Tribal.

Manifest per unes Falles Originals (MFOP)

L’alegria és musicada i exhibida amb luxe i enjoiament. El fum dansant en l’espai, el so crepitant del foc, la llum amb vida interior, la palpitant flor rosa en els pits i rostres. Això són les Falles, un espectacle dels sentits que va molt més enllà del monument i de la festa i que ens parla de nosaltres mateixos, que ens ajuda a (re)conèixer-nos. És el perfecte espill de la societat.

Així, l’autoconcepte dels valencians passa sovint pel filtre faller, i aquesta responsabilitat ens investeix d’un deure cívic inexcusable, el d’entonar un Manifest per unes Falles Originals i Populars en el seu missatge i en el seu exemple. Volem dir originals i «purificades», mitjançant el foc purificador si cal, però no «puristes», immòbils i travessades d’esquerdes que amenacen la seua estabilitat com a patrimoni únic dels pobles de la Mediterrània.

Les Falles naixen històricament en ciutats i pobles de l’extensa plana del golf de València, quasi podríem dir que sense relleu topogràfic ni desnivells pronunciats. I això podria dur-nos, si forcem una bella metàfora, a creure que les Falles no naixen jerarquitzades com les viles medievals, amb el castell o la catedral a la part més elevada i la resta de les classes socials desafavorides disseminades per uns vessants de menor transcendència i renda. Què en penseu?

Pot ser cert que les Falles estiguen al marge de les societats que les engendren, les gesten i les parixen? Engendrar, gestar, parir... Per cert, les Falles també representen tres estadis, de manera molt semblant al proverbi japonés que afirma que els éssers humans tenim tres màscares:

·Amb la primera ens mostrem obertament al món: és una màscara impol·luta, immaculada i conciliadora.

·Amb la segona exhibim les nostres millors gales a la família i als amics més pròxims: és una màscara certament real, però no del tot sincera.

·Amb la tercera màscara ens reservem el més íntim i profund: és la màscara que mai no mostrarem a ningú, però és la que més fidelment ens defineix.

Quina màscara penseu que s’ajusta millor a les Falles? O totes tres depenent del moment i l’ocasió? Espereu, abans de respondre, seguirem amb el joc. Haurem d’apostar per la sorpresa, pel secret, per la conxorxa satírica i per l’escopeta de sal (políticament parlant), i continuar sent sacrílegs, inconformistes i revolucionaris. També haurem de superar alguns tòpics, com el que ens dibuixa unes Falles de camp, immerses en la bucòlica vida rural, perquè les Falles són un fenomen aclaparadorament urbà, vilatà, i només emeten un eco estrafet, deformat, del que és realment l’horta. En aquest sentit, també podríem preguntar-nos si el món faller ha sabut reflectir els desequilibris territorials o el veritable tarannà de cada espai geogràfic, o si ha analitzat adequadament les desigualtats socials i polítiques i les injustícies per tractar de pal·liar-les...

El repte està servit, i cal afrontar amb originalitat una era contemporània constituïda més per fragments que per conjunts organitzats o sistemes. I ací les Falles tenen molt a dir, des de la seua talaia privilegiada, per la multiplicitat de ritus que posen en marxa i per una espontaneïtat que no s’ha perdut ni per la monumentalització ni per la rígida institucionalització dels últims temps. Precisament com les tribus que estableixen amb naturalitat els seus mecanismes de cohesió i de solidaritat social.

Si la cultura fallera està cridada a encapçalar un procés de ruptura progressiva com a immens i vigorós moviment social que és, des de la base, també és cert que el seu instrument seran les comissions i els monuments, aqueixa exitosa evolució del sainet en 3-D que resumeix a la perfecció el triomf del cartó com a matèria primera i de l'antropomorfització figurativa, és a dir, d’un col·lectiu humà dominador i conscient del seu destí: divinització del ninot en cavalcada, indults, i altres formes d’amnistia de la representació simbòlica d’una societat...

Si bé és cert que la competició entre barris o entre cruïlles de carrers no sol ser ideològica, i que ha contribuït a la monumentalització, al gegantisme industrial i a la complexificació (procés de selecció natural encaminat a una particular especiació, que ací són les diferents categories de premis), a l’hora de valorar la imatgeria fallera no podem passar per alt certes lleis, o mites:

·Llei 1: creure que no es fa política quan sempre es fa política.

·Llei 2, o mite 1: els premis són una recompensa proporcional als esforços d’un any de treball.

·Llei 3, o mite 2: les falles són endògenes, però tenen contínues ingerències exteriors.

·Llei 4, o mite 3: la festa en plenitud ha de ser invasiva i involucrar a tots els éssers, humans o animals (coets).

·Llei 5: els infants estan integrats en la festa, però potser no inclosos del tot.

·Llei 6: la figuració humana, per empatia, mai no és innocent ni innòcua. Un tòtem animal... això són figues d’un altre paner.

Per anar acabant, també cal parar esment en altres elements: els jurats, l’himne festiu, l’abstracció dels sentiments, l’apoteòsica nit de la cremà, que és pura epifania... I ningú no s’estranya que després de l’holocaust, de l’absoluta transcendència de la imatge partícip d’un desig i somni compartit, existesca un endemà? Miscel·lània i sincretisme: què en resta, i que se’n va per sempre després de la nit màgica, única? «Cendra» és un mot incomptable, sense plural, i tant hi fa que ens referim a la quaresmal o a qualsevol altre tipus de cendra, com en aquest cas a la fallera.

Com més monumentalitat més flama, i més proximitat al cel, com una primitiva pira funerària, i més ostentació calòrica. Som amants d’allò efímer, d’allò immarcescible, de la bellesa segrestada en un record, que no arribarà mai a corrompre’s, a podrir-se. El passat és un vell objecte pesant i el futur ens esguarda lleuger, altiu i esperançat. És la nostra manera d’esguardar l’eternitat des d’un angle, des d’un dels nostres volguts racons quotidians i rodejats de les persones que més estimem.