Bambara.

Amb una nina d'ivori jugava Elna, l'estimada, en la riba del riu Baoulé, molt a prop dels dansaires que, abillats amb màscares d'antílop, oferien a Chiwara, animal dels cultius, com a signe de gratitud, les seues millors cabrioles i volantins; ells el sol i elles la terra, encorbant els cossos per a aconseguir tombarelles impossibles.

Ritual d’eurítmia que no cessa en un escenari de bullici acalorat, on l'arena calenta del desert impregnava una atmosfera vibrant, amanida, així mateix, amb el rebombori escandalós dels timbals, cadència cíclica; i que, amb un colpeig constant, ho inundava tot i negava de sorollosa pau la concurrència. Calma per als ancestres.

Elna va alçar el cap i va advertir que Nabil, el noble, s'acostava a la callada, lliscant els peus, menuts i descalços, al mateix ritme que el tam-tam i sacsant entre els braços una titella de baobab, desmanotada, que va acostar cap a la xiqueta perquè, a través de pantomimes rudimentàries, però sinceres, acabara dient el que l'infant callava avergonyit.

La fusta i l'ivori dels seus joguets es van fondre; recreació venturosa, preludi de passions d'infantesa, innocents i crèdules, encara edulcorades per la puresa de les seues ànimes sense cicatrius. I de la mateixa manera, els seus ulls foscos i profunds es van alinear a través d'una mirada fugaç, però que va semblar eterna i que va produir punxades en tots dos cors.

I és que els bambara tenen aqueixa capacitat de revelar, sense paraules, de fabricar objectes tribals i de saltironar interpretacions expansives, de connectar amb les voluntats dels iguals i, en total simbiosi amb l’entorn, romandre units al sol i a la terra que els ofereixen cultiu i a l'os i a la fusta que conformen l'essència de les seues passions heretades.

Toni Colomina Subiela