1a edició: abril de 2018 La coŀlecció Primeres Rondalles d’Enric Valor compta amb l’assessorament literari de Vicent Brotons. © 2018, Enric Valor © 2018, Jordi Raül Verdú © 2018, Iŀlustracions Sílvia Faus © 2018 Edicions del Bullent, SL C/ de la Taronja, 16 • 46210 Picanya 961 590 883 www.bullent.net • info@bullent.net Assessorament lingüístic: Vicent Cabanes, Joaquim Amorós, Àlvar Vanyó Servei d’impressió: Vimar ISBN: 978-84-9904-202-2 Dipòsit legal: V-562-2018
La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec sense l’autorització escrita de l’editor, queden rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.
L’envejós d’Alcalà (Arreplegada a Castalla)
Enric Valor Adaptació de Jordi Raül Verdú Iŀlustracions de Sílvia Faus
Diuen que fa més de cinc-cents anys, vivia dins del terme d’Alcalà de la Jovada un moro a qui li deien Al-Favet. De menut caigué en una séquia i es va fer un bony a l’esquena, que li va créixer fins que se li tornà una bona gepa. Tant els cristians del poble com els moros que vivien al raval, no podien ocultar una rialleta quan passava per davant d’ells, per la fatxa tan estrafolària que feia amb el seu gep i la manera
4
de caminar, fent contrapés cap avant per no caure cap arrere, de tant que li pesava la protuberància de l’esquena. Casualment, hi havia també un altre geperut, Abd al-Maduix, poc més o menys de la seua edat, que a més de tindre un bon gep tenia un altre defecte: era envejós. No caminava embelcat cap avant com l’altre, perquè estava gros. Abd al-Maduix envejava Al-Favet perquè era més agradós d’aspecte que ell, perquè duia un gep més bonic que el seu,
5
perquè tenia les hortes més ben conreades que les seues i perquè tenia dues mullers i ell només una. Tot açò feia que sempre tramara alguna que altra malifeta, per tal de fer-li mal. Abd al-Maduix era un morot més dolent que un trabuc, negre com un perol i de poc enteniment. A més cal dir que per més que treballava les seues terres, com que no feia ben feta la faena, els seus camps no donaven mai una collita que es poguera comparar amb les de les hortes d’Al-Favet. Va venir un any de sequera, en què les fulles de les fesoleres, de les pebreres i de la dacsa que Al-Favet havia plantat a les seues hortes, malgrat el reg, es veien polsoses i pansides. Ell estava tan preocupat que algunes nits anava a la font, omplia poals i arruixava tot el fullam de la seua horteta, que la tenia costat per costat de l’altre geperut. Les plantes ho agraïen tant que l’endemà tenien les fulles teses, netes i ben verdes. En aquell estiu, Abd al-Maduix va anar un dia de tants a l’horta i va veure que les fulles del seu pebre, de les carabassetes i de la dacsa s’havien tornat secalloses i fetes una polseguera, mentre que les d’Al-Favet es mantenien ben boniques. L’atac d’enveja que li va agafar el deixà tot suat. La nit d’aquell dia, estava tan enrabiat que li eixien bromeres per la boca, i va pensar fer una malesa, cosa ben normal tractant-se d’un envejós. Va buscar un cristià, Sanç i Bons de
6