1a edició: abril de 2018 La coŀlecció Primeres Rondalles d’Enric Valor compta amb l’assessorament literari de Vicent Brotons. © 2018, Enric Valor © 2018, Jordi Raül Verdú © 2018, Iŀlustracions Antoni Laveda © 2018 Edicions del Bullent, SL C/ de la Taronja, 16 • 46210 Picanya 961 590 883 www.bullent.net • info@bullent.net Assessorament lingüístic: Vicent Cabanes, Joaquim Amorós, Àlvar Vanyó Servei d’impressió: Vimar ISBN: 978-84-9904-203-9 Dipòsit legal: V-563-2018
La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec sense l’autorització escrita de l’editor, queden rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.
El ferrer de Bèlgida (Arreplegada a Bèlgida)
Enric Valor Adaptació de Jordi Raül Verdú Iŀlustracions d’Antoni Laveda
Açò va anar i era un ferrer que nasqué, visqué i morí a la vila de Bèlgida fa cosa d’un parell de segles, i que, conten, era més dur que el mateix ferro que treballava. Es va casar amb una tal Pepeta la Corretgera, i feien un matrimoni molt ben avingut, de tant com casaven els genis, perquè els tenien molt diferents: ell era un home d’espenta que tot s’ho trobava fet; ella fàcilment s’agoniava de les dificultats de la vida. Tenien dos xiquets, polits i rebolicats, que es criaven forts. Com que eren tan vius i endrecers, sovint anaven amb les caretes mascarades del fum de la fornal i amb les manetes vermelles del rovell del ferro, per més llavades que els espolsara Pepeta. Toni, el ferrer, tenia la casa i la ferreria als afores de la vila, al capdavall del poble. Des d’allí, l’alegre clinc-clinc del martell colpejant l’enclusa, se sentia al poble i per totes les foietes del terme. Segons l’estació de l’any que fóra, el martelleig se sentia més llunyà, com a la primavera; més peresós, com a l’estiu; o més embotat i ensordit, com a la tardor i a l’hivern. Total: que Toni era una verdadera institució, que tot el món coneixia. La caseta on vivia era de pobres, però prou ben arreglada. Tenia un taller, amb tota mena de ferramentes penjant de les 4
parets o refermades pels racons; una enclusa a la vora de la fornal, la qual lluïa com un tros d’infern. Més endins hi havia la cuina i, al fons, una porta que donava al corralet, enmig del qual s’alçava una frondosa figuera. Arribà un hivern cru, i a tota la vila no se sentien més que llargues i nocturnes tossides i esternuts. Tothom estava encatarrat. Era com una passa, de la qual no es va lliurar ni la família del ferrer. Caigué en el llit Pepeta, cosa d’una setmana, i després l’home, que dominà la malaltia sense fer llit ni parar de treballar. La cosa es va posar malament quan van caure també els xiquets, amb una pallola febrosa que se’ls enduia del llit. Els pobrets estaven més vermells que la dacsa rosera. Ploricaven, tossien, llagrimejaven i sovint parlaven foradat, de la febre tan alta que tenien. Fora, en el taller, Toni quasi no gosava martellejar per no fer-los més mal de cap del que tenien i, al poble, de no sonar el clinc-clinc de l’enclusa, no s’hi trobaven, i allò augmentava la tristor dels encatarrats. Un dia, a mitjan matí, Toni va sentir uns plors descompassats de Pepeta, que eixien de l’habitació dels minyons. Ell, tot astorat, entrà d’un bot i se la trobà molt apenada. –Ai, Toni, que se’ns moriran els xics! Ell se’ls mira i veu que la cosa era lletja. Quines caretes d’angelet al cel! Però ben prompte va reaccionar: 6
–Que se’ns han de morir! No sóc jo el ferrer del poble? No sóc jo qui adoba les portes de l’església, qui apanya les claus, qui arregla la sagristia i ajuda el fuster a fer el «Moriment» de Setmana Santa? –I això què li fa? –Que què li fa? Dona, que aniré jo a veure sant Pere, quan no hi haja ningú dins l’església, per poder-li parlar en confiança, que deu estar-me agraït per tot el que apanye. I, si cal, parlaré també amb el Nostre Senyor. Pepeta es va animar. –Però tu series capaç...?