Llibret 2021 "Els setanta de foc". Foguera Doctor Bergez Carolinas. Alacant.

Els setanta

de foc

Alacant 2021

FOGUERA DOCTOR BERGEZ CAROLINAS El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2021.

ALS XIQUETS I XIQUETES DE DOCTOR BERGEZ CAROLINAS Benvolguts xiquets, xiquetes i veïns, em dirigisc a vosaltres com a presidenta infantil de la nostra foguera Doctor Bergez Carolinas.

En primer lloc, us vull donar l’enhorabona per com esteu portant aquests moments tan difícils que ens està tocant viure. Heu demostrat la passió que sentiu per la Festa, ja que malgrat no haver pogut gaudir durant dos anys seguits de les nostres estimades Fogueres estàveu al peu del canó en cada acte a què heu pogut anar.

Adriana, Valentina i Lucia, les nostres representants infantils; quan puga haver-hi fogueres, aquestes seran inoblidables per a vosaltres, i jo estaré ací per a acompanyar-vos i ajudar-vos perquè gaudiu al màxim cada moment, perquè serà únic.

També vull dirigir-me a les representants adultes, Bàrbara, María i Alicia i, per descomptat, a la seua presidenta, M. José per a dir-vos que tot arriba, i quan la pandèmia ens deixe celebrar les nostres anhelades fogueres serà un gran any que mai oblidareu.

Finalment, m’agradaria animar els xiquets i xiquetes del barri a formar part de la nostra comissió perquè puguen viure les Fogueres durant tot l’any, i us assegure que no us en penedireu.

Ja solament vull dir que tant de bo s’acabe prompte la pandèmia i l’any 2022 puguem celebrar unes grans i anhelades fogueres que mai oblidarem.

Una salutació a tots.

Ainara Muñoz Meneses PRESIDENTA INFANTIL

002

En la meua ja llarga vida festera, estic segura que mai m’he trobat amb una situació com la que preludien aquestes pàgines. És a dir, oferir el llibret d’una foguera.

El de la Foguera Dr. Bergez Carolinas, sense que les festes se celebren. Es tracta d’escriure un saluda per al llibret d’enguany sense festes, i en van dos. No és gens fàcil, però per això és necessari escriure aquestes línies.

Hi ha molts alacantins que encara no coneixen bé el món de les Fogueres i creuen que només suposen quatre dies de bullici. I no obstant això, no és així. És l’expressió de tot un any de treball per part d’uns pocs, per a oferir als ciutadans i visitants uns dies d’esplai plens de cultura, tradicions i art. Es treballa amb entusiasme i molt sacrifici per a poder plantar aquests monuments que alegren els nostres carrers, com a expressió màxima d’una manera d’entendre la nostra pròpia personalitat com a poble.

Foc i esperança

A través d’aquestes paraules vull fer arribar el meu agraïment a tots aquells veïns, amics i comerços que creuen en nosaltres i ens ajuden a ser més grans, i en aquests durs moments vull donar-los les gràcies i desitjar-los molta força i ànim. En certa manera, a tots ells va dedicada aquesta publicació tan insòlita, que ens ompli de records, d’enyorança, de desitjos i d’esperança.

Contractats fa ja dos anys, disposem de dos grans artistes. La foguera infantil, amb el nostre amic i foguerer Sergio Gómez, i l’adulta, amb el prestigiós artista valencià Paco Torres, que s’estrenarà en l’esperat juny de 2022. Hauríem volgut gaudir abans dels seus monuments, però la pandèmia no ens ho ha permés i volem enviar-los una forta abraçada. Almenys aquesta creixent enyorança ens permetrà desitjar-los amb més passió, si és possible, ja que pel que hem pogut contemplar de tots dos, les expectatives no poden resultar més esperançadores.

I quines ganes tenim de veure desfilar pels carrers d’aquest barri i del conjunt de la ciutat les nostres mantellines al so de la música festera, amb aquella olor de pólvora que ens embriaga i tant trobem a faltar.

Gràcies per la vostra paciència, gaudirem tots junts en poc més de nou mesos.

També desitjaria dirigir-me a les bellees de 2019. Ens sentim molt orgullosos de vosaltres; Aránzazu i Sandra, heu sigut unes representants excepcionals. I just és evocar la nostra barraca ‘Alacant Jove’, que tampoc ha pogut celebrar com hagueren volgut aquest 30 aniversari tan merescut. No us preocupeu. Segur que prompte ho celebrarem junts. Això sí, no canvieu mai.

I ja per a tancar aquestes paraules, em voldria dirigir als meus grans companys, la família de la meua foguera. No tinc paraules per a agrair que estigueu al peu del canó, tant als xiquets com als ja no tan xiquets. Seguiu així, no canvieu, la Festa es fa gran gràcies a vosaltres, i espere que aquestes pàgines queden com a record perdurable per a la propera, i cada vegada més pròxima, cita de juny.

María José Sala Ramón PRESIDENTA

Us esperem en les Fogueres 2022!

003

COMISSIÓ Presidenta María José Sala i Ramón Vicepresidenta primera y delegada de bellees Irene Artiaga i Inocencio Vicepresident econòmic i tresorer José Miguel García i Berna Vicepresident de l’àrea d’activitats Carlos Más i Cerdán Secretària Marina Bañón i González Sotssecretari Francisco García i Mora Delegat de Federació Enrique Gómez i Giménez Delegada de loteries Sandra Pérez i Domínguez Delegat de cultura i recompenses José Antonio Iborra i Esperanza Delegats d’infantils Sofia Artiaga i Inocencio Raúl García i Apellaniz Pilar Mora i Mateo Delegades artístiques Paula Carbonell i Sevila Alicia Domínguez i Céspedes Alba Medina i Guzmán Bárbara Rodríguez i Mora Delegat de monument Pablo Fernández i Goig Delegat de llibret Daniel Pérez i Brotons Relacions públiques Sandra Rodríguez i Maturana Delegada de cartilles Sara Pérez i Ramón

Delegada de cobrament de llibret Claudia Moreno i Martínez Delegada de flors Maria Aliaga i López Delegat de decorats Pedro Sánchez i Parrilla Delegada de cobraments Pilar Molina i Díaz Vocals José Valeriano Amat i Ramón Matthieu Camps Pedro Manuel Espadero i Colmenar César Fuster i Barceló María García i Picazo Juan Antonio García i Valverde Javier Gisbert i Mendiola Sergio Gómez i Ferrer Penélope Meseguer i Algarra Héctor Sapena i Sirvent Natividad Server i Romero Adoración Valverde i Díaz

COMISSIÓ INFANTIL Presidenta Ainara Muñoz i Meneses Vicepresidents Abel Balboa i Lledó Lucía Peláez i Huesca Secretari Alejandro Lloréns i Escoda Sotssecretària Elena Campillo i Pérez Tresorera Ainara Amat i Amorós Delegada de Federació Alba Balboa i Lledó

Relacions públiques Carlota Elia Camps i Artiaga Adriana Sánchez i Carrasco Delegat de loteries Hugo Pérez i Martínez Delegada d’indumentària Michelle Bronner i Sánchez Delegada d’organització Rocío Pérez i Martínez Delegat de recompenses Iker Fernández i Montiel Delegades de bellees Africa Arenas i Orozco Aránzazu Sánchez i Montoyo Delegades de protocol Jimena Blanco i Linares Sofía Gómez i Artiaga Delegats de ninot Sara Pastor i Server Sergio Peláez i Huesca Delegada de relacions exteriors Elena Bogas i Huesca Delegades de flors Lucía Cáceres i Moreno Lucía Eugenio i Bertomeu Delegada de jocs Ares Balboa i Lledó Banderí Sergio Gómez i Artiaga Delegat de focs Hugo Sánchez i Carrasco Delegats artístics Lucía Fernández i Montiel José Monserrat i Nadal Delegada de desfilades Valentina Camps i Artiaga

JUNTS FEM MÉS SOROLL

Els

setanta

de foc

QUAN LES FOGUERES VAN CRÉIXER A L’EMPARA DEL DESENVOLUPISME

Introducció de Juan Carlos Vizcaíno

Convé proposar d’entrada una mirada genèrica a l’entorn de la ciutat en aquells ja llunyans 70. Després d’una dècada en la qual Alacant va créixer uns 40.000 habitants i, sobretot, es va establir aquest creixement a manera de tentacles, en barris de nova creació dispersos de manera anàrquica, pot dir-se que el període que analitzem suposa la consolidació de l’àmbit desenvolupista a la capital, a conseqüència de la creixent ona d’immigració a la nostra província. La població d’Alacant creixerà des dels 181.550 habitants del cens de 1970 fins als 237.905 del de 1979. Un augment de quasi

60.000 persones, que faria sobrepassar la barrera dels dos-cents mil el 1975, quan s’hi van computar 214.553 veïns. És a dir, un creixement de quasi vint mil en un sol any, ja que aquest augment serà més rellevant en la primera meitat del decenni.

CREIX LA CIUTAT; CREIX LA FESTA... PERÒ MENYS En justa consonància amb aquest augment, les Fogueres sumarien un creixement sostingut, bastant minvat en una dècada precedent caracteritzada per lleus pujades i descensos, que van tindre el seu punt més elevat el 1968 amb 35 fogueres. Aquesta mateixa tònica d’alts i baixos es prolongarà els primers setanta; 30 comissions el 1970. El 1972 les xifres s’elevaran a 38. El 1973 se sobrepassaran les 40 -s’arribarà a 42- i aquesta línia de creixement s’enfortirà fins a les 53 del zenit marcat el 1976. És a dir, coincidint amb els anys de major ascens demogràfic de la ciutat. Serà un àmbit aquest -entre 1971 i 1976- en el qual es crearan comissions com Nou Alacant, Virgen del RemedioPlaza de Argel, Altozano, Sant Blai de Dalt, Obra Sindical del Hogar -a l’any següent variant la seua denominació per Obra Social del Hogar-, la singularitat de la foguera Tercera Edad, FoguererCarolinas, Alipark, Virgen del Remedio-La Cruz o Tómbola. És a dir, s’aniran poblant de comissions fonamentalment els barris perifèrics.

A això, contribuirà poderosament la presència de Tomás Valcárcel com a president de la Comissió Municipal de Festes, incorporat en la corporació municipal a partir de les eleccions al Terç Familiar de finals de 1970. Des del seu nou lloc d’influència, es desplegarà una ègida potent i per moments asfixiant, però que propiciarà el creixement de districtes, en la 1.

006

2.

el 1976 es consoliden dues categories per als xicotets monuments, i en aquells anys feren els seus primers passos com a foguerers infantils xavals que uns quants anys després tindrien molt a dir tant en la Festa com en la vida de la ciutat… Andrés Lloréns, José Manuel Lledó, Vicente Ivorra, Javier Villacampa, Juan Seva, Luís Miguel Sánchez, Pedro Espadero, Miguel Ángel Fuster, César Fuster, Antonio Pastor.

Noms d’una generació irrepetible per a les nostres festes.

COMISSIONS CONSOLIDADES, ESCASSES DONES I ÈGIDA VALCARCELIANA

mesura que sense la preceptiva presència d’una foguera, no podia haver-hi en aquest barri qualsevol altre tipus de manifestació festiva. És curiós assenyalar-ho, però ni tan sols aquesta circumstància va evitar que després del cim de 1976 el nombre de fogueres descendira, fins al punt d’arribar a les 47 de 1979, en xifres paral·leles a les de 4 anys abans. Tot això totalitzarà un total de 433 fogueres adultes plantades en aquesta dècada, amb una mitjana d’una mica més de 43 anuals. En qualsevol cas, considere que una mirada distanciada ens pot permetre la radiografia d’una festa que en les seues xifres de foguerers i barraquers en actiu, mai va superar el 2% de la població -curiosament un percentatge similar al de l’actualitat, la qual cosa ens hauria de fer reflexionar-hi- i on les barraques es van disparar a partir de 1974, en aconseguir aquest any les 60. Creixeran fins a les 80 el 1977, i arribarem a 1979 amb 76. És a dir, aquestes no sols a penes registraran descensos, sinó que el seu col·lectiu serà més ampli que el de foguerers, al mateix temps que aniran acostant-se a aquella premissa que farà legislar un màxim de dues barraques per districte, que s’accentuarà en el decenni següent.

Tot això obeirà a una consolidació de les comissions cada vegada més delimitades, i en la qual tindrà no poc a veure la seua progressiva -i discutible- uniformitat, que permetrà, el 1971, la instauració del trage de foguerer -una variació més sòbria del dissenyat pocs anys abans a València per als fallers-, i la polèmica obligatorietat aquest mateix any, de vestir el trage de núvia alacantina per part de les bellees -eliminant les protestes de referents com Paco Hernández-.

Aquesta circumstància que ara es pot contemplar amb recel, no hi Pàg. ant. 1.- Remat de la Foguera Benalúa 1979 (Autor: Pedro Soriano) 1r Premi Categoria Especial 2.- Remat de la Foguera Benalúa 1972 (Autor: Ramón Marco) 1r Premi Categoria Especial 3.- La comissió totalment femenina de la Foguera Ángeles-Felipe Bergé

Més estimulant resultarà constatar la consolidació i l’enfortiment de les comissions infantils, que en els 60 anaven escasses i sense força. 1970 en consignarà a penes sis, però el 1972 aquestes es duplicaran, superant la vintena el 1975 -24- i sobrepassant les trenta a l’any següent -31-. No obstant això, serà el 1978 quan s’arribe a 34 comissions infantils, encara que a l’any següent descendisquen a 27.

Aquest notable augment permetrà que 3.

007

4.

5.

ha dubte que en el seu moment va contribuir a un creixement relatiu en el col·lectiu fester, que fins llavors desfilava en la seua immensa majoria sense cap indumentària. No obstant això, i d’acord amb els temps, la presència de la dona va ser molt minvada, quasi inexistent, encara que es registrara la puntual presència de foguereres molt reconegudes dècades després com Encarnita Soler -Calvo Sotelo- o Àfrica Rubio -Foguerer-Carolines-.

No obstant això, consignarem la presència de l’única presidenta de foguera de tot el període franquista, en la figura de Teresa Martín García. Encapçalarà el districte d’Ángeles-Felipe Bergé el 1972 amb una comissió formada per dones. Es dona la curiosa circumstància que desfilarien abillades amb una variació del trage de foguerer amb falda. En aquest vessant consignarem, el 1976, la primera pregonera de fogueres de la història, en la persona de l’escriptora alcoiana Carmen Llorca. Hauran de passar molts anys fins que una altra dona -Asunción Valdés, el 1990- ocupe aquesta tribuna.

reconéixer-ho, albergaven enorme afluència de públic, encara que entre ells hi haguera aquella pintoresca Cavalcada del Foc que va desaparéixer a partir de 1979, una vegada el seu artífex va abandonar el comandament fester. Enmig d’una celebració dominada per la nul·la inclinació a les seues arrels valencianes i un clar símptoma de despersonalització, no deixaran d’aparéixer polèmiques ocurrències

La Festa dels 70 girarà entorn del personalisme de la figura de Valcárcel. Cada any les festes desplegaran un exagerat i fastuós ventall de desfilades que, just és 6.

008

7.

UNA ESTÈTICA CLÀSSICA I A PUNT DE LA RENOVACIÓ

com la correguda goyesca que Valcárcel va afavorir contra totes les probabilitats el 1978 i 1979. Per part seua, les tradicionals exposicions del ninot es realitzaven sense especial afecte en locals provisionals o en obres, fins que a partir de 1974 se situen de manera definitiva als baixos de l’ajuntament amb el mateix grau de desafecte.

Les festes tenien un preludi essencial el primer diumenge de juny -o l’últim de maig- en celebrar-se l’anual elecció de la Bellea del Foc i les seues Dames d’Honor, que entre 1970 i 1976 es desenvoluparà al Teatre Principal, i entre 1977 i 1979 ho farà en un acte nocturn convocat a la plaça de l’Ajuntament. Era la màxima expressió del barroquisme valcarcelià, amb aqueixos ‘Festivals d’Art’ que exaltaven valors provincials i regionals, entre heralds, flors i recarregats deliris, a vegades preludiant una espècie de ‘Bollywood a l’alacantina’.

I en unes fogueres on a la fi dels 70 es registren tímids intents d’oposició al predomini valcarcelià -Antonio Fernández Valenzuela en Florida-Portatge i, sobretot, Luis Amat en Sèneca-Autobusos-, a nivell estètic s’ofereix a Alacant una clara mimetització de la plàstica valenciana, això sí, amb no pocs exponents de vertadera categoria, fonamentalment duts a terme per mítics referents com Ramón Marco -la gran figura de la dècada, amb quatre triomfs en la Categoria Especial- i Remigio Soler, guanyador el 1973 i, de manera especial, 1976, amb un disseny que preludiava els nous avanços estètics que a poc a poc s’ensenyoririen de la nostra plàstica. Així doncs, en un àmbit on les nostres fogueres guanyarien tècnicament amb el progressiu abandó dels fràgils telons. On l’herència gastoniana quedarà representada en les humils però sempre estimulants obres d’Otilio Serrano, i on es contemplaran les obres seminals d’un gran artista com Agustín Pantoja, s’anirà introduint el relleu generacional per mitjà d’un Àngel Martín triomfant el 1977 i

Pàg. ant. 4.- Plantà de la Foguera Virgen del Remedio-Oeste (Autor: Agustín Pantoja) Premi Especial de la Comissió Municipal de Festes Pàg. ant. 5.- Remat de la Foguera Ciudad de Asís (Autor: Ramón Marco) Premi Especial de la Comissió Municipal de Festes Pàg. ant. 6.- ‘Majorettes’ davant la foguera de Mercado Central, en les fogueres de 1976 7.- Foguera Altozano 1977 (Autor: Otilio Serrano) 1r Premi 2a Categoria.

Una foguera amb moviment en les ales del cos central 8.- Escena de la Foguera Benalúa 1977 (Autor: Ángel Martín) 1r Premi Categoria Especial

Persona de sempre afecta al règim franquista, Valcárcel aposta perquè el 1973 es concedisca a Franco l’Emblema d’Or i Brillants de les Fogueres, desplaçant-se fins a Madrid la Comissió Gestora en ple, la Bellea del Foc i les seues Dames i l’alcalde Paco García Romeu, per tal de lliurar-li la distinció el 31 d’octubre d’aquest any, menys de dos mesos abans que l’assassinat de Carrero Blanco pràcticament sentenciara de mort la dictadura. Aquest mateix any, i com a colofó a les festes de juny, el diari Información crearà el seu anual ‘Trofeu Fogueres’, valorant els millors monuments de cada categoria, i possibilitant durant un poc més d’una dècada una atractiva fi de festa, en un multitudinari sopar a l’Hotel Meliá realitzat al tancament de la celebració de Sant Pere.

8.

009

9.

1978, un Pasqual Domínguez guanyador el 1975 i, sobretot, l’ègida d’un Pedro Soriano, que marcarà la pauta d’una renovació artística entrenada el 1978 -Mercat Central- i potser prematurament serà guanyadora a l’any següent en Benalua. Al seu costat i potser amb major risc plàstic i consciència social en els seus continguts, emergirà un atrevit i vigorós Javier Mayor León, al qual amb probabilitat la seua personalitat bohèmia va impedir que es consagrara com la gran figura artística dels 80.

De tot això i de molt més parlarem en el recorregut brindat en aquestes pàgines, que conjumina una mirada genèrica entorn dels cinc primers anys del decenni, incorporarà cinc parades anuals d’algunes de les seues edicions més significatives, i que culmina amb una pràctica addenda, en la qual es recopilen els premis concedits durant aquest 11.

010

10.

període. Recorreguts que en alguns casos es troben tenyits dels records personals d’aquell xaval que llavors era jo, i que va nàixer a la fascinació per una festa que m’acompanyaria tota la meua vida, i que el 1979 em va permetre viure quasi de casualitat aquella edició pont en la qual va conviure la tensió de les últimes raneres de Tomás Valcárcel com a dirigent festiu, i els primers passos de José Luis Lassaletta com a alcalde democràtic, qui, quasi des del primer moment, va entendre la importància de les Fogueres com a element de potenciació de la identitat i cultura popular de la ciutat.

Pàg. ant. 9.- Foguera Carmen-San Agustín-Santa Cruz 1977 (Autor: Ramón Marco) 1r Premi 1a Categoria Pàg. ant. 10.- Reivindicativa portada del llibret de la Foguera Sèneca-Autobusos de 1978 Pàg. ant. 11.- Foguera Alfonso el Sabio 1979 (Autor: Javier Mayor León) 3r Premi Categoria Especial 12.- Impactant remat escultòric de la Foguera Ciudad de Asís 1979 (Autor: Ramón Marco) 2n Premi Categoria Especial

12.

GRÀFICA DE CREIXIMENT DE LA FESTA DE FOGUERES (1970-1979)

011

Les Fogueres del

Tardofranquisme (1970/75) Crònica de Juan Carlos Vizcaíno

Si calguera marcar un any o un referent que definira el reflex del període desenvolupista viscut per la societat espanyola en l’àmbit de les Fogueres d’Alacant, crec que aquest caldria fixar-lo, com sempre, amb retard respecte a la seua influència en el conjunt del nostre poble. I és que no serà fins al 1973, quan realment puguem parlar d’un relatiu enlairament en el nombre de comissions, remuntant les sorprenentment descoratjadores xifres registrades el 1970 -30 fogueres- i el 1971 -31-. Fins llavors, la política esgrimida per Tomás Valcárcel –regidor president de la Comissió Municipal de Festes a partir de les eleccions al terç familiar de desembre de 1970-, basada en l’obligatorietat de formar comissió de foguera en aquell lloc on se celebrara qualsevol festa d’un altre tipus, no va oferir els fruits desitjats. Però és que a això caldria unir una tendència que encara tenia massa incidència en no poques comissions; registrar absències anuals després d’exercicis de labor activa. Aquests denominats descansos, eren els que feien que, malgrat els esforços municipals –no massa lícits, d’altra banda-, aquestes xifres no ascendiren amb la contundència deguda.

En qualsevol cas, la veritat és que entre 1970 i 1975, són diversos els districtes que s’incorporen al cens foguerer, procedents fonamentalment de zones de recent creació a la ciutat. Citem Virgen del Remedio-Plaza de Argel i Nou Alacant, el 1971; Sant Blai de Dalt, el 1972; Altozano, Juan XXIII-2º Sector, Colonia Requena i Cooperativa del MetalImmaculada del Pla (precedent de l’actual Pla-Metal) el 1973; Parque-Plaza de Galícia, el 1974; i, finalment, Obra Social del Hogar (denominada originàriament ‘Obra Sindical del Hogar’) el 1975. Com es pot deduir amb facilitat, la festa es va estendre a zones obreres poblades per la immigració nacional, i en aquest sentit, es poden trobar bona part de les comissions que durant dècades van poblar la denominada ‘Zona Nord’, i de les quals la majoria han anat desapareixent progressivament.

Però és que, al costat del naixement de noves zones, cal assenyalar que altres districtes 1.

012

que es trobaven absents després de diversos anys, van tornar a l’activitat festera. Entre ells, destacarem el de Sèneca-Autobusos, el 1972; Carmen-San Agustín-Santa Cruz, a partir de 1973 –diluint-se posteriorment després de 1977-; o José María Py i Monjas-Santa Faz, el 1974. En aquest període, tan sols caldrà lamentar la definitiva absència d’un districte amb una certa solera; el de Pozo-Díaz Moreu, que el 1972 oferirà la seua última mirada a la vida activa de les Fogueres.

Pàg. ant. 1.- Espectacular frontal de la Foguera Benalúa 1973 (Autor: Ramón Marco) 2.- Baix de la Foguera Ciudad de Asís 1970 (Autor: Ramón Marco) 1r Premi Categoria Especial 3.- Foguera Benito Pérez Galdós 1970 (Autor: Agustín Pantoja) 3r Premi 2a Categoria

Amb aquest context d’una relativa línia de creixement –que tindrà el seu zenit en el posterior 1976 amb 53 comissions-, la veritat és que el conjunt de la festa romandrà lligat de manera asfixiant a la figura de Tomás Valcárcel. Quant a açò, és curiós assenyalar com a molt més fresca i viva la labor de l’influent i actiu president en la dècada precedent, mentre que en aquest període es registrarà el seu triomf en la seua peculiar política d’expansió festera. Però la veritat és que en un Alacant dominat per unes transformacions i àmbits de creixement precipitats i de resultats bastant negatius, la seua festa major apareixia com un reduït col·lectiu dominat quasi per complet per l’ègida i l’innegable carisma de la seua personalitat hegemònica. Elements com la implantació del trage de foguerer, l’anacronisme que es reiterava any rere any amb uns festivals d’elecció i manifestacions artístiques passades de moda i totalment deutores d’èpoques precedents, es donaven la mà amb una progressiva despersonalització d’aquells trets folklòrics que en períodes potser menys florents per a la festa, sí que van estar integrats en aquesta. És per això, que contemplant les fotos de l’època, es trasllada un contrast acusat entre una ciutat que creix a ull nu, i la presència d’uns elements de festa que com més pomposos pretenien ser, més grinyolaven.

2.

Però la veritat és que al costat d’aquesta ‘fantasia festera’ ideada per la ment de Valcárcel, ensenyorida de trages de nit blancs vestits per les seues bellees, gales a la sala de festes ‘Gallo Rojo’, i carrosses que semblaven sorgides de la ment de qualsevol assalariat de Walt Disney, hi havia una altra festa paral·lela.

Era aquella que abordaven els foguerers i barraquers, que vivien cada juny amb tant entusiasme com escàs afany de transcendir les seues activitats. En aquest sentit, en aquests sis anys, es registrarà per exemple l’enfortiment de nombroses comissions infantils, que estaran comandades per uns xiquets –llavors, al contrari d’ara, les xiquetes quedaven només per als càrrecs honoríficsde major edat que els que actualment defineixen les xicotetes comissions, i d’on es va gestar una sòlida generació de foguerers, sobre bona part dels quals recaurà el protagonisme de la renovació registrada en la nostra celebració en la dècada dels 80.

3.

013

4.

5.

Però anem al recorregut estètic marcat per les Fogueres d’Alacant en aquests sis anys. Una marxa certament més estimulant i menys reconeguda que la recollida en el decenni precedent. I en fer aquesta afirmació, em base no en els referents o imatges conegudes per tots –una cosa potser massa còmoda per a fer una valoració de conjunt-, sinó al còmput del conjunt d’imatges disponibles –en aquest període ja disposades a tot color, amb

el que això té de major capacitat d’anàlisi-. En aquesta tessitura, és innegable assenyalar que fent una ullada conjunta als 232 monuments que es planten entre 1970 i 1975, en aquests apareix una major solidesa en el seu conjunt. Malgrat que encara detectem obres característiques d’aquella estolidesa que caracteritzava els nostres monuments, la veritat és que es fa perceptible una millora en les formes, maneres de realització i característiques de les obres d’aquest període. No hi ha dubre que en això influeix, d’una banda, la major experiència en els mestres veterans i consagrats –Ramón Marco, Remigio Soler, Agustín Pantoja-. Però un element d’especial incidència seria la progressiva implantació d’artistes que havien debutat a la fi dels seixanta. Estem parlant de noms com els de Pascual Domínguez, Ángel Martín o Pedro Soriano.

Però al costat d’aquests notoris vèrtexs, aquesta relativa millora en la qualitat de les fogueres d’aquests anys prové de l’aportació d’aquest artesanal medi que a poc a poc anava progressant en les seues tècniques, aconseguint amb les seues obres sostindre aquest conjunt que lamentablement només se sol valorar en els seus valors més significatius. Estem parlant de noms com Luís López Sarabia i posteriorment, el seu fill Armando, de Paco Granja, de Pepe Abad, dels germans Durá Sanjuán o de Juan Capella. En aquests anys també consignarem l’humil debut de qui serà posteriorment un dels autors més valorats de la dècada posterior; José Muñoz Fructuoso.

En qualsevol cas -parlem clar-, no ens trobem amb un període especialment valorat. Per què no ho és? Al meu entendre, no hi ha dubte que per la considerable inclinació que aquests monuments assoleixen amb els referents valencians de l’època. Sembla que aquesta proximitat es mire de gairó, deixant de costat la presència d’algunes fogueres que, dins d’aquesta tendència, cal qualificar sens dubte entre les més importants de tota la història de la nostra Festa. Si a València mai han dubtat a introduir entre les millors falles,

6.

014

7.

Pàg. ant. 4.- Foguera General Mola-Renfe 1970 (Autor: Pedro Soriano) Pàg. ant. 5.- Foguera Alfonso el Sabio 1972 (Autor: Agustín Pantoja) Pàg. ant. 6.- Foguera Mercado Central 1970 (Autor: Ángel Martín) 2n Premi Categoria Especial 7.- Foguera Cooperativa del Metal-Inmaculada del Pla (Autor: José Muñoz Fructuoso) 8.- Bigarrades escenes de la Foguera Ciudad de Asis 1972 (Autor: Pedro Soriano) Premi Especial de la Comissió Municipal de Festes

algunes obres avançades d’Alfredo Ruíz. Per què no descobrir-nos nosaltres davant la descomunal baralla de galls que Ramón Marco va plantar a Ciudad de Asís el 1975? –potser la seua obra magna d’aquest període a Alacant-. Llevem-nos els aclucalls. Cert és que en aquests anys -1975- Remigio Soler va plantar un dels bastions del mal anomenat ‘estil alacantí’ a la Plaza del 18 de Julio, que Agustín Pantoja brinda propostes de notable personalitat –allunyades de qualsevol referència preexistent- com la de Virgen del RemedioOeste, el 1973, o que l’entranyable Otilio Serrano oferia mostres deutores dels trets gastonians en les seues obres per a Chapí i Altozano. ¿Això, però, ens ha d’impedir deixar de valorar obres de tendència valenciana tan brillants com la de Benalúa (Ramón Marco) de 1971; Carolinas Altas, el 1973 (Pedro Soriano) o fins i tot la que va realitzar el valencià José Devis en Mercado Central, el 1974? El bo és bo, siga de l’estètica que siga, i en aquest sentit cert és que en algunes ocasions mostres d’aquesta tendència imitaven referents molt clars plantats a València –per exemple, la foguera de Benalua de 1974 estava clarament inspirada en la falla de la Plaza del Doctor Collado de 1969, creada allí per l’inoblidable Salvador Debón-. No obstant això, ningú pot negar que ocasionalment, a Alacant, amb menys diners, aconseguim brillar a una gran altura.

Dins d’aquest conjunt de producció, destacarem l’enorme nivell que es va registrar en la Categoria Especial en els anys 1973 i 1975. En totes dues ocasions es tractava de la pugna de veterans al costat de joves valors –Remigio, Marco, Pantoja i Capella, contraposats amb Soriano, el 1973; Marco, Mauricio, Domínguez i Soriano dos anys després-. Com sempre sol succeir, en l’antítesi està la progressió.

Especialment el 1975, es va aconseguir una rellevància que fins a

diversos anys després no es tornaria a veure a la ciutat. Cert; en aquells anys ni hi havia Federació, ni considere que seria tanta l’expectació generada pels seus projectes. No obstant això, les imatges ací estan, al costat dels testimonis dels veterans aficionats.

I què podem dir de les temàtiques triades en els monuments? Alguna cosa relacionada amb els temps que es vivien; tímides crítiques mediambientals, deixaven pas a una mirada en general reaccionària i carregada d’estereotips, contra la joventut, la influència del turisme, la permissivitat en les relacions de parella…

Una tendència que a partir de 1976 tindria una amplitud major amb l’oberturisme que es manifestaria –com en tants ordres de la vida- en les nostres Fogueres. No es pot demanar més en l’àmbit d’una festa que només després d’aquest període, començaria a mostrar –amb major alentiment que el conjunt de la societat alacantina- traços de demanda de democratització.

Però això ja excedeix els sis anys que comporten aquest recorregut, tan precipitat en la seua narració, com concret en el seu límit temporal.

8.

015

016

La festa de

1971

ENTRE L’ESTATISME I L’ASSALT MUNICIPAL DE VALCÁRCEL

Crònica de Juan Carlos Vizcaíno

ELS MEUS PRIMERS RECORDS

VALCÁRCEL REGIDOR

Em permetrà el pacient lector que inicie esta crònica parlant dels que poden ser alguns dels primers records que posseïsc de les Fogueres i que es troben en este 1971. Amb a penes quatre anys, tinc encara en la ment imatges inesborrables i, sobretot, de descobriment. No recorde qui va ser el que em parlaria per primera vegada del que era eixa festa que m’acompanyaria durant tota la meua vida, però eixa fascinació es va fer pròxima en viure al carrer de Sant Nicolau, a penes a escassos metres de la llavors plaça del 18 de Juliol. Aquell any, ni hi havia foguera al Carme, al Pont, ni tampoc en MongesSanta Faç, que tardaria anys a tornar a la vida activa. I eixos records se centren a veure com unes dos setmanes abans de festes, començava a alçar-se amb rajoles el recinte de la Barraca Racó de Festa que s’instal·lava a la mateixa plaça o, sobretot, l’arribada dels primers fragments de la foguera de l’Ajuntament. Recorde haver vist, des d’un balcó del carrer d’Altamira, arribar el camió de la que el 1971 va realitzar Juan Capella –un monument que mai oblidaré per eixa visió infantil i també per la por que em feia la figura de la rematada-.

Encara que les cèlebres eleccions municipals al terç familiar s’emmarcaren en els últims mesos del 1970, és evident que van tindre una conseqüència directa per a les nostres festes, en la mesura que el pes de la figura de Tomás Valcárcel Deza a la ciutat, li van permetre accedir al Consistori, en un periple que es va prolongar fins a l’arribada de la democràcia municipal, el 1979. Des de la seua elecció com a tal, el 17 de novembre del 1970, Tomás Valcárcel molt prompte es convertiria en tinent d’alcalde i president de la Comissió Municipal de Festes. És a dir, que gaudia d’un comandament quasi absolut per a incorporar a les Fogueres i a qualsevol altra celebració de la capital, els seus modes, estils i maneres. I arribats a este punt, es pot dir que eixa capacitat de poder es va reflectir en la necessària infraestructura que demanaven les Fogueres? La resposta és molt senzilla; no. És cert que cal extraure’n una conclusió positiva – encara que de caràcter autoritari-; que a partir del 1972 va afavorir 2.- Comissió Gestora de Fogueres 1970/1971

I d’aquelles festes, em queden records com la visita al Pavelló de l’Electrificació amb el seu popular ‘Don Kilovatio’, la gentada que acompanyava les desfilades de l’època amb eixes grades de mecanotub, el record del ressonar dels canons de la Vila, l’Entrada de Bandes en què es colava algun ‘Ninot’ de l’Exposició lligat a una carretó, els programes de mà, que per a mi eren una cosa quasi essencial!

Recorde, fins i tot, que aquell any vaig poder mirar la revista oficial –amb la foto d’una rematada en forma de lluna-, on venien esbossos i més esbossos, però que la meua ment no assumia, en la mesura que desconeixia encara que existiren comissions i districtes. Per a mi, la Festa llavors era la foguera de l’Ajuntament, i eixes desfilades, entre les quals gaudia com un boig amb el Cós Multicolor, sobretot, amb la carrossa dels caramels ‘Palotes’, amb la seua cançó de ‘Palín de Palotes’, i sense deixar de tirar als milers d’espectadors –jo recorde que sempre estava a la zona de l’Esplanada llavors oberta al trànsit-, caixes senceres de tan dolç caramel… Quins records aquells!

Pàg. ant. 1.- Foguera Alfonso el Sabio 1971 (Autor: Agustín Pantoja) 1r Premi 1a Categoria

017

l’escultor Oteíza, i el 1978- tal desig estiguera sobre el tapet. En realitat, i a força de ser justos i sincers, els tres anys tan qüestionats de l’etapa posterior de Jacinto Masanet –enclavats entre el 1980 i el 1982- van aconseguir el que l’omnipotent Valcárcel mai va assolir tenint unes quotes de poder tan grans.

LES XIFRES DEL 1971 Paradoxes del destí, en comentar les xifres de les Fogueres del 1971, ens trobem amb uns àmbits numèrics semblants a les que s’havien produït exactament deu anys abans. És a dir, ens trobem amb 31 comissions de districte –les mateixes que el 1961-, sense oblidar que el 1968 es va arribar al zenit en el nombre de comissions amb 35; la mateixa xifra que el 1934! De manera concreta, s’hi van registrar les recuperacions de districtes de gran solera com Benalúa –a la fi, la gran triomfadora de l’edició-, Florida-Portazgo, Portuarios-Pla del Bon Repòs, Santa Isabel, Barrio José Antonio i Los Ángeles. Més significativa va ser la creació de dos districtes que anaven estenent l’àmbit de les nostres festes del foc a noves zones de la ciutat; Nou Alacant i Virgen del Remedio-Plaza de Argel –esta actualment desapareguda-. En el vessant oposat, el 1971 va registrar les absències de districtes tan rellevants com Ciudad de Asís, Virgen del Remedo-Oeste, General Mola-Renfe, Pou-Díaz Moreu –que tan sols tornaria, per última vegada, el 1972, per a desaparéixer posteriorment-, La Florida, Plaza de Gabriel Miró o Puente-Vilavieja. Com es pot comprovar, encara en aquells primers anys setanta, eren bastant comuns els denominats descansos de no poques comissions, en una tendència que no s’interrompria fins una dècada després.

En el terreny de les barraques, trenta-tres van ser-ne les plantades; set, les fogueres infantils que van entrar en concurs –unes xifres poc encoratjadores- tenint en compte la vitalitat que estes van aconseguir en períodes de majors limitacions, mentre que tan sols dos carrers van concursar en esta ocasió.

3.

que el nombre de comissions anara augmentant. Em referisc, amb això, a l’obligatorietat municipal imposada de l’existència prèvia d’una comissió de foguera perquè es desenvolupara qualsevol festa d’un altre tipus. Una decisió qüestionable en la mesura que no va permetre el desenvolupament natural de les festes de la ciutat, però que, siguem egoistes per una vegada en la vida, va permetre l’arrancada definitiva de la Festa mes Fermosa en nous barris de la ciutat.

No obstant això, ja este any, Valcárcel va utilitzar el seu poder municipal per a tancar de forma arbitrària la polèmica, encara encesa entorn del trage de nóvia alacantina, que va portar a instàncies municipals i de la qual parlarem més avant. Però, és que, més enllà de tot això, en eixos huit anys en què Valcárcel va assumir una parcel·la de poder tan gran, ni va haver-hi seu de la Comissió Gestora –que de forma quasi ridícula s’establia al seu propi domicili-, en una decisió que els mateixos foguerers consideraven un gest altruista del seu propietari, quan no era més que una mostra més de carència d’autèntic pes municipal de les nostres principals festes.

No va haver-hi Museu de Fogueres, a pesar que diverses vegades es plantejara el tema, ni es va portar a efecte el Monument al Foguerer, per més que durant estos anys –en concret, el 1972, de la mà de 3.- Escena de la Foguera Benalúa 1971 (Autor: Ramón Marco) 1r Premi Categoria Especial 4.- Portada del Extra de Fogueres 1971 del diari verpertí ‘Primera Página’ Pàg. seg. 5.- Foguera Mercado Central 1971 (Autor: Víctor López Jover) 2n Premi Categoria Especial Pàg. seg. 6.- Bellea del Foc i les seues Dames d’Honor 1971 junt al ‘Limón Express’

Van ser trenta-dos les bandes de música presents en les festes del 1971, destacant-se la presència d’il·luminació en 28 dels trenta-un districtes en actiu. I quant a xifres de participació, es destacava en la memòria anual que la foguera d’Alfonso el Sabio era la més nombrosa, amb quaranta-dos components en les seues files, mentre que la més curta de festers va ser Pla-Hospital, amb només sis.

En l’àmbit barraquer, Palmeres i Foc era la més nombrosa, amb quarantados components, mentre que la menys concorreguda va ser Els Internacionals, amb només set barraquers en la seua comissió. És probable que fóra un error d’impremta, ja que la introducció de la memòria anual de la Comissió Gestora totalitzava una impensable extensió de 7.220 festers, quan el més probable és que un error d’impremta 4.

018

5.

voldria assenyalar-ne 1.220 –una xifra molt més creïble-. En tot cas, una ciutat que rondava ja els 190.000 habitants, se sostenia en les seues festes majors amb poc més de mil persones. Per a aquells que es queixen de l’actual minva de festers, evocar les de fa cinc dècades, si més no, els permetria una xicoteta dosi d’optimisme.

KITSCH VALCARCELIÀ Que el món de Tomás Valcárcel discorria al marge de la realitat no sols social sinó també diària de la mateixa Festa, ho reflectix un exemple que citem a l’atzar, revelador d’eixa personalitat tan irrepetible com sobrecarregada que emanava del llavors president de la Comissió Gestora, quasi un exemple perfecte d’eixos personatges anacrònics protagonistes d’algunes de les més cèlebres pel·lícules filmades per Joseph L. Mankiewicz. Amb això, em referisc a l’auspici de la sarsuela titulada El asombro de Damasco, que Valcárcel muntarà, basant-se en una suposada germandat entre els pobles de la província, ja que esta es va estrenar a la localitat de Crevillent, el 30 de setembre de 1970, comptant, fins i tot, amb la Bellea del Foc 1970 dins del seu quadre artístic. Les cròniques, com no podia ser d’una altra manera, parlaven d’èxit apoteòsic, i la veritat és que el 9 d’octubre se’n realitza una nova representació al Teatre Chapí de la ciutat de les estores. Mesos després, en concret, el 15 de juliol de 1971, dins dels denominats Festivals d’Espanya, es va escenificar, a Alacant, esta sarsuela dirigida pel nostre protagonista i amb la participació de la Coral Crevillentina, dirigida per Moisés Davia.

UNES BELLEES AMB ‘SALVAME’ Com no podia ser d’una altra manera, maig era el mes en què les bellees dels diferents districtes tenien la seua especial significació. És el 29 del mateix mes quan les trenta-una participants són presentades a les autoritats, entre les quals, casualment, es trobava el ministre de la Governació, Tomás Garicano Goñi, present a Alacant estos dies. I seria al dia següent, a partir de les onze del matí, després de la preceptiva i ja acostumada desfilada per la Rambla, quan se celebre, al Teatre Principal, el Festival d’Elecció de la Bellea del Foc 1971 i les seues Dames d’Honor, servint este per a prersentar les Bellees del Foc Infantils amb les seues Dames d’Honor. I dic bé, això de ‘Bellees del Foc Infantils’, ja que una nova idea valcarceliana li va permetre nomenar les germanes María Dulce i María Luz Nicolás Jiménez, filles ambdós del governador civil de la província, Mariano Nicolás, com a representants del minvat col·lectiu infantil inserit en les Fogueres. Tan sols cal destacar el detall anecdòtic de ser dos les triades ‘digitalment’, i en l’aspecte artesanal, ressaltar la bella i sòbria mantellina que van lluir ambdós, desmarcant-se per complet dels dissenys a l’ús en un any en què el trage de ‘Nóvia Alacantina’ donaria molt a parlar.

quatre estampes en cadascun. Romeria, cofres, mantes i ‘forques’, heralds i clarins, xarxes i flors… fantasies de la ment d’un home que mesclava la fantasia i el folklore autèntic amb tanta falta de rigor com indubtable magnetisme. És indiscutible que el nivell mitjà del col·lectiu foguerer havia de contemplar, fins i tot amb fascinació, eixa gran abundància de suposada creativitat, de la qual emergiria com a Bellea del Foc, el 1971, la Srta. Consuelo Rico Andreu (Rambla de Méndez Núñez), acompanyant-la, com a Dames d’Honor, M. Pilar Lamas Estévez (Calvo Sotelo), Margarita Reolid Samper (Calderón de la Barca), Rosa M. Fuentes Tormo (Florida-Portatge)… i una

‘Gracias del mar’ va ser la nova fantasia barroca creada per Valcárcel davant d’un auditori abarrotat de públic –tampoc és que fera falta molta gent per a omplir-lo-, desenvolupada en dos cants amb 6.

019

senyoreta, potser, el nom de la qual no els diga res, Rosa Pepi Benito Martínez, procedent de la comissió de Santa Isabel. Potser, si els dic que es tracta de Rosa Benito, la popular tertuliana de l’execrable programa de Tele5 ‘Sálvame’ –on per cert poc parlaria dels seus orígens alacantins-, els resulte més coneguda. El cas és que, acabades de triar, les cinc representants alacantines acudien l’endemà, l’1 de juny, a la inauguració del tren denominat ‘LimónExpress’, que va realitzar amb elles i el president de la Gestora com a tripulants, el trajecte Alacant-Dénia.

DESFILADES VÀRIES; PREGÓ I EXPO DEL NINOT Alacant s’anava acostant a les Fogueres de 1971, i el 18 de juny s’inaugurava eixe Pavelló de l’Electrificació que amb tant d’afecte mantinc en el record. Hores després, a les huit de la vesprada, s’inaugurava l’Exposició del Ninot, en uns locals que es trobaven en obres, ubicats al final de la Rambla de Méndez Núñez. La comitiva va comptar amb la presència de bellees, dames i estendards dels districtes, fins a arribar al lloc on es trobaven exposades les figures.

A títol personal, vull assenyalar que em van portar-hi i recorde que aquell ambient ple de figures hieràtiques –la majoria dels ninots de l’època es caracteritzaven per la seua certa lletjor-, de seguida, em va provocar el plor i em van haver de traure quasi a marxes forçades.

Al marge d’este record personal, assenyalem que la mostra va finalitzar amb el triomf de la magnífica figura d’enamorats d’època que Ramón Marco va modelar amb mestria per al seu monument 7.- Foguera Plaza del 18 de Julio 1971 (Autor: Juan Capella) Fora de concurs

Pàg. seg. 8.- Barraca ‘Block i Mostres’ 1971 (Autor: Armando López Sarabia) Pàg. seg. 9.- Foguera Carrer de Sant Vicent 1971 (Autor: Julio Esplá)

de Benalua. Quina llàstima que no es conserve tal grup! Va obtindre 408 vots i tenia el número 7. A molta distància van quedar els seus immediats rivals, les figures presentades pel valencià Víctor López, representant el Mercat Central. La número 9 va aconseguir 91 vots, i la número 8, 85 vots. I és que durant molts anys, era possible que d’una mateixa foguera es pogueren presentar diverses figures.

I arribava el Pregó de Festes, a les 23.00 hores del 21 de juny, que en esta ocasió va recaure en una figura –ideologies al marge- llegendària en la promoció turística de la nostra província, Pedro Zaragoza Orts, exalcalde de Benidorm, i en aquells temps exercint el càrrec de director general d’Empreses i Activitats Turístiques. L’èxit estava assegurat, i després de la seua conclusió s’iniciava l’Entrada de Bandes, que va comptar amb la participació de totes les comissions de districte, acompanyades per trenta-dos bandes de música, entre les quals es van colar tres bandes de trompetes i tambors –una de les plagues que Valcárcel va aconseguir que no s’integraren en les Fogueres-, una agrupació de dolçaines, i també, una banda a la qual acompanyava el seu cos de ball –acompanyant la comissió de Calderón de la Barca-. Juntament amb estes, van participar-hi nou carrosses; set, pertanyien a alguns dels districtes; i les dos de tancament, tripulades per les Bellees del Foc i les seues Dames d’Honor. Quant a açò, em contava el desparegut José Ángel Guirao, l’estrany plaer que proporcionava doblegar el tram de l’Esplanada, que llavors es trobava obert al trànsit, enfilant la desfilada amb tota la Rambla amunt. Un d’eixos moments màgics que, al llarg de la història de la festa, esta ha brindat en diferents facetes i matisos.

L’autèntica obsessió de Valcárcel per les desfilades portava a l’organització de la Cavalcada Infantil, la vesprada del 22 de juny, que el 1971 complia la seua VI edició. I què aportava esta altra pesada desfilada? Pràcticament que les carrosses aportades per les fogueres tornaren a desfilar novament, acompanyades per algunes bandes de música, també aportades per comissions i, lògicament, tot això coronat per les Bellees del Foc Infantils… Un altre èxit de l’inesgotable art valcarcelià.

Ironies al marge, més vistositat tindria la XVI Desfilada Folklòrica de la Província –des de sempre un dels plats forts de les festes de Fogueres-, en el qual es va comptar amb la presència dels Moros i Cristians de Sant Blai, i localitats com Sant Vicent del Raspeig, la Torre de les Maçanes –amb la vistosa estampa del ‘Pa Beneït’-, Santa Pola, Gata de Gorgos, Calp, Torrevella, Cocentaina, Pego, Crevillent, la Vila Joiosa, Dénia, i destacant, sobretot, l’àmplia ambaixada de la festa de Moros i Cristians d’Elda. Llegint la nòmina de localitats que van desfilar-hi, es pot detectar l’astuta política d’acostament posada en pràctica per Valcárcel en acudir a nombrosos pobles de la província, que tenia la seua justa correspondència amb les seues ambaixades en esta desfilada. I és que fins la nit del 22 de juny, la Comissió Gestora i la Bellea del Foc, treien temps per a desplaçar-se a la localitat veïna de Sant Joan, visitant la foguera de la Plaza del Caudillo. Certament, la germanor provincial hi estava present, i també després de concloure la desfilada de la província, va haver-hi un altre desplaçament fins a Torrevella, per a assistir a la cremà de la foguera del carrer de San Pascual. És que no hi havia districtes a visitar a Alacant?

Però, les desfilades no s’acabaven, i la veritat és que el públic hi acudia, potser, en la mesura que la festa de fa quatre dècades no posseïa el caràcter obert dels nostres dies, per la qual cosa estes cavalcades aglutinaven molt més públic que en els nostres dies.

El 26 de juny se celebrava eixa XI Cavalcada del Foc que, entre

020

9.

8.

incessants ràfegues de fum en els centenars de torxes consumides, va discórrer el seguici “en que Alicante exalta la importancia que el fuego ha despertado en la Humanidad, desde la creación del mundo” –així ho reflectix la memòria anual de la Comissió Gestora-.

En la realitat; huit carrosses, sis bandes de música, dos grups d’heralds inicials, i disfresses encarregades en Vestuarios Insa, que, en esta ocasió, van evocar el foc al Nil, Mitològic, Nòrdic, l’Índia, l’Imperi, el Cosmos i, com no podia ser d’una altra manera… a Alacant. Una més d’eixes inenarrables mescladisses que només la febrosa ment de l’inefable Valcárcel podia dur a terme.

El cicle de desfilades es tancava, un any més, amb un Cós Multicolor que, just és reconéixer-ho, es trobava en aquells anys en ple apogeu amb la participació de seixanta carrosses. Torne a recordar aquella d’ ‘El castillo de Palín’, que oferia la firma DAMEL, però hi oferien carrosses, des de la Caixa d’Estalvis Provincial, Aigües Municipalitzades, la Diputació Provincial, la Cambra de Comerç, l’Hèrcules C.F., ENDASA, diferents comissions de foguera i barraca, i 10.- Foguera Carolinas Bajas 1971 (Autor: Julio Esplá)

un gran nombre patrocinat pel mateix Ajuntament d’Alacant. El que ara se’ns pot antullar fins i tot anacrònic, en aquells temps i vist des de la ment d’un xiquet de quatre anys, quasi puc dir que era el que més m’atreia de les festes… Sobretot, poder agafar caixes senceres d’aquells deliciosos ‘Palotes’!

MONUMENTS AMB SUPERIOR QUALITAT Contemplant les imatges –ja abundants i amb predomini del colorque queden dels monuments de fa quatre dècades, s’observa una notable millora en els mètodes de realització. A pesar que encara restaven autors en què el hieratisme i la tosquedat emergira de forma evident, no és menys cert que podem trobar-hi obres d’una gran qualitat, encara que just és reconéixer que sempre ens situem diversos escalons per davall dels nivells de perfecció existents a la veïna València. Quant als preus, els màxims van ser els mateixos del 1970 –en aquella ocasió, cost de la de Ciudad de Asís, en esta, la de Benalúa-, mentre que els mínims del 1971 van ser les setanta mil pessetes de la del carrer de Sant Vicent. Onze van ser únicament els artistes que es van responsabilitzar de les Fogueres de l’any que comentem, destacant els cinc que van firmar –cadascunJulio Esplá, Luis López Sarabia i Francisco Granja. Només un va procedir de València, Victor López Jover, que no va poder en la Categoria Especial amb l’elegant, classicista i depurat Ramón Marco de Benalúa, qui amb tota justícia va aconseguir el màxim guardó de l’edició. Tot això, en un monument que bé podria haverse plantat amb èxit a València, que va sacrificar l’espectacularitat en benefici de la minuciositat, i es va convertir en un autèntic ‘bombó’ destacable en la paleta cromàtica i l’elegant composició.

El veterà Agustín Pantoja triomfava en 1a Categoria amb la seua magnífica al·legoria sobre el turisme plantada a Alfonso el Sabio, mentre que un, cada vegada més avesat, Ángel Martín, aconseguia triomfar, novament, en barraques per a Pica i Vola, encara que passava desapercebut amb el seu disseny de Florida-Portazgo -segons pareix, amb problemes de taller i de plantà-. No importava, la maduresa de la seua professionalitat estava encara per arribar.

Cal destacar, per descomptat, la professionalitat de López Sarabia, Abad, Granja, Capella i Otilio Serrano, en la labor conjunta dels quals es va aconseguir un any, en l’aspecte artístic, bastant defendible.

“BELLEAS CON TRAJE DE NOVIA ALICANTINA O NO DESFILAN” Així de contundent figurava el titular del diari Información del 10 de juny de 1971, comentant la sessió plenària en què es resumia l’enorme controvèrsia que este any va registrar la ‘municipalització’

021

del trage de nóvia alacantina com a oficial de la ciutat. Cinc dècades després, i quan tots coneixem els orígens faltats de pes etnogràfic de tal trage, alhora que este, amb les variacions i modificacions patides amb el pas dels anys, apel·lant a una major sobrietat en el disseny, es troba per complet integrat en la nostra celebració, seria llarg i ociós descriure la que va ser una de les pàgines més vergonyoses dels mètodes d’una figura com Valcárcel, tan defendible en altres facetes. Faltant a la realitat en funció dels seus suposats orígens.

Utilitzant els ressorts de poder que li proporcionava el seu acabat de triar pes municipal. Sabent que tenia de cara un col·lectiu foguerer que a penes s’atrevia a pestanyejar-li, no va dubtar a deixar de costat les contundents opinions que qüestionaven tal disseny –creat per ell en els anys quaranta, i la manteleta del qual va anar variant i creixent conforme passaven els anys-, apostant pel denominat de ‘llauradora alacantina’, que en aquells anys fins i tot va ser inserit en un segell de correus. Va ser una agra polèmica que va tindre un ressò inusitat en la premsa de l’època, contrastant-se opinions davant les quals Valcárcel es va mantindre astutament al marge, sabent que tenia les regnes del poder, esgrimint pintoresques i falses raons de tipus folklòric, i a la fi, utilitzant eixos termes que, en el fons, denotaven uns comportaments propis de qui detenia un determinat poder en un període dictatorial. Ni va haver-hi debat, ni es van contrastar opinions, tot va ser tal com ell va voler, encara que també és cert que, en altres ciutats, es van marcar paràmetres semblants. Sense anar més lluny, el trage de fallera, a València, de cap manera es basa en la tradició i els autèntics del segle XVIII. Quede constància en esta crònica precipitada, d’una pàgina trista, però que, amb el pas dels anys, ha aportat un disseny que tots acceptem i que s’ha millorat i suavitzat amb el temps.

11.- Foguera Benito Pérez Galdós 1971 (Autor: Agustín Pantoja) 3r Premi 1a Categoria

13.

... I APAREIX EL TRAGE DE FOGUERER Però ja mesos abans, en concret en el ple del 18 de febrer de 1971, després del model del disseny que va lluir el entranyable i desaparegut foguerer Arturo Tresáncoras, es va aprovar, sense objeccions, el denominat ‘Traje de Foguerer’, que a partir de llavors uniformaria la participació masculina en les Fogueres. Sense la polèmica generada amb l’homònim femení, Valcárcel es va basar en els models ja instaurats en les Falles de València, utilitzant unes teles més sòbries i uns additaments més senzills. D’entrada, cal reconéixer i valorar l’esforç per eliminar de les nostres festes eixa imatge paxanguera que oferien els foguerers, cada un dels quals vestia amb camisetes o acudien disfressats de qualsevol manera a les desfilades –encara que cert és que algun d’ells utilitzara trages tradicionals-. Quan el trage ja ha desparegut, i encara que reconeixent que durant dècades va complir la seua funció, fins que entrats els huitanta a poc a poc el vestit de saragüell va anar introduint-se amb normalitat i sentit de l’estètica -una altra cosa seria la deriva versallesca que en els últims 12.- Foguera Portuarios-Pla del Bon Repós 1971 (Autor: Francisco Almiñana)

022

14.

Pàg. ant. 13.- Foguera Calderón de la Barca 1971 (Autor: Armando López Sarabia) 14.- Foguera Sagrada Familia 1971 (Autor: Juan Capella) Premi de la Comissió Municipal de Festes 15.- Foguera San Blas 1971 (Autor: Julio Esplá) 2n Premi 1a Categoria 16.- Foguera Santa Isabel 1971 (Autor: Armando López Sarabia)

anys s’ha introduït en la indumentària masculina-. Però, passats els anys, no va poder ocórrer-se-li, a la ment de Valcárcel, un altre disseny que es desposseïra del negre? Amb la calor que sempre ha caracteritzat la nostra Festa, haguera sigut molt més valuosa una adaptació basada en criteris més o menys tradicionals i senzills. En realitat, en detalls com estos es troben els elements que, d’alguna manera, qüestionen encara la vigència dels gustos estètics d’una figura com la dl llavors mandatari de la nostra festa. No obstant això, citem un detall al seu favor; va obligar que els porta estendards de les comissions vestiren sempre el vestit de saragüell. Encara que de manera minvada, la seua presència es va mantindre en les fogueres.

DETALLS I CENDRES Per penúltima vegada en el seu camí –el cinqué dels sis triomfs que aconseguiria en la matèria- com a cartellista, Otilio Serrano s’alçaria amb el guardó del concurs de Cartells de Fogueres, amb el disseny denominat ‘Guirnalda’.

Cal assenyalar, igualment, que l’orde del sorteig de comissions donaria el núm. 1 a la comissió de Benito Pérez Galdós, tancant les desfilades, amb el núm. 31, la de Los Angeles. Seria ja de cara al 1972, quan realment el col·lectiu de comissions començaria a assumir el seu període desenvolupista, ja que en la posterior edició, sumaria un total de trenta-huit districtes –set més que en el que comentem-.

Per a finalitzar, l’Ofrena de Flors del 1971 va permetre la inauguració d’un mosaic de taulellets que es troba al claustre de la cocatedral, celebrant el trenta aniversari del dit acte. No hi ha dubte que Valcárcel va prendre, per a això, el referent que a València havien oferit un any

abans, commemorant les Bodes de Plata de l’Ofrena a Ntra. Sra. dels Desemparats, i ho va plantejar com una manera de ‘destacar’.

Una vegada més… deliris valcarcelians dels quals, este any, en vam tindre prou ració, i la continuaríem tenint en anys posteriors, encara que això ja és una altra història.

15.

16.

023

024

La festa de

1974

DEL CREIXEMENT A LA DESPERSONALITZACIÓ

Crònica de Juan Carlos Vizcaíno

Des de la fi de 1973, i fins al gener de 1976, el jurista Francisco García Romeu ocuparà l’Alcaldia d’Alacant. Va ser un home al mateix temps autoritari, pròxim i afable, encabotat en la millora de la ciutat. ‘Paco Palmeras’, li deien popularment, per la seua aposta per sembrar milers de palmeres als carrers alacantins. García Romeu va ser una persona que, des de la distància, va saber observar els pitjors vicis del valcarcelisme al si de les Fogueres, com posteriorment podrem comprovar, apostant per una millora en el finançament de la Festa. Alacant creixia en aquell temps desaforadament. Quasi sense mesura, fins al punt que la ciutat no podia assimilar el flux d’arribada que havia possibilitat un augment de quasi setanta mil habitants en una dècada, situant-se en el cens d’este any en 195.490 veïns. El conjunt de la distribució urbana del sòl apareixia trufat com un enorme tentacle de barris extrems, a penes lligats al seu nucli tradicional. El desenvolupisme havia propiciat una traumàtica evolució de la ciutat, que es feia patent tant en la desaparició d’edificis emblemàtics, com en la irrupció d’aberracions urbanístiques, moltes de les quals encara turmenten el nostre semblant. Aquell any en què els fonaments del franquisme local anaven tremolant al compàs de la progressiva debilitat de Franco, havia permés viure a la ciutat no massa esdeveniments de relleu.

Entre ells, celebrar un nou ascens de l’Hèrcules C.F. a 1a Divisió o la mateixa inauguració de l’estadi José Rico Pérez, a l’agost d’este any. Al juny, es van iniciar les obres de l’Autopista del Mediterrani, hui imprescindible en el traçat viari de la nostra província. Per al sector econòmic de la ciutat, este va ser l’any en què es va inaugurar el Banc Alacantí de Comerç. I per a la cultura d’Alacant, 1974 es recordarà per la inauguració de l’Aula de Cultura de la CAM, situada a l’av. del doctor Gadea, indispensable per a entendre’n l’activitat a les acaballes del franquisme i la recuperació de les llibertats.

CREIXENT I CONTROLADES

ocupant el càrrec de president de la Comissió Municipal de Festes.

Grandesa i misèria d’unes festes com les nostres, que el 1974 es trobaven amb sòlids amarratges, fruit de l’impuls canalitzat per Valcárcel, però al mateix temps fèrriament controlades per la seua figura, fins al punt que ens trobem en un període en què res es podia fer o decidir sense que la seua mà ho controlara tot. En realitat, la mateixa família de la Festa així ho preferia, i cal reconéixer que la mà esquerra del mandatari foguerer feia molt fàcil esta circumstància. Encara que exercint de manera altruista el seu càrrec, i fins i tot oferint el seu domicili com a seu de la

2.- Proclamació de la Bellea del Foc Infantil 1974 3.- Recepció municipal a les bellees de 1974

Per a les Fogueres, l’exercici 1973/74 va suposar un pas avant en la senda de creixement iniciada el 1972, que es va prolongar fins al 1976. Passem en eixe lapsus de les trenta-huit comissions a les cinquanta-tres, consolidant-se la Festa com un element identificatiu i d’integració de referència, dins del ràpid i descontrolat creixement de la ciutat. Amb cadascuna zona nova, prompte sorgiria la presència de la seua comissió de foguera corresponent, en una important llavor que s’ha prolongat fins als nostres dies. A això, cabria afegir una mesura astuta, encara que certament poc democràtica, que no obstant això, va afavorir la implantació de les Fogueres en determinades barris alacantins. La mateixa fixava que per a oficialitzar-se celebracions patronals, es marcara l’obligatorietat de constituir comissió de foguera. No oblidem que des de les eleccions municipals al terç familiar de finals de 1970, Tomás Valcárcel s’incorporaria al consistori alacantí en qualitat de tinent d’alcalde, Pàg ant. 1.- Tomás Valcárcel e Inmaculada Beltrán, Bellea del Foc, en l’Ofrena de Flors a la Verge del Remei

025

6.

Comissió Gestora, Valcárcel confeccionava totes les bandes de les representants femenines, estendards, vestits, cobrava drets d’autor de totes les obres seues que representava, i fins i tot dels dissenys de carrossa que manava elaborar. Unes circumstàncies hui en dia quasi inimaginables, però que en aquell àmbit del franquisme sociològic era moneda corrent en la vida espanyola.

4.

Però anem a allò concret. El 1974, es van constituir un total de quaranta-quatre comissions de foguera a la ciutat. D’elles, la de la Plaza del 18 de Julio no participaria en el concurs, encara que sí que procedia d’una comissió com la resta de les existents. L’estabilitat de tots estos col·lectius ja era una norma majoritària. No obstant això, en relació al 1973, es van absentar districtes de la solera de Ciudad de Asís –a partir de 1975 present de manera ininterrompuda en la celebració-, i altres com Los Ángeles i Francisco Albert. Per contra, retornaven comissions tan carismàtiques com FloridaPortazgo o Santa Isabel, trencant fins i tot la intermitència de la de José María Py, i recuperant-se la de Monjas-Santa Faz, després d’una llarguíssima absència del mapa foguerer. No obstant això, només es va registrar la creació d’una nova comissió, la de Parque-Plaza de Galícia, fundada a partir de l’edificació d’un grup de vivendes en l’entorn del carrer d’Orense, en plena prolongació urbanística d’aquella zona. Un exemple més de ràpida incorporació de nous entorns urbans, permetent que la Festa exercira com a nexe d’integració veïnal, potser de manera més activa que el mateix moviment veïnal que començava a consolidar-se amb força.

Un any més, l’elecció del cartell anunciador, iniciava la presa de contacte amb els símbols identificatius de les Fogueres de 1974. No

pot dir-se que la participació en el certamen fora massiva, només dèsset obres en concurs, i una dotació en metàl·lic del premi de deu mil pessetes, que l’any següent faria un bot quantitatiu en elevar-se a les vint-i-cinc mil. No obstant això, en esta ocasió, la carència d’una àmplia participació, no impedirà la importància d’este ni de l’autor i l’obra presentada. “Fuego” seria el disseny, sintètic, impactant i minimalista, amb el qual s’introduiria en la plàstica foguerera, el nom més important d’este període. Ens referim al desaparegut Fulgencio Blanco Cantó, hereu d’una coneguda nissaga d’escultors, que aconseguiria ratificar la força del seu estil, amb els premis aconseguits en este concurs el 1977, 1981 i 1982. Amb Blanco, s’oferiria el primer exemple de renovació estètica en els cartells de Fogueres, com a bot evolutiu després de l’era daurada de Manuel Albert o Otilio Serrano.

ASSENTAMENT EN BARRAQUES I FOGUERES INFANTILS Les barraques s’havien assentat amb força en la Festa, desapegantse ja del nombre de comissions de districte. Cinquanta-nou se’n

4.- Comissió de la foguera Alfonso el Sabio 1974 5.- Comissió de San Antón Bajo 1974 desfilant en l’Entrada de Bandes 6.- Remat de la Foguera Benalúa 1974 (Autor: Ramón Marco) 1r Premi Categoria Especial Pàg. seg. 7.- Foguera Carolinas Altas 1974 (Autor: Pedro Soriano) Premi de la Comissió Municipal de Festes

5.

026

plantarien el 1974, elevant-se en quinze sobre les fogueres. El delegat de la parcel·la en la Comissió Gestora, Pascual Sanz, al mateix temps president de la foguera José María Py, destacava en unes manifestacions al diari Información, el 23 de juny de 1974, l’entente cordiale existent entre foguerers i barraquers: “Te asseguro que la guerra entre ‘foguerers’ y ‘barraquers’ ha terminado. Sí; se acabo, Vivimos en 1974, y la fiesta alicantina se ha actualizado. Ahora hay un entendimiento, ¿me entiendes? Faltaba un dialogo, y como quiera que se ha impuesto, el cauce de las conversaciones ha afluído hacia la razón de ser de las hogueras...”. Ja es trobava canalitzada la norma de la possibilitat de dos barraques per cada comissió de foguera, que permetria superar-ne el centenar en molt pocs anys.

Per la seua banda, el col·lectiu de fogueres infantils es trobava ja normalitzat, registrant-se’n una vintena al si de la Comissió Gestora, encara que bé és cert que el mateix incloïa dues comissions procedents del veí poble de Sant Joan d’Alacant. L’important en este cas era consignar la canalització d’un jove col·lectiu que pocs anys arrere discorria per lliure, i que apareixia per un costat lligat a les seues respectives comissions adultes, però per un altre era gestionat pels seus propis foguerers infantils, ja que estaven definits per edats superiors a les actuals. I és curiós consignar com entre aquells avesats xiquets festers, es podia trobar el hui reconegut escriptor José Luis Ferris, com a president de la comissió infantil de FloridaPortazgo, el posterior president de la Comissió Gestora i vicealcalde d’Alacant, Andrés Lloréns, com a secretari de la comissió infantil de Carolinas Altas, la uns anys després locutora radiofònica María José Escudero, com a bellea infantil de Monjas-Santa Faz, o l’actual president de la foguera Parque-Plaza de Galícia, César Sirvent, exercint com president de la foguera infantil Sèneca-Autobusos.

Com es pot comprovar, la llavor d’una renovació generacional en la Festa es presentava per mitjà de la inquietud, encara temorosa, d’eixos pocs centenars de xiquets integrats de forma incipient en unes comissions que ja començaven a disposar d’una certa força.

I com a prova evident, Tomás Valcárcel en prenia bona nota, portant al seu terreny i traslladant amb maneres tan sui géneris esta inquietud infantil i juvenil. Per a això, el 1974 es va dissociar la Proclamació de la Bellea del Foc Infantil, instaurant un acte exclusiu, que es va desenvolupar al Teatre Principal, el matí del diumenge, 29 de maig, després de la desfilada dels representants de les xicotetes comissions des de l’Ajuntament. I no deixaria de tindre la seua contradicció este festival titulat “Fue bella la Cenicienta?”, reeditant un llibret musical del jove músic alacantí, prematurament difunt, Antonio Torres Climent, amb lletra del mateix Valcárcel.

Una nova mostra de l’amanerament valcarcelià, ratificant la submissió de l’oficialisme foguerer, a l’hora de buscar l’adulació de la classe política franquista dominant. Una cosa que a València es va escenificar a l’hora de la designació de les seues respectives falleres majors, i que a Alacant, a partir de l’arribada de Valcárcel com a mandatari fester, va quedar circumscrit

8.- Foguera Plaza del 18 de Julio 1974 (Autor: Juan Capella) Fora de concurs

en la figura de la Bellea del Foc Infantil, que sempre va recaure en filles d’autoritats locals o fins i tot de major abast. En esta ocasió, la designació es va centrar en la filla del governador civil alacantí, Benito Sáez-González Elipe, un dels més significatius representants de la intransigència tardofranquista alacantina. És per això, que l’assenyalada contracció s’albirava en comprovar com els aguerrits foguerers apareixien com a mers comparses, en un acte que servia, entre fantasies coloristes, per a entronitzar la xicoteta Beatríz Sáez Vicente-Almazán. A penes un lustre després -com després assenyalarem- amb l’arribada del primer alcalde de la renascuda democràcia municipal, el 1979 incorporaria el sorteig per a triar les màximes representants femenines de les fogueres infantils entre totes les representants dels districtes. Una fórmula des d’alguns anys derogada en el funcionament de la Festa.

LA BELLEA I ELS PROLEGÒMENS Res a veure amb la seua equivalent adulta, ja que una setmana després, el diumenge 2 de juny, i al mateix Teatre Principal, es va procedir a la representació del XXXIII Festival d’Art, titulat “Germanor Regional”, amb el qual Valcárcel va voler tocar la fibra sensible d’una unió de les províncies de la Comunitat Valenciana, en un àmbit social en què l’enfrontament entre els partidaris del ‘Sud-est’ i una tímida reivindicació nacionalista apareixia com a polarització en les inquietuds de la societat local. Una nova successió d’estampes que conclouria amb l’elecció d’Inmaculada Beltrán García, de la Foguera Calderón de la Barca, empleada de l’Institut Nacional de Previsió, amb 16 vots. I és que les professions, bagatges acadèmics i ocupacions de les bellees començaven a ser un element a destacar, en una societat on el paper de la dona anava ascendint de manera creixent, encara que en les Fogueres el protagonisme encara es relegava a àmbits com este. És per això que la premsa destacava la professió de les seues quatre Dames d’Honor. Valentina del Rey Cano, de la foguera Virgen del Remdio-La Paz (13 vots), era perruquera. Pilar Escanero de Miguel, de la foguera Plaza de Pio XII (12 vots), era estudiant de 1r de Filosofia en la branca d’Història.

Ana María Soriano Jara, del districte d’Alfonso el Sabio (10 vots), era secretària. I finalment, Rosalía Javaloyes Fríes, de la foguera Francisco Franco-La Paz –que en un empat a huit vots amb la representant de la comissió de Rambla, ocuparia la quarta plaça de les triades- exercia com a empleada d’una boutique. Professions que començaven a tindre’s en compte, igual que detalls curiosos ressenyats en la premsa, com el fet que el president de SènecaAutobusos –el molt prompte enfant terrible de la celebració, Luís Amat- presentara la seua nóvia com a representant del districte.

7.

027

plaga musical que, per fortuna, no va tindre massa incidència en les Fogueres d’aquells anys –al contrari d’allò succeït a València-. En bona part a causa de la indiferència que amb bon encert va desplegar Valcárcel cap a la seua presència. És curiós constatar com entre les agrupacions musicals esmentades es trobava la de Villacañas, tants anys lligada –també per elements afectius- al districte Hernán Cortés, o les de poblacions com Tobarra o Horcajo de Santiago.

9.

Després dels ecos de l’elecció, les festes de 1974 començaven a fer acte de presència a la ciutat, amb la inauguració al migdia del diumenge, 16 de juny, de la tradicional Exposició del Ninot als baixos de l’Ajuntament. Escassa referència en la premsa, que només ressenyaria amb indiferència el resultat de la votació popular, indicant que el Ninot Indultat correspondria al ‘Vell’ perfectament modelat per l’artista valencià José Devis per a la foguera del Mercado Central, no seria víctima de les flames. Una figura que es perdria amb el pas dels anys –com tantes altres anteriors i també algunes posteriors-, però de la qual fa uns anys, en una conversació, el fill de l’artista, José Ramón Devis, em va assenyalar que se’n conserven els motles, la qual cosa podria permetre’n, arribat el cas, una fidel reproducció per a ser incorporada als fons del Museu de Fogueres.

DESFILADES I MÉS DESFILADES El 21 de juny, data en què es coneixia la resolució de l’indult, era la cita oficial amb la plantà i amb l’inici oficial de les festes, que va tindre en esta ocasió com a pregoner, amb una nova mostra d’eixa dependència amb representants dels poders fàctics, forçant a una implicació de la Festa en el seu àmbit turístic, per a la qual cosa es va designar la figura del comissari nacional de turisme, José Luis Perona, que en la seua joventut havia residit i estudiat a la capital. Un pregó de forçada recerca d’entroncament emocional, que donaria pas al tir de l’acostumada traca reforçada davant de l’Ajuntament, i després d’ella el discórrer de la llavors carismàtica Entrada de Bandes, que obriria l’itinerari oficial de desfilades i cavalcades, descrit pel carrer de Cervantes, Esplanada d’Espanya, Rambla de Méndez Núñez, dissolent-se a l’avinguda d’Alfons el Savi. Les cròniques de premsa no ressenyen res d’esta desfilada, la més desitjada per les comissions, encara que potser, la més reiterativa de l’època.

Quaranta-huit van ser les agrupacions musicals presents en l’edició, de les quals sis van ser de cornetes i tambors, en una autèntica

Esta desfilada iniciava l’element que Valcárcel va potenciar com a epicentre de la Festa; el protagonisme quasi monotemàtic de les cavalcades. Just és reconéixer-ho, estos es veien afavorits per una entusiasta resposta de públic, que hi trobava el màxim al·licient d’unes festes faltades encara de suficient dinamització lúdica. Fem memòria del sumari de desfilades programades. A la ja assenyalada Entrada de Bandes, el 22 de juny, s’afegia la IX Cavalcada Infantil, en la qual les cròniques parlaven d’uns dos mil xiquets participants, dèsset carrosses i huit bandes de música. La vesprada del 23, es desenvoluparia XIX Desfilada Folklòrica de la Província, sens dubte, la més atraient de totes. Dels seus preàmbuls, és oportú rescatar el comentari irònic del periodista Vidal Masanet, en les pàgines d’Hoja del Lunes, del 24 de juny; “¿Cien mil persones presenciando el XIX Desfile Folklórico de la provincia de Alicante en la tarde de ayer? Tal vez más... bastantes más. Es algo incontrolable. Lo evidente es que a las cinco de la tarde, la parte baja de la capital empezó a hincharse.

Y que allí, en el Ayuntamiento, en plena plaza, se hallaba TV. E. -la televisión fogueril, es decir, Tomás Valcárcel-, con ojos (“obri l’ull”), de no haver dormido durante algunos días, con cierta tristesa -”¿que li haurà pasat?”-, y con problemes que se le venían encima (“Don Tomás; que faltan cinco tractores”: señor Valcárcel, que le llaman al teléfono con urgència; “don Tomás, vienen a ofrecerle “ideas”)...”. En esta ocasió, dins d’un interminable seguici que es va prolongar en tres hores de duració, va destacar una amplíssima ambaixada de les festes de moros i cristians de Castalla. Però és que després de la cremà, la nit del 26 de juny, se celebraria la XIV Cavalcada del Foc, amb la seua interminable successió de torxes. El cicle es tancaria la vesprada de la festivitat de Sant Pere, amb el Cós Multicolor, en el qual es va consignar únicament la presència de senyoretes tripulant les carrosses, atesa la celebració prèvia de la Cavalcada Infantil.

DISTÀNCIES I INDIFERÈNCIES D’acord amb certes impressions que es deduïxen en les cròniques periodístiques, Valcárcel es trobava molest en estes festes.

Era, potser, per la latent desafecció personal existent entre ell i l’alcalde García Romeu?

Hi ha un detall significatiu quant a això, que revelen les declaracions del mandatari municipal en l’entrevista que es va realitzar en l’especial de fogueres del diari Información.

En preguntar-li sobre quins elements modificaria de les Fogueres, responia sobre el ja assenyalat protagonisme de les cavalcades; “...

Quisiera que se agilizasen los desfiles, 10.

028

11.

las cabalgatas. Hay veces que resultan lentos, premiosos, tediosos... ¡Cuidado! No digo que no sean bonitos. Digo que se alargan en demasía, que llegan, en ocasiones, a hacerse pesados. Quizá debieran organizarse con menos gente en pro de una mayor calidad...”

Al marge d’estes desfilades, se’n succeïen d’altres de menor importància, com l’Entrega de Premis, desenvolupada des de 1969 davant de l’Auditori de l’Esplanada d’Espanya –el matí del 23 de junyi l’Ofrena de Flors a Ntra. Sra. del Remei, que el 1974 es realitzaria per última vegada el matí del dia de Sant Joan, culminant esta a l’interior de la cocatedral de Sant Nicolau, una cosa que el 1975 es modificaria amb la creació d’aquell incipient tapís exterior. També la nit del 22 de juny, se seguiria celebrant el Festival del Pasdoble – patrocinat per la Caja de Ahorros de Alicante y Murcia- a l’Esplanada d’Espanya, participant-hi, el 1974, nou agrupacions musicals de les quals va resultar vencedora la Unión Musical de Dolores.

van assumir, destacaria Julio Esplá amb sis fogueres, Francisco Granja, amb cinc; i Pedro Soriano i Mauricio Gómez, amb quatre.

No obstant això, esta va ser una ocasió en què en l’últim moment, es va optar per no atorgar el triomf artístic de l’edició a un autor valencià, com haguera sigut de justícia. Ramón Marco, extraordinari artista, no va tindre el seu millor any amb la foguera de Benalúa, que li va proporcionar, no obstant això, el triomf en la Categoria Especial. I és que al marge del hieratisme i la falta d’atractiu del seu conjunt, ningú es va atrevir a assenyalar que era un evident plagi de l’extraordinària falla que el 1969 va servir de triomf a la Plaza del Doctor Collado, a València, imitant una vegada més els modes del mestre Salvador Debón. En la seua oposició, l’obra de Mercado Central, en la qual José Devis va plasmar una magnífica recreació entorn de la cistella d’anar a la compra, va quedar relegada al segon lloc. Estava clar que no es volia atorgar el triomf a un autor forà, resultant significativa la referència que José Antonio Casinos oferia en el diari Información, del 23 de juny, entorn de les impressions del jurat de l’edició; “... La opinión generalitzada en los miembros del jurado es el observar de una tendència en la realización de las hogueras a lo barroco, al empastelamiento y al “amonigotamiento” en detrimento de la línea más clàssica de la hoguera. También hay que decir que en la decisión final para otorgar los premios de la categoria especial, hubo sus buenas dudas àra el primero, entre Benalúa y mercado, y que esta última recibió una mención especialíssima por

Pàg. ant. 9.- Foguera Virgen del Remedio-Oeste 1974 (Autor: Agustín Pantoja) Pàg. ant. 10.- Foguera Sèneca-Autobusos 1974 (Autor: Francisco Granja) 11.- Barraca ‘Los Gorilas’ 1974 (Autor: Otilio Serrano) 12.- Foguera Calvo Sotelo 1974 (Autor: Julio Esplá)

Que la Festa estava donant l’esquena a bona part de la societat alacantina, en especial a les seues generacions més jóvens, era una cosa que deixava ben clara la mini enquesta realitzada a dotze estudiants, i inserix en les pàgines de l’extra de Fogueres del diari Información. Entre els seus testimonis, potser dels més crítics, convindria destacar el de Rosa María Monzó, tants anys després directora de la Biblioteca “Gabriel Miró”: “Me parece falso, muy desfasado, la mayoría de la gente no lo vive. Yo no las veo. Es un momento para Alicante que yo veo como ficticio, poco serio, hay demesiada gente. De pequeña las veía con una atención distinta, me llamaba la atención el colorido, el aspecto grotesco de los ‘ninots’.

Ahora, para mi, no tienen sentido, están fuera de lugar... Las Hogueras no son cultura; son folklore”.

UNS MONUMENTS SENSE CRITERI Indiferència, desmesura… i despersonalització. L’abandó d’allò obertament local, havia obert el meló d’unes festes en alguns aspectes ‘elefantísiaques’, però propenses a la pèrdua dels seus trets d’identitat. I una cosa que es manifestaria de manera ostentosa el 1974, va ser la despersonalització i clara imitació –a pitjor- de les fogueres en l’aspecte plàstic, del referent valencià. Ens havíem allunyat per complet prou anys arrere del predomini de monuments dissenyats basant-se en elegants bastidors ornamentats. A falta d’això, una oberta recerca de la figuració i el modelatge van arruïnar no sols la seua personalitat sinó, sobretot, van deixar a la llum les carències de la major part dels seus artistes. En concret, dèsset professionals es farien càrrec dels quaranta-quatre monuments de l’ocasió. D’ells, dos procedien de València –Devis i Azpeitia-, sent ambdós notablement guardonats. Entre els que més encàrrecs 12.

029

13.

su calidad, color, escultura, composición y crítica”. I per què no va guanyar? Després d’ambdós, Pedro Soriano oferiria un pas arrere en la seua maduresa, en l’enorme figura diabòlica que va presidir la seua obra per a Carolinas Altas, mentre que Agustín Pantoja passava desapercebut en la seua última aposta per a l’elit artística, amb la poca convincent composició per a Virgen del RemedioOeste, coronada amb grans llagostes. La realitat és que en l’aspecte estètic, 1974 va proporcionar l’abandó temporal del triomfador, el 1973 –Remigio Soler-, mentre que es trobava a faltar l’absència

14.

030

d’Ángel Martín –resident a França en aquell temps-, que retornaria a la professió el 1976. Veteranes figures, com Ramón Marco o Agustín Pantoja –este ja en els seus últims exponents-, es tractaven amb la força de jóvens autors cada vegada més consolidats, disposats a pugnar pel relleu en el seu protagonisme. Em referisc a figures com Pedro Soriano o Pascual Domínguez, ja ben assentats i a punt de fer el bot definitiu, mentre que de forma tímida anava introduint-s’hi un jove José Muñoz Fructuoso. Tots ells apostant per un figurativisme d’arrel valenciana i, sobretot, per una millora de la fragilitat en les tècniques. No per això convé oblidar l’aportació sempre carismàtica dins de la humilitat dels seus pressupostos, de l’Otilio Serrano d’arrel gastoniana de Plaza de Ruperto Chapí i Altozano, la professionalitat de José Abad, o les cuidades línies i l’element satíric dins del seu respecte a les estructures de bastidor, que demostraven les fogueres del hui injustament oblidat Juan Durá Sanjuán, autor de la foguera de La Florida. Prolongant eixa sensació de no saber quin camí agafar, s’evidenciava en l’entrevista realitzada al mestre Ramón Marco en el diari Información, del 27 de juny. Este declarava no sense un cert desencant; “... El primer premio de las Hogueras, al parecer, lo han dado como sin ganas, poniendo pegas. Que si el estilo, que si el barroco... A estas alturas no vamos a imitar a Gastón Castelló. Aquello, lo suyo, cuando él hacía “fogueres” ya pasó...”. Per fortuna, Marco va realitzar en línia clàssica obres moltíssim millors que esta, que no obstant això, no van rebre el reconeixement d’un jurat, que de manera implícita estava olorant nous trets d’estil.

OBLIT DE L’ESSÈNCIA No obstant això, hi ha un element que crida poderosament l’atenció al mig de tants articles i cròniques ditiràmbiques, en la premsa de les festes de 1974, i que revela en el fons el poc afecte que en aquell temps es professava a la foguera. El 25 de juny el diari Información

15.

16.

inseria dins de les seues cartes al director, una enviada per l’artista Julio Esplá, titulada “Abandono fogueril”. El seu contingut era desolador, descrivint la visita a diverses de les fogueres plantades, el matí del 23 de juny; “... la de Benito Pérez Galdós, esta, por tenir su parte posterior en dirección al Castillo de San Fernando queda sumida en la oscuridad, que es fàcilment aprovechable por los desaprensives para cometer sus fechorías, por lo que robaron, arrancándola y rompiéndole el palo que leu ne a la hoguera, una figura de una mujer en traje de baño... La hoguera del barrio de José Antonio estaba casi desprovista de “ninots”, sobre todo su parte trasera no tenia ninguno, yo me pregunto: ¿Es que no habían sido colocados? ¿Es que los “ninots” no habían sido fijados a sus bases...?... En la hoguera de Portuarios Bon Repos, era casi un desastre, la hoguera aparecía todo desencajada, sus piezas separades y atadas con cuerdas daban impresión de que habían sido, “ninots” rotos, robados, etc. La hoguera de San Blas, de 200.000 pesetas de presupuesto, que por circunstancias del asfalto se vio relegada a ser plantada en el campo de baloncesto aparecía maltractada, sola, abandonada, triste, un señor se lamentava de que los palos y las cuerdas que tenia como protección “yacieran” por el suelo y que las hojas de verde “protector” sirvieran como ofrenda a su triste, corta y desgraciada vida...”

Era el contrast, l’altra cara, d’unes festes que comptarien novament –del 25 al 29 de juny- amb la presència dels titelles de Maese Villarejo, una àmplia programació esportiva, encara que el 1974 no se celebrara el torneig de bàsquet, i que la nit del 29 de juny, després del cós, viuria el sopar de germandat, amb la concessió del II Trofeu Fogueres del diari Información, que, el 1974, va premiar la foguera de Benalúa (Ramón Marco) en Categoria Especial, Santa Isabel (Pedro Soriano) en Primera, Francisco Franco-La Paz (Armando López Sarabia) i La Florida (Juan Durá) en Segona i Plaza de Ruperto Chapí (Otilio Serrano) en Tercera, atorgant un guardó especial a l’esforç

oferit per la comissió de Virgen del RemedioPlaza de Argel.

L’exercici 1973/74, tindria un colofó la nit del 12 de juliol, amb la celebració d’un sopar a l’hotel d’Arenals del Sol, com a homenatge a la figura de la Bellea del Foc, que este any n’havia proclamat la número quaranta en Inmaculada Beltrán.

D’elles, van assistir un total de vint-isis a l’acte, en una iniciativa que deu anys després, gràcies a l’interés de José Ángel Guirao, marcaria una efemèride d’especial rellevància. Però això serà una altra història…

Pàg. ant. 13.- Foguera Monjas-Santa Faz 1974 (Autor: Francisco Almiñana) Pàg. ant. 14.- Foguera Florida-Portazgo 1974 (Autor: Pascual Domínguez) 2n Premi 1a Categoria Pàg. ant. 15.- Foguera Mercado Central 1974 (Autor: José Devis) 2n Premi Categoria Especial 16.- Foguera Santa Isabel 1974 (Autor: Pedro Soriano) 3r Premi 1a Categoria 17.- Foguera Alfonso el Sabio 1974 (Autor: Luís López Sarabia)

17.

031

032

La festa de

1976

ZENIT, DESTAPE, LA DONA I INDICIS D’UN NOU ESTIL

Crònica de Juan Carlos Vizcaíno

En l’àmbit personal, la imatge que em queda de la festa de 1976, se centra en les transmissions que el Centre Regional de Televisió Aitana, oferia des d’Alacant. Cada dia de Fogueres, a les dos de la vesprada, l’objectiu n’iniciava l’emissió enquadrant eixe sol realitzat amb tècniques de carrossa que rematava la foguera de la denominada encara plaça del 18 de Julio, feta per Ramón Marco. Seria la primera vegada en què, amb tan sols deu anys, em familiaritzara amb les notes de l’Himne de les Fogueres. Era l’única possibilitat que tenia per a acostar-me a eixa festa de la qual em separava la llavors llarguíssima distància entre Alacant i València, on vivia –fins a tres anys després no retornaria a les celebracions de la meua ciutat natal, de les quals havia gaudit per última vegada el 1972-.

DEMOCRÀCIA RETARDADA; EXPANSIÓ DE DISTRICTES Quan se celebraven les Fogueres de 1976, quedava poc menys d’un mes perquè el rei Joan Carles I nomenara Adolfo Suárez president del Govern, i uns pocs més, perquè s’aprovara la Llei per a la Reforma Política. No obstant això, la veritat és que la societat espanyola ja vivia un cert ambient democràtic, que no es corresponia amb una política central que encara romania enrocada en la figura del ranci president Arias Navarro, i d’un ‘búnker’ recelós de discórrer les aigües del que, sense pretendre-ho, haurien d’assumir. Cert és que en el món faller del cap i casal encara no havia començat la tensa batalla de València que es prolongaria fins a l’inici dels huitanta, i que va dividir-ne les festes fins a extrems difícils de comprendre en els nostres dies.

fins a remuntar, ja de manera decidida, l’històric exercici 1979/1980.

En concret, en esta ocasió debutaven ni més ni menys que cinc districtes -Foguerer-Carolinas, Virgen del Remedio-La Cruz, Alipark, Maestria Industrial i Tómbola-. D’ells, tan sols Maestria Industrial va desaparéixer del mapa fester –el 1981-, demostrant que aquella sembra va ser més que rellevant per a l’expansió d’unes Fogueres que, ja l’any següent, anirien mostrant una tímida indiferéncia a la figura del quasi immutable president –que ja comptava en aquell moment amb setanta-tres anys-. Les barraques ascendirien fins a les setanta-sis –bastants més que les dels nostres dies- mentre que les comissions infantils s’elevaven, per primera vegada, per damunt de la trentena; en concret, trenta-una comissions. Esta proliferació va possibilitar crear dos categories de monuments atenent-ne al cost, triomfant en la primera d’elles el corresponent a la comissió infantil de Mercado Central, obra de Pedro Soriano.

Soriano obtindria igualment el Ninot Indultat de l’edició –encara no existia l’equivalent infantil-, en una exposició que s’inauguraria 2.- Instants després de l’elecció de la Bellea del Foc d’Alacant 1976

A Alacant, al contrari, encara s’estava vivint en el núvol del ja llarg període dominat per la figura de Tomás Valcárcel, el qual, a través de la seua política d’implantació de nous districtes -que va aplicar a partir de 1972, quan ja havia adquirit certa experiència com a president de la Comissió Municipal de Festes- i que seria precisament el 1976 quan assoliria el zenit amb cinquanta-dos districtes, sense comptar amb la foguera de l’Ajuntament, que este any abandonava l’acompanyament de la seua pròpia comissió –una cosa que reprendria el 1980-. És a dir, un total de cinquanta-tres fogueres adultes es plantarien l’edició de 1976, en unes xifres que anirien descendint els tres següents exercicis, Pàg ant. 1.- Escena de la Foguera Benalúa 1976 (Autor: Remigio Soler) 1r Premi Categoria Especial

033

3.

la vesprada del 16 de juny als baixos de l’Ajuntament, i que ni tan sols figuraria en el programa de festes repartit –eixa era la importància que se li atorgava, en uns horaris de mostra que partien de sis i mitja a nou i mitja de la vesprada-.

La bruixa indultada pertanyia a la foguera del Mercado, que hui per hui queda com la figura més veterana que es conserva al Museu de Fogueres.

Curiosament, aquell any tal monument quedava fora de concurs per decisió de la comissió –comptant amb pressupost de Categoria Especial-, com a mesura de protesta per la –segons el parer dels seus foguerers-, injusta valoració de la seua foguera de 1975 –que va rebre el 2n Premi de l’elit festiva-.

VALCARCELISME PAUSAT Però no avancem esdeveniments. El 19 de gener, sis dies abans que es produïra la primera elecció d’alcalde entre els mateixos regidors de la corporació, es donava a conéixer el resultat del concurs de cartells, on el disseny de José Palau García ‘Bengala’ aconseguia l’honor de ser el cartell de les Fogueres de 1976. Per la seua banda, la imatge de Francisco Sánchez Torres era triada en la modalitat diapositiva, rebent ambdós reclams un premi de vint-i-cinc mil pessetes. José Manuel Martínez Aguirre, periodista, assumia pocs

3.- Tomás Valcárcel imposa a Remedios Sirvent la banda com a Bellea del Foc 1976 4.- Exaltació de la Bellea del Foc Infantil 1976 Pàg. seg. 5.- Foguera Bº José Antonio 1976 (Autor: Mauricio Gómez) Pàg. seg. 6.- Foguera Mercado Central 1976 (Autor: Pedro Soriano) Fora de concurs Pàg. seg. 7.- Foguera Ciudad de Asís 1976 (Autor: Ramón Marco) 2n Premi Categoria Especial Pàg. seg. 8.- Foguera Oficial Plaza del 18 de Julio (Autor: Ramón Marco) Fora de concurs

dies després l’Alcaldia d’Alacant, contrariant un Francisco García Romeu que no va saber endevinar la “jugada” que li van brindar un grup de regidors, entre els quals es trobava Tomás Valcárcel.

Serien, de tota manera, les úniques festes que viuria com a primer edil Martínez Aguirre, un alcalde poc apreciat, qui, no obstant això, al desembre de 1976 va poder assumir com a màxima autoritat municipal el primer viatge a la capital dels Reis d’Espanya com a tals.

Este exercici, Tomás Valcárcel havia renovat parcialment la seua Comissió Gestora, incorporant-hi noms que pocs anys després tindrien un paper important dins de la seua evolució . És el cas de Teodomiro Navarrete, que ocuparia la Secretaria de l’entitat, o un Jacinto Masanet, que exerciria com a vicepresident 2n, sobre qui a l’estiu de 1979 recaurà la responsabilitat de rellevar Tomás Valcárcel com a dirigent fester –suposem que en aquell llavors no li passaria pel cap ni remotament tal responsabilitat-. Més enllà d’esta circumstància, la programació seguiria semblants paràmetres als establits en anys anteriors.

El 4 de maig i segons les seues prerrogatives, Martínez Aguirre nomenava la xiqueta Almudena Coloma, filla del posterior i efímer alcalde Pascual Coloma, com a Bellea del Foc Infantil. No obstant això, l’acte previ més significatiu de la Festa el constituiria novament el denominat XXXVI Festival d’Art, que serviria per a triar la Bellea del Foc de 1976, que va recaure, en esta ocasió, en Remedios Sirvent Quiñonero, fins a hui l’única ocasió en què el districte de Ciudad de Asís ha aconseguit tal distinció. El seu títol va ser “Primavera en Levante” –el fantasma del sud-est encara es trobava present-. Serà esta l’última ocasió en què l’elecció de la màxima representant femenina es farà en el marc del Teatre Principal, encara que en aquells moments ningú podria ni imaginar-ho. La veritat és que la Festa creixia i aquell marc es quedava xicotet. La revista oficial es fa ressò d’este festival, amb la crònica de Pascual Sanz, en un clar to apologètic de la figura de Valcárcel “Todos [los triunfos] son única y exclusivamente de la pertenencia de Tomás Valcárcel, artífice total del mismo y a quien jamás podremos pagar los alicantinos foguerers todo lo que ha hecho por nuestras queridas fiestas, las 4.

034

5.

6.

Hogueras de San Juan” i, entre línies, es pot detectar una xicoteta referència a certes protestes ja existents en el marc d’unes festes, en les quals, a partir de l’any següent, s’introduirien marcs de controvèrsia “…–no sé por qué alguien se permitió verter su veneno contra esa inocencia- de Beatríz Sáez, hija de nuestro Gobernador Civil…”.

ostentava el de Delegada Nacional de Cultura de la Secretaria General del Movimiento. Estava clar que tot tenia encara un límit… Després d’este, discorreria l’Entrada de Bandes, en la qual es va comptar amb la presència de tan sols huit carrosses.

PRIMERA PREGONERA; TRIOMFA REMIGIO SOLER Les fogueres es disposaven a gadudir-se als carrers d’Alacant, i un tímid detall d’oberturisme es va registrar en comptar, per primera vegada, amb una dona pregonera. En este cas va ser l’acadèmica alcoiana Carmen Llorca, qui, entre d’altres càrrecs

7.

I al matí següent, apareixien plantades les fogueres, fogueres infantils i barraques, destacant-hi, d’entrada, un element; la incidència de la crisi, que n’havia estancat els pressupostos de manera que no superaven els límits de les nou-centes mil pessetes del 1975. És una cosa que va tindre la seua expressió en una foguera de l’Ajuntament que no tenia la prestància de la de l’any precedent, i de la que en realitat tan sols destacava, a la part davantera del seu rerepeu, una reproducció de la font de Cibeles, al·ludint a la presència del turisme de Madrid a la nostra ciutat.

Eterna obsessió! D’altra banda, en les temàtiques de no pocs

8.

035

També d’altres temes s’incorporaven en estes efímeres obres. Un d’ells va ser el de la contaminació. Precisament, el lema que portava el 1r Premi de Categoria Especial, que tornava al districte de Benalúa després d’un any absent. Remigio Soler –que obtenia el ja anacrònic màxim guardó, dotat amb deu mil pessetes en metàl·lic i trofeu valorat en cinc mil- retornava al seu barri de sempre, des d’aquell llunyà triomf d’una dècada abans, realitzant la seua última obra per a les Fogueres, en una composició renovadora, potser, massa hieràtica en el cos central, però dotada d’unes textures i elements en les rematades laterals certament envejables.

Darrere d’ella quedava el magnífic Ramón Marco de Ciudad de Asís –qui ja mai en el seu camí posterior tornaria a assaborir la dolçor del màxim guardó-, en una composició plena de dinamisme. En tercer lloc, apareixia Pascual Domínguez amb la seua obra per a Alfonso el Sabio, deixant patent la seua volença per la presència de grans figures en la rematada. Com hem assenyalat més amunt, es quedava voluntàriament fora de concurs Mercado Central.

I en un marc plàstic dominat per les huit fogueres realitzades per Julio Esplá, les cinc de Mauricio Gómez, Juan Capella, Pedro Soriano i Armando López Sarabia –els artistes més freqüentats de l’edició, totalitzant entre els cinc la mitat exacta dels monuments plantats-, 9.- Escena de la Foguera Plaza del 18 de Julio 1976, al·lusiva a la relació estival entre Alacant i Madrid la primera categoria va poder contemplar una magnífica obra de Julián Puche, un dels més grans artistes fallers valencians, qui monuments apareixien clares al·lusions a la moda del destape o va reutilitzar per a Santa Isabel, amb la seua perfecció habitual, la celebració de l’any internacional de la dona –Obra Sindical del els motles estrenats en la falla de San Vicente-Falangista Esteve Hogar, Francisco Albert, Ciudad de Asís, Alfonso el Sabio, Parquede 1973.

De manera sorprenent, la foguera va quedar relegada al Plaza de Galícia, Virgen del Remedio-La Cruz…-. Era ja bastant tercer premi, rebent-ne el primer –dotat amb set mil cinc-centes comú contemplar rematades i figures amb dones nues o en posició pessetes en metàl·lic i un trofeu valorat en dos mil cinc-centes-, insinuant, en una visió generalment revestida d’aires reaccionaris. el monument de Carolinas Bajas, caracteritzat per comptar en la rematada amb una figura el motle original de la qual havia sigut 10.- Foguera Altozano 1976 (Autor: Otilio Serrano) 2n Premi 2a Categoria estrenat per l’artista Alfredo Ruíz en la falla de la Plaza del Pilar 1975.

LA FESTA DE LES MILS DESFILADES Aspectes anecdòtics, en una edició que va comptar novament amb la celebració de l’Ofrena de Flors a la vesprada del 22 de juny, i que, a la nit d’esta jornada, va celebrar a la plaça de bous el seu IX Festival de Pasdoble, que va comptar tan sols amb quatre agrupacions participants –les comissions no es trobaven molt disposades a cedir-les per a este esdeveniment-, i de la qual va resultar triomfadora, la Sociedad Musical Turisense, de Turís (València). El 23 de juny, se celebrava, al migdia, l’Entrega de Premis a l’Auditori de l’Esplanada, i a la nit, la XXI Desfilada Folklòrica de la Província, que, en esta ocasió, comptaria amb la participació dels Moros i Cristians del barri de Sant Blai, Oriola i Pego, i també amb representacions de reines de festes i celebracions de diverses localitats –el Pa Beneit de la Torre de les Maçanes-.

La festa arribaria a la seua fi amb el llançament de la Palmera realitzat per la Pirotecnia Zaragozana, que, amb un cost de cinquanta mil pessetes, estava formada per cent dotzenes de coetons, emprantse en el seu muntatge unes quatre hores. La il·luminació anava ja

036

11.

12.

fums i mosquits eliminats, en les al·legories de la prehistòria, Grècia, víkings, Roma, edat mitjana, mar i futur, acompanyats per huit carrosses, dos de les quals servirien com a colofó, sent tripulades per les Bellees del Foc i les seues respectives Dames d’Honor. Però és que l’endemà, que damunt era diumenge…

Cós Infantil… I com era preceptiu, la vesprada del 29, el multitudinari Cós Multicolor.

escampant-se als districtes, rebent-ne el màxim guardó el d’Hernán Cortés, i per carrers, l’av. d’Alfonso el Sabio –llavors no era encara itinerari oficial-.

Els dies de festa desenvolupats després de la cremà i fins a la festivitat de Sant Pere, els aprofitava Tomás Valcárcel per a insistir en el seu ús i abús de desfilades. La nit del 26 tindria lloc la infausta Cavalcada del Foc –en la seua edició número XVI- “l’única desfilada en el món dedicada al foc”, que en esta edició constaria de disfresses, torxes,

13.

Al seu terme, tindria lloc a l’Hotel Meliá, el sopar convocat pel diari Información, on es ratificava en el seu trofeu el premi a la Millor Foguera de Categoria Especial, per al districte de Benalúa, instituintse el trofeu ‘Ramonet’ –un popular personatge pertanyent a la comissió d’Alfonso el Sabio, difunt en accident dos anys abans-, a les fogueres infantils, rebent el de 1r Categoria la Foguera Infantil de Mercado Central. Així concloïen unes festes de brillant aparença –sobretot en l’element de creixement-, tranquil·les, però en les quals ja es deixaven entreveure certs trets de cansament d’uns modes, que molt poc després anirien adquirint cert protagonisme.

11.- Foguera Alfonso el Sabio 1976 (Autor: Pascual Domínguez) 3r Premi Categoria Especial 12.- Foguera Rambla de Méndez Núñez 1976 (Autor: Ángel Azpeitia) 13.- Foguera Santa Isabel 1976 (Autor: Julián Puche) 3r Premi 1a Categoria 14.- Cercavila en el districte de Sèneca-Autobusos

14.

037

038

La festa de

1978

EL CINQUANTENARI DE LA FESTA: LA FI DE L’ERA VALCÁRCEL

Crònica de Juan Carlos Vizcaíno

Qualsevol que llija les cròniques que emanaren d’una manera o d’una altra –i cal reconéixer que Tomás Valcárcel era un autèntic mestre en estos combats-, a l’hora de descriure o qualificar la celebració de la Festa de 1978, en la qual se’n commemorava el cinquantenari, tot apareixia descrit com un càntic de lloances. Dèsset anys al capdavant d’una celebració a la qual tenia prou ensinistrada a la seua personalitat, era una base suficient per a sortejar amb astúcia qualsevol aresta que s’hi produïra, però de la qual, amb posterioritat, no quedaren records que enterboliren qualsevol evocació negativa.

No obstant això, el temps ha posat les coses al seu lloc –en realitat, les va posar molt prompte-, a l’hora de definir una edició que no sols no va tindre eixa pompositat en què Valcárcel va pretendre embolicar-la, sinó que es va veure envoltada per la 2.- Valcárcel i Masanet a l’Entrada de Bandes 1978 permeabilitat, ja que la transició democràtica ja havia començat a ser moneda corrent en la vida diària de la nostra ciutat.

El màxim mandatari de les Fogueres no va voler o no va poder albirar que la seua època ja era fruit del passat, que la seua fi estava pròxima –les eleccions municipals ja s’estaven perfilant-, potser, perquè una personalitat tan embolicada en una constant i –reconeguem-ho- a vegades enlluernadora posada en escena, era incapaç d’assumir que els temps havien canviat, i que el seu mode d’entendre la vida i les seues festes, per més que els seus actors continuaren dansant al seu compàs, molt prompte viurien una profunda transformació, que de seguida es va albirar com a enormement positiva. En realitat, personalment, considere que la celebració del cinquantenari va aparéixer quasi com un castell construït començat per la teulada. Com una il·lusió elaborada davant d’una festa que anava descendint en les xifres des del zenit aconseguit el 1976 –amb 53 monuments plantats-. Dos anys després, les mateixes descendien a les 49 comissions –a les

quals caldria afegir la foguera oficial-, i totalitzant un col·lectiu que la memòria anual comptava en 963 foguerers. Per la seua banda, a poc a poc, s’anaven consolidant les comissions infantils, que arribaven a l’encoratjadora xifra de 34, amb 653 xiquets, mentre que el col·lectiu barraquer mostrava la seua hegemonia amb un total de 77 comissions, sumant-hi 1.726 persones. A estes, és curiós afegir la presència de sis carrers adornats, que llavors i durant anys

3.- La Comissió Gestora en l’Exposició del Ninot 1978

havien de constar de la seua corresponent comissió, sumant-hi 162 festers. És a dir, que en una ciutat que arribava en aquell moment a uns dos-cents vint mil habitants, a penes comptàvem amb tres mil cinc-cents festers –aproximadament la mitat dels escassos set mil que podem comptar quasi quaranta-cinc anys després-. És a dir, poc més d’un 1,5% de la seua població, senyal inequívoc que, en realitat, Alacant donava l’esquena a les seues principals festes, molt més -o potser no tant- del que ens queixem en els nostres dies.

L’OBSESSIÓ PER MADRID Valcárcel, que en aquells moments continuava ocupant la Tinència d’Alcaldia i la Presidència de la Comissió Municipal de Festes, es va plantejar una celebració basada en la parafernàlia i en una obsessiva mirada cap al centralisme emanat de Madrid, focus del qual es van generar bona part de les diverses polèmiques provocades en l’edició. En un període on les inquietuds de reivindicació nacionalista

Pàg ant. 1.- Foguera Mercado Central 1978 (Autor: Pedro Soriano) 2n Premi Categoria Especial

039

5.

4.- Plantà de la Foguera Benalùa 1978 (Autor: Ángel Martín) 1r Premi Categoria Especial 5.- Com a part de la foguera Benalúa 1978 es va realitzar una reproducció del monument de l’any de fundació 6.- Foguera Plaza Ruperto Chapí 1978 (Autor: Otilio Serrano) 1r Premi 3a Categoria 7.- Foguera Alfonso el Sabio 1978 (Autor: Pascual Domínguez) 3r Premi Categoria Especial

4.

afloraven en una ciutat on la consciència política d’esquerres, menys d’un any després portarien a l’Alcaldia José Luis Lassaletta, a Tomás Valcárcel no se li va ocórrer cap altra cosa en 1978, que fer una correguda goyesca –que va alçar una notable polseguera, però, segons sembla, va ser un èxit taurí i econòmic- i, sobretot, nomenar Bellea del Foc Infantil la filla de l’alcalde de la capital del regne, José Luis Álvarez –l’any anterior la Junta Central Fallera de València va nomenar la filla del president Adolfo Suárez Fallera Major Infantil-, sent rebuda amb hostilitat la xiqueta Guiomar Álvarez Royo-Vilanova –a qui, per cert, la mantellina li parava fatal, sobretot, per un pentinat inadequat-, i que va ser presentada quasi de forma clandestina a l’Aula de Cultura de la llavors Caja de Ahorros de Alicante y Murcia.

venuts i exportar amb això una edició que, just és reconéixer-ho, va tindre un mata-segells especial commemoratiu de la celebració.

De tota manera, la celebració del cinquantenari va quedar més en unes intencions que en uns sòlids resultats. Poques van ser les comissions que en realitat es van implicar en l’esdeveniment. I no era qüestió de realitzar grans ostentacions. Tenim l’exemple de la Foguera de Ruperto Chapí –que aconseguia, amb Oti, de nou, el 1r premi de 3a Categoria-, on es reflectia un homenatge a la celebració amb els retrats dels seus rostres més cèlebres –Valcárcel, Gastón, Py, Guilabert, Romeu, etc. Ningú més se’n va recordar-.

Però, eixe era l’estil de Valcárcel, que va crear una amplíssima ‘ponència del cinquantenari’ que estic segur que no serviria per a res, dissenyant en alguns casos, i en altres amb l’ajuda de prestigiosos pintors com Manuel Baeza, tota una sèrie d’objectes – medalles, monedes, banderins, bolígrafs, etc-, destinats a ser 6.

040

7.

8.

UNA EFEMÈRIDE AMB IMPROVISACIONS No obstant això, si alguna cosa va caracteritzar esta celebració va ser un notable grau d’improvisació. La Foguera Oficial no es va encarregar fins al març de tal any, amb un cost de 900.000 pessetes –el mateix que tres anys arrere-, i va ser responsabilitzada, per tercer any consecutiu, a Ramón Marco l’obra, hui molt valorada però en el seu moment poc apreciada, i definida en una rematada de flames planes –és certa l’observació que en el seu moment em va formular Pedro Soriano de la falta d’atreviment de Marco, a l’hora d’haver portat estes flames fins a l’asfalt-, ubicat sobre una sèrie d’escenografies que descrivien diferents aspectes de la història de la celebració, davall el poc original lema de ‘Cinquantenari’. Cert és que des del cim del castell els dies de la Festa es va encendre un gran rètol lluminós que deia ‘50 anys de Fogueres’ –un servidor només va poder veure’l ja apagat els primers dies de juliol-, en una estranya utilització d’un valencià que pareixia absent en una Festa que, com no podia ser d’una altra manera, era pregonada, de nou, per Tomás Valcárcel –ja ho havia fet el 1961-, la nit del 21 de juny, i davant d’un auditori en què es mesclaven les distintes comissions abans d’entrar en una Entrada de Bandes que va comptar amb dotze carrosses –deu aportades per distintes comissions- i en la qual fins i tot van participar almenys cinc agrupacions de cornetes i tambors i majorettes, autèntica plaga de l’època i una part del públic que protestava amb quatribarrades amb crits de “Sí, sí, sí, Valcárcel a Madrid”. Era el contrast entre dos mons, el minoritari que formava part de les fogueres i no volia veure més enllà de la figura del seu líder, i el d’una societat que es transformava i buscava un model d’identitat del qual les seues festes

es trobaven al marge, per més que en la seua al·locució el mateix Valcárcel introduïra algunes frases en un valencià mal expressat.

Ja havien passat els Homenatges a la Dona del Foguerer i Barraquer, la ‘Gala del Gallo Rojo’, on es va comptar amb l’actuació d’una juvenil Isabel Pantoja, i l’elecció de la Bellea del Foc, Maribel Martínez, procedent de la Foguera Mestria Industrial, i la vesprada del 22 de juny se celebrava, davant de nombrós públic, l’Ofrena de Flors a Ntra. Sra. del Remei –els assegure que havent-la contemplat un parell d’anys després, no tenia cap paregut amb l’actual-; discorria des de la plaça encara del 18 de Juliol, pel carrer de Cervantes, el costat obert al trànsit de l’Esplanada, ascendia per la Rambla –on la comissió de tal districte havia ubicat una horrible pancarta en color blau i blanc commemorant l’efemèride, i enfilava des de la plaça de Sant Cristòfol pel carrer dels Llauradors fins al pòrtic de Sant Nicolau. Llavors, en l’Ofrena a penes participaven poc més de la mitat de les comissions, el seu resultat era bastant limitat, i a penes s’oferien cistelletes o motius florals.

8.- Tomás Valcárcel, pregoner del Cinquantenari de la Festa de les Fogueres 9.- Foguera Carolinas Bajas 1978 (Autor: José Abad) 10.- Protestes nacionalistes en el pregó de Tomás Valcárcel

9.

10.

041

11.

ELS CLAVILLS DEL VALCARCELISME No obstant això, el gran fracàs de Valcárcel davant d’un cinquantenari que evidenciava els clavills d’uns modes de gestió autoritaris i caducs, es van centrar, d’una banda, en la fèrria oposició que li formulava la comissió de Sèneca-Autobusos, la qual va arribar a portar a l’Exposició del Ninot una figura seua criticant tots els seus defectes que va disgustar molt el seu protagonista; en una foguera, d’altra banda, que no es va poder concloure en els baixos, en aquells primers anys del camí del gran artista José Muñoz Fructuoso. SènecaAutobusos va editar un llibret d’antològica vena reivindicativa –dins de les insuficiències d’edició que el caracteritzaven-, precisament al districte on residia el president de la Comissió Gestora i se n’ubicava la seu –el seu propi domicili-. Però, en l’aspecte de fet concret, no hi ha dubte que la gran decepció del 1978 va residir en el boicot rebut en la XXIII Desfilada Folklòrica de la Província, en la qual tindria especial protagonisme l’àmplia ambaixada de la festa de Moros i Cristians d’Elda. La veritat és que, segons sembla, per una intromissió d’espectadors que no van respectar la venda de cadires a les grades que llavors s’instal·laven, la desfilada va ser bruscament interrompuda, fet que va provocar la desolació d’un Valcárcel que dirigia el seguici des del balcó central de l’Ajuntament per mitjà de megafonia.

La Bellea del Foc, Maribel Álvarez – amb llavors a penes 18 anys-, recordaria anys després el que va succeir: “…Uno de los recuerdos más insólitos que tengo 13.

042

12.

de aquel año fue en el desfile del día de San Pedro –s’equivoca de data-, en el que al parecer un grupo de gente protagonizó una sentada en la Rambla de Méndez Núñez (nunca supe de quien se trataba ni que reivindicaban), lo que supuso la paralización del mismo durante un rato grandísimo, y a su vez, la decisión por parte de los organizadores de anular el resto de la caravana” …“Yo estaba, como era habitual, instalada en la última carroza que cerraba el desfile, arriba de una margarita altísima… parada en la Explanada y rodeada de una multitud que, cariñosamente, me estuvo arropando durante todo el parón, y de repente aparecieron de entre la gente un grupo de bomberos que venían a “recatarme”. Fue muy divertido y emocionante: instalaron una escalera, tomaron precauciones para proteger mi integridad física y me descolgaron de mi carroza, todo ello, con los aplausos y gritos cariñosos de las personas que estaban a mi alrededor…”. Una quasi berlanguiana situació, curiosamente no relatada en la Memoria del Cincuentenario, editada en finalitzar l’exercici, però que mostrava eixe malestar que hi havia entre uns modes de dirigir la Festa i una societat que anava per davant d’esta.

UN ANY DE QUALITAT PLÀSTICA I el nivell artístic? La veritat és que en la Categoria Especial van competir tres monuments de diferent concepció, elogiables tots tres.

Va triomfar Benalúa, que va apostar fort invertint-hi un milió i mig de pessetes; Ángel Martín va desenvolupar un disseny d’estranya factura, en el qual destacava la perfecció del cap del moro que centrava la rematada, el risc de les flames laterals, i la culminació amb les figures d’unes nóvies alacantines, formant un inusual escut coronat amb unes aus. Un monument de grans dimensions però no massa encertada composició, que se sostenia sobre una tortada que es movia a mà, i que en les bases oferia una reproducció de la primera foguera del districte, plantada en el fundacional 1928. Va ser esta comissió l’única que es va sumar amb una activitat cultural, organitzant una senzilla exposició en què arreplegava el recorregut de la foguera en els seus cinquanta anys d’història, en una iniciativa que ni tan sols la Comissió Gestora va encertar a escometre, encara que sí que auspiciara una mostra de pintura relacionada amb el mateix cinquantenari. Dies abans, l’Exposició del Ninot ubicada als 11.- Foguera San Blas 1978 (Autor: Juan Capella) 12.- Foguera Obra Social del Hogar 1978 (Autor: Javier Mayor León) 1r Premi 2a Categoria 13.- Elements reivindicatius en la Foguera Plaza de Pío XII 1978 (Autor: Francisco Granja) Pàg. seg. 14.- Foguera Florida-Portazgo 1978 (Autor: Javier Mayor León) 1r Premi 1a Categoria Pàg. seg. 15.- Foguera Oficial Plaza del 18 de Julio 1978 (Autor: Ramón Marco) Fora de concurs

14.

baixos de l’Ajuntament, donava com a Ninot Indultat una bella gropa tripulada per una parella de xixonencs procedent de la Foguera Oficial, que seria cremada la nit de Sant Joan, i que al seu propi autor –Ramón Marco- li va servir com a model per a reiterar-la una dècada després –el 1988-, esta vegada per a Ciutat d’Assís, on els seus tripulants eren el llavors príncep Felip i la Infanta Elena, igualment abillats amb els trages típics alacantins. El grup aconseguiria, de nou, el Ninot Indultat, i es conserva al Museu de Fogueres.

En aquell 1978, Pedro Soriano ja demostrava en la seua magnífica foguera del Mercat Central -2n Premi Especial-, la introducció d’unes noves línies personals –el que es denominaria sorianisme-, que anys després molts vam confundir amb un suposat estil alacantí. Per la seua banda, i amb menys pressupost, Pascual Domínguez plantava, per quart any consecutiu en Alfons el Savi el monument titulat “Generalitat”, rematat per una imponent figura del Rei En Jaume, que sostenia a la mà una representant femenina de cadascuna de les tres províncies de la Comunitat.

Amb huit-centes mil pessetes de pressupost –la del Mercat es va elevar al milió-, va obtindre el 3r Premi de Categoria Especial, en una edició on els cinquanta monuments adults van costar díhuit milions, amb una mitjana per foguera de 360.000 pessetes.

Van ser diverses les fogueres que van destacar pel seu encant –com la de La Florida, realitzada per Ramón Marco i que, sense obtindre cap premi, recuperava en les seues línies l’arquitectura tradicional de les nostres Fogueres-. No obstant això, a la callada, el gran triomfador artístic del 1978 va ser el debutant Javier Mayor León, que aconseguia en els seus dos monuments el triomf –en 1a categoria per a Florida-Portazgo, i en 2a, per a Obra Social del

Hogar-. Qui va poder ser l’artista més gran del seu temps si la seua sempiterna bohèmia no l’haguera relegat de tal pòdium, va brindar en el primer dels districtes, el que, des del meu punt de vista, es va erigir com la millor foguera de l’any, en què demostrava un sentit molt personal i espiritual a l’hora de plantejar l’art efímer com a mode d’expressió artística, allunyat dels tòpics i estereotips tan comuns no sols llavors, sinó en tota la història de les nostres festes. La seua obra “Conciencia”, a més de posseir una molt audaç composició estètica, atrevides línies i ús dels espais buits, transmetia el missatge d’un jove artista de a penes 24 anys, amb formes d’entendre molt divergents a les que podia proposar Soriano, encara que en temps paral·lels.

UN FINAL EN L’HORITZÓ Carolinas Altas –que tenia dos comissions infantils-, va aconseguir el 1r premi de la Categoria A amb un desproporcionat monument infantil dedicat als pallassos de la tele, mentre que Xupla i fuig va triomfar amb una discreta portada de barraca. Però, tot eren símptomes que els temps estaven prestos a canvis. Canvis que la persona que havia dominat fèrriament, però amb molts miraments, la Festa durant quasi dos dècades, no va saber o no va voler advertir.

La veritat és que a finals de 1978 Valcárcel va presentar una de les seues sempiternes dimissions, efectuant-se una posada en escena en un ple perquè fora, de nou, nomenat per l’alcalde Luciáñez, ja en ple desembre. Però les eleccions municipals ja estaven ací, i després de l’adveniment de la democràcia municipal, la seua figura no podia ser cap altra cosa que un simple i hui en dia entranyable anacronisme.

15.

043

044

La festa de

1979 L’AVANTSALA DEL CANVI Crònica de Juan Carlos Vizcaíno

A pesar de l’aparent sensació de “gran èxit”, en què es va voler envoltar el 1978 la celebració del Cinquantenari de Fogueres, la veritat és que com hem constatat amb anterioritat, aquest no va suposar més que la constatació d’una línia descendent iniciada a partir del zenit registrat per les Fogueres el 1976. Potser, serà aventurat assenyalar-ho, però és curiós constatar com segons anava refermant-se el procés de transició democràtica, el col·lectiu foguerer anava perdent força en una vida ciutadana, que s’antullava cada vegada més activa en els seus diversos vessants socials, alguns d’ells recuperats després de dècades de forçat ostracisme. És probable que situant-se la celebració, totalment enrocada entorn de la figura de Tomás Valcárcel, es forjara el que alguns van denominar ‘búnker palmereta’, en clar símil al més multitudinari ‘búnker barraqueta’ delimitat entorn de les Falles de València.

aquest es movia perquè ho fera. No va ser, per descomptat, una situació normal, i per això, m’atrevisc a apostar per aqueix desig d’ambdós de prolongació de la seua vida política. Probablement, fruit d’aqueix buit de poder en l’àmbit de les Fogueres, l’edició de 1979 va registrar un descens en les xifres de participació de comissions, constituint-se’n finalment 46, a la qual caldria sumar la plantada enfront de l’ajuntament. És a dir, retornàvem als guarismes de quatre anys arrere. Però el més curiós d’aquest descens és que, davall seu, es va registrar un considerable moviment de districtes que apareixien i desapareixien, en contrast amb els actius el 1978.

Així doncs, van deixar de plantar barris, com La Florida, Virgen del Remedio-La Paz, Francisco Albert, Bº José Antonio, Pla-Hospital, Los Àngeles, Rabasa i San Blas Alto. Des d’aquell any, i n’han passat molts des de llavors, mai s’ha viscut, ni de lluny, una situació semblant.

En la seua oposició, es reincorporaven a l’activitat districtes com Juan XXIII-Primer Sector, Juan XXIII-Segundo Sector, Felipe Bergé, i dues veteranes comissions, enclavades al barri antic de la ciutat.

Un seria el de Monjas-Santa Faz –absent el 1978- i l’altre, PuenteVillavieja, que des de 1970 es trobava inactiu. Per la seua banda, van ser 27 les comissions infantils constituïdes –set menys que el 1978-, mentre que es van plantar 77 barraques –només una menys que l’any anterior-. La veritat és que el col·lectiu foguerer i barraquer d’aquell temps no superaria les tres mil persones. Si valorem que

Pàg ant. 1.- Foguera Alfonso el Sabio 1979 (Autor: Javier Mayor León) 3r Premi Categoria Especial 2.- La Comissió Gestora 1978/1979, última del llarg periode presidit per Tomás Valcárcel 3.- L’alcalde democràtic José Luis Lassaletta i Tomás Valcárcel; junts però no regirats

2.

UN ANY DE DECREIXENT PARTICIPACIÓ Però és que a això, una vegada culminada la Festa de 1978, se sumava l’anunci que en pocs mesos se celebrarien les primeres eleccions municipals de l’acabada de recuperar democràcia.

Valcárcel era tinent d’alcalde –triat en les últimes eleccions al terç familiar- i president de la Comissió Municipal de Festes. I estic convençut -és una intuïció personal- que en la seua ment es forjaven dues circumstàncies contraposades. Per una, veure que la seua influència en uns nous modes polítics seria nul·la, i per una altra el seu humà i comprensible desig d’actuar per a revertir aquesta situació.

A conseqüència d’això, i després de la seua habitual dimissió en el sopar de Sant Pere, patrocinat pel diari Información a l’Hotel Meliá, de juny de 1978, es van succeir uns quants mesos, en els quals ni l’alcalde Ambrosio Luciáñez ratificava Valcárcel en el seu càrrec, ni 3.

045

5.

4.- L’elegant cos central de la foguera de Benalúa 1979 (Autor: Pedro Soriano) 1r Premi Categoria Especial) 5.- La segona y última ‘Corrida Goyesca’ en 1979 6.- Festival d’Elecció de la Bellea del Foc 1979 a la ja denominada Plaça del Ajuntament 7.- Foguera Benito Pérez Galdós 1979 (Autor: Francisco Granja)

4.

més de la mitat l’aportaven els barraquers, i que el cens d’aquell any xifrava 237.905 habitants, veurem que a penes poc més d’un 1% de la població estava implicada en la festa; un percentatge merament residual.

VALCÁRCEL DESFULLA LA MARGARIDA PER ÚLTIMA VEGADA Reprenguem el procés pel qual finalment es ratificava Tomás Valcárcel al capdavant de la Comissió Gestora, de gran abast mediàtic en la premsa local, a partir de la segona quinzena de novembre –en aquell moment es trobaven inscrites únicament 36 comissions-. Dia sí i dia també, Valcárcel no deixava de mostrar-se esquiu entorn de la seua continuïtat, escudant-se en el fet de que Luciáñez res li havia manifestat quant a això, sent com era l’autoritat encarregada de ratificar-lo o no en el càrrec. Els seus seguidors més acèrrims no deixaven de trufar els seus escrits de suport en la

6.

046

secció de ‘Cartas al director’. No obstant això, entre ells apareixeria alguna veu discordant, que generalment hauria d’aparéixer amagada davall l’anonimat. Aqueix va ser el cas del que firmava ‘Un barraquer’, inserida al diari Información el 22 de novembre de 1978, i que assenyalava textualment entre la seua argumentació: “…Es cierto que es un gran artista, y el que más hizo por la fiesta, pero no es menos cierto que otro haya recibido más que él, de las Hogueras.

Divismo por su ingenio; dinero por su trabajo; concejalía por su popularidad; emblema de oro y brillantes como sólo el Caudillo, y un museo lleno de obsequios y regalos que se le otorgaron por todos nosotros, en centenares de banquetes y homenajes a él dedicados…”.

No hi ha dubte que s’anava albirant una mirada distanciada entorn d’un llarg període, el de Tomás Valcárcel regint les Fogueres, que estava condemnat a desaparéixer, en una quasi obligada evolució.

L’envit entre un Valcárcel que en aparença anunciava mantindre la seua dimissió –“Mi postura es tajante: no quiero seguir” - i la decisió de Luciáñez de proposar al Ple de Fogueres la seua ratificació, resolta en la sessió extraordinària, celebrada a l’ajuntament el 19 de desembre on, com no podia ser d’una altra manera, Valcárcel va acceptar finalment l’encàrrec d’unes comissions entregades. “¿Qué voy a hacer ante esto?”, titulava el diari La Verdad el 20 de desembre, resumint la seua impressió davant de l’última demostració vàlida d’afecte que rebria en el seu camí foguerer.

Una vegada més, es va sobreposar el sincer afecte per la celebració del 7.

8.

mandatari, així com la seua inveterada tendència al protagonisme mediàtic, potser pecant ingènuament que això li podia conduir a alguna prolongació en la nova política municipal. Com prompte es comprovarà, això seria impossible. Resulta curiós constatar com Valcárcel es va rodejar d’un equip de baix perfil per a formar la que seria la seua última Comissió Gestora. S’hi s’absentarien noms com

9.

8.- Recepció municipal a les bellees de 1979 9.- La Comissió Gestora tancant l’Entrada de Bandes 1979 10.- El colossal ‘Laoconte’ que rematava la foguera Ciudad de Asís 1979, obra de Ramón Marco. 2n Premi Categoria Especial

Jacinto Masanet o Teodomiro Navarrete, que molt haurien de dir en la posterior etapa de la Festa.

Curiosament, aqueix mateix 19 de desembre es resolia el concurs dels cartells que anunciarien les Fogueres de 1979. A penes dotze obres es van presentar per a aconseguir les 25.000 pessetes del premi, en el qual, l’expert Fulgencio Blanco Cantó aconseguiria el seu tercer triomf amb el seu renovador disseny titulat ‘Cha’. Per la seua banda, Francisco Sánchez Torres aconseguia el premi de fotografia, amb la seua imatge titulada ‘Palmera’.

ELECCIONS MUNICIPALS; ARRIBEN LASSALETTA I FORNER No obstant això, el gran esdeveniment local.

El fet que modificaria la vida d’Alacant –i el conjunt de nuclis de població del país-, van ser les primeres eleccions municipals democràtiques després de la II República, convocades per al 3 d’abril de 1979. En elles, van participar un poc més de 90.000 alacantins, d’entre els quasi 160.000 que formaven el cos electoral de la ciutat. Els 27 regidors electes es van dividir en 13 del PSOE, 10 d’UCD i 4 del PCE. El pacte dels dos partits d’esquerra va portar al càrrec d’alcalde José Luis Lassaletta Cano, qui amb el pas del temps s’erigiria com un dels més significatius -i controvertits- polítics locals.

El nou mapa electoral, mercé al pacte de PSOE i PCE, va portar Salvador Forner Muñoz a la presidència de la Comissió Municipal de Cultura, que assumia entre les seues competències tot allò relacionat amb les 10.

047

11.

11.- Foguera Calderón de la Barca 1979 (Autor: Juan Capella) 12.- La monumental foguera de Mercado Central 1979 (Autor: Ángel Martín) 13.- Foguera Maestría Industrial 1979 (Autor: Ángel Martín) 14.- Foguera San Blas 1979, firmada per José Luis Perdigón encara que realitzada pel veterà Agustín Pantoja. 3r Premi 1a Categoria

festes de la ciutat. No obstant això, contra el que podia intuir-se en la relació d’algú tan arrelat amb el conservadorisme com Valcárcel, i un comunista com Forner –que va poder haver sigut més avant, un gran alcalde per a Alacant-, la relació entre ells va ser en tot moment cordial. És el mateix Forner qui en 1999, vint anys després, ens comenta la difícil situació que assumia; “Tomás Valcárcel… es debatia entre l’obligació moral de concloure l’exercici foguerer, assegurant el compliment de la programació festera establida, i el desig de presentar la seua dimissió ateses les escasses mostres de confiança que des de l’Alcaldia se li oferien. Jo, per la meua banda, contemplava aterrit aqueixa possibilitat de dimissió ja que la figura de Valcárcel resultava en aquells moments insubstituïble…”

La veritat és que Forner es va trobar amb un problema de considerable importància, en la mesura que l’alcalde acabat de triar es va mostrar reticent entorn de la presència activa de Valcárcel, a qui en tot moment va considerar com un simple reducte del franquisme local. De tal forma, en les festes de 1979, van coexistir dues maneres totalment oposades, encara que complementàries, d’entendre una mateixa celebració.

D’una banda, apareixeria el cartesià disseny d’aquestes, reiterat per Valcárcel any arrere any. D’una altra, i això finalment va ser la primera aportació d’un consistori que prompte va adquirir consciència de l’aportació de cultura 13.

048

12.

popular que es representava en les festes, va apostar per la creació d’una Barraca Popular, instal·lada al passeig de Campoamor, per a la qual es va invertir un pressupost de 300.000 pessetes, on milers de persones –l’Alacant progressista-, va poder trobar-se amb cantants i grups musicals característics del nacionalisme valencià, com Al Tall, Araceli Banyuls, Lluís el Sifoner, Els Pavesos…-, incorporant al nostre Sant Joan una nova mirada. Seria la primera ocasió en què als balcons de l’ajuntament ondejaren quatribarrades al costat de la bandera alacantina i la nacional com a reclam festiu. I seria la primera vegada en què el consistori apostava per la presa del carrer, tallant en festes unes huitanta artèries, i establint un circuit urbà només per a residents que s’aniria reiterant any rere any.

VALCÁRCEL, OPERAT D’URGÈNCIA Un altre contratemps es produiria, quan a la fi d’abril, Tomás Valcárcel patia un atac de pròstata i havia de ser doblement operat al sanatori Perpetuo Socorro.

Amb quasi 77 anys, la veritat és que la salut del president va ser motiu de temor, encara que a l’hospital, l’alcalde Lassaletta aconseguira la 14.

15.

16.

seua promesa d’assumir la responsabilitat de les festes de 1979.

Pareixia que es firmava la pipa de la pau, però no va ser així.

Prompte van renàixer els recels entre un alcalde democràtic a qui potser li va faltar tacte per a encarrilar la situació, i un dirigent fester, incapaç d’assumir que havia de viure nous temps. Ja en la recepció municipal a les bellees d’aquell any, Lassaletta incorporava certs canvis entorn de la reducció del seu pressupost i abast protocol·lari. Detalls com eliminar els guàrdies de gala, no posar la tradicional estora a les escales d’accés a la primera planta, o substituir l’àgape per unes copes de champagne, va ser interpretat per l’oficialisme fester, com un afront al conjunt de la Festa.

15.- Foguera Calvo Sotelo 1979 (Autor: Pascual Domínguez) 16.- Foguera Florida-Portazgo 1979 (Autor: Javier Mayor León) 17.- Foguera Rambla de Méndez Núñez 1979 (Autor: José Muñoz Fructuoso)

Eren incapaços d’entendre que l’Ajuntament legítimament constituït tenia una altra visió de les festes, centrada en un major entroncament popular, i en detriment de l’oficialisme. La síntesi d’allò exposat es manifestava en aquestes declaracions de l’alcalde Lassaletta inserides en l’Extra de Fogueres del diari Información; “…Trataremos de recuperar tradiciones que se han perdido, como el de los “nanos y chagants” (sic), pero sin revolucionar nada, porque no hace falta. Quizá algunas cosas que se han introducido recientemente y que no están en la raíz de las fiestas sobran, pero ni aún así el Ayuntamiento se interferirá. Lo que ha estado siempre, como es el desfile de bandas, gozará siempre de nuestro apoyo y respaldo, al igual que otras cosas que, aunque más recientes, como la cabalgata de la provincia, son eminentemente populares”. Així doncs, dins d’aquesta forçada cohabitació, i amb un Valcárcel recuperantse contra rellotge, finalment va poder dirigir el festival d’elecció de la Bellea del Foc d’Alacant 1979, en l’última ocasió en què aquesta tindria com a marc la plaça de l’Ajuntament –ja havia abandonat la denominació franquista de plaça del 18 de Juliol-. L’encara llavors denominat pretensiosament ‘Festival de Arte’ –el número VLI-, es va titular FESTA 1979, descrit en una fantasia en dos cants, dividits en 13 estampes, i celebrat la nit del 9 de juny. Va ser, d’entrada, un acte en què Valcárcel va desplegar una sèrie de tòpics habituals en el seu estil, introduint-hi un apunt regionalista. En tot cas, fins i tot en aquesta cita tan significativa, es va produir novament el contrast entre les dues formes d’entendre les nostres festes.

D’una banda, les cinc xiques triades procedien de sengles cèntrics districtes –Calvo Sotelo, Mercado, Alfonso el Sabio i Ruperto Chapí el de les quatre dames-, la major part d’ells amb els seus presidents representats en la Comissió Gestora. I el de la nova Bellea del Foc, Terete Caturla Puebla, procedent de la foguera de la Rambla, també cèntrica. Amb això no volem dir que les triades no ho meresqueren, però si dona a pensar en una certa implicació de l’entorn més lligat a Valcárcel, a l’hora de fer prevaldre la seua elecció. No obstant això, aquest mateix àmbit s’emportava un disgust, en comprovar com el destí volia que la primera elecció per sorteig de la Bellea del Foc Infantil –en aquesta ocasió entre les bellees infantils dels districtes-, recaiguera en la xiqueta Raquel Vázquez Domenech, ni més ni menys que del districte Sèneca-Autobusos, el més clarament opositor als últims anys de Valcárcel, a més de ser el de residència del màxim mandatari de la Festa.

17.

049

foguera de Benalúa. Seria el tercer dels indults d’un autor que molt prompte es convertiria en llegendari per a la nostra aportació plàstica. És curiós assenyalar que aquesta figura, que s’exposa al Museu de Fogueres ubicat a la Rambla, va ser retallada un poc pel mateix autor, quan el va sotmetre a restauració per a incloure’l en aquestes dependències. Era evident que llavors no hi havia mesures en les figures.

Al mateix temps, és curiós assenyalar que hi ha molt poques dades i tampoc imatges d’aquesta mostra. Aqueixa mateixa nit, se celebraria la ja acostumada gala de bellees a la sala de festes ‘Gallo Rojo’, comptant amb l’actuació dels cantants José Vélez i María Jiménez.

Amb un una nova disposició en la qual l’Ajuntament afavoria la festa amb el tall de molts carrers per al gaudi de la ciutadania, les Fogueres de 1979 s’iniciaven amb els prolegòmens de la plantà, que es veurien consolidats la nit del 21 de juny, amb el pregó de festes pronunciat pel senador alacantí José Vicente Beviá Mateo, en el qual predominaria l’ús del valencià. Després d’aquest, es procediria a la tradicional Entrada de Bandes, la duració de la qual es prolongava fins a les primeres hores de la matinada. La que durant molts anys era la cita més esperada per part de les comissions, i amb la que s’obria oficialment la Festa, discorreria una any més pel carrer de Cervantes, l’Esplanada, i enfilant per la totalitat de la Rambla, seria iniciada per la comissió de Virgen del Remedio-La Cruz, tancant el torn de comissions la de Mercado Central. Quan en aquells anys a València es coneixia una autèntica invasió de bandes de cornetes i tambors –majoritàriament, creades al si de les mateixes comissions falleres-, Alacant va evitar la mimesi de tan qüestionable moda.

Va ser una cosa que per fortuna sempre va veure amb menyspreu el mateix Valcárcel, i en aquesta 18.- Foguera Oficial Plaça de l’Ajuntament 1979 (Autor: Ángel Azpeitia) Fora de concurs ocasió només es va haver de comptabilitzar la presència de cinc d’aquestes agrupacions, per part d’altres tantes comissions. Per fortuna, la major part de les fogueres triaven bones agrupacions musicals, no S’ACOSTEN LES FESTES sols de l’àmbit de la província d’Alacant, sinó també de la de València, i localitats com Hellín, Caudete, Horcajo de Santiago, Vilafranca De nou, va incidir el mandatari fester en aquella tan polèmica de los Caballeros, Caravaca de la Cruz o Villanueva de la Jara. En correguda ‘goyesca’, que no obstant això, el 1978 havia gaudit d’un moltes d’aquestes comissions, s’havia establit una relació quasi enorme èxit de públic i també a nivell taurí. No es va repetir aquell familiar entre comissions i músics. Set carrosses complementaven bon resultat el 1979, en una idea pròpia de Valcárcel, que sempre es la desfilada, sent les dues últimes les que tripularien les Bellees del va qüestionar per no tindre cap vinculació amb la tradició local. Com Foc i les seues respectives Dames d’Honor. apareixia lògic, aquest tindria ací el seu últim exponent. I cal dir, amb el pas del temps, que per damunt de les reticències que en aquell moment podria plantejar la iniciativa, no convé oblidar que aquesta UNA EXTRAORDINÀRIA CATEGORIA ESPECIAL proporcionava quantiosos beneficis a les comissions, a les quals bé és cert que s’obligava a vendre o adquirir entrades, però després I el matí del 22 de juny –recordem que llavors la plantà oficialment se’ls entregava la seua part proporcional de beneficis. En aquesta se celebrava la nit del 21, estant tan sols tres dies els monuments ocasió, esmentada correguda es va celebrar el 10 de juny, comptant plantats-, permetria descobrir el major nivell en la Categoria com a espases amb Francisco Rivera ‘Paquirri’, Ángel Teruel i Especial mai vist en la història de les nostres festes. És més, crec José María Manzanares, davall la ramaderia de Manolo González. que caldria traslladar-se fins al 1988, per a trobar una altra edició de semblant nivell. Van ser quatre els districtes contendents, sent La veritat és que amb presses, en la frontera d’uns modes caducs els més visitats, els instal·lats a la llengüeta urbana que delimitava de concebre la Festa, i altres que s’estaven assajant, la vesprada les fogueres de Mercado Central i Alfonso el Sabio. Llavors les del 16 de juny s’inaugurava als baixos de l’ajuntament l’Exposició desfilades no discorrien per aquesta avinguda, ni s’instal·laven del Ninot, de la qual eixiria triat Ninot Indultat per Votació Popular hostals, ni els racons ocupaven aquesta calçada. És per això que el grup denominat “La vaca”, realitzat per Pedro Soriano per a la apareixien quasi irresistibles, les obres creades per Ángel Martín

050

19.

19.- Foguera Infantil Foguerer-Carolines 1979 (Autor: Paco Juan) 2n Premi 1a Categoria 20.- Foguera Nou Alacant 1979 (Autor: Pascual Domínguez) 1r Premi 2a Categoria 21.- Foguera Plaza de Pío XII 1979 (Autor: Tomás Gosálbez)

–Mercado, la foguera més costosa de l’edició- i el debut de Javier Mayor León –Alfonso el Sabio-. Totes les fogueres patrocinades en aquesta elit havien elevat considerablement els seus costos –amb l’excepció de la de Benalúa-, permetent una competició d’enorme nivell. Martín va plantar enfront del Mercdo un descomunal disseny de vint metres d’alçària, dedicat al món del circ, incorporant-hi crítica política, i amb ecos de l’obra del seu mestre, Ramón Marco.

La reiteració d’enormes figures d’elefants o tigres apareixien com un recurs estètic, configurant un conjunt descomunal. Per la seua banda Mayor León oferia amb “Jaque Mate”, la qual, al meu parer, ha quedat com la millor foguera de tota la seua obra, dominada per una inusual composició, amb un cos central delimitat per un gegantí tauler d’escacs, sobre el qual se superposaria una rematada resolta en una arriscada composició de figures humanitzades d’escacs. És cert que la part inferior no presentava una especial cura, però la força expressiva del cos central i la rematada –un fet inherent a la plàstica de l’artista-, deixava transpirar un sorprenent sentit de la monumentalitat. I al districte de Ciudad de Asís, Ramón Marco retornava a la Categoria Especial, modelant una impressionant reproducció del Laoconte i els seus fills, combinat amb la presència de figures més xicotetes i de caràcter satíric, conformant un conjunt admirable i, sens dubte, una de les seues últimes grans obres.

Davant d’aquesta trilogia, que guanyara finalment la foguera de menor pressupost i, si se’m permet, envergadura, com va ser la de Benalúa, només podria obeir al principi de potenciar una estratègia diferenciadora, separant-la de la matriu valenciana dins de la intenció del nou alcalde de buscar elements identificatius per a una festa a punt de sotmetre’s a revisionisme. És evident que a partir d’aqueix moment, Pedro Soriano ens va llegar una sèrie de creacions que han passat amb just mereixement a la història de les nostres festes.

No obstant això, mai entendré com un disseny de tan curta volada va aconseguir el triomf davant d’una competència de molt superior nivell. Soriano va aconseguir també per al mateix districte, el triomf en fogueres infantils, en un any redó per a Benalúa, a pesar d’haver disminuït considerablement el seu pressupost en comparació a l’any del cinquantenari.

contractada a poques setmanes de festes, i una vegada constituïda la nova corporació municipal després de les eleccions. D’entre els autors esmentats, els més prolífics van ser Juan Capella i Julio Esplá, amb sis monuments cadascun, i cinc confeccionats per Paco Granja. Era encara incipient la presència de nous valors, destacant la consolidació de Tomás Gosálbez o el ja citat Mayor León, mentre que per al veterà Paco Almiñana seria l’ocasió de plantar la seua última foguera –Monjas-Santa Faz-. Per la seua banda, la foguera de

UNA PLÀSTICA ENTRE EL VELL I EL NOU Els costos de les fogueres de 1979 sumaven un poc més de díhuit milions de pessetes, establint-se 385.000 pessetes com a cost mitjà de cadascuna. Díhuit van ser els seus artistes artífexs, dels quals tan sols un, Ángel Azpeitia, era valencià, responsabilitzant-se de la foguera de la Plaça de l’Ajuntament, intuïsc que 20.

21.

051

22.

CREMÀ. ORACIÓ, COMIAT I TANCAMENT

Juan XXIII-Primer Sector, una de les més costoses de l’edició, i firma competidora en 1a Categoria, va ser realitzada pel fantasmagòric José María Blasco, en un disseny de temàtica llunar segons pareix, paorós, servint la foguera com a refugi nocturn de l’artista, en els tres dies en què aquesta va romandre exposada. I un dels monuments més modestos d’aquell any va ser el de Santa Isabel, ja que la seua comissió es va dissoldre després de concloure l’exercici anterior, assumint-ne la responsabilitat la Barraca ‘Xupla i Fuig’, pertanyent a aquest, en una demostració de responsabilitat festera.

I com no podia ser d’una altra manera, els dies centrals de Fogueres van ser un focus continu d’enfrontaments gens larvats, entre l’alcalde Lassaletta i un Valcárcel en situació de desavantatge, que va haver de capejar com va poder el bo de Salvador Forner, intentant dissuadir el president de les seues amenaces de dimissió, i patint la vesprada del 23 de juny, com arribava l’hora de la Desfilada Folklòrica de la Província, sense que Valcárcel apareguera per a organitzar-la.

Finalment, minuts abans de les huit de la vesprada, hora del seu començament, va accedir fins als balcons per a dirigir el seu desenvolupament, micròfon al rest. Als meus tretze anys, allí estava jo també, sorprenent-me com podia fer front a la desfilada, utilitzant la seua característica veu. Una parada per a la qual es comptava inicialment amb la presència d’una àmplia ambaixada de la festa de moros i cristians de Petrer, que finalment es va veure avortada, quan des d’aquesta localitat es va demandar una retribució de milió i mig de pessetes, en compte del milió inicialment pactat.

DETALLS D’UNA EDICIÓ FESTERA

Elements de tensió que finalitzarien en la cremà de la foguera de l’Ajuntament, en la qual no es va comptar amb la presència ni de Valcárcel ni de la bellea del foc al balcó de l’edifici consistorial. Era evident que les tensions s’havien deslligat. Lassaletta es va desplaçar després juntament amb la comitiva política, que encapçalava el president preautonòmic, Josep Lluís Albinyana, a la cremà del monument de Sèneca-Autobusos, del qual Albinyana era Cremaor d’Honor. Per descomptat, allí va estar absent un Tomás Valcárcel, que intuïsc que seria conscient, no sense dolor, que acabava una llarga ègida en què els èxits, els aspectes qüestionables i l’estancament havien anat de la mà en nombroses ocasions. Ja només li quedava l’amarg regust de donar l’eixida a la seua última Cavalcada del Foc, la nit del 26 de juny, en un seguici que comptava amb deu carrosses, i al·legories al foc en l’Olimp, la Xina, la Primavera, Rússia, el Mar, Tailàndia, el Circ i Alacant, com no podia ser d’una altra manera, amb un import total de 340.000 pessetes. Tot un món basat en un concepte ja caduc de la creació artística, desapareixeria per sempre.

Les festes es caracteritzarien per diversos fets, com certificar la puixança de la comissió de Ciudad de Asís, que va contractar dos cantants de gran relleu en aquell temps; Pablo Abraira i Ángela Carrasco, per a amenitzar les seues revetles en festes, o que en la nit de Sant Joan, un equip de la pel·lícula El consenso, dirigida per Javier Aguirre, gravaren imatges de les cremaes de les fogueres de Rambla i Mercado Central. O que en l’entrega de premis, els foguerers d’Alfonso el Sabio protestaren de forma sorollosa –amb xiulets i una pancarta reivindicativa-, per al seu parer –fundat- injust premi atorgat al seu monument. O que també en la cremà, el monument de Monjas-Santa Faz esclatara a causa d’una sobrecàrrega de material explosiu al cos central –formada per mitja carabassa-, provocant l’espant col·lectiu de tots els que ens trobàvem allí.

L’endemà dirigiria el Cós Infantil, amb vint-i-dos carrosses i nou bandes de música. I, finalment, la vesprada de la festivitat de Sant Pere, Tomás Valcárcel donaria l’eixida a la seua última desfilada, el Cós Multicolor, en el qual participarien un total de 52 carrosses, algunes representant entitats, i la major part diferents fogueres i barraques.

Hi ha una imatge molt expressiva, en la qual es contempla en aquest acte un Valcárcel desolat, rodejat d’alguns dels components de la seua Comissió Gestora. Sabia que la seua dimissió no tenia tornada, i així ho va fer en el sopar dels Premis del diari Información, en què van ser guardonades les fogueres d’Alfonso el Sabio (Cat. Especial), Sagrada Família (1a Categoria), Foguerer-Carolinas (2a Categoria) i Tómbola (3a Categoria). Per la seua banda, van ser premiades les fogueres infantils de Foguerer-Carolines (1a Categoria) i Altozano

Més enllà d’aquesta circumstància, era cert que dins del minvat interés que revestien les fogueres d’aquell any, destacava amb molt l’aportació d’artistes com els definits per una major joventut –Ángel Martín, Pascual Domínguez, Muñoz Fructuoso, Pedro Soriano, Mayor León-, fonamentalment a causa d’una major actualització de les seues tècniques. És cert que sobre ells emergia el magisteri de Ramón Marco, i també la dignitat professional de Juan Capella, José Abad o Armando López Sarabia. En tot cas, era perceptible la tangible necessitat d’un relleu professional, que s’aniria succeint en anys posteriors de manera gradual.

052

Pàg. ant. 22.- Per primera vegada, la bandera quadribarrada del Consell, ondeará a la façana del Ajuntament d’Alacant en les Fogueres 23.- Foguera Sèneca-Autobusos 1979 (Autor: Javier Mayor León) 24.- Acabat el ‘Coso Multicolor’ de 1979, s’acostava la fi d’una època.

Tomás Valcárcel i diversos dels seus companys de Comissió Gestora, hores abans que el primer abandone la seua llarga singladura com a mandatari de les Fogueres

(2a Categoria). Valcárcel anunciava la seua dimissió, sabent que el seu temps s’havia acabat, i sens dubte, incapaç d’assumir la realitat d’uns nous temps, i més encara comptant amb el menyspreu d’un alcalde triat democràticament, incapaç de demostrar delicadesa a un home amb un historial autoritari, sí, però que amb 77 anys, havia tingut la deferència de traure les festes avant, a pesar de patir una recent operació. “A todo le llega su momento en esta vida y, en este caso creo sinceramente que me corresponde dejar de asumir la grave responsabilidad que supone presidir activamente la comisión Gestora de las Hogueras de San Juan”. Era l’inici d’una carta al poble d’Alacant, revestida d’una certa dramatúrgia ‘antic règim’, per algú que va fer de les Fogueres l’obsessió de la seua vida.

Acceptada aquesta per José Luis Lassaletta, en a penes un mes, el nomenament de Jacinto Masanet Gomis –antic dofí de Valcárcelcom el seu successor, obria la porta a una profunda renovació de les estructures foguereres.

23.

24.

053

ELS PREMIS DE LES FOGUERES

1970

30 Fogueres (700 foguerers) 6 Fogueres Infantils 34 Barraques (850 barraquers) Bellea del Foc: Srta. Marisén Morales Antón (Foguera General Mola-Renfe) Bellea del Foc Infantil: Xiqueta María Fernanda Garro Egea Cartell premiat: Fotografia de Francisco Sánchez Orts Pregoner de Fogueres: Mario Beut Padrós (Locutor de ràdio i televisió) Ninot Indultat: “Urtain” (Foguera Ciudad de Asís) (Autor: Ramón Marco) Foguera Ciudad de Asís

FOGUERES CATEGORIA ESPECIAL 1r Premi. CIUDAD DE ASÍS (Autor: Ramón Marco) 2n Premi. MERCADO CENTRAL (Autor: Ángel Martín) Premi Especial de la Comissió Municipal de Festes Desert PRIMERA CATEGORIA 1r Premi. SAGRADA FAMILIA (Autor: Juan Capella) 2n Premi. CAMPOAMOR (Autor: Luís López Sarabia) 3r Premi. RAMBLA DE MÉNDEZ NÚÑEZ (Autors: José Abad i Ángel Azpeitia) Menció honorífica: VIRGEN DEL REMEDIO-LA PAZ (Autor: José Abad) Premi de la Cambra Oficial de Comerç SAN BLAS (Francisco Almiñana)

Foguera Inf. Pío XII-Mercadillo

SEGONA CATEGORIA 1r Premi. SAN FERNANDOLONJA (Autor: Julio Esplá) 2n Premi. CALDERÓN DE LA BARCA-Pl. ESPAÑA (Autor: Luis López Sarabia) 3r Premi. BENITO PÉREZ GALDÓS (Autor: Agustín Pantoja)

Barraca BLOCK I MOSTRES Ninot Indultat

054

Menció honorifica: POZO-DÍAZ MOREU (Autor: Agustín Pantoja) TERCERA CATEGORIA 1r Premi. PLAZA DE RUPERTO CHAPÍ (Autors: Otilio Serrano i José García) 2n Premi. CAROLINAS BAJAS (Autor: Julio Esplá) 3r Premi. PLAZA CALVO SOTELO (Autor: Francisco Granja)

FOGUERES INFANTILS 1r Premi. PÍO XII-MERCADILLO (Autor: Francisco Granja) 2n Premi. SAN FERNANDOLONJA (Autor: Julio Esplá) 3r Premi. SAN ANTÓN ALTO-PLAZA DE TOROS (Autor: Juan Capella)

BARRAQUES 1r Premi. “BLOCK I MOSTRES” (Autor: Luis L. Sarabia) [Fog. Calderón de la Barca] 2n Premi. “A LA LLUM DE LES FOGUERES” (Autor: Francisco Granja) [Fog. Francisco Albert] 3r Premi. “¿SERÁ PER DINÉS?” (Autor: Juan Capella) [Fog. San Antón Alto-Pl. Toros]

ELS PREMIS DE LES FOGUERES

1971

31 Fogueres 6 Fogueres Infantils 32 Barraques Bellea del Foc: Srta. Chelo Rico Andreu (Foguera Rambla de Méndez Núñez) Bellees del Foc Infantil: Xiquetes Maria Luz i Maria Dulce Nicolás Giménez Cartell premiat: “Guirnalda” (Autor: Otilio Serrano) Pregoner de Fogueres: Pedro Zaragoza Orts (Dir. Gral. de Promoció Turística) Ninot Indultat: “Parella romàntica” (Foguera Benalúa) (Autor: Ramón Marco)

FOGUERES CATEGORIA ESPECIAL 1r Premi. BENALUA (Autor: Ramón Marco) 2n Premi. MERCADO CENTRAL (Autor: Víctor López) Premi Especial de la Comissió Municipal de Festes SAGRADA FAMÍLIA (Autor; Juan Capella) PRIMERA CATEGORIA 1r Premi. ALFONSO EL SABIO (Autor: Agustín Pantoja) 2n Premi. SAN BLAS (Autor: Julio Esplá) 3r Premi. BENITO PÉREZ GALDÓS (Autor: Agustín Pantoja) SEGONA CATEGORIA 1r Premi. VIRGEN DEL REMEDIO-PLAZA DE ARGEL (Autor: Juan Capella) 2n Premi. CALDERÓN DE LA BARCA-PL. ESPAÑA (Autor: Luis López Sarabia)

3r Premi. SAN ANTÓN BAJO (Autor: Ángel Martín)

Foguera Benalúa

TERCERA CATEGORIA 1r Premi. Fog. PLAZA DE RUPERTO CHAPÍ (Otilio Serrano) 2n Premi. Fog. CALLE DE SAN VICENTE (Julio Esplá) 3r Premi. Fog. RABASA (Luis L. Sarabia)

FOGUERES INFANTILS 1r Premi. PIO XII (Autors: Família Granja) 2n Premi. SAN FERNANDO-LONJA (Autor: Julio Esplá) 3r Premi. SANTA ISABEL

BARRAQUES 1r Premi. “PICA I VOLA” (Autor: Ángel Martín) [Fog. Santa Isabel] 2n Premi. “BLOCK I MOSTRES” (Autor: Luis L. Sarabia) [Fog. Calderón de la Barca] 3r Premi. “LOS GORILAS” (Autor: Otilio Serrano) [Fog. Plaça de Chapí] Foguera Inf. Pío XII-Mercadillo

Ninot Indultat Barraca PICA I VOLA

055

ELS PREMIS DE LES FOGUERES

1972

39 Fogueres 12 Fogueres Infantils 48 Barraques Bellea del Foc: Srta. Concha Berenguer Fuster (Foguera Rambla de Méndez Núñez) Bellea del Foc Infantil: Xiqueta Beatríz Flores Lanuza Cartell premiat: “Mano” (Autor: Otilio Serrano) Pregoner de Fogueres: Manuel Amorós Gosálbez (Notario de Madrid) Ninot Indultat: “La Gioconda” (Foguera Carolinas Altas) (Autor: Armando López Sarabia)

Foguera Benalúa

FOGUERES CATEGORIA ESPECIAL 1r Premi. BENALÚA (Autor: Ramón Marco) 2n Premi. MERCADO CENTRAL (Autor: Victor López Jover) Premi Especial de la Comissió Municipal de Festes CIUDAD DE ASÍS (Autor: Pedro Soriano) PRIMERA CATEGORIA 1r Premi. RAMBLA DE MÉNDEZ NÚÑEZ (Autor: Ángel Azpeitia) 2n Premi. FLORIDA-PORTAZGO (Autor: Pascual Domínguez) 3r Premi. PORTUARIOS-PLA DEL BON REPÓS (Autor: Pedro Soriano) SEGONA CATEGORIA 1r Premi. CAROLINAS BAJAS (Autor: José Abad) 2n Premi. SÉNECA-AUTOBUSES (Autor: Julio Esplá) 3r Premi. VIRGEN DEL REMEDIO-GRUPO LA PAZ (Autor: José Abad)

Foguera Inf. Pío XII-Mercadillo

Barraca BLOCK I MOSTRES

TERCERA CATEGORIA 1r Premi. PLAZA DE RUPERTO CHAPÍ (Autor: Otilio Serrano)

Ninot Indultat

2n Premi. POZO-DÍAZ MOREU (Autor: José Abad) 3r Premi. FRANCISCO ALBERT (Autor: Julio Esplá)

FOGUERES INFANTILS 1r Premi. PLAZA DE PÍO XII (Autor: Francisco Granja Camarasa) 2n Premi. CAMPOAMOR (Autor: Juan Capella) 3r Premi. SAN FERNANDOLONJA (Autor: Julio Esplá)

BARRAQUES 1r Premi. “BLOCK I MOSTRES” (Autor: Armando L. Sarabia) [Fog. Calderón de la Barca] 2n Premi. “A HUIT DÍES VISTA” (Autor: Juan Capella) [Fog. Alfonso el Sabio] 3r Premi. “ELS TARDONS” (Autor: Armando L. Sarabia) [Fog. Portuarios-Pla del Bon Repós]

056

ELS PREMIS DE LES FOGUERES

1973

42 Fogueres 15 Fogueres Infantils 55 Barraques Bellea del Foc: Srta. Remedios Serna González (Foguera Mercado Central) Bellea del Foc Infantil: Xiqueta Belén Muñoz Irles Cartell premiat: “Genio” (Autor: Vicente Olmos) Pregoner de Fogueres: Enrique Oltra Moltó (Governador Civil de València) Ninot Indultat: “Gengis Khan” (Foguera Benalúa) (Autor: Ramón Marco)

FOGUERES CATEGORIA ESPECIAL 1r Premi. MERCADO CENTRAL (Autor: Remigio Soler) 2n Premi. CAROLINAS ALTAS (Autor: Pedro Soriano) Premi Especial de la Comissió Municipal de Festes VIRGEN DEL REMEDIO-OESTE (Autor: Agustín Pantoja)

3r Premi. LA FLORIDA (Autor: José Durá San Juan) TERCERA CATEGORIA 1r Premi. HERNÁN CORTÉS (Autor: Francisco Granja) 2n Premi. SAN FERNANDOLONJA (Autor: Julio Esplá) 3r Premi. PLAZA DE RUPERTO CHAPÍ (Autor: Otilio Serrano)

Foguera Mercado Central

Ninot Indultat

PRIMERA CATEGORIA 1r Premi. CARMEN-SAN AGUSTÍN-SANTA CRUZ (Autor: Ramón Marco) 2n Premi. CALDERÓN DE LA BARCA-PL. ESPAÑA (Autor: Luís López Sarabia) 3r Premi. RAMBLA DE MÉNDEZ NÚÑEZ (Autor: Ángel Azpeitia) SEGONA CATEGORIA 1r Premi. PLAZA DE PÍO XII (Autor: Francisco Granja) 2n Premi. CALVO SOTELO (Autor: Pascual Domínguez)

Foguera Inf. Francisco Albert

FOGUERES INFANTILS

Barraca BLOCK I MOSTRES

1r Premi. FRANCISCO ALBERT (Autor: Ricardo Granja) 2n Premi. PLAZA DE PÍO XII 3r Premi. SAN FERNANDOLONJA (Autor: Julio Esplá)

BARRAQUES 1r Premi. “BLOCK I MOSTRES” (Autor: Armando L. Sarabia) [Fog. Calderón de la Barca] 2n Premi. “PICA I VOLA” [Santa Isabel] 3r Premi. “LOS GORILAS” (Autor: Otilio Serrano) [Plaza de Ruperto Chapí]

057

ELS PREMIS DE LES FOGUERES

1974

44 Fogueres 17 Fogueres Infantils 60 Barraques Bellea del Foc: Srta. Inmaculada Beltrán García (Foguera Calderón de la Barca) Bellea del Foc Infantil: Xiqueta Beatríz Sáez Vicente-Almazán Cartell premiat: “Fuego” (Autor: Fulgencio Blanco) Pregoner de Fogueres: José Luis Perona Larraz (Director General d’Ordenació del Turisme i Comissari Nacional del Turisme) Ninot Indultat: “Viejo” (Foguera Mercado Central) (Autor: José Devís)

Foguera Benalúa

FOGUERES CATEGORIA ESPECIAL 1r Premi. BENALÚA (Autor: Ramón Marco) 2n Premi. MERCADO CENTRAL (Autor: José Devis) Premi Especial de la Comissió Municipal de Festes CAROLINAS ALTAS (Autor: Pedro Soriano) PRIMERA CATEGORIA 1r Premi. RAMBLA DE MÉNDEZ NÚÑEZ (Autor: Ángel Azpeitia) 2n Premi. FLORIDA -PORTAZGO (Autor: Pascual Domínguez) 3r Premi. SANTA ISABEL (Autor: Pedro Soriano)

Foguera Inf. Sèneca-Autobusos

Barraca PICA I VOLA

SEGONA CATEGORIA 1r Premi. FRANCISCO FRANCO-LA PAZ (Autor: Armando López Sarabia) 2n Premi. LA FLORIDA (Autor: José Durá San Juan) 3r Premi. VIRGEN DEL REMEDIO-LA PAZ (Autor: José Abad) TERCERA CATEGORIA 1r Premi. PLAZA DE RUPERTO CHAPÍ (Autor: Otilio Serrano) 2n Premi. PLAZA DE GABRIEL MIRÓ (Autor: Francisco Granja) Ninot Indultat

058

3r Premi. SAN ANTÓN ALTO (Autor: Julio Esplá)

FOGUERES INFANTILS 1r Premi. SÉNECA-AUTOBUSES (Autor: Joan Manuel Gómis) 2n Premi. VIRGEN DEL REMEDIO-LA PAZ 3r Premi. JOSÉ MARÍA PY (Autor: Julio Esplá)

BARRAQUES 1r Premi. “ PICA I VOLA” (Autor: Pedro Soriano) [Fog. Santa Isabel] 2n Premi. “PARDAL QUE VOLA A LA CASOLA” (Autor: Juan Capella) [Fog. José María Py] 3r Premi. “LO QUE COSTA FER” (Autor: Pedro Soriano) [Fog. Hernán Cortés] Menció Especial. “BLOCK I MOSTRES” (Autor: Armando López Sarabia) [Fog. Calderón de la Barca]

ELS PREMIS DE LES FOGUERES

1975

47 Fogueres 24 Fogueres Infantils 62 Barraques Bellea del Foc: Srta. Eva Mª Martínez Martí (Foguera Cooperativa del Metal-Inmaculada del Pla) Bellea del Foc Infantil: Xiqueta Elena Navarro Díez Cartell premiat: “El cremaor” (Autor: Eduardo Palenzuela) Pregoner de Fogueres: Miguel Ángel García Lomas (Alcalde de Madrid) Ninot Indultat: “Íñigo” (Foguera Ciudad de Asís) (Autor: Ramón Marco)

FOGUERES CATEGORIA ESPECIAL 1r Premi. ALFONSO EL SABIO (Autor: Pascual Domínguez) 2n Premi. MERCADO CENTRAL (Autor: Pedro Soriano) Premi Especial de la Comissió Municipal de Festes CIUDAD DE ASÍS (Autor: Ramón Marco)

TERCERA CATEGORIA 1r Premi. PLAZA DE RUPERTO CHAPÍ (Autor: Otilio Serrano) 2n Premi. COLONIA REQUENA (Autor: José Durá San Juan) 3r Premi. VIRGEN DEL REMEDIOLA PAZ (Autor: José Abad)

Foguera Alfonso el Sabio

FOGUERES INFANTILS 1r Premi. SAN ANTÓN BAJO (Autor: Ángel Martín) 2n Premi. ALFONSO EL SABIO (Autor: Pascual Domínguez) 3r Premi. PLAZA DE PÍO XII (Autor: Francisco Granja) Ninot Indultat

Foguera Inf. San Antón Bajo

PRIMERA CATEGORIA 1r Premi. CARMEN-SAN AGUSTÍN-SANTA CRUZ (Autor: Ramón Marco) 2n Premi. FLORIDA-PORTAZGO (Autor: Pascual Domínguez) 3r Premi. CAROLINAS BAJAS (Autor: José Abad) SEGONA CATEGORIA 1r Premi. RAMBLA DE MÉNDEZ NÚÑEZ (Autor: Ángel Azpeitia) 2n Premi. SÉNECA-AUTOBUSES (Autor: Francisco Granja) 3r Premi. ALTOZANO (Autor: Otilio Serrano)

Barraca LES PALMERETES

BARRAQUES 1r Premi. “LES PALMERETES” (Autor: Francisco Almiñana) [Fog. Carolinas Bajas] 2n Premi. “LOS GORILAS” (Autor: Otilio Serrano) [Fog. Plaza de Ruperto Chapí] 3r Premi. “YA TENIM BARRACA” (Autor: Juan Capella) [Fog. Campoamor]

059

ELS PREMIS DE LES FOGUERES

1976

53 Fogueres (1 oficial fora de concurs) 31 Fogueres Infantils 76 Barraques Bellea del Foc: Srta. Mª Remedios Sirvent Quiñonero (Foguera Ciudad de Asís) Bellea del Foc Infantil: Xiqueta Almudena Coloma Sánchez Cartell premiat: “Bengala” (Autor: José Palau) Pregonera de Fogueres: Carmen Llorca Vilaplana (Escriptora) Ninot Indultat: “Bruja” (Foguera Mercado Central) (Autor: Pedro Soriano)

Foguera Benalúa

FOGUERES

FOGUERES INFANTILS

CATEGORIA ESPECIAL 1r Premi. BENALÚA (Autor: Remigio Soler) 2n Premi. CIUDAD DE ASÍS (Autor:Ramón Marco) 3r Premi. ALFONSO EL SABIO (Autor: Pascual Domínguez)

PRIMERA CATEGORIA 1r Premi. MERCADO CENTRAL (Autor: Pedro Soriano) 2n Premi. SÉNECA-AUTOBUSES (Autor: Remigio Soler) 3r Premi. BENALÚA (Autor: Remigio Soler)

PRIMERA CATEGORIA 1r Premi. CAROLINAS BAJAS (Autor: José Abad) 2n Premi. FLORIDA-PORTAZGO (Autor: Pascual Domínguez) 3r Premi. SANTA ISABEL (Autor: Julián Puche)

SEGONA CATEGORIA 1r Premi. RABASA (Autors: La comissió) 2n Premi. SAN FERNANDO (Autors: Germanes Esplá) 3r Premi. SANTA ISABEL (Autor: Julián Puche)

SEGONA CATEGORIA 1r Premi. MAESTRÍA INDUSTRIAL (Autor: Ángel Martín) 2n Premi. ALTOZANO (Autor: Otilio Serrano) 3r Premi. SAN ANTÓN ALTO (Autor: Ángel Azpeitia)

Foguera Inf. Mercado Central

TERCERA CATEGORIA 1r Premi. NOU ALACANT (Autor: Pascual Domínguez) 2n Premi. LA FLORIDA (Autor: Juan Durá San Juan) 3r Premi. COLONIA REQUENA (Autor: Juan Durá San Juan) Ninot Indultat

Barraca ELS ALICANTINS

060

BARRAQUES 1r Premi. “ELS ALICANTINS” (Autors: Carrasco-Asensi) [Fog. Altozano] 2n Premi. “LOS GORILAS” (Autor: Julio Esplá) [Fog. Plaza de Ruperto Chapí] 3r Premi. “AL PEU DEL BENACANTIL” (Autor: Mauricio Gómez) [Fog. Portuarios-Pla del Bon Repós]

ELS PREMIS DE LES FOGUERES

1977

51 Fogueres (1 oficial fora de concurs) 29 Fogueres Infantils 80 Barraques Bellea del Foc: Srta. Consuelo González Selfa (Foguera José María Py) Bellea del Foc Infantil: Xiqueta Pilar Fernández Arenas Cartell premiat: “Palmera de fuego” (Autor: Eduardo Palenzuela) Pregoner de Fogueres: Vicente Ramos Pérez (Doctor en Filosofia i Lletres.

Cronista Oficial de la Província) Ninot Indultat: “Familia” (Foguera Mercado Central) (Autor: Pedro Soriano)

FOGUERES CATEGORIA ESPECIAL 1r Premi. BENALÚA (Autor: Ángel Martín) 2n Premi. ALFONSO EL SABIO (Autor: Pascual Domínguez) PRIMERA CATEGORIA 1r Premi. CARMEN-SAN AGUSTÍN-SANTA CRUZ (Autor: Ramón Marco) 2n Premi. CIUDAD DE ASÍS (Autor: Pascual Domínguez) 3r Premi. MERCADO CENTRAL (Autor: Pedro Soriano) SEGONA CATEGORIA 1r Premi. ALTOZANO (Autor: Otilio Serrano) 2n Premi. LA FLORIDA (Autor: José Durá San Juan) 3r Premi. MAESTRÍA INDUSTRIAL (Autor: Juan Capella) TERCERA CATEGORIA 1r Premi. TÓMBOLA (Autor: Juan Capella) 2n Premi. GENERAL MOLARENFE (Autor: Juan Capella) 3r Premi. SAN BLAS ALTO (Autor: Julio Esplá)

4t Premi. PLAZA DE RUPERTO CHAPÍ (Autor: Otilio Serrano) 5é Premi. SAN ANTÓN BAJO (Autor: Francisco Granja) Premi Especial de la Comissió Municipal de Festes A la comissió de la foguera TERCERA EDAD, amb caràcter excepcional en el present any per l’esforç realitzat i haver-li sigut cremada la foguera abans de plantar-la.

Foguera Benalúa

FOGUERES INFANTILS PRIMERA CATEGORIA 1r Premi. PLAZA DE RUPERTO CHAPÍ (Autor: Otilio Serrano) 2n Premi. FOGUERERCAROLINAS (Autor: Paco Juan) 3r Premi. MERCADO CENTRAL (Autor: Pedro Soriano) SEGONA CATEGORIA 1r Premi. SANTA ISABEL (Autor: Manuel Martínez Mollá) 2n Premi. Bº JOSÉ ANTONIO (Autor: José Muñoz Fructuoso) 3r Premi. CARMEN-SAN AGUSTÍN SANTA CRUZ (Autor: Ramón Marco)

BARRAQUES 1r Premi. “ELS CHUANOS” (Pablo Portes) [Fog. Alfonso el Sabio] 2n Premi. “LOS GORILAS” (Autor: Otilio Serrano) [Fog. Plaza de Ruperto Chapí] 3r Premi. “ALEGRÍA Y FESTA” (Autor: José Abad) [Fog. Virgen del Remedio-La Paz]

Foguera Inf. Plaza de Ruperto Chapí Ninot Indultat

Barraca ELS CHUANOS

061

ELS PREMIS DE LES FOGUERES

1978

50 Fogueres (1 oficial fora de concurs) (963 foguerers) 34 Fogueres Infantils (653 foguerers infantils) 76 Barraques (1.726 barraquers) Bellea del Foc: Srta. Maribel Álvarez Abad (Foguera Maestría Industrial) Bellea del Foc Infantil: Xiqueta Guiomar Álvarez Royo-Vilanova Cartell premiat: “Bodas de oro” (Autor: Eduardo Palenzuela) Pregoner de Fogueres: Tomás Valcárcel Deza (President de la Comissió Municipal de Festes i de la Comissió Gestora de Fogueres) Ninot Indultat: “Grupa alacantina” (Foguera Plaza del 18 de Julio) (Autor: Ramón Marco)

Foguera Benalúa

FOGUERES

FOGUERES INFANTILS

CATEGORÍA ESPECIAL 1r Premi. BENALÚA (Autor: Ángel Martín) 2n Premi. MERCADO CENTRAL (Autor: Pedro Soriano) 3r Premi. ALFONSO EL SABIO (Autor: Pascual Domínguez)

PRIMERA CATEGORÍA 1r Premi. CAROLINAS ALTASPASCUAL DE LA MATA (Autor: Juan Capella) 2n Premi. MERCADO CENTRAL (Autor: Pedro Soriano) 3r Premi. PLAZA DE RUPERTO CHAPÍ (Autor: José Julio Carratalá)

PRIMERA CATEGORÍA 1r Premi. FLORIDA-PORTAZGO (Autor: Javier Mayor León) 2n Premi. CAROLINAS ALTAS (Autor: Vicente Giménez) 3r Premi. SANTA ISABEL (Autor: Manuel Martínez Mollá) SEGONA CATEGORÍA 1r Premi. OBRA SOCIAL DEL HOGAR (Autor: Javier Mayor León) 2n Premi. FOGUERERCAROLINAS (Autor: Juan Capella) 3r Premi. ALTOZANO (Autor: Otilio Serrano)

Foguera Inf. Carolinas Altas-Pascual de la Mata Ninot Indultat

TERCERA CATEGORÍA 1r Premi. PLAZA DE RUPERTO CHAPÍ (Autor: Otilio Serrano) 2n Premi. SAN ANTÓN ALTO (Autor: Ángel Azpeitia) 3r Premi. TÓMBOLA (Autor: Juan Capella) 4t Premi. LOS ÁNGELES (Autor: Mauricio Gómez) 5é Premi. SAN BLAS ALTO (Autor: Tomás Gosálbez)

Barraca XUPLA I FUIG

062

SEGONA CATEGORÍA 1r Premi. PLAZA DE GABRIEL MIRÓ (Autora: Fini Granja) 2n Premi. MAESTRÍA INDUSTRIAL (Autor: Juan Capella) 3r Premi. RABASA (Autors: La comissió)

BARRAQUES 1r Premi.“ XUPLA I FUIG” (Autor: El estudiante) [Fog. Santa Isabel] 2n Premi. “BLOCK I MOSTRES” (Autor: A. López Sarabia) [Fog. Calderón de la Barca] 3r Premi. “96 OCTANOS” (Autor: Juan Capella)

ELS PREMIS DE LES FOGUERES

1979

47 Fogueres (1 oficial fora de concurs) 27 Fogueres Infantils 76 Barraques Bellea del Foc: Srta. Terete Caturla Puebla (Foguera Rambla de Méndez Núñez) Bellea del Foc Infantil: Xiqueta Raquel Vázquez Domenech (Foguera inf.

Sèneca-Autobusos) Cartell premiat: “Cha” (Autor: Fulgencio Blanco) Pregoner de Fogueres: José Vicente Beviá Pastor (Catedràtic i Senador) Ninot Indultat: “La vaca” (Foguera Benalúa) (Autor: Pedro Soriano)

FOGUERES CATEGORÍA ESPECIAL 1r Premi. BENALÚA (Autor: Pedro Soriano) 2n Premi. CIUDAD DE ASÍS (Autor: Ramón Marco) 3r Premi. ALFONSO EL SABIO (Autor: Javier Mayor León) PRIMERA CATEGORÍA 1r Premi. SAGRADA FAMÍLIA (Autor: Tomás Gosálbez) 2n Premi. CAROLINAS ALTAS (Autor: Juan Capella) 3r Premi. SAN BLÁS (Autor: José Luis Perdigón) [En realitat Agustín Pantoja] SEGONA CATEGORÍA 1r Premi. NOU ALACANT (Autor: Pascual Domínguez) 2n Premi. FOGUERERCAROLINAS (Autor: Juan Capella) 3r Premi. OBRA SOCIAL DEL HOGAR (Autor: Armando L. Sarabia) TERCERA CATEGORÍA 1r Premi. TÓMBOLA (Autor: Juan Capella)

2n Premi. JUAN XXIII-2º SECTOR (Autor: Francisco Granja) 3r Premi. VIRGEN DEL REMEDIOLA CRUZ (Autor: Mauricio Gómez) 4t Premi. VIRGEN DEL REMEDIOPL. DE ARGEL (Autor: Mauricio Gómez) 5é Premi. PUENTE-VILLAVIEJA (Autor: Armando López Sarabia)

Foguera Benalúa

FOGUERES INFANTILS PRIMERA CATEGORÍA 1r Premi. BENALÚA (Autor: Pedro Soriano) 2n Premi. FOGUERERCAROLINAS (Autor: Paco Juan) 3r Premi. CALVO SOTELO (Autor: Pascual Domínguez) SEGONA CATEGORÍA 1r Premi. ALTOZANO (Autor: Luis González) 2n Premi. HERNÁN CORTÉS (Autor: Fini Granja) 3r Premi. PORTUARIOS-PLA DEL BON REPÒS (Autor: Juan Carrasco)

BARRAQUES 1r Premi.“NO SOM NINGÚ DE SEGÓ” (Autor: Nestor Saugar) [Fog. Alipark] 2n Premi. “BLOCK I MOSTRES” (Autor: Armando L. Sarabia) [Fog. Calderón de la Barca] 3r Premi. “96 OCTANOS” (Autor: Juan Capella) [Fog. Maestría Industrial]

Foguera Inf. Benalúa Barraca NO SOM NINGÚ DE SEGÓ

Ninot Indultat

063

La festa de 2019…

Un record ja massa llunyà Sempre se sol dir que de les cendres de la cremà de cada Sant Joan emergeix l’energia d’una nova cita amb les Fogueres. Per als components de Doctor Bergéz-Carolines, juny de 2019 va suposar una edició magnífica, coronada amb unes festes brillants, i rematada amb una àmplia col·lecció de guardons. En plena consonància amb aquesta simbiosi de joventut i experiència que caracteritza la nostra comissió, no caben més que esplèndids records d’aquella celebració, que ens augurava un 2020 en el qual es pretenien superar les fites aconseguides.

No obstant això, el que semblava un estimulant punt de partida, més de dos anys després, apareix com una mirada tenyida d’enyorança i, alhora, d’esperança. Aquesta necessària i cíclica proximitat en les cites anuals, s’ha interromput per una circumstància excepcional per com ha sigut de dolorosa, i també per haver trencat aquestes parades obligades cada any amb els nostres costums i tradicions.

És per això que aquestes imatges, aquests xicotets records, apareixen tan profunds com cada dia més llunyans. Per això, els recordem en aquestes pàgines amb més força que mai. És la flama que vam encendre fa poc més de dos anys, i que ens ha de mantindre units fins al juny vinent, el de 2022, el del retrobament. Que així siga!

Ninot de Carrer Intanfil 2019

Foguera 2019 (Autor: Rafael Ibáñez)

Foguera Infantil 2019 (Autor: Sergio Gómez)

064

Visita al taller de la Foguera Infantil

Visita de la nostra Comissió a l’Exposició del Ninot 2019

Lliurament de premis de la Generalitat Valenciana als llibrets

Presentació del Ninot Infantil 2019 en Madagascar

Lliurament del nostre llibret al Mercat de Carolines Emblemes als nostres foguerers

065

Concurs de paelles

Concurs de paelles

Concurs de paelles

Cavalcada del Ninot 2019

Ambient nocturn en el nostre Racó de Fogueres

Visita del jurat de la Foguera Infantil

066

Visita a la Foguera Carolinas Altas

Desfilada de disfresses

Eclosió de nit de Fogueres

Cercavila pels carrers del nostre barri

Foc, fum, flama, res…

PREMIS EXERCICI 2018/2019 Millor Ninot Infantil de 1a Categoría 1r Premi Ninot de Carrer Infantil. Modalitat Grup 1r Premi Il.luminació Artistica de Districte 3r Premi de Foguera Infantil de 1a Categoria 3r Premi Presentació Bellea 3r Premi Presetnació Bellea Infantil 4t Premi de Foguera de 3ª Categoria 8é Premi Certamen Artistic. Modalitat Infantil 9é Premi Certamen Artistic. Modalitat Adulta 39é Premi a l’Ús del Valencià en el Llibret (Generalitat Valenciana)

067

Barraca

Alacant

Jove

Presidenta Dolores Muñoz Moya

Vicepresident Ramón Gil Rodríguez

Tresorer José Muñoz Moya

Delegada de Federació María Ángeles Soler Berenguer

Delegades Infantils i Juvenils Jessica Cano Roma Remedios Soler Berenguer

Delegats Artistics Sergio Bautista Villodre Vicente Pascual Monserrat

Barraquers Irene Cabanes Iglesias Pablo Cabanes Iglesias Sonia María Iglesias Jordá Maider Peciña Unanua Manuel Santana Bernabeu Jorge Bogdanich Mateaccio Marisa Unanua Pascual Consuelo Bañó Plá Mari Carmen García Senia Maria del Mar Seoane Herreros Eva Pérez Estela Ángeles Soler Pujante Estela Bardisa García Dolores Sempere Puebla Gabriel Torres Hernán Cortés Gosalbes Susana Sempere Puebla José Muñóz Soler 068

Isabel Beas Flores Eduardo Torres Sempera Pedro Javier Nicolás Amorós Ulises García Senia Ainhoa Chocero Muñóz Samuel Soler Muñóz Gabriel Torres Sempere Ángela Hernández Soler Candela Hernández Soler Hugo Nicolás Soler Julio Chocero Arcos Enrique Muntó Bañó Lara Castillo Aracíl Antonio Palacios Crespo Juan Castillo Gómez Concepción Aracíl Bertomeu Mireia Castillo Aracíl Mar Tendero Seoane Carla Nicolas Soler

2020/2022. Quan un exercici...

Quasi es converteix en un trienni Quan vam patir l’arribada de la Covid19 a la vida diària de la ciutat, en la primera quinzena de març de 2020, aquesta Foguera pràcticament acabava de fer l’acte de presentació de les seues bellees i dames d’honor 2020. Representants que anaven a ser-ho al juny d’aquell any, i que encara no han viscut les seues fogueres, ja que presumiblement ho faran el 2022 -tots ho desitgem-. Fins a aquest moment, la nostra comissió havia participat en el Concurs Artístic, en la seua modalitat infantil, i fins i tot havia realitzat activitats nadalenques.

Però la pandèmia va trastocar les nostres vides i, amb ella, el normal desenvolupament de les activitats de l’entitat, que al llarg de més de dos anys ha anat sortejant-ne la incidència per a, en la mesura de les seues possibilitats, poder mantindre encesa la flama d’aquesta gran família. Aquesta xicoteta galeria gràfica intentarà evocar alguns d’aquests instants, amb el desig que molt prompte la labor de la foguera Doctor Bergéz-Carolines reprenga la seua activitat amb la força que sempre l’ha caracteritzada.

2019. Almorçaret popular al districte

2019. Certamen Artístic Infantil

2019. Sopar de Nadal de la Comissió Infantil

2019. Certamen Artístic Infantil

069

2019. Brindis de Nadal

2020. Cavalcada de Reis

2020. Cavalcada de Reis

2020. Cavalcada de Reis

2020. Cavalcada de Reis

2020. Nomenament de les representants infantils

2020. Participació en el Concurs de Teatre

2020. Participació en el Concurs de Teatre

070

2020. Participació en el Concurs de Teatre

2020. La nostra Bellea 2019 en FITUR 2020

2020. Retorn de les Jornades de Convivència 2020. Signatura del contracte de la Foguera Infantil

2020. Signatura del contracte de la Foguera

2020. Pedida de Bellees i Dames d’Honor

2020. Pedida de Bellees i Dames d’Honor

2020. Pedida de Bellees i Dames d’Honor

071

2020. Presentació de la Bellea i les Dames d’Honor Infantils

2020. Presentació de la Bellea i les Dames d’Honor Infantils

2020. Presentació de la Bellea i les Dames d’Honor Infantils

2020. Presentació de la Bellea i les Dames d’Honor Infantils

2020. Presentació de la Bellea i les Dames d’Honor Infantils

2020. Presentació de la Bellea i les Dames d’Honor

2020. Presentació de la Bellea i les Dames d’Honor

2020. Presentació de la Bellea i les Dames d’Honor

072

2020. Presentació de la Bellea i les Dames d’Honor

2020. Presentació de la Bellea i les Dames d’Honor

2020. Ofrena solidària

2020. Missa en la Parróquia de San José de Carolinas

2020. Dinar de Fogueres

2021. Esmorzar de la nostra Comissió en els dies de Fogueres

2021. Esmorzar de la nostra Comissió en els dies de Fogueres

2021. Esmorzar de la nostra Comissió en els dies de Fogueres

073

Bellea

Srta. Bárbara Rodríguez i Mora

074

075

Dama d’Honor Srta. Alicia Domínguez i Céspedes

Dama d’Honor Srta. María García i Picazo

076

077

Explicació i relació de tot el que conté, la Foguera que porta per lema “Som LA FOGUERA DESITJADA HUI I ACÍ ÉS EXPLICADA Als amics d’aquesta foguera vull fer-los un anunci.

La Festa tornarà sencera després del seu sacrifici.

I ací tenim la foguera, que se’ns fa de pregar.

Tic-tac d’una tibant espera que al juny serà realitat … això esperem!

Aquest debut de Paco Torres, en el nostre vell emplaçament.

Promet molt de formes i en riures serà prominent.

De dominis va la cosa, d’alienacions terminals.

Manipulacions a la carta i un perjudici descomunal.

LA MANIPULACIÓ DELS DINERS HUI ES TORNA DEL REVÉS Marionetes som de la ‘pasta’, dels diners no podem obviar-nos.

D’una bossa que ens afarta i una banca que sempre ens espanta.

Els billets no donen interessos, en bancs deshumanitzats.

Més val estar sempre ben prestos i els nostres estalvis tindre vigilats.

Els ‘bitcoin’s’ i altres atractius apareixen com la gran novetat.

No són més que falsos motius, cortines de fum a la gris realitat.

TITELLES DE LA POLÍTICA, ALGUNA COSA QUE A TOTHOM ESGUITA Hi ha algun que no s’haja sentit traït sempre per la política? És una cosa que hem de patir.

Ho diem a manera de crítica.

078

marionetes?”

‘Pasteleando’ el poder, ‘expandiendo’ la demagògia.

Els polítics volen fer, que la misèria semble glòria.

Ser jove és l’indicat per a mostrar la seua bellesa. És un món superficial.

En el fons; nova infantesa.

I en un món polaritzat pel polític pensament, visca sempre l’amistat de la nostra gent corrent.

Analfabets tot arreu, teniu una nova professió.

Al nou poble de Deu, sense estudis i amb ambició.

MARIONETES D’INFORMACIÓ, EXEMPLE D’ALIENACIÓ Què direm dels periodistes que ofereixen informació?

Que actualment provoquen prejudicis al conjunt de la població.

I EN UN CONJUNT PLE DE TITELLES, LA GENT VEU MERAVELLES És tan greu el nostre domini i la falta real de llibertat, que sembla un enorme calvari viure aquesta dura realitat.

Un exemple ha sigut la pandèmia, tractada sempre amb alarmisme.

Dia a dia tot és tragèdia, en titulars que són pur terrorisme.

Canals de televisió vomitius, que fan la gara-gara a xiquets i majors.

‘Sálvame’s’ i bunyols respectius, capítols d’enorme alienació.

Uns mitjans que estan dopats per governs i institucions. És una greu realitat, que més sembla una traïció.

En un món ple de pura bogeria embolicat en descomunal consumisme, perquè sembla una gran fantasia, dominada per alguns ‘artistes’ (Soros, Gates, Zuckerberg…i altres)

EL MÓN DE LA NOSTRA JUSTÍCIA, QUE MÉS SEMBLA UNA PÍFIA Robe vosté una gallina i segur que va a la cel·la.

La Justícia és així ‘pollina’ en tractar sempre la misèria.

Polítics amb privilegi en el tractament judicial.

Així que seria sanitari una neteja que siga total.

Dictàmens sense rigor, sentències molt contestades.

Tornem a un temps de foscor, en situacions mal donades.

‘INFLUENCERS’, LA NOVA PLAGA. GENT BONICA I BEN EXPOSADA Tatuatges i molt múscul, és la nova temptació.

Posant al costat d’un ‘poste’, per al ‘clic’ generar addicció.

EL NOSTRE MÓN NO TÉ SOLUCIÓ, ATRAPATS EN L’ALIENACIÓ La nostra gent està massa dominada pel món de l’extravagància.

Qualsevol ximpleria és tractada com si fora d’importància.

Els problemes rellevants sempre en un lloc secundari.

Amb cortines de fum bloquejant el que hauria de ser prioritari.

I amb un sentit pessimista cremarem el nostre monument. És la voluntat del seu artista, que la sàtira siga prominent.

I que siga el retorn amb nostra Festa amb un foc ple de sentiment.

Joan Carles Vizcaíno

nostra Foguera La

Lema: “Som marionetes?”

Artista: Paco Torres Josa Tercera Categoria 079

Bellea Infantil Xiqueta Adriana Sánchez i Carrasco

080

081

Dama d’Honor Infantil Xiqueta Lucía Eugenio i Bertomeu

Dama d’Honor Infantil Xiqueta Valentina Camps i Artiaga

082

083

Explicació i relació de tot el que conté, la Foguera

Infantil que porta per lema “Don Fallini” QUINA FOGUERA INFANTIL PER A LA FESTA RECONDUIR! El carrer Doctor Bergez té fama pels seus monuments.

Això no és cap ‘memez’, per això, al juny estiguen atents.

El gran orgull que atresorem en les nostres fogueres infantils.

Per això sempre volem, que els premis es queden ací (…i siguen realitat) El geni d’aquest miracle és el nostre foguerer, que camina amb avantatge, i li criden Queco Gómez Ferrer.

Amb la seua enorme experiencia ens proposa un bon projecte.

De màgia i d’innocència serà una foguera de respecte.

UN MAG AMB TRAJECTÒRIA PROTAGONITZA AQUESTA HISTÒRIA Es recorden del ‘Gran Houdini’ que va causar sensació?

Hui tenim el seu successor, que es diu ‘Don Fallini’.

Admirat per la seua màgia, respectat en societat.

Un artista amb excel·lència en la seua especialitat.

Els seus vibrants espectacles sempre causaven sensació.

Davant un públic admirable que aplaudeix amb devoció.

DE MÀGIA ÉS ESPECIALISTA I SEMBLA UN EQUILIBRISTA El secret del nostre artista serà la seua tenacitat.

Embolicat en ciència precisa i també minuciositat.

084

Il·lusió pel seu treball en el món de la fantasia.

Treballant el seu material amb un torrent d’alegria.

Això serà una fortuna per als xiquets expectants.

Aprendran tots a l’una i prompte seran preparats.

Embardissat en la seua actuació ben mesclada en colorit, el nostre home mereix l’atenció d’un públic a ell imbuït.

Per això decidirà exposar la seua escola.

I en funció permetran, amb màgia i ‘Coca-Cola’.

EM CRIDARÀ L’ATENCIÓ, PER QUÈ PERDRÁ LA SEUA IL·LUSIÓ Quant tot el que fa il·lusió es transforma en gris rutina, prompte arriba la decepció i l’ànima es desanima.

DESASTROSA LA FUNCIÓ PERÒ AMB MOLTA EXPECTACIÓ Fallini i la seua funció semblarà greu surrealisme. se saltarà el guió dominat per barbarismes.

Al nostre mag adorat li envaeix una enorme tristesa, d’un home desanimat que ha perdut la seua bellesa. (… interior)

Tot ha eixit malament als xiquets, a la vista del seu mestre.

Sorprenent els presents en l’inici del desastre.

Com transformar aquest auguri en una nova il·lusió?

El pensament de Fallini es transformarà en expectació!

TRANSMETRÀ EN ESCOLA ALS XICS DE LA NOVA ONA La màgia, com tot en la vida és un art molt minuciós.

Fallini intuirà aqueixa via en un home fantasiós.

I és la mateixa relativitat de tot el que es planifica, es transforma en realitat que a tot sempre vivifica.

INNOVAR L’ACÍ PRESENT, PRIVILEGI D’OCCIDENT En un món massa instal·lat en el correcte políticament, aquest espectacle va entusiasmant al nombrós públic assistent.

Se li ocorrerà la temptació de prolongar el seu treball.

I tindrà l’enorme ocasió d’obrir una escola molt gran.

Com a missatge profètic, això té la seua importancia.

I Fallini calibrarà analític l’èxit reeixit sense jactància.

Plena de xiquets amb talent, Fallini està ple de felicitat.

Es posarà molt content en la nova realitat.

Per això volem dels xiquets que siguen lliures de veritat.

I la foguerita Doctor Bergez us ho demana amb humilitat.

I AMB AQUEST MÈTODE ACADÈMIC L’APRENENTATGE ÉS TOTÈMIC L’escola serà tot un èxit, molt semblant a un paradís.

Els ‘nanos’ són beneïts en un aprenentatge precís.

Joan Carles Vizcaíno

La nostra

Foguera Infantil

Lema: “Don Fallini” Artista: Sergio Gómez Ferrer Primera Categoria Millor Ninot Infantil de Primera Categoria 2021

085

La intenció del nostre programa, si la situació ho mana (esperem que sí al juny de 2022) Diumenge, 19 de juny.

A partir de les 18:00 i fins a altes hores de la matinada; plantà del nostre monument infantil “Escola de màgia del senyor Fallini”. Una nova joia dissenyada i realitzada per l’artista alacantí Sergio Gómez.

Plantà del nostre Ninot de Carrer Infantil.

Plantà del Racó de Festes.

A les 10:00 hores. Cercaviles de visita als nostres comerços per a agrair la seua col.laboraciò en esta època tan complicada.

A les 12:00 hores. Passatemps y jocs infantils en el racó.

A les 18:00 hores. Desfilada de disfresses infantils.

A les 19:00 hores. Cercaviles pel barri.

A les 23:00 hores. Revetla en el racó. La gran nit.

Dilluns, 20 de juny.

Divendres, 24 de juny.

A les 18:00 hores. Plantà de la nostra foguera adulta “¿Som titelles?”. Tota una obra d’art que l’artista de la Pobla de Vallbona, Paco Torres ha confeccionat perquè lluïsca en la nostra cantó.

Per la nit, com demana la tradició, ‘Bacores i Coca amb Tonyina’.

Dimarts, 21 de juny.

A les 10:00 hores. Solemne esmorzar fester. La tradició es construix amb dieta d’ou fregit i nyora.

A les 18:00 hores. Per fi cercaviles, per a celebrar l’inici de les fogueres. Recorrem els carrers del nostre districte acompanyat per la xaranga “Los Feos”.

A les 23:00 hores. Revetla de retrobament.

Dimecres, 22 de juny.

A les 08:00 hores. Despertà.

A les 11:00 hores. Cercaviles i visita a la nostra barraca “Alacant Jove”.

A les 20:00 hores. Cercaviles de foc, ens preparem per a la crema de les nostres fogueres.

A les 23:00 hores. Revetla en el racó.

A les 24:00 hores. Palmera des del Castell de Santa Bárbara.

A partir de les 24:00 hores. Cremà dels nostres monuments.

AVISOS ALS DESTINATARIS DE PART DELS MANDATARIS Recordem que aquest programa de festes esta subjecte a modificacions per les següents circumstàncies:

A les 08:00 hores. Que es prepare tothom... Despertà!!!

A les 10:30 hores. Desfilada de Lliurament de Premis.

A les 17:00 hores. Desfilada d’Ofrena de Flors.

A les 23:00 hores. Revetla en el racó.

• Declaració de pandèmia.

• Incompatibilitats amb els actes permesos per les autoritats sanitáries.

• Que el canvi climàtic ho permeta.

• Que no tornen a suspendre’s les Fogueres.

Dijous, 23 de juny.

En cas de salvar aquestes circumstàncies, estarem encantats a compartir amb tots estes proximes festes que, sens dubte, ens hem guanyat tots els alacantins.

A les 08:00 hores. Despertà.

086

Publicitat

1977. Foguera Carmen-San Agustín-Santa Cruz (Autor: Ramón Marco) 1r Premi 1a Categoria

087

088

089

090

091

092

093

094

095

096

097

098

099

100

101

102

103

966 35 21 17 616 76 10 34 Café San Telmo C/ Sacerdote Isidro Albert 21 Local 4

104

105

106

107

108

109

Tu punto de encuentro en San Blas Cristian Benitez - Gerente Pasaje Malaga, Nº4 San Blas Tlf: 966 084 383

110

111

112

113

114

115

116

117

118

119

120

121

122

123

124

125

126

127

128

129

En el barri de Carolines el foc nia dins del nostre cor.

Com si foren vitamines que alimenten la passió.

Les Fogueres estan presents arreplegant nostra emoció.

I en el carrer Doctor Bergez, tots junts fem més soroll.

Fins a juny 2022, fins a la festa, fins a Sant Joan, fins al foc!