1a edició: abril de 2018 La coŀlecció Primeres Rondalles d’Enric Valor compta amb l’assessorament literari de Vicent Brotons. © 2018 Enric Valor © 2018 Jordi Raül Verdú © 2018 Iŀlustracions Antoni Laveda © 2018 Edicions del Bullent, SL C/ de la Taronja, 16 • 46210 Picanya 961 590 883 www.bullent.net • info@bullent.net Assessorament lingüístic: Vicent Cabanes, Joaquim Amorós, Maria Guasp Servei d’impressió: Vimar ISBN: 978-84-9904-204-6 Dipòsit legal: V-564-2018
La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec sense l’autorització escrita de l’editor, queden rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.
Les animetes (Arreplegada a Biar)
Llegenda del palleter (Inspirada en la La penya d’on eixia veta)
Enric Valor Adaptació de Jordi Raül Verdú Iŀlustracions d’Antoni Laveda
LES ANIMETES (Arreplegada a Biar)
Fa moltíssims anys, vivien a Biar una fadrina, que li deien Marieta, i la seua àvia, anomenada Casilda. Marieta havia perdut els pares de ben petita, i s’havia criat amb la seua iaia, que estimava moltíssim. Elles vivien dels pocs diners que li donaven a la velleta unes vinyes que tenia plantades. La jove tenia dihuit anys, i era la més graciosa del poble. La fama de la seua bellesa havia anat estenent-se per aquelles rodalies i arribava als indrets més apartats de la serra de Mariola. Un dia Marieta i altres companyes havien anat a la font a omplir cànters i canterelles, i estaven vinga de xarrar i caiga la rialla i el crit. En això, van veure aparéixer un corser blanc amb un jove foraster que solia passar alguna vegada per Biar, camí del seu poble. Era el cavaller de Muntalt. Quan ell va passar per davant de la font, la seua mirada i la de Marieta es trobaren casualment. Ell, descavalca d’un bot elegant, saludà les fadrines i s’acostà a la font per tal de beure. –Si voleu beure en canterella... –se li adreçà Marieta, un poc vermella. –Ja ho crec, simpàtica fadrina. 4
5
I el de Muntalt li agafà el recipient, i begué un raig d’aigua freda i saborosa. Després, abeurà el cavall, digué un adéu afectuós, li donà les gràcies i se n’anà. I així quedà de moment la cosa. Aquella nit, la Marieta no pogué quasi dormir pensant en l’encontre que havia tingut al matí. Al cavaller Albert, al seu casalici de Banyeres, li va ocórrer el mateix. En un mes, les passarulles del cavaller per la vora de la font de Biar i les de Marieta, ja fera sol o fred, eren freqüents. Unes veïnes li contaren a Casilda tot el que la seua néta estava fent. –No està gens bé que no m’hages dit res –li va retraure la iaia, al racó del foc–. Pels teus ulls conec que el vols. En el fons no li ho deia enutjada, perquè tot allò que feia o que volguera la seua néta li semblava sempre massa bé i tot. Finalment, Marieta li confessà: –Jo no sé si açò que li tinc és voler; però no puc passar cap dia sense anar al matí a poar a la font. Casilda li va aconsellar que no hi anara de moment. Si verdaderament ell l’estimava, ja es presentaria a casa el cavaller de Muntalt. I com la sabuda Casilda havia pronosticat, l’Albert, entristit i pensatiu de no trobar-se més en la font la bellíssima Marieta, allà al cap d’un parell de setmanes de no veure-la, una bona 6