Al Calor de la foguera.

Sempre li havia agradat el calor del foc, endinsar-se en el ball de les flames, resseguir el reflex de la llum al rostre de Marc, reflex que ara s’amagava i reapareixia entre les arrugues i cicatrius que la vida hi havia dibuixat. El mirava i donava gràcies que fóra el seu home, amic, amant, company de vida. Que templat n’era! Fredolina com era la seua natura, el foc era el seu aliat. També ho era del seu cos alleugerint el dolor quan el reuma li trencava els dits. El maleït reuma que anava botant de generació en generació per les dones de la seua família esculpint les seues mans i posant a prova la resistència de les seues ànimes. Li agradava el silenci front a la foguera, només trencat pel crepitar de la fusta. Estimava sentir-se en comunió amb la resta sense necessitat de combatre el silenci amb paraules que no són capaces de millorar-lo. Estirà les mans dolorides més a prop del foc. Li recordaren les mans de la iaia.

La iaia, nascuda a l’últim terç del segle XX, de la generació X, que havia passat a la història com a una de les més responsables de tot el que vingué després. Responsables, culpables, odiats. Últimament alguns relats i pel·lícules estaven revisant, encara que tímidament, el judici que la història els havia fet. Ella, la seua neta, de no haver sigut pel que va passar hauria d’haver sigut generació beta i haver nascut al 2050. Tant se val perquè ni el calendari era ja el de la iaia, ni el de la mare. El Dia C ho va canviar tot. Dia C, que ni va ser un dia sinó un seguit interminable, ni ningú sap ben bé perquè li posaren Dia C. Tantes versions com idiomes: que si calamitat, que si catàstrofe, que si canvi climàtic, col·lapse o cataclisme... algun polític de l’època, més dotat per a la altisonància vàcua que per fer alguna cosa de trellat, va dir que en realitat la C era de catapulta perquè anava a catapultar al futur el país, cap al progrés i al creixement econòmic, només passara aquest xicotet contratemps. Xicotet contratemps, deia... El cas és que va passar a la història com “el catapultat” perquè l’únic que la gent va poder catapultar va ser allò que sobrava i encara que per aquells temps sobrava poc, va considerar que ell sí estava de més. La iaia i la mare se’n reien contat esta història que adornaven en les llargues nits post C i ens feien riure a les xiquetes i xiquets.

La seua mirada va passar de Marc a Savina que ja tenia la panxa ben redoneta. Per a Sant Joan esperaven al segon net. Les analítiques de sang havien dit que era un xic. Un altre xic. No podrien aprofitar molta roba perquè son germà Manuel havia nascut a finals de desembre. Però aprofitaria la roba d’Iris, la filla de Carmiua, que era de maig. Quina sort ser un rogle tan gran, fent front comú, com una gran família. Savina anava a dir-se Esperança perquè era el símbol de vida després del Dia C. De fet, molts xiquets i xiquetes de la generació post C es deien Esperança. Però Savina venia de natges i va nàixer dempeus, tan decidida que els seus peuets quasi arribaren a tocar el sol quan Aurora va pegar l’últim espentó abans que l’empomaren. En eixe moment va decidir que la xiqueta anava a arrelar amb força a la terra com les savines del poble de la seua rebesàvia.

Mentre les flames s’enlairaven amunt i més amunt, Aurora seguia immersa en els seus records, en els records de sa mare, en els records de la seua àvia que viatjaven pel temps a través dels relats. Relats a vora foc, històries de sobretaula i ressopó, contes d’abans de dormir. Demà havien quedat per a arreglar algunes canonades de les basses de rec que perdien aigua, basses que en temps passats havien sigut piscines. En la post C s’havien reconvertit en aljubs que alimentaven l’hort que donava de menjar a aquella xicoteta comunitat. La mare contava com es van organitzar, com van utilitzar el que tenien al seu abast per a posarho al servei del bé comú i de la vida, perquè aleshores es tractava de sobreviure. Prompte s’adonaren que només treballant col·lectivament se n’eixirien. Però lo de les canonades seria demà, hui podia gaudir del foc sense preses, perquè també el temps havia adquirit una altra dimensió. Quasi mai es feia tard per a res. No calia córrer. Ningú tenia la sensació de perdre el temps perquè potser el Dia C els va convertir en amos del temps alliberant-los de ser esclaus del rellotge.

Molt havia canviat el món des del naixement de Savina. Aurora recordava com se li caigueren llàgrimes d’alegria en vore que el seu net menjava peix de la mar. Quantes llàgrimes amargues va haver de contindre perquè Savina va nàixer i créixer en el temps de la mar morta, just abans que els gestors marítims i portuaris hagueren de respondre davant la gent per la catàstrofe que havien provocat amb infraestructures tan cares com inútils al bé comú. Quanta falta havien fet aquells recursos. Com haguera canviat la història si eixos ingents recursos s’hagueren emprat per a evitar el Dia C, o almenys per mitigar-lo. I això que n’hi hagué veus que ho advertien, eixes veus que ara a poc a poc s’estaven traguent a la llum en la revisió un poc menys severa de la història. La vida tornava a la mar i com si d’una revenja es tractara habitava els indrets en un altre temps gens pensats per albergar-la. Li vingué a la ment l’esclat d’alegria quan van celebrar que la mar tornava a donar de menjar torrant sardines i menjant clòtxines en aquell tòrrid final de juny. I com al final del dia després de riure, ballar, abraçar-se i celebrar es tiraren a les basses a refrescar-se i a vora riu a estimar-se. D’aquella nit màgica en donaren compte nou mesos després alguns naixements.

Havien aprés molt en estes difícils dècades. Havien aprés el que generacions anteriors havien desaprés i menystingut: allò essencial i imprescindible. Sort que la iaia els havia advertit a la mare i els tios que no es desprengueren de les terres. Que la terra era lo més important. Bé s’adonaren quan els fons d’inversió van insistir primer de manera amable i després amenaçadora que volien comprar eixes terres. Van fer front comú amb algunes famílies més que es van erigir en resistència. Després vingué el Dia C i els anys de la post C i desaparegueren els fons d’inversió.

Havien aconseguit fer-se amb unes terres que una gran corporació havia abandonat quan els panells solars instal·lats subvencionats amb fons públics els va trencar la Gran Pedregada del Dia C. Van poder aprofitar alguns materials que quedaren dempeus i les hectàrees de terra per a conreus. Amb l’ombra d’algunes estructures provaven de noves espècies que s’adaptaren al nou clima, més resistents al calor i als canvis bruscos de temperatures, a la falta i a l’excés d’aigua. Les resines modificades amb components ceràmiques que persones investigadores que havien treballat a les universitats i instituts tecnològics van crear, es fabricaren proteccions front al fred, la calor i la pedra. Eixa maleïda pedra que tantes vides havia costat. Les cicatrius a la cara de Marc bé testimoniaven la sort que havien tingut de sobreviure quan amb els seus cossos protegiren el xicotet cos de Savina. Però resistiren i se li va dibuixar un somriure en recordar com en aquella època celebraven cada xicotet triomf: eixa olivera que donava fruits, eixe tendal que aguantava la pedra, eixes tomates que no necessitaven quasi aigua per a créixer... el triomf de la vida.

Tot això repassava el seu cap davant de la foguera. Mirava les cares de la gent, la seua gent, persones del seu barri, família, amics, en una nit especial, promesa de primavera. Esta nit no era de silencis sinó especialment bulliciosa. I la foguera era també especial, més gran amb estores velles, graneres desgastades, malsons per a pair i somnis que parir. Va recordar una vella història de la seua iaia que li feia gràcia. La iaia ja molt major només repetia que la salvació era allò comunitari, la tribu. Persones fent costat als seus veïns i veïnes. La tribu. Una gran família amb sang o sense sang, que la sang només serveix per a fer botifarres, bonegava. Al final quan ja la seua ment havia abandonat els codis comuns, només repetia “la tribu, cuideu de la tribu, refugieu-vos a la tribu i vos salvareu”. I Aurora i els seus cosins es fotien d’ella.

I va ser en eixe instant amb el ball de les flames de Sant Josep com a bressol que li va trobar sentit a tot allò. Sí, aquella era la seua tribu, la tribu d’incondicionals que compartien la vida i s’acompanyaven en la mort i el dol. La tribu! La seguretat, els afectes, l’amor, la pell, l’alegria, la pena, els desencontres, les abraçades... la vida.

Dos llàgrimes de saviesa recorregueren les seues galtes mentre un somriure ample es dibuixà a la seua cara. Beneïda tribu!