Bruel.

La nit és ta companya en tan llarga travessa.

La lluna treu el cap, les estrelles et guien i la por t’abraça.

Ja s’albira terra, una nova vida t’espera, i plores, però sense saber perquè encara que a la teua ment tingues més de mil motius.

Somies amb impossibles i t’agafes a l’esperança de ser una més entre tants desconeguts.

Et sents buida, estranya, abandonada a la sort.

Torna a tu el record de la llar, i et dius que no el deixares enrere, perquè la teua llar sempre estarà allá on tu sigues.

Benvinguda a casa, valenta.

JOTADOSELE.

Atàviques mirades cap al no-res dibuixen l’encenall de la desídia.

Bruel salvatge clama candent en la immensitat feréstega dels teus ulls.

Serves la TERRA arrabassada per la destral de l’odi, i esborres la memòria per ofegar el plor sumit en la misèria.

Orgull de raça coratjosa llargament empassat davant l’ecocidi programat d’un poble valerós.

Desesclavitzes el passat per sumar-te cofoia a la Festa de la Primavera, en un aplec orgàsmic de disbauxa i sentiments.

Impertèrrita. albires en la mirada un cant d’esperança a un futur encisador.