Tribu.

Jo no sé què és una tribu sentir una percussió ancestral que tot el món invente la meua cançó i la cante que celebren els meus primers cent dies de vida que algú em mire, em reconega i parle un llenguatge que jo comprenga que no m'escape el signe del temps en una ucronia perpètua que l'altre fonga com una mantega pura que els olis no destrien mai que una ventada se'ns enduga de manera proverbial que una pluja impacte a les cases, caient sobre arbres, troncs i tiges, que la saba siga sang i màscara que a totes ens hagen contat les mateixes històries i les recordem que una cosmogonia portara el nostre món al Món que l'èpica tinguera un lloc per a tu i per a mi, per a nosaltres que el nostre espai fora sincer i cerimonial ple d'enteixinats fets de veus i colors i canyes que la veritat em fera vetlar, enmig de la nit en una nit qualsevol en què vam decidir fugir [Mai revelar d'on veníem].

Verónica Pérez Lloret