en públic. No sé, si més no, podrien considerar-ho - És clar – digué en Tuio Maedda – Naturalment – Els ulls obscurs li brillaven arravatats d’entusiasme: – On diables s’ha ficat en Remeivi? Ves i truca a la seva germana na Siro, digues-li que me’l cerqui allà on sigui i que me’l porti agafat de l’orella si es precís... Si senyor! Escrigui perquè ha vingut aquí.. Si, escrigui sobre Anarres, escrigui perquè no vol vendre’s al govern, escrigui el que vostè vulgui, nosaltres ho farem corre, nosaltres ens encarregarem de publicar-ho i difondre-ho a tot arreu. També li gravarem una entrevista amb vídeo, on vostè, podrà esplaiar-se a cor que vols. I les ràdios i les agències de noticies, tot... Truca en Maisthe, també....

L’amagarem, però per la Santa Mare Terra i el seu Company Consort, que hem d’aconseguir que tot A-io sàpiga que vostè esta aquí, amb nosaltres i a la lluita. – les paraules el desbordaven, les mans se li crispaven, anava d’un cantó a l’altre de l’habitació com un foll – I llavors, llavors, desprès de la manifestació, desprès de la vaga, ja veurem què passa. Potser aleshores, les coses seran diferents! Potser vostè, ja no necessiti amagar-se, com si fos un delinqüent!

- Potser s’obriran de bat a bat, les portes de les presons i tots, politics i socials, tindran una oportunitat per a ser lliures – completà en Shevek – Bé, posi’m davant d’un ordenador que vaig a escriure Espontània, l’emotiva Siro, se li acostà, s’inclinà somrient, com si anés a fer-li una reverència, i com un vol de pardalet, tímida i decorosa, li besà la galta; desprès es feu enrere per a tocar el pirandó, a corre-cuita i corrents, del despatx del comerciant d’espècies al major i a la menuda, Tuio Maedda. Na Siro, aquell ocellet furtiu, tenia els llavis freds i en Shevek, senti aquell contacte rebel de la boca i l’alè de la noia, sobre la seva galta, durant molt i molt de temps...

Passà un dia, amagat entre taranyines i borrissols, a les golfes d’una vivenda del Carreró de la Broma, i dos nits i un dia, al soterrani d’una botiga de mobles de segona mà, un indret increïble, rar i obscur, ple de motllures de guix, pintades amb purpurina, marcs de miralls i bastidors de lli al oli, arnats, tronats i plens de pols, somiers amuntegats, un sobre l’altre, fins al sostre i un passadís entre les piles dels llits esgavellats, on havies de passar de perfil i com poguessis, tapant-te els narius per no notar la forta olor a resclosit que s’imposava arreu. Entaforat en aquell forat, febrilment picava textos amb l’ordenador, que li duien de nou, a les poques hores, ja imprès i publicat en revistes i diaris. Al principi fou al periòdic “La edat moderna”desprès, quan el clausuraren i arrestaren als seus editors, en una impremta clandestina, junt amb els plans i les exhortacions per a la gran manifestació i la vaga general que preparaven. En Shevek, no rellegia res del que escrivia. No feia massa cas tampoc, d’en Maedda, i els altres, quan descrivien l’entusiasme amb que tothom, llegia i comentava les publicacions, a tot arreu, i el caire transgressor, progressivament en crescendo, dels debats politics, a la radio i als “mass-media” en general. Mica a mica, el sistema perdia els papers, debatent-se com un foll embogit, donant culatades, a tort i a dret, sense massa fortuna. Malgrat la repressió, era evident que la creixent acceptació dels plans de vaga, avançava incontenible. L’afecte de la presencia d’en Shevek, era un condicionant nou, als ulls del món.

A la que estava sol, a vegades, treia una petita llibreta, de la butxaca de la camissa i mirava les notes en codi, i les equacions de la Teoria General Temporal. Les mirava i no podia llegir-les. No les comprenia. Contrariat acabava guardant-se altre volta, la llibreta i s’asseia enfonsant el cap entre les mans.

Anarres no tenia banderes que flamegessin al vent, però entre les pancartes que exhortaven a la vaga general i la policromia de la munió de les diferents senyeres; roges i negres les dels sindicalistes, negres les dels llibertaris, roges les dels socialistes, verdes les dels ecologistes, hi havia pendons fets de presa i corrents, que mostraven el Cercle Verd de la Vida, l’antic símbol del moviment odonià, de dos-cents anys enrere. Aquella matinada, totes les insígnies i senyeres refulgien ardides i brillaven a la llum del sol en un dia esplèndid. Una lleugera brisa bransolejava les esperances i els cabells despentinats dels guerrers de la pau.

Era meravellós estar fora i gaudir de l’aire lliure, desprès d’aquells dies interminables, de nervis i pors, reclòs i amagat en caus sinistres de clandestinitat i resistència, darrera portes tancades i furtives mirades. Era meravellós estar caminant de bracet, colze a colze amb els companys, alçar els braços i la mirada, amunt, al cel i no tenir límit. Era meravellós estar al bell mig, de tanta gent, grans i petits, dones i homes, famílies completes, pares, mares i avis, una multitudinària gernació, tan gran com mai de mais, s’havia vist, marxant junts, marxant i fent història. Aviat s’emplenà l’arteria principal i tots els carrers adjacents i la gent arribava i arribava i s’hi sumava exultant i festiva. L’espectacle, era ensems, paorós i reconfortant, era el poble, tot el

poble. De cop i volta, desprès d’un incert i tens silenci que no se s’havia a què obeïa, començaren a cantar. La joia i la paor d’en Shevek, es trasmudaren en una cega exaltació; se li negaren els ulls de llàgrimes i senti un ofegament al cor, irresistible.

Eren veus greus i profundes, que ressonaven esmortides, entre les parets de les cases, multiplicant-se fins a l’infinit, només atenuades per l’amplitud dels espais i la distància, indiferenciades, arravatades, aquells milers i milers de veus, cantant al mateix temps, sense cap mena de dissonància, ni cap mena de batuta. Començà a tremolar. Les veus dels que encapsaven la marxa, lluny carrer endavant, s’avançaven a les veus de la multitud innumerable, que seguia darrera i la melodia semblava encallar-se i acuitar-se com en un cànon polifònic, i totes les parts de la cançó, eren entonades a l’uníson i al mateix instant, encara que cada cantaire, ho entonés com una estrofa des del principi al final.

En Shevek, no coneixia les cançons i era aliè, a la cultura que les inspirava, les escoltava deixant-se portar per la cadència de la musica, fins que des del davant, onada rere onada, al llarg de la rierada humana, li arribà una melodia que ell coneixia.

Llavors alçà el cap i la cantà junt amb ells, a cor que vols i en la seva pròpia llengua, tal com li havien ensenyat de petit: l’Himne de la Insurrecció. Aquesta gent, la seva pròpia gent, l’havien cantat en aquests mateixos carrers, en aquest mateix carrer potser, dos cents anys enrere.

Per aquells que ja s’han dormit, Oh llum de l’est, desperta.

S’esberlarà l’obscuritat, Serà complida la promesa A les rengleres dels que li anaven al costat, es feu el silenci i el respecte, tots callaren per a escoltar-lo, i ell..., cantà en veu alta i abrandada, somrient i avançant junt amb ells, en seguiment de les estrelles

A la Plaça del Capitoli, podia haver-hi al voltant d’unes tres-centes mil persones o més, o potser.., el doble, que sé jo.. Els individus, com les partícules de la física atòmica, són incomptables i d’igual manera, és impossible en un moment donat, determinar la posició que ocupen a l’espai o predir què faran. I no obstant, aquesta massa, aquesta massa immensa i impredictible, es conduïa com un tot, tal com havien volgut i previst els organitzadors de la vaga: primer s’havien congregat, havien avançat en ordre, havien cantat a cor que vols, havien ocupat enterament, la Plaça del Capitoli i tots els carrers adjacents que hi confluïen, i ara.., s’havien detingut, per escoltar als seus oradors, les veus dels quals, amplificades aquí i allí, sonaven solitàries i fortes, colpejaven i reverberaven contra els contraforts dels solejats i venerables frontispicis del Senat i el Consistori, retrunyien per damunt del vast i incessant murmuri de la multitud, apressada, innumerable i turbulenta però ensems, pacient, en un lluminós dia de primavera, esplèndid.

El que són les coses, ara mateix, hi havia en aquesta plaça, més gent, molta més, que tota la que viu a Abbenay, reflexionà en Shevek, però el seu pensament no tenia cap propòsit, només quantificava aquella inoblidable experiència que vivia. Estava junt amb en Maedda i els altres, a les grades del palau del Consistori, entre les

columnates que flanquejaven l’entrada i davant mateix, de les altes portes de bronze, contemplant, des d’aquella preeminent perspectiva, tot l’espectacle. En primer pla, la constel·lació dels rostres trèmuls i ombrívols de tots ells, escoltant als oradors; no oint i comprenent, com usualment la ment racional, percep i comprèn, sinó, com qui contempla o escolta el desplegament dels seus propis pensaments, o com el pensament, percep i comprèn al ser. Quan li tocà parlar no hi hagué per a ell, cap diferència entre parlar i escoltar. No el mogué un impuls conscient; ni se’n adonà de que era ell mateix, qui parlava. Els ecos multiplicats i rebotats, de la seva pròpia veu als altaveus més apartats i a les façanes de pedra, dels imponents edificis, a vegades el distreien una mica i en algun moment titubejava insegur i parlava més reposadament. Però no vacil·là, no, cercant paraules, a l’hora de precisar conceptes i matisos. Expressava en veu alta i viva i en perfecta comunió i harmonia, tot el que la gent sentia, en la llengua d’ells i no obstant, li sortia perfectament natural, perquè de fet, no deia res més que el que ja havia dit molts anys abans, tot el que sense embuts ni cortapises, li brotava de la seva pròpia soledat, des de centre del seu ser.

- Es el sofriment el que ens uneix i ens fa una mateixa cosa, no el amor. L’amor no obeeix a la ment, l’amor sovint és voluble i no fiable i quan se l’obliga o violenta, fàcilment es pot transformar en odi. El vincle que ara mateix, ens uneix, està més enllà de qualsevol elecció. Som germans. Som germans en allò que compartim. En el dolor que sentim, en aquest dolor, que tots nosaltres hem de sofrir a soles i en silenci, en la pobresa i en l’esperança hi reconeixem la germandat. La reconeixem perquè a voltes, hem tingut que viure sense ella, igual que l’orfe quan s’aferra a la mà anònima, que l’aixopluga i conforta. Instintivament, sabem que no tenim altre sortida que la d’ajudar-nos els uns amb els altres, que cap mà ens salvarà, sinó som nosaltres mateixos, els que estenguem la mà. I la mà que vosaltres oferiu, és buida, tal com ho és la meva. No teniu res. No posseïm res. No som amos de res, ni de ningú. Som lliures. Tot el que teniu és el que sou i el que doneu.

Estic aquí perquè vosaltres veieu en mi, a la promesa. Si, la promesa que férem en aquesta mateixa ciutat, fa més de dos-cents anys: hem complert doncs, aquella promesa i nosaltres, estem aquí. Nosaltres en Anarres no tenim res més, que la nostra llibertat. No tenim res per a donar-vos, excepte la vostra llibertat. No tenim lleis, excepte el principi únic de la mútua ajuda. L’ajuda mútua. No tenim govern, excepte el principi únic de la lliure associació. No tenim estats, ni presidents, ni ministres, ni caps, ni generals, ni patrons, ni banquers, ni propietaris, ni salaris, ni caritat, ni policia, ni soldats, ni guerres. Igualment us he de dir que ens falten moltes altres coses. Nosaltres no posseïm res, compartim. No som pròspers, no tenim. Cap de nosaltres és ric. Cap de nosaltres és poderós. Si el que vosaltres voleu és Anarres, si aquest és el futur que anheleu i cerqueu, llavors, en justa correspondència, us hi heu de presentar amb les mans buides i talment com un nin, arribà al món, heu d’anar-hi sols, sols i nuets. Heu d’entrar al futur sense passat, propietaris de res, depenent totalment, els uns dels altres, per a viure. No teniu dret a prendre, el que abans, entre tots, no us haveu donat i que vosaltres mateixos, heu de donar-vos. La Revolució no la podreu comprar. La Revolució esta més enllà del que podeu arribar a fer.. No la podeu trobar a fora, vosaltres mateixos heu de ser la Revolució. La Revolució tant sols, la trobareu a dintre vostre, en el vostre esperit..

Anava acabant de parlar quan el progressiu xiuxiueig dels helicòpters de combat de la policia, mica a mica ofegaren la veu presa d’en Shevek.

S’apartà de la bateria de micròfons i.., sorprès, alça la vista al cel.. Encegat per la claror del sol rutilant de les primeres hores de la tarda, aclucà els ulls i es feu visera amb la mà, per poder aguaitar. Agafats en sorpresa, molts dels que estaven allí, feren

el mateix gest i aquell moviment general i espontani dels caps i les mans, fou com un vent sobtat que agités un lluminós cap d’espigues.

A mesura que els aparells, anaren assentant-se sobre el paviment de llambordes de la plaça, les pales giratòries petaven i carrisquejaven, la gent cridava histèrica i.., garbellada, corria apartant-se espaordida d’un cantó a l’altre. L’endimoniat soroll dels motors, ofegava l’esclafit de les metralladores, que disparaven indiscriminadament, a tort i a dret, des els helicòpters d’assalt, els àngels de la mort. El bullici de la multitud embogí, convertit en una impressionant i descontrolada algaravia de aterrides queixes i esgarips però, malgrat el predomini general, de la fresa desfermada, tot quedava ofegat emperò, pels grunys dels helicòpters i el monòton trontollegi de les armes de foc que insistien en la sega.

El foc dels helicòpters, es concentrà principalment, sobre la gent indefensa aplegada a les grades del Consistori o als voltants. Els darreres de la columnata del pòrtic, era el refugi més pròxim, per a tots aquells, que estaven a l’escalinata i no tardà en omplir-se de gent esporuguida i acuitada. Més enllà, els crits histèrics i convulsos dels que corrien fora de si, vers les confluències dels vuit carrers que convergien a la plaça, entropessant i tomballant per terra, atropellant-se torpement, els uns als altres, esquivant a cegues i com podien, la mort o la mutilació del cos, esquinçaren amb llurs crits esgarrifosos, la terrible i atziaga placidesa del dia, l’últim de la seva vida. Pots de fum, gasos lacrimògens o fins hi tot, a lo bèstia, granades de fragmentació que desmembraven els cossos i escampaven en bocins, les parts trossejades, sobre la gent ingent i innocent que corria i corria..,vers..., esquitxaven de sang indecent i cridanera, les parets egrègies dels vells palaus institucionals, i torbaven amb impertinència, la sacrosanta raó dels que manaven o havien manat. Una mare enfellonida com una fera, esgrimia enlaire, un sagnant retall, el braç esquinçat del fill de sis anys perdut, un tràgic oferiment a la parca estèril. Una rialla macabre certificava que el pobre serà sempre el perdedor.

Els helicòpters volaven a ras de terra, avançant lentament i amb segura parsimònia, ningú sabia si havien deixat de disparar; la multitud, a la retirada, era una encrespada paret irregular, tant atapeïda i ataquinada, que els morts i els ferits, no podien caure a terra.

Les portes de bronze del Consistori cediren a la fi i la gent cercant una treva, entrà atropelladament, per aixoplugar-se de la inclement pluja de metralla. S’amuntegaren per centenars, avançant dintre les altes sales de marbre, com una procel·losa marea humana, alguns s’agemoliren somicant al primer catau que trobaren, altres, empenyent a dins, cercaven amb la bogeria als ulls, un altre sortida a dintre de l’edifici, alguns disposats a resistir a tota costa, s’atrinxeraren com van poder, amb el mobiliari i tot el que trobaren, a fi d’esperar dempeus, l’arribada de la policia amb dignitat i resolució. La tropa no es feu esperar, arribà enravenada, cofada amb casc i el seu uniforme negre tant característic, marcant el pas, anà pujant les escales amb inapel·lable determini, esquivant els obstacles dels cossos morts i agonitzants fins arribar davant mateix del mur on algú, havia pintat amb la seva sang: FORA LA TIRANIA! Amb fellonia, s’acarnissaren disparant sobre el cadàver que jeia al peu de la missiva amb una rialla estrafeta al rostre, arrapada als llavis com una ganyota de la mort, fins a buidar tot el carregador. Més tard, quan restabliren el seu ordre, al Consistori, els esbirros tractaren d’esborrar aquella marca, refregant la paret, amb aigua i sabó, però no ho aconseguiren, no desaparegué del tot, havia estat un crit i ara.., tenia sentit.

El company anònim d’en Shevek, es debilitava per moments, es movia amb dificultat i començava a tentinejar al moure’s; en Shevek, comprengué que ja no en podia esperar res de bo. Altrament, era evident, que allí, no s’hi podien estar, el més peremptori era escapar cames ajudeu-me, fotre el camp d’aquella ratera. Tampoc hi havia on anar, excepte, allunyar-se el més ràpid possible, de la plaça del Capitoli. A l’Avinguda Messe, espontàniament, com a mínim un parell de cops, la multitud, havia tractar d’organitzar-se i reaccionar, tractant d’enfrontar-se a la policia, però.., arribaren carros blindats de l’exèrcit i foren escombrats; mica a mica, per més que fessin, els anaven aculant a Ciutat Vella. Aquí, la policia no havia disparat encara, però.., venia el fragor de la metralla amb tota la seva cruesa, des dels carrers pròxims. A mitja altura, els esborronadors i sorollosos helicòpters, volaven sobre els carrers, batzegant i balancejant-se d’un cantó a l’altre, alternativament pujant i baixant a ras de terra, com erràtics abegots sobre un cap de primavera. Era impossible escapar.

El company anònim d’en Shevek, panteixava al arrossegar-se per terra, plorinyava al intentar respirar, el pobre. Fent front a la urgència i tractant de salvar-lo, en Shevek, l’havia portat quasi a braços, durant un bon tros, de forassenyat recorregut i ara, ressaguers, estaven lluny de la gent. Era inútil esforçar-se tractant d’atansar-s’hi o arribar-hi, ja no podien aconseguir-los per més que fessin.

- A veure, seu aquí! – Digué en Shevek, ajudant al seu company, a acomodar-se sobre un repetjó, a l’entrada d’un soterrani que més aviat, semblava una espècie de dipòsit, una nau industrial abandonada. Sobre les finestres tapiades de l’immoble de parets grisenques, havien escrit amb “spray”, burdament i en grans caràcters, la paraula VAGA!, signada amb la @ encerclada de l’anarquia. Amb desesperació, quasi sense esma, però amb sang freda i sentit pràctic, forçà la porta d’aquell entresol, a veure si podia obrir-lo, estava tancat i cadenat. Totes les portes estaven tancades.

Propietat privada “pensà”. Descalçà un tros, d’una rajola de l’acera que ballava i l’utilitzà de palanca, per fer alçaprem al cadenat, el qual, per xamba, quina sort!, deuria estar vell o ressentit, el cas és que.., no sense resistir-se una mica, cedí, saltà, fent un pet gloriós. Treballava no furtiva, ni venjativament, sinó amb la seguretat de qualcú, que obra la porta del carrer de casa seva i disposa del que és seu. Donà una ullada a dins, no contenia altre cosa que una munió d’embalatges estibats i molta pols. Assistí com va poder, al seu company ferit, a baixar els escalons de l’entrada, empassegant els dos, amb malaptesa i com pogueren. Fermà la porta de bell nou, darrera seu i a corre cuita, donà la llum del magatzem. Estengué seguidament, al terra, el cos del ferit, com si fos un farcell, recolzant-lo a la paret i li digué: - Estira’t aquí, i si pots, relaxa-se’t una mica... Primer de tot, donaré un cop d’ull i miraré de trobar aigua per curar-te El subterrani era un dipòsit de productes químics i de segur, era un indret on s’hi feia qualcuna manipulació industrial, hi havia una filera de batidors i grans pasteres per a batre i fer compostos i preparats de ves a saber què.., i, en un lloc ben visible, una manega contra incendis tancada en una vitrina de seguretat. Quan en Shevek, tornà a la vora del ferit, l’home, ja s’havia desmaiat. Aprofità l’oportunitat, per a rentarli la mà, amb l’aigua que aconseguí fer rajar per la mànega d’emergència i de passada també ho aprofità per donar una ullada a la ferida que l’altre amagava. Era molt pitjor del que havia cregut. Pobre, havia rebut per tot el cos, l’impacta directe de varis projectils; li faltaven dos dits i tenia el palmell i el canell completament esparracats i

en carn viva. Les estelletes dels ossos, apareixien clarament clavades en el tou de muscles i tendons violentament esqueixats de la seva extremitat. L’home s’havia trobat casualment, a la vora d’en Shevek, i quan els helicòpters començaren a disparar, al sentir-se ferit, caigué a plom, a sobre de ell, i se li aferrà desesperadament, com una llagasta i ja no se’l tragué de sobre. Durant tota la fuga enllà el Consistori, en Shevek, el mig arrossegava sostenint-lo per un braç, entre el tumult de la gent a la desbandada, sembla estrany però, així podien seguir, mantenirse els dos, sense trabucar-se, en peu, més fàcilment.

Ja que no tenia res per desinfectar la ferida, com inqüestionablement haguera precisat, tractà de contenir l’hemorràgia fent un torniquet i embenant-li la mà destarotada o al menys, cobrint-se-la. Li portà una mica d’aigua i l’ajudà a beure. No sabia qui era, no sabia el seu nom; pel braçal roig del braç, deduí que era un treballador socialista; semblava tenir la seva mateixa edat, quaranta anys ben fets o una mica més.

A les fàbriques Sud-oest, en Shevek, havia vist ferits molt més greus, en accidents fortuïts de feina o mala sort, estava curat d’espants, bregat i preparat per encarar-se a situacions difícils. Havia après que la gent té una capacitat enorme per a suportar el sofriment i el dolor, però.., ells, allí, era un altre cosa.., atenien als ferits a la primera, estaven preparats per a reaccionar, hi havia un cirurgià per amputar si convenia, plasma per a remeiar la pèrdua de sang, una llitera...

S’assegué al terra, al costat de l’home que no coneixia de res i que ara, jeia aletargat com una soca i mirà als voltants de les fileres de caixes estibades, als passadissos que formaven les diferents fileres, a la mica de llum de fora, que passava filtrant-se per alguna escletxa de les finestres tapiades, als blancs reguerots de salnitre que tacaven tot el sostre, a les confoses parets enguixades que no havien estat mai pintades, a les empremtes marcades en la polseguera sedimentada del terra, per les botes dels obrers que hi varen treballar o per les rodes dels carretons de ferro, que hi arribaren a traginar, amunt i avall, sobre aquell pis cimentat, ara abandonat i deixat... Un hora abans, a fora, centenars de milers de persones, cantant sota el cel, oberts a la vida, a la següent, dos homes sols, amagats a les fosques pregoneses d’un sota terra oblidat.

- Sou menyspreables! Vatua, el vent! – li cridà en llengua pravica al seu company inconscient – Què voleu? Sou incapaços de deixar les portes obertes. Mai sereu lliures! – Palpà amb delicadesa el front de l’home; estava fred i suat. Li afluixà una estona el torniquet, no sabia què fer... S’aixecà d’un rampell, creuà la volta sòrdida i llòbrega del recinte, fins a la porta i pujà al carrer. Els blindats d’assalt, ja s’havien allunyat. Uns ressaguers de la manifestació, passaven cuita-corrents apressats, els caps acotats i els ulls furtius. En Shevek, intentà parar-ne a dos, en debades, un tercer s’aturà a la fi.

- Necessito un metge. Tinc un company ferit. Pots enviar-me un metge aquí?

- Serà millor que el treguis a fora - Donem un cop de mà, doncs. Ajuda’m a dur-lo, pesa molt i..

L’home del carrer li donà la callada per resposta i sense ni tan sols aturar-se, accelerà més el pas i s’allunyà, deixant-lo amb la paraula a la boca – Que venen cap aquí, que s’acosten, coi! – encara li cridà advertint-te’l – Serà millor que sortiu com pugueu i escampeu la boira, a tota llet!

Ja no passà ningú més i al cap d’un moment en Shevek, aguaità encara una mica enllà, les siluetes negres dels guàrdies d’assalt, apropant-se per moments. Girà cua i baixà altre cop al magatzem, fet un sac de nervis tancà la porta darrera seu i tornà amb el ferit. S’assegué altre volta, al seu costat. – Llamp de llamps! – digué per

desfogar-se. El temps, si abans fou vertiginós ara, era lentíssim, els esdeveniments semblaven detenir-se i res acabava de descabdellar els seus designis...

Al cap d’una estona, assegut allí al terra, burxà dins de les seves butxaques i en tragué aquella petita llibreta d’apunts i s’entretingué estudiant-la i repassant-la.

Més tard i ja per la tarda, escodrinyà a fora, a través d’una de les escletxes de la finestra tapiada i veié un tanc blindat de combat, estacionat just a l’altre cera del carrer i encara, uns altres dos, apostats a banda i banda de la via, tancant les sortides.

Això explicaria els crits guturals que fa un moment havia sentit, eren les ordres que els soldats, es donaven els uns als altres. El vell Atro s’havia pres la molèstia d’explicar-li-ho: si, la curiosa forma amb la que els sergents, podien donar les ordres als soldats rasos, com els tinents ho podien fer als soldats rasos i també, als sergents, com els capitans.. i així, en escala ascendent, fins arribar als generals, que podien donar ordres a tots i no rebre’n de ningú, excepte del comandant en cap, l’ase dels cops naturalment, sempre el soldat ras. En Shevek, tingué la patxoca d’aguantar estoicament, tot el fil del discurs, amb incrèdula reprovació, fins el final. – A això, vostès n’hi diuen organització? – havia preguntat – I a sobre, n’hi diuen disciplina?

Dons sàpiga que no és ni una cosa ni l’altre, és un mecanisme coercitiu de dubtosa eficàcia, sociològicament una espècie d’anacrònica màquina de vapor de l’any de la picor, que no corre ni amb rodes. Quins bemolls! Que coi es pot fer, amb una estructura tan rígida i fràgil, no veu que inexorablement hi proliferarà, per part del subordinat, un continu desig d’esquitllar-se?. És tant com tindre una corrupció generalitzada, servida en safata, home! – Aquest comentari havia donat peu a que el vell Atro, enaltís les virtuts de la guerra, que dona coratge i ombria i elimina als ineptes, deia ell, però.., idèntics arguments, l’havien obligat a admetre l’eficàcia de la guerrilla, organitzada des de baix i auto disciplinada – Però això només funciona quan la gent pensa que està lluitant per quelcom propi, la llar, els fills, alguna idea, potser..

– havia dit l’ancià. En Shevek, havia renunciat a la discussió. Ara la continuava en la creixent obscuritat de la nau industrial, per precaució havia apagat la llum elèctrica i només s’hi filtrava la tènue i confusa claror que venia de fora, a traves de les escletxes de les finestres tapiades; continuava la conversa ajornada, allí, capolat i deprimit, entre files de piles de caixes de productes químics no retolats encara i el cos d’aquell company que no coneixia de res. Li explicava a Atro, que ara comprenia perquè el exèrcit estava organitzat d’aquesta manera i no d’altra. Li reconeixia que efectivament, la milícia, tenia sense cap mena de dubte, el tipus d’organització precisa i necessària per acomplir els seus objectius. Mai cap organització racional, hauria pogut servir per fer aquestes coses. En Shevek, no havia comprès fins el moment present, que la finalitat última de l’exèrcit, era justament permetre i propiciar que uns homes previstos de metralladores matessin a sang freda i amb absoluta insensibilitat, a altres homes i dones inermes i indefensos, tan sols nomes, donant-los-hi ordres. Un vertader prodigi de la enginyeria social. Però no comprenia encara, que diables tenia a veure tot això, amb el coratge, l’ombria o l’aptitud.

De cop i volta, furtivament des de qualcuna de les entrades de les cases de l’illa en que s’estaven, algú que no pogué veure bé, llançà un reguitzell de casolanes bombes incendiaries sobre els tancs apostats. Tot fou molt ràpid i el més allunyat, encaixà de ple, la mortífera pluja i esclatà al moment, convertit en una gran bola de foc, fent un pet esborronador. En un tres i no res, fou un munt roent d’inservible ferralla fumejant.

La resistència treia forces de flaquesa i feia pagar car la traïdoria del primer moment.

Emperò, la lluita s’anà estabilitzant progressivament i ja instal·lada en una calma absoluta, àdhuc, des de aquell precari i ocasional mirador, arribà a semblar que no passava res.

Continuava entretingut amb la seva llibreta, de tant en tant, i a mesura que l’obscuritat s’anava imposant, parlava amb el seu company, el qual, resignadament, havia adoptat un posat mig enrigidit, estirat i panxa enlaire, amb els ulls atuïts mirant al llunyedar.., i, quasi per esma, l’home, tant sols s’havia queixat un parell de cops, fou un gemec apagat que estremí i commogué profundament a en Shevek. Durant els primers moments de pànic, en mig de la turbulenta multitud que com boja, es precipitava histèricament, sobre el edifici del Consistori, l’home, havia tractat amb voluntat coratjosa, de mantenir-se dret, amb endreç i dignitat. Al principi corrent, desprès, quan ja caminaven vers La Ciutat Vella, amb la mà sota l’abric ataquinada en un costat del cos, recargolant-se de dolor i ràbia, havia fet tot el possible per avançar i no quedar-se enrere. Seguia com podia el pas, la marxa forçada i ràpida d’en Shevek, i a la que per segon cop, se li escapà del fons de la seva ànima decandida, aquell inevitable sospir tan gutural, en Shevek li digué: - No, no, calla company, calla germà.., per favor, calla! – Ho feu perquè no suportava presenciar el dolor de l’home i no poder fer res per auxiliar-lo. L’altre, interpretà que era per por a que la policia, els sentis i els descobrís amagats al ominós subterrani, que li demanava que callés, assenti dèbilment i serrà els llavis.

Els dos homes, resistiren tres dies i tres nits, tancats allí, al abandonat dipòsit de productes industrials. Durant aquest interminable temps, hi van haver escaramusses esporàdiques al districte i la situació no tenia traces de normalitzar-se. L’exèrcit continuava assetjant aquella illa de cases de l’Avinguda Masse. Els combatents d’un i altre bàndol, per sort, mai s’acostaven a l’edifici del magatzem, però ells, situats en plena línia de foc, no podien escapar sense ser descoberts a l’instant. No podien eixir sense rendir-se. En una ocasió, aprofitant que el seu company estava despert, en Shevek, li va preguntar: - Si ara mateix, sortíssim a la vista de la policia, amb les mans ben enlaire, que farien amb nosaltres?

L’home somrigué i mussità: - Ens farien xixina, ens metrallarien ipso facto Alternativament s’oïren ràfegues de metralladora, qualcun morter, trets aïllats, ara a prop, ara lluny, el soroll dels helicòpters tampoc havia cessat del tot, l’opinió de l’home, semblava ben fundada, el menys clar, era la interpretació del seu somriure.

A la matinada, desprès de que els dos, dormissin costat per costat, a fi d’escalfarse mútuament, aprofitant, la màrfega que en Shevek, havia improvisat amb papers i la palla dels caixons, mori escolat a causa de l’hemorràgia i la gangrena. Ja estava rígid quan en Shevek, de bon mati, es despertà i s’assegué al seu costat, i.., escoltà el silenci immens del tètric subterrani, i.., del carrer i.., de tota la ciutat parada. El silenci absolut de la mort.

ANARRES

La major part de les línies fèrries del Sud-oest corrien sobre terraplens de vint i cinc metres d’alçada a sobre del nivell general de la planura. Un balastre elevat estava menys exposat a les continues polsegueres en suspensió, que sempre lliscaven a ran del pla i endemés, permetia als viatgers contemplar una amplia panoràmica del paisatge desolat.

El Sud-oest era de totes, l’única de les vuit regions d'Anarres, que no contava amb importants extensions d’aigua. A l’estiu, el desgel alimentava les maresmes del llunyà sud, i a l’equador, tant sols hi havia llacs alcalins, molt poc profunds en immenses conques de sal. No hi havia muntanyes; era tot pla i cada aproximadament, uns centenars de kilòmetres, una cadena de pujols trencava la uniformitat general i corria de sud a nord, ondulant una mica, el paisatge pla que dominava arreu; eren interminables extensions resseques i àrides, plenes de resquills recremats i cantelluts. Unes llargues estries minerals de color roig o violeta, maculaven els turons i a les cares de les cingleres, fent empinades llenques com si fossin fantasmagòrics túmuls a mercè de tots els oreigs. A per tot, hi creixia la molsa de les roques, de color verd cendrós, una planta universal que suportava qualsevol extrem de calor o fred, de sequera o de vent i que s’estenia arrapada sobre les vetes de sauló, com si fos un gran tapís. No hi havia altre color a la vista, que no fos el terrós, un terrós blanquinós als llocs on l’arena, mig cobria les conques de sal. Al cel, una incommensurable i uniforme volta d’un cantó a l’altre, sobre l’immensa planura; rares vegades s’hi desplaçava un pobre i escadusser nuvolet i no hi plovia mai, i quan per atzar, s’hi veia alguna nuvolada de veritat, mai portava pluges, a molt estirar, tan sols ombra,

ombreta reparadora i fresqueta. El terraplè i les vies refulgents, corrien fins a perdre’s de vista, vers a l’horitzó darrere del furgó i al davant, sempre en línia recta, fins allà on hi perdessis la vista, també.

- Al Sud-oest no cal que hi esmercem esforços, no s’hi pot fer res – digué el conductor – només anar a la teva i creuar-lo de pressa i corrents sense entretenir-t’hi massa.

L’home que l’acompanyava no contestà, puix ja feia estona que com un liró, s’havia quedat adormit i no s’assabentà de res. El cap li anava banzim-banzam, balandrejant seguint el suau compàs del vaivé del motor del comboi. Amb la fila que feia, ja pagava, les mans, endurides de tant treballar, descansaven fluixes i disteses sobre els muscles de les cames; el rostre somnolent i cansat estava apaciblement demacrat i apagat. Havia pujat a Muntanyes de Coure i com que l’estació estava buida i solitària, i no hi havia ningú més que fes el refotut viatge, el conductor del comboi, a la que el veié, no se’l deixa escapar i tingué la peregrina idea de convidar-lo a fer el viatge plegats a la cabina de comandament, a fi de poder entretenir-se els dos, més fàcilment, xerrant i fent-la petar... Era un trajecte que no s’acabava mai, interminable i monòton. Pobre home, no havia fet pas, gaire bon negoci, doncs el galdós passatger, se li havia adormit immediatament, només entrar. De tant en tant, el conductor, ja que el tenia allí, com a convidat de pedra, se l’anava repassant de dalt a baix, amb una mirada decebuda, i de commiseració, per allò que no fos dit i de simpatia també, ja que als darrers anys, n’havia vist tanta gent extenuada així, que ja no li venia d’un, i..., allò, ja no era d’estranyar.

L’home es despertà al final de la tarda, i desprès d’encaterinar-se durant uns breus moments, mirant del paisatge del desert amb els ulls plens de lleganyes, preguntà: Sempre fas aquest viatge, sol?

- Porto fent-ho de manera continuada, potser fa uns, tres o quatre anys - I mai has tingut pana pel camí?

- Un parell de vegades, però porto menjar i aigua en abundor, a la gaveta. A propòsit, tens gana?

- Encara no, És un pèl aviat per a mi - En cas de pana o contratemps, si molt convé, t’envien un equip d’averies des de Soledats i tarden un dia o..., què sé jo, potser una mica més, depèn..

- És la població més pròxima?

- En efecte. Mil milles des de Mines Sedep a Soledats. És el trajecte més llarg, entre dos ciutats, que hi ha en tot aquest món, el porto fent durant més d’onze anys - No n’estàs cansat?

- No, m’agraden els treballs personals i solitaris El passatger assenti amb un gest del cap i no digué res - I és quelcom segur. M’encanta la rutina, m’hi trobo d’allò més bé. Què més puc voler..? Quinze dies de marxa i quinze dies de lleure, a Nova Esperança amb la companya que m’espera. Vinga, fot-l’hi! Any que passa, any que empenys; sequera, cassussa, qualsevol cosa.., aquí no hi ha canvis, aquí tot és segur, aquí sempre hi ha sequera. Què coi!, el món és complert.. Que passa? A mi m’agrada el viatget dels dallonses..! Atansa’m l’aigua, vols? La nevera és allí darrera, sota la gaveta.

El passatger acostà la botella i cadascú feu un traguet. L’aigua tenia un sabor indefinit, àlcali, tractada segurament, però, era fresca - Ah, que bona que és! – exclamà amb gratitud el passatger. Apartà la botella en un recó i fent un gest de mandra suprem, s’estirà fins arribar a tocar amb les mans alçades, el sostre de la cabina, feta la gracieta s’ajupi i s’assegué de bell nou, al seient de davant, a costat del pilot – Així que tens una companya, eh? – preguntà distès. La

simplicitat i espontaneïtat amb que feu la pregunta personal, caigueren bé al conductor, qui li contestà: - Divuit anys, senyor meu! Fa divuit anys que estem junts - I és com si ara mateix encetessis la relació, oi?

- Òndia! Doncs, si senyor, així és, estic totalment d’acord amb tu, malgrat que alguns gallimarsots espavilats que ara mateix, no volen perdre’s res, els molt grapes, m’ho vulguin retreure o criticar, desprès ja veuràs, canviaran les tornes i es quedaran, més sols que la una i jo, llavors, al meu torn, serè, qui se n’han fotré a cor que vols, ha! Ha! Cada moment te el seu temps, de jove, ho has d’aprofitar tot, no t’has de perdre res i fins als vint, has d’anar a sac, has de cardar tant com puguis, doncs és llavors quan te`n surts millor i descobreixes també, que des de que el món és món, sempre és més o menys, el mateix. I.., què coi, home! És quelcom bo! Però la diferència no està en el cardar més o menys bé, ni en la veterania i el saber fer, que hagis pogut adquirir amb la pràctica i el temps, la diferència està en l’altra persona. I quan tens sort i descobreixes aquesta singularitat especial feta a mida, per a tu, és quan, cada dia dels divuit anys, és com si t’estrenessis. A una dona, pot efectivament, no durar-li tant el misteri d’un home, però potser desprès, si resulta que tot és teatre, gaudirà representant una comèdia, vés.. Sigui comsevulla, no hi han més secrets i aquest és el gust de la cosa, els misteris, les comèdies i tota la resta.., la varietat i la obvietat.

Pensa que de cap manera, no obtindràs aquesta fantasia que cerques, la varietat que hom reclama, nomes movent-te d’un cantó a l’altre, com un pocasolta superficial, no.

De jove, jo corria arreu d’Anarres, acudia a totes les contrades i llogarets, conduint i carretejant de tot. He arribat a conèixer, no sé, potser un centenar de mosses a diferents ciutats, calentones, estretes.., el que vulguis. Al final, encara que sembli mentida, la cosa ja avorreix. Vaig tornar i, aquí m’he quedat. Faig el viatge, amunt i avall, com ja t’he dit, cada tres dècades creuant el mateix desert, on, com ja ho pots veure, no pots diferenciar una duna de l’altre i a les mil cinc-centes milles del recorregut, tot és igual de punta a punta, i així van passant els anys, jo em faig vell, però.., quan torno a casa, trobo la mateixa companya.. i no m’hi he avorrit mai amb ella, ni un sol cop, t’ho juro. He comprovat que no és anant atorrollat i amb la llengua fora, d’un cantó a l’altre, el que fa que et mantinguis viu. Ans el contrari, saps?, has de gaudir del teu propi temps, comprens? Treballar d’acord amb el temps, no a la contra.

- Si senyor, així és - corroborà el passatger - On tens la companya, tu?

- Al Nord-est ja fa ben bé, quatre anys - Això és massa temps – Digué el conductor – Haurien d’haver-vos ajuntat - No, no pas allà on jo vaig estar - Coi! On vas estar?

- A Codo i desprès a La Vall Gran - Si, ja sé, ja vaig assabentar-me del succés de La Vall Gran – El conductor mirà al passatger amb el respecte consirós amb que hom, mira un sobrevivent. Veié la fisonomia endurida de l’home, modelada i esculpida per la duresa de la vida, l’acció dels vents i la intempèrie, La mateixa que ja havia vist en altres sobrevivents de l’any de la cassussa, a La Polsinera – Fou un error intentar que aquestes refineries continuessin treballant - Necessitàvem els fosfats - Però diuen que quan el tren dels queviures, fou atacat a El Portal, les refineries seguien funcionant i la gent consumida, moria de fam, als seus llocs de treball sense

esma per a fer res més. Senzillament, s’alçaven, feien unes passes i queien inerts al terra, morts. És cert això? De veres anà així?

L’home ho confirmà assentin en silenci. El conductor estremint-se, s’empassà la saliva i acabà en sec, la barrila i la xalesta, ja no preguntà res més, però.., al cap d’una bona estona de circumspecte silenci, digué: - No sé pas què faria jo, si algun cop ataquessin el meu tren - No t’hi has trobat mai?

- No, jo no tragino queviures; a tot estirar, un furgó potser, per a l’Alt Sedep.

Aquest és un tren miner, saps? Però, si per aquestes coses de l’atzar de la vida, em donessin un tren carregat de queviures i m’aturessin, Què faria? Atropellar a tothom i, portar els queviures, a llur destí? Però com cony, pots aixafar a sang freda, a iaios i a petarrells? Això no li pots demanar a ningú! El seu intent de requisa no és correcte, es insolidari i està molt malament que ho facin, naturalment. Però.., els mataries per això? No ho sé, fa falta molta patxoca per a fer-ho?

Els rails negres i brillants, anaven lliscant sota les rodes. A l’oest els núvols projectaven sobre la planura grans i estantissos miratges, els espectres de somnis de llacs que ja s’havien secat deu milions d’anys enrere - Un síndic, un home que vaig conèixer ja fa bastants anys, si que va fer això, al nord d’aquí, cap als voltants dels 66. Tractaren de furtar-li un furgo ple de grans. I ell que si, abans no li fessin pas, retrocedí amb la màquina a tota llet, envestint al grup.

Matà a un parell d’homes que al veure’l venir, no foren prou llestos per saltar a fora, de la via. Eren com cucs en el peix podrit, deia. La cosa no tenia cas, hi havia vuitcentes persones que li esperaven aquell furgó de gra, deia, i quants d’ells, se n’haurien mort, si no els hi hagués arribat puntualment, el tren? Digueu-me? Més d’un parell, segur, molts més.. Així que sembla que va fer bé. Però.. Maleït sigui el faune cabró! Jo no sóc capaç de sumar i restar d’aquesta manera, sobretot desprès, quan només ho fas per justificar-te i ordenar la consciència. No sé pas si està bé, comptar les persones amb aquesta fredor, com si fossin meres quantitats estadístiques.. Però, llavors, què fas? Aquí has de matar?

- Al segon any de la meva estada a Codo, on feia de coordinador de treball, el sindicat reduí les racions. La gent que treballava sis hores, rebia les racions completes, justíssimes si vols, per aquella classe de treball que feien, però.., era ben repartit, no n’hi havia més. Els que treballaven a mitja jornada, rebien tresquarts de la ració. Si emmalaltien o estaven baixos de defenses o simplement, dèbils per a poder treballar, encara que sembli contradictori, els hi donaven només, mitja ració. Una mitja ració insuficient per a garantir llur recuperació i en prou feines, justeta per a mantenir-los en vida. I.., no tornaven al treball, mai més. Jo era precisament, l’encarregat de posar a la gent a mitja ració, gent que d’antuvi, ja estava malalta, era com rebla un clau, saps? Jo treballava tot el dia, vuit, deu hores algun cop, treball burocràtic, de manera que em corresponien racions completes: me les guanyava, és clar. Me les guanyava fent la llista dels que tenien que passar fam i morir. Me les guanyava fent de botxí – Els ulls clars de l’home, s’endinsaven enlluernats pels contrastos rabiosos de la dura llum solar, a les llunyanies de l’horitzó i aclucà les parpelles.. – Tal com has dit, jo tenia que comptar a la gent - Vas renunciar?

- Si, vaig renunciar. Me’n vaig anar a la Vall Gran. Però la meva baixa, fou coberta immediatament, per fer-se càrrec de les llistes, fou fàcil trobar qualsevol altre. En tots els llocs, sempre hi ha carronyers voltant la pressa.

- Veus és això precisament, el que està malament – digué el conductor mirant sorrudament amb el front completament arrufat, el tauler de comandament. Era un

home eixut, tenia el cap i la cara, totalment emmorenit i pelat, prematurament no li quedava, ni la més remota pelussera, entre pòmuls i nuca, malgrat que no podia tenir més de quaranta-cinc anys. Tenies davant teu, el rostre primari, dur i fort d’un home bregat – És això precisament, el que és un nyap, el que està espantosament malament. – Repetí i recalcà - Tenien que haver clausurat les refineries, home. Que no ho veus que és massa pressió. No se li pot demanar a ningú que faci una cosa així. Es que potser, no som odonians? Un home pot perdre la xaveta, d’acord? Això és precisament, el que probablement, els hi passà als que assaltaven el tren, vet’ho aquí!

Tenien fam.., els nens tenien fam, saps? Feia massa temps que passaven gana i allí, encara que no fos per a ells, hi havia menjar.., menjar.., perderen els estreps i atacaren..., la fam és mala consellera, company. És el mateix cas, també, del meu col·lega, el conductor del tren que et deia, se li regirà el cervell, el tragueren de polleguera, tants crits i amenaces al seu voltant, tanta intemperància, tanta tensió.., li estaven destrossant el tren, comprens? Se li creuaren els cables i sense encomanarse a ningú, tirà pel dret i.., no mirà res, al menys a cor calent, més tard.., potser si, és clar. L’home de grat, haguera volgut fer-se fonedís quan desprès, ho pensà i fou conscient de la desgràcia que havia fet i.., quan ho veié, quedà horroritzat i emmalaltí de remordiment. Però el que et feien fer a tu, company, decidint, aquest viu i aquest mor... Això clama al cel! Ningú pot tenir aquesta responsabilitat i menys encara, reduir-la a un afer professional. Això no és un treball, home!, i naturalment, no pots treure-t’ho de sobre i endinyar-lo a un altre, com aquell que fa circular la pena d’una penyora.

- Han estat mals temps, germà. Si, si, molts mals temps per a tothom. – digué el passatger amb gentilesa, observant l’inacabable i rutilant planura fins els confins de l’horitzó, allí on els espectres de l’aigua que hi va ser, ballaven ondulants al compàs de la brisa suau

El vell dirigible de carga, planejà lliscant en sopols, sobre els cims de les muntanyes i amarrà a l’aeroport de Munt Ronyo. Baixaren tres passatgers. De sobte, coincidint en el precís moment que l’últim d’ells, posava els peus a terra, un sord retruny emergí de l’interior, el paviment s’estremí com si es volgués esqueixar, sacsejant-los estantissament varies vegades, sense arribar a fer-los caure.

- Terratrèmol – Cridà l’home, un resident local que retornava a casa seva. – Maleït sigui, mireu aquesta pols! Algun dia aterrarem aquí i no trobarem muntanya! – Dos dels passatgers optaren per esperar que carreguessin els camions. En Shevek, en canvi, preferí caminar, ja que el resident autòcton, deia que Chacar quedava a tant sols, uns sis kilòmetres muntanyes avall.

El camí davallava fent una successió de llargs revolts amb una petita pujada al final de cada corba. Als vessants que feien pujada a l’esquerra del camí i als de baixada de la dreta, hi creixia arreu, un ric sotabosc de tofudes mates de la forma nana de l’holum, l’arbrell de la vida. Arbres gegantins d’holum naturalment, s’estenien fent fileres espaiades, com si haguessin estat plantats, seguint els cursos de les vetes d’aigua del subsòl, a banda i banda i al llarg de tots els vessants. Emergint del llindar d’un abrupte turó, en Shevek, veié les suaus maculatures daurades del crepuscle, fugint de les ombres emergents del fons de les valls. Excepte el mateix camí que

s’endinsava vers les obagues enfosquides del fons, enlloc hi havia senyal de vida humana i el silenci era opressiu i tenallant. Quan començava a baixar, quelcom del voltant, no sé, un fat, grunyi suament i en Shevek, notà quelcom estrany al seu voltant; no fou ben bé una sotragada, ni un tremolor, sinó més aviat, un lliscament, un desplaçament, una convicció de que qualcuna cosa no funcionava bé. Amb prevenció completà la passà que estava fent i amb aparent normalitat, trobà, com sempre, la solidesa del sòl per assentar-hi el peu. Amb totes les prevencions del món, continuà avançant voltat d’un ominós silenci preludi d’un pressentit incert. El camí seguia allí, quiet i normal. En Shevek, en cap moment havia estat en perill però, tampoc mai com ara, s’havia sentit tan a la vora, de la mort. La mort estava allí, en ell, sota els seus peus, la mateixa terra era insegura i traïdora... En ultima instància, tot allò que és perdurable, tot el que és creditor de confiança, sempre resulta que no és res més que una promesa feta per la ment humana. En Shevek, notà un aire fred i net a la boca i als pulmons. Feu atenció. Un furient torrent de muntanya retronava en algun lloc no gaire distant, a sota dellà les imprevisibles ombres.

Arribà a Chacar quan la vesprada finia les seves ultimes clarors. El cel era un violeta ombrívol sobre la carena de negres turons que encerclaven el llogaret. Els fanals ja il·luminaven els solitaris carrers i arreu les llums batallaven contra les ombres emergents. Amb la llum artificial, les façanes de les cases ressaltaven esbossades sobre el fons obscur de les abruptes parets de l’adjacent talús. Hi havia nombrosos solars buits, cases solitàries i poca harmonia al vell traçat urbà que s’anava trobant a mesura que avançava; era una població antiga, un poble de frontera, aïllat, dispers. Una dona que passava, indicà a en Shevek, la adreça del Domicili Vuit – Vas bé, company. Segueix per aquest camí, primer et trobaràs l’hospital, al fons.. – El carrer s’empinava vers l’obscuritat, al costat dels aiguavessants de la muntanya fins arribar davant la porta d’una modesta casa baixa. Entrà.., i es trobà al clàssic rebedor d’un domicili rural que de seguida li recordà la seva infantesa, als vilatges de Llibertat, Mont Tambor, Amples Planures, mítics indrets on ell, havia viscut amb el seu pare: tot, la llum tamisada, les catifes remuntades i recosides per les vores, un panel que descrivia les activitats d’un grup local d’instructors mecànics, un avis de reunions del Sindicat, un volant anunciant una representació d’una obra teatral ja depassada tres dècades ençà. A la paret d’enfront, la reproducció emmarcada, d’un quadre de na Odo a la presó, fet per qualcun aficionat local; penjat a la paret com per fer bonic, a sobre del sofà de la sala comunal, un harmònium de fabricació casolana; un llistat de tots els residents i l’horari de l’aigua calenta dels banys enganxat en una porta, a fi de que ho veies tothom.

Sherut, Takver, nº3 En Shevek, tustà amb els artells, la superfície obscura de la porta, observant la línia de llum que venia de dins, puig no tancava prou bé: - Endavant! – En Shevek, no dubtà, obri i entrà.

Tot fou molt ràpid, la llum brillant de la cambra estava situada darrera de ella i al passar, momentàniament, quedà mig encegat. D’antuvi, no encertà del tot, a distingirla, alarmat li saltaren les alarmes de la inseguretat i fins i tot, dubtà que efectivament, fos ella... Na Takver estava davant seu, estaferm i sorpresa. La dona assaltada, d’esma, allargà un braç, com per refusar-lo o abraçar-lo, un gest incert, ambigu, inconclús... Ell, sense dir res, la prengué de la mà i sense un sol mot.., suaument, se l’acostà. Els dos, al reconèixer-se, saltaren de resort, i es fongueren en una incontenible i llarga abraçada i així presos de totes les recances del món, romangueren, units en la carícia, damunt la terra insegura i traïdora.

- Entra – digué na Takver – Oh, entra.., entra

En Shevek, es rastrejà els ulls per acomodar-se a la llum interior i acabar de reaccionar. A segon pla, una mica més allunyada encara, veié la cara atenta i seria, d’una nena - Sadik, aquest és en Shevek La nena s’acostà a na Takver i temorosa, se li abraçà a una cama, mirà endavant i començà a somicar - Però, què fas? Per què plores, vida meva?

- Per què plores tu? – murmurà baixet la nena - Doncs perquè soc feliç! Només per que soc feliç. Vine, asseu-te a la meva falda.

Shevek, Shevek..! La teva carta arribà just ahir. Pensava anar a la centraleta de telèfons, desprès de portar a dormir a na Sadik. Tu deies que trucaries aquesta nit. No que vindries! Oh, no ploris! Per favor, no ploris, Sadik, mira, jo ja no ploro, ho veus?

En Shevek, també plorava Na Sadik l’anava observant amb recelosa curiositat. Havia complert quatre anys.

Tenia un cap rodó, una cara rodona; tot ella era rodona, morena, borraina, suau A la cambra no hi havia mobles excepte dos màrfegues. Na Takver, s’assegué en una d’elles amb la nena a la falda. En Shevek, prengué asseient a l’altre i estirà les cames. S’eixugà el ulls, amb el dors de la mà, venia acalorat, i la mostrà a SadiK, tota humitejada.

- Veus – digué, - vinc suat i fins i tot, tinc el front moll. Tens un mocador?

- Si, tu no?

- En tenia un també, però.., acabo de perdre’l en una bugaderia - Si vols, pots compartir el meu mocador – digué modoseta, la petita Sadik - Ell, no sap on te’l tens guardat - digué na Takver Diligent na Sadik, baixà de sobre, els genolls de sa mare i apressada, cercà el mocador en un calaix de l’armari i el donà a na Takver, qui finalment, completà el rondo i l’atansà, a en Shevek.

- No t’amoïnis, està net – explicità la dona amb un somriure franc. Mentre en Shevek, s’anava assecant el front, la menuda, l’observava atentament, prenen nota de cada un, dels seus gestos - Oi que heu tingut un terratrèmol aquesta tarda, fa una estona? – demanà en Shevek.

- Tot tremola constantment, al final ni ho notes – precisà na Takver, però Sadik la molt batxillera, encantada de poder proporcionar informació, tal com ho faria un altre adult, digué com un espinguet alçat amb veu aguda però càlida: - Si, n`hi va haver un de gran, abans de sopar. Quan hi ha un terratrèmol les finestres peten i el terra tremola. Ui, quina por! Has d’anar enllà del portal, fora de casa.

En Shevek, al·lucinava mirant-se a na Takver; ella també se’l mirava. Na Takver havia envellit bastant més en aquells quatre anys de separació. Mai havia tingut bona dentadura i ara, veies que havia perdut dos peces, els dos premolars i quan somreia, no hi podia fer res, se li apreciaven els buits. La pell ja no tenia aquella llisó delicada de la joventut, i el cabell curosament recollit darrera la nuca, era opac.

En Shevek, veié clarament que na Takver, havia perdut aquella gràcia de la joventut, ara semblava una més, entre tantes i moltes dones, fatigada i ja quasi a meitat de la vida. Veia tot això amb claredat, com ningú més hauria pogut veure-ho, des de la perspectiva d’anys d’intimitat i de tendresa. La veia així, la veia tal com era.

Les mirades encreuades es trobaren - Com..., han anat les coses per aquí? – preguntà enrogint de cop i parlant a la babalà òbviament. Ella, entomà l’onada palpable de desig d’en Shevek, i també es ruboritzà lleugerament i somrient, digué amb veu greu – Com vols que hagin anat?

Com sempre, aquí mai passa res. Tot és igual, fet i posat, el mateix que quan parlarem per telèfon - Òndia! D’això, ja en fa al menys, sis dècades - No canvien massa les coses aquí, no...

- És preciós tot això.. els turons... – A través dels ulls de na Takver veia i s’endinsava en l’obscuritat de les valls i el contrast de les cingleres. El desig de sexe cresqué abruptament i per un moment sentí que un vertigen se l’emportava. Mica a mica, s’afermà i aconseguí dominar-se.

- T’agradaria quedar-te aquí? – preguntà - M’és ben bé igual – respongué la dona, amb la seva veu tant personal, vellutada i obscura.

- Encara tens el front suat – observà Sadik, preocupada però tranquil·la - No et preocupis maca, segurament deu ser cosa de l’emoció – digué Shevek.

Na Takver l’atallà potser un pel desbordada: - Calla Sadik, no et facis notar, no siguis indiscreta, dona! – Els dos adults no pogueren contenir-se i esclataren en rialles. Sadik continuava estudiant a en Shevek.

- En realitat m’agrada el poble, Shev. La gent és acollidora i simpàtica, és gent, ves. Però.., no hi ha massa feina. Només el manteniment de l’hospital i para de comptar. El problema de falta de tècnics, ja el tenim pràcticament, resolt; ara mateix, jo podria anar-me’n i no els deixaria a l’estacada. Si m’agradaria tornar a Abbenay, és això el que volies preguntar-me? Has recuperat la feina que tenies?

- Si vols que et digui la veritat, no he fet cap pas i no ho sé. He estat més d’una dècada amunt i avall - Què has estat fent durant tot aquest temps?

- Viatjant, Sadik - Pobre, ha tingut que travessar mig món, des del Sud, allèn tots els deserts, per a poder reunir-se amb nosaltres. – digué na Takver. La nena somrigué agemolida sobre la falda de la mare i badallà perquè la soneta, cada moment que passava, ja li guanyava la partida.

- Has menjat, Shev? Estàs cansat? He de dur aquesta noieta a dormir; ens disposàvem ha sortir quan tu has arribat, saps?

- Ja dorm al dormitori?

- I tant, des del principi del trimestre - Ja soc gran jo. Ja n’havia fet quatre - Es diu ja tinc quatre anys – digué na Takver, tot deixant-se-la relliscar suament, per anar a l’armari, a cercar l’abric. La nena restà dempeus davant d’en Shevek, semblava molt pendent i a l’expectativa – Però tenia quatre anys, i ara en tinc més de quatre – li precisà - Ai coi, mira, una temporalista, el mateix que son pare - No pots tenir quatre i més de quatre, al mateix temps, oi que no? – preguntà la nena, parlant-li directament, càndida innocència presumint ja la corroboració d’en Shevek.

- Oh si, clar! Pots tenir-ne quatre i si vols, quasi.., quasi cinc, al mateix temps, però.. – Ajupit a la gatzoneta, en Shevek, podia situar el rostre al mateix nivell que el de Sadik a fi de que ella, no tingues que alçar la vista per parlar-li – m’havia oblidat de que en tens quasi cinc, saps? L’ultima vegada que et vaig veure eres gairebé, menys que res.

- De veritat? – Pots t’hi jugar que el to de la pregunta, era d’evident coqueteria - Si, eres així de petita – I en Shevek, separà una mica les mans, davant de la nena perquè aquesta, ho pogués apreciar.

- I ja sabia parlar?

- Dona, tot just començaves, sabies dir Uau..! i un parell de cosetes més - Segurament despertava a tothom de la casa, com el bebè de la Cheben, oi? – preguntà Sadik amb un somriure obert i franc, alegre i entremaliat - Naturalment - I quan vaig aprendre a parlar de veritat?

- A l’any i mig, més o menys – digué na Takver – i des d’aquell moment, no has parat, xerraire! On tens guardat el barret, Sadik?

- A la taquilla de l’escola. Odio aquest barret, no m’agrada – informà na Sadik a en Shevek.

Caminaren amb la nena, pels ventosos carrers fins al dormitori del centre d’aprenentatge i l’acompanyaren fins al rebedor. Era un lloc petit i també una mica esgavellat, menys mal que el mural de dibuixos dels nens, i una exposició de miniatures de bronze que reproduïen diverses màquines i una munió de cassetes de joguet i gent de fusta pintada en diferents colors, alegraven la sobrietat del recinte. Na Sadik s’acomiadà de sa mare, amb un petó i regirant-se vers en Shevek, alçà els braços sol·licitant-te’l; ell al punt, no defraudà el regal, s’ajupí i la menuda, també el besà formal i afectuosament.

- Bona nit! – digué. I entrà amb l’assistenta nocturna, mig endormiscada i badallant però més eixerida que un pèsol. Escoltaren encara, la veu excitada de la nena i la veu calmada de la monitora, apaivagant-la.

- És bonica, Takver. Bonica, sana, intel·ligent i eixerida - Em temo que està una mica mal criada - No, no. Ho has fet molt bé, fantàsticament bé... Ara, que tinc de dir-te que tu no sàpigues, són temps difícils i tot té molt de mèrit - Aquí les coses no han anat, ni molt menys, tant malament com al Sud – digué na Takver, mirant-lo directament als ulls, mentre anaven surtin del dormitori – Aquí, els nens podien menjar. No massa bé, però.., just. Aquí, una comunitat pot espavilar-se i cultivar els aliments i ser autosuficient. En cas de extrema penúria sempre podíem recorre als matolls d’holum, n’hi han a pertot, pots recol·lectar les llavors, moldre-les i fer-ne farina. Aquí ningú ha passat fam. Aquí tothom ha tingut el pap ple, a règim de farinetes. Però.., és veritat que he malcriat a la Sadik. Li vaig donar de mamar fins als tres anys.., és clar, per què no, dic jo, si per poder alimentar-la mínimament, no hi havia res de bo, enlloc. No obstant, al treball, a la planta d’investigació de Rolny, no hi estaven d’acord i eren molt corcons. Pretenien que me’n desentengués i la deixés al parvulari tot el dia. Deien, no sé si per enveja o roïnesa, que amb la nena, actuava com una propietària i no sé quans penjaments més, que si no anava a totes i no hi posava el coll com ells, per ajudar a la societat, a sortir de la crisis. En realitat tenien raó, però.., eren tant puritans, tan radicals... No podien capir el que és sentir-se sola i desvalguda, quelcom psicològic si vols, els hi mancava humanitat. Eren això si, un grup amorf i sense caràcter, les femelles em fustigaven més que els mascles, perquè seguia donant-li el pit a la nena. Eren unes males puces, unes autentiques aprofitades del cos, ho haig de dir amb totes les forces, o rebento! Ho vaig suportà amb estoïcisme car allí, el menjar era bo i jo, investigava a la recerca d’algues comestibles compatibles amb el metabolisme humà i sovint obteníem quantitats superiors al normal i ens ho repartíem entre tots, però pudien a humitat i tenien sabor a cola, fins que a la fi, trobaren una persona amb un perfil més idoni, que se’ls hi adaptava millor.

Llavors, vaig anar a Nou Principi contractada per a deu dècades. Això passava al hivern de fa dos anys, aquella llarga temporada en la que el correu deixà de funcionar i no hi havia connexions amb res, si, quan les coses anaven de mal en pitjor, allí on

estaves tu. A Nou Principi vaig localitzar una cambra i m’hi vaig instal·lar.

Momentàniament, Sadik continuà amb mi, fins aquesta passada tardor. No saps ara mateix, com la trobo a faltar. Hi ha tant de silenci a la cambra.

- No tens una companya d’habitació?

- Na Sherut és molt bona noia, però treballa a l’hospital i fa el torn de nit. Endemés, ja era moment de què l’ocell aixequés el vol, La nena estava a punt i preparada per agafar més autonomia, li farà bé, conviure amb altres nens. Aquí ja se m’estava viciant, àdhuc es mostrava tímida i insegura.. La veritat és que s’ho va prendre molt bé, vull dir, el d’anar allí.., amb molta acceptació i estoïcisme. Els nens, quan són petits, són així. A vegades ploren per un simple calbot, però en canvi, les coses importants a diferència de molts adults, les encaixen tal com venen i no fan gens el gemegaire.

Seguiren i seguiren caminant, durant una bona estona, sota una tardorenca i esplèndida celístia que vencia la nit. La subtil pols del terratrèmol, s’havia alçat en suspensió, fent glopades de núvols semitransparents i translúcids que corrien arrastrats per les furibundes ventades de les altes capes de l’atmosfera, provocant un sobre efecte titil·lant a la miríade d’estels del firmament, com un continuat trèmol diamantí, un glatir de l’aire reflectit per mils i milions de resquills facetats que cremaven els pulmons al respirar, i.., l’olor, fins i tot el sabor a fang, les lleganyes als ulls, la coïssor a la pell.. A sota aquest inquietant i celestial pandemònium, s’hi retallava l’envoltant i ferm perfil dels negres i compactes turons, tant pròxims i omnipresents, les cantelludes teulades de les cases, sobresurtint arreu i la llum somorta i tamisada dels fanals del carrer.

- Si, fa quatre anys, encara ho recordo com si fos avui mateix, detall per detall.. digué en Shevek. – que vaig tornà a Abbenay, procedent d’aquest indret, del Llevant del Sud... Com es deia? A si, Salts Rogencs. Era una nit com aquesta, amb vents, amb estels.., també amb tota la parafernàlia desbocada dels titans de la terra. Vaig corre i corre com un boig, durant tot el trajecte, des del carrer de Les Planures, fins a casa.

I.., no hi hereu, ja us en havíeu anat. Fa quatre anys!.

- Al mateix moment que sortia d’Abbenay ja vaig saber que havia estat una bogeria el meu rampell d’anar-me’n. Amb cassussa o sense, el meu lloc era aquí, amb vosaltres, hauria d’haver desestimat el càrrec - Això no hauria canviat gaire, les coses. En Sabul m’esperava per anunciar-me que m`havien fotut fora del Institut. No teníem res.

- Si jo hagués estat al teu costat, no te n’hagueres anat a La Polsinera - Potser no, però.., tampoc haguérem pogut estar junts. Hi va haver un moment que semblava que tot s’ha n’anava en orris, que res podia continuar, veritat? Era esgarrifós, les poblacions del Sud-oest..., aviat es quedaren sense cap criatura, els que pogueren enviaren la canalla al Nord, a regions més benignes, on creien que podria haver-hi quelcom per menjar i encara no els hi ha tornat.. La gent restà allí, ferma per atendre les mines i les refineries. És quasi un miracle que ens n’ha haguem sortit, veritat? Però, que carai! Em dedicaré de nou, al meu treball Na Takver el prengué pel braç i en Shevek, s’aturà en sec, com fulminat per aquell contacte. Ella el sacsejà, rient: - No has menjat, oi?

- No. Oh, Takver he estat malalt, malalt per a tu. Malalt per tu!

S’uniren, abraçant-se amb passió desfermada al bell mig, de l’obscur carrer d’aclucades faroles perennement oclusives sota la llum de les llunyanes estrelles.

S’apartaren amb igual brusquedat i en Shevek, torpement s’empassegà retrocedint a tentines, per emparar-se a la paret més pròxima – Serà millor que mengi alguna cosa – digué i na Takver, hi afegí – Si, o si no, et cauràs pels carrers! Au, anem!

Caminaren fins al refectori comunal, l’edifici més gran de Chakar. Era molt tard i estava tot fosc, en una semi penombra fantasmal. Els cuiners, ja havien plegat, no obstant tingueren sort, els trobaren sopant i entaulats, encara entretinguts comentant la jugada del darrer servei, aquella ultima incidència.. Pogueren oferir al viatger recent arribat, un tassó de caldo i tot el pa que volgués. Estaven asseguts, tots situats al voltant d’una taula pròxima a la cuina, vestits amb la roba de la feina. Totes les altres taules ja estaven preparades per al desdejuni del mati. El menjador era una gran sala de sostre alt i tot estava a les fosques, en prou feines es veien els límits de la sala cavernosa. Els cuiners i els seus ajudants, eren un grup poc sorollós, al final de la jornada, estaven cansats i tenien ganes de tocar el dos; menjaven de presa, sense parlar gaire, ni prestar-los-hi massa atenció. Un rere l’altre, acabaren de sopar, s’alçaren i llevaren els plats a les piques de la cuina. Una dona vella digué al aixecarse: - No cal que correu, nois, encara ens queda un hora ben bona, de rentar plats abans de plegar – Tenia la cara agre i tota la pinta de ser una fembra dura, gens maternal i poc benèvola, de males puces, que no s’estava per gaires camàndules, si li anaves al darrera fent el mitja merda o el carrincló, però ara, parlava amb compassió, amb la caritat dels iguals. No podia afavorir-los, ni fer-los-hi res. Digué - No corre pressa – i els observà un instant amb la mirada de l’amor fratern. Ells, no podien fer res més, era l’un per l’altre.

Retornaren al Domicili Vuit, Habitació 3, i allí, el llarg i sospirat desig fou consumat.

Ni tant sols encengueren la llum; als dos els agradava fer l’amor a les fosques. La primera vegada fou breu i esbojarrada i s’acabà, quan en Shevek, la penetrà; a la segona, gemegaren i lluitaren endinsant-se en la fúria joiosa i prolongada del clímax per a dilatar el moment inacabable de l’amor; a la tercera vegada, els dos, estaven gairebé adormits i giraren movent-se d’esma, pels viaranys del centre del plaer infinit, el un, a l’entorn del ser de l’altre, com si fossin planetes que giressin cecs i silents dins el magma solar. Situats a l’espai infinit, al voltant d’un centre comú de gravetat, balandrejant-se i girant intermitentment, com dos boies captives a mercè de les lleus onades del port.

Na Takver, fou la més matinera, s’assegué al capsal del llit, sobre el coixí, i mirà a fora, més enllà del seu company, a traves del rectangle gris de la finestra i desprès, abaixà la vista i mirà vers on s’estava estirat al seu costat, en Shevek. L’home, jeia de sobines, respirant tan apaciblement com un angelet, la cara girada lleugerament, descansava sobre el coixí, remota i greu, a la penombra incipient de l’alba.

Finalment havien arribat, venien, procedents d’una remota llunyedat, venien havent fet un gran recorregut, pensà na Takver, i a la fi, ens hem retrobat, l’un en l’altre. Hem vençut i superat totes les proves, a traves de grans distàncies, a través dels anys, a través de casualitats abissals. Hem vençut perquè si ell, havia arribat de tan lluny, ja res podia separar-nos. Res, ni la distància, ni els anys, podien ser ja, més grans que la distància que sempre se’ns havia interposat entre nosaltres, la distància del nostre sexe diferent, la disparitat dels nostres cossos, la de les nostres ments diverses; aquesta bretxa, aquest abisme entre els dos, que salvem amb tant sols una mirada, un frec, una paraula, com si res, com si fos la cosa més simple del món. Mira-te’l ara mateix, tant lluny que està sempre, lo allunyat que està.. Però, torna, torna..., torna...

Na Takver, avisà que deixava el treball a l’hospital de Chakar, però els hi donà uns dies de coll, perquè poguessin reemplaçar-la al laboratori de la planta piscícola.

Atenia un torn de vuit hores; al tercer trimestre de l’any 168, molta gent continuava encara als llocs d’emergència de jornada llarga, ja que, si bé la sequera s’havia acabat el hivern anterior, l’economia no s’havia recuperat encara. <Jornades llargues i racions curtes> avui per avui, continuava sent la divisa de tots els que feien tasques

especialitzades, però ara, ja les menges s’havien anat normalitzant i eren adequades al treball que feien, cosa que no era així, l’any anterior, ni molt menys encara, l’altre any enrere.

En Shevek, estava desplaçat i durant un cert temps, no va fer gran cosa de bo. Ell a si mateix, no es considerava malalt, és clar; desprès de quatre anys de rigorosa cassussa, tots estaven tocats, havien patit els efectes de l’escassetat i la desnutrició i qui no tenia un all, tenia una ceba, el patró de normalitat, deixava molt que desitjar.

Tenia el que li’n deien la tos de la pols, forma endèmica present a gairebé totes les comunitats del desert del Sud, una irritació crònica dels bronquis, semblant a la silicosis o a qualcuna malaltia pròpia dels minaires, però.., aquesta tos, era inevitable i comuna, als paratges on ell, havia viscut aquets darrers temps. Ara mateix, gaudia de la feliç conjunció de que, si no tenia ganes de fer res, no hi havia tampoc, res que hagués de fer. Visca!

Durant algun temps, s’ho combinaven tots tres, ell i la Sherut, la companya d’habitació de na Takver, compartiren a les hores diürnes del dia, la cambra, dormint, els dos, fins ben avançada la tarda; més endavant, na Sherut, que era una comprensiva i plàcida dona de quaranta anys, es mudà a casa d’una companya de feina, que també, treballava de nit, i en Shevek i na Takver, llavors, a les quatre següents dècades, que encara s’estigueren a Chakar, pogueren fruir per a ells dos sols, de la intimitat de la cambra. I quan na Taker estava fora, al treball, en Shevek dormia o passejava pels camps o pels ressecs turons que voltaven el poblat. I anava a l’ultima hora de la tarda, al centre d’aprenentatge i observava a na Sadik i els altres nens, veient com jugaven al pati d’esbarjo, o fins i tot, hi participava i s’involucrava activament amb interès i passió, talment com solen fer mols adults, amb els projectes en marxa, dels més petits: un grup de desfermats fusters de set anys o un parell de topògrafs de dotze, que tenien problemes de triangulació. En acabar, a la sortida, acompanyava la nena, a casa; més tard, es reunien amb na Takver, quan aquesta arribava del treball i anaven junts, tots tres, a les piscines o als menjadors completant finalment, els tràfecs de tota la jornada. Una o dos hores desprès de sopar, duien la filla, al dormitori i de retir, se’n tornaven a casa. Els dies anaven passant plàcids i tranquils i ells, vivien instal·lats en aquella còmoda rutina que semblava no acabar-se mai. El solet de la tardor, el silenci dels turons, tot contribuïa al ralentí d’un eternal present. Per en Shevek, fou un temps fora del temps, al marge de la corrent general, irreal i encantat. Ell i na Takver, a vegades, s’embarcaven en llarguíssimes converses fins a molt tard; altres nits, es retiraven just al punt de la mitja nit i dormien nou hores, deu hores.., sotmesos al silenci profund i cristal·lí de la nit de la muntanya que els acomboiava fins a l’endemà.

En Shevek, havia dut equipatge: una maleta petita i vella de cartró de fibra, amb el seu nom escrit amb grans i cridaners caràcters, a fi de poder esser localitzada fàcilment en cas de qualsevol contingència o extravio. Quan anaven de viatge, tots els anarresti, duien a sobre, un garbull de papers, records, l’ordenador personal, una muda de vestir, un parell de botes de recanvi en un compartiment adossat o dintre un altre caixa del mateix cartró que la maleta, tot ben ordenat i enquibit. Ell, al passar per Abbenay, havia agafat una camisa nova per estrenar, un parell de llibres i alguns papers que guardava i també, un objecte ben curiós, que en repòs i dintre de la caixa que el guardava, semblava consistir en una sèrie de cèrcols aplanats de filferros i algunes contes de cristall. Ho ensenyà a la petita Sadik revestint-ho d’un cert aire de cerimònia i misteri, a la segona nit desprès d’arribar.

- És un collar! – digué la nena, sorpresa. La gent de les comunitats rurals i les petites ciutats, s’abillava sovint amb joies en abundor. A la sofisticada Abbenay, en

canvi, tenien un tarannà més senzill i impersonal i era on es manifestava més clarament, la tensió entre el principi de la no propietat i el impuls per a lluir i presumir.

A la resta del món, la relació entre l’estètica i la distinció, no preocupaven a ningú; la gent s’engalanava sense cap prevenció ni vergonya. La majoria de les comarques contaven amb un joier professional que, Oh vanitat de vanitats!, treballava per amor i per la fama, i també, amb una munió de tallers artesanals on tothom, podia satisfer el seu gust personal i la seva expressivitat, amb modestos materials més accessibles, per inversemblants que fossin: coure, plata, granisses, espinel·les i els diamants grocs i rogencs del Llevant del Sud. La menuda, encara no havia vist masses coses brillants i delicades i naturalment no tenia referències culturals ni perjudicis, tot li venia de nou, però.., valorà l’objecte singular.

- No, mira – li digué son pare i amb solemnitat i destresa alçà amunt, el fil transparent que unia el conjunt de cèrcols i.., Oh miracle!, l’objecte màgicament prengué vida. Penjats de la ma d’en Shevek, els cèrcols giraren lenta i lliurement fent airoses esferes concèntriques, les conques de vidre centellejaven sota la llum de la llàntia.

- Oh, que bonic! - digué la nena –Què és?

- És un mòbil. S’acostuma a penjar del sostre; teniu algun clau, per aquí? Sinó.., no t’amoïnis.., perquè el puguis veure tu, de moment, amb un penjador dels abrics, provisionalment, ja faríem el fet, fins que aconseguíssim un clau, a Subministrés i el poguéssim penjar allà on volguéssim. Eh, que et sembla? Saps qui ho va fer, Sadik?

- No... L’has fet tu?

- Ella el va fer. La mare. Ho va fer ta mare, Sadik – Es girà mirant a la dona - En vaig fer varis i aquest era el meu preferit. És el que tenia penjat a sobre l’escriptori, els altres, els vaig passar tots, a en Bedap, que també li agradaven... No els anava a deixar allí, perquè se’ls quedes la vella aquella, com es deia.. Ah si!, la punyetera Senyora Enveja, del fons del passadís - Oh... la Bunub. Els anys que feia que no pensava en ella! - Na Takver es partia de riure i fascinada, al·lucinava mirant-se les oscil·lacions del mòbil Na Sadik també, continuava observant-te’l mentre lentament el giny, girava i girava, cercant el seu equilibri - Voldria.. – digué amb prevenció i prudència, al cap d’un moment, la petita – poder compartir-lo una nit, amb els meus companys. Per favor, només una nit, voldria poder veure’l girant, sobre el meu llit del dormitori - És clar que si, noia. Te’n faré un si vols, expressament per a tu i el podràs tenir sempre - De veritat ets capaç de fer-los així, tan fàcilment i tan macos, Takver ?

- Bé, abans, els feia amb un tris-tras, ara potser em costarà una mica. Però si, crec que podria fer-te’n un – Ara les llàgrimes s’havien fet visibles als ulls de na Takver. En Shevek, l’abraçà tendrament. Els dos estaven violents, potser massa tensos. Na Sadik, per un moment, els observà amb atenció, amb una mirada serena, amb una mirada tranqui-la i al cap d’un moment, es girà sense dir-les-hi res, per a contemplar “l’Ocupant del Espai Deshabitat” Quan finalment, quedaven sols a la nit, sovint parlaven de la petita Sadik. Era evident que na Takver, patia massa per la nena. A falta d’altres inquietuds, les ambicions i angusties típiques de mare, la dominaven completament i fins i tot, li alteraven el seu sentit comú, abans tan aquietat i ponderat. Amb tota seguretat, allò que li passava, era un cel un pèl exagerat, no era natural per a una dona, sentir-se així; ni la competència, ni la sobreprotecció eren motius de pes, a la vida de qualsevol anarresti. De tota manera, li alegrava poder desfogar-se i confessar i compartir,

aquestes preocupacions, per així, deslliurar-se’n i ara que l’arribada de l’home, li ho permetia, se n’aprofitava. A les primeres nits, era ella qui portava la veu cantant, en la majoria de las converses i ell, escoltava pacient, igual, com haguera pogut escoltar una peça de musica, la remor de l’aigua d’un torrent, sense intentar respondre-li o participar-hi. Malauradament portava massa temps de retracció i introspecció; des de feia quatre anys que no parlava gaire i havia perdut l’hàbit de la conversa. Na Takver, com sempre fins llavors, garlava i garlava i mica a mica, me l’anava treien del silenci.

Més endavant fou ell qui, ja més entonat, acabà parlant més, encara que, això si, sempre pendent de les respostes de la dona - Te’n recordes d’en Tirin – li preguntà una nit. Feia fred; havia arribat el hivern i la cambra, la més allunyada de la central de calefacció, mai s’escalfava prou ni que fos amb tota l’aixeta de pas oberta. Havien plegat cuidadosament les robes del llit i estaven arraulits junts a la vora del calefactor de l’habitació. En Shevek, duia una camisa molt descolorida i vella, molt rentada i recosida just per protegir el pit, na Takver ja sense roba interior, s’havia tapat fins a les orelles - Que n’has fet de la manta color taronja – digué - Òndia! Estàs feta una bona propietària, tu! Que vols que n’hagí fet, la vaig deixar - A la Senyora Enveja? Quina pena! No soc propietària, només sentimental. Fou la primera manta que ens abrigà - No, no.. No va ésser aquesta Em sembla que allà dalt, en el Ne Theres varem utilitzar un altre manta - Si la vam arribar a fer servir, no me’n recordo – Na Takver no podia contenir-se el riure – Per qui em demanes?

- Per en Tirin - No el recordo - Del Regional de Ponent del Nord. Un xicot ros, amb moltes pigues i un nas arremangat..

- Oh en Tirin! És clar, estava pensant en Abbenay - Me’l vaig trobar al Sud-est - Vas veure a Tirin? Com estava?

En Shevek, no digué res de moment entretingut com estava resseguint la trama del teixit de la manta amb el capciró de l’índex - Recordes el que Bedap ens explicà?

- Si que continuaven tutelant-te’l i que anava com una boia perduda, d’un cantó a un altre, sense fer res de bo. Finalment anà a raure a l’Illa Segvina. No? I que desprès li perdé la pista totalment.

- Vas veure