Jo, llibre a-TRIBU-lat.

Efectivament, m’empaita el rastre d’una quimera viscuda. Dos dies de dos nits successives. Llibre i portada. Perquè he somiat ser sang i saba d’un llibre. Estrany, no? Jo un llibre. Que amague. Que et conte.

Ser llibre és una sensació inexplicable, i més encara ser un llibre imaginat que mai no existirà si no és en mi compartit amb tu. Un llibre quadradet, tou, no massa gran, de paper reciclat, senzill, volubles les fulles, escrit des d’el cor, editat amb atenció extrema. Va ser abans del confinament.

Jo llibre, hauria estat presentat com tu i jo havíem decidit, ho teníem tan ben enllestit...Una bona promoció, després a fluir per les millors biblioteques i llibreries del país, estimat per un públic lector selecte. I encara que no m’agrada sobresortir, m’haurien fet destacar. La meua autora des de la paraula rigorosa, exigent i seductora alhora, hauria segellat cadascuna de les pàgines amb relats encisadors, vides interessants, poemes delicats, il·lustracions suggerents. Un conjunt capaç d’esbalair el lector més tafaner.

Però no. Res del que estava pensat va succeir. Abans d’eixir a la llum, m’enfonsaren en l’oblit. Confinat en la rebotiga d’una llibreria prestigiosa, he passat el temps empastifant-me de pols i silenci, resignat sense gemegar per la solitud, sense plorar per l’absència, sense doldre’m l’anonimat. Allí només temia l’arribada d’aquells que van pel barri arreplegant andròmines oblidades. Seria fatal ser fullaraca seca, presa del foc dels ignorants, matèria fungible reduïda a paper cremat. La festa de la consagració de la primavera, la sacralització del foc, dia 19 de març, podria esdevenir nit fatídica. La tribu fallera? Ai! La tem.

Angoixa’t, atribulat, neguitós...Sortosament me’n vaig lliurar!

Han estat massa dies sens percebre els dits d’alguna persona acaronant-me suaument el llomet, fullejant les pàgines, remirant la portada tan maca ella. He sentit la necessitat de la tendresa, qui no la desitja?

Entaforat en un racó fosc m’he sentit petit i indiferent. Arriscat a quedarme enrere, encallat, obsolet. Amortallat en el verí del meu propi fracàs. Covant la ràbia d’haver sigut només un somni passatger... Si els llibres construïm universos, som éssers de llum, ànimes lliures!

Però no tinc l’enyor absolut i trist. Em resta el veritable consol de que, qui em va somiar com escriptora, alena cada moment de cada dia la meua flaire de tinta fresca.

Li ho he deixat com a penyora d’aquelles nits d’aquells dies.

Passen els dies i ha tornat, el somni s’ha palesat de nou, estic entestat, vull viure en la memòria colectiva. Sóc un llibre en blanc amb possibilitats il·limitades. Estic per escriure. Tinc vida pròpia, serà la que tu i jo ens proposem. Apropa’t a mi escriptora, ocupa’m el buit. T’ofereix la blancor i la planada del meu espai verge per a que m’emplenes amb la densitat, la saviesa i l’experiència de les teues paraules. Intentaré indicar-te el camí, marcar-te fites i et respectaré.

Creuaràs l’endins de la meua pell on tot resta per estrenar. Sembraràs idees que arrelaran en mi, creixeran i faran fruits. Podrem ser un munt de preguntes i un bon grapat de respostes.

Sé que qui escriu, projecta el seu món interior: el rebré expectant. No vull crits ni sorolls. Desitje entre nosaltres l’entesa cordial. Empra bon llapis i millor paper, he d’estar escrit i dibuixat amb cura. No em taques, no em rebregues, no em trenques. Em sentiria mal.

Des de ja percep un magnetisme especial per tu. Anem?

Tu, escriptora receptiva

I tant que anem. Ja he pres paper i llapis com m’has exigit, tinc un quadern ben gros llest per emplenar-lo! De moment no seràs més que una maqueta. Només t’avançe que ens espera la vida de protagonistes joves, actuals, viurem inquietuds, patirem amb elles i ells, riurem i creixerem plegats. Començaré per Miriam, una adolescent a mig fer, personatge atractiu i particular. Et parlaré d’Ona i la seua desventurada i alhora vida feliç. Coneixeràs Miquel un xiquet esportista i primet... pels seus fets el descobriràs! També Sanç i Guillem i per no avançar-me més, te n’afeixego tres: Teresa, Beatriu i Oliver.

Tinc 21 anys, em dic Violeta i m’he enganxat a una droga que no em deixa fer res més que llegir. I quan, després de moltes hores asseguda, gose moure’m, és per buscar un paper i començar a escriure!

Ni menjar, ni beure, ni viure. Ara també, escriure.

Tinc 21 anys, soc Violeta i m’he convertit en una literatoadicta.

Violeta Lluc