29
Carles Castell
Set Pecats
Aquesta obra obtingué el Premi Soler i Estruch de narrativa curta en el 61é Certamen Literari Castellum Ripae Any 2017 Formaven el jurat Rafa Estrada, Maurici Belmonte, Elvira Cambrils, Josep Manel Vidal i Núria Sendra Premi patrocinat per Ajuntament de Villanueva de Castellón
Responsable de l’edició: Núria Sendra 1a edició: gener de 2018 © 2018 Carles Castell Coberta de Miquel Mollà © 2017 Edicions del Bullent, SL De la Taronja, 16 - 46210 Picanya 961 590 883 info@bullent.net • www.bullent.net Disseny de la col·lecció: Miquel Mollà Assessorament lingüístic: Àlvar Vanyó, Maria Guasp Impressió: Guada Impressors ISBN: 978-84-9904-200-8 Dipòsit legal: V-78-2018 La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, comprenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec sense l’autorització escrita de l’editor resten rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.
A les meves filles Mar i Lena, Lena i Mar. Per eixamplar el meu petit mรณn, entre tantes altres coses.
«Els pecats escriuen la història, el bé és silenciós.» Goethe
PRÒLEG
Es pot pecar per acció o per omissió. Així ho estableix la doctrina cristiana, si més no. Però enlloc no diu que també es pot pecar per narració. Perquè la literatura és, en definitiva, una riuada de supèrbia, de gola, d’ira, de peresa, de luxúria, d’enveja i d’avarícia, que nodreix els oceans de la iniquitat. Si hom és honest, caldria invertir els termes, ja que els pecats capitals han estat, de fet, el germen i la força motriu de totes les grans obres. La història de la literatura està farcida d’anècdotes, més o menys versemblants o improbables, innocents o malicioses, relacionades amb gelosies, ràbies, arrogàncies, intemperàncies i mesquineses. Des de l’animadversió ancestral entre Quevedo i Góngora, ventilada públicament amb elegància mitjançant l’intercanvi de sonets enverinats, fins al famós cop de puny de Vargas Llosa a García Márquez, per motius encara desconeguts que han fet córrer rius de tinta amb tota mena 11
d’especulacions, gairebé tots els escriptors consagrats han rebut crítiques i punyalades dels col·legues. Algunes bastant enginyoses, com la carta que Samuel Johnson va dedicar a un escriptor novell que l’havia criticat prèviament, on li deia que «...el seu llibre és molt bo i molt original, però la part bona no és original i la part original no és bona...»; d’altres més viscerals i grolleres, com quan Truman Capote diu de Hemingway «...per Déu, és idiota del tot...», o Bolaño, conegut per parlar malament de gairebé tothom, titlla barroerament d’homosexuals Pablo Neruda i Octavio Paz. De la mateixa manera, el capítol de les disbauxes i les addiccions al menjar, a la beguda, al sexe o als diners ompliria prestatgeries senceres. Grans obres mestres –de Baudelaire a Balzac, de Poe a Chandler, de Hemingway a Kerouac–, han estat concebudes sota els efectes d’una o altra substància estimulant. Resulta realment complicat trobar escriptors genials que no estiguin íntimament units als excessos d’una naturalesa o una altra. Talment com si l’existència d’una ment extraordinària, singular, extrema, comportés inexorablement unes relacions al límit amb les persones i amb les coses. En definitiva, vanitats, inseguretats, complexos, arrogàncies, cobdícies, vicis i debilitats alimenten de ben segur els pecats capitals dels escriptors i els allu12
nyen de les virtuts cristianes que podrien redimir-los. Tanmateix, el mateix desfici d’escriure que els arrossega irremissiblement al pecat, conté en si mateix la penitència cap al perdó. Penitència en forma de confessions descarnades, de peregrinacions per mons claustrofòbics i angoixants, de mortificacions lacerants que han donat lloc a les millors pàgines de la literatura universal i que justifiquen amb escreix la seva expiació del pecat original d’haver nascut amb el verí de l’escriptura a la sang.
13
SUPÈRBIA
Els mesos d’estiu era força habitual, massa, que els turistes s’acostessin a l’illa, tot i els rètols distribuïts per tot el seu perímetre que indicaven clarament que allò constituïa una propietat privada. De maig a octubre tenia contractat un servei de vigilància que detectava i expulsava qualsevol embarcació que sobrepassés la línia delimitada per les boies. Tot i això, de tant en tant, algun d’ells aconseguia esquivar el control i apareixia de sobte al jardí, a la piscina, o fins i tot a dins la casa. De vegades es tractava d’algun estiuejant estranger despistat, que havia llogat una barca a la costa de Dubrovnik i havia aparegut a l’illa, de la mateixa manera com podia haver anat a parar a alta mar a la deriva empès pels corrents. Tanmateix, el més usual era que fossin persones fanàtiques, que sortejaven amb habilitat, i una mica de sort, la vigilància establerta per mirar d’acostar-se tant com fos possible a ella, l’escriptora mundialment guardonada, una de les veus vives més importants 15
de la literatura universal, que s’amagava dins d’un búnquer en una illa del mar Adriàtic. Pobres babaus, sense ànima, sense orgull, sense cap mena de vergonya, disposats a fer les coses més miserables per veure-la uns instants abans no fossin arrossegats per uns goril·les sense pietat. Si ho pensava en abstracte, podia entendre que algú fos capaç de tot per estar davant d’un geni de l’escriptura, encara que ella no ho faria mai per ningú, òbviament. Però quan malauradament havia hagut de contemplar les cares dels pocs que ho havien aconseguit –rostres illuminats per l’estúpida alegria de tenir al davant el seu ídol, de qui eren incapaços, amb tota certesa, de llegir i entendre dues ratlles d’allò que havia escrit– la seva comprensió es convertia en el més absolut menyspreu i es posava a cridar enfurismada fins que els treien a empentes de la seva vista. Tanmateix, mai no s’havia trobat amb la situació que presenciava en aquell mateix moment –una tarda en ple mes de febrer, amb un vent de xaloc que aixecava onades de més d’un metre d’alçada– des de la finestra del seu despatx a la planta superior de l’habitatge. Havia estat tot el dia, des que s’havia llevat a la matinada, mirant d’embastar el fragment que estava escrivint, sense sortir-se’n. La ventada que havia començat a bufar el dia abans a la nit l’havia despertada diverses vegades, 16
fins que abans de la sortida del sol, desvetllada i angoixada, no havia resistit ni un minut més al llit. Havia aconseguit asserenar-se mentre esmorzava, encara que el vent i la pluja es feien cada cop més forts, i s’havia convençut que tenia tot un dia ben productiu per endavant. Ben aviat va haver de reconèixer que no seria així. No trobava la forma d’enfocar el conflicte entre la protagonista, la Brenda –una dona intel·ligent i independent que acabava de complir els cinquanta i que es trobava immersa en una profunda crisi, física i mental– i el seu marit, el Max –el clàssic madur d’aspecte jovenívol que estava vivint una segona joventut i cada dia passava menys hores al costat de la seva dona–. Per més que ho provava una vegada i una altra, sempre ho trobava massa carrincló, o excessivament dramàtic, de manera que la Brenda acabava semblant una boja histèrica i el Max, un bon home que havia de suportar una càrrega molt més feixuga de la que es mereixia. Una de les tantes vegades que va aixecar els ulls de la pantalla, cercant la solució en aquell horitzó marí fosc i remogut, va veure com una piragua es dirigia directament cap a la cala on hi havia l’embarcador i la petita platja de sorra. El navegant tenia prou destresa en el maneig dels rems i aconseguia no tan sols mantenir l’embarcació sobre l’aigua sinó fins i tot conservar un rumb recte i constant, tot i el fort embat frontal del 17
vent i les onades. La petita barca desapareixia de la seva vista, engolida per l’aigua, i tornava aparèixer després d’uns segons dalt la cresta. Cadascun d’aquests cicles d’aparició i desaparició desfermava en el seu interior un seguit d’emocions contraposades que la mantenien hipnotitzada en la contemplació de l’escena. Encara que es resistia a reconèixer-ho, cada cop que la piragua semblava engolida pel mar, una part d’ella desitjava que no tornés a la superfície. Així podria deixar de mirar per la finestra i tornar-se a concentrar en aquelles línies tan enrevessades de resoldre de la seva darrera novel·la. Se sentia avergonyida d’haver d’admetre que preferia que aquella persona perdés la vida davant dels seus ulls abans que contemplar com arribava a la seva illa. Tot i que no era tan ingènua per a considerar-se una bona persona, mai no s’havia hagut d’enfrontar a aquesta faceta de la seva personalitat d’una manera tan sòrdida. Per això, a cada nova aparició de la piragua se sentia alleujada de no haver de carregar en la consciència amb la seva complicitat, encara que només fos tàcita i immaterial, en la mort d’una persona, i se sentia satisfeta de veure com reprenia el vigor de la remada. Però aquest sentiment de tranquil·litat només persistia un breu instant, el necessari per raonar que ella no havia incitat cap eixelebrat a fer-se a la mar amb aquella maltempsada i que, si 18
s’enfonsava abans d’assolir la costa de l’illa, s’estalviaria molts maldecaps. Encaparrada amb les cavil·lacions que l’havien emmirallada sense previ avís amb les misèries i les contradiccions del seu temperament, es va adonar de sobte que la piragua havia aconseguit tombar el cap que protegia la petita cala, on la mar estava molt més calmada. Ara, la persona, fos qui fos, remava amb força i es dirigia sense cap entrebanc vers la platgeta que s’estenia als peus de la casa. L’escriptora, cansada, es va dur els dits a les temples i va tancar els ulls. Com que era dilluns, la cuinera i la majordoma havien sortit al matí amb la barca a la ciutat per fer les compres setmanals. Amb aquesta mala mar era molt probable que passessin la nit allà i no tornessin fins l’endemà al matí. Així que només s’havia quedat el jardiner, responsable també del manteniment, que devia estar fent el tomb per l’illa per comprovar si el temporal estava provocant algun desperfecte. El va trucar al mòbil, va sonar uns quants cops i va saltar el contestador. Per tant, hauria de prendre la iniciativa. Va deixar anar un renec i es va posar dreta tombant enrere la cadira del despatx. Amb tota l’energia i determinació que va aconseguir reunir, va creuar l’habitació, va baixar les escales i va obrir la porta que donava al camí que davallava fins a la platja. 19