TRIBAL Llibret Falla Sagrada Familia Corea 2023

Credits

Editors:

Associació Cultural Falla Sagrada Família “Corea".

Delegada del Llibret: Elena Bañuls Pérez

Delegació del Llibret: Borja Abargues Carbó, David Alfaro Aparisi, Eduardo Montoro Algaba, Lolín Serralta Martí, Manolo Boronat Llorca.

Text explicació de la falla major: Josep Enric Gonga

Text explicació de la falla infantil: Pura Maria Garcia

Haikus reines: Eduardo Montoro

Fotografia: Borja Abargues

Portada: Borja Abargues i Tonet Durà / Yuhane C. Sangronis i Manel Boronat

Fotografia Reines: Nopose fotografia – Arnau Llopis

Il·lustracions monogràfic: Ana Sentieri / Amanda CerSe / Isabel Lluch

Il·lustracions explicació falla infantil: Martina Gregori Moreno

Correcció lingüística i traducció: Delegació de llibret

Disseny gràfic, maquetació: MaldeCap Estudio Creativo

Impressió: LaImprenta (Paterna, València)

Depòsit legal: V-380-2010

ISBN:978-84-616-8180-8

Agraïments: Regidoria de Gestió responsable del territori i Patrimoni Cultural, Maga-Museu Arqueològic de Gandia, Centre d’interpretació de la Serra Falconera i Marxuquera, Amparo Salvador de Andrés Estilístas.

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l'ús del valencià de l'any 2023.

Este llibre participa en els Premis de Lletres Falleres.

Tots els drets reservats.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’esta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, expecte excepció prevista per la llei. Dirigisca’s a la delegació de llibret si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’esta obra.

Els comentaris i opinions de cada col·laborador/a són propietat d’ell/a mateix/a i l’Associació Cultural Falla Sagrada Família “Corea” no se’n fa responsable.

Els textos presentats als diferents premis han estat triats per la comissió del Llibret de la Falla Sagrada Família “Corea”.

Sumari

Família, agrupament, capelleta, colla, grup, tribu, tribu, tribu...Tribu? Sí, Tribu, però de què parlem quan parlem de tribu?

Grup social que aplega nombroses famílies o clans, units per vincles lingüístics, racials i culturals, que se sotmeten a la jurisdicció d’un cap i tenen un ordenament jurídic propi.

Aquesta és la primera accepció que el Diccionari Normatiu Valencià ens dona de la paraula Tribu, títol del llibre d’enguany condicionat pel monument que plantarem els propers dies de març al bell mig del carrer: TRIBU, la falla.

I realment som una tribu. Allà on mirem, allà on anem o en allò què pensem, ens fa arribar als orígens i la tribu. La societat, des que és considerada com a tal, ha estat formada per tribus primigènies amb les esmentades unions de famílies i clans, que amb el pas del temps han evolucionat cap a formes molt més complexes d’organització social.

La falla és un exemple d’aquesta evolució. Ha estat mirall i reflex dels canvis de la societat valenciana en els darrers 150 anys i continua fent-ho. Ha sabut conviure amb tota mena de tribus que han anat sorgint i també desaparaguent durant aquest temps de convivència.

En aquesta publicació multidisciplinar oferim diferents formes d’entendre, expressar-se i viure sota la influència de la paraula Tribu, ens trobem davant el resultat de les diferents aportacions escrites i gràfiques de les i els col·laboradores i col·laboradors del llibre 2023.

Pertànyer a una tribu, ètnia o clan és un mitjà de reafirmació cultural on habitualment criatures, dones i homes es reuneixen per a viure en pau i gaudir la vida amb actuacions que els resulten plaents, exactament el que vivim els dies de festa gran a la ciutat: les falles!

I com va dir Miquel Pairolí, “carpe diem...beveu el vi, gaudiu la mel. Què la vida és breu i passa, i tot és ara i és res”.

Bones falles 2023!

Diego Rufat Melo President

Ganes de Tribu.

Una tribu és un grup social amb cultura, tradicions i sentiments comuns, i un lloc on poder treballar tots en un mateix sentit i amb una mateixa finalitat, tot i ser conscients i respectant la diversitat que representem cadascú dels membres de la comunitat: una falla.

La tribu coreana podeu estar ben orgullosos de la feina que esteu fent i deu com sempre, feu sentir com a casa a tot el que s'acosta a la falla, el "savoir-faire" dels coreans i coreanes.

Convidar-vos a totes i tots, coreans, amics i forasters a baixar al carrer, a fer festa. Tota l'executiva, el president infantil Marc i jo ens estem deixant la pell per a que així siga. A totes elles i ells, moltes gràcies de tot cor.

I per a que s’entere tot el món, les nostres reines de falla Gema i Gal·la junt amb les reines, padrines, jovenívoles i fillolets duran el nom de Corea amb orgull per tota Gandia.

Tenim ganes de juntar-nos, de sentiments i emocions.

Tenim ganes de falles. Tenim ganes de TRIBU!

Gema Martí Cabanilles

Reina de la Falla

Somia que sents el vent entre les ales; ple d’amor, vola!

Gema Martí Cabanilles i Diego Rufat Melo

Lucía Moratal Valls

Reina del Foc

Olivera en flor, sobre núvols de cotó; carretera en dansa.

Lucia Moratal Valls i Hugo Martínez Ibáñez

Iris Vila Castellà

Reina de la Festa

Blanques camèlies que cauen: l’únic so d’aquesta nit de lluna.

Iris Vila Castellà i Guillermo Llidó Barragán

María Fernandez Morant

Reina de la Poesia

Maria Fernández Morant i Juan Fernández Bermúdez

La melodia del mar i el sol ressona. És d’or i plata.

Lidia Jiménez Carretero

Reina de l'Art

Enmig dels marges creixen les violetes. L’hivern s’acaba.

Lidia Jiménez Carretero i Joan Martínez Ribes

Ester Melo Morant

Padrina

Rosa vermella: robins entre maragdes. És primavera.

Ester Melo Morant i Joan Arlandis Melo

Reines

Jovenívoles

Marta Insa Xaixo

Carla Carretero García

Martina Gregori Moreno

Carla Mestre Carbó

Carmen Jordá Tormo

Inés Lerma Escrivà

Alba Rodrigo Lerma

La font murmura cançons d’or i de plata; dansen les ninfes.

Marc Bergaz Serralta President Infantil

Salutacions

Hola amics!

Enguany tinc l'honor i la sort de ser el President infantil de la nostra benvolguda falla. Aquest càrrec em dona el privilegi de poder dirigir-me a tots vosaltres des d'aquestes pàgines del llibret. Vull animar-vos i convidar-vos a tots els xiquets i xiquetes a gaudir de la festa de les falles.

Les falles no són sols quatre dies de Març, les falles són tot l'any, i la xicalla Coreana ho sap ben bé. Des de setembre ens juntem per assajar el festival infantil, i he de dir-vos que a més de ballar, ens ho passem molt bé i sobretot fem amics. Després arriba la presentació, crida, cavalcada, i diferents actes en els que els menuts també tenim molt per gaudir.

I ara ja, prop de la setmana gran fallera vos vull demanar que aneu traient els brussons, els tratges de gal·la, i com no, les caixes de coets. Perquè hem d'omplir el barri d'alegria, llum, riures, soroll i molta festa. És temps de juntar-nos al casal, de desfilar pels carrers de Gandia, i seguir gaudint de la millor festa del món.

A Corea som una gran família, o una gran tribu, i enguany ho estem demostrant amb la bona colleta que tenim de reines i acompanyants infantils i majors, fillolets i reines jovenívoles. Esteu tots convidats a gaudir amb nosaltres d'aquestes falles del 2023 i sempre sereu benvinguts a la nostra tribu coreana!

Gal·la Rufat Miñana

Reina de la Falla Infantil

La primavera omple de papallones prats i muntanyes.

Gal·la Rufat Miñana i Marc Bergaz Serralta

Carla Solera Gilabert

Reina Foc Infantil

Ales de nacre

damunt les onades.

Vol de gavines.

Carla Solera Gilabert i Ximo Sanjuan Monerris

Mar Muñoz Faus

Reina de la Festa Infantil

Remor de l’aigua. Amb bona companyia. El temps no passa.

Mar Muñoz Faus i Sergi Cárdenas Rufat

Sira Abargues Buchó

Reina de la Poesia Infantil

Les oronetes refan el riu amb traça. Ja és primavera.

Sira Abargues Buchó i Miquel Boronat Moragues

Bianca Faus Mellado

Reina de l'Art Infantil

Fins a la platja ve la lluna, a cavall de les onades.

Bianca Faus Mellado i Marc Miñana Requena

Martina Solera Gilabert

Padrina Infantil

Tele apagada, les aventures creixen; són lletres, és joc.

Martina Solera Gilabert i Roman Frasquet Ases

Fillolets

Petit infant!

Li ensenyes una flor i obre la boca.

Adrià Rodríguez Melo

Júlia Mascarell Peiró

Enzo Frasquet Megual

Zoe Sánchez Orengo

Marta Millet Moreno

Fallera Major de Gandia

Maria de Sanfélix Colomina

Fallera Major Infantil de Gandia

Un vent lentíssim converteix el silenci en melodia.

M. Martí i Pol

© Salva Gregori

Explicacio Major

Lema:

GANDIA ES TRIBAL

Autor: Josep Gonga

Des que el món és món ha estat separat en tribus. I tribus hi ha de tota classe i color. No sols en territoris llunyans, plens de sabanes extenses i selves impenetrables, com diu el tòpic, també dins de la nostra ciutat podem trobar una gran varietat de tribus urbanes. Som una societat tribal i volem deixar constància d’ella ací, en el llibret d’enguany.

Tribal és un llibret que vol deixar enregistrada la situació actual de les tribus que hi ha, tant a la nostra ciutat com a la resta del món. Té aspiració d’acta notarial. 1

Buscàvem tribus abans en llocs distants i estranys, plens d’una gent exòtica que semblava rara i caòtica. Cercàvem paradisos llunyans habitats per desconeguts pagans, ens atreia una tradició eròtica o alguna pràctica hipnòtica.

Els denominàvem bàrbars que vivien en llocs rars, dèiem: no estan educats i sols fan barbaritats. Ens semblaven molt vulgars, de comportaments poc clars, que no estaven civilitzats, una colla d’antiquats.

Ara la cosa ha canviat, el món s’ha globalitzat i tenim ací a forans, una multitud d’emigrants per tot el món s’ha escampat i amb nosaltres s’ha mesclat tots som ara ciutadans, del mateix món habitants.

Hi ha tribus de tots colors, de pitjors i de millors, donarem fe de totes elles, de les joves i les velles, les que es creuen superiors i als altres consideren inferiors, les poc agraciades, les belles, les antigues i les novelles.

La tribu dels governants, estatals i casolans, a la falla la veurem. En ella observarem naixements interessants de polítics novençans, i una guerra, aventurem, que entre ells de segur tindrem.

La tribu dels mercaders està a vessar de merders. Ells dominen el mercat i per això tot ha pujat. És un món fals, mentider, les crisis els donen poder per, amb tota impunitat, fer un benefici descarat.

La tribu dels periodistes passa per hores molt tristes, està plena de falsedats i reporters interessats, de ràdios oportunistes i televisions arribistes que escampen barbaritats i noticiaris falsejats.

Damunt ara niu han fet a les xarxes d’internet, allà trobarem youtubers, comunicadors, influencers, que la xarxa, per complet, han convertit en pamflet, són tots ells molt poc sincers i sols els interessa els diners.

1 En dir notarial, volem dir donar fe. No donar fe com faria el senyor rector en una parròquia, volem dir testimoniar, no com un testimoni dels que ixen en les sèries d’advocats americanes, allò de “que passe el primer testigo”, volem dir deixar dit i reflectit en el text totes les tribus de les quals volem parlar... quin embolic de frase que estic escrivint, crec que estic donant la nota i no sóc un notari fent una acta notarial.

La tribu solidària és de gent extraordinària, és difícil de trobar i molt més de conservar. Donen l’ajuda necessària al pobre, al desvalgut, al pària. I ho fan perquè volen ajudar i mai no per figurar.

Està la tribu turística una tribu sense mística, atrapada en una roda que mai no posa de moda, busca una idea artística que trenque aquella casuística, que faça una bona poda a tot allò que la incomoda.

A Gandia, la tribu fallera es variada i llaminera, parlen de la germanor2 i competeixen amb furor per uns premis de primera que marquen tota una era, són capaços del pitjor per arribar a ser el millor.

En la tribu cultural cap cosa sembla normal, en ella ara mana Nahuel, que manté un duel amb la cultura oficial3 i vol que siga habitual i que servisca de model portar-la als barris a pèl.

La tribu LGTBI fa una lluita sense fi pels seus drets defensar, un combat de mai no acabar per aconseguir un sí que pose d’una vegada fi a tot el que els vol discriminar per la seua manera de ser i estar.

La tribu de la involució ens explica que és això. Com tanta modernitat a l’home ha retardat, ha provocat la resurrecció, fent regirar a l’evolució, de més d’un antic primat que a l’home ha suplantat.

Més tribus la falla mostraria, tribus que en el seu dia podrien ser interessants, però les més importants que es mouen per Gandia a la falla, en aquest dia, les veuran els ciutadans criticades sense descans.

Comencem la relació de tota aquesta munió de tribus que en l’actualitat, es mouen per la ciutat, en tenim un bon muntó per passar més d’un moment bo. Deixem al llibret apuntat la de tribus que hem trobat.

2 Germanor, sinònim d’agermanament, de camaraderia, de confraternitat... i també un tòpic dels grans. En el complex món de les falles pot haver tot això i més, sí. Però, punyetes, en entrar en el terreny dels premis, de la competició, la germanor es transmuta en una altra classe d’estima, la que denota una dita molt valenciana: de tant que el vull et trac un ull. Molts acaben tirant-se uns a altres mal d’ull o deixant-se com un drap brut. Estic molt col·loquier, jo, xe.

3 Cultura oficial i caballero. Estic fart de la separació que es fa constantment entre el que es diu cultura popular i una altra qualificada de seriosa, d’alta cultura. La cultura és un tot i hui en dia parlar d’ella és parlar de com funciona, ja que en ella es relacionen i interactuen la cultura dels cultes, la cultura considerada tradicional i la cultura de masses. Açò és una precisió una miqueta pedant, però m’apetia fer-la. Mira, tu.

LA TRIBU POLITICA

Aquesta és una escena que necessita música de fons4 . En anys d’eleccions, ja se sap, les tribus polítiques van sempre esperitades. Hi ha gent que es juga molt en la seua activitat, ofici, vocació o com vulgueu dir-li. I els hi sol passar de tot, com en un bon thriller, de vegades, les coses més inesperades, i tota pel·lícula necessita una banda sonora.

El dia comença de nou en la planura gandiana, la fauna casolana per tota ella es mou, desperta la vida quotidiana.

El comerç alça la persiana, la clientela entra en acció, i compra amb addicció. Gasta, amb molta gana i sense cap contenció.

Els carrers hi ha animació i obres de mai no acabar, no els paren de foradar en constant reparació per millor poder circular.

Hi ha clots sense tapar, tanques, senyals i cons, ciment per tots els racons, i iaios, que des que es van jubilar, ho miren tot com falcons.

Totes aquestes accions el Picornell les controla, és un primat de la rajola, que sense consideracions, tot el que toca esmicola.

El Picorneluis Enrajola, Picornell de nom comú, no és un primat qualcú, és qui presenta i envola al nounat numero u.

Va tenir lloc el ritu quan va volar la Diana, una au molt gandiana que el poder local deixà nu en anar a Madrid amb gana.

Prieto és qui ara mana i Picornell l’ha mostrat, és un alcalde nounat que el lloc de la ministra Diana l’alcaldia ha ocupat.

En maig espera ser votat i continuar en l’alcaldia, en la planícia de Gandia aspirava a un segon mandat el nou lleó que naixia.

Mentre açò succeïa, altres especies, van petar. La gavina popular el seu hàbitat perdia de manera peculiar.

4 Cal posar la musiqueta amb què començava la mítica sèrie “El hombre y la Tierra” de Rodriguez de la Fuente, allò que sonava “Tiruri, tiruro, tiruriruriroooo.. bam, bam, bam, bam, bam....” i llegir imitant la veu d’aquell quan deia coses com: “osos, ciervos, cabras motesas, los lobos, los grandes ungulados...”, “las aguilas culebreras adoptan estrañas posturas...”

Un candidat van triar per guanyar l’ajuntament, ho feren triomfalment en un acte peculiar on Soler vencé clarament.

Soler, una gavina concurrent, de la varietat Solerius Citadora, en un mirador, a bona hora, fou triat de manera urgent com a candidata prometedora.

Una bandada afalagadora l’abraçà i el felicità, però de hui per demà, de manera traïdora com a candidat el llevà.

Un corb és qui encapçalarà la llista de la bandada, de manera despietada un dit poderós assenyalà la nova au per ell triada.

Moragues, una au afamada, amb història curricular, les gavines, vol encapçalar, per veure si d’una vegada l’alcaldia poden guanyar.

Un corb per a guiar una colla de gavines, deixant un camí d’espines per on hauran de passar aquestes aus tan felines.

Una altra colla d’aus fines una guerra s’ha declarat, per trobar un candidat unes lluites intestines entre elles han esclatat.

Una part ha proclamat a Alícia de candidata, una au d’essència innata del valencianisme nostrat que per ells és la més grata.

Alandete li diu ingrata i a Iniciativa s’ha apuntat, una lluita ha començat, que a veure si malbarata tot el que havien guanyat.

Manifestos s’han publicat, uns volen vots simpatitzants, altres sols de militants, la cosa s’ha empastrat deixant moments irritants.

Tenen conflictes constants Les gavines i els de Més Gandia. Els que tenen l’alcaldia passen de plets tan sagnants i esperen tranquils el seu dia.

En la planura de Gandia es manté una tensa espera per la contesa propera, on vot a vot es competiria per controlar la ciutat sencera.

La tribu involutiva.

Vaig dir, no recorde en quina ocasió, que Darwin no tenia raó, que la humanitat el que pateix, és una forta involució. Allò de l'homo sapiens no hi havia per on agarrar-ho, i vivim el moment de l'homo alficos, o bajoca, borinot, cap de suro, curt, soca, trompellot i altres adjectius que vulgueu posar-li.

La humanitat està mal, la revolució digital ha arribat per desfer tot el que se sabia fer, des de temps immemorial, per saber viure com cal i no clavar-se en un merder.

Ara tot ho donen fet, tot funciona amb un botonet, sols el que és nou es pot gastar, el que es trenca, per canviar, tot ha de ser ben novet, tot ho volem en un pet sense haver de treballar.

La roba, de pret a porter, que cosir no cal saber, si es gasta, l'hem de tirar i una de nova, comprar; en orient la solen fer de tan barata que sol ser, i a muntons la podem usar.

Al super podem trobar aliments que poden arribar de l'altra punta del món, això provoca un malson, que ací ja no cal llaurar i cap aliment plantar pel negoci d'un segon.

Amb l'invent del repartidor tot ha anat a pitjor, ja no cal fer res a casa, aquell a ella es desplaça i et duu, molt complidor, el que tu, com un senyor, esperes a molta catxaza.

LA TRIBU EMMASCARADA.

La tribu de totes les tribus, ja que en totes hi ha màscares i emmascarats. Carasses que dissimulen i serveixen per dissimular. Tota tribu coneguda té màscares exòtiques que usen per amagar tot allò que no volen que els faça vergonya.

L'últim invent en acció per rematar la involució, són els ous de Mercadona, un invent que aborrona, ous caiguts en un caixó, senyor quina aberració, saber cuinar ens abandona.

Així que l'home ha quedat com un mico involucionat, sols sap botonets apretar i un smartphone manipular, ni un ou fregit mal cuinat ja sap fer l'home retardat que ara sols sap comprar.

Amb pedres farem foc mentre un mono ens dóna un toc fent flama amb una mistera que de manera sincera ens oferirà com en un joc per fer foc a poc a poc pagant per ella el que espera.

Un mico ens alimentarà mentre un selfie ens fa, l'aliment que ens donarà de fora ens el portarà, i ben car el cobrarà, amb la foto ens distraurà mentre negoci farà.

L'Homo sapiens ha petat, no el busqueu, se n'ha anat, l'homo alficos ací està i no penseu que es mourà, es fill de la modernitat que ens l'ha regalat, ve d'un sapiens involucionat.

Tota tribu, hui en dia, té alguna màscara tribal, és una regla primordial per mantenir l'harmonia, una bona sintonia i que res acabe mal.

Màscares per amagar, per fer festa amb alegria, per manar amb energia, per a tot déu criticar, per algun lloc visitar, per fugir de l'agonia.

Està la màscara política que el polític tribal es posa per a fer el mal; la té la gent que es fa rica corrompent de mica en mica tota l'administració en general.

La porten els grups de pressió que entren a fer política sense cap mena d'ètica ni presentar-se a cap votació, promouen la corrupció d'una manera cosmètica.

La màscara mercadera per de tot vendre i comprar, l'usen per especular d'una manera artera qui de qualsevol manera de tot ens vol encolomar.

La màscara periodista, que vol donar serietat a qui tot s'ho ha inventat, dissimula a l'activista, al reporter arribista i al cronista comprat.

La màscara insolidària, la que amb falsa caritat abusa del marginat, la que de manera ordinària i amb una falsa grandària segrega a l'oblidat.

La màscara del turista per molts llocs visitar o anar a estiuejar sols per omplir una llista i després passar revista en mil fotos per tirar.

La màscara cultural per presumir d'educació, de saviesa i erudició, és una carassa postural que de manera habitual es posa més d'un meló.

La màscara festiva per gaudir de tota festa oblidant-se de la resta, s'usa de manera massiva en tota festa inclusiva que l'avorriment detesta.

Màscares de tots els colors, per a totes les ocasions, per a fer actuacions, per a fomentar valors, per allunyar dolors, per tenir bones intencions.

La tribu dels mercaders

És el mercat, amic. Solen dir això els mercaders que a dins del temple fan negoci. I no hi ha cristo que els expulse d’on mercadegen sense mesura. Una tribu de negociants que fa de negoci a costa de totes les altres tribus. És a dir, de tots nosaltres. I no cal que protestem ni que ens queixem de tot el que ens afecten les seues martingales. És el mercat, amic, ens contestaran amb un somriure cínic a la boca.

Diuen que al paradís tindrà prohibit entrar qui negocis sol muntar per fer-se amb tot el pastís i res per a la resta deixar.

Allà no podran passar fons d’inversió voltors, banquers especuladors, qui la llum sols vol pujar i altres fariseus enredadors

Ells no tenen molts valors, sols el de guanyar i acumular beneficis sense parar, la resta som els deutors que l’únic que fem és pagar.

Sovint ells solen cantar la cançó de la Mercadera, que amb una lletra sincera pel món solen escampar de manera bullanguera.

La mercadera se'n va al mercat (cantada amb la melodia de La mestressa se'n va al mercat)

La mercadera se'n va al mercat. La mercadera se'n va al mercat. El dilluns que pujarà?

El dilluns que pujarà?

El dilluns pujarà les llums. Amb l'energia més cara la pujarà per la cara, i als qui d'ella fem consums ens pelarà més encara.

La mercadera se'n va al mercat. La mercadera se'n va al mercat. El dimarts que pujarà?

El dimarts que pujarà?

El dimarts pujarà el gas. Com el compra a l'enemic ens el ven a preu de ric i et dirà si a protestar vas: Això és el mercat, amic.

La mercadera se'n va al mercat. La mercadera se'n va al mercat. El dimecres que pujarà?

El dimecres que pujarà?

El dimecres pujarà les hipoteques.

Puja el tipus d'interès que d'interessant no té res, és perquè el cap no aixeques i t'arruïnes sense més.

La mercadera se'n va al mercat.

La mercadera se'n va al mercat.

El dijous que farà?

El dijous com sorprendrà?

El dijous abaixarà els sous. Pels beneficis quadrar cal als treballadors despullar, i així, amb un parell d'ous, els sous els rebaixarà.

Solució d'alguns empresaris: els guanys han augmentat a costa de l'obrer mal pagat. Beneficis milionaris gràcies a la precarietat.

La mercadera se'n va al mercat. La mercadera se'n va al mercat. El divendres que farà? Pujarà o abaixarà?

El divendres puja tot en les tendes. Li diuen cost de la vida, i a alguns se l'han abolida en destruir totes les rendes per una inflació enfollida.

La mercadera se'n va al mercat. La mercadera se'n va al mercat. El dissabte que farà?

Del mercat que portarà?

El dissabte tot ho recapte. Impostos, taxes i l'iva, són per a gent primitiva, a mi em rebaixen sense tacte en una desgravació addictiva.

La mercadera se'n va al mercat. La mercadera se'n va al mercat. El diumenge que farà? Quins beneficis aconseguirà?

El diumenge tot m'ho menge. És un dia per a descansar i els beneficis gastar, la roba del mercat penge i em dedique a xalar. Distribuïdors, comissionistes, mercaders, comerciants, corredors, tractants, inversors, contrabandistes... alguns noms d'aquests bergants.

És el mercat amic, la frase que tot ho justifica quan el guany es multiplica. És el mercat amic, diu la gent que especula i es fa rica.

La tribu dels mercaders fallers

La tribu fallera, el casal de la germanor5 , del foc i de l’escalfor. Tot això està molt bé i és material per a mantenidors, igual que unió, comunió, entesa, germania, flama, brasa, sentiment, calor, passió, caliu, calidesa, febra, ardor... tota una col·lecció de tòpics que mesclats com en un bon còctel, poden donar com a resultat un panegíric a la confraternitat fallera. Però a l’hora de la veritat, quan arriba el repartiment de palets... ai, mare!

De tant que et vull et trac un ull. Diu la dita popular, tot en ella queda clar en mostrar el batibull que els premis solen muntar.

Per un palet jo mate! Sol dir el faller fanàtic. I mostra un gest dramàtic quan a cap jurat acate amb un comportament selvàtic.

Ací ja no val la germanor, sols compta un premi guanyar, un palet per farolejar i presumir de ser el millor fent el gall sense parar.

Per controlar els jurats sol haver un mercadeig, i al germà se li fa un lleig per aconseguir ser premiats a base de regateig.

Ell en posa un al de falla, jo un en el del llibret, i no sap que li espera al pobret que ens vullga presentar batalla, acabarà sense premi i ben net.

Una oda hem preparat a la germanor fallera, la mercantil i farisea, la que és tot un mercat i no la genuïna i vera.

Oda a la Germanor mercantil fallera.

Germanor, bella espurna divina, ebris de foc celestial entrem al teu santuari.

En ell podrem mercadejar en nom del teu nom diví pels jurats que hem de posar per repartir-nos el botí.

Tots els fallers som germans si aconseguim recompenses i amb el palet a les mans, presumim i no rebem ofenses.

Germanor, quina cosa més fina, per un premi ocasional d’ella serem usuaris.

Germanor, ser amic d’un amic que feu un curs de jurat faller però farà tot el que jo li dic i no el que aprengué al taller.

Germanor per a guanyar llibret, falla i festival musical, i a canvi poder donar ninot, cavalcada i crítica local.

Germanor, de bellesa cristal·lina, si ser premiat és normal i no un fet extraordinari.

Germanor mercantil i fallera. En paraules de mantenidor, sensació encisadora i fetillera, que tot faller du al cor.

Però el cor de la germania era palets acumular, i si això no s’aconseguia la germanor se solia acabar.

Germanor, sensació pristina de qui sols pensa a guanyar i no passar un calvari.

I en guanyar escoltar la cançó de l’alegria, el cant alegre de qui guanya cada dia.

I cantant, somiant amb ella, guanyar palets a muntó gràcies a la germanor bella.

Germanor, en la derrota, s’oblida, la victòria l’alimenta, l’acord clandestí l’aviva.

Germanor, temple del regateig, el panteó on els palets sacien el seu desig.

5 Germanor ve de germà, no de germànic, o siga, que no té res a veure amb els germans, és a dir els alemanys, que no són els germans, els fills d’una mateixa mare. S’entén o no? No ho sé, perquè jo després d’escriure-ho, només faig que donar-li voltes i encara no sé si ho entenc o no.

LA TRIBU PERIODISTICA.

Com es donen les notícies? Es contrasten per saber que són reals? Es manipulen a conveniència de qui les dóna? Quan es fa això, es diu que s’interpreten? O simplement s’inventen i ja està? Es fa periodisme de qualitat6? I què és periodisme de qualitat ? El que diu el que ens agrada? L’interessat? El neutre?... La tribu periodística. Quina tribu!

Conten les cròniques històriques que va haver un periodisme honrat, però hui en dia s’ha fet miques i és un periodisme insensat.

Abans estava el mestre Gabilondo i altres que honraven la professió, ara el periodisme ha tocat fondo i ha entrat en una forta depressió.

Ara amb Ferreras, Griso i Quintana, i un exèrcit nombrós de tertulians, fan que perdes de seguida la gana d’escoltar comentaris antediluvians.

Repeteixen el que els diu qui mana, per menjar-nos el coco als oients, qui paga, mana, diu la dita valenciana, i a tragar els considerats clients.

Són aquells servidors de dos amos o això ens volen fer creure a tots, ningú té la veritat per ser famós, de fet bescanvien notícies per volts.

Fama i diners per menjar el coco al votant potencial i al seu veí, i fan tot això sense cap sofoco, la dita ho diu: A bon servei, paga de rei

De fet la majoria sol acceptar tot allò que li ofereixen, temptadors, els que són especialistes a temptar, els actuals i famosos comunicadors.

Ens diu el refranyer que tot s’apega, i la premsa local s’ha contaminat, ací també algun periodista aplega a fer tot el que fa el consagrat.

Alguns començaren en la SER i a l’altra banda acabaren, o ara el seu ofici solen fer en nous medis que crearen.

Paco Sanz, Radio Gandia dirigia, ara ha creat Comarcal televisió, una FM Kiss i una INFO Gandia, com a nous mitjans d’opinió.

Però sembla que allà sols opina algú que estiga en l’oposició. Al govern municipal més d’una espina li claven en aquest mitjà de comunicació.

A Miguel Pérez li agradava el Torró, i no parle dels bons dolços de Xixona, d’aquell alcalde fou cap de premsa de debòi ara en la COPE dóna informació de la bona.

De la bona pel món del partit popular, que un premi d’Endollat de la setmana, quan fou cap de premsa, va guanyar, per entrar al consistori per caprici de qui mana.

Un exèrcit de fosforitos l’acompanya que es dediquen la ciutat a escorcollar, per criticar si està bruta o ningú apanya els forats i la brutícia que solen trobar.

Santi Roca també a la COPE ha marxat, com cap d’esports a la SER funcionava, ara les tertúlies a la primera s’ha emportat per parlar dels esports que allà comentava.

Això sí, sols es pot parlar d’esports en castellà, que potser en valencià a ningú li agrada, o pot ser que copiar tots els tòpics de més enllà sols es fa amb una parla a Madrid consagrada.

El problema de la manipulació per a quedar-se ha arribat, si volen escapar de la seua acció sols ens queda viure en soledat.

No escoltar, no veure, no parlar, com els tres micos savis japonesos, sols així de tot açò podrem escapar i viurem cada dia més distesos.

6 Això m’he preguntat jo sempre. Perquè de fet, cadascú de nosaltres sol llegir la premsa que és més o menys afí a allò que pensa. Això de les línies editorials i altres punyetes. I ací sols caben dues postures o creus quan llegeixes la premsa allò de la cançoneta de Manolo Escobar: “ni se compra ni se vende el periodismo verdadero, ni se compra ni se vende, no hay en el mundo dinero para comprar los quereres. que el periodismo verdadero, que el periodismo verdadero, ni se compra ni se vende” o fas cas del que deia, fa anys, un venedor de periòdics ambulants a Gandia: “Dos pessetes de mentides per a hui!. Dos pessetes de mentides...”

O cridar com el que periòdics venia al crit de “dos pessetes de mentides”, i avisar a amics i coneguts, cada dia, de les “notícies” manipulades i consentides.

La tribu dels youtubers, influencers i fakers.

I si en tot el que hem parlat no hi havia prou, el que faltaven pal duro són tota la colla de descerebrats que pul·lulen per les xarxes d’internet. Açò sí que no hi ha per on agafar-ho.

És un món a l’inrevés on tot està de boca avall; a les xarxes hi ha interès, cosa que ningú ha entès, per gent que diu estar en l’all.

Youtubers de tota mena que diuen saber de tot; de vegades donen pena i un poc de vergonya aliena en escoltar algun borinot.

Parlen de jocs digitals, sèries de televisió per a ells són vitals, com les músiques actuals i altres formes de diversió.

La cuina és tendència, o com partir un meló, o reparar amb paciència pas a pas, a consciència, algun aparell o aplicació

Per no parlar dels desafius que allà fan alguns idiotes, si no foren tan nocius, destrellatats i agressius, ens provocarien riotes.

Reptes per a suïcidar-te o des d’un balcó saltar, a tu mateix asfixiar-te, una panderola menjar-te o a un desconegut atacar.

Influencers mediàtics fan posats sense parar, a base de trucs cromàtics tenen resultats empàtics per poder influenciar.

Diuen que t’has de posar per anar al carrer o de boda, o, per eixir de nit a lligar, tot el que t’has de clavar per poder anar a la moda.

Poden posar en voga uns calçotets de color roig, tot el que l’influencer promoga té l’efecte d’una droga que a tothom torna boig.

Molts influencers pesats volen menjar de gorra en restaurants afamats, demanen ser aclamats i els envien a la porra.

Els Fakers són els pitjors, en les xarxes, amagats, fan l’ofici d’odiadors, són gent plena de rancors i ressentiments inflamats.

Notícies falses inventen per poder desacreditar als qui de ràbia rebenten, a la xarxa les escampen i ningú ho pot evitar.

Periodistes manipuladors a la xarxa són ben rebuts, de la mentida, senyors, dels reaccionaris, acollidors, menteixen sense embuts.

També posada han donat al polític poc honrat, qui a un càrrec s’ha agarrat, i d’ell s’ha aprofitat per eixir ben col·locat.

El Faker, al seu món. reserva el dret d’admissió, sols falsedats difon per aquells que com ell són, i deixa fora la resta de la població.

És el món a l’inrevés que el nostre món ha envaït; tot el que creure sabies, que era cert sense més, al món faker s’ha esvaït.

Les tribus de la xarxa són grups molt particulars, tenen una altra marxa i sols la seua cultura encaixa als seus mons tan singulars.

La tribu solidària.

Una tribu molt peculiar, única. Formada per gent que té més interès per les altres persones que per ells mateixos. Ser solidari és ser empàtic, estar disposat a ajudar a tothom sense deixar-se anar per cap prejudici, ser cooperatiu, capaç de socórrer, participatiu, col·laborador... en fi, una colla de bojos increïbles que fan una feina impressionant en un món tan boig7 com l’actual.

No paren en tot l’any, contra la desgràcia aliena lluiten, mai donen l’esquena a ningú, sia conveí o estrany, ho fan sempre amb molt d’afany, encara que alteren el sistema.

A la tribu te la topes en els llocs més impensats ajudant als necessitats, allà estan les seues tropes amb intencions filantropes ben lluny de falses caritats.

A Gandia hi ha integrants de la tribu solidària, una gent extraordinària de la humanitat, amants, en tot el món cooperants sense cap raó doctrinària.

La Creu Roja és un model de tota aquesta gran acció, ells ajuden de debò, sense tallar-se un pèl, en el context més cruel, en qualsevol situació.

Toni Martí és president de la Creu Roja de Gandia, i ajudava, quan podia, en qualsevol accident que afectara a molta gent, en qualsevol geografia. Ha ajudat en terratrèmols com a Xile, Haití o Lorca, contra l’Èbola que corca, a refugiats ha donat consols ajudant-los en els seus dols i salvant-los de gent porca.

En el PAH8 de la Safor Joan Cogollos milita, home de vella collita, esquerrà de l’antigor que, per un món millor, de tota la vida lluita.

De doctrina pacifista, contra els desnonaments lluita amb mètodes valents; multes ha rebut l’activista, malgrat actuar a la vista sense recursos violents.

7 L’adjectiu al món que el qualifica de boig no té res a veure amb el mateix que aplique a la tribu solidària. El primer és negatiu, vol dir que vivim en un món trastornant, alienat, psicòpata, pertorbat, desequilibrat... el segon és positiu, qualifica els integrants de la tribu solidària de fora del comú, fabulosos, obcecats, impulsius... sempre en un sentit constructiu.

8 Les sigles PAH volen dir Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Una afecció moderna que afecta moltes persones. I dic afecció en el sentit de malaltia, plaga, infecció... produïda per un virus que ens ha inoculat la banca i els fons d'inversió. Un bacil que quan t'atrapa i et contamina no et deixa en pau durant una muntonada d'anys i que pot arribar a menjar-se ta casa i deixar-te al carrer amb una mà al darrere i l'altra al davant en un tres i no res.

Bunyoleres sense fronteres, amb els bunyols9 per bandera, un menjador social de primera han muntat sense quimeres; a la ciutat són capdavanteres en socórrer qui passa una mala era.

Habitatges per als sense sostre ajuda gent als països del sud, cooperatives, habitatges, salut. Ens mostren del sud el rostre un món digne com el nostre que hauria de ser més conegut.

Globalmón treballa a l'Àfrica, el jesuïta Josep Lluís Ferrer una gran faena allà sol fer, escoles i pous fabrica, microempreses multiplica per a dones que autònomes volen ser Ca Saforaui, centre autogestionat, té escola, horta i menjador popular, aliments i roba per pal·liar la vida d'un especial veïnat, que, amb cooperació i solidaritat, viu en un barri multicultural i singular.

El Centre d'acollida franciscà acull i té cura de malalts terminals, indigents que, en els seus finals, necessiten que els donen una mà, un espai tranquil on, en calma, passen l'últim moment com cal.

Càritas té a Gandia un Centre d'atenció integral, allà dóna atenció personal a qui viu al carrer cada dia, i ho fan sense desídia i amb dedicació total.

Una escena solidària a la falla hem muntat, la tribu, així hem completat. A la gent extraordinària que li fa una visita diària, aliments hem demanat.

9 I damunt s'han carregat el tòpic valencià de què fer un bunyol, era fer una empastrada, una cosa desficaciada. Gràcies a elles, les bunyoleres sense fronteres, fer un bunyol també tindrà una accepció positiva: fer un acte solidari, cooperatiu, de suport als altres.

La tribu turistica

La deessa del turisme sol ser implacable amb la seua tribu. Si alguna de les accions que hi fa no li agrada, la travessa amb un dard de la seua sarbatana i la fulmina. La tribu turística a Gandia fa uns anys que no sap ben bé per on anar, com renovar-se, i la deessa l'observa amb la sarbatana a punt d'entrar en acció.

Un turisme estacional durant anys havia arrelat, potser sia cosa del passat i hui en dia ja no val.

Van fer estudis costosos per saber qui ací estiuejava, quin turisme ens visitava, si eren bons o eren ronyosos.

Turisme de sol i platja10, va ser el seu diagnòstic, mira tu quin pronòstic, el fa u mentre s'emborratxa.

Passejant a vora mar en agost, qualsevol veí, fa un diagnòstic així sense haver d'estudiar.

La sarbatana va entrar en acció en un instant, el dard va ser fulminant i a l'estudi va travessar.

Un bon tir de sarbatana i l'estudi clavat a la diana.

Un turisme obsolet té un futur de pena, o es posen a la faena o açò pegarà un pet.

Tan sols això pot oferir, sol, platja, pipes i passejar, pocs calés per a gastar i als quatre dies partir.

Ser el primer en plantar el para-sol de bon matí, per torrar-se al sol allí sense patir ni pensar.

Si Botifarra fos pixaví, als socarrats cantaria, al turista que a Gandia es deixa la pell ací.

Sóc de la platja Gandia la terra dels socarrats, on em torre, volta i volta, fins acabar ben cremat.

La deessa mira i apunta, la sarbatana prepara, al vell turisme dispara i a tot al que amb ell s'unta.

10 Només escoltant alguna cançoneta antiga, de l'any del catapum, del tipus “Eva Maria se fue, buscando el sol en la playa. Con su maleta de piel y su bikini de rayas” o “ Vacaciones de verano para mí, caminando por la arena junto a ti. Vacaciones de verano para mí ...”, tens prou per saber de quin tipus de turisme s'ha de fugir si es vol sobreviure al futur. I per això no calen estudis prospectius i si una bona dosi de sentit comú.

Un bon tir de sarbatana, i el turisme de pipa i platja clavat a la diana.

El turisme d'oci encara és el que s'aixeca entre el pub i la discoteca, sense que ningú el canviara.

Bronca porta cada nit, crits i mala maror, de la gent treu el pitjor quan l'alcohol li canvia el sentit.

També promou el botelló, ocupa parcs i jardins, on es bufen els fadrins sense cap restricció.

Turisme de borratxera que no li fa bé a ningú, sols beneficia a algú que per això l'abandera.

Un bon tir de sarbatana, i el turisme de borratxera clavat a la diana.

Al turisme gastronòmic ni està, ni se l'espera, a Gandia es desespera per tenir un nivell còmic.

Pàtria de la fideuà, però llevat d'un concurs que es convoca cada curs, la realitat ens retratà.

Les estrelles Michelin s'escampen per altres llocs, ací, llevat d'uns pocs, se les emportà el vent.

Veient l'oferta en menjar de qualitat, la deessa, tira de sarbatana de pressa i dispara sense pesar.

Un bon tir de sarbatana, i el turisme gastronòmic clavat a la diana.

Ara s'ha posat de moda el turisme de festivals, diuen que deixa molts rals a qui els munta en roda.

Està el Polisònic, el Pirata, el Music & beach, el Polar, i altres que se solen muntar ací en qualsevol data.

Perquè qui es beneficia? El que acull els assistents i dins el recinte els té contents perquè de tot els propicia?

O alguns supermercats on compren per a menjar i el festival poder aguantar, un munt d'aliments barats?

Un bon tir de sarbatana, i el turisme de festivals clavat a la diana.

La publicitat desafina, si no vols turisme de platja i sol, no vengues això tan sols, és tirar al foc benzina.

No digues als madrilenys que és veraño todo el año, això és un mal apanyo digne dels majors desdenys.

I van passant els anys i la publicitat no canvia, el sol i platja fa via i sols porta a auto enganys.

Un bon tir de sarbatana, i la publicitat turística clavada a la diana.

No sabem que passarà amb el turisme gandià, el canvi climàtic ací està i per ell, tot canviarà.

Aguantaran el sol a cinquanta graus per acabar torrats com cacaus 11 a pesar del para-sol?

Pensar en alternatives o oblidar-se del turisme, ací cal fer futurisme per a deixar opcions vives.

La deessa preocupada per la tribu estiuejant, es passa el dia esperant una solució encertada.

El turisme que hi ha ara a la deessa no li agrada, i a tot el que li desagrada la sarbatana dispara.

Un bon tir de sarbatana, i el turisme obsolet clavat a la diana.

La tribu LGTBI

És una tribu dispersa a qui li ha passat de tot. Una llarga travessia del desert ha hagut de fer per arribar on ha arribat.

Ja fa anys que va sortir per creuar el desert, quan l'èxode fou complert la tribu es va enfortir.

És una tribu diversa, variada és la seua gent, un multicolor contingent que viu de manera complexa.

Cadascú és el que vol, allò que fa niu dins seu i en eixir aconsegueix veu i es mostra com és al sol.

I en ser allò que se sent, una identitat sentida i per això escollida, cascú viu intensament.

Una bèstia empoderada és la tribu LGTBI, unida ha arribat fins ací per a viure alliberada.

Però encara hi ha algú que vol tancar-la en una gàbia feta amb barrots de ràbia contra tot el que no li és comú.

Són com hienes rabioses que odien la diferència, i ataquen sense clemència amb paraules injurioses.

S'escolta un vell voxerio que ara vol semblar nou, però es sembla un ou a l'antic i vell fatxerio.

No poden dissimular, el llenguatge volen canviar pel seu odi justificar, però sempre es fan notar.

Els drets sempre per a ells, que es fota el diferent, sols ells i la seua gent viuran sense perdre la pell.

Altres, encara més radicals la diferència, matarien, als diferents executarien per considerar-los anormals.

Són nazis de vella escola, sols saben de violència, i ataquen sense clemència a qui els passa per la bola.

11 Fa gràcia veure una campanya que crida a venir a Gandia en la tardor per continuar posant-se morenet amb el sol. Un sol que bada les pedres. Si el canvi climàtic continua i sembla que serà així, ja m'imagine les pròximes campanyes: Tinga una experiència sahariana a Gandia, sense anar a l'Àfrica i, això sí a vora mar i amb camells de tota classe i color. Pell morena assegurada en un minut, i sense preocupacions, si se'n passa de torrat, s'ha posat en marxa una unitat de cremats a l'hospital de Gandia. I no ens referim a que s'ofereixen cremaets després d'esmorzar.

Amb l'excusa de la biologia a tots els diferents d'ells odien des dels budells i fan d'això apologia.

La tribu LGTBI ha d'estar sempre a l'aguait, si no ho fan, hauran traït als que els han dut fins ací.

LA TRIBU CULTURAL.

Cultura, coneixement, il·lustració, saviesa, saber... la tribu cultural a Gandia viu d'allò que han deixat sembrat, gent que, a poc a poc, se'n va i el que deixen continua funcionant per inèrcia.

No és que hagen faltat, és que ja s'han jubilat, tenen altres menesters els que foren els primers, i si tot ha funcionat i la cultura ha continuat escampant els seus sabers, és per aquells pioners.

El teatre Serrano; el MAGA amb els museus arqueològic i de les clarisses; La Casa de la Marquesa; l'IMAB amb l'arxiu i les biblioteques a l'edifici de correus; la Universitat Popular; la Quadra de Beniopa, l'escola de música del Grau; l'espai Baladre a la platja; les sales d'exposicions... si hui Gandia gaudeix de tot això, és pel treball de gent com Toni Durà, Àlvar Garcia, Lluís Romero, Eudald González, Joan Fuster, Jesús Alonso i altres, que des de distintes àrees culturals de l'ajuntament ho van bastir. La cultura a la ciutat viu de les rendes del seu treball.

El perill és que s'ature, que, a poc a poc, no carbure, que en la inèrcia es deixe anar, que acabe per col·lapsar si no hi ha qui es conjure per no deixar-la decaure, de pedra pot ella acabar si no la poden renovar.

Com el cap de la Medusa és la cultura que mal s'usa, a més d'un pot petrificar si acaba sota el seu mirar, si de fer el mateix s'abusa d'una manera profusa, la gent s'acabarà per cansar i un altre model anirà a buscar.

Faena de matalasser, desfer per tornar a fer; Nahuel, com a cap de cultura, té com a faena dura; a tanta inèrcia desfer, molt atrevit has de ser innovar per estar a l'altura del que el nou temps configura.

Noves formes teatrals, els nous mitjans digitals, els canvis en la lectura, el cinema i l'escriptura, nous fenòmens musicals, l'art als carrers locals, demanen, amb premura, un canvi fet amb bravura.

La Medusa cultural té moltes formes. Si pensem que la cultura és un tot complex, un seguit d'idees, creences, costums, normes, símbols, funcions socials i morals... que ens permeten integrar-nos en la societat on vivim, ens adonem de la falta de més d'un Perseu que sia capaç de tallar-li el cap a la vella Medusa, quan molts dels seus aspectes van en contra del que accepta, majoritàriament, la societat.

La cultura de gènere, a la gent deixa que s'apodere de la seua identitat, el sexe no ha determinat el ser el que u considere, la cultura està al darrere del gènere que ens han assignat i no del que hem triat.

La cultura de la violació, sense cap explicació, de seguida s'ha de liquidar, a la dona no se la pot culpar ni dir que era una provocació anar vestida sense moderació, el culpable és qui d'ella va abusar, i cap excusa això pot justificar.

Per Pura maria garcia

REBOSTERILAND

Xiquetes, persones grans, xiquets, famílies, infants... Passeu sense dilació a veure i a degustar una safata especial de rebosteria animal.

No esteu a Terra de Xauxa, però finalment heu arribat a un lloc que acumula màgia i únic és a l’univers.

Heu pensat alguna volta que els animals més comuns es pogueren transformar en animalsaliments o en menjars originals?

Doncs, sense esperar resposta passaré, a continuació, a contar-vos aquest conté d’un país imaginari on diuen que era possible trobar-se a un Platsaure gran bramulant-li a una iguanana o a un jugarrí Mascarpony que amb paciència va llevant el fruit d’una dolça magrana.

Pareu la atenció més gran per recordar el relat que ara jo vos contaré i que a mi ha segut contat per un ser molt misteriós de qui no vos puc parlar.

Està bé! Vos ho diré... El conte que escoltareu ha passat de boca a orella entre les fades del bosc i els donyets que fan cistella amb vímet de llum d’estrella.

Començaré, ara sí, com cal començar els contes:

“Vet ací, una vegada, quan els ocells tenien dents que hi havia un continent anomenat amb un nom molt semblant a una cuina: Rebosterialand es deia.

Estranys éssers l’habitaven doncs eren tan gran barreja d’aliments i d’animals, que feia gràcia admirar-los i saber que cadascú era espècie singular que no havia vist mai ningú.

D’entre tots, vos descriuré els que, per ser diferents, al conte que me explicaren tenen un lloc especial.

Malgrat tot, vos convidem a que amb ulls com grans taronges observeu l’interior de la rebosteria animal que per gaudi de tothom hem volgut fer realitat.

el te rex

Havies vist alguna volta un dinosaure innocent, animal tan agradable que un té vols prendre tu amb ell?

Doncs, jo sí!

És amic malabarista que fa els seus jocs malabars amb tasses i culleretes que dansen en l’aire gràcils mentre la senyora tetera espera amb les mans obertes perquè no es facen mai mal.

De porcellana el seu cos, cua llarga i potes curtes, només li acostes la tassa el Te-Rex te fa la gràcia, l’emplena amb un poc d’aigua i té verd, blau o marró, té sentxa, kukitxa o bantxa per fer bona la infusió.

El Te-rex és molt pacient, sempre s’espera al final del desdejuni i dinar, quan ja s’acaben les postres i amb el cafè es presenta perquè tots puguen triar.

Te-rex, t’estimen tes tasses. Les culleretes...també.

el coc0cranc la iguanana

Aquest curiós animal només es pot presentar si em permeteu preguntar i llençar a l’aire màgic una endevinalla-repte que sens dubte agradarà a qui amb atenció l’escolte.

Endevina, endevinalla, pensa molt, faràs troballa de l’espècie d’animal que sense dir-te te dic amb pistes que escoltaràs.

L’animalet-aliment del que ara et parlaré, viu a l’ombra d’un cocoter, té dues pinces com a mans i el cos pelut, no té pell.

Somriure li costa un poc, potser perquè no té dents, però quan és dia de festa tothom vol contar amb ell per animar al festers fent sonar les pincesmans com si fores castanyoles.

Diu el conte que una volta el cococranc s’enutjà perquè fou gran convidat a una mitjà marató i quedà com quedà camot: pel cococranc és impossible assolir velocitat i, per fer més embolic, quan camina l’animal no camina cap a avant sinó que arrere fa el pas.

Cococranc, mou les manetes! Camina movent les potes, que passarà una setmana i veuràs que al mateix lloc, no cal dubtar, tu te trobes

Presumida i molt alegre, rèptil amb ullots ben negres la iguanana té el cos d’una molt dolça banana.

Quan és hivern porta abric de color groc amb taquetes.

Quan l’estiu alça el calor la iguanana es despesa de l’abric tots els botons, al sol busca, al sol descansa.

En Rebosterialand tots i totes admiren a la iguanana per ser feinera i dolça.

De cantar ella no es cansa:

Iguanana i tropical balladora de batxata, amb un ritme trepidant gire el cos i un volantí faig quan em dona la gana.

Iguanana i tropical, espantadissa a vegades quan les fulles fan soroll i els arbres volen cantar també la seua cançó.

Iguanana i tropical, rebel, curiosa i valenta, rèptil molt vitaminat que s’arrossega per terra. Mira el meu cos i delecta’t

el mousse

Que te podria jo dir del rosegador més dolç amb què podries trobar-te a qualsevol menjador?

El mousse no és un ratolí com podries tu pensar. És un golafre animal que s’obsessiona en menjar xocolate, negre o blanc, cuinat d’una manera que és un núvol ensucrat, que en la boqueta es desfà, que és llepolia, regal, coronat per un barret de nata o crema, un turbant que li fa ser més dolcet.

No li trobaràs buscant per la cuina formatge, li veuràs fent passejades per trobar una cullera amb que ballar sobre el plat i cantar amb alegria el xocolate amb prudència és la millor llepolia.

l anec a la taronja

Si pareu ara l’orella escoltareu un senyal: és l’ànec a la taronja que ha eixit a passejar amb una filera extensa d’aneguets que van cantant: Nyec-nyec, ú, dos, tres.

Sobre la gespa i les brosses fent un circuit caminem.

Per l’aire, quan l`ànec passa amb la cua d’aneguets s’olora un flaire a taronja que li fa somriure al cel.

Vitamines, vitamines, diuen els núvols fent burla.

Vitamines, és ben cert, diuen junts els aneguets el que portem a l’esquena és un cos vitaminat que amb plomes està cobert per mantindre en bon estat la megavitamina “C”.

Feu burla per estar distrets, però mai he d’oblidar que la taronja és metgessa de l’hospital vegetal.

L’ànec a la taronja i els seus fillets aneguets només comença l’hivern passegen per tot arreu i es deixen acaronar per tots els animalets que ja estan molt refredats.

En tocar-los, ells es curen i deixen d’estar malalts.

Ah, que m’havia oblidat... a l’ànec a la taronja i al seguici d’aneguets busquen amb molta insistència pastisseres i forners: gelatina de taronja, taronja ensucrada amb mel, flam de taronja i nata, taronjada i caramel.

L’ànec dolc a la taronja deixa un flaire a tarongina a tots els llocs on ell va.

Recorda-ho be...vitamines, vitamines, tarongines, un ànec i uns aneguets que si, per casualitat, et trobes molt refredat a curar-te acudiran.

Apa! Un gat especial s’acosta molt lentament, com si estiguera espantat vestit d’un color rogenc. Si no fora perquè he vist que movia les quatre potes i la cua ballarina que és tomaca jo diria pel seu definit color.

Però no, no és tomaqueta, ni fesolet, ni espinacs és un gat que és agredolç acompanyat de creïlles que, una vegada fregides, amb ell es posen al plat.

Catsup, cat, gat espantat, gat rogenc i entomacat, suc de tomaca fregida amb oli i un tast de sal.

el Catsup

On hi ha creïlles fregides, hamburgueses o pollastre, aquest gat capsut està mostrant els seus bigots, donant-li color al plat... malgrat tot, aneu amb compte perquè cal posar el Catsup amb prudència i amb mesura doncs té sucre, està fregit i per la nostra salut no és roïn si no el cridem perquè vinga a acompanyar cada dia el nostre menjar.

Catsup, Catsup, Catsup, cat, deliciós, però amb mesura.

el llimalleo el pastasaure

Graaa, graaa, graaa!!

És el rugit d’aquest ser, rei selvàtic, gran felí amb melena saborosa doncs no és un lleó normal sinó un lleó que du al cap un cítric àcid i daurat.

A l’estiu, el llimalleó, passa el matí i la vesprada amb el cap posat ben dins del congelador gegant que a la selva no-normal si mires bé trobaràs.

A la nit, quan la calor deixa el seu mant a la selva, el llimalleó refresca el paisatge assilvestrat convertit en felí únic, un llimalleó granissat.

El cuiner de la selva, un mag de plats i cassoles, crida sovint al llimalleó per donar-li nou sabor al peix, la carn, les verdures...

I quan plou del cel la pluja de gelatina incolora, el llimalleó apareix, obri amb ganes la bocassa per poder fer en no res de llima una gelatina que als animals molt agrada.

Llimalleó, com agrades a gelaters, pastisseres, forneres, forners, artistes quan fan de la teua melena un pastís de llima i crema.

A continuació veurem un altre amic dinosaure que ens fa la boqueta aigua quan s’apropa amb tres safates que estan plenetes de glòria.

Cupcakes, magdalenes, Biscuits, pastissets d’ametla, macarrons de massapà, figuretes de xocolate i dolços que et fan somiar amb un cel de sucre i crema, núvols de nata i de flam.

Aquest saure, sempre alegre, ens ofereix paradís de sucre i de xocolate que mengem amb el permís de la consciencia que ens diu: menja, sí, però no et passes, que tant de sucre és verí si el menges cada dia.

Pensa-ho i diràs que sí!

Malgrat tot, el pastasaure mai no serà el teu enemic si dosifiques els dolços que amablement t’ofereix.

Pastasaure, pasta dolça.

Dolç animal, temptació.

Acceptaré els teus dolços amb tota la precaució o caurà més d’una dent.

el guacamole

Com ens mola el guacamole! Com ens mola l’alvocat!

Quin color verd tan bonic té esta salsa tan genial.

Fa colla amb les torrades i amb els tacos té amistat. Alegra les entxilades.

Es disfressa de picaeta per donar pas als entrants i fer que els han de dinar s’entretinguen una estona abans del plat principal.

Com ens mola el guacamole quan amb molta gràcia entona la tonada mexicana. Com ens mola el seu verdor sobre una bona torrada!

l espinacsaure

Ací vos mostre un nou saure de grandària gegantina, cua llarga i gran bocassa, dentoles descomunals que fa tremolar el terra quan comença a passejar.

L’espinacsaure és molt gran.

Malgrat que amb quatre potes amb molt d’orgull camina, quan es para i ell et mira el primer que veus estrany és que una mena d’aleta li sobreïx a l’esquena.

Però t’enduràs sorpresa, perquè l’aleta no ho és: espinacs és el que porta i el fa ser descomunal amb una força bestial.

Ets el que menges, va dient, quan passeja tot content.

És clar, li contesta un arbre, normal que sigues forçut, amb espinacs t’alimentes qui podria ser com tu.

Un mariner apareix al costat del poderós saure gran, sense que ningú ho espere: és Popeye el mariner que té als braços tatuades dos ancores platejades que li fan gran capità.

Està neguitós, nerviós, irritat, molt enutjat, perquè aquest saure gegant li ha deixat sense espinacs.

Ha de ser cosa ben bona, molt saludable aliment, el vegetal que és tan verd, canta al cel un pardalet.

Popeye li mira aïrat, l’espinacsaure somriu.

Fem un tracte, mariner? li proposa al capità.

Dividirem en dues parts la collita d’espinacs i així serem els dos grans, amb fortor descomunal.

Fem un tracte, mariner?

Popeye, que a més de fort, és també intel·ligent, amb el cap li diu que sí:

Els espinacs menjarem!

Ja heu llegit part d’eixe conte que us volia jo narrar, un conte amb uns personatges que son estranys animals.

No me vull deixar a cap així que us diré els seus noms.

Se’ls podeu imaginar si poseu a treballar la vostra imaginació:

El jabalinoreo, que és animal galleta; el natagol, un caragol dolç de nata; la tortaga, una tortuga que és un bescuit que va amb calma; el caramell, un camell que te dues gepes dolcetes que semblen dues piruletes; el dodonuts, un ocellot que té el cos redó, però amb un forat que fins i tot també és dolç; la sushifoca, envoltada amb gran jaqueta d’arròs, ben contenta al menjador....

No me vull deixar a cap, però ací he d’aturar-me perquè ha arribat el moment i em dispose ben content a menjar-me un xocogat i fer un petit kitcat!

Tribu - Verónica Pérez Lloret

Tribal - Jose Manuel Prieto Part

Al Calor de la foguera - Mónica Oltra Jarque

Nit encisadora - Salvador Ribes Ibáñez

El jove que corria més que un tigre d'ullals de sabre o la tribu del cros - Rosa Miró

El meu món - Gracia Jiménez

Il·lusió compartida - Alba Fluixà Pelufo

Tribals - Jordi Garcia Polop

Entre la boira - Pep Santatecla

Jo, llibre a-TRIBU-lat - Violeta Lluc

La meua tribu - Mario Miret

Valenta - JOTADOSELE

Bruel - Doménec Canet i Escolano

Bambara - Toni Colomina Subiela

Cambiar les tribus? Pur miratge - Carles Morant Peiró

Tribal. Manifest per unes Falles Originals (MFOP) - Carles Miret Estruch

El pi mes bell de les valls - Vicent Lloret

Monografic

Tribu.

Jo no sé què és una tribu sentir una percussió ancestral que tot el món invente la meua cançó i la cante que celebren els meus primers cent dies de vida que algú em mire, em reconega i parle un llenguatge que jo comprenga que no m'escape el signe del temps en una ucronia perpètua que l'altre fonga com una mantega pura que els olis no destrien mai que una ventada se'ns enduga de manera proverbial que una pluja impacte a les cases, caient sobre arbres, troncs i tiges, que la saba siga sang i màscara que a totes ens hagen contat les mateixes històries i les recordem que una cosmogonia portara el nostre món al Món que l'èpica tinguera un lloc per a tu i per a mi, per a nosaltres que el nostre espai fora sincer i cerimonial ple d'enteixinats fets de veus i colors i canyes que la veritat em fera vetlar, enmig de la nit en una nit qualsevol en què vam decidir fugir [Mai revelar d'on veníem].

Verónica Pérez Lloret

Il·lustració: Ana Santieri

Tribal.

Han marcit les estacions i el ferotge parèntesi és una sobretaula. en l’àpat dorm el secret del temps: tanta gana ferotge com tempestes, tantes conquestes com ampolles buides, mantells tacats, taques de vi amb formes o cacaus en corfa. Abans de l’armistici hi haurà una gana ferotge d’empassar-se el matí amb el menú, de fer del temps un hostatge inhòspit on descansar la intempèrie dels focs, les tronades passades que un dia donaren sentit al meu record de la batalla. El ritu tribal de trobar-se en el temps, que és la cuina bona, i donar-se la treva dels pecats per heretar la pau dels sentits. L’originari encanteri –i de civilització-pel que tots els focs evoquen, de plat a plat, l’afecte retrobat a la cuina. La vida a foc lent.

Jose Manuel Prieto Part

Il·lustració: Ana Santieri

Al Calor de la foguera.

Sempre li havia agradat el calor del foc, endinsar-se en el ball de les flames, resseguir el reflex de la llum al rostre de Marc, reflex que ara s’amagava i reapareixia entre les arrugues i cicatrius que la vida hi havia dibuixat. El mirava i donava gràcies que fóra el seu home, amic, amant, company de vida. Que templat n’era! Fredolina com era la seua natura, el foc era el seu aliat. També ho era del seu cos alleugerint el dolor quan el reuma li trencava els dits. El maleït reuma que anava botant de generació en generació per les dones de la seua família esculpint les seues mans i posant a prova la resistència de les seues ànimes. Li agradava el silenci front a la foguera, només trencat pel crepitar de la fusta. Estimava sentir-se en comunió amb la resta sense necessitat de combatre el silenci amb paraules que no són capaces de millorar-lo. Estirà les mans dolorides més a prop del foc. Li recordaren les mans de la iaia.

La iaia, nascuda a l’últim terç del segle XX, de la generació X, que havia passat a la història com a una de les més responsables de tot el que vingué després. Responsables, culpables, odiats. Últimament alguns relats i pel·lícules estaven revisant, encara que tímidament, el judici que la història els havia fet. Ella, la seua neta, de no haver sigut pel que va passar hauria d’haver sigut generació beta i haver nascut al 2050. Tant se val perquè ni el calendari era ja el de la iaia, ni el de la mare. El Dia C ho va canviar tot. Dia C, que ni va ser un dia sinó un seguit interminable, ni ningú sap ben bé perquè li posaren Dia C. Tantes versions com idiomes: que si calamitat, que si catàstrofe, que si canvi climàtic, col·lapse o cataclisme... algun polític de l’època, més dotat per a la altisonància vàcua que per fer alguna cosa de trellat, va dir que en realitat la C era de catapulta perquè anava a catapultar al futur el país, cap al progrés i al creixement econòmic, només passara aquest xicotet contratemps. Xicotet contratemps, deia... El cas és que va passar a la història com “el catapultat” perquè l’únic que la gent va poder catapultar va ser allò que sobrava i encara que per aquells temps sobrava poc, va considerar que ell sí estava de més. La iaia i la mare se’n reien contat esta història que adornaven en les llargues nits post C i ens feien riure a les xiquetes i xiquets.

La seua mirada va passar de Marc a Savina que ja tenia la panxa ben redoneta. Per a Sant Joan esperaven al segon net. Les analítiques de sang havien dit que era un xic. Un altre xic. No podrien aprofitar molta roba perquè son germà Manuel havia nascut a finals de desembre. Però aprofitaria la roba d’Iris, la filla de Carmiua, que era de maig. Quina sort ser un rogle tan gran, fent front comú, com una gran família. Savina anava a dir-se Esperança perquè era el símbol de vida després del Dia C. De fet, molts xiquets i xiquetes de la generació post C es deien Esperança. Però Savina venia de natges i va nàixer dempeus, tan decidida que els seus peuets quasi arribaren a tocar el sol quan Aurora va pegar l’últim espentó abans que l’empomaren. En eixe moment va decidir que la xiqueta anava a arrelar amb força a la terra com les savines del poble de la seua rebesàvia.

Mentre les flames s’enlairaven amunt i més amunt, Aurora seguia immersa en els seus records, en els records de sa mare, en els records de la seua àvia que viatjaven pel temps a través dels relats. Relats a vora foc, històries de sobretaula i ressopó, contes d’abans de dormir. Demà havien quedat per a arreglar algunes canonades de les basses de rec que perdien aigua, basses que en temps passats havien sigut piscines. En la post C s’havien reconvertit en aljubs que alimentaven l’hort que donava de menjar a aquella xicoteta comunitat. La mare contava com es van organitzar, com van utilitzar el que tenien al seu abast per a posarho al servei del bé comú i de la vida, perquè aleshores es tractava de sobreviure. Prompte s’adonaren que només treballant col·lectivament se n’eixirien. Però lo de les canonades seria demà, hui podia gaudir del foc sense preses, perquè també el temps havia adquirit una altra dimensió. Quasi mai es feia tard per a res. No calia córrer. Ningú tenia la sensació de perdre el temps perquè potser el Dia C els va convertir en amos del temps alliberant-los de ser esclaus del rellotge.

Molt havia canviat el món des del naixement de Savina. Aurora recordava com se li caigueren llàgrimes d’alegria en vore que el seu net menjava peix de la mar. Quantes llàgrimes amargues va haver de contindre perquè Savina va nàixer i créixer en el temps de la mar morta, just abans que els gestors marítims i portuaris hagueren de respondre davant la gent per la catàstrofe que havien provocat amb infraestructures tan cares com inútils al bé comú. Quanta falta havien fet aquells recursos. Com haguera canviat la història si eixos ingents recursos s’hagueren emprat per a evitar el Dia C, o almenys per mitigar-lo. I això que n’hi hagué veus que ho advertien, eixes veus que ara a poc a poc s’estaven traguent a la llum en la revisió un poc menys severa de la història. La vida tornava a la mar i com si d’una revenja es tractara habitava els indrets en un altre temps gens pensats per albergar-la. Li vingué a la ment l’esclat d’alegria quan van celebrar que la mar tornava a donar de menjar torrant sardines i menjant clòtxines en aquell tòrrid final de juny. I com al final del dia després de riure, ballar, abraçar-se i celebrar es tiraren a les basses a refrescar-se i a vora riu a estimar-se. D’aquella nit màgica en donaren compte nou mesos després alguns naixements.

Havien aprés molt en estes difícils dècades. Havien aprés el que generacions anteriors havien desaprés i menystingut: allò essencial i imprescindible. Sort que la iaia els havia advertit a la mare i els tios que no es desprengueren de les terres. Que la terra era lo més important. Bé s’adonaren quan els fons d’inversió van insistir primer de manera amable i després amenaçadora que volien comprar eixes terres. Van fer front comú amb algunes famílies més que es van erigir en resistència. Després vingué el Dia C i els anys de la post C i desaparegueren els fons d’inversió.

Havien aconseguit fer-se amb unes terres que una gran corporació havia abandonat quan els panells solars instal·lats subvencionats amb fons públics els va trencar la Gran Pedregada del Dia C. Van poder aprofitar alguns materials que quedaren dempeus i les hectàrees de terra per a conreus. Amb l’ombra d’algunes estructures provaven de noves espècies que s’adaptaren al nou clima, més resistents al calor i als canvis bruscos de temperatures, a la falta i a l’excés d’aigua. Les resines modificades amb components ceràmiques que persones investigadores que havien treballat a les universitats i instituts tecnològics van crear, es fabricaren proteccions front al fred, la calor i la pedra. Eixa maleïda pedra que tantes vides havia costat. Les cicatrius a la cara de Marc bé testimoniaven la sort que havien tingut de sobreviure quan amb els seus cossos protegiren el xicotet cos de Savina. Però resistiren i se li va dibuixar un somriure en recordar com en aquella època celebraven cada xicotet triomf: eixa olivera que donava fruits, eixe tendal que aguantava la pedra, eixes tomates que no necessitaven quasi aigua per a créixer... el triomf de la vida.

Tot això repassava el seu cap davant de la foguera. Mirava les cares de la gent, la seua gent, persones del seu barri, família, amics, en una nit especial, promesa de primavera. Esta nit no era de silencis sinó especialment bulliciosa. I la foguera era també especial, més gran amb estores velles, graneres desgastades, malsons per a pair i somnis que parir. Va recordar una vella història de la seua iaia que li feia gràcia. La iaia ja molt major només repetia que la salvació era allò comunitari, la tribu. Persones fent costat als seus veïns i veïnes. La tribu. Una gran família amb sang o sense sang, que la sang només serveix per a fer botifarres, bonegava. Al final quan ja la seua ment havia abandonat els codis comuns, només repetia “la tribu, cuideu de la tribu, refugieu-vos a la tribu i vos salvareu”. I Aurora i els seus cosins es fotien d’ella.

I va ser en eixe instant amb el ball de les flames de Sant Josep com a bressol que li va trobar sentit a tot allò. Sí, aquella era la seua tribu, la tribu d’incondicionals que compartien la vida i s’acompanyaven en la mort i el dol. La tribu! La seguretat, els afectes, l’amor, la pell, l’alegria, la pena, els desencontres, les abraçades... la vida.

Dos llàgrimes de saviesa recorregueren les seues galtes mentre un somriure ample es dibuixà a la seua cara. Beneïda tribu!

Mónica Oltra Jarque

"Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2023".

Il·lustració: Amanda CerSe

Nit encisadora.

Hi soc hoste de l'encesa nit encisadora, ullant les espurnes de l'esperit.

I foll de cadències tribals, lluite per no veure en l'oblit l'herència estimada.

En la meua llar perfumada, rebroten cerimònies farcides d'oci.

Doncs l'alba, les joies venera, crida l'encanteri que amb nosaltres acaba i comença.

Hi soc hoste de l'encesa nit encisadora, sense res més a dir, tot ja fa de sobra.

Salvador Ribes Ibáñez.

Il·lustració: Amanda CerSe

El jove que corria mes que un tigre d'ullals de sabre o la tribu del cros.

Si és que ja t'ho deia jo, ja t'ho deia jo, fill meu! Em repeteix ma mare una i mil vegades. Em mossega les orelles. M’estira de la barba. Es pega amb els punys als pits. Està més contenta... No para de plorar. Riu, plora, riu i crida, tot a l’hora. No. No l’entenc.

Tot va començar fa dues llunes.

El meu amic Agamèmnon —que està afectat de sordària a causa de la urpada d'una hiena tacada— vol guanyar el cros d'Atapuerca. Sap que si el guanya, a part del suculent premi, serà el seu llançament intercavernícola perquè podrà competir en la cursa de la Cova Negra i si la guanya podrà anar a la Marató de la Valltorta. Podrà conèixer altres tribus, altres corredors, altres aventures... Podrà, podrà, podrà, està insuportable. Es passa el matins sencers corrent tot sol i no vol jugar amb la conlloga. El meu amic Agamèmnon és més major que jo, més corpulent i millor caçador. I és… el meu pitjor rival. Encara que a mi me la bufa perquè jo correc com un tigre d’ullals de sabre.

El meu altre amic, Miqueló, encara em fa més por. És lleig com un australopitec, està mellat i les tres dents que li queden les té desgastades. Miqueló em llança raspadors a les cames quan em veu entrenar. A més, me la té jurada. Estic enamorat perdudament de la seua xica.

La setmana anterior a la cursa ha estat intensa. Cada dia han arribat corredors d'altres tribus i poblats, i els meus amics i jo —que som voluntaris— els hem hagut d'acompanyar fins al campament de la Vall de les Orquídies perquè els de Gran Dolina i Hotel Califòrnia estan al màxim de capacitat. Hem hagut d’inscriure’ls i lliurar-los el material: dorsal , sarró, pedra foguera, begudes isotòniques i una cinta per als cabells.

Compte les hores!, ja falta menys per a la competició. Vull arribar el primer al Portaló de Cova Major, la meta. Des de l'entrada a la nostra caverna, en el Complex Kàrstic Els Elefants, ma mare em fa senyals alçant la mà i menejant-la d’esquerra a dreta com si em volgués estovar, advertint-me que vaja amb compte de no ferme mal. Cada dia m'anima més i més a competir-hi. M’encoratja i m’empapussa d’una manera exagerada. Coses de mares. El premi paga la pena perquè és un ursus dolinensis que va caure a la Galeria la lluna passada.

De nit, al costat del foc, no faig més que somiar despert amb peus d'atletes que em persegueixen i jo galope i galope fins a l’ofegament. Em fa mal el costat esquerre i me l’aprete amb la mà, rebufe i no pare de trotar i trotar. De cop i volta, sense esperar-ho, Miqueló em dóna un cop al cap amb un bifaç. Caic a terra. Tinc sang per tot el rostre. A penes puc respirar. Ràpidament em trec la cinta de la front em torque la cara i em lligue els cabells amb un monyo. Miqueló em deixa estar i va a buscar Agamèmnon i com aquest està més sord que una sima Miqueló l'agafa desprevingut i li mossega els peus i li dona vinga i vinga cops de cap i puny. Quan acaba amb el pobre Agamèmnon, va, i atordit, se n’ix de la pista com un llamp —no sé on collons va Miqueló—. Jo, aleshores, trec forces, em recupere i salte com un felí per damunt d’Agamèmnon que jeu a terra tot el llarg que és.

He guanyat! He guanyat! I alce els braços cap al cel mentre busque el meu amor silent entre el públic. Un estrèpit d'aplaudiments i crits cap a la meua persona provoca en ma mare un plor desconsolat qui, alhora, no para de repetir amb la boca més oberta que mai un si és que ja t'ho havia dit, ja t'ho havia dit, si guanyes, tindrem carn per a tres llunes. Jo acabe de topetar-me amb els ulls de la meua vida, i me’ls quede mirant paralitzat. Lucy In The Sky With Diamonds, el meu amor silent, engalanada amb tots els atifells amb els símbols de la nostra tribu està davant de mi a una pedra de distància. M’està mirant. De repent s’agenolla i me planta un bes en tots els peus. La desitge.

Ma mare em desperta del somni i m’empenta cap dins de la cova amb un Rui, a dormir, corredor meu, que ja el dia és arribat!, tan tendre com la pell més fina de la indígena més forta, llesta, grafitera i de les millors caçadores de la tribu d’Atapuerca.

"Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2023".

—FI—

Rosa Miró Castelló de la Plana, 30 de novembre de 2022

El meu mon.

El meu món limita al nord amb la nostàlgia de la molsa i l’escuma batuda com la llet.

Al sud amb el goig de focs salvatges i la fondària d’una pena clavària.

A l’est amb un mar farcit de Sols escoltats per les torres que s’encenen.

I a l’oest amb la mort de cada dia que es riu de mi salvatge, amb dents de nacre.

El meu món cap dins d’un cabàs farcit de fruites endolcides. El meu món batega i brega, i combrega, eucarístic, les ànimes que el poblen amb l’harmonia senzilla de la gent dels carrers, la meua gent.

Gràcia Jiménez

“ Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2023”.

Il.lusio Compartida.

En l’eterna dansa ancestral, cada llengua aporta el seu cant i tots els colors de la carn es fonen entre els sospirs del ball. La força de la tribu es multiplica quan la il·lusió és compartida i al camí ens espera l’aventura de fer un món més amable i més bell i just i tan pacífic que acabem oblidant el significat de la guerra i de la fam i de tots els horrors del passat.

Alba Fluixà Pelufo

Tribals.

La platja estava quasi buida a les sis del matí d’aquell primer de juny. Bernat Vicedo, natural i veí de Catarroja, tenia un apartament que van comprar allà pels huitanta a la platja de l’Algar, al qual emigrava amb tota la parentela, des de maig fins setembre. Empar, la seua dona, era més cosmopolita — afirmava ella mateixa — i va insistir fins que van comprar un nínxol en un dels ruscos verticals amb piscina i camps de tenis; —mai més casetes de camp i mosques—, va dir. Eren els primers huitanta. Des de feia quasi 40 anys baixaven al mateix lloc de la platja, entre el quiosquet i els patins. Bernat, com un soldat, anava a trenc d’alba i muntava la paradeta. A eixes hores els ressaguers de les discoteques baixaven amb caminar vacilant i sabates en les mans. Assegut a la seua cadira de niló i alumini veia amb curiositat el pas dels matiners tant com el dels més noctàmbuls.

Amb puntualitat kantiana anaven arribant els veïns d’ombrel·la que ocupaven les posicions en un consens tàcit establert al llarg dels anys. La pandèmia havia portat una nova regla: quatre palets i una corda aprofitaven per a demarcar una parcel·la de daurada arena. Lluny quedaven aquells anys en els quals els membres del càrtel de l'ombrel·la estaven en els seus trenta i portaven els xiquets, molts d’ells nadons. Ara tot era una col·lecció de cossos deformats pel greix en la panxa, els pits desmesurats o les cuixes de molts anys d’inactivitat física. En el cas de Bernat el seu cos estava format per dos pals fins com a cama i un tronc amb una panxa esfèrica que sobreeixia del pantaló del banyador, una cara amb bosses de pell per les galtes, nas ganxut i cabells blanc esclarissats. Entre ells s’ajudaven a controlar les seues pertinences quan anaven a prendre el bany o a fer-se’n una al quiosquet sempre comptant amb una certa autoritat de Bernat que era dels més veterans.

Rodolfo Martínez Gil de Tejada, pràcticament de la mateixa quinta que Bernat, era un home de Tomelloso que havia comprat un apartament en una torre en primera línia. Per dificultats amb els hereus de l’anterior propietari, el solar on hi era el seu apartament va estar buit molts anys i quan es va construir va trencar les vistes de la piràmide on era Bernat. Va haver-hi un judici, però el van perdre els de la piràmide quedant condemnats els de darrere a veure la roba de casa penjada i les cuines de la torre.

Rodolfo era el més sabut de la comunitat. Ell i els de la seua torre feien un rogle d'ombrel·les uns metres més al nord dels de la piràmide. Uns als altres es miraven amb menyspreu des del judici i a la mínima botaven si un xiquet corria pel territori enemic o si jugaven massa prop a les pales.

No cal dir que feia anys que sense parlar-se ambdós es miraven amb arrogància com els mascles alfa de manades de llops rivals.

El municipal del poble, Barrufet li deien, estava fins més amunt de la coroneta de les contínues denuncies que uns als altres es llançaven per qualsevol ximpleria. En la pràctica era un enfrontament tribal pel territori.

Instal·lada ja l’ombrel·la Bernat va seure a l’espera de l’arribada de l’astre rei. A la mitja hora va veure un camió que va arribar i va començar a descarregar taules de surf. En una estona una caseta estava alçada a uns metres d’on ell seia. Va preguntar als operaris i aquests li van contestar que la zona estava adjudicada com a canal d’eixida i entrada de les taules d’un nou negoci de surf. Bernat es va negar a desplaçar-se uns metres fora del nou recinte i el propietari del negoci va cridar a l’autoritat. Barrufet va arribar i li va dir que havia de moure la seua parcel·la fora del lloc que ocupava.

Amb fàstic Bernat va desmuntar protestant a viva veu per la injustícia. El municipal li va retrucar que no seria per quilòmetres que tenia la platja i, sense més consideració, el va fer marxar. Bernat va anar uns metres més enllà fins a plantar el pal en la zona tradicionalment ocupada pels de la torre. Sols hi era aleshores una dona amb banyador negre i barret a quadres amb una cadena d’or amb medalla de la Mare de Déu del Pilar gran com una condecoració militar. Va mirar amb malícia a l’home però no va gosar dir res.

Quan Don Rodolfo Martínez Gil de Tejada va veure la zona dels seus envaïda, va anar amb veu altiva i castellà sonor a recordar-li a Bernat que eixa no era la seua zona. — Forasters vindran que de casa ens trauran — li va dir en valencià sense cap concessió. — Au bon vent i barca nova —. —Hable en espanyol que estamos en España— li va retrucar el castellà. A mesura que anaven arribant d’un edifici i de l’altre anaven disputant-se els espais lliures amb comentaris despectius fets a l’aire sense referir-se a ningú en concret però amb la complicitat dels seus i la rancúnia dels altres que sí agafaven les indirectes.

El primer dia va passar sense més conseqüències, però a les zones comunes dels dos blocs es van reunir aquella vesprada per a prendre mesures.

A les cinc de la matinada del dia següent van baixar els de la torre, una mitja dotzena en total, al cap d’ells, com un conqueridor de les índies, Don Rodolfo. Amb cordes van encerclar un territori que van delimitar amb cadires, tovalloles de bany i ombrel·les. Com soldats de guardià van ocupar posicions estratègiques deixant unes altres tantes ombrel·les buides.

En arribar després, Bernat va veure l'ocupació i va subornar al conductor del tractor de la neteja amb vint euros perquè obligara a desmuntar-los la paradeta. Òbviament, després de l’esforç que havien fet matinant es van negar i el de la màquina va haver de continuar, ja que no estava per a romanços.

Bernat ràpidament va cridar Barrufet perquè posara ordre. Aquest els va dir que no es podia reservar espai per més que havien omplit la zona d’equipament de platja com a senyal d’ocupació. Si no hi era algú en una ombrel·la, la zona es considerava espai lliure. Com els defensors es van negar, allà darrere la seua corda, Barrufet va cridar a la policia nacional. Mentre venien a posar pau i ordre Bernat, cabut com ell sol, va plantar la cadira i la punta del pal de l’ombrel·la dins de la zona acotada llançant amb un gest teatral cadires, poals i pales de plàstic ben lluny. Rodolfo va anar i sense contemplacions va llançar a l’aigua les pertinences de Bernat. La batalla campal estava servida i dels objectes voladors van passar a les mans en allò que semblava un gravat de Goya.

Quan la policia va arribar Bernat i Rodolfo eren com carn empanada amb arena. Els cabells blancs dels dos estaven plantats com si foren emperadors bojos. El cos de Rodolfo estava ple de rasquinyades i li eixia sang del nas. Bernat tenia el pantaló esgarrat i se li veia una natja. L’ull dret el tenia tot unflat. Tot i que el sol encara no havia alçat un pam de terra ja s’havia combregat una multitud curiosa que entre les rialles i els xiuxiueigs tenia espectacle de bon matí. Va vindre una furgoneta de la policia nacional i van anar pujant esposats i amb agents entre ells per a evitar una nova batalla.

A la vora de la mar un xiquet i una xiqueta de cinc o sis anys acabaven de baixar amb les mares que havien posat les tovalloles lluny de la brega. Casualment eren inquilins dels dos edificis i acabaven d’arribar el dia anterior. Van acostar-se amb sorpresa a la vora de la mar i van jugar, com solen fer els xiquets, a botar les ones que anaven i venien amb ritme de vals.

La xiqueta li va preguntar. — Com et diuen?— El xiquet no ho va entendre, ja que era francés. Ella amb un somriure i senyalant-se el pit va dir. — Jo Laura— El xiquet va imitar el gest i va dir — Moi, je suis Marcel — Ella va agafar un poal de plàstic i li va dir. — Castell. Fem castell — i es va posar a fer un clot d’on traure arena mullada amb la qual fer torres. El xiquet ràpidament es va posar mans a l’obra.

Les mares a certa distància es van apropar en veure els xiquets jugar junts i, tímidament, amb un anglés bàsic van començar a xarrar.

Jordi Garcia Polop

"Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2023".

Il·lustració: Isabel Lluch

Entre la boira.

Aquesta tribu ha ressuscitat entre la boira dels erms. Ningú sap que mai van deixar d'existir. L'oblit s'acostuma, els anys i la terra s'acostumen a viure amb les tribus soterrades. Dels milers que van ser només ells han tornat a la boirina dels erms. Ara presideixen el seu cos, el refugi de fullaraca des d'on miraran començar el dia.

Tornen perquè el seu cant no envelleix, salten amb l'alé de la seua infància. Malgrat el renou arriben puntuals a la calor de les pedres.

Els valencians ja no tenen vertigen a la caiguda, flueixen amb aparent desordre però flueixen entre aquestes muntanyes, entre la boira lleugera de l'erm, entre aquest i un altre temps.

Pep Santatecla.

Il·lustració: Isabel Lluch

Jo, llibre a-TRIBU-lat.

Efectivament, m’empaita el rastre d’una quimera viscuda. Dos dies de dos nits successives. Llibre i portada. Perquè he somiat ser sang i saba d’un llibre. Estrany, no? Jo un llibre. Que amague. Que et conte.

Ser llibre és una sensació inexplicable, i més encara ser un llibre imaginat que mai no existirà si no és en mi compartit amb tu. Un llibre quadradet, tou, no massa gran, de paper reciclat, senzill, volubles les fulles, escrit des d’el cor, editat amb atenció extrema. Va ser abans del confinament.

Jo llibre, hauria estat presentat com tu i jo havíem decidit, ho teníem tan ben enllestit...Una bona promoció, després a fluir per les millors biblioteques i llibreries del país, estimat per un públic lector selecte. I encara que no m’agrada sobresortir, m’haurien fet destacar. La meua autora des de la paraula rigorosa, exigent i seductora alhora, hauria segellat cadascuna de les pàgines amb relats encisadors, vides interessants, poemes delicats, il·lustracions suggerents. Un conjunt capaç d’esbalair el lector més tafaner.

Però no. Res del que estava pensat va succeir. Abans d’eixir a la llum, m’enfonsaren en l’oblit. Confinat en la rebotiga d’una llibreria prestigiosa, he passat el temps empastifant-me de pols i silenci, resignat sense gemegar per la solitud, sense plorar per l’absència, sense doldre’m l’anonimat. Allí només temia l’arribada d’aquells que van pel barri arreplegant andròmines oblidades. Seria fatal ser fullaraca seca, presa del foc dels ignorants, matèria fungible reduïda a paper cremat. La festa de la consagració de la primavera, la sacralització del foc, dia 19 de març, podria esdevenir nit fatídica. La tribu fallera? Ai! La tem.

Angoixa’t, atribulat, neguitós...Sortosament me’n vaig lliurar!

Han estat massa dies sens percebre els dits d’alguna persona acaronant-me suaument el llomet, fullejant les pàgines, remirant la portada tan maca ella. He sentit la necessitat de la tendresa, qui no la desitja?

Entaforat en un racó fosc m’he sentit petit i indiferent. Arriscat a quedarme enrere, encallat, obsolet. Amortallat en el verí del meu propi fracàs. Covant la ràbia d’haver sigut només un somni passatger... Si els llibres construïm universos, som éssers de llum, ànimes lliures!

Però no tinc l’enyor absolut i trist. Em resta el veritable consol de que, qui em va somiar com escriptora, alena cada moment de cada dia la meua flaire de tinta fresca.

Li ho he deixat com a penyora d’aquelles nits d’aquells dies.

Passen els dies i ha tornat, el somni s’ha palesat de nou, estic entestat, vull viure en la memòria colectiva. Sóc un llibre en blanc amb possibilitats il·limitades. Estic per escriure. Tinc vida pròpia, serà la que tu i jo ens proposem. Apropa’t a mi escriptora, ocupa’m el buit. T’ofereix la blancor i la planada del meu espai verge per a que m’emplenes amb la densitat, la saviesa i l’experiència de les teues paraules. Intentaré indicar-te el camí, marcar-te fites i et respectaré.

Creuaràs l’endins de la meua pell on tot resta per estrenar. Sembraràs idees que arrelaran en mi, creixeran i faran fruits. Podrem ser un munt de preguntes i un bon grapat de respostes.

Sé que qui escriu, projecta el seu món interior: el rebré expectant. No vull crits ni sorolls. Desitje entre nosaltres l’entesa cordial. Empra bon llapis i millor paper, he d’estar escrit i dibuixat amb cura. No em taques, no em rebregues, no em trenques. Em sentiria mal.

Des de ja percep un magnetisme especial per tu. Anem?

Tu, escriptora receptiva

I tant que anem. Ja he pres paper i llapis com m’has exigit, tinc un quadern ben gros llest per emplenar-lo! De moment no seràs més que una maqueta. Només t’avançe que ens espera la vida de protagonistes joves, actuals, viurem inquietuds, patirem amb elles i ells, riurem i creixerem plegats. Començaré per Miriam, una adolescent a mig fer, personatge atractiu i particular. Et parlaré d’Ona i la seua desventurada i alhora vida feliç. Coneixeràs Miquel un xiquet esportista i primet... pels seus fets el descobriràs! També Sanç i Guillem i per no avançar-me més, te n’afeixego tres: Teresa, Beatriu i Oliver.

Tinc 21 anys, em dic Violeta i m’he enganxat a una droga que no em deixa fer res més que llegir. I quan, després de moltes hores asseguda, gose moure’m, és per buscar un paper i començar a escriure!

Ni menjar, ni beure, ni viure. Ara també, escriure.

Tinc 21 anys, soc Violeta i m’he convertit en una literatoadicta.

Violeta Lluc

La meua tribu.

En la meua tribu hi ha algú que sempre m'abraça per l’esquena.

Una espècie de company de vida.

O companya.

No ho tinc clar.

Perquè al girar-me torne l'abraçada sense importar-me qui l’haja donada.

En la meua tribu alguns porten pendents.

Altres tatuatges.

Hi ha inclús qui porta cèrcols en el nas o dilatacions en l'orella.

Alguns es besen com si no haguera un demà.

Els uns amb els altres.

Les altres amb les unes.

Siga com siga, queda clar que en la meua tribu ens agrada besar-nos.

I celebrar la vida.

I l'alegria dels nostres.

Inclús les agonies, per a digerir-les.

Inclús les penes, per a transformar-les.

Som el punt de partida on comença qualsevol revolució.

La manifestació de l'esperit lliure.

La mescla entre l'afany tradicional i la generació del canvi.

En la meua tribu no hi ha la paraula frontera.

Ni la incapacitat dels integrants.

En el seu lloc, hi ha benvingudes infinites.

I valideses col·lectives.

Potser, el reclam de l'alegria que no acaba.

La responsabilitat de la felicitat propagada.

En la meua tribu, la missió és concisa.

Som el lloc on tots tenen cabuda.

La por no s'embossa en les canonades de la vida.

Preferim destil·lar treball.

L'esforç del dia a dia.

Les portes sempre estaran obertes.

Perquè l'únic forrellat se'l posem a l'enveja.

En la meua tribu no importa la religió.

Ni el sexe.

Ni la política.

Ni el gènere.

En la meua tribu només importa que rebem una abraçada per l’esquena.

I que, al girar-nos, trobem la germandat.

Algú que siga una persona amiga.

En la meua tribu l'important és que no és meua.

Que és de tots.

La meua tribu és la meua falla.

La millor de les famílies.

Mario Miret

"Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2023".

Valenta.

Hui és el dia.

Tanques la porta, deixes darrere tota una vida, amb els records i éssers més estimats; i abandones el únics fonaments que has conegut.

La por et colpeja a les costelles, al ritme de cada batec.

Cada pas que dones t’allunya uns centímetres del teu passat i t’apropa a la incertesa.

Et sents més petita que mai, i aprens, que pots marxar sense dir adéu, o dir adéu i no marxar mai.

Toca pujar a eixa barca amb bitllet sols d’anada, amb l’única esperança d’un nou començament.

Hi ha avís de tempesta, però no existeix temporal que hui puga enderrocar-te.

Bruel.

La nit és ta companya en tan llarga travessa.

La lluna treu el cap, les estrelles et guien i la por t’abraça.

Ja s’albira terra, una nova vida t’espera, i plores, però sense saber perquè encara que a la teua ment tingues més de mil motius.

Somies amb impossibles i t’agafes a l’esperança de ser una més entre tants desconeguts.

Et sents buida, estranya, abandonada a la sort.

Torna a tu el record de la llar, i et dius que no el deixares enrere, perquè la teua llar sempre estarà allá on tu sigues.

Benvinguda a casa, valenta.

JOTADOSELE.

Atàviques mirades cap al no-res dibuixen l’encenall de la desídia.

Bruel salvatge clama candent en la immensitat feréstega dels teus ulls.

Serves la TERRA arrabassada per la destral de l’odi, i esborres la memòria per ofegar el plor sumit en la misèria.

Orgull de raça coratjosa llargament empassat davant l’ecocidi programat d’un poble valerós.

Desesclavitzes el passat per sumar-te cofoia a la Festa de la Primavera, en un aplec orgàsmic de disbauxa i sentiments.

Impertèrrita. albires en la mirada un cant d’esperança a un futur encisador.

Doménec Canet i Escolano.

Bambara.

Amb una nina d'ivori jugava Elna, l'estimada, en la riba del riu Baoulé, molt a prop dels dansaires que, abillats amb màscares d'antílop, oferien a Chiwara, animal dels cultius, com a signe de gratitud, les seues millors cabrioles i volantins; ells el sol i elles la terra, encorbant els cossos per a aconseguir tombarelles impossibles.

Ritual d’eurítmia que no cessa en un escenari de bullici acalorat, on l'arena calenta del desert impregnava una atmosfera vibrant, amanida, així mateix, amb el rebombori escandalós dels timbals, cadència cíclica; i que, amb un colpeig constant, ho inundava tot i negava de sorollosa pau la concurrència. Calma per als ancestres.

Elna va alçar el cap i va advertir que Nabil, el noble, s'acostava a la callada, lliscant els peus, menuts i descalços, al mateix ritme que el tam-tam i sacsant entre els braços una titella de baobab, desmanotada, que va acostar cap a la xiqueta perquè, a través de pantomimes rudimentàries, però sinceres, acabara dient el que l'infant callava avergonyit.

La fusta i l'ivori dels seus joguets es van fondre; recreació venturosa, preludi de passions d'infantesa, innocents i crèdules, encara edulcorades per la puresa de les seues ànimes sense cicatrius. I de la mateixa manera, els seus ulls foscos i profunds es van alinear a través d'una mirada fugaç, però que va semblar eterna i que va produir punxades en tots dos cors.

I és que els bambara tenen aqueixa capacitat de revelar, sense paraules, de fabricar objectes tribals i de saltironar interpretacions expansives, de connectar amb les voluntats dels iguals i, en total simbiosi amb l’entorn, romandre units al sol i a la terra que els ofereixen cultiu i a l'os i a la fusta que conformen l'essència de les seues passions heretades.

Toni Colomina Subiela

"Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2023".

Canviar les tribus? Pur miratge

Què és l'acord?, l'arribada d'entesa, eixe difícil mot que permet viure en convivència, sentir, empatitzar i posar-se en el lloc de l'altre, ja siga per mantindre una conversa o viure en societat.

De l'Antiga Grècia, coneixem molt, ens han arribat moltíssimes referències, ja siga en escriptura, d'art o arquitectura, peça fonamental del que avui som es el que es va construir fa tantíssims segles a la vora del Mediterrani.

Una de les herències més dotades va ser la creació de la democràcia, paraula que prové de l'antiga paraula «demos» que que fa referència a tota la població, en l'antiga Grècia, cada ciutat s´organitzava com una pròpia tribu i tenia les seues pròpies formes de govern.

La creació de l'assemblearisme, del debat, de l'arribada a acords, és una de les empremtes més importants que ens ha deixat aquesta antiga civilització, i que avui a més o menys èxit a arribat fins els nostres dies.

Amb el pas del temps, eixe debat, ha anat especialitzant-se i els debats han arribat instaurant-se a les seus de govern, convertint personatges públics els polítics dedicats en exclusiva en l'àrdua feina de governar i gestionar el futur de les nostres ciutats i països.

Tradicionalment i tornat al passat, la gent més llesta, més gran i amb més experiència acaparava els debats. La capacitat d´oratòria i el signe populista d'alguns discursos podia fer caure cap un costat o un altre el debat existent. Amb el pas del temps, aquests gestors de lo públic han convertit aquesta feinada quasi en un estil de vida, en ser una tribu en si mateixa, encenent el debat públic i la picabaralla mentre d'amagat tancaven acords per mantenir-se en el poder.

L'allunyament cada vegada més estés del poble, els privilegis adquirits amb el pas del temps, eixa informació privilegiada per a ús particular o tractes vorejant la legalitat, ha produït un desarrelament amb la classe política que ens governa. Eixa eina fonamental de la nostra forma de viure i comportar-nos, de la nostra democràcia, creient en líders capaços de crear lleis que ens duguen a viure una vida millor i un futur esperançador, malauradament s'han convertit en personatges en si mateixa, en ares de l'espectacle.

Aquest any també es compleixen 12 anys d´un dels successos que alguns vam rebre amb la major de les il·lusions que podria haver transformat la forma de viure, sacsejar l'establert, fer neteja. Les tribus presents als governs devien desaparèixer. Aquell moviment esperançador que molts vàrem abraçar en ares de transformar allò que feia olor a naftalina. Com deia una cançó d´en Pau Alabajos « D'acord, nosaltres som els utòpics, idealistes ingenus que no fem més que somiar, però estem farts de creuar-nos de braços mentre la terra s´afona sota els nostres peus»

Aquell moviment assembleista, que tornava a apropar a la gent el debat, a creure que s'en podia canviar les coses, amb un debat seré, amb arguments sòlids i farcits d'experiències, situant de nou les persones, i els seues problemes al centre de l'acció.

Els de baix contra els de dalt, canvis, transparència, els uniformes i vestits de la tribu, devien desaparèixer, vindríem a canviar el mon.

Aquella tribu de gent ben vestida, amb tratges i corbates, posava el crit al cel, què era allò que tot el món podia debatre? Què era allò de plantejar la caiguda de privilegis? Tot al servei del poble? Tot en assemblea? No podia ser.

Aquells pensadors, aquells lluitadors que veníem a canviar el mon, vam arribar a les institucions, el canvi havia arribat, havia caigut la tribu política, nosaltres som el poble, i no serem com ells, ens repetíem, havíem vençut, però que ingenus érem.

La tribu política tradicional però, no estava vençuda i sabia que una vegada allà el mimetisme i l'aura de poder faria ressò poc a poc engolint-nos, fent-nos com ells, però nosaltres no érem conscients.

I així va ser, quan aquell debat arriba als estaments, prompte els vells membres van anar traslladant les velles costums als nouvinguts, i quasi sense adonar-se´n van anar convertint, vam anar mudant la pell i les velles promeses de debat serè, d´'humilitat i de transparència varen caure en l'oblit. La tribu política havia tornat a guanyar. No hi havia solució.

Carles Morant Peiró

Tribal.

Manifest per unes Falles Originals (MFOP)

L’alegria és musicada i exhibida amb luxe i enjoiament. El fum dansant en l’espai, el so crepitant del foc, la llum amb vida interior, la palpitant flor rosa en els pits i rostres. Això són les Falles, un espectacle dels sentits que va molt més enllà del monument i de la festa i que ens parla de nosaltres mateixos, que ens ajuda a (re)conèixer-nos. És el perfecte espill de la societat.

Així, l’autoconcepte dels valencians passa sovint pel filtre faller, i aquesta responsabilitat ens investeix d’un deure cívic inexcusable, el d’entonar un Manifest per unes Falles Originals i Populars en el seu missatge i en el seu exemple. Volem dir originals i «purificades», mitjançant el foc purificador si cal, però no «puristes», immòbils i travessades d’esquerdes que amenacen la seua estabilitat com a patrimoni únic dels pobles de la Mediterrània.

Les Falles naixen històricament en ciutats i pobles de l’extensa plana del golf de València, quasi podríem dir que sense relleu topogràfic ni desnivells pronunciats. I això podria dur-nos, si forcem una bella metàfora, a creure que les Falles no naixen jerarquitzades com les viles medievals, amb el castell o la catedral a la part més elevada i la resta de les classes socials desafavorides disseminades per uns vessants de menor transcendència i renda. Què en penseu?

Pot ser cert que les Falles estiguen al marge de les societats que les engendren, les gesten i les parixen? Engendrar, gestar, parir... Per cert, les Falles també representen tres estadis, de manera molt semblant al proverbi japonés que afirma que els éssers humans tenim tres màscares:

·Amb la primera ens mostrem obertament al món: és una màscara impol·luta, immaculada i conciliadora.

·Amb la segona exhibim les nostres millors gales a la família i als amics més pròxims: és una màscara certament real, però no del tot sincera.

·Amb la tercera màscara ens reservem el més íntim i profund: és la màscara que mai no mostrarem a ningú, però és la que més fidelment ens defineix.

Quina màscara penseu que s’ajusta millor a les Falles? O totes tres depenent del moment i l’ocasió? Espereu, abans de respondre, seguirem amb el joc. Haurem d’apostar per la sorpresa, pel secret, per la conxorxa satírica i per l’escopeta de sal (políticament parlant), i continuar sent sacrílegs, inconformistes i revolucionaris. També haurem de superar alguns tòpics, com el que ens dibuixa unes Falles de camp, immerses en la bucòlica vida rural, perquè les Falles són un fenomen aclaparadorament urbà, vilatà, i només emeten un eco estrafet, deformat, del que és realment l’horta. En aquest sentit, també podríem preguntar-nos si el món faller ha sabut reflectir els desequilibris territorials o el veritable tarannà de cada espai geogràfic, o si ha analitzat adequadament les desigualtats socials i polítiques i les injustícies per tractar de pal·liar-les...

El repte està servit, i cal afrontar amb originalitat una era contemporània constituïda més per fragments que per conjunts organitzats o sistemes. I ací les Falles tenen molt a dir, des de la seua talaia privilegiada, per la multiplicitat de ritus que posen en marxa i per una espontaneïtat que no s’ha perdut ni per la monumentalització ni per la rígida institucionalització dels últims temps. Precisament com les tribus que estableixen amb naturalitat els seus mecanismes de cohesió i de solidaritat social.

Si la cultura fallera està cridada a encapçalar un procés de ruptura progressiva com a immens i vigorós moviment social que és, des de la base, també és cert que el seu instrument seran les comissions i els monuments, aqueixa exitosa evolució del sainet en 3-D que resumeix a la perfecció el triomf del cartó com a matèria primera i de l'antropomorfització figurativa, és a dir, d’un col·lectiu humà dominador i conscient del seu destí: divinització del ninot en cavalcada, indults, i altres formes d’amnistia de la representació simbòlica d’una societat...

Si bé és cert que la competició entre barris o entre cruïlles de carrers no sol ser ideològica, i que ha contribuït a la monumentalització, al gegantisme industrial i a la complexificació (procés de selecció natural encaminat a una particular especiació, que ací són les diferents categories de premis), a l’hora de valorar la imatgeria fallera no podem passar per alt certes lleis, o mites:

·Llei 1: creure que no es fa política quan sempre es fa política.

·Llei 2, o mite 1: els premis són una recompensa proporcional als esforços d’un any de treball.

·Llei 3, o mite 2: les falles són endògenes, però tenen contínues ingerències exteriors.

·Llei 4, o mite 3: la festa en plenitud ha de ser invasiva i involucrar a tots els éssers, humans o animals (coets).

·Llei 5: els infants estan integrats en la festa, però potser no inclosos del tot.

·Llei 6: la figuració humana, per empatia, mai no és innocent ni innòcua. Un tòtem animal... això són figues d’un altre paner.

Per anar acabant, també cal parar esment en altres elements: els jurats, l’himne festiu, l’abstracció dels sentiments, l’apoteòsica nit de la cremà, que és pura epifania... I ningú no s’estranya que després de l’holocaust, de l’absoluta transcendència de la imatge partícip d’un desig i somni compartit, existesca un endemà? Miscel·lània i sincretisme: què en resta, i que se’n va per sempre després de la nit màgica, única? «Cendra» és un mot incomptable, sense plural, i tant hi fa que ens referim a la quaresmal o a qualsevol altre tipus de cendra, com en aquest cas a la fallera.

Com més monumentalitat més flama, i més proximitat al cel, com una primitiva pira funerària, i més ostentació calòrica. Som amants d’allò efímer, d’allò immarcescible, de la bellesa segrestada en un record, que no arribarà mai a corrompre’s, a podrir-se. El passat és un vell objecte pesant i el futur ens esguarda lleuger, altiu i esperançat. És la nostra manera d’esguardar l’eternitat des d’un angle, des d’un dels nostres volguts racons quotidians i rodejats de les persones que més estimem.

Carles Miret Estruch

El pi mes bell de les valls.

A la Vall de Gallinera

Quan aquella llavor va revinclar baix terra i sortí a la llum tardorenca de les valls, no era aquest el destí que la natura havia escollit per a tu.

En aquella gènesi, el teu cos anà cisellant-se amb una cadència mesurada de pluja i vent.

Campanar vellutat, torrassa clivellada, columna viva.

La teua pell , envestint fang, argila i caolí aconseguí desfer-se de la roca que la premia per tal d’ésser el pi més bell de les valls.

Malgrat la teua bellesa mareperla, la teua verdor plomada i eixe tronc farcit d’espera, el foc no et volgué posseir quan aquell estiu el mateix Infern baixà a les valls, i sense pietat, socarrimà els teus germans de terra.

Fou un comiat lent, dolorós. D’eixe que se fa esperar però que quan arriba, assassina l’ànima.

Aquella festa de verdor que coronava ses caps esdevingué un telarany de branques perdudes en la llunyania mentre tu, oasi de vida, arrecerares sol el dol pel teu llinatge.

Fou un artista ja vell i cansat, qui va veure la teua pena solcada a les branques i acaronant-te l’aspra pell feta cuirassa, et va prometre unir-te a la teua difunta tribu de la manera més vella.

T’arrencà de soca-rel fins deixar nua la roca que t’emparava i, tot emportant-te lluny d’aquell mausoleu ressecat, et desventrà escorça i saba per tal d’esculpir-te i envernissar-te.

En clara metamorfosi, tot el fustam que et formava esdevingué ninot de falla quan aquella Nit de Sant Josep, després de tanta orfenesa, un foc no amenaçador sinó purificador, et feu unir-te -en desitjat sacrifici- a la teua estirp.

Vicent Lloret

“ Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2023”.

"Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2023".

Executiva

President: Diego Rufat Melo

Sot-President 1er: Borja Abargues Carbó

Sot-President 2on: Rafa Gregori Pascual

Secretari: Joanvi Miñana Segura

Sot-Secretari: David Alfaro Aparisi

Tresorer: Pablo Laporta Frasquet

Comptador: Kiko Lloret Blasco

Delegat de Festes: Adrián Muñoz Montaner

Sot-Delegat de Festes: Javi García Escrivà

Delegació de Festes: Sergi Enguix Gomar, Héctor Martínez, Victor Gregori, Carles Morant, Ausiàs Vila, Borja Pérez, Suso Martí, Vicent Martínez, Hugo Martínez

Loter: Jose Luís Solera Fuster

Sot-Loter: Oscar Climent Martínez

Delegada de Dones i protocol: Gema Cabanilles Sendra

Delegada d'Infantils: Lorena Castellà Lloret

Delegat de Rifes: Salva Gregori Cervera

Delegat de Cavalcada: Borja Ruiz Sanmateu

Delegats Federació de Falles: Diego Rufat Melo, Joanvi Miñana Segura i

Adrián Muñoz Montaner

Delegat CPRRI: Santiago Peiró Tarrasó

Delegat Junta de Govern: Diego Rufat Melo

Delegada Relacions Públiques: Bea Garcia Sarrión

Delegada de Llibret: Elena Bañuls Pérez

Delegació de llibret: Borja Abargues Carbó, David Alfaro Aparisi, Eduardo Montoro

Algaba, Lolín Serralta Martí, Manolo Boronat Llorca.

Delegat de Publicitat: Paco Bonet Canet i Marcos Cabanilles Martí

Delegades de Festival Musical Infantil: Marta Marcos Muñoz i Maria Mengual Navarro

Delegat d'Emissió: Diego Rufat Melo

Delegat d'Informatiu: Borja Abargues Carbó

Delegat d'Arxiu: Santiago Peiró Tarrasó

Delegada de Premsa, Radio i Xarxes Socials: Lara Miñana Segura

Delegat de Jocs: Lluis Orengo Morant

Delegat de truc absolut: Lluís Orengo Morant

Delegada de Truc Femení: Raquel Insa Xaixo

Delegat de truc senior mixte: Sergi Enguix Gomar

Delegada de Bac: Marisa Boscá Sanfélix

Delegats de Monuments: Alberto de Sanfélix Brotons, Pablo Laporta Frasquet i Borja Abargues Carbó

Delegats de Plantà: Borja Abargues Carbó, Pablo Laporta Frasquet i Joanvi Miñana Segura

Delegat de Grua: Juanlu Bañuls Alborch

Delegats de Cremà: Juanlu Bañuls Alborch i Toni Pérez Costa

Delegat d'estandart: Paquito Pérez Almiñana

Coeters: Alfons Rufat Moragues, Vicent Domenech Barranca, Fernando Abargues Blasco

Delegat de transport: Fernando Abargues Blasco

Premis

1er Premi portà Llibret de Falla

1er Premi Critica Local

1er Premi Ingeni i Gracia Infantil

1er Premi Ingeni i Gracia Major

2on Premi Falla Infantil Especial

2on Premi Falla Major Especial

3er Premi Llibret LLuis Català

4art Premi campionat Truc Femení

7e Premi Cavalcada unificada

12e Premi Festival Musical Infantil

23e Premi Llibret l’ùs del valencià

Guanyadora Premi Ortifus a la coherència

Gesmils d'argent de la JLF

Sergio Escrivà Chova

Joanvi Miñana Segura

Lara Miñana Segura

Laura Montero Sancritóbal

Lucia Peiró Pelayo

Verónica Sabater Martínez

Inma Melo Morant

Juan Fernández Bermúdez

Lorena Castellà Lloret

Lorena Colomina Subiela

Paquita Mayans Fernández

Josep Martín Clos

Alicia Ramírez García

Gesmils d'or de la JLF

Pablo Laporta Frasquet

Suni Romaguera Bertó

Quique Miñana Peiró

Mª Lola Moragues Fort

Mª Lola Martí Gadea

Mª Teresa Moratal Climent

Escuts Argent Falla Corea

Ausias Vila Castellà

Joan Martí Serra Part

Maria Micó Granados

Miguel Micó Granados

Oscar Ferrairó Reig

Verónica Tro Padilla

Jose Luis Aparisi Belenguer

Susana Vivó Garcia

Carmen Gregory

Mary Ann Gregory

Escuts Or Falla Corea

Reme Melo Morant

Lorena Colomina Subiela

Esther Moragues Castelló

Liliana Fuster Moragues

Borja Abargues Carbó

Reyes Carbó Miñana

Fernando Abargues Blasco

Cens Faller Infantil 2023

Abad Peris, Eloi

Abargues Buchó, Sira

Abargues Buchó, Vega

Abargues Buchó, Duna

Alfaro Tormo, Delia

Arlandis Melo, Aitana

Arlandis Melo, Evan

Arlandis Melo, Joan

Arlandis Melo, Olivia

Ayoroa Rubio, Favio

Bañuls Estruch, Jorge

Bergaz Serralta, Laia

Bergaz Serralta, Marc

Berto Bosca, Andrea

Berto Bosca, Pau

Berto Moragues, Aaron

Berto Moragues, Ian

Bernal Arlandis, Esther

Bonet Moreno, Claudia

Bonet Moreno, Paula

Boronat Climent, Blanca

Boronat Moragues, Manel

Boronat Moragues, Miquel

Bou Moratal, Aimar

Bou Moratal, Lucas

Burguera Abargues, Mara

Cabanilles Escrivà, Paula

Cardenas Rufat, Sergio

Carreras Soriano,Bruno

Carreras Soriano,Clara

Casanova Ciscar,Candela

Clar Montoro, Mauro

Clar Montoro, Román

Cloquell Poquet, Helena

Contero Morant, Emma de Sanfelix Colomina, Quique de Sanfelix Colomina, Maria

Diaz Garcia, Mireia

Diaz Garcia, Rafael

Escrivà Alfaro,Manuel

Escriva Garcia, Guillem

Escriva Garcia, Marc

Escrivá Lopez Joana

Escrivá Morcillo, Alba

Estornell Valle, Izan

Faus Mellado, Bianca

Ferrairó Montero, Valeria

Ferrer Fitor, Nicolás

Ferrer Garcia, Ferràn

Ferrer Garcia, Pere

Ferrer Romero, Claudia

Franco Ortolà, Quim

Franco Sanchis, Candela

Frasquet Arenas, Irene

Frasquet Ases, Roman

Frasquet Mengual, Enzo

Gadea Fuster, Adriana

Gadea Fuster, Martina

Gadea Fuster, Roser

Garcia Galan, Fredu

Garcia Morant, Carme

Garcia Morant, Cesc

García Ramis, Joana

Granado Mascarell, Olivia

Gregori Llorens, Alberto

Gregori Llorens, Carla

Gomar Ferri, Carlota

Laporta Sabater, Marta

Legon Calero, Melanie

Lerma Moncho, Hector

Lloret Orengo, Berta

Lloret Orengo, Blanca

Martin Fuster, Ariadna

Martin Fuster, Marina

Martinez Alborch, Juan Miguel

Martínez López, Nora

Martinez Miñarro, Laura

Martínez Nàcher, Joana Gemma

Martinez Saiz, Maria

Mascarell Peiró, Júlia

Matoses Ramis, Fran

Mayor Cortés, Lara

Mestre Carbó, Òscar

Micó Valle, Eiden

Miralles Perez, Aisha

Miñana Requena, Marc

Miñana Requena, Alvaro

Moltó Julio, Carmen

Moltó Julio, Gonzalo

Muñoz Abargues, Hugo

Muñoz Abargues, Martin

Muñoz Faus, Jordi

Muñoz Faus, Mar

Nieto Moragues, Mauro

Olaso Timoner, Rafa Ortiz Novejarque,Belen Ortiz Perello,Marc

Peiró Bañuls, Daniel Peiró Blanes, Carlos Piqueres Martinez, Mara Piqueres Martinez, Olivia Prieto Palaminos,Marta Ribes Sanfélix, Maria Rodrigo Garrigós, Angel Rodrigo Lerma, Mireia Rodriguez Melo, Adrià

Rodríguez Melo, Alba Rodriguez Melo, Aleix Rufat Miñana, Gal.la Salom Fernadez, Maria Sanchez Jimenez, Keira Sanchez Orengo, Zoe Sanjuan Monerris, Eva Sanjuan Monerris, Joaquin Seguí Martínez, Cayetana Soler Romero, Mireia Solera Gilabert, Carla Solera Gilabert, Martina Torres Costa, Andre Tró Catalá, Gabriel Tró Catalá, Martin Zuñiga Camarena, Martina

C/ ALZIRA, 10 BJ

46701 GANDIA VALENCIA

TELF: 962871460